El cap d'en Pàmies

Coneixeu ja en Víctor Pàmies, mestre de les parèmies. L'hem citat al blog altres vegades. Va ser un dels primers de treure-li profit a això del crowdfunding amb el seu primer llibre de refranys anatòmics, Amb cara i ulls.

Va camí de repetir la fita amb A cap cap cap, el segon volum de la sèrie, dedicat, òbviament, als refranys que parlen del cap. Passeu-vos pel Verkami per ajudar a fer que aquest llibre es converteixi en realitat, perquè és un projecte rigorós i ben fet i que realment val la pena.

[Actualtizació: es veu que avui en Gazo ha tingut la mateixa idea...]

Un nou concurs

Si us passeu pel tumateix llibres veureu que ha començat el concurs Quin escriptor és? (versió 2012 del Quin llibre és? que està nominat als c@ts). Promet ser divertit. Animeu-vos a participar!

What the Dickens?

No té res a veure amb Charles Dickens, que si fos immortal avui faria 200 anys, sinó amb Shakespeare: "I cannot tell what the dickens his name is" (de Merry Wives of Windsor, Acte III, Escena II). What the Dickens es fa servir, doncs, com un eufemisme de "Què dimonis...?" No sé si al pobre Charles li faria cap gràcia que el comparin amb el dimoni, però jo aprofito per usar la frase com a homenatge en un dia com avui i convidar-vos a mirar la plana del mateix nom.

[Aquest blog ha estat inspirat per l'homenatge online que ha organitzat l'Assumpta.]

Millor Iniciativa Blogaire 2011

La tropa dels c@ts ens planteja una nova votació per escollir la millor iniciativa blogaire de l'any. Aquí teniu les instruccions. Els finalistes d'aquest any, per votació popular, són:

ARA MATEIX..., CONVIT 4t. ANIVERSARI de la Zel
CARTES AL FUTUR, blog ideat per Jordi Casanovas
INVASIÓ DELS ULTRAPÍXELS, una idea de Leblansky
POEMES DE L'ABECEDARI, una iniciativa de la Carme
QUIN LLIBRE ÉS?, un joc de la Jomateixa

Com sempre, un grapat de propostes interessants, serà una votació renyida. Bona sort a tots!

Homenatge a Foix

M'apunto amb aquest poema (que reconec que no coneixia fins que avui m'he posat a remenar la xarxa) a l'homenatge virtual que se li està fent a J.V. Foix avui a la catosfera en motiu del 25è aniversari de la seva mort.

I he de dir que de tots els posts que he llegit fins ara potser aquest de l'Aris és el que més m'ha agradat.

De com em vaig convertir en guionista de cinema

És una història curiosa. Tot va començar amb un tuit. Un amic va anunciar al twitter que estava llegint Ullals. Una amiga seva va preguntar si valia la pena. Ell va dir que sí i jo no vaig poder evitar ficar-me a la conversa i, mig en broma, fer propaganda del llibre. Ella va dir que se'l llegiria. Jo em pensava que la cosa s'acabaria aquí, però no. Un parell de dies després m'enviava un missatge dient que volia parlar amb mi. Resulta que no era una lectora qualsevol. Treballava a una empresa que s'encarrega d'aixecar i promocionar projectes cinematogràfics (són la gent que hi ha darrere d'èxits com Pa negre o Eva) i tenia un client que estava buscant una història exactament com aquesta. El client, un muntador experimentat que volia fer el salt a la direcció, va llegir el llibre immediatament i va dir que li anava com anell al dit i que volia comprar-nos els drets. Tot plegat una feliç coincidència, de principi a  fi. 

Això era a l'estiu, i en plenes vacances a Gal·les, feia una videconferència de presa de contacte amb l'altre autor del llibre i el possible director. El feeling va ser immediat. Tant que li vam dir que sí, que ens semblava la persona adequada per portar Ullals al cinema. A més em vaig llançar a la piscina i allà mateix li vaig preguntar si tenia guionista. Quan em va dir que no vaig oferir-li els meus serveis. Ja sabeu que m'agraden els reptes! Tenia un avantatge: malgrat que no havia escrit mai cap guió, ningú no coneixia millor aquella història que jo. O el Sebastià, però ell va declinar afegir-s'hi perquè anava massa embolicats amb altres temes. I així va començar tot. Vam intercanviar idees, vam discutir l'enfocament (en un dinar de tres hores aprofitant que havia baixat a BCN per un congrés, en el què vam fer un repàs a totes les pel·lis de sèrie B dels 70 i 80), vaig aparcar els projectes que tenia en marxa, em vaig baixar uns quants guions d'internet, me'ls vaig empollar i, apa, a escriure. Al principi no va ser fàcil, però de seguida vaig aprendre els trucs del nou format. Uns mesos després, unes quantes productores van començar a interessar-se. Poc abans de Nadal, una d'elles oferia diners per fer el teaser, aquesta mena de tràiler que es fa abans per poder vendre el concepte. A mitjan gener es començava a rodar, i d'aquí unes setmanes ja estarà a punt d'ensenyar-se.

Aquest era el projecte nou que us havia mencionat, el que m'ha mantingut ocupat aquests darrers mesos. Ara que ja s'ha anunciat oficialment que passa a la següent fase, us puc explicar també que la setmana passada, just després de baixar d'Andorra, el Sebastià i jo vam anar a veure el rodatge del teaser a una pedrera perduda pels boscos prop de Caldes de Montbuí. Vam quedar al·lucinats de veure els nostres personatges convertits en persones de carn i ossos, ja us ho podeu imaginar. I més si considerem que els actors estaven fantàstics en els seus papers. No vam poder evitar fer-nos fotos amb l'Ariadna, el Vicent i el Cint, com uns fans més. I així és com estan les coses de moment. Tots molt emocionats i amb ganes de veure com el projecte va prenent cos.

Sunsets (II)

Mentre trobo un moment per fer-vos cinc cèntims de com va anar tot això del premi, us deixo amb una altra tanda de capvespres, aquest cop catalans: el cel de Barcelona fa un parell de dies. Els colors poden ser tan macos com els de Manhattan, no cal anar tan lluny per trobar postes de sol que et facin perdre el temps... Motles gràcies a tots altre cop per col·lapsar-me mail, twitter, facebook i blogs amb els vostres missatges, de veritat que ho aprecio...

Sunsets

Fins fa poc tenia un mòbil juràssic que feia poca cosa més que trucades i fotos a baixa resolució. Com que havia quedat desfasat, no podia connectar-lo a l'ordinador i treure'n les fotos que hi tenia  des de feia sis anys. I com que no volia esborrar-les, la memòria estava plena i no en podia fer més. Aprofitant les celebracions d'aquests dies m'he fet un upgrade. I resulta que el nou telèfon parla el mateix idioma que l'antic i es poden comunicar via bluetooth, mira que bé. O sigui, que he pogut rescatar per fi les maleïdes fotos. Això m'ha permès redescobrir una sèrie d'imatges preses des de la finestra del laboratori del pis 13 de l'East Building del Mount Sinai Hospital, al carrer 98 amb Madison Ave, encarada cap al sud oest de Manhattan. Els capvespres que teníem eren impressionants. Aquestes instantànies no en fan justícia (en algunes hi veureu superposat el reflex del laboratori), però us serviran per fer-vos una idea del plaer que era treballar en un lloc així...

La mort de la revista?

Una crisi afecta la premsa escrita, no tan sols pels motius econòmics que posen en dificultat tots els altres negocis, sinó també per un canvi de paradigma propiciat per la imposició dels formats digitals. A parts dels diaris amb problemes per sobreviure, l'altre dia llegia que hi ha unes quantes revistes amb la corda al coll. Ha mort el format de revista al què estem acostumats?

Hi ha qui pensa que no. Per exemple, la gent del 365d365e, que després de gairebé un any de penjar al seu blog entrevistes a tota mena de gent (jo un d'ells) per a ser llegides de franc, ara llancen la proposta de traslladar el format al paper (llegiu aquí sobre l'entrevista que els fan al darrer Presència). Un pas enrere? A mi em sembla que no. Potser estic antiquat, però m'agrada la idea de tenir una revista de paper a les mans. I a més estic segur que l'Oriol i el Carles faran un producte únic i de molta qualitat. Bé, tan segur estic que he acceptat col·laborar-hi i a més m'hi he fet subscriptor. Necessiten reunir una mica de capital per posar el projecte en marxa, per això han acudit al micromecenatge i ofereixen subscripcions a l'abast de totes les butxaques. Col·laboreu-hi si podeu, ni que sigui perquè és una iniciativa poc habitual en el panorama català i val la pena donar una oportunitat als emprenedors.

Uns que ja van un parell de passos endavant són els reponsables de la revista Portella. Us n'havia parlat abans, d'aquesta publicació feta a Andorra (però amb vocació universal), que ara arriba al tercer número consolidada com una revista d'una gran qualitat i d'una presentació impecable. Dóna gust veure que un projecte arriscat com aquest acosnegueixi sobreviure i mantenir el nivell. En aquest número hi trobareu per exemple un interessant dossier sobre l'impacte humà en el paisatge, un intercanvi entre els poetes Antoni Clapés i Carles Hac Mor, i un article del David Gálvez sobre la inesperada connexió entre Cortazar i Andorra. Hi ha molt poques publicacions culturals en català, i esperem que les que encara aguanten tinguin força per capejar el temporal que tenim a sobre.

Dilluns musical: Dona

Us penjo avui el videoclip de la cançó que Carles Pastor ha fet amb Miquel Gil a partir d'un poema de Manel Alonso. Una bonica interpretació d'uns versos sobre un tema important.

Faig tard...

...a escrirue un post de comiat de l'any (o de benvinguda del següent), i suposo que això és un bon resum de com ha estat el 2011 per a mi: intens. Vaig començar-lo apuntant-me a col·laborar amb El Periódico i el Via lliure de RAC1, dues activitats molt divertides però que requereixen una mica de temps per fer-les amb cara i ulls. Per sort (per veure-ho pel costat positiu) a l'octubre van tancar el blog que escrivia a El Mundo i vaig poder anar menys estressat. Però tampoc és que ho hagi notat gaire, perquè les meves dues feines han estat especialment actives darrerament (i per això el blog ha continuat amb serveis mínims). No m'entretindré explicant-vos els nous projectes que he iniciat al laboratori perquè seria massa tècnic, i dels literaris encara no us en puc donar detalls, així que us haureu de fiar de la meva paraula.

Sí que puc dir que aquest any m'he embolicat en un tema que m'està xuclant molta energia, com us mig havia anunciat, i que avança a bon ritme. És un repte molt divertit que veurem al llarg dels propers mesos si es converteix en realitat o no (sóc optimista). A vegades paga la pena prendre certs riscs... L'altre projecte literari inesperat de la segona meitat del 2011 ha estat deixar-me enganyar per un amic a fer de co-editor d'un recull de narracions, cosa que m'està traient més temps del que em pensava però que a la vegada em permet aprendre un munt. Com per exemple que se't posen per corbata quan has d'editar el text d'algú que escriu molt millor que tu. I que n'hi ha que encara que escriguin pitjor no volen sentir els teus consells... En fi, els escriptors som gent curiosa.

A part d'això, el 2011 ha estat literàriament l'any del meu tercer llibre de divulgació, que ara està en fase de correccions després de dotze mesos de recerca i redacció. Sortirà el 2012, espero, però encara hem de fer-hi alguns canvis, així que no es publicarà durant el primer trimestre com estava previst inicialment. Va sobre els impactes ètics i socials dels nous descobriments científics i espero que sigui un llibre que, sense deixar de ser per a tots els públics, com els altres, faci pensar una mica. Ja n'anirem parlant. I mirant enrere, el 2011 vaig publicar una novel·la juvenil i un llibre de lliçons d'anglès, tots dos a mitges. També és a mitges el de divulgació, cosa que vol dir que des d'El joc de Déu (que, per cert, va guanyar el Premi Ictineu aquest any) no publico res en solitari. A veure si ho arreglo aviat.

Al blog he reduit l'extensió i freqüència de les entrades, comparat amb l'any passat, però he estat més actiu al twitter (i de rebot al facebook), on puc dir coses (espero que) interessants sense haver d'invertir tant de temps. Bé, la veritat és que en 140 caràcters la majoria de vegades no escric res profund, però almenys puc penjar fotos com la que encapçala aquest post...

Precisament piulava al twitter que en els darrers quatre anys he vist gairebé 1400 pel·lícules (segons diuen els arxius del videoclub al qual estem subscrits) i he llegit molt menys llibres, una altra conseqüència d'anar de bòlit (s'acaba més ràpid una pel·li que un llibre). Els d'El Periódico em van demanar que votés en el seu llistat de llibres de l'any, però em sembla que hagués fet més bona feina en el top ten cinematogràfic, sobretot si tenim en compte que acostumo a llegir llibres endarrerits i que la fracció interessant de la collita actual no me l'he acabada ni de bon tros.

El 2012 comença amb moltes esperances i un grapat de projectes, tant científics com literaris, esperant sobre la taula dels qui tenen poder i criteri per donar-los llum verda. És curiós com s'assemblen els mecanismes de les meves dues professions, des del fet de passar-se el dia escrivint a haver de dependre d'un comitè d'experts que et doni el vist-i-plau. Esperem que al llarg de les properes setmanes rebi alguna bona notícia... I sinó seguirem endavant, com sempre!

I aquest era el meu resum del 2011. Espero que el 2012 sigui un bon any per a tots, malgrat que les coses no és que pintin gaire bé a nivell econòmic... Ens llegim.

Bon Nadal!

La veïna [una història sexual (?)]

A la casa del costat hi vivia un metge divorciat, treballador i poc amant de la gresca. O sigui, el veí perfecte: no el veies mai i quan hi era no feia soroll. Per desgràcia (per nosaltres) va amistançar-se amb una dona que vivia a l'altra punta de la ciutat i va decidir que no pagava la pena passar-se el dia als embussos de les rondes per anar a veure el seu amor. Així que fa unes setmanes van arribar els nous llogaters, una família jove amb una nena d'any i mig. El pare sembla que s'està a casa tenint cura de la petita i és la mare la que treballa. La meva dona, que ha parlat un parell de cops amb ell, diu que sembla bona persona. Jo me'ls vaig trobar tots tres una vegada però era a la tarda i estava tot fosc, així que no vam intercanviar més que unes breus salutacions sense poder ni veure'ns les cares. Fins aquí tot normal.

El veí de l'altra banda, amb qui ens uneix una certa amistat, em diu fa uns dies: "A què no saps on treballa la nostra nova veïna? A la babestation!" Vaig haver de buscar-ho per internet perquè no sabia què era. Resulta que a la part alta del satèl·lit, aquells canals que no visites mai per error, hi ha una mena de línies eròtiques on senyoretes abillades només amb un tanga i un somriure responen les trucades des espectadors amatents que volen dir-lis coses marranes. Són les antigues línies 903 de casa nostra però en versió multimèdia, amb la curiositat afegida que els qui miren només veuen la noia però no senten la conversa (la substitueix la clàssica música prefabricada que es posa de fons a les pel·lis porno). Es veu que tenen bastant èxit en aquest país. Naturalment, la meva dona i jo vam córrer a sintonitzar el canal per veure si ens hi trobàvem la veïna, però hi sortia una senyora de pits pneumàtics fent contorsions gimàstiques mentre esperava que algú marqués el número sobreimprès a la pantalla. No ho vaig trobar gens sexi, la veritat, però hi ha gustos per a tot.

Així doncs, el nou veí no té cap problema a anar dient que la seva dona és "presentadora" de la babestation (ell mateix havia sigut la font d'informacíó), ni que doni la impressió que els ingressos principals de la família vinguin per aquest costat (hi ha un nom pels homes que viuen dels diners que fan les dones en negocis relacionats amb el sexe, no sé si es podria aplicar aquí). Em sembla molt bé: no cal avergonyir-se de tenir una feina legal en els temps que corren, ni que calgui fer-la amb poca roba. En tot cas, el negoci no deu donar per tant, perquè els pobres porten un cotxe bastant atrotinat. La crisi es nota a tot arreu. Des d'aquell dia la meva preocupació és comprovar si la veïna té una aparença adequada pel treball que du a terme (simple curiositat científica) i si té intenció d'organitzar festes a casa amb les companyes de la feina. Ja m'he presentat voluntari per anar a trucar a la seva porta si això passa i fan massa soroll.

Dilluns musical: dracs, tatuatges i immigrants.

Impressionant versió del clàssic Immigrant song de Led Zeppelin cuinada per Trent Reznor i Karen O per a la banda sonora de l'adaptació americana de The girl with the dragon tattoo. El vídeo el dirigeix el gran David Fincher (que ha fet també la pel·lícula) i és un pèl raret però maco. Bona manera de despertar-se un dilluns pel matí. Feu clic aquí per veure'l.

Els pastorets (II)

Doncs vam anar finalment a la representació nadalenca que us deia l'altre dia i, ja us ho podeu imaginar, tots els pares en vam sortir emocionats. Va ser una interpretació una mica lliure del tema, amb més extres que a una pel·li de Hollywood. Hi van desfilar un grapat de ratolins, vaques, ases i ovelles (?!!?), animalons cantaires tots ells. Semblava més una versió musical de l'arca de Noè que de la nit de Nadal (i confirmat: sense dimonis a la vista). No van faltar les corts celestials d'àngels bufadors, els tres reis i el trio protagonista. El nen era de plàstic i no va sortir del bressol. La Maria (que al final era només una) es va passar tota l'estona saludant com si fos el Papa (les salutacions anaven dirigides als seus pares, que no paraven de fotografiar-la) i el Josep va anar de poc que no desmunta tot el betlem, perquè no parava d'estirar la roba que cobria la porteria de futbol que feia d'establia. Per sort al final no va passar cap desgràcia. La nostra ovella va fer el seu paper amb la dignitat i la professionalitat que li correspon a un nen de quatre anys.

Un post de l'Olga Xirinacs em va fer recordar que nosaltres també fèiem saraus d'aquests quan era petits. La qual cosa no deixa de ser curiosa, perquè anàvem a una escola teòricament laica. Però cada any teníem la vella Quaresma, el xou de Sant Nicolau (d'una cruesa sorprenent, ja que el sant ressuscitava tres nens perduts que un carnisser malvat havia trossejat i donat a menjar als porcs), el dia de Santa Cecília... I és que les tradicions d'un poble estan molt lligades als rites religiosos arcàics (a part d'un grapat de costums paganes que hagin pogut colar-se pel mig), que pel fet d'estar integrats en la història pertanyen tant als qui combreguen amb la fe cristiana com als qui no. No em sembla malament. Independentment de les creences, és una manera bonica de recordar i honorar el nostre passat. 

Els de l'escola de l'hereu també ho entenen així. Oficialment la institució està adscrita a l'església anglicana, però com que vivim en una ciutat multicultural com poques, obren les portes a tothom i no discriminen. La Maria, per exemple, era índia, com una bona part de l'audiència, on s'hi podien veure uns quants turbants sikhs i musulmanes amb els seus vels. Ningú feia escarafalls al fet que l'estrella del dia era el fill de Jahvé. De la mateixa manera, em va semblar molt natural que unes setmanes abans a l'escola haguessin celebrat el Diwalli. Totes aquestes festes van més enllà de la motivació religiosa que les va originar. Són excuses per reunir-nos, divertir-nos, reflexionar i celebrar, i aquestes són activitats ben universals. Quan arribi el moment l'hereu ja triarà si vol seguir una religió organitzada, vol anar per lliure o simplement passa del tema. Serà la seva decisió. De moment ja està bé que l'exposin a les tradicions i les cultures de tots els pobles del món.

Els pastorets

A l'escola del nano estan preparant uns pastorets (Nativity, que li'n diuen aqui) i aquests dies han estat repartint els papers. Hi ha hagut drames, és clar. El pitjor, el d'un nen que volia fer de Verge Maria (perquè es veu que li agrada molt això dels nadons). Per temes de paritat (aquest és l'únic paper veritablement femení de l'obra) el pobre s'ha hagut de conformar amb fer de Sant Josep, amb la promesa que podrà agafar també una mica el nino que representarà el nen Jesús.

Es veu que també hi ha batusses per decidir qui fa d'àngel, fins al punt que per mantenir la pau és probable que en aquest pessebre hi baixi tot un estol celestial d'àngels, angelets i arcàngels. I en una trobada de mares l'altre dia, vam descobrir que hi ha dues nenes que estan convençudes que seràn la Verge. O sigui que si no és un error, no hem de descartar que en aquesta versió la materniat divina sigui múltiple (per si no era ja prou complicat el tema de la Santíssima Trinitat...)

L'hereu, en canvi, està contentíssim amb el paper que li ha tocat: el d'ovella. Ovella que parla, ep, que es veu que n'hi ha algunes que només pasturen. Jo quan era una mica més gran que ell també estava molt content quan em posaven a fer de romà que aguanta la llança a les representacions de l'escola. Preferia passar desapercebut si em tocava pujar a la tarima, que això de les arts escèniques sembla que els macips no ho duem a la sang. És clar que tot va canviar el dia que em vaig penjar una guitarra al coll... Però això és una altra història.

Mince pies

El primer cop que van oferir-me un mince pie vaig declinar. Coneixent la mania dels britànics de fer pie ambqualsevol cosa (vedella, pollastre, porc...), vaig preferir curar-me en salut. Una mica encuriosit, vaig esbrinar que estava fet amb mincemeat, que a mi em va sonar a carn picada (minced meat... atenció que l'espai entre les dues paraules fa tota la diferència!). Em vaig alegrar de no haver-lo tastat, perquè no hi ha res que detesti més de la cuina anglesa (i mira que hi ha coses per detestar) que els maleïts pastissos de carn freda.

Però resulta que no. Els mince pies originalment sí que eren de carn, però el mincemeat ara es fa fruits secs (panses sobretot), sucre i alcohol. En resum, que el mince pie és un dolç, no un plat. I està boníssim! Només treuen el cap durant la temporada de Nadal, per tant tens just un mes per posar-te les botes, i la resta de l'any res de res. Jo ja he començat la meva campanya de festes atacant unes quantes caixes de mince pies (a la foto, el primer que em vaig menjar). Si en trobeu per casualitat en alguna botiga de delicatessen o d'aquestes per guiris de la Costa Brava i a més sou llaminers de mena, no us els perdeu.

Avui ràdio i Ictineu

Si avui poseu RAC1 cap a les 12:30 em sentireu parlar al Via Lliure d'una científica empresonada, d'una nova manera d'aprimar-se, d'un nou virus perillós i d'un potent anti-afrodisíac, entre altres coses. I si us va més la ficció que la ciència, hauríeu d'estar a l'acte d'entrega dels premis Ictineu que es fa a Hospitalet, la festa grossa del gènere fantàstic català (El joc de Déu està nominada al premi a la millor novel·la).

[Actualització: El joc de Déu ha guanyat el premi! Moltes gràcies a tots els qui ho heu fet possible! N'estic molt orgullós. Aquí podeu veure el vídeo que vaig enviar a la cerimònia d'entrega.]

[Actualització 2: podeu sentir el programa de ràdio aquí (minut 38:30)]

Missing you...

No pensava que ho diria mai, però trobo a faltar aquest animaló...

Feliç Thanksgiving a tots els qui esteu a l'altra banda de l'Atlàntic!

Guants i manyoples

Dilluns: l'hereu va a l'escola amb dos manyoples i torna a casa amb només una.

Dimarts: veient que no troben la peça perduda enlloc, a la tarda anem a comprar-li un altre parell ("però només me'n fa falta una!", diu ell). A la botiga no en tenen i li acabem comprant uns guants.

Dimecres: l'hereu va l'escola amb dos guants i torna a casa amb només un.

Dijous: per no malmetre més l'economia familiar, l'hereu va a l'escola amb un guant i una manyopla, i a qui no li agradi que no miri (ell ho troba divertit). Atenció al cop d'efecte: torna a casa amb dues manyoples (han trobat la que va perdre dilluns però han perdut l'altre guant).

Divendres: ves a saber què passarà avui. Renuncio a fer cap predicció...

[ACTUALITZACIÓ: sembla que m'ho inventi però no, és totalment cert. Ahir el nano va tornar a casa amb els dos guants i les dues manyoples. La combinació que faltava. Ni fet expressament...]

Algunes reflexions sobre la guerra

Per celebrar Remembrance day, un amic m'ha portat aquest cap de setmana a fer paintballing, aquella mena d'esport on et passes el dia al mig del bosc disparant pilotetes plenes de pintura a la gent. Una experiència interessant. M'ha donat una mica l'idea de com deu ser la vida en un camp de batalla, més enllà de la impressió que m'havia emportat de les pel·lícules i els llibres. Això m'ha permès arribar a certes conclusions sobre la guerra. Aquí van.

- La guerra cansa. Al final de la sessió no m'aguantava de peu. Això de córrer i saltar i ajupir-se i rebolcar-se pel terra i tornar a córrer és un exercici fabulós. Cal estar molt en forma.

- La guerra és una cosa de joves. La majoria del públic eren quitxalla, amb una representació exagerada (i un tant espaordidora) de la franja dels tretze als setze anys, molts d'ells celebrant aniversaris. A aquests no se'ls esgotava l'energia. Els més granadets, com jo, a partir de la quarta batalla ja estavem arrossegant els peus. Entenc que no ens vulguin com a reclutes.

- La guerra embruta. Als camps de batalla hi ha fang i sorra i acabes fet un desastre encara que vagis en compte. Encara no sé com trauré tot el fang que tinc a les botes. Molt poc higiènic.

- A la guerra matar no és el més important. Estàs més preocupat per evitar que et matin. Jo vaig optar per trobar un racó tranquil darrere una barricada i anar disparant bales de tant en tant sense ni treure el cap ni apuntar. No era perquè si et tocava una bala estaves eliminat d'aquella batalla, sinó més aviat perquè les maleïdes boletes de pintura feien un mal de mil dimonis quan t'impactaven. Imagina't ara amb bales reals, que a més de mal et poden matar de veritat. No: molt millor esperar que sigui l'altre qui vingui a atacar. És clar, que si tots els soldats pensessin així les batalles no s'acabarien mai.

- Una dona amb una arma a la mà és tan perillosa com un home. Sempre havia cregut que les noies soldat tenien desavantatge, però no. Anàvem tots coberts amb una granota negra i un casc amb visera i tapaboques que amagava la cara. Després que a la primera batalla l'equip contrari ens hagués fet pols i hagués conquerit el fort que defensàvem, vam tornar al camp base a repostar. Quan ens vam treure els cascs vam veure que el 80% de l'enemic eren noies de vint anys (nosaltres erem tots gamarusos de més de trenta). Derrota i humiliació.

- Jo a un camp de batalla durava dos minuts. A la primera confrontació del dia vaig perdre el carregador de la meva escopeta i em vaig quedar sense bales. A la segona vaig sortir corrent tan bon punt va sonar el xiulet d'inici i em vaig estavellar contra un arbre després d'una gloriosa patinada sobre el fang i un derrapada espectacular pujol avall. A la tercera em vaig passar una bona part de l'estona intentant disparar i queixant-me que l'escopeta se m'havia encallat (no havia tret el seguro). A la quarta em vaig voler fer l'heroi (ja estava tip de quedar-me amagat esperant que algú trobés un angle per disparar-me a traïció) i vaig fer una correguda a camp a través quan vaig estar segur que no hi havia cap enemic mirant (em van cosir a trets). A la cinquena vaig aconseguir arribar indemne a una mena de búnker on estava totalment protegit i vaig optar per fer la gloriosa i més segura feina de franctirador. Vaig tenir un paio davant meu deu minuts sencers, la major part d'ells sense cap protecció, i vaig ser incapaç de tocar-lo malgrat buidar tot el meu carregador.

- El millor després d'una batalla és una banyera calenta. Senta de meravella. Hauríen de ser obligatòries als campaments, no sé com pot un anr a guerrejar sense saber que li espera una banyera calenta al final del dia.

Montserrat Roig (1946-1991)

M'afegeixo a l'homentage blogaire a Montserrat Roig amb motiu del vintè aniversari de la seva mort amb aquesta conversa que va mantenir amb el sempre magnífic Espinàs, del programa Identitats, un format de conversa reposada entre intel·lectuals gairebé impensable a la televisió d'avui en dia.

Dilluns musical: tresors amagats

De vegades enmig d'un CD es trobes una perla inesperada, un tema que no és el single, que potser no és la millor del disc però que té una alguna cosa especial que et crida l'atenció. Aquesta cançó darreament em té enganxat, després de redescobir-la en un disc de l'any passat (del qual us vaig parlar aquí). Oblideu que és d'una banda de dinosaures carrinclons (almenys no té llargs solos de guitarra!) i escolteu la melodia. Un petit tresor. Asia, There was a time (Omega).

El petit lord

El meu fill continua el recorregut lingüístic pel seu idioma d'acollida sense que nosaltres hi puguem intervenir gaire. Quan anava a la guarderia del barri, havia agafat ràpidament un accent propi de les Midlands (mancat de tes, com us explicava fa un temps), i deixava anar unes frases autòctones que ens deixaven amb la boca oberta. Ara ha arribat l'hora d'anar a l'escola. Com pares responsables que intentem ser, hem fet una recerca minuciosa de l'oferta educativa de la zona, i al final ens hem decidit per la que ens ha semblat que tenia més qualitat.

Les escoles angleses no són com les que surten a les pel·lícules antigues. Ja no semblen reformatoris nacionalsocialistes, però els agrada mantenir encara una mica l'aire de temples de la disciplina que tenien abans (cosa que a nosaltres ens va molt bé, amb aquest fill mig anarquista que ens ha sortit). Part del currículum inclou parlar amb la correcció adequada, naturalment, cosa que per a ells sembla voler dir deixar de banda els modismes locals i adoptar l'anglès estàndard que ens imaginem que parlen els estirats amb monocle quan van a caçar la guineu.

Així doncs, l'hereu ja ha començat a corregir-nos la pronunciació, com sabíem que havia de passar un dia o altre (espero que no s'acabi avergonyint de l'accent de guiris que tenen els seus pares). Però el que fa més gràcia és que comença a fer servir paraules "grosses" que abans ni se li haguessin ocorregut. Quan l'altre dia el nostre petit lord ens va deixar anar el seu primer indeed ens costava aguantar-nos el riure. Ho va complementar amb un certainly propi d'un discurs a la cambra dels comuns. Només li falta prendre el te amb el dit petit estirat.

L'Escollit (LXXXIV): Jocs i giroglífics

Per cert, la setmana passada els clàssics Jocs literaris del Tens un racó dalt del món (1) es van combinar amb els divertits Giroglífics del Llibres i companyia (2) per fer un concurs on la solució era el títol d'un llibre meu.

És fàcil ara que us he donat la pista, oi? Sembla que als participants els va costar una mica... Aprofito per recomanar-vos els dos jocs literaris, tot i que segur que ja els coneixíeu, i donar les gràcies a l'Esther per deixar-me bé en el post on donava la solució. Em va agradar especialment la frase que diu: "Macip és un tot terreny. Destaca en el camp científic, literari, musical i personal. Vull dir que a més de ser un geni, és simpàtic. Amb el seu currículum podria ser cregut, però ha optat per ser més aviat friqui."

Que passeu tots una feliç castanyada.

[Actualització: feu clic aquí per sentir-nos parlar al minut 25 del milloringix a Ràdio 4.]

Avui toca trick or treat...

Sempre tan embolicat...

Una altra setmana que no tinc temps de fer un dels meus posts llargs i reposats sobre algun dels temes que habitualment surten (o sortien) a aquest blog. I com a sucedani acabo escrivint quatre línies sobre coses que m'han passat darrerament per no deixar el bloGuejat desatès, què hi farem.

La més emocionant potser és que la nostra editorial ens avisava ahir que la segona edició del miLLoringliX ja ha entrat a impremta. No sé si algú dels implicats s'ho esperava, però per mi ha sigut una molt grata sorpresa. Fa il·lusió quan un projecte en el que hi has posat ganes i que has fet amb tota la cura possible té una bona resposta. Us agraeixo a tots en nom meu i del Carles que us hagueu animat a comprat el llibre! Espero que hi trobeu estones divertides i que de pas aprengueu alguna cosa, que mai està de més. I que el recomaneu als vostres amics, naturalment.

Una altra de molt emocionant no us la puc explicar encara, perquè és un projecte nou que m'ha caigut a les mans (bé, ja em coneixeu: m'he llençat de cap a buscar-lo) i que representarà un repte creatiu important. Retardaré l'inici de la meva tercera novel·la, que és el que em tocava escriure ara, per enfrontar-me a una cosa que no he fet mai i que em ve molt de gust. Fa una mica de por, és clar, i per això estic segur que serà divertit. Ja us explicaré alguna cosa més quan pugui deixar de ser tan críptic.

Res més. Que passeu un bon cap de setmana.

Les cites d'avui

Abans de res, moltes gràcies a tots els qui vau venir a la presentació del milloringlix ahir a la Casa del llibre! Va ser fantàstic i vam riure tots plegats una estona. Estàvem molt ben acompanyats dalt la taula i les anècdotes que van anar explicant entre tots trobo que van ser ben divertides. No es pot demanar més.

També m'ho vaig passar molt bé a El cafè de la república, una entrevista (que podeu escoltar aquí) llarga i reposada i amb algunes perles entremig, que anaven des de poemes de Papasseit a talls de pel·lícules de Terry Gilliam. Eclèctic (com jo mateix, suposo) però molt entretingut.

Si obriu El Periódico avui per la plana d'Opinió podreu veure que m'he "carregat" l'Eduard Punset (però és per una bona causa). La versió digital està penjada aquí.

Si teniu ganes de sentir-me parlar d'aquí una estona de vacunes, científics que experimenten amb ells mateixos, micos connectats a un ordinador o un curiós sistema "intestinal" de lligar poseu RAC1 a les 12:30 per escoltar la secció mensual de ciència del Via lliure, on també paralrem del milloringlix. [Actualització: ho podeu sentir aquí (minut 36:50) i aquí (minut 1:35).]

I si no us heu cansat de mi i aquesta tarda esteu per la Costa Brava, recordeu que faré una conferència sobre el càncer al Centre Catòlic de Blanes a les 19:00, convidat per l'AECC. Ens hi veiem!