dimarts, 26 de maig del 2015

L'home invisible (o la construcció d'un assassí)

[Aquest conte es va publicar a l'especial Sant Jordi del diari ARA, el dia que les notícies eren substituïdes per narracions, i és un petit homenatge, un altre, al meu estimat Wells, a més d'una reinterpretació de la mena de coses que es poden llegir a les planes de successos d'un diari. O sigui, ciència-ficció sense ciència-ficció, ja ho veureu. La foto és de Pol Úbeda.]


L’Home Invisible surt al carrer i ningú no el veu. Fa un temps això l’hauria fet sentir invencible. Important. Adquirir aquest poder li havia costat anys d’esforços, de dedicació absoluta, de petites victòries que ell, com la formiga que acumula menjar per quan arribi l’hivern, atresorava amb orgull. Anys d’evitar tant com fos possible el contacte amb qualsevol ésser humà, de refusar invitacions, d’escarnir gestos amables i comprensius, de frustrar caritats tossudes. De tancar-se a la seva torre d’ivori, decorada amb els artefactes més preciosos de la història del pensament, on la resta dels mortals, amb la seva ignorància invasiva, no eren benvinguts. D’escarnir els que gosaven interpel·lar-lo, de cultivar la irascibilitat fins que s’havia convertit en una armadura que rebutjava automàticament qualsevol mena d’aproximació. Amb precisió d’alquimista havia combinat els elements indispensables per a la seva poció i n’havia engolit fins a la darrera gota.

Així és com s’havia convertit en invisible. La fórmula havia funcionat perfectament. Havia atacat el problema com un científic i estava orgullós d’haver-ne trobat la solució. El món que tant menyspreava finalment ho havia entès i li havia girat l’esquena. Per a ells, era com si no existís. Podia caminar tranquil·lament entre multituds, que ningú no s’aturava a saludar-lo. Les mirades de la gent travessaven l’home, que fins i tot havia perdut el nom. No coneixia ningú, per tant ningú no podia reconèixer-lo. El seu experiment havia destruït qualsevol rastre de connexió amb la societat on li havia tocat néixer, aquest cau depressiu de vulgaritat, farsants, aprofitats, aquest ramat de xais que adoren els líders equivocats, entestats a comportar-se com lèmmings, absurdament buscant el precipici en lloc de fer honor a la magnífica noblesa de la seva herència humana.

Un cop tallat el cordó umbilical, l’Home Invisible podia somiar a volar per damunt de tota aquesta immundícia, a reclamar el seu dret a ser alguna cosa més que un número en un carnet, una cara en una multitud, un percentatge en una estadística.

Podia, per fi, ser únic. Lliure.

Però l’Home Invisible ha crescut. Ja no és l’adolescent invencible que l’arrogància havia convençut que l’aïllament era l’estat natural de la seva superioritat. La maduresa ha fet que no pertànyer a enlloc ni a ningú comenci a no semblar-li tan indispensable.

I ara és quan s’adona, massa tard, que la seva fórmula és irreversible. Algun element de la mescla era més potent del que havia pensat. Potser contenia alguna impuresa que no havia sabut detectar a temps, una propietat inesperada. Mai no s’hauria imaginat que s’estava tancant totes les sortides. Es creia massa poderós.

La invisibilitat ha fet embogir l’Home Invisible. Saber que no té alternatives el derrota. Ja no es tracta d’una opció, com al principi, sinó que ara el seu do té l’obligatorietat d’una condemna. Una condemna de la qual no podrà escapar mai. Ha entès que la llibertat també té un preu, un preu que a vegades pot pesar més que totes les cadenes. Volent-se desfer del jou de la mediocritat s’ha convertit en un reclús del seu propi desig.

L’Home Invisible sap que només pot triar un camí. Si el seu poder s’ha convertit en una maledicció, ha de trobar la manera de compartir la desgràcia del seu destí amb els que ell creu que en són responsables. Ha d’usar les seves armes per a alguna cosa més que per allargar una existència basada exclusivament en l’autocomplaença solitària. El seu sacrifici ha de tenir un objectiu.

Amb la mateixa devoció i tossuderia que sempre l’han caracteritzat, l’Home Invisible comença a planificar el seu Regnat de Terror. Atacarà la societat malalta que tan odia on més li doldrà. Destruirà, humiliarà i matarà, tot per escarnir les vides insignificants dels que l’ignoren amb tant de zel.

Quan l’Home Invisible surt al carrer, ningú no el veu. Porta una pistola amagada dins la gavardina. No l’atraparan a temps.

(agraïments a H.G. Wells)

dijous, 21 de maig del 2015

Monzó contra els pirates

Fa uns dies s’anunciava el tancament del portal ePub.cat, la principal plataforma de distribució il·legal de llibres digitals en català. La premsa assenyalava Quim Monzó com el principal artífex de la derrota dels pirates, perquè unes setmanes abans els havia denunciat a la seva columna a La Vanguardia, però la lluita ha sigut llarga i els mèrits s’haurien de repartir equitativament.

Les topades entre els escriptors del país i l’ePub.cat venen de lluny. Jo mateix vaig explicar en el meu blog l’estiu del 2012 que havia descobert que la meva darrera novel·la estava disponible en aquest web. El tuit que vaig fer en el seu moment també va acabar a La Vanguardia però, naturalment, no va aixecar tanta polseguera com l’article d’en Monzó. Va ser ell, precisament, qui em va recomanar via twitter que parlés amb el meu editor per a què emprengués accions legals. Com que darrera tenia els advocats d’un grup empresarial fort, vaig pensar que potser sí que aconseguiria alguna cosa. La maquinària es va posar en marxa, però ePub.cat va seguir operant amb la mateixa impunitat de sempre.

El següent intent va ser quan CEDRO, l’entitat que gestiona el drets d’autor dels escriptors espanyols, va oferir els seus serveis a tothom que volgués denunciar una vulneració de la seva propietat intel·lectual. Vaig explicar-los el meu cas, com deuria fer molta altra gent. Uns mesos després, vaig rebre un email del departament jurídic que deia: “Tras las gestiones correspondientes con respecto al enlace denunciado, le informo que realizamos las reclamaciones pertinentes, sin obtener ningún resultado. Damos su denuncia por terminada por incapacidad de actuación.” Si ni tan sols l’entitat principal de defensa dels drets d’autor hi podia fer res, la cosa pintava malament. En tot cas, al final del correu deien que ja tenien l’ePub.cat feia temps al punt de mira i que estava en “proceso de reclamación administrativa (al amparo de la ley Sinde)”.

I sembla que el canvi de la llei és el que finalment ha funcionat. La victòria, és clar, és pírrica. Com diuen els defensors de la distribució gratuïta de bens culturals, no es poden posar portes al camp: el web ressuscitarà en un altre lloc amb un altre nom (si no ho ha fet ja), i tot continuarà igual. L’única manera d’aturar-ho seria que el públic prengués consciència del que està fent. Tant als EEUU com al Regne Unit, he pogut veure que la gent pirateja poc, no per manca d’oportunitats, sinó perquè sap que són accions que perjudiquen molta gent. No dic que el problema no existeixi, sinó que és minoritari comparat amb la tradició prevalent a casa nostra. Deu ser qüestió de la famosa moral puritana dels anglosaxons, que els impedeix fer-se els vius.

Per sort l’Esguard no accepta comentaris, sinó estic segur que hi veuríem una colla de missatges irats dels qui creuen que piratejar no és cap crim, com passa sempre que surt aquest tema. Mireu el debat recent al Núvol, per exemple, o els insults que Monzó va rebre a twitter. Els arguments que fan servir per justificar-se solen oscil·lar entre declarar que cal que la cultura estigui a l’abast de tothom, que no és culpa d’ells si sovint els continguts digitals no estan disponibles de cap altra manera i que, en el fons, tot això és propaganda per l’autor, que aconsegueix que més gent el llegeixi. No entraré ara a rebatre’ls, cosa que ja s’ha fet en molts altres llocs (i amb pocs resultats pràctics). Només diré que dificultar que un autor rebi una remuneració, per petita que sigui, perpetua un dels problemes bàsics de la literatura (de la de tot el món, però molt especialment de la catalana, que té una base lectora proporcionalment petita): que els responsables últims dels continguts no puguin deixar mai de ser amateurs perquè no poden viure del seu treball. Penseu en com això afecta la qualitat del producte que consumiu quan un dia us trobeu la propera encarnació de l’ePub.cat a les vostres pantalles. 

[Publicat a la revista Esguard, 20/5/15]

dimarts, 19 de maig del 2015

Passejant per Blanes i altres coses

Us poso unes quantes coses que he fet aquests dies:

- El dissabte es va publicar el meu article mensual a El Periódico, sobre un descobriment clau que pot canviar l'espècie humana i el debat ètic que crec que hem de tenir.

- Uns dies abans em van entrevistar per la contra del suplement de les comarques gironines del diari ARA.

- També a l'ARA, he publicat articles de divulgació sobre l'al·lèrgia als cacauets, el tresor que s'amaga a les clavegueres i per què són tan alts els holandesos.

- I sense deixar l'ARA, la setmana passada es va publicar un especial sobre el meu poble, dins la sèrie que el diari ha anat dedicant a diferents ciutats del país. A cadascuna d'elles, un amfitrió acompanya a un membre de la redacció a fer un tomb i jo vaig tenir l'honor de ser l'escollit (junt amb l'Adam Martin, blanenc il·lustre) per representar Blanes. Va ser el mateix director del diari, el Carles Capdevila, qui va venir a fer el tour. Com podeu llegir aquí (i veieu a la tirallonga de fotos d'aquí al costat), el vaig passejar pel bo i millor del poble, vam fer una mica de ruta Bolanyo i ruta Ruyra, i vam acabar a Sant Francesc menjant peix davant de la platja. Feia un dia espectacular i va ser una experiència fantàstica compartir cerveseta, bones vistes i millor conversa amb el Carles. Em sembla que el vaig aconseguir convèncer que Blanes és el millor poble de la Costa Brava. O un dels millors, almenys!

- Finalment, en XeXu ha fet una crítica del meu darrer llibre, la comèdia ectoplàsmica juvenil El secret de la banya embruixada, i també n'ha aparegut una altra de molt positiva a El Punt/Avui, gentilesa del Lluís Llort.

dijous, 14 de maig del 2015

Torval

Fa uns dies publicava al diari ARA un article sobre les noves pròtesis que s'estan fabricant, que per primer cop poden interaccionar amb el sistema nerviós gràcies a una interfície. D'aquesta manera, el cervell pot donar ordres que la pròtesi executa. Això creua el territori de la biònica i els cíborgs, que poc a poc van deixant de ser ciència ficció, com deia a l'article.

El Fèlix Vinyals és un enginyer i artista digital barceloní que també treballa intentant connectar homes i màquines. Vaig descobrir per casualitat que ha construït el Torval, una interfície per fer música amb el pensament. Mireu com funciona en el vídeo, és molt interessant. Cada cop podem fer coses més espectaculars, i tot just estem començant! Sembla que la ciència ficció es quedarà curta amb les seves prediccions...

dilluns, 11 de maig del 2015

L'Homenatge a Olga Xirinacs


Sembla que als catalans ens agrada recordar els nostres escriptors dedicant un any a fer-los una mica de propaganda. N'hem tingut molts exemples darrerament, no cal que us els recordi. Als blogs també ens organitzem per muntar aquesta mena d'homenatges. Vaig contribuir al de Moncada, el d'Espriu i el de Riba, per exemple. Però si us hi fixeu, ens costa menys pensar en els escriptors morts que en els vius. I de vius n'hi ha que mereixen molta més consideració que no pas la que els donem actualment. 

Sens dubte, un d'ells és Olga Xirinacs, una autora de llarg recorregut, qualitat contrastada i obra extensa i ben considerada, que ha gunyat tots els premis possibles, i que sembla que ara no compta amb el favor de l'establishment, que l'ha deixat una mica de banda.

Per demostrar que els seus lectors la tenim ben present, la Júlia ha proposar al seu blog que aprofitem l'aniversari de l'Olga i li fem un petit homenatge digital, a la vegada que donem suport a la proposta que ha iniciat per demanar que li donin el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (se'l mereix de sobres).

Així doncs, m'apunto a la festa recomanant que llegiu un post recent del seu blog que em va imapctar especialment i que és una bona prova de les seva habilitat a l'hora de retratar (en tots els sentits) el seu entorn. Troabreu les altres contribucions a l'homenatge llistades aquí.

Per molts anys, Olga!

dijous, 7 de maig del 2015

I ara, en anglès

Aquí teniu una entrevista que em van fer en anglès per a El Punt Avui TV, una mica sobre ciència, una mica sobre escriure i tot això. Veureu que parlo gairebé tan ràpid com en català...

dimarts, 5 de maig del 2015

Mil


Atenció, curiositat: aquest és el post que fa mil de la segona etapa del bloGuejat, que va començar l'abril del 2008, poc després que em mudés al Regne Unit. Res, que em feia gràcia compartir-ho.