dijous, 30 d’agost del 2012

Hem nedat a l'estany amb lluna plena

[S'acaba ja la tanda de les reposicions d'estiu amb la segona entrada més visitda de la història d'aquest blog (o ho era almenys fins la reposició de fa un parell de setmanes). Sembla que Raimon Esplugafreda deu tenir més fans per la xarxa del que es pensa...]

Tenia onze o dotze anys i havia descobert ja que m'ho passava més bé llegint que jugant a futbol. Moltes hores lliures acabava a la biblioteca de l'escola, molt ben assortida, i que comptava a més amb una terrasseta assolellada. Un lloc fabulós per perdre's dins un llibre. Fins i tot em vaig apuntar com a voluntari a no sé quina activitat relacionada amb la biblioteca com a excusa per poder-hi anar més sovint i gaudir de més hores de lectura. Aquesta idea també la va tenir una companya de la meva classe, que semblava tant interessada pels llibres com jo, i junts passàvem hores asseguts al sol en silenci devorant planes àvidament.

Per acabar de situar-nos, hem de tenir present que era la primera meitat dels vuitanta. Als qui se'ns començaven a despertar les hormones no teníem ni les pel·lis del divendres a la nit del Canal Plus ni la internet, les fonts inesgotables de saviesa sexual i cossos nus de les generacions posteriors a nosaltres. Ni tan sols hi havia pràcticament topless a les platges. Si algú aconseguia robar-li d'estranquis un Interviu al seu pare, es convertia en un tresor preciat que passava de mà en mà entre crits ofegats d'admiració. Un parell de pits era la imatge més poderosa que podíem conjurar amb tots els esforços de la nostra imaginació.

En aquest context, un dia arreplego un llibre acabat d'arribar amb un títol que em crida l'atenció: Hem nedat a l'estany amb lluna plena, de Raimon Esplugafreda. Començo a llegir-lo i m'atrapa de seguida la història de misteri. Jo estava en aquells moments molt ficat en els clàssics (els hobbits de Tolkien, l'Arthur Gordon Pym de Poe, el Lau de Carles Soldevila, Frankenstein...) i allò em va semblar com una versió més real i contemporània del llibre d'aventures. El millor estava per arribar.

En un moment donat, i sense esperar-m'ho, em topo amb una escena pujada de to, amb petons i fins i tot un cert grau de nuesa que em va fer enrojolir. Era el primer cop que veia una cosa així en un llibre. Em vaig quedar una mica atabalat. Això es podia fer? Era com si de cop i volta algú hagués aixecat el teló. Fins ara els meus móns imaginaris estaven poblats per elfs i criatures assexuades amb més ganes d'explorar el desconegut que d'aparellar-se. S'obria un univers de noves possibilitats davant meu: acabava de perdre la meva innocència com a lector.

Immediatament vaig voler compartir el descobriment amb la meva companya d'exili bibliotecari. Sense cap segona intenció, és clar: sabia que ella ho apreciaria tant com jo. I així va ser. Vam comentar i rellegir el llibre plegats un munt de cops. Ens vam sentir com si compartíssim un secret únic, com si haguéssim accedit a un coneixement prohibit. Ens vam sentir grans de cop i volta. I estic segur que això li va passar a més d'un, perquè Hem nedat es va acabar convertint en un èxit important entre la gent de la nostra edat. Fins i tot els qui no solien llegir gaire.

Quan es va publicar el següent llibre d'Esplugafreda, Potser aquesta nit a Cala Roja, ja tenia dos o tres anys més i entenia millor com funcionava el món. De totes maneres, vaig córrer a llegir-lo. La novel·la seguia un esquema similar a la primera i ja no em va impactar tant, però recordo haver reviscut en certa manera aquelles primeres sensacions. Els seus altres dos llibres, apareguts més tard, ja no els vaig arribar a llegir. El meu viatge iniciàtic s'havia completat i ha sabia volar sol. Però aquella primera aventura es va quedar gravada per sempre més a la meva memòria (fa un quart de segle i encara me'n recordo!).

I el final de la història que us havia promès? Doncs que la meva companya de classe, la lectora insaciable, s'acabaria convertint un dia en la meva dona i mare del meu fill. No puc assegurar que Hem nedat hi tingués res a veure, però qui sap...

No va ser fins molts anys després d'aquelles sessions de biblioteca que vaig saber que Raimón Esplugafreda era un pseudònim. I no ha sigut fins que em vaig posar a remenar internet fa unes setmanes que vaig descobrir que darrera s'hi amaga un tal Jesús Bonals, professor de matemàtiques d'institut nascut a Balsareny l'any 1943. M'agradaria felicitar-lo per haver sabut sintonitzar tan bé amb el que volíem llegir els joves de llavors. Des d'aquí, i en nom de tota una generació: gràcies, Raimón/Jesús!

[Publicat originalment el 23 d’octubre de 2008]

divendres, 24 d’agost del 2012

Maleïts pronoms

[Per motius que se m'escapen, i que probablement tenen a veure amb les tècniques de recerca dels estudiants desesperats de casa nostra, aquesta breu entrada és el best seller del blog, superant el miler i mig de visites. Lamento que els qui hagin arribat per accident no trobin la informació que buscaven sobre els pronoms febles, però gràcies de totes maneres per contribuir a fer pujar el comptador!]

Odio els pronoms febles, com tothom que escriu en la nostra llengua. Són uns dimonis que no hi ha manera de controlar. Però són possiblement el tresor més bonic que tenim, i mereixerien que els féssim un munt de reverències i pregàries cada dia quan ens aixequem.

Ho dic perquè estic corregint a la vegada la versió catalana (original) i castellana del meu nou llibre i, tot i que la traductora, amb la qui repeteixo per segona vegada, ha fet una feina excel·lent, no hi ha manera d'omplir els forats que deixen els pronoms febles. I això que sóc dels qui els fa servir amb cura i mesura (em part perquè els temo). No t'adones de com enriqueixen el català fins que te'ls treuen del davant.

Així que penediu-vos de no usar-los més, pecadors! Tots a pronomejar com bojos! Usem-los amb gràcia i generositat! Que el món conegui la nostra abassegadora superioritat lingüística...

[Publicat originalment el dijous 1 d’octubre de 2009]

dimecres, 22 d’agost del 2012

Ajudeu-me, si us plau: feu-me preguntes sobre el càncer!

Estic treballant en un projecte relacionat amb el càncer i una de les coses que vull incloure és un llistat dels dubtes més freqüents que la gent té sobre el tema.

Em voleu donar un cop de mà? Envieu-me qualsevol pregunta relacionada amb el càncer (tan general o tan específica com vulgueu), que l'afegiré a la llista. I miraré de contestar les que pugui, és clar.

Podeu fer-ho als comentaris d'aquest blog, per twitter, DM, facebook, google+, email o com us vagi millor.

MOLTÍSSIMES GRÀCIES PER AVANÇAT!!!

dijous, 16 d’agost del 2012

Ejaculació precoç

A ningú se li escapa que la Natura no es va inventar això del sexe per a què ens ho passéssim bé: la idea era incentivar les ganes de reproduir-nos. Dintre d'aquest context funcional, l'orgasme femení és anecdòtic perquè no és imprescindible per a la fecundació. És com un efecte secundari. El masculí sí que és un requisit, en canvi. Per estalviar-nos temps de copulació innecessari, que pot ser més ben invertit en altres menesters, està dissenyat per aparèixer quan més aviat millor. És per això que el concepte d'ejaculació precoç és un terme inventat per la societat moderna: totes les ejaculacions, per disseny, haurien de ser precoces. Un clau de deu minuts no té cap interés biològic i és una despesa inútil d'energia, per no dir que et deixa vulnerable a tota mena de depredadors durant més estona de la que cal.

Fast forward uns milers d'anys i ens trobem que ens hem civilitzat. Ara que hem sortit de les cavernes i portem pantalons, tots tenim els mateixos drets. Les dones reclamen una mica d'atenció i un repartiment equitatiu. Però no és tan fàcil. Com que el mecanisme de l'orgasme femení ha estat deixat una mica de la mà de déu al llarg de l'evolució, ens trobem que cal fer certs ajustaments. Els ritmes dels dos sexes van notòriament desacompassats. Els homes ens convertim en malabaristes lluitant contra el temporitzador que la biologia ens ha implantat. Si fos per nosaltres, amb dos minuts la feina estava enllestida i apa, a sortir a caçar el mamut després d'una migdiada reparadora. En canvi, ens trobem fent esforços mentals per estar a l'alçada del que s'espera de nosaltres en aquests nous temps. Qualsevol cosa va bé per desconcentrar-se. Resoldre equacions de segon grau, repassar la taula de multiplicar del nou al revés, intentar recordar el poema que et van fer aprendre a tercer de bàsica. Tot segon que puguis esgarrapar et serà agraït. Però a vegades la fisiologia et guanya la partida. Quan tens parella fixe et pots permetre alguna relliscada de tant en tant perquè sempre hi haurà una altra ocasió per compensar-la. És clar que si rellisques massa sovint corres el risc de trobar-te els papers del divorci sobre la taula. Els qui van per lliure s'han d'esforçar encara més. Si no convencen a la primera la dona que es lliguen que això del càlcul mental se'ls dóna bé, probablement no tindran una segona oportunitat. I no és qüestió d'anar-se tancant portes, que tampoc hi ha tants peixos al mar i els rumors d'ineficiència poden propagar-se ràpidament. La pressió és alta.

Parlo l'altre dia amb un amic feliçment solter que m'explica que ha trobat una solució a aquest problema ancestral. Els de la Durex fa uns condons que porten una mena d'anestèsic untat a la part de dins. "És com quan vas al dentista i et deixen la boca mig adormida", m'explica emocionat. Perdona si no em moro de ganes de provar-ho, penso en silenci. Però es veu que té la seva utilitat. L'amic ha fet sessions maratonianes sense defallir abans d'hora i ha quedat com un senyor. Algunes li pregunten si es dedica al negoci de l'odontologia, perquè senten una olor familiar al dormitori que no acaben d'identificar, però a part d'això, tot va com una seda. Menys l'altre dia, que es veu que la potinga va fer el seu efecte massa eficaçment i allò no hi havia qui ho acabés. La noia ja feia estona que havia guanyat la cursa i ell que no notava si estava en ple fornici o li estaven traient un queixal. Quan la pobra començava a mirar el rellotge, esgotada, ell va haver de fingir l'orgasme per no quedar malament. No s'hi pot fer res, són els perills del dòping. Només espero que les nostres dones apreciïn tot els sacrificis que hem de fer per elles.

[Publicat originalment el 29 de novembre de 2008]

dilluns, 13 d’agost del 2012

Tour de York

Fa uns dies vaig estar a la zona de Yorkshire, un lloc realment maco. Per fer-vos una mica d'enveja, i com que tothom ensenya les fotos quan torna de vacances, us deixo amb unes quantes fotos que vaig anar penjant a diferents xarxes socials mentre rondava pel país.

Masham





La cervesa del poble:


Whitby
(on Bram Stoker es va inspirar per escriure Dràcula)





York





Aquesta foto penjava al costat dels lavabos a uns grans magatzems de York: 


I aquest és un víking que es volia escapar del museu:



Yorkshire moors




Richmond







Miscel·lània

Un ninotet una mica feixista que ens va sortir en el menú infantil d'una hamburgueseria:


L'hambuerguesa més gran que he menjat mai:


L'hamburguesa mortal la fan aquí:

dimecres, 8 d’agost del 2012

#jasócfamós


L'altre dia una de les alertes que tinc programades al google em va portar a una plana web on oferien una còpia digital d'Hipnofòbia. Pirata, és clar, perquè la versió electrònica oficial encara no ha sortit. Sempre he estat en contra aquest estrany concepte de la cultura-gratis-per-a-tots (sóc la persona que conec que més CDs compra i veig quatre o cinc pel·lis llogades a la setmana: tinc la consciència tranquil·la), però mai m'havia trobat al costat de la víctima. Va ser una sensació estranya.

No puc negar que fa una certa ràbia que algú ofereixi de franc un producte que m'ha costat anys de parir, malgrat que possiblement el fet en si mateix em beneficia més que no em perjudica. M'explico. Dubto que els qui se l'han descarregat se l'haguessin comprat mai, per tant possiblement no he perdut clients i en canvi he guanyat lectors. I suposant que sí que pogués repercutir d'alguna manera a les vendes, els qui prefereixen els ebooks encara són pocs, o sigui que tenint en compte que l'autor només rep un 10% de la recaptació, les pèrdues monetàries serien minses. A més, que algú s'hagi pres la molèstia de piratajar-te un llibre (requereix bastants més esforços que no pas un CD) et fa sentir una mica important. Aparèixer al ràdar dels pirates és com si haguessis pujat un parell de graons en l'escalafó de popularitat. Vaig adoptar precisament aquest punt de vista estoico-optimista al tuit de lamentació que vaig penjar poc després de la descoberta i que va acabar a les planes de Cultura de La Vanguardia.

Però això no ens ha de fer perdre la perspectiva. Que un grup més o menys nombrós de persones comentin impunement en un blog, un fòrum i un compte de twitter els seus actes il·legals és com a mínim d'una manca de respecte espeterrant. No té res a veure en difondre la literatura, com alguns comentaven. Sembla que a internet enorgullir-se davant de tothom de no seguir les lleis no constitueix un crim, ni tan sols moral. I pensem que, tot i que els autors potser no en sortim (encara) gaire damnificats, els qui reben el gruix de l'impacte són les editorials. Especialment en temps de crisi no hem de permetre cap fuita que pugui posar més en perill la supervivència del nostre entramat cultural. Prou cops reben per altres bandes.

Després de llegir el meu tuit, en Quim Monzó em va animar a denunciar els pirates. Deia que a ell li havia passat més d'un cop, i sempre que els advocats s'havien posat en marxa havien despenjat el text d'internet. La Marta Rojals va explicar que també havia hagut de fer-ho. No cal dir que tant jo com el meu editor vam estar d'acord i vam activar el procés necessari. Però és més per una qüestió d'orgull que per altra cosa. Avui en dia, amb les xarxes P2P, un cop un fitxer entra al ciberespai és pràcticament impossible que en surti. Encara que s'aconsegueixi que es tanquin els webs responsables, només cal anar a un programa que gestioni torrents i fer una cerca: en poc segons tindràs Hipnofòbia a l'ordinador. Ho he comprovat jo mateix, no me n'he pogut estar. Volia veure quin aspecte tenia el meu llibre piratejat. I he de dir que els carallots han fet una bona feina. Una maquetació molt acurada, i fins i tot s'han molestat a buscar una foto meva per internet per posar-la a la biografia de la contra. Uns pirates molt meticulosos. En fi, si hem de morir apunyalats, almenys que sigui a mans de criminals responsables.

Una altra mena de bones notícies, aquest cop de debò, va ser descobrir que la revista Faristol, dedicada al llibre infantil i juvenil, havia escollit Ullals com a un dels millors llibres del 2011, a la categoria de més de 15 anys. Tot un honor.

dijous, 2 d’agost del 2012

Aracnofòbia

[Un altre apassionant episodi de la sèrie "L'home contra la natura"! No us perdeu com en aquesta nova entrega el nostre heroi lluita amb un exèrcit d'indomables monstres de vuit potes!]

Recordo que quan era petit el meu pare tenia una guerra desigual muntada contra les formigues que volien envair el pati de casa. Elles tenien la força de les masses, però els humans comptàvem amb el volum i l'enginy. Tot i el desavantatge teòric i les successives derrotes, les bestioles no defallien. Recordo el pobre home, fora se sí, agenollat xafant-les una per una amb el polze mentre les insultava i maleïa, quan tots els insecticides i mètodes menys cavernícoles havien fallat estrepitosament contra la tenacitat de l'enemic. És un d'aquells moments que un pensa "el meu pare s'ha grillat".

Fast forward trenta anys i aquí estic, enmig de la meva pròpia campanya contra l'Eix del Mal i els seus intents de conquerir el meu regne. Tot comença un bon dia primaveral, rara avis, en el qual surto al balconet a admirar el meu jardí. Punyeta, penso, si que fa temps que no trec el cap per aquí: això està ple de teranyines. Diligent, les netejo. L'endemà la meva dona em diu "a veure si fas el favor de fer alguna cosa amb la barana del balcó, que aquella zona és responsabiltiat teva i sembla la casa de la Família Addams". Li dic que no pateixi, que ja està fet i ella m'arrossega de la mà al lloc dels fets i m'ensenya la crua realitat: és com si fes un any que ningú no hi passa un drap. Com? Què? M'hi acosto i trobo l'explicació: quinze o vint aranyes treballant com esperitades havien reconstruit en unes poques hores totes les xarxes que m'havia carregat el dia anterior.

Des de llavors, les aranyes i jo hem instaurat un pla de batalla que recorda el sudari de Penèlope però a la inversa: el que teixeixen elles de nits els ho desmonto jo quan surt el sol. No tinc la paciència de la dona d'Ulisses, sinó més aviat els gens del meu pare, així que després d'una fase inicial tirant a diplomàtica, darrerament he decidit treure l'artilleria grossa i no aturar-me fins que no hagi eliminat del mapa tots els soldats invasors. Adéu a la guerra freda, comença l'ofensiva real. És clar que no és tan fàcil. Us heu adonat mai de com són d'esmunyedisses les maleïdes aranyes? Ni de bon tros resulten tan meselles com les formigues, no. A més són més lletges i piquen, així que s'ha d'anar amb compte si un no vol sortir ferit de les escaramusses. Està clar que els dolents de la pel·lícula milloren a cada generació, per desgràcia meva.

Però no podran amb mi. Recuperaré el meu balcó (i el jardí, un altre front obert) ni que hagi de xafar-les una per una. I és que tinc una estratègia infalible. He pogut veure un parell de cops la que deu ser la mare de totes les aranyes (en més d'un sentit), el general de cinc estrelles, i un cop l'hagi capturada i neutralitzada sé que les seves tropes defalliran. Per la mida de l'animal això promet ser una lluita com la del vell i el mar, amb la diferència que penso sobreviure-la per escriure'n una crònica en el més pur estil Hemingway. Ja veurà la que li espera! No en quedarà ni una viva! Això serà una massacre! Haw haw haw!!

(Per sort el meu fill encara és massa petit per començar a pensar "el meu pare està boig"...)

[Publicat originalment el 13 de juliol de 2008]