dimarts, 29 de juliol de 2014

Lectures d'estiu (III): Totes les cançons parlen de tu

Us comentava l'altre dia un dels llibres "generacionals" que estava llegint. Avui ressenyaré el segon, Totes les cançons parlen de tu, també una primera novel·la, en aquest cas doble: de Xavi Sarrià, l'autor, i de Sembra Llibres, l'editorial que ha engegat Joan Carles Girbés (que, entre altres coses, té el dubtós honor de ser un dels responsables que el món hagi pogut gaudir d'invents com Mugrons de titani, El joc de Déu o miLLoringliX). 

Aquest llibre me'l vaig llegir pràcticament d'una tirada en un viatge València-Luton, i això ja indica que té bon ritme i t'explica una història interessant. És la d'un adolescent valencià dels anys 90 que viu en un barri obrer de la ciutat i està intentant muntar un grup de rock. És un retrat molt ben fet i molt viu d'un lloc i un moment concrets, que m'ha sorprès fins a quin punt és comparable al que passava una mica més al nord, al meu poble, on en aquella mateixa època molts també ens estrenàvem en el món de la música i les hormones mentre al nostre voltant la gent s'esbatussava en més o menys mesura.

No té pretensions de ser un llibre trencador, ni en el seu estil narratiu (eminentment funcional) ni en els seus personatges arquetípics (el protagonista, la noia que li agrada, l'amic que es fica en embolics...), però tot i això, en Sarrià sap com enganxar el lector dosificant acció, romanç i tensió de la manera adequada. Té molt de nostàlgic, a l'estil American graffiti, per entendre'ns, i encara que no parli ni de la nostra generació ni del nostre ecosistema, és fàcil sentir-s'hi identificat (com passava també amb la pel·li d'en Lucas).

En resum, un llibre que recomano per passar una bona estona, rejovenir uns quants anys durant unes hores (o saber com s'ho muntaven a finals del segle passat, si ara ets un adolescent ) i, fins i tot, deixar anar alguna llagrimeta al final. Un bon debut que mereixeria veure recompensada la seva vocació comercial amb vendes substancials als dos costats del delta de l'Ebre

divendres, 25 de juliol de 2014

Lectures d'estiu (II): Cor mentider

Cor mentider és la segona novel·la d'en Marc Cerdó. La primera, Males companyies, la tinc per casa, comprada després de veure'n bones crítiques, però encara no l'he llegida; aquesta que ressenyo avui  li ha passat al davant. 

És un llibre interessant que s'acaba en un parell de sessions. La seva principal virtut: que està ben escrit. Cerdó juga hàbilment amb el llenguatge i les possibilitats narratives, sense creuar la barrera de l'excés, i això fa que, per mi, sigui un escriptor que caldrà tenir en compte. El seu principal defecte: que la història que explica no porta enlloc. Està farcida de tòpics (evito els spoliers, però penseu en la recent Dies de frontera, amb la qual comparteix també un cert aire postmodern) i personatges bidimensionals que no evolucionen gaire. I, malgrat tot, és una experiència recomanable. Les virtuts superen els defectes i l'argument es converteix en un pretext per una experiència literària de nivell força alt, cosa que avui en dia no és habitual.

Li seguiré la pista a en Marc Cerdó perquè quan trobi una història amb la substància que es mereix el seu estil (potser Males companyies?) el llibre que en sortirà segur que serà rodó. De moment, Cor mentider és una bona tarja de visita.

dimecres, 23 de juliol de 2014

El gran homogeneïtzador

No m’interessa gaire el futbol. Miro algun partit del Barça de tant en tant, les finals, sobretot, o quan s’enfronta al Madrid, però para de comptar. A més, jugant-hi sempre he sigut bastant patata. Quan tinc temps, m’apunto a un partit de costellada amb uns estudiants de la meva universitat però el meu paper arriba justet als mínims per ser considerat digne. Faig servir l’excusa que em treuen gairebé vint anys per justificar el meu rendiment més aviat minso. Com que sóc el supervisor d’uns quants d’ells, no s’atreveixen a contradir-me i segueixen convocant-me. Així doncs, podríem dir que la meva relació amb l’esport rei és respectuosa però tirant a escassa.

Aquest estiu, però, s’han conjuntat un parell de circumstàncies que han capgirat l’ordre natural de les coses. Una és el Mundial, omnipresent a pantalles i converses de tot el planeta des de mitjans juny. L’altra és que el meu fill ja té gairebé set anys. Amb aquest còctel màgic, m’ha estat impossible ignorar el què ha anat passant a Brasil aquests dies, per molt que ho hagi intentat.

L’hereu de casa tampoc és gaire destre amb això de la pilota, per seguir la tradició familiar, ni tampoc té un interès desmesurat en aguantar noranta minuts mirant com vint-i-dos jugadors corren amunt i avall d’un camp d’herba, independentment del color de la samarreta que portin. Per això em va sorprendre quan fa unes setmanes va arribar a casa amb una grapat de cromos del Mundial. Estava molt emocionat: era la seva primera experiència amb aquest clàssic infantil de totes les èpoques (i països), i trobava fascinant el concepte de col•leccionar estampetes de senyors en calça curta. Tots hem passat per aquí un moment o altre, suposo. El detonant havia estat que els seus companys de classe feien intercanvis a les hores lliures, i per no quedar-ne socialment exclòs, s’hi va acabar enganxant.

Així és com l’hereu i jo hem hagut de fer un curset intensiu per almenys poder reconèixer algun dels jugadors dels cromos de l’àlbum. Hem acabat veient trossos de molts partits (un de sencer segueix sent massa, per ell i per mi) i comentant-ne animadament els detalls més interessants, com els curiosos pentinats d’algunes estrelles, la quantitat de tatuatges que un pot arribar a portar als braços o la formosa queixalada que Luis Suárez li va clavar a un italià. Amb l’adquisició d’aquest nou coneixement, ell s’ha sentit més integrat a les converses del pati i, de rebot,  jo a les de la feina.

Explico això perquè, malgrat les meves reticències, he hagut de reconèixer que una cosa tan poc rellevant per al futur de la humanitat com pot ser un esport té uns efectes homogeneïtzadors més potents que totes les bones intencions i les polítiques socials que un pugui dissenyar en un despatx. Durant unes setmanes cada quatre anys (o cada dos, si comptem les olimpíades, que tenen un impacte semblant), milions de persones al món sencer participen feliços d’una manera o altra en aquesta guerra incruenta entre nacions, independentment del seu origen, classe, cultura o religió, i donen sortida així a un esclat d’emocions pacífiques que d’altra manera segurament acabarien sense ser manifestades. La gent s’abraça, s’estima, s’odia i s’escridassa sense que (normalment) la sang arribi al riu, i així es completa aquest ritual periòdic de catarsi col•lectiva transversal que envaeix des dels patis d’escola a les sales de reunions de la City, passant per les faveles i les mansions. I mentre dura, els humans, oblidem les diferències que són sovint s’enarboren per alimentar conflictes innecessaris i ens sentim tots més propers.

El darrer cap de setmana ens vam seure l’hereu i jo a veure la final del Mundial i, tot i que ens vam avorrir sobiranament, ens vam sentir més part d’aquesta gran família tan propensa a tradicions estrambòtiques que és l’espècie humana. I això, de tant en tant, va bé.

[Publicat a l'Esguard del 16/7/14]

dilluns, 21 de juliol de 2014

Ens acostem als límits...

Comencen a aparèixer a la xarxa mencions a la meva propera novel·la, escrita a mitges amb en David Bueno i l'Eduard Martorell, i que vam pre-presentar en societat fa uns dies (1, 2, 3, 4). Després de l'estiu us en donaré més detalls, però de moment, us deixo amb l'hipnòtic booktrailer que ha preparat l'editorial, en català i anglès.



Actualització:
-Ressenya del primer capítol a Libros con alma.

divendres, 18 de juliol de 2014

Recull mediàtic del mes

Triple ració de ciència abans que us aneu de vacances, de les meves col·laboracions del cap de setmana passat:

El dissabte parlava, un cop més, a El Periódico dels trucs que fan servir les pseudociències per fer passar bou per bèstia grossa, comentant un cas proper recent (feu clic aquí).

El diumenge, a l'ARA, es publicava un article sobre un (polèmic) sistema per detectar terratrèmols que pot o no pot funcionar, però que si ho fa algun dia, seria un avenç important.

I també el dissabte feia la meva última col·laboració al Via Lliure (que podeu escoltar aquí), un resum de les notícies més desfassades dels tres anys i mig que ha durat la secció, més les quatre novetats de rigor. La Marta Cailà, presentadora del programa, plega aquesta setmana, així que m'acomiado jo també de la ràdio, almenys de moment. M'ho he passat molt bé fent el xou amb ella, per mi una gran professional i una persona excel·lent. Les seves preguntes espontànies i el seu bon humor han convertit aquesta col·laboració en una experiència sempre divertida i interessant, almenys per a mi. Sense aquest bon rotllo que hi ha hagut, la secció no hauria funcionat ni la meitat de bé. La trobaré a faltar! Durant l'agost, doncs, no hi haurà més ràdio (ni n'hi haurà en un futur proper...), però encara em podreu trobar a El Periódico i, segurament, també a l'ARA

Acabo el recull amb l'entrevista que em van fer abans d'ahir al Matí de Catalunya ràdio, on vaig parlar una miqueta de tot amb en Marc Garriga (a la foto de la dreta), el presentador d'estiu, des del càncer a les fabuloses Panteras Rosas (dos temes que no tenen res a veure). Si escolteu les bromes que em fan al principi entendreu les dues suculentes fotos que il·lustren aquest post...




dimarts, 15 de juliol de 2014

9 anys


El dia 11 el bloGuejat va fer 9 anys, tota una eternitat. Seguim aguantant, tot i que això dels blogs sembla que, en general, ha perdut gas. Es nota que el format està passant de moda i l'activitat frenètica de la catosfera de fa només tres o quatre anys sembla que s'ha esbravat una mica. El twitter, l'instagram i fins i tot el facebook s'emporten la majoria de tràfic avui en dia. No passa res: jo seguiré penjant coses mentre hi hagi gent que es passi per aquí per llegir-les (i potser fins i tot si no n'hi ha cap!), sense deixar de ser actiu a les xarxes on mana la brevetat.

Una mica d'estadístiques, com cada any. Aquesta segona etapa del blog, començada fa sis anys, ja porta 930 entrades i més de 204.000 visites. No sé si és molt o poc comparat amb altres blogs de veterania i ritme simil·lars, però mira, aquí ho deixo. He continuat baixant el meu ritme de publicació, que ha passat dels 120-130 posts dels darrers dos anys als 82 del 2013. És un número que puc compaginar millor amb les meves obligacions laborals i que encara em permet ressenyar llibres, parlar de burrades diverses i anar penjant les col·laboracions que faig a la premsa i mantenir els meus lectors al dia dels llibres que vaig publicant (després de vacances tornarà a sortir el tema, amb un parell de novel·les comunitàries que han d'arribar a les botigues si tot va bé i un aniversari que em fa especial il·lusió). Esperem no baixar gaire més d'això.

A l'agost tornaré a programar reposicions, per quart any consecutiu, aquest cop començant amb els greatest hits de l'any 2011. Si encara esteu per aquí, ja anirem parlant. I si esteu de vacances, que les gaudiu al màxim. Com sempre, un milió de gràcies per fer un cop d'ull al bloGuejat!

dimarts, 8 de juliol de 2014

Lectures d'estiu (I): Mars dels Carib

Em vaig agafar una terna de llibres "generacionals" de la darrera fornada catalana per començar les lectures d'estiu. Us comento avui el primer: Mars del Carib, la novel·la debut de Sergi Pons Codina.

Es tracta d'un recull de vinyetes d'un jovent sense futur del barri barceloní de Sant Adrià. El referent més obvi per mi és Trainspotting, no sé si era el que tenia l'autor al cap, però el sentit de l'humor que destil·la m'ha recordat més a Mortadelo y Filemón. I ho dic com un elogi. He fet riallades incontrolables com en els millors clàssics dels agents de la TIA (fins al punt que els meus veïns a l'avió on estava llegint van començar a mirar-me amb suspicàcia). Pons Codina és com un Ibañez passat de speed. L'episodi d'un dels protagonistes disfressat de mòmia o l'atac final de la guerra freda dels companys de pis, per citar dos exemples, són gags visuals propis del slapstick més desfassat. I com aquests n'hi ha un munt.

Una altra referència que li he trobat, i aquesta segurament li sonarà estranya fins i tot a l'autor, és El petit Nicolas. La forma naïf d'explicar les aventures en primera persona i la manera que té el protagonista d'obviar la realitat m'han recordat moltíssim a la particular visió del món del nen de Sempé i Goscinny, si aquest fos adult i droggoaddicte.

La novel·la no sembla que tingui més aspiracions que les de divertir una estona. No li he trobat cap missatge ni m'ha semblat que portés enlloc. També l'he trobat una mica llastrada per alguns tics d'escriptor principiant que potser un editor més primmirat hauria pogut polir. Però tot i això, me l'he llegida en un parell de sentades i m'he divertit molt. No és per tots els públics, és clar, però si jugueu al joc que proposa l'autor, us ho podeu passar molt bé.

dijous, 3 de juliol de 2014