dilluns, 30 de juny del 2014

Els robots ens visiten

La setmana passada, una de les poques en la història d'aquest blog que no vaig publicar cap entrada, vaig batre el rècord de visites: més de dos mil en dos dies. Curiosament, venien totes de Xina. Saludo, doncs, als meus nombrosos fans xinesos que estan fent un curset de català aquest estiu (i de pas a tots els robots que envien des de l'est per rastrejar la xarxa).

Si no sou ni un estudiant xinès de català ni un robot curiós potser us interessarà el programa del dissabte passat al Via lliure de RAC1, on vaig parlar de l'oxitocina, dels gasos tòxics que desprèn l'orina en contacte amb l'aigua de la piscina i del fet poc conegut que les nenes sempre han tret millors notes en totes les assignatures que no pas els nens. Feu clic aquí per sentir-lo.

Altres coses: ahir vaig publciar una article a l'Ara parlant d'una troballa sorpresa: bacteris a la placenta. Són més insidiosos que els robots xinesos (llegiu-ho aquí) i fa uns dies a El Periódico parlava de la importància de tenir cura dels nanos si volem que la nostra espècie tingui un futur millor (feu clic aquí).

Apa, ja teniu unes quantes distraccions per acabar el mes de juny...

divendres, 20 de juny del 2014

La joia de les corones

La Monarquia és un concepte obsolet. També ho és l’Església i, fins a cert punt, la Democràcia, almenys tal com s’aplica a la majoria de llocs. Són idees mil•lenàries que han trobat la manera de sobreviure fins els nostres dies perquè han sabut aconseguir un equilibri decent entre els beneficis que proposen i els molts inconvenients que arrosseguen. Ara sembla que hagin arribat a un punt d’estabilitat a partir del qual no evolucionaran gaire, ja que satisfan molta més gent que no la que se sent prou insultada pels seus principis per revoltar-s’hi. Sense enemistats majoritàries i proactives, i mentre el poble disposi de prou opi, l’statu quo tindrà el futur garantit.

Això contrasta amb les modernitzacions forçoses que aquests estaments han patit al llarg de la història, especialment quan el poder de la Monarquia o l’Església eren considerat absoluts i per tant enemics fàcils a batre en nom del progrés. La Democràcia és un cas a part, perquè el seu gran mèrit ha sigut des del principi plantejar-se no com el sistema polític perfecte sinó com el menys dolent possible. O en paraules de Churchill, la pitjor forma de govern, exceptuant totes les que s’han provat fins ara.
Al segle XXI, una monarquia campechana, com són totes les europees que queden, mai no indignarà suficientment els ciutadans per guanyar-se la guillotina, a pesar del pedigrí del cognom que ostenti o com de corcada estigui la institució que representa. Malgrat això, és difícil que, avui en dia, algú pugui defensar que un rei aporta res d’útil a la societat. Els seus partidaris ho deuen veure simplement com una tradició ancestral que no és prou dolenta per canviar-se, una idiosincràsia més que defineix un país, com prendre te a les cinc o torturar toros davant d’una audiència. És cert que per poder presumir de l’anacronisme de tenir família reial s’ha de pagar un factura considerable en euros, però al final tot queda diluït dins del gran sac de despeses absurdes i innecessàries que assumeixen els pressuposts d’un estat modern. 

És per això que és poc probable que en un futur proper hi hagin grans revolucions en els països europeus que encara mantenen la corona com a cap d’estat, per molt que la gent s’hi expressi en contra a les places públiques. És especialment evident a la Gran Bretanya, on la Reina s’ha bastit una capacitat d’atracció transversal que ha guanyat adeptes entre totes les classes socials i els colors polítics. A Espanya, en canvi, sembla que els groupies de la corona s’han de buscar sobretot a la dreta de l’espectre. Però no s’ha d’oblidar que l’esquerra està plena de molts a qui el tema com a mínim els deixa indiferents. Amb aquest panorama no sembla que s’hagi de poder aconseguir mai la massa crítica que hauria de catalitzar un canvi per la via democràtica. Els republicans militants que hi ha a la Commonwealth, Espanya i la resta de monarquies contemporànies s’ho hauran de prendre amb calma, doncs.

Els catalans som un cas a part. El nostre país porta tants segles sota una casa reial imposada en un moment clau de la història que molts s’han acabat tornant republicans per defecte. Per això és impensable que, si arriba el moment de proclamar un estat català independent, es proposi mantenir la fidelitat a algú amb un nom tan poc afortunat com Felip. I encara menys que s’advoqui per la reinstauració d’una línia dinàstica oblidada. D’aquesta manera, els republicans que viuen a Catalunya gaudeixen d’una oportunitat de deixar de ser súbdits reials que a la resta de la Península no existeix. Per això els recomanaria que si han de sortir a manifestar-se, ho facin portant una estelada enlloc d’una bandera tricolor. Les possibilitats d’èxit per aquesta via són molt més elevades.

[Publicat a l'Esguard, 18/6/14.]

dimarts, 10 de juny del 2014

Dimecres i dijous, a València

Ja us ho he anat avançant aquests dies: demà i dijous estaré a València per fer un programa doble de conferències que a la vegada serviran per presentar els darrers llibres en els que he participat.

Demà a les 19.00 em podreu sentir parlar d'Els límits de la ciència a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània, tancant el cicle Científics lletraferits: La ciència en els paisatges literaris (més detalls aquí). La xerrada se centrarà en el futur de la ciència, cap a on anem, què ens espera i com afectarà la societat. Aquest és el també el tema de Jugar a ser déus, com ja sabeu, per tant aprofitaré per presentar el llibre en societat a València.


I dijous, també a les 19.00, faré la xerrada Ferits per la ciència: Contes de científics juntament amb Martí Dominguez, a l'Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero (més detalls aquí i aquí). L'acte servirà com a presentació oficial del recull de contes Científics lletraferits que he editat amb Jordi de Manuel.


Si us voleu passar per qualsevol dels dos actes, sereu benvinguts. Prometen ser un parell de vetllades interessants.

divendres, 6 de juny del 2014

Déus, lletraferits i altres coses

Aquesta setmana s'han posat d'acord la jomateixa i en XeXu i han publicat dues ressenyes de Jugar a ser déus. Les podeu trobar aquí i aquí. Els agraeixo que tots dos ens deixin tan bé!

La jomateixa va fer la "setmana Macip", com diu ella, i també va comentar l'altre llibre que us he estat promocionant aquests darrers mesos, el recull Científics lletraferits. Llegiu la ressenya aquí.

Parlant d'això, la setmana que ve es fa la presentació oficial dels Científics lletraferits a Barcelona. Aquí en teniu els detalls.
Aprofiteu-ho, que no sé quan tornarà a haver-hi una densitat tan alta de científics escriptors per metre quadrat al país. Jo en faré també una presentació la setmana que ve a València, però us ho explico amb més detalls d'aquí uns dies.

També relacionat amb aquest llibre: el diari cultural digital Núvol publicava l'altre dia el meu relat inclòs a Científics lletraferits. Si no us voleu llegir tot el llibre (mal fet!), almenys podeu gaudir de franc del meu remake del gènesi bíblic fent clic aquí.

Afegeixo també una crítica a Hipnofòbia que m'ha fet avui en romanidemata.

Acabo amb el link a la darrera secció de ciència del Via lliure, on vaig parlar de feromones i de com els nostres cervells comencen a decaure als 24 anys, entre altres coses.