dimarts, 29 maig de 2012

Un altre got d'absenta (post Sant Jordi, 1 de 7)

Cada cop que proclamo que els contes són una forma menor de literatura poseu el crit al cel. Sembla que sigui l'única persona del planeta que s'ha atipat de la narrativa breu. Però espereu un moment... Fem una prova. Els aquí presents que sigueu escriptors, aneu al vostre agent i digueu-li que voleu escriure un recull de relats, a veure quina cara posa. Molt probablement us dirà que invertiu el temps en quelcom més productiu, perquè als editors no els interessa el tema. I tindrà raó. Si us hi fixeu, a casa nostra pràcticament només treuen contes les estrelles consagrades (que vendrien encara que només publiquessin només les seves llistes de la compra), les editorials petites o si hi ha un premi pel mig. Què passa, que els editors catalans són també uns maniatics com jo? És més simple: no volen fer llibres de contes perquè no es venen. No m'ho invento, ho diuen els números. O sigui que som tots plegats els qui hem girat l'esquena a la narrativa breu. L'hem condemnada a una existència de segona a internet, lluny de la lletra impresa. Repartim-nos entre tots les culpes per la mort del conte, va.

Aquesta introducció era només per preparar el terreny i poder dir amb el cap ben alt que m'ho he passat molt bé llegint Un altre got d'Absenta, de la Tina Vallès. A la Tina fa temps que la segueixo per blog i twitter, així que tenia una idea bastant aproximada del que em trobaria. I sí, no m'ha decebut pas. Les seves descripcions de personatges estan molt aconseguides, amb una gràcia condensada en poques frases molt típica de l'autora. I trobo que aquesta és una de les principals virtuts del llibre. Enlloc de centrar-se en la trama com fa tothom, la majoria dels relats són en canvi retrats d'individus de tota mena i condició. Una vida sencera condensada en una plana i mitja. És una mena de conte que m'ha agradat, molt original. Brillant, per exemple, la imatge de la vistosa Senyoreta Carndolla, per escollir-ne un. Uns pocs contes són situacions breus, com uns minuts fent cua a la carnisseria o els embolics sentimentals a un emprovador de grans magatzems, una mena de foto amb subtítols. Tot plegat, el recull és un poti poti d'imatges amb poca història però molt de suc, ben escrit i que deixa bon gust de boca. Tant que m'han entrat ganes de veure com s'ho fa l'autora amb les distàncies llargues i ja tinc la seva novel·la esperant torn a la lleixa.

Per cert, la Tina ha muntat una porra per a què els lectors diguin quin conte del llibre els agrada més. Encara esteu a temps de participar-hi, demà s'acaba el termini. Jo des d'aquí envio el meu vot per a El mono del toro, molt ben trobat. 

76 comentaris:

Quadern de mots ha dit...

És veritat que els contes o els relats curts estan catalogats –sense que ningú s’atreveixi a dir-ho- com a gènere inferior, o com a molt, a gènere lligat a tres o quatre escriptors ja consagrats, - i aquí ja parlem d’un gènere equiparable a qualsevol altre- I tots en tenim la culpa, els lectors, també. Personalment, m’ha costat entrar-hi per una cosa tan simple com que em fa ràbia que el relat acabi tan ràpid. És quan aprens a gaudir relat a relat, història a historia que et serveix allò tan simple i a vegades tan cert que diu “al pot petit hi ha la bona confitura”. Crec que passa una mica el mateix amb les novel•les curtes.

No he llegit “Un altre got d’Absenta”, quan el trobi m’hi posaré.

Assumpta ha dit...

He llegit l'entrevista i he aplaudit això:

"els microrelats són l’aberració màxima de la literatura"

Per mi un microrelat és una frase amb gràcia (o no) i punt. No li veig cap mèrit. Qui vulgui demostrar que sap escriure, que escrigui una història molt més llarga.

i estic absolutament d'acord amb això:

"... amb un conte no demostres la teva capacitat literària. Que hi ha contes que literàriament són molt bons, ho sé. Però hi ha contes bons de gent que no és especialment bona escrivint. Una novel·la, no. En una novel·la, si no saps escriure bé, ho demostres clarament. Com més llarg és un conte, més s’acosta a la literatura, però els més curts, res. En un conte només mana la idea, però tot això per a mi no és literatura. Per a mi, fer literatura és currar-te la història. Es necessita un llarg recorregut. Amb un conte no tens temps per desplegar tècniques literàries..."

És absolutament cert, al menys per mi... Qualsevol persona, amb un nivell cultural mitjà, un domini mitjà del llenguatge, pot escriure bons relats (i dolents!!), però atrevir-se amb una novel·la... ah, amics! això són figues d'un altre paner!

De totes formes, hi ha un gènere que a mi SÍ que m'agrada, ho reconec, perquè, per mi, s'assembla més a la novel·la que al relat... són aquelles històries que, en un llibre, poden durar entre 20 i 40 pàgines. He llegit relats d'aquests, no sé... de la Patricia Highsmith o d'en Roald Dahl i m'agraden, jo els anomenaria "novel·les curtes"... També vaig gaudir molt -que em vingui ara al cap- amb els relats dels amics d'en Dickens a "La senyora Lirriper"... o amb contes d'en Pere Calders... però tots eren així, d'aquesta mida que dic, petites històries condensades on ja hi ha un argument, on ja l'autor també pot demostrar si sap escriure o no.

Però un escrit d'un foli o dos... això ho pot fer la gran majoria de la gent. El mèrit no està en tenir una idea bona, en buscar quatre frases enginyoses o demostrar una mica de gràcia escrivint... el mèrit és saber seguir un argument... ARGUMENT. Paraula màgica :-))

tina vallès ha dit...

Moltes gràcies, Salvador. Una manera original de votar! ;)

Ah, i tot i que es venguin poc, que els agents i els editors no hi creguin i que hi hagi lectors que no els sàpiguen/vulguin valorar com cal, llarga vida als contes breus! (No me n'he pogut estar.)

Yáiza ha dit...

No sabia si passar de puntetes per aquest post, perquè jo també estic llegint aquest llibre,... Clar que sent un recull de contes era difícil fer spoilers!! Al final t'he llegit i m'agrada el que en dius.
Pel que fa als contes,... Ui, ui, ens barallarem! Ara no tinc temps, però quan sigui a casa tornaré a passar per aquí, que em menjaré a l'Assumpta!! No hi estic gens d'acord, o estic en desacord amb la majoria de les coses. Jo pensava així, també,... Però fa temps que vaig canviar d'opinió. Ja vindré a explicar-ho. Fins després!

matilde urbach ha dit...

Doncs ja em perdonareu, però jo crec que, en això de la literatura -com en moltes d'altres coses, començant per la que us vindrà al cap amb la propera paraula que escriure després del guió, descomptant l'article-, la mida no importa.

jomateixa ha dit...

Doncs me n'has fet agafar ganes.
Queda pendent.

Assumpta ha dit...

A veure... faré un aclariment de la meva opinió, perquè la YÁIZA se'm vol menjar! :-DD

Aclariment, que no canvi, que consti.

A mi m'agraden els relats als blogs i sóc la primera que s'apunta als Relats Conjunts (aquest mes, sense anar més lluny n'he fet CINC... perquè m'encanta escriure, m'agrada molt, molt, molt... cosa que, en realitat, no fa més que donar-me la raó a mi mateixa: Jo no em veig capaç d'escriure una novel·la).

Quan jo entro a un blog, llegeixo un relat i dic que m'ha agradat, sóc sincera totalment... M'ha agradat la idea, la forma d'expressar-la... Bàsicament em fixo en la imaginació, en si em diu alguna cosa. No menteixo... i he vist alguns relats molt bons pel seu enginy...

Un relat breu, també té mèrit... a mi m'agrada escriure'ls i llegir-los. Hi ha persones que n'escriuen de molt bons... això sí, moltes vegades aquestes persones tenen comentaris tipus "oh, m'agradaria saber com acaba", "i no hi haurà continuació?"... i això és una mostra claríssima que el relat s'ha quedat CURT. Que allí hi havia una bona idea, una possible bona història, que als lectors els enganxava, que tenien ganes de saber més... però que el relat no soluciona.

Ja he dit que m'agraden les històries curtes o novel·les curtes (Un llibre amb set o vuit relats d'entre 20 i 50 pàgines em pot agradar molt)...

Ara bé, un dels llibres amb que més he gaudit és "El casalot" de Dickens, 1.118 pàgines! allò són personatges ben dibuixats, situacions que s'entrecreuen, pensaments, diàlegs, realitat, fantasia... Allò és literatura de veritat!! (per mi, clar)

On hi hagi una bona novel·la, que no m'hi posin uns relats... o, al menys, no uns relats d'una pàgina perquè això -i ho sento- ho sap fer moltíssima gent de forma bastant digna i ben feta... Trobar una bona novel·la ja costa més.

M'he salvat, YÁIZA? :-))

Aris ha dit...

una novel·la costa molt d'escriure, es més fàcil fer un conte...
però, la música va al revés, ningú s'empassa cançons de més de quatre minuts...
les series de tv, com "Lost" s'han vetat pel public perquè no acababen mai, actualment fan capítols autoconcloents
Perdoneu, però penso amb the twilight zone. jo m'espanto davant de més de quatrescentes pàgines

Yáiza ha dit...

No, no, Assumpta! Tinc gana, i segueixo a la meva! Hehehe! Tot amb humor i simpatia, eh, no us penseu.

Aviam, la meva defensa del conte...

Primer de tot, un conte no és un relat. Un conte és un gènere literari molt concret, amb una estructura molt determinada. Un relat, per mi, és un tros d'alguna cosa... una escena, potser, un retrat d'un moment... sovint no són més que una descripció. Relat és un calaix de sastre on posem tota narrativa breu que no és conte. Per això crec que els relats, com dius tu, ens queden curts i sembla que vulguin continuació. Amb el conte (sigui d'una pàgina, sigui de 20), això no ha de passar, ja que té principi, nus i desenllaç i s'acaba i punt.

Com tu dius, també, molta gent s'anima a escriure i ho fa mitjanament bé, es defensen amb relats o "contes" i avall. Però analitzem això: realment "estan molt ben escrits"? Alguns sí, és clar. Altres no tenen consistència per diversos motius: perquè queden inacabats, perquè per si sols són poca cosa, perquè simplement, no estan gaire ben escrits. Quants se salven, realment?? Quants d'ells es poden considerar realment UN CONTE? Amb això el que vull dir és que escriure un bon conte no és, ni de bon tros, tan senzill com omplir una pàgina amb qualsevol ximpleria.

D'altra banda, per què la gent que escrivim per hobbie i passatemps escrivim relats breus i no novel·les? Bé, jo considero que és un tema de constància i de temps: escriure una novel·la demana molt més temps, i també demana tenir un mínim d'idea de com s'ha d'escriure una novel·la. No és posar-se a escriure a xorro tot el que surt i omplir 100 pàgines! Escriure tal com raja, és el que fem amb els relats. Els contes de debò no surten així com així. No és escriure tal com raja. Estan pensats, meditats, estructurats i mil cop revisats. Algun d'aquests contistes famosos que tenim a casa nostra (no em feu dir quin) va dir que es podia estar entre 2 o 3 mesos per escriure i donar per acabat un conte. Poca broma, no? Si fan un recull d'uns 20 contes potser triguen més del que es triga de mitjana per una novel·la normaleta.

Una altra cosa és el tema de la "idea" i el que ve tot seguit quan la desenvolupem, que és "l'argument". Està clar que una novel·la que es preui haurà de basar-se en una idea decent i tenir un argument elaborat en funció de la llargada de la novel·la. Ara parlaré per mi i diré que la meva gran dificultat és trobar "LA idea". Doncs imagina't si per publicar un llibre de contes n'he de tenir VINT!!!! Els reculls de contes demanen que l'autor hagi tingut múltiples "idees generadores" i que, desenvolupant-ne un argument, quedi tot condensat en unes quantes pàgines. I com que és tan curt, cada paràgraf és completament acurat i va dirigit a dir coses molt concretes. No hi pot haver mai palla, en un conte! Un relat és altra cosa, com deia abans, pot ser qualsevol retall d'idea, qualsevol fotesa que hem vist o viscut... per mi, no és pas el mateix.

Per últim, com havia dit abans, jo tampoc tenia els contes en gaire bona opinió. Això va canviar l'any passat quan em vaig adonar de la majoria de coses que explico aquí dalt. Bé, me les van explicar, més aviat. Fent els meus "projectes" (de moment utòpics) d'escriure, pensava que per mi seria millor intentar posar-me en narrativa breu (encara que no vengui) perquè sóc poc constant i una cosa breu es comença i s'acaba el mateix dia. Després, quan em vaig adonar de com em costa tenir una idea decent... vaig canviar d'idea. Què tal novel·la breu?? Doncs això, que de moment no he escrit res... però ara veig el conte amb uns altres ulls.

Yáiza ha dit...

(segueixo)

A mi em sap greu que la població lectora no consumeixi quasi conte. Jo mateixa, per molt que digui, en llegeixo pocs (però quan n'he llegit m'ho he passat bé) i sempre em faig la ferma proposició de llegir-ne més. Aviam si ho compleixo! Abans els autors podien viure d'això (penso en Heminway), de publicar contes de forma periòdica als diaris... i la gent els llegia amb entusiasme. Per què ara ja no es pot? Trobo que la gràcia dels contes és llegir-ne un o dos cada dia, llegir-ne els 20 d'una tirada empatxa una mica, no?

I res, Salvador, perdona pel rotllo que he fotut... però és que l'Assumpta m'ha estimulat a parlar d'això!! =D

b.a. ha dit...

Em declaro absolutament pro-contes!

El conte, com diu la Yaiza, és un gènere literari com qualsevol altre i, com passa a tots els gèneres, hi ha contes bons, contes dolents, i contes que et podies haver estaviat llegir, igual que hi ha novel·les bones, novel·les dolentes i novel·les que són, directament, un atemptat a la intel·ligència i (si no és que són electròniques) a la ecologia.
Igual que en tota la narrativa no és suficient tenir una bona història (que no és només una bona idea)o escriure molt bé. O associes le dues coses o no vas enlloc.
Els microrelats potser són un altre tema. Qualsevol pot escriure un microrelat genial en un atac sobtat d'inspiració, però això no el farà escriptor.
Els contes són literatura i de primera!
Volem més contes!

Assumpta ha dit...

Ostres, YÁIZA, "Salvador, perdona pel rotllo, però ha estat l'Assumpta!!"... què és això? :-DDDD

Doncs mira, jo d'idees en tinc moltes, infinites, tantes com vulguis... algunes dolentíssimes, altres "pse pse", altres acceptables i alguna potser bona. Doncs bé, d'aquesta idea molt bona que pugui tenir, em veig capaç de fer-ne un relat i, et seré sincera, em veig capaç de fer-ne un relat "correcte"... però incapaç de fer una novel·la (bé, no ho he provat mai, però és perquè ni la confiança d'intentar-ho tinc, imagina si ho veig difícil)

De totes formes, veig que tu fas una distinció molt clara entre "contes" i "relats" que jo no havia fet... Parteixes de la base que els relats poden ser "un tros de...", "una escena..."

Ah, si? no ho sabia pas això :-) Vegem que ens diu el diccionari:

DIEC:

relat

1 m. [LC] Relació de fets reals o imaginaris.
2 m. [FLL] Obra narrativa en prosa d’extensió inferior a la novel·la.


conte

1 m. [LC] [FLL] Narració generalment breu d’uns fets llegendaris, ficticis o originàriament reals, amb la intenció d’entretenir, divertir, moralitzar, etc. Un conte de fades. Contar un conte.
2 m. [FLL] Gènere literari en prosa d’extensió generalment breu i caracteritzat per la natura fictícia dels fets narrats.
3 m. [FLL] Composició d’aquest gènere.


Per tant, si agafem les segones accepcions de la paraula, veiem que ens trobem davant del mateix. Conte i relat són, en la meva opinió, absolutament sinònims...

D'altre banda, hi ha novel·les ben llargues que també són "un tros de...", imagina "El nom del vent" de Patrick Rothfuss... és una tercera part d'una narració en tres nits.

De totes formes, jo he dit que les novel·les curtes, o relats llargs també els hi trobo mèrit: Tenen els mateixos ingredients que una novel·la però, com tu dius, sense "palla" (si entenem que algunes descripcions o històries paral·leles puguin ser palla)... Ara bé, una història d'un foli, de dos, de tres, la sap fer gairebé tothom... i, allò que sap fer la majoria, no és d'especial mèrit (crec jo)

I una pregunta, segons tu, hem de pensar que tots els que participem en Relats Conjunts som escriptors? Perquè si és així, a mi em faria molta il·lusió, la veritat!! :-))

Assumpta ha dit...

"b.a." Dius "El conte, com diu la Yaiza, és un gènere literari com qualsevol altre"

Val, d'acord... però no tots els gèneres literaris tenen el mateix mèrit, el mateix valor... No comparis una de les meves barreges amb un plat de la Margarida (que és impressionant)... Ei, i les meves barreges estan bones!! Però les sap fer tothom... Els plats de la Margarida necessiten saber-ne més :-)

b.a. ha dit...

Discrepo de l'Assumpta! (Macip avui has ben embolicat la troca...)

Que vol dir que els gèneres literaris no tenen el mateix valor?
Les teves barreges i els plats de la Margarida no serien exactament equivalents als gèneres literaris, (una cosa és la cuina de supervivència i l'altra és l'art de la cuina. Potser no totes les obres literàries tenen el mateix mèrit o el mateix valor, fent servir els teus adjectius, però això no té res a veure amb el gènere. O ets de les persones que pensen que la CF o la fantasia són gèneres "menors" i, per tant, El senyor dels anells, Solaris, La guerra dels mons, Gigamesh, La història interminable o, Fins i tot els déus, són novel·les de segona categoria? Et sembla que Jules Verne per dir-ne un que "anava a pinyó fixo", és un escriptor de segona?
El Quixot passa per ser una obra mestra i tot plegat és una recreació irònica de les novel·les "de cavalleries"...
En Pere Calders escrivia contes perquè pobret "no donava" per a fer novel·les?
La literatura és bona o és dolenta (va, siguem benèvols, també pot ser regular), però això no té res a veure amb el gènere literari!
Uiiiiiiiiiiiiii que em sembla que no ens entendriem tu i jo ;)

Assumpta ha dit...

Home (o dona), b.a., tampoc és que tinguem cap obligació d'entendre'ns, dic jo. Per començar, ja hi ha una cosa que ja dificulta l’enteniment i és que jo poso el meu nom clarament, que va enllaçat al meu blog, i tu només unes sigles per les que no et puc identificar.

En tot cas, hi ha una cosa que no m'agrada gaire i és que em facin dir coses que no he dit.

He dit jo que la fantasia o la ciència ficció són gèneres menors? Crec que no ho he dit... Això és una mica molest... Atribuir-me la qualificació de Jules Verne com a "escriptor de segona" és falsejar el que jo he escrit.

1.- He llegit tots els llibres de Harry Potter, no una, sinó dues vegades, i m'ho passava pipa.
2.- Sóc una fan incondicional d'Agatha Christie perquè m'agrada la seva imaginació, la capacitat de crear l'argument, perquè la majoria de les vegades -he llegit TOTS els seus llibres- posa a l'abast del lector totes les dades i, malgrat això, et sap despistar.
3.- M’ho vaig passar genial llegint “Jo robot” d’Assimov i he rigut força llegint “El color de la magia” de Pratchett.
4.- M'agrada Pere Calders. Un dels seus reculls de contes "Aquí descansa Nevares", podria incloure'l dins dels meus llibres preferits... Ara bé, no eren contes de pàgina i mitja, això és cert.
5.- He llegit reculls de relats de Roald Dhal, Edgard Allan Poe, Patricia Highsmith

Així doncs, si em permets, en la meva forma de veure-ho, té molt més mèrit escriure una novel•la (curta o llarga), o un relat de trenta pàgines que un conte de foli i mig... És la meva opinió, absolutament respectable (espero).

helena arumi ha dit...

Jo estic d'acord amb tothom encara que sembli un contrasentit.
Veig d'un nivell de dificultat superior construir una novel·la 'digna' comparat amb fer un conte 'digne'. Però això no és en detriment del conte. M'agrada molt l'essencialitat que ha de tenir el conte -la manca de palla- perquè li dóna una precisió magnífica al llenguatge. No hi ha dispersió. En aquest cas, sí que és pot aplicar el "menys és més" de la Coco Chanel. ;)
I no crec que hi hagi gèneres majors i menors.
Deixo un enllaç a un blog que es dedica a recopilar contes, és el blog de'n Jordi Masó -un pianista català de renom i escriptor- La bona confitura

Molt interessant el post literari

Assumpta ha dit...

Absolutament d'acord, HELENA, crec que tu has dit en una frase el que jo estic intentant explicar sense aconseguir fer-me entendre... i és que és molt més difícil construir una novel·la "digna" que un conte "digne"...

Això fa que molta gent s'atreveixi amb els contes. Molts blogaires (i jo la primera!) esperem amb il·lusió cada dia 15 de mes quan surt la convocatòria de Relats Conjunts, per veure la imatge i fer els nostres escrits... I a mi m'encanta fer-ho... i en llegeixo molts, i alguns estan molt ben escrits i són força imaginatius, i m'agraden!!... Però això no vol dir que aquestes persones que poden escriure un bon relat puguin escriure una novel·la, perquè és molt més complicat.

Hi ha molts blogaires que escriuen força bé, tan bé com per a fer relats breus "més que dignes", relats bons, imaginatius... quants sabrien fer una novel·la?

La meva teoria és que: Allò que sap fer molta gent segur que és més fàcil i, per tant, menys meritori. Jo gaudeixo infinitament més amb una bona novel·la que amb un recull de relats (sobre tot -i això ho vull remarcar- si els relats són de pàgina o pàgina i mitja) que els relats de vint o trenta pàgines ja són una altre cosa :-)

Salvador Macip ha dit...

Yáiza, Assumpta, b.a.: si molesto m'ho dieu, eh? :) És broma: estic encantat que aprofiteu el blog per discutir aquest tema. Després miró de dir alguna cosa també, si em deixeu...

Assumpta ha dit...

No pateixis, SALVADOR, com si fossis a casa teva! ;-))

Yáiza ha dit...

Carai, quina una s'ha embolicat aquí!!

Aviam... per començar jo penso que escriptor és tot aquell que escriu, simplement. Després, n'hi ha que tenen sort i ho fan molt bé (com el Macip! No molestes, no!) i són escriptors d'ofici, és la seva professió (o una d'elles).

Segueixo pensant que un conte i un relat són coses molt i molt diferents, i penso que no ens podem limitar a la definició del diccionari, que es queda molt curta. S'hauria de buscar una mica de teoria de la literatura sobre els gèneres de narrativa breu. Jo a l'escola ho vaig estudiar com a coses separades, en tot cas, i sempre m'ho han explicat així. "El nom del vent" no seria un relat (encara que sigui part d'una trilogia) perquè no entraria precisament dins l'etiqueta de "narrativa breu", amb les seves 880 pàgines.

D'altra banda, penso que si trobem molts més contes dolents que novel·les dolentes, és perquè escriure un conte dolent porta molt menys temps i tothom s'hi anima, i a més té molta més visibilitat (sobretot gràcies a internet). Aviam qui és el patós que no escriu massa bé que es posa a fer 200 pàgines i després les penja a internet!!! I aviam qui s'atreveix a llegir-se-les!!! No és gaire habitual. En canvi, mirem els llibres de contes i de novel·les publicats per editorials una mica serioses (no vull entrar en temes d'autoedició, que llavors tot s'hi val): hi ha moltíssima menys quantitat de llibres de reculls de contes, i estic segura que tots són molt bons. I en canvi, de novel·les trobarem de tot, algunes segurament, ens semblaran dolentes (n'hi ha moltes més perquè la gent en consumeix en més gran quantitat i potser en alguns casos surt publicada "qualsevol cosa"). Saps? Escriure una mè de novel·la ha de ser tan fàcil com escriure un mal conte. Només hi has de dedicar més temps!

La teva comparació amb la cuina em va de conya. No és que a teva barreja sigui un relat i l'altra que anomenes sigui una novel·la boníssima. És que l'un és simple i casolà, seria un relat normalet, d'estar per casa. L'altre és un conte genial, rodó.

Per què ni tu, ni jo ens posem a escriure una novel·la? Doncs segurament hi ajudaria que féssim algun curs amb recursos d'escriptura, que ens expliquessin com planificar l'estructura de la novel·la i com anar-la desenvolupant. Segur que hi ha gent que neix amb això après, però a molts d'altres els ho han hagut d'explicar i un cop ho saps, si tens una mica de gràcia, segur que pots escriure el que vulguis. Després faltarà que agradi, és clar...

Bé, em temo que no ens posarem d'acord, però em toca una mica la moral veure que el conte es considera un art menor i que ho pot fer qualsevol que tingui gràcia. Aquí molts tenim gràcia escrivint, i cap de nosaltres és Pere Calders, no? I és que penso que escriure un conte bo de veritat és molt més difícil del que la gent es pensa.

Yáiza ha dit...

Em deixava una cosa:

El tema d'idees i de com es posa a escriure cadascú és molt variable, és clar. A mi em falten idees per escriure relats i a tu te'n sobren però no saps com desenvolupar-les per fer res més llarg. Cadascú té els seus punts forts i els seus punts dèbils. Jo tenia un amic amb idees boníssimes i delirants, però en aquell moment (teníem 16 anys) la seva escriptura (i sobretot l'ortografia) eren una mica mediocres. Ell escrivia i jo corregia. Érem un bon equip!

Cadascú ha d'explotar les seves capacitats. Si tens moltes idees, escriu contes i mira de perfeccionar-los tant com puguis. Jo que no en tinc cap, el dia que en tingui una intentaré treure-li el màxim de suc. I després totes dues firmarem llibres per Sant Jordi!! Què et sembla? ;)

Assumpta ha dit...

YÁIZA, el meu problema no és que no sàpiga desenvolupar-les, és que, a mida que vaig escrivint, vaig canviant les idees inicials. Escric com una lectora, no com una "escriptora"... Això em fa gràcia perquè un dia en parlàvem amb en MARCEL i ell diu que li passa igual :-) però ell té disset anys i jo cinquanta ("Hola, Marcel, si passes per aquí!! tu si que seràs escriptor si vols, ja saps que t'ho he dit moltes vegades!!")

Jo sóc incapaç de fer l'esquelet d'una novel·la. De dir "vull arribar a aquí, passant per aquí i per aquí"... Tinc cinquanta mil idees per començar-ne, per escenes concretes que, evidentment, es poden convertir en relats... i poden quedar mig bé i tot... però lligar tot allò és...

Bé, és falta de disciplina també. El meu cap és molt desorganitzat, molt. Soc just al contrari que en MACIP. Mai tinc temps per res, tot ho barrejo... Necessitaria una "Super Nanny" que em fes un quadre d'aquells en una pissarra Velleda.

- A tal hora, et lleves
- Et dutxes
- Esmorzes
- Fas una mica de feina de casa
- Escrius
- Surts a comprar
...
En fi, el que faci la gent organitzada. Jo sóc un desastre en tot això... El cervell em salta d'una idea a una altre.

Imagina que, fins i tot en els Relats Conjunts, que són curts, els canvio sobre la marxa!! començo amb una idea i acabo amb una altre!! :-))

Ah!! Ja sé que El nom del Vent és una novel·la... i ben llarga, per això l'he posat com a exemple que una novel·la també pot ser "un tros de..." :-DD

M'estàs proposant fer un llibre a quatre mans? Acabaries avorrida de mi!! Pregunta-li a en MAC, pobre, que vàrem fer un experiment de relat una mica llarg i compartit i ell ho tenia sempre tot a temps i jo anava afegint coses fins al darrer minut :-DD

Assumpta ha dit...

YÁIZA!! Miraaaaaaa aquí!! :-))

Es veu que el tema ja em preocupava hehehe... i mira el comentari d'en MAC! ;-))

Yáiza ha dit...

No, no, Assumpta!! Res de llibres a quatre mans! Tu fas el teu recull de contes i jo la meva novel·la, i entre les dues fem competència al Salvador el proper Sant Jordi! =P

Això del vocabulari sí que és un bon merder! Bé, jo vaig comprar un llibre de l'Anna Gavaldà que es diu "J'espère que quelqu'un m'attende quelque part" que a la portada hi deia "nouvelles" i al final vaig descobrir que una nouvelle és un conte, i una roman una novel·la. Fes-te fotre!

Assumpta ha dit...

Espera, dona, que jo ara vull provar de fer una "novellette"... si me'n surto, provaré amb una "novelle"... i, si ho aconsegueixo, faré una "roman" :-DDD

Assumpta ha dit...

Vaaaaa, Salvador, que t'estem esperant!! :-)) que aquí és una hora més tard!! Que són les 00:22 i tu em vas dir que si no volia perdre la memòria havia d'intentar dormir més!!

Salvador Macip ha dit...

És que encara no he tingut temps de llegir-m'ho tooot! Però m'agrada que per una vegada algú em faci costat en aquest tema, gràcies Assumpta! Sempre em quedo sol atacant els contes.

En contra del qeu diu la Matilde, a la literatura (com en moltes altres coses de la vida) la mida sí que importa. Crec que l'Assumpta ho resumeix bé: fer un conte mig decent és fàcil, no cal ser un gran escriptor; fer una novel·la mig decent requereix una bona dosi d'ofici.

Quan acabi de llegir-m'ho tot contraataco!

Salvador Macip ha dit...

Això sí: el més important és escriure, sigui curt o sigui llarg, i llegir. Les disquisicions filosòfiques són divertides, però després que cadascú faci el que vulgui, no imposem cap cànon.

Salvador Macip ha dit...

Quadern de mots, també m'agrada llegir contes, no et dic que no, i reconec el mèrit dels que n'escriuen de bons... però literàriament per a mi continua sent un altre nivell.

Assumpta, gràcies per ajudar-me a carregar-me el microrelat! Gran aberració! I per la resta d'arguments també, em sembla que els has deixat molt clars. Estic d'acord que quan el conte comença a ratllar el límit de la novel·la curta el repte ja és més considerable i cal saber-ne més. La base del meu argument, com tu dius, és que una cosa és tenir bones idees i l'altra saber escriure (totes dues coses tenen mèrit, però diferent), i el conte curt posa a prova sobretot el primer talent.

tina, només faltaria que tu no defensessis els contes! ;) Perdona que hagia aprofitat la crítica al teu llibre per provocar una mica...

Aris, tens raó. I jo m'espanto també davant una novel·la llarga, perquè és gairebé impossible mantenir el ritme d'una història durant tanta estona.

Yáiza, en el fons el que dius no està gaire lluny del què penso jo. Però tot i que escriure un conte bo té una certa dificultat, cert, no cal dominar molt la tècnica literària. Jo he llegit contes molt interessants que des del punt de vista literari no eren res de l'altre món: la idea els salvava. Això amb una novel·la és pràcticament impossible. Per això dic que és literatura de veritat, perquè cal un altre nivell de destresa, superior al del conte. La qual cosa no vol dir que un escritor molt destre no pugui escriure també contes fabulosos, és clar! Però no estarà tan lluny d'un escriptor mediocre amb bones idees. En canvi en el camp de la novel·la la distància entre els dos seria immensa.

b.a., m'agrada que discrepis! És cert que si escrius bé i a sobre tens una bona idea el conte té mé spossibilitats de sortir bé. Ara, en un conte pots dissimular molt millor que no ets un gran escriptor. No dic que no sigui divertit llegir contes, ni que no n'hi hagi de més bons i de més dolents, només que d'n conte curt no cal ser un gran escriptor per sortir-ne airós. I m'agrada que aprofitis la ocasió per defensar la CF (que no estava en perill, però sempre va bé recolzar-la). ;) Cal diferenciar entre el format (conte, novel·la, teatre...) i el gènere (CF, negre, etc.). Jo no crec que cap gènere per definició hagi de ser menor.

Assumpta ha dit...

Bé, jo tampoc és que vulgui "atacar" els contes així, en general, especialment els de mida mitjana... El que sí tinc clar és que, a major brevetat del text, més fàcil escriure-ho i menys mèrit.

També tinc clar que molts micro-relats són una presa de pèl.

I, en general, en la meva opinió, té més mèrit escriure una bona novel·la que un bon relat.

És que jo -com suposo que la majoria de la gent- admiro allò que menys sé fer. A mi la gent que calcula mentalment molt ràpid em semblen admirables, perquè jo no ho sé fer (només vaig ràpid traient tants per cents, però això és una història llarga i no ve al cas).

El que més difícil em sembla, més ho admiro. Jo crec que si m'hi posés, podria arribar a escriure un conte "acceptable"... de, com a moooolt... deu folis? :-)) Però em sembla totalment fora del meu abast escriure una novel·la...

Clar que, com em sobra temps potser un dia ho intenti (bé, ja sé el que faré, començar-la vint vegades, absolutament diferent i quedar-me estancada a la pàgina tres)

Diu la YÁIZA que escriure un bon conte també té mèrit. Cert. No ho negaré. I és que tot el que es fa bé té mèrit. Fer una bona truita de patates (tinc gana) té mèrit, no tothom la sap fer, d'acord, però sí que la sap fer molta més gent que un tall rodó farcit amb noséquè i salsa de noséquantos.

- Hi haurà qui farà una mè de truita... Fatal.
- Hi haurà qui farà una bona truita... Molt bé.
- Hi haurà qui farà un tall rodó horrible i cremat... Fatal.
- Hi haurà qui farà un tall rodó molt bo... GENIAL!!!!

Ai, bona nit, bona gent!! ;-))

Yáiza ha dit...

I doncs, això vol dir que com que escriure una novel·la mig decent té més valor que escriure un conte mig decent pequè la novel·la suposa un esforç més gran i porta més feina i dedicació, no?

Llavors, si jo escric una novel·la mig decent amb molta dificultat i esforços i molt ofici, això farà que tingui més valor que una novel·la escrita per un crack que l'hagi fet fàcilment en un tres i no res perquè en sap molt?

És a dir, el fet que una cosa sigui "fàcil" de fer, li treu valor literari? Jo crec que el valor no depèn de l'esforç posat en fer-ho sinó del resultat final, de l'impacte que això pugui tenir en el personal que ho ha de llegir...

Va, Salvador, no et queixis que avui sou dos criticant el conte i jo segueixo aquí a la meva! =P

Assumpta ha dit...

Ai, mira, escrivíem a l'hora... Sí, sí, els micro-relats i la literatura no tenen cap relació.

No vull dir que no hagi llegit mai algun micro-relat que hagi pensat "ostres, quina frase més ben buscada"... però això ho puc pensar en una conversa, en un mail, en un post... No em compraria un llibre de micro-relats! :-P

Nanit!!

Assumpta ha dit...

Hola YÁIZA... avui no anirem a dormir :-)))

No sé en Salvador, però al menys jo, quan parlo de "fàcil" no penso a "subjectivament" sinó a "objectivament"... A tothom li és més fàcil cosir un botó que fer vestit sencer... Per tant, fer un vestit és "objectivament" més difícil i, qui sap fer vestits sencers té més mèrit.

Com la majoria de la gent s'atreveix a fer relats, però no novel·les, és que les novel·les són més difícils...

Ja no sé si ho havia dit això...

Crec que estic escrivint en estat semi-hipnòtic...

Per on anava? :-))

Salvador Macip ha dit...

Ah, i no pateixis Assumpta, que la b.a. és habitual de la casa i va de bona fe. Ha fet sortir el tema de la CF perquè és un gènere que molt sovint es troba embolicat en un debat semblant a aquest, no et volia fer dir coses que no has dit, segur. Ara, en aquell cas jo penso com tu i com la b.a.: el gènere (o el "tema") del llibre no pressuposa un nivell inferior de partida.

helena, estic d'acord amb tu. La diferència entre conte i novel·la existeix, la qual cosa no vol dir que no es puguin gaudir tots dos. O gaudir més amb els contes. Això ja és qüestió de gustos.

Yáiza, "Escriure una mè de novel·la ha de ser tan fàcil com escriure un mal conte. Només hi has de dedicar més temps", sí és cert, però al revés això no funciona. Escriure una bona novel·la és molt més difícil que escriure un bon conte. D'aquí que ho consideri un nivell diferent.

I Yáiza i Assumpta: escriviu, escriviu, a dues mans o a quatre mans, que és l'única manera d'aprendre!

I ara me'n vaig a dormir, que mira fins quines hores em teniu despert...

Assumpta ha dit...

Ah, si, ja he trobat el fil...

La pregunta era "És a dir, el fet que una cosa sigui "fàcil" de fer, li treu valor literari?"

La resposta és -per mi- si aquest "fàcil" és objectiu: SÍ.

Si jo ofereixo un "producte" que tothom sap fer, aquest producte té menys valor...

Salvador Macip ha dit...

No, si no em deixareu anar a dormir...

"Molts microrelats són una presa de pèl": per a mi és molt clar. Com més escurces, menys espai per la literatura, com diu l'Assumpta.

Yáiza, que un geni escrigui una gran novel·la amb poc esforç no treu que no sigui una cosa molt difícil de fer per a una persona normal, em sembla que l'Assumpta anava per aquí. I gràcies per aguantar la lluita desigual fins a altes hores de la matinada! Segur que demà al matí tindràs més suport (i l'Assumpta i jo tornarem a estar en minoria).

Assumpta ha dit...

Sí, clar, jo anava per aquí... Saber escriure seguint un fil argumental, "controlar" la història, fer-la anar per on tu vols... i escriure bé... això és moooolt difícil pel comú dels mortals :-)

Bona nit, Salvador; Bona nit, Yáizeta; Bona nit b.a.; Bona nit Helena; Bona nit Aris; Bona nit, Joma; Bona nit, Matilde; Bona nit, Tina; Bona nit, Quadern...

;-))

Anna Maria Villalonga ha dit...

No hi volia entrar però al final m'hi obligueu. A veure. En Salvador em coneix perfectament. Sóc filòloga catalana i filòloga hispànica, professora de literatura a la UB. Poso modestament el meu currículum per endavant per veure si aconsegueixo que algú em faci cas i es miri les coses com s'han de mirar. Jo no qüestiono els científics, però als filòlegs els qüestiona tothom, però també som científics (no sé si us n'adoneu).

El vostre debat és estèril per diversos motius (i crec que massa personal, mancat de recolzament objectiu).

El primer motiu: esteu fent comparacions i totes les comparacions són odioses. Hi ha milers de manifestacions artístiques, milers de manifestacions literàries, i totes em semblen igualment respectables. Totes expressen la creativitat humana i la capacitat humana per dir coses. Per tant, la desqualificació gratuita em sembla de mal gust i molt pobre. Diu poc a favor dels interlocutors.

Hi ha poemes, hi ha assaig, hi ha articles de premsa, hi ha prosa poètica, hi ha teatre. Tot és LITERATURA. Estem parlant dels diferents GÈNERES LITERARIS.

Oi que hi ha qui canta Pop i qui canta folk, però tot és cantar? Doncs això.

El segon motiu: els vostres arguments són de tipus mercantilista i pràctic, no són arguments literaris. Que si les editorials no publiquen contes, que si és més fàcil, que si és més difícil. Mireu, actualment, tots sabem que les editorials només tenen interessos econòmics i que la bona literatura els importa un rave. Quant a la dificultat, és un criteri subjectiu que no resulta gens demostrable empíricament, perque cada creador i cada persona és un món.

Evidentment, escriure una novel·la implica manejar més material i, atesa la llargada, inventir.hi (en principi) més temps. Pere Calders deia que escrivia més conte que novel·la perquè no disposava de gaire temps. Per tant, això és obvi, però no és un argument qualitatiu. Invertir més o menys temps en una tasca no implica necessàriament que sigui més o menys bona o més o menys complicada. Simplement, és diferent.

El tercer motiu: Amics, el conte breu, el relat, es troba a la base, a l'arrel de totes les societats humanes. Les narracions són consubstancials a l'home des de les tribus primitives i en totes les cultures. Sovint han servit per conservar la història i la tradició. Per mantenir vius els fets del passat. Què són les rondalles a la vora del foc? Què són les històries orientals de fa segles (a més a més, extraordinàriament refinades)? Què feia Sherezade a "Les mil i una nits" (obra cabdal de la literatura universal)? Què va fer Boccaccio al Decameró? Quants relats independents conté el Cicle Artúric? Què és la Bíblia, sinó un conjunt de relats?
En nom de tanta i tanta història cultural de la humanitat, us demano més respecte i menys frivolitat.

Si us ho voleu mirar bé, heu de saber que, de fet, la novel·la com la coneixem és un invent moooolt més recent que el conte. Fa quatre dies que existeix.

Anna Maria Villalonga ha dit...

El quart motiu: Alguns dels testimonis més reeixits de la història de la literatura universal estan constituits per narracions més o menys breus. Només citaré alguns autors que n'han excel·lit, perquè tinc molta feina: Allan Poe, Borges, Monterrosso, Cortázar, Oscar Wilde, Maupassant, Hoffmann, Pere Calders, Pedrolo, Rulfo, Bècquer, Conan Doyle, Patrícia Highsmith, Lovecraft, Collins, Le Fanu, Monzó, Pardo Bazán, Kafka... etc. etc. etsc.
Per no parlar dels contes infantils, alguns esplèndids.

Tots els grans escriptors coincideixen a dir que fer un bon conte és moooolt més difícil que fer una novel·la. Això no vol dir trigar més o menys en fer-lo. Segurament es triga menys, per motius obvis. Però... i què? En un conte no pot haver res superflu, no pot sobrar ni mancar res, s'ha de fer un bon exercici de concreció per aconseguir l'emoció del lector. Per no parlar que s'hi poden fer servir tots els recursos literaris que volgueu.

Bones novel·les de veritat, amics, n'hi ha molt poques. De fet, el gran univers de la narrativa llarga és clarament mediocre. Per tant, què esteu dient?

Pel que fa al microrelat, veig que també us carregeu autors com Monterrosso o les superesplèndides greguerías de Ramón Gómez de la Serna.

És que no hi ha lloc per a tothom?
És que cal comparar?

No entenc res, però em molesta sobremanera la desqualificació impune i el parlar per parlar.

Darrerament he fet més de 14 entrevistes a autors de tota classe. Només 1 ha considerat que el conte és el germà pobre de la narrativa. Només 1.

I tots ells han fet algunes bones novel·les. Bons contes, molt pocs.

En canvi, cada cop estic més convençuda del talent de moltíssima gent que conec per escriure relats. Hi ha molt talent amagat. El talent no es mesura per les obres publicades, i encara menys avui en dia.

A las Universitats el conte té exactament la mateixa importància que la resta de gèneres. S'imparteixen assignatures específiques, hi ha molta bibliografia al voltant, etc. etc.

I, per fi, un element purament estètic: la bellesa de llegir un conte en veu alta (tant a nens com a adults) és impensable en una distància més llarga.

He dit.

Podria dir molt més, però crec que el resum ja diu prou. I, d'altra banda, realment tinc motla feina i no puc invertir en això ni un minut més.

Gràcies a tothom.

Anna Villalonga

Assumpta ha dit...

Dona, Anna, no t'ho prenguis malament... jo no "parlava per parlar", senzillament, expressava la meva opinió que, tu consideres equivocada i altres consideraran encertada.

Jo no sóc filòloga ni professora de literatura... no tinc feina i, per tant, disposo de molt de temps per "perdre" xerrant sobre temes que em semblen interessants, cosa que faig per no deprimir-me del tot (una mica ja ho estic)

He defensat la meva opinió perquè m'ha semblat que en Salvador tenia raó. Que ell potser ho porta més a l'extrem, però sí, penso que té raó.

Monterrosso? La primera vegada que vaig llegir allò del dinosaure em pensava que era broma. I la gent allí pensant a veure quin significat podia tenir aquella frase tan rara. Ho sento, però és cert.

Però si em permets un petit matís... Jo també crec que escriure un bon conte té molt de mèrit, però, quan jo penso en un "conte" no penso en un escrit de mig foli, foli o foli i mig... ho sento, però és la meva humil opinió.

I sí, crec, de veritat, que escriure un bon conte és meritori però crec que escriure una bona novel·la encara ho és més. Perquè crec que té més dificultat. Penso, honestament, que es necessita més capacitat, més bona organització mental, per saber lligar totes les peces que poden conformar una bona novel·la que no pas per un conte.

I jo, com vaig dir -dons, repeteixo, no parlava per parlar- he llegit contes d'autors diversos (repeteixo de nou: Patricia Highsmit, E.Allan Poe, Roald Dhal, Calders, Agatha Christie, Assimov...) i m'han agradat. Però això sí, tots ells tenien una extensió mínima posem de vint pàgines.

I no critico per criticar, ni per menysprear... al contrari!! si menyspreo algú és a mi mateixa, que m'encanta escriure i que tinc el blog ple de relats... però que em veig totalment incapaç d'escriure una novel·la. I, precisament per la meva incapacitat, per considerar-ho quelcom lluny del meu abast, per pensar que és una cosa on jo "no arribo" perquè és massa difícil, ho trobo més meritori.

Perdona si he fet alguna falta d'ortografia, el meu català és autodidacta totalment, tinc cinquanta tacos i vaig estudiar totalment en castellà.

JdM ha dit...

Hola Assumpta,
Efectivament, escriure una novel·la és meritori... més d'una vegada he dit (i escrit) que és com córrer una cursa de fons, com fer una marató: acabar-la és difícil si no estàs ben entrenat i és fàcil prendre mal en l'intent. Però el relat és l'entrenament de molts escriptors de novel·les; la majoria dels novel·listes ens hem fet a base d'escriure relats (tot sovint inèdits, per motius obvis). Fer una novel·la és construir un petit món en el qual el lector és convidat a entrar-hi (i a sortir-hi quan li vingui de gust), exigeix posseir una bona història per explicar, temps per documentar-se (m'agrada més dir "fer recerca"), per planificar una estructura, bastir uns escenaris, perfilar uns personatges, escriure, rellegir, corregir, reescriure... fins i tot es pot convertir en un procés infinit si ets molt perfeccionista. El relat, evidentment, és menys exigent en temps, però ho pot ser molt en tècnica i en plasmar una bona idea que transmeti el que l'escriptor desitjaria. El Salva no ho diu aquí, però recentment ell i jo hem fet un exercici intens de llegir i opinar sobre relats d'altres companys (alguns escriptors consagrats) i criticar-los constructivament... de vegades sense pietat. Ell i jo també hem escrit el nostre propi relat que potser algú al·lucinaria en llegir-los (el seu, en la meva opinió és excel·lent... i només té 11 pàgines a doble espai).
El problema comercial que tenen les editorials és perquè els relats no es vénen com les novel•les (en català hi ha l'excepció d'un parell d'autors que tots coneixem: un que és bo i l'altre no ho és tant). Hi ha centenars de lectors potencials de relats, però les editorials saben molt bé que el relat breu requereix un exercici intel·lectual per part del lector que no tothom està disposat a realitzar... és més fàcil ser convidat a entrar al petit món (la novel•la) i fer-ho de mica en mica que entrar i sortir sobtadament d'una cambra (el relat) que sovint amaga sorpreses que no tothom sap veure... aquí està l'acte intel·lectual. Els anglosaxons i els francesos tenen una gran tradició relataire, però nosaltres, si més no en la indústria editorial, l'he perduda.
Acabo de passejar-me pel teu bloc... "el joc blaugrana"! oooh el món del fumbol també envaint els blocs! Et recomano vivament "Orsai" un llibre de relats que encaixa perfectament amb el clauer blaugrana. Ah, per cert, escrius molt bé, Assumpta, i no t'has d'amoïnar gens de ser autodidacta: molts de la nostra generació tampoc vàrem fer ni un borrall en català en la instrucció escolar, l'hem après pel nostre compte i ens en sortim prou bé.
Jordi de Manuel

Assumpta ha dit...

Hahahaha d'acord, el clauer del Barça!!... :-DD el meu blog no és gens "intel·lectual", ho reconec i, clar, per això hi trobes coses de "fumbol"... però bé, m'agrada el futbol no ho amago gens i sóc culé, de cor i com a homenatge al meu pare.

Tampoc és que sigui una analfabeta, encara que no tingui feina i això m'afecti i no ho passi massa bé... i em sobri el temps per anar discutint pels blogs, sóc Llicenciada en Dret, he estat a punt de contestar-li a la doble filòloga i professora universitària que en sap mil vegades més que jo... el que passa és que això d'anar posant currículums no sé jo si queda massa bé... però bé, ara ho he posat.

Ei, però si mires bé el meu blog alguna coseta més que futbol sí que hi pots trobar... Una de les que més feliç em sento, perquè mai ho havia fet i estava morta de por, pensant que no me'n sortiria, i va quedar bastant bé, va ser un Homenatge a Dickens, el 7 de febrer, el dia exacte del bicentenari del seu naixement :-)

En fi, crec que ja va sent hora de marxar d'aquest post. El que volia dir ja ho he dit. Qui ho vulgui entendre que ho entengui i qui no, doncs no... Jo no tinc ànim ni ganes de discutir amb ningú :-)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Assumpta, accepto la ironia curricular. Bé, qui em coneix (aquí hi ha gent que em coneix molt bé) sap perfectament que no sóc d'anar fent referències al currículum.
Entre d'altres coses, perquè considero veritablement que la saviesa ha d'anar de la mà de l'humilitat. Per tant, demano disculpes.
Tanmateix, ho he fet per un motiu, que ve d'antic. Un motiu que tots els filòlegs compartim i que ens té fins al capdemunt. I és això que deia al començament. De llengua tothom en parla, de literatura tothom n'opina. I està bé, però de vegades es fa amb molt poc rigor o amb arguments personals (com els teus, no en dones d'altres, només els teus de preferència i capacitat) i això ens esgota. Hem de demostrar cada dia que la nostra especialitat (com el Dret, la medicina, la biologia o l'astronomia) també es basa en molt d'estudi i en molta recerca. I que, per tant, hem de ser mínimament escoltats.

Contra les preferèncias personals no hi ha res a dir. A cadascú li agrada el que li agrada.
En Quim Monzó despotrica constantment del teatre, públicament. I no per això el teatre deixa de ser literatura.

Ara bé, ningú no em respon a tot el que jo dic. Crec que en Jordi de Manuel l'encerta de ple quan sentencia que, en realitat, el relat breu necessita un esforç de comprensió que no tothom està disposat a fer o sap fer. D'aquí ve el problema.

El conte de Monterrosso i la teva opinió al respecte m'ho demostren. No l'has entès, però jo, amb criteris filològics, en podria escriure pàgines.

Mira, fa poc vaig fer aquest microrelat:

FAT

Sento el licàntrop que pica a la porta. No udola. Només gemega, desolat. No suporta la certesa que, quan marxi la lluna plena, haurà de tornar a ser un home.


Aquesta tonteria té al darrere tot un pou de tradició i una severa crítica envers la condició humana i el món actual. Però s'ha de saber trobar.

En qualsevol cas, l'argument últim és que no cal comparar les coses ni desqualificar-ne unes a favor de les altres. Tot té el seu mèrit, tot és bonic.
Oscar Wilde ho tenia molt clar.
Hi ha coses ben escrites i coses mal escrites. I punt.

carina ha dit...

FATAL, senyor Macip, el conte, el relat és l'expressió literària que millor demostra, descobreix un gran autor... fixa't en qualsevol autor que admiris, de qualsevol indret del planeta i sempre, sempre... ha escrit algun conte abans d'una novel·la. Que la gent no compri llibres de contes és normal, com tampoc ho fa amb els de poesia... tot plegat diu molt de nosaltres, com a societat i com a persones. El conte és el gènere perfecte, només llegeixo contes últimament... les novel·les les trobo pesades, poc originals i repetitives... per cert, un amic meu acaba d'escriure un magnífic llibre de relats, l'ha portat al seu editor (que per cert, no li ha fet bona cara i l'ha posat al munt dels publicables), que una cosa no sigui rendible econòmicamemnt, no vol dir que no sigui bona. Hi ha molta gent que veu Gran Hermano o Jersey Shore i això no vol dir que siguin programes bons... Ai, Salvador, avui et poso un zero, amb carinyo, però un zero.
Llegeix Knockemstiff de Donald Ray Pollock i diga'm que els relats no són bons, que aquest llibre no és alta literatura. No podràs. Petonets (una mica crítics)

Salvador Macip ha dit...

Gràcies assumpta i Jordi per contestar la crida (els he anat a buscar al facebook) i aportar els vostres arguments. I gràcies Carina per venir a esbroncar-me! I a l'Assumpta per aguantar el xàfec amb mi, és clar.

A mi em sembla que s'estan dient coses molt interessants, no és un debat ni molt menys absurd, i és bo que comptem amb gent de tot els espectres dient la seva (apassionadament).

Quan tingui un moment més tard afegeixo les meves opinions a la ronda d'avui. mentrestant, no us tireu els plats al cap, eh?

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ah, i no he parlat de literatura conceptual ni res d'això.
Si Joan Brossa aixequés el cap.

Assumpta ha dit...

Bé, disculpeu-me, no volia dir res més però és que, per a una pobre ignorant com jo, algunes frases de les que he llegit em resulten tan pedants, però tan pedants, que les volia remarcar per si algú les vol rellegir amb calma... Potser és que tampoc les entenc. Tot pot ser. Després tornaré al meu blog a parlar de "fumbol" i altres catetades...

Posaré amb majúscula allò que m'ha semblat una mica exagerat:

"el relat breu necessita un esforç de comprensió que no tothom està disposat a fer O NO SAP FER. D'aquí ve el problema.

El conte de Monterrosso i la teva opinió al respecte m'ho demostren. NO L'HAS ENTÈS, però JO, AMB CRITERIS FILOLÒGICS, EN PODRIA ESCRIURE PÀGINES.

Mira, fa poc vaig fer aquest microrelat:

FAT

Sento el licàntrop que pica a la porta. No udola. Només gemega, desolat. No suporta la certesa que, quan marxi la lluna plena, haurà de tornar a ser un home.

Aquesta tonteria TÉ AL DARRERE TOT UN POU DE TRADICIÓ i una severa crítica envers la condició humana i el món actual. PERÒ S'HA DE SABER TROBAR.


***************

I ara contesto:

- Quan llegeixo una història vull que m'agradi, no haver de fer esforços de comprensió que potser no sé fer o que em fan mandra de fer.

- D'acord. Potser no l'he entès. Si Monterrosso no fos tan "tacanyo" amb les paraules i ho hagués explicat una mica millor, probablement sí que ho hauria entès. Clar que llavors TU potser no podries dedicar tants folis a explicar-nos què vol dir.

- No està malament el teu micro-relat. De totes formes, jo prefereixo ser humana de dona-llop, encara que aquests éssers provinguin tinguin una gran tradició.

- Et passaré un relat meu, i si no t'agrada... podré dir que no li has sabut trobar el significat? :-))))

Apa, bona nit!! Vaig a llegir la premsa esportiva!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Òndia, sí que sembla pedant, sí. Però et garanteixo que no era la meva intenció. Demano disculpes novament. No em vull justificar, però reconec que no he estat afortunada. Encara que no t'ho creguis, normalment no sóc així. Realment, estic esgotada i m'ha sortit el mal humor. Malgrat que no em dedic en absolut se les meves opinions, de cap manera et volia ofendre.
Salvador... Has tret el pitjor de mi. Xd!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Bé, de tota manera, ho torno a rellegir i crc que el meu to tampoc no insulta ningú.
Quan jo deia que jo escriuria pàgines sobre el conte de Monterroso o parlava del meu, no volia fer-ho com a jo (l'Anna) sinó que venia de més amunt i em referia als del gremi filològic. Reconec que no s'entén bé, pq tot prové de debats que els del gremi arrosseguem fa temps. Però eren exemples.
En qualsevol cas, això de ferl'esforç ho ha apuntat en Jordi primer. Per tant, hi ha més persones que ho poden veure així.
Bé, res més. Bona nit.

Salvador Macip ha dit...

A veure, Anna i Assumpta, no us baralleu, que se suposa que parlar d'
aquestes coses ha de ser divertit! L'Anna atacava la meva postura, no era res personal, ja ho veus. I el fet que sigui "del ram" crec que aporta un punt de vista diferent, que també va bé, perquè per aquí ja teníem el del "usuari" i el dels "creadors".

Anna, és culpa meva per haver-te punxat! Sé que és un tema que fa que t'enfilis per les parets! :)

Assumpta ha dit...

Ostres, tu!! Ara m'has caigut bé!! :-)))

Ha quedat súper pedantíssim!! però ara et crec absolutament quan dius que no ha estat la teva intenció :-)

En Salvador va ser molt exagerat carregant-se "el conte" en general i jo li vaig voler donar la raó perquè -en la meva opinió personal i subjectiva- sempre he pensat que és molt més difícil saber "controlar" tota la elaboració d'una novel·la que d'un conte. Puc estar equivocada, però ho crec així :-)

De totes formes... a mi m'agraden els contes i això ho he dit un munt de vegades a les meves "intervencions"... sí, és veritat... I m'agraden més si tenen una mida de vint pàgines cap amunt... Però hi ha relats de mig foli que poden ser boníssims... però LLAVORS és quan jo penso que això ho pot fer molta gent i que allò que sap fer molta gent no té tan de mèrit.

Probablement no m'expressi bé... però no ho sé dir d'altre manera. Jo mateixa, entre las dotzenes de relats que he escrit "per jugar" a la catosfera, segur que n'hi ha algun que, fins i tot tu (hehehe) podries considerar que "està força bé"... En canvi jo em veig incapaç d'escriure una novel·la, per això valoro més allò que no sé fer.

:-))

Assumpta ha dit...

Ep!! No ho tornem a espatllar!! :-))

El to era veritablement pedant i a mi m'ha donat la sensació que em parlaves com si tu fossis molt amunt i jo una petita cuca ignorant.

Salvador Macip ha dit...

Jordi,gràcies per afegir-t'hi com a novel·lista i contista de mèrit reconegut! Estic d'acord amb l'anologia atlètica i que tots hem de passar pel conte abans d'atacar la novel·la, cosa que va a favor de la meva teoria que no cal saber escriure tant per fer contes. Una de les meves teories és que com menys espai tens, menys cal saber escriure per sortir-te'n airós...

M'agrada aquesta idea que el conte requereix un esforç especial del lector. És cert. També ho és que els reculls de contes són molt heterogenis. És impossible mantenir el nivell, sempre n'hi ha alguns més bons que altres, i això fa que alguns lectors es tirin enrere. Com que la novel·la es valora com una unitat, és més fàcil compensar els passatges fluixos.

Salvador Macip ha dit...

Anna, evidentment que el conte és l'origen de tot. Això parla una mica també de la seva senzillesa. No comparem les tècniques narratives que tenim avui en dia amb les del segle XV. Hem cremat moltes més etapes i un escriptor del segle XXI pot començar a partir de l'Ulisses, mentre que Bocaccio no hagués pogut mai a la vida arribar el domini tècnic de Joyce perquè li faltaven uns segles d'avenços.

Amb la teva defensa gires una mica els meus arguments. Estic d'acord que els grans autors fan grans contes, el que dic és que no cal ser un gran autor per fer un gran conte (i això és més cert com més curt és el conte). A la novel·la, si no en saps se't veu més el llautó.

És com jugar futbol a la platja (ja que el Jordi ha tret el tema...). No cal ser tan bon futbolista com per fer-ho en un camp de futbol, perquè les condicions del terreny fan que certs recursos siguin inútils. Ara, si el Messi ve a jugar a la platja, segurament continuarà sent el millor del partit. Però hi haurà motla menys diferència entre ell i tu a la sorra que sobre la gespa. Allà et donarà deu mil voltes, perquè cal dominar més la tècnica. Això no vol dir que les dues coses no siguin futbol i que el futbol de platja no sigui un gran espectacle, que alguns poden trobar més divertit de mirar que el del camp, fins i tot. És només una altra divisió, en la qual no cal saber-ne tant per fer-ho mitjanament bé.

Suposo que discutir de literatura posant el futbol com a exemple deu ser el pitjor insult que se li pot fer a un filòleg... perdó! :)

Assumpta ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Anna Maria Villalonga ha dit...

Hahahahaha. Amics, tots plegats som la pera llimonera. El tema del futbol dóna molt de si. Però ja fa 24 hores o més que estem "dale que te pego". Conte amunt, conte avall. El cert és que avui he treballat molt, en un espai molt calorós, i estic feta un nyap.
Assumpta, t'asseguro que sóc una fleuma inofensiva. Tot és culpa del Salvador, home! Que li agrada provocar! Això entre ell i jo ja ve de lluny, des d'una entrevista (més llarga que un dia sense pa) que li vaig fer fa uns mesos.
Bona nit a tothom.

Assumpta ha dit...

Bé, el tema del futbol ha sortit per demostrar el nivell cultural del meu blog, Salvador... Més exactament "fumbol".

Crec que hi ha la creença entre alguns intel·lectuals que a les persones intel·ligents no els agrada el futbol.

Assumpta ha dit...

Va, tots amics!! :-)))

Visca la literatura, el relat, el conte i... el Barça, evidentment!! :-))

Anna Maria Villalonga ha dit...

Jo conec molts intel.lectuals amants del futbol.
I a la meva família tot es viu en tons blaugrana. Ara mateix he tingut el marit, dos germans i una cunyada veient la final a Madrid. O sigui que ja et pots imaginar!

Assumpta ha dit...

Ostres!! I van xiular "el himno"? :-))

Va ser genial!! Quin domini!! La primera mitja hora ja ho vàrem deixar enllestit!! ;-)))

Assumpta ha dit...

Veus, Anna Maria, en Salvador pensava que ens "despellejariem" vives i que ja tindria tema per a una nova novel·la, però no ho ha aconseguit hehehe

Ves, ves a descansar si has tingut un dia complicat... ;-)

Anna Maria Villalonga ha dit...

I tant! Portaven xiulets, senyeres, elefantes que se balanceaban. De tot!

Salvador Macip ha dit...

Veieu? El futbol agermana tothom, més que la literatura! El que no aconsegueixi el Barça... Plego jo també, que el meu dia ha sigut intens. Bona nit i gràcies a tots!

Assumpta ha dit...

Hahahahahaha va ser boníssim! Des de la tele es podia sentir clarament que cantaven la cançó aquesta :-))

Assumpta ha dit...

Vinga va que jo avui també he tingut un matí molt complicat... Una persona de la família que no està bé de salut ens ha donat un ensurt de por. Menys mal que a quarts de dues de la tarda ja tot s'ha arreglat, però els nervis m'han durat una bona estona.

Tothom a fer nones!! :-))

Anna Maria Villalonga ha dit...

No tinc gaire temps, però no volia acabar sense puntualitzar una cosa a la teva intervenció, Salvador.
Anit no me'n veia capaç, amb la son i el cansament.
Aquest concepte que tu apuntes, d'una mena d'evolució de la literatura del passat cap al present, com si a mesura que passés el temps s'escrivís millor i amb més tècniques, els estudiosos del tema no el contemplem. Tot el contrari. Defensem que no existeix.
No existeix literàriament el concepte de modernització de la literatura, d'evolució positiva.
És un capítol d'una de les assignatures que vaig impartir fa uns parell d'anys, on s'ensenyen els conceptes bàsics i la terminologia i s'ajuda a desterrar malentesos.
En literatura no hi ha res millor o pitjor, i no hi ha res més avançat. No escriu millor Joyce que Dante, no és més bona la poesia actual que la medieval. En ocasions, al contrari (per entendre'ns). L'art té un valor intrínsec, per se, independent de la resta.
D'altra banda, els antics encara feien coses més sofisticades. Per exemple, el seu ús de la mitologia, del món clàssic, etc. era molt superior.
Una altra cosa és que hi hagi noves tècniques, innovacions. Però no vol dir que facin evolucionar la literatura, simplement són una altra manera, una altra fórmula d'expressió.
De fet, tenim dos conceptes molt clars en literatura.
Un: la idea de contínuum. Res no és gratuït, res no es talla en sec. Les diferents èpoques estan molt relacionades i no es poden judicar fent un tall precís, com qui talla un pastís.
Dos: No hi ha res nou sota el sol (Nihil novum sub sole). Aquesta citació de l'Eclesiastés és absolutament vàlida. La literatura és pura circularitat, pura intertextualitat. Sempre tenim els mateixos temes, els mateixos motius, les mateixes preocupacions, les mateixes passions. Sempre reflectim sentiments similars i que no canvien. La història de la literatura (i de l'art) es limita a la recurrència (molt àmplia, és clar), però ja està tot inventat. No hi ha res nou.

Horaci deia: "Ut pictura poesis" (com la pintura, la poesia). En el seu llenguatge, poesia és sinònim de tota la literatura, de tots els gèneres. Doncs bé, és això. Com la pintura, com la vida, és la literatura.

I la vida humana, amics, és la que és.

Espero no haver estat pedant. No ho vull de cap manera. Però volia aclarir això.
Jo suposo que un punt de vista científic ha de basar-se precisament en el contrari: en l'avenç continu.

La literatura també avança, també evoluciona, però no vol dir que aquest avenç o aquesta evolució representin una millora. No és així.

Un petó a tothom i feliç dia!

Josep ha dit...

Llavors no hem de dir que "és un genere menor" sinó que "és un genere maltractat".

Deric ha dit...

Jo et confessaré una cosa (amb la cara vermella per la vergonya): no sóc tampoc de llegir contes i quan algun ha caigut a les meves mans l'he deixat per llegir al wc, és un lloc ideal per lectures breus.

Deric ha dit...

Acabo de llegir el primer comentari de l'Assumpta i no hi estic d'acord en una cosa: jo tinc 3 novel·les publicades i una quarta en camí i per a mi és millonéssimes vegades més fàcil escriure una novel·la que un conte! Sóc incapaç de condensar el que vull dir,la idea, en una, dos o tres pàgines, i això per no parlar dels microrelats.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Molt bé, Deric. ME n'alegro que diguis això. Fer una narració condensada, que digui coses interessants, que arribi al lector, etc. és molt difícil. Hi ha molts novel·listes que són incapaços.
De tota manera,una cosa són els gustos personals i una altra l'objectivitat. És el que jo vull dir des del començament.
Contra gustos no hi ha res escrit, però això no ha de servir per a la desqualificació.

Josep. No hi ha gèneres "menors". Hi ha diferents gèneres, i prou.

Assumpta ha dit...

Va... ara fem-ho al contrari, eh? Els que hem defensat que és més difícil escriure una bona novel·la que un bon conte, defensem que escriure un bon conte té més dificultat i al contrari :-))

La veritat és que ha estat molt interessant. Com diu l'Anna també és molt qüestió de gustos... a mi em dones una novel·la de Dickens i em fas feliç... però això no vol dir que no hagi llegit també molt bons relats.

Els contes de Nadal de Dickens podrien ser novel·les curtes (gènere que també m'agrada força, clar... no tot cal que tingui les 1.118 pàgines d'El Casalot) :-))

Per cert, no me'n vull oblidar d'agrair les citacions bíbliques... m'agraden molt! Avui en dia hi ha un desconeixement gairebé total d'aquests temes i veure que algú recorda que la Bíblia és un conjunt de relats i que després cita l'Eclesiastés m'ha agradat :-)

I tampoc voldria deixar-me de comentar que m'ha estranyat molt no veure aparèixer la cita de Baltasar Gracián "Lo bueno, si breve, dos veces bueno", que esperava veure-la sortir en qualsevol moment... Però bé, com he dit que ara em passava de bàndol, doncs ja la dic jo :-DD

No, no, que no em passo de bàndol ;-)) jo segueixo (i admeto que és una posició subjectiva) pensant que té més mèrit escriure una bona novel·la... Malgrat tot, llegint el comentari d'en DERIC no puc menys que pensar que: algunes persones deuen tenir més facilitat per escriure d'una manera i altres d'una altre :-)


Nota: Les "paraules" de verificació de Blogger cada dia són més rares... Ara, a més de sortir grups de lletres impronunciables, hi apareixen una mena de fotos amb unes xifres, com si fos el número d'una casa (carrer tal, número qual) doncs la plaqueta aquesta amb el número... (Deu ser algun missatge en clau d'en JOAN BROSSA)... És bromaaaaaaaaaaaaaaa :-DDD

carina ha dit...

Perdona? el llautó es veu molt més aviat en un conte que en una novel·la, la novel·la permet dissimular més, el conte, no. Mira, abans de llegir algú ha de passar el meu tirà raser del conte, si un autor no m'agrada com m'explica un conte, no el llegeixo, ras i curt. I, Salvador, t'equivoques: fer un gran conte costa moltíssim, com costa moltíssim fer una gran novel·la... són gèneres diferents però propers. La història de la literatura ens demostra que el conte com la poesia són immortals. Au, fins ara

Assumpta ha dit...

Si, clar... si un autor no sap fer un conte -que és més fàcil- com ha de saber fer una novel·la, que és molt més dificultós? Per tant, Carina, crec que el teu raser és bo :-))

(Ai, ai... que al final aquí m'agafaran mania i jo no em vull barallar amb ningú, eh? :-) Que jo sé que parlo total i absolutament des de la subjectivitat de persona "normal" -ni d'una gran cultura -i menys especialitzada en aquest camp-, ni tampoc inculta- a qui agrada llegir... sóc lectora i prou) :-)

Salvador Macip ha dit...

Carina, ja m'agrada qeu siguis crítica, ja... ;) Si no et dic que els contes no puguin ser bons i no et puguin encantar! Només que requereixen un grau diferent de tècnica i coneixements. I en cap moment volia equiparar "comercial" a "de qualitat". A tu i a mi ens agraden llibres que precisament molt mainstream no són (tinc el Knockjemstiff a la wishlist de l'Amazon des que me'l vas recomanar, aviat caurà). Només contatava un fet. Ara, estic d'acord amb tu: conte i poesia (i novel.la, i teatre...) són immortals, i no ens convindria que desapareguessin cap dels dos!!

Salvador Macip ha dit...

Deric i Assumpta, és cert que hi ha persones que són bones fent contes i no novel·les i al revés. Una prova més que es requereixen unes qualitats diferents. Fer bé qualsevol de les dues coses costa, és evident. Això no és incompatible amb el fet que una de les dues requereixi un domini més avançat de les tècniques literàries. I això no e´s ni bo ni dolent. Cadascú que llegeixi i escrigui el que bonament sàpiga i li vingui de gust!

Salvador Macip ha dit...

Per cert, aquí teniu el futur del conte:

http://beatcat.blogspot.co.uk/2012/05/random-house-mondadori-llanca-el-segell.html