dilluns, 25 de setembre de 2017

Ressenya: Selfis

[Setmana crítica, políticament parlant, però deixaré l'activisme pel twitter i el facebook i continuaré la sèrie de ressenyes que tenia previstes per l'inici de temporada, abans que l'actualitat ens tingués a tots pendentsde jutges, ministres i vaixells pintats amb els Looney Tunes.]

Selfis és una novel·la força especial. Els autors, Ricard Ruiz Garzón (la meva mitja taronja a Herba Negra) i Saïd El Kadaoui Moussaoui, han volgut posar-se en la pell d'uns adolescents de Santa Coloma que estan de viatge escolar al Marroc i explicar una història usant només les xarxes socials, sobretot missatges al facebook o whatsapps. El plantejament us pot semblar més o menys esperable (jo mateix he fet servir les xarxes com a truc narratiu), però el resultat no ho és gens. El llibre funciona com una versió multicultural i batxiller de Jules et Jim, amb un misteri de fons, que és saber què va passar al concert de Franz Ferdinand que va precipitar la crisi del trio protagonista. Pel mig es barregen temes identiaris, el descobriment de la sexualitat, l'entrada a l'edat adulta, el poliamor, etc, de manera que potser se la podria definir com una novel·la iniciàtica del segle XXI.

El primer que cal dir és que l'esforç per reproduir el llenguatge dels adolescents contemporanis de Santa Coloma és fenomenal. No sé si s'havia fet abans una cosa semblant. Hem tingut recentment novel·les exitoses que explotaven variants dialectals del català poc habituals en la literatura, però això va un pas més enllà, perquè crea un idioma nou. Tardes unes planes a acostumar-t'hi, però un cop t'hi trobes ficat funciona perfectament. Cal felicitar els autors tant per això com per treure-li el màxim suc del format dels missatges a xarxes socials per fer avançar la trama. La història té les dosis adequades de girs i misteris que et fan continuar llegint, tot i que té més reflexió que acció. Potser discutiria la revelació final, que m'ha semblat prescindible, però la resta quadra bé.

En resum, un llibre força únic, un experiment interessant amb molts punts a favor que mereixeria haver tingut una mica més de ressò.

3 comentaris:

Josep ha dit...

No hauria de ser un adolescent de Santako qui jutgés si està ben fet?

Salvador Macip ha dit...

Josep, sí, tens raó des del punt de vista del realisme. Jo em referia sobretot al fet que funcionava literàriament parlant.

jomateixa ha dit...

Jo el tinc a casa, però encara haurà d'esperar.
Un cop d'ull sí que li vaig fer en comprar-lo, i tens raó que és força únic.