divendres, 29 de maig de 2009

Colze de tenista

Els escriptors també tenim malalties professionals. Com el colze del tenista, per entendre'ns. Ho he descobert dolorosament aquesta setmana.

La feina d'investigador, a part dels moments de glamour amb bata blanca i tubs fumejant amb líquids de colors, té una bona part de simple tecleig a l'ordinador. I per algun motiu o un altre, porto unes setmanes que sembla que tot el que faig al laboratori és escriure. No passaria res si no fos que arribo a casa i, un cop poso la família a dormir, continuo la jornada laboral amb un altre parell o tres d'horetes de clic clic clic, aquest cop per a la meva segona feina, la dels llibres. A això afegiu-hi que no se m'ha ocorregut res més per integrar-me una mica a aquest país que començar a practicar un esport tan ridícul (i tan britànic) com el badminton, que es basa en flexionar el canyell amb força per imprimir tota la mala llet possible a una mena de bola amb plumes de plàstic que refusa seguir les lleis de la gravetat.

Què ha passat? Doncs que fa dos dies que tinc la mà dreta rígida i enrampada per culpa d'una mena de síndrome galopant de túnel carpià. El canyell de l'escriptor que juga a badminton. Un autèntic conyàs, amics. Sobretot perquè no em sé estar d'escriure, i aquí em teniu, fent ganyotes de dolor mentre intento acabar aquest post abans els dits no se'm rendeixin definitivament. Només un avançat sentit del deure m'impedeix abandonar.

Serà que no faig els escalfaments adequats (o que un ja no té vint anys). El cert és que ningú no m'havia avisat d'aquests riscs laborals. Hauré d'anar més en compte a partir d'ara, perquè no em puc permetre demanar la baixa per una cosa així. Però no patiu: el bloGuejat no descansarà. Ni que hagi de teclejar amb el nas (ho podria fer: el tinc prou gros), seguiré donant-vos la tabarra. Me'n vaig a posar la mà en gel...

(Nota: abans que les dones presents em salteu al coll, prometo que he posat "tennis" i "colze" al google i a la primera plana d'imatges m'ha sortit l'amable senyoreta que il·lustra aquest post. Era l'única foto en la qual el colze i la raqueta es veien bé, per això l'he triada.)

dimecres, 27 de maig de 2009

L'escollit (XV)

Per a l'escollit d'avui m'agradaria destacar un blog al qual m'he enganxat molt darrerament: Riell Bulevard. És una criatura tetracèfala, encara que els dos caps més actius són els del Lluís Bosch i l'Eulàlia Mesalles. Les seves disquisicions posen el dit a la llaga amb un encert envejable. Per exemple, m'he decidit a fer-los sortir finalment en aquesta secció després dels dos posts excel·lents d'aquesta setmana sobre les mares treballadores. He d'agrair, a més al Lluís i l'Eulàlia els nombrosos comentaris que han deixat al bloGuejat. Sens dubte un blog que cal seguir.

dimarts, 26 de maig de 2009

Premis Lau de disseny gràfic 2009

Un altre post per a la categoria "el llibre també entra pels ulls". Sembla que he ajudat d'una manera molt tangencial (primer llibre de la primera fila) a uns que han acabat guanyant un premi. Felicitats!

dilluns, 25 de maig de 2009

Dilluns musical: Els nois del poble


Em veig amb l'obligació moral de donar-vos a conèixer el darrer single dels Kasabian, l'únic grup més o menys famós que ha donat la ciutat on visc ara i que jo anomeno carinyopsament "el poble" (després de Nova York tot sembla un poble). Bé, això no és del tot cert. Als noranta hi va haver els Cornershop, formosos one hit wonders indo-britànics. Ja que hi som, a aquest breu currículum cal afegir que aquí han nascut, curiosament, dos teclistes i un baixista de tres dels meus grups de referència.

En fi, la cançó que ens ocupa avui potser no m'ha impressionat tant com altres que he fet sortir a aquesta secció, però té mèrit per la seva originalitat i un parell de moments bons, especialment cap al final. A més el vídeo és prou bo. Kasabian, Fire (West Ryder Pauper Lunatic Asylum).

divendres, 22 de maig de 2009

Cinc estrelles.

Hi ha cinc moments clau en la vida dels escriptors que, si tens sort, es repetiran com més vegades millor:

1- Quan se t'ocorre una idea per escriure un llibre.
2- Quan comences a escriure un llibre.
3- Quan acabes d'escrirue un llibre.
4- Quan un editor diu que et publicarà el llibre.
5- Quan es publica el llibre.

A ningú no se li escapa que és una cursa d'obstacles piramidal. La primera tanca és la més fàcil: tots tenim calaixos, carpetes, fitxers i neurones plens fins dalt d'idees fabuloses. Aconseguir la segona medalla és encara relativament senzill. Quants no han començat novel·les una nit de rampell o esperonats per la confiança que donen els excessos etílics? La piràmide s'estreny espectacularment al tercer punt. Acabar un llibre requereix una certa disciplina i una sèrie d'habilitats especials, com per exemple saber treure temps de sota les pedres.

L'autèntic embut arriba al quart pis. Aquí és on la majoria de projectes s'encallen. El control de qualitat. Hi ha maneres d'intentar assegurar la jugada, com convèncer el jurat d'un premi (amb un llibre excel·lent o amb una col·lecció de pernils excel·lents) o fer servir els teus contactes en el negoci. Però res no és cent per cent segur. Fins i tot els escriptors consagrats han de fer reverències als editors un moment o alre, i mai no hi ha garanties que el que tu creus que és la teva obra mestra serà rebut amb igual entusiasme per un editor amb prou visió de la jugada. És l'únic obstacle per al qual no serveixen ni els consells ni els trucs de gat vell. Finalment, el pas al darrer nivell és, al contrari que als videojocs, el menys difícil. Una mera formalitat. Però tot i això, et fa mossegar les ungles. Encara que sobre el paper el projecte ja ha alçat el vol, fins que no el veus intentant fer-se un lloc a les llibreries no estàs del tot tranquil. El moment culminant de la teva feina i, potser, el més carregat d'emocions.

Aquest serà el primer any des que vaig començar a publicar, allà pel 2005, que no trauré cap llibre al carrer. Tinc històries repartides pels quatre cercles inferiors, però els que havien d'aconseguir la cinquena estrella el 2009 s'han acabat endarrerint. Prepareu-vos això sí pel meu retorn el 2010, que començarà, si res no es torça, amb l'aparició a principis d'any del segon llibre de divulgació científica. Ja us aniré informant.

dijous, 21 de maig de 2009

Abans i després

De les piscines olímpiques als spaghetti westerns en només 20 anys. La bellesa física és efímera, per si no n'estàveu convençuts.

dimecres, 20 de maig de 2009

L'escollit (XIV)

Per a l'escollit d'avui selecciono dos blogs sencers, més que no una sola entrada. Són una mica diferents dels que surten normalment a aquestes planes, més gràfics. L'editor Joan Navarro deu tenir una de les col·leccions de material imprès més espectaculars del nostre país. I el millor de tot: no li fa mandra escanejar revistes, llibres i el que li caigui a les mans. Viñetas se centra en el material en castellà i Patufets en el català. En el primer porta unes setmanes publicant imatges i frases impressionants dites pel espanyols en contra de Catalunya, i en el segon està rescatant perles del Papitu o En Patufet. Val la pena seguir-lo.

dimarts, 19 de maig de 2009

L'estat de la literatura catalana

No és la meva intenció començar un debat sobre la situació actual de la nostra literatura, però em sembla que val la pena rescatar alguns punts que han aparegut als comentaris del meu post de l'altre dia. Crec que hi ha dos paranys importants que hem d'evitar quan discutim aquest tema:

1- El que es fa en català té qualitat.
2- El que es fa en català no val la pena.

Els enunciats són exagerats, és clar, però tots tendim a posicionar-nos per defecte més a prop d'un dels dos extrems, enlloc de mantenir l'objectivitat centrada. No li fem cap favor a la nostra literatura valorant-la aïlladament del que es fa a la resta del món, o com deia en Jaume, "considerar bo allò que només pot destacar dintre del nostre context". Si el millor llibre que s'ha escrit en català aquest any no aguanta una comparació amb el millor de la producció castellana o anglesa o francesa o danesa o russa és que no ens estem esforçant prou. I s'ha de dir. Jo no vull guanyar els cent metres llisos als Jocs Paralímpics. Prefereixo competir a la final de les olimpíades. Però tampoc no hem de girar la cara per sistema a la literatura catalana, perquè hi ha gent que escriu molt bé en el nostre idioma. És cert que massa sovint fan llibres que només interessen a quatre. S'ha d'evitar d'alguna manera que el públic tingui la sensació que deia la Carina o la zel de "no hi ha res que em cridi l'atenció".

Finalment, seguint el que diu la Imma, que un llibre sigui arriscat no m'importa massa si el resultat no és bo. En una cursa no et donen punts per intentar arribar al final. Que la crítica i els lectors recolzin un llibre m'importa encara menys si tot el que estem fent és escollir el rei de la bassa. M'interessa més saber si aquest peix podria nedar tot sol a l'oceà. Iniciatives com el Crexells són molt lloables, això és evident, i tant de bo n'hi haguessin més, però si assumim que la tria dels finalistes és justa, el nivell d'aquest any em sembla com a molt passable. No crec que hi hagi cap mal en dir-ho, al contrari. Si no som capaços de ser més crítics amb nosaltres mateixos, la nostra literatura no arribarà mai on es mereix.

dilluns, 18 de maig de 2009

Avui: pop nòrdic.

M'agraden els Röyksopp. Aquest tercer no és el seu millor disc, però el single és bastant representatiu del tipus de música robòtica que fan. A més, el vídeo està prou bé. Röyksopp, Happy up here (Junior).

divendres, 15 de maig de 2009

El premi Crexells

És (en part) per allò que us explicava l'altre dia que no acostumo a comentar llibres en aquest blog. L'altra raó és que vaig tan endarrerit, que quan aconsegueixo acabar una novel·la ja li han passat dues temporades al damunt i ningú ni la recorda. Aquest any em vaig proposar fer pujar uns quants llocs a la llista d'espera alguns llibres "d'actualitat". Ja posats, vaig escollir els finalistes del prestigiós Premi Crexells que dóna l'Ateneu.

Per una vegada que puc participar en un debat literari en temps real i no dos anys després, quan tothom ja ha dit la seva, com m'ho faig per expressar el que penso sense trencar la norma d'or dels escriptors catalans (aquella que deia que es pot resumir com "si no en pots parlar bé has de callar", amb permís del vell Ludwig)? Després d'escoltar els vostres comentaris, no em veia amb cor de deixar passar aquesta oportunitat de fer servir el meu dret a la llibertat d'expressió. Llavors se m'ocorre un truc: llegeixo només dos dels tres finalistes i les opinions les dono sense citar les obres. Així, si aquest post el veu mai algun dels tres autors implicats, sempre pot pensar que el llibre que no he llegit és el seu i que la meva crítica va pels altres. Enginyós, no? Allà vaig.

Un dels tres finalistes és un llibre que ha aconseguit creuar amb èxit, pit enfora, somrient per a la photo finish, la no tan fina línia que separa el sublim del ridícul.

Un dels tres finalistes és un llibre on el més interessant de la història que explica és el resum de la contraportada.

Un dels tres finalistes ha descobert que l'ombra de Jesús Moncada és allargada.

Un dels tres finalistes és un dels exercicis d'onanisme més reeixits que he vist en els darrers anys.

Un dels tres finalistes té un deus ex machina cap al final que xerrica més que un motor sense oli.

Un dels tres finalistes necessitava una bona rentada de cara guiada per un editor amb ganes de col·laborar.

Un dels tres finalistes es veu que ha rebut consells de totes bandes que han permés a l'autor aconseguir que el llibre sigui com finalment és. Millor no saber com era abans.

Un dels tres finalistes simplement no l'he pogut acabar.

Un dels tres finalistes l'he acabat i no m'ha deixat un mal sabor de boca. Però no m'ha semblat un llibre excel·lent.

Un dels tres finalistes és un llibre prou ben escrit.

Un dels tres finalistes és un llibre que es nota que l'autor creu que està ben escrit.

Caldrà esperar al 22 de juny per veure qui s'emporta el gat a l'aigua, però si això és el bo i millor de la collita d'aquest any, potser la literatrua catalana el que necessita és un desfibril·lador (el 2008 no vaig contribuir a la nostra cultura amb cap llibre de ficció, així que em lliuro de seure a la banqueta dels inculpats). Em queda la sensació que o mirem massa enrera (potser que anéssim pensant que hi ha vida més enllà de El cafè de la granota i Camí de sirga) o si mirem cap endavant és cap a un abisme. Em va passar el mateix la temporada passada, quan tothom es desfeia en elogis cap a un llibre amb molt bona voluntat però víctima d'unes limitacions evidentíssimes. En qualsevol altra lliga decent s'hagués perdut anònimament al mig de la classificació, com els dos que estic criticant ara, però en la nostra era el capdavanter per golejada. Potser és cert que no tenim res millor en joc de moment.

Sempre hi ha la possibilitat que el llibre que no he llegit encara del trio finalista sigui realment el que reuneix totes les condicions necessàries per alçar-se honrosament amb el Crexells. Si guanya, no me'l llegiré, així sempre em quedarà l'esperança que el panorama no està tan negre com em sembla a vegades.

dijous, 14 de maig de 2009

dimecres, 13 de maig de 2009

L'escollit (XIII).

Avui no selecciono un post d'un blog catosfèric. Com a substitut, us presento un "esport" que he descobert darrerament. Es diu photobombing , o "l'art d'espatllar les fotos dels altres". La idea és que quan veus que algú va a fer una foto, apareixes per sorpresa en el quadre fent una ganyota. D'acord, és pueril i estúpid, però a mi els resultats em fan rebentar de riure. Li ho vaig ensenyar l'altre dia a la meva dona, provant inútilment de contenir les rialles, i em va mirar, tota seriosa amb cara de "però que simples que podeu ser els homes a vegades". O sigui que és molt probable que molts de vosaltres no hi trobeu cap gràcia. Però pels altres... benvinguts al photobombing.

dilluns, 11 de maig de 2009

Avui als dilluns musicals: una de country

No sóc molt fan del pop senzill manufacturat per enfilar-se llistes amunt, però confesso que aquesta cançó m'ha guanyat. És una paròdia country amb una melodia enganxosa, un tros molt maco abans de la tornada, i una lletra massa arriscada per un tema simpàtic:

Oh I lie here in the wet patch
In the middle of the bed
I'm feeling pretty damn hard done by
I spent ages giving head.

He escollit la versió en directe perquè sona millor i a mes el vídeo oficial és ridícul. Lily Allen, It's not fair (It¡'s not me, it's you).

diumenge, 10 de maig de 2009

Economia corporal

Com que aquest llibre l'ha fet un amic meu i a més m'ha agradat, no tinc cap dels problemes que comentava abans d'ahir per fer-li aquí mateix una mini-crítica.

Darrera l'aparença d'un petit llibre d'humor s'amaga un dels assaigs més intel·ligents que he llegit darrerament. La premisa és tan simple com un acudit: explicar les relacions sexuals usant metàfores econòmiques. L'Orteu, que els qui l'heu seguit a la contra de l'Avui ja sabeu que té la rara habilitat de saber escriure bé, aprofita l'excusa per fer una anàlisi cínica del comportament humà. Les frases s'han de mastegar una a una, així que no us penseu que us l'acabareu en un tres i no res, per breu que sigui. A vegades m'ha semblat que alguna se m'empassava i no em volia deixar anar fins que n'hagués tret tot el suc. Talment com si estigués llegint un llibre de filosofia del llenguatge disfressat de manual de sexologia.

Per dissimular, l'Orteu amaneix el text amb alguna que altra broma directa i pujada de to, que també s'agraeix, però per a mi el realment interessant és el que s'amaga darrera les teories que ens proposa el llibre, un punt misantròpiques, un punt misògines, però amb una gran capacitat per posar el dit a la llaga. Un llibre que és el que sembla i molt més. A mi m'ha proporcionat unes estones prou distretes i m'ha fet barrinar una mica, cosa que sempre va bé.

divendres, 8 de maig de 2009

Escriptors amics, amics escriptors.

Un dels problemes que té la crítica literària del nostre país és que sembla que poca gent s'atreveix a dir res dolent sobre cap obra (excepte potser certs professionals consagrats). La idea és que ja que hi ha tan poc espai als diaris dedicat als llibres en català, per què malgastar-lo amb una opinió negativa? Feu un cop d'ull per exemple al suplement de cultura de l'Avui i veureu que la majoria de llibres no baixa de tres punts (sobre 5). Així, si d'un llibre no se'n parla no saps mai si és perquè no agrada o simplement perquè ningú no se l'ha llegit.

La setmana passada, Bernat Dedéu trencava aquesta llei d'or no escrita i carregava contra Gaspar Hernánez. Com era de preveure, això va despertar l'ira d'un altre escriptor amb tribuna al mateix diari, que es va apressar a transmetre-li el seu descontent. Tot i l'aire de batussa de pati d'escola, em sembla un ambient més saludable que l'habitual llei del silenci. Algú de tant en tant ha de jugar-se-la i dir el què pensa. Després el lector que en tregui les conclusions que vulgui.

Però fer una crítica negativa no és tan fàcil. Si coneixes l'autor i et cau bé, és pràcticament impossible. Aquest deu ser el motiu principal pel qual els escriptors van a les festes de Sant Jordi (a part del menjar gratis): assegurar-se que no queda cap crític potencial ni cap possible membre d'un jurat per saludar afablement. Per si de cas. I com que el món de la nostra literatura és minúscul, al final t'acabes coneixent amb tothom. Llavors pots caure en el parany invers: només parlar malament dels qui et cauen malament. Del qui s'ha acabat el darrer canapé de salmó fumat o t'ha trepitjat el peu quan anava a buscar una altra cervesa. A part del compromís ètic, això tampoc no està lliure de conseqüències: sempre t'arrisques a una revenja en diferit (si un llibre del senyor Dedéu es topa amb el senyor Alzamora o el senyor Hernández en un jurat d'un premi, podem imaginar què passarà). Les oportunitats d'èxit al nostre país són tan minses que no sé si ens podem permetre el luxe d'anar-les sacrificant inconscientment a l'altar de la llibertat d'expressió.

Addendum: en Francesc Puigcarbó també parlava d'aquest tema aquí fa uns dies.

dijous, 7 de maig de 2009

L'home d'origami

Ja fa dies que circula per la xarxa, o sigui que segur que molts de vosaltres heu vist el vídeo de L'home d'origami. A mi em sembla una gran manera de promocionar un llibre. Molt provocadora. Bé, amb mi va funcionar, perquè me'l vaig acabar comprant, encuriosit. Encara no l'he llegit, així que no us en puc donar l'opinió, però sí que puc dir que un llibre que se't presenta així mereix que li facis una mica de cas.

dimecres, 6 de maig de 2009

L'escollit (XII).

L'efecte Jauss és un altre clàssic de la catosfera que suposo que la majoria de vosaltres ja deu conèixer. Aquest post és un exemple que m'ha agradat molt de l'humor fi i punyent, amb un toc polèmic, del Quim Roig. A més, sembla que comparteixo amb l'autor comarca d'afiliació del blog, motiu de més per recomanar-lo.

dilluns, 4 de maig de 2009

Coloms rovellats.


Els anglesos Doves eren els preferits del baixista del grup que tenia a Nova York. A mi no em feien ni fred ni calor. Aquest tema, del seu darrer disc, m'ha fet canviar de pensament. Llàstima que el baixista ara està a l'altre costat de l'Atlàntic. The Doves, Kingdom of rust (Kingdom of rust).

divendres, 1 de maig de 2009

Reaccions.

Us deia l'altre dia que he començat a escriure per a El Mundo.es. És el primer cop que treballo per a un diari i encara no estic acostumat a tot el que això implica. Per un costat, reps comentaris de tota mena de gent. El darrer post, que era ben seriós, ha provocat un curiós intercanvi d'insults amanit amb cites a Nostradamus i propostes d'extermini que haguessin triomfat a l'Alemanya dels 1940s. Els lectors del bloGuejat no sou ni tant guerrers ni tant imaginatius!

L'altre cosa interessant és el rànking de les notícies més llegides del diari. A la llista de sota veureu que trec el cap al número quinze, superat per meduses assassines, un fratricida amb martell, Paquirrín i l'insigne Camps. Tenint en compte aquesta aferrissada competència, es pot dir que he fet un bon paper.