dilluns, 28 de setembre del 2020

Ressenya: La drecera




Començo la setmana amb la primera ressenya del curs, la de La drecera, de Miquel Martín. Potser no caldrà que us en digui gran cosa perquè, tot i que la vaig llegir tan bon punt va sortir, a principis d'estiu, des de llavors s'ha convertit en l'èxit inesperat de la temporada, amb cinc o sis edicions ja sota el braç, o sigui que probablement ja l'heu llegit o, com a mínim, n'heu sentit a parlar. El resum ràpid de la meva opinió és que es mereix tots els elogis que està rebent i encara més. Passo als detalls.

La drecera és una novel·la breu però carregada d'idees. Malgrat que hi passen relativament poques coses i té un ritme pausat, enganxa amb la seva narració simple i directa dels canvis de l'adolescència del protagonista, amb el marc dels anys 70 i 80 a la Costa Brava de fons. L'amsitat, el descobriment de l'amor i el sexe, la lluita de classes... no son temes nous, però Martín els sap entrellaçar d'una manera que conviden a continuar llegint, fins al punt que no és estrany que t'acabis el llibre d'una tirada. Una història que t'arriba al cor, sense dramatismes excessius ni girs innecessaris. Un relat contingut però molt efectiu.

Quan vaig ressenyar la darrera novel·la de Martín vaig dir que l'autor era un dels secrets més ben guardats de la literatura catalana contemporània (frase que, curiosament, va acabar a la coberta de La drecera), perquè no entenia que no hagués arribat a un públic més ampli amb la seva prosa minuciosa i una capacitat narrativa que recordava als clàssics com Rodoreda. Tenia tots els ingredients per ser més popular. M'alegro que el meu comentari ja no sigui cert: aquest estiu per fi s'ha recorregut el bon ofici de Martín. La drecera potser no té la complexitat narrativa l'El riu encès, però manté la qualitat i l'interès ben alts tota l'estona, i la seva brevetat no fa que sigui menys ambiciosa. Estic segur que l'autor ens continuarà regalant novel·les tan rodones com aquestes en els propers anys. No el perdeu de vista.

dilluns, 21 de setembre del 2020

El problema el tenim tots

Madrid té un problema. La corba de contagis de Covid-19 ha arribat a un punt perillós que, tot i no ser comparable als pitjors moments de la primera onada, demostra que la pandèmia s’ha tornat a descontrolar. Però el millor indicador de l’impacte real del virus no és el número de diagnòstics, que depèn de quants tests es fan, sinó la saturació del sistema sanitari, que és el preludi a l’augment de mortalitat. Ahir tenien un 20% de llits ocupats per malalts de Covid-19 (40% a les ucis), una situació que s’acosta al col·lapse.

Un article publicat a ‘The Lancet’ aquesta setmana situava Espanya, després de mesurar una sèrie d’indicadors, entre els països que pitjor s’han enfrontat a la crisi, al costat de Brasil, Estats Units i Colòmbia. La raó és que, des del principi, se n’ha anat un parell de passes per darrere, en lloc d’anar-ne dues per davant. Això potser es podia justificar al març, quan les incògnites eren nombroses, però no ara que es pot preveure cap a on van les coses perquè hi ha suficients veus expertes anticipant correctament l’evolució de la pandèmia. És obvi que hi ha una manca de lideratge competent.

Part del problema és que la política s’ha immiscit massa en la gestió. Quan Catalunya i Aragó van ser les primeres a patir rebrots després del confinament, la reacció fàcil va ser atribuir-ho a la inoperància dels governs locals. Però aquest no era l’origen del problema: la desescalada ràpida i prematura, sumada a l’ànsia de recuperar una normalitat impossible, feien els rebrots inevitables. El que calia llavors era que la resta de comunitats s’hagués preparat per fer front en millors condicions al repte que els estava a punt de caure a sobre. Ara veiem les conseqüències de no haver fet els deures.

I continuen sense aprendre la lliçó. L’anunci de Díaz Ayuso de restringir només la mobilitat a certes àrees de la Comunitat de Madrid i no reunir-se amb Pedro Sánchez fins dilluns demostra el poc que entenen encara alguns polítics com funciona la Covid-19. Hem vist que el que cal és actuar ràpid i amb contundència. Igual que va passar en la primera onada, ja estan fent tard a segellar la capital. El confinament i la limitació de l’activitat social han de ser sempre l’última opció, pel fort impacte social i econòmic que tenen, però s'ha de ser prou valent per reconèixer quan cal aplicar-los per evitar mals majors.

Madrid té un problema. Però Catalunya també. I la resta del país, i tot el món, perquè aquest virus no s’està quiet. La ignorància, arrogància i incompetència d’alguns líders és un perill no tan sols pl territori que governen sinó per a la salut global. En lloc de caure en la complaença de celebrar la inutilitat dels rivals polítics, el que cal és anticipar el proper moviment. No tenim gaires eines per contenir el virus mentre no arriba la vacuna i, fins a cert punt, juguem la partida amb desavantatge. Però el que no podem fer és posar-li les coses més fàcils cometent errors que ja haurien d’haver estat superats, perquè el preu es paga en vides humanes.

[Publicat a El Periódico, 19/09/20. Versió en castellà.]

[BONUS: Una entrevista sobre el tema en un article d'El Confidencial, i una altra a El Independiente.]

dilluns, 14 de setembre del 2020

Fem totes les proves i sense presses

[Actualtizació: Des que es va publicar aquest article fa uns dies, les proves de la vacuna d'Oxford s'han tornat a posar en marxa, tot i que encara no tenim tots els detalls.]

La conseqüència immediata és que el procés es retardarà fins que s’hagi estudiat bé el cas. Encara no sabem si el problema l’ha causat la vacuna i, si fos així, si és excepcional o s’ha d’esperar amb una certa freqüència. No ens podem permetre efectes secundaris importants, ni que siguin raríssims, perquè la vacuna s’hauria de donar a milers de milions de persones. La quantitat final d’afectats podria ser molt elevada.

¿És la fi de l’esperança de tenir una solució en els propers mesos? No necessàriament. Hauria de ser la fi de les presses. La pressió a la qual estan sotmesos els científics és comprensible, però perillosa. Pot fer que es vegin empesos a saltar-se algunes proves clíniques, la qual cosa que podria ser desastrosa. Això és el que ja han anunciat que ha passat a Rússia i la Xina: han aprovat tres vacunes (la Spunitk V els primers i les de CanSino i Sinovac els segons) sense haver superat la fase 3. Els ciutadans podrien estar rebent-les sense les garanties mínimes. Malgrat tot, no ens consta que encara ningú s’hagi vacunat, però coneixent la transparència habitual d’aquests països, no ens hauria d’estranyar res.

L’aturada temporal dels tests de la vacuna d’Oxford té dues coses positives. Primera, ens demostra que la fase 3 és necessària. Normalment, els efectes adversos que només apareixen ocasionalment no es detecten en les primeres dues fases dels estudis, perquè el fàrmac es dona a poca gent. Només quan el nombre de voluntaris s’amplia a milers podrem saber si existeixen aquests símptomes rars. Segona, ens diu que els protocols funcionen: si hi ha un possible problema, es detecta. Una conclusió important a aquests punts és que, quan una vacuna superi aquesta fase final, es podrà administrar amb tranquil·litat.

Continuem, doncs, pendents de les dades dels diversos estudis clínics en marxa, però amb paciència. Les vacunes estaran a punt quan ho hagin d’estar. Pot ser que alguna es quedi pel camí, però hi ha prou alternatives (nou actualment en fase 3, i cinc més en fase 2) com per confiar que almenys una arribarà al final de la carrera amb èxit. Si això passarà al novembre, o al gener, o a l’abril no ho pot predir ningú.

Per això no té sentit anunciar ara quan es podran administrar les primeres dosis. Aquesta informació no la sabem. Posar data d’entrega a la vacuna només confon i fa que et sentis estafat si les coses no funcionen, que és un dels resultat possibles. Hem d’aprendre a conviure amb la incertesa, per incòmode que sigui, exigir que es facin les proves sense presses i no caure en triomfalismes abans d’hora.

[Publicat a El Periódico, 10/09/20. Versión en castellano.]

dimecres, 2 de setembre del 2020

Què passarà quan obrin les escoles?

[El bloGuejat reprès l'activitat amb aquest article que vaig publicar dilluns sobre un dels punts problemàtics de la temporada: el retorn a les classes. Espero que hàgiu passat un bon estiu i que estigueu preparats per tot el que ens ve a sobre!]

A hores d’ara, hauríem de ser tots conscients que estem davant d’un dels reptes més importants des de l’inici de la pandèmia: l’arribada de la tardor. Alguns suposaven que aquest seria un estiu tranquil, d’una certa tornada a la normalitat després de la intensitat del primer pic, però ja vam avisar que, si ens relaxàvem, acabaríem precisament on som ara: començant una segona onada just quan s’acosta la baixada de temperatures (que facilitarà els contagis), el final de vacances (que saturarà els transports públics) i el retorn a les escoles. Encarem els mesos més durs en pitjors condicions del que seria desitjable.

Continuem demostrant una manca de previsió fenomenal. Si vam fer la desescalada sense tenir a punt cap de les eines de control de rebrots (tests massius, rastrejos i capacitat de limitar moviments), ara obrirem les classes amb només quatre mesures preses a corre-cuita. Altres països ho estan fent molt millor. A la primavera, quan encara no coneixíem el comportament del virus, aquestes mancances potser es podien justificar, però ara costa entendre perquè les administracions no han fet els deures i han aprofitat l’estiu per planificar amb calma el curs. Ens enfrontem a un problema substancial i les solucions, que existeixen, no son fàcils d’organitzar.

Un dels esculls és la confusió sobre el SARS-CoV-2 i els nens. És cert que solen ser asimptomàtics, però es contagien amb una freqüència similar a la dels adults, segons confirmen els estudis serològics i les PCR actuals. A més, poden tenir una càrrega viral (el nombre de virus al cos) igual o superior. Així doncs, els nens no son resistents a la infecció, només hi reaccionen d'una manera més suau. El que no sabem, perquè encara no hi ha dades, és si son igual de contagiosos. Considerant que poden expulsar una quantitat semblant de virus, podríem pensar que sí. Tampoc sabem si les escoles son un focus important d’infeccions. Durant bona part de la pandèmia han estat tancades i on han obert hi ha hagut alguns rebrots, però no coneixem com han influït en la resta de la població.

Enmig d’aquesta incertesa, el dimecres passat es van anunciar les conclusions d’un estudi que la plataforma Kids Corona de l'Hospital Sant Joan de Déu ha fet a prop de dos mil nens durant cinc setmanes de colònies a 22 casals de Barcelona. És una anàlisi exhaustiva i necessària, pel que dèiem de la manca de dades, que troba que en aquests entorns hi ha poca transmissió. Es van enarborar aquests resultats per demanar tranquil·litat, però l’estudi no demostra que la taxa de contagi entre nens sigui més baixa que la de la població en general, com interpretaven alguns, perquè no està dissenyat per mesurar això. Només diu que en grups petits, en espais oberts i amb mesures adequades (mascareta, rentat freqüent de mans i 'bombolles') els contagis son mínims. Son bones notícies, però, citant la nota de premsa, els resultats no són directament extrapolables a altres condicions. O sigui, no ens expliquen què passarà a les escoles, on tots aquests factors seran diferents. Cal tenir present, a més, que les quantitats de virus que circulen ara son força més elevades que les que hi havia el juny i el juliol, quan es va fer l’anàlisi, cosa que augmentarà el risc.

Seguim, doncs, davant d’un munt d’incògnites. Res ens permet assegurar que les aules seran llocs protegits de la propagació del virus, ni podem garantir que les escoles no actuaran com a nodes importants de transmissió comunitària. Hi ha moltes possibilitats que no sigui així, és cert, però els errors passats ens diuen que no podem confiar en la sort. L’única opció que ens queda ara és preparar-nos pel pitjor tant bé com puguem (i esperar que no faci falta): ràtios baixes, distància, sessions a l’exterior mentre sigui possible... Encara que tinguem poc temps i poc pressupost per implementar les mesures necessàries, hem de fer tots els esforços.

Per acabar, voldria tranquil·litzar els pares que estan patint pels seus fills: sabem que a la gran majoria el virus no els farà res. Els qui perillem som els adults, que podem contraure la malaltia si ens la passen quan arribin a casa. Nosaltres sí que som susceptibles a la forma severa de la covid-19. Ara bé, no perdem la perspectiva: correm molts més riscos anant a sopar o fer unes copes amb els amics en espais tancats, sense mascareta ni guardant distàncies (situacions que veiem molt sovint aquests dies), que fent un petó als nanos quan tornin de l’escola. Siguem prudents i, sobretot, siguem raonables.

[Publicat a El Periódico, 31/08/20. Versió en castellà.]