dimecres, 16 d’agost de 2017

L'atracció sexual i el futur de l'espècie

[Un altre article de fa tres anys, inèdit al blog, que encaixa bé amb els moments actuals. Dedicat a tots els imbècils que encara creuen que el color de la pell és un motiu per discriminar. Que recordin que l'ésser humà va néixer negre, no blanc... ni taronja.]

A tots ens han explicat en un moment o altre que la diferència natural de tons que presenta la nostra espècie és deguda al sol. Les ètnies són progressivament més fosques a mida que el seu lloc d'origen s'acosta a l'equador, perquè allà és on som més vulnerables als nocius raigs ultraviolats. Sense que ens protegís d'ells la melanina que fabriquen certes cèl·lules, i que és la que determina el color de la pell, les mutacions serien molt més freqüents. Com a conseqüència, també ho serien els càncers. L'abundor de melanina, ens han dit, és una adaptació a l'entorn seleccionada pels seus beneficis sobre la capacitat de sobreviure.

Això és essencialment veritat: algú de complexió pàl·lida que estigui exposat al sol tropical sense protecció té un risc molt elevat de cremar-se i tenir problemes seriosos a la pell. Però cada vegada hi ha més informació que suggereix que hem simplificat els motius responsables del procés i que el fet que vinguem en un ampli pantone de marrons té unes arrels molt més complexes. La primera dada que ens ha de fer sospitar de la versió oficial és que els Homo sapiens primigenis, que van sorgir a l'Àfrica fa uns 200.000 anys, ja eren foscos. Així doncs, estrictament parlant, la selecció natural en realitat ha fet que amb els segles aparegués la pell blanca, no la negra, que és el nostre color original.

Llevat que ser negre en un país com, posem per cas, Suècia fos un inconvenient important, podríem pensar que l'evolució no ens hauria fet empal·lidir a mesura que els nostres avantpassats emigraven cap al nord. Segons un article publicat recentment no és tan senzill. Una part de la culpa la continuaria tenint el sol, però sense res a veure amb el dany que causa a l'ADN i com això provoca tumors malignes. La raó seria la nostra dependència de la vitamina D, que majoritàriament fabriquem a la pell gràcies als raigs ultraviolats. Se sap que un dèficit d'aquesta vitamina té uns efectes importants en la salut i que, com més foscos som, més hores de sol són necessàries per aconseguir-ne generar els nivells mínims. Per tant, els mil·lennis d'evolució ens haurien destenyit perquè poguéssim aprofitar millor el sol tènue de les latituds europees i asiàtiques, on no és tan important la protecció de la melanina.

Aquesta teoria també té els seus forats. Malgrat que la sortida de l'Àfrica va començar fa uns 40.000 anys, en fa només 8.000 a la Península Ibèrica encara érem majoritàriament de pell negra, tal com demostren uns estudis genètics fets per l'equip de Carles Lalueza-Fox, de la Universitat de Barcelona, a un esquelet trobat a La Braña. Els darrers treballs diuen que, a Ucraïna, els gens relacionats amb la pigmentació encara estaven evolucionant fa 5.000 anys. És a dir, la nostra pèrdua de color no va ser tan ràpida com caldria esperar si l'única explicació fos facilitar l'absorció de llum ultraviolada per generar vitamina D. Això podria ser perquè els primers humans eren bàsicament caçadors i ja n'obtenien prou dels peixos i els animals que formaven part de bàsicament tota la seva dieta. A partir de la revolució del Neolític i del canvi alimentari que va comportar l'agricultura, el paper del sol per mantenir els nivells adequats de vitamina podria haver passat a ser més rellevant.

El fet que juntament amb l'aclariment de la pell apareguessin unes altres característiques en principi sense cap utilitat pràctica, com per exemple els ulls blaus i els cabells rossos, corrobora que en aquest mecanisme encara hi deu haver més mecanismes implicats. Els científics ho expliquen per la intervenció que hi té la selecció sexual, que sovint oblidem que també té un paper rellevant en la nostra evolució. Aquesta selecció és molt més impredictible que la natural perquè es basa en el fet que certes característiques resulten més atractives per al sexe contrari. Això facilita que els individus que les tenen acabin reproduint-se més fàcilment, i així els gens responsables passin a les següents generacions, sense que necessàriament proporcionin cap altre avantatge.

Sovint, la selecció natural i la sexual han coincidit. Als homes ens agraden els pits grossos i els malucs generosos perquè són senyals de fertilitat que prediuen una millor propagació del nostre ADN. I a les dones els atrauen les espatlles amples i els braços forts perquè anuncien més capacitat de protegir les cries. [ACTUALITZACIÓ: Aquí vaig parlar d'un altre exemple de "selecció sexual", el que ha fet que els holandesos siguin els més alts del món.] En un entorn social, aquests motius perden rellevància, i els individus més atractius ho són per trets determinats per conjuntures socials, a vegades ben aleatòries. Es veu que als troglodites els agradaven les rosses de pell clara, i així hem evolucionat. ¿Cap a on ens portaran els gustos moderns? ¿Com seran els humans dels propers mil·lennis? ¿Ens acabarem assemblant tots al Justin Bieber i la Kim Kardashian? Potser millor que no hi siguem per veure-ho. 

[Publicat a El Periódico, 22/03/14]

dilluns, 14 d’agost de 2017

El dia que vaig conèixer Terele Pávez


Terele Pávez (1939-2017)

Era la tardor el 1995 i, com teníem per costum, la meva futura esposa i jo estàvem a Sitges, guadint del festival de cinema. El pressupost que teníem per aquella època no arribava gaire lluny (i l'invertíem en tantes sessions com el cos podia aguantar), però intentàvem almenys una nit passar-la en un hotel decent. I aquell any vam tenir sort de trobar una oferta al Gran Sitges, que era on s'allotjava tota la gent del món de la faràndula.

De bon matí, vam sortir emocionats de l'habitació per anar a esmorzar a l'hotel al costat d'algun famós i agafar forces per la marató del dia. El passadís estava desert, i donava aquell mal rotllo típic de The Shining (només faltaven les bessones), segurament gràcies al fet que teníem les neurones sobrecarregades d'imatges terrorífiques. Per això caminàvem rapidet, amb ganes d'anar cap a zones més concorregudes.

Llavors, de cop i volta, apareix la Terele Pàvez del no res, com si s'hagués materialitzat davant nostre. Feia cara d'atabalada, fins al punt que semblava sortida d'alguna pel·li xunga d'aquelles que vèiem en sessions golfes. Se'ns planta davant i ens diu molt nerviosa: "Vosaltres esteu amb els de El día de la bestia, oi?". Ens vam quedar tan glaçats que només vam aconseguir respondre "eh... uh... n-no". Llavors li va canviar la cara i, enlloc de semblar una assassina buscant víctimes, es va convertir en una senyora amabilíssima que es va disculpar per l'ensurt que ens havia donat i ens va explicar que l'havien deixat tirada, que l'esperaven en algun lloc i que no sabia com arribar-hi. Li vam dir que ens sabia greu no poder-la ajudar i ens vam acomiadar desitjant-li sort en la seva recerca. 

Aquella mateixa nit la vèiem a la premiere de la pel·li de l'Àlex de la Iglesia a l'Auditori i pensàvem que a partir d'ara podríem explicar que aquell tros d'actriu que omplia la pantalla només amb la mirada gairebé ens dona infart un dia en un passadís solitari.

dijous, 10 d’agost de 2017

El repte de la manipulació genètica

[Començo les reposicions amb un article publicat fa tres anys i mig que, curiosament, està de rabiosa actualitat gràcies a uns avenços recents, les dimensions ètiques dels quals vaig discutir  fa no gaire. ]

Els humans hem modificat genèticament éssers vius fins i tot mil·lennis abans de saber què era un gen. Per exemple, des que va aparèixer l'agricultura hem estat seleccionant d'una manera molt rudimentària les característiques que més ens interessaven de les plantes. Passa el mateix amb els animals domèstics: han patit segles d'encreuaments planificats per potenciar els trets que més s'avenen a les nostres necessitats. A partir de la segona meitat del segle XX, la ciència va permetre accelerar aquest procés. Entendre que els organismes estan definits pel seu ADN va ser el primer pas per manipular al laboratori. Això ens ha permès afegir (i treure) gens específics de vegetals o animals, el que globalment anomenem transgènics.

Deixant de costat l'impacte que puguin tenir en la cadena alimentària, aquestes alteracions genètiques són una eina imprescindible als laboratoris de tot el món. Gràcies a aquestes alteracions descobrim com funcionen els gens i trobem tractaments per a malalties. Els científics treballem habitualment amb aquests transgènics, des de mosques fins a cucs passant per peixos i, potser el que és més habitual, ratolins. Actualment podem jugar amb l'ADN d'una manera molt precisa, fins al punt que sabem apagar o encendre gens en moments concrets i així aconseguir animals immunes al càncer o amb una esperança de vida molt més elevada del que és normal, per citar dos exemples.

Veient aquests resultats prometedors, podríem preguntar per què no ho apliquem directament als humans: en principi, modificant els nostres gens podríem fer-nos resistents a emmalaltir, millorar-nos en general i potser avançar una mica cap a la immortalitat. Hi ha dues raons que ens ho impedeixen. La primera és que és il·legal. Tots els països tenen lleis que condemnen la manipulació d'embrions perquè, amb els coneixements que tenim, les conseqüències serien imprevisibles i els resultats podrien vulnerar els drets humans més bàsics. Però aquest és un motiu formal: que estigui prohibit no significa que en un moment donat algú no decideixi saltar-se les normes i provar-ho. La segona raó és que és impossible: per motius que no estan del tot clars, no s'ha aconseguit utilitzar amb èxit aquests procediments en cap tipus de primat, i això descarta també els humans.

Una de les notícies científiques de l'any passat va ser el descobriment d'un nou sistema per editar el genoma anomenat CRISPR-Cas, que permet tallar i enganxar seqüències d'una manera més ràpida i efectiva. És una troballa extremadament útil per als que preparen transgènics per a la investigació. Un article publicat a la revista Cell a principis de febrer d'aquest any suggereix, a més a més, una altra possibilitat. Utilitzant el CRISPR-Cas, uns investigadors de la Universitat de Nanquín, a la Xina, han aconseguit crear els primers macacos manipulats genèticament. Això podria servir per estudiar fenòmens biològics en un model evolutivament més pròxim, encara que ja fa temps que els experiments en micos s'han reduït molt. Ara ja només es fan en casos excepcionals i quan no hi ha una altra alternativa vàlida. Per tant, les aplicacions reals del descobriment segurament seran poques.

Però si mirem una mica més enllà entendrem que aquesta notícia significa que hem superat l'última barrera tècnica de la manipulació genètica: ja funciona en primats. ¿Arribarà el moment en què pensarem d'intentar-ho també en humans? Ara com ara no ens hem de preocupar, perquè el sistema no és gaire efectiu: es van necessitar 180 embrions per aconseguir-ne 83 que poguessin ser implantats en úters, dels quals només 10 embarassos van progressar i, al final, va néixer només un mico transgènic. Uns números així fan que no sigui èticament factible traslladar-ho a la nostra espècie. Almenys de moment.

Els protocols sens dubte milloraran i, al llarg de les pròximes dècades, probablement ens trobarem en un punt en què l'única cosa que ens impedirà modificar-nos serà la voluntat de fer-ho. ¿Què passarà llavors? ¿Seguirem defensant una prohibició universal pels possibles mals usos, malgrat els beneficis que se'n podrien derivar? Potser nosaltres no, però els nostres fills, o com a molt els nostres néts, hauran d'implicar-se en el debat, perquè aquest pot ser el canvi més important de la humanitat en tots els seus mil·lennis d'història. ¿Estarem alguna vegada a l'altura per poder usar aquest regal de la forma adequada? ¿Quin futur espera a la humanitat una vegada hàgim après tots els secrets de la genètica? ¿La nostra destrucció o el pas a un nou estat evolutiu? Confiem que, de la mateixa manera que hem evitat que el descobriment de l'energia nuclear ens esborri del planeta, serem prou intel·ligents per superar també aquest repte.

[Publicat a El Periódico, 22/02/14]

dilluns, 7 d’agost de 2017

De vacances

Sembla que, ara sí, tothom està de vacances. Menys jo, que n'acabo de tornar. Han sigut uns dies de descans a la meva terra, gaudint de l'agitació de les festes del poble i, quan hem pogut, de la pau i la tranquil·litat dels racons de la Costa Brava. No he fet fotos gaire memorables, a diferència d'alguns amics que he vist per Instagram com es passejaven per terres exòtiques, però per faltar a la tradició, us en penjo quatre de representatives.


Una cosa que hem fet ha sigut ensenyar a l'hereu unes quantes tradicions del país, perquè no s'oblidi d'on té les arrels. Per exemple, el vam fer pujar castells en una sessió de prova que van fer els Castellers del Maresme a la festa major. Li va encantar, especialment la part de posar-se la faixa. I com que ja és força ganàpia, va deixar que se li enfilessin damunt uns quants nanos amb molta professionalitat. Almenys no en va deixar caure cap.


Aquests dies no van faltar les paelles i els rossejats, plats imprescindibles dels estius a la Costa Brava. El de la foto és casolà, però si algun dia passeu per Blanes, la paella de Can Flores és mítica (com qualsevol dels peixos que serveixen). I també val la pena el viatge a Sant Francesc, la cala a l'altra banda de la muntanya de Sant Joan, on hi ha un xiringuito imprescindible. I de postres, Blanes està farcit (literalment) de geladeries, però la més espectacular és la Giotto, al carrer Ample. 


Com també són imprescindibles les cinc nits del concurs de focs artificials de Blanes, que aquest any va ser especialment impactant. La gentada que omplia les platges es va quedar amb la boca oberta.


Altres nits van ser més relaxades, amb banys a la llum de la lluna en platges una mica més solitàries.


I res, que ens ho hem passat molt bé. I ara m'ho passaré molt bé també treballant a l'agost, quan tot és més tranquil i les interrupcions són mínimes. Viure a una ciutat amb un clima tan pèssim com Leicester estimula la productivitat i no et fa venir ganes de deixar-ho tot per anar a remullar-te el mar (entre altres coses perquè aquí el mar està a la quinta forca). Espero que vosaltres també tingueu un bon mes. Mentrestant, començaré les reposicions d'estiu, un cop més amb articles científics recents que no havia penjat abans al blog. Al setembre tornarem a reprendre la programació habitual, no hi falteu!

dimarts, 1 d’agost de 2017

Ciència de vacances


Abans de començar les habituals reposicions d'agosr, us deixo amb les últimes col·laboracions per si us ve de gust una mica de ciència mentre esteu de vacances (o no).

A les últimes ràdios vaig parlar de virus que podrien ser els nous antibiòtics i dels úters artificials, l'últim pas que ens falta per fer realitat la distopia reproductiva d'Un món feliç... 

I l'ARA he parlat de com la química podria ajudar-nos a perdre pes i de com hi ha dos tipus de bellesa (com deia Kant) i una d'elles necessita que hi pensem una mica. 


I acabo amb una crítica que li han fet al llibre sobre Ramón y Cajal, d'on surt molt ben parat. Que us ho passeu bé els qui no esteu treballat (i els altres també!).