diumenge, 30 de gener del 2011

Impressions d'un dia mediàtic

Fa estrany obrir el diari (digitalment, en el meu cas) i trobar el teu article menjant-se dos terços d'una plana d'opinió (un dels espais més cobejats), cara a cara amb l'admirat Espinàs. Aquesta era la meva primera col·laboració en premsa escrita (porto més d'any i mig treballant en un diari online, però l'efecte és diferent), potser per això l'he seguit més de prop.

El que no m'esperava és que seria un dels articles més "valorats" i més "enviats" del dia. He acabat la jornada quart i segon, respectivament, però durant moltes hores he estat segon i primer, i fins i tot m'he col·locat en el top 5 de més llegits durant tot el matí. Us he de donar les gràcies a tots els que heu contribuït a aquests números.

La importància d'aquesta mena d'estadístiques és limitada, ho sé. Més enllà dels valors absoluts, sí que serveixen per donar-nos una idea als qui escrivim de si el que hem fet ha interessat o no. Crec que aquesta és una de les millores de l'arribada dels diaris a la xarxa: el feedback, mesclar el concepte de blog amb el de premsa "tradicional". A mi em va bé per saber cap a on he d'anar.

És clar que no és el mateix un diari (ni tan sols un blog com el que faig per a El Mundo) que un blog com aquest. Aquí som tots amics, perquè estem en una xarxa tan social com la del facebook o el twitter. Allà a fora et pots trobar qualsevol cosa. I sovint te la trobes. Hi ha comentaris fets amb bona intenció, però hi ha una raça de navegants que s'ho passa bé destrossant tot el que llegeix, còmodament parapetats en l'anonimat. A aquests s'aprèn ràpid a no fer-los cas. Suposo que és el preu a pagar per tirar a terra la quarta paret.


Avui també m'estrenava com a col·laborador radiofònic. A la ràdio fins ara només m'hi havien entrevistat. M'ha agradat agafar el micro per parlar d'alguna cosa que no fos jo o el meu darrer llibre. I m'ha permès comentar coses tan serioses com la pena de mort amb una mica d'humor (gràcies, és clar, a la Marta Cailà, presentadora del Via Lliure, que sap com portar un programa d'entreteniment sense oblidar coses trascendents com la ciència). Gràcies a la tècnica, hem aconseguit que semblés que estava a l'estudi, malgrat els milers de quilòmetres que em separen de Barcelona. Quan he sentit després el programa realment em semblava que estava escoltant una altra persona. I pel que m'han dit, sembla que el show que hem fet ha agradat.

Tot plegat ha estat una experiència molt positiva. La repetiré d'aquí quatre setmanes i espero poder mantenir el nivell.

divendres, 28 de gener del 2011

Macip mediàtic

Aquesta setmana he desatès una mica el blog perquè he estat preparant dues col·laboracions amb els mitjans. Una és una secció mensual de divulgació científica pel Via Lliure de RAC1, i l'altra una columna també mensual per a El Periódico. Els qui estigueu interessats en la part científica del que faig ja ho sabeu: a partir de demà al matí també a la ràdio (a les 12.30) i al diari. Intentaré penjar els links al meu blog de divulgació i al facebook, així qui vulgui seguir les col·laboracions ho tindrà més fàcil. Com sempre, la idea és parlar de temes d'actualitat científica i explicar-los de manera que s'entengui.

És curiós com és de diferent un mitjà de comunicació d'un l'altre. Al blog que faig per a El Mundo no tinc cap limitació d'espai i de tema, tot i que procuro no allargar-me més del necessari. Al diari, en canvi, has de comptar caràcters. Que el text t'encaixi en el forat que tens reservat s'acaba convertint en un trencaclosques. I a la ràdio tot va molt de pressa. Cremes temes i anècdotes sense massa temps a fer les reflexions típiques dels mitjans escrits. Enganxar el to per a cadascuna de les col·laboracions (més seriós l'article, més informal el blog i més desenfadada la ràdio) és tot un repte. Un repte divertit. Com ho és també no repetir-se. Sort que hi ha prou notícies científiques interessants com per omplir tot això i més...

Tanco el post amb una nova entrevista. En aquesta em donen peu a parlar una mica dels meus referents literaris, que és un tema que no havia sortit abans massa vegades.

dimarts, 25 de gener del 2011

L'escollit (LXXVIII)

365d365e és un blog que s'ha proposat entrevistar una persona cada dia durant un any. Se n'encarreguen dos professionals del periodisme: l'Oriol Rodriguez i el Carles Rodríguez. Només entrar al web veureu que no és un projecte qualsevol. La qualitat de les fotos i del text és pròpia de la premsa escrita (fins i tot el disseny de la portada recorda al d'una revista), un fet bastant insòlit a la xarxa. I els convidats són gent d'allò més diversa, tots ells, de moment, amb discursos molt interessants (no us perdeu Ferran Adrià o Dani "el Rojo")... tot i que queda una mica malament que ho digui precisament el dia que m'entrevisten a mi!

Us recomano ferventment que no perdeu de vista aquest blog i voldria felicitar els seus autors per com els està quedant. Només fa una setmana llarga que ha començat aquest any d'entrevistes i ja començo a pensar que serà un pena que s'acabi.

dilluns, 24 de gener del 2011

M'encanta quan passen aquestes coses...

Tenia ganes de començar un llibre. No us passa a vegades? Aquesta urgència de córrer cap a la lleixa i agafar el que et vingui més de gust. Tot i que ja n'estiguis llegint un altre (o dos, com era el meu cas). Encara vaig ser més indulgent: no en vaig triar un, sinó sis. No em podia decidir. No em volia decidir, de fet. Vaig seure al meu silló de lectura amb la pila de llibres al costat i vaig deixar que l'impuls del moment final em guiés.

Fa un temps havia provat de llegir dos llibres simultàniament, només un capítol de cadascun a la vegada, com una mena de zàpping literari. Havia estat una experiència interessant. Aquesta vegada vaig pensar que podia anar una mica més enllà i inventar (?) la lectura TDÀtica per excel·lència. Amb tres hores llargues per davant per poder dedicar als meus llibres (fet inaudit), vaig optar per començar-ne no un sinó tres, i saltar de l'un a l'altre com més m'abellís.

L'endemà de la marató nocturna de lectura saltejada vaig adonar-me que la tria no havia resultat tan espontània com m'havia semblat al principi. Una mena de desig de lliurar-me a la mena de literatura que precisament criticava divendres passat havia marcat clarament la meva elecció. Al costat d'un Kerouac tardà, havia escollit un Brautigan de la millor època, i tots dos havien complementat El lament de Portnoy, que ja estava gairebé acabant. Roth i Brautigan són post-beats i, evidentment influits per Kerouac, milloren la fòrmula de la Prosa Espontània fent que ho sembli sense ser-ho, i no limitant-se a experiències personals. Un gran encert en el seu dia, i uns resultats excel·lents, com vaig poder comprovar un cop més ben calafatejat en el meu sofà.

Ja us he fet propaganda de Brautigan altres cops. Val la pena aprendre anglès només per poder gaudir de Brautigan. No perquè s'hagi de llegir necessàriament en versió original (la seva prosa no està ni molt menys a l'alçada de la de Roth, posem per cas), sinó perquè si no és així no tens cap altra opció. Tot i que Brautigan va ser bastant famós en el seu temps, ara ningú no se'n recorda i, menys encara, el tradueix. A part de les versions castellanes que ha fet Blackie darrerament, poca cosa en trobareu a les nostres llibreries. I és una llàstima. Saltant de Brautigan a Kerouac i d'aquí a Roth i altre cop tornar a començar, em vaig adonar com s'assemblaven i com eren de diferents els tres escriptors, una cosa que potser se m'hagués passat per alt si no hagués estat fent aquest "zàpping", i també que no cal dominar la tècnica fins als extrems gairebé inhumans de Roth per poder fer llibres interessants.

A través de l'Amazon havia aconseguit feia uns mesos un Brautigan vintage, aquest que tenia  a les mans, una primera edició original del 1975, un incunable que a sobre m'havia costat només quatre cèntims. I aquí ve l'anècdota que us volia explicar en aquest post. Quan arribo a la plana vint-i-tantes, em trobo això:


Un retall de diari molt vell, possiblement dels mateixos setanta (els preus si que són vintage), sembla que publicat a Minnesota. Em fascina trobar-me "missatges" que lectors passats deixen enterrats en els llibres. Regals inesperats i totalment críptics. No sabré mai si aquesta persona va arribar a anar al Minneopa State Park aquell cap de setmana d'estiu, potser acompanyat de la seva parella, un/a jove hippie com ell, amb tota probabilitat, mentre a l'altra punta de món jo deuria passejar els meus pocs anys per la platja de Blanes. I això fa que un gest tan mundà com triar una destinació per un dissabte al matí acabi reverberant pel temps convertit en un misteri insondable.

Unes planes més endavant, tinc una segona sorpresa:


Sembla un tros d'una caixa de paper de fumar, ves a saber de quan. Potser del mateix "excursionista", que es feia les seves pròpies cigarretes quan anava de pícnic als parcs públics. O potser fumaven porros d'amagat la parella de hippies de Minnesota mentre llegien Brautigan estirats al llit de l'apartament on vivien en pecat d'amagat de les seves famílies? Potser no van ser ells, sinó un lector posterior que també va voler contribuir a aquesta "càpsula del temps". Em podria passar el dia inventant-me històries que quadressin amb la imatge. Ara em tocaria a mi, però no penso permetre que aquesta petita joia i els seus missatges secrets abandonin la meva biblioteca, així que ho sento però la cadena de misteris s'acaba aquí.

A mi aquestes coses em semblen fabuloses, inaudites, i més quan passen així seguides, de dues en dues. Admeto que no és tan espectacular com el que en Perucho ens va explicar a en Leblansky i  a mi quan el vam entrevistar fa un grapat d'anys, el mateix dia que ens va admetre que s'inventava amb tota impunitat les cites que posava en els seus llibres i mai ningú no havia gosat discutir-li que fossin certes. Potser hauria d'haver homenatjat descaradament el gran Perucho i explicar-vos avui que dins el llibre del Brautigan havia trobat una còpia del meu certificat de naixement... Però la història dels hippies excursionistes i porreros, igual d'irreal, m'ha fet més gràcia.

diumenge, 23 de gener del 2011

Kerouac

Feia almenys quinze anys que no llegia Kerouac. Perquè Kerouac s'ha de llegir quan tens vint anys. Però curiosament l'he reenganxat amb tantes ganes com llavors.

La forma d'escriptura dels beats és oposada a la que proposava l'altre dia. Posaven al paper el que els sortia del cap i no ho repassaven gaire. Explicaven la seva vida i els seus pensaments (gairebé com un blog no?), un pas més enllà dels seus predecessors, com Hemingway i Henry Miller, que es quedaven només amb la vida. I precisament això és el que va convertir-los en revolucionaris (se n'ha de saber, no us penseu; a la majoria de gent li surt un bunyol quan intenta radiografiar-se el cervell). Avui en dia, seguir fent Prosa Espontània, com Kerouac l'anomenava, seria just el contrari: un anacronisme. Però això no vol dir que no se'n pugui gaudir. Quan escrius has de mirar endavant; quan llegeixes pots mirar cap a on vulguis. Que avorrit seria, sinó.

Kerouac tenia un mètode, com tots, i també en parlava de tant en tant. Fins i tot va reunir-ne les bases en un decàleg. Bé, trenta punts. M'agrada el 13è: Elimina qualsevol inhibició literària, gramatical, sintàctica. Perillós si se n'abusa, perquè si et menges la puntuació, com feia ell, perds una de les grans armes que té l'escriptor. El 15è és el que trobo que ja s'ha fet prou vegades: Explica la història vertadera del món en forma de monòleg interior. I en el 26è descobreixo que Kerouac ja havia pensat que calia "manllevar" del cinema:  El llibrepel·lícula és una pel·lícula en paraules, el format visual americà. Ja us deia que no havia descobert res nou...

divendres, 21 de gener del 2011

Making of (II): l'escriptura cíclica.

[No sé si el que us explicaré avui us interessarà gaire, però de totes maneres volia deixar constància d'algunes parts del procés creatiu que normalment el lector no veu, per si de cas algú sent curiositat per saber què ens passa als escriptors pel cap quan treballem i perquè vegeu que sempre ho compliquem tot més del que fa falta...]

Seguint el meu mètode habitual, quan em vaig posar a treballar en El joc de Déu vaig escrirue les primeres deu planes i a continuació el capítol final. Després vaig atacar la part del mig. Tenia molt clar d'on a on havia d'anar la història, i també el recorregut que havia de fer entre els dos punts, tot i que aquí volia donar-me una mica més de flexibilitat. De fet, tenia la novel·la tan ben pensada que vaig batre el meu rècord de velocitat (en contra de les aparences, sóc un novelista molt lent) i en qüestió de cinc mesos ja la tenia enllestida. Després em vaig passar tres anys repassant-la, és clar, tal i com mana el meu cànon.

A part de fer un producte que pugués interessar al lector potencial, el principal repte d'El joc de Déu era formal: les escenes havien de ser breus i saltar d'una línia argumental a l'altra constantment. Per acompanyar aquest joc estilístic, les frases havien de ser també curtes i sense ornaments innecessaris, com la mateixa història. I tot plegat havia de funcionar sense que el lector es perdés o notés que no s'hi implicava prou. Per què, em direu, un escriptor es fica tot sol en aquests embolics? Primera perquè és divertit. Part de la gràcia d'escriure és superar reptes i aprendre noves coses, tal com ho veig jo. Que cada novel·la sigui inesperada, pel qui la fa i pel qui la llegeix. Sempre intento que hi hagi alguna cosa una mica "diferent" en el que escric, que no sigui exactament el que t'esperes. El segon motiu és que El joc de Déu forma part d'un Cicle d'experimentació que m'ha anat molt bé per provar trucs nous que he acabat incorporant al meu estil. Jo l'anomeno el Cicle del Control, perquè el tema principal és com es poden manipular les persones i les masses, un concepte crec que molt vigent i que a mi sempre m'ha fascinat.

La primera novel·la del Cicle va ser El rei del món. La segona és El joc de Déu. Les dues expliquen la mateixa història (una dona dirigint un home des de l'ombra i, de retruc, tothom qui se li posi davant) des de punts de vista i gèneres molt diferents (un drama violent la primera i una comèdia negra amb tocs fantàstics la segona). Els personatges són els mateixos: la dona ambiciosa i llesta, l'home que es troba ficat en una història que el sobrepassa i un tercer element, estrany i estranger, que s'ho mira des de fora. Aconseguir dos llibres gairebé oposats partint d'elements similars era un altre dels reptes. Com escriure dues cançons amb els mateixos canvis d'acords i que no s'assemblin. El Cicle el tancarà (per ara) una tercera peça, que ja he acabat, on l'estructura de personatges és una mica diferent. Aquí l'enfocament és el d'una història clàssica de por i els reptes són uns altres. Però d'això ja en parlarem quan arribi el moment.

Aquest Cicle és també el meu Time out (el disc on el Dave Brubeck Quartet es va dedicar a fer experiments amb el tempo): a cada novel·la he provat un ritme diferent, en principi aliè al gènere. El rei del món té ritme cinematogràfic. El joc de Déu de zapping televisiu (tot i que una lectora m'ha dit que ella el veia més de novel·la gràfica). La tercera de la sèrie és un hibrid en la frontera entre el conte i la novel·la, amb escenes més aviat teatrals entre mig. Ho deia en una entrevista l'altre dia: estic convençut que la novel·la del segle XXI ha d'incorporar elements d'altres mitjans, sobretot els audiovisuals, que són els canals per on arriba la majoria de contingut cultural al públic. El ritme, per exemple. Vivim en un món on el consum cultural és ràpid i fragmentat. No podem adreçar-nos a un lector com si fos del segle XIX; no podem ignorar que estem immersos en uns estímuls culturals molt diferents. O sigui, no podem seguir escrivint com ho fèiem el segle passat.

No estic dient que la literatura contemporània hagi d'imitar el cine o la televisió. Al contrari: ha de trobar el seu propi racó diferenciat, sinó perdrà la batalla per l'audiència. Però el que no pot fer és ignorar la resta d'opcions culturals a les quals té accés el consumidor. Si no escrivim novel·les per a l'home del nostre segle, acabarem alienant la poca clientela que tenim. Per àixò jo crec fermament en la línia argumental que avança amb un ritme propi dels nostres temps. Això no vol dir tampoc que a partir d'ara hem d'escriure històries d'acció sense parar-nos a treballar les relacions interpersonals i fer créixer els personatges. El ritme d'un llibre pot ser accelerat sense que estigui passant res especial. I això et dóna temps de sobres per treballar els personatges. Jo he intentat donar-lis prou tridimensionalitat com per a què evolucionin i canvien al llarg de les planes, com en qualsevol novel·la realista.

I seguint aquest sintetisme, també crec que l'escriptor no ha de malgastar energies descrivint coses innecessàries: un dels factors que diferencia la literatura de les arts audiovisuals és que el lector participa en el procés creatiu, perquè ha de fer anar molt més la imaginació. L'escriptor ha de deixar espai per a què el lector imagini, per això no l'hi ha de donar tot mastegat com si estigués davant d'una imatge.

Tot això que dic ni és nou ni m'ho he inventat jo. Els americans fa temps que ho fan, d'una manera o una altra i amb més o menys intensitat (des de DeLillo, Vonnegut i McCarthy a, sobretot, Palahniuk, Ellis, Lethem, Chabon i la resta de la nova fornada...). A casa nostra hi ha menys exemples, potser perquè encara estem encallats en unes temàtiques i unes estructures molt enganxades al que es feia durant la segona meitat del segle XX. No passa res: mentre hi hagi lectors interessats és lícit i necessari que s'escriguin aquesta mena de llibres. Però també hi ha d'haver algú que es posi el salacot i anar a explorar regions desconegudes. No estic proposant res radical: la literatura ha anat avançant al llarg de la història precisament gràcies a una sèrie d'escriptors que ha volgut anar més enllà dels esquemes habituals que feien servir la resta i han intentat ser contemporanis amb el món que els envoltava. Sinó encara estaríem escrivint tragèdies gregues. L'estrany seria que al segle XXI no estiguéssim fent el mateix.

I paro perquè m'he allargat més del que tenia previst. Amb aquest apunt tanco el tema d'El joc de Déu, com havia promès, i cobreixo les meves necessitats de teoritzar de tant en tant sobre la feina que faig. Gràcies per la vostra antenció (els qui heu arribat fins aquí!).

dijous, 20 de gener del 2011

La traca final

Dues notícies més relacionades amb El joc de Déu. En fan una ressenya al nosaltresllegim (que si encara no el coneixeu és un blog de crítica al qual val la pena fer una ullada) i m'entrevisten a la versió radiofònica del 80 grams.

En aquesta última ja em comencen a fer preguntes sobre la propera criatura. Com que ja li hem vist les ecografies i està a punt de treure el cap (data de naixement: 15 de març), trobo que toca tancar el capítol d'El joc de Déu abans no us comenci a donar la tabarra amb els Ullals. Així doncs, en els propers posts faré un petit balanç de la novel·la per acabar de dir tot el que volia sobre el tema.

Començo amb un recull de comentaris que he anat rebent al blog, per email i al facebook. Aquestes són les vostres opinions:
Sobre el fragment gratuït que podeu trobar aquí:

 - “M'he divertit molt. I en vull més!!!!!”
- “Em tens enganxat per saber com continua.”
- “Fantabulós!”
- “Molt bé, les primeres pàgines enganxen 'molt, em recorda algunes idees al Robert J. Sawyer.”
- "M'han agradat molt els canvis d'escena, li donen velocitat i fan que es llegeixi fàcilment."
- “Aquests inici és genial! No l'he pogut deixar!"
- "Intriga, humor, ciència... Aquests canvis d'escena fan el guió perfecte per a una pel·lícula! És ben emocionant!”
- “El crescendo és impecable."
- "Un inici fantàstic, aconsegueixes amb molta facilitat enganxar la història. La descripció dels personatges es sarcàstica (impiadosa). Frisant per la continuació."

Sobre el llibre:


- "Des de la primera pàgina m'he quedat enganxada. Enhorabona!"
- "Se t'ha de reconéixer que vas a contracorrent. No hi ha un sol autor català que tingui els pebrots de fer un text tipus Vonnegut com aquest!!! Felicitats!
- "M'ho he passat molt bé amb el Sherman, la Vivian i en Déu."
- "És un llibre molt divertit. M'han agradat especialment com estan raonats petits detalls perquè tot tingui sentit. M'ho he passat molt bé llegint-lo!"
- "Estic xalant molt amb el teu llibre. Reconec perfectament el teu estil, el toc d'humor amb què combrego tant, els petits detalls amb què ens descrius a la perfecció els personatges, les seves febleses i vanitats.  Fantàstica la visió que dónes dels científics. L'humor intel.ligent comença per un mateix."
- "Estic gairbé acabant el llibre i em sap un greu... feia temps que un llibre que no fós novel·la històrica , em divertia tant. T'haig de felicitar, de veres. "

I això és el què heu posat als blogs:

Finalment, algunes entrevistes i comentaris als diaris:


Ara (1/2/11)

Només em queda agrair-vos-ho de tot cor! Fa molta il·lusió rebre tots aquests elogis. Sembla que us ha agradat a tots els qui l'heu criticada, que és tota una fita (això o és que m'esteu amagant les ressenyes negatives...). Veurem si podem mantenir el nivell amb la propera.

dimecres, 19 de gener del 2011

L'escollit (LXXVII)

Avui us volia recomanar que us passessiu pels c@ts per participar en la seva nova iniciativa. Ja sabeu que la tropa que hi ha darrera aquest blog (estrip, iruNa, Carme, Vier, XeXu, Núr, McAbeu, Escalivada, Boira i Jordi Casanovas) organitzen cada any els Premis c@ts, els premis populars catosfèrics. Entemig també proposen el premi a la millor Iniciativa Blogaire de l'any.

S'acaba d'obrir el període de propostes per aquesta temporada, que després hauran de ser votades, i la meva sorpresa ha estat veure que heu mencionat el Dia del Blogaire en Crisi que va néixer com una mena de broma a partir d'un post del Leblansky. Podria semblar que escric això per demanar vots, però no: us animo sincerament a què contribuïu a animar una mica aquest racó nostre de la catosfera dient la vostra. I que guanyi el millor!

dilluns, 17 de gener del 2011

Dilluns musical: estels llunyans



El vídeo que us poso avui és Étoile lointaine deNéstor Mir. A part de la cançó, que és maca, no us perdeu el clip d'animació que li ha fet la Paula Bonet. Vaig conèixer la Paula a Nova York i em van encantar els seus olis. Darrerament ha perfeccionat un estil de dibuix que trobo que capta d'una forma espectacular els estats d'ànims dels seus models. Comencen a reconèixer-la com uns dels valors en alça de les arts plàstiques ibèriques i jo crec que arribarà lluny.

Per cert, si us ha agradat el clip podeu ajudar-lo a guanyar un Premio Criminal 2010 anant a aquesta página de facebook i posant  "mejor video clip: étoile lointaine" al mur.

dijous, 13 de gener del 2011

Ensenyem els Ullals


La Galera anuncia oficialment avui les primeres novetats del 2011, entre elles la sortida d'Ullals el proper 15 de març. Què us sembla la coberta? Impactant, no? Per anar fent boca, aquí teniu els detalls, trets del catàleg de novetats de primavera.

Ullals
Salvador Macip / Sebastià Roig

Data de publicació: 15/03/2011
PVP: 16,95 euros
PÀGINES: 256
Idiomes: català i castellà

Premi Joaquim Ruyra de Narrativa Juvenil 2010

Ullals, un thriller inspirat en fets reals escrit a quatre mans, ple de fantasia i terror.

Salvador Macip i Sebastià Roig són els guanyadors del premi Joaquim Ruyra 2010 amb Ullals, un thriller trepidant, ple de fantasia i terror. L’any 2006, els diaris van publicar la notícia dels presumptes maltractaments patits per uns nois estrangers en un reformatori de característiques molt especials, situat en un terreny escabrós de l’Alt Empordà. L’entorn isolat, les condicions higièniques en què vivien i la disciplina emprada amb els alumnes suggerien una atmosfera digna d’un malson. Ullals es va inspirar en alguns d’aquests elements i els va utilitzar com a punt de partida per a construir una ficció impactant i addictiva. Un veritable page-turner que no es pot deixar fins la darrera pàgina. Una obra que va molt més enllà de la literatura juvenil i és equiparable al millor Stephen King; per tant, el seu públic potencial és universal.

SINOPSI: En Vicent és un adolescent de classe alta molt acostumat a fer el que vol. El seu pare sent que ha perdut el control sobre ell i pren una mesura radical: enviar-lo a uns campaments exclusius, famosos entre l’elit pel seu èxit en reeducació de joves conflictius.

En Vicent comprova ben aviat els seus mètodes quan el fan passar hores tancat en un tuguri on a penes hi cap i no pot ni moure’s. A poc a poc s’haurà d’anar adaptant a un món malsà de disciplina cruel i extrema. Però en Vicent veurà que tot això no és, ni de bon tros, el pitjor que li pot passar. Aviat tindrà notícia d’unes misterioses criatures, salvatges i assassines, que assetgen les instal·lacions. I, també, que els seus companys de campament són poc més que carn de canó.

dimecres, 12 de gener del 2011

L'escollit (LXXVI)

Repassem la primera setmana d'activitat blogaire post-vacances. De les moltes coses que he vist, selecciono tres temes.

Primer, en Litus ens ofereix un servei sense ànims de lucre de partitures de cançons. Molt útil per tots els qui us agrada fer karaokes amb la guitarra i us fa mandra teure els acords. Penseu-hi el proper cop que feu una festa kumbaià. Aprofito per recomanar del seu blog, que sol tenir uns apunts que van molt al gra i toquen els punts claus, com a mi m'agrada.

Per altra banda el Lluís ens proposa una sèrie de meta-reflexions sobre el concepte blogaire des del seu Mil dimonis, spin off imprevisible del ja clàssic Riell Bulevard. Ens convida a provar de tancar els comentaris públics al blog, juga amb el concepte d'escriure pels lectors, i fa una divertida mutació espanyola del blog.

I acabo comentant la darrera iniciativa del mestre Pàmies, que s'ha apuntant a un sistema de mecenatge molt interessant. La idea és trobar gent que pagui pel producte abans que s'hagi produït, una mena d'inversió dels principis mercantils de diners a canvi d'una cosa tangible. Això fa temps que se sap que funciona. Músics com Marillion o Fish han finançat més d'un dels seus darrers discs recollint diners dels seus fans i donant-los a canvi alguna cosa extra a part del disc. En Pàmies no necessita tants diners per portar a terme el seu projecte d'un diccionari de frases fetes sobre l'ull, i crec que val la pena contribuir-hi, ni que sigui per demostrar que aquests sistema d'obtenció de recursos funciona. Us ho explica ell mateix al vídeo. Teniu poc més d'un mes per apuntar-vos-hi, no badeu.

dimarts, 11 de gener del 2011

Entrevistes i opinions

Algunes entrevistes fan una gràcia especial. Aquesta me la van fer pel diari de la meva antiga escola (o sigui que hi trobareu algunes referències que potser us sonaran a xinès, com això de "blanc de tota la vida"... algun dia ja us ho explicaré). Vaig aprofitar per fer públic el meu agraiment per tot el suport al meu interès per l'escriptura que vaig rebre durant aquells anys, cosa que no sé si és molt habitual a altres institucions.

També fa il·lusió quan l'editor del teu darrer llibre penja al seu blog un post ple d'elogis. Podríeu dir que ell n'és part interessada, és clar, però no és tan habitual que els editors siguin així efusius en públic. S'agraeix.

I finalment, aquesta és una entrevista que em van fer fa temps però que no ha sortit fins aquesta setmana. La gràcia és que sembla feta per twitter, per com són de curtes les preguntes i respostes (però no: va ser per email). I el millor és que gràcies a ella ja tinc la meva primera carticatura a la premsa (molt encertada, per cert).

dilluns, 10 de gener del 2011

Dilluns musical: guilty pleasures.



M'agradaria començar les sessions musicals de l'any amb un vídeo que serveix un doble propòsit. Primer, retre homenatge a un bon home que de músic tenia poc, però que amb les seves contorsions i carotes m'hipnotitzava quan era petit. I segon, reconèixer que, malgrat ser una mica purista en qüestions musicals i tenir poca tendència a deixar-me portar per productes prefabricats, els Boney M són un dels meus guilty pleasures. Suposo que el meu currículum és prou digne com per permetre'm alguna desviació com aquesta de tant en tant...

El meu interés pels Boney M no és estrictament musical, és clar (però hem de reconèixer que tenen grans singles), sinó sobretot històric: Oceans of fantasy és el primer disc que em vaig comprar amb els meus diners, quan tenia 9 anys( en format caset, em sembla que en una botiga de Palamós i diria que em va costar 675 pessetes, però d'això no n'estic tan segur). Per commemorar els 32è aniversari de l'inici de la meva discoteca (amb més de 3500 discs en aquests moments), els reis han tingut el detall de portar-me les obres completes remasteritzades dels Boney M. I ara, sense cap mena de complexe, us poso el tema principal d'aquell disc tan emblemàtic per a mi i fem un revival hortera de música dels setanta (atenció a la coreografia i les disfresses!).

divendres, 7 de gener del 2011

Passions primàries

Jo sempre havia cregut que una gran part de la nostra personalitat (potser la més gran) venia determinada per l'entorn, i que l'organigrama de les interaccions socials era un artifici al qual ens havíem acostumat després de mil·lenis de pràctica. Darrerament, la Naturalesa s'ha entestat a donar-me proves del meu error: el meu fill de tres anys em demostra constantment que el que ens defineix com a humans ve més pre-programat del que sembla. Alguns exemples que us proposava fa un temps són el concepte de propietat privada, gairebé tan instintiu com el de menjar i reproduir-se, o els cànons arcàics i universals de bellesa. La darrera lliçó l'he viscut fa poc.

Com sabeu els habituals d'aquest blog, l'hereu té una "relació" formal amb una companya de guarderia, la Lexie Mae. Formaven una parella feliç i inseparable i res no feia sospitar el drama imminent que els esperava a l'horitzó. Fa unes setmanes, vaig portar el nano a l'escola i vam coincidir amb una altra nena. El meu fill va córrer cap a ella tot content cridant el seu nom i van entrar a l'edifici agafats de la mà. Per desgràcia, una mica més allà hi havia la Lexie, que no es va perdre ni un detall de l'escena. Jo no l'hi vaig donar més importància. Però quan va tornar a casa, el nano estava un pèl decaigut. Després d'un petit interrogatori vam aconseguir deduir que s'havia barallat amb la  Lexie ("Lexie lletja!"), i que la nena fins i tot l'havia pegat, tot i que ell no acabava d'entendre el motiu. La idea de l'exclusivitat implícita en una relació se li escapava.

Així, a cops, és com el meu pobre fill va aprendre la figura geomètrica més antiga de la història: el triangle. I així és com m'he adonat que la promiscuïtat deu ser un reflex instintiu i natural dels homes, mentre que a les dones els deu faltar la neurona que codifica aquest concepte. És per això que tiren d'altres neurones veïnes que tenen a mà, com la de la possessió que deia abans o la de la seva germana bessona, la gelosia.

Epíleg: uns dies abans de Nadal ens truca la mare de la Lexie i ens diu que la seva filla havia estat estalviant per poder-li comprar un regal al nostre nano, i que si podia passar per casa a donar-l'hi en persona. I amb això m'adono que també és ancestral la maniobra d'oferir alguna cosa que a l'altre li agradi per obtenir a canvi el que vols, un art que les dones porten segles perfeccionant. És realment un privilegi tenir seient de primera fila en aquest teatret on es representen les passions més primàries de la nostra espècie en format de butxaca.

dijous, 6 de gener del 2011

Dia de reis


Espero que els reis us hagin portat molts regals, perquè les coses també donen la felicitat (als dos costats implicats) i perquè tal i com està l'economia mundial, una mica de consumisme és exactament el que recomana el metge.

Entre els presents reials que he rebut aquests dies:

- Un magnífic lot d'olives i oli directament d'Els Torms, a les comarca de les Garrigues (gentilesa de jomateixa... mil gràcies!). Les millors arbequines que he provat mai, ja us ho dic ara. Vosaltres que les teniu a prop no us les deixeu perdre.

- Un bolígraf encara més perfecte per signar llibres (ja l'he estrenat).

- Una carta del president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana felicitant-me pel premi. A part del detall, és maco veure que comences a fer bip als radars.

- Un email d'una revista del meu poble demanant-me una entrevista també per això del premi. Han tardat nou llibres i tres premis literaris enviar-me'l, però més val tard que mai. A alguns escriptors els costa més que a altres ser profetes a la seva terra... (tot i que el que de veritat compta, el suport dels compatriotes que m'aprecieu, sé que el tinc del primer dia, i m'ho demostreu contínuament!). 

Bona tornada a la feina als qui encara esteu de vacances! El bloGuejat reprendrà el seu ritme habitual la setmana que ve, després d'aquest petit parèntesi.