dilluns, 30 de gener del 2017

A la contra

La setmana passada vaig sortir a la Contra de La Vanguardia. És tot un honor que m'escollissin per parlar d'un tema tan essencial com l'impacte de la ciència en la societat, sobretot relacionat amb el tema de la recerca sobre l'envelliment. El que podeu llegir va ser el resultat d'una llarga i interessant conversa que vaig mantenir amb en Lluís Amiguet just abans de fer una taula rodona sobre el tema. La podeu comparar amb la primera vegada que vaig parlar d'un tema semblant a la Contra, ara fa vuit anys i mig. Tot i que llavors l'èmfasi va ser més en la part científica, ja començava a apuntar la importància de saber una mica d'aquests temes si volem tenir alguna cosa a dir sobre cap a on va la societat. I continuo creient que és bàsic: la ciència avança molt ràpid, no ens podem permetre no estar al dia si volem poder opinar sobre com s'ha de regular.


divendres, 27 de gener del 2017

Lentitud

Sóc un novelista lent. Escric ràpid, tinc aquesta sort, per això publico uns quants llibres cada any, però quan es tracta de novel·les, vaig molt lent. Perquè per mi una novel·la no s'escriu, sinó que es reescriu. I, abans d'això, es madura. Per això el procés em dura tant i per això dels vint-i-tants llibres que porten el meu nom només tres són novel·les.

I, malgrat això, la novel·la és el meu format preferit. És el gènere en el què estic intentant bastir la trajectòria més coherent (a la resta sóc més anàrquic) i pel que m'agradaria que algú em recordés algun dia. Les tres primeres que he escrit formen un cicle sobre la manipulació i, tot i ser totalment independents, comparteixen tema i esperit experimental, ja que en cadascuna provava una aproximació diferent: la del cinema d'acció a El rei del món, la de la televisió a El joc de déu i la del còmic a Hipnofòbia. Ara em toca canviar  una mica.

La setmana passada penjava a les xarxes la foto que veieu aquí, per marcar el moment que acabava la primera versió "ensenyable" de la que espero que serà la meva quarta novel·la. És la segona més llarga que faig, després d'El rei del món, i la primera d'un nou cicle, que també tindrà tres peces i anirà sobre l'exili. A sobre és la més personal de totes, la que té més de mi. I també és la que m'ha costat més escriure. He tardat gairebé15 anys i mig. No és broma: la vaig començar el setembre del 2001. He fet moltes altres coses entremig, és cert, però sempre he anat treballant de fons en aquesta novel·la. No he pogut anar més ràpid perquè he hagut de fer-me meus els personatges, entendre què buscava cadascun d'ells i anar madurant la història que volia explicar. I, a més, anar desenvolupant les eines per poder explicar-la com volia, per això les altres tres li han acabat passant al davant. L'he escrit i reescrit uns quants cops. He afegit, retallat, reescrit i retallat de nou fins que ha arribat aquell punt que et sents prou satisfet, fins que pots defensar cadascuna de les frases que hi surt, cada paraula. I ara respiro una mica més tranquil.

Encara li he de passar una mica el ribot, però ja he començat a ensenyar-la als meus lectors de prova. És una fase emocionant, el moment de deixar que la vegin un parell d'ulls frescos. Seguiré treballant-hi uns quants mesos més i, si tinc sort i em queda com espero, potser l'any que ve la podreu llegir els qui en tingueu ganes. Aquests post, doncs, no és per fer propaganda de res, només per explicar-vos una faceta més del meu procés creatiu, per si a algú li interessa. I per justificar perquè no he tret cap novel·la des d'Hipnofòbia: tenia la següent al forn, cuinant-se a foc lent. Aviat podreu jutjar si ha valgut la pena tanta feina.

dimarts, 24 de gener del 2017

dilluns, 23 de gener del 2017

Final del tour

Ja sabeu que vaig acabar l'any, literàriament parlant, amb la publicació d'Herba Negra, el thriller apocalíptic escrit a mitges amb Ricard Ruiz Garzón que va guanyar el premi Muntaner. Aprofitant les vacances vam fer un mini tour de presentacions i entrevistes (i vaig poder saludar uns quants de vosaltres en directe, cosa que sempre s'agraeix).

Per acabar la "campanya" del llibre (aviat començaré a donar-vos la llauna amb el següent, que és l'únic que tinc previst pel 2017, de moment, i sortirà ben aviat), us penjo avui algunes fotos de la presentació a la llibreria Low Cost de Figueres, terra de frikis, on ens va fer de mestre de cerimònies el gran Sebastià Roig, i la de l'Abacus de Girona, on la responsabilitat va caure en Pep Prieto. També podeu llegir i escoltar uns quants comentaris, ressenyes i entrevistes que han sortit des de llavors:

Ressenya a la SER (a partir del minut 3)
Crítica a La Biblioteca del Kraken.
Crítica a la Universitat de Vic.
Entrevista a El Periódico.
Entrevista a L'Empordà.
Entrevista a l'Illa dels llibres.

Escrivim a quatre mans i signem a quatre mans, a la Low Cost.

Garzón/Macip i Roig

El trio més l'editora, Patrizia Campana

Pep Prieto i els autors, a Girona.



Reunió en un pàrking. Que sembli un accident!

divendres, 20 de gener del 2017

Una mica de ciència...

...per acabar la setmana. Comencem amb les últimes ràdios (recordeu que faig una microsecció científica a El Balcó de la SER cada dijous pels volts de les 19:30).

La primera connexió, última abans de la parada per vacances, parla sobre l'intent de fer un inventari de tots els microbis de l'Àfrica.

La primera de l'any, va ser un resum científic del 2016 i del que ens depara el 2017.

I l'última que s'ha emès, la d'ahir, recull unes quantes curiositats sobre Ramón y Cajal.

Parlant de Cajal, el meu llibre sobre ell va ser comentat fa uns dies al Núvol. També a un diari cultural digital, el Catorze, l'escriptora i blogaire Ramona Solé em va citar entre els seus catorze escriptors "especials". Tot un honor!

Acabo amb un article a l'Ara sobre un tractament per l'Alzheimer que no ha funcionat com s'esperava. Sempre es parla dels nous descobriments però crec que també és important de tant en tant destacar algun dels molts fracassos que hi ha en la recerca biomèdica, perquè sinó sembla que tot funciona sempre a la primera. El procés és molt més complicat (i car!).

dijous, 19 de gener del 2017

Mar i cels

Estava repassant les fotos que he fet aquestes vacances i he pensat que avui compartiria amb vosaltres uns quants mars i cels que he anat retratant durant el meu periple mediterrani.
   
 
 



 



 

divendres, 13 de gener del 2017

Live at Pompeii




Aquestes vacances de Nadal vaig tenir l'oportunitat de visitar per primer cop Pompeia, un lloc que sempre m'ha fascinat. Les fotos que veieu les vaig fer quan es ponia el sol sobre les runes. És un lloc encara més espectacular del que sembla.

Als qui ens agrada la música, Pompeia la coneixem també pel concert sense públic que van gravar els Pink Floyd l'any 1971, poc abans de convertir-se en mega-estrelles planetàries amb Dark side of the moon. Aquí teniu el vídeo del millor moment del xou, la versió completa d'Echoes. Si no teniu paciència per les introduccions instrumentals, salteu directament al minut 3.

dijous, 5 de gener del 2017

Una societat "low cost"

«Estem patint les conseqüències d’una economia low cost», em deia un amic l’altre dia. «La crisi ha reduït els pressupostos i esperem aconseguir els mateixos resultats que abans però pagant molt menys». Per desgràcia aquests principis s’han generalitzat. Molts professionals no tenen més opció que acceptar el xantatge, mentre que altres intenten buscar alternatives dignes. Sigui com sigui, l’estratègia té una víctima: la qualitat.

En premsa aquest impacte és evident. Un altre amic meu, periodista cultural amb més de vint anys d’ofici, ha decidit deixar totes les col·laboracions que feia perquè amb el que li pagaven ja no es treia ni un sou de mileurista. La quantitat d’hores que havia de posar-hi per entregar una feina amb cara i ulls no compensava els minsos xecs que rebia a finals de mes. Mentre ell es dedica a altres coses, el seu lloc als mitjans l’acabaran ocupant persones amb menys experiència o que completen la feina amb menys esforç. Qualsevol consumidor atent notarà la diferència.

Juntament amb la cultura, un àmbit del periodisme que està patint severament els estralls del model low cost és la ciència, i això és molt perillós. N’hem vist un parell d’exemples darrerament. El primer és el cas de la Nadia, la nena amb tricodistròfia que els seus pares van usar durant anys per ensarronar la gent i recaptar així fons per a un tractament miraculós que, òbviament, no existia. Diversos mitjans van contribuir innocentment a l’engany sense ni parar-se a pensar que la majoria del que deien no tenia cap mena de sentit des d’un punt de vista mèdic.
Qualsevol persona amb uns coneixements científics mitjans ho hauria pogut detectar. Una cosa especialment trista és que l’últim diari que va cometre l’error d’amplificar la perversa estafa, cosa que va precipitar el descobriment de les falòrnies, fa pocs anys tenia una de les millors seccions de ciència de la premsa ibèrica. Sembla que les retallades l’han deixat sense ni tan sols algú de guàrdia que pugui evitar desastres d’aquesta mena. No és només un problema d’honor: ara pagaran justos per pecadors perquè ens ho pensarem dues vegades abans de donar diners per ajudar una persona malalta.

El segon cas potser no és tan evident. Fa unes setmanes alguns mitjans anunciaven que menjar greixos afavoria les metàstasis. Això es basava en un treball espectacular d’un grup de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona, dirigit per Salvador Aznar Benitah, que presentava una forma de reconèixer les cèl·lules responsables de les metàstasis gràcies a una proteïna que tenen a la membrana, que permet a la cèl·lula captar el greix que hi ha a la sang. El més important és que això proporciona per primera vegada una possible diana per dissenyar fàrmacs contra la metàstasi, la principal responsable de la mort a causa del càncer. L’impacte que podria representar per als tractaments del futur seria fenomenal. Però, enlloc d’això, la majoria de titulars destacaven un possible efecte de la dieta en el pronòstic dels càncers, que no era pas el que deia l’article original.

L’estudi usava uns ratolins transgènics amb tumors orals sotmesos a unes dietes i unes condicions que no són directament extrapolables als humans. Per tant, encara és prematur parlar dels efectes que menjar menys greixos tindria en els malalts. L’article això ho deixa ben clar, però les notícies se saltaven aquestes precaucions. El més probable és que no tardem a veure recomanacions benintencionades que exhortaran els qui pateixen un càncer a bandejar els greixos, quan encara no tenim prou dades per concloure-ho i qui sap si fins i tot podria ser contraproduent.

És cert que els caps de premsa de les institucions de recerca embelleixen els resultats per fer-los més atractius per als mitjans, però ningú hauria de publicar una nota sense invertir uns minuts a anar a la revista que conté el treball que es vol donar a conèixer i comprovar exactament quines conclusions presenta. Només cal una mica de temps i una certa experiència prèvia en el camp, però aquestes són precisament les dues coses de les quals avui en dia creiem que podem prescindir. Al final, la informació que difonem surt distorsionada.

Els anglosaxons resumeixen aquesta situació amb la frase you get what you pay for, que vol dir que si pagues una misèria, obtindràs una misèria. No hi ha volta de full. De cara a l’any nou ens hauríem de proposar trencar aquest bucle per deixar de ser una societat low cost. Si no, el futur que ens espera serà bastant pobre.

Publicat a El Periódico, 31-12-16. Versió en castellà.

dilluns, 2 de gener del 2017

Incommunicado



Per qüestions alienes a la meva voluntat, m'he passat la setmana entre Nadal i Cap d'any atrapat en unes vacances amb accés limitat a internet. Cada cop que circulava prop d'una wifi oberta feia veure que em parava a cordar-me les vambes per poder almenys fer algun retuit i comprovar que aquests dies els únics que envien emails són els spammers

L'experiència m'ha fet entendre que, sí, d'acord, tinc un petit problema d'addicció a la xarxa. Com era d'esperar, això ha provocat la primera ressolució d'any nou: a Déu poso per testimoni que no tornaré a fer vacances en un lloc on no tinguin accés a internet de banda ampla!

diumenge, 1 de gener del 2017

Bon any nou!


Cada any desitgem que els propers dotze mesos siguin millors que els últims. A vegades passa, a vegades no, però per demanar que no quedi. Poden passar moltes coses el 2017, esperem que la majoria acabin bé. Molta sort a tothom!