divendres, 28 de setembre del 2018

Ressenya: Tants interlocutors a Bassera

Ja sé que esteu tots centrats en les novetats de la reentré, però permeteu-me que comenci amb aquesta una tanda de ressenyes de llibres de la temporada anterior (la de Sant Jordi) que he anat llegint durant els últims mesos. Us selecciono els que he trobat més interessants.

El primer és Tants interlocutors a Bassera, una reedició d'un Pedrolo oblidat (publicat dècades després de ser escrit perquè l'autor no n'estava prou convençut, no us sabria dir per què) a càrrec de Llibres del Delicte i aprofitant que estem celebrant l'Any Pedrolo. És una història negra, però no s'ha inclòs mai en el cànon pedrolià del gènere, potser per no ser prou ortodoxa. Però a mi m'ha semblat que serviria per fer una d'aquestes minisèries de misteri psicològic que viem darrerament a Netflix o la HBO: no té res a envejar al que fan els escriptors anglosaxons. Explica la història d'un home que investiga un rapte, que podria ser un assassinat, o que podria no ser res de res. Passa uns dies a un poble petit i interacciona amb els habitants a mida que va descabdellant l'enigma, i tot això està explicat principalment amb diàlegs, cosa que subratlla la qualitat audiovisual de la narració.

He trobat que té un ritme envejable i que Pedrolo gestiona molt bé la part del thriller. En aquest sentit, podria haver estat escrit perfectament fa dos dies. La part que ha envellit pitjor és la de la relació del protagonista amb les dones, que ara ens sona encarcarada, però que no deixa de ser un reflex de com eren les coses als anys 50. Però això no li treu mèrit al llibre, que es llegeix d'una revolada i deixa molt bon gust de boca. Un misteri simple però efectiu que atrapa des de la primera plana.

De jove vaig ser molt fan del Pedrolo i em vaig empassar desenes dels seus llibres, però després l'havia deixat una mica de banda. M'ha anat molt bé l'excusa del centenari per recuperar-lo i descobrir petites joies com aquesta que no havien tingut prou ressò en el seu moment. Aplaudiments a Llibres del Delicte per haver fet feina d'arqueologia i haver rescatat aquest thriller tan rodó.

dimarts, 18 de setembre del 2018

De pureses i barreges

La humanitat ha inventat pocs conceptes tan estúpids com el de la puresa de la raça. Tot i això, té lògica que la idea s’implantés a les societats primitives, perquè és una manera de reforçar la idea de pertànyer a una comunitat. Quan la supervivència depenia de la força del grup amb el què convivies, qualsevol truc que ajudés a estrènyer els lligams que et motivaven a defensar-te d’altres tribus incrementava l’esperança de vida. Una conseqüència va ser prohibir els aparellaments fora del clan, i d’aquí va néixer la idea absurda que unes combinacions genètiques són millors que altres. 

A mida que ens vam anar civilitzant, aquesta compartimentalització va deixar de ser necessària, però la sensació d’identitat ja no ens ha abandonat mai. Per això, el fet de sentir-nos part d’una família, un poble, un país, un continent o fins i tot d’un equip de futbol encara determina les aliances que formem i com ens relacionem amb els veïns. I, per desgràcia, en alguns casos justifica comportaments violents. Portar-ho a l’extrem i no voler barrejar-se amb altres grups ètnics sabem ara que és un error greu, biològicament parlant, perquè si els gens d’una població no s’airegen (mesclant-se amb els d’individus que no siguin parents), comencen a aflorar un munt de malalties normalment amagades al genoma. L’exemple més clar és el de la reialesa europea que, com que fins fa ben poc encara insistien a casar-se entre ells, van aconseguir que tota mena de trastorns hereditaris se’ls instal·lessin a l’arbre genealògic.

La puresa biològica, doncs, no és desitjable des del punt de vista evolutiu. Per això els humans sempre hem tendit instintivament a anar en direcció contrària. Som mestissos per definició. Les anàlisis d’ADN ens han permès deduir que els nostres avantpassats s’havien reproduït amb neandertals, una espècie diferent d’homínid que va acabar extingint-se. De la mateixa manera, se sap que una tercera branca d’homínids primitius igualment desapareguda, els de Deníssova, també han deixat petja en el nostre genoma. La teoria actual diu que desenes de milers d’anys enrere, els humans, els neandertals i els deníssovans van encreuar-se diverses vegades entre ells. Fa poc es va donar a conèixer l’anàlisi genètica d’una adolescent morta fa 90.000 anys que tenia una mare neandertal i un pare de Deníssova, la filla d’uns Romeu i Julieta que no deurien ser ni molt menys els únics a saltar-se les convencions socials de l’època.

L’home modern ho és tot menys genèticament pur i avui en dia només queden alguns il·luminats que creguin que és bona idea aïllar genomes. El problema que sacseja tot Occident és més greu, perquè té a veure amb la puresa cultural i aquesta és més difícil de desmuntar. Malgrat que un continent envellit com el nostre necessita importar individus joves, molts veuen l’arribada d’immigrants i refugiats amb recel. La por no és tant la contaminació d’una línia genètica com la dilució d’una identitat cultural. El fet que els nouvinguts provinguin de tradicions estructuralment molt diferents, algunes socialment endarrerides unes quantes dècades, dificulta les mescles. I si els moviments migratoris es fan a batzegades i no d’una forma escalonada, faciliten la creació de guetos que encara impermeabiltizen més els grups. La solució no és senzilla, però cal trobar-la urgentment.

La meva generació ha crescut pensant que la humanitat sempre aniria endavant. Un repàs a la història suggeria que cada cop sabem més, vivim millor i som més justos. La ciència ens ha permès guanyar la batalla a la ignorància i hem deixat de confiar en la màgia per guiar les nostres passes. Però ara dona la sensació que estem sobre un pèndol i que, després d’arribar a  un màxim, hem començat un retorn que no sabem fins on ens portarà. Pensàvem que havíem deixat enrere el populisme i el feixisme, que eren coses que només passaven a països que encara no havien fet l’última revolució intel·lectual. Ara veiem que els que ens crèiem civilitzats no estàvem pas lliures d’aquests virus. Els darrers resultats electorals a Àustria i ara a Suècia son un toc d’atenció, però n’hi ha hagut d’altres. L’ús interessat que s’ha fet de la xenofòbia per promoure una tendència de vot concreta, per exemple en el referèndum del brèxit o les eleccions presidencials americanes (amb un eslògan, America first, tret directament del temps de les cavernes que descrivíem abans), demostren que no ens podem adormir, o ens trobarem que ens comportem més com crancs que com una espècie intel·ligent.

[Publicat a El Periódico, 15/09/18]

dissabte, 15 de setembre del 2018

Tarda fantàstica, avui a Barcelona


Avui, a la Setmana del Llibre en Català que es fa davant de la Catedral de Barcelona hi ha programada la Tarda Fantàstica, on una colla de frikis parlarem de temes relacionats amb la ciència-ficció i fantasia. Hi ha actes per a tots els gustos, així que si esteu per la capital aquesta tarda, no deixeu de passar a saludar-nos. Segur que serà interessant. A mi em tindreu a la taula rodona de les 18.40 parlant de monstres i a la de les 20.00 parlant de sèries de TV i llibres. 

dimarts, 11 de setembre del 2018

Bona diada a tots


Vivim una època convulsa, al món i a Catalunya, amb el ressorgiment del totalitarisme, disfressat (més o menys) amb pell de be, i amb personatges especialment tòxics a llocs de poder. I el poble al bell mig, deixant-se arrossegar pel populisme de torn. En aquest clima enrarit, torna a tocar diada. M'ha agradat el cartell institucional d'aquest any, perquè és provocador i no estrictament limitat a un missatge catalanista. I a més ha irritat al sector polític que més se'n podia sentir al·ludit, i això sempre és bo.

La llibertat d'expressió hauria d'estar per damunt de tot però en aquests moments s'ha d'anar en compte amb el que es diu. Segons de quin color siguin les teves idees, pots acabar amb problemes seriosos si no saps callar a temps. Tants anys creient que en la dimensió temporal només es pot avançar en un sentit i mira, ara anem marxa enrere amb aquella alegria. Esperem que el pèndol oscil·li cap a l'altra banda ben aviat.

Mentrestant, sortim als carrers i protestem. Rebelem-nos contra la injustícia, i fem-ho de la manera que més fot als opressors de tot el món: pacíficament i amb alegria. Esperem que aquesta vegada no us caiguin cops per expressar el que sentim. Jo no estaré al vostre costat físicament, però tindré el cap a la Diagonal tot el dia. I les quatre barres al balcó, com he fet tota la vida, visqui al país que visqui. Bona diada a tothom que senti aquesta festa seva!

dijous, 6 de setembre del 2018

Reentré

Tornem a arrencar el bloGuejat, poc a poquet, que encara esteu amb el cap mig de vacances, ho sé. La temporada es presenta interessant literàriament parlant, però ja us parlaré de les novetats editorials més endavant. També passaran altres coses. Per començar, avui torno a El Balcó de la SER, cap a dos quarts de vuit, amb els meus cinc minuts setmanals de ciència. Serà la tercera temporada de la secció, i espero que en puguem aguantar moltes més!

Des de l'última connexió he publicat un parell d'articles científics. Un sobre l'instint maternal i on es troba en el cervell i un sobre l'ús de la medicina regenerativa per arreglar cors. Aquest any seguirem al ritme d'un parell d'articles al mes a l'ARA, fa o no fa, i un de mensual d'opinió a El Periódico.

Altres coses que han passat aquests dies d'estiu. Al Llibres i punt! van parlar del darrer llibre de la col·lecció Soc un animal. Hem acabat l'arc narratiu de quatre llibres que ens havíem plantejat al principi, però reconec que ens ha quedat el cuquet de fer més aventures amb aquests personatges, que ens han divertit molt. I si parleu portugués podeu llegir aquest parell de ressenyes als diaris (1, 2) sobre les 100 preguntes del càncer, que també s'ha publicat a l'altra banda de la Península.

I aquí teniu una intervenció meva a TV Girona per parlar precisament de càncer i del llibre, aprofitant que estava de vacances a la Costa Brava.



Acabo anunciant que em tindreu la setmana que ve a la Setmana del Llibre en Català, concretament el dissabte 15, a la Tarda Fantàstica, participant a dues taules rodones. Podeu trobar el programa aquí. Jo no m'ho perdria, perquè hi ha un munt d'activitats molt potents programades. Si veniu, no us oblideu de saludar!