dijous, 9 d’abril de 2020

Aquest virus ja no se n'anirà

Mentre vivim immersos en aquesta pandèmia, ara en plena fase d’un confinament necessari que se’ns està fent molt llarg, el tema que més ens preocupa és quan podrem sortir de casa i tornar a fer vida normal. Alguns fins i tot temen que aquesta normalitat no es recuperi mai. Per respondre a aquestes preguntes i començar a pensar com serà el món postcrisi, hi ha algunes coses relacionades amb la naturalesa dels virus que cal tenir presents.

Un brot inicial es converteix en epidèmia i, després, en pandèmia si la possibilitat de contagi és molt elevada. Això és més probable que passi quan parlem d’un microbi desconegut, perquè encara ningú hi és immune. Quan un virus entra per primera vegada al cos, es genera una resposta que inclou la producció d’anticossos per neutralitzar-lo. A partir de llavors, les cèl·lules que els fabriquen es queden entrenades i poden respondre més eficaçment si aquest virus o un altre de similar ens torna a infectar, evitant que ens posem malalts. Això és el que anomenem immunitat. Aquesta mateixa resposta es pot aconseguir amb una vacuna, i així t’estalvies patir els símptomes de la infecció i els riscos que comporten, però el procés d’obtenir-ne una és llarg, i difícilment arribarà a temps per aturar el primer brot d’una malaltia nova.

Aquí entra en joc el concepte de la immunitat de grup. Com més gent immune al virus hi ha, més dificultats té a l’hora de propagar-se, fins que arriba un moment que només pot donar brots localitzats i s’acaba el risc que continuï la pandèmia. Depenent de les característiques de cada virus, pot ser necessari que hi hagi d’un 70% a un 90% de la població amb anticossos per assolir aquesta preuada immunitat de grup i aconseguir que el virus deixi de ser un problema global. Això ha passat dotzenes de vegades al llarg de la història de la humanitat, no és res nou. El xarampió, la pòlio, la rubèola i la verola, per posar exemples ben coneguts, són malalties que també van causar pandèmies i que hem anat controlant gràcies a haver desenvolupat immunitat de grup contra els virus responsables, sobretot a través de vacunacions massives.

¿Què passarà amb la Covid-19? Que la causa ja no se n’anirà: segurament el tindrem amb nosaltres per sempre, com encara tenim el virus del xarampió, la grip i tants d’altres. Mentre no disposem d’una vacuna, continuarà infectant gent, cada vegada a ritme més lent perquè hi haurà més persones resistents. Això és important, perquè recordem que un dels principals problemes és la saturació dels hospitals, que es dona quan hi ha massa casos junts, cosa que impedeix tractar de la manera adequada els malalts greus i, de fet, pot augmentar la mortalitat. Així doncs, una vegada superem aquesta primera ronda d’infeccions, que durarà uns mesos, ja tindrem molt guanyat. Per això és essencial ara aconseguir que el nombre de casos s’espaïn i no arribin tots alhora a urgències, i l’única manera que tenim de fer-ho és a través del confinament.

Però després tampoc podrem baixar la guàrdia perquè, recordem-ho, el virus encara estarà circulant. Haurem de vigilar els rebrots i, almenys durant un temps, haurem de limitar certes activitats de risc, com poden ser els viatges de llarga distància o els actes multitudinaris. Hi ha experts que creuen que pot passar almenys un any fins que puguem estar tranquils del tot (dependrà en part de quan tardi la vacuna). Mentrestant, possiblement es mantindrà un ritme més lent de contagis en rondes successives, i així el nombre de persones immunes anirà augmentant poc a poc. Però això, per desgràcia, tindrà un preu. Algunes estimacions calculen que es podria infectar entre un 50% i un 70% de la població mundial i que, si assumim que la mortalitat del virus està entorn de l’1%, podria causar 40 milions de morts.

¿Què passarà després? Segurament en un parell d’anys ens oblidarem del SARS-CoV-2 perquè ja no ens afectarà l’estil de vida, però el virus no estarà ni de bon tros erradicat. Sembla que no té capacitat de variar ràpidament, cosa que voldria dir que la immunitat que genera podria durar mesos o anys, potser fins i tot per sempre, perquè els anticossos continuaran reconeixent-lo. Però això és difícil de predir ara per ara. Podria convertir-se en un virus estacional, com el de la grip, que torna cada temporada i, tot i que no solem fer-ne gaire cas, mata aproximadament mig milió de persones a l’any. Sigui com sigui, la crisi passarà, però aquest coronavirus es quedarà amb nosaltres. Millor que no el perdem de vista.

[Publicat a El Periódico, 06/04/20. Versió en castellà.]

divendres, 27 de març de 2020

¿Com es gestiona una pandèmia? +Bonus tracks

La pregunta sencera seria: ¿com es gestiona una pandèmia en una societat globalitzada i hiperconnectada on et pots plantar a l’altra punta del globus en poques hores i on la informació, també la falsa, es transmet a la velocitat d’un clic? Una resposta podria ser que no en tenim ni idea perquè és el primer cop que ens trobem en una situació així. Però no és del tot cert que el Covid-19 ens enganxi per sorpresa. El 2009 ja en vam viure un simulacre amb la grip porcina, un virus nou que també va córrer com la pólvora. No hem sabut aprofitar aquesta dècada de tranquil·litat per dissenyar un pla d’acció global contra pandèmies, coordinat per una sola entitat guiada pels millors experts, que hauria sigut l’ideal. A manca d’això, hem hagut de deixar la resposta a mans de cada govern. I aquí és on comença el drama.

Visc al Regne Unit, i quan Boris Johnson va anunciar el seu petit experiment de darwinisme social (deixem que la gent s’infecti i els que sobrevisquin generaran una immunitat de grup que frenarà els contagis), els meus amics em van contactar esparverats. Els vaig tranquil·litzar: era una estratègia amb cert sentit però insostenible a curt termini. Es podria fer amb una malaltia que progressa a poc a poc, però deixar que la covid-19 avanci al seu ritme saturaria ràpidament els hospitals, que seria nefast. Vaig pronosticar que abans de dues setmanes hauria de canviar de tàctica. Només va tardar uns dies.

Si jo, amb coneixements sobre el tema però sense experiència en epidemiologia o salut pública, vaig veure-hi ràpidament el problema, ¿com és que els assessors del primer ministre no se’n van adonar? Segur que ho van fer, però per sobre les raons tècniques s’haurien d’imposar les polítiques (el gran ego de Johnson, la necessitat de marcar múscul davant dels europeus...). A l’altra banda de l’Atlàntic, la situació va ser similar: Trump, sempre impermeable a la ciència, perdia un temps preciós assegurant que tot estava controlat i adoptant mesures sense lògica (¿impedir que aterrin vols d’Europa però no del Regne Unit?), com sempre pensant abans en l’economia del país que en la salut dels ciutadans.

Un líder intel·ligent reconeix les seves limitacions, s’envolta d’experts i, sobretot, se'ls escolta. Per desgràcia, molts governants avui en dia obvien una o més d’aquests passes, i ara paguem el preu de posar aquests irresponsables a dirigir països. Són comportaments perillosos quan prendre decisions de vida o mort amb celeritat.

És normal que en situacions com aquestes hi hagi dubtes. Encara discutim, per exemple, si tancar escoles té un impacte rellevant. El Center for Disease Control and Prevention dels Estats Units recomana no fer-ho, basant-se en dades de l’Àsia, però la majoria d’estats han tirat pel dret. Haurem d’esperar a analitzar les xifres per saber quina era l’opció adequada. En canvi, altres accions les tenim clares. Aïllar com abans millor els focus principals i tancar països funciona molt bé. Ho hem vist a Singapur, Taiwan i Hong Kong que, malgrat estar ben a prop de l’epicentre, han aconseguit salvar-se de la pandèmia. ¿El secret? Una actuació ràpida i contundent imposant quarantenes i confinaments i controlant fronteres. A Itàlia ha passat el contrari: sense contenció, la població infectada del nord es va estendre per tot el país, i amb ells el virus.

Malgrat les evidències, a molts dirigents encara els tremola el pols. Boris Johnson mateix no sabia què fer amb un Londres que se li estava omplint de virus més ràpid del que li agradaria. La seva estratègia inicial de demanar que la gent no anés als pubs però no tancar-los resumeix bé aquesta indecisió. L’equilibri que han de mantenir els líders entre seguir les recomanacions científiques i no paralitzar el país més del necessari els fa ser massa prudents. Per sort, el virus va retardat al Regne Unit unes setmanes respecte al sud d’Europa, per això molts van entrar en modus confinament fins i tot abans que el Govern ho ordenés. Potser aquesta reacció ciutadana compensarà en part les vacil·lacions dels polítics.

Quan acabi el pic d’infecció i comptem les víctimes de cada país, podrem valorar millor la gestió que se'n ha fet. Serà un bon moment de retirar-li la confiança als polítics que no hagin sabut prendre bones decisions durant la crisi. Perquè el millor que podem fer els ciutadans per lluitar contra les pandèmies és posar-nos a les mans dels líders adequats.

[Publicat a El Periódico, 25/03/20. Versió en castellà.]

BONUS TRACKS:

- Una entrevista a El matí de Catalunya Ràdio per parlar de pandèmies passades i futures.
- Una anàlisi a El Balcó de la SER sobre com s'ha gestionat la pandèmia.
- Una entrevista al Tot es mou de TV3

dissabte, 21 de març de 2020

Bloguejar en temps del coronavirus

Començo avui un auto-confinament (en Boris Johnson no l'ha decretat, però han tancat la universitat i ja no podem anar als laboratoris) que, com el vostre, no sé quan durarà. Com que estem veient el que pasa al sud d'Europa, la gent s'ha conscienciat (i espantat) abans. Potser això ens ajuda a controlar-ho millor. Veurem.

Mentrestant, porto uns dies que he recuperat la meva vessant de "expert" en tema de microbis, que m'havia guanyat després de publicar dos llibres sobre el tema (el primer dels quals es reedita la setmana que ve, després d'un temps d'estar descatalogat), gràcies també en part a haver estat més actiu (i crític) a twitter. La conseqüència ha sigut unes quantes contribucions mediàtiques. Us en penjo les més significatives, per si em voleu sentir/llegir parlant sobre els que considero que son els punts clau de la pandèmia i la seva gestió.

- A Efe em van entrevistar i vaig aprofitar per demanar una línia d'acció coordinada per fer front a la crisi. 

- A la Cope vaig criticar com s'havia gestionat la crisi els primers dies. 

- Al Huffington Post vam parlar de què s'estava fent bé i malament, i després vam teoritzar sobre quan pot durar el confinament.

- A El Economista vam discutir com sobreviu el virus a diferents superfícies.

- A El Confidencial vaig parlar de què passarà després de la pandèmia.

- Al blog de la UOC vam relacionar la gestió de les pandèmies amb la salut planetària, un concepte relativament nou que cada cop tindrà més rellevància en com ens enfrontem a reptes globals.

- A l'ARA, en Xavier Bosch em discutia les dimissions que vaig demanar per twitter en sentir unes declaracions per mi irresponsables d'en Pedro Sánchez, tot i que en el fons ho veia com jo.

- A El País vaig publicar un extens reportatge sobre altres epidèmies que han arribat a terres catalanes i com van afectar les nostres vides (perquè a vegades sembla que la de la covid19 sigui la primera!).


- A l'ARA soc un dels científics que discuteix com s'està portant el confinament i l'aïllament, junt amb Oriol Mitjà i Bonaventura Clotet, entre altres.

- A El Punt Avui, parlo de pel·lícules apocalíptiques i víriques (amb detalls aquí) amb el Bernat Salvà.

- A Mètode parlem de com s'ha de comunicar en temps de crisi com aquests.

- Al Diari de Tarragona analitzava què s'està fent malament i què podem canviar.

- Aquí parlem de les diferències de mortalitat entre comunitats autònomes, al diario.es.

- I aquí , aquípodeu veure prediccions sobre la durada de la pandèmia i crítiques a com s'està portant.

- Finalment, vaig participar a À Punt en un programa sobre el coronavirus, just després que el President Puig fes la seva intervenció. Aquí en teniu dues mostres:

dijous, 12 de març de 2020

Covid-19: sobretot, molta calma

Estava dubtant si parlar de la Covid-19, perquè la situació em causa un cert ‘déjà vu’: podria aprofitar textos que vaig escriure sobre la pandèmia de grip porcina del 2009 i no es notaria gaire, perquè malgrat que es tracta de virus diferents, ens han afectat i hi hem respost de manera semblant. Però no faré trampes i em centraré en alguns aspectes de la situació actual que trobo rellevants, amb el coneixement que em dona haver treballat amb virus i haver escrit un parell de llibres de divulgació sobre microbis i epidèmies.

Encara no coneixem bé el SARS-CoV-2 (el virus que causa la malaltia similar a la grip anomenada Covid-19). Sabem que s’escampa ràpidament (en part perquè els malalts són contagiosos durant una llarga fase sense símptomes) i que té una mortalitat mitjana relativament baixa, segurament menor del 2% (per tenir perspectiva: 20 vegades més que el 0,1% de la grip estacional, però molt menys que el 50% de l’Ebola). A més, podria ser que es quedés amagat en algun lloc de l’organisme, com fa el VIH, i rebrotés quan el pacient ja s’ha curat. Si sumem aquests factors, més les nombroses incerteses, hi ha motius de sobra per ser cautelosos. Però no per viure amb la por al cos.

Si cada cop que comença la temporada de grip estacional les autoritats publiquessin el nombre de contagis detallats i els diaris preparessin gràfics que seguissin com s’estén la infecció i quantes morts causa, els moments de pànic que s’estan vivint ara es repetirien cada hivern. Aquestes dades són molt importants, sobretot quan ha aparegut un microbi desconegut, però des del punt de vista del control sanitari, no del de l’usuari. La transparència és essencial (fins i tot els xinesos ho han après, després que el SARS es magnifiqués per culpa dels intents d’amagar-la), però també ho és com es transmet la informació. Hi ha dades que, si es donen al públic, amplificats per uns mitjans àvids de notícies que atreguin lectors, no aporten cap benefici i, en canvi, poden fer mal. Un exemple: la fal·lera per acaparar mascaretes (que, recordem-ho un cop més, no serveixen per evitar que et contagiïs) ha fet que s’esgotin a molts llocs. La gent que realment la necessita per altres motius (personal sanitari, immunodeprimits...) ara no en té prou i haurà de córrer uns riscos innecessaris.

Una cosa que haurien de tenir sempre en compte les autoritats és el poder de l’estupidesa humana, una resposta habitual i natural (i més contagiosa que un virus) que exhibim pràcticament tots quan ens deixem portar per la ‘saviesa’ de la massa en moments de crisi. A la universitat he vist més d’un cop com els estudiants confien més en rumors que en la informació que els passem els professors. Si una població altament educada i acostumada a contrastar fonts d’informació es deixa endur fàcilment per la irracionalitat quan està sota pressió, és fàcil entendre què passa en entorns menys preparats. Comunicar amb molta cura els temes de salut són deures que tenim encara pendents tant els científics com els polítics i els mitjans.

Les conclusions que podem treure el 2020 són les mateixes que el 2009. La més important: quan apareix un virus nou cal una resposta ràpida i coordinada fins que entenguem l’abast de la malaltia que causa. El que han fet les autoritats, des de les xineses a l’OMS, no és exagerat, sinó adequat. Algunes coses es podrien polir, sens dubte, però m’ha semblat que s’han evitat alguns errors antics i s’ha actuat amb més fermesa. El que no ha millorat ha sigut la gestió pública de la crisi, que ha tornat a crear desconcert, desconfiança i paranoia. Sempre hi haurà alguna persona que creurà que tot plegat és un complot, però el que hem d’aconseguir és que aquest punt de vista es mantingui marginal i la gent faci cas els que en saben. Per a això cal que hi hagi una estratègia de comunicació coordinada i raonada, si pot ser amb una sola font d’informació (potser l’OMS mateixa) secundada i amplificada per totes les autoritats i mitjans.

No crec que ningú dubti que, avui en dia, les malalties infeccioses són un problema global. Comencen en un racó del planeta, però el nostre estil de vida fa que s’estenguin com la pólvora. Les pandèmies seguiran sent freqüents, els entesos ho diuen, i hem d’aprendre de cada incident per a què el proper cop les coses ens surtin més bé. Perquè potser un dia apareixerà el virus perfecte, altament mortal i fàcil d’escampar, i llavors no tindrem temps de pensar-nos-ho gaire. De moment, mantinguem la calma i escoltem només els experts.

[Publicat a El Periódico (9/2/20). Versió en castellà.]

diumenge, 8 de març de 2020

Unes quantes coses per celebrar el #8M #IWD2020

El bloGuejat s'uneix avui a les reivindicacions del Dia Internacional de les Dones amb aquesta foto de la celebració que vam fer divendres a la universitat de Leicester per reclamar la igualtat de les dones en la ciència (els meus companys i jo amb els braços fem el signe d'igual, per si no es veu prou clar)...

...i també amb aquesta reivindicació que vaig fer a la ràdio el mateix divendres, aprofitant que parlàvem del malbaratament de menjar (escolteu-ho, les dades son sorprenents).

Ja que som aquí, us penjo altres coses que han anat sortint aquests dies. A la ràdio hem parlat de bacteris que mengen CO2, per què es moren les abelles, la relació entre la gana i la son (amb una aparició estel·lar del cànnabis) i per què els cabells es tornen blancs després d'un trauma.

Mentrestant, a l'ARA he parlat de per què els homes tenim més risc de càncer (spoiler: el maleït crtomosoma Y sembla que en té la culpa) i del fet que la crisi climàtica fa trenta anys que es va predis encertadament.

I finalment, un parell de col·laboracions a altres blogs. Una és a El biblionauta, blog consagrat a la CF en català, on proposa que la literatura juvenil no existeix. L'article va generar un debat interessant a les xarxes.

L'altre és la meva contribució a l'últim Dia Mundial del Càncer, que va aparèixer al blog dels estudis de Ciències de la Salut de la UOC. Aprofito per comentar-vos que he començat una col·laboració amb la UOC i m'he incorporat com a professor i investigador de Ciències de la Salut, cosa que m'obligarà a fer més sovint que fins ara el viatge Leicester-Barcelona.

dimecres, 26 de febrer de 2020

Paper cremat, l'homenatge a Ray Bradbury

Ja sabeu que em prodigo poc pel que fa als contes, però de tant en tant em fan una d'aquestes que no puc rebutjar. Per exemple, quan fa uns mesos la Inés Macpherson em va proposar escriure alguna cosa per l'homenatge a Ray Bradbury que estava preparant Apostroph, de seguida m'hi vaig apuntar. Soc molt fan del Bradbury, i el llistat d'escriptors que havia reunit per aquest recull era tot un luxe, incloent-hi uns quants amics amb qui he coincidit a altres antologies. No hi podia faltar. 

Han muntat un verkami per finançar el llibre, que ja gairebé ha assolit els objectius, i el tindrem a les llibreries d'aquí poc. Passeu-vos-hi si us interessa el tema i reserveu el vostre exemplar! Jo no m'ho perdria.

Aquí us explico una mica més de què va el meu conte (que no és de ciència-ficció, com es podria esperar) i com em vaig ficar en aquesta història. I aviat us parlaré de la meva novetat de Sant Jordi, però això és un altre tema...

dijous, 13 de febrer de 2020

Per què la menopausa no és tan mala idea

L’univers té molts enigmes per als quals la ciència encara no ha trobat una explicació. Potser una gran part s’amaguen fora del nostre planeta però, sense haver d’anar tan lluny, aquí mateix estem envoltats d’un munt de misteris per resoldre. Per començar, l’ésser humà és una font inesgotable de preguntes sense resposta. Fins i tot coses que habitualment ignorem pel quotidianes que són poden contenir trencaclosques sorprenents. Pensem, per exemple, en la menopausa. ¿Quin sentit té? ¿Per què les femelles d’algunes espècies, incloent les humanes, han de patir aquest incòmode període de desequilibris hormonals per acabar perdent la capacitat de procrear? Sembla absurd.

Abans de considerar el tema, recordem les regles del joc. La gran diversitat d’éssers vius de la Terra és conseqüència de l’evolució. En una primera fase, apareixen mutacions espontànies en l’ADN d’un organisme. Només els canvis genètics que proporcionen un avantatge reproductiu (més capacitat d’alimentar-se, més resistència a l’entorn, més nombre de cries que sobreviuen...) s’incorporaran al genoma de l’espècie. Això ho determina la selecció natural: l’individu més apte procrearà millor, igual com els seus descendents, i així els seus gens es convertiran en els més habituals de la població.

Tornem a la pregunta inicial: ¿on encaixa la menopausa en tot això? Definitivament, no augmenta les possibilitats de reproduir-se, sinó al revés. Hauria de ser millor per a la supervivència de l’espècie que, com en el cas dels mascles, les femelles poguessin criar fins al final, en lloc de deixar d’ovular en un moment donat. Però, en canvi, la selecció natural ha determinat just el contrari en uns quants casos (en mamífers, de moment només s’ha vist en algunes balenes, a part de nosaltres). ¿Per què? Si pensem en els humans, quan van emergir els primers ‘Homo sapiens’, la menopausa havia de ser una raresa, perquè la majoria de dones morien abans de tenir l’edat de passar-la (es creu que només el 17% superava els 40). Però, malgrat tot, sembla que l’evolució ja ens havia incorporat aquest complex programa en el genoma. Si no servís d’alguna cosa, no hauria sigut així. Aquest és el misteri que cal resoldre.

Una hipòtesi que ho intenta explicar, i que actualment és la més acceptada, és la de les àvies: disposar d’un contingent addicional de femelles experimentades a cura de les cries de la família i que els transmeti els seus coneixements augmentaria les possibilitats que sobrevisquessin fins a poder reproduir-se elles també. En aquest escenari, la menopausa seria una manera de protegir les àvies: al principi, bona part de la mortalitat femenina estava relacionada amb l’embaràs i el part. Una dona que deixava de parir tenia molts més números de poder arribar a vella.

Un article recent, publicat a la revista ‘PLOS Biology’, proposa una hipòtesi alternativa i alhora complementària: potser la menopausa ha aparegut per evitar que les dones tinguin càncer. El càncer és un dels grans problemes dels organismes pluricel·lulars. Quan tens un grapat de cèl·lules coexistint coordinadament, les possibilitats que una d’elles es comporti anàrquicament i es carregui les altres són immenses. Per això hem desenvolupat mecanismes per controlar aquestes cèl·lules embogides: si no els tinguéssim, duraríem només uns quants anys. Amb el temps, aquestes defenses perden potència i, en certs casos, s’acaben desactivant. És llavors quan les cèl·lules malignes guanyen la partida i apareix el càncer.

L’embaràs és una situació d’alt risc. El canvi hormonal, pensat per permetre que l’embrió es desenvolupi, pot fer també que les cèl·lules d’un tumor latent trepitgin l’accelerador; per exemple, les del càncer de mama, que depenen dels estrògens. Així doncs, a mesura que una dona es fa gran i les seves defenses es debiliten, el perill de l’embaràs augmenta fins que, a certa edat, el risc de desenvolupar un càncer seria més alt que el benefici reproductiu que aquell individu podria aportar. Sortiria més a compte impedir que continués criant i passés a engrossir les files de les àvies, que ja hem vist que tenen una importància particular en el còmput global.

Ho trobo una explicació deliciosament enrevessada que, certa o no, almenys sembla plausible. Hi ha bastantes dades que la corroboren, però encara haurà d’estudiar-se més per confirmar-la. En tot cas, demostra una vegada més que en biologia poques coses passen per accident i que, de vegades, les justificacions apareixen per on menys te les esperes. La vida és realment fascinant.

[Publicat a El Periódico, 10/2/20. Versió en castellà]

divendres, 24 de gener de 2020

Una mica de ciència...

Primer recull científic de l'any, va. Comencem per una mica de ràdio.

Als cinc minuts de ciència setmanal d'El Balcó de la Cadena SER (cada divendres a tres quarts de vuit) hem parlat de criosuspensió, els patrons universals de la música, les neurones del mal de panxa i la relació entre càncer i fongs.

Mentrestant, a l'ARA he parlat de la primera vacuna contra l'Ebola, d'un ordinador que ja ens guanya en jocs d'estratègia, d'una teràpia gènica contra una anèmia i de com el xarampió ens pot fer tornar vulnerables a altres infeccions.

Altres coses. Si llegiu en portuguès, aquí em citen per parlar de la immortalitat, a partir de la xerrada que vaig fer fa unes setmanes a Cascais. Seguint amb els viatges, abans de Nadal vaig aprofitar per passar per Benicarló a fer una xerrada a l'institut sobre ciència i literatura (aquí en podeu llegir una crònica), dins del programa Lletres a les aules que organitza la ILC (i que en els últims anys m'ha portat per tot el país). I quan estava a Mèxic (d'aquesta excursió encara no n'he penjat les fotos, i n'hi ha algunes d'interessants...) també vaig fer conferències, em van entrevistar al canal 22 per parlar d'envelliment (hi havia un vídeo també, però no l'he trobat) i a Milenio van parlar d'un dels llibres que presentava a la Fira de Guadalajara.

I això que penjo ara no té res a veure però m'ho vaig trobar l'altre dia. A l'estiu recordareu que vaig fer de pregoner de la Festa Major del meu poble. Doncs abans vaig fer una sessió de lectura a la biblioteca, i em van entrevistar a ple sol (tota una prova de resistència). Aquí la prova (comença al minut 2.36):


dijous, 16 de gener de 2020

L'art, perquè sí

L’art no serveix per a res. En canvi, és imprescindible. Com la religió, l’art ha aparegut de manera independent en totes les societats. No és cap coincidència: els humans sentim la urgència de produir-ne i consumir-ne en el format que sigui. Per tant, deu tenir un impacte en la nostra evolució com a espècie, o no hauria sobreviscut tants mil·lennis.

Fa poc es va presentar un estudi a la revista Nature que descrivia la peça d’art més antiga que es coneix, descoberta a Indonèsia: una pintura rupestre que representa els típics caçadors atacant un búfal. El més sorprenent és que té al voltant de 44.000 anys. Els equivalents europeus, que fins ara ostentaven el rècord d’antiguitat, son de fa “només” uns 20.000 anys. O sigui que els humans hem tingut art a les nostres vides pràcticament des que existim. Per posar-ho en perspectiva, quan el pintor indonesi agafava els pinzells estàvem en ple paleolític, en el moment que es considera que apareix l’Homo sapiens modern, el que és capaç de planificar actes complexos (com la cacera col·lectiva d’animals perillosos) i dedicar-se al pensament abstracte. Sembla que una de les primeres coses que vam fer quan vam ser prou intel·ligents va ser decorar-nos les coves. La necessitat d’art, doncs, deuria ser imperiosa.

Hi ha hipòtesis que plantegen que les religions son essencials per a què les societats creixin més enllà d’una mida determinada. Mentre que els grups petits poden funcionar sense el concepte d’un ésser totpoderós capaç de castigar els transgressors, quan comencem a parlar d’imperis ens cal aquesta pega social per evitar que s’enrunin. A l’art és més difícil buscar-li un propòsit. Té un component d’entreteniment, però si fos un simple passatemps no hi hagués hagut cap motiu prou poderós per fer que arribés fins als nostres dies. També serveix com la forma més simple de comunicació, ja que no cal crear codis rebuscats per entendre’l. Però si aquesta fos la seva única rellevància, l’adveniment del llenguatge l’hagués arraconat.

Hi ha una teoria, exposada pel filòsof americà Denis Dutton, que diu que l’art podria ser un accident provocat pel fet de tenir un cervell massa poderós. Un cop hem cobert les necessitats biològiques bàsiques (sobreviure, alimentar-nos, reproduir-nos), encara ens sobra un munt de capacitat mental i no sabem què fer-ne. L’art seria conseqüència de l’avorriment. Seguint amb aquestes teories, es podria haver mantingut perquè proporcionaria un avantatge reproductiu. O sigui, els artistes (homes) triomfaven més perquè a les dones els atrauen aquestes coses. Això no explica, és clar, que als homes també ens atraguin, ni que les dones, un cop alliberades dels jous socials que limitaven les seves activitats, hagin creat amb igual dedicació i habilitat que nosaltres.

L’art és sovint un negoci (fenomenal, en alguns casos), però aquesta tampoc ha de ser-ne la raó d’existir. Si la motivació principal dels artistes fos només fer-se rics i famosos, ja fa temps que ho hauríem deixat córrer, perquè la proporció que ho aconsegueix és infinitesimal. És més fàcil que et toqui la loteria. Generar art no t’assegura que podràs posar un plat a taula i, per tant, com a tria professional és poc lògica. Malgrat tot, com que l’impuls de produir i consumir art segueix existint, hi continua havent-hi artistes. Això vol dir que, molt sovint, el que cal és subvencionar els creadors d’alguna manera per a què puguin complir la seva funció social sense morir en l’intent.
I aquí és on volia arribar, perdoneu que hagi fet una marrada fins la prehistòria per presentar el cas: un país evolucionat no es pot permetre descuidar la cultura. No té un rendiment tan clar i immediat com la sanitat o l’educació, però és igual de vital per a la salut de la nostra societat. La solució més ràpida per a quadrar uns pressupostos sempre difícils és aplicar el “que inventen ellos” unamunià (ell ho usava per la ciència) i deixar que siguin els altres que s’hi gastin els diners mentre nosaltres n’aprofitem els resultats. Com a estratègia d’estat, és força trista. 

Per això la setmana passada es va donar a conèixer la plataforma Actua Cultura, que representa gran part dels professionals del ram i demana que s’augmentin els fons que es destinen al sector (d’un miserable 0,67% a un més decent 2%, la mitjana dels països de la UE). Em sembla una demanda justa perquè, al cap i a la fi, som humans i tenim la responsabilitat de contribuir al progrés de l’espècie. Crear art perquè sí és una de les millors maneres de fer-ho.

[Publicat a El Periódico, 13/01/20.Versió en castellà]

diumenge, 12 de gener de 2020

La Lletra d'Or per Enric Casasses

Aquest divendres es va lliurar en un dinar el Premi Lletra d'Or a Enric Casasses per el poemari El nus la flor. Des del 2013 soc jurat d'aquest premi tan especial a obra publicada. A casa nosrtra els premis sempre desperten sospites, però us puc assegurar que en aquest no hi intervé cap mena de pressions, només els gustos de les nou persones que decidim, que intentem premiar el llibre que ens ha agradat més sense cap més consideració externa. 

Dit això, dels set anys que fa que estic al jurat, l'atzar ha fet que premiéssim sis poetes i sis homes. O sigui només un ha sigut dona i només un no era un poeta. Aquest any, al sopar de deliberació vaig començar dient que hauríem de fer un esforç per no tornar a premiar un home i un poeta, per una qüestió de paritat i equilibri. I, acte seguit, vaig donar el meu vot al Casasses que, per mi, era de llarg el millor dels finalistes. Ens vam posar d'acord molt ràpid, perquè tothom pensava el mateix. 

Doncs això: un jurat de nou persones molt diverses, on hi ha quatre dones (l'any passat van perdre la majoria, portaven temps sent més) i només uns quants poetes, quan fa servir criteris purament de qualitat, a vegades acaba donant premis més homogenis del que voldria. Però les coses son així. No puc parlar per les altres 58 edicions (on el predomini masculí és escandalós), però a les set darreres hem intentat ser el més justos possible. Si llegiu El nus la flor estareu d'acord amb la nostra tria. És un llibre espectacular que sabrà apreciar fins i tot el qui no llegeix poesia habitualment.