divendres, 30 d’octubre de 2009

El premi llibreter

Ja tenim els finalistes del Premi Llibreter, "un premi de prestigi anhelat pels editors i esperat pels lectors de Catalunya", segons diu un email que he rebut, que convoca cada any el Gremi de Llibreters de Barcelona i de Catalunya. No entraré en valorar la qualitat de les obres, primera perquè no les he llegides i segona perquè no dubto que els qui les han escollit saben el què es fan. Si que parlaré, en canvi, dels temes dels llibres seleccionats.

De les quatre novel·les llistades:

- Una és d'un autor del segle passat (1876-1941) que parla sobre les relacions entre els habitants d'un poble dels Estats Units a mitjan segle XX.

- Una és d'un autor del segle passat (1909-1993) que parla sobre les relacions entre dues parelles que comença a principis del segle XX.

- Una és d'una autora contemporànea que parla sobre les relacions entre els habitants d'una colònia a mitjan segle XX.

- Una és d'una autora contemporànea que parla sobre les relacions d'una noia amb els habitants d'un barri i un poble als anys 80 del segle XX.


Em sembla veure una mena de patró comú, que alguna explicació ha de tenir. Les meves preguntes:

- Als llibreters catalans només els interessen els llibres que parlen sobre relacions entre persones, preferentment del segle passat?

- O potser és que la majoria dels llibres que s'han publicat aquest darrer any van sobre relaciones entre persones del segle passat?

- Els llibres que valen la pena són seriosos i tirant a dramàtics i només parlen sobre relacions entre persones del segle passat?

- Per a què un llibre valgui la pena ha de parlar forçosament sobre relacions entre persones, i millor si són del segle passat?

- Hi ha vida (literària) en aquest país més enllà de les novel·les realistes sobre relacions interpersonals (a poder ser amb més de 30 anys d'antiguitat)? Som una cultura de lectors i autors monocromàtics?

dimecres, 28 d’octubre de 2009

L'escollit (XXX)

He omplert la banyera d'aigua freda és un blog que només segueixo fa uns mesos, però que em sembla ben interessant. Trobo que té un estil molt fresc, que és ben patent en el post que selecciono aquesta setmana i que el Jordi dedica a un company de feina al·lèrgic a les carmanyoles.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Irresponsable (II)

La meva breu entrada anterior ha generat una sèrie de comentaris interessants que aprofitaré per explicar una mica millor la meva postura.

- És cert que els científics tenim un greu problema d'imatge. Parteix de la inherent por al desconegut del éssers humans, de la manipulació, sovint política, i d'una premsa que confón la llibertat d'expressió amb donar tribuna a qualsevol que alci prou la veu. La forma d'arreglar-ho, i no és gens fàcil, és aconseguir que el públic tingui tota la informació a l'abast, de forma objectiva i clara. Aquest és un dels motius pels quals faig de divulgador.

- La informació que ha arribat al públic és confusa, cert. Però és que es van sabent noves coses cada dia i cal anar modificant les decisions preses. Per exemple, quina població es vacunarà depèn molt de quantes dosis de vacuna hi haura disponibles, i aquesta és una xifra que encara ara no se sap. Les recomanacions canvien perquè els coneixements canvien. El que hem de fer és quedar-nos amb la darrera informació que ve d'una font fiable.

-Un metge no és una font fiable només per ser metge. Ho deia clar el Dr. Alonso a l'entrevista que he linkat. Si tens un problema de cor escoltaràs abans al cardiòleg que a l'otorrino. En aquest cas hauria de tenir més pes el que diu un expert en vacunes, l'OMS o fins i tot la ministra de sanitat que no un metge que penja un vídeo a internet o envia cartes als directors dels diaris.

- O fins i tot el que us digui jo. Si ara us recomano que correu tots a vacunar-vos espero que no em feu cas. En el meu article de l'Avui jo no defensava la vacunació, sinó escoltar els qui realment coneixen el tema a fons (que en aquest cas, és cert, consideren que certa part de la població s'ha de vacunar).

- En el meu article tampoc proposava que la vacunació havia de ser obligatòria. Això s'ha intentat entre el personal sanitari de Nova York aquests dies i ha estat un desastre. A menys que ens trobem en una crisi sanitària sense precedents, és un recurs a evitar. Jo deia, textualment: "[Vacunar-se] no és una decisió que s'hagi de deixar als individus, sinó que s'ha de prendre en nom de tota la població." Això vol dir que són els experts els qui han de decidir si la població s'ha de vacunar o no, perquè els individus no tenim coneixements suficients per prendre aquesta decisió. Ni tan sols els metges. Després que cadascú faci el que cregui convenient. No estem parlant d'obligar o prohibir res, almenys no mentre una decisió personal no afecti la salut d'altra gent.

- Totes les empreses van a fer diners. I moltes persones. Vosaltres desconfieu del vostre metge perquè porta un Mercedes? La salut és un servei però també un negoci, i no són coses incomaptibles. Pot funcionar un sistema sanitari sense metges? I sense farmacèutiques? S'ha de vigilar que les companyies no facin de les seves, és clar, i si llegiu els diaris veureu que les multes que els cauen quan les enganxen són exemplars. D'aquí a assumir que tot el que fan és estafar-nos hi ha un salt molt gran.

- La pregunta òbvia que se li ha de fer a una persona que pensa com jo és: "Tu et vacunaràs?". Com he dit, deixo que els experts prenguin aquesta decisió per mi. No sóc població de risc, per tant no em vacunaré, a menys que per algun motiu especial el govern del país on visc consideri que cal que ho faci quan arribi el moment. El meu fill petit, en canvi, probablement sí que estarà en un dels grups de risc. El vacunaré sense dubtar si això és el que es recomana al final.

Irresponsable

Algú que sap del tema de les vacunes usa el mateix adjectiu que jo. Espero que la gent l'escolti.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Dilluns musical: back to Düsseldorf

Un de més experimental, avui. Són els Beak, un projecte del Geoff Barrow de Portishead. Treuen disc d'aquí poc i això és el "single", per dir-ho d'alguna manera. Com assenyalen uns comentaris al youtube, recorda molt al krautrock de Neu!, als quals curiosament m'he tornat a enganxar fa unes setmanes. El ritme és motorik pur. Només per als més moderns (o més retros, els extrems es toquen). Beak, Iron acton.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

Un mètode (I)

Em toca començar a escriure una novel·la. Dic "em toca" perquè sempre m'agrada tenir-ne una entre les mans. Més que una obligació, és com un vici. I ara que la darrera està més o menys col·locada (si tot va bé l'any vinent sortirà al carrer) i arriben a la fi un parell de projectes en els quals porto un temps treballant, entro en fase de pre-producció altre cop.

Això vol dir, primer de tot, decidir quin dels molts temes que hi ha pendents em ve més de gust. En tinc una llibreta plena, no se m'acaben mai (més aviat al revés!). Després, començo a donar-li voltes. Això m'agrada fer-ho durant un bon temps. Tot i que quan se m'ocorre la idea intento treballar-la una mica dins el meu cap, no és fins mesos després (o fins i tot anys) que hi dedico esforços de debò. Durant aquesta primera etapa, en la qual no escric ni una sola paraula, procuro sobretot arribar conèixer a fons els personatges. La clau d'una novel·la són uns bons personatges, no en tinc cap dubte. A diferència dels contes, aquí els protagonistes i secundaris han d'aguantar un munt de planes. L'autor ha de tenir molt clar com s'han de comportar en cada moment, sinó serà un desgavell. Tots els elements ha de tenir una personalitat molt ben definida i les seves reaccions davant les situacions que es trobarà han de ser totalment previsibles (per a l'autor, no pel lector), o sinó es veuran els fils dels titelles. Un cop els jugadors estiguin al camp, he de poder anticipar cap a on voldran moure's. Per això abans de començar, he de saber tots els detalls de la vida dels meus personatges. On van néixer, com va ser la seva infantesa, el seu primer petó, quines notes treia a l'escola... Com més coses, millor quedarà el resultat. Són dades que el lector no veurà mai, és clar, però que són necesàries.

La segona part de la preparació és la història. Quan escrius no pots improvisar. Bé, has de ser molt bo per improvisar i que et surti bé. És més segur tenir l'argument controlat. Jo sempre començo pensant-ne el principi i el final. Amb dos punts m'és més fàcil traçar una línia, recta o tan tortuosa com calgui. No m'hi poso mai fins que sé com acaba (de fet, normalment escric el primer i el darrer capítol, i després la resta). Després el més sensat és fer una bona escaleta, un llistat de tot el que ha de passar a cada capítol. Aquí és on veus si la trama té forats i si el ritme es manté tota l'estona. Només quan creus que el guió és impermeable pots asseure't davant l'ordinador i posar-te a teclejar. Per mi, aquesta fase de preparació és imprescindible, per això no m'importa dedicar-hi tot el temps que calgui. L'amaneixo amb lectures de tants llibres relacionats amb el tema com puc, perquè l'altra clau de la pre-producció és estar ben documentat, encara que sigui un tema i uns escenaris que en teoria controles.

Tots els escriptors tenen els seu mètode. Jo us acabo d'explicar la primera part del meu, potser algun altre dia parlarem de la resta. No és ni millor ni pitjor que altres, suposo, però a mi em funciona. He passat uns anys de provatures fins que he trobat la meva rutina. Els novelistes que us passeu per aquí ja em direu quina és la vostra, si us ve de gust. Segur que no s'assemblarà en res a la meva. I això demostra que et poden ensenyar a escriure, pots anar a classes o escoltar consells dels més veterans, empassar-te manuals sobre el tema i tot el que vulguis, però quan realment aprens és quan t'hi poses. T'has de pegar moltes castanyes abans no trobes un camí factible, i això és una cosa que no et pot explicar ningú.

dijous, 22 d’octubre de 2009

Els científics errants


Aquí podeu llegir unes interessants entrevistes a científics que treballen a l'estranger (entre ells un servidor), que opinem sobre l'estat de la ciència a Espanya.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Moments curiosos

Són dos quarts de dotze de la nit i acabo d'intercanviar un parell d'emails amb un premi Nobel (per coses de feina). Els científics estem sempre de guàrdia.

L'escollit (XXIX)

The lost art of keeping a secret és un blog prou conegut a aquestes alçades, i més des que fa uns dies es va endur molt merescudament el premi C@ts d'aquest any al Blog revelació. L'Òscar té un humor molt fi i unes bones dots d'observació, que demostra en el post que he seleccionat per l'Escollit d'aquesta setmana: un estudi "científic" de camp a la jungla urbana que destaca, més que per les seves conclusions (més o menys esperades), per la gràcia que té en explicar com arriba a elles.

Entrevista

Pels qui no la vau sentir el primer cop, avui a les 18 h (i el 25 d'octubre a les 10 h) repeteixen aquí la entrevista que em va fer la Mercè Masnou. Es pot sentir per internet. Miraré també de penjar-la en algún lloc quan pugui.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

La mosca eixerida

Les mosques són eixerides. Mireu quina una s'han empescat:

Fruit fly sperm makes females do housework after sex

The sperm of male fruit flies are coated with a chemical 'sex peptide' which inhibits the female's usual afternoon siesta and compels her into an intense period of foraging activity.
O sigui que a les pobres se les beneficien i després, mentre el mascle reposa i fa un cigarret, elles a passar l'aspiradora, netejar els vidres i fer el sopar. No em direu que no s'ho munten bé. Si fos dona resaria perquè cap científic no aconseguixi aïllar aquest "sex peptide" tan egoïsta. A saber quin mal ús en faríem els humans...

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Dilluns musical: reunió d'amics.

En Beck ha muntat unes jam sessions amb un grapat de col·legues il·lustres i les ha penjat a la web. Tot un detall. Ja han fet Leonard Cohen i la Velvet Underground, i suposo que seguiran per aquest camí. Avui us poso una bona versió de la hipnòtica Heroin de la Velvet, amb Devendra Banhart i els MGMT.

divendres, 16 d’octubre de 2009

Eleccions

Quan feia la tesi, treballàvem amb galls. Per què un animal tan poc habitual en els laboratoris?, us preguntareu. Entre altres motius, pels seus testicles. Són gegants. Estudiàvem l'espermatogènesi, i amb les penjarolles (potser no és la paraula més correcta, ja que a aquestes bèsties no els penja res) d'un gall de la raça Hubbard White Mountain, que tenen gairebé mida d'àliga, hi havia prou material per fer mesos d'experiments.

Teníem un petit corral a l'estabulari de la Facultat. Hi vivien tres o quatre galls, amb una estructura social perfectament establerta: un era el líder, i els altres obeïen. El líder tenia tots els drets. Una vegada vam haver de posar una femella a la comuna perquè els nois estaven una mica inquiets, i no cal dir que el líder era el qui primer passava per caixa. Els altres s'havien de conformar amb les restes.

Per nosaltres era molt important saber qui manava al corral. Una vegada per error vam agafar per a un experiment el gall en cap. La colònia es va quedar de sobte sense president. El que va seguir va ser unes eleccions amb tots els ets i uts. Cadascú intentava convèncer a la resta (a cops de bec) que era el millor candidat. Per darrere miraven de pactar amb qui fos per poder estomacar conjuntament un tercer i així anar eliminant la competència. Quan va acabar la campanya, la majoria de galls estaven ferits o mutilats i en un racó hi havia un cadàver. Un d'ells estava en més bones condicions que els altres, i es passejava amb el cap ben alt, tot estarrufat. Estava claríssim qui havia estat escollit com a nou líder.

Avui llegint el diari he recordat aquesta història. M'ha fet pensar com s'assembla la política dels galls a la humana.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

L'escollit (XXVIII)

L'Escollit de la setmana només podia ser aquest. Tot i no ser estríctament un post, és del millor que he trobat passejant-me pels blogs aquests darrers dies.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Un, dos, tres...


Permeteu-me que avui us faci una pregunta. Els qui sou pares, quan els vostres nanos van aprendre a comptar no van començar pel clàssic "un, do', tre'...", com manen els cànons?

Llavors perquè el meu hereu sap comptar fins a tres però començant pel nou? "No', deu, on'a", diu ell, i torna a començar. M'he de preocupar per aquest menyspreu seu als números més petits? Té algun significat que se m'escapa?

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Dilluns musical: rock teutó.


Avui recomano el nou single dels Rammstein, Pussy. Sobretot per la seva lletra tan profunda. S'ha de reconèixer el mèrit d'algú que és capaç d'escriure una tornada tan carregada d'esperit líric com aquesta:
You've got a pussy,
I have a dick,
So what's the problem?
Let's do it quick.
Només per això val la pena sentir la cançó. Amb arguments com aquest, un entendria que es lliguessin totes les nenes que se'ls posen a prop, però alguna cosa no deu acabar de funcionar, perquè més tard diuen:
Take me now, oh don't you see,
I can't get laid in Germany.
Potser per això els eixerits dels Rammstein han portat a l'extrem el vell truc rocker de "amb l'excusa de rodar un clip m'ho faig amb unes quantes nenes maques; exigències del guió!". Fins ara l'exemple més escandalós era aquest, però els alemanys l'han superat en escreix. No tan sols morregen les rosses sinó que se les repassen de dalt a baix. (Nota: el vídeo l'haureu de buscar per internet perquè no és apte per a tots els públics).

divendres, 9 d’octubre de 2009

Bestsellers

Imaginem que ets un dels guionistes més cotitzats i respectats de Hollywood i un dia un director solvent i de bona reputació et deixa sobre la taula un projecte molt obvi. Es basa en un llibre que s'ha venut a carretades i és el segon d'una sèrie. A més, un actor important ja hi està compromès i la pel·lícula és un blockbuster garantit que et permetrà desfer-te de la hipoteca de la teva casa de Malibú. El més possible és que signis el contracte sense ni tan sols parpellejar. Suposem també que no has llegit el llibre. Quan t'hi poses et quedes esfereït. "Mecagoen els espectres dels germans Lumière!", exclames quan s'acaba la darrera plana. "Això no ho salva ni el millor guionista del món (que sóc jo)!". Què fas?

Respecto absolutament el bestseller. Té les seves normes i convencions, com qualsevol altre gènere, i un munt de seguidors fidels. Part de la seva gràcia sembla ser omplir centenars de planes amb detalls secundaris, que els lectors troben tant o més fascinants que la línea argumental bàsica. Jo prefereixo centrar-me en una història i que no m'atabalin amb distraccions innecessàries, per això em fa mandra per principi llegir aquesta mena de llibres. Una opció personal. Ara, quan en fan una versió cinematogràfica les coses canvien. Per qüestions de temps, els guionistes es veuen forçats a eliminar les floritures i presentar l'argument bastant despullat. Això a mi em va perfecte. En un parell d'hores aconsegueixo sintetizar l'experiència d'una lectura que duraria setmanes i se'm faria massa pesada. Atacar el gall sense haver-me d'empassar el farciment.

La pel·lícula és també la prova del cotó fluix del bestseller. Si darrere de tota l'ornamentació no hi ha una història sòlida, els forats es fan molt evidents. És imperdonable, especialment quan ens expliquen una de misteri i intriga. Hi ha uns mínims de coherència i lògica que s'haurien de respectar. Perquè de bestsellers n'hi ha de bons i de dolents, com tot a la vida, i no necessàriament els més venuts i populars són els primers. Això només demostra que una gran majoria de lectors té uns nivells d'exigència subterranis i que estan molt contents que els arbres no els deixin veure el bosc. Tota una sort.

El nostre amic guionista del primer paràgraf va servir-se un vas de whisky i va dir "A la merda! L'Óscar ja el guanyaré un altre dia" (o potser ja l'ha guanyat). Uns mesos després, conduïnt el seu nou Porsche descapotable per Mullholand, el guionista no va dedicar ni un segon a pensar com d'estafat em sentiria jo quan posés el DVD de la seva pel·lícula al reproductor. Egoïsta.

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Sobre la grip A...

A l'Avui d'avui, una opinió una mica diferent a les que predominen aquests dies (la meva).

[Actualització: el debat ha continuat aquí i aquí.]

L'escollit (XXVII).


En Marc és un bon amic (no només virtual) i l'he de renyar per no actualitzar més sovint el seu interessant blog. També és un bon periodista, com ho demostra en el post amb el qual desperta de la seva letargia i que he seleccionat avui. M'ha semblat una reflexió molt lúcida enmig d'aquest temps de confusió política i social que vivim. M'agrada veure que encara hi ha gent que té les coses clares i que sap com expressar-les.

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Galàxia llibre


Per cert, avui a les 13h a Mataró ràdio passaran una entrevista que em va fer fa uns dies la Mercè Masnou. Es podrà seguir en directe aquí.

Dilluns musical: Sagan, el robot


La cançó d'avui és, ehems, bé, una mica curiosa. No crec que ningú se l'escolti més d'un cop (i pel mig es fa un pèl pesada). Però havia de sortir en aquesta secció, veureu ràpidament perquè. Compta amb el gran Carl Sagan rapejant un discurs degudament vocoderitzat per a què segeuixi una mena de melodia. El millor és al principi, quan l'irreverent que hi ha darrera el projecte sampleja el pobre Sagan fent sorolls de dofí o alguna cosa semblant. I el moment culminant és l'entrada en escena d'Stephen Hawking fent un cameo encara més robòtic. No passarà a la història de la música, però per la qualitat dels seus participants i com són de divertits els resultats val la pena fer-hi un cop d'ull.

dissabte, 3 d’octubre de 2009

Setmana de premis.

D'aquesta setmana plena de premis (felicitats, Jesús M!) voldria destacar l'IgNobel de Medicina per al pobre científic que s'ha passat 60 anys fent-se petar els artells d'una mà (però no de l'altra) per deduir si aquesta pràctica causava artritis. Aquest bon home es mereix qualsevol premi tan sols per la seva constància i per la valentia d'experimentar en ell mateix, digna de l'il·lustre Dr. Jeckyll. Em trec el barret. I això només és el preludi als premis grossos, que comencen dilluns amb un dels dos que espero cada any amb més ganes. A veure qui haurà encertat les travesses.

dijous, 1 d’octubre de 2009

Maleïts pronoms


Odio els pronoms febles, com tothom que escriu en la nostra llengua. Són uns dimonis que no hi ha manera de controlar. Però són possiblement el tresor més bonic que tenim, i mereixerien que els féssim un munt de reverències i pregàries cada dia quan ens aixequem.

Ho dic perquè estic corregint a la vegada la versió catalana (original) i castellana del meu nou llibre i, tot i que la traductora, amb la qui repeteixo per segona vegada, ha fet una feina excel·lent, no hi ha manera d'omplir els forats que deixen els pronoms febles. I això que sóc dels qui els fa servir amb cura i mesura (em part perquè els temo). No t'adones de com enriqueixen el català fins que te'ls treuen del davant.

Així que penediu-vos de no usar-los més, pecadors! Tots a pronomejar com bojos! Usem-los amb gràcia i generositat! Que el món conegui la nostra abassegadora superioritat lingüística...