dijous, 31 d’octubre de 2013

Feliç castanyada

A casa avui celebrem el Halloween, perquè és el que es fa en aquest país i també perquè els nanos s'ho passen molt bé anant de casa en casa fent el gambirot disfressats de monstres i recollint llaminadures. Això la castanyera no ho té...
Però no hem faltat tampoc a la nostra tradició. Gràcies a la importació paral·lela, al llarg de la setmana hem fet la celebració prèvia amb panellets casolans, i avui al costat de les llaminadures i haurà castanyes torrades. Com sempre, respectant les festes locals sense oblidar les nostres...
Amb la casa engalanada amb teranyines i els nanos esperant que es faci fosc per sortir "de caça", us deixo amb un fantàstic dibuix multicultural i políticament correcte de la Carme per felicitar-vos el dia.

I també us poso un vídeo d'un personatge que feia una mica de por (adequat per avui), fins i tot amb el cabell tenyit de ros per semblar més surfista, que és el que toca aquesta setmana, durant la qual fins i tot els qui no s'havien comprat un disc seu en sa vida l'han plorat amargament (i públicament). Llarga vida al rocanrol i feliç castanyada!

dijous, 24 d’octubre de 2013

Demà, xerrada a València



Si esteu a València demà divendres, passeu-vos per l'Octubre Centre de Cultura a les set de la tarda, que m'han convidat al Bar de Ciències per parlar una mica del càncer (aquí teniu més detalls). Aprofiteu l'oportunitat per fer-me preguntes!

dimecres, 23 d’octubre de 2013

Què fa una cabra amb una aspiradora?


Ho sabreu ben aviat gràcies al conte que la Carme Sala i jo, el tàndem creatiu del Picapoc, estem preparant per la revista Barçakids... 

dilluns, 21 d’octubre de 2013

Un joc de majories


No deixa de sorprendre que la premsa castellana sigui l’única entestada a considerar que el moviment independentista català és qüestió de quatre exaltats manipuladors amb moltes energies i ganes de fer-se veure. A la resta del món interpreten que la inquietud és compartida per una gran part de la població, per això se n’estan fent ressò ara i no fa quaranta anys, quan el sentiment existia, malgrat la notable ceguesa d’algun premi Nobel, però no era ni molt menys tan estès.
  
Al segle passat, si portaves una samarreta amb l’estelada, que no eren fàcils de trobar, la gent et mirava de reüll. Molts fins i tot t’assignaven automàticament tendències violentes i simpaties amb grups armats. Avui en dia ens trobem les quatre barres i l’estrella confortablement estampades a calçotets, banyadors, xancletes i tota mena d’objectes domèstics que es poden comprar fàcilment a qualsevol basar. Que hagi passat de ser una bandera amb un punt elitista i revolucionari a un estendard del kitsch, com denunciava fa poc un acadèmic espanyol, només vol dir que s’ha aconseguit la democratització d’un símbol. Mentre alguns ho consideren una prova de mal gust, altres ho equiparen alegrement a la propaganda absolutista. En realitat, no és més que una de les demostracions més clares que el secessionisme s’ha transversalitzat, encara que n’hi hagi que no ho vulguin veure (o si més no, no vulguin reconèixer que ho veuen). 

Coses com la recent aparició de la plataforma Súmate, un grup de ciutadans de cultura castellana que recolzen la independència de Catalunya, haurien d’ajudar els despistats a entendre-ho millor. Són senyals que l’independentisme ha passat de ser una aspiració nascuda al si del poble català a ser un objectiu comú de Catalunya. Quina diferència hi ha? En el primer cas estem considerant que els catalans són un grup de persones que comparteix una cultura concreta, definida entre altres coses per l’ús preferencial d’una llengua, repartit per diferents regions de la geografia. En una d’elles, Catalunya, és especialment nombrós, però no necessàriament majoritari. S’entén que, per una qüestió de percentatges, qualsevol demanda exclusiva d’aquest grup té poques possibilitats d’arribar lluny si se segueixen al peu de la lletra les normes del joc democràtic. Per això el sobiranisme de finals del segle XX tenia aquest punt d’utòpic i d’irrealitzable.
  
El canvi ha vingut quan les demandes han transcendit els límits d’un sol poble per englobar una bona part dels altres gairebé dos-cents que estan representats a Catalunya. Els historiadors ja s’encarregaran d’establir els factors clau que han portat a aquesta evolució radical. Depèn de qui guanyi, és possible que al capdamunt de la llista hi trobem o bé un adoctrinament perniciós iniciat a les escoles o bé una integració lenta gestada durant anys de convivència pacífica. Sigui com sigui, la independència de Catalunya és, per primer cop en els darrers tres-cents anys, una possibilitat real, precisament gràcies a l’abast de la resposta popular. 

La democràcia és, al cap i a la fi, un joc de majories. Per tant, frenar la voluntat d’una possible majoria pot requerir que es desmantelli temporalment la democràcia. Veient les reaccions d’alguns ideòlegs de l’unionisme, no crec que sigui una opció a descartar en el context actual. Però si és la que s’escull al final, ho hauran de fer amb una subtilesa que els permeti guardar les aparences per evitar l’escarni internacional. Estem realment anant en aquesta direcció? 

[Article publicar a l'Esguard del 16/10/13]

dimecres, 16 d’octubre de 2013

Brots verds per la ciència?

Quan el govern espanyol va anunciar els pressupostos del 2014, el que va generar més comentaris va ser la retallada d’inversions a Catalunya i si implicava que la “tercera via” que alguns buscaven no comptava amb el suport necessari a l’altra banda de l’Ebre. A molts se’ls va passar per alt una notícia aparentment bona: després de cinc anys a la baixa, els diners destinats a la recerca no militar pujaran finalment un 6.1%.

Com que els sacrificis en investigació no tenen les conseqüències negatives immediates que veiem quan les víctimes són la sanitat o l’educació, hi ha hagut poques reaccions populars a les decisions dels darrers anys, que han deixat la ciència a dues passes de la UVI. Des del 2008 s’ha retallat un 40% la partida destinada a recerca, una xifra sorprenent si la comparem amb la tendència europea, i més si pensem que per començar ja estava per sota de la mitjana comunitària. Molts països tenen clar que la ciència pot ser un motor de recuperació econòmica, però Espanya no és un d’ells.

L’increment pel 2014 demostra bona voluntat, però el seu impacte real serà minso. La xifra no arriba ni al que es va invertir el 2006 i, malgrat que està a punt de fer fallida, el pressupost del principal òrgan estatal de recerca, el CSIC, es queda pràcticament igual. A més, la meitat de l’augment es concedirà en concepte de préstecs específics per a ciència aplicada, que en el passat no s’han arribat a esgotar mai per manca de demanda. La cosa, doncs, continua bastant negra. Potser ja arribat l’hora que agafem les pancartes i sortim al carrer a queixar-nos

[Aquest article havia de sortir a l'Ara el diumenge passat, però al final el vam canviar per un sobre els Nobel, que era un tema de més actualitat.]

dilluns, 14 d’octubre de 2013

Algunes coses que he dit...

Aquí teniu un altre petit recull de col·laboracions recents a la premsa...

Ahir a la columna de l'Ara parlava de com vivim els científics la setmana dels Nobel.

I a la ràdio, comentava els Nobel i també parlava d'un nou possible tractament per la infertilitat, com es poden manipular les pors i d'unes noves pròtesis biòniques espectaculars, entre altres coses. No us havia penjat tampoc la secció anterior, de fa quinze dies, on vam parlar de perquè els homes que tenen els testicles petits són millors pares (té més sentit del que sembla a primera vista, ja ho veureu!), de rejovenir la ment i dels poders de la xocolata.

Finalment, la setmana passada, a El Periódico comentava uns descobriments molt sorprenents sobre com els bacteris que tenim al tub digestiu poden determinar el nostre pes.