dimecres, 28 de novembre del 2012

Més coses que he fet aquests dies

[Deixo de parlar de política, que porto uns dies que no paro, i torno breument a comentar les coses que vaig fer mentre estava de promo de Què és el càncer.]

Presentar el llibre a la Biblioteca de Blanes, en el marc de les conferències organitzades per l'AulaBlanes. Aquí en teniu un parell de notícies i el resum que van emetre per TVBlanes:


També passar per unes quantes ràdios per parlar del meu llibre. Les podeu escoltar aquí: Ràdio Vilabareix, el programa Sapiència de La Xarxa i l'Art i Teca de Ràdio 4, on enfoquem el tema del càncer des del punt de vista de l'alimentaicó. I aquí teniu la meva secció de ciència d'aquest més al Via Lliure, que va prendre forma d'entrevista per poder analitzar una mica més a fons el llibre.

M'han entrevistat a La Vanguardia i hi he fet un cameo a un article sobre plagues (recordeu que he escrit alguna cosa sobre el tema) a arrel de la publicació del nou llibre del Xavier Sistach. També vaig parlar amb L'illa dels llibres, per escrit i breument a Ràdio 4. La cirereta del pastís va ser una mini-ressenya publicada a El País.


I finalment, presentar el llibre del Sebastià Roig, que us recomanava l'altre dia, a la llibreria 22 de Girona (primer cop que visito aquest local tan emblemàtic i que conec al gran GuillemTerribas, l'ànima de la llibreria). Algunes fotos de l'acte:


dilluns, 26 de novembre del 2012

Reflexions postelectorals

Aprofito l'hora de dinar per repassar els diaris i treure les meves conclusions dels resultats de les eleccions d'ahir, com sembla que està fent tothom (i de maneres molt diferents). Les comparteixo i a veure si esteu mitjanament d'acord.

- Les enquestes pre-electorals no serveixen per a res. Que els mitjans deixin de llençar diners en aquests temes i els dediquin a coses més útils.

- CiU s'ha clavat una bona castanya. I deien que el PSC seria l'ase dels cops...

- Corolari: als catalans no els agraden els líders que aixequen les mans com si fossin Moisès.

- Quan CiU fa un discurs independentista, perd precisament els vots independentistes (que sembla que van a parar a ERC i la CUP). Que algú m'expliqui aquesta, sisplau.

- Els independentistes volen que el procés continuï sent transversal, per això no cedeixen ni temporalment el poder absolut a Mas perquè el lideri sense interferències, com ell havia demanat. El temps dirà si això és un gran encert o una gran ficada de peus a la galleda, jo ara mateix no ho sé veure.

- Un país immers en una crisi galopant haurà de ser governat per una combinació, puntual o estable, de dretes i esquerres (a menys que algú estigui pensant en un nou remake del tripartit, que tot és possible). Seria més fàcil si la batuta la portessin només uns, perquè esquerres i dretes tenen idees radicalment oposades sobre què s'ha de fer per sortir d'una crisi. No entraré ara a discutir quines són millors, sobretot perquè no ho tinc gens clar, però el que sí que no funcionarà és que hi hagi dos ases estirant del carro en direccions diferents. La legislatura promet ser moguda.

- Per altra banda, el tema del referèndum està ben definit. La majoria dels partits que el volen és absolutíssima. Però això no reflecteix un gran canvi en el sentiments dels votants: la combinació de nacionalistes dóna 87 diputats, i al 2010 ja eren 86. L'única diferència és que CiU ara és obertament (?) independentista i abans nedava i guradava la roba. Tal com diu la portada de l'Avui, això només funcionarà si es pot fer la suma, és a dir, si els quatre partits implicats es posen d'acord. Els optimistes ho veuen possible.

- O sigui: el país empitjora en termes de governabilitat i no millora excessivament en possibilitats d'aconseguir un referèndum (al 2010 els partits que ara el demanen ja sumaven una còmoda majoria).

- Per tant, el moviment de Mas de declarar eleccions anticipades per accelerar la materialització del dret a escollir de Catalunya ha sigut un fracàs absolut. No només des del punt de vista de CiU, que perd el poder que tenia, sinó també del de tot el país, que no en treu cap benefici aparent (o sí? M'he perdut alguna cosa?).

Repasant el que he escrit m'adono que sóc dels qui veu el vas mig buit. Espero que en els comentaris m'ajudareu a equilibrar la balança. [Per cert, ara veig que coincideixo bastant amb el que diu el Sanchis a l'Avui, no sóc l'únic].

divendres, 23 de novembre del 2012

L'odissea del vot per correu (final)


Ja us puc explicar com ha acabat l'aventura electoral que he anat desgranant al blog aquesta setmana. Sí, la delegació provincial ens va enviar finalment el sobre... dos dies després de la data límit que ells mateixos s'havien posat. No passa res: encara hi havia temps (justet) de preparar el vot, seguint un protocol que sembla dissenyat perquè et deixis alguna cosa, i franquejar-lo cap al consolat abans que s'acabés el termini. Fins aquí tot bé.

Jo estava a Barcelona de promo i la meva dona em va trucar il·lusionada perquè tenia els nostres sobres a les mans. Va obrir el seu: tot correcte. Va obrir el meu, i aquí vam al·lucinar. Com veieu a la foto, només m'hi havien posat dues paperetes per escollir: la d'UPyD i la d'hartos.org. Un error innocent? El becari havia deixat fora per accident el gruix de llistats dels altres partits, entre ells el que necessitava? Quan vaig twittejar la foto la majoria de comentaris apuntaven més cap a mala intenció, premeditació i tupinada. Com a broma tindria gràcia si no fos que limitava una mica les meves opcions d'exercir un vot decent.

Aquest hagués estat el trist final de la meva primera aventura (remota) amb les urnes si la casualitat no hagués fet que estigués de visita a les terres on precisament s'imprimeixen les paperetes. Vaig demanar ajuda a les xarxes per trobar una substituta. Uns quants amics benintencionats m'oferien les seves sobreres, però eren totes de Barcelona, i jo estic censat a la demarcació gironina. Per aquí no anàvem bé. Una trucada als serveis d'informació de la Generalitat em va posar sobre la pista de l'opció més òbvia: només calia acostar-se a una seu del partit que volgués votar i recollir-hi una de les moltes paperetes que tenien acumulades als magatzems. És clar. Havia oblidat aquest costum tan nostrat de fer servir el material democràctic com a propaganda postal indesitjada, cosa que fa que l'excedent de paperetes sigui un mal comú els dies propers a un plebiscit (uns tant i altres tant poc!).

L'últim escull va ser trobar un agent que s'avenís a visitar la seu local de la formació que ràpidament vaig haver de considerar més votable (havia calculat tenir uns quants dies més per acabar-me de decidir, encara no estava preparat), ja que quan jo posés (breument) els peus a les comarques gironines no serien hores de trucar a cap porta. El meu oncle es va oferir i és gràcies a ell que, uns dies després, ja retornat a la pèrfida Albió, on els rius de paperetes estrangeres sembla que tenen problemes per fluir adequadament, vaig poder anar a una oficina de correus amb l'hereu agafat de la mà i estrenar-me davant seu en l'antic art d'exercir el dret a vot. Ell no va entendre la solemnitat del gest i jo vaig decidir que tampoc no calia immortalitzar-lo amb una foto (què hagués pensat el dependent indi que em mirava des de l'altra banda de la finestreta?), així que no n'ha quedat cap constància. Pitjor encara: del que se n'ha fet d'aquell carregament de certificats signats i sobres empaquetats com matrioixques (el vot real era de fet la tercera "nina" de la sèrie) mai no en sabré res. Esperem que hagi comtpat en algun lloc.

dimecres, 21 de novembre del 2012

Esguard: Diari d’unes eleccions vistes des de la distància (I)

[Aprofitant que estem d'eleccions, i que vaig començar la setmana parlant del tema, us penjo avui el darrer article meu que ha aparegut a la revista Esguard. ]


Tinc un company de feina que cada cop que parlen de Catalunya als diaris britànics me n’envia l’enllaç. Com és lògic, darrerament no paro de rebre correus seus. Els articles solen ser bastant objectius i informats, a diferència de molt del que m’arriba de la península. Té mèrit, sobretot si pensem que al Regne Unit no són precisament imparcials en el tema dels sentiments nacionalistes. I més ara. Si els catalans miren amb atenció tot el que fan els escocesos, esperant que siguin ells els qui estableixin un precedent, allà dalt han orientat totes les antenes cap al sud, a veure si aprenen alguna cosa; i els anglesos, al mig, posen cara de pòquer mentre prenen el te.

Això no vol dir que no tinguin una opinió molt clara. Aquí podríem trobar el primer punt de distància entre Catalunya i Escòcia, per aquells qui segueixen el joc de les diferències i similituds que han proposat aquests dies alguns mitjans: la majoria d’anglesos no veuen amb bons ulls els separatisme dels seus veïns, però no reaccionarien mai amb la virulència que exhibeixen alguns castellans. Quan li ensenyo al meu company les portades de certes publicacions, es pensa que són d’un d’aquells diaris de broma. Si fos així, potser no haguéssim arribat fins aquest punt.

Catalans i escocesos s’assemblen com un ou a una castanya, ara que estic físicament més a prop dels segons que dels primers ho veig clar. Tant per l’encaix que tenen al seu país com per l’autonomia que maneguen, pel poder econòmic de què disposen o perquè, segons diuen les enquestes, uns comencen a decantar-se seriosament cap al sí mentre que els altres encara no ho veuen tan clar. I per damunt de tot, una Gran Bretanya sense Escòcia fa menys por que una Espanya sense Catalunya. És una sensació prou forta com per decantar balances, sobretot si s’acaba encomanant als polítics que exerceixen de guardians de la precària estabilitat occidental. Al cap i a la fi, la història l’escriuen els interessos econòmics i polítics, no la veu del poble.

****

Però malgrat tot, anem fent les passes necessàries per poder votar per correu. La delegació provincial del cens electoral ha complert la primera etapa i ens ha enviat els formularis sense que ni ens calgués demanar-los. Una sorpresa, sobretot després de llegir els problemes que està tenint part de la diàspora catalana per formalitzar el procés als consolats. En molts casos pot ser degut més a la llegendària incompetència de les sucursals del govern espanyol a l’estranger que no pas a una mala intenció amb finalitats polítiques. Després d’haver conegut un munt de gent que, com jo, depenia d’aquest particular grup de funcionaris per poder sobreviure a l’exili, us puc assegurar que ni tan sols tenir el carnet del Real Madrid et salva del vuelva usted mañana.
 
Encara no podem cantar victòria, perquè els més decisiu ve ara. Si les paperetes no ens arriben a temps –o si al consolat ens les traspaperen, que tot pot passar–, acabarem relegats per força al grup del no sap/no contesta, que aquestes eleccions hauria de ser més minso que de costum. Formar part de la minoria no em faria cap il·lusió, i menys en aquestes condicions. Preferiria quedar-me sense votar per culpa d’un energumen que ha decidit sabotejar-me un dret constitucional que no perquè faltava un segell a la tercera còpia compulsada de la sol·licitud. Almenys així podria explicar una història interessant als meus néts. Deu ser això una manifestació del famós victimisme català?

dimarts, 20 de novembre del 2012

Dia catosfèric de l’enigma i l’endevinalla: Homenatge a McAbeu


M'uneixo a les felicitacions d'aniversari d'en MacAbeu que s'han organitzat avui a la xarxa al voltant del tema de els endevinalles, que és la seva especialitat, com bé sabeu.

Com que a mi aquest tema no se'm dóna especialment bé, aprofitaré per penjar una endevinalla que em va plantejar l'altre dia l'hereu (comença aviat, aquest!), que suposo que li deuria explicar algun amic a l'escola. Com que és molt fàcil, us la poso en VO per complicar-ho una mica més:


What belongs to you but others use it more than you do?


Per molts anys, Mac! Algun dia ens has d'explicar quina va ser la primera endevinalla que vas dir, i si era gaire millor que aquesta...

dilluns, 19 de novembre del 2012

A qui votaré aquestes eleccions

No he votat mai. Algun dia potser us explicaré perquè, ara no toca, com dirien els polítics. Recordo perfectament el primer cop que vaig decidir no exercir el meu dret a participar en un procés democràtic. Feia COU i a l'institut hi havia unes eleccions, segurament per escollir un representant de la promoció o una cosa així. Havien muntat una mesa electoral prop de la porta d'entrada, de manera que ens fos difícil esquivar-la. I, efectivament, quan vaig passar-hi per davant, la companya de curs que presidia la taula, molt conscient de la seva responsabilitat de lluitar contra l'abstenció, em va interpelar i em va demanar que votés. Situació compromesa, perquè en aquell moment va aparèixer per allà el nostre professor d'història i cap d'estudis. Amb l'arrogància de l'adolescència no em vaig estar de contesar a la noia que votar no era una obligació i que tenia l'opció de no fer-ho. El professor, un comunista declarat, va somriure i va fer que sí amb el cap mentre seguia caminant i la noia va esperar que fos lluny per dir-me que potser tenia raó però que igualment era un insolidari. Probablement va pensar que era el típic repelent que anava d'intel·lectual idealista sense tocar de peus a terra i jo deuria pensar que ella era la típica repelent que seguia les directrius dels qui manen sense qüestionar-les.

Uns anys després em vaig casar amb aquella noia i al llarg dels anys hem tingut la mateixa discussió unes quantes vegades. Al final m'ha deixat per inútil. Aquesta vegada, però, no ens hem hagut de barallar. Tots tenim clar que les eleccions del diumenge són una mica diferents, per això no em sap greu trencar la meva ancestral tradició de mantenir-me al marge de les maniobres del poder. A més, això em dóna un cert avantatge. Com que sóc verge en el tema, cap dels partits ha tingut encara ocasió de defraudar-me. Cap d'ells ha incomplert una promesa electoral essencial per a mi o s'ha saltat un punt clau del seu programa que m'havia fet confiar en ell. No he tingut mai la reacció de "la propera vegada no els voto" que experimenten els electors enganyats. Per això no em sap greu triar una papereta amb la innocència del primer cop. A més, malgrat tot, penso seguir fidel als meus principis: no tinc intenció de votar cap programa polític. No votaré ni dretes ni esquerres. Votaré el grup que cregui que ens pot ajudar millor a navegar a través d'aquest incert procés que estem començant.

No sabem on estarem d'aquí quatre anys, sobretot perquè hi ha molts factors externs que no podem controlar. Estic disposat a confiar en el partit que em sembli que pot portar el país cap a on a mi m'agradaria que anés. Em puc equivocar, és clar, no tinc cap mena de garantia que puguin/vulguin/sàpiguen complir la seva paraula. És un risc que tots haurem de córrer i el problema és que no podem usar els varems tradicionals per fer la nostra tria, perquè entrem en un territori inexplorat. La política tradicional queda relegada a un segon pla. Ja li tocarà el torn quan hagi passat tempesta, i llavors potser serà millor confiar en un altre partit per recollir les peces i reconstruir el país en el context que sigui que es trobi. Però això serà una altra història.

divendres, 16 de novembre del 2012

Algunes coses que he fet aquestes dies

He sortit a Els Matins de TV3 parlant de Què és el càncer i d'El llibre de la Marató. Als estudis de TV3 vaig tenir el plaer afegit de veure de prop la Judit Mascó, que sempre alegra la vista, i a l'Empar Moliner a quatre grapes (no malpenseu: arribava tard al sofà i ho va haver de fer per no passar per davant la càmera). Surto a partir del minut 6:30.



Aprofitant que estava allà, em vaig fer la foto de família amb tots els col·laboradors que han participat en el llibre i el disc de la Marató d'aquest any, durant la presentació oficial. Com que als alts ens van relegar a la darrera fila, haureu de fer un acte de fe i creure que la closca que surt al costat d'un Josep Maria Fonalleras estirant el coll és la meva.


La versió condensada del making of del llibre i el disc ja està penjada. Veureu que els cantants i els mediàtics tenen més protagonisme, però la meva closca apareix de nou, durant només mig segon, cap al final del vídeo:



També he berenat amb l'Adam Martin mentre em feia unes preguntes per a La Xarxa. Un format d'entrevista molt distès (i nutritiu!). Teniu l'audio aquí.

I he presentat el llibre al meu poble, on sempre puc comptar amb el suport dels meus amics, parents i paisans (moltes gràcies!).





[ACTUALITZACIÓ] Altres crítiques, ressenyes i entrevistes:
Tumateix llibres
Blog de Joaquim Elcacho
Jordicine
L'illa dels llibres
Julia en la Onda (Onda Cero)

dijous, 15 de novembre del 2012

Avui: presentació/conferència a les 20h a Blanes


Us recordo que avui a les 20.00, a la Sala Bolaño de la Biblioteca Comarcal de Blanes, presentaré el Què és el càncer en una conferència emmarcada dins el programa de l'Aula Blanes. Repasseu el vídeo promocional que us vaig penjar fa uns dies si encara dubteu. Veniu a saludar i de pas us signo el llibre!




dimecres, 14 de novembre del 2012

Tot està per fer i tot és possible. El llibre de la Marató 2012


Aquesta tardor faig una mena de doblet. Acaba d'arribar a les llibreries El llibre de la marató de TV3 d'aqeust any, que com deveu saber va sobre el càncer. Suposo que sent escriptor i a la vegada investigador del tema tenia números per acabar-hi sortint... Doncs efectivament, tinc l'honor de ser un dels qui ha contribuit un relat al projecte (un altre dia us explico de què va), al costat de noms tan il·lustres com els que veieu a la llista de la coberta. El llibre és molt interessant, feu-li un cop d'ull, i a més els diners van per a una bona causa. Aquests dies estic gravant alguns espots promocionals que es passaran a la tele, ja els anireu veient. 

divendres, 9 de novembre del 2012

Xerrada a Blanes el dijous que ve (+concurs)

La setmana que ve estaré a Barcelona fent promoció del meu nou llibre, Què és el càncer. Els qui estigueu atents em veureu treure el cap per algun mitjà. Si tinc temps de connectar-me al blog ja us ho aniré explicant.

Aprofitant l'avinantesa, el dijous que ve, dia 15, faré una xerrada/presentació a Blanes, en el marc de les conferències de l'Aula Blanes. Si voleu saber més coses sobre el càncer, passeu-vos per la Biblioteca Comarcal a les 20h. Us deixo aquí sota el vídeo que anuncia la conferència:


I va, us proposo un CONCURS, que fa dies que no en faig cap, especialment per als qui teniu la paciència de llegir-me. Li regalo un exemplar dedicat de Què és el càncer a la primera persona que em digui a quin disc pertany la imatge del poster què hi ha penjat a la paret del meu despatx, que es veu a l'esquerra de la pantalla al vídeo de dalt. Deixeu la resposta als comentaris del blog. Va, que és fàcil!

dimecres, 7 de novembre del 2012

Llegeix-me, d'Amaia Crespo i Paula Bonet

Aquest post no és una crítica d'un llibre, perquè encara no s'ha editat.  De moment és un projecte de llibre il·lustrat que he trobat penjat al verkami (ja sabeu que m'agrada fer-hi un cop d'ull de tant en tant) que us animo a finançar perquè em sembla que té molt bon aspecte.  Porta només uns dies i la resposta està sent molt bona, cosa que demostra que no sóc l'únic que pensa així. Es diu Llegeix-me i l'han fet l'Amaia Crespo i la Paula Bonet. Convindreu amb mi que amb dibuixos com aquesta mostra que teniu aquí al costat la cosa promet, i és per això he cregut que valia la pena fer-li una mica de propaganda. 

Les il·lustracions de Llegeix-me són de la Paula Bonet, una jove artista de Vila-real que per casualitat vaig conèixer a Nova York fa una pila d'anys. Però no és per això que us la recomano. Potser us sonarà el nom perquè els seus dibuixos, plens de noies de galtes vermelles com la d'aquí a la dreta, últimament estan per tot arreu, des de samarretes basades en temes de Mazoni a videoclips de Néstor Mir. Potser que sortís al Bestiari il·lustrat té alguna cosa a veure amb aquesta més que merescuda popularitat que sembla que la Paula està començant a agafar poc a poc.

A mi, com a molta altra gent, aquestes imatges em semblen molt boniques i originals, així que trobo fantàstic que ara ens les ofereixi en format de llibre. I espero que aquest només sigui el primer de molts. Segur que la història de l'Amaia Crespo estarà a l'alçada. Feu-hi un cop d'ull, que no costa res.

dilluns, 5 de novembre del 2012

Coses que han passat aquest cap de setmana

L'arribada d'una caixa amb exemplars del meu darrer llibre, un dels moments preferits de qualsevol escriptor.


 

El mateix llibre omplint les taules de les llibreries del meu poble, on ja veieu que m'estimen molt (i fins i tot em posen entre monges). Un altre moment emocionant.



I la publicació el dissabte d'un nou article d'opinió a El Periódico, on parteixo del cas de Lance Armstrong per preguntar-me cap a on va l'espècie humana. 

Ja que parlo de ciència, aquí teniu el podcast de la secció de ciència del darrer Via Lliure, que encara no havia penjat, on parlo de si els trangènics donen càncer, de retrats robot a partir d'una gota de sang, de com els fills alteren els cervells de les mares i de la longevitat dels homes sense testicles, entre altres coses.

divendres, 2 de novembre del 2012

Què és el càncer: el making of (II)


Una cosa que tenia clara era que volia que el llibre servís com a referència pels qui volen saber més sobre el càncer. Per tant, a part de ser clar i directe, havia de tenir una bona quantitat d'informació fàcil de consultar. Per això vaig decidir afegir-li un apèndix amb estadístiques, gràfiques, resums, definicions i un glossari, així no caldria buscar les respostes al text si es tenia pressa.

Després se'm va ocórrer que podia anar encara un pas més enllà i construir una mena de FAQ del càncer. Quan estava començant a preparar un llistat em vaig adonar que tenia molt més sentit si us deixava fer les preguntes a vosaltres. Per això vaig muntar una crida al blog i a les xarxes socials, que vau respondre de forma bastant multitudinària. Vaig acabar amb més preguntes de les que podia contestar, així que vaig haver d'escollir les més freqüents i les que em van semblar que tocaven punts que més podrien interessar. Les trobareu també a l'apèndix, i veureu que condensen en unes poques planes tots els temes que van sortint al llarg del llibre. Han resultat ser un bon resum i el mèrit és vostre! Us agraeixo altre cop la vostra indispensable col·laboració.

La cirereta del pastís han sigut les excel·lents il·lustracions que ha fet l'Oriol Malet a partir de les quatre indicacions que jo li anava passant. La setmana passada us n'ensenyava unes quantes. N'hi ha de serioses i n'hi ha de més informals, però totes elles afegeixen una dimensió al text que trobo que el fa més proper. Això era important, perquè volia un llibre que fos assequible i fàcil de llegir, i crec que aquestes imatges ajuden molt a fer entrar els conceptes. El resultat, segons els lectors de prova, és un llibre que pot entendre i gaudir qualsevol persona, sense necessitat de tenir coneixements científics, que era un dels objectius.
En resum, un cop més pel que han dit els qui ja l'han llegit, sembla que ens ha quedat un llibre ple d'informació important però també amè, visualment interessant i sobretot assequible. Tot l'equip que hi ha treballat, des dels editors al maquetador, passant pel corrector i la cap de premsa, s'han esforçat molt, i espero que això s'hagi traduït en un llibre que us agradi. Ja m'ho direu.