dijous, 30 de maig del 2019

Ressenyes post-Sant Jordi (III): Mare


Mare, d'Ada Castells, és un llibre breu, dur i impactant. Per mi, un dels més destacables de la temporada. Reconstrueix la figura d'una mare egoïsta, que ha de ser sempre el centre de tot, a partir dels records que una de les filles encadena després de la seva mort. És un exercici de construcció d'un personatge tòxic, molt ben resolt, però si mirem més enllà, hi veurem també un autoretrat de la filla i de la relació complicada amb els diferents membres de la seva família. 

L'autora ja ha explicat que la història té molt de real, però crec que saber què és inventat i què no és la part menys important. Això ni treu ni aporta res a un llibre que és una petita lliçó literària en si mateix. Potser sí que és una manera de passar comptes amb una mare (molt) imperfecta, però ho aconsegueix d'una manera equilibrada, sense anar a fer sang, fotografiant a la vegades llums i ombres. La filla no pot evitar tenir sentiments contradictoris, i aquesta confusió s'encomana al lector, que vol odiar la mare però acaba també entenent-la una mica.

No espereu, doncs, una novel·la amable, però tampoc un drama gratuït. Funciona perfectament com a retrat d'una dona que només pensa en ella mateixa i l'impacte negatiu que té en la gent que l'envolta. Molt recomanable.

dimarts, 28 de maig del 2019

Qüestió de vida o mort

La gran revolució filosòfica del segle XXI està arribant per una banda inesperada: les ciències biològiques. La genètica, la biomedicina i la resta de disciplines ens van apropant un dels somnis dels pensadors clàssics: despullar l’ésser humà per a què puguem entendre d’una vegada què som. I el que som té molta menys mística del que ens han estat venent al llarg de mil·lennis. Descobrir que els humans ocupàvem l’última branca d’un arbre familiar poblat d’animals ja va ser en el seu moment una cura d’humilitat. Ara anem més enllà i estem entenent que el que ens fa realment diferents, la capacitat de pensar, es pot explicar per una sèrie de reaccions bioquímiques i biofísiques mesurables (i, per tant, manipulables), sense haver de recórrer a cap entitat superior que les justifiqui.

Perquè el cervell, per molt fantàstic que sigui, no deixa de ser un munt de cèl·lules. Fa unes setmanes, la revista Nature anunciava que uns científics de la Universitat de Yale havien aconseguit restablir l’activitat metabòlica bàsica d’un cervell de porc hores després que hagués estat separat del cos del seu propietari. No és ben bé que l’hagin ressuscitat, que era la paraula que més sortia als titulars de la premsa, perquè en cap moment es parlava d’haver reactivat les funcions cerebrals, però l’experiment demostra que la diferència entre estar viu o mort és purament bioquímica. Això fa pensar que, amb la combinació adequada de factors, podria ser que en el futur aprenguéssim a “reiniciar” un organisme després que hagi perdut la capacitat de ser conscient. No havíem estat mai tan a prop de convertir en realitat els malsons de Mary W. Shelley o els caps tallats dins de peixeres de la sèrie Futurama.

Quina és la conseqüència immediata d’aquest coneixement sobre la vida i la mort que estem acumulant, a part del plaer filosòfic d’entendre’ns una mica millor? Sobretot adonar-nos que la vida es pot hackejar . Aquest és un regal encara més fantàstic que ens està fent la ciència. No tan sols podem definir què ens fa com som, què vol dir estar viu, sinó també començar a pensar en canviar les normes del joc. Això obre la porta a parlar dels posthumans, el possible següent graó de la nostra evolució, i el transhumanisme, la teoria que proposa que hem d’aprofitar els avenços científics per “millorar-nos” per tots els mitjans (genètics, químics, biònics) possibles.

Precisament, el club de Roma, amb al col·laboració de l’Obra Social la Caixa, va organitzar l’any passat un cicle de xerrades al voltant del transhumanisme, a les quals vaig tenir l’honor de participar. La idea era incentivar el debat sobre un tema que cada cop tindrà més impacte en la societat. Ara acaba de publicar-se el llibre que resumeix aquelles ponències. Entre els mesos que van transcórrer des de la meva conferència al dia que vaig rebre les galerades per repassar el text, la situació havia canviat tant que vaig haver de reescriure’n uns quants paràgrafs. Així de ràpid estem avançant. El més interessant d’aquest llibre no és que a les seves planes es discuteixi si hem de promoure o evitar el transhumanisme: la majoria dels participants admetem que és inevitable. Per tant, el debat s’hauria de centrar ara en com aconseguim controlar-lo i portar-lo cap a un lloc segur. Ben utilitzat, el transhumanisme pot portar-nos un futur esplèndid, però també té el poder d’esguerrar-ho tot si no n’usem les eines amb saviesa.


Quan faig una xerrada a un institut sempre acabo dient als alumnes que és la millor època de la història de la humanitat per dedicar-se a la ciència. Ho crec fermament: amb els recursos que tenim avui en dia, l’únic límit és la imaginació. Al ritme que anem, d’aquí trenta anys ells podran dir exactament el mateix a la següent generació. L’era de les meravelles tot just està començant, i sembla que va per llarg. I encara ens pot portar moltes novetats, tant bones com dolentes. Els humans aprenem a cops, i és molt probable que l’ús indegut o poc controlat de la nova biologia ens porti a les portes d’alguna catàstrofe, potser de l’estil d’Hiroshima, intencionada, o del de Txernòbil, accidental, per posar dos dels exemples més sonats de tragèdies científiques del segle passat. Faríem bé de llegir més distòpies, un gènere literari que porta dècades catalogant els futurs alternatius més foscos, per preparar-nos per totes les possibilitats i evitar així mals majors. Gairebé res del que les fèrtils ments dels escriptors de ciència-ficció han imaginat serà impossible. Més val estar preparats.

[Publicat a El Periódico, 25/5/19]

dijous, 23 de maig del 2019

Ressenyes post-Sant Jordi (II): Estigmes

El Ramon Mas és un dels dos responsables de Males Herbes, la microeditorial que ha revolucionat el panorama del fantàstic en català i, a més, ens ha descobert interessantíssims autors nous (o de molt vells que estaven oblidats). A part d'això, el Ramon és músic i escriu. I escriu molt bé, com demostra la seva segona novel·la per a Edicions de 1984, Estigmes.

Aquest és un breu retrat de la "joventut perduda" d'un poble català durant els anys noranta. Els amors i desamors, deixar enrere l'adolescència, el tedi, descobrir la música... coses que hem llegit mil cops, sí. Però Mas evita caure en el típic format del bildungsroman i converteix el drama del Germ en un relat coral narrat per una sèrie de personatges quasi marginals, cadascú amb la seva pròpia història per explicar, que es barreja amb la tragèdia d'un protagonista que es recupera d'un intent de suïcidi. És un bon retrat de la primera crisi existencial que patim, la del pas a l'edat adulta, i del que és la vida opressiva d'un poble petit (personificada en Puigsech, escenari també de la seva primera novel·la).

Un llibre recomanable. Fresc, dur, però també poètic i reflexiu. Està escrit amb un estil planer, sense mass floritures (només de tant en tant cau en construccions un pèl forçades), amb ritme i una gran visió narrativa. S'haurà d'anar seguint l'evolució de l'autor, perquè a mida que va construint el seu mon personal és probable que ens regali unes quantes petites perles com aquesta.

dijous, 16 de maig del 2019

Ressenyes post-Sant Jordi (I): Pes mort

Enceto avui una sèrie de mini-ressenyes d'alguns dels llibres que vaig arreplegar per Sant Jordi i altres novetats recents. Començo per Pes mort, el segon llibre consecutiu de Lluís Llort per a Crims.cat, després de No n'estiguis tan segur, que arriba a les llibreries aquesta setmana i que tingut el plaer de llegir abans d'hora.

Si el seu predecessor era una història de "lladres i serenos" d'influències més clàssiques, poc habitual en el corpus llortià, aquí l'autor torna a un format que ja havia explorat abans, el que podríem anomenar domestic noir urbà. Així doncs, Pes mort completaria una trilogia espontània començada amb bon peu amb Si quan et donen per mort un dia tornes i que va continuar amb l'excel·lent Herències col·laterals. Totes tres tenen en comú que van sobre crims quotidians que succeeixen a gent normal i corrent. No es tracta, doncs, de novel·les negres clàssiques en les quals s'hagi de descobrir l'assassí o el protagonisme se l'emporti un policia o un investigador privat. Aquestes històries d'en Llort son més properes i realistes, potser també menys tràgiques, i sovint amb un toc d'humor pervers, amb personatges creïbles i plens de contradiccions, perdedors però sense exagerar, que es veuen embolicats en una trama que es complica a poc a poc i fa girs inesperats fins arribar al desenllaç potent.

Pes mort segueix fidelment aquestes premisses i és també una novel·la coral, i en aquest sentit recorda una de les primeres obres d'en Llort, Maleït Montjuïc. La història va avançant des del punt de vista dels diversos implicats, i les sorpreses es van combinant amb el suspense que genera una situació inesperada. Darrere una trama aparentment senzilla s'hi amaguen una sèrie de temes d'actualitat ben treballats, que sostenen la història d'un cadàver inoportú que canvia la vida dels qui se'l troben una nit a Barcelona. Tot això amb el sentit del ritme habitual d'en Llort i el seu estil directe però treballat, que ja he defensat altres cops que son tot un encert i demostren una innegable qualitat literària.

Celebrem, doncs, que després de tres anys de silenci novel·lístic tenim un altre Llort a les llibreries, que satisfarà els fans i espero que li permetrà guanyar encara més adeptes. Una llibre fresc i ràpid de llegir, però que agradarà als lectors exigents.

divendres, 10 de maig del 2019

Unes quantes càpsules de ciència




Aquesta setmana la feina m'ha portat d'un costat a l'altre, començant per una conferència plenària a l'aula magna de la UB i acabant per un congrés a Escòcia, i això m'ha fet recordar que fa dies que no penjo les darreres col·laboracions científiques. 

Doncs som-hi, comencem per les ràdios. A El Balcó de la SER he parlat de:





- L'oïda dels mosquits

- Qui suporta millor el dolor? Els homes o les dones?

- Toros que tenen fills que no són seus

- La relació entre l'olor corporal i el Parkinson

- Es regeneren les neurones?

- Parts naturals i microbis

- Ressuscita un bacteri de més de cent anys


Ja ho veieu, n'hi ha per tots els gustos. Si us interessa algun tema, son només cinc minuts, no ho deixeu passar!

dijous, 2 de maig del 2019

Quadern de vacances

Com faig a vegades, us penjo unes quantes fotos de les meves vacances de Setmana Santa, que han tingut poc de vacances i poc de Setmana Santa i més de feina i de Sant Jordi. Però no em queixo: aquesta és la mena de combinació que m'agrada més.





El meu primer Berenar literari de la llibreria Cucut, a Torroella. Haureu de fer zoom per veure-m'hi (però hi soc). Son els que van posar de moda fer la foto d'autors des de les altures, que veureu més a baix que s'està imposant aquesta temporada.







Aquí amb el meu co-autor d'Herba Negra, el Ricard Ruíz Garzón, atipant-nos de signar llibres (i menjar b(r)unyols). De fons, una altra co-autora meva, l'Elisenda Roca, atrafegada. Aprofito per felicitar tota la gent de la Cucut per organitzar tant bé un esdeveniment complex com aquest i convertir-lo en una autèntica festa.






També vaig tenir temps de fer-me un selfi clàssic dels actes literaris amb la que és ja flamant diputada al Congreso, la Laura Borràs. Suposo que ara veurem menys l'ex-consellera en aquesta mena de festes, tot i que amb la seva llegendària capacitat per estar per tot arreu no descarto res.












Uns dies després, signava a la 22 de Girona, un altre clàssic, al costat d'escriptors consagrats com el Jordi Folck (i el seu sorprenent repertori d'americanes de quadres) i la Maria Carme Roca (i molts altres famosos, si mireu taula avall!).











Aquí els dos llibres que presentava aquests dies, amb una plujosa Plaça de la Independència de Girona de fons.



I aquesta era l'expedició del Grup 62 que va envair Girona durant el pre-Sant Jordi, autors i editors barrejats sobre un pont.















Entremig, encara em va quedar temps per portar l'hereu de processó per primer cop. Com que està creixent en un estat anglicà, tot això de les imatges realistes dels protagonistes del Nou Testament el van deixar una mica garratibat.

Ah, i estic content que l'oficina de turisme del meu poble hagi triat una de les meves fotos de la processó de setmana santa per una promoció de Blanes al twitter.





La primera festa pre-Sant Jordi es feia en una cripta, i hi havia uns quants fantasmes (no diré noms...).




Diuen que un dels meus editors i jo ens assemblem molt. Li vaig proposar que anés a signar en lloc meu però no va colar.



Els fotògrafs fotografiant l'esmorzar que dona el tret de sortida del Sant Jordi a Barcelona...















...però la foto (no oficial, aquest cop) es feia millor des de baix. Si mireu bé també m'hi trobareu. En podeu llegir la crònica de Joan Safont aquí (i a la foto que hi surt se'm localitza més fàcilment, prop de l'autor de l'article).



Passejant per la ciutat et trobes gent fantàstica, com aquest crac, el gran Joel Joan, que corrent de banda a banda (com anàvem tots aquell dia) encara té temps de parar a deixar constància gràfica del moment de desvirtualització...


 ...o aquest altre crac, l'Emilio Urberuaga, il·lustrador del meu darrer llibre per nens (que espero que no serà l'últim que farem plegats)...


...que em va tocar signar a peu dret un parell de cops, tot i que oficialment no era un dels llibres que presentava.



Altres vegades, vaig ser jo qui va aconseguir que li signessin el llibre autors que segueixo i admiro, com el Marc Pastor...




...amb una dedicatòria tan espectacular com aquesta!





















L'última imatge del dia: un ram de roses amb rerefons polític, que crec que resumeix prou bé com va anar aquest Sant Jordi.


















I acabo amb una foto de la meva altra feina, una conferència per a la FCRi i la Fundacio Grífols, per a què vegeu que de tant en tant també em poso americana.