divendres, 31 de juliol del 2020

Els reptes de la vacunació

[Aquest és el meu útlim article a la premsa de la temporada (ja he acabat les col·laboracions a la ràdio i la tele també) i és possible que no torni a penjar res al blog fins al setembre. Que passeu un bon estiu!]

Cada etapa d’aquesta pandèmia té els seus reptes. Abans que arribés, calia haver dissenyat un pla de resposta universal i haver finançat millor la recerca bàsica sobre una família de virus que feia anys que estava a la llista d’enemics potencialment perillosos. Quan va començar, la clau era detectar ràpid els brots i aïllar les zones més afectades per evitar que els casos s'escampessin. Després del confinament, s’havia d’estar preparat per a què, quan apareguessin els inevitables rebrots, s’identifiquessin els nous positius amb celeritat i se’n poguessin rastrejar a fons els contactes. Fins ara, els resultats de les tres primeres rondes han estat pobres a molts països, comptant-hi el nostre: s'ha fallat estrepitosament en cadascuna de les coses que els experts avisaven que calia tenir a punt. Potser algun dia, quan tot això hagi passat, algú en farà una anàlisi imparcial i ens revelarà per què no es va poder fer millor, per poder aprendre així els errors.

Però queixar-se és poc útil. Potser millor preparar-se per al següent repte, que això encara no ha acabat, perquè no diguin (un altre cop) que ens va agafar per sorpresa. A aquestes alçades, hauríem de tenir clar que el problema s’acabarà quan tinguem una vacuna (o més d’una) que ens permeti aconseguir la immunitat de grup sense haver de pagar el preu de l’1% de mortalitat que veuríem si deixéssim que la gent s’anés infectant pel seu compte. Així doncs, la quarta fase de la pandèmia serà vacunar una gran part de la població mundial. Els desafiaments, llavors, seran almenys dos.

El primer, aconseguir que tothom es vulgui vacunar. Podem ridiculitzar tot el que vulguem els qui s’empassen històries fantasioses sobre bilionaris intentant controlar el planeta a través d’injeccions, el complot de les farmacèutiques per col·locar-nos fàrmacs que no fan cap falta i la conspiració dels illuminati per vendre’ns un virus que ni tan sols existeix, però si tots aquests ciutadans mal informats (i no són pas pocs) rebutgen la vacuna quan arribi, el problema no només serà seu, sinó de tothom: cal que el percentatge d’immunitzacions arribi a uns mínims per a què nopugui haver-hi més onades de Covid-19.

Ja que segurament no els podrem obligar, comencem a treballar el tema de la comunicació. Hem d’explicar molt bé per què la vacuna és l’única solució que tenim actualment i que, encara que s’estigui anant més ràpid del normal a l’hora de fer-ne els assajos clínics, les possibilitats d’efectes secundaris greus seran pràcticament nul·les un cop les proves bàsiques de seguretat s’hagin superat. Milers de persones han rebut ja una de les quatre que van més avançades, i de moment no hi ha hagut cap reacció inesperada, com passa amb la majoria de les vacunes. I sí, unes quantes multinacionals s’enriquiran, però Bill Gates no aconseguirà teledirigir-nos les ments per molt que s’ho proposi.

El segon repte té a veure amb el sistema capitalista, que imposa la dictadura del mercat fins i tot en temes de salut. ¿Per què s’esforcen tants països a ser els primers a obtenir una vacuna? L’orgull nacional és una raó, però n’hi ha una altra de més pragmàtica: les dosis inicials que es fabriquin seran per a ells. El Regne Unit ha reservat 90 milions d’unitats de la vacuna d’AstraZeneca. Els nord-americans s’estan assegurant els lots inicials que produeixi Moderna. El Govern xinès no crec que comenci a distribuir la de Cansino fins que tingui la seva població coberta. I els alemanys segurament controlaran els estocs de la de Pfizer. Altres països ja estan negociant per quedar-se amb les engrunes que deixin els qui tenen la prioritat garantida. És un sistema injust, sens dubte, però ara no aconseguirem pas canviar les regles del joc.

¿Què fan els nostres dirigents per garantir que no serem els últims de la cua? Pot ser que estiguin movent fils discretament entre bastidors i no en sapiguem res, tot i que, de moment, no hi ha hagut cap anunci sobre el tema. La directora de l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris sí que va dir fa uns dies que el país participaria en proves clíniques i que tenia emparaulada la fase d’envasament de la vacuna de Moderna. Esperem que, a canvi, li hagi arrencat a Donald Trump unes quantes caixes de les primeres remeses. També va dir que desitjava que hi hagués un accés a les vacunes «just i solidari». Tant de bo el seu optimisme sigui premonitori però, per si de cas, anem pensant en un pla b. Encara ens queden uns quants mesos per preparar-nos per al pròxim examen. Aprofitem-los bé.

[Publicat a El Periódico, 28/07/20. Versión en castellano.]

dimecres, 29 de juliol del 2020

Últim recull mediàtic de la temporada

Abans de desconnectar per les "vacances" (que aquest any seran una mica passades per aigua... l'aigua de la pluja anglesa) us deixo amb el recull de les últimes aparicions mediàtiques de la temporada.

Comencem per les dues últimes participacions a El Balcó de la SER, centrades, com sempre darrerament, en la pandèmia: 26/06 i 2/07

I les quatre últimes intervencions als Matins de TV3, l'altra aparició regular als mitjans, parlant de (sí, ho heu endevinat) de la pandèmia:

Matins 17/06


Matins 1/07
 

 Matins 8/07
 

Matins (15/07, a partir de 1h07m)


La resta son algunes entrevistes a diversos mitjans:

BTV 29/06
 

En Jake (6/7)

 

I per acabar, aquí teniu una curiosa anàlisi de la meva activitat tuitaire en temps de pandèmia. Els meus hàbits a les xarxes realment han canviat molt...

dimecres, 15 de juliol del 2020

Cal preocupar-se pels nous rebrots?


En un congrés, fa unes setmanes, vaig veure un model matemàtic que predeia que si el confinament s’hagués mantingut a Espanya almenys fins a mitjan juiol, els casos de covid-19 haguessin arribat pràcticament a zero. Llavors, amb el país “net”, s’hagués pogut tornar a fer vida normal (almenys mentre les fronteres estiguessin tancades). El govern va optar per no fer cas a aquesta i altres previsions i arriscar-se a començar la desescalada abans d’hora, prioritzant les raons econòmiques per sobre l’epidemiologia. Aquesta és l’arrel del problema que tenim ara: els rebrots. La situació no és inesperada. És, per tant, inexcusable que no ens hàgim preparat bé per fer-hi front.

No podem treure importància al que està passant perquè, de moment, hi hagi menys casos greus i morts: ja arribaran, si continuem així. La corba de contagis està de pujada i ja hem vist que es pot descontrolar fàcilment. Quan hi ha una certa quantitat de casos, és difícil frenar-la, perquè aquest virus és molt infecciós. 

El brot a Lleida és el primer important i ens ha de servir com a avís del que pot venir a continuació. La situació precària dels temporers va accelerar-hi l’escalada, però un factor de risc important continua sent la densitat de població. Era d’esperar que Barcelona fos la següent ciutat a entrar en zona vermella. En aquest cas, tractar Hospitalet com una entitat separada és absurd. El virus no s’aturarà en creuar un carrer. Tota l’àrea metropolitana, el territori més populós de Catalunya, s’hauria de mirar conjuntament.

Els brots actius a aquesta zona encara son pocs, i això és bo. Vol dir que som a temps d’evitar que es compliquin. Però això no ho aconseguirem esperant, si no intervenint-hi activament. Després de l’experiència dels primers mesos, sabem que només hi ha tres coses que poden aturar la propagació el virus: diagnòstics ràpids (molts PCRs), seguiment de contactes dels positius (un rastreig efectiu) i confinament. El que ha passat a Lleida demostra que això no estava a punt. Potser es fan més tests que abans, però la capacitat de rastreig és deficient i no podem aïllar zones amb eficàcia sense ficar-nos en un garbuix legal.

Si no teníem aquestes eines, per què vam desconfinar el país? És fins a cert punt comprensible acceptar certs riscos per facilitar la recuperació econòmica, però el que no podem és posar el cotxe a dos-cents per hora sense comprovar que els frens funcionen. A la primera corba ens estimbarem. I sabíem que aquest viatge està ple de corbes.

Encara tenim temps d’esmenar les mancances, però el marge és cada cop més petit. Els governs tenen la responsabilitat d’estar a punt per fer front a les crisis (sobretot si son tan previsibles com aquesta) però no son els únics culpables dels fracassos. Recordem que tots hi hem de contribuir evitant ara més que mai les situacions de risc personals i laborals. Si no, els rebrots augmentaran i s’acabaran convertint en una segona onada, tal com hem vist als Estats Units i altres països. Siguem-ne conscients.

[Publicat a El Periódico, 14/7/20]

dissabte, 11 de juliol del 2020

15 anys



Tal dia com avui, fa 15 anys, tornava de vacances i decidia que potser podia ser divertit provar això de fer un blog, que era una cosa que s'estava posant de moda. I mira, aquí el teniu encara. Sota mínims, però el bloGuejat resisteix, ara convertit en un format juràssic per a nostàlgics. Mentre quedi algú que el llegeixi, aquí continuarem!

dijous, 9 de juliol del 2020

Per què hi ha rebrots i què hem de fer ara

Fa molta ràbia sentir això de «jo ja ho havia dit». Però hi ha situacions en què encara fa més ràbia ser qui ho ha de dir. Això és el que els està passant a molts científics aquests dies, que quan es van començar a anunciar la desescalada a diversos països d’Europa van avisar que els rebrots serien inevitables. No era una previsió difícil de fer: si el confinament funcionava tan bé a l’hora de frenar en sec els contagis (diferents estudis han demostrat que com més ràpid i sever, més efectiu ha sigut), en el moment en què s’acabés i es reiniciessin els contactes socials les situacions de risc augmentarien immediatament i, per tant, els casos tornarien a pujar. Efectivament, ha sigut així. La qüestió no era, doncs, com evitar els rebrots que, si volem tornar a posar una altra vegada en marxa el país en aquestes condicions eren segurs, si no què fer quan arribessin. És a dir, era necessari estar ben preparat per aturar-los immediatament. Aquí és on estem fallant.

És cert que la despreocupació dels joves és perillosa, i una de les arrels del problema que tenim. Però el que està passant a Lleida és semblant al que es veu a Leicester, la primera ciutat del Regne Unit que s’ha hagut de reconfinar (i el lloc on visc des de fa 12 anys). No són ciutats gaire grans ni especialment denses, però tenen una activitat econòmica concreta que és susceptible a l’explotació (els temporers a Lleida, les fàbriques de roba a Leicester), duta a terme per mà d’obra barata, sovint immigrant, que ha de treballar i viure en condicions precàries i no es pot quedar a casa perquè necessita els diners per subsistir.

Culpar els treballadors d’aquests brots és fàcil i populista. Els veritables responsables són els que els contracten per treballar en unes condicions que no respecten les mesures sanitàries vigents. Part del problema és també que el govern no tingui un sistema per controlar i facilitar que tots els empresaris segueixin la normativa. I encara és més greu no estar a punt per fer front als rebrots.

Tant a Lleida com a Leicester hem vist el mateix titubeig a l’hora de reaccionar i una falta d’informació actualitzada, que a hores d’ara no és acceptable. Tanquem el cercle i tornem al principi: sabíem que anàvem cap aquí i sabíem què havíem de fer per preparar-nos. ¿Tenim els hospitals a punt? ¿Estem fent prou tests? ¿Som capaços de rastrejar a fons els contactes dels infectats? Si alguna de les respostes és no, llavors ens hem de preguntar què no s’ha fet bé.  

Si volem evitar una segona onada hem de ser més eficaços frenant els rebrots perquè no creixin. Això implica treballar a dos nivells. Primer, conscienciar la població que el moment que vivim és fràgil. Tot i que aquesta no és l’única solució, ara més que mai hem de fer cas de les recomanacions (mascaretes, distància, rentar-nos les mans, evitar les multituds). Segon, hem d’exigir que els governs utilitzin tots els recursos possibles per detectar i aturar els rebrots abans que es compliquin. Les eines hi són, només fa falta utilitzar-les bé.

[Publicat a El Periódico, 7/7/2020. Versió en castellà.]

dimecres, 1 de juliol del 2020

Que tinguem un bon estiu

La pandèmia no s’ha acabat. Ens costa d’entendre, perquè el número de casos a bona part d’Europa s’ha reduït a uns mínims tolerables. Però la setmana passada arribàvem al rècord de casos diaris des de l’inici, sobretot perquè Amèrica està veient ara el pic que nosaltres vam patir fa uns mesos (i l’Índia els va al darrere). A més, ells tenen un problema important: la incompetència d’alguns dels seus líders sembla que no té límits. La gestió de la crisi a Europa va ser desastrosa al principi, però, almenys un cop es va entendre que l’única manera de parar els contagis era evitar el contacte, la corba es va aplanar ràpidament, excepte als llocs on van decidir anar per lliure i optar per un confinament 'light' (al Regne Unit, per exemple, encara no ens hem tret del tot de sobre la primera onada).

Així doncs, hem de ser conscients que encara ens queda molta pandèmia per endavant, perquè mentre el virus continuï campant lliurement per algun racó del globus, el perill de rebrots no haurà acabat. A hores d’ara sembla prou clar que no marxarà ell solet: és prou contagiós i està prou escampat pel planeta per continuar ser pandèmic fins que fem alguna cosa. Aquesta 'cosa' és la vacuna, que tot sembla indicar que podria estar a punt fins i tot abans de les estimacions més optimistes (s’està parlant ara d’aquesta la tardor).

La que està més avançada, la que desenvolupa el grup d’Oxford, ha entrat a l’últim nivell de proves clíniques (la fase 3), i la farmacèutica que hi ha darrere hi té tanta confiança que ja ha començat a fabricar les primeres dosis per si de cas tots els resultats surten positius. És una aposta que els pot sortir cara si apareix algun entrebanc d’última hora, que no és impossible, però que ens pot estalviar uns mesos preciosos si tot va bé. La part de producció i administració de la vacuna serà més llarga que la del desenvolupament científic, i el més probable és que no aconseguim la preuada immunitat de grup (almenys un 50%-60% de la població coberta) fins ben entrat el 2021, si tenim sort.

També és molt possible que més vacunes creuin la línia de meta (ara mateix n’hi ha una altra a fase 3, nou a fase 2, nou a fase 1 i més de 125 en estudis preliminars), i al llarg de l’any que ve potser aniran arribant al mercat. Unes seran millors que els altres (més fàcils de produir, més efectives...), i la combinació de totes és segurament el que ens permetrà immunitzar més de mig planeta i condemnar així el SARS-CoV-2 a la irrellevància.

Aquest resultat final és pràcticament segur, si tenim en compte que el coronavirus muta molt poc i, per tant, la protecció que confereixin les vacunes hauria de durar una bona temporada. Seria molt estrany que cap de les més de 150 vacunes en joc funcionés, crec que podem ser optimistes. Però, si us hi fixeu, aquesta previsió implica més d’un any de "nova normalitat". Això vol dir que haurem de continuar anant amb compte.

Comença un estiu que no serà com els altres, més val que ho tinguem present. Com no ho serà la resta del 2020 i com a mínim bona part el 2021. Tal com anunciàvem quan començava la desescalada, en aquesta fase el que hem d’esperar son rebrots que, si no es controlen prou ràpid, poden requerir noves restriccions i, fins i tot, nous confinaments a zones concretes. Ho hem vist ja a l’Àsia, que continua anant per davant nostre, i està començant a passar a Europa, malgrat que les altes temperatures d’aquests mesos dificultin en part la propagació del virus. L’objectiu és evitar que aquests rebrots es desmarxin i acabin formant la segona onada de la pandèmia, tal com està passant a llocs com Iran. Res no ens garanteix que aquesta possible onada esperi fins la tardor, com pronostiquen alguns, sobretot si ens relaxem massa durant les vacances. La capacitat dels governs de fer tests massivament i actuar amb rapidesa és el que marcarà la diferència. Però més encara ho farà la sensatesa dels ciutadans. El país que millor entengui el que ens estem jugant ara és el que patirà menys.

Sabem que actualment s’han diagnosticat a tot el mon més de nou milions de casos de covid-19 (basant-nos en estudis serològics, això segurament vol dir més de 90 milions d’infectats reals), amb una mortalitat declarada propera al mig milió (que, segons alguns càlculs, en realitat s’aproximaria més al milió). No és una malaltia trivial: més val que ens la prenguem tant seriosament com puguem i ens esforcem a reduir al màxim els contagis fins que arribi la vacuna. Recordem-ho si volem tenir un bon estiu.

[Publicat a El Periódico, 29/06/20. Versió en castellà.]