dissabte, 26 de novembre del 2011

Avui ràdio i Ictineu

Si avui poseu RAC1 cap a les 12:30 em sentireu parlar al Via Lliure d'una científica empresonada, d'una nova manera d'aprimar-se, d'un nou virus perillós i d'un potent anti-afrodisíac, entre altres coses. I si us va més la ficció que la ciència, hauríeu d'estar a l'acte d'entrega dels premis Ictineu que es fa a Hospitalet, la festa grossa del gènere fantàstic català (El joc de Déu està nominada al premi a la millor novel·la).

[Actualització: El joc de Déu ha guanyat el premi! Moltes gràcies a tots els qui ho heu fet possible! N'estic molt orgullós. Aquí podeu veure el vídeo que vaig enviar a la cerimònia d'entrega.]

[Actualització 2: podeu sentir el programa de ràdio aquí (minut 38:30)]

dijous, 24 de novembre del 2011

Missing you...

No pensava que ho diria mai, però trobo a faltar aquest animaló...



Feliç Thanksgiving a tots els qui esteu a l'altra banda de l'Atlàntic!

divendres, 18 de novembre del 2011

Guants i manyoples

Dilluns: l'hereu va a l'escola amb dos manyoples i torna a casa amb només una.

Dimarts: veient que no troben la peça perduda enlloc, a la tarda anem a comprar-li un altre parell ("però només me'n fa falta una!", diu ell). A la botiga no en tenen i li acabem comprant uns guants.

Dimecres: l'hereu va l'escola amb dos guants i torna a casa amb només un.

Dijous: per no malmetre més l'economia familiar, l'hereu va a l'escola amb un guant i una manyopla, i a qui no li agradi que no miri (ell ho troba divertit). Atenció al cop d'efecte: torna a casa amb dues manyoples (han trobat la que va perdre dilluns però han perdut l'altre guant).

Divendres: ves a saber què passarà avui. Renuncio a fer cap predicció...

[ACTUALITZACIÓ: sembla que m'ho inventi però no, és totalment cert. Ahir el nano va tornar a casa amb els dos guants i les dues manyoples. La combinació que faltava. Ni fet expressament...]

dilluns, 14 de novembre del 2011

Algunes reflexions sobre la guerra

Per celebrar Remembrance day, un amic m'ha portat aquest cap de setmana a fer paintballing, aquella mena d'esport on et passes el dia al mig del bosc disparant pilotetes plenes de pintura a la gent. Una experiència interessant. M'ha donat una mica l'idea de com deu ser la vida en un camp de batalla, més enllà de la impressió que m'havia emportat de les pel·lícules i els llibres. Això m'ha permès arribar a certes conclusions sobre la guerra. Aquí van.

- La guerra cansa. Al final de la sessió no m'aguantava de peu. Això de córrer i saltar i ajupir-se i rebolcar-se pel terra i tornar a córrer és un exercici fabulós. Cal estar molt en forma.

- La guerra és una cosa de joves. La majoria del públic eren quitxalla, amb una representació exagerada (i un tant espaordidora) de la franja dels tretze als setze anys, molts d'ells celebrant aniversaris. A aquests no se'ls esgotava l'energia. Els més granadets, com jo, a partir de la quarta batalla ja estavem arrossegant els peus. Entenc que no ens vulguin com a reclutes.

- La guerra embruta. Als camps de batalla hi ha fang i sorra i acabes fet un desastre encara que vagis en compte. Encara no sé com trauré tot el fang que tinc a les botes. Molt poc higiènic.

- A la guerra matar no és el més important. Estàs més preocupat per evitar que et matin. Jo vaig optar per trobar un racó tranquil darrere una barricada i anar disparant bales de tant en tant sense ni treure el cap ni apuntar. No era perquè si et tocava una bala estaves eliminat d'aquella batalla, sinó més aviat perquè les maleïdes boletes de pintura feien un mal de mil dimonis quan t'impactaven. Imagina't ara amb bales reals, que a més de mal et poden matar de veritat. No: molt millor esperar que sigui l'altre qui vingui a atacar. És clar, que si tots els soldats pensessin així les batalles no s'acabarien mai.

- Una dona amb una arma a la mà és tan perillosa com un home. Sempre havia cregut que les noies soldat tenien desavantatge, però no. Anàvem tots coberts amb una granota negra i un casc amb visera i tapaboques que amagava la cara. Després que a la primera batalla l'equip contrari ens hagués fet pols i hagués conquerit el fort que defensàvem, vam tornar al camp base a repostar. Quan ens vam treure els cascs vam veure que el 80% de l'enemic eren noies de vint anys (nosaltres erem tots gamarusos de més de trenta). Derrota i humiliació.

- Jo a un camp de batalla durava dos minuts. A la primera confrontació del dia vaig perdre el carregador de la meva escopeta i em vaig quedar sense bales. A la segona vaig sortir corrent tan bon punt va sonar el xiulet d'inici i em vaig estavellar contra un arbre després d'una gloriosa patinada sobre el fang i un derrapada espectacular pujol avall. A la tercera em vaig passar una bona part de l'estona intentant disparar i queixant-me que l'escopeta se m'havia encallat (no havia tret el seguro). A la quarta em vaig voler fer l'heroi (ja estava tip de quedar-me amagat esperant que algú trobés un angle per disparar-me a traïció) i vaig fer una correguda a camp a través quan vaig estar segur que no hi havia cap enemic mirant (em van cosir a trets). A la cinquena vaig aconseguir arribar indemne a una mena de búnker on estava totalment protegit i vaig optar per fer la gloriosa i més segura feina de franctirador. Vaig tenir un paio davant meu deu minuts sencers, la major part d'ells sense cap protecció, i vaig ser incapaç de tocar-lo malgrat buidar tot el meu carregador.

- El millor després d'una batalla és una banyera calenta. Senta de meravella. Hauríen de ser obligatòries als campaments, no sé com pot un anr a guerrejar sense saber que li espera una banyera calenta al final del dia.

dijous, 10 de novembre del 2011

Montserrat Roig (1946-1991)



M'afegeixo a l'homentage blogaire a Montserrat Roig amb motiu del vintè aniversari de la seva mort amb aquesta conversa que va mantenir amb el sempre magnífic Espinàs, del programa Identitats, un format de conversa reposada entre intel·lectuals gairebé impensable a la televisió d'avui en dia.



dimarts, 8 de novembre del 2011

Dilluns musical: tresors amagats



De vegades enmig d'un CD es trobes una perla inesperada, un tema que no és el single, que potser no és la millor del disc però que té una alguna cosa especial que et crida l'atenció. Aquesta cançó darreament em té enganxat, després de redescobir-la en un disc de l'any passat (del qual us vaig parlar aquí). Oblideu que és d'una banda de dinosaures carrinclons (almenys no té llargs solos de guitarra!) i escolteu la melodia. Un petit tresor. Asia, There was a time (Omega).

dissabte, 5 de novembre del 2011

El petit lord

El meu fill continua el recorregut lingüístic pel seu idioma d'acollida sense que nosaltres hi puguem intervenir gaire. Quan anava a la guarderia del barri, havia agafat ràpidament un accent propi de les Midlands (mancat de tes, com us explicava fa un temps), i deixava anar unes frases autòctones que ens deixaven amb la boca oberta. Ara ha arribat l'hora d'anar a l'escola. Com pares responsables que intentem ser, hem fet una recerca minuciosa de l'oferta educativa de la zona, i al final ens hem decidit per la que ens ha semblat que tenia més qualitat.

Les escoles angleses no són com les que surten a les pel·lícules antigues. Ja no semblen reformatoris nacionalsocialistes, però els agrada mantenir encara una mica l'aire de temples de la disciplina que tenien abans (cosa que a nosaltres ens va molt bé, amb aquest fill mig anarquista que ens ha sortit). Part del currículum inclou parlar amb la correcció adequada, naturalment, cosa que per a ells sembla voler dir deixar de banda els modismes locals i adoptar l'anglès estàndard que ens imaginem que parlen els estirats amb monocle quan van a caçar la guineu.

Així doncs, l'hereu ja ha començat a corregir-nos la pronunciació, com sabíem que havia de passar un dia o altre (espero que no s'acabi avergonyint de l'accent de guiris que tenen els seus pares). Però el que fa més gràcia és que comença a fer servir paraules "grosses" que abans ni se li haguessin ocorregut. Quan l'altre dia el nostre petit lord ens va deixar anar el seu primer indeed ens costava aguantar-nos el riure. Ho va complementar amb un certainly propi d'un discurs a la cambra dels comuns. Només li falta prendre el te amb el dit petit estirat.