dimecres, 30 de juny del 2010

L'escollit (LVIII)

Va de màquines d'escriure, avui. Mireu-vos aquest post. Em costa pensar que hi havia una època en la qual jo escrivia així (en realitat va ser breu, perquè vaig ser dels qui es va comprar un dels primers processadors de text que va haver-hi al mercat, per al Commodore 64). Encara em costa més pensar que hi ha gent que continua fent-ho. Genis, a sobre. I per reblar el clau, em costa pensar que hi ha mitòmans disposats a pagar un quart de milió de dòlars per una relíquia com la de la foto d'aquí dalt, l'Olivetti del Cormac McCarthy que, oh casualitat, és clavada a la que em va iniciar en el món de la literatura, allà pels anys 80. És clar que jo només hi vaig escriure xurros, així que no crec que ningú em vulgui comprar la meva per més d'un euro...

dilluns, 28 de juny del 2010

Dilluns musical: cornetti per tutti.


La setmana passada vaig aconseguir una fita: que el meu fill fes la corna, les banyes del dimoni. Mai se sap, li pot fer servei algun dia per evitar un mal d'ull, però segurament les farà servir més sovint quan vagi de concerts. Mai no és prou aviat per aprendre aquestes coses.

Un cop superat l'obstacle de la destresa manual, ens vam posar a aplicar ràpidament la nova tècnica apresa amb la cançó que us deixo avui (aprofito l'excusa per fer un Dilluns musical retro). Hauríeu d'haver vist l'hereu amb les banyes alçades, fent un headbanging molt decent i partint-se de riure. Tot un professional. Que serveixi aquest video també com a modest homenatge a Ronnie James Dio, inventor del gest i cantant de luxe, mort fa un parell de mesos.

Encara que no us vagi el heavy dels 80, feu un cop d'ull aquest video perquè és (involuntàriament) divertit. Inclou una introducció pastoral de minut i mig abans Dio no treu el cap fent de cavaller andant vestit de cuir i disposat a arreglar el món amb una espasa més grossa que ell. Dio, Holy Diver (Holy Diver).

diumenge, 27 de juny del 2010

dissabte, 26 de juny del 2010

Naixement

Ja sé la data del naixement del meu nou fill (literari): serà pel novembre. Aquesta setmana m'han arribat les ecografies (=galerades) i la critatura fa molt de goig (què n'ha de dir el pare?). Després ha vingut la fase de buscar-li el nom més adequat i preparar-li la robeta per vestir-lo quan surti a veure món, tota una feinada que s'allargarà durant els propers mesos.

Aquesta novel·la significa el meu retorn a la ficció després de tres anys d'absència. Es tracta d'un llibre realment únic: és la primera vegada que una novel·la que escric agrada a tots els meus lectors de prova. En tinc algun d'especialment dur (per exemple el meu pare, o la meva dona: són implacables), però aquest cop fins i tot vaig aconseguir convèncer els més recalcitrants. Això vol dir que les possibilitats que també us agradi a vosaltres són elevades... (Ja em perdonareu si aprofito per començar a fer propaganda subliminal.)

Per altra banda, aquesta obra marcarà el meu cinquè aniversari com a escriptor "professional" (el meu primer llibre, descomptant col·laboracions, va sortir la tardor del 2005) i serà gairebé la desena obra com a autor en solitari o en parella. Per tancar millor el cicle, la mateixa editorial que es va arriscar a donar-me el tret de sortida s'encarregarà d'arrodonir aquest primer quinqueni (cosa que em permetrà figurar a la mateixa col·lecció que Isabel-Clara Simó o Herta Muller, tot un honor). Els dono les gràcies per apostar de nou per mi.

Si alguna cosa es pot dir de la meva breu carrera literària és que fins ara ha estat ben eclèctica: tres llibres per nens, una novel·la eròtica, una novel·la bèstia, dos peces serioses de divulgació científica i un recull de contes d'humor. I no és un accident: m'agrada escriure coses tan variades com sigui possible. Potser perquè també és el patró que segueixo com a lector. Dit d'una altra manera, sempre procuro escriure un llibre que m'agradaria llegir. No sé si això confón els meus lectors potencials, perquè al cap i a la fi el meu estil es manté escrigui el que escrigui, però el cert és que a mi em diverteix fer-ho d'aquesta manera. Em recorda quan a l'adolescència llegia Pedrolo i cada llibre que agafava era una sorpresa, perquè no sabies per on et sortiria. D'alguna manera dec estar intentant seguir un patró semblant inconscientment. (Per cert, la Júlia ens recorda que avui fa 21 anys que va morir Pedrolo. Que serveixi aquest post com a humil homenatge a un autor que m'ha influït molt).

El full de ruta per a la segona meitat d'aquesta primera dècada d'ofici seguirà unes passes similars, aviso. Els propers sis projectes de la meva llista són tots radicalment diferents i m'ho estic passant molt bé fent-los i preparant-los. Alguns em sorprenen fins i tot a mi mateix! Ja us aniré explicant més detalls d'aquesta nova novel·la durant els propers mesos, és clar. De moment us deixo amb la foto d'un dels personatges secundaris.

dimecres, 23 de juny del 2010

L'escollit (LVII)

L'Òscar Pàmies és un escriptor que es prodiga poc (en els darrers dotze anys només ha publicat un llibre). Tot i això, ha produït un parell d'excel·lent mostres d'humor fi i intel·ligent que si no les coneixeu valdria la pena que us miréssiu.

El seu blog també l'actualitza de pàsqües a rams, així que no us costarà massa seguir-lo. I val la pena, perquè és tot un recital d'ironia marca de la casa (un exemple aquí). Avui us deixo a l'Escollit una observació molt encertada sobre la càrrega de les converses fàtiques que molt sovint hem de patir en els llocs públics.

dimarts, 22 de juny del 2010

Premis populars

Moltes gràcies als qui heu proposat el bloGuejat (Eulàlia, Assumpta, kwelian, òscar, McAbeu, XeXu, rita, marta...) pels premis Cats 2010, secció Catalans del món (aquest cop no competeixo amb els literaris, per variar). Els escollits són de molt nivell i hi ha uns quants bons amics, no se m'ocorre qui més proposar. Els votants tindran una feina difícil. Sort a tots! 

I ja que estem en temporada de premis, he apuntat el bloGuejat als Premis Blocs Catalunya 2010, aquest cop sí a l'apartat de Literatura, on també estic acompanyat d'amics, admirats i clàssics del ram. El període de votacions ja està obert.

Ja he dit altres vegades que això de muntar premis em sembla una bona manera d'animar la catosfera i que guanyar és per mi bastant secundari. El més important és donar a conèixer i conèixer nous blogs o, a nivell de satisfacció personal, que els teus lectors reconeguin la teva feina i et nominin. Els premis amb votació oberta a tothom no deixen de ser un concurs de popularitat, com les mateixes eleccions polítiques, i aquí ja se sap entren en joc factors externs. Si un vol ser popular s'ho ha de treballar, i això porta temps i esforços que normalment distreuen de la feina principal, en aquest cas fer un blog amb una certa qualitat (trobo més productiu escriure aquestes quatre ratlles sobre el tema que anar pidolant vots pels comentaris dels blogs que segueixo, cosa que segur que em faria pujar més punts a les llistes...).

Un exemple d'això és la proposta que vaig fer unes setmanes enrera. No era més que una petita broma interna per divertir-nos una mica, però curiosament va fer trencar el rècord de visites al bloGuejat en un dia i em va catapultar al número 5 del rànquing de literatura del cercabloc d'aquest mes. Són xifres que no he aconseguit mai amb els meus posts "regulars", que personalment trobo que són més interessants i enriquidors que no els memes, concursos, premis i altres parafernàlies típiques del món dels blogs. Qualitat i popularitat no sempre van del bracet en aquest món, no us estic dient res de nou, tot i que hi ha honroses excepcions. A mi ara per ara em preocupa més la primera i no tinc prou temps per poder-me dedicar també a la segona...

dilluns, 21 de juny del 2010

Dilluns musical: contra el càncer.


Penjo un vídeo avui per una bona causa. Dave Stewart era una meitat dels Eurythmics. Va patir un càncer i ara s'ha decidit a composar una cançó per a la campanya Stand Up to Cancer. No li ha quedat pas malament.

Hi ha també en marxa un concurs anomenat Up2U, on un pot fer la seva pròpia versió del tema i guanyar un premi (més detalls en la intro del vídeo i aquí). Dave Stewart and Joss Stone, Stand up to cancer.

divendres, 18 de juny del 2010

Lletjo

A quina edat es comença a formar el concepte de bellesa dins el nostre cervell? Ens l'ensenyen o és fins a cert punt innat? No sé si són preguntes per a filòsofs del llenguatge o per a neurofisiòlegs, però la resposta me l'ha donat aquests dies el meu fill de menys de tres anys.

Anem pel carrer, passejant tranquil·lament, i de sobte el nano s'atura davant un senyor. L'assenyala i diu "lletjo!" (que per ell és el singular de "lletjos") amb cara de fàstic, i després continua com si no hagués passat res. Dues consideracions. Primera, sort que vivim a Anglaterra i aquí no ens entenen quan parlem català, sinó ja li haurien fet la cara nova (i a mi de retruc). Segona, evidentment nosaltres no li hem ensenyat mai a distingir les persones lletges, al contrari: ens estem esforçant a explicar-li que no pot anar fent servir el dit índex indiscriminadament i que ningú no és realment lleig (ehems), sinó que tots som macos, almenys per dins. Però no s'ho empassa.  Això demostra que ell solet ha arribat a determinar què li agrada i què no, sense influències externes, i no té cap intenció de sotmetre's als criteris estètics que li volen imposar els seus pares.

Segons aquest petit experiment de camp, la bellesa podria ser un concepte universal, ancestral i molt menys lligat a condicionaments culturals del que ens imaginem. Quan el meu fill diu que algú és lletjo, us asseguro que l'encerta (cosa que és tot un problema en aquesta ciutat on visc, amb un gran percentatge de gent poc afavorida). De la mateixa manera, sap reconèixer perfectament les dones boniques (amb els homes no funciona, de moment). Igual que fa un obrer de la construcció ociós, quan li passa per davant una bellesa la repassa de dalt a baix i diu: "Oooooooh! Maaaca!". Llàstima que la noia no s'adona que li acaben de llençar una floreta.

dijous, 17 de juny del 2010

Repressió i resistència


A Barcelona aquests dies hi ha una exposició de fotos al carrer. Reprodueixen imatges dels anys 70 i estan instal·lades als escenaris originals on va ser preses. El tema és comú: la repressió de la dictadura (i del govern post-dictadura).

La imatge que he penjat és del febrer del 1976, de la famosa manifestació del "Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia", i em sembla que un dels qui rep és en Xirinacs. Aquesta escena passava just davant de casa (la que surt al fons de la foto) i jo, amb cinc anys, ho mirava tot des del balcó, sense entendre massa bé perquè el meu pare, al meu costat, escridassava indignat la policia dient-lis de criminals cap amunt.

Trenta anys després, és ben curiós, encara ens estem barallant per l'Estatut. Però les coses han canviat molt. Avui en dia aquestes imatges són impensables. Per un costat, l'Estat mai no faria servir aquesta mena de tàctiques violentes per aturar una manifestació. I per l'altre, als catalans se'ns han passat les ganes de sortir al carrer a reivindicar a crits els nostres drets...

O potser m'equivoco en totes dues coses?

[Moltes gràcies a la Victòria i el Paco per la foto]

dimecres, 16 de juny del 2010

L'escollit (LVI)


Queda molt lleig escollir-se a un mateix, però ho faig avui per, de pas, donar-vos a conèixer un blog molt interessant on podeu aprendre una mica d'anglès mentre passeu una bona estona. És el miLLoringlix del Carles, un recull de petites lliçons d'anglès fetes amb gràcia.

De tant en tant, el miLLoringlix té un convidat que s'encarrega de les "nanolliçons" de la setmana, i aquest mes sóc jo. Aquí teniu la presentació i aquí la primera de les tres lliçons, que són més anècdotes de les meves experiències aquests darrers anys que una altra cosa...

[Actualització: la segona lliçó i l'a-pun(t).]

dilluns, 14 de juny del 2010

Dilluns musical: angels destruïts



Trent Reznor ha liquidat els Nine Inch Nails i ha muntat un nou grup amb la seva dona, How to destroy angels. La carta de presentació és un EP que es pot descarregar de franc al seu web (ho recomano). No té res a veure amb el heavy industrial de NIN, és una música més atmosfèrica, però amb un toc gòtic. Ho podeu comprovar en el vídeo que he penjat avui. How to destroy angels, The space in between (How to destroy angels EP).

diumenge, 13 de juny del 2010

Jesús Moncada, cinc anys


Jesús Moncada (1941-2005)

Vaig arribar a Moncada amb Camí de sirga. En acabar-la, vaig tenir la sensació d'haver llegit el Cien años de soledad català. No només per la similitud del format (vides entrecreuades que construeixen la història d'un poble), sinó per la magintud de l'obra. És difícil no quedar-se encisat pel domini del llenguatge que tenia Moncada, però és igual d'impactant la forma que tenia de crear i moure personatges. És aquesta la Gran Novel·la Catalana, amb permís de La plaça del diamant?

Vaig passar després a Calaveres atònites i El cafè de la granota i llavors em vaig adonar del que estava fent Moncada. Ell no escrivia novel·les, ni tan sols contes. Ell era Déu. A l'estil de Tolkien (en un altre gènere), Moncada havia creat un univers propi i es limitava a contemplar i explicar el que veia. La seva obra no es pot dividir en llibres: és una sola unitat, desgraciadament massa petita per culpa de la seva mort prematura. Per mi Moncada és d'aquests escriptors que hauria de sortir a tots els cànons.

[Aquest apunt forma part de l'homenatge a Moncada proposat pel Pere a Provisionals. M'agradaria acabar mencionant els interessants apunts (un, dos) preparatoris que han fet a can Riell per escalfar motors.]

divendres, 11 de juny del 2010

Lexy Mae

Cada cop que el meu fill sortia el carrer i era un dia asolellat (cosa que passa poc sovint en aquest país, ho admeto) es posava a fer escarafalls i carotes, empipat per la molèstia que li representava tanta llum impactant-li la seva sensible retina. Per solucionar el problema, bons pares que som, li vam comprar unes ulleres de sol. Però no va haver-hi manera: preferia tentinejar d'un costat a l'altre mig encegat que no posar-se aquella andròmina a la cara. Bé, ja s'ho farà, vam dir.
La setmana passada, una tarda de cel clar, surt de la guarderia i immediatament ens demana les ulleres perquè li empipa el sol. Per què aquest canvi tan sobtat de parer? Un minut després, l'explicació: apareix la Lexy Mae, anant cap al cotxe de la mà de la seva mare, amb unes boniques ulleres de sol a conjunt amb la seva faldilleta blava, i li hem de tancar la boca al nostre nano perquè no se li caigui la bava. Resulta que la Lexy Mae és una companya de classe, rosseta i bufona, que amb poc més de dos anys els porta a tots de cap. Una mica la que, segurament sense proposar-s'ho, marca el ritme del que és cool i el que no al pis de dalt de la guarderia.

De Lexy Maes (i el seu equivalent masculí) n'hi ha hagut sempre i sempre n'hi haurà. Segur que tots n'heu interaccionat amb algun/a un moment o altre. És més que una simple cosa hormonal d'atracció física, perquè està clar que l'estímul funciona fins i tot abans que s'engeguin aquests mecanismes (el meu fill està ara mateix molt més interessat en els cotxes que les dones). I a més, afecta també els individus del mateix sexe. Aquestes persones peculiars deuen emanar algun tipus de magnetisme animal que els científics haurien d'investigar a fons (qui aconseguís embotellar-lo el podria vendre a preu d'or). Les Lexy Maes d'aquest món han nascut per ser pioneres, per mancar tendències i polaritzar l'atenció a les festes. Faran bé d'aprofitar els seus dons i dedicar-se a la política o a entrenar un equip de futbol.

dijous, 10 de juny del 2010

Deixar-se seduir

A vegades m'oblido que Mugrons de titani, la meva primera novel·la (a mitges) publicada, va guanyar un premi de literatura eròtica. Jo segueixo veient-la més com un tebeo de ciència ficció amb dones despullades.

A través d'un bonic fulletó, Bromera ens convida a "deixar-nos seduir per la literatura eròtica" aquest estiu. Si hi feu un cop d'ull veureu que la pobra Valentina Gontxarova no s'acaba de sentir del tot còmode entremig de tant dona amb una sola cosa al cap. Prou feina té ella intentant salvar la galàxia...

dimecres, 9 de juny del 2010

L'escollit (LV)

Per l'Escollit d'avui, un blog que segueixo amb atenció des de fa uns quants anys, tot un clàssic catosfèric, el Flux de l'escriptor Jaume Subirana. Es tracta d'un bonic repàs a moments puntuals de la seva vida (imagino que tots ells reals), motivat per la presentació a Barcelona aquesta setmana de la traducció catalana del llibre Me'n recordo, de Joe Braniard. No he llegit l'original, però dubto que a Brainard li surti massa millor. M'ha fet patir l'escena amb els quinquis...

L'interessant exercici de memòria en homenatge a Brainard l'ha fet també aquesta setmana el Biel Mesquida (dos cops)  i pel que sembla podria tenir continuïtat en un blog comunitari.

dimarts, 8 de juny del 2010

Trobada interactiva

El Cercle de Lectors ha posat en marxa una trobada interactiva al voltant de Les grans plagues modernes. Si em voleu enviar alguna pregunta, feu clic aquí. Teniu de temps fins el 16 de juliol.

dilluns, 7 de juny del 2010

Dilluns musical: remasters


Avui serà un dilluns retro. Aprofitant que s'editen les versions remasteritzades i remesclades de dues peces claus de la discografia de Mike Oldfield, el segon (Hergest Ridge) i el tercer (Ommadawn) LPs, avui m'ha vingut de gust tornar a sentir la potent versió en directe de l'Ommadawn. Us penjo la primera part, d'un concert dels 80, però recomano que escolteu també el final (salteu-vos el solo de percussió de quatre minuts si no us van aquestes coses). És possible que l'Ommadawn agradi fins i tot als qui coneixeu el Mike Oldfield per la seva etapa més pop. Que serveixi també com a homenatge a Morris Pert, el bateria del grup, mort fa unes setmanes.

dissabte, 5 de juny del 2010

El règim del doctor Fluffennutter

[Dedicat a la Carlota]

Fa un temps hi havia un anunci de Coca-cola light on sortia un pare ben plantat que jugava alegrament amb el seu fill de pocs anys. La mare, veu en off, anunciava amb un to una mica condescendent que, malgrat que el seu marit estava frustrat perquè no tenia temps d'anar al gimnàs per mantenir el seu cos degudament tonificat (error de càsting: a l'actor no se li notava manca de to per enlloc), ella cada cop el trobava més sexi. La sexitud estava, ens deia ella, en les generoses demostracions de capacitat paternal que feia l'home, no en els abdominals ben arrenglerats, com erròniament creia el pobre babau. Em va semblar una tesi una mica empalagosa però segurament no mancada d'un cert realisme, i la vaig arxivar degudament a una neurona d'un racó poc usat del meu cervell.

La neurona es va reactivar amb diligència quan el meu fill va fer la seva entrada triomfal a aquest món. Mentre estripava el carnet del meu gimnàs, vaig poder identificar-me perfectament amb el desafortunat protagonista de l'anunci i entendre millor el seu dilema. Però com que els de la Coca-cola ja m'havien donat la solució, vaig decidir no capficar-me i explorar a fons aquesta nova possibilitat d'incrementar còmodament els meus punts a l'escala sexi que m'oferia la natura.

Flash forward dos anys i mig després. En el moment de cordar-me els meus texans preferits, l'Univers té el detall d'enviar-me un senyal en forma del botó de dalt sortint disparat cap a l'estratosfera: no ens passem, que no és just acaparar tanta sexitud; deixa'n també una mica pels altres. La bàscula corrobora el diagnòstic: el meu carnet de pare l'acompanyen set gloriosos quilos d'excés, set, que, seguint les teories de la Coca-cola, són la demostració palpable que estic en algun lloc del panteó entre el George Clooney i el Brad Pitt. Hora de tocar de peus a terra i esborrar la panxa cervesera, que tan bé dissimulava sota camises folgades, abans no m'assembli a algun d'aquests veïns meus que han traslladat la seva residència legal al pub de la cantonada.

Perdre pes no té més truc que ingressar menys del que gastes. Més fàcil dir que fer, com sabem prou bé tots, ja que l'evolució ha entortolligat tant les vies del plaer i les de l'alimentar-se per subsistir que deixar de menjar el que t'agrada s'acaba convertint en una tortura psicològica difícil de mantenir. Si afegim que la selecció natural creu que ens fa un favor alentint-nos el metabolisme per a què els nostres cossos puguin sobreviure amb un consum ridícul de calories al dia, no fos cas que vinguessin èpoques de sequera, arribem a la conclusió lògica que aguantar una dieta seriosa prou temps com per perdre set quilos és una prova de resistència (a les temptacions) quasi inhumana.

I aquí entra el règim del títol. Està basat en un el concepte del fort incentiu en diferit, altrament conegut com "la pastanaga" en el clàssic model de l'ase que no es vol moure de lloc, el bastó i la pastanaga que finalment el tomba. En altres paraules, puc acomodar-me a passar privacions si sé que al final de la travessa del desert m'espera una recompensa proporcional al sacrifici. Només cal saber identificar aquesta recompensa. No sóc prou vanitós com per deixar-me entabanar pel premi d'una figura que quedi bé dins d'un banyador, llàstima. En el meu cas funciona molt millor una altra cosa: la promesa de poder-me lliurar a un plaer golafre desmesuradament insà sense cap càrrec de consciència. Gràcies a la col·laboració desinteressada d'una amiga, que m'ha importat un dels ingredients claus de la recepta (vegeu foto), anuncio que quan em pugui poder tornar a posar els texans delators (amb el botó que ja ha estat degudament sargit a lloc) em penso endrapar suficients fluff'n'nutters (entrepans de mantega de cacauet amb pasta de marshmallow), convenientment regats amb Coca-cola light (és clar), com per a deixar el meu fetge fent hores extres almenys una setmana. Ja està dit.

[Nota: No ho proveu a casa vostra. El fluff'n'nutter és l'invent més empalagós, dolç, saturat de calories i productes químics tòxics, hipercalòric i traïdor que existeix. Deixeu el seu consum només per als professionals.]

dijous, 3 de juny del 2010

Thomas Pynchon i qui el va parir

S'ha de ser una mica malparit per voler escriure així:

Barbed wire again gave way to the familiar parade of more beige, prefab, cinderblock office machine dis­tributors, sealant makers, bottled gas works, fastener factories, warehouses, and whatever. Sunday had sent them all into silence and paralysis, all but an occasional real estate office or truck stop. Oedipa resolved to pull in at the next motel she saw, however ugly, stillness and four walls having at some point become preferable to this illusion of speed, freedom, wind in your hair, unreeling landscape—it wasn't. What the road really was, she fancied, was this hypodermic needle, inserted somewhere ahead into the vein of a freeway, a vein nourishing the mainliner L.A., keeping it happy, co­herent, protected from pain, or whatever passes, with a city, for pain. But were Oedipa some single melted crystal of urban horse, L.A., really, would be no less turned on for her absence.

[Un traducció molt aproximada podria ser:

El filferro espinós altre cop va deixar pas a la coneguda desfilada de més màquines distribuidores prefabricades i beige, com blocs de ciment, fabricants de precintes, plantes embotelladores de gas, magatzems i el que sigui. El diumenge els havia condemnat a tots al silenci i la paràlisi, tots menys alguna esporàdica oficina immobiliària o una àrea de servei per a camioners. Oedipa va decidir parar al proper motel que veiés, per molt lleig que fos, la tranquilitat i quatre parets havent esdevingut en algun punt preferibles a aquest miratge de velocitat, llibertat, cabells al vent, paisatges descabdellats... No ho era. El que la carretera era, li semblava, era aquesta agulla hipodèrmica, insertada en algun lloc ben endins de la vena d'una autopista, una vena nodrint L.A., la via central, mantenint-la feliç, coherent, protegida del dolor o del que fos que, per a una ciutat, és equivalent a dolor. Però si Oedipa fos un sol cristall fos de cavall urbà, a LA, la veritat, no li importaria menys la seva absència.]

I també s'ha de saber escriure molt bé per aconseguir-ho. Però no sé si és el millor us que se li poden donar a unes habilitats literàries tan evidents...

Compadeixo els pobres traductors de Pynchon al català, que pel que sembla s'han passat una temporada llarga descodificant paràgrafs hermètics (i bellíssims) com aquest.

dimecres, 2 de juny del 2010

L'escollit (LIV): els blogaires en crisi.

Aquí teniu la llista de blogs solidaris que s'han apuntat al Dia del blogaire en crisi 2010, 79 si no m'he descomptat. Si m'he deixat algú aviseu-me, sisplau (hi ha alguns que heu dit als comentaris que us hi afegíeu però no he sabut veure si havíeu penjat res al blog sobre el tema, així que de moment no us he inclòs a la llista).

Aquesta història va començar com una mena de broma i s'ha acabat convertint en un meme que ens ha tingut distrets una bona estona. A més, ens ha permès conèixer altres blogs interessants (almenys a mi), que sempre va bé. En nom dels afectats de crisi, gràcies a tots!

Ha estat divertit veure com entre tots sotmetiem la catosfera a una autèntica jornada d'idees caigudes i com alguns lectors s'espantaven creient que tots aquests blogs estaven realment bloquejats (en agluns casos d'habitual hiperactivitat blogaire costava especialment de creure...). No patiu, que la crisi no és tan greu com alguns la pinten! Com a mostra, algunes de les reinterpretacions del lema de la jornada van ser realment creatives. A més, comentant la crisi em sembla que vam generar més moviment que en un dia blogaire qualsevol...

Ja ho sabeu: si mai sentiu que us manquen temes i que ha arribat l'hora de tancar la paradeta, penseu que no sou els primers ni sereu els últims en patir la crisi del blogaire. Aquest apunt n'és el testimoni. Ànims!

Abogada en BCN
A la llum d'un fanalet
A encesa de llum
A joc de daus
Amb ulls de sargantana
Anna Tarambana
Antaviana
Biblioaprenent
bloc d'en Francesc Puigcarbó
bloGuejat
Bocins de lluna
Bona nit i tapa't
Catalana del món
Col·lecció de moments
Cròniques de sota el mugró
de casa al club
Descans
Des del meu mar
Disseccionari
Eines de llengua
El bloc d'en Quim
El blog de l'arbre vermell
El llibreter
Entre l'ona i el tsunami
Enceneu els llums
En el meu lloc
[Espai claudàtor]
Exilis
Fil a l'agulla
Filosofia avui
Fons d'armari
Foravial
Galeria d'imatges del senyor Galderich i el senyor Leblansky
Galeria d'imatges X del senyor Galderich i el senyor Leblansky
Gazophylacium
Ginkgo
Horrorerótica
Kika´s log
La Cerdanya des de Can Fanga
La garrofa de Mont-roig
L'habitació dels mals endreços
lamevaillaroja
La muntanya màgica
Llibres llegits i per llegir
Llum de dona
M'agraden les llenties
Malerudeveure't
Mainoéstard
Martell de Reus
Nàufrag i obrer
Per a lectura i decoració
Per on camino
Perplex
Piscolabis librorum
Planeta Clàudia
Poesiaula
Pornografía emocional
Pots buits
Que tinguem sort
Raons que rimen
Riell Bulevard
Salms
Sense presses
Si dubto és que sóc, si penso és que sóc
T'espere en Albanta
Testenguaret
The daily avalanche
Thera
Tumateix llibres
Ucronies
Un altre blog personal
Un que passava
Un tabard desbotonat
Un tel als ulls
Vilafestuc
Volar de nit és perillós
Waw, tinc un blog
Xarel-10
Zero-zer-o-zer-o-no-ser

dimarts, 1 de juny del 2010

Dilluns (dimarts?) musical: lipdub vigatà


Ahir se suposava que era un dia de crisi, així que la música aquesta setmana cau en dimarts. En aquest cas, la selecció la faig per les imatges més que no per la música. És un video molt bo dels alumnes de la Universitat de Vic fent un LipDub espectacular. No us perdeu els centenars de detallets, perfectament coordinats. Des d'aquí els envio un fort aplaudiment per la feinada i per com els ha quedat de bé.