Una mena d'aniversari.

Avui fa més o menys un any que vaig anar al cinema per darrer cop. I això que n'era un addicte. M'he passat un munt d'hores de la meva infantesa assegut en la foscor d'una sala empassant-me tot el que fessin. I he procurat mantenir el costum, sent una mica més selectiu, fins que els imperatius paternals han posat un fre (momentani espero) a la meva passió.

Segueixo veient pel·lícules, això sí, al mateix ritme d'abans, però totes en DVD. Per molt surround casolà i LCD d'alta definició que tinguis, no hi ha res que pugui superar l'experiència de veure una pel·lícula en comunitat. Formar part de les reaccions col·lectives al que et projecten a la pantalla. Tot i els seus efectes secundaris inevitables quan al paradís s'hi cola algun incívic que xarrupa la cocacola amb avidesa o mastega les crispetes sorollosament. O aquell que fa una setmana que no es dutxa i se t'asseu al costat. I el que ha vingut al cinema a xerrar o a fer manetes amb una noia riallera. Ni tan sols m'espatlla la festa un aire condicionat cinc graus per sota els límits tolerables (com passava sovint a Nova York). Un cop treu el cap el lleó de la Metro, o l'equivalent modern, la meva resistència a totes les possibles incomoditats augmenta automàticament uns quants graus.

I és que això és com veure un partit de futbol al bar o sol a casa. L'ambient és molt diferent. Compartir experiències amplifica les teves pròpies, tant en el cas dels esports com en el dels espectacles. Hi ha activitats que és millor fer-les a soles amb la teva parella (estic pensant en un sopar romàntic si el nano avui s'adorm a la primera i ens dóna la nit lliure), però n'hi ha d'altres que, no sé per què, milloren si et sents part d'un col·lectiu. Els éssers humans som ben curiosos...

Per què he estat tan atrafegat darrerament.

O almenys un dels motius.

Fèlix Riera presentava ahir la nova estratègia de les col·leccions d'assaig del Grup 62, segons ens explica Vilaweb. Tinc l'honor de ser un dels escollits pel rellançament de la històrica col·lecció Llibres a l'abast de Edicions 62 (al costat, entre altres, d'una obra clau com és Els altres catalans de Candel). El meu és un llibre de divulgació que intenta aclarir una mica els nous descobriments biomèdics al públic general: Immortals, sans i perfectes (o com la medicina canviarà radicalment les nostres vides). A principis de setembre a les millors llibreries.

No tinc encara la portada de l'edició catalana, però us deixo amb la de la versió que traurà Destino simultàniament en castellà. Més detalls properament.

Acceptar la realitat.

Arriba l'estiu a la campinya i comencen a proliferar els signes que un reconeix com propis de l'estació. Els supermercats ofereixen mobles de jardí a preus rebaixats. Els aparadors de les botigues de roba s'omplen de maniquins amb bermudes i mànigues curtes. Els restaruants pengen cartells anunciant les seves terrasses. Res que faci sospitar que aquí “estiu” vol dir dies ennuvolats amb temperatures al voltant de 15 graus, nits gèlides, i pluges tan intermitents com sempre. Així perquè caram s’entesten en negar la realitat?

Jo, com un passerell, m’he comprat tot l’equip de l’”estiu perfecte” (barbacoa inclosa) i me’l miro aparcat al meu jardí, acumulant aigua sense que trobi el moment per poder sortir a estrenar-lo. M’han ben enganyat. Bermudes? Però quan volen que me les posi? Potser dins de casa amb la calefacció encesa. Sopars a la fresca? Sí, però amb un abric de llana. Almenys tinc el consol que no sóc l’únic que ha picat: cada dia veig gent que va cap a casa amb caixes que posen “Taula de jardí plegable”, “barbacoa portàtil” o (aquest és el millor de tots) “Para-sol extra gran”. Il·lusos.

No sé si se suposa que tot plegat ha de canviar durant les properes setmanes (començo a témer que no) i finalment podrem gaudir de tots els gadgets que ens hem comprat. Més aviat tinc la sensació que els anglesos sublimen la seva necessitat d’estiu fent veure que tot va bé i invertint diners en trastos inútils per reforçar la seva coartada. Què hi farem, ens hem d’adaptar als costums locals. Avui mateix vaig a comprar unes lampadetes de jardí, que aniran perfecte per il·luminar totes aquestes nits que no passem sota la llum dels estels.

Humor intel·ligent.

El meu és un humor intel·ligent. Això li dic a la meva dona quan aconsegueix que el nostre fill es rebenti de riure fent-li ganyotes i carotes diverses. Un riure explosiu, incontrolable. Jo, en canvi, com a molt li arrenco un somriure i un güè afectiu, per molt que posi tota la llenya al foc.

Està claríssim: és que tinc un humor més subtil. El de la meva senyora és de garrotada, pastís a la cara, relliscada de pell de plàtan, més americà. Jo en canvi vinc de l'escola britànica, tirant a Monty Python, diguéssim. Acudits que no et fa venir mal de panxa de tan riure, sinó una rialleta còmplice.

La meva dona fa cara de no empassar-se la pobra justificació dels meus fracassos com a pallasso infantil, però diu que sí per no portar-me la contrària. Jo en canvi estic segur que el meu fill sap apreciar la varietat d'estils d'entreteniment que hi ha a casa i que en un futur podrà asseure's a veure els DVDs del Monty Python Flying Circus i gaudir-ne com pertoca. Tot gràcies als meus esforços per proporcionar-li la dosi d'humor intel·ligent que tot nano necessita per créixer sa i fort.

El jardí.

El títol s'ha de llegir com si fos el d'una pel·lícula d'aquelles de terror. Com qui diu "L'orfanat" o "Els altres". El.... jar....dí! Així, ominosament. Perquè a mi el jardí de casa em fa por. De veritat.

Jo és que sóc de ciutat. Bé, no, sóc de poble, però he viscut a ciutats més o menys grans tota la vida i mira, un s'hi acaba acostumant. Formigó, asfalt. Cotxes, pol·lució, gentades i algun arbre aquí i allà. Si vols contacte amb la natura, mires un documental a la tele. Anar a Central Park ja era com passar un dia al camp. I va i ara acabo a una casa amb el seu propi jardí. Jardinet, no exagerem. Quatre plantes i una circumferència de gespa, maca i ben tallada. Almenys quan vam arribar.

Perquè, escolti, aquesta gespa creix! Això no ens ho havien dit! El jardí és cosa teva, em diu la dona, i he d'admetre que sí, que un se sent com més mascle quan sap que tota la vida vegetal de la casa depèn d'ell. Feina d'homes. I per on començo? La secció de jardineria de l'hipermercat és com la dimensió desconeguda. He d'agafar un sac d'abonament? De quin tipus? I allò per matar herbes indesitjades? Per a què serveixen aquests trastos amb aspecte d'eines de tortura la Santa Inquisició? Me'ls compro tots? Per què les planes webs que parlen de jardineria semblen escrites en un llenguatge més incomprensible que el xinès?

Aprofitant la meva indecisió, el jardí segueix mutant. És la primavera. La gespa, tan bufona ella, està ara fora de control. M'arriba a mitja cama. No és que ho hagi comporvat, és clar: no goso acostar-m'hi. La contemplo a distància, amb respecte. Hi han aparegut plantes que semblen carnívores. I una mena d'arbre espontani que qualsevol dia comença a donar fruites tòxiques. Un amic ho veu l'altre dia i em diu "hauries de fer alguna cosa ben aviat perquè els jardins abandonats atrauen més vida salvatge". Vida salvatge! El que em faltava per donar-me ànims. Ara ja ni surto a mirar-me la selva que tenim al pati, no fos cas que una d'aquestes "vides salvatges" tingues gana i se'm cruspís. La situació cada cop sembla més irresoluble. Estic considerant seriosament cridar algun expert. Que ho arrenqui tot i m'hi posi asfalt, d'aquell ben gris i dur, que ni creix ni et vol envair la casa.

Steampunk transatlàntic.

Qui hagués dit que hi havia un túnel submarí que unia Londres i Nova York i que si un mira per un extrem, pot veure qui hi ha a l'altre costat...

El telectroscop és en realitat una instal·lació artística transatlàntica que es presenta acompanyada d'uns antecedents steampunk d'allò més originals (un túnel començat a construït a finals del segle XIX que ara per fi es completa). Aplaudiments a Paul St George per prendre's la molèstia d'escriure-li un guió de ciència ficció al seu art.

L'acudit

Perquè el tema em toca de prop avui i perquè el Fontdevila és un crac. Val la pena seguir el seu blog gràfic diàriament.

Fer l'indi.

Hi tradicions ben bèsties. Allò de martiritzar braus per a satisfacció de l'audiència, per exemple. En sé una altra per afegir a al llista. Les meves noves amistats en aquesta ciutat on hi ha més indis que blancs m'han introduït a un costum postnatal que diu molt de com son de masclistes algunes cultures.

Resulta que quan una parella índia té un nen, el primer que fan és enviar un regal als amics, sovint una figureta o alguna imatge religiosa. Com si no tinguessin prou problemes amb l'arribada d'un nou membre a la família, a sobre posa't a fer paquetets. Bé, encara. Però és que la tortura tot just ha començat. Amb el nen acabat de néixer, les normes t'obliguen a passar personalment a presentar la criatura a familiars i amics tan aviat com sigui físicament possible. Comença llavors una peregrinació llarga com un dia sense pa, proporcional a com de sociable ets i com de grossa és la llista de parents. No sé com no se'ls ha ocorregut que la dona després de parir no està per fer el via crucis pel veïnat, que és molt més senzill en aquest cas que Mahoma vagi a la muntanya.

Això seria encara tolerable sinó fos perquè la romería ha d'anar acompanyada d'un altre regalet (ja diuen que tenir un fill és la ruïna, però és que aquesta bona gent ho porta fins a extrems insospitats!) i, ara ve el millor, una caixeta de dolços. Els dolços, evidentment, res de complar-los a la botiga: estan fets seguint una recepta ancestral de la família, a casa i amb tot l'amor, per la pobra nova mare. I no us penseu que n'hi ha prou amb fer una fornada majúscula al principi i anar feliçment tirant de veta, no. Els dolços han de ser frescos, així que has d'anar cuinant-ne tandes dia sí dia no. I això amb el nadó plorant mig dia i l'altre mig dia enganxat als teus mugrons. Sense parlar de les condicions físiques minvades, la manca de son, els punts de l'episiotomia, el desgavell hormonal, la depressió postpart i totes les altres alegries de la maternitat. Mentrestant, el marit no sé què deu fer, a part de suport moral i logísitic i fer de xofer.

Tot plegat em sembla una falta de consideració important en vers una persona que acaba de patir una patacada física notable, però la veritat és que ni les mateixes afectades hi donen massa importància: fan tot el rebombori de molt bon grat i amb un somriure als llavis. I al final penso que potser dec ser jo, amb el meu punt de vista occidental antiquat, el qui és realment un masclista per voler tractar la mare dels meus fills com si fos una princeseta invàlida durant els primers mesos, enlloc de deixar que faci vida normal, cuini, passi visita i treballi fins i tot més que jo mateix.

Veïns de plana.

La setmana passada el bloGuejat compartia plana a l'Avui (suplement de Cultura, secció Paraula de Blog) amb el racó dalt del món del company Tibau. Tot un plaer tenir aquests il·lustres companys de viatge.

Cites a Manhattan.

S'acaba d'estrenar un blog escrit per un personatge d'una novel·la. La Victòria Sachs, alter ego de l'Emma Reverter, és la protagonista de Cites a Manhattan, blog i llibre. Aquests dies vèiem blogs que es converteixen en llibres; aquest és el cas invers.

Hi havia un buit a la literatura catalana pel que fa a això que els anglosaxons anomenen chick lit. L'autora afegeix a més al còctel romàntic habitual una part de periodisme d'investigació i estudi sociològic i el resultat el teniu a les llibreries. Una visió de Manhattan diferent a la meva...

Peus tendres.

En una recent visita a terres catalanes, els familiars em retreien que fes anar al meu fill sense mitjons. L'hereu, vuit gloriosos mesos, seia al seia al seu carret amb els pantalons a mig genoll mirant-se la discussió i movent els peus a ritme d'una orquestra invisible.

Les raons de tanta frescor: primera, que s'ha de prendre el sol. Vivim en un país on els raigs ultraviolats ens arriben de gairell. Aprofitant que estàvem a latituds mediterrànies, haviem de carregar-nos de vitamina D tant com fos possible. Més enllà de les raons mèdiques n'hi havia també una de cultural: al Regne Unit els nens van descalços. Sempre. Plogui o nevi. Parlo de nens que encara no caminen, és clar, sinó es podria acusar els pares no tan sols de tenir un concepte massa liberal de la higiene sinó directament d'irresponsabilitat.

Per què aquesta mania de fer que els infants anglesos vagin pel món ensenyant els peus? La veritat és que no ho sé. Deu tenir alguna motivació ancestral, suposo, però a mi se m'escapa. I de moment no he gosat preguntar-ho a ningú. En tot cas, aquí estem nosaltres i per integrar-nos hem de fer com els indígenes així que pam!, mitjons fora i a ventilar els peus de la criatura. Que no sigui dit. És clar que de moment només ens atrevim a fer-ho els dies assolellats i atemperats, que són pocs. Les ànsies d'integració tenen el seu límit. Si els britànics volen que als seus fills se'ls posin els peus blaus pel fred és el seu problema...

What's in a name?

M'ho diu el meu pare i em sembla que té raó: tenim un petit problema. A veure, com s'ho fa la gent? Primer et passes hores pensant el millor nom pel teu fill i quan finalment creus que l'has trobat i la criatura neix, el primer que et ve el cap quan el veus són diminutius ridículs. Tot l'esforç onomàstic oblidat enmig d'un festival d'amor patern.

El problema en qüestió és que des que ha nascut l'hereu, les vegades que hem fet servir el seu nom real es poden comptar amb els dits de la mà. Ens surten més sovint noms com Patufet o Carxofeta que no el que figura al registre, què voleu que hi fem. Els progenitors som així de bledes. I, com diu el meu pare, si continuem així aquest nano no aprendrà mai com es diu. El dia que faci una entrevista de treball li preguntaran "I vostè qui és?" i ell contestarà "Patufet Macip". O quan vagi als bars a lligar, s'acostarà amb pas ferm al seu objectiu i li dirà: "Hola, maca! Em dic Macip, Carxofeta Macip". Un desastre, de totes totes. La seva vida arruïnada per la poca cura que van tenir els seus pares durant els anys foramtius. Sí: hem de fer alguna cosa.

A continuació, una llista dels pseudònims més usats habitualment a casa per nomenar l'hereu. A veure si veient-los escrits prenc consciència de la gravetat de la situació i hi poso remei...

Patufet, barrufet, carxofeta, anxoveta, calamar, patateta, peltruquet, baldufa, mindundi, bunyolet, cutxitxú, cutxifú, pissifú, miscifú, cutxi, marramec, virolet, nini, nin, ninet, nyigunyigu, boleta, patxutxi, pitxutxi, pitu, carmelet, txutxi.

Amics.

La internet ha capgirat el concepte d'amistat. Tinc un bon amic de fa més de deu anys que només he vist dos cops en la meva vida. Amb un he tingut tres cites a tres països diferents. Amb una altra amiga només dues però a dos continents separats per un oceà. I amb tots ells em comunico més que no amb els meus amics de quan era petit (per sort encara me'n queden uns quants), que només veig un cop l'any. Són els nous temps.

Exemple: fa poc he convertit en física una encaixada de mans virtual que vaig estrenar gràcies a aquest blog. La cosa va així. Arribo tard a la cita amb el desconegut. Una cita a cegues: no ens hem vist mai. Ens reconeixem pels llibres que portem sota el braç. Dos estranys asseguts en una terrassa vora el mar. Sona forçat. Demano un donut i un cacaolat i des de la primera frase és com si aquell fos un esmorzar que fem sovint. Una bona conversa sobre novel·les, cultura, mar, històries, una conversa animada, agradable, de les que costa deixar. Una sensació familiar com el mateix paisatge. Hem fet bé els deures: els emails han suplantat sense problemes el bagatge històric que li falta a la nostra relació, de forma que les paraules flueixen amb naturalitat. Em passa una hora volant i me'n vaig corrent: segueixo fent tard, maleït horari.

Acabo de deixar una persona que de fet no conec de res. No sé a quina escola ha anat, si era un bon estudiant o no, com es deia la seva primera xicota, si es porta bé amb els seus pares, a quina edat es va començar a afaitar o quin partit vota. I tant li fa. Segle XXI: amistats en fast forward. Completes i plaents com les antigues, però no cal regar-les tant de temps fins que floreixen. M'agrada la idea.

Lambing.

Lambing, quina gran paraula. Estigues atent, que és temporada de lambing, em diu un company de feina fa unes setmanes. Lambing, penso jo repassant mentalment el diccionari. Que caram deu ser? Una dècada vivint en un país anglosaxó i encara no m'havia topat mai amb el mot, quina vergonya. En aquell moment no m'adono que és simplement perquè a Manhattan i faltava una part important de l'equació: el lamb, el corder.

A principi de primavera és quan neixen els xais, tots de cop. El lambing. Que bonic això de ser una raça sincronitzada, reproduint-se en harmonia còsmica, no? Deu tenir els seus inconvenients, és clar. Per exemple, si ens passés a nosaltres hi hauria saturació als hospitals, i cua uns mesos després per aconseguir lloc a una guarderia. O s'esgotarien els bolquers a tots els supermercats el mateix dia. Per sort, les ovelles no tenen aquests requeriments tècnics. Pareixen al mig del prat i es queden tan amples. Si hi penses, una temporada de naixements deu anar precedidia per una de fornicis desaforats. Milers d'ovelles refocil·lant al mateix temps sota la llum de la lluna, un espectacle que deu fer de bon veure. Deu tenir també un verb propi, això? Segur.

En fi, jo que sóc de ciutat i ara visc transplantat al cor de la campinya, m'adapto als costums locals i enlloc de mirar els playoffs de bàsquet per la tele agafo el cotxe i surto a veure el lambing en viu i en directe. Home, s'ha de dir que no és tan espectacular com el Kobe Bryant fent una esmaixada, però la imatge de centenars de xaiets acabats de fer enganxats a les potes de les seves mares és d'allò més entendridora.

Quan a New York vols engalipar la teva cita la portes a veure pondre's el sol al River Café. Són diners ben invertits: garantia d'acabar la nit a casa seva o a casa teva. Aquí a la campinya, ja veig que la forma de guanyar punts amb una noia ha de ser fer un volt pels prats en plena temporada de lambing. Molt més barat i potser fins i tot més efectiu. Les ganes de reproduir-se se li han d'encomanar per força veient com són de bufones aquestes bestioles. Fascinant, el món animal.

Paraules que fan riure.

El meu fill, que amb vuit mesos ja ensenya que porta un petit filòleg dins (o, valga'm déu!, un crític literari), ha descobert que certes paraules catalanes són molt gracioses. Es rebenta de riure cada cop que les hi dic. En canvi, altres semblen ser molt avorrides i no li fan fred ni calor. Deu tenir algun poder especial que li permet detectar l'humor innerent dels mots.

Jo, conscient que un ha d'explotar els talents dels seus fills per a poder-se costejar una jubilació folgada, estic aquests dies llegint-li tot el diccionari a veure si així puc muntar un catàleg de mots hilarants seleccionats amb tot l'amor per un expert en el tema. Imagineu-vos quant en pagarien els explicadors d'acudits professionals o els presentadors de programes nocturns d'humor. Seria com fer trampes jugant a les cartes: pòquer de rialles assegurat cada nit.

De moment sé amb certesa que caputxeta, patata, cacota, ximixurri i xinxeta són un èxit. Filaberquí, cadira i banana no tenen res a fer. No acabo d'endevinar-ne la fòrmula. Trisíl·labs amb unes quantes x semblen les més segures, però cal seguir investigant. Corro a llegir-li tota la G sencera del DIEC2. Ja us explicaré els resultats.

Un bon professional.

Posem per cas que ets un bon professional, tant que t'has inventat una tècnica revolucionària. Concretem: ets Sir Alec Jeffreys (que t'hagin fet Sir ja dóna una pista) i ets el pare del DNA fingerprinting, un truc de laboratori que ha revolucionat la justícia mundial (i els programes de televisió) dels darrers vint anys. Ja sabeu, allò de mirar el DNA i saber qui és l'assassí. O el pare. Milions de pares del món t'han d'agrair saber qui són els seus fills (i moltes mares que es creien eixerides et deuen odiar a mort).

En el teu primer cas, demostres que un immigrant pertany a una família i això permet al nano demanar un visat i quedar-se al país. Final feliç. Poc després tens l'honor d'identificar genèticament el cadàver de Josef Mengele, nazi de vacances permanents, per certificar que sí, que ha escapat de la justícia humana d'una vegada per totes (però no de la divina) gràcies a un infart oportú quan nedava en una platja brasilera. Només cal obrir els diaris i cada dia sents com s'exoneren innocents i s'atrapen culpables gràcies a la idea genial que vas tenir. Això t'ha de fer sentir bé.

Llavors, com reacciones quan un bon dia uns americans amb ulleres fosques, vestits de negre i molt seriosos ells (recreació totalment fictícia de la trobada, si em permeteu), demanen la teva col·laboració com a expert mundial del tema per resoldre un cas d'importància vital pel futur del país (i aquí no exageren ni una mica)? Dius que sí, és clar. I llavors reps a casa un vestit blau. Truques als senyors de la CIA i els dius "escoltin, algú es deu haver equivocat de paquet, m'heu enviat el de la tintoreria". Però no. "Les taques al vestit, això és el que importa!". I a les teves mans, el DNA d'un president indiscret. El destí de l'home més poderós del món es dirimeix als tubs d'assaig, gràcies al vestit d'una becària. La ciència al servei de la política d'alt nivell. Respires fondo i penses "que baix que hem caigut". I et poses a la feina amb celeritat: tot el món està pendent de tu.