dissabte, 16 de febrer de 2019

Torna l'Onada

Està ja imprimint-se la segona part de Fills de la Setena Onada, que es titula Tots els símbols de la por. Aquesta mini-sèrie sempre va estar plantejada com un díptic, i això m'ha permès planejar tot l'arc perquè s'adapti als tempos que volia. Si el primer llibre era més un misteri contingut en un entorn localitzat, aquest és una novel·la amb més acció i èpica. A la primera vaig deixar molts interrogants, que es resoldran en la segona. És el que jo en dic una "novel·la de crispetes", com els blockbusters que anem a veure al cinema. Si us agraden aquestes històries, ja ho sabeu. Us en donaré més detalls les properes setmanes, i també parlaré d'una segona novetat que trec de cara a Sant Jordi, molt diferent, i de la qual encara no se n'ha dit res enlloc...

Ah, i si esteu per Girona el dissabte que ve, podeu venir a veure'm parlar dels Fills a Cal Mot. Passeu a saludar!


dimarts, 5 de febrer de 2019

Fent neteja al món acadèmic

Estava veient l’altre dia per enèsima vegada 'The party', la comèdia que aquí es coneix com 'El guateque', i em va tornar a xocar la dura trama d’abusos a les joves aspirants a actriu que, malgrat que està tractada tangencialment, és un dels temes clau de la pel·lícula. L’any 1968, Blake Edwards ja denunciava que aquesta era una pràctica habitual en el seu entorn, àmpliament tolerada i acceptada. El més sorprenent és que, 50 anys després, la situació no havia canviat gaire: el personatge del productor fa servir a la pel·lícula unes tàctiques semblants al que diuen era el modus operandi de Harvey Weinstein. Ha fet falta el moviment #MeToo per a què la indignació es col·lectivitzés suficientment i provoqués una reacció prou forta per destronar aquests depredadors.

En aquest últim any s’ha evidenciat fins a quin punt és encara prevalent la submissió de la dona al desig sexual dels homes poderosos. Que això passava a Hollywood era una cosa que es podia sospitar, perquè semblava poc probable que la figura històrica del peix gros que s’aprofita de les 'starlets' hagués desaparegut de la nit al dia. Simplement, els abusadors havien passat a actuar amb més discreció, i es continuaven beneficiant de la cultura del silenci que regna en la majoria de confraries. Però ha sigut impactant veure com aquest patró es repetia també en altres entorns, com en l’acadèmic.

Les notícies dels abusos a universitats i centres de recerca han passat més desapercebudes, potser perquè els implicats són poc coneguts fora dels seus cercles. Darrerament s’ha revelat que més d’un investigador de prestigi també aprofitava la posició avantatjosa que els havia donat l’èxit de la seva recerca per imposar-se a les dones que estaven per sota d'ells, des d’estudiants a professores més joves, i que, malgrat que eren fets coneguts, havien actuat amb total impunitat durant anys, degut a l’estatus que havien aconseguit. També hi ha depredadors en les elits intel·lectuals.

La internet ha permès destapar aquestes situacions d’abús crònic, que estaven molt soterrades en el món acadèmic i no eren només de caire sexual. Per exemple, al Regne Unit s’ha retirat per primer cop el finançament a una investigadora important, acusada de maltractar la gent del seu grup. A més, ara hi ha webs que permeten denunciar anònimament irregularitats en articles científics, sense por a les represàlies o a veure com les queixes són desestimades per les universitats implicades. Aquesta mena de comportaments poc ètics, sovint tolerats per estructures de poder corruptes construïdes sobre capes d’amiguisme, abans tenien un impacte molt més limitat, però ara no poden ignorar-se un cop la informació arriba als canals adequats i es globalitza.

Per això la força de les masses és, avui en dia, més real que mai. Les xarxes socials han creat una eina fantàstica que ens permet aplicar una forma de justícia alternativa quan els mecanismes oficials no funcionen, que és sovint. Així podem trencar per fi el cercle de protecció que els que ocupen llocs privilegiats s’han dispensat sempre els uns als altres. Però hem de ser conscients de la responsabilitat que tenim. La mateixa naturalesa d’internet la fa incontrolable i, moltes vegades, manipulable. El que hi passa té un impacte immediat en el món real, i això vol dir que ens hem convertit a la vegada en jutges i executors d’una condemna que no sempre és proporcional al pecat. Hem d’aconseguir evitar per damunt de tot el linxament virtual, tan temible com la seva versió física, i no oblidar mai que un dels pilars de les societats avançades és la presumpció d’innocència. 

Però malgrat els riscos evidents, de moment el balanç sembla positiu, també a l’entorn de la ciència. En resposta als moviments socials, molts centres han reforçat les seves polítiques d’igualtat i estan demostrant una tolerància zero amb els comportaments despòtics, per desgràcia habituals en aquest àmbit. A la vegada, els científics que han manipulat dades de forma barroera estan sent escarnits en públic, i la seva reputació se’n ressent. Tots ells s’ho pensaran dues vegades abans de tornar-ho a fer.

La ciència requereix vocació i sacrifici, però sembla que hi ha tants estafadors, males persones i depredadors com a qualsevol altra professió. La globalització de la informació ens ofereix la possibilitat de canviar-ho. Nosaltres també estem fent neteja i el resultat serà un entorn de treball més sa i uns avenços científics més fiables. I així, entre tots, construirem finalment un món més just.

[Publicat a El Periódico, 2/2/19. Versió en castellà.]

dissabte, 2 de febrer de 2019

Una mica de ciència

Aquí teniu el recull habitual d'activitats científiques...

Als cinc minuts de ciència d'El Balcó de la SER últimament he parlat d'úters artificials, els gens de la monogàmia, la superconductivitat a temperatura ambient, i de les sorpreses que amaga el microbioma.

Mentrestant, a l'ARA he parlat del racisme, que no té cap base biològica, per molts que alguns s'entestin en dir-ho, i de la sorprenent possibilitat que l'Alzheimer es pugui transmetre.

dimecres, 23 de gener de 2019

La nova vida de La reina de diamants

Fa poc més de quatre anys es publicava La reina de diamants, un experiment en forma novel·la negra escrit a vuit mans entre el Lluís Llort, el Sebastià Benassar, en Marc Moreno i jo mateix (si seguiu el link del títol podreu llegir més coses sobre el making of i algunes crítiques). Ara la novel·la pren nova vida perquè inaugura el segell en castellà de la mateixa editorial que la va treure originalment. Els mateixos autors l'hem traduïda i, repassant-la després de tot aquest temps, encara penso que ens va sortir una història molt potent, amb elements clàssics del gènere i alguna sorpresa pel camí.

Si us la vau perdre la primera vegada, la podeu repescar ara traduïda (o en versió original). I si no n'esteu convençuts, heu de saber que l'han recomanat com una de les millors novetats del festival BCN negra d'enguany i n'han dit elogis com aquests:




"Toda la trama está perfectamente sustentada por estas cuatro voces (...). Hay experimentos que merecen repetirse." (Púnica).

"Una historia que va evolucionando y que en cada momento va tomando la voz de cada una de ellas. Muy innovadora en este aspecto. (...) Ya sabemos dónde hay que dirigirse para encontrar la novela negra de hostia dura." (Moon magazine)

"Cuatro escritores al servicio de una historia. Una brillante historia negra. En La reina de diamantes hay corrupción, hay explotación sexual, hay critica social, hay ritmo, hay muerte, hay diversión. Hay una gran novela." (La oveja negra)

"La genialidad de esta novela recae en el hecho de que ninguno de los autores pierde su propia voz ni su propia manera de escribir."  (La petita llibreria)

"Es todo un homenaje al género negro más clásico. Una delicia para el lector negrocriminal." (Cruce de caminos)

"Cargada de sexo y de violencia, la trama está bien razonada. Los giros, se trata de una novela de conspiraciones, son diversos y dotarán al argumento de un buen ritmo. (...) Un libro que se lee rápido y se disfruta lento." (Abrir un libro)

"Una novela equilibrada, sin sobresaltos, algo complicado cuando es más de un autor, y aquí son cuatro que mueven sus cartas con el aplomo debido. Con oficio." (A toda costa)

"La perfecta sincronización entre los cuatro escritores nos deja una novela corta pero intensa."(Negra y mortal)

"Una novela negra, violenta, poderosa. Un ejercicio literario arriesgado en el que los autores podían haber salido mal parados. Nada más lejos de la realidad. Un pulp mediterráneo que nadie debería perderse." (El sillón de orejas)

divendres, 18 de gener de 2019

10 year challenge: la meva versió


M'apunto a la moda del 10 year challenge, el primer meme de l'any, que es basa en penjar dues fotos separades 10 anys (11 en el meu cas). No sé si és bo o dolent que el que més hagi canviat del meu aspecte siguin les ulleres... En tot cas, si algunes conspiroparanoies tenen raó, que tot podria ser, la meva foto no crec que ajudi gaire als algoritmes del facebook, o sigui que consciència tranquil·la. Ara que, ben pensat, potser hagués sigut millor posar aquesta versió:


divendres, 11 de gener de 2019

Primer recull mediàtic de l'any

Aquí teniu unes quantes coses que potser us poden interessar...

A l'ARA vaig comentar una notícia sobre un nou assaig clínic d'immunoteràpia, un tractament que pot ser molt important pel càncer.

Aquí teniu una ressenya del sopar/debat que vam fer al Trinxat de Girona, que va ser una experiència molt interessant. I el dia de Sant Esteve em vaig passar pel Terrícoles de BTV, per parlar dels últims llibres i una mica de ciència, també:



Mentrestant, Dins la capsa meravellosa ha anat fent camí (fins al punt que ja té tres traduccions en marxa), i n'han parlat aquí:
-La Mixa el recomanava al seu blog.
-La Tumateixa el ressenyava.
-El rincón de los libros, també el recomava.
-Apareixia a la llista de llibres infantils i juvenils recomanats per Nadal d'El Periódico.
-I, finalment, era un dels llibres il·lustrats seleccionats a l'Àrtic de BTV (minut 2:00).



Estem molt contents de l'acollida que ha tingut el llibre, realment no ens podem queixar. Moltes gràcies a tots els qui l'heu comprat, regalat i recomant!

dilluns, 7 de gener de 2019

Un nou univers sota terra

En la majoria de les històries de ciència-ficció en què apareixen extraterrestres, ja siguin escrites o en algun mig audiovisual, els alienígenes tendeixen a ser dissenyats seguint criteris antropomòrfics (semblen humans disfressats, per entendre’ns) o, a tot estirar, barregen elements de diversos animals coneguts per construir bèsties frankensteinianes que semblen sortides d’una esbojarrada sessió de patchwork biològic. Però és molt possible que quan trobem els primers organismes de fora d’aquest planeta no tinguin res a veure amb tot això, sinó que siguin simples microbis.

Al cap i a la fi, els microorganismes de la Terra són molt més abundants que tots els altres éssers vius junts, i és lògic pensar que si hi ha vida en altres racons de l’univers haurà començat també en format unicel·lular, que és el més simple, igual que aquí. Quins camins haurà seguit després, ja és més difícil d’imaginar, perquè les opcions són infinites, però almenys podem pressuposar que el punt de partida s’assemblarà al nostre. En lloc d’homenets verds, doncs, hauríem d’estar especulant sobre bacteris i virus que creuen l’espai sideral a cavall d’un cometa, que seria un escenari més realista.

Però no necessitem sortir de l’atmosfera per topar amb formes de vida que no hem vist mai abans. Sabem que només hem descobert una petita fracció dels microbis amb què compartim la Terra: a prop de nosaltres s’amaguen milions d’éssers que encara no hem aconseguit descriure i que és molt possible que mai arribem a catalogar per complet. Aquest és un fet conegut des de fa temps, però el que no esperàvem era que, a part dels microbis que habiten la superfície del planeta amb nosaltres, sota els nostres peus hi havia tot un univers microscòpic amagat que esperava a ser descobert.

Aquest ha sigut un dels regals d’aquest Nadal per als biòlegs: fa unes setmanes es van anunciar en un congrés els resultats dels últims deu anys d’investigació d’un equip de 1.200 científics de 52 països, anomenat Deep Carbon Observatory, que, entre altres coses, han estat buscant formes de vida invisibles. El truc ha sigut mirar dins de la Terra, no a sobre. Els científics han utilitzat sondes per perforar fins a cinc quilòmetres de profunditat, i allà han trobat un ecosistema vast i riquíssim que sobreviu en condicions que nosaltres consideraríem extremes: sense llum, amb molt pocs nutrients i amb altes temperatures i pressions. A partir d’aquestes observacions, han estimat que sota terra hi ha fins a 23.000 milions de tones de microorganismes, que junts pesarien centenars de vegades més que tots els humans. Alguns dels bacteris que s’han trobat sembla que han sobreviscut milers d’anys, utilitzant un metabolisme de mínims, un fet insòlit.

Una peculiaritat d’aquest complex regne biològic que acaba de ser detectat és que no l’ha trepitjat cap humà. Fa, doncs, mil·lennis que evoluciona al marge de la nostra activitat. Malgrat que hem alterat substancialment l’escorça del planeta, no sembla que hàgim tingut gran influència en els milions d’organismes que viuen dins i que, fins ara, ens havien passat desapercebuts. Això fa pensar que si algun dia ens extingíssim tots els animals, i fins i tot les plantes, el planeta continuaria abocant vida en milions de formes diferents, confortablement protegida sota quilòmetres de terra i roques, sense ni tan sols necessitar l’energia del sol. Tot i que, evolutivament parlant, els humans som molt complexos, no som ni de bon tros els organismes més abundants ni els més resistents. Si desapareguéssim, el planeta no ens trobaria gaire a faltar.

Els treballs no es publicaran fins d’aquí uns mesos i llavors sabrem tots els detalls de les noves investigacions, que només recullen una petita mostra de tot el que s’amaga a l’interior de la Terra. En tot cas, podem dir que és fascinant que, malgrat tots els segles que fa que escorcollem els cinc continents, encara hi hagi zones verges carregades de tresors inimaginables.

L’exploració de l’espai és un somni antic de la humanitat, però planteja una sèrie de reptes difícils de resoldre a curt termini. El principal és l’enormitat de l’escala de distàncies que s’utilitza a nivell interplanetari, molts ordres de magnitud superior al que ens és convenient. Mentrestant, caminem sobre un mar de vida inexplorada que amaga mil sorpreses més. Tot això demostra que no coneixem encara prou bé la casa que hem poblat. Per als biòlegs, possiblement sigui més productiu mirar menys cap a les estrelles i més cap al terra que trepitgem.

[Publicat a El Periódico, 05/01/19. Versió en castellà.]

dijous, 3 de gener de 2019

Resum de l'any (un pèl tard...)

És tradició als blogs acabar l'any fent balanç, però aquesta vegada m'he despsitat i quan me n'he adonat ja havia passat la data. Així doncs, començaré l'any fent balanç, per variar una mica.

El 2018 ha sigut l'any de tota la història amb menys posts al bloGuejat: només 68. No havia baixat mai de 80, però la crisi dels blogs es nota cada cop més i la majoria som menys actius que abans. Tot i això, el meu propòsit inicial (des dels inicis de la segona època) de fer-ne almenys un per setmana s'ha respectat, i això és el que compta. Mirarem de mantenir el ritme i tornar a superar la vuitantena durant el 2019, per consideració amb els pocs que encara us mireu (ens mirem) aquest format juràssic.

En termes literaris (l'altre tema que repasso sempre a finals de cada temporada), el 2018 ha sigut força productiu, amb quatre llibres publicats: un d'infantil (Dins la capsa meravellosa), un de juvenil (l'últim de la col·lecció Sóc un animal), un crossover (el primer dels dos volums de Fills de la setena onada) i un de divulgació (100 preguntes sobre el càncer). Una mica per a tothom, que no sigui dit.

El 2019 també es presenta carregat, amb la conclusió dels Fills de la setena onada ja maquetant-se, un altre llibre infantil (aquest cop amb una nova parella, l'Àngels Bassas) i el meu retorn (per fi) a la novel·la adulta, que tenia abandonada des que vaig enllestir el Cicle de la Manipulació (El rei del món, El joc de déu i Hipnofòbia) ara fa set anys. Serà el principi d'una nova trilogia, el Cicle de l'Emigrant, un cop més feta de novel·les independents que només compartiran el tema de fons, de la quals ja estic treballant en els dos següents llibres pensats (cosa que m'hauria de mantenir ocupat almenys cinc anys, si vaig al mateix ritme que la primera!). Ja anirem parlant de tot plegat els propers mesos, com sempre.

I això és tot per ara. Ja ens anirem veient per aquestes planes, perquè el bloGuejat continuarà en marxa mentre hi hagi gent que el llegeixi. Que tingueu un bon 2019!

dimarts, 1 de gener de 2019

Bon any nou a tothom!

Que el 2019 vingui carregat de coses maques per a tothom! Ens veiem al blog i a les xarxes, com sempre.

dimarts, 11 de desembre de 2018

El moment de decidir el futur de la humanitat

[Fa uns dies vaig escrirue a l'ARA aquest article d'opinió sobre el tema de la manipulació genètica d'humans. Em van qeudar unes quantes coses a dir, i aquest cap de setmana hi he tornat des d'El Periódico, aprofundint en aspectes que només havia pogut esbossar en el primer. Digueu la vostra opinió!]

Els naixements de dues nenes, els gens de les quals han estat modificats pel laboratori del biofísic xinès He Jiankui per fer-les resistents al virus de la sida, és un dels avenços científics més rellevants del segle. També és un exemple del que passa quan la ciència insisteix a operar al marge de la societat. Però sobretot és un toc d’alerta: tenim davant un camp de mines i ens cal una estratègia per travessar-lo sense fer-nos mal, si volem gaudir del que hi ha a l’altra banda.

La resposta dels experts en l’anunci del doctor He ha sigut força unànime. Tot i que alguns han lloat la innegable importància del seu treball, la majoria n'ha destacat el comportament poc ètic: ha desoït les recomanacions i ha posat en risc la vida de persones que no poden donar el seu consentiment (encara no es coneixen els efectes secundaris de les tècniques) a canvi d’uns beneficis dubtosos (el mateix objectiu es pot aconseguir de maneres més segures i senzilles). La seva universitat ja s’ha desmarcat dels experiments i ha anunciat que investiga accions legals perquè, tot i que la Xina no té lleis que prohibeixin aquestes modificacions genètiques, sí que hi ha una normativa ètica. El doctor He, que sembla que no ha calibrat prou bé les conseqüències de la seva recerca, ha optat per desaparèixer fins que les aigües es calmin.

Parts d’aquest cas remeten a records foscos com l’estudi de Tuskegee, en el qual el Govern va experimentar amb grangers negres d’Alabama sense ni informar-los ni preocupar-se pel dolor causat. Aquesta tragèdia és un dels motius pels quals ara existeixen normes per regular la participació d’humans en estudis mèdics. El fet que el doctor He hagi triat un gen implicat en una malaltia que es pot evitar d’altres formes reforça la idea que l’experiment s’ha fet sobretot per demostrar que la tècnica és factible i no tenint en compte la salut dels subjectes implicats. Això és un error majúscul.

Per altra banda, el fet que sigui possible alterar els gens abans de néixer és un canvi de paradigma que ens porta al territori del transhumanisme, el corrent filosòfic i científic que creu que hem d’aprofitar la ciència per anar més enllà de les possibilitats actuals, evolutivament parlant. Les nenes nascudes a la Xina podrien ser el primer pas cap als post-humans, una nova espècie d’homínids més avançats que l’‘Homo sapiens’. Dit així pot fer una mica de por.

Però com molts altres avenços, la modificació genètica no és necessàriament dolenta. Pot evitar malalties hereditàries o protegir-nos contra altres de més freqüents, com el càncer o l’Alzheimer. La majoria de gent estaria d’acord amb aquestes intervencions, sempre i quan es pugui garantir que no tindran efectes negatius. Més polèmic serà si proposem millorar l’ésser humà fent-lo més fort, més intel·ligent o potenciant qualsevol altra característica que ens sembli positiva. Mentre que els transhumanistes advocaran per liberalitzar l’accés a les modificacions, els més bioconservadors lluitaran per dibuixar aquí la línia vermella. El següent nivell seria el de les alteracions purament estètiques, capricioses o amb poques utilitats pràctiques, que segurament generaran més rebuig.

El fet que el doctor He hagi començat per una edició genètica que, segons com, es podria incloure en aquest últim grup, complica innecessàriament les coses. Sense poder justificar la urgència de la seva intervenció, està generant una onada de queixes que pot acabar en un aturada total d’aquesta línia de recerca. Els efectes d’haver fet les coses sense pensar-les prou bé és que s’alcen obstacles que dificultaran els avenços en un camp amb el potencial de ser crític per al nostre futur com a espècie.

Sembla que ja hi ha humans modificats entre nosaltres, i és lògic pensar que n’hi haurà més. Queda clar, per si algú ho havia dubtat, que el transhumanisme és inevitable. La qüestió ja no és si hem de manipular o no embrions humans, si no com hem de fer-ho. I, sobretot, com hem de regular-ho. Degut a l’assequibilitat de les tècniques d’edició genètica podria semblar que volem posar tanques al camp. Si l’energia atòmica fos igual de fàcil de produir, cada país (i cada grup terrorista) ja tindria prou bombes per fer saltar el planeta pels aires. I, possiblement, algú ho hauria aconseguit. ¿Destruirem l’espècie humana ara que podem jugar amb els nostres gens a voluntat? Depèn tan sols de nosaltres. La clau és decidir com i fins on volem que canviï la humanitat i trobar la manera d’evitar desviar-nos d’aquest pla.

[Publicat a El Periódico, 8/12/18. Versió en castellà.]

divendres, 7 de desembre de 2018

Recull mediàtic de la setmana

Per anar enllestint la setmana, us deixo amb algunes coses que he fet darrerament.

Al diari ARA he publicat una plana doble sobre l'iniciativa de llegir el genoma de tots els éssers vius (sí, es factible). També hi vaig escriure un article d'opinió sobre les conseqüències d'editar el genoma d'embrions humans, després de l'anunci del naixement de les bessones xineses.

A la revista Quadern he publicat un assaig sobre el llenguatge científic i com encaixa el català en aquest mon.

Mentrestant, a la ràdio vaig fer una col·laboració al Serioses de Catalunya ràdio recomanant unes quante sèries de tots els temps que m'han agradat (a partir del minut 52.10)

I a la tele de La Xarxa em van entrevistar pel Weekly Mag. És mitja hora llarga repassant llibres i ciència... en anglès. O sigui que si voleu practicar, ja sabeu.



I acabo amb un parell de ressenyes:

Ella hoy recomana La capsa meravellosa.
La petita llibreria recomana Fills de la Setena Onada.

dissabte, 1 de desembre de 2018

Ressenya: Dins el riu, entre els joncs

Reprenc les ressenyes que em quedaven pendents d'abans que desconnectés per fer promo dels meus llibes recents. La primera, l'última novel·la d'Antoni Munné Jordà, Dins el riu, entre els joncs, que han publicat les Males Herbes. Ja he dit altres vegades que soc fan de l'Antoni, un gran coneixedor de la ciència-ficció i un autor molt joganer (recordeu aquest llibre), especialista en buscar els límits formals de la narrativa. En aquesta novel·la, però, ha fet una cosa totalment diferent.

Com explica el mateix autor, Dins el riu, entre els joncs és una novel·la realista sobre els catalans que van allistar-se a la División Azul. Seguim les desgràcies de tres joves, amb motius molt diferents per voler anar a la guerra a lluitar amb els nazis, tots molt comprensibles des del punt de vista humà, mentre lluiten i miren de sobreviure al front rus. L'únic joc que es permet Munné en aquest llibre és que la narració de cada personatge (que s'alternen ordenadament) sigui en una persona verbal i un temps diferents. Per la resta, és un exercici gairebé perdiodístic, sense cap pirotècnia, molt formal i, com sempre, molt ben escrit. Seria com si Truman Capote hagués volgut parlar dels soldats enviats per Franco a l'escorxador rus enlloc dels criminals comuns que protagonitzen A sang freda.

És un llibre inesperat venint d'en Munné Jordà (com ho son tots, de fet!), no perquè no hagi fet novel·les realistes abans (la fantàstica Entre Sant Peters i Sant Pau ja tocava un tema semblant, però més literàriament), si no per com està l'autor de contingut. És, bàsicament, un reportatge, escrit de forma periodística, amb molts detalls i fins i tot cites de persones reals. I aquesta és la seva gràcia: que malgrat escollir tres personatges de ficció, sembla que tot el que explica hagi passat exactament així. 

Si us interessa el tema, és un estudi molt ben documentat i narrat que, a més de les seves virtuts informatives, conté una sèrie de drames humans explicats d'una manera colpidora. Una novel·la sobre un tema poc tractat en la nostra literatura, feta amb cura i molt d'ofici. Ara només ens queda esperar que l'Antoni no compleixi la seva amenaça de deixar d'escriure novel·les, perquè cada llibre seu demostra que és un dels autors catalans amb coses més interessants a dir.

divendres, 23 de novembre de 2018

Les dones i els nens primers?

Aquest planeta disposa d’un autèntic tresor biològic, organismes tremendament diversos, capaços de sobreviure en condicions extremes, d’una complexitat física esculpida per mil·lennis de selecció natural i dotats d’uns engranatges microscòpics que funcionen amb una exactitud que desafia la lògica. Però potser el que em fascina més de la vida terrestre, i perdoneu-me per ser tan antropocèntric, és la riquesa cultural de les tribus humanes.

El que aquests fràgils bípedes de cervells hiperactius hem arribat a construir a cops d’imaginació i ingenuïtat rivalitza sense problemes amb la sorprenent orfebreria aleatòria de l’evolució. Una gran part de l’encant de la cultura és no ser homogènia. El percentatge de la nostra humanitat que heretem a través dels gens té un full de ruta molt clar i, tot i que aparentment no ho sembli, varia només dins d’un petit marge, ben definit. Però totes les altres coses, que adquirim de l’entorn a partir del primer alè, tenen una flexibilitat majúscula i poques normes que sigui necessari respectar. És per això que la diàspora humana pels sis continents ha generat un enorme catàleg de cultures, amb alguns trets comuns, certament, però també amb diferències força substancials.

A alguns els agradaria poder escombrar aquesta diversitat per simplificar el que defineix els humans, i s’esforcen a destruir les cultures menys voluminoses en nom dels suposats avantatges de la globalització. Sovint, són els mateixos que troben excessiva la varietat del nostre ADN i ens voldrien tots tallats per un patró genètic similar. Veurem qui guanya la picabaralla entre les tendències naturals i l’estupidesa, que és una batalla que es preveu llarga.

Mentrestant, haurem de bregar amb l’efecte col·lateral de la diversitat: la dificultat de posar-nos d’acord. Per exemple, a l’hora de definir normes que es puguin aplicar de manera universal. És evident que resulta extremadament difícil adoptar un codi moral amb què tots ens puguem sentir còmodes. Un debat recent en aquest camp l’ha propiciat la necessitat de programar els futurs cotxes intel·ligents, que pot ser que en algun moment es trobin en la conjuntura d’haver de determinar si atropellen un vianant o ho l’esquiven posant en risc els passatgers.

Quan els humans hem de prendre decisions d’aquest tipus, no tenim temps de processar totes les variables, i l’instint s’acaba imposant a la raó. Però un ordinador no té aquestes limitacions: per això necessita seguir una sèrie de directrius clares.

Uns científics del MIT han fet un experiment 'online', anomenat Moral Machine, per determinar com les diferents cultures responen al dilema ètic del cotxe i veure si així podia derivar en una regulació única. Es tractava d’escollir opcions binàries molt simples. ¿És preferible que es mori un nen o un home? ¿Un home o dos homes? ¿Un home o una dona? ¿Un home o un gos? ¿Un metge o un sensesostre? ¿Un jove o un vell? ¿Una persona obesa o un esportista? ¿Un criminal o un ciutadà obedient?

Els resultats de 2,3 milions de respostes repartides per tot el món, publicades fa un parell de setmanes a 'Nature', revelen un cert codi moral bàsic transversal. Globalment, hi ha una tendència compartida a preferir salvar humans abans que animals, els més joves i com més persones millor. Però si mirem els detalls, les dades són heterogènies i demostren que les diferents cultures es divideixen en tres grans grups (etiquetats com a occidentals, orientals i meridionals), que expressen preferències divergents. Així, en les meridionals (l’Amèrica Llatina, França, nord de l’Àfrica) salvarien abans les dones, els nens i els individus de nivell social elevat. En canvi, en les orientals (Pròxim Orient) valoren més les persones d’edat avançada i els homes. I en les occidentals (on estem inclosos) compta més el nombre de persones i la joventut.

La conclusió d’aquest estudi és que ens costarà escriure les instruccions per programar els cotxes autònoms, com ens costa estar d’acord a l’hora de definir els drets humans bàsics i ens hem d’assegurar que tothom en pugui disfrutar. Cada nació i cada cultura tenen les seves línies vermelles quant a la igualtat, la llibertat de pensament i d’expressió i l’abast de la fraternitat que estan disposades a exercir. Hem d’acceptar que la varietat cultural que ens fa tan interessants és també un obstacle a l’hora de triar una estratègia que ens permeti avançar cap a un futur millor. Però això no vol dir que hàgim de donar-nos per vençuts i de deixar de lluitar perquè el mínim comú denominador sigui cada vegada més gran.

[Publicat a El Periódico, 10-11-18. Versión en castellano.]

dimecres, 21 de novembre de 2018

Una mica de tot

Faig un repàs a algunes coses que he dit i fet aquests dies...

A la ràdio (El Balcó de la SER, cada dijous a les 19.30) he parlat en els meus cinc minuts de ciència de:
-Com afecta la dieta paterna als futurs fills.
-La famosa intolerància a la lactosa i d'on ens ve.
-Les cares de plaer i dolor en diferents cultures.
-La criopreservació.

Aprofitant que estava promocionant llibres fa uns dies, vaig tenir una conversa molt amena amb el Xavi Bundó al Via Lliure de RAC1 sorbe els Fills de la Setena Onada.










I també vaig passar pels Matins de TV3 per parlar del llibre i de ciència en general (a partir de 1h 49m20s):



A l'ARA he publicat articles sobre:
-Els nous fàrmacs antivirals.
-Un polèmic test epigenètic per saber l'edat.

I, finalment, han aparegut aquestes ressenyes sobre els Fills
-Llibres i punt!
-Tumateix llibres.

dimarts, 13 de novembre de 2018

Dins la capsa meravellosa, el making of

Us explico com hem fet Dins la capsa meravellosa. La idea va sorgir d'una conversa amb l'editora, que buscava un text de divulgació per a nens. Jo li vaig proposar explicar com és una cèl·lula, perquè és un tema que visualment dona per molt (a part de ser molt interessant), però que hi posessim un marc de ficció, que sempre és més divertit. Vam estar discutint-ho i treballant-ho i al final vaig parir el primer esborrany del llibre. Volia que fos una aventura i que gràficament fos impactant, per això vaig crear un pare i una filla que fan un viatge al·lucinant a l'interior dels secrets de la vida.

Llavors va ser l'hora de trobar dibuixant. Acostumo a tenir el dibuixant en ment quan escric un conte per nens, però aquest cop la cosa va anar al revés. Va ser l'editora la que em va proposar l'Emilio, que em va semblar una tria excel·lent, i ella mateixa es va encarregar de convèncer-lo (i es veu que li va costar una mica!). La sorpresa va ser que em va triar a mi com a personatge pel llibre (això no estava planejat), cosa que em va semblar un regal inesperat... i tot un honor.

L'Emilio treballa sempre fent uns esbossos de tot el llibre, que després enganxa amb cel·lo o cus per fer el que ell en diu "el monstruo", que és aquesta mena d'acordió que veieu a les imatges. Vaig poder tenir-lo a les mans fa uns dies finalment (només l'havia vist per pdf) i és tota una obra d'art en si mateix. Ho podreu apreciar a les fotos. Vam discutir les imatges a partir del "monstruo" (vaig tenir poca cosa a dir, perquè eren magnífiques i, a més, científicament molt acurades) i llavors es va posar a passar-les en net.

Aquí teniu l'acordió desplegat, que ocupava tot el terra de les oficines de l'editorial, de punta a punta. Com veieu, sembla ja un llibre acabat, però per ell eren només proves...

A la foto de sota veureu les notes que hi anava afegint a partir dels emails que ens intercanviàvem, i que son coses que van acabar a la versió definitiva. Ah, i veureu que al títol original la capsa era màgica, no meravellosa, però ho vam canviar per no relacionar ciència amb màgia... i perquè a Madrid es veu que hi ha un local de fama dubtosa amb aquest nom.


I a aquesta última foto podeu veure alguns dels origninals acabats, que són autèntiques meravelles que podrien estar penjades en un museu (de fet, l'Emilio fa exposicions dels seus dibuixos, com si fossin quadres). Va ser tot una experiència poder-los mirar amb calma a l'editorial. 

L'Emilio va confessar que, malgrat les reticències inicials (perquè era un tema que no dominava), s'ho va passar en gran dibuixant el llibre... i jo encara més veient com la història prenia vida. Ens hem divertit tant que esperem poder repetir tàndem un moment o altre... sempre que els lectors hi estiguin d'acord!

dissabte, 10 de novembre de 2018

Dins la capsa meravellosa

 

Aquests dies he estat a Barcelona fent feina i presentant els llibres que acaben de sortir. Dels Fills de la Setena Onada ja us n'he parlat, ara toca ensenyar-vos Dins la capsa meravellosa, aquest llibre infantil, el meu primer àlbum il·lustrat, que he fet amb el gran Emilio Urberuaga.

Aquí em teniu amb l'Emilio a la seu de l'editorial que ha publicat el llibre, aguantant un dels originals dels dibuixos del llibre, que en si mateix ja és una peça d'art. L'Emilio viu a Madrid i jo a Leicester i no havíem coincidit ni una sola vegada durant el procés de produir l'àlbum. Aquesta foto està feta minuts després de la nostra primera trobada. Malgrat tot, la sintonia ha sigut total des del primer moment que vam començar a treballar plegats. L'Emilio és un artista (encara que a ell no li agrada anomenar-se així) com una catedral, capaç de plasmar en imatges visualment atractives els conceptes més complexes.


I és que Dins la capsa meravellosa va precisament d'això, d'un tema que pot semblar complicat però que és essencial conèixer: la cèl·lula. És un viatge a l'interior de la unitat bàsica de la vida per a poder explicar als nanos (i als pares!) que ens fa funcionar als éssers vius, d'una manera que tothom ho pugui entendre i també que sigui divertida de llegir.
Aprofitant que estàvem per primer cop els dos autors a la mateixa ciutat, i que era la Setmana de làlbum il·lustrat, vam fer una presentació a Casa Anita, una llibreria preciosa al cor de Gràcia. Ens hi van acollir fantàsticament i vam passar una bona estona parlant del procés creatiu i explicant com havíem parit el llibre a una audiència de pares i nens.

L'Emilio va signar un bon grapat de llibres amb els seus rotuladors de colors i jo vaig fer algun gargotet al marge per complementar-los.

A la propera entrada us explicaré més detalls sobre el making of, com sempre, i el tema del llibre, però si teniu nanos petits a la família, jo aniria posant a la llista de reis Dins la capsa meravellosa, perquè estic segur que s'ho passaran bé llegint-lo (o escoltant com els el llegeixen!). 

dijous, 1 de novembre de 2018

Que tingueu una bona castanyada

Nosaltres ja vam celebrar ahir a la nit la festa pagana per excel·lència del calendari cristià, la nit dels morts, que s'ha reinterpretat de moltes maneres al llarg dels anys. La tradició de demanar caramels per les cases per espantar els morts i posar espelmes dins les carbasses es veu que també es feia fa segles a Catalunya, molt abans que Hollywood ho posés de moda, així que el debat Castanyada vs Halloween potser no és tan rellevant com alguns es pensen. Al cap i a la fi, celebrem el mateix. 

Jo, fa uns dies ja vaig menjar panellets i castanyes i ahir vam sortir amb l'hereu a espantar el veïnat, com podeu veure a les fotos (jo, amb la meva samarreta de l'exorcista i la màscara d'un personatge de còmics estimat). Que vosaltres tingueu també avui un bon dia de Tot Sants, sigui com sigui que el celebreu!

dimarts, 30 d’octubre de 2018

Fills de la setena onada: de què va


Una entrada més sobre la meva última novel·la i ja us deixo en pau. Després del making of, em quedava explicar-vos de què va la història dels Fills de la Setena Onada. La idea era fer una mena de Black mirror per a tots els públics, us deia l'altre dia. Però el que no volia era escriure una novel·la de ciència-ficció. Com altres vegades (El joc de Déu, Hipnofòbia...), he partit d'informació científica real per inventar-me una aventura. I l'he situada en un futur molt proper per a què no sonés tant fantàstica. De fet, tots els avenços científics que hi surten o bé son possibles o ho seran d'aquí poc. És, doncs, més d'anticipació que una altra cosa. "Basada en fets reals", es podria dir.

El que volia era, com havia fet a Jugar a ser déus en format assaig, parlar de com la ciència canviarà les nostres vides i l'impacte social d'aquests descobriments. O com serà el planeta en les properes dècades. És a dir, torno a tocar l'ètica de la biomedicina però aquest cop des del punt de vista de la ficció. Què passaria si poguessim manipular els gens dels nostres fills? Podem controlar l'evolució dels humans? És justificable alguna versió de l'eugenèsia? Com podem aturar algú que vulgui saltar-se els límits ètics de la ciència? I, el clàssic: la fi justifica els mitjans? I els que heu llegit altres llibres meus hi reconeixereu també la meva preocupació habitual per parlar del bé i el mal (on són els límits, si pdoen existir l'un sense l'altre, si s'assemblen més del que voldríem...). A més, hi surt com les entitats privades acumulen poder i son ja més importants que alguns països, i fins a quin punt es poden controlar.

Pel que fa a l'argument, el primer volum del díptic explica la història de l'Abigail, una adolescent que està tipa de fer el que tothom espera d'ella, i en Wilbur, un noi que només vol una vida normal i tranquil·la. Una parella que, en principi, no té gaire en comú, es trobarà immersa en un misteri que hauran de resoldre plegats per intentar esbrinar qui és en realitat en Wilbur. Hi haurà intriga, amor, persecucions, violència, una miqueta de sexe... molt en la línia d'altres crossovers meus (amb menys terror que Ullals o Herba negra, amb un humor misteriós semblant al de Doble mortal, però amb més drama de fons), escrita amb la idea de fer passar una bona estona, com una pel·lícula de dissabte a la tarda, amb ritme ràpid i poc farciment. El llibre deixa una porta oberta per qui vulgui seguir amb les aventures de l'Abigail i en Wilbur (per Sant Jordi la conclusió), però també funciona com un capítol independent.

Doncs ja ho teniu. Si us interessa, la podreu trobar a les llibreries. I si us la llegiu, digueu-me que us ha semblat!

divendres, 26 d’octubre de 2018

Com aturar el mal que fan les pseudociències

Les pseudociències poden matar. Els casos d’uns malalts de càncer que es van deixar aconsellar per curanderos ens ho han recordat recentment. Quan permetem que la fantasia entri en el camp de la salut, els riscs son massa elevats. Les pseudociències poden prometre el que vulguin perquè no han de demostrar-ho. Si pots triar un fàrmac que redueix les possibilitats que rebroti un càncer a canvi d’uns efectes secundaris seriosos o una pastilla que te’l curarà del tot sense ocasionar-te perjudicis, és obvi quina opció és més atractiva. Quan estem malalts som especialment vulnerables a aquests enganys. En el negoci de les pseudociències hi ha ignorants benintencionats que realment creuen que han trobat una veritat amagada i altres son simplement estafadors conscients del que estan oferint. Tots dos són igual de perillosos, i s’han d’aturar.

La lluita contra les pseudociències ha de ser a tots els nivells. L’usuari ha de confiar més en el seu sentit comú. Malalties complexes com el càncer requereixen tractaments igual de complexes, i ens està costant molts anys i milions trobar-los. Desconfieu de qui us digui que amb una mica de lleixiu n’hi ha prou. El mateix serveix per condicions tan desconegudes com l’autisme. Si no entenem per què passen, és poc probable que sapiguem com solucionar-les.

També cal augmentar la cultura científica de la població. La ciència no pot ser només terreny d’experts, perquè ens afecta a tots. La ignorància científica ens deixa indefensos davant dels entabanadors. Cal que la ciència tingui més presència als mitjans, que més professionals facin el pas a la divulgació i que tots ens interessem més per aquests temes. Hem de deixar de veure la ciència com el patrimoni exclusiu d’una elit i integrar-la a la cultura popular. Per començar, és bàsic que a l’escola es treballi el mètode científic (observar, analitzar, interpretar, treure conclusions), que és essencial per saber pensar.

El metge ha de tornar a parlar amb el malalt i donar-li la informació i l’empatia que necessita perquè no les busqui a altres llocs. Les institucions han de tenir tolerància zero amb els farsants. És habitual que els ajuntaments permetin fires o xerrades on les pseudociències campen amb llibertat. No és un fet innocent. No podem atorgar cap ombra d’oficialitat a una activitat que pot atemptar contra la salut pública. El Departament de Salut farà bé de continuar obrint expedients sancionadors, i els metges, a través dels seus col·legis, han d’autoregular-se i impedir que s’utilitzi un títol universitari per donar una pàtina de respectabilitat a un engany. Utilitzar certes tècniques per obtenir un efecte placebo pot estar justificat en algunes ocasions, però és molt diferent pretendre curar malalties greus amb aigua i sucre.

I finalment, la llei ha de ser dura amb els qui juguen amb la salut dels altres. Cal que els polítics entenguin l’abast del problema i els legisladors actuïn en conseqüència. Potser així entre tots podrem evitar més morts i danys innecessaris.


[Publicat a El Periódico, 21/10/18. Versió en castellà.]

dimecres, 24 d’octubre de 2018

Fills de la setena onada: el making of

Com faig amb tots els llibres, us penjo un petit making of de la meva última novel·la, Fills de la setena onada, per a qui li interessin aquestes coses.

El projecte va començar la primavera del 2010 (perquè després digueu que escric ràpid...), inicialment amb la idea de provar de fer alguna cosa en anglès, més que res per veure si n'era capaç després de tant de temps vivint en països anglosaxons. Vaig preparar el sumari de la història i vaig escriure'n els cinc primers capítols d'una tirada. I em sembla que me'n sortia prou bé. Però per algun motiu que ara no recordo, vaig aturar-me i vaig dedicar-me a altres coses. Una mica després vaig posar-me a escriure Jugar a ser déus, que en versió original era en anglès, i això em va treure el cuquet de provar d'usar altres llengües. I així el projecte (que en aquell moment es deia A normal boy) va caure en l'oblit...

...fins que, quan estàvem treballant Herba negra, les editores de Fanbooks, sabent la meva inclinació científica i tirada per les històries fantàstiques, em van preguntar si tenia alguna cosa que fos una mena de Black mirror però en format crossover, per a tots els públics, una mica seguint la idea de barrejar ciència i ficció tal com havia fet en altres llibres. Llavors vaig recordar el projecte aparcat i, en una reunió en un bar d'una plaça de Les Corts, els vaig fer el pitch. I les vaig convèncer.

Però hi havia una detall. Una cosa que em passa sempre que parlo d'Ullals o d'Herba negra amb el públic més jove és que em demanen si mai en farem una segona part. A mi i als meus coautors ens fa molta mandra tornar enrere, perquè son històries que van néixer pensades per tenir un sol volum i ens interessa més fer coses diferents. Aquesta vegada volia permetre'm el luxe de crear un arc que es pogués explicar en dos llibres independents, que pogués dir "continuarà..." al final del primer. Fills de la setena onada, doncs, havia de ser un díptic. La idea els va encantar a les editores i em vaig posar a treballar immediatament.

He escrit les dues parts de la sèrie d'una tirada. La primera (que s'hauria d'haver subtitulat Un noi normal) és la que acaba de sortir al carrer. Té un final d'aquells que s'anomenen oberts, com altres llibres meus, però la diferència és que en aquest cas sí que hi haurà continuació, per qui vulgui continuar. De fet, ja està escrita. Per Sant Jordi sortirà la conclusió de la mini-sèrie, de moment amb el subtítol de Tots els símbols de la por, que tancarà les aventures de l'Abigail i en Wilbur. En el proper post sobre el tema us explicaré una mica més de què va tot plegat.

dijous, 18 d’octubre de 2018

Fills de la setana onada, a la vostra llibreria preferida


Això diu la promo: torno a l'atac, amb una novel·la una mica especial per mi perquè sí, és una mica com un retorn. Fills de la Setena Onada és la primera novel·la en solitari que publico des d'Hipnofòbia (2012). Han sigut 6 anys durant els quals he escrit ficció en parella i en grup però també he anat cuinant a foc lent tres novel·les jo sol. Aquesta és la primera del trio que veu la llum. Té una segona part, que ja està fent cua (sortirà per Sant Jordi). La tercera, també enllestida, és una cosa ben diferent, però ja us en parlaré quan toqui.

Fills de la Setena Onada també és especial per altres motius. Quan escric novel·les, les faig de dos tipus diferents. Un grup son llibres en els quals em preocupo per buscar formats nous, noves maneres d'explicar històries i intento eixamplar els meus límits literaris. D'aquestes n'he fet tres, el que anomeno el Cicle de la Manipulació (El rei del món, El joc de Déu i Hipnofòbia), que son experiments formals al voltant del mateix tema. La primera de la segona trilogia és l'altre llibre que us deia que tinc a punt.

L'altre grup de novel·les es podrien englobar sota l'etiqueta de crossovers: històries centrades en el ritme, normalment amb molta acció, ràpides i intentant ser cinematogràfiques i per a tots els públics. D'aquestes n'havia escrit quatre fins ara (Ullals, Els límits de la vida, Herba Negra i Doble Mortal), totes amb altres autors. La mini-sèrie dels Fills és la primera vegada que ho faig en solitari, per això us deia que és doblement especial.

En properes entrades us faré el making of, com sempre, i us parlaré una mica més de la història, així podreu jutjar si us interessa o no.

dimecres, 17 d’octubre de 2018

Les dues cultures, per primer cop en català


La novetat de la qual us vull parlar avui és la primera edició en català del clàssic de C. P. Snow, Les dues cultures, que veu la llum aquesta setmana. És un llibre breu, basat en una conferència que va fer Snow als anys 50 a Cambridge, i una anàlisi posterior d'ell mateix. En parlava l'altre dia a l'article d'El Periódico, així que ja sabeu de què va: un atac a la separació entre ciències i lletres. Té també un interès històric, perquè descriu el classisme anglès que encara regnava a la postguerra i que, per sort, ara ja està molt més diluït. Va ser molt polèmic en el seu dia, perquè va sacsejar una sèrie de normes socials, però pel tema de fons, sembla que hagi sigut escrit fa dos dies.

L'editora d'Àtic dels Llibres em va contactar fa uns mesos per demanar-me si volia fer-ne el pròleg. Em va semblar fantàstic perquè jo, com el mateix Snow, també he defensat sempre que l'educació ha de ser integral i no separar-se tan aviat (deveu estar tips de sentir-m'ho dir...). A més, el llibre el coneixia i em semblava important que estigués disponible a casa nostra. I finalment, i aquí ve la coincidència que ho lliga tot, Snow era de Leicester, la ciutat on visc des de fa una dècada. Estava claríssim que aquest pròleg l'havia de fer jo! Va ser tota una sort (i un honor) que pensessin en mi. M'ho vaig passar molt bé rellegint el llibre i comentant al pròleg el seu valor, i espero que li feu un cop d'ull, perquè tot i que va ser escrit fa 60 anys, moltes de les coses que diu continuen sent igual de vàlides. Encara ens queda molta feina per fer.

Ressenya a La Razón.

dilluns, 15 d’octubre de 2018

Una cultura millor que dues

A començaments de maig de 1959, un home calb d’una mica més de 50 anys va entrar a la Senate House de la Universitat de Cambridge amb un grapat de papers a la mà. Amb el seu aspecte inofensiu i cara de bona persona, ningú s’hauria imaginat que estava a punt de dinamitar els fonaments intel·lectuals del país. No li va fer falta un cinturó d’explosius, sinó que aquell terrorista va fer trontollar l’‘establishment’ britànic amb un simple discurs, la prestigiosa Rede Lecture que l’havien convidat a fer aquell any. La deflagració no va ser immediata: van haver de passar tres anys perquè se sentís l’impacte, després que la xerrada fos publicada per la Cambridge University Press i el crític literari FR Leavis l’hagués destrossat en un article, provocant així un efecte Streisand ‘avant la lettre’ que catapultaria el conferenciant a la fama.

El responsable d’aquell enrenou va ser C. P. Snow, un científic reconvertit en assessor del govern i novel·lista popular d’èxit, que no esperava en cap moment que les seves paraules tindrien aquest impacte. Si llegim el discurs, editat sota el nom ‘Les dues cultures’, veurem que utilitza un to lleuger i irònic, malgrat que el tema de fons és seriós. Després dels atacs de Leavis i els seus acòlits, Snow va aprofitar per explicar amb més detall en el text ‘A second look’ algunes de les idees que només havia esbossat en la conferència, ara sí de manera més acadèmica, per acabar de consolidar el tema.

¿Quin va ser el terrible pecat que va cometre Snow? Sobretot, dir que educar els joves en les matèries d’humanitats deixant de banda la ciència era un disbarat i, per extensió, també ho era el fet invers. El que es necessitava era un aprenentatge que cobrís totes les bases. Això, que ara potser ens sembla obvi, era un anatema a l’Anglaterra de postguerra, encara dominada per un sistema de castes que barrava el pas a les classes més baixes a l’ensenyament superior. L’auge de les ciències a la segona meitat del segle XX estava esborrant aquestes fronteres, permetent que els més humils entressin en l’elit intel·lectual per la porta posterior, i això posava nerviosos els mandarins de lletres que controlaven el país. Snow es va atrevir a constatar-ho en públic i a convidar a acabar de fer caure les barreres socials i culturals que imperaven.

‘Les dues cultures’, juntament amb la corresponent addenda, tornarà a estar disponible a les llibreries catalanes a partir de la propera setmana, i he tingut l’honor d’escriure el pròleg de la nova edició. És un llibre que s’hauria de llegir a les escoles i que tots els mestres haurien de tenir present, perquè, per desgràcia, l’absurda divisió entre ciències i lletres continua imperant avui dia. N’he parlat altres vegades en aquest espai, però cal continuar insistint-hi: la compartimentació precoç del nostre sistema educatiu crea individus incomplets, que s’han d’enfrontar al món coixos d’una pota. És cert que el classisme britànic, que encara cueja a Anglaterra, ens sona obsolet al sud d’Europa; per això, les queixes de Snow en aquest sentit tenen un interès més que res històric. Però la resta del discurs encara és vàlid 60 anys després.

Hem de ser proactius. Mentre que, als anys 50, el coneixement fluïa amb dificultat, actualment qualsevol pot complementar les deficiències de la seva educació amb material assequible. Per exemple, la trilogia de divulgació que Yuval Noah Harari ha publicat aquests últims anys. És esperançador veure en la llista de ‘best-sellers’ llibres que barregen ciència i humanitats amb facilitat. Harari, de fet, és un historiador, però ha entès que necessita la ciència per poder explicar qui som i en quin món vivim. Al seu últim llibre, ‘21 lliçons per al segle XXI’, publicat fa uns mesos, va més enllà i recorre també a la ciència per predir l’evolució de la humanitat i els canvis de paradigma que s’apropen.

Hi ha, doncs, motius per ser optimista. Hi ha humanistes que utilitzen la ciència, científics que utilitzen les humanitats i un públic disposat a escoltar-los. Necessitem continuar eixamplant la base perquè, al final, tothom entengui que la cultura és una de sola amb moltes formes, i que el veritable coneixement neix de la barreja de totes elles. Especialitzar-se excessivament és un camí de tornada a la ignorància. Potser algun dia ja no ens sorprendran llibres com els d’Harari ni necessitarem tornar a llegir C. P. Snow. De moment, recomano a tothom la lliçó de ‘Les dues cultures’ i els ‘crossovers’ de Harari per convertir-nos en persones més completes.

[Publicat a El Periódico,13/10/18. Versió en castellà.]

divendres, 12 d’octubre de 2018

La dosi de ciència


Ara feia dies que no us penjava les col·laboracions mediàtico-científiques. Aquí teniu les últimes, per si algun tema us ve de gust.

Als cinc minuts de ciència setmanals a la cadena SER he parlat de:
- L'efecte de la temperatura en les capacitats intel·lectuals (aquí).
- Com la presència o no de la mare afecta el comportament dels fills... en abelles (aquí).
- La intel·ligència dels peixos (aquí).
- La qualitat dels països d'Europa pel que a com tracten la gent gran (aquí).
- Els Nobel d'aquest any: la immunoteràpia (aquí).
- Al Japó aproven la manipulació genètica d'embrions humans (aquí).

A l'ARA he parlat de bacteris superresitents que infectes les naus espacials i del cas del Dr Hwang, el cloandor milionari, tot un culebrot científic.

Finalment, pels que llegiu en anglès, s'acaba de publicar un article sobre Ramón y Cajal que resumeix alguns punts claus del llibre que vaig escriure sobre ell. 

Encara em queden unes quantes ressenyes pendents, però la setmana que ve tindré tres novetats al carrer (totes de cop!) i invertiré una mica de temps en explicar-vos de què van. Que passeu un bon cap de setmana.

divendres, 5 d’octubre de 2018

Ressenya: Carnada

El llibre que volia ressenyar avui, Carnada, de Pep Prieto, us el resumeixo en una frase: és una immensa trapelleria feta amb molt d'amor. La premissa és simple: una història de zombis (tot i que aquesta paraula clau s'evita fins la frase final) ambientada a la Catalunya actual amb un parell de periodistes perdedors en els papers principals i tot de polítics fent de dolents. Però això només és l'excusa per explicar una aventura que va a tota castanya i que és, sobretot, una comèdia d'acció passada de voltes. L'autor l'ha comparat amb Shaun of the dead, i jo afegiria que s'assemblaria encara més a Carnada si el guió l'hagués fet l'Irvine Welsh i l'hagués dirigit el Franscisco Ibañez.

D'en Prieto només havia llegit Mala premsa, una novel·la negra amb un antiheroi emparentat directament amb els de Carnada, i m'havia agradat el to fresc i directe que feia servir, bevent molt del format audiovisual i el pulp. Aquí en Prieto ha depurat aquest estil i l'ha portat a les últimes conseqüències. Carnada, de fet, segueix una mica la línia que van marcar fa gairebé 20 anys llibres com El cogombre sideral, del Sebastià Roig o fins i tot Mugrons de titani (del mateix Sebastià i un servidor): humor salvatge i esbojarrat, ple de referències/homenatges a la cultura popular, amb vocació de peli de sèrie B i cap mena de restricció. No hi ha gaire gent que faci això en català avui en dia, i crec que és un gènere tan necessari com qualsevol altre, per això trobo que és un encert que s'hagi publicat Carnada. I encara més perquè l'experiment funciona a la perfecció com a entreteniment de crispetes.

Carnada té moments antològics (el millor: uns hippies cantant el Boig per tu a uns zombis per amansir-los) i un personatge genial (el pare del protagonista) que no para de deixar anar frases lapidàries. La vaig començar a llegir en un avió i els veïns em miraven malament perquè de tant en tant no podia reprimir una riallada (cosa que, tot sigui dit, també em sol passar llegint Mortadelos...). Un dels mèrits és que el ritme no decau en tota l'estona, i això fa que es llegeixi d'una revolada. Menció especial mereix la coberta de l'Àlex Santaló, que sintetitza perfectament els temes principals i el to estripat de la novel·la. 

En resum, un divertiment desfassadíssim pels qui saben gaudir d'una bretolada ben feta. Un llibre per desconnectar i passar una bona estona si us agrada aquest tipus d'humor bèstia. Jo m'he divertit moltíssim llegint-la.

dimarts, 2 d’octubre de 2018

El Premi Lletra d'Or per a Jordi Llavina


Ahir es va donar el premi Lletra d'Or al millor llibre del 2017, que aquest any ha sigut per Ermita, de Jordi Llavina. Ja us he explicat altres vegades que tinc l'honor de formar part del jurat d'un premi amb 60 anys d'antiguitat i que es distingeix per ser totalment independent. Aquesta edició, a les deliberacions que vam fer fa unes setmanes, hi va haver unanimitat a l'hora de seleccionar el llibre d'en Jordi Llavina d'entre els finalistes, un poemari molt personal però que a la vegada retrata una generació. Un premi molt merescut, sense discussions. El guaradó és també un reconeixement a la bona feina que fa l'editorial Meteora publicant llibres de qualitat, com aquest, és important recordar-ho.

Com que he viscut de dins el procés de deliberació, permeteu-me que us faci un petit comentari/making-of. Si mireu la llista de premiats, veureu que dels últims deu noms només n'hi ha un de dona. I dels deu, només un premi és a una novel·la, la resta ha sigut per a poesia. Hi ha, doncs, un clar biaix, i des de fora sembla que el Lletra d'Or s'hagi convertit en "el premi per a homes poetes". Però, almenys els cinc anys que porto al jurat, us puc assegurar que la tria del millor llibre de l'any s'ha fet sempre de la forma més justa possible. No som un jurat que rebi pressions editorials ni dels autors, ni seguim cap mena de capelleta (som prou diversos per no pertànyer tots a la mateixa generació o tenir les mateixes amistats). Partim d'una primera tria molt àmplia, que després reduïm per votació a tres o quatre finalistes, i tothom hi diu la seva. La qualitat és, en principi, l'única consideració per la tria.

Aquesta vegada, abans d'arribar al final ja érem conscients que seria convenient que el premi no anés a parar a mans d'un home, per reconèixer el fet (tant obvi) que més del 10% de llibres excel·lents en català estan escrits per dones. I a més, vam pensar, millor que no el rebés un poeta, per ser equitatius. Però al final, el llibre que més ens agradava a tots era Ermita. Què haviem de fer? Aplicar quotes o criteris estrictes de qualitat? Vam parlar-ne i van arribar a la conclusió que no premiar un llibre per una qüestió de percentatges desvirtuava els principis del premi. I aquesta és la decisió que vam prendre entre tots, malgrat que contribuieixi a dibuixar un palmarés distorsionat. És una descisió amb la qual es pot estar d'acord o no, és clar, però és la nostra, i crec que està bé explicar com hi hem arribat.

dilluns, 1 d’octubre de 2018

El pirmer 1 d'octubre

L'1 d'octubre s'ha convertit en una data important per Catalunya, i aquest any recordem el primer aniversari dels fets que l'han gravat al nostre calendari. El que havia de ser una exercici de força democràctica va convertir-se en un festival de violència innecessària i, després, es va veure reduït a una performance més quan se li va retirar el valor polític. Suposo que cal una mica més de temps per agafar perspectiva i analitzar fredament les implicacions de l'1O, però fins i tot ara, encara immersos en les conseqüències dels seus efectes, és fàcil veure que va ser un punt d'inflexió. Fa just un any, l'error tàctic del govern espanyol va internacionalitzar el Procés i va iniciar una preocupant davallada cap a les tendències autoritàries per solucionar problemes polítics. Per altra banda, la manca de preparació del govern català va portar-nos a la confusa situació actual. Qui sap com acabarà tot això, però sigui com sigui, l'1O ja té el seu lloc assegurat a la història.

Aprofito per recordar la meva crònica de la votació anticipada i un parell de reflexions posteriors sobre la violència. I també repeteixo aquesta encertada il·lustració d'Àlex Santaló.

divendres, 28 de setembre de 2018

Ressenya: Tants interlocutors a Bassera

Ja sé que esteu tots centrats en les novetats de la reentré, però permeteu-me que comenci amb aquesta una tanda de ressenyes de llibres de la temporada anterior (la de Sant Jordi) que he anat llegint durant els últims mesos. Us selecciono els que he trobat més interessants.

El primer és Tants interlocutors a Bassera, una reedició d'un Pedrolo oblidat (publicat dècades després de ser escrit perquè l'autor no n'estava prou convençut, no us sabria dir per què) a càrrec de Llibres del Delicte i aprofitant que estem celebrant l'Any Pedrolo. És una història negra, però no s'ha inclòs mai en el cànon pedrolià del gènere, potser per no ser prou ortodoxa. Però a mi m'ha semblat que serviria per fer una d'aquestes minisèries de misteri psicològic que viem darrerament a Netflix o la HBO: no té res a envejar al que fan els escriptors anglosaxons. Explica la història d'un home que investiga un rapte, que podria ser un assassinat, o que podria no ser res de res. Passa uns dies a un poble petit i interacciona amb els habitants a mida que va descabdellant l'enigma, i tot això està explicat principalment amb diàlegs, cosa que subratlla la qualitat audiovisual de la narració.

He trobat que té un ritme envejable i que Pedrolo gestiona molt bé la part del thriller. En aquest sentit, podria haver estat escrit perfectament fa dos dies. La part que ha envellit pitjor és la de la relació del protagonista amb les dones, que ara ens sona encarcarada, però que no deixa de ser un reflex de com eren les coses als anys 50. Però això no li treu mèrit al llibre, que es llegeix d'una revolada i deixa molt bon gust de boca. Un misteri simple però efectiu que atrapa des de la primera plana.

De jove vaig ser molt fan del Pedrolo i em vaig empassar desenes dels seus llibres, però després l'havia deixat una mica de banda. M'ha anat molt bé l'excusa del centenari per recuperar-lo i descobrir petites joies com aquesta que no havien tingut prou ressò en el seu moment. Aplaudiments a Llibres del Delicte per haver fet feina d'arqueologia i haver rescatat aquest thriller tan rodó.