dilluns, 21 d’octubre de 2019

Aquest planeta no necessita que el salvin

Sembla que per fi comença a haver-hi una acceptació universal del fet que ens acostem a gran velocitat a una catàstrofe ecològica i que cal començar a actuar seriosament per evitar-la. Ja era hora. Gràcies a la Trobada sobre l’Acció Climàtica que hi va haver a les Nacions Unides el mes passat, el tema ha sigut portada de tots els mitjans i m’agradaria aprofitar aquesta avinentesa per fer tres observacions i un pronòstic.

La primera observació és que no hem de menysprear mai el poder dels símbols. Els científics porten anys alertant de la gravetat de la situació, després d’haver arribat al consens, primer, que la Terra s’estava escalfant més ràpidament del compte i, una mica més tard, que la major part de la culpa era de l’activitat humana. Però les conclusions dels experts sovint es passen per alt, sobretot si no ens agrada el que impliquen, per això han tardat tant a arribar a gran part de la població. El cop de gràcia no ha vingut de la ciència sinó d’una persona qualsevol que, per una sèrie d’accidents i maniobres, s’ha convertit en la cara visible del moviment. Sempre empatitzarem més amb una adolescent empipada acusant-nos d’haver-la deixat sense futur que no amb un savi presentant un power point ple de dades irrefutables, i els qui han sabut explotar aquesta peculiaritat humana per crear un símbol que remogués les consciències es mereixen tot l’agraïment.

La segona és que, com diria Brossa, la gent no s’adona del poder que té i, afegeixo jo, per això no el sap fer servir. Per desgràcia, la trobada a la ONU ha deixat un llegat pràctic força minso, com les seves predecessores. Bones intencions però poques accions útils. Per molt que milions de persones demanin un canvi, si no exerceixen una pressió real, la utopia sempre acabarà topant amb la realitat. També cal recordar que encara que protestin de cop tots els menors del mon no es mourà res perquè, per disseny, el sistema democràtic els manté al marge: mentre no puguin votar, els polítics no tenen cap incentiu per fer-los cas.

Els qui governen prefereixen obeir el capital, que sempre és el que mou els fils. Dos dels principals països contaminadors en aquest moment, l’Índia i la Xina, es fan l’orni amb els compromisos perquè estan enmig d’una revolució industrial que els ha de portar on Occident va arribar ja fa mig segle, i no creuen que sigui just que els obliguin a tallar-se les ales. Hi ha massa gent que n’ha de sortir beneficiada (i enriquida). Del tercer gran contaminador, els Estats Units, en podem esperar ben poc: han fet president un individu que té com a principal objectiu mantenir felices les elits econòmiques i, pel seu propi interès, no s’allunyarà ni un mil·límetre d’aquest programa. Un grapat de dòlars sempre pesarà més que milers de pancartes.

L’última observació és que encara que ho disfressem d’ecologisme altruista, la lluita contra el canvi climàtic no deixa de ser purament antropocèntrica. Ens hem cansat de dir que estem destruint el planeta i que estem acabant amb la seva riquesa biològica, però el planeta no té cap problema: el tenim nosaltres. Si ens mirem la Terra com una entitat global única, aquella mena de gran sistema autoregulat que Lovelock va anomenar Gaia, el que està passant amb el clima no té cap rellevància. Si es fon tot el gel i els humans ens ofeguem, Gaia seguirà estant plena de vida. Si abans fem desaparèixer la meitat de les espècies, a la biosfera tant li farà: ja hi ha hagut cinc extincions massives, amb pèrdues d’entre 75 i 96% de tots els éssers vius cada vegada, i sempre se n’ha refet. A menys que aconseguim esberlar la roca que ens sosté a cop de bomba atòmica, els humans no som un veritable perill per la Terra. Però tot això que des del punt de Gaia és una insignificança, des del nostre és l’apocalipsi. Deixem de pretendre que els esforços son per salvar el planeta: som nosaltres qui estem en perill. Això hauria de ser motivació suficient.

Acabo amb el pronòstic. Mentre les generacions nascudes en la bonança del segle XX controlin el poder, la lluita contra el canvi climàtic avançarà a passets de formiga. Però quan els ciutadans del segle XXI agafin el timó, les coses canviaran d’una vegada. Tinc l’esperança que els joves que han sigut capaços de sortir en massa al carrer a queixar-se no es tornaran uns cínics quan els arribi el moment d’escoltar els cants de sirena del capital. Perquè si ells també cauen en la trampa, Gaia seguirà fent la seva, sens dubte, però pot ser que nosaltres ja no hi siguem per prendre’n nota.


[Publicat a El Periódico, 19/10/19 (versió en castellà)]

dimecres, 16 d’octubre de 2019

Aturada


No sé quina és la millor resposta al pla de l'Estat Espanyol de desactivar l'independentisme, del qual la sentència d'aquesta setmana n'és només una petita part visible. Treure del mig els líders els funcionarà a curt termini però el tsunami, o el magma primigeni o com en volgueu dir, segueix allà, i cada cop més gran (i empipat). La manca de direcció i objectius crearà situacions incòmodes, com les que hem vist aquest dies, però ens haurem d'anar-hi acostumant. Fins que algú no reculli el testimoni dels Jordis, els Puigdemont, els Trapero i tota la resta, l'independentisme serà com aquell canó que s'ha deslligat i ara corre d'una banda a l'altra de la coberta, empès pel moviment de les ones, emportant-s'ho tot pel davant. De moment, aturem el país divendres i continuem fent flashmobs pacífiques, mentre els nostres polítics callen per por de les conseqüències (l'advertència legal s'ha entès clarament) i la policia per fi pot actuar amb la impunitat que tant li agrada. Cap a on porta, tot això? No ho sé, però no ens podem quedar tota la vida asseguts al sofà veient reposicions de Plats bruts.

diumenge, 6 d’octubre de 2019

I per acabar la setmana...

...un petit recull científic per a què us entretingueu mentre esmorzeu (o feu el vermut, o bereneu, o...), que ara feia ja unes setmanes que no en penjava.

A l'ARA he parlat darrerament de la sorprenent troballa que tenim un ADN menys homogeni del que crèiem, de la visió prodigiosa dels peixos de les profunditats i dels trucs per eliminar infeccions alliberant mosquits.

I continuo també amb els cinc minuts de ciència a la SER (els divendres cap a tres quarts de vuit), els últim dels quals han anat sobre un ordinador que sap jugar al pòquer i un possible tractament pels refredats.