dijous, 31 de desembre de 2009

Balanç 2009


Final d'any, final de dècada... Hora de fer un repàs als darrers dotze mesos, com sempre toca per aquestes dates. Al bloGuejat han aparegut 226 entrades en total, gairebé 19 al mes, per sobre de les quatre per setmana. Segueixo el ritme d'una entrada llarga cada set dies, amb un format més com d'article, normalment el divendres o el dissabte, combinada amb les dues seccions habituals (els dilluns musical i l'escollit) i alguna que altra burrada aquí i allà. I també ha caigut un conte i un concurs breu i irrellevant (el del centè seguidor, una altra fita del 2009). He parlat sobretot de literatura i també d'això de la paternitat, i el millor és que el nombre de comentaris i la qualitat de les discussions ha anat augmentant. Gràcies a vosaltres, és clar. És tot un orgull tenir-vos com a lectors, als comentaristes fidels, als ocasionals, als espectadors silents i als anònims que de tant en tant em porten la contrària.

Aquest ha estat el primer any que no he tret un llibre des que vaig començar a publicar el 2005. I, paradoxalment, és l'any que més he escrit. O si més no de forma més organitzda. Per això sento com si m'hagués "professionalitzat" com a autor. Ara escric cada dia un parell d'hores quan la resta de la família dorm, metòdicament, enlloc d'esperar que arribi la "inspiració" (és sorprenent: la inspiració sol venir si la crides!). Més que res perquè si no ho fes així no trobaria mai el moment. Necessitats d'un que porta una vida una mica atrafegada... Se'n resenteixen les hores de son, és clar, però escriure és per mi més divertit (i necessari) que dormir un terç de la meva vida.

Durant el 2009 he estat treballant en nou projectes literaris diferents (nou!), sol i en parella. Què voleu que us digui, m'agrada la varietat. Alguns els he començat (i s'acabaran d'aquí uns anys), altres els he acabat (portaven anys en marxa) i altres els he començat i acabat. Els fruits de tota aquesta feina els veurem laviat. El primer llibre surt d'aquí uns dies, i cap a la tardor hauríem de tenir la nova novel·la al carrer.  Entremig potser encara apareixerà alguna altra cosa. Ja us aniré informant.

I res més per ara. Gràcies per la vostra atenció. BON ANY NOU a tots!! Ens veiem el 2010.

dissabte, 26 de desembre de 2009

Una pregunta difícil

Torno avui de la feina i em trobo el meu fill esperant-me amb cara preocupada. Ulls entreoberts, les celles xoquen al mig del front. Ai, penso. N’ha passat alguna. No em dóna temps de treure’m la jaqueta.

- Papà, et puc fer una pregunta?

Una pregunta. Empasso saliva. No és una pregunta qualsevol, sinó me l’hagués llençat sense preàmbuls. Aquesta ha de ser de les difícils. De les que els pares no volen contestar. Respiro profundament.

Llavors se m’encén la bombeta. Ja? Em toca explicar-li allò de les abelles i les flors i com es reprodueixen els animals? Caram! Cada cop comencen més aviat, les noves generacions. Hagués preferit fer una mica de recerca, llegir llibres, mirar per internet què recomanen els pedagogs... Això serà un desastre.

Se m’ocorre que potser puc allargar una mica més l’engany de la cigonya i els viatges a París. Al cap i a la fi, encara creu amb els Reis Mags. No m’hauria de ser tan difícil mantenir la coartada.

Deixo de banda els remordiments i poso somriure de venedor de cotxes de segona mà.

- Sí, és clar. Va, vine cap aquí i em preguntes el que vulguis.

Ens asseiem al sofà. Dos homes cara a cara, disposats a parlar sense embuts dels misteris de la vida.

El que ve a continuació no m’ho espero.

- Papà, tu quina professió tens?

Somric. Em relaxo i li passo la mà per l’espatlla.

Deuen estar parlant a l’escola de les feines dels pares, és clar. Molt normal. Quin descans! Aquesta és una pregunta que puc contestar amb els ulls clucs.

- Sóc científic, recordes que t’ho he dit uns quants cops?
- Sí, ja. Però que és un científic?
- Doncs... doncs una persona que investiga i que...
- Què és investigar? –em talla.
- Es podria dir que és intentar buscar explicacions a les coses, saps?

No sembla que ho vegi clar.

- Busques pistes, com els detectius?

Segur que m’està imaginant amb una lupa a la mà. Estudiant un grapat d’empremtes dactilars. Li podria dir que la ciència també serveix per atrapar criminals, però potser m’embolicaria massa.

- No, no ben bé com un detectiu, encara que una mica d’això sí que té, ara que ho dius. Intentem resoldre misteris, també. Als científics el que ens interessa és com funcionen les coses.
- Com funcionen? Però no pots llegir el manual?
- És que no tot té un manual d’instruccions, fill. O no sempre està escrit en un idioma que s’entén. I si no saps com funciona una cosa, no pots arreglar-la després quan s’espatlla.
- Ah.

Això ja és diferent. Arreglar coses que s’espatllen. Té més lògica. Té una utilitat. Anem per bon camí.

S’ho pensa uns segons.

- Així arregles coses? Com un mecànic? El pare d’en Bill és mecànic i diu que arregla cotxes com ningú.
- Eeem, no, no ben bé. Per començar, els científics treballem amb peces més petites que els mecànics.
- Com un rellotger, llavors? La mestra ens va ensenyar l’altre dia un rellotge antic que estava trencat i a dins estava ple de peces petites d’aquestes i ens va dir que s’ha de ser molt bon rellotger per poder-lo arreglar.
- No, no: encara més petites. Tant petites que no es veuen.

Em mira de reüll. No s’ho ha empassat ni de bon tros. Es nota per l’escepticisme a la seva veu.

- Si no es veuen com és que les pots arreglar?

Llavors una idea li creua el cap i els ulls se li obren com finestres.

- Que potser tens superpoders? Com el Superman!
- Mmh, no, em sap greu, no: res de superpoders. Sóc una persona ben normal. Mira, és que els científics fem trampes: usem màquines molt complicades i molt cares per poder treballar amb les peces invisibles.

Ara sí que he aconseguit captivar-lo. Màquines. S’està imaginant alguna mena d’andròmina alta fins el sostre i plena de llums de colors, segur. Això l’hauria de tenir distret la resta de la tarda.
Assaboreixo el triomf. Sóc el rei donant explicacions! Em preparo per aixecar-me, treure’m d’un cop la jaqueta i anar a posar-me les sabatilles, que tinc els peus destrossats.

Però no serà tan fàcil.

- Màquines cares! Vol dir això que som rics? Els pares del Charlie són rics i li compren totes les joguines i màquines que vol.

Intento reprimir una expressió d’horror. Això no ha sortit com m’esperava. A veure com m’escapo d’una forma elegant.

- No, fill, no som rics, al contrari. Els científics només les utilitzem per treballar, les màquines. Les paga el govern, o alguna organització que recull donatius per a la ciència, no nosaltres. Sense els seus diners no podríem fer res de res. La majoria no som rics, no.
- Ah.

Està un pèl decebut. Pitjor encara: segueix sense tenir la resposta que busca.

- I les coses que arregles amb aquestes màquines també se les queda el govern aquest? No te les pots quedar tu i vendre-les? Els pares de l’Oliver tenen una botiga i diu que venen de tot. Segur que t’ajudarien!

Està resultant més difícil del que em pensava. He d’aprendre a no confiar-me quan explico coses al meu fill.

Veig com la meva dona ens mira des de la porta de l’habitació, mig amagada. Està rient, cosa que vol dir que no té cap intenció de venir a ajudar-me.

Està bé: aquesta batalla la lluitaré sol.

- El que passa és que les coses amb les que treballo no es venen. Es diuen cèl•lules i gens i proteïnes i les tenim tots dins els nostres cossos. Quan s’espatllen, és quan ens posem malalts.

Mira el sostre. Fa una ganyota, com si estigués processant la informació. Conec aquesta cara: alguna cosa no li acaba de quadrar.

- Però si em poso malalt em portes al metge, no? Per què no fas tu el mateix? Seria més ràpid! Quan una de les teves cèrules se t’espatlli, la pots portar al metge. Ell ho cura tot!
- Home, sí, però els metges saben què fer perquè també són científics. També investiguen. I parlen tot el dia amb altres científics com ells i com jo, i així els ensenyem com funcionen les cèl•lules, perquè es posa malalta la gent i què es pot fer per arreglar-ho tot.
- Ah, llavors tu ets com la Senyoreta Stevens? També ensenyes?

Però com m’he ficat en aquest embolic? Si no me’n surto ràpid avui no sopem ni a les deu.

- Sí, una de les coses que faig és ensenyar en una escola per a gent gran que es diu Universitat. Allà hi van els qui volen ser metges o científics a aprendre-hi. Els expliquem el que sabem i tot el que hem investigat, i així ells poden fer-ho servir per curar-te quan vas a veure’ls o per descobrir més coses ells mateixos. Però la nostra feina no és només explicar: al laboratori, com et deia, és on esbrinem com funciona tot.
- Ja. Llavors el laboratori on treballes és com un garatge.
- Un garatge. Mmh, sí, més o menys, però amb cèl•lules enlloc de cotxes. Te’n recordes? T’hi vaig portar una vegada quan eres més petit.
- Sí! Està ple d’ampolles i tubs amb líquids de colors i molta gent amb bata blanca que va d’un costat a l’altre amb els tubs a les mans i no es pot tocar res perquè es dolent o es trenca o es costimina...
- Contamina.
- Això. Llavors la gent porta les seves cèrules al teu garatge i tu les arregles i venen a buscar-les i se les emporten i ja no es posen malalts mai més, no?
- Doncs no ben bé. No és tan ràpid. Els nostres cossos són molt complexes, saps? Tenen moltes peces dins. Calen molts científics treballant plegats moltes hores per poder entendre tots els enigmes que s’amaguen dins les nostres cèl•lules. I encara més temps trobar una forma d’arreglar-les quan s’espatllen. Hem d’ajudar-nos els uns els altres, tots els científics i metges i farmacèutics d’arreu del món, per a poder aconseguir-ho, per això estem tot el dia parlant, i escrivint-nos. A vegades fins i tot ens trobem en congressos, com quan el pare se’n va de viatge. Així ens assabentem del que han descobert els altres. Tot plegat és una feina d’anys...
- Anys? Per això no som rics! Si tardeu tant ningú no us voldrà pagar! Tu et vas enfadar molt el dia que aquell senyor va dir que tardaria una setmana a arreglar-te l’ordinador!

És impossible! No ho aconseguiré mai. Em rendeixo.

Demano ajuda a la meva dona amb una mirada suplicant. Em fa que no amb el cap. He de continuar sol.

- Mira, tardem tant perquè la nostra feina és difícil. S’ha d’estudiar i treballar moltes hores abans no aconsegueixes res que pugui ser útil. S’ha de tenir paciència, passar-se temps sense veure la llum del sol, donar-li voltes a les coses, llegir i pensar tot el dia...

Em sembla que ho estic fent a l’inrevés. Es creurà que això de ser científic és un suplici. S’emportarà una sensació ben equivocada si no ho arreglo.

- Vols que et digui la veritat? Sóc científic perquè vull ajudar la gent. Perquè vull ajudar a construir un món millor, perquè quan siguis gran hi hagi menys malalties, la gent visqui més i sigui més feliç. Vull comprendre què passa dins els nostres cossos i contribuir a trobar noves formes de curar els malalts i salvar vides.

Somriu content.

- Ja ho he entès! Ja ho he entès! El pare del Mark és bomber i el Mark diu que també salva vides i ajuda la gent i que treballa moltes hores perquè és una feina molt difícil. Un científic és com un bomber, no?
- Un bomber... Sí, una mena de bomber. Però no és tant perillós. Als laboratoris normalment no hi ha emergències, ni sirenes, ni hem de sortir corrent amb un camió i una mànega. Però en el fons estem buscant la millor manera de poder apagar focs i evitar que la gent pregui mal, si ho vols veure així.
- Uau, que bo! El meu pare és científic, que és com un bomber detectiu que salva vides amb màquines molt cares i difícils de fer anar i que tarda anys a endevinar com funcionen les peces petites que tenim dins que es diuen cèrules encara que ell i els amics que té per tot el món són molt bons mecànics i molt llestos i al final ho descobreixen tot i llavors el meu pare va i ho explica a tots els metges i aquests ens curen. Oi?

Em sembla que per ser el primer intent em puc donar per satisfet. Més val que no tempti la sort volent polir els detalls.

- Una cosa així, diguem, sí.
- Papà, tens la feina més guapa del món sencer! Què genial! Ja veuràs quan ho expliqui demà als meus amics!

Surt corrent de l’habitació i gairebé topa amb la seva mare. El meu pare és científic, va cridant escala amunt.

Jo estic esgotat. Aquesta conversa ha estat més dura que tot el dia a la feina. I tinc la impressió que només acaba de començar.
La meva dona se m’acosta somrient.

- Ja has vist la curiositat i les ganes que té de saber-ho tot. Aquest serà científic com tu...

Em trec les ulleres i em frego els ulls.

- Només ens faltava això...

divendres, 25 de desembre de 2009

BON NADAL!!

La meva Nadala, com a complement de la impagable sèrie de clàssics que ens ha regalat l'Arare aquests dies. Bon Nadal a tots!

dilluns, 21 de desembre de 2009

Dilluns musical: de regal

Havia dit que tancava la paradeta musical fins l'any que ve però el Mi sa el m'ha fet aquest regal d'aniversari i no he pogut resistir-me a compartir-lo. Són un grup nou amb membres que no sembla que s'afaitin encara, però tenen un so original i fan bones cançons. No es pot demanar més. The xx, Crystalised.

dissabte, 19 de desembre de 2009

Un altre aniversari

Ahir era també un altre aniversari: el de la meva closca. Fa exactament una decada vaig afaitar-me el cap per primer cop. I encara no he deixat de fer-ho.

En aquests deu anys sense cabell he tingut un fill, m'he mudat a un altre continent, he aconseguit dirigir un grup d'investigació, he obert uns quants blogs i he començat a publicar llibres (vuit en total, si comptem el que surt d'aquí un parell de setmanes). A veure què més canviarà en els propers deu anys. Descarto que em torni a sortir cabell.

dijous, 17 de desembre de 2009

Un vídeo catxondo

Fins fa quatre dies no havia descobert què era un Powerball, una mena de giroscopi manual que fa temps que es fa servir com a joguina. La gràcia és sacsejar-lo de la forma adequada per fer rodar la bola que hi ha dins a la màxima velocitat. Aquest bon home té el rècord mundial d'aquest esport tan burro. Segur que és molt difícil i té molt de mèrit i tot això però a mi em vinguin ganes de riure cada cop que miro aquest vídeo. Per les cares de concentrat que posa l'alteta, per com vibra com si s'estés electrocutant i en general per la gran absurditat de l'exercici. A més, segur que no s'us escaparan les connotacions sexuals dels moviments implicats (si us falta imaginació llegiu els comentaris).

dimecres, 16 de desembre de 2009

L'escollit (XXXVII)

Avui us recomano un post que la Júlia va penjar en un dels set o vuit blogs que escriu, La panxa del bou, el dia després de les consultes del 13D. És un dels comentaris més equilibrats que he vist aquests dies sobre el tema. A la Júlia la segueixo des de fa bastant temps i m'agraden molt les seves entrades llargues i raonades, tan poc pròpies de la majoria de blogs. Són tot un plaer. A destacar també un estudi recent d'un personatge que sempre m'ha inquietat.

Aprofito per anunciar que, com vaig fer a l'estiu, paro les seccions habituals de L'escollit i el Dilluns musical fins passades les festes en senyal de solidaritat amb els qui fan vacances, però per la resta el blog continuarà tan actiu com sempre. Bon Nadal!

dimarts, 15 de desembre de 2009

Feliç bookcrossing! (II)

L'any passat vaig començar sense adonar-me una tradició que em sembla que mantindré a partir d'ara. És la de fer regals anònims el dia del meu aniversari. Una mena de bookcrossing, però amb dret a quedar-te el llibre que trobes.

Qui passegi divendres que ve per Blanes (que és el poble on vaig néixer) es pot trobar algun dels meus llibres esperant pacientment ser acollit en una bona llar. I al llarg d'aquesta setmana els meus "agents" n'estan repartint per tot Barcelona (la ciutat on he passat bona part de la meva vida). Si n'adopteu un, sisplau deixeu algun comentari a aquesta entrada!

dilluns, 14 de desembre de 2009

Dilluns musical: per una bona causa.

(si el video no es pot veure feu clic aquí)

Ja sabeu que m'agrada Portishead. Aquest és un single exclusiu que han tret per Amnesty International, una bona causa. Podeu comprar el mp3 aquí. Un tema interessant, amb un ritme que recorda els experiments de krautrock del grup paral·lel del Barrow. Portishead, Chase the tear.

dissabte, 12 de desembre de 2009

L'escriptor i el personatge

Després de llegir un parell de llibres una mica intensos em venia de gust alguna cosa més lleugera. Vaig anar a la meva biblioteca i vaig escollir tres novel·les curtes que em van semblar fàcilment digeribles. Curiosament, dues estaven escrites per dones i la tercera per un home que es feia passar per dona.

Però això no vol dir res. O sí? La majoria d'escriptors produeixen d'una manera que ve molt determinada per les seves constants vitals, sense necessitat de caure en l'autobiografia. Expliquen històries diferents segons siguin homes, dones, blancs, negres, rics, pobres, males persones o sants. Al final l'acumulació personal d'adjectius et fa actuar de forma previsible, i això és el que atrau un grup fidels de lectors amb uns gustos determinats que saben que trobaran el que busquen llibre rera llibre. És una opció.

Fa no massa, algú que entén molt més de literatura que no pas jo es va llegir una novel·la de l'Agota Kristof. Li va agradar, i una de les coses que em va dir va ser que no li semblava fet per una dona. Era un elogi? Jo crec que sí. No pel fet que els homes escriguin per definició millor que les dones, això és absurd, sinó per la capacitat d'algú de sortir dels límits de la seva vida quan ha d'explicar una història. Això pot confondre alguns, però a mi m'estimula.

Però està clar que molta gent quan compra un llibre compra també la biografia de l'autor. Com es podria entendre sinó l'èxit d'una de les tres novel·les que vaig escollir aquell dia, una mena de memòries d'una adolescent amb molta passió pel fornici, que està mal escrit amb ganes, amb unes escenes de sexe que guanyarien qualsevol premi a les pitjors de la història, però que tot i això es va vendre com xurros fa un temps? Només el fet que han estat escrites per una noia de 15 anys amb amb menys vergonya que coneixements literaris pot haver atret tants compradors. L'altre llibre que he llegit, en canvi, són també unes memòries (falses però delicioses) d'una noia de la mateixa edat que no es treu les calces en tot el llibre, malgrat que parla de sexe i de tot el que calgui, i està escrit per un home que podria ser el seu pare. Òbviament això no impressiona ningú, i és una pena perquè aquest llibre li dóna deu mil voltes al primer.

El meu objectiu és no escriure com un home europeu caucàsic de calsse mitjana rondant la quarentena amb educació universitària, casa, jardí, cotxe, hipoteca i fill. I que algú un dia pugui dir: "Oh, aquest llibre no sembla escrit per algú com el Salvador Macip!"

[Actualització: no us perdeu el debat als comentaris, i aquí trobareu una interessant resposta defensant un punt de vista ben diferent.]

dijous, 10 de desembre de 2009

Salvem el tió!


No us imagineu els problemes que tinc per trobar un tió per aquestes terres. Tots els troncs els venen ja tallats a quarts i ben nets. Potser n'hauré de fer un enganxant quatre o cinc trossos, estil Frankenstein... Tot sigui perquè l'hereu conegui les tradicions dels seus pares!

dimecres, 9 de desembre de 2009

L'escollit (XXXVI)

Avui us recomano aquest post del Rokins, el blog amb poques paraules i molt a dir de la fotògrafa Mercè Rocadembosc. Hi trobareu unes imatges precioses d'arrels que semblen animals vius, acompanyades d'un bonic poema. Ja que esteu allà, passegeu-vos per aquesta sèrie de fotos (1, 2, i 3), que em va semblar espectacular per tot el contingut que tenen. Aquest és un altre bon exemple de com carregar de missatge una foto. Un blog excel·lent.

dilluns, 7 de desembre de 2009

Dilluns musical

Tenia uns 12 anys quan la meva mare i la meva padrina em van portar als Casablanca de Barcelona a veure (per error) una pel·lícula que s'acabava d'estrenar que es deia The draughtsman´s contract. Elles en van sortir escandalitzades/avorrides i jo totalment enganxat de per vida a Greenaway i a Nyman. Aquella mateixa setmana em vaig comprar la banda sonora, espectacular. Des de llavors he vist Michael Nyman en concert unes quantes vegades (i el moment màgic per mi és sempre quan toquen Chasing sheep is best left for shepherds) i tinc pràcticament tots els CDs que ha editat. Últimament Nyman està una mica baix de forma(com Greenaway... sóc l'única persona que conec que s'ha empassat les tres parts de The Tulse Luper Suitcases), però aquest single del disc que acaba de publicar trobo que és una bona mescla de pop amb el seu minimalisme habitual. Un experiment recomanable. McAlmont and Nyman, Take the money and run.

dissabte, 5 de desembre de 2009

O no tens res o t'estàs morint

Ser metge fa que els amics et preguntin coses. Molt normal. Sovint els cal un intèrpret que els tradueixi el que els han volgut dir aquells senyors amb bata blanca que parlen usant enigmes indesxifrables. Degut a això he pogut observar com es fan de diferent les coses als dos costats de l'Atlàntic.

A Nova York, un amic va al metge per unes molèsties. El primer que li diuen a l'hospital és que les causes poden ser diverses, entre elles un càncer i que han de fer unes proves per descaratar-ho. L'amic va estar-se un parell de setmanes sense poder dormir fins que va rebre els resultats (tots negatius), malgrat que el metge li havia dit que les possibilitats que fos greu eren baixes, cosa que també li vaig corroborar jo (els símptomes realment no semblaven els d'un càncer).

Canvi de continent. Aquí a Anglaterra, un amic va al metge per unes molèsties. Li programen una sèrie de proves. L'hi fan, i els resultats són negatius: tot sembla normal. Final de la consulta. Següent, sisplau. L'amic té el temps just per demanar una còpia dels resultats d'uns tests que no sap ni quins són. Me'ls ensenya després per a què els interpreti i li dic que han estat mirant si tenia càncer. El moment de pànic, reflectit als seus ulls, és transitori, perquè de seguida recorda que està sa. Un micromalson.

La pregunta: quin és el millor sistema? Espantar el client deixant ben clara des del principi la pitjor de les possibilitats, per remota que sigui (sistema privat amb tendència a les demandes contra els metges) o amagar la informació que pot preocupar el pacient a menys que sigui necessari parlar-ne (sistema públic tirant a paternalista dirigit per professionals amb poc temps per perdre)? La crua veritat i patir innecessàriament o només la informació necessària i viure feliç en la ignorància? No estic segur que hi hagi una resposta universal. Tinc clar el que m'agradaria a mi, però no sé si ningú està capacitat per prendre aquesta decisió per un altre. I malgrat, s'ha de fer. Per desgràcia són factors que no tenen res a veure amb el bon tracte del malalt els que acaben inclinant la balança cap a un costat o cap a l'altre.

dijous, 3 de desembre de 2009

Una frase


"Me'l vaig endur en un parc, entre coixins de fullam sec i llençols de saliva. Vam deixar la lluna encesa. I ens vam abraçar fins la fi del món."


Eva Piquer, Una victòria diferent, 2002

dimecres, 2 de desembre de 2009

L'escollit (XXXV)


L'Eva Piquer la coneixereu els qui seguiu les planes de Cultura de l'Avui. Sempre m'ha agradat el seu estil directe i amb un humor no estalvia dards enverinats. Ara ha heretat la contra del diari dels dilluns, tota una millora, i a sobre ha començat un blog. Sobre criatures. En deu ser una experta, perquè en té quatre. No sé d'on treu el temps per escriure, ni ella tampoc, o això és el que un pot deduir llegint els seus posts atabalats. Per a l'Escollit d'avui us deixo amb aquest resum tan encertat d'un sentiment de culpa habitual que tenim els pares.

dilluns, 30 de novembre de 2009

Dilluns musical: un sacrilegi.

Va, sí. Una mica d'humor de tant en tant va bé. Uns clàssics versionen un clàssic. La part del "mama" és tal i com la cantaria el meu fill, espectacular. The Muppets, Bohemian rhapsody.

dissabte, 28 de novembre de 2009

Possessius


Un altre pas clau aquesta setmana en la lenta transformació que fan els nens de forma de vida semi-vegetativa a persona: el meu fill ha dit el seu primer possessiu. Recull una joguina del terra, em mira amb cara de ni-se-t'ocorri-agafar-me-la i crida: "MINE!!". En anglès. Per tant, ho ha après a la guarderia, que és la font de tots els mals del món, un lloc terrible on és forçat a interaccionar amb altres individus de la seva condició, cosa que no pot ser mai bona.

La possessió és òbviament un sentiment molt arrelat en l'ésser humà, si surt amb aquesta virulència tan aviat. Des de ben petits que les criatures es queden entre pensatives i emprenyades quan els expliques que les coses s'han de compartir. Com si fos una ordre que va en contra de la programació bàsica del seu sistema operatiu. Els primers cops no diuen res, perquè encara es refien de tu i creuen que sempre actues tenint en compte els seus interessos. Després aprenen a plorar impotents si els treus un objecte de les mans, perquè saben que és la seva única arma per fer-se sentir. Però arriba un moment que les neurones estableixen les connexions necessàries entre elles per comunicar-se a un nivell més avançat i dir "espera un moment... això no ho he agafat jo? Llavors quin dret té aquest paio a reclamar-ho? A veure com ho expresso... MINE, punyeta! Que quedi ben clar!"

Delimitem el terreny com els gossos, però sense embrutar-ho tot amb les nostres excrecions, cosa que és un detall, s'ha de dir. Ens surt de dins. La propietat privada és un dels instints animals més bàsics de la nostra raça. Al cap i a la fi, hem bastit el nostre sistema social al voltant d'aquest concepte. Per què pretenem doncs enganyar els nostres fills pintant-los un socialisme bucòlic de parvulari que s'esvairà poc a poc a mida que vagin entrant en contacte amb la dura realitat? No. Sí, rei, això és YOURS. Si aquell nano també en vol un, que li demani al seu pare que l'hi compri. Això és el que et tocarà fer quan siguis adult, amb la petita diferència que els diners sortiran de la teva pròpia butxaca, així que més val que vagis practicant.

divendres, 27 de novembre de 2009

Literary Review's 2009 bad sex in fiction prize

Aquest és un premi que sé que no guanyaré mai. La competència és massa distingida: Roth, Palahniuk, Mailer, Wolfe, Banville, Oz... El donen cada any a la pitjor escena de sexe en un llibre. Els nominats del 2009 han fet una feina excel·lent, com podreu comprovar aquí. La decisió serà difícil.

Jo estava segur que la nostra escena d'un intent de violació triple a mans (tentacles?) d'una coliflor mutant tenia opcions al premi del 2005. Ho vaig tornar a intentar un parell d'anys després amb un xou eròtic que acabava amb un generós repartiment de bales entre públic i artistes, però tampoc. Potser el problema és que no escric en anglès, perquè mèrits ja en faig...

[Actualització: ha guanyat aquest.]

dimecres, 25 de novembre de 2009

L'escollit (XXXIV)


Recomano avui que us mireu un post-imatge que els nostres amics Leblansky i Galderich han penjat al seu nou blog conjunt. Sembla treta d'un passat remot però és més contemporània del que un es pot pensar. La seva utilitat és innegable.

Així de pas aprofito i dono a conèixer la fenomenal GALERIA D'IMATGES DEL SR. GALDERICH I EL SR. LEBLANSKY als qui encara no us hi heu passat. Aquests dos col·leccionistes frikis ens estan regalant algunes perles gràfiques impagables, com aquesta, aquesta o aquesta. Un blog que cal seguir.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Dilluns musical: ...i un altre supergrup.

Les reunions de músics famosos a vegades donen resultats bons, a vegades desastrosos. Aquest és el darrer exemple, i jo el posaria al primer grup. El triumvirat té hores de vol, la majoria d'elles a les esquenes del baixista, el membre silenciós dels Led Zeppelin. Aquest és el primer single del disc que va sortir la setmana passada, que satisfarà als amants del rock més clàssic i als headbangers (hola Lluís!). Que no es digui que aquest VJ no posa una mica de tot. Them crooked vultures, New fang.

diumenge, 22 de novembre de 2009

Una bona idea

Des d'Opinalia ens convoquen a un concurs interessant. La gràcia és més participar-hi que guanyar-lo, perquè el premi per tots serà tenir disponible un recull amb un best of de blogs. Les instruccions i els resultats aquí. Animeu-vos.

divendres, 20 de novembre de 2009

Un mètode (II)

[Reprenc el tema de fa unes setmanes, pels qui estaven interessats.]

Les dues lliçons que més m'han servit per escriure novel·les les vaig aprendre del meu amic Sebastià Roig. La primera: cut, cut, cut! O sigui, talla i retalla el que calgui. Els escriptors primerencs (i per desgràcia alguns que ja no ho són tant) tenen una estimació irracional per cadascuna de les frases que surten dels seus dits. És inevitable. Cada idea la veus com un fill: la trobes fantàstica. No te'n vols desfer de cap. El primer pas per convertir-te en escriptor de veritat és entendre que tu i les teves paraules esteu al servei de la història que expliques, i no al revés. De la mateixa manera que una cèl·lula malalta es suïcida pel bé de l'organisme del qual forma part, no hi ha cap lletra en un manuscrit que sigui sagrada. Escriu tot el que vulguis, cap problema, però al final només poden quedar impreses al paper les coses que funcionen plegades com un tot. La resta, a la paperera. No és fàcil fer-ho. Moltes vegades et cal agafar perspectiva abans de poder destriar el gra de la palla.

I això ens porta a la segona lliçó: calaix. Una obra s'ha de deixar reposar un temps al fons del disc dur (la versió actualitzada del calaix). Quan l'acabes d'escriure hi estàs massa implicat com per trobar-hi els defectes. Ha de passar una mica de temps abans no pots desempallegar-te de la closca emocional i fer-ne una valoració freda i justa. Aquí és quan comences a veure que li sobren alguns quilets i que li cal una mica de bisturí, o potser que va una mica coixa i necessita unes alces. L'escriptura ràpida és un oxímoron. Buidar el que tens el cap i confiar que el corrent de consciència tindrà qualitat és una utopia, encara que siguis un geni. Un cop va deixar de ser novetat, aquest recurs estilístic es va convertir en tan absurd com obsolet. La literatura és de qui la treballa. La literatura bona. Els textos han de reposar, com el vi, s'han de mastegar amb calma abans no es poden presentar en públic. Quan escrius una novel·la acabes vivint la vida dels seus protagonistes. T'acabes convertint en un personatge més. I un escriptor no pot ser un personatge: ha de ser Déu. Un déu amb un pla i sense pietat per res ni per ningú. Fins que no has tallat el cordó umbilical no et pots posar a repassar, i fins que no l'has repassat uns quants cops no pots presentar un manuscrit al públic. Els lectors ens estalviaríem molts nyaps si més escriptors prenguessin consciència d'aquesta realitat.

[Nota 1: Un agraïment final al Jaume i a les nostres converses -reals i virtuals- de dònut i cacaolat que m'han ajudat a verbalitzar moltes d'aquestes idees.]

[Nota 2: Sembla que avui a tothom se li ha ocorregut parlar del mateix tema...
- Un punt de vista alternatiu aquí, amb discussió als comentaris.
- Una visió molt directa des d'una novel·la.
- Un altre mètode.
- I una altra punt de vista.]

dijous, 19 de novembre de 2009

Consells científics per lligar

I és que darrerament no paren de publicar estudis interessants. Una mostra (no és una broma: ha aparegut en una revista científica seriosa):

Evidence to suggest that nightclubs function as human sexual display grounds

Young, sexually mature humans Homo sapiens sapiens of both sexes commonly congregate into particular but arbitrary physical locations and dance. These may be areas of traditional use, such as nightclubs, discotheques or dance-halls or areas that re temporarily commissioned for the same purpose such as at house parties or rock festivals etc. …

Data revealed that more than 80% of people entering the nightclub did so without a partner and so were potentially sexually available. There was also an approx. 50% increase in the number of couples leaving the nightclub as compared to those entering it seen on each occasion this was measured, indicating that these congregations are for sexual purposes.…

Various female display tactics were measured and these showed that whilst only 20% of females wore tight fitting clothing that revealed more than 40% of their flesh/50% of their breast area and danced in a sexually suggestive manner, these attracted close to half (49%) of all male approaches seen. These data reveal the effectiveness of clothing and dance displays in attracting male attention and strongly indicate that nightclubs are human display grounds, organised around females competing for the attention of males. Females with the most successful displays gain the advantage of being able to choose from amongst a range of males showing interest in them.

Ho tradueixo al català i a un llenguatge comprensible: acaben de comprovar científicament que la gent va a la discoteca a lligar (no m'ho hagués pensat mai!). I que si una femella es vesteix i es mou de forma provocativa atrau més mascles (inaudit!). Però el que és més important: han quantificat quin percentatge de pell ha d'ensenyar una dona per a captar l'atenció del màxim número d'homes (40%; menys no és efectiu i més pot tenir efectes secundaris indesitjats... com que tots es pensin que ets una fresca). Ara ja ho sabeu: noies, abans de sortir de casa engalanades, feu números i no passeu de 40.

dimecres, 18 de novembre de 2009

L'escollit (XXXIII)

Avui no selecciono un post sinó tot un blog. No és nou, i potser a molts us sonarà, perquè ha donat lloc a uns quants llibres i fins i tot a una sèrie de televisió. Es diu Belle de Jour i, com el títol suggereix, narra les aventures d'una noia (la de la foto) que decideix dedicar-se professionalment a això del sexe com a activitat complementària a la seva feina habitual.

El misteri de l'autoria i la veracitat de tot aquest material ha durat una temporada (es va arribar a especular que el responsable era un escriptor masculí i famós). De sobte, aquest cap de setmana l'ex-meuca titular del blog ha decidit sortir de l'armari amb l'ajut d'una interessant entrevista al Sunday Times. Rebombori. I per això crec que val la pena parlar-ne aquí. Perquè la senyoreta resulta que és del ram (del meu). No era més que una pobra (?) estudiant de doctorat que en veure que no li arribaven les garrofes a final de mes va decidir complementar-se el sou amb unes quantes sessions de 300 lliures l'hora al servei d'homes necessitats. Bé, ara no s'ha de preocupar més per això, primera perquè ja ha acabat els estudis i té feina fent epidemiologia oncològica (si no la van fer fora ahir) i segona perquè ha obtingut més diners dels que es pot gastar, amb tots els productes paral·lels que van rajant del seu blog.

Quines conclusions podem treure de tot això? Una, que els científics cobrem uns sous ridículs. Que si badem, acabarem tots oferint els nostres serveis a la cantonada per poder mantenir un nivell de vida mig raonable. Dues, que això del mercadeig sexual és una sortida professional digna i glamurosa per temps de crisi com els que corren (per aquest motiu l'autora ha estat durament criticada en diversos mitjans). Tres, que el nivell intel·lectual de les qui es dediquen a la prostitució (ni que sigui a temps parcial) està pujant de forma espectacular. Ara ja pots fer un clau i passar a fumar-te un cigarret mentre discuteixes la rellevància de la 2-Naftilamina en la inducció de càncers de bufeta a Escòcia entre 1950 i 1990 . Hi ha coses que els diners no poden pagar.

dilluns, 16 de novembre de 2009

Dilluns musical: el nom no ho és tot.

Són germans i són de Gales. Això és tot el que sé d'aquest grup de nom ridícul. Però la cançó d'avui m'ha impressionat. Retro i moderna a la vegada. Feu-hi un cop d'ull. El vídeo casolà tampoc no està malament. Muchuu, Somebody tell me.

dissabte, 14 de novembre de 2009

Elogi al paremiòleg constant.


Quan fa uns anys estava escrivint El rei del món, em preocupava fer creïble el català dels protagonistes, que se suposava que era una traducció de l'anglès canalla del Bronx. Ràpidament vaig entendre que una de les meves eines serien les frases fetes, que funcionen com un baròmetre de la vitalitat d'una llengua. No és una feina fàcil. Són la mena de recursos que donen autenticitat als teus diàlegs, però massa sovint només coneixem les versions d'altres llengües. En aquest sentit, un refranyer català-castellà, o un temàtic són eines molt útils pels escriptors, com un recull de les dites i frases fetes. El problema va ser que per aquelles dates encara no hi havia una base de dades online tan acurada com la que ha muntat el Víctor Pàmies (que per aquestes contrades coneixem amb el mot de Parèmies) sota el nom de paremiosfera.

La paremiosfera, pels qui encara no la coneixeu, s'omple cada dia de dades imprescindibles pels qui parlem i escrivim en català, a un ritme vertiginós. Em pregunto d'on treu temps el seu responsable! Sigui com sigui, li hem d'agrair aquest treball titànic de documentació. El mateix Pàmies es queixava fa poc del problema que representa voler fer la feina ben feta sense que ningú t'ho recongeui econòmicament. A mi em sembla que esforços com els del Pàmies són els que haurien de rebre subvencions de les autoritats. Per exemple, si un 10% del que costen tots aquests informes que diuen que encarrega la Generalitat es destinés a ajudar activistes voluntariosos com el Pàmies, en sortiríem tots guanyant. El país i la cultura, que d'això es tracta.

Amb aquest post m'apunto amb orgull a l'homenatge que s'ha organitzat aquestes darreres setmanes d'amagat a la catosfera per reconèixer la feina del Víctor, mentre esperàvem l'arribada de la parèmia número 300.000 als seus blogs. No li servirà per posar el plat a taula, però espero que veure que la seva monumental dedicació s'aprecia almenys li doni ànims per continuar fent-la. Perquè ens fa falta. Gràcies, Víctor!

[Nota: el logo oficial dels 300.000 és gentilesa de de Palli:Disseny]

dimecres, 11 de novembre de 2009

L'escollit (XXXII)

El millor que he vist als blogs aquesta setmana és aquesta notícia, totalment verídica, diuen.

Resulta que el Large Hadron Collider, un aparell caríssim que hi ha a la frontera entre França i Suïssa i que només els físics teòrics i els escriptors de ciència ficció saben què fa, s'ha espatllat per culpa d'una baguette (!). Un tros de pa s'ha carregat la màquina, i diuen que la culpa la té un ocell (no se sap si suís o francès), que el va portar fins allà quan anava a dinar i se'l va deixar oblidat. Això ho poses en una novel·la i no s'ho empassa ni un sol lector...

dimarts, 10 de novembre de 2009

Entrevista a Galàxia llibre

Feu click aquí per sentir l'entrevista que em va fer la Mercè Masnou fa uns dies. Són tres quarts d'hora parlant de literatura i de com escric els meus llibres, aviso.

dilluns, 9 de novembre de 2009

Dilluns musical: socors!


Després de la meva crida de socors de la setmana passada, el bo del Robur, que està més al dia que jo, ha vingut al rescat amb un tema molt ingeniós d'un grup del qual no tenia notícia (anglès, encara que no ho sembli). És una mena de versió visual del Subterranean homesick blues amb un ritme motorik com el que comentàvem fa unes setmanes. Un vídeo molt bo i una melodia enganxosa. No podem demanar més per a un dilluns al matí. Fujiya & Miyagi, Knickerbocker. Gràcies Robur!

dissabte, 7 de novembre de 2009

Records que s'esborren

L'altre dia la Clídice parlava dels records d'infantesa, i em va fer pensar en els meus. Una de les primeres fotos que guardo al cervell està un pèl borrosa perquè les meves neurones la van gravar mentre em queia des de dalt d'un segon pis. Però això ja us ho explicaré en un altre post. Científicament se sap que no enregistrem res fins que tenim dos o tres anys. Tot el que ve abans ens influeix, és clar, però legalment és com si no ens hagués passat mai. Però això no vol dir que a partir de llavors serem capaços de retenir al cap tot el que ens he fet feliços.

Ahir, mentre estava intentant que el meu fill de dos anys i poc s'adormís, em preguntava què recordarà ell de tot això que estem vivint ara. Dels quatre llibres de Shaun the sheep que em fa llegir-li una nit rera l'altre, sense excuses. De les vuit vegades que vam veure la pel·lícula Cars la setmana passada, el seu primer DVD favorit. De les seves sèries predilectes, el darrer recurs que tenim per mantenir-lo quiet una estona: Special agent Oso, Phineas and Ferb i aquell misteri del que us parlava fa uns dies. Del seu pijama amb dibuixos de cotxes que vol posar-se cada nit. De com contem a les fosques les estrelles fosforescents que hi ha enganxades al sostre de la seva habitació, primer en català, després en anglès, assenyalant-les amb el dit, tants cops com sigui necessari fins que arribin els badalls. Dels minibabybels que endraparia un darrera l'altre si li deixessim. Del Joan petit com balla, l'única cançó que vol que li canti. De com ens amaguem ell i jo sota els llençols (shh! shh!) per espantar la seva mare. De com acabo de xop cada tarda quan el banyo. De l'amor irrefrenable que té per la seva amigueta Inés (la nombra tot el dia però no li fa cap cas quan estan junts).

Potser alguna imatge de totes aquestes la retindrà, però ho dubto. I jo no li ho podré explicar perquè en un parell d'anys noves rutines imprescindibles hauran substituït les que fem ara i a la matèria grisa d'algú que ja passarà dels quaranta ja no hi haurà lloc per a guardar-ho tot. M'adono que possiblement només quedarà constància de totes les activitats que ara són tan vitals per a ell en aquest post. De sobte aquestes frases que estic escrivint em semblen d'una importància vital.

dimecres, 4 de novembre de 2009

L'escollit (XXXI)

Avui us recomano un post de l'Allau, que ens presenta una història Woodehousiana (com bé destaca en Leblansky) sobre la glucosbalaitonfilia (gràcies puigmalet!) i alguna cosa més. I amb un bon final, que s'agraeix. The Daily Avalanche és un blog molt interessant que val la pena que descobriu si no ho heu fet encara. A destacar també el minifestival de minibiografies de fa uns dies.

dilluns, 2 de novembre de 2009

Dilluns musical: mirant enrera...

Porto dies pensant què caram poso al proper dilluns musical. No he sentit cap cançó nova que m'hagi emocionat especialment. I em resisteixo a tirar dels clàssics només per omplir espai. Potser el millor seria no penjar res aquesta setmana... però ahir tot el dia que tenia aquest tema al cap. Un clàssic, més vell que l'anar a peu... tant li fa. És un dels temes de l'Elvis que més m'agrada, tot i no ser dels més coneguts. Elvis Presley, Like a baby.

diumenge, 1 de novembre de 2009

Una sorpresa molt agradable

Sempre és reconfortant que a un lector li agradi un dels teus llibres. Si a més ho diu en públic, l'alegria es multiplica per deu. Moltes gràcies, Jesús!

divendres, 30 d’octubre de 2009

El premi llibreter

Ja tenim els finalistes del Premi Llibreter, "un premi de prestigi anhelat pels editors i esperat pels lectors de Catalunya", segons diu un email que he rebut, que convoca cada any el Gremi de Llibreters de Barcelona i de Catalunya. No entraré en valorar la qualitat de les obres, primera perquè no les he llegides i segona perquè no dubto que els qui les han escollit saben el què es fan. Si que parlaré, en canvi, dels temes dels llibres seleccionats.

De les quatre novel·les llistades:

- Una és d'un autor del segle passat (1876-1941) que parla sobre les relacions entre els habitants d'un poble dels Estats Units a mitjan segle XX.

- Una és d'un autor del segle passat (1909-1993) que parla sobre les relacions entre dues parelles que comença a principis del segle XX.

- Una és d'una autora contemporànea que parla sobre les relacions entre els habitants d'una colònia a mitjan segle XX.

- Una és d'una autora contemporànea que parla sobre les relacions d'una noia amb els habitants d'un barri i un poble als anys 80 del segle XX.


Em sembla veure una mena de patró comú, que alguna explicació ha de tenir. Les meves preguntes:

- Als llibreters catalans només els interessen els llibres que parlen sobre relacions entre persones, preferentment del segle passat?

- O potser és que la majoria dels llibres que s'han publicat aquest darrer any van sobre relaciones entre persones del segle passat?

- Els llibres que valen la pena són seriosos i tirant a dramàtics i només parlen sobre relacions entre persones del segle passat?

- Per a què un llibre valgui la pena ha de parlar forçosament sobre relacions entre persones, i millor si són del segle passat?

- Hi ha vida (literària) en aquest país més enllà de les novel·les realistes sobre relacions interpersonals (a poder ser amb més de 30 anys d'antiguitat)? Som una cultura de lectors i autors monocromàtics?

dimecres, 28 d’octubre de 2009

L'escollit (XXX)

He omplert la banyera d'aigua freda és un blog que només segueixo fa uns mesos, però que em sembla ben interessant. Trobo que té un estil molt fresc, que és ben patent en el post que selecciono aquesta setmana i que el Jordi dedica a un company de feina al·lèrgic a les carmanyoles.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Irresponsable (II)

La meva breu entrada anterior ha generat una sèrie de comentaris interessants que aprofitaré per explicar una mica millor la meva postura.

- És cert que els científics tenim un greu problema d'imatge. Parteix de la inherent por al desconegut del éssers humans, de la manipulació, sovint política, i d'una premsa que confón la llibertat d'expressió amb donar tribuna a qualsevol que alci prou la veu. La forma d'arreglar-ho, i no és gens fàcil, és aconseguir que el públic tingui tota la informació a l'abast, de forma objectiva i clara. Aquest és un dels motius pels quals faig de divulgador.

- La informació que ha arribat al públic és confusa, cert. Però és que es van sabent noves coses cada dia i cal anar modificant les decisions preses. Per exemple, quina població es vacunarà depèn molt de quantes dosis de vacuna hi haura disponibles, i aquesta és una xifra que encara ara no se sap. Les recomanacions canvien perquè els coneixements canvien. El que hem de fer és quedar-nos amb la darrera informació que ve d'una font fiable.

-Un metge no és una font fiable només per ser metge. Ho deia clar el Dr. Alonso a l'entrevista que he linkat. Si tens un problema de cor escoltaràs abans al cardiòleg que a l'otorrino. En aquest cas hauria de tenir més pes el que diu un expert en vacunes, l'OMS o fins i tot la ministra de sanitat que no un metge que penja un vídeo a internet o envia cartes als directors dels diaris.

- O fins i tot el que us digui jo. Si ara us recomano que correu tots a vacunar-vos espero que no em feu cas. En el meu article de l'Avui jo no defensava la vacunació, sinó escoltar els qui realment coneixen el tema a fons (que en aquest cas, és cert, consideren que certa part de la població s'ha de vacunar).

- En el meu article tampoc proposava que la vacunació havia de ser obligatòria. Això s'ha intentat entre el personal sanitari de Nova York aquests dies i ha estat un desastre. A menys que ens trobem en una crisi sanitària sense precedents, és un recurs a evitar. Jo deia, textualment: "[Vacunar-se] no és una decisió que s'hagi de deixar als individus, sinó que s'ha de prendre en nom de tota la població." Això vol dir que són els experts els qui han de decidir si la població s'ha de vacunar o no, perquè els individus no tenim coneixements suficients per prendre aquesta decisió. Ni tan sols els metges. Després que cadascú faci el que cregui convenient. No estem parlant d'obligar o prohibir res, almenys no mentre una decisió personal no afecti la salut d'altra gent.

- Totes les empreses van a fer diners. I moltes persones. Vosaltres desconfieu del vostre metge perquè porta un Mercedes? La salut és un servei però també un negoci, i no són coses incomaptibles. Pot funcionar un sistema sanitari sense metges? I sense farmacèutiques? S'ha de vigilar que les companyies no facin de les seves, és clar, i si llegiu els diaris veureu que les multes que els cauen quan les enganxen són exemplars. D'aquí a assumir que tot el que fan és estafar-nos hi ha un salt molt gran.

- La pregunta òbvia que se li ha de fer a una persona que pensa com jo és: "Tu et vacunaràs?". Com he dit, deixo que els experts prenguin aquesta decisió per mi. No sóc població de risc, per tant no em vacunaré, a menys que per algun motiu especial el govern del país on visc consideri que cal que ho faci quan arribi el moment. El meu fill petit, en canvi, probablement sí que estarà en un dels grups de risc. El vacunaré sense dubtar si això és el que es recomana al final.

Irresponsable

Algú que sap del tema de les vacunes usa el mateix adjectiu que jo. Espero que la gent l'escolti.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Dilluns musical: back to Düsseldorf

Un de més experimental, avui. Són els Beak, un projecte del Geoff Barrow de Portishead. Treuen disc d'aquí poc i això és el "single", per dir-ho d'alguna manera. Com assenyalen uns comentaris al youtube, recorda molt al krautrock de Neu!, als quals curiosament m'he tornat a enganxar fa unes setmanes. El ritme és motorik pur. Només per als més moderns (o més retros, els extrems es toquen). Beak, Iron acton.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

Un mètode (I)

Em toca començar a escriure una novel·la. Dic "em toca" perquè sempre m'agrada tenir-ne una entre les mans. Més que una obligació, és com un vici. I ara que la darrera està més o menys col·locada (si tot va bé l'any vinent sortirà al carrer) i arriben a la fi un parell de projectes en els quals porto un temps treballant, entro en fase de pre-producció altre cop.

Això vol dir, primer de tot, decidir quin dels molts temes que hi ha pendents em ve més de gust. En tinc una llibreta plena, no se m'acaben mai (més aviat al revés!). Després, començo a donar-li voltes. Això m'agrada fer-ho durant un bon temps. Tot i que quan se m'ocorre la idea intento treballar-la una mica dins el meu cap, no és fins mesos després (o fins i tot anys) que hi dedico esforços de debò. Durant aquesta primera etapa, en la qual no escric ni una sola paraula, procuro sobretot arribar conèixer a fons els personatges. La clau d'una novel·la són uns bons personatges, no en tinc cap dubte. A diferència dels contes, aquí els protagonistes i secundaris han d'aguantar un munt de planes. L'autor ha de tenir molt clar com s'han de comportar en cada moment, sinó serà un desgavell. Tots els elements ha de tenir una personalitat molt ben definida i les seves reaccions davant les situacions que es trobarà han de ser totalment previsibles (per a l'autor, no pel lector), o sinó es veuran els fils dels titelles. Un cop els jugadors estiguin al camp, he de poder anticipar cap a on voldran moure's. Per això abans de començar, he de saber tots els detalls de la vida dels meus personatges. On van néixer, com va ser la seva infantesa, el seu primer petó, quines notes treia a l'escola... Com més coses, millor quedarà el resultat. Són dades que el lector no veurà mai, és clar, però que són necesàries.

La segona part de la preparació és la història. Quan escrius no pots improvisar. Bé, has de ser molt bo per improvisar i que et surti bé. És més segur tenir l'argument controlat. Jo sempre començo pensant-ne el principi i el final. Amb dos punts m'és més fàcil traçar una línia, recta o tan tortuosa com calgui. No m'hi poso mai fins que sé com acaba (de fet, normalment escric el primer i el darrer capítol, i després la resta). Després el més sensat és fer una bona escaleta, un llistat de tot el que ha de passar a cada capítol. Aquí és on veus si la trama té forats i si el ritme es manté tota l'estona. Només quan creus que el guió és impermeable pots asseure't davant l'ordinador i posar-te a teclejar. Per mi, aquesta fase de preparació és imprescindible, per això no m'importa dedicar-hi tot el temps que calgui. L'amaneixo amb lectures de tants llibres relacionats amb el tema com puc, perquè l'altra clau de la pre-producció és estar ben documentat, encara que sigui un tema i uns escenaris que en teoria controles.

Tots els escriptors tenen els seu mètode. Jo us acabo d'explicar la primera part del meu, potser algun altre dia parlarem de la resta. No és ni millor ni pitjor que altres, suposo, però a mi em funciona. He passat uns anys de provatures fins que he trobat la meva rutina. Els novelistes que us passeu per aquí ja em direu quina és la vostra, si us ve de gust. Segur que no s'assemblarà en res a la meva. I això demostra que et poden ensenyar a escriure, pots anar a classes o escoltar consells dels més veterans, empassar-te manuals sobre el tema i tot el que vulguis, però quan realment aprens és quan t'hi poses. T'has de pegar moltes castanyes abans no trobes un camí factible, i això és una cosa que no et pot explicar ningú.

dijous, 22 d’octubre de 2009

Els científics errants


Aquí podeu llegir unes interessants entrevistes a científics que treballen a l'estranger (entre ells un servidor), que opinem sobre l'estat de la ciència a Espanya.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Moments curiosos

Són dos quarts de dotze de la nit i acabo d'intercanviar un parell d'emails amb un premi Nobel (per coses de feina). Els científics estem sempre de guàrdia.

L'escollit (XXIX)

The lost art of keeping a secret és un blog prou conegut a aquestes alçades, i més des que fa uns dies es va endur molt merescudament el premi C@ts d'aquest any al Blog revelació. L'Òscar té un humor molt fi i unes bones dots d'observació, que demostra en el post que he seleccionat per l'Escollit d'aquesta setmana: un estudi "científic" de camp a la jungla urbana que destaca, més que per les seves conclusions (més o menys esperades), per la gràcia que té en explicar com arriba a elles.

Entrevista

Pels qui no la vau sentir el primer cop, avui a les 18 h (i el 25 d'octubre a les 10 h) repeteixen aquí la entrevista que em va fer la Mercè Masnou. Es pot sentir per internet. Miraré també de penjar-la en algún lloc quan pugui.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

La mosca eixerida

Les mosques són eixerides. Mireu quina una s'han empescat:

Fruit fly sperm makes females do housework after sex

The sperm of male fruit flies are coated with a chemical 'sex peptide' which inhibits the female's usual afternoon siesta and compels her into an intense period of foraging activity.
O sigui que a les pobres se les beneficien i després, mentre el mascle reposa i fa un cigarret, elles a passar l'aspiradora, netejar els vidres i fer el sopar. No em direu que no s'ho munten bé. Si fos dona resaria perquè cap científic no aconseguixi aïllar aquest "sex peptide" tan egoïsta. A saber quin mal ús en faríem els humans...

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Dilluns musical: reunió d'amics.

En Beck ha muntat unes jam sessions amb un grapat de col·legues il·lustres i les ha penjat a la web. Tot un detall. Ja han fet Leonard Cohen i la Velvet Underground, i suposo que seguiran per aquest camí. Avui us poso una bona versió de la hipnòtica Heroin de la Velvet, amb Devendra Banhart i els MGMT.

divendres, 16 d’octubre de 2009

Eleccions

Quan feia la tesi, treballàvem amb galls. Per què un animal tan poc habitual en els laboratoris?, us preguntareu. Entre altres motius, pels seus testicles. Són gegants. Estudiàvem l'espermatogènesi, i amb les penjarolles (potser no és la paraula més correcta, ja que a aquestes bèsties no els penja res) d'un gall de la raça Hubbard White Mountain, que tenen gairebé mida d'àliga, hi havia prou material per fer mesos d'experiments.

Teníem un petit corral a l'estabulari de la Facultat. Hi vivien tres o quatre galls, amb una estructura social perfectament establerta: un era el líder, i els altres obeïen. El líder tenia tots els drets. Una vegada vam haver de posar una femella a la comuna perquè els nois estaven una mica inquiets, i no cal dir que el líder era el qui primer passava per caixa. Els altres s'havien de conformar amb les restes.

Per nosaltres era molt important saber qui manava al corral. Una vegada per error vam agafar per a un experiment el gall en cap. La colònia es va quedar de sobte sense president. El que va seguir va ser unes eleccions amb tots els ets i uts. Cadascú intentava convèncer a la resta (a cops de bec) que era el millor candidat. Per darrere miraven de pactar amb qui fos per poder estomacar conjuntament un tercer i així anar eliminant la competència. Quan va acabar la campanya, la majoria de galls estaven ferits o mutilats i en un racó hi havia un cadàver. Un d'ells estava en més bones condicions que els altres, i es passejava amb el cap ben alt, tot estarrufat. Estava claríssim qui havia estat escollit com a nou líder.

Avui llegint el diari he recordat aquesta història. M'ha fet pensar com s'assembla la política dels galls a la humana.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

L'escollit (XXVIII)

L'Escollit de la setmana només podia ser aquest. Tot i no ser estríctament un post, és del millor que he trobat passejant-me pels blogs aquests darrers dies.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Un, dos, tres...


Permeteu-me que avui us faci una pregunta. Els qui sou pares, quan els vostres nanos van aprendre a comptar no van començar pel clàssic "un, do', tre'...", com manen els cànons?

Llavors perquè el meu hereu sap comptar fins a tres però començant pel nou? "No', deu, on'a", diu ell, i torna a començar. M'he de preocupar per aquest menyspreu seu als números més petits? Té algun significat que se m'escapa?

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Dilluns musical: rock teutó.


Avui recomano el nou single dels Rammstein, Pussy. Sobretot per la seva lletra tan profunda. S'ha de reconèixer el mèrit d'algú que és capaç d'escriure una tornada tan carregada d'esperit líric com aquesta:
You've got a pussy,
I have a dick,
So what's the problem?
Let's do it quick.
Només per això val la pena sentir la cançó. Amb arguments com aquest, un entendria que es lliguessin totes les nenes que se'ls posen a prop, però alguna cosa no deu acabar de funcionar, perquè més tard diuen:
Take me now, oh don't you see,
I can't get laid in Germany.
Potser per això els eixerits dels Rammstein han portat a l'extrem el vell truc rocker de "amb l'excusa de rodar un clip m'ho faig amb unes quantes nenes maques; exigències del guió!". Fins ara l'exemple més escandalós era aquest, però els alemanys l'han superat en escreix. No tan sols morregen les rosses sinó que se les repassen de dalt a baix. (Nota: el vídeo l'haureu de buscar per internet perquè no és apte per a tots els públics).

divendres, 9 d’octubre de 2009

Bestsellers

Imaginem que ets un dels guionistes més cotitzats i respectats de Hollywood i un dia un director solvent i de bona reputació et deixa sobre la taula un projecte molt obvi. Es basa en un llibre que s'ha venut a carretades i és el segon d'una sèrie. A més, un actor important ja hi està compromès i la pel·lícula és un blockbuster garantit que et permetrà desfer-te de la hipoteca de la teva casa de Malibú. El més possible és que signis el contracte sense ni tan sols parpellejar. Suposem també que no has llegit el llibre. Quan t'hi poses et quedes esfereït. "Mecagoen els espectres dels germans Lumière!", exclames quan s'acaba la darrera plana. "Això no ho salva ni el millor guionista del món (que sóc jo)!". Què fas?

Respecto absolutament el bestseller. Té les seves normes i convencions, com qualsevol altre gènere, i un munt de seguidors fidels. Part de la seva gràcia sembla ser omplir centenars de planes amb detalls secundaris, que els lectors troben tant o més fascinants que la línea argumental bàsica. Jo prefereixo centrar-me en una història i que no m'atabalin amb distraccions innecessàries, per això em fa mandra per principi llegir aquesta mena de llibres. Una opció personal. Ara, quan en fan una versió cinematogràfica les coses canvien. Per qüestions de temps, els guionistes es veuen forçats a eliminar les floritures i presentar l'argument bastant despullat. Això a mi em va perfecte. En un parell d'hores aconsegueixo sintetizar l'experiència d'una lectura que duraria setmanes i se'm faria massa pesada. Atacar el gall sense haver-me d'empassar el farciment.

La pel·lícula és també la prova del cotó fluix del bestseller. Si darrere de tota l'ornamentació no hi ha una història sòlida, els forats es fan molt evidents. És imperdonable, especialment quan ens expliquen una de misteri i intriga. Hi ha uns mínims de coherència i lògica que s'haurien de respectar. Perquè de bestsellers n'hi ha de bons i de dolents, com tot a la vida, i no necessàriament els més venuts i populars són els primers. Això només demostra que una gran majoria de lectors té uns nivells d'exigència subterranis i que estan molt contents que els arbres no els deixin veure el bosc. Tota una sort.

El nostre amic guionista del primer paràgraf va servir-se un vas de whisky i va dir "A la merda! L'Óscar ja el guanyaré un altre dia" (o potser ja l'ha guanyat). Uns mesos després, conduïnt el seu nou Porsche descapotable per Mullholand, el guionista no va dedicar ni un segon a pensar com d'estafat em sentiria jo quan posés el DVD de la seva pel·lícula al reproductor. Egoïsta.

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Sobre la grip A...

A l'Avui d'avui, una opinió una mica diferent a les que predominen aquests dies (la meva).

[Actualització: el debat ha continuat aquí i aquí.]

L'escollit (XXVII).


En Marc és un bon amic (no només virtual) i l'he de renyar per no actualitzar més sovint el seu interessant blog. També és un bon periodista, com ho demostra en el post amb el qual desperta de la seva letargia i que he seleccionat avui. M'ha semblat una reflexió molt lúcida enmig d'aquest temps de confusió política i social que vivim. M'agrada veure que encara hi ha gent que té les coses clares i que sap com expressar-les.

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Galàxia llibre


Per cert, avui a les 13h a Mataró ràdio passaran una entrevista que em va fer fa uns dies la Mercè Masnou. Es podrà seguir en directe aquí.