dissabte, 28 de febrer de 2009

Lectures.

La meva dona i jo estirats al llit, llegint. Ella, The boy in the stripped pyjamas. Jo, Snuff. En una pausa comú mirem de reüll el llibre de l'altre i tots dos posem cara de "el meu és miiiiiiil vegades millor". Va, demostra-m'ho, la repto.

D'acord, comencem. El meu està explicat des del punt de vista d'un nen. Pff, faig jo. El meu té quatre narradors, tres homes i una dona, cap d'ells la protagonista de la història, que només apareix en flashbacks ocasionals. Ho sento però aquí guanyo jo per punts. Molt bé, però és que el meu explica una història de l'holocauste jueu a la Segona Guerra mundial. Interès humà. Pff, faig jo altre cop. En el meu un dona intenta batre el rècord d'actes sexuals consecutius, fornicant davant una càmera amb sis-cents voluntaris, en un moviment desesperat per revitalitzar la seva carrera de porn star que pot ser també un suïcidi encobert amb l'objectiu de deixar un feix de diners al seu fill. La meva dona posa cara d'espantada. Espera, espera, que hi ha més. Un dels qui estan a la cua dels sis-cents pot ser precisament el seu fill, donat en adopció fa vint anys, i un altre pot ser el pare d'aquest fill il·legítim. Poso somriure de vencedor, que es troba amb una expressió de "llegeixes cada cosa que, la veritat, fa por" i un retorn desdenyós a les planes del seu llibre. I així acaba el torneig: victòria per abandó de la contrincant.

Així què fa que un llibre es pugui considerar "bo"? Que estigui ben escrit? Que tingui un argument impactant? Que estigui ben portada la història? Jo només tinc clar els llibres que m'agraden, que és molt diferent. Solen ser aquells que tenen darrera un autor que sap usar bé les paraules i a qui no li importa córrer riscs i explicar històries diferents, no una altra versió del drama que hem vist mil cops. Però ni tan sols això és una recepta infalible, és clar. Encara no puc dir si el llibre de Palahniuk m'agradarà o no, per exemple, malgrat tenir els ingredients necessaris. Saramago escriu prou bé com per a què li donin el Nobel, però a mi la història d'un elefant viatjant per Europa, sens dubte original com poques, no em motiva gens. M'està molt acabar el seu darrer llibre. I no és que necessiti que les històries siguin d'acció o de sexe i violència. A Cosmopolis, sobèrbiament escrita mininovel·la de Don de Lillo, no passa pràcticament res i a mi em va enganxar. Tinc mil exemples més per prendre com a referència i, malgrat tot, en un setanta per cent dels casos escullo llibres que acaben no agradant-me.

Aquest és el problema. Comprar un llibre és com llençar els daus i esperar que surtin els sisos. Per molt que creguis que controles tots els factors (autor, tema...) al final és l'atzar qui decideix que t'emportis el premi.

dimecres, 25 de febrer de 2009

L'escollit (II).

El blog de Pep Homar (a la foto, fent de Robin Hood) peca d'un ritme de publicació que va una mica a batzegades, però de tant en tant pots trobar alguna perla com la que selecciono com a post escollit d'aquesta setmana. Una interessant disquisició filosòfica, precisament sobre el fer de triar, a partir d'un objecte tan vulgar com una màquina d'afaitar.

dilluns, 23 de febrer de 2009

Les cançons més interessants del 2008 (VIII).


Després d'un munt d'anys de la seva darrera col·laboració, ja era hora que tornessin a fer coses plegats. Es curiós que siguin dues mòmies com ells els qui hagin fet un dels discs més frescs i innovadors del 2008... O potser no: Eno ha produit els darrers discs de Coldplay i U2. Sap com fer que una cançó soni bé. David Byrne and Brian Eno, Strange overtones (Everything that happens will happend today).

dissabte, 21 de febrer de 2009

Al servei de sa majestat (segona part).

No em pensava que escriuria una segona part d'aquesta història, però aquí la teniu. Per resumir el capítol anterior amb una frase, l'Office of National Statistics ens havia reclutat per fer una enquesta molt important. Un d'aquests casos en els quals et presentes "voluntari" perquè no et donen opció a dir que no. Després de rebre la carta, ens vam oblidar del tema fins que unes quantes setmanes després va aparèixer per sorpresa una senyora d'aspecte afable, amb totes els acreditacions en regla i les instruccions sota el braç.

Deixeu-me que us digui només que els britànics quan fan enquestes les fan de debò. Ho volen saber tot. En aquest cas es tractava de reunir dades sobre els diners que gasta diàriament el contribuent típic. És clar, això ens deixava la porta oberta per a una estratègia de fuga d'últim minut: nosaltres no érem gaire representatius, sinó uns simples estrangers acabats d'arribar. No va haver-hi sort: un cop t'han escollit, ningú no es lliura del deure de servir els senyors del departament d'estadístiques.

Així doncs, les properes dues setmanes vam haver d'anar a tot arreu amb una llibreta apuntant on anava a parar cada penic que sortia de les nostres butxaques. I calia donar tots els detalls. Si et menjaves un entrepà, havies de dir què portava, si hi havia mostassa o quètxup i si el pa era blanc o integral. Si anavem a dinar fora, calia detallar si el pollastre era arrebossat o a la planxa i de quina marca era la cervesa. Dit així potser no us sembla gran cosa, però quan portes tres o quatre dies omplint llistes amb tot el que fas, et comença a entrar la paranoia. Et sents vigilat. Big brother al cub. Fins al punt que comences a plantejar-te que avui millor no sortim a menjar fora, ja saps, per no haver de fer el número al pub anotant el que tenim al plat. O tens temptacions de menjar el mateix entrepà tota la setmana per no haver de fer-li l'autòpsia al dinar cada vegada i apuntar què conté. O, simplement, minimitzes les despeses tot el possible, només el més bàsic, per estalviar-te feina.

En aquestes condicions, costa bastant mantenir-se honest. No sé si la resta d'escollits d'arreu del país van ser legals i van complir les instruccions al peu de la lletra. Segur que sí, perquè els britànics són molt capquadrats. Nosaltres vam fer el que bonament vam poder encara que admeto que a la llista de la segona setmana hi ha més entrepans de salami, mostassa i pa blanc que no els que vaig menjar realment. No ho digueu a ningú. Només espero no haver creat cap cataclisme estadístic de repercussions funestes pel govern.

dimecres, 18 de febrer de 2009

L'escollit (I).

M'he decidit començar una altra secció setmanal (ui, ja en tindré dues!). La idea és compratir el post que hagi llegit durant la setmana que més m'hagi agradat. Que serveixi d'alguna cosa tota aquest temps que passo enganxat al google reader. A veure si me'n recordo de fer-ho cada dimecres.

Inspirat en part pels blogs degustació del racó de J.M. Tibau, què ho fa més a l'engròs, el que m'ha motivat a començar la selecció ha estat aquesta entrada del Wax on, wax off. No us perdeu la trobada amb el lladre de bicicletes explicada amb l'estil habitual del Flanagan, ni els videos que l'acompanyen. Un aplaudiment.

dilluns, 16 de febrer de 2009

Les cançons més interessants del 2008 (VII).



D'acord, faig trampes perquè aquesta ja us l'havia recomanat en el seu moment. Amb el vostre permís em repeteixo, perquè és una de els cançons impactants de l'any passat. Yeasayer, 2080 (All our cymbals).

dissabte, 14 de febrer de 2009

Xocs culturals.

Porto poc més d'un any al Regne Unit. Ja és hora que comenci a parlar de les idiosincràcies dels meus nous hostes i recuperar així la sèrie Xocs culturals que tan vaig explotar en la etapa novaiorquesa del bloGuejat.

A veure, no sé per on començar. Podria parlar, per exemple, d'aquesta sensació estranya que dóna quan vas a una conferència, arribes cinc minuts abans i la sala està totalment buida. Et penses que t'has equivocat de lloc o d'hora. I no. La puntualitat britànica no és un mite: és real i molt exacta. Encara no sé molt bé com, tothom es presenta de cop quan només queden dos minuts i a l'hora en punt el conferenciant ja ha engegat el seu discurs. Ni cinc minuts de gràcia. No fan falta, perquè sembla que ningú no fa tard. Inaudit.

Però millor que avui us comenti la mania que tenen aquesta gent de prendre's la cervesa calenta. En un pub fa un temps, discutia amb dos companys anglesos aquesta tradició bàrbara, i encara em volien convèncer que era jo qui estava errat. Segons ells, la cervesa s'ha de servir entre 12 i 15 graus, sinó no pots apreciar-ne el gust. I un rave, els deia jo. Sou l'únic país al món, que jo sàpiga, que s'ha empassat aquesta història. La cervesa com més fresca millor. Van seguir una sèrie de valoracions climatològiques per part dels meus contertulians amb l'objectiu de demostrar que al sud la prenem freda per refrescar-nos i al nord calenta per fer front al mal temps habitual. No em van entabanar: hi ha una temperatura a partir de la qual tens la desagradable sensació que t'estàs empassant una sopeta tèbia (amb bombolles), i això no ho arregla que a l'altra banda de la finestra estigui diluviant. Si volen ja em poden citar tots els tractats de cervesologia escrits per nòrdics fredolics, que no canviarà res.

Els qui m'aneu llegint ja sabeu que, com a bon emigrant que sóc, sempre faig mans i mànegues per adaptar-me a les tradicions locals, així que ja us podeu pensar com acaba aquesta història. Després d'haver-me acostumat a amanir els meus matins amb una tassa de tè, un terròs, sense llet gràcies, ara ja em prenc la cervesa als pubs a la temperatura britànica sense fer escarafalls. I fins i tot començo a trobar-li un gustet diferent. Interessant, si més no. Ara, a casa l'Estrella surt glaçada de la nevera i va directe gola avall. Tampoc cal fer un gra massa amb això de l'adaptació.

divendres, 13 de febrer de 2009

Infidels

Uns científics del departament de genètica de la meva universitat han estudiat la relació entre el cromossoma Y (que s'hereta de pares a fills) i el cognom (que també). En principi, el teu pare t'ha d'haver passat totes dues coses. Entre moltes de les interessants conclusions de l'estudi hi ha aquesta:

"Normalment es cita la xifra d'un de cada deu quan es parla de fills il·legítims. El nostre estudi demostra que segurament és una exageració. Probablement és un de cada vint-i-cinc."

Sembla que, almenys al Regne Unit, hi ha molts que porten el cognom d'algú que no és el seu pare biològic. Pot haver-hi uns quants motius tècnics, l'adopció, per exemple, però segons les prediccions dels experts la infidelitat pura i simple sembla que s'emporta el gat a l'aigua. Un de cada deu o un de cada vint-i-cinc, és igual: es pot dir que la raça humana creix cimentada en un alt percentatge d'enganys.

dijous, 12 de febrer de 2009

dimarts, 10 de febrer de 2009

New York i el Lego.

Un post molt ingeniós, que els qui esteu/heu estat a NY sabreu apreciar més:




Agraïments a Tirant lo blog per passar-me el link.
Llegiu el post de La Llumenera.

dilluns, 9 de febrer de 2009

Les cançons més interessants del 2008 (VI).

Little boots encara no ha publicat un disc (està a punt), però se n'està parlant molt a tot arreu darrerament. En aquesta cançó en directe a la BBC usa una interesant combinació d'instruments moderns (el tenori-on) i clàssics (piano y stylophone). Little boots, Meddle.

dimecres, 4 de febrer de 2009

Literatura digital, digitalitzar la literatura.

Angle, Bromera i Cossetània, l'ABC de les editorials independents en català, s'han unit per crear edi.cat. Una de les coses que estan fent és muntar un catàleg de llibres digitals, el primer esforç seriós per oferir un portal d'e-books en català. Avui he rebut aquest email, a la vegada, suposo, que un centenar més de persones, i similar al que altres autors s'han trobat aquests dies a la safata d'entrada:

Edi.cat, l’aliança de tres editorials independents en llengüa [sic] catalana (Angle, Bromera i Cossetània) activarem aquest mes de febrer el portal digital per a la venda d’ebooks (llibres digitals) en català. Per aquest motiu ens complau informar-vos que el llibre del qual en sou autors La catosfera literària serà un dels primers a ser penjat en aquest format al portal digital i que de les vendes que es puguin generar reservarem un 16% de drets d'autor que es destinaran a una entitat benèfica.

El cercle es tanca d'una forma estranya. Vaig participar al recull La catosfera literària content de contribuir a "legitimitzar" en paper aquesta entitat abstracta de la qual formo part. Em va semblar una bona manera de trencar les fronteres digitals per anunciar als despistats que existíem. Més enllà de ser una eina de propaganda, el llibre per mi no tenia massa sentit. Ni tan sols no l'he llegit. Els blogs tenen unes característiques que els fan ideals per a ser consumits a la pantalla. No em funcionen sobre el paper. Perden la immediatesa que els fa interessants. Però no tothom ha de pensar com jo, és clar, per això se segueixen fent i venent reculls de blogs. Que ara aquests blogs nostres tornin al reialme digital d'una forma tan encorsetada com és un e-book em sembla absurd. És com traduir una novel·la per després tornar-la a traduir a l'idioma en el que va ser escrita, enlloc de recórrer directament al text original. A cada volta del cargol es perd una altra capa de subtext. Crec que hi ha candidats millors per aquesta primera fornada, obres purament "analògiques" que serien millors embaixadores de la literatura "clàssica" si es digitalitzessin.

De totes maneres, estic orgullós de participar ni que sigui molt tangencialment en aquesta iniciativa d'edi.cat. (Fixeu-vos que, tal i com està escrit l'email, tampoc no em donen cap altra opció). Encara dubto que els e-books siguin el nou format de la literatura, però està clar que els editors no poden jugar-se-la. L'exemple de la poca visió de futur de les discogràfiques quan els mp3s s'imposaven encara està ben present. Felicito edi.cat per les ganes de provar coses noves i estar a la vanguàrdia mentre miren de buscar noves maneres de fer diners dins el negoci de la literatura.

dilluns, 2 de febrer de 2009

Les cançons més interessants del 2008 (V).


He acabat tip de sentir la tornada d'aquesta cançó, que no va parar de sonar per tot arreu durant mesos, però he d'admetre que el tema té ganxo, tot i ser una mica tòpic. The Fratellis, Chelsea Dagger.