dimecres, 30 de març de 2011

Traduït per...


Quan m'arriba un paquet d'una editorial solen ser els exemplars del meu darrer llibre. El que vaig trobar ahir en arribar a casa contenia llibres. Però no eren meus. I malgrat tot, hi havia el meu nom a la solapa. Us explicava fa poc que he començat a fer traduccions. La primera surt al carrer per Sant Jordi i la sensació és una mica estranya. Primer, he cobrat més per ella que per la meva darrera novel·la en solitari, tot i que m'ha costat molt menys temps i esforços. A sobre, segur que vendrà cinquanta vegades més. I probablement també més que Ullals, que competeix per un públic similar. De fet, ara m'adono que tinc el nom estampat en dos llibres que es troben a pols oposats de la literatura juvenil i simultàniament al carrer. D'això se'n diu cobrir totes les bases. Aquest Sant Jordi no em pot anar malament...

dimarts, 29 de març de 2011

Recull de premsa

Ja ho haureu vist per altres bandes, però permeteu-me que concentri en aquest post les aparicions mediàtiques del cap de setmana.

El dissabte a El Periódico intentava resumir què és el càncer en només una plana, aprofitant que s'ha publicat aquests dies un article científic important sobre el tema. La meva opinió va tenir bona acollida, perquè va ser l'article més enviat i més valorat del dia segons les estadístiques del web del diari. Tot un honor. Vaig tocar el mateix tema des d'un altre angle a la meva intervenció de diumenge al Via lliure, on vaig parlar del científic responsable de l'article en qüestió i el seu lligam (o no) amb el món dels còmics. El tema central va ser la teràpia gènica i al top 5 del mes van sortir coses com un tractament amb nanodiamants o que els antibiòtics engreixen.

A part d'això, aquest cap de setmana també vam rebre la primera crítica d'Ullals. Ve directament d'un lector (que no coneixem de res, ho prometo!) i s'ha de dir que ens va fer pujar els colors. És més del que es pot demanar.

Ah, i el dilluns en Sebastià i jo sortíem al Punt fent postures de models de Mango en hores baixes. Amb això i la foto que acompanyava l'article aparegut a La Vanguardia el divendres, no m'estranyaria que comencessin a circular rumors d'una relació extra-professional entre tots dos...

dilluns, 28 de març de 2011

Dilluns musical: raig ambiental.



M'estic acostumant a tornar a fer els dilluns musicals els dilluns... Acabo de descobrir Kanding Ray, que és en realitat David Letellier, un francès que viu a Berlin. Fa una música electrònica molt original. He seleccionat per començar el dia d'avui una de les seves pistes més ambientals, del 2008, però val la pena que feu un cop d'ull a les altres coses interessants que té penjades al web. Kading Ray, Automne fold.

divendres, 25 de març de 2011

El dia després (o l'altre)

Com sempre que em fiquen en una marató mediàtica de la promo d'un llibre, acabo amb la veu feta miques (per sort sol aguantar just fins l'última entrevista abans de fer crec). Aquesta vegada he tingut la sort de no ser l'únic que n'ha sortit afònic i esgotat (vegeu la foto), perquè m'he repartit la feina amb l'altre coautor, el Sebastià Roig. Han estat dos dies i mig bastant intensos de passejar el nostre show per les ràdios i els diaris del país, i avui ja han començat a sortir les primeres coses, com l'entrevista a La Vanguardia (que ha acabat generant als comentaris un estrany debat sobre l'educació dels fills) o el videoshow a Vilaweb. Quan tingui un moment us faig cinc cèntims de l'experiència i penjo el recull de premsa.

De moment, si us passeu pel Què llegeixes podeu guanyar un exemplar d'Ullals. Només cal que contesteu correctament unes preguntes. De pressa, que el concurs s'acaba aquesta setmana.

I ja que hi som, feu vos seguidors de la plana d'Ullals al Facebook per estar al dia de tot el que està relacionat amb el llibre (i més burrades). Bon cap de setmana a tots!

dilluns, 21 de març de 2011

Dilluns musical: una mica de clàssica.



Aquesta setmana toca promo d'Ullals, o sigui que potser ens sentireu per la ràdio o ens veureu a algun diari. Ja aniré anunciant i penjant el que vagi sortint. Mentrestant, us deixo amb una mica de música, i així evito que el blog sigui totalment monotemàtic aquests dies...

Un amic m'ha descobert Arvo Part, compositor estonià de música clàssica (no estic prou al dia de les novetats en aquest camp: Part ja té 75 anys!). El preciós tema d'avui és una bona manera de començar el dia relaxat i de bon rotllo... cosa que m'anirà especialment bé, ara que penso que d'aquí una estona aniré enxovat en un vol low cost cap a Barcelona. Arvo Part, Spiegel im Spiegel.

divendres, 18 de març de 2011

Ullals: making of (II).

La segona meitat del 2006 va ser un moment curiós per a mi. Jo sempre havia estat un escriptor lent, que treballava a batzegades. Acabar la meva primera novel·la publicable, per exemple, m'havia portat gairebé sis anys. Però alguna cosa havia canviat en el meu mètode i de cop i volta estava treballant a tota màquina i amb una qualitat que a mi em semblava molt millorada respecte els primers esforços. M'estava professionalitzant. Entre abril i setembre havia aconseguit començar i acabar El joc de Déu, per mi el millor que havia escrit fins llavors, i notava que portava embranzida. Per no repetir un altre dels errors de Mugrons de titani (un escrivia un trosset i després l'enviava a l'altre per què el continués, cosa que enlentia molt el procés i convidava a la reescriptura compulsiva) vam decidir que aquesta vegada de la primera volta se n'encarregaria un de sol, de cap a peus, i tan ràpid com fos possible. I, és clar, després de presumir tant d'aquesta nova velocitat que havia adquirit, l'honor em va tocar a mi.

Vaig començar Ullals (que llavors portava el títol provisional de Feréstecs) el setembre del 2006, i abans de finals d'any ja teníem el primer esborrany enllestit. Un altre rècord. Estava en un estat molt precari, tot s'ha de dir, perquè escrivia sense mirar enrera, només seguint fidelment l'escaleta i sense pensar-m'hi gaire, d'una manera tan automàtica com els meus admirats beats, només que sense drogues i amb unes pautes de guió molt ben delimitades. Va ser més fàcil del que sembla perquè l'escaleta era molt exhaustiva. Només calia anar omplint forats. Després ens vam passar els següents tres anys i mig polint el manuscrit a fons i millorant-lo amb cura, és clar, fins que en vam quedar totalment satisfets. Era la primavera del 2010. Havíem tardat set anys a escriure Mugrons de titani i només quatre a acabar Ullals. Una millora substancial.

El següent pas era pensar què en fèiem. Igual que amb Mugrons, no ens havíem plantejat en cap moment si estàvem invertint el temps en un producte vendible. Estàvem massa emocionats muntant un trencaclosques que ens apassionava i divertint-nos amb el procés creatiu. Per sort treballem amb uns grans professionals que s'encarreguen d'aquests menesters més terrenals i així nosaltres ens podem concentrar en escriure. Quan la nostra agent va acabar de llegir el manuscrit, ho va tenir claríssim: això és crossover, ens va dir. Reconec que no havia sentit la paraulota fins aquell moment, tot i que ha estat el tsunami que ha sacsejat el negoci editorial en la darrera dècada. Pels qui no són del ram (i els despistats com jo), el crossover és aquest gènere que va a cavall entre el llibre per adolescent i el d'adults. Els exemples més clars són el Harry Potter i la sèrie del Crepuscle, novel·les llegides per gent de totes les edats malgrat en principi semblen destinats als joves.

A nosaltres no se'ns havia acudit en cap moment que estàvem escrivint un llibre per a joves. Els protagonistes tenien aquesta edat, és cert, però la història era fosca i no estalviava detalls cruels. Si haguéssim pensat en el públic potencial potser l'haguéssim suavitzat. I això hauria estat un error. Perquè pensant-hi una mica, vam entendre que un no escriu llibres per a joves; escriu llibres que interessen als joves. És una distinció més important del que sembla. El llibre infantil té un llenguatge propi, adaptat a les necessitats dels més petits, és cert. Però en canvi, els adolescents no volen mainaderes. Volen ser tractat com adults. No cal adaptar, retallar, amagar, censurar o parafrasejar res. Només cal escriure sobre temes que els vingui de gust llegir. Al cap i a la fi, jo quan tenia dotze anys m'empassava Frankenstein, Dràcula, Poe, Tolkien, i aviat aniria cap a Lovecraft, Asimov i Agatha Christie. Eren llibres que no s'havien escrit pas pensant en els joves, tot i que clarament atreien aquesta mena de lectors. Ullals sens dubte tenia més d'un punt en comú amb aquestes novel·les clàssiques. Malgrat que podia agradar tant a un adolescent com a un jubilat, era un llibre que es podia encarar perfectament cap als primers.

Vam decidir, doncs, seguir la intució de la nostra agent. I, ja posats, per què no presentar la novel·la a un premi? El més prestigiós de la literatura juvenil en català és el Joaquim Ruyra, i encara estàvem a temps d'enviar l'original a l'edició d'aquell any. Ens va semblar una mica agosarat, no us penseu, sobretot amb un llibre tan atípic dins el gènere com el nostre. Però vam pensar que no perdíem res provant-ho. I la resta, com se sol dir, és història.

dijous, 17 de març de 2011

Ullals: making of (I).

Com ja és costum, aprofito que surt un nou llibre per explicar-vos una mica com va anar el procés creatiu, pels quatre que us interessen aquestes coses. La història d'Ullals comença el març del 2006. En Sebastià Roig i jo havíem acabat d'escriure Mugrons de titani la primavera del 2005 (la data de la foto d'aquí al costat), l'havíem presentat a un concurs i l'havíem guanyat, i això ens havia donat ànims per continuar el nostre experiment d'escriptura en parella. Només sabíem que havíem de fer-ho d'una manera diferent, perquè durant el primer llibre ens ho havíem passat molt bé però també havíem estat a punt d'escanyar-nos més d'una vegada (per sort vivíem a continents diferents).

Després de llegir un parell de manuals, vam entendre que l'error havia estat llençar-nos a escriure una novel·la sense tenir un pla clar i ben definit. Això és important quan escrius sol, però molt més encara quan jugues a dobles. Així doncs, el primer que havíem de fer per la segona era una escaleta exhaustiva, una mena de guió que definís clarament l'acció de cada capítol, abans de posar-nos a escriure la primera paraula. Abans, però, vam estar uns mesos considerant el millor tema. Teníem un parell d'històries que ens interessaven i al final ens vam decidir per una mena de comèdia paròdica dels X files que prometia ser divertida de fer. Teníem l'escaleta a mitges, i això era ja a principis del 2006, quan en Sebastià va dir que paréssim les màquines: havia trobat un argument mil cops millor. A l'Empordà profund havien descobert una mena de reformatori il·legal disfressat d'escola per a estudiants estrangers, on maltractaven els nanos, segons un que n'havia pogut escapar. Allà hi havia una història molt potent. Vaig estar d'acord amb el judici del Sebastià: vam deixar immediatament el que teníem entre mans i ens vam llançar de cap a treballar aquest nou material.

La primera intenció va ser fer un A sang freda català, un relat novel·lat d'un episodi actual de la nostra crònica negra. Però a mi el periodisme literari és un gènere que m'apassiona poc, així que vaig proposar al Sebastià que hi afegíssim algun ingredient extra per fer-ho més interessant. Com que els dos tenim un grapat de referents comuns, no ens va costar gens arribar a un compromís: utilitzaríem la història dels nanos maltractats com a base per fer un thriller psicològic amb uns quants elements fantàstics pel mig. En altres paraules, traslladaríem l'ambient lovecraftià d'Insmouth de la costa de Nova Anglaterra a les muntanyes empordaneses, i a veure com se'n sortien els pobres nois. En cap moment la intenció era fer un altre llibre de ciència ficció, volíem una mica de varietat, sinó de mantenir la línia argumental dins del terror realista, però amb elements que almenys inicalment fossin inexplicables.

Vam estar treballant l'escaleta fins la tardor del 2006. Hi vam barrejar l'estructura clàssica dels Westerns (un fort atacat pels indis), de les pel·lícules de fugues de presó, els elements bàsics de la novel·la d'horror gòtic i algun toc dels monstres de la sèrie B, vigilant especialment el tema del ritme: una novel·la amb només un grapat de personatges que es passen la major part de l'estona tancats en el mateix lloc es pot fer pesada ràpidament si no vas amb molt de compte. El resultat ens va semblar un enfocament bastant únic d'una història interessant. Ara ja només ens feia falta escriure-la. (Continuarà...)

dimecres, 16 de març de 2011

Dilluns musical: la profecia.



Ja n'heu vist la coberta (en dos gustos), la contra, les solapes, les cites de l'inici, la sinopsi, la primera frase i fins i tot un avançament dels dos primers capítols... No és dilluns, ja ho sé, però he pensat que per tancar la pre-campanya d'Ullals no estaria malament incloure una de les cançons que juga un paper més o menys important en la trama (l'altra ja us la vaig penjar fa uns dies). Haureu de llegir el llibre per saber què vull dir... Prodigy, Omen, Invaders must die (2009). El vídeo ofical el podeu veure aquí.

dimarts, 15 de març de 2011

dilluns, 14 de març de 2011

DEMÀ és el dia...



En Vicent és un adolescent de classe alta molt acostumat a fer el que vol. El seu pare sent que ha perdut el control sobre ell i pren una mesura radical: enviar-lo a uns campaments exclusius, famosos entre l’elit pel seu èxit en reeducació de joves conflictius.


En Vicent s’haurà d’anar adaptant a un món malsà de disciplina cruel i extrema. Però en Vicent veurà que tot això no és, ni de bon tros, el pitjor que li pot passar. Aviat tindrà notícia d’unes misterioses criatures, salvatges i assassines, que assetgen les instal·lacions. I, també, que els seus companys de campament són poc més que carn de canó.

diumenge, 13 de març de 2011

Queden DOS dies...



Les forces se li acaben però continua corrent. 
Pessics i fiblades li creuen el pit, li ressegueixen els braços i els turmells. El cap li roda. 
No s’atura: no pot deixar que l’agafin.

dissabte, 12 de març de 2011

Queden TRES dies...

Els efectes que aconsegueix el càstig, tan en persones com en animals, són augmentar la por, esmolar el sentit de l’enginy i dominar els desigs. Per això el càstig amanseix els homes, però no els fa millors. 

Friedrich Nietzsche

divendres, 11 de març de 2011

Queden QUATRE dies...



Un home sense ètica és una bèstia salvatge
alliberada enmig de la societat

Albert Camus

dimecres, 9 de març de 2011

Retorn a la normalitat


Demano disculpes per la interrupció de servei que hi ha hagut tot el dia al bloGuejat i els altres problemes tècnics associats (vegeu la imatge que acompanya aquest post). Aquest no ha estat l'únic blog afectat per l'epidèmia de píxels que han bloquejat l'accés a la catosfera avui (en podeu seguir la crònica aquí). Per sort sembla que ara tot ha tornat a la normalitat. Gràcies als qui heu contribuït a fer-ho possible i esperem que aquest trist episodi no es torni a repetir.

p i X e l·l a t

El DIA X és aquí. Ho vam anunciar i els estúpids humans no ens heu fet cas. Pitjor per vosaltres. Els blogs estan sota el control dels píxels. No ens podeu aturar! Som els guanyadors! Avui la catosfera, demà tota la Internet!! EL CIBERESPAI ÉS NOSTRE!  Si voleu lamentar-vos de la vostra desgràcia, podeu fer visitar el que hem decidit que serà el blog neutral a partir d'ara. Sinó, més val que tanqueu els ordinadors.

dimarts, 8 de març de 2011

Segon premi a "Les millors iniciatives del 2010".

Ja us havia dit que el nostre Dia del Blogaire en crisi estava nominat al premi de "Les millors iniciatives del 2010" que organitzen els c@ts. Dissabte es va fer l'entrega virtual de premis i resulta que vam quedar segons, empatats amb la trobada blocaire alemanya del Ferran (tot un honor). Moltes gràcies a tots els qui ens heu votat. Fa il·lusió que una cosa que va començar com una broma espontània entre el Leblansky i jo mateix acabés tenint tot aquest ressò. Aprofito per felicitar el guanyador, que era precisament el cavall pel qual havia apostat. S'ho mereix! I sobretot, com sempre, hem de felicitar a l'equip que s'amaga darrera els c@ts per inventar-se iniciatives per animar una mica aquest veïnat virtual nostre.

dilluns, 7 de març de 2011

L'escollit (LXXX): La Lluna en un Cove


Ha sigut un plaer col·laborar a La lluna en un cove, la revista de relats en català que ja ha arribat al número 26. Com diuen a seu blog, es tracta d'una "publicació mensual en paper de relats de ficció en català. Un magazín literari amb una miscel·lània d’històries sorprenents, originals, fresques, de temàtica i gèneres diversos". Molt recomanable. I molt encomiable que els seus responsables dediquin esforços a una iniciativa tan poc comú i tan necessària com aquesta.

El meu és un relat de ciència ficció que funciona també com a preview del darrer llibre de ficció que he escrit (encara inèdit). És una mica complicat d'explicar en un parell de frases, així que ja en parlarem quan arribi el moment (abans ens haurem de concentrar en Ullals, d'aquí molt poc a les millors llibreries!). De moment, us haureu de comprar la revista si en voleu saber més. Podeu llegir-ne les primeres planes aquí. Veureu que tinc l'honor d'acompanyar noms tan il·lustres com Andréiev i Conrad, i els sempre admirats Joan Pinyol i Emili Gil. Una bona alineació.

dissabte, 5 de març de 2011

El perill de veure massa pel·lícules de zombis

Una història que em va explicar l'altra dia una amiga, immigrant recent com jo i encara poc coneixedora dels costums britànics. Era migdia, fa uns mesos, i estava comprant en un d'aquests supermercats gegantins que semblen hangars d'un aeroport. No hi havia massa gent (era entre setmana), i la cua a la caixa avançava a bon pas. La meva amiga matava el temps teclejant en el seu iPhone, distreta enviant algun missatge. 

De sobte, silenci absolut. Desapareixen fins i tot el fil musical i els molestos bips dels articles quan són escanejats. Ella aixeca el cap, sorpresa, i s'adona que tothom s'ha quedat quiet. Com estàtues, tots glaçats. Una gota de suor comença a regalimar-li per la templa. Empassa saliva i mira a banda i banda, buscant amb poques esperances la càmera indiscreta. El següent que pensa: s'han convertit en zombis. Un acte reflex. Sap que no és possible, aquestes coses no passen fora de les pantalles, però no pot treure's de sobre el mal presentiment. Algun aparell emet microones malèfiques que només afecten els nadius, que en qualsevol moment es posaran a caminar a la recerca de cervells frescs com el seu. El problema és que ha vist massa pel·lícules de sèrie B (no és estricament culpa seva: el seu marit n'és afeccionat i un amor conjugal potser una mica malantès evita que s'aixequi del sofà quan al DVD hi ha el següent fascicle de les obres completes del Romero). 

La imatge de Day of the dead, versió Tesco de les Midlands, només li dura uns segons dins el cap (suficient per causar-li una taquicàrdia que tardarà una estona en diluir-se). Acte seguit, decideix atacar el problema frontalment. Es dirigeix al zombi que té davant, un jubilat amb la mirada perduda a l'infint, i li pregunta què dimonis passa. L'home se la mira amb cara de reprovació i la fa callar amb un xxt poc sonor. Com que ella ha aixecat la cella, entre incrèdula i ofesa pel que interpreta com un gest maleducat, l'home es veu obligat a afegir una explicació: el que és relament irrespectuós és parlar durant el minut de silenci en memòria dels herois caiguts en les guerres.

Ho havien anunciat pels altaveus però s'ho havia perdut: tot el país s'aturaria a les dotze en punt per complir el ritual del Remembrance day. La meva amiga es va disculpar, avergonyida, i es va prometre no tornar a quedar-se mai més a veure un dels festivals zombis del seu marit. La imaginació a vegades pot jugar-te males passades.