dimarts, 19 de maig del 2020

Alguns possibles futurs que ens esperen

El filòsof Slavoj Žižek ha publicat un llibre exprés en el qual reflexiona cap a on anirà el món una vegada superem la Covid-19. Fa l’efecte que Žižek veu el virus com un agent revolucionari a què només sobreviurem si reestructurem a fons la societat capitalista. No és l’únic pensador que creu que el SARS-CoV-2 deixarà una empremta profunda en la manera de fer les coses i que ens encaminem cap a un futur radicalment diferent del que hauríem tingut si aquesta pandèmia no ens hagués trastornat els plans. Em sembla poc probable, si tenim en compte com som els humans: segurament acabarem tornant als vells hàbits. Però aquests exercicis de futurologia són poc útils, perquè és impossible fer prediccions precises a llarga distància quan encara ens queden mesos de crisi i hi ha tants factors desconeguts. El que sí que podem fer és centrar-nos en els aspectes científics i repassar alguns dels camins possibles que pot seguir el virus a partir d’ara, basant-nos en pandèmies anteriors.

Comencem pel menys optimista. Pels motius que sigui, no aconseguim fabricar bastant ràpid una vacuna efectiva. Com que no podem continuar confinats per sempre, entrem en una nova normalitat, més relaxada, que ens porta a onades successives de contagis. En els pròxims anys, adquirim finalment una immunitat de grup prou alta per frenar la pandèmia: posem que un 50-60% de tota la població s’ha infectat i té anticossos que els protegeixen, una xifra que tardaríem aconseguir si pensem que ara estem entorn del 5%. A partir d’aquí, els brots es fan petits i controlables i, amb el temps, la Covid-19 deixa de ser un perill (i potser llavors fins i tot tenim l’esperada vacuna). El problema és que, si calculem que la mortalitat del virus és pròxima a l’1% d’infectats, com indiquen els estudis recents de seroprevalença, la xifra global de víctimes superaria els 40 milions, similar a la de la grip de 1918, que es considera la tercera pitjor pandèmia de la història. I millor no pensar què passaria si pel camí el SARS-CoV-2 mutés o intercanviés informació genètica amb un altre virus i es tornés més letal, una cosa poc probable, per sort, però no del tot impossible.

Però s’estan analitzant més de cent candidats a vacuna en aquests moments, siguem positius. És molt possible que sí que en trobem un de prou bo per protegir almenys una part de la població, tot i que sigui parcialment. Podria ser que aquesta immunitat incompleta, sumada a la que adquiririen de manera natural els que superessin la infecció, acabés convertint el SARS-CoV-2 en un virus que ja no pogués causar quadros greus. Llavors hi podria haver reinfeccions que es presentessin de forma lleu, semblants a les que provoquen altres coronavirus. De fet, hi ha una teoria que diu que alguna cosa així va passar en el període 1889-90. Hi va haver una pandèmia que va matar més d’un milió de persones i que sempre s’ha cregut que era de grip. Però el culpable podria haver sigut un nou coronavirus anomenat OC43, contra el qual no hi havia resistències. En aquell moment, l’OC-43 hauria sigut una espècie de SARS-CoV-2, fins que es va generar prou immunitat de grup. Des d’aleshores, ha circulat a un ritme més lent, fins que ara pràcticament tothom té anticossos que el bloquegen (però no completament). Per això és un dels quatre tipus de coronavirus que causen el refredat comú.

Acabem amb el millor escenari, i potser el més probable. Tenim sort i cap a finals d’any o principis del següent podem començar a produir una vacuna. Cal generar i distribuir milers de milions de dosis per cobrir gran part de la població, però com que posem tots els esforços, aconseguim que arribi a la majoria al llarg del 2021. Com sempre, els més rics acaparen les primeres dosis, i poden deslliurar-se del virus abans de l’estiu, però han de fer vacances de proximitat, perquè la cua de països que encara tenen pandèmia és llarga. La Covid-19 es va apagant progressivament, tot i que en alguns llocs costa més deslliurar-se’n per les dificultats econòmiques, socials i logístiques de vacunar tothom. De tant en tant continuem veient alguns casos greus, potser de manera estacional. Com passa amb la grip, causa mig milió de víctimes a l’any, però ja ni ens n’adonem.

És difícil predir quin d’aquests camins seguirà la Covid-19. Potser cap, potser una barreja de més d’un. Tots són científicament possibles. Intentem evitar triomfalismes prematurs, però no caiguem tampoc en el pànic. L’única recepta ara és seny i prudència, perquè encara ens queda molt per fer.

[Publicat a El Periódico, 17/05/20. Versió en castellà.]

divendres, 15 de maig del 2020

Videos casolans

Aquests dies de confinament m'han portat l'oportunitat de participar a una sèrie de taules rodones i seminaris (ara que tots ens hem acostumat a veure videos gravats amb el mòbil enlloc de càmeres professionals). Us en deixo algunes per si us ve de gust, més els vídeos de la nova secció de ciència que he començat a fer per a Els Matins cada dimecres a les 9. El tema de tots els virus és (com era d'esperar) la covid-19, però des d'angles diferents. Potser en trobareu algun que us interessi!

Els Matins 6 de Maig

 


Els Matins 13 de Maig



Taula rodona a la Biblioteca de Blanes, 14 de Maig



Vilaweb, 8 Maig




ESADE, 12 de Maig

Fundación Telefónica, 20 de Maig

dijous, 7 de maig del 2020

Tests: ¿sí, no, quan, què, com?

La majoria dels investigadors que treballem en biomedicina dominem latècnica de la PCR. Als laboratoris tenim les màquines necessàries: només ens calen els reactius, que no son tant cars ni tant difícils de produir. Amb una mica de dedicació, podríem fer milers de tests cada dia. A tot això li hem de sumar que, des que va començar el confinament, un munt de científics no ens hem pogut acostar als centres de recerca i treballem des de casa. La majoria estaríem encantats de poder tornar a tenir una pipeta a la mà. Però per motius que no son fàcils d’entendre, el govern han desaprofitat aquest capital humà. Em consta que a tots els països la situació ha sigut semblant. Part de la culpa l’ha tingut la burocràcia però el principal problema han sigut la manca de previsió ila lentitud a l’hora de reaccionar, els grans llasts de la gestió mundial d’aquesta crisi.

Al principi de la pandèmia, fer PCR per detectar qui estava infectat pel nou virus era essencial. Ens ho va demostrar Corea del Sud, que gràcies a una aplicació massiva d’aquests tests va aconseguir frenar el brot amb eficàcia. A Europa, en canvi, vam badar, i ja hem vist el que va passar després. Però ara tenim una altra oportunitat: estem entrant en una segona fase on, de nou, torna a ser essencial poder detectar amb rapidesa els positius, per tal de poder identificar els més que probables rebrots que apareixeran ara que estem relaxant les normes de confinament. Sabem que els contagis tornaran a augmentar, com ens ensenya el que està passant als països que van per davant nostre, però ara també sabem què cal fer per evitar que la corba es descontroli: molts tests, seguits de quarantenes iseguiment dels contactes dels afectats. Aconseguirem utilitzar millor els recursos que tenim per complir el protocol?

El pla de desconfinament gradual, asimètric i coordinat que va proposar el govern de Pedro Sánchez la setmana passada té força lògica perquè, sens dubte, cal aplicar la desescalada amb molta prudència i d’acord amb les realitats de cada territori. Té també alguns punts dèbils que caldrà vigilar. El principal és la monitorització, que no queda clar com es farà. Si volem anar avançant cap a una mica més de llibertat amb increments de dues setmanes,com sabrem que les mesures preses en un d’aquests estadisno estan empitjorant la situació? Comdescobrirem que en un lloc concret està començant un rebrot i hem de tornar amb celeritat a les fases més restrictives? L’única manera és, precisament, fent tests a gran escala.

Com que s’ha explicat mil cops, segurament no cal repetir que n’hi ha de dos tipus principals: els que detecten la presència del virus (els de PCR que hem comentat) i els que mesuren anticossos (els serològics). Idealment, ara s’haurien d’aplicar tots dos. Els primers ens dirien qui té una infecció activa i, per tant, és contagiós, i els segons servirien per fer-nos una idea de qui pot ser immune al virus. L’inconvenient dels tests serològics ràpids que ens arriben és que son força inexactes i no n’hi ha prou. Això complica el pla de crear un “carnet d’immunitat”, que sobre el paper seria una bona idea, malgrat els problemes ètics que arrossega (estaríem definint un grup de ciutadans premium, que tindrien més llibertats que la resta).Els tests de PCR no pateixen aquestes limitacions, per això si més no hauríem d’assegurar-nos que en fem tants com calguin.

El dimecres cap el tard, el meu amic penjava una foto al Facebook amb cara de cansat després del seu primer torn de dotze hores seguides al centre de diagnòstic. Ell i els altres voluntaris havien fet 11.000 PCR. Això son gairebé 150.000 tests a la setmana en un sol laboratori, i n’hi ha uns quants més al país. Així potser sí que es pot encarar aquesta etapa de la pandèmia amb optimisme.

[Publicat a El Periódico 4/5/20. Versió en castellà.]