divendres, 31 de desembre de 2010

Balanç 2010

Darrers dies d'un any, moment de fer balanç, com tothom sembla estar fent aquests dies als blogs. Aquest no ha estat un any tan mogut com el 2008, així que no faré cap resum dels canvis a nivell personal.  Això sí: he fet 40 anys, que és una efemèride prou rodona, i ho vaig celebrar repartint llibres per Barcelona, com cada any, la tercera edició del meu bookcrossing particular (i aquest cop vaig poder-lo fer en persona!).

Tampoc no posaré la llista de llibres que he llegit, com heu fet molts, perquè darrerament estic dedicant menys temps a la lectura que a l'escriptura.  He escrit més encara que el 2009, cosa que em semblava impossible, però hi ha hagut menys entrades al bloGuejat (només onze, no us penseu). La conseqüència directa és que he publicat dos llibres: un de seriós, que ha tingut molt ressò mediàtic, i un de divertit, que tot i haver agradat bastant a tothom qui l'ha llegit (almenys els qui me l'han criticat), ha estat majoritàriament ignorat, cosa que fa que els qui l'heu llegit sigueu membres d'un club exclusiu (un dels motius més que podem afegir a la llista de raons per llegir-lo). He tancat l'any literari guanyant un premi i ja tinc dos llibres més programants per publicar-se l'any que ve, per continuar amb el mateix ritme, o sigui que en aquest departament no em puc queixar.

Res més. Espero que gaudiu de les darreres hores d'aquest any i que el 2011 us porti un grapat de coses bones. M'acomiado amb una cançó que no se'm va ocórrer quan feia el llistat de melodies lacrimògenes i que sempre és la darrera que se sent en dies com avui. Ens veiem l'any que ve!


dissabte, 25 de desembre de 2010

dijous, 23 de desembre de 2010

Coses que et passen a Barcelona quan fas quaranta anys

La Nit de Santa Llúcia és un d'aquells esdeveniments importants que marquen el calendari literari català. Poder-ne ser part aquest any ha estat una sorpresa i tot un plaer. A ningú no se li escapa que l'estrella de la vetllada és el Premi Sant Jordi (i les seves dames d'honor, el finalista, el Riba i el Rodoreda), però fins i tot fer-li de "comparsa" és una experiència única. Comences el dia a la seu de l'Òmnium sentint-te una rock star. Mira que m'han fet fotos en les promos d'alguns sels altres llibres que he escrit, però costa una mica acostumar-se a l'experiència de tenir quinze càmeres davant fent clic totes a la vegada i de sentir veus que no saps d'on surten i que et demanen que miris cap allà sisplau. Poc habitual en la vida normalment reposada dels escriptors.

A la nit et trasmutes en estrella de cinema, perquè l'entrega de premis és bastant semblant a la cerimònia dels Òscar (amb un pressupost més modest, és clar). L'Atrium de Vilanova, on es feia l'acte, és realment especatular (a la foto, el Sebastià Roig, el meu company de malifetes, i de fons l'auditori mentre s'anava omplint). Les cadires tenen enganxat un adhesiu amb el teu nom, i són prop del passadís per a que puguis pujar a l'escenari sense entrebancs. Tot i l'austeritat, l'acte va ser visualment molt interessant, cosa que s'ha d'agrair a la imaginació de Joan Font. A més, em va permetre relacionar-me amb escriptors que fa temps que admiro, contemplar durant un parell d'hores el clatell de Colm Tóibín (un gran autor, un clatell poc atractiu), que seia davant meu, i donar-li les gràcies a Vicent Partal per fer la vida dels exiliats més suportable amb el seu diari digital. És genial poder posar cares, cossos i veus a les lletres que has llegit un munt de vegades.

Quan puges a recollir el guardó i et poses davant el micro, et quedes totalment encegat pels focus, cosa que t'ajuda a superar el pànic escènic de parlar davant d'aquella gentada, entre ells polítics, ex-presidents de la generalitat, personalitats televisives i tothom que és algú en aquest negoci. Jo vaig dir més o menys que guanyar aquell premi era especialment important per mi per tres raons. Primera perquè portava el nom d'un dels personatges importants relacionats amb el meu poble. Segona perquè jo havia crescut (com a lector i com a escriptror, afegeixo ara) amb els Premis Joaquim Ruyra. I tercera perquè només quedaven unes hores perquè fes quaranta anys i aquell era un regal d'aniversari magnífic. Vaig afegir que quan la meva dona m'havia preguntat feia unes setmanes com volia celebrar el meu aniversari no se m'havia acudit dir "recollint un premi a la Nit de Santa Llúcia", però ara que hi era m'adonava que aquesta era una manera fantàstica de fer-ho. Al final de la cerimònia, tres dels guanyadors vam fer-nos una foto amb la nostra agent comuna (coincidències de la vida)  i els dos "formatgets" corresponents. Vam decidir anomenar així les escultures commemoratives perquè recordaven molt les boletes de cheddar, fins i tot en la consistència (més detalls després). Suposo que per culpa de la crisi no ens van donar un trofeu a cadascú, així que el Sebastià i jo haurem de compartir-ne la custòdia (a mi m'han tocat els caps de setmana imparells, els dilluns i els dimecres).

Després de la cerimònia vam passar a prendre'ns la copa de cava que aquest any substituïa el sopar tradicional (per un cop que guanyem...). Ens vam adonar ràpidament que tantes emocions ens havien obert la gana, però tot el que permetia el pressupost eren quatre neules. Així que una colla d'escriptors i professionals del ram vam desaparèixer discretament i vam començar la peregrinació pels carrers de Viladecans a la recerca d'un lloc on ens servissin un colofó digne a les celebracions.
Va faltar molt poc perquè la Gran Festa de la Literatura Catalana acabés en el gloriós bar de cantonada que porta per nom La Salsicha Peleona, cosa que no sé si hagués quedat massa bé en els annals de la Nit de Santa Llúcia. Per raons d'espai finalment es va imposar un pizzeria que va accedir a sotmetre's a les nostres curioses demandes culinàries (entrepans de calamars a la romana, de pintxo moruno i altres delicatessen).
Allà vam descobrir que el premi era "customitzable": l'etiqueta es desprenia fàcilment (era, de fet, un imant), de manera que el guanyador podia personalitzar qualsevol objecte metàl·lic que li fes gràcia. Per exemple, en David Nel·lo es va fer el seu propi Ganivet Folch i Torres.







També vam adonar-nos que els formatgets podien ser molt útils per altres coses, per exemple per classificar papers. L'únic inconvenient és que n'has de tenir més d'un per a què l'invent funcioni. Això vol dir que l'any que ve hauríem de mirar de guanyar-ne un altre, abans no en canvïin el model.

El que no queda clar a les fotos és que, sorprenentment, el formatget estava fet de cera. Vam estar estudiant la manera d'insertar-hi un ble, perquè hagués resultat una espelma magnífica (i hagués transformat el trofeu en un efímer happening dadaista ideal per una vetllada romàntico-literària), però al final ho vam haver de deixar córrer. Vaig ser jo qui (per desgràcia) va descobrir-ne una altra peculiaritat: destenyia. Després de tenir-lo a la falda una estona, el formatget va deixar aquest magnífic cercle ataronjat als meus pantalons "d'arreglar" (a la tintoreria s'han posat molt contents quan els he portat el traje).

Les càmeres de televisió no es van perdre cap detall dels actes, matí i nit, però de moment només he trobat aquest petit vídeo on sortim en Sebastià i jo (a la tele van tallar just abans que ens toqués el torn, el que dèiem dels comparses, però el que es pot veure de la cerimònia és interessant; al telenotícies només sortim de figurants al fons). Esperem que algun dia algun tros més veurà la llum. De moment ens haurem de conformar amb els diaris (part del ritual dels guanaydors és comprar-los tots l'endemà al matí) i, en el meu cas, gaudir especialment del l'espai d'honor que em va dedicar el Periódico al costat de l'Obama (moltes gràcies!).

Per acabar, la darrera foto d'aquesta sèrie deixa constància d'una trobada inesperada de blogaires: els responsables del bloGuejat i l'excel·lent 80 grams van aprofitar l'acte i els capricis de l'atzar per desvirtualitzar-se als passadissos de l'Atrium. La catosfera no descansa mai.

[Nota: el fotògraf d'aquest reportatge gràfic ha estat en Sebastià Roig (amb l'ajut del seu fidel telèfon).]

dimarts, 21 de desembre de 2010

L'escollit (LXXV)

Un escollit autoreferencial avui, perquè recordem que acaba de celebrar-se la Setmana de l'Autocita. La Noa/Malsònia m'ha fer un regal per haver guanyat un concurs, relacionat precisament amb aquest tema, que només requeria rapidesa. Ha estat tota una sorpresa, perquè em sembla que mai abans no m'havien dedicat un poema. Moltíssimes gràcies! Us el reprodueixo aquí:

Cauen gotes de paraules fresques
d’un núvol que juga a pintar el cel.

En Salvador les recull
i n’omple galledes al seu jardí.

Se li mullen les mans de prosa
i les metàfores li llisquen
entre els dits.

Rega la terra perquè creixi
la inspiració amb cada esquitx.

No necessita ni botes ni impermeable.
Enfonsa els peus en un fang ple de mots
i es banya amb l’aigua càlida d’una font
de poesia inesgotable.

Tota la humitat és poca
quan li espanta la sequera.

En Salvador és aigua
que no es mou per superfícies llises.

I lluita incansable per inundar de vida
els mars i oceans on escriu.

I segon, una nova crítica a El joc de Déu, que inclou frases tan fantàstiques com "La novel·la avança amb un ritme trepidant, d'una intensitat in crescendo, i està minada de sorpreses per al lector" o "uns personatges alienats, que semblen extrets d'un conte de Quim Monzó i col·locats enmig d'una trama d'un Calders postmodern". També han parlat del llibre a El racó del llibre, blog i programa de Ràdio Hostalric. Moltes gràcies! Podeu sentir el que n'han dit aquí.

Per altra banda, la croada que fa temps que certs blogs tenen contra la Comic Sans, el tipus de lletra més odiat de la història, ha culminat aquests dies amb un post de l'Allau, i una campanya del Leblanc en forma de pins com el que veieu aquí sota. Espero que això convenci els qui encara l'usen... I sinó, aquí teniu uns quants acudits sobre el tema.

dimecres, 15 de desembre de 2010

L'escollit (LXXIV)

Us havia parlat del blog del Joan Navarro, editor de Glenat i gran afeccionat als còmics, en motiu dels interessants documents històrics que hi penja. De tant en tant també hi escriu posts sobre el procés d'edició i el món dels tebeos en general. Aquesta setmana ha donat un exemple de com s'ha de comportar un editor responsable amb el seu públic. Per motius econòmics, que explica en el primer post de la sèrie, Glenat s'ha vist obligada a usar paper més barat per als seus manga. I Navarro, comprador i col·leccionista com els seus clients, ha cregut que havia de justificar la decisió i disculpar-se per no tenir alternatives. En resposta als primers comentaris dels lectors, després ha penjat un llistat complet de costs i beneficis de les seves col·leccions, un gest de transparència insòlit i molt revelador pels qui estan interessats en saber com funciona el negoci (?) editorial (fins i tot ha deixat clar que no tanquen col·leccions deficitàries només per respecte als lectors). Aquí les coses s'han complicat, perquè algun simpàtic ha llençat un atac frontal pel fet que els preus de les ediciona catalana i castellana no són els mateixos, i s'ha obert la porta al debat polític habitual. Navarro, que no amaga mai el seu independentisme, ha continuat posant les cartes sobre la taula sense perdre la compostura (també aquí), i ha explicat al públic español com funciona el tema de les subvencions i què vol dir l'aventura d'editar en català. Aquesta tanda de posts (que pot ser que encara continuï) són una lliçó inusual de professionalisme que mereix figurar a l'Escollit de la setmana.

Per altra banda, i continuant dins el món de l'edició, resulta que l'Editorial Meteora fa anys (una dècada, que es diu aviat... Moltes felicitats!) i la seva editora es queixava ahir en una entrevista de com costa competir amb les empreses grans, sobretot en el camp de la narrativa. Meteora té un planter d'excepció, i tot i així la difusió que aconsegueix pels seus llibres és sovint limitada, si la comparem amb la dels grups que acaparen normalment espai de taulell a les llibreries i columnes a la premsa. Aquest era precisament el sentiment de l'Olga Xirinacs, una de les autores més prolífiques, exitoses i completes que tenim a casa nostra, que des del seu blog lamentava uns dies abans l'ostracisme al qual són sotmesos escriptors i llibres per motius estrictament comercials. Una de les víctimes, incomprensiblement si mirem el seu currículum, és ella mateixa, i això diu molt de com funciona la nostra cultura. Els principals perjudicats som nosaltres mateixos. Aprofito per recomanar avui a l'Escollit el seu blog, que a part de comptar amb la lucidesa dels seus escrits, ve decorat amb uns preciosos collages de producció pròpia.

dilluns, 13 de desembre de 2010

Dilluns musical: només per a entesos.



Aquesta d'avui us pot costar una mica d'entrada. L'Anika és una noia que li deu haver caigut bé al Geoff Barrow de Portishead, perquè l'home ha decidit agafar el seu grup paral·lel de kraut rock i gravar-li un disc de versions. El single és un original de la Yoko Ono, que ja és començar amb bon peu. Si us va el tema experimental, en quedareu satisfets. Anika, Yang yang (Anika).

divendres, 10 de desembre de 2010

L'escollit (LXXIII)

Avui a l'Escollit us parlo de la revista Portella, que han presentat aquests dies. Sempre s'ha de celebrar que neixi una nova revista cultural. Aquesta a més té molt bon aspecte, és de procedència Andorrana i compta amb gent com el David Gálvez, blogaire d'aquests hiperactius, que fa temps que segueixo. Val la pena fer-li un cop d'ull. Aquí podreu llegirels elogis que els ha dedicat la premsa. Molta sort en aquesta aventura!

dijous, 9 de desembre de 2010

Un concurs impossible

He començat una campanya per redimir-me dels concursos estúpids que munto de tant en tant. L'altre dia en vaig engegar un d'artistic (envieu-me fotos on surti algun dels meus llibres i la més original guanya!) i avui se m'ha ocorregut que en podria fer un de simplement impossible. Així que som-hi.

Aquest va dirigit exclusivament als quatre gats que s'han llegit El rei del món i El joc de Déu, per agrair-los la fidelitat. La pregunta és: quines dues referències camuflades a cançons apareixen en les novel·les? M'heu de dir els títols de les cançons, els intèrprets i les escenes de cada novel·la on apareixen. Pista #1 (perquè no sóc tan dolent): són referències geogràfiques de Manhattan. Pista #2 (perquè de fet sóc una bona persona): feu clic aquí. Els qui creieu que teniu la resposta envieu-la per email (el trobareu al web).

El cert és que no espero que ningú l'encerti, però per si de cas, el premi ofert és el de sempre: qualsevol dels meus llibres, dedicat i sense despeses d'enviament. Ànims!

dimarts, 7 de desembre de 2010

Semblances


Sembla que els científics devem passar tots per experiències molt semblants amb els nostres fills, si jutgem per com s'assembla aquest relat al que jo vaig penjar al blog ara fa un any. [Gràcies a la b.a. per la descoberta!]

dilluns, 6 de desembre de 2010

Dilluns musical: castells en el cel.



Per continuar amb el tema de la setmana passada, Joe Hisaishi fa les bandes sonores per a les pel·lícules de Miyazaki. Estan totes molt bé, però en té dues d'excel·lents. Una és la de la Princesa Mononoke i l'altra la de Laputa, que us poso avui. Segur que no escolteu normalment cançons de música simfònica de fa un quart de segle amb una veu cantant en japonès, per això la majoria de vosaltres us deveu haver perdut aquesta joia. No patiu, que ara mateix ho arreglem. Joe Hisashi and Azumi Inoue, Carrying You (Laputa soundtrack, 1986).

divendres, 3 de desembre de 2010

Generació Miyazaki

Estic content perquè fonts ben informades m'han confirmat que el tió li cagarà al meu fill la col·lecció sencera (5 discs, 26 episodis) del Sherlock Holmes de dibuixos animats. Us havia explicat fa uns mesos que el nano se m'havia tornat un fan del Miyazaki. Ja que ell és un dels responsables d'aquesta fabulosa sèrie, l'elecció de Sherlock Holmes per omplir les sessions de cinema dels dissabte a la tarda sembla, doncs, plenament justificada.

Hayao Miyazaki ha influït molt els catalans de la meva generació, que vam créixer, sense saber-ho en aquell moment, admirant el seu treball a Heidi i Marco, els dos serials de referència de l'època (per força, perquè la dictadura de TVE no ens deixava escollir). Anys després, TVE va emetre també Sherlock Holmes, pels volts del 1986. Jo ja era un adolescent de ple dret però per algun motiu no vaig poder evitar quedar-me encantat amb aquella sèrie infantil. Naturalment, no ho vaig confessar a ningú. No era dels cools de l'escola, només m'hagués faltat revelar aquestes addiccions per acabar enfonsat en l'ostracisme social més absolut.
En aquells temps, si llegies còmics i veies dibuixos animats passada la pubertat es considerava que tenies alguna mena de defecte en el desenvolupament intel·lectual. Per això els freaks havíem d'amagar els nostres vicis i reunir-nos d'amagatotis en catacombes discretes. Quedava encara una dècada per poder veure catalans de vint anys discutint el darrer capítol de Bola de Drac amb tota naturalitat al bar davant d'unes cervesa. Tot i que encara hi ha alguns carpetovetònics que segueixen impermeables a certs mitjans, són majoria els qui reconeixen les qualitats de qualsevol tipus d'expressió artística independentment del seu format i el seu públic objectiu. Només cal recordar que els cinemes de tot el planeta recauden milions amb els herois de la Marvel, la Pixar s'emporta Oscars a cabassos i no és estrany trobar-te el Watchmen a les biblioteques dels lletraferits. Després que el triomf de Porco Rosso al Festival de Sitges del 92 redescobrís Miyazaki als intel·lectuals i que la Disney l'introduís a les masses a principis de segle, ara ja no queda malament dir que esperes amb interés la seva propera pel·lícula. Almenys jo, amb (gairebé) quaranta anys, ja tinc els vicis ben assumits i no em fa res admetre'ls en públic. 

Acabaré confessant que he hagut de pressionar el tió per a què el Sherlock Holmes ens arribi aquest Nadal, però estic convençut que al meu fill li agradarà. A més, jo tindré una coartada perfecta per tornar-la a veure sencera. (Espereu un moment... no acabava de dir que no em feia vergonya reconèixer que gaudeixo mirant dibuixos animats per nens???)

dijous, 2 de desembre de 2010

Un Déu alternatiu

El Doc Moriarty es treu de la màniga aquesta imatge per a El joc de Déu, que inclou fins i tot Sherman en el seu famós (i letal) coll alt negre. Un regal preciós! Moltíssimes gràcies!

dimecres, 1 de desembre de 2010

L'escollit (LXXII)

Dia interessant a la catosfera avui. Ens proposen celebrar el Dia Internacional de la Cançó Casposa (gran idea). Per mantenir el bon nom musical d'aquest blog no m'hi afegiré, però us deixo uns quants links insuperables per a què us traumatitzeu de gust (1, 2, 3).

Per altra banda, els blogaires retornats de la  1.TBfC han començat un joc online on cadascú escrivia un text anònimament i algú altre havia d'endevinar qui n'era l'autor. Avui tots pengen els resultats de les seves investigacions i ens conviden a unir-nos-hi. Si us interessa fer de detectius, comenceu aquí o aquí i aneu estirant el fil.

Acabo amb un blogaire que ens fa un regal de Nadal en forma de llibre. El Príncep de les Milotxes ha penjat el link per descarregar el seu nou recull de poemes. Us el recomano: a mi m'ha agradat.

dilluns, 29 de novembre de 2010

Dilluns musical: cristal·lització acústica de goril·les



L'any passat vaig posar els xx a aquesta secció a partir d'un suggeriment que em van fer. Resulta que Damon Albarn acaba de fer una versió d'un dels seus temes, convertint el tecno minimalista dels xx en l'acúsitc minimalista dels Gorillaz. I trobo que queda prou bé. Gorillaz, Crystallised.

divendres, 26 de novembre de 2010

Per Joan Solà (amb retard)

Als blogs hi ha hagut moltes reaccions a la mort de Joan Solà (309, ha comptat en Pàmies, cosa que demostra fins a quin punt era un personatge estimat i important). Molts l'havien tingut de professor o el coneixien personalment. No em va semblar que jo hi pugés afegir massa cosa més, per això no vaig escriure'n una entrada. Al cap i a la fi, jo només era un seguidor de la seva columna al suplement de Cultura de l'Avui. Tampoc no podia dir que m'hagués influït molt.

Fa uns dies vaig quedar amb un amic poeta per comentar uns versos en els quals estic treballant. M'anava dient què li agradava i què no i en arribar en un punt concret on segons ell el llibre s'encallava, em va donar un parell de consells magnífics per desfer el nus. Quan l'hi anava a agrair, em va explicar que era el mateix que li havia dit a ell Joan Solà feia uns anys. Llavors em vaig adonar que no cal haver conegut un mestre per ser-ne deixeble. Pots tornar-te'n sense ni tan sols ser-ne conscient. I aquesta és la veritable força de la labor d'una vida sencera dedicada a una tasca.

Uns dies després, vaig anar a consultar un dubte a un llibre d'estil que tinc per casa. És de l'Ajuntament de Barcelona i me'l vaig comprar fa un grapat d'anys com a substitut condensat d'una gramàtica. L'he fet servir molt perquè va bé per solucionar els dubtes més habituals que et trobes quan escrius. No sé perquè però mai abans no m'havia fixat en el nom de l'autor, escrit en lletres petites en un racó de la coberta. Era en Joan Solà. I amb això em vaig adonar que havia estat molt injust no escrivint un post confessant en públic el deute que tenia amb ell, com qualsevol que escriu i parla la nostra llengua, i lamentant que ja no estigués entre nosaltres.

dijous, 25 de novembre de 2010

L'escollit (LXXI)

En Carles Bellver ens ensenya uns dibuixos infantils de monstres Lovecraftians, resultat d'una sessió d'explicar contes que un mestre una mica irresponsable va fer als seus alumnes. Per arrodonir-ho, al Facebook he trobat una col·lecció preciosa de portades falses de Tintín enfrontant-se a Chtulhu i els seus amics.

Parlant de Facebook, els qui hi sou us haureu adonat aquests dies que el meme aquest de canviar-se la foto del perfil per un dibuixet de la infantesa ha tingut un èxit rotund (jo també he picat). Se suposava que era per una bona casua (commemorar durant una setmana els drets dels infants) però em temo que molts s'hi han apuntat perquè estava de moda (i així ha passat la setmana i encara hi ha Mazingers i Heidis per tot arreu). Simultàniament a aquesta iniciativa (i imagino que sense tenir res a veure), en Ferran i l'Assumpta van engegar la proposta de penjar al blog fotos de quan érem petits. Segons l'últim recompte, 30 blogaires (31?) ja hi han participat. Aprofito per recordar que a la Primera Trobada de Blogaires fora de Catalunya tindrà lloc aquest cap de setmana i demanar en nom de tots els qui no hi podem anar que els assistents ens facin una crònica. Que vagi molt bé!

Acabo amb una entrada de la Malsònia sobre les activitats extraescolars. Com que és un tema que ja em comença a preocupar, m'ha fet molta gràcia veure que els esforços dels pares per fer el millor pels seus fills a vegades poden tenir els efectes contraris als desitajts.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Massa enfeinat...

...per mantenir les seccions habituals del blog. Ja em disculpareu.

Per omplir una mica us deixo amb la crítica que en Jesús fa d'El joc de Déu al seu blog (mil gràcies!), la del Brian (mil gràcies més!)  i la de l'Allau (i mil més!), i l'entrevista que va publicar aquest cap de setmana el Punt.

dijous, 18 de novembre de 2010

Midlife crisis


A un mes exacte de la data, encara no he decidit si tenir la crisi dels quaranta. Comprar-se un descapotable no té molt sentit a Anglaterra, on els cotxes han d'anar capotats 360 dies a l'any. El mateix va per la Harley. I canviar-me la dona per una rossa de vint anys amb els pits de plàstic ara mateix em fa molta mandra. Tampoc no se m'ocorre res extravagant per celebrar el pas de l'equador, així que de moment em sembla que serà un aniversari com qualsevol altre...

dimecres, 17 de novembre de 2010

Un nou concurs (de llarg recorregut) i unes crítiques


Curiositat infantil: mai no és massa aviat per començar a llegir El Joc de Déu... (Gràcies, Jesús!)

Ja que hi som, perquè no m'envieu fotos vostres amb algun dels meus llibres? Al que faci la més original li regalaré l'obra de la meva producció que vulgui. És un concurs sense data límit, o sigui que el guanyador pot tardar a cobrar... però mentrestant ens ho passarem bé.

Aprofito per agrair al Josep la crítica que fa avui del llibre al seu blog i fins i tot apunta un càsting per a la versió que Hollywood hauria de rodar imminentment. Agraïments  també per a Tumateix llibres, que ha penjat avui la seva crítica. I finalment el meu amic, col·laborador i presentador Sebastià Roig en parla a la seva columna del Diari de Girona. 

dimarts, 16 de novembre de 2010

Miscel·lania divina: petits moments impagables.


1) Escoltar als de l'iCat fm fent propaganda de El joc de Déu posant-hi més èmfasi que jo mateix.


2) Que algú (desconegut?) s'hagi inspirat en la presentació de l'altre dia per escriure un miniconte que comença així:

Cuatro locos habia anoche en la mesa de la Sala de la libreria Bertrand para presentar "El joc de Deu". Cuatro locos, si, señor, con gran sentido del humor, que hablaron mucho.

(locos en aquest context m'ho prenc com un elogi.)


3) Que un amic meu escriptor em digui:

Estic xalant molt amb el teu llibre. Reconec perfectament el teu estil, el toc d'humor amb què combrego tant, els petits detalls amb què ens descrius a la perfecció els personatges, les seves febleses i vanitats. Fantàstica la visió que dónes dels científics. L'humor intel.ligent comença per un mateix.

i que a més vulgui proposar el meu llibre en un club de lectura.


4) Que un altre amic meu escriptor mencioni El joc de Déu quan li pregunten a la ràdio quin llibre està llegint i que em digui:

Se t'ha de reconéixer que vas a contracorrent. No hi ha un sol autor català que tingui els pebrots de fer un text tipus Vonnegut com aquest!!! Felicitats! M'ho he passat molt bé.

dilluns, 15 de novembre de 2010

La presentació: els vídeos.

Em salto el dilluns musical per posar-vos alguns vídeos de la presentació que he apedaçat a partir de diferents càmeres que corrien per la sala. Disculpeu els salts bruscs.

Primer els prolegòmens:

Va obrir foc el Josep Gregori de Bromera:


Aquesta és la intervenció sencera del Marc Pérez (aquí podeu llegir el guió original):

I aquests són alguns trossos de la del Sebastià Roig (llegiu-la sencera aquí):

Acabem amb fragments del meu discurs:


Falta la ronda final de preguntes que els dos periodistes van improvisar veient que el públic no gosava fer les seves, però ja us feu una idea de com va anar la cosa.

Les presentacions de llibres són una excusa per a què els escriptors ens retrobem amb família i amics que feia vint anys que no vèiem. En el meu cas, valen també per desvirtualitzar-se amb blogaires que segueixes i et segueixen. La presentació a la Bertrand, per exemple, va ser una reunió catosfèrica improvisada que va funcionar com a succedani de les que organitza formalment en Leblansky. Així, vaig tenir el gust de retrobar-me cares que ja havia vist i algunes de noves, i en tots els casos em va semblar que ens coneixíem des de feia un munt de temps. Volia acomiadar-me amb el llistat (que va començar l'Allau en un comentari recent) dels blogaires que van treure el cap per la sala: la SU (que va ser la primera que vaig veure),  l'Eulàlia Mesalles, en Leblansky (i la Carme J), en Víctor Pàmies, en Xavier Caballé, en Galderich, en Carles Hernando (i la Mari Carme), en Brian, la Carme de la maleta, l'Aristofeles, l'Allau, el Josep (el nostre grenyut alfa), el Dan,  la Rokins (que no vaig arribar a saludar) i el Jordi Milian (cream, també hi eres?). M'he deixat algú?

divendres, 12 de novembre de 2010

Això ja ho havia predit jo a El joc de Déu...

Last week, one of the detectors at the Large Hadron Collider (LHC) made a quiet step towards discovering the Higgs particle. (Nature)

Physicists Create Black Hole 'Light' in Lab. (Science)


La realitat imitant la ficció. Sherman, we need you!

dijous, 11 de novembre de 2010

Ressaca de presentació

[Nota inicial: Ja em perdonareu que aquesta setmana sigui una mica monotemàtica.]

Acabo de tornar a Anglaterra i no tinc les neurones en forma per redactar una crònica de la presentació que vam organitzar ahir per El joc de Déu, així que deixaré que les fotos facin la feina. Només volia agrair-vos la companyia a tots els qui vau venir a donar suport (i també als qui volíeu però no vau poder). Espero que us ho passéssiu tan bé com nosaltres darrera la taula. Els meus co-presentadors oficials, en Sebastià i en Marc, són uns cracs que s'haurien de dedicar a això professionalment, i l'editor de Bromera, en Josep Gregori va fer una introducció de les que et fan posar vermell. Mil gràcies i reverències a tots. Demà miro de dir alguna cosa més, de moment quedeu-vos amb el reportatge d'en Pepquímic (més gràcies!).

També volia agrair al Jordi l'entrevista per a L'illa dels llibres. És una d'aquelles que t'ho passes bé mentre l'estàs fent, com si fos una conversa entre amics, cosa que a la ràdio no és fàcil. També podeu llegir la que va sortir a Vilaweb o les ressenyes a El Punt i al blog de Bromera. Ara espero que tots els qui us vau comprar el llibre em digueu què en penseu!

Us deixo amb unes quantes instantànies:






[Nota final: les fotos han estat cedides gentilment per la Josefina, la Carme i l'Aitor]

dimecres, 10 de novembre de 2010

10 raons per comprar El joc de Déu

1. Es llegeix ràpid. Us farà pujar el promig de llibres que llegiu a l'any.

2. El podeu portar a tot arreu perquè no pesa gaire.

3. La portada és maca. Si el llegiu a l'autobús cridarà l'atenció i potser fins i tot us ajudarà a lligar amb algú.

4. Els qui l'han llegit diuen que és un llibre divertit.

5. És un llibre amb missatge. Quedareu bé amb els vostres amics intel·lectuals si dieu "estic llegint un llibre amb missatge".

6. Si no us agrada, podreu criticar-lo al vostre blog sense por a represàlies de l'autor (ja sabeu que m'escolto totes les crítiques, siguin del color que siguin).

7. Salvareu a la Terra d'una destrucció imminent.

8. Déu us ho agrairà.

9. Jo també.

10. 10% del que pagueu pel llibre anirà integrament a la Fundació Macip, amb el noble objectiu de finançar unes vacances mediterrànies a algun pobre científic exiliat a Anglaterra que estigui patint les conseqüències de la síndrome del dèficit de llum solar. Una bona causa.

dimarts, 9 de novembre de 2010

Recordatori: avui presentació a BCN.

Els qui esteu a Barcelona i no teniu res a fer aquesta tarda: perquè no veniu a veure'ns fer el xou? A la Betrand a les 19.30. Prometo signar-vos aquest o qualsevol altre llibre que em poseu davant.

Pels qui encara no esteu convençuts que aquest és el llibre que heu de llegir aquesta tardor, passeu-vos pel web, mireu els vídeos, llegiu el preview i la ressenya de l'editorial!

Nota: Com que aquests dies estic embolicat amb això del llibre em salto l'Escollit de la setmana.

dilluns, 8 de novembre de 2010

Dilluns musical: like father like son.



El fill de Paul Simon s'ha decidit finalment, als seus gairebé quaranta anys, a començar a fer discs. En va treure un de molt interessant fa un temps amb la seva madrastra (que malament sona això), l'Edie Brickell, sota el nom The Heavy Circles i ara finalment s'independitza. El nou disc està prou bé, dintre d'aquest corrent de neofolk hippie que sembla que s'ha posat de moda darrerament. És clar, això és exactament el que feia el seu pare fa mig segle, per tant gràcies a l'herència vocal el resultat sona sospitosament semblant a un disc perdut de Simon & Garfunkel dels 60 (però sense Garfunkel). Un altre d'aquests que de tant retro és cool. Harper Simon, Berkeley girl (Harper Simon).

divendres, 5 de novembre de 2010

L'escollit (LXX): Novetats de tardor

Sempre em faig una llista de llibres per comprar a les llibreries catalanes quan baixo de visita . He pensat que per a l'Escollit d'avui podria compartir les novetats de la temporada que espero tenir a la meva maleta quan torni cap a casa.

[Aviso que, òbviament, no he llegit cap dels llibres que recomanaré, així que no accepto responsabilitats si després no us agraden. A sobre, a la majoria dels autors els conec d'una manera o altra, alguns virtualment, altres en persona, uns poc, altres més, o sigui que la selecció pot ser una mica esbiaixada. Ara, a mi tots aquests llibres em semblen interessants, mereixedors d'acabar a la cistella de la compra. Ja em direu què en penseu.]

Començo amb L'any de la plaga, de Marc Pastor. Em va agradar la seva forma original de tractar la novel·la negra a La mala dona. Aquesta ve plagada de referències de cultura popular que em sembla que faran empal·lidir la mateixa Valentina. Espero que tingui l'èxit que se li vaticina perquè aquesta mena de llibres són una alenada fresca per a la nostra literatura. Presenta el llibre a BCN el divendres 12 a les 19.30.



L'Emma Reverter és una periodista que treballa a Nova York. A través d'internet va contactar amb una dibuixant, la Màriam Ben-Arab, i juntes han fet un còmic polític amb un protagonista infantil, de nom Apolo, seguint una mica la tradició de la Mafalda. Es diu Politik i sembla força interessant i original. Presenten el llibre la setmana que ve a BCN, a la FNAC del triangle, el dia 11 a les 19.00.



El també periodista Adam Martin acaba de publicar un llibre sobre els pares dels polítics catalans. S'anomena Sempre hi ets, i no cal que us en digui moltes coses perquè segur que n'heu sentit a parlar: va ser el llibre més venut de no-ficció la setmana passada. Em sembla un esforç molt noble d'humanitzar els nostres polítics, que potser calia després de tant de temps de ridiculitzar-los als programes d'humor. L'altre dia a la tele l'Adam va explicar algunes anècdotes que surten al llibre i la cosa promet molt. La presentació del llibre serà, faltaria més, la setmana que ve, però aquest cop a Blanes (l'Adam és un compatriota blanenc), l'onze de novembre a les 20h.

I encara una altra periodista, l'Eva Piquer, treu un llibre basat en el blog que escriu a criatures.cat i que ja us havia recomanat. És una forma molt fresca de tractar el tema de la mare treballadora, que us hauria d'interessar sigueu o no pares. Si llegiu els articles que publica a l'Avui ja sabreu que té un estil molt directe i unes idees que val la pena escoltar. El llibre es diu La feina o la vida, com el blog, i en aquest vídeo l'autora ens explica de què va.
Per acabar menciono que a tots aquests hi hauríeu d'afegir El joc de déu, és clar, que presentaré dimarts que ve a la Bertrand de BCN a les 19.30, per acabar de farcir la setmana d'esdeveniments literaris.

Finalment, voldria també agrair a la Clídice que parlés dels meus llibres al programa sobre blogs que fa a Ràdio Esparraguera (que si no l'heu sentit mai, és molt interessant i divertit).

dijous, 4 de novembre de 2010

Valoracions

Als passadissos de la universitat hi han posat fileres d'ordinadors per a què els estudiants ansiosos puguin connectar-se a la xarxa els cinc minutets que tenen entre classe i classe, allà, de peu, sense cerimònies ni intimitat. Anant cap a una aula l'altre dia vaig comprovar com la renglera de joves aviciats que teclejaven de cara a la paret, talment com si fossin en uns urinaris públics, tenien tots davant la plana del facebook. No és estrany que enlloc d'usar herois indomables o presidents dels Estats Units, els grans dramaturgs contemporanis escriguin històries sobre les xarxes socials.

Una de les classes que faig aquest any és un tutorial, un invent que consisteix en grups reduïts d'alumnes als quals he d'aconseguir fer parlar com si estiguéssim enmig d'un debat on tots els participants són gent intel·ligent i ben informada enlloc d'estudiants que no s'han preparat el tema i estan espantats perquè el professor els posarà mala nota. No és fàcil. Sortint d'una d'aquestes sessions torno al despatx i em trobo un email d'un company. Contenia un comentari que un dels meus alumnes havia penjat en una d'aquestes xarxes. No feia ni deu minuts que havia acabat la classe i algú ja havia dit la seva. Maleïts ordinadors de passadís.

Avui a dia qui posa nota a qui? Els professors ens pensem que tenim la paella pel mànec, però estem sent avaluats constantment, igual que els alumnes. A més, en els nostre cas les crítiques poden ser tan anònimes i ferotges com faci falta. I tenen impacte, és clar. Un professor que acumula punts negatius se la juga molt en un entorn on els estudiants han passat a ser el client més que no el producte. Les universitat compten amb la satisfacció dels qui paguen per pujar a les taules del top 100 (al Regne Unit almenys, on totes les universitats són concertades, aquest hit parade té un impacte decisiu a l'hora d'atraure públic). No val a badar. I, si hi pensem bé, tampoc no és tan mala idea. Jo vaig tenir alguns caradures durant la carrera que haguessin merescut que els seus noms figuressin en majúscules en tots els llistats de professors indesitjables que hi pugui haver rondant per la xarxa. Si l'amenaça de l'escarni internètic ens fa fixar-nos més en la nostra feina potser val la pena el canvi de paradigma.

Per sort el comentari que va penjar el meu alumne era entusiàsticament positiu. O realment s'ho havia passat bé a la meva classe o era conscient que hi havia un de "l'altre bàndol" infiltrat en aquell grup social i comptava que la informació m'acabaria arribant (nova manera subliminal de subornar el teu professor). Si és que són més llestos que la fam...

dimarts, 2 de novembre de 2010

Símbols

Us parlava l'altre dia de cançons que fan plorar. Doncs bé, no sé si és cosa de l'edat o que als emigrants se'ns estoven les neurones, però aquesta setmana aquests dos vídeos (que segur que ja heu vist) han aconseguit fer-me treure el mocador. Pell de gallina.




[Actualització (dels comentaris): Curiosament, les esgarrifances que em provoquen aquests vídeos no tenen res a veure amb la política. No és el fet de la independència, sinó veure tots aquests símbols de la cultura amb la qual m'identifico. Sigui un poble, una nació, una comunitat o una regió, independent, amb ganes d'independitzarse o feliçment annexionada, em sembla que el sentiment seria el mateix. I això es multiplica estant fora de casa, segur. La part dels castellers em costa més d'explicar. Veure aquesta gent treballant plegats per superar un impossible té alguna cosa de simbòlic. I que aìxò dels castells pràcticament només ho fem nosaltres suposo que també ajuda.]

dilluns, 1 de novembre de 2010

Dilluns musical: el retorn del cool.



Porta un quart de segle fent el mateix però encara ningú no sona com ell. Els seus vídeos tampoc no són massa diferents als de sempre (nenes maques, moviments a càmera lenta, zero argument...) però m'agrada mirar-me'ls. I és que jo de gran vull ser tan cool com el Bryan Ferry. Aquest és el single del seu nou disc, que acaba de sortir, on hi col·laboren la majoria dels seus ex-companys de Roxy Music. No passarà a la història, però sona bé, i a mi això ja m'alegra el dilluns. Bryan Ferry, You can dance (Olympia).

divendres, 29 d’octubre de 2010

L'altra cara

Vaig rebre ahir a casa el pamflet electoral d'una candidata a la Generalitat que, tot i que a vegades podria semblar que ve d'un altre planeta, ha nascut al meu poble. Així he descobert que la façana que presenta davant dels mitjans té poc a veure amb el veritable ideari del seu partit.

Per començar, tenen més clar que els mateixos catalans que Catalunya i Espanya són dues coses ben diferenciades. Per això obren el fulletó amb la imatge de les dues banderes fusionades per un extrem i l'eslògan "Es mucho lo que nos une". Ni al quasi-difunt Estatut queda tan clar que Catalunya no és Espanya, sinó una entitat independent amb símbols nacionals propis i uns certs ("molts", segons ells) punts en comú amb la pàtria de Cervantes.

A l'interior del prospecte hi ha les típiques promeses que proliferen per aquestes èpoques de l'any, però orientades als emigrants. Beques, recolzaments, fer-nos la vida més fàcil... Enmig de tanta esperada correcció política, no han pogut evitar que se'ls escapi una mostra dels seus veritables sentiments. Ells volen "arbitrar las medidas necesarias para que los catalanes residentes en el exterior y sus descendientes sigan conociendo y hablando la lengua catalana y española". Ja era hora que algú és proposés aquesta feina titànica. Aconseguir que els nostres fills parlin català amb normalitat en un entorn purament anglosaxó és molt més difícil que no pas fomentar l'ús del català a un territori diglòssic com és Catalunya. Atenció perquè estan oferint no ja el bilingüisme sinó l'autèntic trilingüisme, que a mi, que hi estic ficat de ple amb l'educació del meu fill, em sembla un salt mortal enrera amb moltes possibilitats d'acabar esclafat com una truita. La llengua més minoritària de la tríada serà sempre la que necessitarà una dosi extra suport institucional.

Calculo que la immersió lingüística agressiva i multinacional que hauran de muntar per estar a l'alçada d'aquesta declaració de principis farà empal·lidir els esforços de l'actual Generalitat. Però a ells no els fa por que els seus companys de professió els acusin de ser uns feixistes (a això ja s'hi deuen haver acostumat). Veient quina serà la seva política lingüística exterior, estic segur que la flama del català seguirà ben viva en mans de l'Alicia i el nostre tornarà a ser un País de les Meravelles. I després alguns desagraïts encara van dient que aquesta gent han muntat una croada contra la nostra llengua.

Entenc que el fet que el fulletó propagandístic estigui íntegrament en castellà deu haver estat un error del compaginador.