dimecres, 31 de desembre de 2008

Balanç.

Fidel al costum de tancar l'any amb un resum, aquí va el que ha estat per mi el 2008: un rebombori. He canviat de continent, he canviat de casa, he canviat de feina, he après a conduir per l'esquerra, he publicat un llibre en dos idiomes, n'he acabat d'escriure dos més, i durant uns dies la meva closca va sortir a tots els mitjans de comunicació. I he aprofundit en el meu nou paper de pare, que és una font constant de novetats i alegries. Ah, i he arribat a l'entrada 100 (aquesta) de la segona època del bloGuejat, on cada dia tinc més amics.
Ha estat un any de canvis i de satisfaccions, malgrat la crisi. A veure com es porta el següent.
Que tingueu un gran 2009, ple de salut, amor, humor i bona sort.

dimarts, 30 de desembre de 2008

dilluns, 29 de desembre de 2008

La BSO d'un dia plujós (XIV).

Tanquem la recopilació (i pràcticament l'any) amb el Brothers in Arms dels Dire Straits, que encara que sigui òbvia, a mi segueix agradant-me molt.

Amb aquesta fan catorzeles cançons seleccionades com a banda sonora per a moments melancòlics. Ja en teniu prou per fer-vos un CD que deprimeixi fins les pedres. Hi ha hagut de tot: temes dels 60, dels 70, dels 80 i dels 00 (m'he saltat els 90, crec), des de clàssics a cançons obscures. L'any que ve pensarem en un tema més alegre...

dissabte, 27 de desembre de 2008

Un Nadal de primera.

El meu primer Nadal català en una dècada i què em trobo?

- 1 plana sencera a l'Avui el dia que aterro.

- 1 Obama caganer a la fira de Santa Llúcia. A veure com expliques a la resta del món que no és un insult, que en aquest país si no tens un caganer amb la teva imatge o surts al Polònia no ets ningú.

- 1 temporal de neu que gairebé ens deixa bloquejats a la Cerdanya.

- 1 temporal de Llevant que s'ha endut la platja del meu poble i a canvi hi ha deixat un vaixell embarrancat i dos fet mil bocins. [Fotos i més detalls al aquí, amb uns vídeos esfereïdors].

- 1 milió de calories innecessàries gustosament emmagatzemades al meu cos.

- i 1 munt d'amor repartit per familiars i amics.

No es pot demanar més.

divendres, 26 de desembre de 2008

Al servei de sa majestat.

Veig escrit al sobre de la carta que m'acaba d'arribar: "On her Majesty's secret service". Caram! Com a les pel·lícules! M'han escrit del MI6? Em volen reclutar per a alguna missió perillosa? L'obro tot emocionat.

Dins, em parlen d'una enquesta molt important a la que volen que participi. Em miro altre cop el sobre, decebut. Resulta que la meva ment, acostumada a llegir en diagonal i interpolar significats a partir d'estructures conegudes, havia afegit el "secret" a l'eslògan. L'envien els del departament d'estadística del govern, que també estan al servei de sa majestat però fan feines més públiques i burocràtiques que en James Bond.

Miro la lletra petita. "Les dades de l'enquesta es mantindran en el més absolut secret". Ah, potser no anava tan desencaminat! Més avall posa: "I com a compensació per la seva ajuda, li regalem aquests sis segells". Ves per on. Espero que en 007 cobri més per la seva feina, sinó no li arribarà ni pels martinis.

dijous, 25 de desembre de 2008

Bon Nadal.

A tots els qui esteu perdent el temps davant de l'ordinador enlloc d'anar a menjar els turrons amb la família:

B O N N A D A L


dilluns, 22 de desembre de 2008

La BSO d'un dia plujós (XIII).

Song to the siren. L'original és de Tim Buckley, però aquesta versió de Robert Plant, gravada fa no gaires anys, és potser més bona.

dissabte, 20 de desembre de 2008

Primeres paraules.

El pare espera el moment amb dissimulada ansietat. Dirà "papà". La mare sap que la primera paraula del seu fill no pot ser altra que "mamà". Tots dos escolten cada gargarisme, eructe i murmuri de la criatura per veure qui s'emporta l'honor pírric de ser el primer en inscriure l'entrada inaugural a les planes encara en blanc del seu diccionari. La cursa en la que cap dels participants admet córrer comença amb els primers sorolls que emet el nadó i va adquirint tints de thriller a mida que les síl·labes es comencen a formar mandrosament.

Un no es pot adjudicar el mèrit si la paraula ha sortit per pura xamba. Els meu fill repeteix mama-mama-mama-ma constantment i ja havíem quedat amb la meva dona que si de tant en tant es parava cada dues síl·labes, això no comptava: calia intenció. Vèiem que poc a poc ens anàvem acostant al final d'aquest concurs inútil, així que quan l'altre es despistava, aprofitàvem per incentivar el jutge. Va, digues "papà". "Papà". Veus què fàcil? Ara tu: "papà". Però no obteníem res, només una mirada absent i un gu-gú aleatori.

Llavors ens vam adonar amb horror que tal volta cap dels dos se sortiria amb la seva: la primera paraula podia molt bé ser una que no tingués res a veure amb els seus progenitors. Un dia el nano va dir una cosa que va sonar clarament com "gotta go" (me n'he d'anar). Ens vam parar, ens vam mirar i vam desqualificar immediatament l'intent. No podia ser que sapigués què vol dir l'expressió: nosaltres no la hi havíem ensenyat. No gaire després va semblar que deixava anar un "hòstia". No ho vam ni considerar: aquestes paraulotes a casa no les diem, i en una guarderia on l'idioma oficial és el de la Reina era impossible que ho haguès après. Era, un cop més, una broma de l'atzar.

Finalment, ahir diu: 'una. Què? 'Una, repeteix, assenyalant una làmpada amb forma de lluna que li han comprat els avis. Casumtot! Aquesta sí que val! La guanyadora no és "papà" ni "mamà", que mira que són fàcils, sinó "lluna"! Això ens passa per repetir-li "Mira la lluna" quan passàvem pel davant i cantar-li tot seguit "La lluna, la pruna". Quina badada. El nen ara cada cop que veu un llum, de qualsevol forma i mida, l'apunta amb el dit i fa servir orgullós l'única paraula que sap: 'una.

dijous, 18 de desembre de 2008

Feliç bookcrossing!

He decidit que avui, per celebrar el meu aniversari, faré un regal a un grapat de desconeguts.

En aquests moments, els meus "agents" estan deixant uns quants llibres meus repartits per Barcelona (per motius de distància no puc fer-ho personalment, és clar). Qui els trobi que se'ls quedi.

És un bookcrossing peculiar, perquè no penso donar cap pista, ni registrar els llibres, ni fer-ho oficial, ni res. Així serà més inesperat i cap dels presents tindrà avantagte. Si algun dels afortunats llegeix mai aquest post, cosa poc probable, que m'envïi un missatge!

dilluns, 15 de desembre de 2008

La BSO d'un dia plujós (XII).

Harry's game, dels Clannad. Imprescindible en aquesta recopilació de cançons evocatives que estic muntant. És un tema que s'escolta millor si a l'altre costat del vidre està plovent.

dissabte, 13 de desembre de 2008

Necrològiques.

Bettie Page ( 1923-2008)


Van Johnson (1916-2008)
A vegades, la sorpresa d'una necrològica ve quan descobreixes que el finat encara estava viu. És el problema dels famosos que es retiren de la vida pública.

divendres, 12 de desembre de 2008

Documentació i sex shops.

Potser altres no ho fan, però jo quan he d'escriure un llibre em documento molt. És igual si es tracta de ciència o si és una novel·la. Per a què sigui creïble, has de saber de què estàs parlant. Evidentment, quan havia d'escriure Immortals, sans i perfectes vaig llegir un munt, però comptava amb l'avantatge que els temes els dominava degut a la meva feina i que només per aquest motiu ja havia d'estar al dia de les novetats. A El rei del món, l'objectiu era que semblés que un rapper explicava la història, així que em vaig passar un parell d'anys devorant llibres, veient un munt de documentals i videoclips, entrevistant gent que estava ficada en la cultura del hip hop i escoltant un munt d'àlbums del gènere. Confesso que en algun punt del procés em vaig penedir d'haver escollit aquest tema. Per fer el Tururut vaig passar moltes hores a la secció de llibres infantils del Barnes & Noble del barri empassant-me tot el que trobava, perquè en aquells dies encara no tenia molt clar quina mena de coses llegeixen els nanos (tres llibres i un fill després es pot dir que en sóc un expert). Les dependentes sovint em miraven de reüll, sense saber si havien d'avisar les autoritats perquè se'ls havia colat un pervertit que rondava massa per la zona dels menors. Deuria semblar prou inofensiu, absort en les lectures com estava, així que no va haver-hi mai cap escàndol.

Més problemàtica va ser la documentació de Mugrons de titani. No us penseu ara que pel fet que un llibre sigui de ciència ficció un s'estalvia el treball de camp. El cas era que el Sebastià Roig i jo teníem unes protagonistes que eren lesbianes (i exercien com a tals en més d'una escena) i no volíem que se'ns acusés de retratar els personatges des de la típica òptica heterosexual, alimentada per l'abundant material erótico-pornogràfic que corre per tot arreu. Volíem ser més realistes. Vam decidir que el que ens calia era obtenir dades de fonts més fiables. Després de deliberar, se'ns va ocórrer que el millor era visitar una sex shop orientada al públic lesbià i arreplegar tots els documents gràfics que poguéssim. Precisament n'hi havia una bastant famosa a Nova York, així que la responsabilitat recauria en mi. L'inconvenient d'aquesta estratègia era que jo no responia al patró de la clientela d'aquest local. Si hi entrava i començava a remenar possiblement no serien tan comprensives com al Barnes & Noble i em farien fora a puntades de peu.

Així que un dia, tot sopant, li deixo anar a la meva dona: "Escolta, m'hauries de fer un favor...". Va posar uns ulls com taronges i em va enviar a pastar fang. Em va costar una mica convèncer-la que la seva expedició a la sex shop lèsbica era pel bé de la literatura catalana. Al final va accedir, a contracor i amb la condició que no hi aniria sola. La segona part del tràngol va ser explicar-li a una amiga nostra (em va tocar a mi, és clar) que la necessitàvem per a una missió molt delicada. Amb la promesa que els pagava de la meva butxaca una ronda de copes al bar de la seva elecció, les vaig enviar a fer recerca. No sé què es pensaven que es trobarien allà, però van tornar a casa dient que havien passat una molt bona estona. Es veu que les noies que portaven la botiga havien sigut molt amables amb elles quan les havien vist tan despistades i lis havien fet unes quantes recomanacions. Van estar remenant, triant i rient mitja tarda i en van sortir amb dues bosses plenes de revistes i vídeos. Després d'agrair-los l'esforç, em va tocar a mi la part dura d'estudiar-me a fons els documents que, deixeu-me que us ho digui, eren molt menys glamurosos i apeteixibles que els que van destinats a un públic masculí. De tota aquesta recerca se'n va beneficiar molt les descripcions d'objectes i pràctiques sexuals que surten a la novel·la (i moltes que al final vam retallar per no fer-nos pesats). No crec que fos precisament per aquesta raó que vam guanyar un premi, però potser va ajudar. Ja ho veieu: la feina de l'escriptor (i de la seva dona) és molt dura.

dimarts, 9 de desembre de 2008

Santa Claus i Déu.

Uns científics estan estudiant com i quan s'adonen els nens que Santa Claus no existeix i quins efectes psicològics té la descoberta. Després d'unes conclusions interessants, es plantegen una pregunta pel proper experiment:

"Si els nens atribueixen els mateixos poders supernaturals a Santa Claus i a Déu, per què quan deixen de creure en Santa segueixen creient en Déu?".

Un podria esbossar una teoria que ho expliqués usant com a model el cas del tabac i el cànnabis: l'ús d'un està social i legalment aprovat mentre que l'altre el posen a la llista negra per motius més històrics que científics.

Se m'ocorre una variant interessant i més ibèrica de la qüestió: "Si els nens deixen de creure en els Tres Reis Mags per què segueixen creient en la monarquia?". La ment humana està plena de misteris.

dilluns, 8 de desembre de 2008

La BSO d'un dia plujós (XI).

Shangri-La, dels Kinks. Els primers minuts d'aquesta cançó són simplement genials, malgrat parli de temes tan prosàics com comunes instal·lades al pati de darrera de casa (no es pot tenir tot). Perfecta banda sonora per un altre dilluns gris, que ens arriba després d'un cap de setmana estranyament assolellat. Fins aquí el reportatge meteorològic des de les Midlands.

divendres, 5 de desembre de 2008

Art.

Art és allò que no pot fer qualsevol persona. Artista és qui demostra una capacitat per crear que la majoria no té. Com menys gent ha arribat on tu arribes, més bo ets. A partir del moment que una cosa la pot produir tothom que s'hi esforci una mica, allò deixa de ser art. Ser artista és com totes les altres professions. N'has d'aprendre i has de servir. Ningú no espera que un advocat sàpiga dissenyar un pont ni hauria d'esperar que tothom que un bon dia té un rampell pugui crear.

Això no vol dir que l'art hagi de ser sempre tècnicament difícil, que calgui un entrenament dur i llarg per adquirir les habilitats necessàries. N'hi ha prou amb que sigui innovador i diferent a tot el que hi havia fins aquell moment. Una de les imatges que acompanyen aquesta entrada és un Mondrian i una tan sols una imitació. Per què la primera és art i l'altra no, si tenen les mateixes qualitats visuals, si evoquen els mateixos sentiments? Perquè avui en dia, qualsevol amb un regle i quatre retoladors pot aconseguir aquest efecte. En el 1920, els requadres de Mondrian eren radicalment sorprenents, ara no són més que ratlles. L'art no existeix en el buit: s'ha de situar històricament. El Quijote pot ser un dels llibres més importants que s'ha escrit mai, imprescindible per al sorgiment de la novel·la moderna i tot això, però actualment se'n publiquen milers cada any que el superen (malament aniríem sinó). Això no afectarà mai el seu innegable valor artístic.

El context, doncs, és clau. Quan Eno feia ambient als setanta estava creant art. Ara, un nen amb un PC pot arribar al mateix punt en pocs minuts. El producte final pot mantenir la mateixa bellesa intrínseca, sense dubte, i ser molt bonic, però ha perdut tot el component artístic. El mateix serveix per la literatura. La tècnica del corrent de consciència era art quan la feia Joyce però passats Kerouac i els beats ja s'havia degradat a truc de fira. Tolkien va iniciar i matar el gènere de la fantasia, amb tot el respecte pels esforços de LeGuin. Les històries de crims i policies, més populars que mai, segueixen encara en la majoria dels casos els patrons que va dictar Conan Doyle i que Agatha Christie va convertit involuntàriament en caricatura. La transgressive literature de Hubert Selby Jr. ha estat explotada tant per Dennis Cooper, Easton Ellis o Palahniuk que tot i no haver perdut per res la capacitat de sobtar, se li comencen a difuminar els seus valors com a art. I parlant de tecnologia, els blogs han fet que qualsevol que sàpiga unes mínimes normes ortogràfiques i sintàctiques pugui trobar el seu públic, i així és com s'omple d'escombraria el ciberespai. En aquestes condicions, voler fer art escrivint al segle XXI és un repte continu. Però al cap i a la fi, això és el que fa que crear sigui fascinant.

dijous, 4 de desembre de 2008

God save the queen.

En aquests moments, des de la finestra del meu despatx estic veient la reina d'Anglaterra. No al·lucino: és real. Està de visita a la universitat i distingeixo la seva figura enmig d'un munt de seguretat allà al fons. El meu minso interès per la monarquia fa que no pensi en acostar-m'hi. Prefereixo quedar-me aquí bloguejant. A més, fora fa fred. El dia ha començat plujós però acaba de sortir el sol, com si sabés que la reina havia de passejar a la intempèrie i no volia que se li mullés la corona.

dilluns, 1 de desembre de 2008

La BSO d'un dia plujós (X).

Albatross, dels primers Fleetwood Mac. Sona a onades i té gust de sal.