dilluns, 21 d’octubre de 2019

Aquest planeta no necessita que el salvin

Sembla que per fi comença a haver-hi una acceptació universal del fet que ens acostem a gran velocitat a una catàstrofe ecològica i que cal començar a actuar seriosament per evitar-la. Ja era hora. Gràcies a la Trobada sobre l’Acció Climàtica que hi va haver a les Nacions Unides el mes passat, el tema ha sigut portada de tots els mitjans i m’agradaria aprofitar aquesta avinentesa per fer tres observacions i un pronòstic.

La primera observació és que no hem de menysprear mai el poder dels símbols. Els científics porten anys alertant de la gravetat de la situació, després d’haver arribat al consens, primer, que la Terra s’estava escalfant més ràpidament del compte i, una mica més tard, que la major part de la culpa era de l’activitat humana. Però les conclusions dels experts sovint es passen per alt, sobretot si no ens agrada el que impliquen, per això han tardat tant a arribar a gran part de la població. El cop de gràcia no ha vingut de la ciència sinó d’una persona qualsevol que, per una sèrie d’accidents i maniobres, s’ha convertit en la cara visible del moviment. Sempre empatitzarem més amb una adolescent empipada acusant-nos d’haver-la deixat sense futur que no amb un savi presentant un power point ple de dades irrefutables, i els qui han sabut explotar aquesta peculiaritat humana per crear un símbol que remogués les consciències es mereixen tot l’agraïment.

La segona és que, com diria Brossa, la gent no s’adona del poder que té i, afegeixo jo, per això no el sap fer servir. Per desgràcia, la trobada a la ONU ha deixat un llegat pràctic força minso, com les seves predecessores. Bones intencions però poques accions útils. Per molt que milions de persones demanin un canvi, si no exerceixen una pressió real, la utopia sempre acabarà topant amb la realitat. També cal recordar que encara que protestin de cop tots els menors del mon no es mourà res perquè, per disseny, el sistema democràtic els manté al marge: mentre no puguin votar, els polítics no tenen cap incentiu per fer-los cas.

Els qui governen prefereixen obeir el capital, que sempre és el que mou els fils. Dos dels principals països contaminadors en aquest moment, l’Índia i la Xina, es fan l’orni amb els compromisos perquè estan enmig d’una revolució industrial que els ha de portar on Occident va arribar ja fa mig segle, i no creuen que sigui just que els obliguin a tallar-se les ales. Hi ha massa gent que n’ha de sortir beneficiada (i enriquida). Del tercer gran contaminador, els Estats Units, en podem esperar ben poc: han fet president un individu que té com a principal objectiu mantenir felices les elits econòmiques i, pel seu propi interès, no s’allunyarà ni un mil·límetre d’aquest programa. Un grapat de dòlars sempre pesarà més que milers de pancartes.

L’última observació és que encara que ho disfressem d’ecologisme altruista, la lluita contra el canvi climàtic no deixa de ser purament antropocèntrica. Ens hem cansat de dir que estem destruint el planeta i que estem acabant amb la seva riquesa biològica, però el planeta no té cap problema: el tenim nosaltres. Si ens mirem la Terra com una entitat global única, aquella mena de gran sistema autoregulat que Lovelock va anomenar Gaia, el que està passant amb el clima no té cap rellevància. Si es fon tot el gel i els humans ens ofeguem, Gaia seguirà estant plena de vida. Si abans fem desaparèixer la meitat de les espècies, a la biosfera tant li farà: ja hi ha hagut cinc extincions massives, amb pèrdues d’entre 75 i 96% de tots els éssers vius cada vegada, i sempre se n’ha refet. A menys que aconseguim esberlar la roca que ens sosté a cop de bomba atòmica, els humans no som un veritable perill per la Terra. Però tot això que des del punt de Gaia és una insignificança, des del nostre és l’apocalipsi. Deixem de pretendre que els esforços son per salvar el planeta: som nosaltres qui estem en perill. Això hauria de ser motivació suficient.

Acabo amb el pronòstic. Mentre les generacions nascudes en la bonança del segle XX controlin el poder, la lluita contra el canvi climàtic avançarà a passets de formiga. Però quan els ciutadans del segle XXI agafin el timó, les coses canviaran d’una vegada. Tinc l’esperança que els joves que han sigut capaços de sortir en massa al carrer a queixar-se no es tornaran uns cínics quan els arribi el moment d’escoltar els cants de sirena del capital. Perquè si ells també cauen en la trampa, Gaia seguirà fent la seva, sens dubte, però pot ser que nosaltres ja no hi siguem per prendre’n nota.


[Publicat a El Periódico, 19/10/19 (versió en castellà)]

dimecres, 16 d’octubre de 2019

Aturada


No sé quina és la millor resposta al pla de l'Estat Espanyol de desactivar l'independentisme, del qual la sentència d'aquesta setmana n'és només una petita part visible. Treure del mig els líders els funcionarà a curt termini però el tsunami, o el magma primigeni o com en volgueu dir, segueix allà, i cada cop més gran (i empipat). La manca de direcció i objectius crearà situacions incòmodes, com les que hem vist aquest dies, però ens haurem d'anar-hi acostumant. Fins que algú no reculli el testimoni dels Jordis, els Puigdemont, els Trapero i tota la resta, l'independentisme serà com aquell canó que s'ha deslligat i ara corre d'una banda a l'altra de la coberta, empès pel moviment de les ones, emportant-s'ho tot pel davant. De moment, aturem el país divendres i continuem fent flashmobs pacífiques, mentre els nostres polítics callen per por de les conseqüències (l'advertència legal s'ha entès clarament) i la policia per fi pot actuar amb la impunitat que tant li agrada. Cap a on porta, tot això? No ho sé, però no ens podem quedar tota la vida asseguts al sofà veient reposicions de Plats bruts.

diumenge, 6 d’octubre de 2019

I per acabar la setmana...

...un petit recull científic per a què us entretingueu mentre esmorzeu (o feu el vermut, o bereneu, o...), que ara feia ja unes setmanes que no en penjava.

A l'ARA he parlat darrerament de la sorprenent troballa que tenim un ADN menys homogeni del que crèiem, de la visió prodigiosa dels peixos de les profunditats i dels trucs per eliminar infeccions alliberant mosquits.

I continuo també amb els cinc minuts de ciència a la SER (els divendres cap a tres quarts de vuit), els últim dels quals han anat sobre un ordinador que sap jugar al pòquer i un possible tractament pels refredats.

dimarts, 24 de setembre de 2019

Hi ha diferències entre el cervell dels homes i el de les dones?

Aquesta pregunta s’ha fet moltes vegades i la resposta ha anat variant al llarg del temps, sovint més guiada per motius socials i polítics que no pas per dades rigoroses. Ara sabem que allò de “els homes son de Mart i les dones de Venus” és tan anacrònic com creure que només utilitzem el deu per cent de les capacitats cerebrals o que les persones creatives fan anar més l’hemisferi dret mentre que als qui tenen tendències reflexives els predomina l’esquerre. No hi ha cap informació empírica que corrobori aquestes teories (mites, n’hauríem de dir), malgrat que estan molt imbricades en l’imaginari col·lectiu.

Les diferències físiques entre sexes és un tema d’especial actualitat, gràcies sobretot als nous moviments feministes que, com que han de tornar a lluitar batalles que semblava que ja s’havien guanyat feia una generació, han hagut de recórrer a arguments científics per defensar el que hauria de ser obvi. És sorprenent que avui en dia encara hi hagi gent que cregui que, pel simple fet de ser una dona, algú no pugui realitzar qualsevol tasca intel·lectual amb igual eficàcia que un home. Però fent un esforç per desmentir aquestes fal·làcies, a vegades cometem el mateix error per l’altra banda, el de pretendre que homes i dones som biològicament idèntics.

Per exemple, s’ha usat molt un estudi que demostrava que no es pot distingir macroscòpicament el cervell masculí del femení, publicat el 2015 pel grup de Yaniv Assaf a la revista PNAS, per proclamar que, en aquest aspecte, som iguals. No és ben bé així perquè, degut als nivells específics d’hormones que ens corren per la sang, hi ha variacions funcionals segons el gènere. Passa a tots els òrgans, encara que els canvis no s’observin a simple vista, i el cervell no és cap excepció.

Un fet particularment interessant és que les dones acostumin a tenir pitjors notes en els exàmens de matemàtiques o ciències i millors en els verbals, com demostren els informes PISA. Això sembla que reforçaria alguns estereotips sexistes, però un treball publicat fa unes setmanes a Nature Communications per Pau Balart, de la Universitat de les Illes Balears, proposa que la raó no és que les dones siguin genèticament discapacitades per les assignatures STEM, perquè si es fan tests prou llargs, les diferencies entre sexes desapareixen. A partir les de dues hores, s’igualen els resultats a la majoria dels 74 països analitzats, i en alguns llocs, com més llargues son aquestes proves de matemàtiques, més bons resultats treuen les dones que els homes.

A quina conclusió hem d’arribar? Per començar, que la forma com mesurem una capacitat pot influir de manera decisiva en les dades que obtenim, emmascarant la realitat. Això és cert pels exàmens clàssics, que solen valorar una sèrie de competències en condicions artificials que poc tenen a veure amb la vida real. Per aquest motiu, cada cop es tendeix més a a avaluar els estudiants usant un rang ampli de tests que no esbiaixin per motius irrellevants, com per exemple l’estona que dura una prova o les habilitats purament memorístiques. L’article també suggereix que les dones poden pensar a màxim rendiment durant temps més perllongats, cosa que els podria donar un cert avantatge en algunes feines de responsabilitat.

Que els cervells treballen i responen de formes diferents segons el gènere és una afirmació que no hauria de sorprendre ningú. El cos d’una dona és distint al d’un home, i no només morfològicament. Fa molt temps que se sap que el fetge, el cor o el sistema immune, per citar els exemples més coneguts, es comporten d’una manera o altra segons la quantitat de testosterona i estrògens, i és lògic que les neurones també segueixin aquest patró. Naturalment, d’aquí no hem de deduir que uns siguin menys intel·ligents que els altres o que no puguin excel·lir en unes professions concretes. Com explica l’article, podem arribar al mateix lloc, el que passa és que potser utilitzarem camins alternatius, en relació a les nostres particularitats funcionals. 

Discriminar per gènere és absurd, però també ho és pretendre que homes i dones tenim per defecte les mateixes habilitats. En qualsevol disciplina, el que cal és fomentar els entorns que permetin treure profit de les qualitats particulars de les dues bandes sense posar barreres de gènere per motius socials, i deixar que triem el camí que més ens atragui, independentment de pressions culturals antiquades. Pel bé de la societat, que tinguem un o dos cromosomes X no hauria de veure’s mai com un avantatge o una limitació.

[Publicat a El Periódico, 21/09/19]

divendres, 20 de setembre de 2019

Avui, presentació de La maleta de la memòria

Si esteu a Barcelona, aprofiteu per anar a l'Hospital Clínic aquesta tarda per sentir com l'Àngels Bassas presenta el llibre que vam fer a mitges, amb il·lustracions del Lluís Farré, La maleta de la memòria. S'emmarcarà dins d'un acte al voltant de l'Alzheimer, però el llibre parla de moltes coses més, sobretot de com fer servir la imaginació per jugar en família. Jo hi seré també, però només de forma virtual...


I ja que parlem del llibre, us poso unes ressenyes recents:
Restant al refugi
Llibres i punt
L'empordà

divendres, 13 de setembre de 2019

Congressos

Els científics (i molts altres professionals) anem de congrés. És part de la nostra feina: comunicar les novetats més recents i fer networking. I abans que alguna adolescent amb consciència planetària ho proposi, no, no es pot fer per videoconferènia. Els brainstormings no funcionen igual si no son presencials. I com que els científics no tenim prou diners per comprar-nos un veler o demanar-lo en préstec a un amic, per salvar el planeta hem per produir una mica més de carboni.

Aquests dies he estat a Atenes en un congrés sobre l'envelliment i torno a la feina carregat d'idees. I sí, no es pot negar: també aprofitem per fer turisme. Per això els congressos solen ser a llocs bonics. Us deixo amb algunes instantànies que demostren que, a part de fer anar el cervell, també fem anar les cames (i les càmeres), i així tornem a casa cansats, amb les piles carregades i disposats a provar un munt de coses noves.

 El Pireu, el port d'Atenes té una part comercial que recorda el de Barcelona, però quan gires la cantonada, de sobte sembla que estiguis en un poblet de la Costa Brava. 

I gires una altra cantonada i et trobes en un altre poblet mediterrani, encara més cool que el primer, on tot son bars i restaurants de disseny davant del mar, l'un al costat de l'altre.












L'Acròpilis és de visita obligada, i és tan maca com es veu a les fotos. Més i tot. 
No he pogut evitar fer la típica foto de les pedres a contrallum... 
















... i la de l'Acròpolis des del peu de la muntanya de nit.
















En un carrer prop de la zona turística vaig trobar aquesta curiosa solució per no tirar a terra una església si vols construir un edifici modern.

En resum, m'han quedat ganes de tornar-hi. Era el meu primer viatge a Grècia i m'ha encantat el clima, la llum, la gent, el menjar i les vistes. I la ciència que hi hem fet, és clar!

divendres, 6 de setembre de 2019

La represa

He tingut el blog abandonat durant tot l'estiu. Havia promès la meva habitual dosi de reposicions, però al final no vaig tenir temps ni de programar això. D'aquesta manera, el bloGuejat ha passat la seva etapa més llarga en silenci... Però tornem a la feina i tornem al blog, no passa res.

Per començar, una mica de ràdio, aprofitant que ahir va tornar a començar la temporada a El Balcó de la SER. Abans de l'estiu vam acabar amb un tema habitual per aquelles dades, el càncer de pell, i aquí m'acomiadava fins la represa (minut 3:20), amb els altres col·laboradors del progama. El primer d'aquesta temporada ha sigut sobre com i perquè ballen els lloros. Ens anem llegint!

dilluns, 29 de juliol de 2019

Els debats que realment haurien d'importar-nos

[Encara no he començat amb les reposicions promeses... Aquí teniu l'últim article científic de la temporada per animar els pocs dies de juliol que ens queden.]

Últimament, la política ens monopolitza l’interès. El recanvi que hi ha hagut a parlaments, diputacions i ajuntaments ha provocat una sobredosi d’eleccions que s’estan xuclant bona part de la nostra atenció. És normal que ens preocupi què passarà durant els propers anys, qui prendrà les decisions importants i quin impacte tindrà això en el col·lectiu al qual pertanyem. Però aquest rebombori polític tapa altres debats essencials que hauríem de tenir immediatament. N’hi ha un, en concret, que hauria d’ocupar portades de tots els diaris però només apareix discretament a les seccions de ciència. Parlo del fet que ja podem manipular genèticament embrions humans i que hem de decidir si això és desitjable o s’ha de prohibir.

Quan a finals de l’any passat He Jiankui va anunciar que havien nascut dues bessones a les quals havia eliminat un gen, va obrir una capsa de Pandora de la qual poden sortir tota mena de monstres. Aquella notícia va provocar un rebuig instantani i global perquè havia sigut un experiment irresponsable: no solucionava necessàriament el problema que volia tractar (la possible transmissió del virus de la sida als fills), existien altres formes de fer-ho menys invasives i no havia tingut en compte els possibles efectes secundaris per a aquelles nenes i tots els seus descendents. Malgrat que va ser fàcil posar-se d’acord en què allò era un error, el que està passant ara és força diferent.

Parlava en el meu darrer article que el biòleg rus Denis Rebrikov va anunciar al juny que volia repetir l’experiment de He i ja havia demanat els permisos a les autoritats. En només un mes, la qüestió ha fet un gir de 180 graus. Quan tothom va posar el crit al cel, Rebrikov va proposar una variant: eliminar el gen de la sordesa que hereten indefectiblement els fills de les parelles que tots dos pateixen aquesta condició. Els paràmetres són uns altres: ara estem parlant d’una deficiència que no es pot evitar (ni tan sols seleccionant embrions per fecundació in vitro) i que no té cura. ¿És acceptable la manipulació d’embrions en aquest supòsit? La resposta no ha sigut tan clara.

Per un costat, es pot defensar que el benefici per als afectats ho justifica. Però la sordesa no és una malaltia mortal: hi ha milions de sords vivint amb tota normalitat. De fet, molts no consideren que tinguin una deficiència, sinó una peculiaritat física com qualsevol altra, i voldrien que els seus descendents fossin també part d’aquesta comunitat. Anem un pas més enllà. ¿Han de prendre els pares aquestes decisions en nom dels fills que encara no han nascut o s’ha de tractar com una qüestió de salut pública? ¿On dibuixem la ratlla que defineix quins defectes s’haurien de permetre (o fins i tot obligar a) eliminar dels embrions? És cert que encara no controlem prou la tècnica i no sabem a quines conseqüències indesitjables podríem estar condemnant aquests nens, cosa que hauria de ser suficient per acceptar una moratòria. Però no sembla que això els importi gaire a gent com He i Rebrikov. Per això, aquests temes s’han de considerar amb urgència.

Darrerament hem vist a la televisió una colla de debats en els quals se suposava que els candidats ens havien d’explicar per què els seus programes eren millors que els dels altres. En lloc d'això, acabaven sent un trist espectacle de retrets i insults amb poca utilitat pràctica per al votant que ha d’escollir el que més s’adapti als seus interessos. En lloc d’invertir el prime time en exercicis estèrils com aquests, els mitjans haurien de prendre consciència de la responsabilitat que tenen de fer arribar al gran públic les preguntes més importants en aquest moment, les que poden canviar el futur de tota la humanitat, encara que pugui sonar exagerat.

El que m’agradaria veure després del telenotícies és una taula rodona amb experts de tots els àmbits (medicina, ètica, filosofia, economia, sociologia...), representant els corrents ideològics principals, que discutissin com ha de ser l’humà del segle XXI. I, un cop ben informats, el públic general podria llavors expressar la seva opinió. No estem parlant de la política municipal dels propers quatre anys, sinó de com serà l’’Homo sapiens’ a partir d’ara. És un tema prou important com per a què ens hi impliquem tots. En lloc de centrar-nos tant en el circ de triar els propers líders, hauríem de reclamar que es parlés també de temes que transcendeixen més enllà del futur immediat. Si no, ens trobarem que algú ha aprofitat el buit legal per fer el que ha cregut més convenient. I llavors ja serà massa tard.

[Publicat a El Periódico, 20-7-19. Versió en castellà.]

dimarts, 23 de juliol de 2019

El pregó

Com us deia, aquest any he sigut el pregoner de la Festa Major del meu poble. Ha sigut un gran honor i crec que l'acte va quedar força lluït, gràcies a la bona feina del grup Mirall de teatre de Blanes i de tots els esforços de l'organització. A aquesta ressenya a Blanes.cat en podeu llegir un resum, i si voleu veure tot l'acte sencer, aquí teniu el vídeo:



dijous, 18 de juliol de 2019

El pregoner

Aquest any tinc l'honor (i la responsabilitat) de fer el pregó de Festa Major del meu poble. Estic molt content que l'alcalde hagi pensat en mi per al tret de sortida de les celebracions de Santa Anna. Si esteu a Blanes el dilluns que ve, passeu a veure el petit espectacle que estem muntant al voltant del pregó.

Més detalls aquí:

Blanes al dia
Entrevista al Diari de Girona
Entrevista a Ràdio Blanes

I aquest és el link per seguir-lo en directe al youtube, dilluns 22 a les 19.30.

dijous, 11 de juliol de 2019

14 anys



14 anys fa que vaig penjar la primera entrada del bloGuejat. Ha plogut molt, des de llavors! Hem viscut l'època d'or dels blogs i aquí continuem, en plena decadència. I que duri! Gràcies a tots els qui encara us passeu per aquí!

divendres, 5 de juliol de 2019

Ciència d'estiu

Arriba l'hora d'anar posant el bloGuejat en mode reposicions (com els últims anys durant els mesos que no us connecteu tant penjaré articles de ciència antics però inèdits al blog) però abans que marxeu de vacances, us deixo quatre cosetes de ciència que he fet recentment.

A la ràdio (cada dimecres a dos quarts de vuit a la SER) he parlat de què hi fan cèl·lules del cervell a la pròstata, del problema amb els ibuprofens, del que passa quan tens dèficit de vitamina D i de les curioses meduses i la immortalitat.

I de bonus track, un article a l'ARA parlant de la visió prodigiosa dels peixos i un altre sobre les possibles complicacions del transplantament fecal. Ens veiem al setembre, quan el blog reenganxi la programació habitual!


dijous, 27 de juny de 2019

Ressenyes post-Sant Jordi (V): Tristany

Acabo aquesta tanda de ressenyes amb el Tristany de l'Anna Monreal, últim premi Casero. És una comèdia sobre com una decisió pot canviar-te el futur, que recorre unes quantes dècades de la vida del protagonista titular i la gent que l'envolta. És una novel·la àgil i divertida, guiada tota l'estona per un humor fi i intel·ligent hereu directe del que feia Pere Calders, filtrat pel Quim Monzó, l'Empar Moliner i tots els que han vingut darrere. Però si bé aquesta tradició literària catalana s'ha centrat sobretot en el relat breu, l'Anna Monreal aconseguiex que funcioni al llarg de tota una novel·la sense que perdi gas, que té mèrit. Curiosament, una altra influència que se li veu molt és la de García Márquez, tot i que és una novel·la realista que no té res de màgica, i potser una miqueta el Phillip Roth que cita al final, per la seva sociologia irònica.

L'autora ha explicat que s'ha volgut ficar a la pell d'un home però el retrat del personatge al final surt més a partir de com el veuen les dones de la seva vida, començant per la mare i les primeres nòvies fins arribar al triangle amorós central. De fet, per mi una de les coses que funciona millor del llibre és el llistat de personatges "secundaris" (impagable la sogra), que acaben robant protagonisme al Tristany, més que no ell mateix, que és un home força vulgar, un perdedor que al principi viu sense pensar en les conseqüències i al final es deixa arrossegar pels altres. Això, i una sèrie d'escenes entre esperpèntiques i vodevilesques, molt ben lligades, son l'encert més gran del llibre. Cal dir que també hi ha moments més durs, com un capítol tràgicament preciós sobre els intents de ser mare, i un bon treball sobre la importància de l'atzar en les nostres vides (i els what if que a tothom ens fan ballar el cap) i l'impuls boig de voler recuperar la joventut perduda quan arribes a la mitjana edat.

Sota la superfície de comèdia amable, la novel·la amaga un retrat social agut i una composició de personatges molt treballada, que fan que es llegeixi s'una tirada i amb un somriure als llavis, amb moments tendres i nostàlgics. L'autora té un estil dinàmic i sap portar bé una història que hem sentit mil vegades però que sona fresca a les seves mans, aconseguint que entenguem les motivacions de tots els personatges, més que no criticar les seves tries. Un llibre que m'ha agradat, molt recomanable. Sempre és més difícil fer una bona comèdia que un bon drama, i l'autora se'n surt molt bé amb aquesta tragicomèdia rodona. Una lectura perfecta per a l'estiu.

dimarts, 25 de juny de 2019

Els límits dels models polítics actuals

Aquests dies hem tingut seients de primera fila per veure l’espectacle de la democràcia en funcionament. Després de participar-hi a diferents nivells, des de les estructures locals al projecte sempre en construcció d’Europa, ara contemplem les conseqüències d’haver exercit el dret al sufragi. Quan un diposita la papereta a l’urna, ho fa convençut que servirà per millorar la societat (o almenys per no espatllar-la més), tot i no saber com s’implementarà aquest desig. Això és feina dels polítics que, com a representants del poble, reben el poder de prendre les decisions necessàries per complir el programa que volen els votants.

I aquí és quan es comencen a torçar les coses, perquè als polítics els agrada la seva feina i no volen perdre-la. Per això el ball de pactes postelectorals és poc edificant, amb gent més preocupada per aferrar-se a la cadira que en casar-se amb els qui són ideològicament més compatibles. És un problema per a les polítiques científiques, que requereixen una planificació a llarg termini, impossible de dur a terme quan el qui està al timó només pensa en com sobreviurà els propers quatre anys, quins principis s'ha de vendre per obtenir el suport que li falta i com desfarà la feina de l’antecessor que li cau malament.

Cap dels models polítics vigents és perfecte, ni tan sols la democràcia (i menys quan alguns països la dobleguen per justificar accions dubtoses), i és urgent que els posem un pegat abans no se’ns enfonsi el vaixell on viatgem tots els humans. Hi ha decisions que s’haurien de prendre de forma consensuada, informada i prolongada, i això requereix estructures que transcendeixin els formats de govern locals i globals que tenim actualment. M’explico amb uns exemples.

Fa unes setmanes, el Govern de la Xina va aprovar que alguns hospitals oferissin teràpies generades a partir de cèl·lules dels propis pacients sense haver de passar per la comissió reguladora nacional. Immediatament, experts en medicina, ciència i ètica de tot el món van demanar que ho reconsideressin pel perill que comportava: homologaven tractaments que no es pot garantir que són eficaços ni segurs. Això ja s’està fent d’amagat, i hi ha hagut complicacions greus i fins i tot morts després de teràpies il·legals amb cèl·lules mare, sense que s’hagi demostrat cap resultat exitós. ¿Qui ha de tenir l’última paraula? ¿Els qui n’entenen més sobre el tema o el polític de torn, que té el poder però no els coneixements adequats, ni ha recorregut als assessors pertinents, ni sembla gaire preocupat per les conseqüències a llarg termini?

Un altre cas. Després que el doctor He Jiankui modifiqués genèticament uns embrions humans, saltant-se totes les normes ètiques (i algunes lleis), els experts se li van llançar a sobre. La condemna va ser unànime, fins i tot abans que se sabés que quan He va desconnectar el gen CCR5 a les bessones potser sí que les va protegir contra el VIH, però també va augmentar les possibilitats que morissin abans que la resta, com es va descobrir fa uns dies. Ara ha sortit un biòleg rus àvid de fama que diu que vol repetir la jugada, i ja ha demanat els permisos al seu govern. ¿L’hi donaran? Una decisió així no pot estar en mans de funcionaris que creguin que és una bona idea mentre tots els qui hi entenen es posen les mans al cap sense poder-hi fer res.

Això passa en països amb poca transparència, però el problema també el tenen els més democràtics. Pensem per exemple en com han canviat les polítiques científiques amb cada president dels EUA, l’últim d’ells silenciant els experts en canvi climàtic per afavorir els interessos comercials de les elits del seu país. L’escalfament global no és una qüestió de creure-s’ho o no, i el planeta no pot estar pendent de quin lobi té més influència sobre els dirigents en els moments crítics.

En aquests temes, el sistema no funciona. No podem deixar que els polítics, en representació del poble, passin resolucions que tindran un impacte en el futur de l’espècie, amb el risc que el populisme i els interessos personals inclinin la balança cap al costat equivocat. Potser cal rescatar parcialment el concepte de la noocràcia platònica: que en certs assumptes siguin els experts qui manin; que basin les seves decisions en fets, no en suposicions; que contemplin des de les sensibilitats més conservadores a les progressistes; que marquin directrius estables respectades per tothom. Perquè continuar refiant-nos dels models polítics actuals pel que fa a la ciència planteja un panorama no gaire esperançador.

[Publicat a El Periódico22/06/19. Versió en castellà.]

dimarts, 18 de juny de 2019

La maleta de la memòria, el making of

La maleta de la memòria, el llibre infantil que hem publicat amb l'Àngels Bassas i el Lluís Farré, té un making of fàcil d'explicar, que hem inclòs al llibre:

"Àngels bassas i salvador macip es van conèixer en un terrat d’una festa on hi havia uns canapès boníssims. En Salvador és tímid, parla poc i es passa la major part del dia de cara a l’ordinador. L’Àngels és simpàtica, xerraire i treballa de cara al públic. Malgrat ser tan diferents, de seguida van veure que s’entendrien bé. L’Àngels tenia un conte esbojarrat dins el seu cap i volia que en Salvador també s’hi fiqués a dins per a posar-hi la seva cullerada científica-mèdicoestrafolària. Llavors van pensar que el podrien fer plegats. La idea que fos un llibre se’ls va ocórrer uns dies després, tot prenent una orxata. Com que viuen a mil sis-cents seixanta quilòmetres i mig l’un de l’altre, l’han escrit usant emails, whatsapps, facebook, twitter i un grapat de coloms missatgers."

La festa en qüestió era el dinar de Sant Jordi del Grup 62 de l'any 2017, i va ser una amiga comú (i també coautora meva), l'Elisenda Roca, qui ens va presentar. A vegades en els llocs i moments més inesperats sorgeix una espurna que acaba generant un petit foc, com aquest...

Us deixo amb una mostra d'alguna de les planes del llibre, perquè pugueu apreciar la gran feina que ha fet el Lluís.





dijous, 13 de juny de 2019

Novetat: La maleta de la memòria

Aquesta setmana ha arribat a les llibreries la meva última novetat editorial (i última del 2019, també). Després d'un crossover i el meu retorn a la novel·la estrictament adulta, tanco la temporada amb un altre gènere que m'apassiona: l'infantil, concretament la franja d'edat dels menors de 8 anys, que no havia tocat des de l'últim Biel i Picapoc.

El llibre es diu La maleta de la memòria i és una col·laboració amb l'Àngels Bassas, reconeguda actriu i escriptora, amb unes fantàstiques il·lustracions del Lluís Farré. És la història del Jonàs, un nen detectiu, que ajuda a trobar els records perduts al Sebastià, una persona gran que es desperta un bon dia sense memòria.

Evidentment, l'argument té molts paral·lelismes amb el que passa als qui pateixen d'Alzheimer, però no volíem que aquest fos el tema central (tot i que, sens dubte, es pot utilitzar també per explicar als més petits els problemes que potser pateixen els seus avis). La idea és que qualsevol lector d'aquesta edat pugui disfrutar amb un conte ple d'imaginació i aventures, amb unes imatges proposades pel Lluís que es passegen amb facilitat entre la poesia i la fantasia desfermada. En properes entrades us en penjaré alguna mostra. De moment, aquí teniu la coberta per anar fent boca. 

dimarts, 11 de juny de 2019

Una mica de ciència

Tornava a fer dies que no penjava cap tema científic, així que aquí va un resum d'alguns articles que he publicat darrerament a l'ARA sobre:

Com passar gana de petit influeix enla salut... dels teus nets!

Al Japó aproven una polèmica teràpia cel·lular abans d'estar segurs del tot que funciona.

Com al genòmica ens ajuda a entendre les malalties del cervell.

Un possible motiu biològic que explica per què ens agrada tant la música.

Una relació inesperada entre els vessaments de petroli i la mortalitat infantil.

Dormir malament et fa pols les artèries (i això no és gens bo...).

Pot haver-hi una relació entre els microbis de l'intestí i l'autisme.

Bonus track: faig un cameo en un article sobre el càncer a la BBC Mundo.

Aprofito per deixar constància d'un parell d'actes científics que he fet aquesta primera meitat d'any: una xerrada al 7è premi Llegim Ciència de la UVic i la conferència plenària del 15è aniversari de l'Idibell.

dimarts, 4 de juny de 2019

Ressenyes post-Sant Jordi (IV): Els llits dels altres

El d'avui és de fa una mica més de temps, de la temporada anterior, finals del 2018, però no havia tingut temps de llegir-lo fins ara. Parlo d'Els llits dels altres, primera novel·la de la periodista Anna Punsoda i premi Roc Boronat. Tornem a trobar-nos un llibre dur escrit per una dona, com el que comentava la setmana passada, però ara veureu que les similituds s'acaben aquí.

Els llits dels altres repassa, en primera persona, la complicada vida d'una noia que ha sobreviscut a abusos sexuals a la infantesa, un pare alcohòlic, una anorèxia galopant i altres trastorns mentals, i una sèrie de desastrosses relacions personals. És un material ben dramàtic, però una de les gràcies del llibre és la naturalitat amb la que s'expliquen totes aquestes tragèdies. Els primers episodis estan narrats des del punt de vista de la nena que els està patint, i aquesta innocència (i una certa distància) continua quan la protagonista ja és adulta. Això crea moments sorprenents on s'expliquen passatges terribles (l'abús dels laxants durant el pic de l'anorèxia, per exemple) d'una manera que gairebé resulta còmica. El llibre transita tota l'estona, amb encert, aquesta fina línia entre l'esperpent i el drama i això evita que caigui en tòpics (al cap i a la fi, son temes que hem sentit ja moltes vegades) o que es faci massa dur de llegir.

Com deia també a l'última ressenya, el de menys és si alguna cosa del que s'explica a la novel·la és real o no (tal com està escrit, es podria pensar que hi ha una part d'autoficció, esperem que no molta). L'estil directe, però a la vegada fred i carregat d'humor negre, fa que tot plegat resulti creïble i que no puguis deixar de llegir per veure si la protagonista aconsegueix superar els seus traumes. Al terç final es torna més episòdic, deixant de banda l'evolució del personatge per centrar-se en vinyetes que gairebé funcionen com contes independents, però tot i això el balanç narratiu final és positiu. Una altra bona construcció d'un personatge femení complex, feta amb força ritme i una qualitat literària notable (sorprenent per ser una primera novel·la). No per a tots els públics, però sens dubte recomanable.

dijous, 30 de maig de 2019

Ressenyes post-Sant Jordi (III): Mare


Mare, d'Ada Castells, és un llibre breu, dur i impactant. Per mi, un dels més destacables de la temporada. Reconstrueix la figura d'una mare egoïsta, que ha de ser sempre el centre de tot, a partir dels records que una de les filles encadena després de la seva mort. És un exercici de construcció d'un personatge tòxic, molt ben resolt, però si mirem més enllà, hi veurem també un autoretrat de la filla i de la relació complicada amb els diferents membres de la seva família. 

L'autora ja ha explicat que la història té molt de real, però crec que saber què és inventat i què no és la part menys important. Això ni treu ni aporta res a un llibre que és una petita lliçó literària en si mateix. Potser sí que és una manera de passar comptes amb una mare (molt) imperfecta, però ho aconsegueix d'una manera equilibrada, sense anar a fer sang, fotografiant a la vegades llums i ombres. La filla no pot evitar tenir sentiments contradictoris, i aquesta confusió s'encomana al lector, que vol odiar la mare però acaba també entenent-la una mica.

No espereu, doncs, una novel·la amable, però tampoc un drama gratuït. Funciona perfectament com a retrat d'una dona que només pensa en ella mateixa i l'impacte negatiu que té en la gent que l'envolta. Molt recomanable.

dimarts, 28 de maig de 2019

Qüestió de vida o mort

La gran revolució filosòfica del segle XXI està arribant per una banda inesperada: les ciències biològiques. La genètica, la biomedicina i la resta de disciplines ens van apropant un dels somnis dels pensadors clàssics: despullar l’ésser humà per a què puguem entendre d’una vegada què som. I el que som té molta menys mística del que ens han estat venent al llarg de mil·lennis. Descobrir que els humans ocupàvem l’última branca d’un arbre familiar poblat d’animals ja va ser en el seu moment una cura d’humilitat. Ara anem més enllà i estem entenent que el que ens fa realment diferents, la capacitat de pensar, es pot explicar per una sèrie de reaccions bioquímiques i biofísiques mesurables (i, per tant, manipulables), sense haver de recórrer a cap entitat superior que les justifiqui.

Perquè el cervell, per molt fantàstic que sigui, no deixa de ser un munt de cèl·lules. Fa unes setmanes, la revista Nature anunciava que uns científics de la Universitat de Yale havien aconseguit restablir l’activitat metabòlica bàsica d’un cervell de porc hores després que hagués estat separat del cos del seu propietari. No és ben bé que l’hagin ressuscitat, que era la paraula que més sortia als titulars de la premsa, perquè en cap moment es parlava d’haver reactivat les funcions cerebrals, però l’experiment demostra que la diferència entre estar viu o mort és purament bioquímica. Això fa pensar que, amb la combinació adequada de factors, podria ser que en el futur aprenguéssim a “reiniciar” un organisme després que hagi perdut la capacitat de ser conscient. No havíem estat mai tan a prop de convertir en realitat els malsons de Mary W. Shelley o els caps tallats dins de peixeres de la sèrie Futurama.

Quina és la conseqüència immediata d’aquest coneixement sobre la vida i la mort que estem acumulant, a part del plaer filosòfic d’entendre’ns una mica millor? Sobretot adonar-nos que la vida es pot hackejar . Aquest és un regal encara més fantàstic que ens està fent la ciència. No tan sols podem definir què ens fa com som, què vol dir estar viu, sinó també començar a pensar en canviar les normes del joc. Això obre la porta a parlar dels posthumans, el possible següent graó de la nostra evolució, i el transhumanisme, la teoria que proposa que hem d’aprofitar els avenços científics per “millorar-nos” per tots els mitjans (genètics, químics, biònics) possibles.

Precisament, el club de Roma, amb al col·laboració de l’Obra Social la Caixa, va organitzar l’any passat un cicle de xerrades al voltant del transhumanisme, a les quals vaig tenir l’honor de participar. La idea era incentivar el debat sobre un tema que cada cop tindrà més impacte en la societat. Ara acaba de publicar-se el llibre que resumeix aquelles ponències. Entre els mesos que van transcórrer des de la meva conferència al dia que vaig rebre les galerades per repassar el text, la situació havia canviat tant que vaig haver de reescriure’n uns quants paràgrafs. Així de ràpid estem avançant. El més interessant d’aquest llibre no és que a les seves planes es discuteixi si hem de promoure o evitar el transhumanisme: la majoria dels participants admetem que és inevitable. Per tant, el debat s’hauria de centrar ara en com aconseguim controlar-lo i portar-lo cap a un lloc segur. Ben utilitzat, el transhumanisme pot portar-nos un futur esplèndid, però també té el poder d’esguerrar-ho tot si no n’usem les eines amb saviesa.


Quan faig una xerrada a un institut sempre acabo dient als alumnes que és la millor època de la història de la humanitat per dedicar-se a la ciència. Ho crec fermament: amb els recursos que tenim avui en dia, l’únic límit és la imaginació. Al ritme que anem, d’aquí trenta anys ells podran dir exactament el mateix a la següent generació. L’era de les meravelles tot just està començant, i sembla que va per llarg. I encara ens pot portar moltes novetats, tant bones com dolentes. Els humans aprenem a cops, i és molt probable que l’ús indegut o poc controlat de la nova biologia ens porti a les portes d’alguna catàstrofe, potser de l’estil d’Hiroshima, intencionada, o del de Txernòbil, accidental, per posar dos dels exemples més sonats de tragèdies científiques del segle passat. Faríem bé de llegir més distòpies, un gènere literari que porta dècades catalogant els futurs alternatius més foscos, per preparar-nos per totes les possibilitats i evitar així mals majors. Gairebé res del que les fèrtils ments dels escriptors de ciència-ficció han imaginat serà impossible. Més val estar preparats.

[Publicat a El Periódico, 25/5/19]

dijous, 23 de maig de 2019

Ressenyes post-Sant Jordi (II): Estigmes

El Ramon Mas és un dels dos responsables de Males Herbes, la microeditorial que ha revolucionat el panorama del fantàstic en català i, a més, ens ha descobert interessantíssims autors nous (o de molt vells que estaven oblidats). A part d'això, el Ramon és músic i escriu. I escriu molt bé, com demostra la seva segona novel·la per a Edicions de 1984, Estigmes.

Aquest és un breu retrat de la "joventut perduda" d'un poble català durant els anys noranta. Els amors i desamors, deixar enrere l'adolescència, el tedi, descobrir la música... coses que hem llegit mil cops, sí. Però Mas evita caure en el típic format del bildungsroman i converteix el drama del Germ en un relat coral narrat per una sèrie de personatges quasi marginals, cadascú amb la seva pròpia història per explicar, que es barreja amb la tragèdia d'un protagonista que es recupera d'un intent de suïcidi. És un bon retrat de la primera crisi existencial que patim, la del pas a l'edat adulta, i del que és la vida opressiva d'un poble petit (personificada en Puigsech, escenari també de la seva primera novel·la).

Un llibre recomanable. Fresc, dur, però també poètic i reflexiu. Està escrit amb un estil planer, sense mass floritures (només de tant en tant cau en construccions un pèl forçades), amb ritme i una gran visió narrativa. S'haurà d'anar seguint l'evolució de l'autor, perquè a mida que va construint el seu mon personal és probable que ens regali unes quantes petites perles com aquesta.

dijous, 16 de maig de 2019

Ressenyes post-Sant Jordi (I): Pes mort

Enceto avui una sèrie de mini-ressenyes d'alguns dels llibres que vaig arreplegar per Sant Jordi i altres novetats recents. Començo per Pes mort, el segon llibre consecutiu de Lluís Llort per a Crims.cat, després de No n'estiguis tan segur, que arriba a les llibreries aquesta setmana i que tingut el plaer de llegir abans d'hora.

Si el seu predecessor era una història de "lladres i serenos" d'influències més clàssiques, poc habitual en el corpus llortià, aquí l'autor torna a un format que ja havia explorat abans, el que podríem anomenar domestic noir urbà. Així doncs, Pes mort completaria una trilogia espontània començada amb bon peu amb Si quan et donen per mort un dia tornes i que va continuar amb l'excel·lent Herències col·laterals. Totes tres tenen en comú que van sobre crims quotidians que succeeixen a gent normal i corrent. No es tracta, doncs, de novel·les negres clàssiques en les quals s'hagi de descobrir l'assassí o el protagonisme se l'emporti un policia o un investigador privat. Aquestes històries d'en Llort son més properes i realistes, potser també menys tràgiques, i sovint amb un toc d'humor pervers, amb personatges creïbles i plens de contradiccions, perdedors però sense exagerar, que es veuen embolicats en una trama que es complica a poc a poc i fa girs inesperats fins arribar al desenllaç potent.

Pes mort segueix fidelment aquestes premisses i és també una novel·la coral, i en aquest sentit recorda una de les primeres obres d'en Llort, Maleït Montjuïc. La història va avançant des del punt de vista dels diversos implicats, i les sorpreses es van combinant amb el suspense que genera una situació inesperada. Darrere una trama aparentment senzilla s'hi amaguen una sèrie de temes d'actualitat ben treballats, que sostenen la història d'un cadàver inoportú que canvia la vida dels qui se'l troben una nit a Barcelona. Tot això amb el sentit del ritme habitual d'en Llort i el seu estil directe però treballat, que ja he defensat altres cops que son tot un encert i demostren una innegable qualitat literària.

Celebrem, doncs, que després de tres anys de silenci novel·lístic tenim un altre Llort a les llibreries, que satisfarà els fans i espero que li permetrà guanyar encara més adeptes. Una llibre fresc i ràpid de llegir, però que agradarà als lectors exigents.

divendres, 10 de maig de 2019

Unes quantes càpsules de ciència




Aquesta setmana la feina m'ha portat d'un costat a l'altre, començant per una conferència plenària a l'aula magna de la UB i acabant per un congrés a Escòcia, i això m'ha fet recordar que fa dies que no penjo les darreres col·laboracions científiques. 

Doncs som-hi, comencem per les ràdios. A El Balcó de la SER he parlat de:





- L'oïda dels mosquits

- Qui suporta millor el dolor? Els homes o les dones?

- Toros que tenen fills que no són seus

- La relació entre l'olor corporal i el Parkinson

- Es regeneren les neurones?

- Parts naturals i microbis

- Ressuscita un bacteri de més de cent anys


Ja ho veieu, n'hi ha per tots els gustos. Si us interessa algun tema, son només cinc minuts, no ho deixeu passar!

dijous, 2 de maig de 2019

Quadern de vacances

Com faig a vegades, us penjo unes quantes fotos de les meves vacances de Setmana Santa, que han tingut poc de vacances i poc de Setmana Santa i més de feina i de Sant Jordi. Però no em queixo: aquesta és la mena de combinació que m'agrada més.





El meu primer Berenar literari de la llibreria Cucut, a Torroella. Haureu de fer zoom per veure-m'hi (però hi soc). Son els que van posar de moda fer la foto d'autors des de les altures, que veureu més a baix que s'està imposant aquesta temporada.







Aquí amb el meu co-autor d'Herba Negra, el Ricard Ruíz Garzón, atipant-nos de signar llibres (i menjar b(r)unyols). De fons, una altra co-autora meva, l'Elisenda Roca, atrafegada. Aprofito per felicitar tota la gent de la Cucut per organitzar tant bé un esdeveniment complex com aquest i convertir-lo en una autèntica festa.






També vaig tenir temps de fer-me un selfi clàssic dels actes literaris amb la que és ja flamant diputada al Congreso, la Laura Borràs. Suposo que ara veurem menys l'ex-consellera en aquesta mena de festes, tot i que amb la seva llegendària capacitat per estar per tot arreu no descarto res.












Uns dies després, signava a la 22 de Girona, un altre clàssic, al costat d'escriptors consagrats com el Jordi Folck (i el seu sorprenent repertori d'americanes de quadres) i la Maria Carme Roca (i molts altres famosos, si mireu taula avall!).











Aquí els dos llibres que presentava aquests dies, amb una plujosa Plaça de la Independència de Girona de fons.



I aquesta era l'expedició del Grup 62 que va envair Girona durant el pre-Sant Jordi, autors i editors barrejats sobre un pont.















Entremig, encara em va quedar temps per portar l'hereu de processó per primer cop. Com que està creixent en un estat anglicà, tot això de les imatges realistes dels protagonistes del Nou Testament el van deixar una mica garratibat.

Ah, i estic content que l'oficina de turisme del meu poble hagi triat una de les meves fotos de la processó de setmana santa per una promoció de Blanes al twitter.





La primera festa pre-Sant Jordi es feia en una cripta, i hi havia uns quants fantasmes (no diré noms...).




Diuen que un dels meus editors i jo ens assemblem molt. Li vaig proposar que anés a signar en lloc meu però no va colar.



Els fotògrafs fotografiant l'esmorzar que dona el tret de sortida del Sant Jordi a Barcelona...















...però la foto (no oficial, aquest cop) es feia millor des de baix. Si mireu bé també m'hi trobareu. En podeu llegir la crònica de Joan Safont aquí (i a la foto que hi surt se'm localitza més fàcilment, prop de l'autor de l'article).



Passejant per la ciutat et trobes gent fantàstica, com aquest crac, el gran Joel Joan, que corrent de banda a banda (com anàvem tots aquell dia) encara té temps de parar a deixar constància gràfica del moment de desvirtualització...


 ...o aquest altre crac, l'Emilio Urberuaga, il·lustrador del meu darrer llibre per nens (que espero que no serà l'últim que farem plegats)...


...que em va tocar signar a peu dret un parell de cops, tot i que oficialment no era un dels llibres que presentava.



Altres vegades, vaig ser jo qui va aconseguir que li signessin el llibre autors que segueixo i admiro, com el Marc Pastor...




...amb una dedicatòria tan espectacular com aquesta!





















L'última imatge del dia: un ram de roses amb rerefons polític, que crec que resumeix prou bé com va anar aquest Sant Jordi.


















I acabo amb una foto de la meva altra feina, una conferència per a la FCRi i la Fundacio Grífols, per a què vegeu que de tant en tant també em poso americana.

dimarts, 30 d’abril de 2019

Què va ser primer, Déu o l'home?

La relació entre Déu i societat és un tema fascinant, un dels pocs punts d’intersecció (potser l’únic) entre religió i ciència. És un misteri que ens acompanya des de fa mil·lennis: ¿per què els humans hem tingut la urgència d’inventar-nos les divinitats? ¿Per què cultures allunyades en el temps i l’espai han acabat igualment atretes pel poderós camp gravitatori de les religions? Hi ha una teoria bastant acceptada que proposa que l’aparició de déus amb el poder de fer complir un codi ètic és un procés necessari per a la formació de civilitzacions complexes. Fa un parell de setmanes, un article va tombar aquesta hipòtesi amb una reinterpretació de les dades, la qual cosa significa que encara ens queda molt per entendre sobre com han evolucionat les societats modernes.

Comencem, no obstant, per la pregunta del títol, que ja s’hauran adonat que no es pot respondre científicament perquè una part de l’equació no és accessible: l’existència d’una entitat superior que s’hagi pres la molèstia d’insuflar-nos vida és indemostrable; per tant, no s’ha de perdre més temps (bastant s’ha perdut al llarg dels segles) discutint aquesta possibilitat. Però la segona meitat és molt més clara. Si bé no sabrem si Déu va crear l’home, sí que tenim la certesa que l’home va crear Déu. Diverses vegades, de fet, i de manera independent. Per tant, no pot ser una casualitat. De la mateixa manera que la selecció natural preserva els trets genètics que permeten que els organismes s’adaptin millor a l’entorn, les societats també mantenen les característiques que les fan sobreviure i proliferar amb més eficàcia. Aquesta en seria una.

La teoria dels "déus moralitzants" que esmentava abans ofereix una explicació plausible a l’avantatge social de la religió. El fet que una població cregui en un ésser sobrenatural que pot castigar certs comportaments afavoriria la cooperació a llarga escala entre estranys, un requisit essencial per passar de petites estructures independents a la formació de megasocietats. Segons aquesta hipòtesi, quan un grup comença a créixer molt necessita el ciment de la religió per mantenir la pau i la unitat, per això ens hem inventat tot un ventall de déus. Serien com les crosses que ens han permès florir socialment.

Un treball publicat a 'Nature', que ha estudiat a fons l’evolució de 414 societats aparegudes en els últims 10.000 anys, proposa una lectura lleugerament diferent: la figura del Déu capaç de penalitzar els que no segueixen un codi moral concret no seria el que permet l’emergència de les societats complexes, sinó que en seria una conseqüència. És a dir, aquest tipus de divinitats no apareixerien fins que una civilització superés un llindar, que han xifrat en un milió de persones. Això implica que els déus moralitzants no són imprescindibles perquè sorgeixin grans estructures socials, sinó que serien útils després, una vegada estan ben establertes, per ajudar-les a expandir-se i convertir-se en imperis. Els autors conclouen també que serien més importants per a la cohesió les pràctiques rituals, que solen aparèixer abans que la idea del Déu totpoderós. Un detall final: normalment, abans de crear els seus déus, les societats necessiten inventar una manera d’escriure. El poder de la paraula escrita és més que diví.

Acabo, si m’ho permeten, amb un tema molt més trivial: una petita efemèride. Tenen al davant l’article número cent que escric per a aquesta secció. Fa cent mesos que comparteixo el dissabte amb vostès. El projecte va començar el gener del 2011, i ha continuat ininterrompudament al llarg d’aquests vuit anys, només amb les pauses obligades de les vacances. Sempre agrairé a EL PERIÓDICO que s’atrevís a donar veu a quatre científics i que no ens relegués a una secció especialitzada, sinó que ens fes un lloc entre els altres opinants. És una manera de reconèixer que la nostra disciplina ens ajuda a entendre el món que ens envolta igual o més que la política, la filosofia o la cultura.

I encara hem d’estar més agraïts a tots els que s’aturin una estona en aquestes pàgines i llegeixin amb atenció el que volem explicar. Ha sigut fins ara una aventura fantàstica i, en l’aspecte personal, molt enriquidora. Pel camí vam perdre la veu sempre lúcida del gran Jorge Wagensberg, fa poc més d’un any, un moment molt trist per a tothom. La resta intentem encara obrir aquesta finestra a la ciència cada setmana perquè puguem parlar durant uns minuts de les meravelles del present i del futur que s’acosta. Esperem que ho puguem fer molts anys més.

[Publicat a El Periódico, 27-04-19. Versió en castellà.]

dimarts, 23 d’abril de 2019

Llibres per aquest Sant Jordi (IX): Símbols i Finals!


I arriba, finalment, la diada de Sant Jordi, una de les festes més maques (i esbojarrades) de l'any. Si em premeteu, acabo les recomanacions que us he estat fent aquests dies amb els meus propis llibres, les dues novetats dels quals ja us n'he parlat força.

Si voleu un llibre reflexiu, que parla de fer-se gran i de les decisions que ens veiem obligats a prendre, amb el teló de fons dels atemptats de l'11S del 2001, feu-li un cop d'ull a Els finals no arriben mai de sobte. Per acabar-vos de decidir, aquí teniu algunes coses que n'han dit els primers lectors:

"És incontestable és que Salvador Macip ha grimpat com a escriptor (...). La fondària dels personatges, la seva introspecció, la xarxa de relacions, el conflicte, la reflexió, la crítica social dosificada amb aforismes, són aspectes a destacar que representen un salt mortal" (Anna Carreras al Núvol)

"Nou llibre de Salvador Macip, francament diferent al que ens té acostumats. Amb un estil molt més reposat i reflexiu de l'habitual" (Llibres i punt!)

Un ventall de personatges arrodoneixen una obra que no parla dels atemptats, parla d’una part de l’essència humana.
"Un ventall de personatges arrodoneixen una obra que no parla dels atemptats, parla d’una part de l’essència humana" (Lluís Llort, en una entrevista a El Punt/Avui)

"L'autor ha escrit llibres de temàtiques molt diferents, pel que comparar-los entre si és absurd, però crec que aquest és el que té més maduresa i profunditat. Per mi, el millor fins al moment." (Tumateix Llibres)

"Fa una incisió quirúrgica magistral i sota el microscopi mostra totes les seves interioritats d'una manera amena però punyent i efectiva que a cada dues frases et fa meditar" (El refugi)

"Transmet a través dels seus personatges l’angoixa vital, la incertesa i la por. " (El Periódico)

A més, aquestes últimes setmanes el llibre ha sigut un dels cartoze recomanats per Vilaweb, pel Qué leer, pel Núvol, pel Periódico, per Sebastià Alzamora a l'ARA, a Ràdio Marina i ha sortit al llistat de novetats destacables d'El Punt Avui. També ha sigut una de les novel·les del recomanador de l'ARA. N'he parlat també a ràdio Puig Reig (aquí, minut 14) i m'han entrevistat al Catorze, i a Onda Cero.

Sí, en canvi, el que busqueu és un llibre lleuger, amb molta acció i un ritme àgil (el que jo anomeno una "novel·la de crispetes"), Tots els símbols de la por és el segon volum i conclusió de la mini-saga dels Fills dela setena onada. Si mireu sota la capa de blockbuster estival hi trobareu també un munt de ciència i d'ètica, per si voleu reflexionar sobre els perills imminents de la manipulació genètica i altres avenços biomèdics recents. Aquí en teniu algunes opinions recents:

"Una novel·la equilibrada, ben escrita, molt visual i intensa." (Tumateix Llibres)

"Té un ritme trepidant, uns protagonistes extraordinaris que es complementen a la perfecció. Intel·ligència, força i emocions en un debat constant." (La petita llibreria)

"És com si m’hagués endrapat vuit capítols seguits d’una sèrie d’aquestes que tant ens agraden, hagués mirat l’hora al rellotge i no me’n sabés avenir." (El refugi)

"Una història ben planificada i molt equilibrada que agradarà a tot lector aficionat a les conspiracions. És una bona lectura per a llegir a qualsevol edat." (El Bilbionauta)

"Una escriptura planera amb un ritme elevat, acció, un puntet d'humor i la ciència que no hi falti!"(Llibres i punt!)

Avui, com altres anys em trobareu a les trinxeres barcelonines gaudint de la intensitat de la festa. Si voleu passar a saludar o a que us signi algun d'aquests llibres o qualsevol altra cosa, aquestes seran les meves parades:

11-12h FNAC Illa
15.30-17.30h Escola IPSI
18-19h La Central Moritz
19-20h FNAC Triangle

Que tingueu una bona diada!