dimecres, 25 de juliol del 2018

13 anys (i dues setmanes)


Se'm va passar que el dia 11 era l'aniversari del bloGuejat, així que el celebrarem avui, dues setmanes després. Els blogs agonitzen i les audiències no són ni una cinquena part de les del pic de la catosfera, fa més o menys una dècada, però aquí seguirem picant pedra i dient animalades (i coses serioses) per a qui les vulgui escoltar. L'any que ve, catorze!

divendres, 20 de juliol del 2018

Ressenya: Instint de supervivència

Vaig ressenyar la primera novel·la de la Ramona Solé fa un parell d'anys i avui us volia parlar de la segona, Instint de supervivència. L'ha publicat també Llibres del delicte, i això fa pensar que ha de ser una novel·la negra, que és el tema que toca aquesta jove editorial. I ho és, però més per la vessant del thriller psicològic. Així com Quaderns era novel·la negra canònica en versió drama rural, Instint de supervivència és això que ara en diuen domestic noir, que encara no n'havia llegit fet per cap autora catalana. I el nivell és bo. Tal com ja deia en la primera ressenya, la Ramona té ofici narrant i sap portar una història amb un ritme envejable. En aquest cas, a més, els quatre personatges principals estan ben construïts i tenen una tridimensionaliat molt aconseguida. L'escena inicial del suïcidi, per exemple, està molt ben aconseguida. L'acció té un munt de sorpreses i girs de guió, la majoria dels quals no t'esperes, i tot plegat fa que es llegeixi ràpidament, fins arribar a un final que deixa amb bon gust de boca.

En resum, és un llibre que atrapa i funciona bé, dinàmic, ben escrit, i que evidencia un progrés de l'autora, que se'n surt ara amb una novel·la molt més ambiciosa que la primera. Personalment, hagués retallat una mica a diversos llocs, però ja sabeu que a mi m'agrada anar al gra. En tot cas, això no treu que és una novel·la que passa molt bé. Als amants del gènere us agradarà. I jo em quedo amb ganes de llegir la següent...

dimarts, 17 de juliol del 2018

La consciència en un plat

Fa uns mesos, en el debat posterior a una taula rodona en la qual participava, vam discutir sobre l’impacte de la ciència en la societat. En resposta a una intervenció del públic, vaig dir que la ciència és la nova filosofia. Això no va caure gaire bé a uns filòsofs que hi havia a l’audiència, que de seguida van arrufar el nas. Però, més enllà dels ànims de provocar, realment pensava, i encara penso, que l’afirmació és cada cop més certa.

Per començar, la definició etimològica de filosofia, l’amor al saber, es pot aplicar literalment a qualsevol ciència moderna. Tot els que fem els científics té com objectiu eixamplar la base del coneixement humà, si bé moltes vegades se’ns demana que, a part del pur plaer de saber, intentem trobar també algun ús pràctic als nostres descobriments. Però més enllà de jocs semàntics, la filosofia, des dels seus inicis, sempre ha estudiat una sèrie de problemes fonamentals relacionats amb la nostra singularitat, des dels dubtes existencials als misteris de com funciona la ment, i molts d’ells els hem heretat els científics. 

Els filòsofs clàssics intentaven contestar aquests preguntes amb teories que, en molts casos, estaven recolzades només en intuïcions. Eren hipòtesis impossibles de validar, per això tenien tanta rellevància com qualsevol asseveració religiosa. Precisament els escolàstics van estar més de sis segles regint el pensament occidental volent usar la religió per descodificar l’univers. La irrupció del mètode científic, popularitzat per Aristòtil però només implementat seriosament a partir del segle XIX (o potser a partir de Popper), va deslegitimar les disquisicions sense fonaments sòlids, emeses des de disciplines variades, i va establir les normes per fer avançar el coneixement que hem seguit des de llavors. I és així com intentem resoldre els mateixos problemes que ja turmentaven els savis grecs fa més de dos mil cinc-cents anys però ara, per primer cop, tenim l’oportunitat d’arribar fins al final.

Una prova que recolza la teoria que la ciència ha fagocitat part de la filosofia és la recerca sobre la consciència. Els filòsofs van fallar a l’hora d’explicar per què els humans som els únics éssers vius que sabem que existim, i ara la neurobiologia n’ha pres el relleu. El primer que ha fet és intentar localitzar la consciència perquè, un cop hem aconseguit dissipar la boira que el misticisme i la religió han aportat a la història del pensament humà, hem entès que tot el que està relacionat amb l’home té una base biològica. Treballs com els de Christof Koch i Francis Crick (que, després de resoldre l’estructura de l’ADN va buscar-se un repte científic encara més fenomenal) ens han permès començar a construir un mapa neuronal de la consciència. Així, sabem que les experiències conscients s’originen al còrtex posterior del cervell i les àrees parietal occipital i temporal en són probablement el nucli central. Però, malgrat tot, encara ens queden molts dubtes, que tardarem anys a resoldre.

Si aconseguim algun dia descriure l’arquitectura neuronal que ens fa conscients, i això no sembla del tot impossible, el següent pas seria reproduir-la. Però pot ser que això ho aconseguim fins i tot abans d’entendre-la. Fa dècades que als laboratoris mantenim vives cèl·lules humanes en plats de plàstic, fàcil de fer mentre tinguin els nutrients i les condicions ambientals adequades. Més recentment s’ha intentat fer créixer teixits sencers, conjunts de cèl·lules de diferents tipus actuant coordinadament, que és més proper al que veiem als éssers vius. Són models de treballs molt útils per estudiar malalties i tractaments. El pas següent és construir òrgans tridimensionals al laboratori. Com que això serà difícil, especialment en el cas dels més grans com el fetge, el ronyó o el cervell, de moment s’ha optat pels anomenats “orgànuls”, que vindrien a ser-ne una versió en miniatura.
Tot i que no són tan complexes, els petits orgànuls són capaços de realitzar algunes de les funcions de l’òrgan que intenten imitar. I sí, ja s’ha intentat crear mini-cervells al laboratori, sobretot per estudiar com es connecten les neurones entre elles. Quan queda per a què, un bon dia, un grup de neurones en un plat s’adonin que estan vives? Potser molt encara, però de segur que passarà abans en orgànuls que no en ordinadors, malgrat que en la ficció sempre són aquests els que s’acaben revoltant. Estarem mai preparats, com a societat, per crear entitats conscients? Potser que en comencem a parlar abans no sigui massa tard.

[Publicat a El Periódico, 13/7/18]

divendres, 13 de juliol del 2018

L'any que es va cremar la gespa

Els meus pares sempre m'explicaven que quan vaig néixer, a mitjan desembre, feia tant de fred que els bolquers es congelaven quan els estenien a secar (eren altres temps: els d'un sol ús encara no existien, soc així de vell). Si 1970 va ser l'any que es van glaçar els bolquers, amb l'hereu recordarem que el 2018 va ser l'any que es va cremar la gespa. En deu anys llargs que porto al Regne Unit no ho havia vist mai. Els prats, que sempre són d'un verd brillant, estan tots marronosos, com el de la foto. Ha fet tanta calor, que no està sobrevivint ni un bri d'herba. Tornarà a créixer la primavera que ve, segur, perquè aquí creix tot, però encara veurem Anglaterra convertida en una destinació turística pels que volen anar a la platja...

divendres, 6 de juliol del 2018

La dosi de ciència

El bloGuejat està a punt de marxar de vacances estivals, però abans deixeu-me que us pengi l'última tanda científica de la temporada, aquest cop més multimèdia que de costum...

Comencem amb aquest vídeo de la meva participació a una mini-taula rodona sobre el tema de l'envelliment als Matins de TV3, en motiu d'un 30 minuts que s'emetia sobre el tema.

Marxem ara cap als mitjans impresos. Aquest és el meu darrer article a l'ARA, sobre els misteris del càncer infantil.

I acabem amb l'última secció de la temporada a El Balcó de la SER, aquest cop intentant respondre si l'estrés escurça la vida. Si res no falla, tornarem al programa la temporada que ve.