dimarts, 26 de gener del 2016

Déu i el naixement de la justícia

Un dels problemes que s'ha plantejat la filosofia al llarg dels segles és fins a quin punt l'home és un animal moral. ¿Naixem amb un sentit de justícia imprès als circuits o l'adquirim gràcies a la socialització? És un interès comprensible, perquè aquesta és una de les baules essencials per a la cooperació entre humans, sense la qual no podria existir cap forma de cultura o progrés. Com en molts altres terrenys que abans estaven reservats a pensadors que proposaven hipòtesis en un entorn purament teòric, ara la ciència ens permet atacar aquesta mena de dubtes utilitzant una aproximació experimental, centrada en dades reproduïbles, que ens proporciona respostes més ajustades a la realitat que les que donaven els filòsofs clàssics.

Un d'aquests estudis el van fer recentment un grup de psicòlegs dirigit per Katherine McAuliffe, del Boston College, a Massachusetts. El seu objectiu era entendre a quina edat es forma el concepte de justícia en la nostra ment i si hi ha diferències que vinguin determinades per l'entorn cultural. Moltes de les anàlisis sobre el tema s'han limitat a examinar els habitants de zones industrialitzades d'Occident, és per això que aquest cop van optar per agafar prop de 2.000 nens de set països diferents, distribuïts en tres continents (els Estats Units, Cana-dà, Mèxic, Perú, l'Índia, Senegal i Uganda), i amb varietat de religions (catòlics, protestants, hindús, musulmans) i entorns (rural, urbà). Tenien edats compreses entre els 4 i els 15 anys, i els van agrupar en parelles.

Un dels voluntaris escollia com s'havia de repartir unes llaminadures: a parts iguals o la majoria per a un d'ells i només unes quantes per a l'altre. El seu company havia de decidir llavors si acceptava l'oferta o no. Si deia que sí, es podien menjar els caramels que els havien tocat; en cas negatiu, cap dels dos rebia el premi. L'exercici permet comprovar d'una manera senzilla les bases morals dels nanos, ja que els repartiments desiguals generen respostes de rebuig amb més freqüència quan es comença a tenir clar el concepte del que és just i del que no.

Els resultats de la prova, publicats a la revista Nature el novembre passat, són interessants. Per començar, els nens de tots els països analitzats rebutjaven els oferiments que els posaven a ells en desavantatge, no gaire sovint quan tenien quatre anys però cada cop més a mesura que augmentava l'edat dels participants. Aquest increment era sempre obvi, encara que a llocs com Mèxic evolucionava lentament.

D'aquí es pot deduir que el sentit de justícia apareix transversalment i aproximadament a la mateixa edat, i també que les normes s'acaben solidificant pels volts de l'inici de l'escolarització bàsica. Però als Estats Units, al Canadà i a Uganda sorgia un altre fenomen: els nanos més grans també deien que no si els beneficiats en la proposta del repartidor eren ells mateixos.

Queixar-se per rebre un tracte injust és una reacció universal i espontània que es desenvolupa ben aviat, mentre que l'impuls de defensar el proïsme tarda a emergir, segurament perquè depèn de factors culturals. Cal tenir present que la majoria de països exhibeixen aquesta segona variant de justícia. Això vol dir que en els casos que no es forma durant la infantesa, ho deu fer a partir de l'adolescència. Que el sentit del que és just variï segons les societats, almenys en els matisos, ja se sabia. Però aquest estudi demostra que les discrepàncies són evidents des dels anys formatius i que, tot i que algunes parts del concepte es diria que tenen una forta influència cultural, altres potser no tant.

Es podria pensar que un motiu de les divergències és la varietat en les religions que han alimentat la creació de les diverses cultures. Però malgrat que les creences semblen diferents, totes tenen una cosa en comú: l'existència d'una o d'unes quantes entitats omniscients que castiguen els qui es desvien del que és just. En canvi, en els grups d'humans primitius, poc nombrosos, les divinitats estaven més lligades a la naturalesa i menys a les relacions socials.

Malgrat tot el mal que la religió organitzada ha fet al llarg dels segles, alguns proposen que va tenir un paper indispensable al principi de l'establiment de les diverses societats, reforçant la implantació d'un sistema just que permetia la cooperació a gran escala. Possiblement degut a aquesta necessitat ara entenem la justícia de manera similar arreu del món. Els animals, almenys els més evolucionats, també tenen un concepte de justícia primari. Però potser el que ens diferencia dels animals és que hem aconseguit creure en déu(s) autoritaris, en el format que sigui, i sota la seva vigilància hem sigut capaços de bastir un teixit social enormement complex. 

[Publicat a El Periódico el 24-01-16. Versión en castellano.]

dimarts, 19 de gener del 2016

Un altre inimitable


The Eagles em van agradar abans que Bowie i van ser una banda sonora important de la post-adolescència. Un grup molt sòlid, uns músics (i unes veus) impecables i uns grans compositors. Amb el meu primer grup ens fèiem un tip de tocar (molt malament) l'Hotel California... 

Glen Frey, guitarrista, cantant i co-líder del grup va morir ahir, i suposo que no se'n parlarà tant com d'en Bowie, magrat que deuen haver venut tants discs com ell. Està clar que no era tan innovador: els Eagles tota la vida van fer el mateix. Casualment, he escoltat (per enèssima vegada) tots els àlbums clàssics dels Eagles, seguits un darrere l'altre, mentre muntava mobles d'Ikea aquestes últimes setmanes (l'hereu creix i se li havia de canviar l'habitació). Continuen sent genials (i fan que qualsevol tasca pesada sigui més suportable).

Acabo amb aquesta canço, que és una de les meves preferides de les que cantava Frey (junt amb la que he posat al principi):

dilluns, 11 de gener del 2016

Inimitable



David Bowie (1947-2016) 

El vaig descobrir en la seva etapa més pop, per això he escollit aquest vídeo. Després vaig anar-me trobant les seves altres personalitats, totes elles espectaculars, i em vaig acabar comprant tots els seus discs. Un gran artista, fins a l'últim CD.

dijous, 7 de gener del 2016

El problema de la literatura catalana

Ja l'he trobat. El problema de la literatura catalana, vull dir. Després de veure sèries com Californication o la segona temporada de The Affair, m'he adonat que hi ha una cosa que els passa als autors americans que a casa nostra és impensable: quan aquesta bona gent fa presentacions dels seus llibres, sempre apareixen unes senyoretes que, a part d'anar de modernes i intel·lectuals, són d'allò més sol·lícites. Les pobres amb prou feines es poden contenir mentre l'autor parla i, al final, s'acaben llançant als seus braços preses d'una passió desaforada. En canvi, nosaltres, quan presentem llibres, com a molt tenim els quatre amics de sempre que ens venen a veure amb desgana i encara es queixen si no hi ha piscolabis (potser les patums nostrades tenen més sort en aquest camp, no ho sé, jo parlo de la resta). I clar, el que passa és que estem molt menys motivats que els nostres homòlegs transatlàntics. No és estrany que la qualitat de la producció al final decaigui.

Així doncs, penso que el que ens cal per a tenir una literatura de nivell internacional és que tots hi posem una mica de la nostra part per incentivar la creativitat. I abans que m'acuseu de masclista, deixeu-me aclarir que proposo que fem extensiu aquest programa de bonificacions als dos gèneres. El proper cop que aneu a la presentació del vostre autor/a preferit/da, passeu-li el vostre número de telèfon envoltat de tot de cors! Demaneu-li que us signi no el llibre sinó, en sessió privada, un racó ocult de la vostra anatomia! O, directament, proposeu-li una rebolcada ràpida i literària als lavabos de la Laie!  Estic segur que aviat en podrem notar els efectes positius i, en menys d'una dècada, tindrem un autor o autora recollint la medalleta a Estocolm, que ens fa molta falta.

dimarts, 5 de gener del 2016

El plaer psicològic de menjar

Nauru és una illa de la Micronèsia de poc més de vint quilòmetres quadrats, que té el dubtós honor de ser el lloc del món on hi ha un major percentatge d’obesitat: gairebé el 95% dels seus deu mil habitants. No és tan sols un problema local: de la llista dels deu països amb més obesos, vuit són illes del Pacífic. Aquesta coincidència es pot explicar perquè els primers humans que van arribar-hi van haver de sobreviure una llarga travessa marítima, durant la qual van morir de gana la majoria d’exploradors. Només els qui tenien la sort de poder passar amb menys menjar se’n van sortir. Això és un exemple d’embut evolutiu, un fet dramàtic puntual que selecciona els individus més adaptats a les condicions extremes de l’entorn, en aquest cas la manca d’aliments. Però amb el pas dels anys, el metabolisme lent dels colons que havien aconseguit establir-se a les illes s’ha tornat en contra d’ells. Quan van adoptar la dieta occidental moderna, tan hipercalòrica, van començar a acumular els excedents en forma de greix. El resultat és una epidèmia de malalties relacionades amb un elevat índex de massa corporal, que fa que l’esperança de vida d’aquestes poblacions hagi baixat en picat.

Aquesta història s’explica a les universitats no tan sols com a exemple pràctic de com els humans estem sotmesos a les lleis de la selecció natural, com qualsevol altre ésser viu, sinó també com a prova de la importància que té el metabolisme de cadascú en el manteniment d’un pes ideal. Hi ha gent que amb poques engrunes satisfà els requeriments metabòlics basals del seu cos (i, com els colons de la Micronèsia, s’engreixa de seguida), mentre que altres necessiten ingerir molt més per cobrir els mínims. Ser de les primeres ha estat un avantatge durant la major part de la història de la humanitat, quan tenir un plat a taula tres cops al dia es podia considerar un luxe per a molta gent. En canvi, ara són les segones les que es poden considerar afortunades, perquè eviten els nombrosos conflictes derivats del sobrepès.

Tot i que podria semblar que acabem de reduir la  greu plaga d’obesitat que pateixen els països desenvolupats a una simple predisposició bioquímica i genètica, la realitat és que el problema és sobretot psicològic. Mengem perquè tenim sensació de gana, és cert, però un cop superada la necessitat primària d’alimentar-nos, entrem en una fase de recompensa semblant a la que obtindríem amb qualsevol droga: atipar-se és en un plaer neurològic. És la manera que té la naturalesa d’assegurar que acumularem energia per quan vinguin temps difícils. Estem biològicament programats per menjar tant com podem quan n’hi ha l’oportunitat, per això ens costa molt resistir-nos-hi. L’evolució no havia previst que aconseguiríem solucionar amb tant encert el problema de l’escassetat habitual de recursos, i ara en patim les conseqüències.

Si tenim això present, entendrem que els règims funcionen o no depenent sobretot de com resolen el factor psicològic. Aprimar-se és només una qüestió d’ingerir menys calories de les que gasta el cos, no hi ha cap altre truc, però això és més fàcil dir-ho que fer-ho, sobretot si ets dels “afortunats” que tenen un metabolisme al ralentí. Lluitar contra l’impuls de continuar menjant pot ser una autèntica tortura. Un estudi recent aparegut a la revista Cell el mes passat pot haver trobat la solució definitiva. Estudiant les dietes i les reaccions biològiques de 800 voluntaris, uns científics del Weizmann Institute d’Israel es van adonar que els nivells de glucosa en sang varien molt de persona a persona malgrat haver ingerit els mateixos aliments. La conseqüència és que la sensació de sacietat, que ve determinada precisament per la glucosa, és molt diferent. Això vol dir que mentre algú es pot sentir pleníssim menjant un bistec, a un altre li semblarà poca cosa, tot i que l’energia consumida és exactament igual. Així doncs, el règim perfecte serà el que aconsegueixi atipar-te amb el menor número de calories possible i, segons aquest estudi, això requeriria personalitzar al màxim el tipus d’aliments per trobar quins et fan pujar més la glucosa.

Espero no haver-vos amargat el que queda de festes nadalenques amb aquestes disquisicions sobre règims ideals i obesitat. Tot i que és cert que és un problema important al qual no prestem prou atenció, no passarà res si avui ens lliurem, un cop més, als excessos propis de les festes i a gaudir del plaer d’acumular milers de calories (acompanyats dels éssers que estimem, que també ajuda). Però a partir de demà passat, seria desitjable que intentéssim tornar a fer bondat amb constància. Ens hi juguem la salut.

[Publicat a El Periódico el 30-12-15. Versión en castellano.]

divendres, 1 de gener del 2016