L'onze de setembre és una data amb moltes efemèrides, i més a la meva família (19 anys fa l'hereu avui!) . Si em permeteu que avui em salti la més òbvia (visca Catalunya!), és un moment per recordar que fa 25 anys van caure les Torres Bessones, el que es pot considerar a efectes pràctics l'entrada al segle XXI i al mon que tenim ara. Ja sabeu que jo era a NY quan tot això passava i que en vaig acabar escrivint un llibre. Deixo aquí un dels anuncis de la novel·la com a homenatge a tots els quui van morir aquell dia.
Porto dos mesos sense tocar el bloGuejat (massa feina...), així que no sembla un bon moment per estar de celebracions, però no puc deixar passar l'oportunitat de celebrar la majoria d'edat (en alguns països, almenys!) del blog. Fins i tot en aquest estat mig zombi, el bloGuejat sobreviu... I té corda per estona. Que passeu un bon estiu!
Dues dècades de bloGuejat, ja. Increïble com vola el temps. El vaig estrenar amb trenta i tants i ara, amb cinquanta i tants, continuo amb aquesta finestra al mon oberta per a qui vulgui passar-se a saludar, o simplement a tafanejar. Quantes coses que han canviat entremig!
Quan vaig començar, encara no havia publicat cap llibre, ara en tinc 43 al carrer. No tenia laboratori, ara en dirigeixo dos. Tenia un grup de pop, ara en tinc un de rock. També he tingut un fill i m'he mudat de continent (i tres vegades de casa). Moltes coses, en aquests vint anys!
És la pitjor temporada del blog pel que fa a entrades, vaig al ritme més lent de la història, però no tinc cap intenció de tancar la paradeta. Ni que sigui pels quatre nostàlgics que encara ens passegem per la blogosfera, aquí serem, celebrant aniversaris tant temps com sigui possible!
Dinou anys fa el bloGuejat avui, enmig d'una altra època de sequera (porta un any bastant oblidat, el pobre), però exhibit una mala salut de ferro, com sempre. Aquí continuarem, al peu del canó, ni que sigui a càmera lenta. Que passeu unes bones vacances! (Si la primera referència del post ja delata a quina generació pertanyo, suposo que la que poso per tancar, encara més...)
Ha mortPau Auster i tothom reivindica l'impacte que li han causat els seus llibres. Era un autor molt llegit a casa nostra. Curiosament, com Woody Allen, no era gaire profeta a la seva terra. Durant els anys wue vaig viure a Nova York, Auster va publicar novel·les que van ser molt aclamades als nostres cercles, però em vaig adonar que passaven pràcticament sense pena ni glòria dins del mon literari americà. Això no li treu cap mèrit, és clar.
Tothom ha citat les novel·les d'Auster que l'han agradat més (jo mateix parlava de la Trilogia de Nova York, que va ser la meva porta d'entrada al seu univers), però no he vist que ningú cités la que possiblement sigui la meva favorita, Mr Vertigo, una raresa dins del seu corpus (junt amb In the Country of Last Things, un exemple de com utilitzar recursos de gènere per narrar històries que no necessàriament s'haurien de qualificar de ciència-ficció). Va ser la primera seva que vaig llegir en versió original i la que em va fer decidir a posar-la a la meva (molt curta) llista d'autors dels quals havia de llegir totes les novel·les que publiqués. I fins ara.
Des que vaig llegir-li la Trilogia (en aquesta edició d'Anagrama) quan tenia 20 anys que l'he seguit amb reverència. Fins l'últim, que tinc a la tauleta de nit. DEP Paul Auster. pic.twitter.com/fPyH3apO3j
Ahir vaig penjar la nadala dels Pogues en record del seu cantant, mort fa poc, i això em va portar a una llista de músics que ens han deixat aquest any, i pensava en tots aquests noms que ningú recorda, malgrat tot el que han fer. En selecciono tres avui com homenatge a tots els sidemen que han contribuït de manera important al seu grup però que quan es moren, la notícia no surt a cap diari. Potser a una revista especialitzada, si tenen una mica de sort. Aquests tres mereixien més, per exemple.
Randy Meisner va ser baixista de tots els discs clàssics dels Eagles excepte el darrer, abans de les reunions que van tenir lloc més de vint anys després que ho deixessin. No va participar d'aquesta segona vida del grup, en part pels seus problemes de salut. Membre fundador i part integral del joc de veus del grup, tenia l'honor de ser la veu solista d'un dels temes dels Eagles que més temps va estar a les llistes d'èxit, i que a la recta final aprofita al màxim el rang de la seva veu avellutada:
Bernie Mardsen va ser un dels dos guitarristes originals de Whitesnake i va estar al grup del 1978 al 1982, abans de la seva època més coneguda. Tot i això, va ajudar a definir el so de rock dur de dues guitarres que tants altres van copiar, i va coescriure algun dels grans èxits del grup, per exemple, aquest, que es va convertir en el seu single més popular quan el van refer uns anys després:
I acabo amb Denny Laine, que va tenir la seva primer oportunitat de ser famós amb els Moody Blues, grup que va co-fundar a Birmingham en els anys 60. Els va deixar després del primer disc i abans que el seu substitut, Justin Hayward, els portés a l'èxit amb una de les baladesmés famoses de la història. Però a diferència de la majoria de gent, Laine va tenir una rara segona oportunitat quan el seu amic Paul McCartney li va demanar que fos el guitarrista del seu nou grup, Wings. Fa formar-ne part de principi a final, com a guitarrista, segona veu i, ocasionalment, cantant principal i, fins i tot, co-compositor, com en aquesta petita joia:
No acostumo a fer obituaris, però avui volia recordar Shane McGowan, cantant dels Pogues, gran poeta i músic, pèssim cantant i alcohòlic recalcitrant, que és un miracle que hagi viscut tant, amb el ritme de vida que ha portat. El seu punk folclòric va posar banda sonora a la meva joventut. Quants cops vam escoltar Fiesta a tot drap aquell estiu al cotxe, quan començava a conduir? Recordo també un concert èpic al Palau dels Esports quan els Pogues estaven al pic de la seva popularitat i vaig estar a primera fila cantant tots els temes i saltant amb ells. Però potser m'agradava encara més quan els Pogues es posaven tendres...
Diria que els vaig descobrir amb aquesta:
I aquesta és una de les seves últimes grans cançons, ja sense els Pogues. Que serveixi de comiat.
El 24 de novembre del 2013 escrivia el meu primer article de divulgació pel diari ARA (us el poso a continuació). Fa, doncs, deu anys justos, i encara hi contribueixo regularment un parell d'articles al mes. Vaig començar la meva col·laboració al diari una mica abans, l'abril del 2012, fent una columna, però any i mig després em van oferir canviar a un format més extens i aquí continuo, 189 articles després, intentant explicar-vos coses interessants i curioses. I espero poder-ho fer molts anys més!
L'11S a casa celebrem unes quantes coses, i aquesta continua sent important, malgrat els temps incerts que corren. No sabem gaire bé on som i on anem, però aquí estem. A la primera mani de l'11S que recordo es cantava "llibertat, amnistia, estatut d'autonomia". Gairebé 50 anys després, és un lema que sembla que no ha perdut vigència, per desgràcia.
Que tingueu una bona diada, a casa, al carrer, a la platja o passenjant per la Setmana. Jo me la passaré a Andorra treballant, que és una novetat per mi.
I com qui no vol la cosa, el bloGuejat assoleix la majoria d'edat. No m'hagués pensat mai que un projecte que va començar com una prova, a veure què era això de penjar textos a internet, arribaria tan lluny. M'estalviaré fer el típic comentari de cada any sobre blogs zombis i mantindré, això sí, la promesa de continuar al peu del canó. Si fos una persona, el bloGuejat podria votar a les properes eleccions. Quina papereta triaria?
...vivia a Nova York i, tornant d'unes vacances a Catalunya, vaig decidir provar aquell nou invent que es deia blog, on la gent escrivia parrafades sobre el primer que li venia al cap. I aquí estem, una mudança i un fill després, intentant mantenir el blog viu malgrat que les parrafades no estan de moda i els 280 caràcters es porten més. Gràcies a tots els nostàlgics que encara us passeu pel bloGuejat, malgrat que des de l'inici de la pandèmia, el ritme de publicacions ha baixat força. Però el blog no està mort, només una mica zombi, i seguirà aguantant!
Tal dia com avui, fa 15 anys, tornava de vacances i decidia que potser podia ser divertit provar això de fer un blog, que era una cosa que s'estava posant de moda. I mira, aquí el teniu encara. Sota mínims, però el bloGuejat resisteix, ara convertit en un format juràssic per a nostàlgics. Mentre quedi algú que el llegeixi, aquí continuarem!
Un cop superada la part catalana de les celebracions (polint-me uns quants quilos de panellets gentilment proporcionats per la meva mare), avui toca complir amb la versió anglosaxona portant l'hereu vestit de vampir a pidolar llaminadures per les cases del barri. Com que, per sort, no ha heretat del seu pare el gen de l'addició al sucre, no em quedarà més remei que sacrificar-me i consumir els trofeus que reculli al llarg del seu periple. La vida del pare és molt dura...
14 anys fa que vaig penjar la primera entrada del bloGuejat. Ha plogut molt, des de llavors! Hem viscut l'època d'or dels blogs i aquí continuem, en plena decadència. I que duri! Gràcies a tots els qui encara us passeu per aquí!
Se'm va passar que el dia 11 era l'aniversari del bloGuejat, així que el celebrarem avui, dues setmanes després. Els blogs agonitzen i les audiències no són ni una cinquena part de les del pic de la catosfera, fa més o menys una dècada, però aquí seguirem picant pedra i dient animalades (i coses serioses) per a qui les vulgui escoltar. L'any que ve, catorze!
Una dotzena d'anys. És l'edat del bloGuejat. Sembla increïble que faci tant de temps que vaig començar a explicar coses a itnernet i que encara hi hagi gent que les llegeixi... Gràcies a tots els que veniu a saludar i a fer el tafaner. Els blogs estan oficialment morts però encara poden donar molta guerra. Espero que ens puguem veure durant els propers dotze mesos i l'estiu que ve tornar a celebrar un aniversari plegats.
