dilluns, 31 de maig de 2010

diumenge, 30 de maig de 2010

Recordatori

Per a tots els blogaires solidaris: recordeu que demà és el Dia del Blogaire en Crisi. Les instruccions aquí i aquí.

divendres, 28 de maig de 2010

Lectors

Sentir l'opinió d'un lector és sempre un cosa interessant. Almenys ho és per a mi, que no sóc d'aquests autors esquerps que es tanquen a casa i no volen saber res del món. Trobo molt útil conèixer quines reaccions ha provocat un text que he escrit, siguin bones o dolentes. Normalment això ho aconsegueixo gràcies a internet, ja sigui per email o públicament en els blogs, i trobo que és un gran avantatge que tenim els escriptors avui en dia.  En canvi, poques vegades disposo de l'oportunitat de discutir cara a cara amb un dels meus lectors, si descomptem els amics més propers, i això és una llàstima.

Curiosament, en aquesta darrera visita a Catalunya vaig fer una marató inesperada de contacte amb el públic, suficient com per recarregar les piles per una bona temporada. Vaig començar amb unes conferències a la Unversitat de Vic, on em vaig enfrontar a mig miler d'estudiants d'universitat i institut que havien llegit Immortals, sans i perfectes. Un llibre que es treballa a classe parteix del hàndicap important d'haver estat imposat, i això pot crear certes lògiques prevencions. Però en aquest cas la resposta va ser molt positiva. Vaig tenir un doll de bones preguntes en acabar la presentació i després encara va haver qui va fer cua per poder-me comentar parlar amb mi mentre aprofitava per a obtenir un autògraf. Una de les coses més gratificants de fer llibres de divulgació és veure que estimules l'interès per la ciència en els qui el dia de demà han d'omplir els laboratoris, i de reaccions com aquestes en vaig tenir un munt. En vaig sortir ben motivat per continuar la feina.

La segona experiència iniciàtica va ser topar-me pel carrer amb algú que estava llegint el meu nou llibre. El fet de viure tan allunyat del meu "públic potencial" fa que això sigui una raresa, per no dir una pràctica impossibilitat. És clar, s'ha de dir que la trobada va ser en el meu poble, on tinc suficients amics, parents i coneguts que m'aprecien prou com per ajudar-me a desbancar el Ruiz Zafón del capdamunt de la llista de bestsellers cada cop que publico alguna cosa (una vegda més: moltes gràcies a tots! No us mereixo!). Tot i així, va ser una sorpresa ben agradable portar el nano a uns gronxadors i ensopegar amb un altre pare assegut en un banc amb el llibre a les mans. Vam tenir una bona conversa sobre el tema i em va comentar amb tota sinceritat el que més i menys li agradava. Després es va afegir un altre conegut i vam poder repassar més llibres de la meva producció. En plena sessió de crítica constructiva, jo anava prenent nota mentalment.

La tercera, i potser encara més màgica, va ser descobrir que la filla d'una amiga i el fill d'un amic havien llegit el Tururut a classe. I que els havia agradat molt. Parlar amb els lectors més menuts és tota una experiència. Et fa venir ganes de dedicar-te a la literatura infantil a temps complet. Aquest públic és el més apassionat i també el més sincer que hi ha: si no els agrada una cosa t'ho diuen clarament. Que al final em demanessin que els dediqués el llibre suposo que es pot considerar una bona senyal.

Animat per aquest petit estudi de mercat, ara he començat a llegir els Tururuts al meu nano, sense dir-li que els ha fet el seu pare, és clar, no vull una resposta esbiaixada. Us podeu imaginar com m'ha fet de content quan els contes s'han convertit ràpidament en els seus favorits (almenys fins que n'apareguin uns altres, ja sabem que aquestes coses duren poc). S'ha après els noms de tots els personatges i ara és ell qui m'explica el que passa a cada plana, tot emocionat, amb el seu llenguantge mig incomprensible. I jo procuro que no vegi com m'estarrufo saturat fins les orelles d'orgull d'escriptor.

dijous, 27 de maig de 2010

Coses que passen al meu poble...

Un home de Leicester (Regne Unit) de 66 anys ha estat condemnat a 22 mesos de presó per practicar el sexe amb un cavall i un ase, segons publica The Independent.

Joseph Squires va ser descobert quan estava atacant sexualment a un animal i la investigació va determinar que havia mantingut relacions amb un ruc.

L'home ja havia estat condemnat per violar un burro el febrer de 1999 i a un cavall el març de 2004. Per aquests atacs, l'imputat va complir una condemna de 126 dies de presó.

[Vist aquí. Original aquí.]

dimecres, 26 de maig de 2010

L'escollit (LIII)

Un apunt breu per l'Escollit d'avui, tret del Bona nit i tapa't. És una observació molt aguda del XeXu, que amb un parell de paràgrafs pinta molt bé les relacions humanes. Si encara no seguiu el seu blog us el recomano ferverment. Està molt ben escrit.

dilluns, 24 de maig de 2010

Dilluns musical: Slash Sabbath


Una combionació curiosa: l'ex-guitarrista de Guns n'Roses i l'ex-cantant de Black Sababth. Cançó heavy per aquest dilluns estranyament canicular aquí a les illes, treta del darrer disc en solitari del Slash. Slash featuring Ozzy Osbourne, Crucify the dead (Slash).

divendres, 21 de maig de 2010

Dormir acompanyat

Des de ben aviat que el meu fill va començar a portar convidats al seu llit. Primer va ser només l'osset de rigor, però aviat va descobrir la gràcia de la varietat i tota mena de personatges de peluix o plàstic van passar llavors a compartir coixí amb ell. La següent etapa ha estat adonar-se que el llit no és un espai reservat només per a dos. Cada nit hi fica una andròmina més, fins al punt que ara ja se'n va a dormir amb un grapat de  boles de goma, un parell de llibres, un calaix sencer de  plàstic de l'Ikea ple de cotxes (!) i l'inevitable osset. I a veure on s'aturarà. Quan s'ha quedat profundament fregit, els pares hem d'anar a desbrossar el llit a les palpentes per evitar que l'endemà es llevi amb un cotxet incrustat a la closca. Una feinada.

L'altre dia va fer un nou pas endavant. Havia vingut a jugar a casa la seva amigueta, una veïna que té un parell d'anys més. Després d'una estona de marranejar alegrement d'un costat a l'altre, van enfilar escales amunt. Els pares, il·lusionats, vam aprofitar la providencial desaparició del rebombori per posar-nos a parlar de les nostres coses. Una estoneta després ens vam adonar que no els sentíem. Els qui teniu fills sabeu que el silenci és una mala senyal: sol voler dir que estan fent alguna cosa que fins i tot ells poden reconèixer que no és gaire sensata. Vaig pujar immediatament a veure què passava i me'ls vaig trobar tots dos sota els llençols, calladets i mirant el sostre amb cara d'innocents.

El primer que vaig pensar és que, des del punt de vista del meu fill, la progressió tenia la seva lògica. Després de provar-ho amb objectes inanimats, era el torn d'omplir l'espai buit del matalàs amb algú de carn i ossos, que és més calentet i a més juga amb tu. Immediatamet se'm va ocórrer que jo vaig trigar molts més anys a convèncer un membre de l'altre sexe que es fiqués al llit amb mi. No hi ha cap dubte que aquest nano s'espavila.

dijous, 20 de maig de 2010

Qui plagia un plagiador...


...té cent anys de perdó?

[Imatge: Els mil usos d'una closca, per Leblansky (que aquesta setmana està fent un interessant exercici sobre els plagis al su blog). Manllevada sense cap mena de permís.]

dimecres, 19 de maig de 2010

L'escollit (LII)

Torno al The lost art of keeping a secret per a l'Escollit d'avui. Selecciono un post molt bo sobre com els homes podem arribar a pensar tot el dia en una sola cosa, amb banda sonora (desafinada) de UB40  al fons. Força Barça!

dilluns, 17 de maig de 2010

Dilluns musical: divorcis i altres músiques


Bon dilluns a tots. Una molt interessant cançó minimalista/intimista de la cantat dels Everything but the girl, versió en directe. És el primer tema del seu nou disc, segon en solitari si descomptem un dels anys 80, que acaba de sortir fa uns dies. Tracey Thorn, Oh! The divorces (Love and its opposites).

diumenge, 16 de maig de 2010

El dia del blogaire en crisi (aclariments)

Responc a alguns dubtes que han sortit als comentaris de la convocatòria del Dia del Blogaire en Crisi.

- No cal que estigueu en crisi creativa o que n'hagueu passat mai cap: la idea és solidaritzar-se amb aquells que n'estan patint una o la patiran en el futur (podeu ser vosaltres mateixos!). És una manera de donar ànims i reconèixer que és un problema que ens pot afectar a tots.

- N'hi ha prou amb fer un post amb el logotip. Si voleu afegir-hi quatre ratlles explicant de què va la celebració, endavant. Si realment esteu en crisi, també us en podeu sortir linkant el post anterior, que ho explica tot. Proposem que el títol sigui només: "Dia del Blogaire en Crisi 2010"

- Estaria bé que aquell fos el vostre únic post del dia (els qui sou més productius, almenys per 24 hores feu veure que esteu realment en crisi!).

- Els més llestos ja us heu adonat que és una excusa perfecta per prendre-us un dia de vacances de les obligacions blogaires, que també va bé. És una versió més lluïda de no publicar res.

Apa, ara a escampar la bona nova.

dissabte, 15 de maig de 2010

Proposta: El dia del blogaire en crisi.


Atenció, atenció! Anunciem una proposta per a tots els blogaires que s'hi vulguin afegir. La majoria dels qui escrivim blogs hem passat un moment o altre per una crisi d'idees, amb el blogger obert i la finestreta en blanc, sense saber què posar. A vegades la crisi és prou profunda com per empènyer el blogaire a tancar la paradeta, per un temps o per sempre, tot i que sovint el problema es supera només amb una mica de descans.

Per commemorar aquests moments de dubte, per solidaritzar-nos amb qui n'està passant per un i sobretot per celebrar haver-los sobreviscut, us convidem a penjar en un post al vostre blog la imatge que veieu aquí dalt. Això s'haurà de fer el Dia del Blogaire en Crisi, que serà l'últim dilluns de maig, dia 31.

Aquesta iniciativa parteix d'un clima contagiós de crisi que ha surat per la blogosfera aquests dies, i d'una idea apareguda en els comentaris del blog del tiet Leblansky, que ha disssenyat el logo de l'esdeveniment per avançat. Els qui us hi vulgueu apuntar deixeu un comentari a aquest post, així tindrem un cens provisional de participants. I escampeu la notícia als vostres blogs!

divendres, 14 de maig de 2010

El rei d'Espanya signa la constitució catalana...


... que no es queda curta i comença dient "La nación catalana es la reunión de los pueblos que hablan el idioma catalan".

No és política-ficció: és història. Va ser Felip V, el 1701. És clar que no va tardar gaire més d'una dècada a "compensar" amb escreix aquesta "relliscada".

[Vist aquí.]

dijous, 13 de maig de 2010

Premi Visitem-los i subscrivim-nos-hi! 2010

El meu agraïment al Llibreter per posar-me a la llista dels seleccionats pel "premi blogosfèric més feliç de Catalunya". Se li ha de reconèixer l'habilitat d'empescar-se els premis més divertits de la temporada...

dimecres, 12 de maig de 2010

L'escollit (LI)

Encara no he tingut temps de mirar-me els més de 900 posts que tenia acumulats al meu google reader després de gairebé una setmana d'inactivitat (que prolífics són els blogs que intento seguir!), així que la recomanació d'avui ve per una altra banda. Són tres llistes curioses d'un web humorístic que he descobert fa poc:

1. Personatges famosos que són plagis. Sabia que Batman estava "inspirat" en el Zorro, però no que Superman tenia un antecedent que es deia Gladiator. O que The lion king és en realitat un remake inconfessat d'una pel·lícula japonesa.

2. Musics famosos que plagien sense remordiments. Que Led Zeppelin "robaven" cançons a tort i a dret és prou conegut, però el llistat d'eixerits és més ample. No tenia ni idea que el riff de Smoke on the water és calcat al d'una cançó de l'Astrud Gilberto, per increïble que soni.

3. Coincidències sorprenents. Potser coneixeu ja l'estranya tendència que tenen els presidents americans de morir-se el 4 de juliol però sabíeu que la tragèdia del Titànic la va predir fil per randa una novel·la 14 anys abans? O que Edgar Alan Poe va relatar a Arthur Gordon Pym un assassinat que passaria 46 anys després, encertant fins i tot el nom de la víctima? Això sí que fa por...

Bonus track: aquesta m'ha fet riure molt.

dilluns, 10 de maig de 2010

Dilluns viral (víric?)

Ja torno a estar a l'Illa després de la setmana de parèntesi, i per poc el volcà no torna a deixar-me clavat, però aquest cop a l'altra banda del canal. Per sort aquest cop l'erupció no ha estat més que un rotet.

Mentre no agafi altre cop el ritme habitual, seguim amb serveis mínim. Us poso avui un vídeo del Documentos TV que us comentava en el darrer post. El grup d'experts que surt és espectacular, així que tots els vostres dubtes sobre la grip haurien de quedar resolts. En mig de les interessants opinions de tots ells trobareu també algunes declaracions meves.

[Nota: Moltes gràcies al Brian per notificar-me que el programa es va poder veure a tot arreu menys a Catalunya i passar-me l'enllaç online, que pel que es veu només estarà actiu per un temps breu.]

I de regal, una petita entrevista que em van fer al 9 TV la setmana passada (salteu al minut 1:11):

divendres, 7 de maig de 2010

A Documentos TV

Demà dissabte a Documentos TV (La 2, 22.30)  fan un reportatge sobre la grip pel qual em van entrevistar. Si us interessa el tema val la pena que el mireu perquè em va semblar que els responsables l'estaven fent amb molta cura.

dimecres, 5 de maig de 2010

L'escollit (L)

Un escollit una mica diferent avui, i seguint el tema del rock clàssic que vaig encetar dilluns. M'he enganxat a dos blogs escrits per companyes de músics dels quals sóc fan declarat. Un el fa la dona actual del Mike Oldfield (m'he descomptat, però em sembla que en porta ja cinc), possiblement el meu músic preferit. L'altre és de l'ex del guitarrista de Genesis, Steve Hackett, el qui porta un bigoti a la Village People a la foto d'aquí sota.

I quin interès pot tenir sentir aquestes senyores parlar dels seus marits, em preguntareu? Suposo que hi ha una mica de la morbositat del reality show a la qual tots som susceptibles. A més, és un punt de vista que no tens normalment. Totes dues sonen molt enamorades dels seus homes (tot i que una s'acaba de divorciar després de 32 anys plegats i li està demanant una morterada). Sentir-les explicar com es van conèixer o els detalls del dia a dia et fa entendre els dimensions humanes que tenen tots els mites. I això és sa (i divertit).

A més, no està malament saber com s'ho passa de bé un al Carib quan és ric i viu en un vaixell o llegir un retrat de la Nova York artística dels anys 70. Si algú de vosaltres és fan d'algun d'aquests dos guitarristes, no us ho perdeu. I sinó, jo també hi faria una ullada. Ni que sigui per descobrir com éren de tímids els membres de Genesis i que poc suc li treien a les seves groupies.

dilluns, 3 de maig de 2010

Dilluns musical: un vídeo asiàtic.


Fa uns dies vaig veure The 40 year old virgin, una comèdia amb més o  menys gràcia que narra les vicissituds d'un senyor de 40 anys que encara és verge (com molt bé indica el seu títol). Se suggereix que un dels motius pel seu poc èxit entre les dones són els seus hobbies frikis, que van des de la ciència ficció, als còmics, passant per les action figures i tocar la bateria, coses totes elles que compto entre els meves aficions (glups!). Per acabar-ho d'adobar, el protagonista té un pòster emmarcat d'Asia, el supergrup pop dels 80, i els seus companys se n'enfoten sense pietat, dient-li entre altres coses que això és molt gai (suposo que volien dir "molt geek", perquè un bon amic que tinc, melòman i gai, sempre que vol ridiculitzar els meus gustos cita Asia com exemple de grup que no escoltaria ni que fos l'últim CD en aquest planeta).

Tot i compartir edat (gairebé) i interessos amb el protagonista, crec que no perilla el meu currículum sexual si reconeixo ara i aquí que m'agrada Asia. Avui us poso el primer single del seu nou disc, que va sortir la setmana passada. Sona a anys 80, és clar, però això avui en dia no és necessàriament dolent. A més a alguns els agradarà que s'hi pugui fer un cert headbanging (però amb compte, que la gent que escolta aquesta música sovint té les cervicals desllorigades per l'edat). Jo trobo que és una bona cançó, dins el seu estil.

Si encara no us he convençut de prémer el play, poseu el vídeo ni que sigui només per veure els primers trenta segons, quan surt la foto del grup. Sembla l'alineació d'un equip de petanca del geriàtric local. Atenció sobretot al de la dreta, el virtuós guitarrista Steve Howe, que hom diria que l'han tret d'un taüt només per fer-li la instantània. Asia, Finger on the trigger (Omega).