dijous, 29 de desembre del 2016

I una mica de llibres per anar acabant l'any

Se'ns acaba el 2016, que per mi ha sigut un any extremadament productiu des del punt de vista literari (i des del científic, però això ja us ho explicaré un altre dia). Ha coincidit que s'han publicat una colla de llibres, en els quals porto anys treballant (no us penseu que sóc tan ràpid!): un d'infantil, un de juvenil, dos de divulgació (que en realitat són remakes, resums i actualitzacions de llibres anteriors), una biografia i una novel·la a quatre mans. Una miqueta per tothom! Si esteu buscant regals de reis pel nebodet, la tieta, l'àvia o vosaltres mateixos, segur que trobareu a la llista alguna cosa que us encaixa.

Aprofito per penjar algunes de les coses que s'han dit aquests dies sobre aquests llibres, començant per la crítica d'Herba Negra al Quadern d'El País. La Razón ens va entrevistar també per Herba Negra i vam aconseguir fer sortir Donald Trump al titular. I la jomateixa recomanava el llibre al seu blog, tal com feien a Llibres al replà,  i el semanari L'Empordà tambe en parlava.

I acabo amb dues blogaires-youtbers recomanant Sóc un animal, cosa que ens ha fet molta il·lusió:



Això és tot des del bloGuejat. Espero retrobar-vos l'any que ve en aquest racó per parlar de llibres, ciència i tota la resta. Que acabeu bé l'any i que el 2017 us porti moltes alegries! 

dilluns, 26 de desembre del 2016

Una mica de ciència amb els canelons

Aquí teniu unes quantes propostes per ajudar-vos a pair l'àpat de Sant Esteve...

A la ràdio he parlat del famós cas del greix i la metàstasi, i també d'una actualització dels famosos experiments de Milgram sobre la capacitat d'obeir ordres.

I a l'Ara parlava de la relació entre la marihuana i la memòria. Aneu amb compte!

diumenge, 25 de desembre del 2016

dijous, 22 de desembre del 2016

I avui, Herba Negra a Girona


Tanquem el minitour de presentació de l'Herba Negra aquesta tarda a l'Abacus de Girona, a les 19.00. Si esteu a la ciutat, passeu a veure'ns!

dimecres, 21 de desembre del 2016

Avui, Herba Negra a Figueres


El Ricard i jo estarem a Figueres avui a la tarda per presentar Herba Negra, convidats per la llibreria Low Cost, acompanyats de l'inimitable Sebastià Roig. Si esteu a prop, passeu a saludar, que no hi haurà gaires parades més en aquest mini-tour de la fada.

diumenge, 18 de desembre del 2016

46


Ja tinc dues coses en comú amb el senyor de la foto: que em diuen doctor i el número.

dijous, 15 de desembre del 2016

Coses que he dit aquests dies...

Aquí em podreu sentir a la ràdio parlant sobre les neurones que ens fan ser agressius, i aquí sobre forats negres, que és un tema que dóna per moltes converses de ciència ficció...

A ràdio lloret van parlar de la conferència que vaig fer sobre el càncer, i a l arevista Recvll em feien aquesta entrevista:



Finalment, aquí em teniu a la Xarxa de TV parlant sobre el llibre de Cajal i altres coses relacionades.

dimarts, 13 de desembre del 2016

Una mica de premsa...

Aquí teniu quatre coses que han sortit aquests dies sobre els darrers llibres que he publicat, per qui li pugui interessar:

Una ressenya del llibre sobre Cajal a El Punt Avui i una altra a El Temps.

Una ressenya d'Herba Negra que diu: "Una novel·la addictiva i diferent per tots aquells lectors que busquen lectures fora de les novetats idèntiques que es vénen en massa. Aquesta és una novel·la per gaudir de l'originalitat." L'Herba era  un dels llibres recomanats per El Periódico per la temporada de Nadal en la categoria "OCHO PROPUESTAS PARA ALGUIEN QUE NO SE TOME A MAL QUE LE LLAMEN FRIKI". I també als ja famosos 25 de l'Illa dels llibres.

I aquí una crítica de l'edició anglesa de Jugar a ser déus: "This book is extremely engaging (...). I would highly recommend this book to someone thinking about studying ethics, or simply as an entertaining read." Per cert, el llibre va recollir fa uns dies el Premi nacional d'edició universitària.

divendres, 9 de desembre del 2016

Emerson, Lake i (per sort) no Palmer



Dos terços d'Emerson, Lake and Palmer ens han deixat aquest any. Keith Emerson es va suïcidar el març. Dimecres Greg Lake va morir de càncer. Aquesta cançó de Nadal sona a tots els supermercats anglesos aquests dies, com cada any.

dilluns, 5 de desembre del 2016

Els límits de la manipulació genètica

[Us explicava fa uns dies que em van convidar a un debat sobre la manipulació genètica. He aprofitat el meu article mensual d'El Periódico per resumir-vos alguns dels temes que hi van sortir]

La setmana passada vaig tenir el plaer de participar en el debat final del cicle Futur(s) d'aquest any, organitzat per l'Obra Social La Caixa i l'Ateneu Barcelonès. El tema era quins límits cal posar a les manipulacions genètiques, un dels avenços biològics que aviat es podrien aplicar a humans, i compartia escenari amb la Núria Terribas, directora de la Fundació Grífols, i el periodista Lluís Reales. No passa gaire sovint que un tingui l'oportunitat de discutir sobre bioètica i, en aquest sentit, s'ha d'agrair als organitzadors els esforços que fan any rere any per divulgar i difondre el coneixement científic, sobretot en relació a com les noves tecnologies canviaran la societat. També cal felicitar la Fundació Grífols per la seva missió de promoure el diàleg entre especialistes per definir els paràmetres ètics que han de regir la biomedicina del futur i, sobretot, la tasca d'acostar les conclusions al gran públic que, al cap i a la fi, és qui té l'última paraula.

El debat era especialment rellevant degut a les recents novetats en les eines d'edició genètica, concretament el procediment conegut com a CRISPR/Cas9, que per primera vegada a la història ha fet que el concepte de jugar amb el nostre genoma passi del reialme de la ciència ficció a ser una possibilitat imminent. De fet, fa uns dies es va anunciar que a la Xina s'havia fet servir el CRISPR per primer cop de forma terapèutica. En un assaig clínic, un malalt de càncer de pulmó va rebre una injecció de les seves pròpies cèl·lules de la sang, que prèviament se li havien extret i modificat via CRISPR per fer-les més fortes. És una forma d'immunoteràpia, una altra paraula de moda, els tractaments que busquen reactivar el sistema immune per ajudar-lo a vèncer malalties, en aquest cas, a destruir cèl·lules malignes.

Si ja alterem gens per curar, no tardarem gaire a poder-ho fer també per millorar, és a dir, per fer canvis en persones teòricament sanes. Aquí és on hi ha el perill de creuar una possible frontera moral, sobretot si pensem que això es podria aplicar als embrions per acabar tenint fills a la carta. Una de les idees comentades va ser que els pares potser no hem de pressuposar aquesta mena de dret sobre els fills, el de poder prendre decisions que els afectaran la resta de la seva vida. Per altra banda, és una prerrogativa que en certa manera ja tenim, si pensem que triem per ells coses com l'escola, els barri o els hàbits alimentaris, que tindran un impacte inesborrable en el seu futur. Quan la manipulació genètica sigui una opció real, potser les diferències no seran tan clares.

Aprofitant un públic motivat, vam fer un petit experiment per veure fins on estaríem disposats a arribar per beneficiar els nostres descendents usant la manipulació genètica. L'auditori no va tenir cap problema per votar a favor de permetre fer que els fills fossin immunes al càncer o fins i tot una mica més intel·ligents. Quan vam preguntar si els farien més alts van començar els dubtes, tot i que és una característica física que pot donar un evident avantatge social a una persona. La línia vermella la vam posar en modificacions de l'aspecte per dissimular les arrels ètniques (aclarir el color de pell, adreçar un nas ganxut...), tot i el supòsit de viure en una societat xenòfoba en la qual tindrien problemes per assolir els millors llocs de treball. Vam considerar que no s'hauria de permetre esborrar la identitat cultural, per tal de prevenir corrents eugènics o acabar homogeneïtzant l'espècie.

És interessant que aquest fos el límit marcat per una mostra d'un centenar llarg de persones, majoritàriament caucàsiques i de classe mitjana, reunides en un barri benestant d'una ciutat gran en un país desenvolupat. Si haguéssim fet la mateixa pregunta als emigrants europeus que, a principis del segle XX, traslladaven la família als Estats Units fugint de la misèria, la resposta segurament hauria sigut diferent. La pista és que molts d'ells van canviar-se els cognoms precisament per dissimular els seus orígens jueus o d'Europa de l'Est.

Amb això volia fer palès que definir els límits ètics de la ciència és una tasca molt més complexa del que pot semblar. Els principis morals de cada país, societat, època i individu fan que la qüestió tingui alguns blancs i negres però, sobretot, molts grisos. Costarà definir una norma universal que totes les cultures puguin subscriure, i mentre això no passi, el risc de cometre errors és molt elevat. Per això és tan important que el debat no s'aturi.

Publicat a El Periódico, 3/12/16. Versió en castellà.

divendres, 2 de desembre del 2016

Enemigos microscópicos. Virus, bacterias y vacunas

Interrompo la propaganda d'Herba negra, l'últim llibre que he publicat, per anunciar-vos-en un altre. Sí, aquest any sembla que ha estat estranyament productiu, però és sobretot per culpa dels designis editorials, que fa que s'acumulin publciacions encara que hagin estat escrites al llarg dels darrers anys.

Aquest és un altre llibre breu per la col·lecció que Matèria està fent per a El País, concretament el número 35, i es diu Enemigos microscópicos. Virus, bacterias y vacunas Això vol dir que, si us interessa, haureu de demanar al vostre quiosquer que us el porti amb el diari d'aquest diumenge (després encara estarà disponible uns quants dies més, pel mateix sistema).

Si l'altre llibre anava sobre l'envelliment, aquest és una versió actualitzada i condensada de Les grans epidèmies modernes, el llibre sobre malalties infeccioses que vaig publicar fa sis anys i que ja està descatalogat. Si us interessa el tema i us el vau perdre (o voleu posar-vos al dia), aprofiteu aquesta oportunitat.


dijous, 1 de desembre del 2016

Herba negra: el making of

Us deia ahir que Herba negra és el primer llibre que escric amb en Ricard Ruiz Garzón, i com que tenim intenció de repetir, hem creat el "segell" Macip Garzón per donar-li continuïtat al projecte. 

En Ricard i jo ens vam conèixer el 2011: ell era jurat del Joaquim Ruyra l'any que vam guanyar-lo amb Ullals. Des d'aquell dia, vam anar coincidint diverses vegades fins que el l'estiu del 2014 ens vam trobar a la festa de comiat del Via lliure, el programa de RAC1 del qual els dos érem col·laboradors. Allà vam coincidir a la barra i vam tenir l'oportunitat de xerrar amb calma. Després del primer mojito ja havíem decidit que havíem de fer un llibre plegats. Després del segon ja estàvem parlant d'alguna cosa apocalítpita. Després del tercer, estàvem convençuts que la dolenta de la història havia de ser una planta. Més enllà d'això, no recordo gaire més.

L'endemà ens vam enviar uns emails per veure si tot allò ho havíem somniat o què. Però no: havia passat i, el que era més important, a plena llum del dia encara crèiem que era una bona idea.

Immediatament ens vam posar a discutir la història, a fer l'escaleta i a començar a escriure la novel·la. Dos anys després la teníem acabada i ben repassada i ens vam plantejar quin recorregut podria tenir. Potser inspirats per la trajectòria d'Ullals, vam pensar que un premi com el Ramon Muntaner podria ser una bona oportunitat, i vam tenir la gran sort que el jurat va triar la nostra obra. I, uns mesos després, aquí teniu el llibre. Ara us toca a vosaltres dir què us ha semblat.

dimecres, 30 de novembre del 2016

De què va Herba negra?


Herba negra és un thriller molt en la línia d'Ullals: barreja acció, misteri i unes dosis de terror i ciència ficció. A més, també està escrit en parella (amb en Ricard Ruiz Garzón, aquesta vegada) i ha guanyat un prestigiós premi juvenil. I com a Ullals, és una novel·la molt lovecraftiana, protagonitzada per tres joves, que pot agradar a tots els públics, no necessàriament els adolescents i/o friquis, que serien els "clients" més obvis. Tot i que hi ha molts paral·lelismes, també hi trobareu diferències substancials. Per exemple, aquest cop el "monstre" també és inusual però pertany a un altre regne (ho heu endevinat: una planta), i enlloc dels escenaris opressius i tancats d'Ullals, ens trobem una mena de road movie per terres catalanes.

Aquí dalt podeu llegir la contra i la solapa, i amb això hauríeu de poder fer-vos-en una idea. Per arrodonir-ho, us dic que hem tingut fonts d'inspiració com la Bíblia, els Trífids, els Ultracossos o la mala herba de Greener than you think. Fer un apocalipsi amb una planta és tot un repte, ja ens direu si ens n'hem sortit...


Coses que s'han dit sobre la novel·la:

El Periódico (entrevista)
Punt de Llibre (CadenaSER). Ressenya a partir del minut 5.
Illa dels llibres (entrevista)
La Vanguardia
Vila WebEuropa Press
El País (crítica)
La Razón (entrevista)
Tumateixa llibres (ressenya)
Llibres al replà
L'Empordà 
Marta´s Bookshelf (ressenya)
El Periódico (recomanació)
Illa dels llibres (recomanació)
Ressenya a la SER (a partir del minut 3)
Crítica a La Biblioteca del Kraken.
Crítica a la Universitat de Vic.
Entrevista a El Periódico.
Entrevista a L'Empordà.
Entrevista a l'Illa dels llibres.


dimarts, 29 de novembre del 2016

Herba negra, a les millors llibreries


La setmana passada vam presentar Herba negra, la primera novel·la del duet Macip Garzón i premi Muntaner d'aquest any, aprofitant que arribava a les llibreries. Aquesta setmana us en parlaré una mica, com és de rigor amb totes les novetats.

Començo posant-vos el vídeo de la presentació a Gigamesh, temple del frikisme barceloní, per si teniu una horeta perduda i no sabeu com gastar-la. Si no, mireu les fotos, que fa un efecte semblant. Demà us parlaré una mica més del llibre, a veure si us convenço que val la pena llegir-lo.




divendres, 25 de novembre del 2016

Avui: Arribarem mai a curar el càncer?, a Lloret

Si esteu prop de Lloret i em voleu sentir parlar sobre com estan les coses en el camp de la recerca contra el càncer, passeu-vos pel Club Marina Casinet (Passeig Verdaguer 10, davant la platja) a les vuit de la tarda. Fins després!


dijous, 24 de novembre del 2016

Avui: Futur(s) - Quins límits ens calen per a les manipulacions genètiques?

Avui a les 19:00, al Palau Macaya, faré una conferència/debat en el marc del cilce Futur(s) que organitza La Caixa. La Núria Terribas, advocada i directora de la Fundació Víctor Grífols, discutirà amb mi els límits ètics de la manipulació genètica. Em diuen que les entrades ja estan esgotades, gràcies a tots els qui n'heu reservat una. Segur que serà una vetllada molt interessant.


dimecres, 23 de novembre del 2016

Avui: presentació d'Herba Negra a Gigamesh

Ha arribat el dia! Veniu a sentir-nos parlar a en Ricard i a mi de l'apocalipsi verda aquesta tarda a can Gigamesh. La fi del món s'acosta i més val que estigueu preparats! Prometem pluja, plantes assassines i maquinetes d'afaitar a dojo.


dimarts, 22 de novembre del 2016

Ressenya: No n'estiguis tan segur

Us vull ressenyar avui el llibre d'en Llort que surt aquesta setmana, un altre cop a temps per la campanya de Nadal, per tercer any seguit (vaig parlar dels altres aquí i aquí). Ja sabeu que, a part de tenir la sort de ser el seu coautor en la saga de l'Arman, sóc també un fan d'en Llort, perquè els seus llibres sempre són diferents i inesperats. Aquest no és una excepció.

En Llort ha estat fregant els límits de la novel·la negra en la majoria dels darrers llibres (des del drama familiar de Si quan et donen per mort un dia tornes fins a la bogeria criminal de Sota l'asfalt, passant pels crims domèstics d'Herències colaterals). A La reina de diamants va fer (amb tres col·laboradors, comptant-me a mi) una aproximació a la novel·la criminal més clàssica i ara, per fi, s'ha decidit a provar d'atacar una història que entronca directament amb la tradició de la novel·la policíaca, una cosa que els qui el llegim regularment no pensàvem que faria mai.

Però té truc. No n'estiguis tan segur comença com una història amb els policies i els criminals de rigor, però aviat es converteix en un llibre coral que canvia de direcció constantment i en la que no saps mai qui són els bons i qui són els dolents. És, per tant, la "versió Llort" de la novel·la de "lladres i serenos", o sigui igual d'imprevisible i dinàmica que totes les altres. Si una cosa fa bé l'autor és portar el ritme d'una trama, i aquí la narració d'un crim difícil de resoldre que els Mossos van destapant poc a poc li permet lluir-se a mida que va fent revolts cada cop més tancats. S'agraeix que els personatges siguin tridimensionals, un detall que moltes novel·les policíaques obliden, i que no es respectin els cànons del gènere.

El resultat és un altre llibre que es llegeix d'una tirada, ben escrit i ben lligat, amb acció, intriga i sorpreses perfectament dosificades. Jo m'ho he passat molt bé llegint-lo, i el recomano tant als fanàtics de la novel·la negra com als qui només s'hi acosten ocasionalment. I a tots els qui ja sabeu quina mena de llibres fa en Llort, és clar. No en quedareu decebuts.

dilluns, 21 de novembre del 2016

Programa d'actes de la setmana

Aquesta setmana tinc programada una visita llampec a terres catalanes per fer tres actes ben diferents. Si us ve de gust algun d'ells, passeu-vos a saludar!

Dimecres 23: Presentació de l'Herba Negra a Gigamesh (19:00). La primera de les tres que estan previstes (les següents són a Figueres, terra de frikis, i a Girona, un dels escenaris de la novel·la, a finals de desembre).

Dijous 24: taula rodona "Futur(s): Quins límits per les manipulacions genètiques?", al Palau Macaya (20:00). Ciència, ètica i, esperem, una mica de debat, al voltant d'uns dels temes més "calents" que la biomedicina ens ha deixat sobre la taula.

Divendres 25: conferència "Arribarem mai a curar el càncer?", al Club Marina Casinet de Lloret (20:00).

divendres, 18 de novembre del 2016

Últimes novetats

Us resumeixo unes quantes coses que han passat aquests dies.

A Llibres i punt! feien una ressenya del meu llibre sobre Ramón y Cajal, una biografia més que heterodoxa, com bé diu el XeXu. També en parlava el Màrius Serra a El Matí de Catalunya Ràdio (minut 17). I a el Biblionauta parlen molt bé d'Ullals, reivindicant a la vegada que el gènere fantàstic no ha d'estar renyit amb la qualitat i mereix una consideració justa.

Mentrestant, a la meva mini-secció a El Balcó de la SER (cinc minuts de ciència cada dijous cap a dos quarts de vuit) darrerament he parlat de com fabricar òvuls al laboratori, de com alliberar mosquits infectats podria aturar infeccions i d'uns implants cerebrals per recuperar paràlisis.

Potser la cosa mes curiosa ha sigut que L'illa dels llibres ha publicat un conte meu com a part dels actes per celebrar el seu desè aniversari. Dic curiosa perquè ja sabeu que no tinc gaire tirada a escriure contes. Però l'ocasió ho mereixia...

I per acabar, anuncio també que durant el mes de desembre farem un club de lectura virtual de l'Herba Negra al Què llegeixes? Apunteu-vos a aquesta comunitat lectora si no ho heu fet encara i veniu a discutir el llibre amb mi mentre anem menjant torrons i raïm.

dilluns, 7 de novembre del 2016

El Pacient Zero i el problema de la imatge

Gaëtan Dugas era un auxiliar de vol canadenc que va morir el 1984 víctima de la sida. Durant molt temps se l’ha considerat el responsable de la introducció del VIH a Amèrica, després d’haver-se contagiat en un viatge a l’Àfrica, i d’escampar-lo pels cercles homosexuals dels Estats Units degut a la seva gran promiscuïtat. És el concepte del Pacient Zero, que ha servit per determinar l’inici exacte d’una de les crisis sanitàries més importants que ha patit l’Amèrica del Nord. La demonització de Dugas és principalment mèrit del periodista Randy Shilts, autor d’And the Band Played On, un dels primers llibres sobre el tema, que va tenir un impacte mediàtic considerable. A partir de la seva publicació, es va popularitzar la idea que la culpa de l’epidèmia americana era d’una sola persona i Dugas va passar a ser un dels homes més odiats del moment.

Aquesta acusació havia estat possible gràcies a un estudi científic, publicat el mateix any que moria Dugas, que el posava al centre dels primers grups d’homosexuals afectats. Però, amb el temps, anàlisis genètiques de més abast han permès descobrir que el VIH ja havia creuat l’Atlàntic molt abans que Dugas hi entrés en contacte (concretament a través d’Haití, a finals de la dècada dels seixanta). La teoria que un pacient havia sigut l’origen de tot començava a esquerdar-se. Fa uns dies, un article a Nature li ha donat el cop de gràcia. Analitzant mostres de sang guardades durant dècades, els investigadors han conclòs que Dugas es va infectar quan el virus ja feia temps que corria pel país, provinent del Carib, i que la porta d’entrada de l’epidèmia havia sigut Nova York, a principis dels 70.

Una sèrie de casualitats havien sigut clau en la transformació de Dugas en el dolent de la pel·lícula. Per començar, no havia sigut més promiscu que altres individus però sí que havia aconseguit recordar més noms de les seves parelles ocasionals, i això havia fet que la seva xarxa de connexions es pogués dibuixar d’una manera especialment clara en l’estudi inicial. A més, en aquell article se’l va designar amb una O perquè era l’únic pacient estudiat de fora (outside) els Estats Units. Un error de lectura va transformar la lletra en un número (ambdós es diuen igual en anglès) i això va donar accidentalment una etiqueta fàcil de recordar. L’efecte secundari era que el zero l’associava automàticament amb l’inici. Només va caldre que Shilts magnifiqués aquest impacte per crear un mite que ha durat 30 anys. Era un concepte atractiu, una simplificació que ajudava a entendre una epidèmia difícil d’explicar al públic, amb un component moral força espinós, i per això es va acabar implantant amb tanta facilitat.

L’injust cas del Pacient Zero fa palesa una conseqüència directa de com s’organitzen les societats modernes, que s’ha agreujat encara més a mesura que desapareixien les fronteres culturals i sorgia un teixit global comú: la realitat és la imatge, no el contingut. El que anomenem real és, a la pràctica, una construcció humana que interpreta una sèrie de fets, i és aquesta representació la que veritablement té pes social, no els mateixos fets. No importa que Dugas fos realment una víctima: una conjunció de males interpretacions de les dades el van convertir en el botxí.

Ho va dir Plutarc fa gairebé dos mil anys, i avui en dia la seva màxima és més vigent que mai: la dona del Cèsar no en té prou de ser honesta, a més ho ha de semblar. Fins i tot hi podríem afegir que, mentre ho sembli, ni tan sols cal que ho sigui. Té lògica: l’aparença de qualsevol fet és la interfície que ens permet assimilar-lo, per això té tanta rellevància. Perquè una cosa passi a la història no n’hi ha prou que creï un impacte, de qualsevol mena, sinó que s’ha de construir una imatge que en faciliti la interpretació. Un exemple podria ser que l’èxit de qualsevol creació artística va molt lligat a la biografia de l’artista responsable, fins al punt que això distorsiona la qualitat intrínseca de la peça. També funciona quan busquem un cap de turc, com en el cas de Dugas.

Sovint, un individu implicat pot contribuir d’alguna manera a aquest procés de traducció esbiaixada de la realitat. Altres vegades, la feina la fan els altres, sense opció a rèplica, com va passar amb el Pacient Zero. Dugas ha tingut sort que algú ha trobat finalment la veritat amagada, però la història deu estar plena de moltes altres persones que han acabat representant alguna cosa que no eren, i això taparà per sempre el que realment hi havia darrere.

[Publicat a El Periódico, 5/11/16. Versión en castellano.]

dimarts, 1 de novembre del 2016

Tots sants

Feliç dia de Tots Sants a tothom! Per celebrar-ho, deixeu-me contribuir una mica a l'etern debat de castanyada vs. Halloween. Per començar, a casa ens vam atipar d'uns deliciosos panellets casolans, introduits al país de contraban per la mateixa cuinera que els va preparar. Visca la castanyada!


I ahir vam recórrer el barri amb l'hereu disfressat, recollint llaminadures divereses i coneixent els veïns (el Halloween als barris residencials és com una reunió de la comunitat de veïns, molt pràctic). I després, a casa, rebíem altres marrecs disfressats i els donàvem els excedents del botí (i així, reciclant la mercaderia, evitem sobredosis de sucre). L'ambient era molt familiar i distret, amb els carrers plens de petits monstres corrent d'una banda a l'altra i les cases engalanades. Visca Halloween!
  

Als qui sou més puristes de les tradicions potser us interessarà saber que al meu poble ja se celebrava una mena de Halloween fa 125 anys. Ho trec del facebook d'un historiador blanenc, que n'ha trobat una referència a l'Ethologia de Blanes (1886), de Josep Cortils i Vieta:



Sigui com sigui que celebreu el dia avui, a la catalana moderna, a l'americana o a la catalana del segle XIX, espero que us ho passeu bé i no us atipeu massa.

dimarts, 25 d’octubre del 2016

Quatre cosetes mediàtiques i curioses

Us deixo unes quantes col·laboracions recents per si de cas us interessa alguns dels temes.

Primer, una mica de ràdio, del progrma El Balcó, de la SER, al qual contribueixo cinc minutets cada dijous cap a les 7:30: un sobre l'autofàgia, premi Nobel d'aquest any, un sobre si els humans tenim data de caducitat i un sobre per què les dones tenen menys càncer que els homes.

Si preferiu llegir, a l'ARA he publciat un article sobre el bon envellir (el que els anglosaxons anomenen els wellderlies) i un altre sobre els rens, que tenen una malaltia com la de les vaques boges.

Si voleu estar al cas de les últimes coses que estic fent i sentir-me opinar sobre temes diversos, llegiu l'entrevista que el van fer a El Punt/Avui aquest diumenge. Té la peculiaritat de comptar amb una foto dels pocs dies assolellats que ha fet darrerament aquí a Leicester.

I per acabar, un parell de curiositats. Aquí a la dreta podeu veure un dels meus articles en un llibre de text de batxillerat. És tot un honor i un plaer veure que el que escrit pot servir també per donar la llauna als pobres estudiants que estan aprenent a fer comentaris de text. Espero que, de pas, aprenguin alguna cosa de ciència.

L'última és una cosa rara que un amic ha trobat a la xarxa. És un vídeo que sembla fet per un robot, en el qual es parla de la versió anglesa del llibre que he escrit amb en Chris Willmott. Sembla la propaganda de la versió audiobook. L'únic problema és que aquest llibre no té versió audiobook! Els editors no tenen ni idea de qui és l'autor de l'anunci ni quin benefici espera treure de tot això. En fi, la Internet té aquestes coses...



dimecres, 19 d’octubre del 2016

Més Ara i aquí

Parlant encara del llibre sobre Ramón y Cajal, he de dir també que surt a la vegada que el primer volum de la col·lecció Ara i aquí, dedicat a Ramon Llull (en algun moment ens hem referit a aquest duet estel·lar com The Ramones, per motius obvis...). L'ha escrit l'Albert Pijuan, de qui fa un temps vaig ressenyar la seva primera novel·la, que em va agradar molt. Com que llavors les sensacions van ser  bones, tinc ganes de veure què ha fet amb el Llull. En tot cas, crec que és una iniciativa molt interesant d'Angle Editorial, això de publicar biografies amb un toc diferent, com són aquestes dues. Esperem que tingui una llarga continuïtat.

Algunes referències als mitjans:
La Vanguardia

dimarts, 18 d’octubre del 2016

Ramón y Cajal. Ara i Aquí

Ahir va fer 82 anys de la mort de Santiago Ramón y Cajal. Per pura casualitat, aquesta setmana arriba a les llibreries el meu darrer assaig, Ramón y Cajal, part de la col·lecció Ara i aquí que acaba d'estrenar Angle Editorial.

És un llibre molt especial per a mi. Primer, és una biografia (molt heterodoxa) d'un personatge que admiro molt. Però, a més, hi he posat molt de les meves pròpies experiències, fins al punt que a la vegada és gairebé una (mini) autobiografia. I, per arrodonir-ho, he aprofitat per parlar d'una sèrie de temes relacionats amb la ciència i la societat que tant a Cajal com a mi (com a molta altra gent!) ens interessen i ens preocupen.

El resultat és una barreja particular, el llibre més personal que he escrit fins ara, molt diferent a tots els altres (tot i que això em passa gairebé cada vegada!). Interessarà a qui tingui ganes de conèixer millor el personatge, però també a qui vulgui pensar una mica sobre on som i cap a on anem. Hi ha força ciència, és clar, però l'objectiu aquesta vegada no ha sigut la divulgació, com en llibres anteriors (tot i que explico tan planerament com puc les gestes de Cajal al laboratori), sinó fer un retrat i una comparació de dues societats separades per un segle.

Espero que us interessi la proposta. Si us el llegiu, ja em direu què us ha semblat.


dijous, 13 d’octubre del 2016

¿Es posible frenar el envejecimiento?

Per una sèrie de coincidències (els tempos editorials es mouen per camins misterioros), d'aquí a finals d'any es publicaran uns quants llibres meus. Concretament, aquest mes faig un doblet científic. La setmana que ve us parlaré d'una biografia heterodoxa que arribarà d'aquí poc a les llibreries (de la qual ja he penjat una foto a les xarxes) però abans us he d'anunciar un altre "naixement": ¿Es posible frenar el envejecimiento?

Aquest és un llibre diferent, perquè no el trobareu als llocs habituals. Només el podreu comprar aquest diumenge, amb el diari El País. És un resum actualitzat del que sabem sobre l'envelliment: què el causa, com evoluciona i què podria retardar-lo o evitar-lo. És un dels temes que estudiem al meu laboratori i també un dels que més m'apassiona, per això vaig aprofitar que em demanaven dos llibres per aquesta col·lecció (sí, té un "germanet", del qual en parlarem en una altra ocasió) per proposar parlar d'això. 

Tot i ser relativament breu i distribuir-se amb la premsa, hi he posat tan esforç com en qualsevol dels meus altres llibres de divulgació. Podeu esperar la rigorositat i profunditat de sempre, amb el llenguatge planer que intento fer servir en aquests casos. L'estructura és molt semblant al llibre que vaig fer sobre el càncer, o sigui que si el vau llegir ja sabeu què en podeu esperar. Si us agradaria entendre millor per què envellim i us preocupa si es podrà mai controlar aquest procés que, ara per ara, sembla inevitable, aquest és el vostre llibre.

Recordeu que si us interessa us he d'espavilar: només el podreu comprar amb el diari El País aquest diumenge, 16 d'octubre.

[ACTUALITZACIÓ: El llibre estava disponible aquest cap de setmana, com vaig anunciar. Si no el vau poder aconseguir, heu de demanar al vostre quiosquer que el reclami o trucar al 902 119 111.]

dimarts, 11 d’octubre del 2016

Un Nobel caníbal

Aquesta ha sigut la setmana dels Nobels científics (encara queden per donar el de Literatura i el d’Economia), l’únic moment de l’any que els investigadors som tractats com a famosos prou dignes per a sortir a la portada dels diaris. Aquesta setmana també és el moment més temut per molts periodistes, que han d’esforçar-se a parlar de temes terriblement complexes només amb l’ajut de les crosses que proporcionen les notes de premsa de la Fundació Nobel. Hi ha vegades que costa bastant (explicar el de Física d’aquest any és tot un repte, per exemple) i altres que l’impacte és fàcil de veure fins i tot pels qui no són experts.

El darrer Nobel de Fisiologia o Medicina és d’aquest últim grup. Se l’ha emportat una persona en solitari, cosa poc habitual en aquesta categoria (només ha passat dos cops des de principis de segle). Es tracta del microbiòleg japonès Yoshinori Ohsumi i el motiu ha sigut el descobriment de l’autofàgia. Per poques nocions de grec que tinguem, és fàcil deduir que aquest fenomen està relacionat amb el fet de “menjar-se a un mateix”. Què vol dir aquesta mena de canibalisme quan parlem de cèl·lules?

Quan hi ha una situació estressant, per exemple una manca important d’aliments, qualsevol cèl·lula reacciona defensant-se de la millor manera que sap. Una opció pot ser “reciclar” part del seu contingut per transformar-lo en els nutrients que tant necessita i poder sobreviure així fins que les condicions millorin. D’això se’n diu autofàgia. Naturalment, l’autofàgia portada a l’extrem pot arribar a destruir la cèl·lula afectada, cosa que també pot ser convenient per a l’organisme en certs moments. Així doncs, és una arma de doble tall que, en totes les seves facetes, resulta molt útil per a la supervivència. Per això, malgrat que Ohsumi la va estudiar en els llevats, s’ha vist que pràcticament totes les cèl·lules tenen programats aquests mecanismes, per si mai els necessiten. Si, pels motius que siguin, l’autofàgia falla, poden accelerar-se problemes com el càncer o la malaltia de Parkinson.

Aquest any, alguns esperaven que un dels Nobels anés als descobridors del CRISPR-Cas9, un mètode simple i efectiu de manipulació genètica que s’ha popularitzat recentment i que pot arribar a trastocar molts aspectes de la nostra societat (de moment, ja ha revolucionat com treballem als laboratoris). Curiosament, aquests sistema es va desenvolupar a partir del descobriment original que va fer als anys noranta Francis Mojica, un microbiòleg de la universitat d’Alacant. Les esperances que un espanyol guanyés un Nobel científic (que seria només el segon de la història, després de Ramon y Cajal) de moment s’han esvaït, però mai se sap què passarà més endavant.

A diferència dels Nobel de Literatura i, sobretot, el de la Pau, que solen anar envoltats de polèmica i regir-se per criteris no sempre objectius, els premis científics rara vegada es poden discutir. Solen atorgar-se a investigadors que han fet mèrits de sobres per rebre la medalla, i que estan esperant pacientment el seu torn. No he vist mai que ningú hagi dubtat de la qualitat d’un descobriment premiat en aquestes disciplines. Com a molt, a vegades hi ha hagut queixes perquè algú que havia contribuït de forma important a un descobriment s’havia quedat fora de la terna, però això és un problema inevitable quan s’han d’escollir un màxim de tres noms d’un treball que sempre és multidisciplinari i multitudinari.

Ara bé, com en tots els premis, els jurats són humans i, per tant, susceptibles a pressions de tota mena, subtils o no. De la mateixa manera que els lobbies de les productores són essencials per fer decantar els Oscars, també en el cas dels Nobel és diferent si darrera d’un científic hi ha universitats com la de Cambridge o la de Harvard (sempre presents al top 10 de totes les classificacions i, naturalment, farcides de Nobels), la universitat de Tokio (on Ohsumi va fer els seus principals descobriments i que està al top 40) o les d’un país, com el nostre, que no en té cap entre les 150 millors.

En tot cas, el premi de Medicina d’aquest any ens demostra que un científic que estudia un organisme tan humil com el llevat pot arribar a fer descobriments capaços de canviar la manera que tenim d’entendre el món. I, a més, és la prova que els mecanismes bàsics de la vida són transversals i compartits entre tots els éssers vius d’aquest planeta, des dels microbis més minúsculs als organismes tan complexes com els humans. És motiu suficient per quedar-se amb la boca oberta una bona estona.

[Publicat a El Periódico, 8/10/16. Versión en castellano.]

dijous, 6 d’octubre del 2016

Les col·laboracions mediàtiques recents

Avui cap a les 19:30 em podreu sentir, com cada dijous, parlant de ciència al programa El Balcó de la SER durant deu minutets. A les últimes connexions vaig parlar de teràpies cel·lulars i del microbioma (i com afecta coses tan diferents com el pes o l'envelliment). Per completar la sessió de divulgació, podeu llegir el meu últim article a l'ARA, sobre com la respota a la veu de la mare pot determinar com ens socialitzem.

Acabo amb una cosa que no té res a veure: una ressenya tardana d'El joc de Déu (junt amb d'altres de llibres fantàstics recents) on es diu que "Es una novela gamberra, irreverente, divertida (...), entretenida y de lectura rápida y muy amena." No està malament.

dimarts, 4 d’octubre del 2016

Ressenya: Patrick Melrose

He descobert una mica tard Edward St Aubyn, però m'hi he enganxat. Aquest estiu he assaltat la segona novel·la del cicle de Patrick Melrose, Bad News, que és la que us volia ressenyar avui. En català em sembla que no en tenim cap de traduïda així que si us interessa haureu de recórrer a l'edició castellana (en dos volums condensa tot el cicle de cinc novel·les, publicades entre el 1992 i el 2012) que ha tret Random House.

De forma resumida, les novel·les recórren la vida de Patrick Melrose, un home de la classe alta anglesa amb una família molt disfuncional. No cal dir que el contingut autobiogràfic és important, cosa que fa encara més terrible el que s'hi explica. Perquè, de moment (en les dues primeres novel·les, que són les que he llegit), la vida del pobre Patrick és un autèntic drama.

L'acció dels llibres es condensa en un espai de temps petit i se centra en un esdeveniment concret de la vida del protagonista (unes vacances en el primer, el funeral del pare en el segon). Si a Never mind el Patrick era un nen petit abusat (en tots sentits) pel seu pare i negligit per la seva mare, a Bad News és un jove amb un problema seriós d'addicció que viatja a Nova York per l'enterrament del seu pare (a qui ja us podeu suposar que odiava). El llibre és un recorregut pels baixos fons de la ciutat als anys noranta i una de les millors descripcions de l'addicció que he llegit.

Els temes són durs, s'ha d'anar preparat, però estan narrats amb molta força i una mena d'humor britànic de fons que els fan més suportables. Literàriament, les novel·les són impecables. Van directes a la vena: ben escrites i ben portades però sense explotar la tragèdia, com hagués sigut fàcil de fer. A mi m'han convençut. Continuaré seguint les desventures del Patrick Melrose, a veure si té una mica més de sort a mida que es va fent gran...



dijous, 29 de setembre del 2016

Ressenya: Pregunta-ho a la pols

Edicions de 1984 porta un temps recuperant John Fante. La darrera novel·la publicada és Pregunta-ho a la pols, la tercera del quartet (segona en ordre de publicació) que va dedicar al seu alter ego, Arturo Bandini, i possiblement la més coneguda de l'autor. Per algun motiu encara no l'havia llegida, tot i que sóc fan de l'autor, així que vaig aprofitar l'avinantesa i vaig agafar la versió original (així que no podré comentar la traducció del Martí Sales, que diuen que està molt bé).

John Fante és un escriptor únic. Pregunta-ho a la pols és del 1939 i podria haver estat escrita tranquil·lament als anys seixanta. O als vuitanta. Va ser beat abans que els beats i Bukowski abans que Bukowski. De fet, llegint Fante te n'adones de fins a quin punt Bukowski el copiava. Li va tornar el favor rescatant-lo de l'oblit, això sí (i, curiosament, el fill de Fante, Dan Fante, un escriptor interessant per mèrits propis, va fer una mica el mateix després, copiant Bukowski i, de rebot, el seu propi pare). Però l'original és millor, molt fresc, directe, avançat al seu temps, atractiu encara avui en dia. S'ha de llegir per entendre d'on va sortir tot un tipus de literatura que es va posar de moda a partir de la segona meitat del segle XX, basada en aquests personatges sense present ni futur que viuen gaudint de la vida cada dia i que, en teoria, són un reflex de les experiències vitals del propi autor, escrites a raig i sense massa contemplacions.

Pregunta-ho a la pols explica la història d'un escriptor sense cap mena de pla que només vol tenir els diners per pagar-se l'alcohol i les dones i quan, per fi, el seu editor li envia un xec, se'l gasta sense adonar-se'n en qualsevol burrada. Pel camí s'enamora d'una emigrant mexicana amb més problemes que ell (amb un amant que no la suporta i una addicció important a la marihuana) i hi manté una relació amor/odi que no hi ha manera que acabi de consumar-se. Potser l'argument us sona, però és perquè s'ha copiat mil cops. Fante va ser el primer, i només per això mereix ser llegit. I aquest llibre és una bona manera d'iniciar-s'hi.

dilluns, 26 de setembre del 2016

Crònica d'un dia a Girona


Dijous passat vaig fer una visita llampec a Girona (per un bon motiu, com ara veureu), així que he pensat que us en faria un petit reportatge fotogràfic, seguint la tradició d'aquest blog.

Vaig anar-hi per primer cop fent servir el tren ràpid des de Barcelona (a la foto, un paisatge passant a 200 km per hora per la finestreta). No em va donar ni temps de llegir el diari, va anar molt puntual i em va sortir prou bé de preu. Si el transport públic funcionés sempre així de bé, seria molt més fàcil tenir dies sense cotxes a les grans ciutats...

Feia temps que no voltava per Girona, una ciutat que m'encanta i que conec bé, així que vaig aprofitar que em sobrava una estona per fer una mica el turista. Aquest cop vaig anar directament als llocs més clàssics, els que normalment no visites si no ets un guiri. A més, no havia tornat a la catedral des que l'havien convertit en el Sept of Baelor de King's Landing i això es mereixia una selfie. Vaig trobar a faltar el mar que se suposa que hi ha davant de les escales quan surten a la sèrie Game of Thrones... hi queda molt bé!

També vaig passejar pel call, amb els seu fabulós laberint de carrers estrets i costeruts. Aquest de la foto d'aquí baix era dels pocs que no estava ple de gent. De bon matí la ciutat ja estava farcida de turistes tafanejant-ho tot, parlant desenes d'idiomes diferents, consumint a les terrasses i aturant-se a totes les botigues de souvenirs que han proliferat com bolets. Està bé que no sigui Barcelona la que se'ls emporti tots i que la riquesa que aporten es reparteixi per tot el territori, però imagino que també deuen haver-hi veus crítiques que discutiran el model turístic de la ciutat, que és possible que a estones s'acosti a la saturació, pel que vaig veure. Suposo que és inevitable aquesta mena de debat.

Aquesta vegada, passejant pel barri, se'm va ocórrer pensar que, de fet, tinc un 12.5% de sang jueva (d'un besavi de part paterna, xueta mallorquí, com demostra el nas ganxut del meu pare, que sembla tret d'una caricatura), així que la història d'aquestes pedres és també una mica la meva, suposo, encara que m'hagi arrribat molt diluïda. No n'havia sigut tant conscient des que vivia en un barri a Nova York amb molt presència jueva i els hasídics m'aturaven constantment per fer proselitisme. Se'm deuria notar aquest 12.5% al nas (tot i que el tinc ben recte...).


Però anem al motiu principal de la visita. Vaig baixar a Girona a recollir el 31è premi Ramon Muntaner, per una novel·la que he escrit a quatre mans amb Ricard Ruiz Garzón i que hem titulat Herba negra. Aquí ens veieu asseguts, envoltats dels altres guardonats de la nit dels Premis Literaris de Girona, entre els que hi veureu Xevi Sala, que es va quedar el Bertrana, i el gran Adrià Puntí, un ídol meu de joventut que continuo admirant molt (el seu últim disc, després d'un llarg temps de silenci, és del millor que ha fet). M'havia fet un tip de veure els Umpah-pah en directe durant els 90, i va ser tot un goig poder compartir dinar i cerimònia amb ell, i a més sentir-lo interpretar al piano la cançó que va guanyar el premi Cerverí a la millor lletra.

Si al matí hi va haver-hi la roda de premsa, una sessió maratoniana de fotos sota el sol al terrat d'un hotel i el dinar privat amb els guanyadors, a la nit es va fer l'acte ofical d'entrega dels premis a l'Auditori. Va ser una sorpresa molt agradable que, entre les moltes autoritats, hi assistís el President de la Generalitat. La cultura és una de les bases fonamentals d'un país i una societat i, per tant, trobo que els polítics tenen l'obligació de recolzar-la sempre que puguin. Que el President actual en sigui tant conscient és molt bon senyal. 

En la foto de dalt, que va fer el company Aitor Roger, es veu com aprofito que som tots a l'escenari per fotografiar el públic que omplia l'auditori. El que estava fent, de fet, era retratar com el President ens retratava. Aquí en teniu la prova (és el tercer per la dreta, a primera fila). Després, va tuitejar la imatge. Que el President utilitzi les xarxes socials amb tanta naturalitat és un altre bon senyal.

Vam tenir l'oportunitat de parlar una estona amb ell i ens va fer una defensa aferrissada de la literatura juvenil, i va reconèixer ser-ne  consumidor, com també ho som en Ricard i jo mateix. És una etiqueta que no ha d'espantar als adults: hi ha llibres considerats juvenils que són obres mestres per a tots els lectors. Vam coincidir tots tres en creure que cal tenir-ne cura si ens volem assegurar que no perdem lectors a la franja d'edat més crítica, l'adolescència, i assegurar-nos que es converteixen en lectors adults. Que el President tingui tanta sensibilitat amb els temes relaciont amb la cultura i no es talli a l'hora de parlar-ne en públic és un senyal fantàstic (i poc habitual). També vaig aprofitar per fer-me una selfie amb el meu coautor...

... i una altra amb les que seran les editores del llibre (més una de regal) i la cap de premsa que ens ajudarà a donar-lo a conèixer.

Ja us explicaré amb més detall d'aquí un parell de mesos (el tindrem al carrer el 23 de novembre) de què va Herba Negra. Només us avanço, de moment, que segueix bastant els principis que ja vam plantejar a Ullals amb en Sebastià Roig: una novel·la d'acció, per a tots els públics, amb elements fantàstics i de terror, bones dosis de sexe i violència, una trama amb vocació universal i uns escenaris molt locals (i, altre cop, amb força presència de les comarques gironines). Sé que a uns quants de vosaltres segur que us agradarà, i espero que uns quants més també us animareu a tastar-la.

Per acabar, us deixo amb el tradicional recull de premsa per si en voleu saber més coses:

El Punt Avui
Diari de Girona
L'illa dels llibres
Ara
Vilaweb
El Periódico
El País
La Vanguardia
Nació Digital
3/24
Biblioteca jove de Blanes
El Bilbionauta
Directe!cat
Cultura 21
20 minutos
President.cat
El dimoni
Diputació de Girona

dijous, 22 de setembre del 2016

Ressenya: Torero d'hivern

En Miquel Adam va debutar fa uns mesos amb Torero d'hivern, un recull de contes que m'ha fet passar una bona estona. Al Miquel el segueixo des que portava un dels blogs clàssics de la primera catosfera, i he continuat llegint-lo a les xarxes, on és molt actiu, i al seu nou blog. El llibre té un estil molt semblant a la seva producció online: irreverent, cínic, agut... Els temes també són els mateixos, sobretot els relacionats amb la literatura (i fins i tot algunes històries són reciclades). He trobat que s'adapten bé al format conte i que el llibre funciona perfectament com un recull d'històries tragicocòmiques de perdedors intel·lectuals de trenta anys a Barcelona que, tot i que pugui semblar un tema molt específic, l'autor el domina perfectament i fa que sigui amè.

Un dels encerts del llibre és barrejar aquesta literatura autoreferencial i contemporània (metaliterària, postmoderna i tot el que vulgueu) amb l'estil clàssic del conte humorístic català, la tradició que va de Calders a Monzó i Pàmies. Està bé comprovar que és un format que encara té practicants amb ganes de mantenir-lo viu (i actualitzar-lo una mica) en el segle XXI. Els qui gaudeixen amb el Calders fantàstic o del Monzó més irònic, trobaran un hereu molt digne en aquestes planes. Val la pena que el descobreixin. Després de llegir-lo, tinc encara més clar que seguiré pendent del que escrigui el senyor Adam, ja sigui a la pantalla o en paper. 

dimarts, 20 de setembre del 2016

Progressiu


Els qui us passeu per aquí habiutalment segurament sabeu que m'agrada el rock progressiu. Però avui el post no va de música: la progressió és una altra. Concretament, la relacionada amb el pas del temps, la meva progressiva degeneració.

Aquestes ulleres que veieu són les primeres que m'he hagut de fer per poder llegir, el que abans es deien bifocals i ara s'anomenen precisament progressives, que queda com més modern. Dit en altres paraules, són el senyal innegable i inexorable que m'he fet gran. O sigui vell, fora eufemismes.

En fi, amb aquests pensaments positius inauguro oficialment el curs i acabo les reposicions d'estiu, que aquest any han sigut articles d'El Periódico que no havia penjat mai al blog. Us he de parlar d'uns quantes coses que publicaré abans que s'acabi l'any, però primer dedicaré uns dies a fer ressenyes d'alguns dels llibres que m'he empassat aquest estiu.

I per acabar aquest post tan tràgic, us deixo amb un vídeo en consonància amb la meva avançada edat.
 

dilluns, 19 de setembre del 2016

La Lletra d'Or per Màrius Sampere


El divendres passat es va lliurar el premi Lletra d'Or al poeta Màrius Sampere, pel seu llibre L’esfera insomne, publicat per LaBreu Edicions. Tinc l'honor de ser membre del jurat d'aquest premi històric i he de dir que, aquest any, la decisió d'escollir el millor llibre ha estat difícil perquè els finalistes tenien tots un nivell molt alt. Però sens dubte aquest excel·lent poemari es mereixia la Lletra, com va explicar molt bé en Sebastià Alzamora a la seva glossa. Moltes felicitats al Màrius Sampere i a LaBreu, una editorial petita però amb una gran visió.


divendres, 16 de setembre del 2016

"Jugar a ser dios" rep un Premio Nacional de Edición Universitaria

Ahir es va anunciar que la versió castellana de Jugar a ser déus, havia estat guardonada en els XIX Premios Nacionales de Edición Universitaria amb el premi a la millor obra de divulgació publicada el 2015. El jurat l'ha seleccionat  “por plantear los dilemas morales a los que cada vez con mayor incidencia han de enfrentarse los científicos, a la hora no solo de diseñar experimentos y teorías si no de calcular las consecuencias prácticas”. Les Publicacions de la Universitat de València, editora del llibre, també ha guanyat un altre premi.


Aquest és el segon premi que rep el nostre llibre que, a més, aquest any s'ha publciat en anglès. Tres anys després de donar-se a conèixer, encara ens proporciona alegries, no ens podem queixar.

Un altre mena de premi són comentaris com aquest que la Clidice va fer l'altre dia sobre Què és el càncer. Que un llibre de divulgació pugui ajudar un lector és la més gran de les recompenses.

dijous, 15 de setembre del 2016

Inconformistes a la SER


Us deia la setmana passada que he tornat a la ràdio. És a la secció Inconformistes d'El Balcó de la SER, que s'emet cada dia a les 19.00, un breu repàs de cinc minuts a un tema d'actualitat. A mi em toca els dijous (la resta de l'alineació la teniu a la foto), així que si sintonitzeu la SER cap a un quart de vuit m'hi trobareu parlant d'extraterrestres, un tema que vaig començar la setmana passada a la meva primera intervenció (que podeu sentir aquí).

[Actualització: la segona part de la història dels marcians, aquí.]

Aprofito també per penjar la meva última col·laboració a l'Esguard, publicada ahir, una breu reflexió post-diada: