divendres, 5 d’octubre de 2018

Ressenya: Carnada

El llibre que volia ressenyar avui, Carnada, de Pep Prieto, us el resumeixo en una frase: és una immensa trapelleria feta amb molt d'amor. La premissa és simple: una història de zombis (tot i que aquesta paraula clau s'evita fins la frase final) ambientada a la Catalunya actual amb un parell de periodistes perdedors en els papers principals i tot de polítics fent de dolents. Però això només és l'excusa per explicar una aventura que va a tota castanya i que és, sobretot, una comèdia d'acció passada de voltes. L'autor l'ha comparat amb Shaun of the dead, i jo afegiria que s'assemblaria encara més a Carnada si el guió l'hagués fet l'Irvine Welsh i l'hagués dirigit el Franscisco Ibañez.

D'en Prieto només havia llegit Mala premsa, una novel·la negra amb un antiheroi emparentat directament amb els de Carnada, i m'havia agradat el to fresc i directe que feia servir, bevent molt del format audiovisual i el pulp. Aquí en Prieto ha depurat aquest estil i l'ha portat a les últimes conseqüències. Carnada, de fet, segueix una mica la línia que van marcar fa gairebé 20 anys llibres com El cogombre sideral, del Sebastià Roig o fins i tot Mugrons de titani (del mateix Sebastià i un servidor): humor salvatge i esbojarrat, ple de referències/homenatges a la cultura popular, amb vocació de peli de sèrie B i cap mena de restricció. No hi ha gaire gent que faci això en català avui en dia, i crec que és un gènere tan necessari com qualsevol altre, per això trobo que és un encert que s'hagi publicat Carnada. I encara més perquè l'experiment funciona a la perfecció com a entreteniment de crispetes.

Carnada té moments antològics (el millor: uns hippies cantant el Boig per tu a uns zombis per amansir-los) i un personatge genial (el pare del protagonista) que no para de deixar anar frases lapidàries. La vaig començar a llegir en un avió i els veïns em miraven malament perquè de tant en tant no podia reprimir una riallada (cosa que, tot sigui dit, també em sol passar llegint Mortadelos...). Un dels mèrits és que el ritme no decau en tota l'estona, i això fa que es llegeixi d'una revolada. Menció especial mereix la coberta de l'Àlex Santaló, que sintetitza perfectament els temes principals i el to estripat de la novel·la. 

En resum, un divertiment desfassadíssim pels qui saben gaudir d'una bretolada ben feta. Un llibre per desconnectar i passar una bona estona si us agrada aquest tipus d'humor bèstia. Jo m'he divertit moltíssim llegint-la.

3 comentaris:

XeXu ha dit...

Doncs em sembla que jo no sóc d'aquesta tribu...

Salvador Macip ha dit...

XeXu, n'hi ha d'haver per tots els gustos! No t'ho tindré en compte, no pateixis :)

Olga Xirinacs Díaz ha dit...

Diu molt a favor teu que riguis a l'ample, perquè aquesta acció, segons els entesos, beneficia bona part del cos, des dels pulmons al cervell, però fa plorar els ulls i sacsa les hèrnies.
Molt bé per als autors i lectors del gènere. Jo sóc del gènere negre i del misteri fins a mitja alçada, és a dir, que no passi de la mida d'un panteó.
Força èxit i a riure de gust.
Una abraçada, Salvador.