dilluns, 23 d’abril de 2018

Feliç Sant Jordi!

Que tingueu tots una molt bona diada i torneu a casa carregats de llibres!


Si esteu a Barcelona i voleu passar a saludar, em troabreu a mi i al meu drac groc aquí:

- de 12h a 13h, Rambla Catalunya 61 (amb Aragó).
- de 13h a 14h, Rambla Catalunya, 119  (amb Rosselló).
- de 16.30h a 17.30h Escola IPSI (Comte Borrell, 243).
- de 19h a 20h FNAC Arenas.

dimecres, 18 d’abril de 2018

Horaris de Sant Jordi


Dilluns que ve és Sant Jordi i us trobareu els carrers plens de llibres... i d'escriptors. Si voleu passar a saludar i a què us signi alguna cosa, em podreu trobar a les següents parades de Barcelona:

- de 12h a 13h, Rambla Catalunya 61 (amb Aragó)
- de 13h a 14h, Rambla Catalunya, 119  (amb Rosselló)
- de 16.30h a 17.30h Escola IPSI (Comte Borrell, 243)
- de 19h a 20h FNAC Arenas.

Aniré acompanyat del Daniel Closa a totes elles (signant a quatre mans les 100 preguntes sobre el càncer) menys a la tercera, on el canviaré pel Lluís Llort i en Sergi Càmara (llavors signarem els Sóc un animal, és clar).

I si viviu prop de Lleida, passeu el dijous 26 a saludar a les 19.00 a la sala Alfred Perenya, on faré una xerrada sobre el càncer i aprofitaré per presentar també el llibre.

dimarts, 10 d’abril de 2018

Avui: presentació de 100 preguntes sobre el càncer


Atenció, barcelonins! Aquesta tarda en Daniel Closa (amb la col·laboració de l'Azucena Salas) presentarà el nostre llibre 100 preguntes sobre el càncer a la Casa del Llibre de Passeig de Gràcia. Jo me la perdré per conflictes d'agenda però, des de la distància, els donaré suport moral. No hi falteu! I si em voleu veure a mi parlant del llibre, us haureu d'esperar al 26 d'abril i fer una excursió fins a Lleida (ja us en donaré més detalls)...

Per si encara no us ha quedat clar si és la mena de llibre que us pot interessar, en podeu llegir la crítica que en va fer en XeXu, la de la jomateixa, la de NCYT o la ressenya d'en JM Tibau.

I si decidiu que el voleu comprar, depèn d'on aneu a buscar-lo potser us sorprendrà trobar-lo en segons quina companyia. En Daniel ja va explicar al seu blog que se l'havia localitzat "en territori estrany", i a mi em va passar al mateix (vegeu la foto) en una altra gran superfície. Per algun motiu, certes botigues que venen llibres (no sé si se les pot anomenar llibreries) confonen amb molta alegria ciència i xarlataneria. Així doncs, no us estranyi ensopegar amb el nostre llibre envoltat de dietes màgiques, instruccions per netejar les xacres i tractats de medicina "natural", justament la mena de coses que desmuntem a l'interior. Encara ens queda molta feina per fer per bandejar el pensament màgic de les nostres vides...

ACTUALITZACIÓ:
Aquí teniu uens quantes fotos de la presentació.







divendres, 6 d’abril de 2018

Barreja post-vacacional

Espero que les vacances de Setmana Santa us hagin anat bé. Jo he carregat vitamina D al meu poble i ara, altre cop al regne de la pluja, us penjo quatre cosetes científiques que han sortit .darrerament per tornar a arrencar.

Primer, escolteu aquesta taula rodona amb en Daniel Closa i la Tània Estapé, que va moderar la Mònica Terribas al seu programa de Catalunya Ràdio, com veieu a les fotos. Parlem de càncer, és clar, en motiu de l'aparició del nou llibre.

Per altra banda, el meu últim article a l'ARA parlava d'una nova tanda d'organismes modificats genèticament que ens trobarem ben aviat a les botigues perquè s'estan saltant les regulacions habituals en aquests casos gràcies a un tecnicisme.




I acabo amb les últimes col·laboracions a El Balcó de la SER, cinc minuts de ciència cada divendres a les 19.30 (quan la política ens deixa). Aquest cop vam parlar de les semblances neuronals entre amics, de com les rates sembla que també saben negociar tant bé com nosaltres, i de com usar l'ADN com un disc dur per emmagatzemar dades durant anys i anys. No us perdeu la propera sessió aquesta tarda!

dimarts, 27 de març de 2018

Internet i la fi de la humanitat

Els qui van madurar durant la Guerra Freda, i també els seus hereus, hem crescut sent molt conscients que els humans tenim la capacitat de dinamitar el planeta que ens acull, i tement que algun dia aquest poder se’ns escaparia de les mans. Un signe que demostra fins a quin punt vam interioritzar aquesta por és que l’espasa de Dàmocles de l’holocaust nuclear ha estat molt present en la ficció des de la segona meitat del segle XX. Però tinc la impressió que si algun dia aconseguim finalment autodestruir-nos no serà amb un gran esclat radioactiu, si no d’una manera més insidiosa, possiblement gràcies a haver descobert aquesta fantàstica eina per amplificar la nostra imbecill·litat que és la internet.

El problema d’internet sorgeix de la seva gran virtut: democratitzar la informació. Pel sol fet d’accelerar i lubricar el flux de dades, internet actua com un vidre d’augment que ho magnifica tot. Això dóna rellevància a assumptes que abans eren trivials. Un exemple. Els joves de la generació X compartíem cintes de casset on gravàvem als amics les nostres cançons preferides. Òbviament era il·legal però, com que l’impacte sobre els qui vivien de la música era mínim, teníem la consciència tranquil·la. Quan li vam injectar els esteroides dels algoritmes de compressió i una xarxa de distribució global, el petit delicte va deixar de ser innocent i va contribuir a portar tota una indústria al límit de l’extinció.

Un principi similar pot explicar el brot d’obscurantisme que estem patint darrerament. Si l’estupidesa en petites dosis pot ser fins i tot simpàtica, quan cavalca a lloms d’internet ràpidament es converteix en el cinquè genet de l’Apocalipsi. I sembla que no hi puguem fer res. Aquests dies ha tingut força ressò un estudi publicat a la revista Science que analitza 126.000 notícies que han circulat per twitter. Demostra que les falses es propaguen més i més ràpid que les reals. Això implica que el nostre cervell té una tendència incontrolable cap als rumors i les falòrnies. És possible que part del seu atractiu sigui que pinten el món com ens agradaria que fos, i no com és. Ens presenten una fantasia que acaba tapant la realitat quan un número prou gran de persones l’accepta. 

És el mateix ingredient que alimenta les pseudociències. És més fàcil creure que se’t passaran tots els mals bevent aigua de mar que admetre que la medicina encara no té els coneixements per entendre i solucionar cadascuna de les malalties que ens afecten. És molt humà deixar-se enganyar per fer-se més lleu l’existència, però alimentada per internet, aquesta feblesa ens aboca a un túnel del temps que ens pot retornar a l’Edat Mitjana. I així vivim incongruències com el rebrot de malalties gairebé oblidades, gràcies a la popularitat a les xarxes d’un moviment tan absurd com l’antivacunes.
No només la intel·ligència corre perill de morir sepultada per tones d’ignorància, si no que també estan amenaçats altres pilars de la societat moderna. Hem vist darrerament com es pot pervertir el sistema democràtic simplement plantant les consignes adequades al magma primigeni de desinformació que pot ser la internet. La manipulació al detall, com sempre s’ha fet, té un recorregut limitat, però practicada a l’engròs permet incidir en el futur d’un país des de l’altra banda del món sense haver-se d’embrutar gaire les mans, com podria haver fet Rússia.

A part de tot això, la internet ha creat una nova àgora pública amb un poder que encara no hem calibrat del tot. Ens hauríem de preguntar si el poble hauria d’estar autoritzat a decidir qui és culpable, triar quin càstig es mereix i aplicar-lo abans de donar dret a rèplica, com passa sovint a les xarxes. Això s’assembla sospitosament a una versió 2.0 de les lapidacions, cosa que va en contra del que hem lluitat per aconseguir al llarg dels darrers tres-cents anys. La presumpció d’innocència i la separació de poders són invents que han contribuït molt al desenvolupament de la justícia tal com l’entenem ara i és imperatiu que els continuem respectant.

Això no vol dir que hàgim de tancar internet, al contrari. Els seus efectes beneficiosos són incomptables i és difícil imaginar-se que puguem construir un món equitatiu sense ella. Només cal que siguem ben conscients del que tenim a les mans. Si això fos una tragèdia grega, diria que internet va ser un regal que ens van fer els déus per comprovar si els humans érem prou madurs. Com donar una pistola carregada a un nen. Ara hem de demostrar que no l’usarem per disparar-nos un tret al peu.

[Publicat a El Periódico, 24/03/18]

diumenge, 25 de març de 2018

Llibertat presos polítics

Tenia un post programat aquesta setmana, una mica de ciència, com de costum, però em costa parlar de cap altra cosa. Quan la política es converteix en això que estem vivint ara, amb jutges que inventen delictes, governs que esborren les línies que separen els poders i miserables que se'n riuen dels abusos, no es pot fer altra cosa que protestar. Ens enfrontem a un govern enrocat que no vol ni sentir la paraula "diàleg", recolzat per l'Europa dels estats, que sempre funcionarà com un club d'amics poderosos. Davant d'un aparell tan poderós, el poble té poques opcions per fer-se sentir. Veurem si els esdeveniments recents, alguns massa similars als que van passar fa 80 anys, preciptaran una Primavera Catalana i si aconseguirem mantenir l'esperit no violent de les protestes, que ha sigut un dels fets diferencials des del principi. Tant de bo. El que està clar és que Catalunya no es quedarà callada... i que potser algun dia algú ens escoltarà.


dimarts, 6 de març de 2018

100 preguntes sobre el càncer, el making of

Com és tradició a aquesta casa, us explico com s'ha gestat el darrer llibre, per si a algú li interessa. Des del 2008 intento mantenir la tradició de publicar un llibre de divuglació cada dos anys (aquí els teniu tots). El 2016 va ser una mica atípìc perquè el llibre que tocava no va ser purament de divuglació (però sí científic) i a més en vaig treure dos que eren actualitzacions/ampliacions de dos d'anteriors. De cara al 2018, estava pensant en preparar-ne un de més "tradicional"... però l'atzar va intervenir-hi.

Segueixo el blog del Daniel Closa fa molt temps i, a més, havia tingut l'ocasió de coincidir amb ell unes quantes vegades. Sóc molt fan de la divulgació que fa, planera i directa, i sempre interessant. Tinc, de fet un grapat de llibres seus, entre ells tots els que ha fet per Cossetània amb el format "100", que és una col·lecció molt reeixida (i longeva, ja). Es pot dir que és un estil que el Daniel domina. Sense pensar en res de tot això, un dia vaig fer un comentari al Facebook del Daniel sobre una entrada del seu blog que parlava de càncer. Esperonats per algun amic que es va afegir a la conversa, vam faronejar una mica (amb molt d'humor) i vam dir que si ens hi poséssim podríem fer plegats un llibre sobre el tema en un tres i no res. Ni ell ni jo ho havíem escrit amb cap mena d'intenció però va ser massa tard: una editora que estava alerta ens va enviar un missatge privat immediatament. Anava de debò? I quan hi vam pensar vam dir... per què no?

I aquí estem. No ho vam fer "en un tres i no res", és clar, però va ser un procés molt divertit. De fet, tot va començar al restaurant Semproniana, davant d'un dels fantàstics dinars que fa l'Ada Parellada, aprofitant una visita meva a Barcelona. Allà vam decidir el mètode de treball, vam proposar els temes clau, vam repartir-nos-els... i ens vam fer una foto per deixar-ne constància. Després, cadascú al seu país i a escriure!

Treballar amb en Daniel ha sigut un veritable plaer, perquè és una persona que domina tant el contingut com el format. De ciència en sap un niu, i sap explicar-la. A més, va estar encantat d'entrar en el joc de reescriure'ns els texts l'un a l'altre fins que al final ja no sabies qui havia escrit què. És un dels trucs perquè no es noti que un llibre està fet a quatre mans. Ens hem divertit i hem après coses noves, que és el millor que pots passar quan escrius amb algú altre. El resultat ja ens direu com ha quedat. Si més no podem afirmarque 100 preguntes sobre el càncer és el primer llibre de divulgació escrit per dos científics catalans calbs i amb barba. I que us farà quedar bé si el regaleu per Sant Jordi, segur.

dilluns, 5 de març de 2018

100 preguntes sobre el càncer, aquesta setmana a les llibreries


Ja arribat aquella època de l'any que tots els escriptors ens posem pesats parlant del nostre llibre, i amb Sant Jordi a la cantonada, el mercat comença a inundar-se de novetats per a tots els gustos. I per als qui busqueu un llibre que parli de ciència, tinc una proposta que podreu trobar a partir d'aquesta setmana a les llibreries: 100 preguntes sobre el càncer. El podreu trobar en català i en castellà.

El títol ja ho diu tot: és un llibre on intentem respondre cent preguntes bàsiques que la gent es fa sobre el càncer, que inclouen des del tractament a la prevenció, passant per les causes i l'evolució que segueix un tumor. Com sempre intento que faig divulgació, és un llibre planer que pot entendre tothom, independentment dels coneixements previs que tingui. Alguns potser recordareu el meu llibre anterior sobre aquest tema, publicat fa sis anys. Aquest cop el format és diferent, més directe i organtizat en "fitxes" curtes que es poden llegir en qualsevol ordre. I, a més, aquest llibre és especial perquè és el primer cop que col·laboro amb el Daniel Closa, gran divulgador i científic (i millor persona!). Al seu blog podeu llegir avui també una entrada sobre el llibre, amb més detalls sobre els continguts.

Deixeu-me només que afegeixi que el càncer és un tema que ens toca a tots de prop, per desgràcia, i aquest és un llibre que ens ajudarà a entendre millor què és i què fa. En aquest sentit, no l'em escrit només per als malalts o pels seus familiars, perquè ningú es pot permetre girar l'esquena a una malaltia tan freqüent. Sobretot perquè tots podem contribuir a prevenir-lo i a millorar-ne els tractaments, però cal que entenguem bé de què estem parlant per no deixar-nos entabanar per venedors de fum, que d'aquests n'hi ha molts. Demà us explico com va anar el procés de fer aquest llibre en l'habitual making of.

dilluns, 26 de febrer de 2018

L'home del segle XXII

Com tots els éssers vius, els humans estem subjectes a les normes de l’evolució, enunciades per Charles Darwin aviat farà 160 anys. El que ens diferencia dels altres habitants del planeta és que hem trobat com enganyar la selecció natural. Ja no ens hem de sotmetre a la tirania de la supervivència dels més forts i hem après a vèncer les malalties, per perllongar així l’esperança de vida fins aconseguir que la vellesa sigui un fet habitual i no una excepció. Tampoc hem de témer els depredadors que haurien de mantenir la nostra població dins d’uns límits tolerables per l’ecosistema

Però, a més, hem desenvolupat les eines per passar a un nivell superior: som capaços de perfeccionar la humanitat, individu a individu, sense haver d’esperar els milions d’anys que tarda l’evolució a fer la seva feina. Tenim a les mans la possibilitat de millorar-nos utilitzant els avenços científics, d’introduir canvis físics i intel·lectuals que ens donin poders que la naturalesa no havia previst. 

Mentre que a alguns els espanta aquesta perspectiva, altres creuen que estem obligats a fer el que calgui per estendre al màxim la quantitat i la qualitat de vida dels humans. Això és el que proposa el transhumanisme, un corrent intel·lectual que va començar a principis del segle XX, quan tot això encara era ciència-ficció, i que va prendre cos cap als anys 50. Però no ha sigut fins l’arribada dels últims descobriments biomèdics que el moviment realment ha esclatat, i la possibilitat de crear posthumans, individus perfeccionats artificialment que podrien arribar a considerar-se una espècie diferenciada de l’Homo sapiens, ha començat a ser valorada com una opció real.

L’oficina barcelonina del Club de Roma, dirigida per Jaume Lanaspa, està organitzant des de fa uns mesos unes taules rodones, coordinades pel filòsof Francesc Torralba, per discutir precisament l’impacte del transhumanisme en la societat. Vaig tenir la sort de participar en una d’elles fa unes setmanes, al costat de Luis Serrano, director del Centre de Regulació Genòmica, i amb la contribució d’experts en àmbits molt diversos. Cal felicitar els responsables del cicle per posar aquest tema a l’abast de tothom. La ciència avança molt ràpid i, si no ens espavilem, la societat no tindrà temps d’assimilar tots els canvis fenomenals que estan a punt d’irrompre en les nostres vides.

La participació en aquest debat d’un públic ben informat és essencial, perquè si una cosa va quedar clara en aquella sessió és que serà difícil posar-nos d’acord. Decidir com serà l’home del segle XXII, perquè al cap i a la fi això és el que estem discutint, és una tasca que apel·la a les nostres arrels culturals més profundes, cosa que fa preveure que no podrem establir mai una normativa universal. Així, pot ser que aquí prohibim certes manipulacions perilloses (per exemple canviar els gens d’algú abans de néixer, una línia vermella que molta gent comparteix) però que es pugui agafar una avió i dur-les a terme en algun lloc on la seva ètica els permeti lleis més relaxades. 

Això no vol dir que hàgim de tancar la porta a les innovacions per por que se’n pugui fer un mal ús, al contrari. Ja he defensat altres vegades que tota medicina és, en el fons, una forma de transhumanisme. Així hem creat la primera versió dels posthumans, els que habitem el planeta actualment, que, gràcies a la ciència, tenim ben poc a veure amb els nostres avantpassats cavernícoles, tant a nivell físic com intel·lectual. Ara falta considerar amb calma fins on volem que arribi el posthumà 2.0. Alguns corrents del transhumanisme presenten alternatives radicals que potser s’haurien de modular. 

L’immortalisme, per exemple, proposa perseguir la vida eterna, una cosa que, ara per ara, és impossible, però que si mai ho deixa de ser podria desestabilitzar definitivament el planeta. Sense anar tan lluny, un transhumanisme llibertari, que deixi en mans de l’usuari totes les decisions, té el risc evident de crear una humanitat de «dues velocitats», on les possibilitats econòmiques puguin determinar a quina espècie pertanys.

Caldrà discutir bé totes les opcions. Iniciatives com la del Club de Roma haurien de ser cada cop més freqüents, fins que arribi el moment que tothom estigui prou informat sobre el tema per participar en la inevitable presa de decisions que s’acosta. I cal que en sorgeixin més des de la societat civil que del món científic, perquè malgrat que nosaltres proporcionem les eines, acordar com les fem servir és responsabilitat de tots

[Publicat a El Periódico, 24/02/18. Versió en castellà.]

diumenge, 25 de febrer de 2018

Una mica de ciència per acabar la setmana


Per animar una mica el vermut de diumenge, aquí teniu unes cosetes relacionades amb ciència que han aparegut als mitjans aquests dies i que us poden servir per engegar debats.

A l'ARA parlava d'una nova tècnica per controlar els sentiments. Està en fases molt inicials, però és la prova que podem canviar com se sent una persona usant estímuls elèctrics. Això obre un ventall de possibilitats molt interessant pel tractament de trastorns de l'estat d'ànim... però també es podria usar per a altres coses no tan positives. Considerant que és una recerca finançada per l'exèrcit americà, més val estar alerta.

I per si us fa mandra llegir, aquí teniu dues píndoles de cinc minutets per al programa El Balcó de la SER, on cada divendres a les 19.30 em deixen parlar una mica de ciència. A la primera reapsso un nou test que podria servir per diagnosticar l'Alzheimer i en la segona explico per què les dones són el que anomenem un "mosaic" (una barreja de cèl·lules amb diferents gens) i normalment pateixen una inactivació aleatòria d'un dels seus cromosomes X. És un fenomen descobert fa molt temps però que aquests dies m'he adonat que poca gent fora del ram coneix... i a més us pot servir per fer bromes sobre com són de (genèticament) complicades les dones i com als homes ens sobren gens. Que aprofiti!

divendres, 16 de febrer de 2018

Consideracions post-valentíniques

Aquesta setmana ha sigut Sant Valentí, festa anglosaxona (i, per extensió, quasi-global) dels enamorats, com tots sabem. Més enllà de la idoneïtat dels dies temàtics i de possibles baralles de santoral, he vist un parell de coses que m'han sorprès.

Primera, que la gent segueix capficada en qualificar de romàntiques (1) una cançó sobre un  ex-amant gelós i assetjador:



i (2) una cançó que no va sobre un home que deixa que un altre s'ofegui (com s'ha dit altres vegades, i que Phil Collins mateix ha negat) però que sí que és una expressió de ràbia i frustració després d'un divorci: 



Totes dues solen sortir a les seleccions de cançons per Sant Valentí (a Spotify apareixien per tot arreu), suposo que perquè ningú s'ha molestat a prestar atenció a les lletres. Grans cançons, per cert.

L'altre tema que m'ha sorprès és que després de tant parlar dels problemes de les dones al món científic (bàsicament que n'hi ha moltes a les posicions baixes i poques que arriben a dalt de tot), la revista Nature publicava un reportatge (molt romàntic i tot el que vulgueu) sobre com alguns científics s'han declarat a les seves dones (científiques també moltes d'elles), de maneres força originals (se'ls ha de reconèixer la imaginació, això sí). Hagués estat bé si no fos perquè totes les històries eren d'homes que demanaven a les seves parelles per casar-se, mai al revés. I sembla que a elles els feia molta il·lusió. Així estem encara? Les dones han d'esperar que els homes vulguin casar-se amb elles? Fins i tot les científiques, que per desgràcia estan acostumades a haver de lluitar per fer-se un forat en l'inherentment masclista món acadèmic? No poden prendre elles la iniciativa o, el que seria més lògic, prendre aquesta decisió d'una manera conjunta i més natural que no esperar que un paio se't posi al davant de genolls? No anem pas bé...

divendres, 9 de febrer de 2018

Popurri

Quatre cosetes per anar acabant la setmana. Recordeu que des de fa unes setmanes torno a fer ràdio, els cinc minutets habituals al Balcó de la SER, cada divendres (avui, per exemple) a les 19.30. Podeu rescatar aquí el de fa uns dies, sobre l'ADN escombraria, que no s'ha d'anomenar ADN escombraria.


Més ciència. Fa uns dies parlàvem de la manipulació genètica i alguns diaris es van fer ressò del que dèiem. Jo sóc un dels "experts" que cita l'article que demanen que comenci a haver-hi un debat social sobre el tema, abans no sigui tard. És un tema que vaig discutir l'últim cop que vaig baixar a Barcelona amb els alumens de la meva ex-escola, i això és el que van escriure sobre la xerrada.

I acabo amb una crítica al tercer llibre de la sèrie Sóc un animal, que aviat tornarà a estar d'actualitat perquè en publicarem el quart i darrer volum. Que tingueu un bon cap de setmana!

divendres, 2 de febrer de 2018

Ressenya: Robinson

M'agrada com escriu en Vicenç Pagès Jordà. A mi i a molta gent, no és res estrany: és que ho fa bé. Vaig disfrutar molt la trilogia La felicitat no és competa/Els jugadors de Whist/Dies de frontera, en especial el segon llibre. Una pega que li trobo sovint és que allarga una mica massa les històries (amb 50 planes menys, el Whist m'hauria semblat perfecta) però això és un problema que tinc amb tothom, no és culpa de l'autor: m'agraden els llibres sintètics.

Per això vaig agafar amb especial interès el seu últim llibre, Robinson: és d'un autor que que m'interessa i a més és curt. Tenia tots els números per triomfar. I sí: funciona molt bé, al meu parer. Malgrat que té una arrencada lenta, és una novel·la que flueix amb agilitat i deixa un bon gust de boca. És a partir de la segona part quan de veritat pren cos i es converteix en un retrat molt acurat d'un sociòpata que per un moment ha cregut que podria formar part d'aquesta societat que no és capaç d'entendre ni processar. És una tragicomèdia al voltant d'un outsider que era feliç de ser-ho fins que una dona li fa perdre els papers. Una història d'amor una mica atípica, per dir-ho d'alguna manera. El més curiós és que cap dels personatges protagonistes cauen especialment bé al lector, i tot i això la novel·la s'aguanta, sobretot perquè els elements estan construïts amb cura. És un revers interessant d'una novel·la que comentava fa poc, que també parlava d'un sociòpata però d'una altre tipus, i que també feia servir un humor subtil per subratllar com era d'atípica la història (en aquell cas amb molta més pirotècnia verbal).

Robinson no és una novel·la on passin gaire coses, ni amb una tesi profunda. En aquest sentit, potser no és tan ambiciosa com altres d'argumentalment més complexes que ha escrit l'autor. Però no és ni molt menys una obra menor, al contrari: l'esforç invertit en crear aquest Robinson perdut enmig d'una societat hostil és considerable, i ha donat bons fruits. Des del punt de vista de creació de personatges, doncs, sí que és un exercici ambiciós, i resolt amb perícia per l'autor. Això se li ha de reconèixer. Robinson està nominada a la primera edició del premi que l'Òmnium dedica a triar a la novel·la de l'any. És una candidata amb moltes possibilitats d'emportar-se'l. 

dimecres, 24 de gener de 2018

Dia del punt volat


Avui és el dia del punt volat. És una efemèride que pot semblar innecessària i aleatòria però és també una manera de celebrar la singularitat de la nostra cultura. Justament aquests dies, que estem vivint un ressorgiment de les ganes d'esborrar-la del mapa (que, per altra banda, sempre han estat presentes en major o menor mesura), és un bon moment per demostrar com som de tossuts, ni que sigui amb una celebració tant curiosa com aquesta. Gemineu ben bé les eles!

dilluns, 22 de gener de 2018

Protegim els nens

Acabem de passar les festes de Nadal, que és una època especialment maca del calendari. No tan sols perquè és una excusa per retrobar-se amb la família i ser generosos els uns amb els altres, sinó perquè són els dies en els quals tot gira al voltant dels nens. Malgrat que les criatures ja són normalment el centre d’atenció, durant el Nadal la seva il·lusió pren un protagonisme especial. L’alimentem amb llegendes de troncs màgics, reis viatgers o senyors barbuts que reparteixen regals per tal de contagiar-nos de la seva innocència, i amb aquesta mena de ritual purificador comencem l’any amb la fe renovada en la humanitat.

Els nens són un tresor fràgil. Són el nostre futur, però mentre desenvolupen les eines per sobreviure els perills del present, són vulnerables. Per això tots els animals hem construït estratègies per protegir-los. Els humans fins i tot tenim lleis per evitar que siguin explotats laboralment i garantir la seva educació. Potser l’avenç més efectiu han sigut els calendaris de vacunació i els antibiòtics, que van aconseguir reduir espectacularment la mortalitat infantil, un dels grans problemes que ha tingut la nostra espècie des dels inicis.

Però no es tracta només d’evitar que pateixin mals físics o de preparar-los pel món dels adults. La ment dels nanos és una esponja capaç d’absorbir tot el que li poses davant i de modificar-se en conseqüència. Aquesta gran capacitat plàstica és la que ens fa especials i ens permet arribar cada cop més lluny però, a la vegada, ens fa susceptibles a una sèrie de factors que s’escapen del nostre control. Eludir els impactes que, a llarg termini, dificultaran que una persona porti una vida adulta satisfactòria i integrada a la societat no és una tasca senzilla.

Sabem que l’estrès elevat durant la infància té un impacte durador. Per exemple, la pobresa severa o les situacions de guerra acostumen a derivar en una sèrie de trastorns de comportament quan els nens creixen: els que han sobreviscut a aquests traumes tenen un risc més elevat de caure en l’abús de drogues, conductes delictives o embarassos adolescents. En un estudi aparegut recentment a la revista 'PNAS', uns investigadors han estudiat els cervells d’adults que han passat infanteses difícils i han vist diferències en les zones del cervell que s’activen quan participen en tests psicològics. Així han descobert que hi ha una correlació entre un nivell més alt d’estrès infantil i els comportaments de risc. Els afectats també tarden més a prendre decisions que, al final, són pitjors que les del grup que han tingut infanteses felices (com apostar molt en proves on tenen poques possibilitats de guanyar). Això es correlaciona amb una menor activació d’àrees claus del cervell. Aquestes persones no canvien el comportament poc reflexiu malgrat que experimentin pèrdues repetidament, cosa que indica una cronificació del problema. El mal pot ser irreparable i el cost social de no haver-los protegit prou durant els primers anys, immens.

També sabem que el cervell infantil es pot modelar fins i tot abans de néixer. Un article de la revista Current Biology del desembre demostrava que els nivells que té un ratolí embarassat d’una proteïna anomenada TNFα afecta el comportament dels seus fills un cop pareix: com més elevats, més por i ansietat tenen les cries en la seva vida adulta. Se sap que la quantitat de TNFα que es fabrica depèn de l’entorn (l’estrès fa que augmenti), per tant això demostra que les experiències de la mare durant l’embaràs es poden transferir a la següent generació en forma de canvis estructurals del cervell, que determinaran alguns trets essencials de la personalitat dels individus.

Tot això ens hauria de posar en alerta. Malgrat el parèntesi falsament idíl·lic del Nadal, no podem ignorar que, en aquests moments, hi ha milions de nens al món patint condicions extremes. En algunes àrees, el problema és endèmic i hem après a ignorar-lo. En altres, noves guerres creen noves víctimes i s’afegeixen a la llista més països amb el futur esmicolat. Aquests nens ocupen durant un temps les portades dels diaris i les nostres protestes, però la majoria de vegades les solucions no arriben a temps.

El món on vivim té molts problemes que requeririen un esforç comunitari intens i ben coordinat, però un dels que seria més urgent d’arreglar és el de les infanteses destruïdes, perquè les seves conseqüències reverberen durant dècades, impreses en les circumval·lacions d’uns cervells que eren especialment sensibles quan els vam abandonar a la seva sort.

[Publicat a El Periódico, 20-01-18. Versió en castellà.]

dijous, 18 de gener de 2018

El perfeccionament genètic de l'espècie humana




Aprofitant una baixada-llampec a Barcelona per temes de feina, avui a la tarda em podreu veure a una taula rodona amb Luis Serrano i Francesc Torralba, parlant de l'edició genètica d'humans i cap a on ens porta tota això. L'entrada és lliure i l'heu de reservar aquí.

dilluns, 8 de gener de 2018

Regals de reis


Espero que els Reis s'hagin portat bé amb vosaltres (sort que encara queden reis generosos al món...). A nosaltres ens van regalar el Netflix, o sigui que si aquest any baixa la meva productivitat literària ja sabeu a qui heu de donar la culpa. Em temo que em passaré unes quantes nits fent binging de sèries fins que el cos aguanti, enlloc d'escriure...

Bé, el meu "regal" de reis per vosaltres és una mica de ciència. Comencem amb un article a l'Ara que va generar una mica de polèmica a la xarxa i als comentaris del diari perquè hi explicava una possible base biològica per a la violència de gènere. Els que m'aneu llegint sabeu que una de les meves manies és usar la ciència per explicar com funciona la humanitat. Però a alguns lectors sembla que s'incomoden quan els enfrontes al seu origen animal, i confonen l'arrel biològica del nostre comportament amb el fet que això proprocioni una justificació a tot. Des que ens hem civiltizat, els humans estem precisament intentant fugir del dictat de la biologia. Però això no vol dir que no existeixi. Al cap i a la fi, som primats. El meu amic i company Daniel Closa ho resumia perfectament en el seu blog uns dies després. [Cunya publicitària: recordeu que per Sant Jordi sortirà una col·laboració Closa-Macip que farà de bon regalar(-se)].

El següent article que vaig publciar a l'Ara també va crear polèmica, però menys, aquest cop pel tema: la creació d'un virus patògen artificial. La possibilitat que a aquesta nova tecnologia se li doni un mal us espanta. Però per altra banda, és un avenç important. Què cal fer, amb aquesta mena de ciència? Prohibir-la o fomentar-la? És un debat obert.

I acabo amb una col·laboració que vaig fer en un article que desemmascara algunes pseudociències. És trist que encara hi hagi gent que sigui enganyada per aquestes coses, per això cal alçar la veu i explicar la veritat sempre que es pugui.

Per cert, he vist que a la UAB tenen un llistat de la majoria de les meves obres de divulgació, per si mai en necessiteu una.

dilluns, 1 de gener de 2018

Que el 2018 sigui un bon any...


...o que almenys no sigui pitjor qeu el 2017. Celebrem la majoria d'edat del mil·lenni amb petons per tots (els de la generació X entendreu la referència numèrica de la imatge...).

diumenge, 31 de desembre de 2017

Resum de l'any

Acabo el 2017 com acostumo a fer al blog, repassant el meu any literari i fent el preview del proper. Ha sigut un any tranquil, pel que fa a publicacions, després de la bogeria del 2016. Només he tret un llibre, la novel·la Doble mortal, a mitges amb l'Elisenda Roca. La resta han sigut tres col·laboracions: un conte als Assassins de Girona de Llibres del delicte i dues intervencions a reculls benèfics, Relats curts d'un llarg viatge i Versos contra la violència. A part d'això, han sortit cinc traduccions (dos llibres de ciència a l'italià i el portuguès, i una novel·la a l'alemany), que sempre és una bona notícia.

De cara al 2018, per Sant Jordi tindrem el final de la sèrie juvenil Sóc un animal que faig amb el Lluís Llort i el Sergi Càmara (el quart volum és el millor, encara que soni a tòpic) i un nou llibre de divulgació, aquest a mitges amb l'amic i científic Daniel Closa. Ja us en donaré més detalls. De cara a la temporada de tardor està previst un crossover de ciència ficció (m'estreno en solitari en un format en el qual he tret ja un parell de premis), que és el primer d'una sèrie, i segurament un llibre infantil. A part, tinc la meva quarta novel·la enllestida des de fa temps, però encara segueixo repassant-la i passejant-la. Veurem si aquest serà el seu any o no...

Espero que el 2018 ens seguim veient per aquí. Tot i que el món dels blogs faci anys que ha deixat enrere el anys d'esplendor, encara som uns quants que continuem donant-hi la tabarra. Espero poder mantenir aquest ritme d'unes 90 entrades l'any, combinant ressenyes amb articles que apareixen als mitjans, burrades i notícies relacionades amb el que escric. Que tingueu molta sort!

dissabte, 30 de desembre de 2017

Quatre coses per anar acabant l'any

El 2017 ha sigut un any estrany en molts sentits, difícil, fins i tot. Veurem què ens espera quan tombem la cantonada demà. De moment, abans de tancar la temporada us passo uns quants enllaços relacionats amb la literatura.

Un clàssic d'aquesta època són les llistes d'èxits. Com els darrers anys, he contribuït a la dels millors llibres que organitza El Periódico (aquí podeu trobar la del llibres catalans). Poques sorpreses, suposo, però hi ha algunes recomanacions interessants, dins de l'habitual heterogeneïtat i aleatorietat d'aquests exercicis.

Aquests dies també he col·laborat amb la iniciativa Versos contra la violència organitzada per en JM Tibau, un llibre i un espectacle per denunciar la violència en general i sobretot la que hem patit darrerament. Tots els beenficis dels llibres van destinats a fer arribar el llibre al major nombre d'escoles. La idea és que les noves generacions creixin entenent que certes actituds no són acceptables, encara que estiguin esponsoritzades per gent suposadament respectable. La llista d'autors és interessant i a més té la raresa de ser la primera vegada que publico un poema (no que n'escric, en tinc calaixos plens!). Compreu-lo!

I aquest any, malgrat els pressupostos congelats i altres dificultats, he aconseguit fer uns quants clubs de lectura, tots ells amb lectors molt espavialts i amb ganes de preguntar-me coses. En vaig fer, per exemple, a Bescanó, a Blanes i a Lloret (aquí una mini entrevista a la ràdio)

També un petit regalet. Si voleu llegir un dels últims contes que he escrit, hoemantge al meu estimat Richard Brautigan i relacionat amb alguna de les coses que han passat aqeust any, podeu descarregar-vos gratuïtament l'últim número d'El Biblionauta aquí.

Acabo amb algunes ressenyes de llibres meus que hanaparegut els darrers mesos. Si busqueu un regal de reis, especialment pel públic infantil-juvenil, aquí teniu unes quantes idees!


-Sóc un animal, la sèrie sobre l'Arman i els seus amics que acabarà amb un quart volum per Sant Jordi:
A Un abrazo lector (el segon, aquí)

-Herba negra:
I una entrevista a la ràdio sobre el llibre al coautor, aquí

-Doble mortal
A El Nacional (videorecomanació)

-Els límts de la vida (en alemany!)



I tanquem amb aquesta curiosa videorecomanació d'Ullals que arriba des d'Amèrica:

dimarts, 19 de desembre de 2017

Els alienígenes entre nosaltres

Aquests dies he estat repassant la recent trilogia de pel·lícules de Star Trek amb el meu fill i no m’he pogut estar d’envejar aquesta generació que creix entre efectes digitals que fabriquen mons i espècies alienígenes d’una veracitat inqüestionable. Tot el que s’ha perdut del romanticisme dels decorats de cartró pedra i els extres disfressats amb granotes de goma i pròtesis de porexpan s’ha guanyat en espectacularitat i dinamisme. Però una cosa que no ha canviat en totes les dècades que el Capità Kirk i la seva tripulació han estat explorant l’espai profund és que la majoria d’extraterrestres que s’hi troben són antropomòrfics. Això, que al principi s’hauria pogut justificar per la manca de pressupost i tecnologia, ara s’ha de veure com la conseqüència directa de les dificultats que té especular sobre la vida en un format distint al que trobem a la Terra.

Les limitacions són encara més grans si ens endinsem a nivell microscòpic, perquè allà desapareix la gran diversitat que hi ha a simple vista: tots els éssers vius que coneixem, sense excepcions, utilitzen la mateixa mena d’informació, emmagatzemada sempre en molècules d’ADN. No sabem cap altra manera de construir vida, per tant ens costa imaginar alternatives quan concebem habitants d’altres sistemes solars i hem de pensar com serien a nivell bioquímic. ¿Com s’ho haurien fet els klingons o els romulans? ¿Haurien evolucionat a partir d’un compost amb unes propietats estructurals semblants a l’ADN o haurien utilitzat una premissa totalment distinta?

L’atzar i una evolució de milions d’anys han fet que tots els terrestres ens regim per codi forjat a partir de només quatre unitats bàsiques. Així com els ordinadors fan servir un alfabet binari, format per uns i zeros, per guardar dades, els éssers vius disposem de quatre peces, que tenen més flexibilitat i capacitat que el més poderós dels discs durs disponibles. Les anomenem A, T, C i G, per les inicials del nom que hem donat a les molècules que formen l’ADN. Les 64 variacions possibles de grups de tres d’aquestes unitats representen unes ordres biològiques que es tradueixen en 20 aminoàcids, les peces que permeten a la cèl·lula construir milions de proteïnes diferents. Són les proteïnes les que fan totes les funcions essencials per la vida i defineixen com serà cada organisme.

¿Però i si juguéssim a guionistes de Star Trek i ens preguntéssim què passaria si intentéssim saltar-nos les rígides normes combinatòries del nostre codi genètic quaternari? ¿I si hi afegíssim un parell de lletres? Augmentaria el grau de complexitat: les noves combinacions disponibles ens permetrien fer servir més de 100 aminoàcids addicionals (molts ja existeixen a la natura) per fabricar noves proteïnes. Així podríem dissenyar eines moleculars mai vistes, que donarien lloc a formes de vida que podrien ser absolutament diferents de les habituals. I tot això sense haver de sortir del planeta.

Aquesta fita ja és possible, almenys en teoria, des de finals del mes passat. És la mena de descobriments que es troben a faltar a la portada dels diaris, no perquè tinguin possibilitat de curar malalties d’aquí poc temps, que a vegades sembla que sigui l’única cosa que ens interessa de la ciència, sinó perquè són revolucionaris, conceptualment parlant. És un pas més que l’edició genètica, una revolució que sí que ha agafat força popularitat darrerament, perquè implicaria començar de zero en lloc de només retallar i enganxar. Els responsables d’aquest avenç, un grup de científics del Scripps Research Institute, a Califòrnia, han tardat 15 anys a generar un bacteri que fa servir dues unitats més, totalment noves, i així té un ADN de sis lletres en lloc de quatre. Van trobar la manera d’enganyar la maquinària cel·lular que copia i repara l’ADN i després ensenyar la cèl·lula a llegir el nou alfabet perquè n’utilitzés la informació per fabricar proteïnes.

Aquest bacteri, doncs, no s’assembla a res que hagi existit. ¿Podem anar més enllà i crear un ésser viu utilitzant un codi genètic completament nou i una sèrie d’aminoàcids diferent als 20 habituals? Hi ha barreres tècniques que s’haurien de superar encara, però no és impensable. Això vol dir que podríem generar alienígenes de veritat, microbis (i, algun dia, organismes complexos) que no tinguessin res a veure amb la resta dels habitants del planeta, que no haguessin evolucionat a partir de res conegut i que podrien seguir normes diferents de les que ens governen a la resta. Millor que una pel·lícula de Hollywood. 

[Publicat a El Periódico, 16/12/17. Versió en castellà.]

dilluns, 18 de desembre de 2017

dimarts, 12 de desembre de 2017

Ressenya: Astrofísica per a gent amb presses

El llibre que us vull recomanar avui és una petita perla. Petita de mida només, no de qualitat i contingut. I aquí rau una de les seves qualitats. Però deixeu que comeni pel principi.

Els nanos de la meva generació vam creixer (científicament parlant) amb el Cosmos del Carl Sagan, un dels millors divulgadors que ha existit. Aquesta fantàstica sèrie de televisió va acostar la física a tothom i, literalment, va crear vocacions. Absolutament imprescindible. Fa uns anys, en van preparar un remake. En qüestió de pressupost i tecnologia disponible no hi havia color: seria molt millor que la sèrie original. Però el problema principal era trobar algú que estigués a l'alçada de Sagan. Semblava una missió impossible.

I aquest algú és, Neil deGrasse Tyson. És, possiblement, el millor divulgador científic que hi ha en aquests moments (amb permís de David Attenborough i pocs més). És un pou de coneixements i sap transmetre'ls amb gràcia i claredat. És loqüaç, carismàtic, articulat, simpàtic i divertit. En fi, que té totes les gràcies. El model a seguir pels qui ens dediquem a aquestes coses a temps parcial o complet. Si no l'heu vist mai en acció, busqueu vídeos seus a la xarxa. Qualsevol val.

Però avui us volia parlar de la seva feina en un altre format: el llibre. Tyson acaba de presentar Astrofísica per a gent amb presses, una breu obra de divulgació sobre el seu tema preferit: l'univers i com l'entenem des de la Terra. Us deia al principi que la seva llargada curta li juga a favor: quan es parla de temes complexes, millor anar al gra i destacar el més important, o t'arrisques a perdre els lectors pel camí. Tyson controla prou la narració com perquè ningú no es perdi, però a més ho remata anant directe a barraca i no entretenint-se innecesàriament. Aquest és un llibre perfecte per regalar a qui no llegeix normalment divulgació, però també per a l'aficionat habitual a la ciència. Tothom que sigui una mica curiós pot disfrutar d'aquest assaig sense atabalar-se ni cansar-se'n. D'acord, es nota que sóc fan del Tyson i potser això em fa ser menys objectiu, però si feu una ullada al llibre veureu ràpidament que tinc raó. Val la pena llegir-se'l.

dilluns, 11 de desembre de 2017

Snow day

Ahir ens ho vam passar molt bé jugant amb la neu. Avui, amb tot glaçat i la feina esperant-nos ja és una altra història. Escoles tancades, classes cancel·lades i mirant de treballar des de casa tant com puguem...






dijous, 7 de desembre de 2017

Feu molt soroll!

Aprofitant que avui molts de vosaltres esteu de festa, he pensat en posar una mica de música, sobretot per ambientar els viatges cap regions més septentrionals. Començo amb aquesta bonica història de l'últim disc de David Gilmour, dedicada a totes les noies que avui van vestides de groc. Feu molt soroll perquè ens sentit tothom!


I pels qui tenen al·lèrgia al color groc:


dijous, 30 de novembre de 2017

Ressenya: Què!

Miquel de Palol és possiblement l'escriptor català viu que millor domina el seu ofici (amb permís de l'Eduard Márquez, que també posaria als llocs d'honor del nostre top 10). No és tan sols que té un control absolut de la llengua, si no que narrativament és capaç de fer les filigranes que vulgui. Això a vegades dóna lloc a novel·les tan hermètiques que potser costen una mica d'empassar al lector mitjà, portant a l'extrem allò que alguns han anomentat novel·la total, però quan es centra menys en la forma i més en la història, és capaç de produir llibres igual de sorprenents, com Les concessions, Gallifa o Aire Pàl·lid/Palimpsest.

Què! pertany a aquest segon grup més assequible (però no per això de menys qualitat). És la història d'un home aparentment vulgar que s'acaba de mudar de casa i que ràpidament desenvolupa una animadversió patològica envers el seu veí, que realment és un imbècil de categoria que no deixa de tocar-li els nassos intentant fer-se-li amic. La trama és mínima, una excusa per la pirotècnia narrativa de Palol, que aquí fa gala del seu sentit de l'humor més descarnat per construir una brillant comèdia, un gènere que encara no li havia vist treballar i que, com era d'esperar, controla amb tota comoditat. A més, per tot arreu hi pots trobar perles amagades, com per exemple aquesta, molt adequada als moments que vivim: "El mal no és la crueltat (...). El mal són les riallades davant la crueltat, i la civilització és d'això dir-ne refinament".

Què! és una novel·la que flueix molt bé i es llegeix ràpid i que, malgrat la seva aparent lleugeresa, té una mala bava considerable, amb una col·lecció de perdedors ben ridícula (el protagonista m'ha recordat els personatges vividors i nihilistes de Joaquim Carbó, però en versió misògina, egoïsta, sociòpata, psicòpata i malparida, un paio desagradable que s'acaba fent entranyable, molt ben construït) i un us desacomplexat del sexe, marca de la casa. Els fans de l'autor disfrutaran, sense dubte, però també hauria d'interessar a un públic més ampli que vulgui fer unes quantes rialles amb un llibre ben escrit. Molt recomanable.

Aprofito per felicitar Angle Editorial pels seus 25 anys i per tota una colla d'encerts recents, entre ells fitxar en Palol. Se'ls ha de reconèixer la visió i les ganes de voler córrer riscs que altres editorials d'aquesta mida eviten. Aquesta setmana la meva tauleta de nit estava plena de llibres seus. Espero poder-ne comentar un altre en breu.

dimarts, 28 de novembre de 2017

Ressenya: Eren ells

Reprenc les ressenyes després d'una setmana de descans (o sigui, de massa feina per escriure el blog) amb el penúltim Pin i Soler, un premi amb un jurat que darrerament està marcant una línia molt interessant (vegeu el d'aquest any, per exemple). Es tracta d'Eren ells, la primera novel·la del poeta Carles Rebassa que, a més, va rebre el Premi Ciutat de Barcelona. 

Abans de tot cal dir que és un llibre molt ben escrit, com es podia pressuposar pels tipus de premi que ha rebut. Això és evident des de la primera plana. No es veu per enlloc la vacil·lació típica de l'opera prima. En Rebassa és un bon narrador i posa els personatges sobre el taulell amb rapidesa, i després els fa moure amb agilitat, amb uns canvis de registre ben aconseguits. És una novel·la iniciàtica centrada en uns adoelscents que comencen a convertir-se en adults, en això no és especialment original, però el recurs està molt ben utilitzat. El sexe és un dels motors que els mou, però en el llibre es tracta sense donar-hi excessiva rellevància, i l'efecte és poderós. Pràcticament tots els mascles exhibeixen alguna mena de comportament homosexual, però amb tota naturalitat, sense que això xucli l'argument. Són més importants les dinàmiques de poder i les relacions que s'estableixen entre ells, que poc a poc van anunciant el drama. En alguns moments m'ha fet pensar en un Bret Easton Ellis moderat o fins i tot en Dennis Cooper quan no desfasa. 

Molts poetes tenen un problema quan es passen a la novel·la: donen més importància a la forma que a la narració. En Rebassa no cau en aquest parany i utilitza amb destresa les eines pròpies del gènere, sense abandonar tot el que ha après en els seus llibres anteriors. L'equilibri entre imatge i acció està molt ben aconseguit. En resum, per mi ha estat tot un descobriment, que em fa esperar amb ganes el següent pas endavant de l'autor. Recomanable.

dimecres, 15 de novembre de 2017

Lluitar contra els prejudicis

[Vaig escrirue aquest article tip de sentir gent que fa servir arguments absurds per defensar les seves idees. Gairebé totes les posicions són acceptables, però abans cal pensar una mica per què les hem triat. Si no, la democràcia és una broma pesada.]

A tots ens agrada pensar que prenem decisions equitatives i racionals, però els prejudicis són una part inextricable del nostre comportament. No s’han de veure com un mal exclusiu de les societats modernes, al contrari. És probable que sorgissin com un mecanisme protector, perquè ens permeten emetre judicis més ràpids que no si hi intervé el raonament. Això ens pot donar un avantatge a l’hora d’evitar un perill imminent, però el preu que paguem és un nombre elevat de falsos positius: les generalitzacions que fonamenten els prejudicis resulten equivocades molts cops. Això, que és perfectament tolerable en un entorn en què prima la supervivència, com el dels nostres avantpassats, resulta un inconvenient en els entramats socials d’avui dia, on idealment hauria de prevaldre la justícia i la igualtat.
    
Però no és tan senzill lluitar contra aquesta inèrcia biològica. Tres psicòlegs de la Universitat de Harvard van crear el 1998 un test per mesurar les connexions que fem de manera automàtica (www.implicit.harvard.edu). Es tracta de classificar ràpidament paraules de connotacions positives o negatives i imatges de persones de pell clara o fosca. Fent això, queden al descobert associacions inconscients entre color de pell i bo o dolent, que el cervell utilitza perquè no requereixen la participació dels centres racionals i pot anar més de pressa. L’exercici mesura com relacionem sense voler conceptes dolents amb certs grups ètnics, però també es pot mirar per gènere, edat, orientació sexual o qualsevol altre paràmetre. Sorprenentment, persones que consideren que no discriminen mostren un biaix predeterminat en un 40% dels casos. És més: quan es repeteix el test, els resultats són semblants. És a dir, fins i tot sabent que involuntàriament no estem sent del tot equànimes, el pilot automàtic continua desequilibrant la balança.

Una conclusió d’aquests treballs seria que part de les decisions que prenem en la vida estan fonamentades en presumpcions errònies, que només evitaríem si dediquéssim prou temps a pensar-hi. Aquestes preferències amagades, juntament amb altres que potser no ho són tant, serien clau, per exemple, en la freqüent discriminació laboral per motius de gènere. Per evitar-ho, al món de la música s’han popularitzat les audicions a cegues, de manera que no se sap el sexe del qui toca l’instrument. 
    
Un truc tan simple ha fet que el número de dones que es contracta a les orquestres s’hagi doblat i ja s’acosti a la paritat. El problema és més difícil de solucionar en situacions d’estrès, quan hem de prendre una decisió en fraccions de segon. La prova és l’elevat nombre de morts de pell fosca a mans de la policia als Estats Units, que encara tendeixen a disparar més ràpid quan veuen una conducta sospitosa en una persona negra. Tot plegat demostra que els prejudicis existeixen i que no serveix de res creure que nosaltres no en tenim. No ens n’hem de sentir avergonyits: és una resposta natural de la ment. El que cal és reconèixer-ho i fer tot el possible per evitar que ens condicionin el comportament. Per exemple, desconfiant de les primeres impressions i fent l’esforç de recollir tota la informació possible abans de decidir. És important no quedar-nos amb l’opció fàcil, la que ens atrau d’una manera més espontània, perquè com que és la que més beu dels instints, és més fàcil que estigui contaminada per un biaix inconscient.

Això és especialment crític quan hem de prendre decisions que afecten el futur comú, com quan es dóna veu al poble en unes eleccions. La democràcia, que parteix de la base que tots estem capacitats per fer una tria raonada i lliure, no té en compte que els defectes inherents de la ment humana, fàcilment manipulables pels més hàbils, poden portar-nos a opcions del tot il·lògiques. Perquè la democràcia funcioni, hem de poder superar les inèrcies que el nostre entorn social ens ha implantat i triar el que és just.
    
És fals que les coses depenguin del color del vidre a través del qual les contemplem. La realitat és una, el que varia és la nostra manera d’interpretar-la. Per poder-nos-hi acostar al màxim ens hem d’esforçar. La realitat no es pot consumir passivament, com estem acostumats a fer, deixant que els líders ens imposin la seva versió. El proper cop que hi hagi votacions, tothom s’hauria de plantejar si el menyspreu per unes idees o unes persones és merescut o ens estem deixant portar per prejudicis ocults, si un anhel és realment absurd o si estem permetent que els instints parlin per nosaltres.

[Publicat a El Periódico, 11/11/17. Versió en castellà.]

dilluns, 13 de novembre de 2017

Ressenya: El riu encès

Tenia encara pendents algunes ressenyes de llibres interessants llegits durant l'estiu, però ha sigut difícil trobar el moment adequat per tornar a treure el tema. Ho faig avui, abans no passi més temps, començant amb El riu encès de Miquel Martín, aprofitant que l'autor acaba de treure el seu darrer llibre.

En Miquel, a part de ser un conversador il·lustrat i una persona amb la qui és un autèntic plaer compartir una sobretaula, és un dels secrets més ben guardats de la literatura contemporània catalana. És possible que el conegueu  pels seus treballs sobre Vinyoli, de quin n'és un gran estudiós, o per la trilogia que ha fet a Sidillà per rescatar el nostre patrimoni geogràfic i cultural (Els pobles perduts, Els pobles oblidats i Llegendes de mar de la Costa Brava). Però el que és sorprenent és que la seva faceta de novel·lista no tingui més ressò.

El riu encès n'és un bon exemple. És una novel·la escrita amb una atenció minuciosa al detall, des de la construcció dels personatges a la tria del temps verbal que empeny la trama. Es nota que és la labor d'algú que s'estima la seva llengua i la seva literatura, que venera els  precedents a la vegada que els actualitza. El riu encès és una novel·la del segle XX, i ho dic com un elogi. Segueix el patró dels drames clàssics catalans, rurals i de postguerra, traslladats més cap al final del franquisme. A vegades pot recordar a Jesús Montacada, en una versió més directa, o també a la Rodoreda, és clar. És un recull de perdedors que se'n van sortint com poden, una novel·la coral dividida en dues parts, amb personatges que es creuen i es van fent grans. Estan especialment aconseguides les escenes vistes amb els ulls dels nens, però també l'evolució dels protagonistes i com maduren a cops. M'ha interessat especialment el retrat que fa de com les malalties mentals afecten una família. I, finalment, se li han d'elogiar el ritme, que no decau en tota l'estona, i l'atmosfera tan ben aconseguida, que et trasllada al lloc i a l'època sense haver de perdre el temps amb descripcions innecessàries. 

Com deia abans, les novel·les del Miquel mereixen arribar a un públic ampli perquè tenen tots els elements que atrauen al gruix de lectors habituals en català. Però, a més, la seva prosa té una qualitat que la posa un parell de graons per sobre de la resta. Tinc la impressió que pel Miquel tenir més o menys èxit té una importància relativa. La seva recompensa més gran ha de ser la satisfacció de crear aquestes petites peces d'orfebreria amb vida pròpia, que és el somni de tot escriptor. Molt recomanable descrobrir-les.

dimecres, 8 de novembre de 2017

Vaga general


Perquè hi ha moltes coses que no haurien d'estar passant a Europa en el segle XXI, aturem-nos i protestem.

divendres, 3 de novembre de 2017

És difícil...

Deia ahir que tocava parlar d'alguna cosa que no fos política però és difícil quan passa el que està passant. Costa trobar paraules, i és trist que les cançons polítiques de fa 40 anys tornin a servir per expressar la nostra frustració. Que poc que hem avançat.



Que poques paraules tinc 
i les que us dic són tan gastades... 
Caldrà buscar nous camins 
on no calguin les paraules. 

Que poca força que tinc 
tants de cops l'he malmenada... 
La vull tota per demà 
quan la gesta porti l'alba. 

Quanta ràbia que tinc, 
potser cal ser gos des d'ara, 
quanta ràbia que tinc 
i no vull pas oblidar-la. 

Que poca esperança tinc, 
i potser caldrà deixar-la, 
que no sigui que esperar 
ens allunyi més dels actes. 

Quanta misèria que tinc 
sota els peus, damunt l'espatlla, 
i la vull guardar amb mí 
fins al jorn dels miserables.

dijous, 2 de novembre de 2017

Tornem a la ciència

Tot i que els esdeveniments polítics acaparen moltes planes i hores aquests dies (també d'aquest blog), no oblidem que el món continua rodant... Així que aquí teniu la dosi habitual de ciència, pels qui hi estiguin interessats.

Avui us deixo els links a tres articles publicats a l'ARA. En el primer parlo de com virus i humans hem evolucionat plegats. En el segon continuo amb els microbis i explico com, sorprenentment, s'estan usant bacteris per lluitar contra la malària. I l'últim va sobre les proves d'ADN que fa la policia científica, que aviat ens podrien proporcionar un retrat robot dels sospitosos.

Per cert, si sou professors de ciència de secundària, potser us interessaran aquests cursos que organitza la Fundació Catalana per a la Recerca i Innovació. En un d'ells faré un seminari sobre la ciència de l'envelliment, un tema que hauria d'interessar a tothom...