dijous, 27 novembre de 2014

La reina de diamants: el making of

Aquests quatre criminals que veieu a la foto d'aquí al costat som els responsables de La reina de diamants, la primera novel·la negra catalana escrita a vuit mans (que jo sàpiga) i que us deia l'altre dia que ja podeu trobar a les llibreries. És un dels projectes més originals en els que he participat, sens dubte, i el resultat crec que ha sigut molt bo, ja m'ho direu si us el llegiu. Us explico quatre coses de com l'hem fet.

La idea va ser del Marc Moreno, responsable dels Llibres del delicte, aquesta editorial que va néixer fa any i mig amb la idea de "normalitzar" la novel·la negra catalana. Al Marc el vaig conèixer (virtualment) quan em va entrevistar fa uns anys. Malgrat que en aquella ocasió vaig dir-li literalment que "no crec en els gèneres", va pensar en mi per completar el pòker d'escriptors als qui va proposar aquest projecte de fer un "Four rooms" a la catalana. Els altres tres (Montero, Llort i Benassar) tenen un ampli recorregut escrivint novel·la negra, o sigui que eren opcions més òbvies. Però, com sabeu bé els qui passeu per aquí, de temes de logística de treball en grup en sé una mica, cosa que era un plus. Per sort, tots vam dir que sí, i poc després ens vam trobar asseguts una tarda d'estiu a la Laie, davant de tres cocacoles i un cafè, complotant per robar una bossa de diamants.

Aquella va ser la primera i la darrera (de moment) vegada que hem estat tots quatre plegats a la mateixa habitació. La resta de la feina la vam fer per email. La part més llarga del procés, com passa a la vida real, va ser planificar el cop. Vam estar molts mesos triant les víctimes, i la millor manera de fer-ho, i no vam parar fins que vam disposar d'un pla totalment impermeable. Després ens vam posar a escriure, que no ens va costar gaire perquè ho teníem tot ben apamat. On vam tornar a invertir-hi una bona quantitat de temps va ser en la post-producció, perquè ens havíem d'assegurar que tot quadrava: si la noia portava faldilla al primer capítol, l'havia de portar també en el quart, i altres detalls d'aquest estil.

I aquí està el resultat. Tot i ser breu, el llibre té de tot. És una novel·la negríssima, plena de sexe i violència i tots els estàndards del gènere, però situada a la Costa Brava enlloc de la Costa Oest. Aquest era un dels reptes que ens plantejava en Marc: demostrar que es pot escriure una història criminal tan universal com les clàssiques americanes però usant els nostres escenaris. La gràcia principal és que el lector va coneixent la història poc a poc a partir de quatre dels seus protagonistes, que s'ocupen d'un capítol cadascun. Hem conservat la llibertat creativa i cada part està feta amb l'estil propi del seu autor, cosa que li dóna a la novel·la un toc orginal. Em sembla que us sorprendrà, fins i tot als habituals del gènere.


dilluns, 24 novembre de 2014

La reina de diamants, avui a la venda


Ja podreu trobar a les llibreries el meu darrer llibre, La reina de diamants, una novel·la negra escrita a vuit mans amb en Sebastià Benssar, en Lluís Llort i en Marc Moreno. Us en donaré més detalls els propers dies.

Mentrestant, podeu llegir aquesta entrevista que ens han fet a L'illa dels llibres, on expliquem una mica com ha anat el procés, i la primera ressenya del llibre, gentilesa de A l'ombra del crim.

dijous, 13 novembre de 2014

La següent pantalla

El diumenge el Facebook se’m va omplir de centenars d’imatges d’amics posant la papereta a l’urna. Suma-hi les fotos d’hores de cua fetes pacientment, d’avis votant amb llàgrimes als ulls, i de polítics de signes oposats abraçant-se fraternalment i ja tens la recepta perfecta per quedar-te amb la pell de gallina tota la nit mentre esperes les primeres xifres del recompte. Impressionant. El 9N ha sigut la culminació d’un esforç únic i històric dels catalans, i el missatge que dóna no pot ser més clar.

Per desgràcia, el que no es pot dir és que el referèndum/consulta/acte participatiu fos una “festa de la democràcia”, una frase que s’anava repetint en alguns llocs. Al contrari: democràticament ha sigut un fracàs. No hi ha democràcia si només van a les urnes els votants d’un costat. I això és el que va passar: 80% de Sí-Sí, quan les enquestes solen equilibrar els percentatges pro i anti-independència vora el 50%, no és un bon resultat. Per arrodonir la diada, hauria calgut que algú s’hagués ocupat de la campanya pel No que els unionistes es van negar a fer. Perquè l’única forma eficaç d’enfrontar-se al 9N era menystenir-lo, no prohibir-lo. Això ho va recordar finalment el govern espanyol, que va guardar els tancs al garatge i va deixar que la premsa afí se’n rigués l’endemà a cor què vols. Per ells, tot continua igual.

Sense un vot unionista significatiu, el 9N ha sigut un altre exercici (fenomenal, això sí) de protesta popular, un graó més després de la Via i la V. I, en aquest sentit, ha tingut una utilitat evident. Ha servit per a mantenir viu el Procés, que té pell de porcellana per culpa del partidisme polític que l’ha de tirar endavant, per a demostrar que continua sent tan transversal i multitudinari com el primer dia i, sobretot, per a seguir pressionant-ne els líders, que cada vegada tenen més a prop el salt definitiu. La premsa estrangera, un cop més, se n’ha fet ressò, però sembla que per aquest costat ja s’havia arribat tan lluny com era possible. El món coneix la situació de Catalunya, sí, però és evident que ningú s’hi implicarà fins que sigui estrictament necessari. En aquest sentit, el 9N tampoc ha canviat res.

L’Estat no alterarà el rumb per moltes demostracions de força que es facin al carrer. No s’ho poden permetre. No tan sols perquè ningú vol arriscar-se a ser el president a qui Espanya se li va esbardellar a les mans, sinó perquè en una conjuntura econòmica com aquesta, haver de prescindir de Catalunya seria poc menys que un suïcidi. El diàleg continuarà tant inexistent després del 9N com ho era abans. El mateix passarà amb el suport internacional. Cap gran estat europeu es posarà al costat de Catalunya per pura simpatia. Si no hi tenen res a guanyar, seguiran tractant-ho com “un assumpte intern” i esperant a veure si la gasosa s’esbrava sola, que seria el més convenient per a ells.

El 9N ha sigut un altre moment espectacular de la història de Catalunya, d’una importància simbòlica innegable, però no ha incrementat gaire el capital sobiranista disponible. Aquest nivell del videojoc fa estona que s’ha completat: l’única opció ara és passar pantalla. Com es fa, això? Els polítics independentistes encara estan discutint quina és la via més segura. El que si és evident és que Espanya no regalarà la independència a ningú, per molt alt i fort que l’hi demanin. Mentre Catalunya no tingui un trumfo a la màniga, l’Estat no té cap necessitat d’asseure’s a negociar. Potser el trumfo són unes plebiscitàries amb resultat clar, seguides d’una DUI que forci la comunitat internacional a prendre partit. Sigui com sigui, passada la fase de les demostracions de poder popular, s’acosta cada cop més la de ruptura traumàtica, que sembla l’únic final possible. Veurem si els polítics tindran prou coratge, habilitat i seny per gestionar-ho de la forma adequada

[Publicat a l'Esguard, 12/11/14]

dijous, 6 novembre de 2014

Un altre aniversari


Aquest és un any de celebracions, perquè a part del decenni que porto publicant professionalment, també fa 20 anys que em dedico a investigar. Deuria ser més o menys per aquestes dates, després de l'estiu, l'any 94, amb el títol de llicenciat en medicina sota el braç, que vaig entrar a un laboratori a veure si m'agradava... i ja no n'he sortit mai més. He d'agrair al Professor Cristóbal Mezquita que acceptés dirigir-me la tesi i m'iniciés en la recerca biomèdica (sense oblidar el suport de tota la fantàstica gent del Grup de Genètica Molecular de la Facultat de Medicina de la UB). Com també dec molt al Stuart Aaronson, amb qui vaig treballar a Nova York els nou anys posteriors al doctorat. Gràcies a aquests mestres, ara puc portar el meu propi grup de recerca.

D'aquests vint anys, els últims setze han estat dedicats principalment al càncer, tot i que també investigo l'envelliment cel·lular. No us explicaré què faig exactament al laboratori, perquè es convertiria en un post molt tècnic, però us convido a fer un cop d'ull al web que acabem d'estrenar, del qual he extret la imatge que il·lustra aquesta entrada.

dimarts, 4 novembre de 2014

Algunes entrevistes

Aprofitant la conferència que vaig fer ahir a Figueres, em van fer aquestes entrevistes, que van sortir publicada al setmanari Empordà i al Diari de Girona (on, a més, parlem de sèries de televisió i de pentinats!)



dilluns, 3 novembre de 2014

Avui, conferència a Figueres


Si aquesta tarda esteu prop de Figueres, passeu a veure la xerrada que faré sobre el càncer al Casino. Més detalls aquí.

dimecres, 29 octubre de 2014

Els límits de la vida (el Making of, i 3a part)


Ahir havíem deixat el Making of en el punt que entrava en escena la Iolanda Batallé, la dinàmica directora editorial de La Galera (amb qui ja he treballat anteriorment dues vegades), que va sentir que els tres científics estàvem preparant un llibre que expliqués què és la vida des de punts de vista diferents i va decidir proposar-nos un repte: per què no convertíem el nostre assaig en un llibre de divulgació que pogués interessar a tots els públics? La Galera té ja un llarg historial en el camp del crossover, el llibre que pot llegir tan un adolescent com un adult, i la Iolanda creia que els més joves estarien especialment interessats en aquests temes (al cap i a la fi, és a l'adolescència quan la majoria ens comencem a plantejar qui som, d'on venim i a on anem).

Els tres autors vam fer una reunió per valorar el nou possible enfocament i ràpidament ens vam posar d'acord: era una gran idea. En aquest format seria un llibre encara més divertit de fer (tot i que possiblement més difícil). Però la Iolanda es guardava a la màniga una altra idea, que va posar sobre la taula un cop ens va veure convençuts: i si convertíem el llibre en una novel·la?

Aquí hi va haver uns moments de pànic. El nostre assaig, inicialment potser una mica erudit, s'havia convertit de sobte en una novel·la crossover. Els altres dos autors, que no havien escrit mai ficció, no ho veien clar. A mi, malgrat portar ja cinc novel·les a les espatlles i no estar gaire preocupat per la part fictícia, em va semblar un repte complicadíssim, que ja sabeu que és la mena de coses que em costa resistir. Ens vam tornar a reunir i vam valorar els pros i els contres. Tots tres estàvem d'acord que ens interessava arribar al màxim públic possible i que aquesta semblava una manera ideal de fer-ho. El que no estava clar era com ho aconseguiríem resoldre. Després d'unes quantes anades i vingudes, vam trobar el desllorigador: la història de la Lara, una noia malalta que passa una nit a l'hospital entre la vida i la mort, durant la qual coneix una persona que li fa plantejar una sèrie de coses sobre la importància d'estar vius. El món de la Lara (la seva família, els seus amics, els seus amors...) va anar creixent i aviat vam veure que ens en sortiríem. Li vam dir a la Iolanda que acceptàvem el repte i ens vam posar a treballar.

Uns quants mesos després teníem la primera versió del manuscrit, que vam polir al llarg dels mesos següents amb l'ajut de l'editor, el David Monserrat, que ha sigut la "llevadora" perfecta per aquesta criatura, i les contribucions de la Iolanda, la Carlota (l'agent) i els altres lectors de prova. Jo penso que hem aconseguit el que volíem, i que la història de la Lara enganxa, però ara us toca a vosaltres dir-nos si ens n'hem sortit. De moment, les primeres impressions que hem rebut han sigut positives, i el llibre va despertar força interès a la Fira de Frankfurt (les imatges que il·lustren aquest post són del catàleg que va fer La Galera per la fira, per això estan en anglès, tot i que el llibre surt de moment en català i castellà). Veurem fins on arriba...

dimarts, 28 octubre de 2014

Els límits de la vida (el Making of, 2a part)

Van ser els coautors, l'Eduard i en David, que em van contactar ja amb la idea al cap de fer un llibre que expliqués què és la vida des del punt de vista científic. M'hi vaig apuntar de seguida, després d'un brainstorming en un bar de la zona universitària barcelonina, perquè el projecte prometia ser interessant. Al principi, ens plantejàvem incloure una quarta persona, que toqués el tema des d'un punt de vista més filosòfic, però al final vam decidir no complicar-nos i encarregar-nos nosaltres mateixos també d'aquesta part. 
El primer pas va ser fer una llista de coses que volíem tractar, triar-ne les més interessants i repartir-nos-les. Com que tenim interessos i backgrounds diferents (som dos biòlegs i un metge) no ens vam barallar gaire per decidir qui escrivia què. En aquesta fase, el llibre era encara científic al 100%, i amb un enfocament que segurament l'hagués portat cap a una editorial universitària, ja que tirava bastant cap a l'assaig.
I llavors va ser quan, per atzars de la vida, les nostres intencions van arribar a oïdes d'una editora que ens va convèncer per canviar radicalment l'enfocament del projecte. (Continuarà...)


(Nota: la foto que encapçala l'entrada, amb la Palomera blanenca de fons, és d'en Pepquímic.)

dilluns, 27 octubre de 2014

Els límits de la vida (el Making of, 1a part)


Com us deia l'altre dia, ja està a la venda Els límits de la vida, la novel·la que he escrit a sis mans amb dos científics més, l'Eduard Martorell i el David Bueno, i que ha publicat l'editorial La Galera. Em sembla que és un dels llibres més originals que he fet (o, si més no, un dels que ha representat un repte més important). Primer, perquè significava fer un llibre de tres autors, una combinació que no havia provat abans i que tenia tots els números per ser complicada (aquest "rècord" d'autoria múltiple només durarà un mes, perquè d'aquí poc el superaré amb un altre exercici arriscat). A més, la idea era barrejar ficció i ciència d'una manera que no havia fet mai, un pas més enllà dels "exemples pràctics" que obrien els capítols de l'altre llibre que he publciat aquest any, Jugar a ser déus. Com acostumo a fer, aquesta setmana us parlaré una mica de la novetat i el seu making of.

Què és Els límits de la vida? Sens dubte una novel·la, com resa el subtítol, però també un text amb voluntat divulgadora. Barregem una història de ficció, una nit especialment complicada en la vida de la Lara, una noia amb una malaltia crònica, amb una sèrie de dades i anècdotes científiques que ens serveixen per parlar de la vida en general, des dels seus orígens a les seves múltiples formes. Hi ha molta ciència, sí, però també filosofia, religió, un pèl de metafísica, psicologia i fins i tot un romanç. El còctel pot agradar a qualsevol mena de lector (es publica amb vocació de ser un crossover, que pugui interessar a adolescents i adults) i no requereix cap coneixement previ de ciència. Qualsevol que s'hagi plantejat alguna vegada què som i què hi fem aquí el trobarà interessant. És un llibre per a gent curiosa, sobretot, que esperem que contagiï la passió per la vida que sentim els autors. Demà us explico com se'ns va ocórrer ficar-nos en aquest projecte.

dijous, 23 octubre de 2014

Avui, conferència a Alzira

Avui a les 7 de la tarda, inauguraré el cicle de conferències dels Premis Literaris Ciutat d'Alzira d'aquest any amb una xerrada sobre les implicacions ètiques dels nous descobriments científics, basada en el llibre que va guanyar el premi de divulgació de l'any passat, Jugar a ser déus. Si esteu prop d'Alzira passeu a veure'm!




dimecres, 22 octubre de 2014

Demà, a les llibreries: Els límtis de la vida


La setmana que ve us parlo amb més detall del meu nou llibre. De moment, fullegeu-lo a les llibreries a partir de demà!

dilluns, 20 octubre de 2014

Recull mediatic del mes

Fa temps que no us penjo les meves col·laboracions a la premsa, així que deixeu-me que actualitzi la llista. A veure si en trobeu alguna que us faci el pes. Aquesta temporada no tinc ràdio, així que son totes en paper. 

A l'ARA he publicat un parell d'articles darrerament. El primer, sobre les capacitats mentals dels ximpanzès, en alguns camps superiors a les nostres. L'altre potser us farà gràcia: va sobre el sexe a l'espai (i no, no és de ciència ficció), un tema que ja sabeu que domino perfectamet des que vaig escriure Mugrons de titani.

Mentrestant, a El Periódico he parlat dels misteriosos gens que determinen la intel·ligència i de manipular el cervell, un tema que ja sabeu que m'interessa en tots els seus formats.

A més, he fet un parell de "cameos" de la mà de l'Elisenda Roca, que a aquesta original entrevista i en el vídeo que teniu a sota (minut 1:40) parla d'un projecte que estem fent plegats i que encara no us havia comentat (més detalls d'aquí un temps).



A part d'això, han aparegut a la xarxa algunes ressenyes dels meus llibres: Jugar a ser déus, (que, curiosament, encara sortia a la llista de més venuts d'una llibreria, com veieu a la foto, un fet inaudit per un llibre d'aquestes característiques), també aquí, Científics lletraferits, El joc de Déui una mica d'Ullals.


I fins aquí les novetats. El proper mes continuem.

dijous, 16 octubre de 2014

Lliçons de l'ebola

Quan el primer missioner espanyol afectat d’ebola va ser repatriat cap a Madrid, no van tardar gaire a aparèixer a Internet comentaris de científics que entenien una mica del tema. Els va ser fàcil assenyalar ficades de pota evidents, com un operari amb la granota protectora oberta fins a mig pit mirant tranquil·lament com, al seu costat, els companys movien l’urna que contenia el malalt. Molt bé, nano. Pel que es veu, al llarg de tota l’operació la tònica va ser aquesta: gent mal preparada per una feina de responsabilitat dirigida per supervisors encara més incompetents. I després es veu que encara anaven oferint serveis de consultoria a altres països que ho volguessin provar. 

Traslladar a Europa un infectat d’ebola no és tan perillós com molts es pensen. En un entorn controlat, les possibilitats d’iniciar una epidèmia són nul·les. Però és clar, cal entendre amb quines cartes estem jugant. No es pot anar marcant paquet davant la comunitat internacional quan el teu propi personal sanitari s’està queixant que no ha rebut l’ensinistrament adequat per lidiar amb un virus d’aquestes característiques. Improvisació de nivell deu. Jo he treballat diverses vegades amb virus nocius, sortosament menys que el de l’ebola, i he estat en instal·lacions preparades per a l’estudi de patògens d’alt nivell, i sé que les normes que cal seguir per evitar contagiar-se no són de les que s’aprenen en un seminari d’una hora. Ningú que entengui la magnitud del problema seria tan inconscient de tocar-se la cara portant guants, com diuen que va fer la infermera infectada. O no córrer a l’hospital en notar els primers símptomes típics d’una infecció vírica. La culpa no és només d’ella, és clar, sinó d’un sistema que, a part de no admetre que tot això el supera, tampòc té mesures a punt per quan algú se salta els protocols. Un vaixell que fa aigües per tots cantons. 

Una altra cosa és si gastar-se una milionada en repatriar malalts és el més productiu que poden fer els països desenvolupats. Aquests diners salvarien més vides (fins i tot la dels missioners afectats) si s’invertissin en millorar les condicions sanitàries a l’Àfrica. El virus de l’ebola té un percentatge molt alt de mortalitat, però una gran part és culpa de la manca de recursos als llocs on se solen veure els brots. Si es poden controlar els símptomes de la infecció, les possibilitats de sobreviure-la augmenten molt. Equipar hospitals a zones clau, junt amb una campanya informativa potent, podria tallar l’epidèmia de soca-rel. 

Però és clar, als ulls del govern espanyol això seria menys espectacular que muntar una operación retorno estil Hollywood, amb incubadores i escafandres llampants, que fa pujar molts enters l’orgull patri. De la mateixa manera que és menys vistós posar un gos en quarantena, que sacrificar-lo sumàriament per demostrar que, quan s’ha de fer, s’actua amb la celeritat i contundència necessàries. L’animal ha acabat sent una víctima col·lateral de l’intent desesperat de rentar la imatge als qui han fet fet un ridícul espantós. Més aplaudiments. Davant d’aquesta cadena de nyaps majúsculs, en qualsevol país civilitzat hi hauria hagut dimissions o almenys cessaments fulminants a les altes esferes. A Espanya probablement en sortiran tan impol·lutes com sempre. 

El virus de l’ebola és dels més malparits que es coneixen però, precisament per això, no és gaire bo a l’hora d’infectar persones. Comparem-lo amb el de la grip, que té les característiques contràries: una mortalitat molt baixa però una capacitat altíssima de propagar-se. Per una qüestió numèrica, és molt més perillós el segon, encara que es percebi al revés. Al meu llibre Les grans epidèmies modernes (2010) deia que si algun dia tenim la mala sort que un virus agressiu com l’ebola aprèn a escampar-se tant bé com el de la grip, l’apocalipsi està garantit. Per sort, les possibilitats que això passi són mínimes (però no inexistents). En tot cas, d’epidèmies més o menys virulentes en seguirem veient, i alguna pot arribar a ser perillosa de veritat. Només caldrà que uns quants inútils prenguin les decisions equivocades per desencadenar una veritable tragèdia. A veure si almenys aprenem de la crisi de l’ebola que amb aquestes coses és millor reconèixer les pròpies limitacions i no fer bromes. La combinació d’arrogància i ignorància pot ser letal.

[Publicat a l'Esguard, 15/10/14]

dilluns, 13 octubre de 2014

Els primers 10 anys (i VII): Col·laboracions


Acabo el repàs a la primera dècada amb un trio de col·laboracions eclèctiques. Ja he dit que m'agrada apuntar-me a projectes una mica diferents, perquè surts del teu hàbitat natural i és una manera de divertir-se i aprendre a la vegada. Us he parlat de les novel·les i el llibre de divulgació que he fet a mitges, ara només em queda mencionar dos reculls: un de posts de blogs, La catosfera literària 08 (2008), i l'altre la clàssica antologia de textos per a la Marató de TV3, en aquest cas Tot està per fer i tot és possible (2012). I, finalment, el llibre més original que he fet (de moment): miLLoringliX (2011), una barreja de mètode humorístic per aprendre anglès i novel·la episòdica, basada en el blog del mateix nom que porta en Carles Roca-Font. M'hi vaig veure embolicat mig per accident i la veritat és que m'ho vaig passar molt bé fent-lo.

Fins aquí l'inventari. Ja heu vist que n'hi ha per a tots els gustos, i suposo que continuaré més o menys per aquest camí. Estic en un punt d'inflexió, això sí. L'any que ve sortiran les meves primeres novel·les juvenils (per la franja de 9-12 anys), un terreny que encara no havia explorat. A més, ja us he dit que en l'apartat de la novel·la per adults estic provant un gir més realista per al proper cicle, i en el de divulgació també vull intentar una aproximació diferent. O sigui que és difícil de predir com seran els propers deu anys... Mentre tingueu la paciència de llegir-me continuaré provant coses noves i mirantde sorprendre-us una mica, d'això en podeu estar segurs. Gràcies a tots!

dijous, 9 octubre de 2014

Els primers 10 anys (VI): Divulgació


Els llibres científics són els que m'han donat més visibilitat, fins al punt que se'm coneix més com a divulgador que com a novelista. Gràcies al ressò que han tingut m'han convidat a contribuir a diversos mitjans, de forma esporàdica o periódica, i això és un bonus inesperat que confesso que m'ha reportat moltes satisfaccions, com per exemple poder sortir a la televisió de tant en tant o aparèixer al número 127 dels opinadors catalans més influents, segons l'informe de media.cat de l'any passat (cosa que no deixa de ser curiosa, ja que no d'opinions no en dono gaire).

Això de la divulgació va començar una mica per accident. Va ser la meva dona que em va suggerir que barreges les meves dues passions. Va costar més del que semblava trobar un to assequible per explicar aquests temes complexes per a tots els públics, però al final Immortals, sans i perfectes (2008) va rebre bones crítiques en aquest sentit. Allà parlava d'uns quants temes d'actualitat científica, com les cèl·lules mare i la clonació. Després va venir Les grans epidèmies modernes (2010), sobre infeccions, que oportunament va coincidir amb la darrera pandèmia de grip (ara el podríem repescar pel tema de l'ebola), i Què és el càncer (2012), on parlo del meu tema principal de recerca. A aquesta trilogia personal hi he afegit aquest any Jugar a ser déus (2014), escrit a mitges amb Chris Willmott, que m'ha permès guanyar un premi i mantenir el ritme d'un llibre científic cada dos anys.


Jo no em considero un divulgador, pròpiament dit, sinó un científic que, com part de la seva feina, fa divulgació. De divulgadors professsionals que s'hi dediquen intensivament n'hi ha uns quants de bons en català i castellà (molts menys, això sí, que en anlgès). De científics en actiu que surten a explicar ciència al públic general ja no n'hi ha tants, i això s'hauria de solucionar. Jo ho veig com una part necessària de la feina. A mi m'agrada fer-ho, i continuaré divulgant on i quan pugui. Però és possible que faci una petita pausa en el ritme biennal de llibres que porto fins ara. Tinc una idea al cap que em portarà més temps, i vull escriure-la amb calma.

dilluns, 6 octubre de 2014

Els primers 10 anys (V): Per nanos


M'agrada escriure per als nens. Vaig començar abans de ser pare, amb una col·lecció de tres llibres per a primers lectors que, per una d'aquestes coses que té la vida, van sortir a Canadà en francès. El primer de la sèrie es va publicar l'any següent en català, amb el títol L'Oriol i en Tururut (2007), però els altres dos volums, L'anniversaire (2006) i Une journé eau zoo (2006), quedaran inèdits  en la nostra llengua perquè la dibuixant no va voler continuar-hi treballant.

Aquest contratemps em va allunyar del gènere una temporada, fins que, ja amb l'hereu a casa i sobreexposat per culpa d'ell a tota mena de contes infantils, vaig decidir tornar-ho a provar. Vaig tenir la sort de trobar la Carme Sala i plegats vam crear una nova parella mixta, en Biel (un nen), i en Picapoc (un extraterrestre), que va estrenar-se a Cinc dies en un altre planeta (2013). Esperem que les seves aventures tinguin continuïtat.

Mentrestant, l'any que ve m'estrenaré en unes franges d'edat una mica més avançades, passats els 8 anys, amb una història escrita amb el Sebastià Roig i també amb una col·lecció que estic fent amb en Llort i el Sergi Càmara, de la qual es publicaran els dos primers números. A veure si agradaran...

dijous, 2 octubre de 2014

Els primers 10 anys (IV): Els contes


Tinc poca tirada als contes, ja ho he dit més d'un cop. Malgrat això, em vaig iniciar en l'escriptura a través de les narracions curtes, com fa pràcticament tothom. Cap al principi de la meva "carrera", vaig decidir reunir en un sol volum el millor de la meva producció primerenca, la "prehistòria", com si diguéssim. El llibre es va acabar anomenant Quina gran persona! (2007). Des de llavors, he escrit pocs contes, la majoria per encàrrec (si no m'hi obliguen no m'hi poso...), que potser algun dia, quan en tingui suficients, agruparé en un altre recull (però imagino que va per llarg). De moment, aquest és l'únic llibre de narrativa breu de la llista. L'estil d'aquests contes és bastant diferent al que escric ara, molt més humorístics, amb clares influències de Calders (i, per extensió, Quim Monzó, suposo, tot i que per aquelles dates encara no n'havia llegit res). L'editorial va fer fallida poc després de publicar-lo així que actualment és introbable. Si en teniu algun exemplar, conserveu-lo bé, que és una raresa!



Els meus contes també han aparegut en tres reculls. El primer, publicat molt molt abans de "professionalitzar-me", va quedar finalista d'un premi estatal i em va permetre donar la mà a Camilo José Cela, que era qui repartia els xecs. Aquests conte va anar a parar a Quina gran persona. El segon, aparegut en l'any de la meva "estrena", és un breu homenatge a Verne. L'altre, també inèdit en un llibre propi, és el que ha sortit publicat aquest any a Científics lletraferits, i que podeu llegir de franc aquí.

dilluns, 29 setembre de 2014

Els primers 10 anys (III): Les novel·les (II)


Així com us deia l'altre dia que en les meves novel·les en solitari segueixo un pla i una lògica per anar bastint una bibliografia amb una certa coherència, aprofito les que escric en col·laboració amb altres autors per deixar-me anar i provar coses menys ortodoxes, entre elles ficar-me de ple en les convencions de la literatura de gènere que evito en les altres. N'he fet dues de "comunitàries" amb en Sebastià Roig i les altres dues surten aquesta tardor, els llibres que tancaran el meu desè any de carrera literària.

Mugrons de titani (2005) va ser el meu primer llibre publicat i és l'única novel·la de ciència ficció (estrictament parlant) que tinc al currículum. Quan l'escrivia amb en Sebastià, ningú coneixia el meu nom i m'hi vaig llançar amb la inconsciència de qui no té res a perdre. En Sebastià i jo vam decidir sobretot passar-nos-ho bé i fer un poti-poti irreverent de tots els referents pop que teníem a mà. No sabíem si podria interessar a algun editor, però no ens importava. Seguint amb això de la inconsciència, la vam presentar a un concurs de literatura eròtica (sense que la novel·la fos especialment eròtica) i quan vam guanyar no ens ho crèiem. M'estimo molt Mugrons, una bogeria de novel·la, entre altres coses per ser la que va començar-ho tot.

Amb en Sebastia vam reincidir a Ullals (2011), amb la idea aquest cop de fer una novel·la de terror clàssic. La inspiració és totalment Lovecraftiana, i ens va acabar sortint una mena de western psicològic amb monstres. La vam escriure pensant en adults, però va guanyar un premi per a adolescents, coses que passen. Això ha fet que a vegades se'm pengi l'etiqueta d'autor juvenil (reforçada pel premi "mixte" que va guanyar Hipnofòbia) però, de fet, encara no he publicat cap novel·la específicament dirigida a aquesta franja d'edat. Sí que, sense proposar-m'ho, algunes de les meves novel·les han acabat al calaix del crossover, aquesta paraulota que vol dir que la poden llegir tan joves com adults. És una frontera que no em desagrada, al contrari. Crec que és important crear lectors i donar als adolescents la mena de llibres que els poden interessar, encara que originalment vagin dirigits a adults.

En les properes novel·les conjuntes m'acosto a un tercer gènere clàssic que encara no havia provat (la novel·la negra) i participo en un experiment híbrid de ciència i ficció específicament pensat, aquest sí,  per ser crossover. Ja us en donaré més detalls aviat.

dijous, 25 setembre de 2014

Els primers 10 anys (II): Les novel·les (I)


Com escriptor, em considero sobretot novelista. És el format que més m'agrada, tant per llegir com per produir, i el que trobo que representa un desafiament més important per a un autor. Per això les tres novel·les en solitari que he fet fins ara són la part principal del meu "canon", les que formen una unitat coherent, tant temàtica com formal (qui deia que era massa dispers?). No és que consideri menys importants la resta de llibres que he fet, només és que aquest trio de novel·les neixen de l'esforç de bastir una trajectòria literària consistent, dins del seu evident eclecticisme.

Juntes formen el que anomeno el Cicle de la manipulació, perquè la temàtica de fons és la mateixa: com manipulem i ens deixem manipular, a nivell personal i global. A més, totes tres són experiments formals (al següent paràgraf us ho explico) que m'han servit per anar construint el meu estil personal. A part d'això, són totalment independents. No em vaig plantejar escriure un cicle: vaig descobrir que ho estava fent quan vaig acabar la segona novel·la i em vaig adonar que el trio protagonista i les seves preocupacions eren igual que els de l'anterior, tot i que les aventures que corrien eren diferents. La tercera sí que va ser un intent conscient de tancar (de moment) el tema.

El rei del món (2007) va ser la primera, la meva novel·la maleïda (potser ara una mica menys), i la idea era copiar el format narratiu d'una pel·lícula d'acció, amb influències clares d'escriptors com Chuck Palahniuk o Bret Easton Ellis, de qui vaig agafar la tendència als excessos, el sexe i la violència. La segona, El joc de Déu (2010), està feta seguint els principis del zàpping televisiu, saltant d'una línia argumental a l'altra constantment, i és un exercici d'estil basat en Kurt Vonnegut i Richard Brautigan, de qui intentava copiar l'humor surrealista i l'stacatto narratiu. Finalment, Hipnofòbia (2013), la més exitosa de les tres (publicada en tres llengües i amb una segona edició al carrer), és estructuralment un homenatge a les sèries de televisió i els còmics, amb històries independents que acaben formant una novel·la, i aquí la inspiració ve sobretot de Lovecraft, Stan Lee, David Crononeberg, les tragèdies de Shakespeare i els guions de David Mamet.

No em veig com un escriptor de gènere, encara que sovint se m'associa amb la ciència ficció. Els gèneres t'obliguen massa a seguir una sèrie de normatives, més o menys estrictes, i anuncien al lector quina mena de llibre pot esperar. Trobo més divertit agafar coses de diferents bandes i fer-ne un barreja personal. Per això en aquestes tres primeres novel·les he utilitzat elements fantàstics, sí, sobretot en l'última, però també de novel·la negra, de terror, d'acció, de pulp, d'erotisme, de la novel·la d'idees, de l'existencialisme i de tot el que tinc dins el cervell després d'anys de consumir cultura en tots els formats possibles. Per mi tot això són eines per explicar una història però també per proposar una sèrie d'idees per fer pensar una mica el lector (si vol), que és una cosa que m'agrada trobar en una novel·la quan llegeixo.

Actualment estic de ple en la redació de la quarta novel·la, que he anat escrivint intermitentment des de fa tretze anys. Encara que no ho sembli, sóc lent quan faig novel·les, perquè les repasso i rescric molt. A més, m'agrada conviure uns anys amb les trames abans de començar. Aquesta novel·la serà diferent (és clar!), més realista, i possiblement la primera d'un cicle que tinc pensat sobre l'emigració (un tema que, com sabeu, em toca de prop).

dilluns, 22 setembre de 2014

Els primers 10 anys (I)

El 2014 celebro que porto deu anys publicant llibres, o sigui que sóc un escriptor "professional" (per dir-ho d'alguna manera). Des que em vaig estrenar el 2005, el meu nom haurà aparegut a la coberta de 22 llibres, de forma pràcticament ininterrompuda (només el 2009 em vaig quedar "en blanc"). Mantinc un ritme de més de dos obres l'any perquè moltes d'elles són col·laboracions, és clar, un format que m'agrada perquè em permet tastar gèneres i conceptes diferents. Per això la meva llista de publicacions és tan eclèctica que inclou des de contes infantils a manuals per aprendre anglès, passant per epopeies galàctico-eròtiques i assajos sobre bioètica. 

I n'estic orgullós. Potser fidelitzaria més els lectors si seguís una sola línia, com fa la majoria d'escriptors sensats, però no m'ho passaria ni la meitat de bé. I per mi escriure, com investigar, són sobretot coses que faig perquè m'apassionen, m'intriguen i em diverteixen, i perquè no m'imagino deixar de fer-les mai. Tinc la immensa sort que una de les dues feines em paga les factures. Per això sempre he escrit el que m'ha vingut de gust quan m'ha vingut de gust, sense pensar en si es vendria o no, he cregut en tots els projectes que he fet, i he après i gaudit de tots ells. I ara me'ls miro i no me n'avergonyeixo de cap. N'hi ha de millors i de pitjors, és clar, alguns que s'han venut bé i altres que han sigut rotunds fracassos, però a tots hi he posat igual de ganes, esforç i entusiasme.

El més important: us agraeixo immensament a tots els qui un moment o altre heu llegit algun dels meus llibres, perquè gràcies a vosaltres puc continuar publicant. Sense una audiència, per petita que sigui, aquesta feina no tindria cap sentit. Rebre els vostres comentaris i les vostres crítiques, bones i dolentes, és una de les recompenses que té aquest ofici. Espero que puguem mantenir aquesta relació durant molt de temps.

Issac Asimov té un llibre on ressenya els seus primers cent llibres. No sé si arribaré mai tan lluny, així que he decidit no esperar i aprofitar aquesta mena d'aniversari per repassar el meu "corpus". Al llarg de les properes dues setmanes em miraré una mica el melic i faré un breu inventari dels meus 22 "fills", agrupats per temes, que servirà com a balanç de la primera dècada. Potser en descobrireu algun que us interessa o recordareu un que heu llegit. Si voleu dir la vostra, serà un plaer sentir què penseu, com sempre. I espero que pugui comptar amb vosaltres pels propers deu anys. Encara em queden moltes històries per explicar...

dijous, 18 setembre de 2014

"Sisplau, quedeu-vos"

Aquest cap de setmana pre-referèndum vaig anar a dinar a un pub d’un poble perdut enmig dels prats de les Midlands. Més anglès impossible. A la porta hi vaig trobar penjat un cartell casolà que convocava educadament els clients a una “trobada pacífica” a la plaça d’una ciutat veïna, per tal de “enviar un missatge als nostres amics del nord” que digui: “sou escocesos, però sisplau, quedeu-vos amb nosaltres i siguem tots britànics”. Em va semblar una manera molt civilitzada de fer campanya pel no, un exemple més de com arriben de ser de diferents els moments històrics que viuen Escòcia i Catalunya. 

És difícil d’imaginar una nota semblant a l’entrada d’un bar de Múrcia. Suposant que algun exaltat no calés foc al local en un atac de malentès patriotisme, la manifestació tindria encara menys poder de convocatòria que una trobada d’unionistes a Tarragona. I és que un dels problemes principals de la relació Catalunya-Espanya no és que hi hagi un nodrit grup d’extremistes espanyols disposats a insultar i amenaçar de mort als líders del procés, sinó que els ciutadans que no han estat atacats pel virus del nacionalisme furibund optin per guardar silenci. Enlloc és més evident que a les planes d’opinió dels diaris, on majoritàriament se senten les veus de personatges, alguns amb un nivell intel•lectual suposadament alt, que fan gala d’un discurs basat en la demagògia o directament en tergiversacions de la realitat. 

En el debat britànic, en canvi, hem pogut sentir arguments ponderats de totes dues bandes, amb els que pots estar més o menys d’acord, però que almenys no s’articulen al voltant de visions distorsionades del present i el passat. S’ha parlat del fracàs de la campanya del no i de l’excés de confiança dels unionistes, que han cregut que les enquestes inicials eren immutables, però almenys poden dir que hi ha hagut una campanya. A Espanya, en canvi, l’estratègia ha sigut majoritàriament negar l’existència d’un “poble català” com a entitat definida, que és l’única manera democràticament legal d’evitar que els catalans facin servir el seu dret a decidir. Independentment de les possibles raons històriques i culturals, que un es pot creure o no, el que no es poden obviar són actes com la Via Catalana de l’any passat o la V d’aquest 11S. L’existència d’un fet diferencial al nord-est ibèric és innegable i, en aquest context, és molt difícil de justificar la negativa a expressar una opinió. Però tot i això, continuen fent-ho.

Veurem què passa demà [avui] dijous quan els escocesos vaig a votar. El resultat, a hores d’ara, encara és incert. I les conseqüències d’un possible sí, encara més. No oblidem que l’Europa de les Nacions està construïda sobre desenes de nacionalitats històriques, algunes diluïdes ja en les matrius que són els grans estats, altres que es resisteixen agònicament a caure en l’oblit i altres amb una tossuda salut de ferro. A la Península Ibèrica en trobem exemples de tots aquests tipus, però també a França, Alemanya o Itàlia. La reacció d’una independització no violenta en cadena és temuda per alguns i menyspreada per altres, però fins que no sapiguem com es resolen els casos escocès i català, els dos extrems del procés de secessió pacífica i els que es troben en un punt més avançat i equilibrat pel que fa a tendència de vot, és difícil predir el futur d’Europa. 

Els propers mesos seran claus. El més emocionant és que formem part d’aquest moment històric i que, com demostren les concentracions de cada Diada, la veu del poble se sent més que mai. El futur no es decidirà només als despatxos dels polítics, com moltes altres vegades, sinó també als carrers. Només cal esperar que els líders sàpiguen convertir en realitat els desitjos dels qui els han votat.  No serà una tasca fàcil.

[Publicat a l'Esguard, 17/09/14]

dimecres, 17 setembre de 2014

Col·lecció de selfies lectors

Aquest estiu he llegit bastant. Em passa que quan escric tinc menys temps per llegir (i al revés), així que des del juny que he afluixat una mica el ritme productiu per aprofitar i empassar-me un grapat de llibres que tenia pendents. Alguns els he immortalitzat en els selfies que he penjat aquí sota, altres els trobareu ressnyats (aquí), i altres quedaran simplement perduts en els llimbs de la meva memòria.

Amb aquest post tanco la programació estival i reprenc el blog en el seu format habitual, que en aquestes primeres setmanes de la temporada literària vull dedicar a un aniversari una mica especial, i després a comentar-vos les dues novetats que presentaré els propers mesos.