dimecres, 27 de juliol del 2011

La nova revolució sexual

[Pròleg: Quan vaig escrirue aquest apunt, del tema encara no se'n parlava gaire. Els darrers anys, amb la generació que no ha viscut mai sense internet arribant a la pubertat, alguns diaris i revistes s'han dedicat a fer estudis i enquestes que, d'alguna manera, confirmen el que ens pensàvem tots fa temps. Que el text serveixi també com a recordatori del recorregut iniciàtic sexual (analògic) dels nois de la generació X.]

Serà interessant veure quin terrabastall ocasiona la internet en la vida sexual de la raça humana. No em refereixo a la generació dels qui hem presenciat com la pornografia passava de ser un assumpte per a viciosos amb gavardina, perduts a la foscor d'un cine sense nom, a un devassall de bits que es mengen més de la meitat del disc dur de l'ordinador de qualsevol home respectable. Parlo dels qui venen darrera nostre, els qui no han hagut de patir mai el drama de no tenir el món sencer a un click de ratolí de distància.

El despertar sexual dels nois de la meva quinta solia començar mirant d'estranquis un pit a la portada de l'Interviu o al Jueves mentre esperaves a ca'l barber. Això si era hivern. A l'estiu, és clar, hi havia la platja. En aquells temps prehistòrics el topless era encara cosa de turistes nòrdiques desvergonyides, que rebien el seu corresponent càstig diví quan tornaven a casa amb els pits fregits per l'implacable sol mediterrani. Per sort, al final van ser capaces d'estendre aquests costums seus tan lletjos entre les dones locals i l'experiència d'anar a prendre el sol va guanyar molts punts, sobretot pels observadors menors d'edat.

La imatge d'un mugró era suficient per desencadenar el torrent hormonal corresponent i posar-te en guàrdia per a coses més interessants que havien de venir a continuació. El següent nivell de dificultat era l'entrecuix, sempre tan car de veure. Per a això ja t'havies d'endinsar cautelosament a les planes interiors del mateix Interviu o (quina emoció quan et queia un les mans!) del Playboy. O infiltrar-te d'amagatotis a la sessió d'alguna pel·lícula per a majors de 18 anys, que en la gloriosa època del destape, i abans que Hollywood es tornés decent, eren d'allò més instructives. Quan ho aconseguies, sempre seguia una certa decepció, sobretot si comparaves la mediocritat llisa de la zona púbica amb les formes molt més atractives i boterudes dels pits. En la nostra ignorància infantil tots hem cregut en algun moment que els genitals femenins eren bàsicament una muntanya de pèl curt i arrissat i prou (sobretot en els 70, quan les tisores i la gilette no estaven de moda), i que per això no calia fer tanta fressa. Tot i els llibres educatius i les benintencionades xerrades de pares i mestres, fins que no podies accedir tu mateix al món del hardcore l'anatomia femenina era un misteri absolut. Sempre hi havia algun espavilat que al final aconseguia un Private del seu germà gran i llavors t'adonaves que davant teu s'obria un món d'infinites possibilitats. A aquestes alçades segurament ja estaves entrant en l'adolescència i el sexe passava a ser, naturalment, la cosa més important de la teva vida.

Llavors, els qui anaven d'intel·lectuals agafaven algun llibre de la Sonrisa vertical o de Henry Miller a la biblioteca el llegien sota els llençols, com si fos un manual d'instruccions. Els més agosarats demanaven prestat el carnet familiar del videoclub quan els pares anaven a sopar fora i corrien a buscar pel·lícules verdes, tot resant perquè els titulars no demanessin mai un extracte dels lloguers recents. I n'hi havia que amb l'excusa d'anar a canviar cromos al Mercat de Sant Antoni feia una passada discreta per les parades farcides de revistes marranes usades (la desesperació fa fer cada cosa...). La progressió cap a la sexualitat era, doncs, gradual i equilibrada en la majoria dels casos i culminava, si algun dia tenies sort, amb la sempre difícil tasca de passar de la teoria a la pràctica.

Ara tot va molt més ràpid, en consonància amb els temps que ens han tocat viure. Quins canvis irreversibles patirà el cervell d'un nen de cinc anys que pot accedir amb el seu ordinador a imatges d'un detall anatòmic que abans només veies si estudiaves medicina? No crec que els científics s'ho hagin plantejat encara, però l'experiment ja està en marxa. Alguns vídeos que corren per aquests ciberespais de déu són tan rigorosos en el seu detall i els seus zooms que semblen documentals sobre els hàbits reproductius d'una espècie animal llunyana, acompanyats per una banda sonora de gemecs tan exagerats que a vegades sembla treta directament de La nit dels morts vivents. Altres són com una versió desfassada d'un espectacle del Circ du Soleil, amb contorsionistes i trapezistes inclosos. La imatge que es fa el preadolescent que absorbeix tot aquest material prohibit (perquè assumim-ho: com més prohibit sigui amb més afany el buscarà) ha de ser per força un pèl confusa. Per no dir que el fet que no li costi cap esforç aconseguir-lo el banalitza immensament (és clar, l'argument es pot girar i acusar als més grans de mitificar el sexe, però això ja és tota una altra història).

És possible que ja estiguem vivint les primeres conseqüències de rebre massa informació sexual en massa poc temps, en forma d'avís del que ens caurà aviat a sobre. Però no és en el sentit de perversió i degradació de la societat contemporània que els polítics i activistes contraris a la pornografia ens volen fer creure, sinó ben a l'inrevés. Aquí als USA, que és on neixen la majoria de modes que s'acaben estenen pel món occidental, estem vivint un retorn a la castedat i al puritanisme fenomenal, que té els seus més àvids defensors precisament als instituts i universitats. Qui els pot culpar? Els nanos que veuen un primer pla del canal vaginal abans que se'ls hagi disparat la testosterona han de quedar-se amb la impressió que aquell monstre rosadet i pelut se'ls pot empassar la cigala i no tornar-los-hi mai més. Paral·lelament, les nenes que es troben els vergalls descomunals dels actors porno han de quedar-se garratibades davant la perspectiva de que aquella eina malèfica les parteixi en dos. No és d'estranyar, doncs, que cada cop més jovenalla senti aversió pel sexe. I la cosa només pot anar a pitjor, amb el risc que acabi pujant una generació amb molt poques ganes de reproduir-se. Serà la internet realment el final de tota vida intel·ligent, com pronostiquen alguns apocalíptics?

[Divendres 29 de juliol, 2005]

dilluns, 25 de juliol del 2011

Que regalo llibres, escolti! (últim avís)

Després dels missatges rebuts aquest cap de setmana pel concurs dels fidels, encara em queden tres llibres per regalar de la pila que tenia, i no vull tornar-los a la caixa... Anem a posar-ho més fàcil per rematar els estocs: rebaixem el llindar a dos llibres. A els tres primers que em facin arribar una foto que demostri que tenen dos dels meus llibres a casa els dedico i envio un tercer, a escollir entre Las grandes plagas modernas, Inmortales y perfectos o El rei del món. Podeu enviar-me un missatge a l'email que troabreu al web o via facebook. Apa, que això s'acaba!

Dilluns musical: dinosaures que volen



L'altre dia un amic es reia de mi perquè li deia que m'agradava Yes. Ningú no és perfecte, suposo. Als 90, després de passar una època "pop" i caure en l'oblit, Yes va tornar a la formació i el so clàssics dels 70. Té una certa lògica que ara, per "actualitzar-se" una mica (i després d'una dècada sense treure disc) tornin al so de principis dels 80, quan van fer fora el cantant i el teclista i van fagocitar el grup Buggles (sí, els de Video killed the radio star). Ara han recuperat aquella formació i li han afegit el cantant d'un grup que versionava Yes (els Judas Priest també van fer-ho fa uns anys). Aquest és el single del disc, We can fly, que sona a anys 80 i té un vídeo prou decent. Doneu-lis una oportunitat, que no estan tan malament.

divendres, 22 de juliol del 2011

Antenció! Concurs pels "fidels"!

Un post del XeXu m'ha recordat les queixes dels qui em seguiu d'una manera o altra des de fa un cert temps cada cop que organitzo un dels meus concursos. Com que acostumo a regalar llibres als nous seguidors, us quedeu sense oportunitat de participar. Doncs va, avui ho farem diferent.

Als primers que m'enviïn una foto com la que ha fet el XeXu (mireu aquí al costat) que serveixi com a prova que teniu a casa almenys 3 llibres meus, els en regalo un altre. L'única condició és que es noti que no heu anat a la llibreria o biblioteca més propera a fer trampes. Que es noti una mica que són de la vostra col·lecció privada! I si sortiu vosaltres (o alguna part de les vostres persones), encara tindreu més punts.

Gentilesa de les editorials Destino i Columna, podreu triar entre:
- Inmortales y perfectos.
- Las grandes plagas modernas.
- El rei del món.

El concurs queda obert fins que se m'acabin les existències (que no són moltes, així que espavileu). Espero que tots els quatre gats que sou realment lectors "fidels"us podreu emportar premi i parar de lamentar-vos.

dimecres, 20 de juliol del 2011

Imbècils

El món està ple d'imbècils. Ho sap tothom. Quants cops hem sentit "aquell paio és un imbècil"? Diàriament. Per tant, això vol dir que n'hi ha molts. Hi ha un problema, però. Ningú no va pel carrer dient "miri, ja em perdonarà, però és que sóc imbècil". Si realment és una malaltia tan estesa, i constantment t'adones que sí, els afectats haurien de reconèixer la seva culpa amb una freqüència semblant a la que són identificats. Sinó els números no quadren. Això només pot voler dir dues coses: que molt poca gent s'adona que és un imbècil o que els qui ho descobreixen ho mantenen en secret. M'inclino a pensar que el que passa és majoritàriament el primer cas.

Això planteja ràpidament un greu dubte existencial. Si adonar-se que ets un imbècil és tan difícil, qui em garanteix que jo mateix no ho sóc? Els meus amics i coneguts no m'ho dirien mai, no tant per estalviar-me el patiment d'haver-me d'enfrontar amb una realitat tan dura com per a què no els trenqués la cara. Si realment sóc un imbècil segur que en seria capaç. Com es pot solucionar un problema així?

L'única cosa que se m'ocorre és establir un cens d'imbècils. Quan algú creiés haver-ne identificat un, aniria a una oficina on una senyoreta li preguntaria el nom de l'individu en qüestió. Aquest seria entrat a l'ordinador i quedaria emmagatzemat per a futura referència. Evidentment, un sol vot no valdria per atorgar el títol d'imbècil a ningú. Caldria una mica de consens, més que res per evitar venjances personals o nomenaments per despit. D'aquesta manera, quan a un ciutadà li vingués de sobte la pregunta al cap podria córrer a l'oficina del registre d'imbècils, on la simpàtica funcionària li comunicaria el veredicte, segons les dades de l'ordinador. "Perdoni senyoreta, em podria dir si sóc imbècil?" "Naturalment! Esperi un moment, que li ho busco... sí, miri: aquí diu que 23 persones creuen que vostè és un imbècil, així que hi ha un gran nombre de possibilitats que realment ho sigui." "Ah, doncs moltes gràcies. Que tingui vostè un bon dia."  Amb el dubte resolt, un se'n podria tornar a casa molt més tranquil.

[Dimecres 10 d'agost, 2005]

dilluns, 18 de juliol del 2011

Graduació

La setmana passada vaig anar a la graduació del meu fill. No vaig fer cap viatge al futur: és la primera de (esperem) moltes, perquè ara es veu que es fan festes fins i tot quan acabes la guarderia. Doncs això: amb poc més de tres anys ja li han plantificat el birret al cap i té el diploma inaugural de la seva col·lecció. Aplaudiments, discursos, fotos i alguna llagrimeta inoportuna rodolant galta avall.

El millor de la cerimònia va ser poder passar una estona amb els nanos en el seu hàbitat natural. Estan contents de tenir els pares als seus dominis per una dia i se senten orgullosos de poder-te ensenyar tot el que fan normalment. El meu em va fer seure ràpidament al seu costat, al terra, entre les seves dues "amigues" (la història del seu triangle amorós continua amb força). Com veureu, la meva presència va alterar d'una forma curiosa la dinàmica habitual del trio.

Per començar, les noies estaven molt sol·lícites. Li donaven al meu fill menjar dels seus plats i li feien moxaines. Jo vaig pensar que deuria ser part de la seva rutina, tot i que em va semblar un pèl exagerada. Poc a poc, les dues anaven pujant el nivell, com si fos una competició. Fins que una d'elles va acabar demanant-li al meu fill (molt innocentment) que li toqués al cul, moment que vaig aprofitar jo per aturar la mà del meu hereu al vol i dirigir la conversa discretament cap a un altre lloc.

És aquí quan vaig començar a sospitar que el fet d'haver introduit el "sogre" a les plàcides aigües de la peixera potser estava distorsionant les coses una mica. Efectivament, aprofitant que el nano anava al labavo, les dues mosses se'm van aferrar cadascuna a un braç i van passar a dedicar-me a mi tota la seva atenció. Llavors vaig entendre que es tractava d'una competició per demostrar qui podia ser millor "nora". Una em volia donar un tall extra de pastís. L'altra em donava conversa. La primera m'abraçava. I així, igual que abans, la pilota s'anava fent grossa. Vaig haver de fugir per cames quan les dues trapelles van començar a aixecar-se la samarreta per ensenyar-me qui tenia la panxa més maca (no exagero). Tampoc era qüestió que acabés intervenint la policia i se m'endugués a comissaria acusat de corrupció de menors.

Suposo que, com en el cas de la graduació, escenes com aquestes s'aniran repetint al llarg dels propers anys. No sé si el noi seguirà amb els seus costums poligàmics, però encara que es conformi amb una de sola, la pobra haurà d'acabar passant per la pedra i superar un moment o altra la prova de conèixer els pares per a què li donem un cert vist-i-plau. Només espero que a cap se li ocorri aixecar-se la samarreta per ensenyar-me que hi té a sota.

dissabte, 16 de juliol del 2011

Casos únics, avui al diari

Tanco aquesta setmana les meves col·laboracions científiques a El Periódico fins el setembre amb un article sobre la importància que tenen els casos que se surten de la norma. I que en el fons som més "únics" del que ens pensem a vegades.

I d'aquí una estona (a les 13h), al Via lliure de RAC1, em sentireu parlar breument de l'all, en una petita col·laboració extra sobre el tema del mal alè (no, la cosa no va de vampirs ni té res a veure amb Ullals). Alitòsics anònims, esteu avisats.

dimecres, 13 de juliol del 2011

Recull multimèdia de la setmana

L'altre dia us parlava de la fantàstica entrevista que em van fer a la Revista de Girona. Ara la podeu llegir sencera aquí. Em sembla que hi trobareu temes interessants, tant si us agrada la ciència com si sou més de literatura. Aprofito per recomanar aquest número de la revista (vegeu els continguts aquí), que he trobat que tenia articles molt interessants, com el de Sebastià Roig sobre Robert Ruark (un personatge sorprenent) o el que repassa "la nova fornada de l'art gironí".

Aquí (a partir del minut 37) podeu sentir la primera part de la meva secció de ciència del dissabte passat al Via Lliure, on parlo de la medicina regenerativa, de com l'olor de les discoteques et pot ajudar a lligar o del gen de la promiscuïtat, entre altres coses. I aquí ens sentireu parlar (a partir del minut 3:15) del famós escarabat amb el penis musical, que estic segur que trobareu apassionant.

I per acabar, us deixo un parell d'instantànies (gentilesa de Cream)de la presentació que vam fer a Badalona d'Ullals el Sebastià i jo, en el marc del Cryptshow Festival. Hem d'agrair a la llibreria Saltamartí que ens acollís tan càlidament i a la fantàstica gent del Cryptshow per organitzar tot el sarau. Com veureu, després de les meves pontificacions, alguns van acabar posant-se les mans al cap...

 

dilluns, 11 de juliol del 2011

Ja són sis anys

I en una data capicua com avui, aquest blog fa sis anys. Com passa el temps, se sol dir en aquests casos. Quan vaig començar no em pensava que això dels blogs donaria per tant. A sota rescato la primera entrada de la primera època del bloGuejat, veureu com n'és, d'ingènua.

Aquests darrers mesos han caigut les seccions habituals dels Dilluns musicals i l'Escollit (que ara apareixen i desapareixen quan els ve més de gust) i la freqüència d'entrades llargues ha baixat una mica. Des de principis d'any que estic també massa embolicat amb les altres obligacions mediàtiques com per comprometre'm a fer una disquisició setmanal, que era l'objectiu inicial. Tot i anar atabalat, el bloGuejat segirà en actiu, amb la seva freqüència erràtica, però m'haureu de perdonar que de tant en tant no sigui massa més que un abocador de links o d'anècdotes breus.

Per celebrar l'aniversari, i aprofitant que ara s'acosta la típica baixada d'atenció blogaire estival, el que faré és recuperar alguns posts de la primera etapa del blog, la que ja no està online, i que la majoria de vosaltres no coneixeu (en aquelles èpoques em llegien quatre gats). Serà un best of setmanal, o una programació de reposicions com les que fan les televisions, però prometo no deixar de banda els posts nous. Començo, com us deia abans, amb l'apunt que ho va engegar tot...

Inici
Dilluns, 11 de Juliol de 2005

Doncs comencem. Porto un temps pensant si val la pena afegir-se a la moda d'omplir el ciberespai d'informació inútil que només interessa al qui l'escriu (una bona definició d'aquesta plaga que la gent anomena blogs). Per un costat és l'acompliment del vell somni romàntic que tenim tots d'escriure un diari, però sense el glamour de les cobertes de pell i les planes que s'esgrogueeixen amb el temps. Per l'altre és clarament l'acte de narcisisme definitiu: ensenyar al món sencer tot el que et passa pel cap sense que ningú no t'ho hagi demanat. Desenganyem-nos: els bloggers són culpables d'aspirar a fer perdre el temps al major nombre de persones possible.

Per evitar ser acusat d'això darrer, he pensat en un truc: si no explico que he començat aquest projecte, almenys no em podran acusar de presumit. Sense un bon mecanisme publicitari, una plana web és bàsicament tant anònima com l'extracte del teu compte corrent. D'aquesta manera, aquestes planes quedarien a mig camí entre el diari tradicional (privat i secret) i el típic blog (cridaner i públic). Si algun navegant despistat hi va a raure per accident no serà pas responsabilitat meva!

I sobre què escriure? Hmm, qui sap? Em proposo d'entrada escriure només si tinc quelcom interessant a dir (o sigui, interessant per a mi, hauria de matisar), la qual cosa a més a més condemna aquest blog a l'aperiodicitat més absoluta. Veurem què passa.

dimarts, 5 de juliol del 2011

Ullals a Badalona i altres cites de la setmana

Aquesta setmana me'n vaig de "bolos". La Universitat de Vic m'ha convidat a participar a la Junior University, una iniciativa molt interessant que vol acostar continguts universitaris als estudiants de batxillerat i a més fer-ho en anglès. Original i em sembla que molt útil per espavilar el nostre jovent en més d'un sentit. (A sota us deixo un vídeo amb més detalls).

Aprofitant l'avinantesa, dijous a les 8 de al tarda el Sebastià Roig i jo presentarem Ullals en el marc del Cryptshow, el festival multimèdia del terror i el fantàstic. És la primera presentació oficial que es farà amb els dos autors, de fet (ens han quadrat les dates per pura casualitat). Aquí teniu la invitació, per si algú es vol acostar al carrer Canonge Baranera 78 de Badalona a saludar, a què li signem algun llibre, a convidar-nos a alguna cosa o al que sigui.


Com que no sé si tindré massa temps per actualitzar el blog, us aviso també que aquest dissabte toca Ciència al Via Lliure de Rac1. Em podreu escoltar cap a les 12.30 parlant de medicina regenerativa, l'olor de les discoteques, una pell robòtica i un penis musical, entre altres coses apassionants.

Bona setmana a tots!