dilluns, 30 de desembre de 2013

El 2014, recordem-nos de la recerca biomèdica.

Fa uns dies em van convidar a Els Matins de TV3 per parlar una mica d'uns treballs que estem fent al laboratori en el camp de les teràpies personalitzades del càncer. A la secció va intervenir també en Ricard Garcia, que ha muntat la Fundació Richi per recaptar diners per a finançar l'estudi i el tractament dels càncers infantils (de la qual m'han demanat que faci d'ambaixador). Aquí teniu el vídeo:



El dissabte passat vaig treure també el tema al meu article d'opinió d'El Periódico, que podeu llegir aquí. Resumint una mica totes dues intervencions, el que dic és que estem en un moment molt important del tractament del càncer, avançant cada cop més (com ja he explicat altres cops), però que a casa nostra encara hi ha dèficits importants de finançament, que podríem cobrir tots nosaltres, com es fa al Regne Unit o als EEUU, si fossim solidaris tot l'any i no només quan hi ha la Marató. Pensem-hi de cara al 2014, perquè els beneficiaris en serem tots nosaltres.
  

divendres, 27 de desembre de 2013

Escudella i carn d'olla o carn d'olla i escudella?


És la pregunta que divideix les famílies catalanes durant les festes. Què es menja primer, l'escudella o la carn d'olla? He sentit arguments (fervorosos i lògics) a favor de les dues opcions. Al dinar familiar de Sant Esteve, a taula hi convivien totes dues... més una de nova que hem adoptat com a pròpia la meva dona i jo: la barreja simultània. És la tercera vía: menjar la carn d'olla Duran(t) l'escudella (ho sento, no he pogut resistir l'acudit fàcil). 


S'ha de dir que és poc elegant, però retornar els trossos de carn d'olla a la seva sopa primigènia perquè quedin ben sucats abans de menjar-los dóna uns resultats fantàstics. Se li ha acudit a algú més aquesta idea o puc anar a registrar-la? Com ho feu a casa? Muntem una enquesta, ara que està de moda?


Això sí: tots estarem d'acord que els torrons es mengen al final... o no?

dimecres, 25 de desembre de 2013

Bon Nadal!


Aprofito la felicitació que han preparat a Mètode per desitjar-vos que tingueu un bon Nadal (en singular, com ens recorda en XeXu)... i començar a a anunciar-vos un dels llibres que (com a editor aquest cop) sortiran l'any que ve amb la meva firma. Que acabeu de passar unes bones festes!

dijous, 19 de desembre de 2013

Educació, incompetència i corrupció


A una nena de la classe del meu fill, els seus pares li han posat un tutor personal dos cops per setmana perquè l’ajudi amb els estudis, malgrat que no va endarrerida respecte als seus companys. Una altra fa cinc activitats extraescolars: des de piano a ballet, passant per tennis, natació i violoncel. No són els únics exemples que conec al meu entorn de criatures pressionades per a què rendeixin al màxim. I estem parlant de nanos de sis anys, que tot just comencen el seu periple acadèmic.

És obvi que les prioritats i les expectatives socials en vers els nostres fills varien radicalment segons la cultura i la zona del planeta on vivim, i que tenen un impacte directe en el rendiment escolar. Pensava en això després de veure com el darrer informe PISA concloïa que, a la Península Ibèrica, l’estructura educativa no és suficient per a què la mitjana dels alumnes arribi a uns mínims de qualitat. Hauríem de discutir que vol dir “qualitat” en aquest context, i si uns números obtinguts d’una sèrie de proves concretes reflecteixen o no el nivell d’educació d’un país, però els resultats semblen dir que, en general, a Catalunya no estimulem prou els nens, ni a casa ni a l’aula. 
Us deveu haver fixat que al capdamunt de classificacions com les del PISA hi solem trobar països asiàtics. Quan vivia a Nova York, vaig observar que els pares que més empenyien els seus fills eren d’arrels xineses i japoneses. Aquí a Anglaterra, em trobo el mateix en les famílies d’origen indi, com les de les dues nenes del primer paràgraf. Es tracta, naturalment, d’una generalització meva sense cap suport estadístic darrere, i s’ha de prendre com a tal. Però malgrat tot, ens pot servir per preguntar-nos si les famílies de cultures occidentals som més relaxades, i si l’efecte que té això en l’educació és realment dolent. La meva experiència és que als europeus que sortim fora ens aprecien molt. Tenim la reputació d’estar ben preparats, i de ser creatius i emprenedors. Són valors no tant presents en les societats orientals, més centrades en la productivitat. Quina és la millor opció a llarg termini, doncs? La pressió oriental o la “deixadesa” occidental? 

Per saber si de veritat estem nodrint i aprofitant adequadament les capacitats dels ciutadans, caldria estudiar més paràmetres dels que surten a l’informe PISA i, sobretot, al llarg d’un espectre d’edats que inclogués la maduresa. Els resultats d’un examen poden indicar la capacitat d’emmagatzemar coneixements, però no si quan un arribi al món real se sabran aplicar o no. I, anant un pas més enllà, el futur d’un país no el defineix només la preparació dels seus individus, sinó quin us es fa d’ells. No serveix de res educar-los perfectament si quan arriba l’hora de ser útils han de marxar a treballar fora. O si no escollim els elements més preparats per als llocs de responsabilitat pública. Un exemple recent: tenir una Consellera d’Educació i Cultura, una persona que assumim que deu ser vàlida en altres camps, que no es coneix ni els noms d’una de les eines claus que es fan servir en la seva feina és una manera eficaç de trepitjar l’ull de poll col·lectiu. Encara és pitjor que algú que demostri clarament la seva incompetència no presenti la dimissió o, en el seu defecte, sigui cessada a l’instant.  

Casos com aquests també són més freqüents en certes àrees del globus que en altres. Per això seria bo que, el proper cop, les xifres del PISA sortissin acompanyades d’altres dades objectives, com per exemple els índexs d’incompetència política i de corrupció, dos dels factors més decisius a l’hora de malbaratar recursos humans. Només així veurem la foto sencera de la qualitat intel·lectual d’un país.

[Article publicar a l'Esguard del 18/12/13]

ACTUALITZACIÓ: Llegiu una altra opinió sobre el tema al Tobuushi blog, des del punt de vista d'algú que viu de prop els sistemes educatius orientals.
 

divendres, 13 de desembre de 2013

O sigui, resumint,...

...que ens volen convocar a un referèndum el novembre on una de les opcions serà:



(cal dir-ho dos cops perquè s'entengui) i l'altra:



Però si descomptem el vot en blanc i les altres cinc permutacions que acabaran computant com a nul·les (serà un repte evitar-les), encara ens en queda una altra que és com:



Almenys per a les dos primeres hi ha un pla previst. Però i per a la tercera? Ja tenim clar que un estat no independent no es pot organitzar ell solet i que de moment no hi ha cap proposta de federació sobre la taula?

Queda demostrat que per a què una cosa funcioni des del punt de vista polític no és necessari que segueixi les lleis de la lògica. En tot cas, és un moment apassionant de la nostra història, aquest. A veure com acaba.

dimecres, 11 de desembre de 2013

9, 10, 11, 12, 13

 





Pels numeròlegs: l'última escala de color del segle, ara mateix.

divendres, 6 de desembre de 2013

Ninja Chriztmaz

Ahir vaig anar a veure com l'hereu feia la seva representació de Nadal, clàssica tradició escolar de la temporada. El nivell de la producció va pujar respecte a la dels anys anteriors, sobretot perquè els intèrprets, de primer i segon curs, ja eren capaços de recordar més d'una línia de diàleg i dos moviments de  coreografia seguits. S'agraïa. Però tot el que hem guanyat amb desimboltura ho hem perdut en dicció: pocs membres de l'elenc conservaven la dentadura íntegra, coses de l'edat, així que el papissoteig era generalitzat. El crit de guerra sonava més o menys com "Merry Chriztmaz!" Ens va caure la llagrimeta igualment.

Durant aquesta setmana, li hem estat preguntant a l'hereu quin paper faria a l'obra, però no ens ho sabia explicar, el molt soca. Finalment, després de posar-lo contra les cordes, tot el que vam aconseguir va ser que ens digués, ben seriós: "Em penso que vaig de ninja". Com que els ninjes no són personatges gaire habituals al pessebre, vam assumir que no l'havia encertada. Efectivament: ahir vam descobrir que anava de Christmas cracker, una tradició molt anglesa. Li va fer tanta il·lusió (o més) que si hagués sigut un ninja de veritat.