dijous, 28 agost de 2014

La veïna [una història sexual (?)]

A la casa del costat hi vivia un metge divorciat, treballador i poc amant de la gresca. O sigui, el veí perfecte: no el veies mai i quan hi era no feia soroll. Per desgràcia (per nosaltres) va amistançar-se amb una dona que vivia a l'altra punta de la ciutat i va decidir que no pagava la pena passar-se el dia als embussos de les rondes per anar a veure el seu amor. Així que fa unes setmanes van arribar els nous llogaters, una família jove amb una nena d'any i mig. El pare sembla que s'està a casa tenint cura de la petita i és la mare la que treballa. La meva dona, que ha parlat un parell de cops amb ell, diu que sembla bona persona. Jo me'ls vaig trobar tots tres una vegada però era a la tarda i estava tot fosc, així que no vam intercanviar més que unes breus salutacions sense poder ni veure'ns les cares. Fins aquí tot normal.

El veí de l'altra banda, amb qui ens uneix una certa amistat, em diu fa uns dies: "A què no saps on treballa la nostra nova veïna? A la babestation!" Vaig haver de buscar-ho per internet perquè no sabia què era. Resulta que a la part alta del satèl·lit, aquells canals que no visites mai per error, hi ha una mena de línies eròtiques on senyoretes abillades només amb un tanga i un somriure responen les trucades des espectadors amatents que volen dir-lis coses marranes. Són les antigues línies 903 de casa nostra però en versió multimèdia, amb la curiositat afegida que els qui miren només veuen la noia però no senten la conversa (la substitueix la clàssica música prefabricada que es posa de fons a les pel·lis porno). Es veu que tenen bastant èxit en aquest país. Naturalment, la meva dona i jo vam córrer a sintonitzar el canal per veure si ens hi trobàvem la veïna, però hi sortia una senyora de pits pneumàtics fent contorsions gimàstiques mentre esperava que algú marqués el número sobreimprès a la pantalla. No ho vaig trobar gens sexi, la veritat, però hi ha gustos per a tot.

Així doncs, el nou veí no té cap problema a anar dient que la seva dona és "presentadora" de la babestation (ell mateix havia sigut la font d'informació), ni que doni la impressió que els ingressos principals de la família vinguin per aquest costat (hi ha un nom pels homes que viuen dels diners que fan les dones en negocis relacionats amb el sexe, no sé si es podria aplicar aquí). Em sembla molt bé: no cal avergonyir-se de tenir una feina legal en els temps que corren, ni que calgui fer-la amb poca roba. En tot cas, el negoci no deu donar per tant, perquè els pobres porten un cotxe bastant atrotinat. La crisi es nota a tot arreu. Des d'aquell dia la meva preocupació és comprovar si la veïna té una aparença adequada pel treball que du a terme (simple curiositat científica) i si té intenció d'organitzar festes a casa amb les companyes de la feina. Ja m'he presentat voluntari per anar a trucar a la seva porta si això passa i fan massa soroll.

[ACTUALITZACIÓ: Uns mesos després, aquests veïns van marxar del pis. Des de llavors hem tingut dos tandes de metges, gent més tranquil·la però amb vides que no donen per escriure un post...]

[Publicat originalment el DIJOUS, 22 DESEMBRE DE 2011 ]

dimarts, 26 agost de 2014

L'infant interior

Un post de l'Allau m'ha fet recordar un incident que va succeir ara deu fer uns quinze anys en un local proper a la Sagrada Família. Vaig anar amb un amic a dinar a un Pizza Hut i a la carta vam veure ràpidament l'opció del Menú Infantil. Vam decidir demanar-ne dos. No és que estiguéssim desganats, al contrari (érem uns ganàpies amb bons estómacs). El que passava és que regalaven unes figuretes fantàstiques del Batman i a l'instant ens vam adonar que necessitàvem incorporar-les a la nostra col·lecció.

Quan vam fer la comanda, el cambrer va mirar estranyat al nostre voltant i ens va preguntar on eren els nanos. Llavors els estranyats vam ser nosaltres: li vam contestar que per què necessitaves un nano per demanar un Menú Infantil. Això li va curtcirtuitar les neurones i no va ser capaç de processar cap més unitat d'informació. No podia entendre que algú demanés un plat en funció del regal que l'acompanyava, sobretot tenint en compte que aquests "algú" s'acostaven ja cap a la trentena. Però el que realment el superava era que algú que no fos un infant volgués un Menú Infantil. Era una opció que no es contemplava a la normativa, per tant no podia ser vàlida.

Vam tenir-la muntada ben aviat, perquè l'home no volia cedir i nosaltres insistíem que teníem tot el dret de demanar qualsevol plat de la carta independentment de la nostra edat. Això havia passat de ser un assumpte de col·leccionisme friki a una lluita oberta per defensar els nostres drets com a consumidors i ciutadans. Com que tots dos érem escriptors, els nostres arguments tombaven fàcilment els del pobre cambrer, sense ni tan sols haver d'abandonar el terreny de l'humor i la ironia fina. En veure que perdia peu, el pobre va anar a buscar reforços i es va personar al cap d'uns moments amb el mànager. Aquest element era encara més cabut que ell i només entenia que dos degenerats d'aquests que juguen al rol i maten gent el cap de setmana per divertir-se (eren altres temps) se li havien colat al local i que si calia trucaria a la urbana perquè els fes fora. Al final vam haver d'admetre que no teníem interlocutors vàlids i que la raó no era una bona arma contra algú que s'ha quedat clavat en un bucle absurd. Com que de fet teníem gana, vam optar per desistir i menjar qualsevol altra cosa, dolguts per haver perdut la possibilitat d'obtenir aquelles fabuloses figuretes.

El que no sabien els del Pizza Hut és que el meu company era un periodista que en aquelles dates tenia uns quants centímetres quadrats a la seva disposició dins La Vanguardia. Uns dies després de l'afer del Menú Infantil, tot Barcelona va saber com de malament tractaven els clients al Pizza Hut de Sagrada Família. Considerant que aquell restaurant es deuria nodrir sobretot de turistes, no crec que els enfonsés el negoci (em sembla que encara funciona), però almenys vam poder dir la darrera paraula.

És clar que ara no tinc aquests problemes: quan vaig a aquests llocs sempre porto un nen amb mi per demostrar que la joguina acabarà a les mans adequades.

[Publicat originalment el DIVENDRES, 11 FEBRER DE 2011]

dijous, 21 agost de 2014

Els pastorets (I i II)

A l'escola del nano estan preparant uns pastorets (Nativity, que li'n diuen aqui) i aquests dies han estat repartint els papers. Hi ha hagut drames, és clar. El pitjor, el d'un nen que volia fer de Verge Maria (perquè es veu que li agrada molt això dels nadons). Per temes de paritat (aquest és l'únic paper veritablement femení de l'obra) el pobre s'ha hagut de conformar amb fer de Sant Josep, amb la promesa que podrà agafar també una mica el nino que representarà el nen Jesús.

Es veu que també hi ha batusses per decidir qui fa d'àngel, fins al punt que per mantenir la pau és probable que en aquest pessebre hi baixi tot un estol celestial d'àngels, angelets i arcàngels. I en una trobada de mares l'altre dia, vam descobrir que hi ha dues nenes que estan convençudes que seràn la Verge. O sigui que si no és un error, no hem de descartar que en aquesta versió la materniat divina sigui múltiple (per si no era ja prou complicat el tema de la Santíssima Trinitat...)

L'hereu, en canvi, està contentíssim amb el paper que li ha tocat: el d'ovella. Ovella que parla, ep, que es veu que n'hi ha algunes que només pasturen. Jo quan era una mica més gran que ell també estava molt content quan em posaven a fer de romà que aguanta la llança a les representacions de l'escola. Preferia passar desapercebut si em tocava pujar a la tarima, que això de les arts escèniques sembla que els macips no ho duem a la sang. És clar que tot va canviar el dia que em vaig penjar una guitarra al coll... Però això és una altra història.

Doncs vam anar finalment a la representació nadalenca que us deia l'altre dia i, ja us ho podeu imaginar, tots els pares en vam sortir emocionats. Va ser una interpretació una mica lliure del tema, amb més extres que a una pel·li de Hollywood. Hi van desfilar un grapat de ratolins, vaques, ases i ovelles (?!!?), animalons cantaires tots ells. Semblava més una versió musical de l'arca de Noè que de la nit de Nadal (i confirmat: sense dimonis a la vista). No van faltar les corts celestials d'àngels bufadors, els tres reis i el trio protagonista. El nen era de plàstic i no va sortir del bressol. La Maria (que al final era només una) es va passar tota l'estona saludant com si fos el Papa (les salutacions anaven dirigides als seus pares, que no paraven de fotografiar-la) i el Josep va anar de poc que no desmunta tot el betlem, perquè no parava d'estirar la roba que cobria la porteria de futbol que feia d'establia. Per sort al final no va passar cap desgràcia. La nostra ovella va fer el seu paper amb la dignitat i la professionalitat que li correspon a un nen de quatre anys.

Un post de l'Olga Xirinacs em va fer recordar que nosaltres també fèiem saraus d'aquests quan era petits. La qual cosa no deixa de ser curiosa, perquè anàvem a una escola teòricament laica. Però cada any teníem la vella Quaresma, el xou de Sant Nicolau (d'una cruesa sorprenent, ja que el sant ressuscitava tres nens perduts que un carnisser malvat havia trossejat i donat a menjar als porcs), el dia de Santa Cecília... I és que les tradicions d'un poble estan molt lligades als rites religiosos arcàics (a part d'un grapat de costums paganes que hagin pogut colar-se pel mig), que pel fet d'estar integrats en la història pertanyen tant als qui combreguen amb la fe cristiana com als qui no. No em sembla malament. Independentment de les creences, és una manera bonica de recordar i honorar el nostre passat. 

Els de l'escola de l'hereu també ho entenen així. Oficialment la institució està adscrita a l'església anglicana, però com que vivim en una ciutat multicultural com poques, obren les portes a tothom i no discriminen. La Maria, per exemple, era índia, com una bona part de l'audiència, on s'hi podien veure uns quants turbants sikhs i musulmanes amb els seus vels. Ningú feia escarafalls al fet que l'estrella del dia era el fill de Jahvé. De la mateixa manera, em va semblar molt natural que unes setmanes abans a l'escola haguessin celebrat el Diwalli. Totes aquestes festes van més enllà de la motivació religiosa que les va originar. Són excuses per reunir-nos, divertir-nos, reflexionar i celebrar, i aquestes són activitats ben universals. Quan arribi el moment l'hereu ja triarà si vol seguir una religió organitzada, vol anar per lliure o simplement passa del tema. Serà la seva decisió. De moment ja està bé que l'exposin a les tradicions i les cultures de tots els pobles del món.

[Publicat originalment el DILLUNS, 5 i el DIVENDRES, 9 DESEMBRE DE 2011 ]

dimarts, 19 agost de 2014

M'encanta quan passen aquestes coses...

Tenia ganes de començar un llibre. No us passa a vegades? Aquesta urgència de córrer cap a la lleixa i agafar el que et vingui més de gust. Tot i que ja n'estiguis llegint un altre (o dos, com era el meu cas). Encara vaig ser més indulgent: no en vaig triar un, sinó sis. No em podia decidir. No em volia decidir, de fet. Vaig seure al meu silló de lectura amb la pila de llibres al costat i vaig deixar que l'impuls del moment final em guiés.

Fa un temps havia provat de llegir dos llibres simultàniament, només un capítol de cadascun a la vegada, com una mena de zàpping literari. Havia estat una experiència interessant. Aquesta vegada vaig pensar que podia anar una mica més enllà i inventar (?) la lectura TDÀtica per excel·lència. Amb tres hores llargues per davant per poder dedicar als meus llibres (fet inaudit), vaig optar per començar-ne no un sinó tres, i saltar de l'un a l'altre com més m'abellís.

L'endemà de la marató nocturna de lectura saltejada vaig adonar-me que la tria no havia resultat tan espontània com m'havia semblat al principi. Una mena de desig de lliurar-me a la mena de literatura que precisament criticava divendres passat havia marcat clarament la meva elecció. Al costat d'unKerouac tardà, havia escollit un Brautigan de la millor època, i tots dos havien complementat El lament de Portnoy, que ja estava gairebé acabant. Roth i Brautigan són post-beats i, evidentment influits per Kerouac, milloren la fòrmula de la Prosa Espontània fent que ho sembli sense ser-ho, i no limitant-se a experiències personals. Un gran encert en el seu dia, i uns resultats excel·lents, com vaig poder comprovar un cop més ben calafatejat en el meu sofà.

Ja us he fet propaganda de Brautigan altres cops. Val la pena aprendre anglès només per poder gaudir de Brautigan. No perquè s'hagi de llegir necessàriament en versió original (la seva prosa no està ni molt menys a l'alçada de la de Roth, posem per cas), sinó perquè si no és així no tens cap altra opció. Tot i que Brautigan va ser bastant famós en el seu temps, ara ningú no se'n recorda i, menys encara, el tradueix. A part de les versions castellanes que ha fet Blackie darrerament, poca cosa en trobareu a les nostres llibreries. I és una llàstima. Saltant de Brautigan a Kerouac i d'aquí a Roth i altre cop tornar a començar, em vaig adonar com s'assemblaven i com eren de diferents els tres escriptors, una cosa que potser se m'hagués passat per alt si no hagués estat fent aquest "zàpping", i també que no cal dominar la tècnica fins als extrems gairebé inhumans de Roth per poder fer llibres interessants.

A través de l'Amazon havia aconseguit feia uns mesos un Brautigan vintage, aquest que tenia  a les mans, una primera edició original del 1975, un incunable que a sobre m'havia costat només quatre cèntims. I aquí ve l'anècdota que us volia explicar en aquest post. Quan arribo a la plana vint-i-tantes, em trobo això:


Un retall de diari molt vell, possiblement dels mateixos setanta (els preus si que són vintage), sembla que publicat a Minnesota. Em fascina trobar-me "missatges" que lectors passats deixen enterrats en els llibres. Regals inesperats i totalment críptics. No sabré mai si aquesta persona va arribar a anar al Minneopa State Park aquell cap de setmana d'estiu, potser acompanyat de la seva parella, un/a jove hippie com ell, amb tota probabilitat, mentre a l'altra punta de món jo deuria passejar els meus pocs anys per la platja de Blanes. I això fa que un gest tan mundà com triar una destinació per un dissabte al matí acabi reverberant pel temps convertit en un misteri insondable.

Unes planes més endavant, tinc una segona sorpresa:


Sembla un tros d'una caixa de paper de fumar, ves a saber de quan. Potser del mateix "excursionista", que es feia les seves pròpies cigarretes quan anava de pícnic als parcs públics. O potser fumaven porros d'amagat la parella de hippies de Minnesota mentre llegien Brautigan estirats al llit de l'apartament on vivien en pecat d'amagat de les seves famílies? Potser no van ser ells, sinó un lector posterior que també va voler contribuir a aquesta "càpsula del temps". Em podria passar el dia inventant-me històries que quadressin amb la imatge. Ara em tocaria a mi, però no penso permetre que aquesta petita joia i els seus missatges secrets abandonin la meva biblioteca, així que ho sento però la cadena de misteris s'acaba aquí.

A mi aquestes coses em semblen fabuloses, inaudites, i més quan passen així seguides, de dues en dues. Admeto que no és tan espectacular com el que en Perucho ens va explicar a en Leblansky i  a mi quan el vam entrevistar fa un grapat d'anys, el mateix dia que ens va admetre que s'inventava amb tota impunitat les cites que posava en els seus llibres i mai ningú no havia gosat discutir-li que fossin certes. Potser hauria d'haver homenatjat descaradament el gran Perucho i explicar-vos avui que dins el llibre del Brautigan havia trobat una còpia del meu certificat de naixement... Però la història dels hippies excursionistes i porreros, igual d'irreal, m'ha fet més gràcia.

[Publicat originalment el DILLUNS, 24 GENER DE 2011]

dimarts, 12 agost de 2014

Guants i manyoples

Dilluns: l'hereu va a l'escola amb dos manyoples i torna a casa amb només una.

Dimarts: veient que no troben la peça perduda enlloc, a la tarda anem a comprar-li un altre parell ("però només me'n fa falta una!", diu ell). A la botiga no en tenen i li acabem comprant uns guants.

Dimecres: l'hereu va l'escola amb dos guants i torna a casa amb només un.

Dijous: per no malmetre més l'economia familiar, l'hereu va a l'escola amb un guant i una manyopla, i a qui no li agradi que no miri (ell ho troba divertit). Atenció al cop d'efecte: torna a casa amb dues manyoples (han trobat la que va perdre dilluns però han perdut l'altre guant).

Divendres: ves a saber què passarà avui. Renuncio a fer cap predicció...

[ACTUALITZACIÓ: sembla que m'ho inventi però no, és totalment cert. Ahir el nano va tornar a casa amb els dos guants i les dues manyoples. La combinació que faltava. Ni fet expressament...]


[ACTUALITZACIÓ 2: tres anys després, l'hereu continua tornant sempre a casa amb més o menys peces de roba de les que s'ha emportat a l'escola. És un cas.]

[Publicat originalment el DIVENDRES, 18 NOVEMBRE DE 2011 ]

divendres, 8 agost de 2014

Algunes reflexions sobre la guerra

Per celebrar Remembrance day, un amic m'ha portat aquest cap de setmana a fer paintballing, aquella mena d'esport on et passes el dia al mig del bosc disparant pilotetes plenes de pintura a la gent. Una experiència interessant. M'ha donat una mica l'idea de com deu ser la vida en un camp de batalla, més enllà de la impressió que m'havia emportat de les pel·lícules i els llibres. Això m'ha permès arribar a certes conclusions sobre la guerra. Aquí van.

La guerra cansa. Al final de la sessió no m'aguantava de peu. Això de córrer i saltar i ajupir-se i rebolcar-se pel terra i tornar a córrer és un exercici fabulós. Cal estar molt en forma.

La guerra és una cosa de joves. La majoria del públic eren quitxalla, amb una representació exagerada (i un tant espaordidora) de la franja dels tretze als setze anys, molts d'ells celebrant aniversaris. A aquests no se'ls esgotava l'energia. Els més granadets, com jo, a partir de la quarta batalla ja estavem arrossegant els peus. Entenc que no ens vulguin com a reclutes.

La guerra embruta. Als camps de batalla hi ha fang i sorra i acabes fet un desastre encara que vagis en compte. Encara no sé com trauré tot el fang que tinc a les botes. Molt poc higiènic.

A la guerra matar no és el més important. Estàs més preocupat per evitar que et matin. Jo vaig optar per trobar un racó tranquil darrere una barricada i anar disparant bales de tant en tant sense ni treure el cap ni apuntar. No era perquè si et tocava una bala estaves eliminat d'aquella batalla, sinó més aviat perquè les maleïdes boletes de pintura feien un mal de mil dimonis quan t'impactaven. Imagina't ara amb bales reals, que a més de mal et poden matar de veritat. No: molt millor esperar que sigui l'altre qui vingui a atacar. És clar, que si tots els soldats pensessin així les batalles no s'acabarien mai.

Una dona amb una arma a la mà és tan perillosa com un home. Sempre havia cregut que les noies soldat tenien desavantatge, però no. Anàvem tots coberts amb una granota negra i un casc amb visera i tapaboques que amagava la cara. Després que a la primera batalla l'equip contrari ens hagués fet pols i hagués conquerit el fort que defensàvem, vam tornar al camp base a repostar. Quan ens vam treure els cascs vam veure que el 80% de l'enemic eren noies de vint anys (nosaltres erem tots gamarusos de més de trenta). Derrota i humiliació.

Jo a un camp de batalla durava dos minuts. A la primera confrontació del dia vaig perdre el carregador de la meva escopeta i em vaig quedar sense bales. A la segona vaig sortir corrent tan bon punt va sonar el xiulet d'inici i em vaig estavellar contra un arbre després d'una gloriosa patinada sobre el fang i un derrapada espectacular pujol avall. A la tercera em vaig passar una bona part de l'estona intentant disparar i queixant-me que l'escopeta se m'havia encallat (no havia tret el seguro). A la quarta em vaig voler fer l'heroi (ja estava tip de quedar-me amagat esperant que algú trobés un angle per disparar-me a traïció) i vaig fer una correguda a camp a través quan vaig estar segur que no hi havia cap enemic mirant (em van cosir a trets). A la cinquena vaig aconseguir arribar indemne a una mena de búnker on estava totalment protegit i vaig optar per fer la gloriosa i més segura feina de franctirador. Vaig tenir un paio davant meu deu minuts sencers, la major part d'ells sense cap protecció, i vaig ser incapaç de tocar-lo malgrat buidar tot el meu carregador.

El millor després d'una batalla és una banyera calenta. Senta de meravella. Hauríen de ser obligatòries als campaments, no sé com pot un anr a guerrejar sense saber que li espera una banyera calenta al final del dia.

[Publicat originalment el DILLUNS, 14 NOVEMBRE DE 2011]

dimecres, 6 agost de 2014

Lectures d'estiu (IV): L'endemà de tot

L'últim llibre generacional que us volia comentar és L'endemà de tot, de Lluís Calvo. Al contrari que els altres dos (aquí i aquí), aquest dóna més importància a la forma que al contingut. I ben fet que fa, perquè en Calvo, un poeta i narrador veterà, escriu molt bé i és un gust veure'l trenar frases amb l'excusa d'explicar les vicissituds d'uns no-tant-joves que sobreviuen com poden al casc antic de Barcelona. El que els passa a aquestes desferres de la societat és poc rellevant, de fet, o a mi m'ho ha semblat. Són anècdotes, algunes més interessants que altres, enllaçades de manera gairebé aleatòria, posant menys interès en construir un tempo narratiu que en proporcionar una excusa per bastir una col·lecció d'estampes entre filosòfiques i poètiques. Es podria dir que funciona com una mena d'Ulisses de butxaca que navega pel cor de Barcelona, i que es fonamenta en les disquisicions del narrador més que no pas en la (tràgica) vida dels seus personatges.

Tot i això, el llibre és un bon retrat d'una generació concreta, d'una colla d'artistes i il·luminats que no han arribat mai a triomfar ni han trobat el seu lloc dins la societat, i d'un barri especial que ha evolucionat molt en els darrers anys. No és una novel·la per llegir al tren, sinó per assaborir amb calma al sofà de casa i anar trobant-hi perles amagades. No busca el gran públic i no fa concessions, però si us agraden els llibres diferents i una mica arriscats, us podria interessar.

divendres, 1 agost de 2014

La carta astral

Fa molts anys, una amiga que m'aprecia es va oferir a preparar-me una carta astral. No volia fer-li un lleig, així que vaig acceptar, tot i llavors ja era conscient que això de l'astrologia no es fonamenta en cap base lògica ni científica.

Quan va tenir els resultats, em va trucar tota preocupada. M'havia de parlar d'un tema molt seriós. Ens vam trobar en un lloc discret i em va anunciar un munt de coses bones que les constel·lacions predeien. Fins aquí tot bé. Llavors van venir les males notícies. Pel que es veia, el futur amb la nòvia que tenia llavors era molt negre. La carta deia bàsicament que érem incompatibles, que els nostres ascendents eren massa divergents (o una cosa així) i que no quadràvem ni amb cola. Les diferències insalvables feien que la nostra relació estigués abocada al fracàs. La meva amiga estava al cas de com m'estimava la noia en qüestió, per això li sabia tan greu ser la que certifiqués la inviabilitat a llarg termini del nostre projecte. Li vaig donar les gràcies pel diagnòstic admonitori i vaig prometre-li que ho tindria present.

I ho he fet. Des de llavors, cada u d'agost ho recordo. És el dia que celebro que, un temps després d'aquella famosa carta astral, vaig anar a viure amb la meva nòvia incompatible, avui fa exactament 17 anys. Potser sí que som molt diferents, però sembla que hem sabut trobar prou semblances per justificar la durada de la unió, una possibilitat que els cossos celestes no van tenir en compte.

M'alegro que la meva amiga em fes aquella carta astral, perquè ara tinc guardada en un calaix la prova que la nostra història amor desafia les estrelles. I això no tothom ho pot dir.

dimarts, 29 juliol de 2014

Lectures d'estiu (III): Totes les cançons parlen de tu

Us comentava l'altre dia un dels llibres "generacionals" que estava llegint. Avui ressenyaré el segon, Totes les cançons parlen de tu, també una primera novel·la, en aquest cas doble: de Xavi Sarrià, l'autor, i de Sembra Llibres, l'editorial que ha engegat Joan Carles Girbés (que, entre altres coses, té el dubtós honor de ser un dels responsables que el món hagi pogut gaudir d'invents com Mugrons de titani, El joc de Déu o miLLoringliX). 

Aquest llibre me'l vaig llegir pràcticament d'una tirada en un viatge València-Luton, i això ja indica que té bon ritme i t'explica una història interessant. És la d'un adolescent valencià dels anys 90 que viu en un barri obrer de la ciutat i està intentant muntar un grup de rock. És un retrat molt ben fet i molt viu d'un lloc i un moment concrets, que m'ha sorprès fins a quin punt és comparable al que passava una mica més al nord, al meu poble, on en aquella mateixa època molts també ens estrenàvem en el món de la música i les hormones mentre al nostre voltant la gent s'esbatussava en més o menys mesura.

No té pretensions de ser un llibre trencador, ni en el seu estil narratiu (eminentment funcional) ni en els seus personatges arquetípics (el protagonista, la noia que li agrada, l'amic que es fica en embolics...), però tot i això, en Sarrià sap com enganxar el lector dosificant acció, romanç i tensió de la manera adequada. Té molt de nostàlgic, a l'estil American graffiti, per entendre'ns, i encara que no parli ni de la nostra generació ni del nostre ecosistema, és fàcil sentir-s'hi identificat (com passava també amb la pel·li d'en Lucas).

En resum, un llibre que recomano per passar una bona estona, rejovenir uns quants anys durant unes hores (o saber com s'ho muntaven a finals del segle passat, si ara ets un adolescent ) i, fins i tot, deixar anar alguna llagrimeta al final. Un bon debut que mereixeria veure recompensada la seva vocació comercial amb vendes substancials als dos costats del delta de l'Ebre

divendres, 25 juliol de 2014

Lectures d'estiu (II): Cor mentider

Cor mentider és la segona novel·la d'en Marc Cerdó. La primera, Males companyies, la tinc per casa, comprada després de veure'n bones crítiques, però encara no l'he llegida; aquesta que ressenyo avui  li ha passat al davant. 

És un llibre interessant que s'acaba en un parell de sessions. La seva principal virtut: que està ben escrit. Cerdó juga hàbilment amb el llenguatge i les possibilitats narratives, sense creuar la barrera de l'excés, i això fa que, per mi, sigui un escriptor que caldrà tenir en compte. El seu principal defecte: que la història que explica no porta enlloc. Està farcida de tòpics (evito els spoliers, però penseu en la recent Dies de frontera, amb la qual comparteix també un cert aire postmodern) i personatges bidimensionals que no evolucionen gaire. I, malgrat tot, és una experiència recomanable. Les virtuts superen els defectes i l'argument es converteix en un pretext per una experiència literària de nivell força alt, cosa que avui en dia no és habitual.

Li seguiré la pista a en Marc Cerdó perquè quan trobi una història amb la substància que es mereix el seu estil (potser Males companyies?) el llibre que en sortirà segur que serà rodó. De moment, Cor mentider és una bona tarja de visita.

dimecres, 23 juliol de 2014

El gran homogeneïtzador

No m’interessa gaire el futbol. Miro algun partit del Barça de tant en tant, les finals, sobretot, o quan s’enfronta al Madrid, però para de comptar. A més, jugant-hi sempre he sigut bastant patata. Quan tinc temps, m’apunto a un partit de costellada amb uns estudiants de la meva universitat però el meu paper arriba justet als mínims per ser considerat digne. Faig servir l’excusa que em treuen gairebé vint anys per justificar el meu rendiment més aviat minso. Com que sóc el supervisor d’uns quants d’ells, no s’atreveixen a contradir-me i segueixen convocant-me. Així doncs, podríem dir que la meva relació amb l’esport rei és respectuosa però tirant a escassa.

Aquest estiu, però, s’han conjuntat un parell de circumstàncies que han capgirat l’ordre natural de les coses. Una és el Mundial, omnipresent a pantalles i converses de tot el planeta des de mitjans juny. L’altra és que el meu fill ja té gairebé set anys. Amb aquest còctel màgic, m’ha estat impossible ignorar el què ha anat passant a Brasil aquests dies, per molt que ho hagi intentat.

L’hereu de casa tampoc és gaire destre amb això de la pilota, per seguir la tradició familiar, ni tampoc té un interès desmesurat en aguantar noranta minuts mirant com vint-i-dos jugadors corren amunt i avall d’un camp d’herba, independentment del color de la samarreta que portin. Per això em va sorprendre quan fa unes setmanes va arribar a casa amb una grapat de cromos del Mundial. Estava molt emocionat: era la seva primera experiència amb aquest clàssic infantil de totes les èpoques (i països), i trobava fascinant el concepte de col•leccionar estampetes de senyors en calça curta. Tots hem passat per aquí un moment o altre, suposo. El detonant havia estat que els seus companys de classe feien intercanvis a les hores lliures, i per no quedar-ne socialment exclòs, s’hi va acabar enganxant.

Així és com l’hereu i jo hem hagut de fer un curset intensiu per almenys poder reconèixer algun dels jugadors dels cromos de l’àlbum. Hem acabat veient trossos de molts partits (un de sencer segueix sent massa, per ell i per mi) i comentant-ne animadament els detalls més interessants, com els curiosos pentinats d’algunes estrelles, la quantitat de tatuatges que un pot arribar a portar als braços o la formosa queixalada que Luis Suárez li va clavar a un italià. Amb l’adquisició d’aquest nou coneixement, ell s’ha sentit més integrat a les converses del pati i, de rebot,  jo a les de la feina.

Explico això perquè, malgrat les meves reticències, he hagut de reconèixer que una cosa tan poc rellevant per al futur de la humanitat com pot ser un esport té uns efectes homogeneïtzadors més potents que totes les bones intencions i les polítiques socials que un pugui dissenyar en un despatx. Durant unes setmanes cada quatre anys (o cada dos, si comptem les olimpíades, que tenen un impacte semblant), milions de persones al món sencer participen feliços d’una manera o altra en aquesta guerra incruenta entre nacions, independentment del seu origen, classe, cultura o religió, i donen sortida així a un esclat d’emocions pacífiques que d’altra manera segurament acabarien sense ser manifestades. La gent s’abraça, s’estima, s’odia i s’escridassa sense que (normalment) la sang arribi al riu, i així es completa aquest ritual periòdic de catarsi col•lectiva transversal que envaeix des dels patis d’escola a les sales de reunions de la City, passant per les faveles i les mansions. I mentre dura, els humans, oblidem les diferències que són sovint s’enarboren per alimentar conflictes innecessaris i ens sentim tots més propers.

El darrer cap de setmana ens vam seure l’hereu i jo a veure la final del Mundial i, tot i que ens vam avorrir sobiranament, ens vam sentir més part d’aquesta gran família tan propensa a tradicions estrambòtiques que és l’espècie humana. I això, de tant en tant, va bé.

[Publicat a l'Esguard del 16/7/14]

dilluns, 21 juliol de 2014

Ens acostem als límits...

Comencen a aparèixer a la xarxa mencions a la meva propera novel·la, escrita a mitges amb en David Bueno i l'Eduard Martorell, i que vam pre-presentar en societat fa uns dies (1, 2, 3, 4). Després de l'estiu us en donaré més detalls, però de moment, us deixo amb l'hipnòtic booktrailer que ha preparat l'editorial, en català i anglès.



Actualització:
-Ressenya del primer capítol a Libros con alma.

divendres, 18 juliol de 2014

Recull mediàtic del mes

Triple ració de ciència abans que us aneu de vacances, de les meves col·laboracions del cap de setmana passat:

El dissabte parlava, un cop més, a El Periódico dels trucs que fan servir les pseudociències per fer passar bou per bèstia grossa, comentant un cas proper recent (feu clic aquí).

El diumenge, a l'ARA, es publicava un article sobre un (polèmic) sistema per detectar terratrèmols que pot o no pot funcionar, però que si ho fa algun dia, seria un avenç important.

I també el dissabte feia la meva última col·laboració al Via Lliure (que podeu escoltar aquí), un resum de les notícies més desfassades dels tres anys i mig que ha durat la secció, més les quatre novetats de rigor. La Marta Cailà, presentadora del programa, plega aquesta setmana, així que m'acomiado jo també de la ràdio, almenys de moment. M'ho he passat molt bé fent el xou amb ella, per mi una gran professional i una persona excel·lent. Les seves preguntes espontànies i el seu bon humor han convertit aquesta col·laboració en una experiència sempre divertida i interessant, almenys per a mi. Sense aquest bon rotllo que hi ha hagut, la secció no hauria funcionat ni la meitat de bé. La trobaré a faltar! Durant l'agost, doncs, no hi haurà més ràdio (ni n'hi haurà en un futur proper...), però encara em podreu trobar a El Periódico i, segurament, també a l'ARA

Acabo el recull amb l'entrevista que em van fer abans d'ahir al Matí de Catalunya ràdio, on vaig parlar una miqueta de tot amb en Marc Garriga (a la foto de la dreta), el presentador d'estiu, des del càncer a les fabuloses Panteras Rosas (dos temes que no tenen res a veure). Si escolteu les bromes que em fan al principi entendreu les dues suculentes fotos que il·lustren aquest post...




dimarts, 15 juliol de 2014

9 anys


El dia 11 el bloGuejat va fer 9 anys, tota una eternitat. Seguim aguantant, tot i que això dels blogs sembla que, en general, ha perdut gas. Es nota que el format està passant de moda i l'activitat frenètica de la catosfera de fa només tres o quatre anys sembla que s'ha esbravat una mica. El twitter, l'instagram i fins i tot el facebook s'emporten la majoria de tràfic avui en dia. No passa res: jo seguiré penjant coses mentre hi hagi gent que es passi per aquí per llegir-les (i potser fins i tot si no n'hi ha cap!), sense deixar de ser actiu a les xarxes on mana la brevetat.

Una mica d'estadístiques, com cada any. Aquesta segona etapa del blog, començada fa sis anys, ja porta 930 entrades i més de 204.000 visites. No sé si és molt o poc comparat amb altres blogs de veterania i ritme simil·lars, però mira, aquí ho deixo. He continuat baixant el meu ritme de publicació, que ha passat dels 120-130 posts dels darrers dos anys als 82 del 2013. És un número que puc compaginar millor amb les meves obligacions laborals i que encara em permet ressenyar llibres, parlar de burrades diverses i anar penjant les col·laboracions que faig a la premsa i mantenir els meus lectors al dia dels llibres que vaig publicant (després de vacances tornarà a sortir el tema, amb un parell de novel·les comunitàries que han d'arribar a les botigues si tot va bé i un aniversari que em fa especial il·lusió). Esperem no baixar gaire més d'això.

A l'agost tornaré a programar reposicions, per quart any consecutiu, aquest cop començant amb els greatest hits de l'any 2011. Si encara esteu per aquí, ja anirem parlant. I si esteu de vacances, que les gaudiu al màxim. Com sempre, un milió de gràcies per fer un cop d'ull al bloGuejat!

dimarts, 8 juliol de 2014

Lectures d'estiu (I): Mars dels Carib

Em vaig agafar una terna de llibres "generacionals" de la darrera fornada catalana per començar les lectures d'estiu. Us comento avui el primer: Mars del Carib, la novel·la debut de Sergi Pons Codina.

Es tracta d'un recull de vinyetes d'un jovent sense futur del barri barceloní de Sant Adrià. El referent més obvi per mi és Trainspotting, no sé si era el que tenia l'autor al cap, però el sentit de l'humor que destil·la m'ha recordat més a Mortadelo y Filemón. I ho dic com un elogi. He fet riallades incontrolables com en els millors clàssics dels agents de la TIA (fins al punt que els meus veïns a l'avió on estava llegint van començar a mirar-me amb suspicàcia). Pons Codina és com un Ibañez passat de speed. L'episodi d'un dels protagonistes disfressat de mòmia o l'atac final de la guerra freda dels companys de pis, per citar dos exemples, són gags visuals propis del slapstick més desfassat. I com aquests n'hi ha un munt.

Una altra referència que li he trobat, i aquesta segurament li sonarà estranya fins i tot a l'autor, és El petit Nicolas. La forma naïf d'explicar les aventures en primera persona i la manera que té el protagonista d'obviar la realitat m'han recordat moltíssim a la particular visió del món del nen de Sempé i Goscinny, si aquest fos adult i droggoaddicte.

La novel·la no sembla que tingui més aspiracions que les de divertir una estona. No li he trobat cap missatge ni m'ha semblat que portés enlloc. També l'he trobat una mica llastrada per alguns tics d'escriptor principiant que potser un editor més primmirat hauria pogut polir. Però tot i això, me l'he llegida en un parell de sentades i m'he divertit molt. No és per tots els públics, és clar, però si jugueu al joc que proposa l'autor, us ho podeu passar molt bé.

dilluns, 30 juny de 2014

Els robots ens visiten

La setmana passada, una de les poques en la història d'aquest blog que no vaig publicar cap entrada, vaig batre el rècord de visites: més de dos mil en dos dies. Curiosament, venien totes de Xina. Saludo, doncs, als meus nombrosos fans xinesos que estan fent un curset de català aquest estiu (i de pas a tots els robots que envien des de l'est per rastrejar la xarxa).

Si no sou ni un estudiant xinès de català ni un robot curiós potser us interessarà el programa del dissabte passat al Via lliure de RAC1, on vaig parlar de l'oxitocina, dels gasos tòxics que desprèn l'orina en contacte amb l'aigua de la piscina i del fet poc conegut que les nenes sempre han tret millors notes en totes les assignatures que no pas els nens. Feu clic aquí per sentir-lo.

Altres coses: ahir vaig publciar una article a l'Ara parlant d'una troballa sorpresa: bacteris a la placenta. Són més insidiosos que els robots xinesos (llegiu-ho aquí) i fa uns dies a El Periódico parlava de la importància de tenir cura dels nanos si volem que la nostra espècie tingui un futur millor (feu clic aquí).

Apa, ja teniu unes quantes distraccions per acabar el mes de juny...

divendres, 20 juny de 2014

La joia de les corones

La Monarquia és un concepte obsolet. També ho és l’Església i, fins a cert punt, la Democràcia, almenys tal com s’aplica a la majoria de llocs. Són idees mil•lenàries que han trobat la manera de sobreviure fins els nostres dies perquè han sabut aconseguir un equilibri decent entre els beneficis que proposen i els molts inconvenients que arrosseguen. Ara sembla que hagin arribat a un punt d’estabilitat a partir del qual no evolucionaran gaire, ja que satisfan molta més gent que no la que se sent prou insultada pels seus principis per revoltar-s’hi. Sense enemistats majoritàries i proactives, i mentre el poble disposi de prou opi, l’statu quo tindrà el futur garantit.

Això contrasta amb les modernitzacions forçoses que aquests estaments han patit al llarg de la història, especialment quan el poder de la Monarquia o l’Església eren considerat absoluts i per tant enemics fàcils a batre en nom del progrés. La Democràcia és un cas a part, perquè el seu gran mèrit ha sigut des del principi plantejar-se no com el sistema polític perfecte sinó com el menys dolent possible. O en paraules de Churchill, la pitjor forma de govern, exceptuant totes les que s’han provat fins ara.
Al segle XXI, una monarquia campechana, com són totes les europees que queden, mai no indignarà suficientment els ciutadans per guanyar-se la guillotina, a pesar del pedigrí del cognom que ostenti o com de corcada estigui la institució que representa. Malgrat això, és difícil que, avui en dia, algú pugui defensar que un rei aporta res d’útil a la societat. Els seus partidaris ho deuen veure simplement com una tradició ancestral que no és prou dolenta per canviar-se, una idiosincràsia més que defineix un país, com prendre te a les cinc o torturar toros davant d’una audiència. És cert que per poder presumir de l’anacronisme de tenir família reial s’ha de pagar un factura considerable en euros, però al final tot queda diluït dins del gran sac de despeses absurdes i innecessàries que assumeixen els pressuposts d’un estat modern. 

És per això que és poc probable que en un futur proper hi hagin grans revolucions en els països europeus que encara mantenen la corona com a cap d’estat, per molt que la gent s’hi expressi en contra a les places públiques. És especialment evident a la Gran Bretanya, on la Reina s’ha bastit una capacitat d’atracció transversal que ha guanyat adeptes entre totes les classes socials i els colors polítics. A Espanya, en canvi, sembla que els groupies de la corona s’han de buscar sobretot a la dreta de l’espectre. Però no s’ha d’oblidar que l’esquerra està plena de molts a qui el tema com a mínim els deixa indiferents. Amb aquest panorama no sembla que s’hagi de poder aconseguir mai la massa crítica que hauria de catalitzar un canvi per la via democràtica. Els republicans militants que hi ha a la Commonwealth, Espanya i la resta de monarquies contemporànies s’ho hauran de prendre amb calma, doncs.

Els catalans som un cas a part. El nostre país porta tants segles sota una casa reial imposada en un moment clau de la història que molts s’han acabat tornant republicans per defecte. Per això és impensable que, si arriba el moment de proclamar un estat català independent, es proposi mantenir la fidelitat a algú amb un nom tan poc afortunat com Felip. I encara menys que s’advoqui per la reinstauració d’una línia dinàstica oblidada. D’aquesta manera, els republicans que viuen a Catalunya gaudeixen d’una oportunitat de deixar de ser súbdits reials que a la resta de la Península no existeix. Per això els recomanaria que si han de sortir a manifestar-se, ho facin portant una estelada enlloc d’una bandera tricolor. Les possibilitats d’èxit per aquesta via són molt més elevades.

[Publicat a l'Esguard, 18/6/14.]

dimarts, 10 juny de 2014

Dimecres i dijous, a València

Ja us ho he anat avançant aquests dies: demà i dijous estaré a València per fer un programa doble de conferències que a la vegada serviran per presentar els darrers llibres en els que he participat.

Demà a les 19.00 em podreu sentir parlar d'Els límits de la ciència a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània, tancant el cicle Científics lletraferits: La ciència en els paisatges literaris (més detalls aquí). La xerrada se centrarà en el futur de la ciència, cap a on anem, què ens espera i com afectarà la societat. Aquest és el també el tema de Jugar a ser déus, com ja sabeu, per tant aprofitaré per presentar el llibre en societat a València.


I dijous, també a les 19.00, faré la xerrada Ferits per la ciència: Contes de científics juntament amb Martí Dominguez, a l'Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero (més detalls aquí i aquí). L'acte servirà com a presentació oficial del recull de contes Científics lletraferits que he editat amb Jordi de Manuel.


Si us voleu passar per qualsevol dels dos actes, sereu benvinguts. Prometen ser un parell de vetllades interessants.

divendres, 6 juny de 2014

Déus, lletraferits i altres coses

Aquesta setmana s'han posat d'acord la jomateixa i en XeXu i han publicat dues ressenyes de Jugar a ser déus. Les podeu trobar aquí i aquí. Els agraeixo que tots dos ens deixin tan bé!

La jomateixa va fer la "setmana Macip", com diu ella, i també va comentar l'altre llibre que us he estat promocionant aquests darrers mesos, el recull Científics lletraferits. Llegiu la ressenya aquí.

Parlant d'això, la setmana que ve es fa la presentació oficial dels Científics lletraferits a Barcelona. Aquí en teniu els detalls.
Aprofiteu-ho, que no sé quan tornarà a haver-hi una densitat tan alta de científics escriptors per metre quadrat al país. Jo en faré també una presentació la setmana que ve a València, però us ho explico amb més detalls d'aquí uns dies.

També relacionat amb aquest llibre: el diari cultural digital Núvol publicava l'altre dia el meu relat inclòs a Científics lletraferits. Si no us voleu llegir tot el llibre (mal fet!), almenys podeu gaudir de franc del meu remake del gènesi bíblic fent clic aquí.

Afegeixo també una crítica a Hipnofòbia que m'ha fet avui en romanidemata.

Acabo amb el link a la darrera secció de ciència del Via lliure, on vaig parlar de feromones i de com els nostres cervells comencen a decaure als 24 anys, entre altres coses.

dilluns, 26 maig de 2014

Recull mediàtic del mes

Us penjo un recull de les últimes coses que he anat publicat. Aquí podeu llegir un article a l'ARA, sobre la possible relació entre els microbis intestinals i l'autisme.I aquí l'article d'El Periódico sobre la possibilitat de clonars humans, cada cop més a prop gràcies a uns descobriments recents que no s'han comentat gaire a la premsa.

Aquí podreu veure un vídeo d'un festival literari que es va fer a Blanes, en el qual vaig participar a distància llegint un tros del meu nou llibre, que sortirà a la tardor (ja ho anirem comentant). I parlant de vídeos, aquí sota en teniu dos, de la campanya de Sant Jordi de promoció de Jugar a ser déus, un a TV3 discutint el secret de la longevitat (i les implicacions morals) i l'altra per l'Esguard.



Ho complemento amb la meva secció al Via lliure de RAC1, que en aquesta ocasió anava sobre el llibre, també. Escolteu l'entrevista aquí. A més, aquí podeu llegir una petita ressenya de Jugar a ser déus, aquí la que va sortir a El País, i aquí la que el XeXu va fer de Científics lletraferits. Acabo amb unes recomanacions de literatura científica que vaig fer per Sant Jordi a l'ARA.

dijous, 22 maig de 2014

Entrar o sortir d’Europa

Conduint de la feina cap a casa, la meva vista ensopega accidentalment amb una tanca publicitària força impactant. Es veuen els penya-segats blancs de Dover, la imatge més fàcilment identificable dels límits meridionals del Regne Unit, amb una escala mecànica sobreposada. La intenció de denunciar la lliure entrada de persones indesitjables queda encara més palesa quan es llegeix el text: “Sense fronteres. Sense control. Recuperem el control del nostre país”. 

El primer que em ve el cap és que és d’un mal gust espaterrant penjar un reclam contra la immigració en un barri on els únics anglesos que hi viuen són els fills dels qui van arribar de l’Índia o l’Àfrica fa no gaires anys. Però és que el UKIP (United Kingdom Independence Party), el responsable de l’anunci, no és precisament conegut per la seva subtilesa. Aquest partit, juntament amb el BNP (British National Party), un altre grup dretà, nacionalista i poca amic dels estrangers, són els que més es fan sentir aquests dies de campanya per a les Europees. A part dels cartells omnipresents (cal destacar-ne un altre amb la foto dels principals polítics anglesos emmordassats amb la bandera europea i el lema “Fem que la Gran Bretanya recuperi la seva veu”), arriben regularment a casa fulls de propaganda d’aquests dos partits, mentre que dels altres encara no n’hem rebut cap.
L’estratègia és clara. Als Britànics Europa els importa un rave. Històricament, no s’hi ha sentit mai integrats. L’anomenen “el continent”, com si les Illes no en formessin part. A sobre, molts senten que ser membres de la unió els representa més inconvenients que no pas beneficis. Han de cedir una certa potestat legislativa i a sobre han d’estirar del carro, amb els altres companys del nord, per evitar que el sud s’acabi d’enfonsar Mediterrani avall. No els fa cap gràcia, per exemple, que els seus diners vagin a parar a països malbaratadors que construeixen línies de tren fantasmes enmig del desert. La situació actual és un caldo de cultiu ideal per a què els populistes mirin d’arrabassar els vots euroescèptics o obertament antieuropeus de les mans dels polítics més seriosos, que encara intenten nedar i guardar la roba (tot i que Cameron ha promès un referèndum sobre el tema en un futur proper). La jugada els està sortint bé: les enquestes situen a UKIP frec a frec amb els laboristes.

A Catalunya no hi ha un moviment anti-europeu comparable. Com a part d’Espanya, el país s’ha beneficiat del flux de diners comunitaris, i a nivell emocional, els catalans sempre hem mirat cap al nord amb admiració i interès. I més encara ara, que la futura pertinença o no a la Comunitat s’està fent servir com a moneda de canvi en el debat sobiranista. Per això costa d’entendre que un dels socis d’honor del club estigui plantejant-se estripar el carnet. Però en el fons, els paral•lelismes amb la nostra situació són nombrosos. Un bon percentatge de la població catalana tampoc se sent emocionalment part del conjunt al qual políticament pertany i encara més ciutadans estan tips que els diners dels seus impostos s’inverteixin en projectes quixòtics amb impacte mínim a la seva zona (l’exemple del tren fantasma torna a anar com anell al dit). A més, en aquest cas la transferència de poder legislatiu a l’entitat “mare” és gairebé total.

Amb aquest rerefons contemplo des de la barrera el debat europeu aquí al Regne Unit, oscil•lant entre el somni (impossible) d’una gran Europa actuant coordinadament i la simpatia en vers els qui prediquen els beneficis d’una escissió. Veurem com acaba. Si més no, els britànics tenen l’avantatge que ningú els impedirà exercir el seu dret democràtic a decidir a quina entitat volen pertànyer.

[Publicat a l'Esguard, 21/5/14.]

dijous, 15 maig de 2014

Petita crònica il·lustrada de Sant Jordi (amb retard)


Us devia la segona part de la crònica de Sant Jordi, que faré també aprofitant alguna de les fotos que he arreplegat. Com vau veure l'altre dia, aquest any vaig decidir fer una immersió total en les festivitats de la jornada. Full experience, que en diuen els anglosaxons.

Per la natura de la nostra feina, els escriptors (i els científics) no tenim gaires oportunitats de socialitzar. A més, jo sóc poc d'anar de festes, m'agrada més la tranquil·litat de casa meva. Però quan aquest any la cap de premsa em va dir si volia que ens apuntés a la llista d'un d'aquests esdeveniments vaig pensar: "mira, així li podré ensenyar al meu coautor com fem les coses els catalans per Sant Jordi". L'assumpte se'm va anar una mica de les mans, perquè al final ens van inscriure a cinc saraus (en dos dies) i per no quedar malament (ehem) vam haver d'anar a tots...

El del pernil va ser el primer, a la Casa Fuster. Vam haver de fer cua per aconseguir un perniler (es diu així?) es tallés unes llesques de serrà del bo. Sort que, britànics que som, vam arribar d'hora, sinó ens hi haguéssim passat una hora llarga, allà palplantats. A la festa vaig poder començar a saludar gent que només coneixia digitalment, com en Vicenç Pagès o la Maria Carme Roca, o retrobar amics que feia temps que no veia com la Paula Bonet. Això (i el pernil) és el que té de bo aquestes aglomeracions.

Quan la festa es va omplir massa, vam traslladar-nos a la propera, la de La Vanguàrdia. Allà el percentatge de corbates era molt més alt, però hi podies trobar personatges curiosos com els actors que representaven els protagonistes dels llibres del mega popular Jonasson. Al post anterior us deia que no ens hi havíem fet cap selfie, però es veu que sí. Havia oblidat que havíem immortalitzat el moment al costat de la nostra agent.

I quan la festa es començava a omplir, altre cop vam marxar cap a la següent, la de l'Òmnium a la Moritz. La foto que us havia penjat era massa fosca, però aquí veieu que, efectivament, hi érem i, efectivament, bevíem cervesa.

L'endemà, dia de Sant Jordi, començava amb l'esmorzar al Regina. Normalment als diaris veieu la "foto de família" que teniu aquí al costat. Com que aquest any estava a la tarima, us puc ensenyar el "making of", just a sota. Ja veieu que hi havia gairebé tants fotògrafs com escriptors... Nosaltres vam ocupar un lloc discret a última fila i vam deixar que les càmeres se centressin en les cares més conegues.














A mig matí ens va tocar signar a la paradeta que tenia La Central a la fàbrica de la Moritz. La gràcia és que allà podies fer una parada tècnica i anar al lavabo (el gran problema dels escriptors intinerants: al bell mig de la Rambla no hi ha serveis) i calmar la set amb una birra de la casa. S'agraïa. Potser algun any se'ls ocorrerà pensar en la salut dels escriptors del país i s'habilitaran carrets de servei tècnic per solucionar les urgències fisiològiques en els punts més compromesos del recorregut.

A més, a la Mortiz vaig tenir el plaer de coincidir amb el Manel Fontdevila, un dibuixant que fa molt temps que segueixo (em sembla que tinc tot el que ha publicat). Em vaig comportar com un autèntic fan: vaig aconseguir una dedicatòria i una foto. 

És una de les gràcies d'anar de parada en parada: tens l'oportunitat de conèixer finalment gent que admires i segueixes. Us parlava d'en Cels Piñol i l'Àlex Santaló al primer post, i a la llista hauria d'afegir noms com en Manuel Cuyàs, en Xavier Bosch i... la Judit Mascó. A aquesta no li vaig demanar foto, tot i que el meu company, impressionat, m'instigava a fer-ho. Em va semblar que fotografiar-me amb escriptors i dibuixants tenia excusa, però amb top models seria una mica més difícil d'explicar quan arribés a casa...

Anècdota: al llarg del periple vam col·leccionar unes quantes faltes d'ortografia als nostres noms. Aquesta d'aquí és la que es va emportar el rècord (tres en quatre paraules).



Un altre dels moments culminants de la jornada va ser el dinar de l'escuderia Bromera, on vam poder refer-nos tot escoltant les històries de l'Andreu Martín. Té anècdotes a cabassos, i ens va fer riure un munt amb coses com una inoportuna hemorràgia en una caserna de la Guàrdia Civil o les aventures (reals) d'una iaia assassina.



L'amic Jordi, de L'Illa dels llibres ens va fotografiar i entrevistar. Li hem d'agrair que tingués un moment per a parlar d'un llibre científic en un dia tan plagat de best sellers.

I acabo amb una foto d'una de les quatre conferència que vaig fer aquells dies. Aquesta era molt especial. M'havia demanat si podia anar a una escola a explicar què és el càncer a uns nanos de nou anys, que tenien moltes ganes de saber-ne més coses. No havia fet mai res semblant, i vaig acceptar el repte encantat (i amb una mica de por, també, s'ha de dir). El fet que uns alumnes d'aquesta edat estiguin interessats en un tema així em va semblar molt lloable. Crec que vaig aconseguir explicar-los-ho amb més o menys claredat. Per les (moltes) preguntes que em van fer, diria que els vaig poder transmetre les idees bàsiques. I això confirma el que sempre dic sobre la divulgació: si fas l'esforç d'explicar les coses d'una manera planera, tothom és capaç d'entendre conceptes científics complexes. Per mi va ser una experiència molt enriquidora.

I fins aquí la crònica. D'aquí tres o quatre anys, la propera.

dimarts, 13 maig de 2014

Llegiu El franctirador, d'Albert Pijuan

He començat a atacar el botí d'aquest Sant Jordi i la primera sopresa me l'ha donada El fractirador. Me'l vaig comprar bastant a cegues, seguint un impuls, cosa que sol ser una recepta per a desenganys. Havia sentit alguna cosa d'ell (una breu menció d'El llibreter, una mena de publireportatge a Gent Normal...), però no n'havia vist cap crítica entusiasta ni cap elogi treballat pels cercles on em moc. Deixeu-me que en faci el primer: és el millor llibre d'un autor català que he llegit darrerament. I un segon, menys relatiu (perquè el d'abans es pot interpretar de moltes maneres): és un llibre ben fet.

Darrerament Angle Editorial porta una interessant tanda d'encerts. Des de l'excel·lent El sentit d'un final a La vida al davant (un altre dia en parlaré), i ara també la primera història de l'Albert Pijuan que, sense ser perfecte, li passa la mà per la cara a moltes novel·les catalanes recents que reben cabassos de floretes per tot arreu. La venen com a "molt més d'una novel·la negra", que és un eslògan que no li fa cap mena de justícia, perquè de negra no en té res, però d'alguna manera s'ha d'atreure el públic, suposo. Mireu el web de l'editorial si voleu saber més detalls de l'argument, així jo puc passar directament a la valoració.

L'excusa del franctirador li serveix a l'autor per retratar una societat grisa i opressiva, on es respira desesperació a cada plana. La tensió narrativa està molt ben portada i els personatges, més o menys tòpics, tenen totes les dimensions al seu lloc, cosa molt d'agrair. Diàlegs creïbles i cops d'efecte dosificats amb cura són un altre punt fort. L'ambient m'ha recordat el Paul Auster de In the country of last things, però narrat pel Francesc Serés de Contes russos. Si se li pot fer algun retret és que a mitja nov el·la deixi una micaabandonat el protagonista (un personatge bastant rodó) per centrar-se més en algun dels secundaris, però és una elecció que no resta qualitat al llibre. Hi ha alguns girs previsibles, però també escenes molt potents (sense caure en excessos gratuïts) per compensar. Tot plegat em va enganxar i va fer que me'l  llegís en un parell de sentades. És un llibre diferent als que es fan darrerament a casa nostra, arriscat, ben escrit, amb una història portada amb ofici, incòmode i cru, però que al final deixa satisfet. 

S'ha d'agrair que editorials mitjanes i petites (com Angle, Labreu, Meteora, 1984, Males Herbes...) siguin les que han recollit el testimoni de donar oportunitats als nous escriptors de casa, una tasca que, quan jo començava, es podien permetre fer editorials com Columna, ara obligades des de dalt a apostar més sobre segur. Sense pressupost de promoció, ni padrins, ni un autor amb un gran currículum o visibilitat, ni un tema fàcil, el més possible és que passi sense pena ni glòria (li desitjo més sort que la que vaig tenir jo!). Serà una llàstima. Només espero que en Pijuan no es desanimi, perquè si continua amb aquesta empenta, valdrà la pena estar atent al què publiqui a partir d'ara. Un moment o altre ja trobarà el seu públic,segur.


 

divendres, 9 maig de 2014

La bicicleta




M'he comprat una bicicleta. De fet, els tres membres de la família vam sortir de la botiga amb una, per anar a joc (i fer excursions plegats per entre els prats tan bon punt l'hereu agafi confiança). No en tenia des de feia... buf, més de 25 anys, crec, així que m'hi vaig enfilar amb una mica de reticència. Diuen que això d'anar en bicicleta no s'oblida mai i, efectivament, no em vaig clavar cap clatellada (la primera volta va ser bastant conservadora, tot s'ha de dir), però tampoc és que fos el rei de la pista. Però ja m'està bé. Quan recordo les animalades que he arribat a fer dalt d'una bicicleta m'esgarrifo (i em meravello que com a molt acabés només amb els genolls pelats). Ara que sóc un pare responsable, ja no les puc fer, aquelles coses. Ara les ha de fer el meu fill.