divendres, 26 de juny del 2015

En el 25è aniversari de la mort de Pedrolo


Potser calen aniversaris per a què es torni a parlar d'algú. Ja s'ha dit moltes vegades que Perdolo és un dels nostres grans oblidats. Sembla que almenys aquests dies, coincidint amb el 25è aniversari de la seva mort, s'està recuperant la figura del nostre escriptor més productiu i polifacètic, peça clau també en la implantació de la literatura de gènere a casa nostra, una feina que ha sigut essencial en la normalització del català. Esperem que algun dia també els editors es dediquin a recuperar el seu fons editorial, la majoria actualment descatalogat (quan veurem una re-edició integral del magnífic cicle Temps Obert?).

Jo vaig créixer com a lector llegint Pedrolo. És un dels primers ponts entre literatura juvenil i literatura adulta que vaig travessar. Vaig començar amb Domicili provisional, uns quants contes, després el Mecanoscrit (és clar) i llavors vaig descobrir Trajecte final, Joc brut, Temps obert... i finalment la part més experimental (Sòlids en suspensió, D'esquerra a dreta respectivament, No hi fa res si el comte duc no va caure del cavall a Tàrrega...), que em va ensenyar que en literatura també es podia intentar anar més enllà de les normes establertes.

Per tot això: moltes gràcies, Pedrolo! Tant de bo les noves generacions el puguin descobrir ara.

(No us perdeu el documental que van passat ahir a la tele i l'interessant post que ha fet la Júlia sobre Pedrolo.)

dijous, 18 de juny del 2015

Més que un club?

La final de la Champions la vaig veure a casa d’uns amics. Ens hi vam reunir un parell de dotzenes d’immigrants de procedència diversa. Hi havia catalans, però també valencians, francesos, uruguaians i fins i tot algun anglès, tots fervents seguidors del Barça. Les excepcions eren dos madridistes, una de Gijón, l’altre d’Igualada, que per motius obvis no es van fer sentir gaire. Vam vibrar unànimement amb la victòria del nostre equip, fent valer al màxim allò del “tant se val d’on venim” que surt a l’himne.

Això em va fer pensar en un altre eslògan del Barça, el que diu que és més que un club. La raó principal per proclamar-ho és el bagatge polític que sempre hi ha hagut darrere els colors blaugrana. El Barça ha sigut el substitut de la selecció catalana que mai no ens han deixat tenir, l’eina de revenja esportiva per les males passades que ens fa Madrid i el que, per sobre d’inclinacions ideològiques, ha unit sempre els catalanistes de totes bandes. Fins i tot quan perdíem la majoria de títols en joc (què difícil ho hem tingut els culers que hem crescut als 80!), ser del Barça era motiu d’orgull i una forma de reivindicació nacionalista.
Les coses han canviat en els darrers anys. Ara l’equip s’ha convertit en la principal eina propagandística de Barcelona i, de retruc, del país sencer. La impressionant successió de victòries, i els esforços conjunts que al llarg dels últims vint anys ha col•locat la ciutat al mapa, ha fet que hi hagi fans del Barça a tots els racons del món. Això implica que es parli de nosaltres i, sovint, de la nostra situació política, cosa que està molt bé. Catalunya ha passat de ser una regió espanyola innominada a un territori amb entitat pròpia, ni que sigui com a continent del concepte Barcelona. Una campanya de promoció com aquesta és el somni de qualsevol publicista. 

A casa nostra, el Barça segueix fidel a l’idea original i actua de cap visible de la sublimació de l’esperit independentista contemporani, amb els mars d’estelades al camp, els mosaics identitaris, els happenings del minut 17:14 o les xiulades antimonàrquiques. En canvi, a l’exterior és sobretot una màquina de fer diners, una marca tan global com pot ser-ho McDonald’s o Zara. La gent porta la samarreta blaugrana com qui porta unes bambes Adidas. És un emblema d’èxit i d’una certa manera de fer les coses, com tants altres que ha creat la globalització.

Ho vaig entendre el primer cop que vaig veure la senyera al pit d’uns nanos d’ascendència índia que jugaven al carrer al meu barri. Per nosaltres, la segona equipació de fa un parell de temporades era una excusa perfecta per lluir les quatre barres d’una manera aparentment innocent. Però pels centenars de britànics que, des de llavors, he vist que la vesteixen, el groc i el vermell tenen la mateixa importància que el logo de la Nike o la propaganda de Qatar Airways: són complements secundaris d’un símbol esportiu multinacional.
El preu que hem hagut de pagar per tanta exposició és que el Barça sigui cada cop menys “més que un club”. L’ampliació constant del fanbase ha diluït forçosament el component extrafutbolístic que ha fet el Barça tan especial. Ara s’enfunden els nostres colors anglesos que no han sentit a parlar mai de Guifré el Pilós, asiàtics que no saben quines llengües són oficials al Principat, espanyols que no tenen cap simpatia pel sobiranisme perifèric i catalans que voten Ciutadans. I qui té dret a dir-los que Messi no és també una mica seu? El monstre que hem creat ha deixat de ser la nostra joguina exclusiva. 

Si Catalunya arriba mai a ser un país normal, tot això no tindrà cap importància. Però mentrestant, què voleu què us digui, no m’acabo d’acostumar a aquest canvi de paradigma.

[Publicat a l'Esguard, 17/6/15.]