I acabo els dilluns musicals de gener de repàs al que més m'ha agradat del 2023 amb aquest tema del darrer disc del Caïm Riba, El racó dels pensaments, que transmet un bon rotllo fantàstic. Fa just 10 anys que va començar la seva carrera en solitari, després del final de Pastora, i en cada disc pots trobar almenys un parell de cançons que et posen de bon humor. No és poca cosa.
El retorn més sonat del 2023 va ser el de Peter Gabriel, que va publicar i/o, el primer disc de material original en 21 anys. És un CD sonorament impecable, com sempre, amb grans temes, que sona sorprenentment modern malgrat mantenir el so que defineix l'autor. I, més sorprenentment encara, va ser número u a UK, malgrat tots els anys que havien passat des del darrer cop que Gabriel havia sortit a les llistes. Podria posar qualsevol de les cançons, però aquesta és potser la que més m'agrada (i té un vídeo que treu un bon profit de la IA):
El 2023 va ser també l'any del retorn dels Extreme, un grup que va quedar englobat dins del moviment hair metal dels 80 però que tenia molta més qualitat musical que els seus companys de generació. La seva arma secreta era el guitarrista, Nuno Bettencourt, un dels últims guitar heroes del segle XX. Six és un CD molt potent, i té aquesta perla, que inclou un solo de Bettencourt que va omplir rius de pixels a internet i va propulsar el nou disc:
Ara que oficialment s'ha acabat la temporada de festes, començo l'any al blog igual que vaig fer el 2023, repassant la música nova que més em va agradar de l'any anterior. Seran quatre dilluns musicals (de nou en honor a la secció històrica del bloGuejat) que comença amb el retorn d'uns clàssics, els OMD, que el 2010 van començar una segona vida. Fan un so clàssic però, per coses de les modes, sona molt modern. I el nou disc, Bauhaus staircase, que curiosament va arribar a número u a UK, té un munt de moments bons. Per exemple, aquest:
A veure quines sorpreses ens porta aquest 24. Que tingueu tots molta salut i que sigui un any bo en tots els sentits!
