dimarts, 24 de maig de 2016

Ressenya: Quaderns

Acabo de llegir Quaderns, el debut literari de la Ramona Solé (també coneguda com Tumateixa pel seu blog, tot un clàssic) i voldria aprofitar per comentar-vos-el avui. La Ramona ha tingut el detall de ressenyar pràcticament tots els meus llibres, així que li dec el favor. Però, deutes a part, ho faré amb molt de gust perquè realment m'ho he passat bé llegint-lo.

Quaderns és una història negra, com ja us podíeu imaginar si heu vist que l'edita Llibres del delicte, especialitzada en el tema. Seguint també amb la màxima de l'editorial, és una novel·la "de proximitat", que vol dir que els crims que hi surten passen a casa nostra. El primer encert de la Ramona és precisament l'ambientació en un entorn de poble lleidetà, amb tots els tics de les petites comunitats molt ben representats. Els personatges tenen un punt d'arquetípics, però majoritàriament te'ls creus sense gaire problemes: l'escriptora agorafòbica que es retira al poble, el professor d'informàtica seductor, la russa que es casa amb un home més gran i ric, el mosso amb un passat complicat... i pel mig unes nenes que potser han vist massa coses. Un cop estan tots sobre el taulell, l'acció es dispara amb la desaparició de l'escriptora, que acabarà destapant una colla de secrets ben amagats de la comunitat, amb una sèrie de crims inesperats, fins que tot culminarà en un espiral de sexe i violència. No poden faltar un parell de sorpreses i acabar lligant bé totes les trames, com manen els cànons.

El còctel funciona bé i està portat amb bon ritme i un ofici considerable, cosa que té especialment mèrit si pensem que és una opera prima. No te gaire a envejar a més d'una d'aquestes novel·les negres que s'han posat de moda darrerament. No s'embolica més del compte i intenta ser original, per acabar proporcionant un entreteniment honest i directe. Jo potser l'hagués editat més a fons, escurçant-la una mica al mig i vigilant més amb algun dels girs, però això no treu que la novel·la compleixi perfectament la seva funció i deixi un bon regust. Amb aquest llibre, la Ramona es mereix entrar a la llista de les "noves dames del crim", que diria l'Anna Villalonga, i si tria continuar per aquest camí, estic segur que pot proporcionar moltes bones estones als aficionats al gènere.

divendres, 20 de maig de 2016

Temes polèmics

A princpis de setmana us penjava l'article que va sortir al El Periódico el dissabte, en el qual parlava de les pseudociències, en concret de l´homeopatia. Normalment no toco temes polèmics com aquest, perquè ja hi ha altra gent que ho fa i ho fa molt bé, però de tant en tant passa alguna que fa que també vulgui dir la meva. I llavors és quan puc comprovar que hi ha un munt de lectors que esperen aquesta mena d'articles. Des del cap de setmana he rebut centenars de comentaris a través de totes les xarxes, curiosament la majoria a favor del que defensava, però també uns quants de crítics, és clar, i això ha fet que es disparessin els comptadors. Com que avui en dia s'enregistra tot, hi ha mil maneres de quantificar quanta gent t'escolta. Al mateix diari tenen això:
 

Més de sis mil links a twitter i 120 comentaris és tot un rècord personal i de la secció de ciència dels dissabtes. Al twitter també hi ha mesures d'aquestes. Aquí sota podeu veure una mena d'electrocardiogrames, tots ells amb un bot important al voltant del dissabte, que forcen una pujada substancial de la mitjana mensual:

I amb més detall, això són les "impressions" que causava el tema al twitter el dissabte, amb més de 20.000 de cop (sense comptar les que linkaven l'altre compte que tinc o simplement no posaven cap referència al twitter de l'autor):















No sé si tots aquests números volen dir que el missatge va arribar lluny o només que van reaccionar els qui ja hi estaven d'acord, que també pot ser. Tant li fa. Sigui perquè t'escolti un o sigui per deu mil, són coses que cal dir i repetir. Ara torno als meus temes més "tranquils", però seguiré intentant que saltin els electrocardiogrames de tant en tant, segur.

I per acabar, el tuit preferit de tots els que vaig rebre. Al meu article deia: "Aquesta mena d'afirmacions sovint provoquen que els qui no hi estan d'acord et qualifiquin de dogmàtic o arrogant" (i després argumentava perquè això em semblava incorrecte). I, efecticament, no van tardar gaire:


dijous, 19 de maig de 2016

Darwyn Cooke (1962-2016)

S'ha mort Darwyn Cook, de càncer. A la majoria de vosaltres aquest nom no us dirà res. Però si esteu una mica al dia del que passa al món dels còmics, reconeixereu el seu estil inconfusible. Era un dels meus dibuixants/guionistes americans preferits. 

A principis de segle va rentar-li la cara a la Catwoman, i va convertir així una superheroïna en un personatge de novel·la negra. Selina's Big Score és una obra mestra que té poc a veure amb el gènere dels superherois. La nova imatge de la protagonista, lladre professional, és impagable, com podeu veure aquí sota.
 
Treballant també per la DC va fer el llibre seu més conegut, The new frontier, però aquest sí que és per a fans que sàpiguen diferenciar entre l'edat d'or i l'edat de plata. Una manera molt intel·ligent de jugar amb els mites de l'editorial. Altres obres seves amb personatges clàssics incluen aventures de The Spirit o Batman, totes excel·lents.

Però últimament havia deixat els superherois de banda i s'estava dedicant de ple a la seva passió pel gènere negre adaptant les novel·les de Richard Stark que tenen el famós Parker de protagonista. Només va tenir temps de fer-ne quatre, però totes elles valen molt la pena. Precisament recomanava la primera fa no gaire al Catorze.cat. Si us agrada la novel·la negra, encara que no sigueu lectors de còmic, llegiu-ne alguna. Mireu quins dibuixos tan espectaculars, simples però efectius:




I acabo amb la que possiblement sigui la millor il·lustració sobre Batman que s'ha fet mai. Serem molts els qui trobarem a faltar els dibuixos d'en Cooke.


dimarts, 17 de maig de 2016

L'arrogància dels científics

Darrerament hi ha hagut un rebombori mediàtic al voltant de les teràpies alternatives, arran de la cancel·lació fa uns mesos del màster d'homeopatia de la Universitat de Barcelona i, poc després, del seu homòleg a la Universitat de València. Que la notícia sigui això i no que una universitat hagi sigut capaç de mantenir un curs pseudocientífic durant 13 anys (o que el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona tingui una secció d'homeopatia des d'en fa 25) és una mostra de la gravetat del problema.

Podríem qualificar de benintencionats els esforços que diferents mitjans i organitzacions han fet aquests dies per presentar un debat entre els dos costats implicats en la polèmica però, en realitat, és un desencert de conseqüències nefastes. La principal és que perpetua la idea nociva que en aquest tema hi ha la possibilitat d'una discussió entre iguals que generi diversitat d'opinions. Si algú digués que la Terra és plana, ¿el faríem sortir a la televisió a discutir-li a un astrofísic la forma que té el nostre planeta? Si això ens sembla absurd, ¿per què seguim proporcionant altaveus a l'homeopatia, que no ha pogut demostrar mai res del que defensa? Que els mitjans no sàpiguen distingir entre realitat i fantasies només contribueix a desinformar i fer la bola més gran.

L'invent més gran de la humanitat, després del llenguatge, és el mètode científic. No hi ha res que ens hagi permès avançar tant com el simple esquema d'observar, proposar hipòtesis, testar-les i refinar-les fins a poder construir una teoria. És una recepta simple que ja usaven els egipcis, els grecs i els àrabs amb més o menys encert, però que no va arribar a esclatar del tot fins la Revolució Ci­entífica, que va culminar amb les grans obres de Galileu i Newton. El mètode científic és l'únic sistema que hem descobert, de moment, que ens permet acostar-nos a la veritat. El nostre coneixement té llacunes, sens dubte, però gràcies a la ciència sabem amb certesa moltes coses que ens permeten entendre l'univers on vivim. No és una qüestió de fe, sinó de fets.

Aquesta mena d'afirmacions sovint provoquen que els qui no hi estan d'acord et qualifiquin de dogmàtic o arrogant, no per la forma d'argumentar-ho, que pot ser més o menys afortunada, sinó per pretendre tenir accés a la veritat absoluta. Però, ens agradi o no, la realitat és només una i no està subjecta a opinions. El que és variable és la forma d'entendre-la, per això és tan important ser estrictes a l'hora de descartar les alternatives que no tenen sentit. Si les maduixes són vermelles, i pots demostrar experimentalment que ho són, qualsevol grup de persones que et digui que són grogues estarà equivocat, ras i curt, encara que faci més de 200 anys que s'ho creuen i hagin aconseguit inventar-se una excusa molt treballada per justificar-ho.

Per tant, posar a la mateixa taula un científic i algú que defensa la memòria de l'aigua no és un debat, és un insult a la intel·ligència col·lectiva de la nostra espècie, construïda meticulosament al llarg de mil·lennis. No importa que sigui un premi Nobel com Luc Montaigner, present en un congrés homeopàtic a Sant Sebastià fa uns dies, qui recolzi aquestes idees. No és l'únic exemple d'un savi que ha ficat la pota quan s'ha allunyat del mètode científic per poder seguir millor les seves creences.

¿Funciona l'homeopatia? És clar que sí. S'ha comprovat que no és res més que una forma de disparar l'efecte placebo, que té un impacte biològic real i important. Això no s'ha de menysprear mai i és l'autèntic secret del seu èxit: els homeòpates han sabut ocupar un espai vital abans reservat al metge, el de ser qui s'escolta el malalt i li dóna suport moral i esperança. La progressiva deshumanització de la medicina, que s'imposa en els sistemes públics eternament sobrecarregats, obre la porta a proveïdors alternatius, que llavors aprofiten per vendre'ns els seus sopars de duro. Una de les maneres de barrar el pas a les pseudociències seria que les ciències fessin bé la seva feina.

El gran risc de menysprear els científics és caure en el parany de la ignorància. Un exemple és la recent decisió del Govern del Brasil d'aprovar, en resposta a la pressió popular, l'ús de la fosfoetanolamina sintètica per tractar el càncer, malgrat que en els darrers 20 anys no s'hagi aconseguit provar científicament que funcioni. Hi ha una sèrie de decisions que s'han de deixar als experts si no volem prendre mal, perquè sembla que si prou gent es deixa enganyar, podríem aconseguir que fins i tot es declari oficialment nul el Teorema de Pitàgores. Potser la ciència té un problema d'imatge i de comunicació, però la veritable arrogància és pretendre que podem prescindir d'ella.

[Publicat a El Periódico el 15-05-16. Versión en castellano.] 

divendres, 13 de maig de 2016

Cinc setmanes de colònies, aviat a les llibreries



Com us explicava l'altre dia, la segona aventura d'en Biel i en Picapoc es diu Cinc setmanes de colònies (si em fem una tercera s'haurà de dir Cinc anys... fent què? S'admeten suggeriments). L'alienígena que vaig crear amb la Carme Sala torna a reunir-se amb el seu amic Biel, aquest cop per passar unes setmanes en un campament que hi ha en un planeta llunyà (els qui heu llegit el primer llibre el reconeixereu com el planeta lila de les últimes escenes). Aquest cop també hi viatgen les dues mascotes, en ZimmZamm i en Pelut, i retrobarem altres personatges secundaris. 

Les colònies són l'excusa per donar pas a unes quantes escenes divertides i deixar que la Carme es llueixi amb els seus dibuixos entranyables, plens de sorpreses a tots els racons. També hi ha una mica de moral amagada, que no sigui dit que no aprofitem per inculcar coses bones als nanos. Si al primer llibre parlàvem d'acceptar la diversitat i del fet que, malgrat tinguem cultures diferents, en el fons som iguals, en aquest el tema és la competivitat a la qual ens veiem empesos i com la col·laboració és més efectiva per solucionar problemes.

Per damunt de tot, esperem que els nens (i els pares) s'ho passin bé llegint aquesta història i somriguin una mica amb les trapelleries dels nostres personatges. Si teniu canalla petita a prop, feu-li un cop d'ull i si l'acabeu comprant ja em direu què us ha semblat. De moment, el primer llibre ha tingut molt bona acceptació, i esperem que aquest vagi pel mateix camí...


dimecres, 11 de maig de 2016

Feliç aniversari, Olga Xirinacs!


Avui, l'Olga Xirinacs fa 80 anys i uns quants blogaires, seguint la idea de la Júlia, ens hem proposat felicitar-la amb un post. L'Olga és un de les grans escriptores de la nostra literatura, molt activa encara, ja sigui al seu blog, o en paper (acaba de publicar el seu darrer llibre). Darrerament està rebent una sèrie de merescuts homenatges, entre ells haver estat escollida per celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Des del bloGuejat, per molts anys, Olga, i a continuar amb el mateix ritme molts anys més!

dimarts, 10 de maig de 2016

Les noves aventures d'en Biel i en Picapoc


Estan a punt d'arribar a les llibreries dos dels tres llibres que vaig escrirue durant l'any passat (i una miqueta d'aquest). A l'octubre us parlaré del que m'ha ocupat més estona, un assaig per adults molt diferent a tot el que he fet fins ara, però de moment els vostres nanos podran començar a gaudir dels altres dos. 

El que primer s'ha materialitzat és la segona aventura d'en Biel i en Picapoc. La primera, Cinc dies en un altre planeta, ha tingut dues edicions i una bona acollida. Espero que els lectors gauedixin també amb les noves trapelleries d'en Biel i el seu amic extraterrestre que he fet, un cop més, amb la complicitat de la gran Carme Sala, que aquest cop ha estat encara més inspirada, si això és possible. Us en donaré més detalls en properes entrades.

dimarts, 3 de maig de 2016

I el Leicester va guanyar la lliga


Ja sabeu que el futbol no m'importa gaire. Segueixo el Barça i veig els partits més especials, però para de comptar. Ara, una cosa que sempre he fet ha sigut donar suport a l'equip local, perquè és una bona manera d'integrar-te a la ciutat que t'acull. A Nova York era fan dels Yankees, fins al punt d'haver anat a veure més d'un partit de beisbol, un dels esports més avorrits que existeixen. Quan em vaig mudar a Leicester, vaig adonar-me que, per primera vegada, em tocaria animar un equip perdedor. Mala sort! El Barça gunayava poques coses quan jo era petit, cert (després, de gran, va començar a guanyar-ho tot), però sempre tenia opcions als títols importants. I els Yankees eren imparables, els millors de la lliga. El Leicester City Football Club, en canvi, era el clàssic equip mitjanet de segona. Fins i tot havia baixat a tercera alguna vegada. Però no passa res: li donaria el meu suport incondicional, com s'havia de fer.



Després d'uns anys avorrits, fa tres temporades el Leicester va estar a punt de pujar a primera. Vam vibrar molt, van ser unes setmanes emocionants, equivalents a quan el Barça arriba al final de la Copa d'Europa, més o menys. Però al final res de res. Una petita decepció. L'any següent, van tornar-ho a intentar i ho van aconseguir. L'ascens a primera va ser molt celebrat i vaig veure que no cal estar entre els millors del món per gaudir del futbol i de la sensació d'unitat que proporciona seguir un equip. La següent temporada, l'any passat, en teníem prou amb no tornar a baixar. Després d'un inici fluixet i anar sempre patint, al final ens vam aconseguir mantenir a la divisió d'honor, a la part baixa de la taula. Però ja estava bé. Seguíem estant molt contents, i els dilluns a la feina parlàvem del gran equip que teníem i que éren temps de glòria pel club
Quan va començar aquesta temporada, ja haguéssim firmat repetir els èxits de l'anterior. Però per algun motiu desconegut, el Leicester va començar a guanyar-ho tot. I els "rics" a fallar més del normal. Fins al punt que la història de l'equip humil que es fica al capdamunt de la classificació sense que ningú s'ho esperi es va es va escampar com la pólvora per tot el món. Les apostes estaven 5.000 contra un a principis de temporada, però ahir vam guanyar la lliga.

És la màgia d'un esport universal com el futbol: fa un any ningú havia sentit parlar de la ciutat on visc i ara rebo felicitacions des dels Estats Units o del Japó. Així com el Barça ha sigut un ambaixador fenomenal de la cultura catalana, de la mateixa manera el Leicester ens ha posat al mapa. Més encara que haver trobat a Ricard III amagat en un pàrquing. La cultura popular té aquestes coses inesperades. Mig món ha estat donant suport a un equip desconegut aquests darrers mesos, només per la il·lusió de veure com aconseguien una fita que haria de ser impossible. Els partits del Leicester s'han retransmès a totes les televisions (els meus pares no se'n perdien cap) i fins i tot els diaris catalans li han dedicat planes senceres. Mentrestant, aquí la ciutat embogia. No havien viscut mai res semblant, i ho han estat aprofitant. M'alegro molt que la història hagi tingut el millor dels finals.

Aquest divendres, a l'escola de l'hereu tothom aturava i animava un dels pares que portava els seus nanos a classe: és un dels davanters de l'equip, una de les "estrelles", però a la vegada una persona molt humil i assequible, no la mena de personatge que et trobes amb supermodels penjades del braç als clubs de moda. Res a veure amb els cracs que teniu a Barcelona. Aquesta és la mena de gent que ha aconseguit donar la sorpresa, per això ha sigut tan especial.

Continuarem fent costat als Foxes, l'any que ve lluitant contra els grans equips d'Europa. I si no tornen a guanyar mai més, no passarà res. Haurem viscut el nostre moment de glòria. Aquesta lliga, proporcionalment, és com quan altres equips aconsegueixen la setena o vuitena Champions. Els èxits són relatius, sempre és un orgull poder-ne formar part, ni que sigui una miqueta.

[Les fotos que acompanyen aquest post són del dia que vam anar a l'estadi gràcies al fet que uns amics van aconseguir que l'hereu fos un dels nanos que portaven les banderes quan salten els jugadors al camp. Estava ple fins la bandera i semblava una olla a pressió. Molt impressionant.]

ACTUALITZACIÓ: Aquí em teniu a El Primer Toc de RAC1 parlant de la victòria del Leicester (a partir del minut 20):

divendres, 29 d’abril de 2016

Petita crònica de Sant Jordi (III)

Acabo les entrades de Sant Jordi amb un clàssic, els selfies.

El primer és d'una entrevista que em va fer el Didac Romagós, l'home-orquestra de Radio Vilablareix. Aquesta petita emisora de poble fa una tasca increïble de difusió de la nostra cultura i ha entrevistat un munt de persones rellevants del país (artistes, polítics, etc.). Va ser un plaer poder-me afegir finalment a la llista (mireu la resta al seu web). Aquí podeu sentir l'entrevista, que va de ciència i càncer sobretot.



Aquesta no és un selfie estrictament parlant però també compta. És de la sesssió de signatures que us comentava ahir i hi surto amb l'actriu Paula Vélez, que va passar a saludar-me i a que li signés un dels meus llibres.  












La resta de fotos són amb altres autors i amics que em vaig anar trobant pel camí.

La primera és l'Elisenda Roca, amb qui estic preparant una comèdia negra per al públic crossover que espero que serà tan divertida de llegir com ho està sent d'escriure.

I aquí tenim tres quartes parts dels responsables de La reina de diamants, el Llort a l'esquerra i el Marc Moreno a la dreta, a la parada de Llibres del delicte (que feia molt de goig amb la vintena de llibres grocs i vermells que ja han publicat tots ben arrenglerats).
A la Tina Vallès no l'havia vist mai en persona, malgrat que interaccionem des de fa temps a les xarxes. Vaig aprofitar que signava un llibre infantil, fet amb en Gabriel Salvadó, per saludar-la (i comprar-li el llibre a l'hereu... molt recomanable!).
Quan s'acaben les passejades és hora d'anar de festa. A una d'elles vam coincidir (d'esquerra a dreta) en Joan Carreras, l'Adam Martin i la Carlota Torrents, que és l'agent que compartim tots tres. Ens vam situar bé i ens vam dedicar a caçar al vol les exel·lents tapetes que els cambrers feien circular. 


A aquesta festa em vaig quedar amb les ganes de fer-me una foto amb el duet fantàstic que formaven Xavier García Albiol i Alberto Fernández Díaz (sí, als saraus literaris també hi conviden polítics). M'hagués fet molta il·lusió. Per compensar me'n faig fer una amb en Màrius Serra i la seva camisa hawaiiana mentre estàvem aparcats en un racó emmirallat d'un passadís.

I fins aquí les meves petites cròniques de Sant Jordi. L'any que ve (o l'altre), més.

dijous, 28 d’abril de 2016

Petita crònica de Sant Jordi (II)

Continuant amb els actes interessants organitzats al voltant de Sant Jordi que mencionava ahir, us volia parlar de la fira del llibre d'una  escola de l'Eixample, una mena de pre-Sant Jordi particular al qual conviden cada any una dotzena d'autors de literatura infantil i juvenil. Aprofitant que estava a Barcelona em vaig afegir a en Llort i el Sergi Càmara per signar els dos primers volums de Sóc un animal

La festa estava molt ben organtizada i hi havia autors de renom com en Joquim Carbó, l'Elisenda Roca o el Josep Lluís Badal, entre altres. I una autèntica munió de nanos amb llibres a les mans. Des que ens vam asseure ja ens vam adonar que tindríem feina garantida. Se suposava que havíem d'estar a la taula una hora, però al final ens n'hi vam passar dues sense ni un moment per respirar, i vam acabar amb la mà adolorida.

Per ser més efectius, ja que érem tres, vam organitzar una cadena de muntatge: siganava primer en Llort, després jo i, en acabat, passàvem el llibre al Sergi, que els feia un dels seus dibuixets (cosa que encandilava els compradors, naturalment). La cua s'anava fent més i més llarga, com podeu veure a l'última foto (tots aquests nanos volien les nostres firmes) i per a què els qui esperaven que l'il·lustrador acabés s'entretinguessin, els vam convidar a dibuixar el Tim sobre el paper que cobria la taula. Van haver-hi autèntiques obres d'art!

Al final vam batre el rècord de firmes de l'acte, i segurament els nostres rècords personals de firmes per hora (jo vaig signar també una dotzena de llibres per a adults). En resum, va ser una experiència molt divertida, una bona manera de concentrar signatures per a un públic interessat sense haver d'estar corrent amunt i avall de les Rambles canviant de paradeta i patint aglomeracions.

Acabo aquesta segona entrega (demà la darrera) citant la crítica més recent al Sóc un animal, apareguda fa poc a la revista digital Faristol:
Amb molts tocs d’humor i més d’una interessant crítica sociopolítica, els dos llibres, narrats en temps present, s’ajuden d’un ritme que cada vegada es va fent més trepidant. Fàcils de llegir, amb humor, directes, tenen tot el que necessita un jove lector a la recerca de passar una bona estona i viure aventures d'estructura clàssica.
Ja ho sabeu: regaleu Animals, que segur que agradaran. D'aquí unes setmanes us parlaré del tercer volum, que ja està a punt de sortir.

dimecres, 27 d’abril de 2016

Petita crònica de Sant Jordi (I)

Aprofitant que tenia pendents unes conferències, m'ho vaig fer venir bé per baixar a Barcelona per Sant Jordi i així poder viure el dia del llibre anant "de civil" (els últims cops havia estat a les trinxeres, com ja us havia explicat). Us faig una minicrònica en tres parts d'algunes coses que m'agradaria destacar. Comencem per tres iniciatives que vaig trobar especialment interessants.
El dia abans de Sant Jordi, a l'Aula Blanes van organitzar un debat al voltant de temes de biomedicina. Em sembla genial que els responsables fossin prou valents com per recollir el testimoni que els havia passat jo mateix quan hi vaig presentar el llibre Jugar a ser déus fa un any: hem d'implicar la societat en els debats de bioètica. I això van fer. La idea era que tres ponents d'àmbits diferents (un científic, un filòsof i una activista, simplificant una mica) presentessin tres casos polèmics, hi diguessin la seva i després donessin veu al públic. L'experiment va ser un èxit i va omplir de gom a gom la sala de la bilbioteca de Blanes. Vam estar-nos-hi dues hores (enlloc de l'hora i mitja prevista, i encara perquè ens feien fora), mantenint un debat viu, amb molta gent implicada i amb idees polaritzades i ben argumentades sobre la taula. Des d'aquí animo als qui puguin fer-ho a organitzar aquesta mena de debats, que són molt necessaris i tenen uns resultats molt positius.

Una altra bona idea: la facultat de filologia de la UB convida un científic a parlar de la relació entre ciències i lletres, aprofitant el lliurament d'uns premis. Vaig acceptar la proposta encantat i vaig xerrar una mitja horeta sobre la necessitat de treballar plegats i no enfrontats. Un món on els científics no siguin humanistes i els de lletres no entenguin un mínim de ciència està condemnat al fracàs. Molt interessant també la conferència de la Cèlia Ventura, una de les guanyadores de la tarda, una estudiant de ciències parlant de temes de lletres, que  proposava noves maneres d'incentivar la lectura entre els joves. Tot plegat, una iniciativa que va valdre molt la pena i que espero també que tingui continuïtat. És un diàleg absolutament imprescindible. Si voleu escoltar la meva xerrada, la teniu aquí.

Per acabar la primera entrega, una tercera iniciativa lloable. A l'Insitut Vallvera de Salt em van convidar a fer una xerrada. Vaig passar una bona estona parlant amb una colla d'alumnes sobre el llibre que s'havien llegit i sobre moltes altres coses i, en acabar, un grupet encara em va entretenir una estona més fent-me preguntes sobre les meves dues professions. És encoratjador veure que hi ha gent així de motivada a les generacions que pugen. 
Aprofitant que era Sant Jordi, a la biblioteca van proposar una original campanya de promoció de la lectura: es tractava d'escriure al vidre de la sala el nom d'un llibre que t'hagués agradat. a la foto veieu les diverses guixades multicolors que alumnes i professors van deixar-hi. Una d'elles és Ullals, suposo que en honor de l'autor que els visitava. Jo els vaig recomanar Bressol de gat, com ja havia fet al blog (i, de rebot, A la carretera).A la mateixa biblioteca, conviden als escriptors visitants a deixar una frase per a la posteritat al suro de la biblioteca. Aquí podeu veure la meva, que era la que estrenava el format. Dóna gust veure professors que s'esforcen tant a fer que als nanos els agradi llegir, i he de dir que m'hi vaig sentir molt ben acollit, a Salt.

ACTUALITZACIÓ: Aquí teniu el debat sencer de l'Aula Blanes i aquí les crònicques de les presentacions a les escoles, al web de la ILC.

dimarts, 19 d’abril de 2016

Una qüestió peluda

Si un dia el metge et diu que pateixes sinefrídia, el més possible és que et pensis que has agafat una malaltia greu. Però darrere d'aquesta paraula malsonant només s'amaga un problema estètic, que afecta homes i dones: ser cellajunt. Malgrat que s'associa amb trastorns greus com la Síndrome de Cornelia de Lange, la majoria de vegades tenir una sola cella pot ser lleig però és totalment inofensiu. A més a més, això es cura fàcilment amb unes pinces o amb una mica de cera aplicades repetidament. O potser ni cal: molts famosos han optat per lluir-la orgullosos en algun moment de la seva carrera, des de George Bush fins a George Harrison, passant per Brad Pitt, Shakira i la cellajunta més famosa de tots, Frida Kahlo, que ho va convertir en un símbol identitari. No sembla, doncs, que hagi de ser especialment urgent per al món científic determinar què defineix la densitat pilosa de les celles de cadascú.

Però això és precisament el que ha fet un grup d'investigadors dirigit per Andrés Ruíz-Linares, de l'University College London. En un article publicat recentment a la revista Nature Communications, revelen que el gruix de les celles i la seva tendència a ajuntar-se depèn en gran part de quina variant del gen PAX3 hem heretat. Trobar el gen de la sinefrídia no passaria de ser una curiositat si no fos perquè al mateix estudi també identifiquen altres paràmetres relacionats amb el tema, com els gens que influeixen en l'espessor de la barba, la facilitat d'acumular cabells blancs, si es tenen els cabells llisos o arrissats, etcètera. Aquí és quan les coses comencen a posar-se interessants.

És el primer cop que es fa una anàlisi tan completa de la relació entre el genoma i els pèls que ens recobreixen el cos. És més útil del que pugui semblar a primera vista perquè, com sap tothom que ha parat una mica d'atenció, els patrons capil·lars estan molt lligats als diferents grups ètnics que poblen la Terra i, per tant, en són una mena de punta visible de l'iceberg. Per exemple, la majoria de xinesos tenen els cabells llisos i negres, mentre que a l'Àfrica subsahariana els tenen arrissats, i a les zones nòrdiques, principalment rossos.

Malgrat aquesta relació òbvia amb la genètica, encara no havia estudiat ningú què en determina les diferències. Sí que s'havien descobert alguns gens relacionats amb la calvície o amb el color dels cabells, però aquesta vegada l'equip del doctor Ruíz-Linares ha anat més lluny i ha analitzat l'ADN de més de 6.000 voluntaris sud-americans, de cinc països (Brasil, Colòmbia, Xile, Mèxic i Perú) i ètnies diferents (d'origen europeu, africà o americà). El que al final emergeix del complex estudi és un perfil genètic que pot predir de forma força acurada alguns aspectes clau de l'aparença d'una persona.

Aquesta informació es pot utilitzar de diverses maneres. Per començar, ens ajudarà a entendre l'evolució dels humans. El fet que en unes zones del planeta predominin una sèrie de gens i els tipus de cabells que s'hi associen pot ser la conseqüència d'una adaptació al clima o simplement una selecció deguda a preferències sexuals totalment aleatòries, que han fet que certa distribució de pèls es considerés més atractiva que una altra. L'ADN ens ho dirà. També hi podrien haver aplicacions més prosaiques. Si se sap què fa que els cabells s'arrissin o s'emblanqueixin prematurament, es podria buscar una manera d'impedir que això passi abans que es formin els nous cabells. I els cellajunts podrien estalviar-se temps i diners en depilacions si es descobrís com es pot controlar el PAX3. La indústria dels cosmètics ara té un nou camí per explorar.

Però potser l'ús més immediat el farà la policia científica. Amb una petita mostra biològica recollida a l'escena del crim, es podrà predir molt millor l'aspecte del sospitós, si més no quina mena de cabells té i si és molt o poc pelut. Això, juntament amb altra informació que ja sabem com extreure dels gens, com per exemple una predicció de l'alçada o el color dels ulls i de la pell, permetrà fer retrats robot molt acurats sense que calguin testimonis ni dibuixants que interpretin els seus records.

En l'era post-Snowden, a uns els preocupa que els governs i les multinacionals acumulin terabytes de dades sobre la seva vida, per insubstancials que semblin, i a altres que la històrica opacitat d'entitats financeres d'ètica dubtosa ja no pugui ser garantida. Però el que realment espanta és que, al llarg del dia, deixem anar per tot arreu milers de mostres que contenen una quantitat ingent d'informació sobre nosaltres, que ni tan sols coneixem sencera. I ara estem aprenent a llegir-la. És com si anéssim perdent el DNI a cada cantonada. Les conseqüències futures per a la privacitat dels individus són, ara com ara, imprevisibles.

[Publicat a El Periódico el 17-04-16. Versión en castellano.] 

divendres, 15 d’abril de 2016

Sóc un animal al Món Llibre

Pares! Tiets! Padrins! Si teniu una criatura a mà aquest cap de setmana, aprofiteu per portar-la al Món Llibre, que és una mena de Sant Jordi avançat per nanos que fan a Barcelona, al costat del MACBA. Hi ha un munt d'activtats interessants, però no us perdeu la màquina que converteix nens en animals (si no ho eren ja abans), per a què els petits es puguin sentir per un dia com l'Arman, el protagonista de Sóc un animal.


dimecres, 13 d’abril de 2016

Escriptors i venedors



Aquesta setmana fa anys de la mort d'un escriptor que admiro molt, Kurt Vonnegut. Aquesta és una dada sense cap més rellevància, però em serveix d'excusa per fer-vos-en propaganda (llegiu Bressol de gat o Mare nit, per començar, molt millors que la majoria de llibres que trobareu a les taules de Sant Jordi) i posar-vos una cita que s'escau molt a aquestes dates:

I'm not a drug salesman. I'm a writer."
"What makes you think a writer isn't a drug salesman?” 
(Cat's Craddle)

Sant Jordi ha passat de ser el dia en el què els escriptors eren tractats com famosos per ser el dia en què els famosos són tractats com escriptors. Almenys l'efecte secundari que té és omplir una mica les arques de les editorials i llibreries, cosa que ens va bé a tots. Així que la setmana que ve, sortiu i compreu llibres!

(Nota final per als professionals: la màxima que surt a la foto és potser la norma més important que segueixo quan escric. Proveu-ho. Els vostres lectors us ho agraïran.)

divendres, 8 d’abril de 2016

Escalfant motors per Sant Jordi



S'acosta Sant Jordi i, com cada any, un grapat dels meus amics, coneguts i saludats tenen llibre al carrer. Jo ja us he explicat altres vegades que, si puc, intento que no surti res meu durant aquestes dates perquè la lluita per la supervivència als taulells i aparadors és massa intensa. L'allau de novetats es menja tot el que no són bestsellers, ja se sap.

Enguany he estat a punt de trencar aquesta tradició (que només m'he saltat quan m'han obligat els premis) amb el tercer volum de la sèrie Sóc un animal, però al final diversos impoderables han fet que es retardi una mica el llançament. Ja va bé. Mentrestant, els dos primers volums segueixen "vius", com podeu veure a aquesta bonica foto promocional que acompanya el post. Sembla que de moment estan agradant molt als lectors, com podeu llegir en aquesta nova ressenya i aquesta recomanació, o sigui que si teniu a l'abast nanos de vuit anys o més i busqueu un llibre que els atrapi, no cal que mireu més. I això és el que en deien al Cavall fort:


Deixeu-me que acabi la promo (ho sé, per Sant Jordi tots els escriptors ens fem una mica pesats) recordant-vos que podeu votar Un viatge inesperat a la llança de Sant Jordi. La coberta, fantàstic homenatge del Sergi Càmara a la màquina del temps, s'ho mereix!

Us deixo amb un petit spoiler/preview del que podreu trobar al tercer llibre de la sèrie, Missió (gairebé) impossible, que arribarà a temps per les vancances d'estiu: un nou personatge, el malvat president de Virolainek, que potser us recordarà a algú... Seguirem informant.

diumenge, 3 d’abril de 2016

(Pausa)


He estat uns dies en pausa, veient sortir el sol per un altre horitzó. Ja no recordava com és el sol del sud i el primer dia em vaig cremar la pell només passejant una estona pel carrer. Ara tinc una mena de moreno paleta propi dels guiris. I és que aquestes coses no ens passen aquí dalt!

A part de fer vitamina D, l'altra activitat principal d'aquestes petites vacances ha sigut llegir, que és un dels plaers als quals val la pena abandonar-se quan en tens ocasió. Aquí sota podeu veure l'hereu practicant l'esport de la lectura en diferents localitzacions idíl·liques. I ara tornem a la realitat dels cels grisos anglesos, fins la propera desconnexió.

 

dimarts, 22 de març de 2016

Where do we go from here?


Cada dia llegeixo les notícies i aquesta és la primera pregunta que em ve al cap...


Where do we go from here?

Terror in Rue de St. Denis, murder on the periphery
Someone else in someone else's pocket
Christ knows I don't know how to stop it
Poppies at the cenotaph, the cynics can't afford to laugh
I heard in on the telegraph there's Uzis on a street corner




dilluns, 21 de març de 2016

Jo sóc jo i els meus bacteris

Quan parlem de bacteris, el primer que ens ve al cap és la paraula malaltia. La gonorrea, la sífilis, el tètanus, la tuberculosi, el tifus, el còlera, la diftèria, algunes pneumònies i meningitis, la salmonel·losi, la legionel·losi i moltes altres infeccions terribles i ben conegudes per tots estan causades per aquests microbis. Però l'impacte que tenen en l'ésser humà va molt més enllà de brots i epidèmies mortals: un bon nombre de bacteris són, en realitat, grans aliats nostres, uns companys de viatge tan ben compenetrats amb els seus hostes que, com confirmen una sèrie de descobriments recents, s'han acabat convertint en una part essencial de nos­altres.

Fa temps que sabem que els bacteris són els reis d'aquest planeta. Ells van ser-ne els primers pobladors, fa uns 4.000 milions d'anys, i aquells microorganismes primitius van acabar convertint-se en els ancestres de totes les formes de vida que coneixem. Són capaços d'adaptar-se a qualsevol condició, per adversa que sigui, fins al punt que, si algun dia els humans ens carreguem la Terra, és molt probable que els bacteris sobrevisquin a la catàstrofe. Del més d'un milió de tipus diferents que es coneixen, només un miler i mig causen malalties. La resta coexisteix pacíficament amb nosaltres. És més: uns quants centenars d'aquestes espècies benèvoles viuen a dins i a sobre nostre i col·laboren estretament en moltes de les funcions diàries que es porten a terme al cos.

Aquesta simbiosi va quedar quantificada quan, l'any 1972, es va calcular que un humà adult tindria deu vegades més bacteris que cèl·lules pròpies. Un article publicat aquest gener a la revista Cell presenta una anàlisi més rigorosa que ho deixa en un sol bacteri per cada cèl·lula humana. Sigui com sigui, és un nombre fenomenalment gran (un u seguit de tretze o catorze zeros). És lògic deduir que aquest exèrcit de microbis que traginem a tot arreu ha de tenir alguna mena d'efecte en la nostra ­fisiologia. I així és: en els darrers anys hem descobert que el mi­crobioma humà (el conjunt de microbis que habiten un cos) juga un paper clau en processos digestius, a l'hora de protegir-nos dels seus congèneres dolents i fins i tot a determinar la tendència que tenim a engreixar-nos.

La importància de tenir un microbioma sa i equilibrat fins i tot ha fet que alguns experts proposin que als nens nascuts per cesària se'ls hauria d'exposar artificialment als bacteris vaginals de les seves mares, per tal que la flora que els comenci a colonitzar sigui tan semblant com sigui possible a la que s'aconsegueix en un part natural. En un article publicat a Nature medicine el mes passat, es confirma que aquest procediment restableix els bacteris que no s'adquireixen amb la cesària. Encara no se sap si tindrà conseqüències positives en la salut, però es creu que podria reduir els casos d'obesitat i asma, que són més freqüents en aquests infants. Relacionat amb això, també s'està mirant de definir una teràpia bacteriana que es pugui aplicar als prop de 180 milions de nens que pateixen desnutrició. Tres estudis, publicats a Science i Cell aquest febrer, demostren que tenir el microbioma adequat pot ajudar al desenvolupament, fins i tot quan l'alimentació és escassa, gràcies a com els bacteris modulen els nivells de diverses hormones. La flora dels intestins dels nens malnodrits és més immadura que la que els tocaria per la seva edat i, almenys en ratolins, quan se'ls trasplanta els bacteris adequats recuperen la massa muscular i òssia.

La policia científica també es beneficiarà dels nous coneixements sobre els bacteris. Per exemple, alguns estudis han revelat que el microbioma de cadascú és prou diferent per constituir una mena d'empremta única i intransferible. Amb les eines adequades, podríem esbrinar qui ha estat a l'escena d'un crim només determinant quins bacteris hi ha deixat. Són tècniques basades a llegir l'ADN dels microbis, i encara estan en fase experimental, però no seria estrany que, en un futur més o menys proper, existís una base de dades amb el microbioma dels criminals, com ara en tenim una amb les empremtes dactilars o, en alguns llocs, amb l'ADN. A més a més, l'estudi dels microbis presents en un cadàver ens podrà dir amb molta exactitud quan va morir aquella per­sona.

Cada cop és més obvi que, parafrasejant la màxima d'Ortega y Gasset, jo sóc jo i els meus bacteris. La rellevància que tenen en la nostra vida és sorprenent, fins al punt d'influir decisivament en la salut i formar part del nostre carnet d'identitat. El proper cop que algú us parli de bacteris no penseu només en malalties: recordeu també totes les coses bones que fan per nosaltres i fins a quin punt som insepa­rables.

[Publicat a El Periódico el 19-03-16. Versión en castellano.] 

dimecres, 16 de març de 2016

Felicitats, mestre

Ahir Francisco Ibañez va fer 80 anys. És una de les persones que més ha influït en la cultura pouplar espanyola del segle XX, agradi o no als mandarins primmirats. Els americans tenen Stan Lee i Jack Kirby, els ibèrics el gran Ibañez. Per molts anys i que no s'acabin mai els dibuixos!

dimarts, 8 de març de 2016

Woman is the nigger of the world


Estava escoltant aquesta cançó del Lennon avui al cotxe, casualment, ja que és el dia internacional de la dona. Va ser un tema molt polèmic en el seu moment, però el més trist és que la denúncia que feia continua força vigent avui en dia.



Que hi hagi d'haver un dia internacional del que sigui només vol dir que existeix un problema que encara s'ha de solucionar. No se solucionarà pas avui, és clar, és una cosa que s'ha de tenir present cada dia, per tant és una efemèride que té una utilitat relativa, com totes.

Hi ha encara molta feina a fer, sens dubte, però tinc esperances que continuarem millorant, com ha estat passant ininterrompudament des de finals del segle XIX. La solució al masclisme de fons de la nostra societat no és posar faldilles als semàfors (que, de fet, és perpetuar un estereotip masclista) ni fer "llistes negres" d'expressions artístiques que toquen el tema (que és acostar-se perillosament a l'actitud feixista de considerar apologia censurable tot el que no ens agrada). Educar homes i dones per a què deixin de ser masclistes és molt més complex que tot això, i requerirà molts esforços. Que tothom hi posi el seu granet de sorra.


dijous, 3 de març de 2016

Algunes coses

Us resumeixo algunes coses que han passat aquests dies. Comencem amb una notícia del diari Segre del 14/2/16 que m'arribava via facebook, on es veu que Ullals és una de les novel·les juvenils més sol·licitades a les biblitoeques de Lleida (moltes gràcies!):

Per cert, precisament em van arribar a casa fa poc els exemplars de la segona edició en català d'Ullals (tercera si comptem la primera en tapa dura). Poc a poquet anem fent camí!

Els últims diumenges, al suplement del diari ARA han sortit tres articles meus, sobre virus que destrueixen  tumors malignes, el primer salmó transgènic per al consum humà i l'ús de l'electricitat per millorar la memòria (que podeu llegir en obert i en anglès aquí)

I per acabar, a El País parlava l'altre dia amb Daniel Mediavilla del concepte de raça, si existeix o no i què vol dir des del punt de vista genètic. Un tema sempre polèmic.

dimarts, 23 de febrer de 2016

Sobre el sexe i la igualtat


El sexe és un gran invent. Des del punt de vista biològic, vull dir. Ho fan els ocells, ho fan les abelles i fins i tot les plantes i els bacteris. Si l'evolució no hagués ensopegat amb aquest sistema per aconseguir que els éssers vius es multipliquin, la Terra no gaudiria de la immensa diversitat que actualment la pobla. I malgrat el seu impacte fenomenal, la idea bàsica és ben simple. Perquè si prescindim de tota la faramalla que l'envolta, des de la complexitat morfològica dels aparells reproductors fins als acolorits rituals d'aparellament, el sexe no deixa de ser un mecanisme per barrejar fragments d'ADN, cosa que, com a conseqüència, crea combinacions úniques en cada nova generació.

Un dels efectes secundaris del sexe és que força la distinció de dos subtipus dins d'una mateixa espècie, el que anomenem mascles i femelles. La principal divergència entre ells és el paper que adopten en l'intercanvi d'informació genètica que té lloc durant l'activitat sexual. Però en la majoria d'animals, això també està relacionat amb una sèrie d'atributs físics que condicionen moltes de les funcions d'aquell individu, entre elles les relacionades amb la manera com contribueix a la gestació i la cura de les cries. Així és com ens ha fet la Natura. És clar que a nosaltres els humans ens importen un rave els plans que tenia la Natura. Ens ha costat uns quants mil·lennis, però al final hem trobat la forma de d'aproximar-nos a tot el que envolta el sexe de la manera que més li convé a cadascú, independentment dels dictats de la biologia. O si més no, això és el que se suposa que passa en les societats avançades.

Rebel·lar-nos contra l'encasellament social per motius sexuals és una de les fites de la cultura moderna, però a vegades ens porta a negar obvietats. La principal: que homes i dones som diferents. La ciència és la primera que crea confusió. Per exemple, un estudi del novembre de l'any passat, realitzat en 1.400 voluntaris, concloïa que els cervells dels homes i les dones són físicament molt semblants. Alguns ho han considerat com la prova definitiva que la dona no és inferior intel·lectualment a l'home, com per desgràcia s'ha defensat durant segles, però això ja ho sabíem fa temps. Els mateixos autors ho venien com la fi de la distinció entre mascle i femella, que potser és un pèl excessiu. No hem de perdre de vista que hi ha tendències i susceptibilitats més freqüents en un dels dos sexes que no es poden explicar només per la pressió social. Aquest treball en realitat no ens diu que no hi hagi certes peculiaritats cerebrals lligades al gènere, sinó que la seva raó no és macroscòpica.

A nivell genètic, els determinants de les diferències també són subtils. Fa un parell d'anys, un grup de científics va demostrar que només calen dos gens del cromosoma Y (el que és propi dels homes) perquè un ratolí mascle pugui tenir descendència. A finals de gener, el mateix equip anava una mica més lluny: havien assolit substituir la funció d'aquests dos gens activant-ne altres que hi ha al cromosoma X (del qual les dones en tenen dues còpies). Així demostraven que, si ajudem amb tècniques de reproducció assistida, podríem prescindir totalment del cromosoma Y pel sexe. Això s'ha interpretat com una estocada mortal al símbol màxim de la masculinitat, com si el fet que calguin pocs gens per a una de les funcions específiques de l'home sigui un demèrit. Al genoma hi tenim més d'un gen sense el qual no deixaríem de ser un embrió a mig formar. I més d'un sense el qual no viuríem passada l'adolescència. Que només un parell de gens justifiquin que hi hagi una divisió de gèneres no vol dir que les distincions entre un i altre no siguin substancials.

Potser NOMÉS estem estem separats per un cromosoma mig anquilosat, però és una de les coses que fa que la vida en aquest planeta sigui tan interessant. Som físicament diferents, tenim interessos i desitjos diferents, i ens comportem de manera diferent, i això no té res d'indesitjable. A vegades ens encaparrem a trobar justificacions científiques per una igualtat biològica entre sexes que ni existeix ni ens solucionarà cap problema. Enlloc d'això, hauríem de reconèixer primer que aquestes diferències són reals i després deixar que cadascú les gestioni com millor li sembli, sense que serveixin mai d'excusa per dirigir o limitar les opcions i les tries de cap persona. No es tracta d'aconseguir que tots els homes i les dones fem exactament el mateix, sinó que tothom pugui fer el que li vingui de gust com li vingui de gust, al marge de les imposicions genètiques o del condicionament social al qual estem sotmesos des que naixem. Aquesta és la veritable igualtat a la qual hem d'aspirar. 

[Publicat a El Periódico el 21-02-16. Versión en castellano.] 

dilluns, 15 de febrer de 2016

Muriel


Vaig conèixer la Muriel Casals quan em van donar un dels premis de la Nit de Santa Llúcia, que organitza l'Òmnium. Uns mesos després, per Sant Jordi, vam signar plegats durant una horeta a la parada de l'Òmnium. Ella presentava un llibre de fotos de la darrera (de moment) manifestació multitudinària que havia contribuït a organitzar. Com que això de signar llibres deixa molt temps morts, vam xerrar força estona. M'ho vaig passar molt bé amb aquella conversa, distesa i directa. Pel poc que la vaig tractar em vaig endur la impressió que era una persona decidia, amb les idees molt clares i una energia inesgotable, que és exactament la imatge pública que donava. També tenia un optimisme a prova de bomba: estava convençuda que el Procés tindria un final feliç. Per ella, no podia acabar de cap altra manera. És una llàstima que ja no ho podrà veure.