divendres, 28 de març del 2014

De jocs i de déus


De l'autor i l'editorial que us van portar El joc de Déu...
...ara arriba Jugar a ser Déus (pista: no és una segona part).

D'aquí uns dies a les llibreries (i paradetes de Sant Jordi).

divendres, 21 de març del 2014

Celebrem el dia mundial de la poesia

Algú ha decidit que avui és el dia mundial de la poesia, així que aprofitem l'excusa per escampar uns quants versos. Aquests és un dels meus poemes preferits. Ja em perdonareu que no sigui d'un autor català, que estigui en VO, i que sigui una mica ranci pels estàndards actuals. Però a mi em sembla una descripció de la vida i la mort difícil de superar. Enjoy!


LO! 't is a gala night
Within the lonesome latter years.
An angel throng, bewinged, bedight
In veils, and drowned in tears,
Sit in a theatre to see
A play of hopes and fears,
While the orchestra breathes fitfully
The music of the spheres.


Mimes, in the form of God on high,
Mutter and mumble low,
And hither and thither fly;
Mere puppets they, who come and go
At bidding of vast formless things
That shift the scenery to and fro,
Flapping from out their condor wings
Invisible Woe.
That motley drama—oh, be sure
It shall not be forgot!
With its Phantom chased for evermore
By a crowd that seize it not,
Through a circle that ever returneth in
To the self-same spot;
And much of Madness, and more of Sin,
And Horror the soul of the plot.


But see amid the mimic rout
A crawling shape intrude:
A blood-red thing that writhes from out
The scenic solitude!
It writhes—it writhes!—with mortal pangs
The mimes become its food,
And over each quivering form
In human gore imbued.


Out—out are the lights—out all!
And over each quivering form
The curtain, a funeral pall,
Comes down with the rush of a storm,
While the angels, all pallid and wan,
Uprising, unveiling, affirm
That the play is the tragedy, "Man,"
And its hero, the Conqueror Worm.


Edgar A. Poe


Si heu arribat fins aquí, aprofiteu per escoltar la versió (en directe) que en va fer el meu grup fa uns anys, una de les nostres millors cançons, crec.

dijous, 20 de març del 2014

Es busca Red team

El Red team (l’equip vermell) és un invent americà molt usat pels militars i, cada cop més, per empreses i institucions diverses. Es tracta de muntar un grup intern amb l’únic objectiu de buscar-li pegues a una cosa (una idea, un pla, una organització...), per tal d’assegurar-se que és correcta o, sinó ho és, trobar la manera de millorar-la. És un exercici de sofisme, que pot estalviar molts maldecaps, semblant al què anomenem “l’advocat del diable”: algú que, per ofici més que no per convicció, buscarà els tres peus al gat al que sigui. Vaig descobrir-ho en un capítol de The Newsroom, on s’explicava com s’ho feien els periodistes d’un programa de notícies de la televisió per confirmar que una exclusiva que havien aconseguit era real. En aquell cas, després de comprovar mil cops que totes les dades que tenien eren sòlides, el darrer mecanisme de seguretat eren uns periodistes de la casa que no hi havien estat implicats i que partien del punt de vista que la informació era massa bona per ser autèntica.

És un concepte que es podria aplicar a la conjuntura catalana. La manera com s’ha polaritzat el debat polític ha portat a un panorama pintat en un monocrom absolut: o s’està entusiasmadament a favor de la independència o se n’està vehementment en contra. El problema de la primera opció, la que majoritàriament adopten en públic els mitjans i pensadors catalans, és que haver estat empesos cap a l’optimisme acabi diluint els arguments més realistes. El de la segona és que el contraatac espanyol a la voluntat de decidir ha sigut tan visceral que encara no ha aconseguit plantejar cap raonament vàlid. Està enrocat en el “no es fa perquè no volem i punt”, que l’únic que alimenta és la radicalització cega del debat.

Una conseqüència és que des de dins s’està fent difícil ser constructivament crític amb el procés sobiranista. El fet que l’Estat hagi dinamitat la possibilitat d’una tercera via ha obligat als catalans unionistes, que podrien haver realitzat bé aquesta feina, a haver de decidir entre passar-se a l’espanyolisme inamovible, virar cap a l’independentisme mainsteam o simplement fer el ridícul. Cap d’aquestes opcions és productiva per assegurar que Catalunya camina cap a un futur –el que sigui– amb unes mínimes garanties d’una transició sense esvorancs insalvables.

Caldria agafar unes quantes ments preclares i tancar-les en una sala de la Generalitat amb la proposta d’imaginar-se una Catalunya independent on tot el que podria anar malament hi va. Què passaria en el pitjor dels casos? Potser algú ja s’ha fet la pregunta, però si realment hi ha un Red team catalanista treballant en algun lloc, les seves conclusions no es publiciten gaire. Sigui com sigui, el que el votant realment necessita per poder exercir el seu dret amb tranquil•litat és saber que els polítics en qui ha decidit confiar defensen una opció, sigui el separatisme o el continuisme, perquè n’han analitzat amb calma totes les conseqüències possibles, no perquè és el que els dicta el cor o el partit espanyol del qual depenen. I això, en aquests moments, no sé si és possible.

[Publicat a l'Esguard, 19/03/14]

divendres, 14 de març del 2014

Calaix de sastre

Tinc el blog una mica abandonat, aquests dies. El motiu és que vaig especialment saturat de feina. Per un costat, noves incorporacions al laboratori i un munt de classes i exàmens per corregir. Per l'altre, repassant galerades del llibre que sortirà per Sant Jordi (ja en parlarem) i del que estem preparant per la propera temporada amb La Galera (un invent molt original a sis mans que ja us explicaré després de l'estiu). Tot això, enmig d'aquesta boira fabulosa que fa uns dies que ha envaït la ciutat. (No és que això afecti la meva capacitat de treball, però és que buscava una excusa per penjar la foto de la "vista" des de la finestra de la meva oficina).

També estic treballant, amb més calma, en un parell de possibles projectes relacionats amb la divulgació, que encara no sé si sortiran, mentre acabo un llibre per nanos amb un amic i em disposo a ficar-me en una bogeria a vuit mans que pinta molt divertida de fer (tot i el caos que segur que serà). Tot i això, la meva feina literària principal d'aquests dies és la propera novel·la, de la qual ja en tinc un centenar llarg de planes. Hi porto ficat d'una manera o altra des que vaig acabar Hipnofòbia, i tinc alguns textos que són anteriors, però fins ara no havia començat a prémer l'accelerador. És diferent a les altres (com sempre), sobretot perquè per primer cop la història és realista i personal (sense res de fantasia). M'ho estic passant bé fent-la, i ja veurem quan l'acabo. Sóc lent, amb les novel·les, perquè les vaig deixant reposar mentre escric (i les alterno amb cent altres coses, és clar!), i les repasso mil cops. No ho sé fer d'una altra manera...

Entremig de tot això, les habituals connexions mediàtiques: aquí podeu llegir el meu article a l'Ara sobre la possible relació entre el plom i l'Alzheimer, aquí podeu escoltar el darrer Via lliure, sobre pròtesis, una olimpíada de bacteris a l'espai i per què ens agraden les cares boniques, i aquí l'anterior, sobre perquè massa vitamines pot ser dolent, l'edat dels taurons i uns tumors mil·lennaris. Demà a les 11.35 en tindreu un altre en directe. I finalment, aquest és el darrer article que he fet per a El Periódico, sobre què passarà quan la manipulació genètica d'humans sigui un possible.

I parlant d'Hipnofòbia, aquesta setmana signava el contracte amb una editorial que la traduirà al turc. Aquest llibre no para de sorprendre'm. El vaig escriure conscient que ere un repte formal i temàtic: construir una novel·la amb contes, en els quals els autèntics protagonistes de la història principal farien sobretot de secundaris, barrejant-hi referències tan disperses com els X-men, Shakespeare o David Cronenberg. No m'esperava que guanyés premis ni es traduís fora de la península. Sempre he cregut que era menys "assequible" que, per exemple, El joc de Déu... Però mira, aquí estem. I que continuï així!

Acabo recordant-vos que el llibre de contes que he editat amb en Jordi de Manuel ja està disponible. Si us interessa i la vostra llibreria preferida no el té, el poden demanar a la distribuïdora que surt a aquest targetó:


A més, el centre Octubre de Cultura Contemporània, de València, ens ha convidat a alguns dels autors a fer unes conferències al voltant dels temes relacionats amb el llibre. Va obrir el foc aquesta setmana en Jordi, i jo tancaré el cicle el juny. Si us hi voleu passar, sereu benvinguts.