Dilluns musical i acústic (?)

Se'n parla bastant per aquestes terres, però a mi el pop retro que fan els La Roux em sembla una mica massa obvi. Ja em va entrar malament quan vaig veure a la cantant versionant penosament el Call me dels Blondie amb els Franz Ferdinand. I pel que he llegit, l'actuació que va fer al Sónar va ser fluixa. Per això em va sorprendre aquesta versió acústica (en la qual cap instrument és acústic) d'un dels seus singles que va tocar a l'escenari de la BBC de Glastonbury. Estranyament hipnòtica. La Roux, Bulletproof (La Roux).

Parlant d'això, aquí si que saben muntar-s'ho bé amb els festivals. A l'estiu n'hi ha per tot arreu. Però el millor és que el de Glastonbury l'ofereix la BBC a través del seu sistema interactiu. T'asseus al sofà, agafes el comandament i tens sis opcions d'actuacions (alguns en directe, altres en diferit), a les quals pots accedir com si fessis zàpping. No et cal estar compartint suors amb cent mil persones i menjant-te el colze del veí per gaudir dels millors grups del moment.

Trair el traductor

L'ofici de traductor és sens dubte un dels més desagraïts del ram. El lector només es recorda d'ells quan ho fan malament: una bona tasca, per definició, ha de passar desapercebuda. Per desgràcia, les condicions de treball que les editorials imposen als traductors sovint fan pena, i això repercuteix en el producte que arriba a les llibreries.

Fa no gaire sentia explicar que un best-seller que acaba de sortir en la nostra llengua no ha estat traduït directament de l'original, sinó de la versió francesa. Això és el pitjor pecat que es pot cometre en el camp de la traducció i a l'editor responsable no semblava que li avergonyís gens. Per reblar el clau, la feina se l'han hagut de repartir dues persones (una pràctica cada cop més freqüent), i les possibilitats que algú s'hagi pres la molèstia de llimar les lògiques arestes del resultat final em temo que són baixes. És trist que les presses i els estalvis, fins i tot (o especialment) en productes que es vendran com xurros, dictaminin la qualitat del que podem llegir en català.

A les antípodes d'aquesta visió mercantilista de la literatura, sense cap respecte pel producte ni pel consumidor, es troba la feina esquisida que fan editorials petites. Projectes amb amor, que tenen temps de cuinar-se al punt i que amb prou feines si seran rentables. Ho deia l'Anna fa uns dies a Per a lectura i decoració: es estrany veure el traductor a la coberta d'un llibre, però quan passa, és senyal que darrera hi ha algú (un editor) a qui l'importa la feina que fa. He trobat un parell d'exemples més a part del que ella citava i, certament, la visibilitat del nom s'ha correspost amb la qualitat: en Miquel Cabal, traslladant el rus presidiari de Dovlàtov al català, i en Raül Garrigasait, enfrontant-se al grec dialectal de Papadiamandis. Abundants notes a peu de plana, epílegs explicatoris, diàlegs que sonen vius, frases que flueixen... no llegeixo ni rus ni grec, però tinc la impressió que aquests dos professionals han tractat els originals amb la reverència que es mereixen. Potser no tot està tot perdut.

[Per ser justs amb una editorial una mica més gran, Sergi Pàmies també es guanya un lloc a la coberta de la versió de Claus i Lucas (el mediatisme pot haver ajudat), però aquesta encara no l'he pogut tastar.]

D'aquesta també m'he assabentat pel facebook

Baltasar Porcel (1937-2009)

És curiós com les xarxes socials s'estan convertint en la manera primària d'obtenir notícies d'actualitat amb rapidesa. El boca-orella està ocupant el lloc dels periodistes.

[Jordi Ferré parla d'aquest tema avui en referència al periodista cultural]

Ara bé, cal anar en compte perquè les noticies falses també s'estenen igual de ràpid. No us perdeu aquest divertit vídeo del Jeff Goldblum eulogiant-se a ell mateix després que tota la internet (i alguns mitjans més "seriosos") comentés la seva suposada mort a Nova Zelanda.

Tornant a Porcel, Ignasi Agaray escriu a l'Avui:

Ni el nacionalisme més radical ni el socialisme oficial se’l van fer seu, raó per la qual molts s’han perdut la seva obra. La ideologia, la imatge de l’home públic, ha passat per davant de la literatura. Una llàstima. (...) L’home públic, fet a si mateix, triomfador, ric, altiu, vital, descarat, egocèntric, ha seguit pesant més que l’obra fins al final, no ha deixat de fer ombra al magnífic novel·lista.

Diu Gaspar Hernández:

Estava decebut amb la situació actual de la literatura catalana, no pas
perquè no tinguéssim bons autors, sinó perquè aquests autors no arribaven als
joves, als quals, segons ell, no se’ls contagiava el plaer per la nostra
literatura: “la culpa és de les institucions”, va dir amb l’habitual intensitat
seriosa als ulls.

És prou obvi que uns responsables més clars són els propis autors. No molts escriuen coses que puguin interessar els joves (ni a molta altra gent), tal i com ja hem discutit aquí i aquí. Sempre és més fàcil donar la culpa als altres.

L'escollit (XVIII)

En Galderich és un blogaire que et trobes molt sovint per la catosfera dient la seva, segur que heu ensopegat amb ell algun cop. Els comentaris que deixa al bloGuejat, per exemple, sempre tenen un interessant punt irònic. El que potser no sabeu és que té un trio de blogs sorprenent (atenció que n'hi ha que no són per totes les edats). Me'ls va descobrir un amic comú i encara ara estic sorprès de la faceta d'erudit bibliòfil d'en Galderich.

Als seus blogs hi trobareu documents molt interessants al voltant del món del llibre, amb explicacions entretingudes, però el que m'ha motivat a posar-lo a L'escollit avui ha estat el darrer post al seu blog "principal", en el que relata la seva experiència a un concart de música indústrial on, contra tot pronòstic, aconsegueix desplegar exitosament les seva faceta bibliòfila.

Les miquelades, els crítics estirats i vosaltres

En els comentaris a un post de fa uns dies, en Jaume proposava, en honor al meu criticaire anònim, anomenar miquelades les crítiques negatives que es fan sense cap mena de rigor ni raó. Ho sento pels Miquels, però en contra de la queixa de la kweilan, adopto amb molt de gust el terme.

Estic d'acord amb el que dèieu: la internet és una arma d'expressió poderosa que ens permet a tots recollir i enviar opinions. Cal usar-la amb respecte. Les miquelades s'escriuen ràpid i et desfogues de mala manera, per això són tan freqüents a la xarxa (només cal veure les planes dels diaris online, que fan feredat). A més, no cal ni fer servir mitja neurona: estan realment a l'abast de qualsevol amb dos minuts lliures. Però jo crec que tothom pot ser un bon crític si s'hi vol esforçar.

La prova és que a través de la catosfera he descobert crítics excel·lents, entre ells molts dels qui us passeu per aquestes planes. Doneu les vostres opinions però ho feu de forma ponderada i amb arguments per defensar-les. Us he fet cas més d'una vegada i m'he comprat un llibre després de llegir els vostres posts. Confesso que m'agrada més seguir aquestes ressenyes que les d'alguns crítics professionals amb tribuna fixa als mitjans. Són més reals, més properes.

Mentre espero que algun dia m'arribi una crítica negativa que no sigui una miquelada, avui he tingut la sorpresa d'ensopegar amb una de ben bona, gentilesa de la Carina. Sempre afalaga que algú s'ho passi bé amb el que escrius, però quan l'opinió te la dóna una d'aquestes persones a qui t'agrada escoltar, encara et sents més feliç. Moltes gràcies!

Dilluns musical: d'aquí a la lluna

El tema d'avui, ehems, no és que sigui diguem-ne fabulosament bo, però té un valor històric innegable. I, va, confessem-ho: fa molta gràcia veure un astronauta de cabells blancs intentant rapejar. Buzz Aldrin (sí, el de debò, ara conegut ara com Doc Rendezvous), Rocket experience.

I ja que estem...

Farrah Fawcett (1947-2009)

Una de les fotos més famoses de la història (almenys en la ment de molts adolescents dels 70...).

Fa una hora i la internet ja en va plena

Michael Jackson (1958-2009)

Molts deien que comprar entrades pels seus concerts de Londres era una loteria: les possibilitats que es cancelessin per qualsevol motiu estúpid eren molt altes, coneixent els antecedents del cantant. No crec que ningú esperés que un atac de cor i diuen que la defunció fos la justificació final. La wikipedia ha tardat només minuts en actualitzar-se. Quina rapidesa.

Facebook, Twitter o Blog?

Bona la reflexió del Jordi al seu sempre interessant blog (que això serveixi com una recomanció fora de la secció L'escollit). Els 140 caràcters han matat l'estrella dels blogs? A mi és que no se m'ocorren coses interessants a dir en tan poc espai. Dec ser un xerraire, dels de plantejament, nus i desenllaç. Tinc el meu twitter en un estat raquític. El Facebook l'uso més per seguir el que fan els amics que no per dir res important. Està clar: sóc un antiquat. Visc encara a l'era dels blogs.

L'escollit (XVII)

Avui us recomano un post del blog DER ZAUBERBERG, que ja fa un temps que segueixo.

M'està agrdant molt la sèrie sobre l' exili norueg de la Comtessa d'Angeville, amb el seu estil fresc (pun intended!) i directe. Però m'he decidit a citar-lo per aquest breu apunt tan ben trobat sobre un procés biològic molt habitual i, pel que sembla, empipador. I ja posats, completeu la lectura amb aquest post, altre cop sobre fisiologia humana, però en un to més divertit.

Coses a fer a León quan no estàs mort (*)

- Donar una conferència sobre la medicina del segle XXI i que al torn de preguntes del públic et demanin si creus en la reencarnació.

- Descobrir graffittis amb lemes com "Puta Castella", "Lleó no és castella" o "País Lleonès lliure". En bable.

- Trobar "Pan Tomaca (tomato bread)" al menú d'un bar de tapes al barri Húmedo.

- Dormir al mateix lloc on Quevedo va passar tres anys tancat per gentilesa del Comte-Duc d'Olivares (i on van torturar un munt de republicans després de la guerra civil). Malsons garantits.

- Constatar que en un tapís del mateix Parador hi ha bordades unes quatre barres.

- Visitar l'edifici de Gaudí al centre de la ciutat (vegeu la foto) i saludar el Sant Jordi ufanós que el presideix (missatge subliminar pro-català?).

- Anar de tapes amb un parell d'ateus i tornar a l'hotel de matinada recitant el parenostre en arameu (jo no, que no me'l sé).

- Haver de ser amonestats per un capellà per haver arrencat per cants gregorians a tres veus al bell mig de la catedral.

- Discutir davant unes cerveses la vida sexual de Ramón y Cajal, que anava de putes tres cops per setmana, rigososament, i ficava mà a les dones pel carrer, cosa que el portava sovint al cuartelillo, on el coneixia ja tothom.

- Aprendre de boca d'un neourobiòleg la raó per la qual l'home no pot somriure durant l'orgasme (l'ejaculació és un acte d'agressió que activa el sistema nerviós simpàtic).

- Escoltar les opinions d'un expert que afirmava que les brasileres i cubanes follen diferent, i que això és una cosa que s'ha d'experimentar abans de morir-se (no crec que l'interés cultural funcioni com a excusa amb la meva dona).

- Sentir pel carrer "estos putos catalanes lo que pasa es que tienen envidia porque no han fichado ellos a Ronaldo" mentre tu estàs parlant pel mòbil en la teva llengua materna, cosa que et fa abaixar la veu instintivament.

- Escoltar com una persona culta i d'esquerres deixava Carod Rovira a l'alçada del betum i proposava que si els catalans volen més diners dels impostos per a ells, el que ha de fer la resta d'Espanya és no comprar els seus productes.

Visiteu León si no ho heu fet: és una ciutat molt maca.

-----
(*) La insipiració pel títol l'he treta d'aquí.

Dilluns musical: reagge per a nens

Torno de vacances. Molt de sol, molt de menjar, molt de no fer res. Ben saludable. A casa les males herbes s'han apoderat del jardí (perquè sempre creixen més ràpid que les bones?) i allò sembla El dia dels Trífids. Em tocarà posar-me l'armadura i sortir a netejar un dia d'aquests...

Tot i que he mantingut el ritme del blog, no he tingut temps de contestar els vostres comentaris recents, ni que sigui per sobre. A veure si durant la setmana em poso una mica al dia. Mentrestant, engeguem el fil musical.

Vaig començar a seguir el Ziggy Marley als 80, una mica perquè era fan del seu pare. No va tardar molt a demostrar que tenia qualitats suficients per ser valorat per si mateix. Continua fent una mena de reagge modern, però ara més apopat. Aquest és el primer single del nou disc que acaba de treure, orientat cap a la mainada. Ziggy Marley, Family time (Family time).

Campanya electoral

He apuntat el bloGuejat als Premis Blocs Catalunya, secció liteatura, no perquè tingui cap esperança de guanyar (no, de debò), sinó per donar suport a aquesta i altres iniciatives catosfèriques que trobo saludables. Les competicions, amb les seves mancances i les seves peculiaritats, mouen les aigües i això sempre va bé. Ni que acabin sent un concurs d'aquells de a veure qui té més amics disposats a fer clic a un botó tants cops com sigui possible.

Ja s'ha obert el període de votacions i la campanya electoral corresponent. Podeu visitar i votar els candidats al premi Lletra aquí. Per a mi el premi és estar tan ben acompanyat a la llista. Us recomano que voteu a uns o altres que s'ho mereixen i que a més ja han confessat que els faria il·lusió guanyar.

Qualsevol pot ser un crític.

Seguint amb el que deia l'altre dia, un dels problemes que té la comèdia és que si no comparteixes els gustos de l'autor et pot caure com una pedra als peus, per molt ben feta que estigui. Potser és per això que als escriptors catalans ens fa por dedicar-nos-hi. Per entendre'ns: hi ha gent que riu amb els Monty Python i altres que ho fan amb l'Adam Sandler (alguns rars amb tots dos), i els fans d'un consideren l'altre una gran poca-soltada.

Agafem per exemple el meu primer recull de contes. Per un costat, a un jurat li va agradar suficient com per premiar-lo. Dintre de la mateixa línia, un temps després, un amic va valorar-lo positivament al seu blog tot dient (espero que de forma sincera):

"Macip té un sentit de l’humor esmolat i l’executa sense pietat. Practica l’absurd, el surrealisme, la ironía, el gust pel que és grotesc i a voltes el sarcasme. Tot sempre a la recerca d’un divertiment que assoleix plenament. (...) És un gran llibre per gaudir d’un sentit de l’humor intel.ligent i de la prosa palpitant i fulgurant que tan bé identifica l’estil de Macip."

Però l'altra dia, remenant remenant, vaig trobar a la xarxa l'opinió d'un tal Miquel:

"Increible [sic] que es publiquin bodrios [sic] com aquest. Me'l van deixar i després el propietari no el volia. Mal escrit, pedant, sense cap imaginació ni estil... es com les tonteries [sic] d'un amateur pagat de si mateix que es creu que sap escriure. Costa d'entendre que aixo [sic] s'hagi editat, tot i que siguin 30 exemplars, perque[sic] no sé qui ho pot comprar aixo [sic]. Aquest senyor, macip, que "en su casa lo conocerán", mes val que es dediqui a altre [sic] cosa."

Costa pensar que aquestes dues crítiques parlen del mateix llibre i del mateix autor. O un dels dos s'equivoca espectacularment amb les seves valoracions o simplement el problema és que no he aconseguit sintonitzar amb un d'ells. M'inclino a pensar que una mica d'això deu haver-hi: m'he topat probablement amb un fan de l'Adam Sandler. Si hagués escrit un drama, estic segur que aquestes divergències no serien tan dràstiques. Ho hauré de pensar millor el proper cop.

Consideració final. Em queixava fa un temps que als nostres crítics sembla no agradar-los deixar malament els seus compatriotes. Per sort l'anonimat i la internet ens permeten trobar voluntaris disposats a suplir aquests d[eficits amb grans dosis de vehemència. Quina alegria. Llàstima que en Miquel no llegirà aquest blog (ni segurament res més del que jo escrigui) i no li podré donar mai les gràcies.

Als homes ens agrada mirar

"In the study, published in the March issue of Human Nature, women both with and without sexual partners showed little difference in their subjective ratings of photos of men when considering such measures as masculinity and attractiveness. However, the women who did not have sexual partners spent more time evaluating photos of men, demonstrating a greater interest in the photos. No such difference was found between men who had sexual partners and those who did not."

Dilluns musical: fantasmes per tot arreu.

Vaig encetar una línia retro la setmana passada i avui m'hi abono (tornaré a les novetats el proper dilluns, ho prometo). Els Specials, un grup anglès mític dels setanta i vuitanta, s'han reunit fa poc. Que serveixi com a excusa per a rescatar un single clàssic que em té fascinat i que segur que tot coneixeu. The Specials, Ghost town.

Els reis de la comèdia?

Us heu fixat que els premis importants no van a parar mai a comèdies? Em refereixo a la nostra literatura, no sé si el problema és universal. Sembla que si escrius alguna cosa amb una mica d'humor, et tanques automàticament les portes al reconeixement de la crítica. Has de fer un bon drama, si vols ser important. Ja posats, millor escollir un tema històric, del nostre passat recent. Només cal fer un cop d'ull al palmarès recent dels Sant Jordis, Crexells, Sant Joans, Plas i similars. No hi sé veure cap comèdia, potser vosaltres tindreu més sort.

És com si les rialles quedessin relegades a altres àmbits menys "seriosos" de la literatura, els llibres de contes per exemple. Sovint amb bona acceptació del públic, això sí, però com si fossin un gènere de segona categoria. Un pas per sobre dels mediàtics, potser perquè aquests per defecte sempre intenten fer gràcia. L'excepció, està clar, són els contistes reconsagrats, un club privat que sembla que fa temps que hagi tancat el llibre de les admissions. El Monzó duu tantes medalles a la pitrera com qualsevol primera espasa de les nostres lletres. El Pàmies li va a la caça. Potser és que entre tots dos han saturat el mercat, o potser és que ningú més no sap com fer riure als membres d'un jurat. També pot ser que els catalans ens prenem massa seriosament les coses.

Escriptors del futur, ja ho sabeu. Si mai voleu arribar a ser alguna cosa, comenceu a fer passar penúries als vostres personatges. Que pateixin. I molt. A vosaltres us espera la glòria.

Imparables en un avió

Alguns es troben els avions plens de serps. Jo vaig tenir més sort. Agafo un llibre abans que ens enlairem, tossut com sóc, incapaç d'admetre que ja no és com abans, que volar era sinònim de relaxar-se i gaudir de la lectura, que tinc una fera al costat que amb idees molt diferents al cap. Però agafo el llibre igualment: Contes en forma de L, del Palol. Enceto la primera frase, tot el que l'hereu em deixarà llegir, però això encara no ho sé, i penso que el punyetero escriu bé però que tant d'hermetisme no fa bé a ningú. D'això potser en parlem un altre dia.

La qüestió és que he de deixar la plana a mitges i mentre lluito per evitar que el nano se m'obri el cap amb la safata plegable del seient, veig passar a un que va cap al lavabo. És clavat al Palol. El poder de la suggestió. Quan torna cap al seu lloc me'l miro altre cop i constato el meu judici. Penso que seria divertit si anés cap a aquest bon senyor, de ben segur un jubilat de Nottingham o Leicester que va uns dies de vacances a Barcelona, i li digués que s'assembla a un escriptor molt conegut a casa nostra. Llavors veig que s'asseu al costat del Sebastià Alzamora. Ups. No és un doble: és ell. Quantes vegades us ha passat que esteu llegint un llibre i s'us apareix l'autor?

Vaig reprimir el meu instint de fanboy i no li vaig demanar que em dediqués el llibre. S'ha de deixar tranquila la gent quan viatja. Ara me'n penedeixo, perquè li hagués hagut de preguntar què feia aquesta insigne embaixada de les lletres catalanes al desert cultural que són les East Midlands.

Man on horse??

M'agradaria poder llegir els Materials i Procediments que ha fet servir el medallista per arribar a les conclusions guanyadores. Faria riure si no fos tan tràgic (suposant que no sigui una d'aquestes bromes que corren per internet, ves a saber, però em temo que no).

Dilluns musical: flashback.

L'altre dia vaig recordar no sé perquè un caset que em va gravar una amic deu fer uns vint anys, la manera lo-fi que teníem llavors els estudiants sense un duro de piratejar música. Hi havia un disc de Martin Stephenson and the Daintees a cada cara. No havia pensant més en aquesta gent, manufacturadors d'un pop anglès jazzero i amable que fora de les seves fronteres sembla que només coneixien quatre escollits. He tornat a escoltar Boat to Bolivia i m'ha semblat, encara ara, una peça mestra, plagat de temes impressionants, tot i no ser d'un gènere que a mi habitualment m'apassioni. Per això rescato avui un dels temes del disc, no el meu favorit però sí l'únic que he trobat un vídeo a una qualitat decent. Martin Stephenson and the Daintees, Crocodile cryer (Boat to Bolivia).

De rellotges biològics

A la part alta de Manhattan, quan passaves per davant d'una escola tenies la impressió que les àvies hi portaven o recollien les criatures. Però no: aquelles senyores eren les mares. La meva dona va tenir el nostre fill als 37 i era de les més joves de la planta de parts (parlo de les caucàsiques; altres races seguien horaris diferents). La primera cantant amb la qui vaig treballar a Nova York tenia 41 anys i quan un dia va sortir casualment el tema de la descendència, em va dir tota convençuda que encara era aviat, que tenia temps per pensar-s'ho. Aquest era el sentiment imperant entre les dones atrafegades i triomfadores de la ciutat.

Ara vivim a l'altre costat de l'espectre. Al countryside anglès sembla que els joves s'avorreixen força, així que es llencen de cap al passatemps més antic que existeix fins i tot abans de descobrir què és un anticonceptiu. L'atre dia anem a la festa d'una nena que va a la classe del nostre hereu a la guarderia. Ens obre la porta un home amb un aspecte més o menys com el nostre. "Hola, hem vingut per això de la teva filla", li diem. Ens mira amb cara de no entendre res. Després d'uns segons hi cau: "Ah, voleu dir la meva neta, no?". Glups! Per desgràcia per a nosaltres no és un cas aïllat: és la norma.

Imagineu el nostre problema. Els pares normalment fan amics amb altres pares que tenen nens d'edats semblants, per allò de quedar per jugar, etc. A Barcelona seria així: vaig més o menys sincronitzat amb els meus companys de tota la vida pel que fa a la procreació. En canvi, aquí la gent de la meva edat tenen fills adolescents. Tota una altra sèrie de problemes i necessitats. Estem condemnats a relacionar-nos amb mares de 18 anys, a parlar de les notes que treuen a l'escola i de quina crema va millor per tractar l'acné. Queda demostrat: el rellotge biològic és un concepte purament cultural.

L'escollit (XVI)

Un altre blog divertit de seguir: Overheard in New York. Són frases i converses reals que la gent sent als carrers de Nova York. N'hi ha de delirants. La que m'ha fet decidir a recomanar-lo avui és aquesta, que és la meva contribució tardana al Dia de l'Orgull Friki:

Noia adolescent #1: Penso que te l'hauries de repassar.

Noia adolescent #2: Ja ho he provat. És una situació complicada.

Noia adolescent #1: Per què?

Noia adolescent #2: Bé, li vaig dir que estava avorrida i sola a casa...

Noia adolescent #1: I?

Noia adolescent #2: Em va contestar que estava massa ocupat veient Star Trek.

Els catalans tenim la nostra pròpia variant d'aquest costum de pescar converses alienes. L'ortganitza Enric Gomà en formà de llista de correu, i apareix també periòdicament al Time Out, al verbàlia o en forma de llibres.

Aprofito per anunciar que l'escollit farà una pausa d'un parell de setmanes per ajustar-se al meu modus de vacances (que vol dir que tindré segurament menys temps per llegir i triar blogs). Més recomanacions quan els meus horaris recuperin la normalitat.

Feliços 75!

L'aniversari de debò era al gener, però aprofitant que aquesta era la setmana del Saló del Còmic de Barcelona, és un bon moment per felicitar l'amic Flash.

Dilluns musical: headbanging p'al nen i la nena.

Admeto que aquesta és possiblement la cançó menys cool de les que us he posat fins ara a aquesta secció, però ep, és una novetat i sona bé. El primer single d'una superbanda de velles glòries (dos de Van Halen, un dels Red Hot Chilli Peppers i l'incombustible Satriani).

Em sembla que la culpa la té que avui he anat a la feina escoltant Meat Loaf al cotxe a tot drap i m'ha sortit la vena del rock clàssic. Un també té el seu raconet quinqui, s'ha d'admetre... Chickenfoot, Oh yeah.

Colze de tenista

Els escriptors també tenim malalties professionals. Com el colze del tenista, per entendre'ns. Ho he descobert dolorosament aquesta setmana.

La feina d'investigador, a part dels moments de glamour amb bata blanca i tubs fumejant amb líquids de colors, té una bona part de simple tecleig a l'ordinador. I per algun motiu o un altre, porto unes setmanes que sembla que tot el que faig al laboratori és escriure. No passaria res si no fos que arribo a casa i, un cop poso la família a dormir, continuo la jornada laboral amb un altre parell o tres d'horetes de clic clic clic, aquest cop per a la meva segona feina, la dels llibres. A això afegiu-hi que no se m'ha ocorregut res més per integrar-me una mica a aquest país que començar a practicar un esport tan ridícul (i tan britànic) com el badminton, que es basa en flexionar el canyell amb força per imprimir tota la mala llet possible a una mena de bola amb plumes de plàstic que refusa seguir les lleis de la gravetat.

Què ha passat? Doncs que fa dos dies que tinc la mà dreta rígida i enrampada per culpa d'una mena de síndrome galopant de túnel carpià. El canyell de l'escriptor que juga a badminton. Un autèntic conyàs, amics. Sobretot perquè no em sé estar d'escriure, i aquí em teniu, fent ganyotes de dolor mentre intento acabar aquest post abans els dits no se'm rendeixin definitivament. Només un avançat sentit del deure m'impedeix abandonar.

Serà que no faig els escalfaments adequats (o que un ja no té vint anys). El cert és que ningú no m'havia avisat d'aquests riscs laborals. Hauré d'anar més en compte a partir d'ara, perquè no em puc permetre demanar la baixa per una cosa així. Però no patiu: el bloGuejat no descansarà. Ni que hagi de teclejar amb el nas (ho podria fer: el tinc prou gros), seguiré donant-vos la tabarra. Me'n vaig a posar la mà en gel...

(Nota: abans que les dones presents em salteu al coll, prometo que he posat "tennis" i "colze" al google i a la primera plana d'imatges m'ha sortit l'amable senyoreta que il·lustra aquest post. Era l'única foto en la qual el colze i la raqueta es veien bé, per això l'he triada.)

L'escollit (XV)

Per a l'escollit d'avui m'agradaria destacar un blog al qual m'he enganxat molt darrerament: Riell Bulevard. És una criatura tetracèfala, encara que els dos caps més actius són els del Lluís Bosch i l'Eulàlia Mesalles. Les seves disquisicions posen el dit a la llaga amb un encert envejable. Per exemple, m'he decidit a fer-los sortir finalment en aquesta secció després dels dos posts excel·lents d'aquesta setmana sobre les mares treballadores. He d'agrair, a més al Lluís i l'Eulàlia els nombrosos comentaris que han deixat al bloGuejat. Sens dubte un blog que cal seguir.

Premis Lau de disseny gràfic 2009

Un altre post per a la categoria "el llibre també entra pels ulls". Sembla que he ajudat d'una manera molt tangencial (primer llibre de la primera fila) a uns que han acabat guanyant un premi. Felicitats!

Dilluns musical: Els nois del poble

Em veig amb l'obligació moral de donar-vos a conèixer el darrer single dels Kasabian, l'únic grup més o menys famós que ha donat la ciutat on visc ara i que jo anomeno carinyopsament "el poble" (després de Nova York tot sembla un poble). Bé, això no és del tot cert. Als noranta hi va haver els Cornershop, formosos one hit wonders indo-britànics. Ja que hi som, a aquest breu currículum cal afegir que aquí han nascut, curiosament, dos teclistes i un baixista de tres dels meus grups de referència.

En fi, la cançó que ens ocupa avui potser no m'ha impressionat tant com altres que he fet sortir a aquesta secció, però té mèrit per la seva originalitat i un parell de moments bons, especialment cap al final. A més el vídeo és prou bo. Kasabian, Fire (West Ryder Pauper Lunatic Asylum).

Cinc estrelles.

Hi ha cinc moments clau en la vida dels escriptors que, si tens sort, es repetiran com més vegades millor:

1- Quan se t'ocorre una idea per escriure un llibre.

2- Quan comences a escriure un llibre.

3- Quan acabes d'escrirue un llibre.

4- Quan un editor diu que et publicarà el llibre.

5- Quan es publica el llibre.

A ningú no se li escapa que és una cursa d'obstacles piramidal. La primera tanca és la més fàcil: tots tenim calaixos, carpetes, fitxers i neurones plens fins dalt d'idees fabuloses. Aconseguir la segona medalla és encara relativament senzill. Quants no han començat novel·les una nit de rampell o esperonats per la confiança que donen els excessos etílics? La piràmide s'estreny espectacularment al tercer punt. Acabar un llibre requereix una certa disciplina i una sèrie d'habilitats especials, com per exemple saber treure temps de sota les pedres.

L'autèntic embut arriba al quart pis. Aquí és on la majoria de projectes s'encallen. El control de qualitat. Hi ha maneres d'intentar assegurar la jugada, com convèncer el jurat d'un premi (amb un llibre excel·lent o amb una col·lecció de pernils excel·lents) o fer servir els teus contactes en el negoci. Però res no és cent per cent segur. Fins i tot els escriptors consagrats han de fer reverències als editors un moment o alre, i mai no hi ha garanties que el que tu creus que és la teva obra mestra serà rebut amb igual entusiasme per un editor amb prou visió de la jugada. És l'únic obstacle per al qual no serveixen ni els consells ni els trucs de gat vell. Finalment, el pas al darrer nivell és, al contrari que als videojocs, el menys difícil. Una mera formalitat. Però tot i això, et fa mossegar les ungles. Encara que sobre el paper el projecte ja ha alçat el vol, fins que no el veus intentant fer-se un lloc a les llibreries no estàs del tot tranquil. El moment culminant de la teva feina i, potser, el més carregat d'emocions.

Aquest serà el primer any des que vaig començar a publicar, allà pel 2005, que no trauré cap llibre al carrer. Tinc històries repartides pels quatre cercles inferiors, però els que havien d'aconseguir la cinquena estrella el 2009 s'han acabat endarrerint. Prepareu-vos això sí pel meu retorn el 2010, que començarà, si res no es torça, amb l'aparició a principis d'any del segon llibre de divulgació científica. Ja us aniré informant.

Abans i després

De les piscines olímpiques als spaghetti westerns en només 20 anys. La bellesa física és efímera, per si no n'estàveu convençuts.

L'escollit (XIV)

Per a l'escollit d'avui selecciono dos blogs sencers, més que no una sola entrada. Són una mica diferents dels que surten normalment a aquestes planes, més gràfics. L'editor Joan Navarro deu tenir una de les col·leccions de material imprès més espectaculars del nostre país. I el millor de tot: no li fa mandra escanejar revistes, llibres i el que li caigui a les mans. Viñetas se centra en el material en castellà i Patufets en el català. En el primer porta unes setmanes publicant imatges i frases impressionants dites pel espanyols en contra de Catalunya, i en el segon està rescatant perles del Papitu o En Patufet. Val la pena seguir-lo.

L'estat de la literatura catalana

No és la meva intenció començar un debat sobre la situació actual de la nostra literatura, però em sembla que val la pena rescatar alguns punts que han aparegut als comentaris del meu post de l'altre dia. Crec que hi ha dos paranys importants que hem d'evitar quan discutim aquest tema:

1- El que es fa en català té qualitat.

2- El que es fa en català no val la pena.

Els enunciats són exagerats, és clar, però tots tendim a posicionar-nos per defecte més a prop d'un dels dos extrems, enlloc de mantenir l'objectivitat centrada. No li fem cap favor a la nostra literatura valorant-la aïlladament del que es fa a la resta del món, o com deia en Jaume, "considerar bo allò que només pot destacar dintre del nostre context". Si el millor llibre que s'ha escrit en català aquest any no aguanta una comparació amb el millor de la producció castellana o anglesa o francesa o danesa o russa és que no ens estem esforçant prou. I s'ha de dir. Jo no vull guanyar els cent metres llisos als Jocs Paralímpics. Prefereixo competir a la final de les olimpíades. Però tampoc no hem de girar la cara per sistema a la literatura catalana, perquè hi ha gent que escriu molt bé en el nostre idioma. És cert que massa sovint fan llibres que només interessen a quatre. S'ha d'evitar d'alguna manera que el públic tingui la sensació que deia la Carina o la zel de "no hi ha res que em cridi l'atenció".

Finalment, seguint el que diu la Imma, que un llibre sigui arriscat no m'importa massa si el resultat no és bo. En una cursa no et donen punts per intentar arribar al final. Que la crítica i els lectors recolzin un llibre m'importa encara menys si tot el que estem fent és escollir el rei de la bassa. M'interessa més saber si aquest peix podria nedar tot sol a l'oceà. Iniciatives com el Crexells són molt lloables, això és evident, i tant de bo n'hi haguessin més, però si assumim que la tria dels finalistes és justa, el nivell d'aquest any em sembla com a molt passable. No crec que hi hagi cap mal en dir-ho, al contrari. Si no som capaços de ser més crítics amb nosaltres mateixos, la nostra literatura no arribarà mai on es mereix.

Avui: pop nòrdic.

M'agraden els Röyksopp. Aquest tercer no és el seu millor disc, però el single és bastant representatiu del tipus de música robòtica que fan. A més, el vídeo està prou bé. Röyksopp, Happy up here (Junior).

El premi Crexells

És (en part) per allò que us explicava l'altre dia que no acostumo a comentar llibres en aquest blog. L'altra raó és que vaig tan endarrerit, que quan aconsegueixo acabar una novel·la ja li han passat dues temporades al damunt i ningú ni la recorda. Aquest any em vaig proposar fer pujar uns quants llocs a la llista d'espera alguns llibres "d'actualitat". Ja posats, vaig escollir els finalistes del prestigiós Premi Crexells que dóna l'Ateneu.

Per una vegada que puc participar en un debat literari en temps real i no dos anys després, quan tothom ja ha dit la seva, com m'ho faig per expressar el que penso sense trencar la norma d'or dels escriptors catalans (aquella que deia que es pot resumir com "si no en pots parlar bé has de callar", amb permís del vell Ludwig)? Després d'escoltar els vostres comentaris, no em veia amb cor de deixar passar aquesta oportunitat de fer servir el meu dret a la llibertat d'expressió. Llavors se m'ocorre un truc: llegeixo només dos dels tres finalistes i les opinions les dono sense citar les obres. Així, si aquest post el veu mai algun dels tres autors implicats, sempre pot pensar que el llibre que no he llegit és el seu i que la meva crítica va pels altres. Enginyós, no? Allà vaig.

Un dels tres finalistes és un llibre que ha aconseguit creuar amb èxit, pit enfora, somrient per a la photo finish, la no tan fina línia que separa el sublim del ridícul.

Un dels tres finalistes és un llibre on el més interessant de la història que explica és el resum de la contraportada.

Un dels tres finalistes ha descobert que l'ombra de Jesús Moncada és allargada.

Un dels tres finalistes és un dels exercicis d'onanisme més reeixits que he vist en els darrers anys.

Un dels tres finalistes té un deus ex machina cap al final que xerrica més que un motor sense oli.

Un dels tres finalistes necessitava una bona rentada de cara guiada per un editor amb ganes de col·laborar.

Un dels tres finalistes es veu que ha rebut consells de totes bandes que han permés a l'autor aconseguir que el llibre sigui com finalment és. Millor no saber com era abans.

Un dels tres finalistes simplement no l'he pogut acabar.

Un dels tres finalistes l'he acabat i no m'ha deixat un mal sabor de boca. Però no m'ha semblat un llibre excel·lent.

Un dels tres finalistes és un llibre prou ben escrit.

Un dels tres finalistes és un llibre que es nota que l'autor creu que està ben escrit.

Caldrà esperar al 22 de juny per veure qui s'emporta el gat a l'aigua, però si això és el bo i millor de la collita d'aquest any, potser la literatrua catalana el que necessita és un desfibril·lador (el 2008 no vaig contribuir a la nostra cultura amb cap llibre de ficció, així que em lliuro de seure a la banqueta dels inculpats). Em queda la sensació que o mirem massa enrera (potser que anéssim pensant que hi ha vida més enllà de El cafè de la granota i Camí de sirga) o si mirem cap endavant és cap a un abisme. Em va passar el mateix la temporada passada, quan tothom es desfeia en elogis cap a un llibre amb molt bona voluntat però víctima d'unes limitacions evidentíssimes. En qualsevol altra lliga decent s'hagués perdut anònimament al mig de la classificació, com els dos que estic criticant ara, però en la nostra era el capdavanter per golejada. Potser és cert que no tenim res millor en joc de moment.

Sempre hi ha la possibilitat que el llibre que no he llegit encara del trio finalista sigui realment el que reuneix totes les condicions necessàries per alçar-se honrosament amb el Crexells. Si guanya, no me'l llegiré, així sempre em quedarà l'esperança que el panorama no està tan negre com em sembla a vegades.

Dead Ringer

Algú sap on he d'anar per denunciar a un paio que m'ha copiat la imatge?

Junot Diaz

Salvador Macip

L'escollit (XIII).

Avui no selecciono un post d'un blog catosfèric. Com a substitut, us presento un "esport" que he descobert darrerament. Es diu photobombing , o "l'art d'espatllar les fotos dels altres". La idea és que quan veus que algú va a fer una foto, apareixes per sorpresa en el quadre fent una ganyota. D'acord, és pueril i estúpid, però a mi els resultats em fan rebentar de riure. Li ho vaig ensenyar l'altre dia a la meva dona, provant inútilment de contenir les rialles, i em va mirar, tota seriosa amb cara de "però que simples que podeu ser els homes a vegades". O sigui que és molt probable que molts de vosaltres no hi trobeu cap gràcia. Però pels altres... benvinguts al photobombing.

Avui als dilluns musicals: una de country

No sóc molt fan del pop senzill manufacturat per enfilar-se llistes amunt, però confesso que aquesta cançó m'ha guanyat. És una paròdia country amb una melodia enganxosa, un tros molt maco abans de la tornada, i una lletra massa arriscada per un tema simpàtic:

Oh I lie here in the wet patch
In the middle of the bed
I'm feeling pretty damn hard done by
I spent ages giving head.

He escollit la versió en directe perquè sona millor i a mes el vídeo oficial és ridícul. Lily Allen, It's not fair (It¡'s not me, it's you).

Economia corporal

Com que aquest llibre l'ha fet un amic meu i a més m'ha agradat, no tinc cap dels problemes que comentava abans d'ahir per fer-li aquí mateix una mini-crítica.

Darrera l'aparença d'un petit llibre d'humor s'amaga un dels assaigs més intel·ligents que he llegit darrerament. La premisa és tan simple com un acudit: explicar les relacions sexuals usant metàfores econòmiques. L'Orteu, que els qui l'heu seguit a la contra de l'Avui ja sabeu que té la rara habilitat de saber escriure bé, aprofita l'excusa per fer una anàlisi cínica del comportament humà. Les frases s'han de mastegar una a una, així que no us penseu que us l'acabareu en un tres i no res, per breu que sigui. A vegades m'ha semblat que alguna se m'empassava i no em volia deixar anar fins que n'hagués tret tot el suc. Talment com si estigués llegint un llibre de filosofia del llenguatge disfressat de manual de sexologia.

Per dissimular, l'Orteu amaneix el text amb alguna que altra broma directa i pujada de to, que també s'agraeix, però per a mi el realment interessant és el que s'amaga darrera les teories que ens proposa el llibre, un punt misantròpiques, un punt misògines, però amb una gran capacitat per posar el dit a la llaga. Un llibre que és el que sembla i molt més. A mi m'ha proporcionat unes estones prou distretes i m'ha fet barrinar una mica, cosa que sempre va bé.

Escriptors amics, amics escriptors.

Un dels problemes que té la crítica literària del nostre país és que sembla que poca gent s'atreveix a dir res dolent sobre cap obra (excepte potser certs professionals consagrats). La idea és que ja que hi ha tan poc espai als diaris dedicat als llibres en català, per què malgastar-lo amb una opinió negativa? Feu un cop d'ull per exemple al suplement de cultura de l'Avui i veureu que la majoria de llibres no baixa de tres punts (sobre 5). Així, si d'un llibre no se'n parla no saps mai si és perquè no agrada o simplement perquè ningú no se l'ha llegit.

La setmana passada, Bernat Dedéu trencava aquesta llei d'or no escrita i carregava contra Gaspar Hernánez. Com era de preveure, això va despertar l'ira d'un altre escriptor amb tribuna al mateix diari, que es va apressar a transmetre-li el seu descontent. Tot i l'aire de batussa de pati d'escola, em sembla un ambient més saludable que l'habitual llei del silenci. Algú de tant en tant ha de jugar-se-la i dir el què pensa. Després el lector que en tregui les conclusions que vulgui.

Però fer una crítica negativa no és tan fàcil. Si coneixes l'autor i et cau bé, és pràcticament impossible. Aquest deu ser el motiu principal pel qual els escriptors van a les festes de Sant Jordi (a part del menjar gratis): assegurar-se que no queda cap crític potencial ni cap possible membre d'un jurat per saludar afablement. Per si de cas. I com que el món de la nostra literatura és minúscul, al final t'acabes coneixent amb tothom. Llavors pots caure en el parany invers: només parlar malament dels qui et cauen malament. Del qui s'ha acabat el darrer canapé de salmó fumat o t'ha trepitjat el peu quan anava a buscar una altra cervesa. A part del compromís ètic, això tampoc no està lliure de conseqüències: sempre t'arrisques a una revenja en diferit (si un llibre del senyor Dedéu es topa amb el senyor Alzamora o el senyor Hernández en un jurat d'un premi, podem imaginar què passarà). Les oportunitats d'èxit al nostre país són tan minses que no sé si ens podem permetre el luxe d'anar-les sacrificant inconscientment a l'altar de la llibertat d'expressió.

Addendum: en Francesc Puigcarbó també parlava d'aquest tema aquí fa uns dies.

L'home d'origami

Ja fa dies que circula per la xarxa, o sigui que segur que molts de vosaltres heu vist el vídeo de L'home d'origami. A mi em sembla una gran manera de promocionar un llibre. Molt provocadora. Bé, amb mi va funcionar, perquè me'l vaig acabar comprant, encuriosit. Encara no l'he llegit, així que no us en puc donar l'opinió, però sí que puc dir que un llibre que se't presenta així mereix que li facis una mica de cas.

L'escollit (XII).

L'efecte Jauss és un altre clàssic de la catosfera que suposo que la majoria de vosaltres ja deu conèixer. Aquest post és un exemple que m'ha agradat molt de l'humor fi i punyent, amb un toc polèmic, del Quim Roig. A més, sembla que comparteixo amb l'autor comarca d'afiliació del blog, motiu de més per recomanar-lo.