divendres, 29 d’octubre de 2010

L'altra cara

Vaig rebre ahir a casa el pamflet electoral d'una candidata a la Generalitat que, tot i que a vegades podria semblar que ve d'un altre planeta, ha nascut al meu poble. Així he descobert que la façana que presenta davant dels mitjans té poc a veure amb el veritable ideari del seu partit.

Per començar, tenen més clar que els mateixos catalans que Catalunya i Espanya són dues coses ben diferenciades. Per això obren el fulletó amb la imatge de les dues banderes fusionades per un extrem i l'eslògan "Es mucho lo que nos une". Ni al quasi-difunt Estatut queda tan clar que Catalunya no és Espanya, sinó una entitat independent amb símbols nacionals propis i uns certs ("molts", segons ells) punts en comú amb la pàtria de Cervantes.

A l'interior del prospecte hi ha les típiques promeses que proliferen per aquestes èpoques de l'any, però orientades als emigrants. Beques, recolzaments, fer-nos la vida més fàcil... Enmig de tanta esperada correcció política, no han pogut evitar que se'ls escapi una mostra dels seus veritables sentiments. Ells volen "arbitrar las medidas necesarias para que los catalanes residentes en el exterior y sus descendientes sigan conociendo y hablando la lengua catalana y española". Ja era hora que algú és proposés aquesta feina titànica. Aconseguir que els nostres fills parlin català amb normalitat en un entorn purament anglosaxó és molt més difícil que no pas fomentar l'ús del català a un territori diglòssic com és Catalunya. Atenció perquè estan oferint no ja el bilingüisme sinó l'autèntic trilingüisme, que a mi, que hi estic ficat de ple amb l'educació del meu fill, em sembla un salt mortal enrera amb moltes possibilitats d'acabar esclafat com una truita. La llengua més minoritària de la tríada serà sempre la que necessitarà una dosi extra suport institucional.

Calculo que la immersió lingüística agressiva i multinacional que hauran de muntar per estar a l'alçada d'aquesta declaració de principis farà empal·lidir els esforços de l'actual Generalitat. Però a ells no els fa por que els seus companys de professió els acusin de ser uns feixistes (a això ja s'hi deuen haver acostumat). Veient quina serà la seva política lingüística exterior, estic segur que la flama del català seguirà ben viva en mans de l'Alicia i el nostre tornarà a ser un País de les Meravelles. I després alguns desagraïts encara van dient que aquesta gent han muntat una croada contra la nostra llengua.

Entenc que el fet que el fulletó propagandístic estigui íntegrament en castellà deu haver estat un error del compaginador.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

L'escollit (LXIX)

Avui a l'escollit, un experiment que ha fet el zincpiritione que demostra que l'afany de tenir "amics" a vegades ens perd (ens passa a tots). Em recorda uns jocs que vam fer amb un personatge virtual al Lovecraft Magazine, que la gent es creia que era real tot i les barbaritats que deia i com era d'incongruent el seu currículum. Recomano de pas el La iaia té caspa, que és un blog molt divertit com bé sabeu els qui el vau votar als últims premis cats.

El segon recomanat d'avui és el relat de l'alyebard sobre l'emocionant trobada amb un polític entusiasta i unes iaies papiròfagues. Aquest és un altre blog reflexiu i irònic que si encara no seguiu val la pena que afegiu a la vostra llista.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Dilluns musical: (per)versions

Aquesta setmana, per motius de programació el dilluns cau en dimarts, coses que passen. Avui volia fer un petit experiment amb vosaltres, si us ve de gust, i comprovar si és certa aquella dita que assegura que si una cançó és realment bona ha de funcionar sigui quin sigui l'arranjament, fins i tot si se la despulla del tot i es fa en format acústic. Agafaré com a exemple una cançó que m'agrada força i ja us havia recomanat fa un temps. He trobat dues (per)versions una mica extremes, bastant més dures que fer un simple unplugged, que pel cas ens aniran de perles. Aquí va la primera:



És sorprenent però he de reconèixer que sí, que tot i trinxar-la amb un instrument tan desagraït com un ukelele (un orquestra sencera d'ells, de fet), la cosa encara funciona. Arriba el moment de fer la prova definitiva del cotó fluix:

 


No sé què en pensareu, però a mi em sembla que fins i tot cantada per una aula plena de nanos de primària la cançó sona molt poderosa. Gosaria dir que en algun moment m'ha semblat més impactant que l'original (aquests marrecs hi posen ganes!). Doncs això: Kids, de MGMT. Quin gran tema.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Mentors (feliç aniversari)

La meva universitat té muntat un sistema segons el qual als professors ens assignen uns estudiants cada curs per a què els supervisem i aconsellem si tenen problemes (sobretot curriculars, però també existencials). L'any passat, en acabar el curs, el meu primer i llavors encara únic alumne supervisat em va agrair que hagués fet una excel·lent tasca de tutor. Em vaig esforçar tot el possible, això és cert, però ni ell ni jo no, novells en aquest joc, teníem amb què comparar la meva actuació, així que a aquest elogi se li ha de donar el seu valor just. En tot cas, em vaig sentir satisfet d'haver pogut deixar una petja en aquell noi, ni que fos petita.

Voldria reivindicar la importància d'aquesta figura, la del tutor o mentor, algú una mica més gran que tu, suficient per tenir més experiència però normalment no prou com per ser d'una altra generació, algú que pots admirar, algú que et pot ensenyar possibles opcions sense obligar-te a escollir-ne cap, algú que et dona consells que no et fa res seguir perquè no pot imposar-te'ls. En alguns casos aquesta feina recau en un germà gran, en altres en un professor o fins i tot un tiet. És un estament oposat i complementari al dels pares, que trobo que pot arribar a tenir un impacte considerable en el nostre procés formatiu, sobretot a l'adolescència i els primers anys de la vintena.

La nova remesa d'estudiants que m'han assignat aquest curs m'ha fet pensar en les persones que han ocupat aquest espai en la meva vida. Els meus mentors en el camp laboral els tinc clars (la meva evolució com a científic la dec sobretot al meu director de tesi i al meu supervisor de postdoctorat). En l'aspecte personal, no n'hi ha tants que m'hagin influit de manera important. Els puc comptar amb els dits d'una mà (i me'n sobren). La persona que sens dubte més es mereix que li doni aquest títol de mentor és el culpable del meu interès per Wittgenstein, Kraftwerk, Neu, OMD, Moebius, Chaland, Adèle Blanc-Sec i els batuts de maduixa del McDonalds. Des que el vaig conèixer, ens hem ficat en un munt d'històries plegats i he descobert moltes coses interessats gràcies als seus consells. Hem desenterrat joies al Mercat de Sant Antoni i ens hem recorregut totes les botigues de còmics més polsoses de Barcelona. Hem planificat complots magistrals a sòtans llòbregs o a les taules dels fast-foods més concorreguts de la ciutat i he après d'ell que un pot llegir a la vegada  el TractatusEl cometa de Cartago sense ruboritzar-se ni una mica. També li he de donar les gràcies per animar-me en els primers passos de la meva carrera literària i que per culpa seva traiés la nota més alta del meu curs a la prova de filosofia de la selectivitat. Si no l'hagués conegut, tot això no ho hagués pogut fer. I hauria estat una pena.

Em sembla que no li he reconegut mai la seva feina d'una manera explícita, malgrat que estic segur que és ben conscient de com l'aprecio, així que he pensat que avui que és el seu aniversari era un bon moment per agrair-li en públic tots aquests anys d'amistat. Felicitats!

dissabte, 23 d’octubre de 2010

Addicció

Hola, em dic Salvador i sóc un addicte.

[Ara hauríeu de contestar: "Hola, Salvador!"]

Tot va començar fa tres d'anys. Acabava de ser pare, m'havia mudat a un país nou i tenia un feina nova que requeria molta dedicació. La meva rutina habitual se n'havia anat a l'aigua i no tenia temps per fer algunes coses que m'agradaven, com per exemple escriure. Vaig pensar que si m'organitzava bé, alguna estoneta podria rascar d'aquí i d'allà. Llavors vaig començar a escriure a les nits, quan tothom a casa dormia, l'únic moment del dia que em quedava una mica lliure.

Primer era només mitja horeta, just per aprofitar la calma de la nit, després del repàs final del dia a l'email, al facebook i els blogs. Però és clar, quan t'hi poses i t'ho estàs passant bé costa parar-te als trenta minuts exactes. Els vaig convertir aviat en una hora, convençut que no em passaria res si la restava de temps de dormir. I efectivament: no ho vaig ni notar. Així doncs, em vaig agafar encara mitja hora més. Al cap i a la fi, dormir set hores és un luxe innecessari. Amb sis i mitja passava de sobres. Poc després vaig veure que amb sis també. Menys d'això ja començava a afectar-me, així que el meu sentit comú em va obligar a parar. Dues hores davant l'ordinador cada nit era suficient.

Amb la meva dona teníem un pacte: com que el nano s'aixecava més o menys a la mateixa hora tots els dies, indiferent al concepte de festa de guardar, vam quedar que al cap de setmana ens donaríem un matí a cadascú. El dia que ens toqués, l'altre s'encarregaria de la fera i així podríem dormir fins que el cor ens digués prou. A mi em va tocar el diumenge. Naturalment, vaig començar a allargar les sessions d'escriptura del dissabte a la nit. Només una miqueta. Sense adonar-me, aviat estava fent maratons d'entre quatre i cinc hores seguides de teclejar sense repòs. Per no despertar sospites, m'aixecava a una hora raonable, com si m'hagués anat a dormir aviat, i la meva vida continuava aparentment igual.

Aquestes sobredosis d'escriptura em sentaven de meravella. Tota la setmana que esperava el dissabte a la nit! Curiosament, la meva ment aguantava desperta sense problemes, però el cos acabava cansant-se, el molt traïdor. Llavors vaig incorporar unes rutines d'estirament a les sessions. Cada hora parava cinc minuts, caminava una mica i em feia uns massatges. Vaig descobrir que així podia allargar-me fàcilment fins les quatre o les cinc de la matinada. Després dormia quatre horetes per cobrir l'expedient i com nou. Només tenia un problema: tanta estona davant de l'ordinador passava factura als meus ulls, el punt feble, que acabaven fent pampallugues i obligant-me a parar. Vaig arreglar-ho ràpidament amb un coliri. A la parada tècnica reglamentària, ara hi afegia unes gotetes de dòping a cada ull i problema solucionat.

Tot semblava que anava a la perfecció, exceptuant que el dissabte m'adormia al sofà després de dinar veient la pel·lícula (cosa que no havia fet mai abans) i que més tard, quan portava el meu nano al llit, a vegades em quedava fregit al seu costat aguantant-li la mà i la meva dona havia de venir-me a rescatar. Res greu. Però això em va acabar delatant i vaig haver de confessar el meu vici. Sí: estava una mica enganxat a l'escriptura. Però no passava res: ho tenia controlat. Podia parar quan volgués.

Vaig prometre a la meva dona que hi posaria remei i per demostrar-ho vaig proposar-me no escriure ni una sola paraula en tot el mes d'agost. Res de res. Exceptuant els blogs, és clar, els blogs no compten. I un llibre que havia d'acabar, que gairebé ja estava, era només el repàs final, que tampoc no compta. Hi havia també una col·laboració que m'acabaven de proposar i que em venia molt de gust, però és clar, les col·laboracions no són ben bé escriure, oi?, només donen la meitat de feina, tampoc no es poden comptar. I volia presentar una cosa en un concurs, això sí que no podia deixar-ho, o se'm passaria el termini, així que hauria de fer una petita excepció, només això. Aprofitant que pràcticament no escriuria res en tot l'estiu, potser em dedicaria a mirar-me uns poemes antics que tenia a mig acabar i que mai trobava temps per completar, però ja se sap que la poesia no és ben bé escriure, es podria dir, ja que són poques paraules les que acaben al paper, comparat amb novel·les, per exemple, per tant no implicava relament trencar la meva promesa.

Estem ja a octubre i m'acabo d'adonar que no he deixat d'escriure ni una sola setmana en tot aquest temps. Tinc sobre la taula quatre llibres acabats i dos o tres projectes més començats, i encara estic pensant en ficar-me en més embolics. No hi ha manera d'aturar-me! D'acord, ho confesso: sóc un addicte. Ho veig clar. Aquest és el primer pas, diuen, admetre que tens un problema. Això vol dir que ja estic camí de curar-me, li asseguro a la meva dona, ara sí. I per demostrar-ho, aquestes vacances de Nadal no escriure ni una sola ratlla. Menys els blogs, naturalment, que no compten. Ni el llibre de divulgació que he ha de sortir l'any que ve, perquè tinc data d'entrega i no puc saltar-me-la. I hauré de repassar una novel·la que he fet a mitges quan l'editor em suggereixi els canvis, però ja hem dit abans que els repassos no compten. Com tampoc compten els poemes, que ja gairebé els tinc a punt, si m'hi poso segur que els enllesteixo. I un llibre infantil que estic guionitzant, però això no és res, perquè la feina grossa l'ha de fer el dibuixant, els diàlegs són breus. I també podria aprofitar per desencallar aquella història que...

dimecres, 20 d’octubre de 2010

L'escollit (LXVIII)

Es presenta aquesta setmana un llibre que té molt bon aspecte. Està fet a partir de set contes escrit per set autors diferents, que expliquen les vides de set personatges d'aquesta foto. La premisa és interessant, i els participants tenen bones referències literàries, així que valdrà la pena mirar-se'l.

El cito a l'Escollit d'avui perquè la pre-campanya del llibre ha tingut força presència als blogs. N'hi ha un específic pel llibre, on aquests dies s'ha anat jugant amb el misteri de la identitat dels creadors. Era un misteri en part fàcil d'imaginar si seguiu com jo els blogs d'alguns d'ells (1, 2, 3), tots molt recomanables.

I com a cireretes pel pastís d'aquesta setmana, no us perdeu les aventures hospitalàries de l'Allau, ferit en una èpica batalla contra el duralex, i la "distracció" en un supermercat de l'Alba, una blogaire catalana que  fa poc que ens envia cròniques des de Washington DC.

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Dilluns musical: dilluns ploraner

Vaig ensopegar l'altre dia amb una llista de les deu cançons que més fan plorar els homes. Se suposa que som durs de pelar, així que aquests temes haurien de ser més lacrimògens que una ceba. Però a mi, la veritat, el 'Everybody Hurts' em deixa bastant indiferent i el 'Tears in Heaven', sí, té una motivació emocionant, però mai no m'ha fet treure el mocador. El mateix em passa amb la resta del llistat.

He pensat que com a protesta faria el meu propi top 10, però només se m'han ocorregut cinc. La primera:



Ho confesso: no puc resistir-me a Paf era un drac màgic. Des petit em feia saltar les llàgrimes i és un trauma que encara no he superat. Per a justificar-me us he posat un vídeo que corre pel youtube on surt la lletra ben clara. No em digueu que a partir del minut 3.08 la cosa no es torna d'un tràgic pràcticament criminal. Quines ganes de fer passar una mala estona als nens! A casa meva aquesta cançó la tenim prohibida, primera per no traumatitzar el meu fill (mai se sap, potser aquesta sensibilitat és hereditària) i segona perquè no queda gens bé que el seu pare es posi a plorar com una magdalena cada cop que sona la història del Paf al CD del cotxe.

Reconec que aquesta era una opció bastant personal, però potser amb la segona estareu més d'acord:



He posat una de les versions que ha fet el Johnny Cash d'aquest tema tradicional, però a mi em funciona per desembussar els lacrimals sigui qui sugui qui la canti. La tristesa de la melodia i la història de l'amant que se sacrifica per salvar l'honor de la seva estimada poden amb mi.

Les històries d'amor tràgic sempre m'han agradat. La prova és que també té el mateix efecte una mutació hard rock de la mateixa llegenda que va fer el Gary Moore una dècada després:



Funciona millor si no mireu el vídeo, que amb els tics propis dels 80s li treu dramatisme al tema. Posar-se a plorar al so de le guitarres distorsionades i la veu gangosa del Moore té una mica més de delicte així que intento no escoltar mai aquesta cançó en públic.

La quarta és de collita autòctona i suposo que no dec ser l'únic a qui li fa efecte. És la fantàstica veu de la Maria del Mar Bonet, en part, la que fa l'efecte, però la història és prou tràgica per ser efectiva per si sola:



I l'última que se m'ha ocorregut també està lligada a la meva infantesa. Me la cantava la meva mare al cotxe (un 850 que no tenia caset) i cada cop que arribàvem a la part de cremar la barca havia de demanar-li que parés perquè se'm feia un nus a la gola. Encara ara no la puc escoltar sencera, tot i que el missatge ecologista l'he sentit tants cops que ha perdut una mica del seu poder original.




Una mica ple, aquest dilluns musical, ja em perdonareu. Espero no haver-vos fet començar la setmana de mal rotllo! Si teniu alguna cançó que us fa plorar (posar trist només no val, que això és més fàcil), compartiu-la amb nosaltres (sobretot si sou homes, a veure si m'ajudeu a completar el top 10).

divendres, 15 d’octubre de 2010

Making of (I) i una lectura pel cap de setmana (en primícia)

Per Sant Jordi del 2006 estava estirat a la platja que veieu a la foto, parlant de llibres i de ciència amb la meva dona, i de sobte em va venir al cap una idea. Va ser allò que s'en diu inspiració. Quan vaig tornar a posar els peus a Nova York, vaig aparcar tot el que tenia en marxa i em vaig llençar de cap al teclat. Uns mesos després, en un avió cap a Barcelona, li donava a la meva dona una carpeta amb un grapat de planes.

Van ser uns minuts excitants. Jo estava convençut que allò era el millor que havia escrit fins llavors, però em refiava poc del meu criteri: un perd la perspectiva quan està treballant en un projecte que li agrada. I amb aquest m'ho estava passant molt bé. Per això vaig buscar l'opinió de la crítica més dura que conec. Per a què em fes tocar de peus a terra abans de continuar treballant-hi.

Llavors va succeir una cosa que no m'esperava. Durant la propera mitja hora un somriure es va instal·lar a la cara de la meva lectora de proves, que no va aixecar els ulls dels papers en tota l'estona. De tant en tant sonava una rialla, però no gosava preguntar com anava l'experiència. Com sol passar en aquests casos, em sentia com un alumne que espera que el professor li corregeixi l'examen. En acabar, em va dir que s'havia divertit molt, que hi havia uns girs molt bons i que no perdés el temps i em posés a escriure la resta immediatament perquè volia saber com s'acabava. I això és el que vaig fer.

La meva idea és que tothom que tingui curiositat per saber de què va El joc de Déu pugui accedir a aquelles planes que van convèncer la meva dona en un vol transatlàntic abans de decidir si val la pena o no llegir la resta. Per això he demanat a l'editorial que enlloc de les típiques quatre o cinc pàgines que se solen donar en un pdf de franc com a "tast" d'una novel·la, em deixessin oferir-ne quaranta-set. És inusual, però em sembla el més honest. Trobo que amb un capítol no et pots fer una idea massa clara de com serà un llibre. Amb aquest preview, en canvi, hauria de quedar molt clar per on va El joc de Déu i si és la mena d'història que us vindrà de gust llegir.

D'aquí unes setmanes l'editorial començarà a fer circular el pdf com a part de la campanya de promoció, però per agrair-vos el fet que us passeu per aquí a llegir i comentar el que escric (i que a sobre em voteu!), voldria oferir-vos-el com a primícia. Si us el llegiu i em voleu dir què us ha semblat, endavant. Ja sabeu que jo aprecio totes les crítiques.

Feu clic AQUÍ.

dimecres, 13 d’octubre de 2010

L'escollit (LXVII)

El d'avui és un Escollit plural i dinàmic. La història comença a principis dels anys 90, quan em vaig apuntar a la idea de muntar un fanzine que feia temps que arrossegava en Leblansky. Ja tenia un altre còmplice a la nòmina, nom en codi Aristófeles, i tots tres vam fer un grapat de reunions divertides que no van portar enlloc. Uns anys després, els elements adequats finalment van confluir i va veure la llum el primer número del Dinamo, el fanzine més fantástic publicat fins llavors en la nostra llengua, que va atomitzar-se cap a finals del segle passat (de les seves cendres va sorgir l'espectacular i també difunt Lovecraft Magazine, que mereixeria un altre post).

La petja del Dinamo s'acaba de completar a la catosfera amb un parell d'adicions recents i penso que cal fer-ne propaganda. El Leblansky, guanyador del c@ts d'aquest any al blog revelació, ja us l'he recomanat uns quants cops (1, 2, 3), igual que l'Òscar Pàmies, un dels qui es va apuntar a l'aventura pràcticament des del principi. Avui li toca al torn a la resta de la Generació Dinàmica que tenim online.

Per un costat hi ha el ja mencionat l'Aristófeles, del qual avui us reomanaré el seu relat per fascicles sobre la immortalitat. A mi em fan gràcia també els seus peculiars dibuixos psicodèlics del Mimosín, una de els estrelles del Dinamo.

En Ferran Teixes, un altre dinàmic històric s'ha reincorporat fa poc al món dels blogs . Avui recomano el seu breu apunt sobre els canvis i els antisistema. Molt lúcid. Valdrà la pena també seguir el seu nou fotoblog, perquè he vist algunes fotos seves molt interessants.

I per acabar, en Sebastià Roig, el dinàmic més esbojarrat, acaba d'obrir un blog on està penjant poc a poc un llibre interessantíssim que ha escrit sobre la ciència ficció vista pels catalans dels anys 30, Els futurs dels nostres avis (una mena de continuació de l'igualment recomanable Els malsons dels nostres avis). Aquest llibre ha tingut una història un pèl enrevessada i quan ja estava a punt de sortir al carrer, se'n va cancel·lar l'edició. Ara el podreu guadir de franc. Jo recomanaria començar per aquest apunt sobre el lloc de la Ciència Ficció en la literatura o aquest altre sobre Verne i Wells a Catalunya. Per cert, el Sebastià té també un segon blog de fotomuntatges burros que us pot divertir.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Premis c@ts

Motles gràcies a tots els qui heu votat el bloGuejat i moltes gràcies als organitzadors! És tot un honor per mi rebre aquest premi i estar tan ben acompanyat al palmarès. Felicitats a tots els guanyadors!

Recordatori: nit de premis

Avui es donen els Premis c@ts. No us perdeu la gala virtual aquesta nit!

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Dilluns musical: àngels i alegries



Per celebrar que els llocs d'honor del top 10 europeu d'aquesta setmana l'ocupa un pòquer d'avis que es van estrenar en aquest negoci als anys 60 (Phil Collins, Eric Clapton, Neil Young i Santana) us poso un altre cantant clàssic que treu disc. És Robert Plant, ressuscitat gràcies al best seller Raising Sand, que ara contraataca amb un disc que sona més original que la majoria de coses que fan els músics de vint anys avui en dia (i tots els seus companys de generació). El tema és de Los Lobos (els autors surten al vídeo fent de xofers), que ja per si és una petita sorpresa. Robert Plant, Angel dance (Band of Joy).

divendres, 8 d’octubre de 2010

La crítica, el català i els tipus durs...

El XeXu ha tingut el detall de penjar una crítica d'El rei del món que va rebre com a premi a la darrera edició del Concurs Estúpid del bloGuejat (el meu més sincer agraïment!). El cas és que tant en la seva entrada com en els comentaris han sorgit un parell de temes que crec que és interessant discutir.

Per un costat, en Sànset comentava que "conèixer" el receptor d'una crítica (ni que sigui virtualment) pot condicionar-te a l'hora de dir el que penses. És cert, i està molt bé què el XeXu no s'hagi deixat influir pel fet que fa temps que ens seguim els blogs i hagi dit què li ha agradat i què no del llibre. Per mi això és el que un hauria d'esperar d'un bon crític. Jo desconfio de les ressenyes que són positives de dalt a baix o excessivament entusiastes (igual que de les que són totalment negatives). És inevitable trobar almenys una cosa que no t'ha fet el pes en un llibre, fins i tot en un que t'hagi impressionat molt. Un crític té el deure de dir-ho.

Des del punt de vista de l'escriptor, està clar que volem veure tants comentaris positius als nostres llibres com sigui possible, perquè indubtablement ajuden a vendre. A més són bons per a l'ego... Però sincerament,  jo espero amb molt d'interès què trobin defectes al que publico. Ja he dit altres vegades que això m'ajuda a millorar-me. Puc estar més o menys d'acord amb una opinió negativa, però la majoria de vegades en puc extreure alguna mena de lliçó.

Parlant d'això,  un dels punts que critica el XeXu és el fet que la història que explico (l'ascensió i davallada d'un rapper) no és prou realista per culpa de l'idioma: "El català no és una llengua creïble en boca d'un negre del Bronx, per més improperis que deixi anar. El català no està fet pels tipus durs." Quan em vaig plantejar escriure aquesta història, un dels reptes va ser precisament aquest: ser acurat amb la forma de parlar del protagonista. La meva tècnica va ser construir primer els diàlegs en anglès (exemples no me'n faltaven al meu voltant) i després traduir-los. Els resultats van rebre elogis d'un parell de catalans que vivien a Nova York com jo, cosa que em fa pensar que m'hi deuria acostar bastant. El problema és que no conec cap altre exemple publicat de rapper americà parlant català, així que no sé si algú se n'ha sortit millor que jo.

Però l'argument del XeXu sembla ser més aviat conceptual: per molt bé que m'hagi sortit, ell diu que el català no funciona en segons quins àmbits. I té raó: a la nostra llengua li manca tota la part baixa del registre, què tradicionalment ha estat ocupada pel castellà. Però no és que les eines no hi siguin: és que no es fan servir. Per això ens sona estrany. Jo crec que calen més esforços com el meu, que ja en veiem de tant en tant, sobretot en traduccions. Necessitem més històries on els quinquis parlin català. Tal i com diuen en McAbeu i en Sànset als comentaris, tot és qüestió de normalitzar-se.

Hi ha també una segona implicació dins aquesta opinió del XeXu: si som estrictes només podríem escriure sobre la nostra cultura. Es diu que un ha de parlar del que coneix millor, però a mi això sempre m'ha semblat una animalada. Cal estar documentat, sens dubte, però trobo absurd que els escriptors catalans haguem de parlar exclusivament d'històries ambientades a la Garrotxa. Per altra banda, això és el que ens trobem normalment: la majoria de la nostra literatura (i potser d'altres també) va sobre coses que passen a protagonistes catalans, si més no la que té més èxit de públic i crítica. No és estrany que com a lectors ens sentim incòmodes si un llibre que no és una traducció fuig d'aquests paràmetres. Jo espero que això canviï algun dia.

dimecres, 6 d’octubre de 2010

L'escollit (LXVI)

Faig un altre Escollit "potpourri" avui, i com que ha estat setmana de premis, us els presento en forma de pòdium:

- Premi al post més divertit a una frase infantil/juvenil d'allò més espontània, via Do you want to know a secret.

- Premi al vídeo més sorprenent pel nano políglota que ens presenten a can In varietate concordia.

- Premi al blogaire més pencaire al Mestre Pàmies, que ha començat a desgranar els fruits de la seva monumental enquesta internàutica sobre frases fetes catalanes.

Fins la setmana que ve.

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Hi ha molts homes que viuen enganyats

"About 85 percent of men report that their partner had an orgasm at the most recent sexual event; this compares to the 64 percent of women who report having had an orgasm at their most recent sexual event. (A difference that is too large to be accounted for by some of the men having had male partners at their most recent event.)"

(D'un nou estudi sobre els hàbits sexuals dels americans)

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Dilluns musical: un altre vanishing point



No sóc fan de My chemical romance, però em fa una certa gràcia que un grup tan teatral, en el sentit més progressiu del terme, s'hagi colat entre la penúltima fornada de grups emo. A més, el seu cantant s'ha convertit en un guionista de còmics força decent. He escollit aquesta cançó sobretot pel vídeo (és, de fet, un preview del nou disc), l'enèssima variant una mica psicodèlica del clàssic Vanishing point (en teniu una de recent i bastant reeixida aquí). My chemical romance, Art is the weapon

diumenge, 3 d’octubre de 2010

I tercer avís



Auqest és el darrer vídeo. Teniu tot el que sempre heu volgut saber sobre El joc de Déu ja al web oficial, inclosa la sinopsi de la història (més misteris desvelats!). Aviat hi penjaré alguns capítols per a què els pugueu llegir de franc i fer-vos una idea més clara. Sereu avisats oportunament.

dissabte, 2 d’octubre de 2010

divendres, 1 d’octubre de 2010

Primer avís



D'aquí exactament un mes a les millors llibreries!

Aprofiteu i llegiu l'entrevista que m'han fet a Tumateix Llibres