dilluns, 27 de juliol de 2015

El fals objectiu de la normalitat

Em va saber greu que a Irlanda calgués votar el mes passat si s'havia de permetre que les parelles homosexuals es casessin. Em sembla arrogant que al segle XXI encara ens creguem amb el dret a decidir si podem discriminar o no una altra persona pel simple fet de pertànyer a una minoria. La democràcia no hauria de tenir res a veure a l'hora de garantir la igualtat de drets de tots els éssers humans: això no s'ha de dirimir a les urnes, sinó als tribunals internacionals. És clar que encara és més trist que en una vuitantena de països les relacions entre persones del mateix sexe estiguin directament prohibides o penades. O que a la part teòricament civilitzada del planeta hi hagi energúmens que insisteixin que l'homosexualitat, una característica tan biològica com el color de la pell, no es pot considerar «normal» o «natural».

No crec que cap d'aquests il·luminats que posen el crit al cel quan creuen que s'està pervertint les lleis de la Natura s'hagi parat a considerar que el més antinatural que existeix és, de fet, l'ésser humà. Si hi ha res que vagi en contra de l'ordre establert és el nostre esforç constant per viure més i en més bones condicions. L'evolució no havia previst que la majoria dels nostres fills sobreviurien més enllà dels primers cinc anys, ni tampoc que seria molt freqüent que arribéssim a edats avançades. Això sí que no és normal. La prova són totes aquestes malalties terribles per a les quals la selecció natural no ens ha proporcionat defenses efectives més enllà de les primeres tres o quatre dècades de vida, i que ara veiem tan freqüentment pel sol fet d'haver incrementat artificialment la nostra supervivència. Per exemple, el càncer, que hauria de ser una anècdota, com ho és en la immensa majoria dels animals salvatges, i no una de les principals causes de mort als països desenvolupats. Encara és més clar el cas de l'Alzheimer: som els únics organismes del planeta en els quals s'ha descrit aquesta degradació irreversible.

Això és culpa directa del fet d'haver-nos convertit en una anomalia biològica. Un treball publicat el mes passat proposava que l'Alzheimer podria ser la conseqüència de viure més temps del compte amb una intel·ligència tan elevada com la nostra. S'ha descobert que, fa entre cinquanta i dos-cents mil anys, el nostre genoma va anar adquirint una sèrie de canvis en sis gens concrets, tots ells relacionats amb el desenvolupament del cervell. Es creu que això va multiplicar exponencialment la capacitat de les neurones de connectar-se entre elles, cosa que va afavorir que la ment dels nostres antecessors fes el salt quàntic que ens ha portat fins a l'home modern. Però l'estudi, dirigit pel doctor Kun Tang, un genetista de Xangai, diu que aquests canvis genètics serien precisament els que han donat pas a l'Alzheimer: les noves capacitats cerebrals haurien comportat que la demanda metabòlica del teixit s'incrementés tant que amb el pas dels anys això faria que les neurones s'anessin danyant progressivament.

Dit d'una altra manera: si continuéssim tenint l'esperança de vida mitjana prevista per la nostra espècie, que ha sigut propera als 35 anys fins entrat el segle XX, només un petit percentatge d'afortunats viuria prou per arribar a superar el límit de resistència física d'un cervell que sempre treballa hiperrevolucionat.

I sense haver d'anar a aquests extrems, també són molt anormals coses tan quotidianes com la menstruació i la menopausa, dos conceptes que serien pràcticament residuals si segussim el pla traçat originalment: la majoria de dones encadenaria embarassos i moriria abans d'acabar la seva època fèrtil. Per sort no hi ha gaire gent que defensi que calgui tornar a la prehistòria per no sortir-nos del que és natural. La gran majoria acceptem gustosament les plagues bíbliques que ens han caigut a sobre per no seguir els manaments biològics, des dels inconvenients associats als cicles hormonals fins als elevats riscs de patir alguna degeneració cel·lular.

La història de la nostra espècie és la de la lluita per sortir del nínxol que la Natura ens havia assignat. Fa molt temps que, per sort, hem deixat de ser normals i escrivim les nostres pròpies lleis per no haver de seguir el dictat de la biologia. Els avenços sanitaris ens han portat vacunes, antibiòtics i poblacions plenes de jubilats.

Malgrat que físicament un sexe està més ben preparat per cuidar de les cries i l'altre per sortir a buscar menjar, aspirem a aconseguir la igualtat de gènere en els móns familiar i laboral. Som els primers animals que hem aconseguit separar sexe i reproducció. ¿Què més necessitem per concloure que la normalitat no és necessàriament un objectiu que valgui la pena perseguir?

[Publicat a El Periódico, 13/6/15]

dimecres, 22 de juliol de 2015

Ressenya: La nit estesa

La ressenya d'avui és una mica peculiar, perquè el llibre encara no s'ha editat. És, de fet, el verkami d'una novel·la que volia publicar l'Editorial Moll i que amb el tancament de l'editorial va quedar als llimbs. Ara l'autora recorre al micromecenatge per a què vegi la llum.

Es tracta d'una història negra d'addictes i mafiosos a les Balears que per coses de l'atzar vaig poder llegir en una de les seves primeres versions. És fosca i pessimista, com a bona novel·la criminal, amb uns personatges perduts que intenten mantenir el cap fora de l'aigua. És un retrat sòrdid d'un perdedor i del món de la droga, en un entorn proper enlloc del que sempre veiem a les pel·lícules, que agradarà als fans del gènere i als curiosos en general.

Una de les gràcies d'aquest projecte és que l'autora és una escriptora i traductora greco-alemanya (una combinació interessant, donat el panorama poñitic actual!) que fa un grapat d'anys que viu a Eivissa. Enlloc d'escriure en alguna de les seves llengües maternes, ha decidit que ho havia de fer en català. I això és fantàstic. Que algú s'integri tant al seu país d'acollida com per voler usar la llengua que sent al carrer és l'objectiu que ens agradaria aconseguir sempre. A més, la Chryssula Kokossulis s'ha estrenat a la nostra llengua amb un poemari premiat amb l'últim Ciutat d'Eivissa, Emmetzinat, que podeu trobar ressenyat aquí. És, com veieu, una rara avis del nostre panorama literari, un autora valenta i arriscada que mereix que li donem tot el suport. Passeu-vos pel seu verkami i ajudeu aquest llibre únic.

dilluns, 20 de juliol de 2015

La biologia de la democràcia

[Al meu altre blog penjo els articles científics que es publiquen en castellà, però mai no ho havia fet abans al bloGuejat, que acostumo a omplir de coses personals o relacionades amb la literatura. Se m'ha acudit que els dilluns d'estiu podrien servir per fer una mica de ciència també, així que, per als qui no els heu llegit abans, penjaré els articles d'opinió que es publiquen a El Periódico un cop al mes i que ja veureu que fan servir la ciència com excusa per parlar de moltes altres coses. Comencem per l'últim que ha sortit i anirem marxa enrere.]

Al món occidental solem creure que la democràcia és l'ideal al qual tothom hauria d'aspirar, un equilibri polític cap al qual es tendeix a mesura que ens anem civilitzant, i que permet que el màxim nombre de persones gaudeixin del màxim de beneficis. Hem lluitat tant per assolir aquest estatus que ens costa imaginar una situació més adequada per al progrés de la nostra espècie. La realitat és que ens queda molt de camí per recórrer: una cinquantena de països del món encara no han adoptat aquest sistema de govern; entre ells, alguns dels més poblats, com la Xina i Rússia. Potser la raó és que, malgrat els seus obvis avantatges, la democràcia no és un estat tan natural per l'home com ens agradaria creure.

La democratització de les societats és un invent relativament modern, enunciat encara no fa tres mil·lennis i popularitzat sobretot a partir del segle XVII. Abans d'aquesta idea genial que van tenir els grecs, les poblacions humanes sempre s'havien organitzat seguint per defecte un sistema de castes. Moltes d'aquestes estructures encara perduren avui en dia, ni que sigui en vestigis més o menys fossilitzats com els que pateixen les monarquies constitucionals. Això suggereix que l'absolutisme és un concepte del qual ens costa desempallegar-nos, possiblement perquè des del punt de vista biològic és el que ens sembla més normal, de la mateixa manera que a les abelles els sembla normal optar pel col·lectivisme severament estratificat del rusc. Una prova seria que, amb diferents variacions, les castes han estat presents en totes les localitzacions i èpoques de la història de la humanitat, i que només darrerament hem començat a diluir-les (amb més bona voluntat què èxit, val a dir).

Els determinants genètics que afavoreixen aquesta tria d'organització social jerarquitzada que hem seguit els humans des dels principis dels temps no estan gens clars. És evident que es devien incorporar al nostre genoma quan encara no ens havíem separat evolutivament dels nostres parents més propers, perquè la majoria de primats també opten pels models socials autoritaris.

En aquestes comunitats és habitual que sigui un mascle alfa, l'equivalent als nostres reis o emperadors, el que prengui les decisions i es quedi amb el tall més gros del pastís. Per això ha sorprès un article publicat el mes passat a la revista Science, on es descriu el comportament d'uns babuïns de Kenya a l'hora de decidir cap a on han de desplaçar-se. Normalment, uns micos exploradors proposen la direcció que el grup ha de seguir, però no se sabia com es prenia la decisió de fer-los cas. Gràcies a uns collars amb GPS, els científics es van adonar que els babuïns canviaven de localització basant-se en els principis democràtics: anaven darrere del babuí que obtenia més suport. Si un subgrup inicialment no estava d'acord amb l'elecció, en lloc de barallar-se amb els altres feia el que decidia la majoria. Considerant com són de totalitaristes els babuïns, és encoratjador veure que també poden arribar a la conclusió que a vegades la millor opció per a la comunitat no és obeir l'individu socialment més fort.

No es pot negar que la democràcia és el sistema polític més just que s'ha provat, o si més no el que funciona més bé quan es porta a la pràctica. De la mateixa manera, està clar que els països que se'n surten millor i en els quals hi ha més igualtat social són els que tenen un govern democràtic en alguna de les seves múltiples variants. Però això no vol dir que tothom estigui a punt per formar-ne un. Alguns esforços recents d'instaurar democràcies en llocs on tradicionalment no n'hi ha hagut han sigut desastres que han acabat creant una inestabilitat contraproduent, un caldo de cultiu d'extremismes i d'un sentiment de desconfiança envers les potències estrangeres que, amb intencions que mai són purament altruistes, s'han ficat on no els demanaven.

Potser això es deu al fet que, per acceptar la democràcia, hem de lluitar contra aquest instint que ens empeny cap a l'estructura de castes, el que sembla que hagi de ser l'estat natural de les comunitats formades per primats, encara que, com hem vist, en ocasions puntuals s'opti per escoltar la majoria. Per poder acceptar tota aquesta mena de canvis radicals és necessària una certa predisposició, però també haver assolit una maduresa suficient per poder triar el que no ens surt de manera espontània. Per desgràcia, en un món globalitzat no hi ha temps per deixar que les cultures madurin al seu ritme, i a vegades es vol fer la feina de segles en molt pocs anys. Si recordéssim les peculiaritats biològiques de la nostra espècie quan prenem decisions sobre política global, qui sap si els resultats serien menys catastròfics.

[Publicat a El Periódico, 11/7/15]

divendres, 17 de juliol de 2015

Gent preparada

Vivim temps interessants, des del punt de vista polític. Clar que molts potser preferirien una mica menys d’interès i una mica més d’estabilitat, però bé, és el que tenim, així que més val que gaudim de l’oportunitat de ser testimonis d’una època que potser s’estudiarà als llibres de text del futur. No sé si aquesta darrera crisi econòmica serà comparable amb magnitud i impacte a d’altres famoses que hi va haver al segle passat, però si més no ha tingut prou potència per agitar la coctelera i deixar-nos un panorama bastant diferent al que hi havia abans. Potser tot aquest rebombori al capdavall haurà tingut alguna cosa positiva, perquè ens convenia que entressin aires nous a l’encarcarada Europa. 

Així com altres vegades el populisme d’extrema dreta havia aprofitat per fer-se seu el descontent imperant als països més afectats, aquesta vegada li ha tocat el torn a una esquerra regeneradora, que es caracteritza per grans ideals, bones intencions i molta inexperiència. Grècia està sent el laboratori on s’estudia l’aplicació pràctica d’aquest moviment a nivell estatal i té tots els ulls del continent pendent dels resultats, especialment els dels espanyols, que poden ser els propers a atrevir-se a provar el canvi. El principal obstacle que han de vèncer és precisament el mateix que els ha donat l’oportunitat d’accedir al poder: la crisi galopant. Veurem si tenen els recursos per proposar una manera factible de derrotar el monstre que els ha creat, cosa que de moment encara no han fet.

Sobre el paper, interrompre el bipartidisme ranci corcat per la corrupció i els amiguismes que tant comú és al sud d’Europa sembla una bona idea, ni que sigui durant el temps que tardin els nous jugadors a corrompre’s (que segurament passarà tard o d’hora). El problema és que cal alguna cosa més que voluntat per menar un país o una ciutat: cal saber què s’està fent. I es diria que aquest no sempre és el cas, perquè molta gent que ara opta al poder no es veu prou preparada per la tasca que volen realitzar. I, malgrat tot, els votem.

L’explicació és que la política és un ofici en el què els qui arriben a dalt de tot no són necessàriament els millors en el seu camp: només els cal semblar-ho. És com si anéssim a l’hospital a operar-nos, ens posessin tots els cirurgians en fila davant i ens fessin triar-ne un basant-nos en l’aspecte que té i en la seva habilitat  per convèncer-nos, no en el seu entrenament i la seva experiència. No se’ns acudiria mai fer una cosa així amb un tema tan important com la salut, i en canvi no ens molesta gens quan es tracta de política.

En un món ideal, ministres, consellers i regidors haurien de passar un examen sever i només els qui arribessin a un cert nivell podrien accedir a les feines de més responsabilitat. Una mesura així potser ens estalviaria haver de continuar patint la influència de personatges nefastos, com alguns incompetents que hem vist a totes bandes de l’espectre polític aquests darrers anys (alguns d’ells encara en actiu, per desgràcia). Això es podria rebatre dient que un govern de tecnòcrates d’alt nivell no és cap garantia d’èxit. I és cert. Només cal veure com l’ha espifiat la troica, en principi un conjunt d’organismes ple d’experts amb currículums impecables, quan ha intentat arreglar el caos grec. 

Però la solució no és donar el poder de gestió a algú que va curt de mèrits. Algunes de les decisions preses pel nou equip que governa Barcelona, posem per cas, demostren una flagrant ingenuïtat, per no dir una altra cosa. Per molta confiança que li tingués, jo no triaria per a directora de comunicació de l’ajuntament més gran del país algú que el principal actiu que té és haver fet de webmàster. En canvi, no m’importaria que fos una artista especialitzada en accions eminentment grolleres per épater les bourgeois si a canvi demostrés haver acumulat els coneixements i hores de vol necessaris. Hi ha coses que haurien de pesar més que no pas quines amistats i quina imatge pública té cada persona. Si fos així, potser no ens ficaríem en tants embolics.

[Publict a l'Esguard, 15/7/15]

dimecres, 15 de juliol de 2015

Per què Michelíada és el llibre de l'estiu

Us volia parlar avui de Michelíada. Estem davant d'un artefacte únic (com tots els que pareix l'Antoni Munné Jordà, per altra banda). Per mi, és el llibre perfecte per aquest estiu, perquè ho és tot menys un llibre d'estiu: no es pot llegir de qualsevol manera estirat a la platja, sinó que hi has de prestar atenció; no té una trama àgil d'acció, sinó que la història és el menys important; no en podràs parlar amb els teus amics perquè no és un llibre per a tothom. És, en resum, un experiment espeterrant com cap altre en la nostra literatura, que només algú tan visionari com l'Antoni podria haver escrit (i algú tan valent com Males Herbes podria haver publicat).

Si no heu llegit en algun lloc de què va la història, aquesta entrevista al Núvol us ho aclarirà. De forma molt resumida, es tracta de reescriure la Ilíada en clau de ciència-ficció. Però això despista. Us podríeu pensar que és un homenatge a la literatura de tropes espacials, però en canvi ens trobem més a prop de James Joyce (i el seu Ulisses, basat en una premisa similar) que de Robert A. Henlein.  No és, per tant, un llibre de gènere tal com ho entenem normalment (tot i que l'Antoni és una de les persones que més ha fet per la literatura de ciència-ficció a Catalunya). És un llibre avantguardista, en el sentit que l'estructura i les formes pesen tant (o més) que el que s'intenta dir. Aquí l'Antoni juga amb diferents dialectes del català, una feinada des del punt de vista lingüístic (em recorda als diàlegs en "barceloní" real de Entre Sant Peters i Sant Pau), i amb diferents formats narratius (des del guió a l'entrevista passant pels comunicats de notícies o els monòlegs interiors) i referents (Pedrolo, Vonnegut, o fins i tot Ramon Muntaner), tot per parlar d'una guerra moderna entre europeus i islamistes que acaba sent dirigida pels reporters (fent el paper dels déus de la Ilíada) que la converteixen en un espectacle de masses . El resultat és indescriptible (i, per desgràcia, intraduïble, tot i que aquest seria un bon llibre per exportar i demostrar quina mena de coses sabem fer a Catalunya). Una experiència lectora molt diferent per a tots els qui s'atreveixin a entrar a aquest univers particular i facin l'esforç de pelar les capes de la ceba que hi trobaran.

Cada llibre de l'Antoni és una sorpresa i aquest, a més, és una bona notícia, perquè feia un grapat d'anys que no teníem cap novel·la seva. A veure si serveix per a recuperar una figura que mereix ser més coneguda, un dels escriptors més arriscats i innovadors que tenim, capaç de fer novel·les "populars" (com Entre Sant Peters i Sant Pau o Veus de boira des del pont) o "experimentals" (com l'espectacular Llibre de tot o la mateixa Michelíada) i que totes elles sonin úniques i diferents i no es digereixin a l'instant com tot el fast food que ens trobem a les llibreries. I a sobre l'Antoni escriu de conya, que no és tan habitual. 

dissabte, 11 de juliol de 2015

La dècada prodigiosa




Deu anys! El bloGuejat compleix la seva primera dècada de vida. No m'hagués imaginat mai que arribaríem tan lluny... Som uns dinosaures, ja! Com sempre, gràcies a tots els que us passeu per aquí. Sense vosaltres tot això no tindria gaire sentit.

Toca una mica de repàs, el que faig cada any quan arriba aquesta data. En els darrers dotze mesos he arribat al post mil de la segona etapa del blog, que no està malament. Això sí: segueixo al ritme més lent d'aquests últims anys, amb una mica de baixada fins i tot les darreres setmanes (massa feina...), a veure si em recupero. En compensació, continuo actiu a altres xarxes socials que permeten una comunicació més ràpida. Els continguts veig que no han variat gaire respecte els temes que tractava l'any passat. Les estadístiques diuen que el nombre de visites es manté i fins i tot un post d'aquest any s'ha colat en el top 10 del blog. Anem bé, doncs.

A l'agost tornaré a programar reposicions, el cinquè any que ho faig, aquest cop amb un repàs als greatest hits del 2012. Si no esteu massa ocupats prenent el sol o trescant per les muntanyes, espero que continueu visitant el bloGuejat i dient la vostra. Quan comenci la temporada de tardor, tornarem a la programació original, i us parlaré d'un projecte juvenil molt divertit que he esta preparant al llarg d'aquests dos últims anys. Gràcies altre cop!

dimecres, 1 de juliol de 2015

Feliç aniversari, Ignaz Semmelweis

Avui s'hauria de celebrar a tot el món el naixement d'Ignaz Semmelweis, un dels meus ídols des que el professor de filosofìa de tercer de BUP ens va explicar la seva trista història (que tothom hauria de conèixer). 

No tan sols és un dels primers exemples d'aplicació rigorosa del mètode científic en biomedicina, sinó un dels artífexs de les millores increïbles en la qualitat (i quantitat) de vida que van iniciar-se quan vam començar a entendre com lluitar contra les infeccions. Un brindis pel gran Ignaz!

divendres, 26 de juny de 2015

En el 25è aniversari de la mort de Pedrolo


Potser calen aniversaris per a què es torni a parlar d'algú. Ja s'ha dit moltes vegades que Perdolo és un dels nostres grans oblidats. Sembla que almenys aquests dies, coincidint amb el 25è aniversari de la seva mort, s'està recuperant la figura del nostre escriptor més productiu i polifacètic, peça clau també en la implantació de la literatura de gènere a casa nostra, una feina que ha sigut essencial en la normalització del català. Esperem que algun dia també els editors es dediquin a recuperar el seu fons editorial, la majoria actualment descatalogat (quan veurem una re-edició integral del magnífic cicle Temps Obert?).

Jo vaig créixer com a lector llegint Pedrolo. És un dels primers ponts entre literatura juvenil i literatura adulta que vaig travessar. Vaig començar amb Domicili provisional, uns quants contes, després el Mecanoscrit (és clar) i llavors vaig descobrir Trajecte final, Joc brut, Temps obert... i finalment la part més experimental (Sòlids en suspensió, D'esquerra a dreta respectivament, No hi fa res si el comte duc no va caure del cavall a Tàrrega...), que em va ensenyar que en literatura també es podia intentar anar més enllà de les normes establertes.

Per tot això: moltes gràcies, Pedrolo! Tant de bo les noves generacions el puguin descobrir ara.

(No us perdeu el documental que van passat ahir a la tele i l'interessant post que ha fet la Júlia sobre Pedrolo.)

dijous, 18 de juny de 2015

Més que un club?

La final de la Champions la vaig veure a casa d’uns amics. Ens hi vam reunir un parell de dotzenes d’immigrants de procedència diversa. Hi havia catalans, però també valencians, francesos, uruguaians i fins i tot algun anglès, tots fervents seguidors del Barça. Les excepcions eren dos madridistes, una de Gijón, l’altre d’Igualada, que per motius obvis no es van fer sentir gaire. Vam vibrar unànimement amb la victòria del nostre equip, fent valer al màxim allò del “tant se val d’on venim” que surt a l’himne.

Això em va fer pensar en un altre eslògan del Barça, el que diu que és més que un club. La raó principal per proclamar-ho és el bagatge polític que sempre hi ha hagut darrere els colors blaugrana. El Barça ha sigut el substitut de la selecció catalana que mai no ens han deixat tenir, l’eina de revenja esportiva per les males passades que ens fa Madrid i el que, per sobre d’inclinacions ideològiques, ha unit sempre els catalanistes de totes bandes. Fins i tot quan perdíem la majoria de títols en joc (què difícil ho hem tingut els culers que hem crescut als 80!), ser del Barça era motiu d’orgull i una forma de reivindicació nacionalista.
Les coses han canviat en els darrers anys. Ara l’equip s’ha convertit en la principal eina propagandística de Barcelona i, de retruc, del país sencer. La impressionant successió de victòries, i els esforços conjunts que al llarg dels últims vint anys ha col•locat la ciutat al mapa, ha fet que hi hagi fans del Barça a tots els racons del món. Això implica que es parli de nosaltres i, sovint, de la nostra situació política, cosa que està molt bé. Catalunya ha passat de ser una regió espanyola innominada a un territori amb entitat pròpia, ni que sigui com a continent del concepte Barcelona. Una campanya de promoció com aquesta és el somni de qualsevol publicista. 

A casa nostra, el Barça segueix fidel a l’idea original i actua de cap visible de la sublimació de l’esperit independentista contemporani, amb els mars d’estelades al camp, els mosaics identitaris, els happenings del minut 17:14 o les xiulades antimonàrquiques. En canvi, a l’exterior és sobretot una màquina de fer diners, una marca tan global com pot ser-ho McDonald’s o Zara. La gent porta la samarreta blaugrana com qui porta unes bambes Adidas. És un emblema d’èxit i d’una certa manera de fer les coses, com tants altres que ha creat la globalització.

Ho vaig entendre el primer cop que vaig veure la senyera al pit d’uns nanos d’ascendència índia que jugaven al carrer al meu barri. Per nosaltres, la segona equipació de fa un parell de temporades era una excusa perfecta per lluir les quatre barres d’una manera aparentment innocent. Però pels centenars de britànics que, des de llavors, he vist que la vesteixen, el groc i el vermell tenen la mateixa importància que el logo de la Nike o la propaganda de Qatar Airways: són complements secundaris d’un símbol esportiu multinacional.
El preu que hem hagut de pagar per tanta exposició és que el Barça sigui cada cop menys “més que un club”. L’ampliació constant del fanbase ha diluït forçosament el component extrafutbolístic que ha fet el Barça tan especial. Ara s’enfunden els nostres colors anglesos que no han sentit a parlar mai de Guifré el Pilós, asiàtics que no saben quines llengües són oficials al Principat, espanyols que no tenen cap simpatia pel sobiranisme perifèric i catalans que voten Ciutadans. I qui té dret a dir-los que Messi no és també una mica seu? El monstre que hem creat ha deixat de ser la nostra joguina exclusiva. 

Si Catalunya arriba mai a ser un país normal, tot això no tindrà cap importància. Però mentrestant, què voleu què us digui, no m’acabo d’acostumar a aquest canvi de paradigma.

[Publicat a l'Esguard, 17/6/15.]

dimarts, 26 de maig de 2015

L'home invisible (o la construcció d'un assassí)

[Aquest conte es va publicar a l'especial Sant Jordi del diari ARA, el dia que les notícies eren substituïdes per narracions, i és un petit homenatge, un altre, al meu estimat Wells, a més d'una reinterpretació de la mena de coses que es poden llegir a les planes de successos d'un diari. O sigui, ciència-ficció sense ciència-ficció, ja ho veureu. La foto és de Pol Úbeda.]


L’Home Invisible surt al carrer i ningú no el veu. Fa un temps això l’hauria fet sentir invencible. Important. Adquirir aquest poder li havia costat anys d’esforços, de dedicació absoluta, de petites victòries que ell, com la formiga que acumula menjar per quan arribi l’hivern, atresorava amb orgull. Anys d’evitar tant com fos possible el contacte amb qualsevol ésser humà, de refusar invitacions, d’escarnir gestos amables i comprensius, de frustrar caritats tossudes. De tancar-se a la seva torre d’ivori, decorada amb els artefactes més preciosos de la història del pensament, on la resta dels mortals, amb la seva ignorància invasiva, no eren benvinguts. D’escarnir els que gosaven interpel·lar-lo, de cultivar la irascibilitat fins que s’havia convertit en una armadura que rebutjava automàticament qualsevol mena d’aproximació. Amb precisió d’alquimista havia combinat els elements indispensables per a la seva poció i n’havia engolit fins a la darrera gota.

Així és com s’havia convertit en invisible. La fórmula havia funcionat perfectament. Havia atacat el problema com un científic i estava orgullós d’haver-ne trobat la solució. El món que tant menyspreava finalment ho havia entès i li havia girat l’esquena. Per a ells, era com si no existís. Podia caminar tranquil·lament entre multituds, que ningú no s’aturava a saludar-lo. Les mirades de la gent travessaven l’home, que fins i tot havia perdut el nom. No coneixia ningú, per tant ningú no podia reconèixer-lo. El seu experiment havia destruït qualsevol rastre de connexió amb la societat on li havia tocat néixer, aquest cau depressiu de vulgaritat, farsants, aprofitats, aquest ramat de xais que adoren els líders equivocats, entestats a comportar-se com lèmmings, absurdament buscant el precipici en lloc de fer honor a la magnífica noblesa de la seva herència humana.

Un cop tallat el cordó umbilical, l’Home Invisible podia somiar a volar per damunt de tota aquesta immundícia, a reclamar el seu dret a ser alguna cosa més que un número en un carnet, una cara en una multitud, un percentatge en una estadística.

Podia, per fi, ser únic. Lliure.

Però l’Home Invisible ha crescut. Ja no és l’adolescent invencible que l’arrogància havia convençut que l’aïllament era l’estat natural de la seva superioritat. La maduresa ha fet que no pertànyer a enlloc ni a ningú comenci a no semblar-li tan indispensable.

I ara és quan s’adona, massa tard, que la seva fórmula és irreversible. Algun element de la mescla era més potent del que havia pensat. Potser contenia alguna impuresa que no havia sabut detectar a temps, una propietat inesperada. Mai no s’hauria imaginat que s’estava tancant totes les sortides. Es creia massa poderós.

La invisibilitat ha fet embogir l’Home Invisible. Saber que no té alternatives el derrota. Ja no es tracta d’una opció, com al principi, sinó que ara el seu do té l’obligatorietat d’una condemna. Una condemna de la qual no podrà escapar mai. Ha entès que la llibertat també té un preu, un preu que a vegades pot pesar més que totes les cadenes. Volent-se desfer del jou de la mediocritat s’ha convertit en un reclús del seu propi desig.

L’Home Invisible sap que només pot triar un camí. Si el seu poder s’ha convertit en una maledicció, ha de trobar la manera de compartir la desgràcia del seu destí amb els que ell creu que en són responsables. Ha d’usar les seves armes per a alguna cosa més que per allargar una existència basada exclusivament en l’autocomplaença solitària. El seu sacrifici ha de tenir un objectiu.

Amb la mateixa devoció i tossuderia que sempre l’han caracteritzat, l’Home Invisible comença a planificar el seu Regnat de Terror. Atacarà la societat malalta que tan odia on més li doldrà. Destruirà, humiliarà i matarà, tot per escarnir les vides insignificants dels que l’ignoren amb tant de zel.

Quan l’Home Invisible surt al carrer, ningú no el veu. Porta una pistola amagada dins la gavardina. No l’atraparan a temps.

(agraïments a H.G. Wells)

dijous, 21 de maig de 2015

Monzó contra els pirates

Fa uns dies s’anunciava el tancament del portal ePub.cat, la principal plataforma de distribució il·legal de llibres digitals en català. La premsa assenyalava Quim Monzó com el principal artífex de la derrota dels pirates, perquè unes setmanes abans els havia denunciat a la seva columna a La Vanguardia, però la lluita ha sigut llarga i els mèrits s’haurien de repartir equitativament.

Les topades entre els escriptors del país i l’ePub.cat venen de lluny. Jo mateix vaig explicar en el meu blog l’estiu del 2012 que havia descobert que la meva darrera novel·la estava disponible en aquest web. El tuit que vaig fer en el seu moment també va acabar a La Vanguardia però, naturalment, no va aixecar tanta polseguera com l’article d’en Monzó. Va ser ell, precisament, qui em va recomanar via twitter que parlés amb el meu editor per a què emprengués accions legals. Com que darrera tenia els advocats d’un grup empresarial fort, vaig pensar que potser sí que aconseguiria alguna cosa. La maquinària es va posar en marxa, però ePub.cat va seguir operant amb la mateixa impunitat de sempre.

El següent intent va ser quan CEDRO, l’entitat que gestiona el drets d’autor dels escriptors espanyols, va oferir els seus serveis a tothom que volgués denunciar una vulneració de la seva propietat intel·lectual. Vaig explicar-los el meu cas, com deuria fer molta altra gent. Uns mesos després, vaig rebre un email del departament jurídic que deia: “Tras las gestiones correspondientes con respecto al enlace denunciado, le informo que realizamos las reclamaciones pertinentes, sin obtener ningún resultado. Damos su denuncia por terminada por incapacidad de actuación.” Si ni tan sols l’entitat principal de defensa dels drets d’autor hi podia fer res, la cosa pintava malament. En tot cas, al final del correu deien que ja tenien l’ePub.cat feia temps al punt de mira i que estava en “proceso de reclamación administrativa (al amparo de la ley Sinde)”.

I sembla que el canvi de la llei és el que finalment ha funcionat. La victòria, és clar, és pírrica. Com diuen els defensors de la distribució gratuïta de bens culturals, no es poden posar portes al camp: el web ressuscitarà en un altre lloc amb un altre nom (si no ho ha fet ja), i tot continuarà igual. L’única manera d’aturar-ho seria que el públic prengués consciència del que està fent. Tant als EEUU com al Regne Unit, he pogut veure que la gent pirateja poc, no per manca d’oportunitats, sinó perquè sap que són accions que perjudiquen molta gent. No dic que el problema no existeixi, sinó que és minoritari comparat amb la tradició prevalent a casa nostra. Deu ser qüestió de la famosa moral puritana dels anglosaxons, que els impedeix fer-se els vius.

Per sort l’Esguard no accepta comentaris, sinó estic segur que hi veuríem una colla de missatges irats dels qui creuen que piratejar no és cap crim, com passa sempre que surt aquest tema. Mireu el debat recent al Núvol, per exemple, o els insults que Monzó va rebre a twitter. Els arguments que fan servir per justificar-se solen oscil·lar entre declarar que cal que la cultura estigui a l’abast de tothom, que no és culpa d’ells si sovint els continguts digitals no estan disponibles de cap altra manera i que, en el fons, tot això és propaganda per l’autor, que aconsegueix que més gent el llegeixi. No entraré ara a rebatre’ls, cosa que ja s’ha fet en molts altres llocs (i amb pocs resultats pràctics). Només diré que dificultar que un autor rebi una remuneració, per petita que sigui, perpetua un dels problemes bàsics de la literatura (de la de tot el món, però molt especialment de la catalana, que té una base lectora proporcionalment petita): que els responsables últims dels continguts no puguin deixar mai de ser amateurs perquè no poden viure del seu treball. Penseu en com això afecta la qualitat del producte que consumiu quan un dia us trobeu la propera encarnació de l’ePub.cat a les vostres pantalles. 

[Publicat a la revista Esguard, 20/5/15]

dimarts, 19 de maig de 2015

Passejant per Blanes i altres coses

Us poso unes quantes coses que he fet aquests dies:

- El dissabte es va publicar el meu article mensual a El Periódico, sobre un descobriment clau que pot canviar l'espècie humana i el debat ètic que crec que hem de tenir.

- Uns dies abans em van entrevistar per la contra del suplement de les comarques gironines del diari ARA.

- També a l'ARA, he publicat articles de divulgació sobre l'al·lèrgia als cacauets, el tresor que s'amaga a les clavegueres i per què són tan alts els holandesos.

- I sense deixar l'ARA, la setmana passada es va publicar un especial sobre el meu poble, dins la sèrie que el diari ha anat dedicant a diferents ciutats del país. A cadascuna d'elles, un amfitrió acompanya a un membre de la redacció a fer un tomb i jo vaig tenir l'honor de ser l'escollit (junt amb l'Adam Martin, blanenc il·lustre) per representar Blanes. Va ser el mateix director del diari, el Carles Capdevila, qui va venir a fer el tour. Com podeu llegir aquí (i veieu a la tirallonga de fotos d'aquí al costat), el vaig passejar pel bo i millor del poble, vam fer una mica de ruta Bolanyo i ruta Ruyra, i vam acabar a Sant Francesc menjant peix davant de la platja. Feia un dia espectacular i va ser una experiència fantàstica compartir cerveseta, bones vistes i millor conversa amb el Carles. Em sembla que el vaig aconseguir convèncer que Blanes és el millor poble de la Costa Brava. O un dels millors, almenys!

- Finalment, en XeXu ha fet una crítica del meu darrer llibre, la comèdia ectoplàsmica juvenil El secret de la banya embruixada, i també n'ha aparegut una altra de molt positiva a El Punt/Avui, gentilesa del Lluís Llort.

dijous, 14 de maig de 2015

Torval

Fa uns dies publicava al diari ARA un article sobre les noves pròtesis que s'estan fabricant, que per primer cop poden interaccionar amb el sistema nerviós gràcies a una interfície. D'aquesta manera, el cervell pot donar ordres que la pròtesi executa. Això creua el territori de la biònica i els cíborgs, que poc a poc van deixant de ser ciència ficció, com deia a l'article.

El Fèlix Vinyals és un enginyer i artista digital barceloní que també treballa intentant connectar homes i màquines. Vaig descobrir per casualitat que ha construït el Torval, una interfície per fer música amb el pensament. Mireu com funciona en el vídeo, és molt interessant. Cada cop podem fer coses més espectaculars, i tot just estem començant! Sembla que la ciència ficció es quedarà curta amb les seves prediccions...

dilluns, 11 de maig de 2015

L'Homenatge a Olga Xirinacs


Sembla que als catalans ens agrada recordar els nostres escriptors dedicant un any a fer-los una mica de propaganda. N'hem tingut molts exemples darrerament, no cal que us els recordi. Als blogs també ens organitzem per muntar aquesta mena d'homenatges. Vaig contribuir al de Moncada, el d'Espriu i el de Riba, per exemple. Però si us hi fixeu, ens costa menys pensar en els escriptors morts que en els vius. I de vius n'hi ha que mereixen molta més consideració que no pas la que els donem actualment. 

Sens dubte, un d'ells és Olga Xirinacs, una autora de llarg recorregut, qualitat contrastada i obra extensa i ben considerada, que ha gunyat tots els premis possibles, i que sembla que ara no compta amb el favor de l'establishment, que l'ha deixat una mica de banda.

Per demostrar que els seus lectors la tenim ben present, la Júlia ha proposar al seu blog que aprofitem l'aniversari de l'Olga i li fem un petit homenatge digital, a la vegada que donem suport a la proposta que ha iniciat per demanar que li donin el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (se'l mereix de sobres).

Així doncs, m'apunto a la festa recomanant que llegiu un post recent del seu blog que em va imapctar especialment i que és una bona prova de les seva habilitat a l'hora de retratar (en tots els sentits) el seu entorn. Troabreu les altres contribucions a l'homenatge llistades aquí.

Per molts anys, Olga!

dijous, 7 de maig de 2015

I ara, en anglès

Aquí teniu una entrevista que em van fer en anglès per a El Punt Avui TV, una mica sobre ciència, una mica sobre escriure i tot això. Veureu que parlo gairebé tan ràpid com en català...

dimarts, 5 de maig de 2015

Mil


Atenció, curiositat: aquest és el post que fa mil de la segona etapa del bloGuejat, que va començar l'abril del 2008, poc després que em mudés al Regne Unit. Res, que em feia gràcia compartir-ho.

dimecres, 29 d’abril de 2015

La conferència íntegra de Jugar a ser déus

Fa un parell de setmanes vaig passar per l'Aula Blanes a presentar la versió castellana de Jugar a ser déus, el llibre que va guanyar el Premi Eurpeu de Divulgació Científica del 2013. En podeu llegir una crònica resumida aquí, però si no m'heu sentit mai fer una xerrada de divulgació i us fa gràcia, em sembla que aquesta és la primera que ha estat gravada íntegrament en vídeo, preguntes (i bromes dolentes) incloses. Us la deixo aquí.

dilluns, 27 d’abril de 2015

Què és el càncer a Roses

Com us anunciava l'altre dia, fa un parell de setmanes vaig fer una conferència al teatre Roses titulada "Arribarem mai a curar el càncer?". Està basada en el meu llibre Què és el càncer i hi vaig anar convidat per la Fundació Roses Contra el Càncer. Va ser una vetllada fantàstica, amb un públic molt implicat, que em va fer un munt de preguntes interessants. 

La Fundació està portada per una colla de voluntàries molt dinàmiques i treballadores, que fan una feina impressionant tant a nivell de donar suport als malalts com recaptant diners per a recerca o fent tasques de divulgació, com la que vaig dur a terme jo mateix. Tot això no seria possible, és clar, si la gent de Roses no respongués tan bé com ho fa. És un model a seguir, que tant de bo s'estengués per  tot el país.

Podeu llegir les cròniques de la conferència aquí, aquí i aquí, i podeu veure el petit reportatge-entrevista al vídeo:




dijous, 23 d’abril de 2015

Feliç Sant Jordi!

Bon Sant Jordi a tots! Aquest any no em trobareu ramblejant, però us recordo que acaben de sortir tres llibres amb el meu nom a la coberta, que poden ser bons regals (i auto-regals). N'hi ha per tots els gustos i necessitats!

Abans de repassar-los, us anuncio que avui contribueixo, junt amb 51 escriptors més, a convertir l'ARA en un diari de ficció. És com un llibre, a la pràctica, perquè té un bon gruix, per tant també compta. Per segon any han convidat a uns quants autors a escriure contes que ocuparan el lloc de les notícies, i jo hi col·laboro parlant de la gènesi d'un assassí reversionant el meu estimat Wells. Podeu llegir el meu conte aquí. I ara sí, anem als llibres....










Primer, la versió castellana de Jugar a ser déus, el llibre que va guanyar el Premi Europeu de Divulgació Científica i que vam presentar el darrer Sant Jordi. Indicat per a tothom que li agradi la ciència o li agradi pensar una mica sobre cap a on va la societat.











La segona novetat és la meva estrena en el gènere juvenil, el tercer llibre que publico amb el Sebastià Roig i el primer que va dirigit a lectors a partir de 10 anys (més o menys): El secret de la banya embruixada. Regaleu-lo a nanos que vulguin passar una bona estona perseguit esperits malignes per Palamós de la mà del fantasma del gos de Truman Capote, famós guardià interdimensional. I llegiu-lo de pas vosaltres també, que segur que riureu amb aquesta barreja de referències que us sonaran (des dels Goonies als Caçafantasmes).








I per acabar, el llibre col·lectiu sobre viatges en el temps que han publicat la gent de Les Males Herbes, Punts de fuga, on sóc un dels 26 escriptors que hi col·labora amb un conte. En el meu cas, una revisió del primer clàssic del gènere. Ideal per als més avenutres i interessats en les noves veus de la narrativa catalana. En podeu trobar una crítica aquí, una aquí i una altra aquí.










Una cosa més abans de marxar: mireu aquesta llista de recomanacions de llibres relacioants amb la ciència que ha publicat la revista Mètode, on una colla de científics seleccionem lectures molt divereses.

dilluns, 20 d’abril de 2015

Any d’eleccions

És any d’eleccions, algunes més importants que altres, depenent de com te les miris, i, com sempre, els emigrants ho tenim complicat. Per començar, ha començat a arribar a casa propaganda de les generals que tindran lloc aquí al Regne Unit a principis de maig. Em miro els prospectes amb molt poc interès. Seran uns comicis ajustats, és cert, i hi ha temes que em poden afectar especialment. Per exemple, una possible sortida de la Comunitat Europea, que alguns partits veurien amb bons ulls i que em complicaria bastant les coses si m’obligués a demanar visats per poder treballar. Però malgrat tot, continuo sense sentir-m’hi gaire implicat. En part és perquè no puc: els estrangers no tenim dret a escollir el primer ministre. Què hi farem. 

Tampoc m’atrauen especialment les municipals catalanes que tindran lloc unes setmanes després. En aquestes sí que hi podria participar, però no m’acaba de semblar just escollir el govern d’una població on fa quinze anys que no hi visc, tot i que encara senti que hi pertanyo sentimentalment. Malgrat entendre que molts se les prenguin com un assaig plebiscitari, jo les veig més com una decisió de proximitat, de la qual m’auto-excloc per qüestions de lògica.

Les de desembre a Espanya seran sens dubte especials, sobretot pel recanvi generacional que poden portar. Però l’espectacle dels polítics espanyols, amb la casta que vol continuar sent-ho i la no-casta que vol passar a ser-ho, em queda molt llunyà, físicament i emocionalment. Em preocupen més altres coses que no pas trobar les vuit diferències entre el Pedro i el Pablo o el Rajoy i el Rivera, malgrat l’impacte que això pugui tenir sobre Catalunya.

Quines em queden, llavors? Les del 27S. Aquestes sí que tindran conseqüències que reverberaran més enllà dels quatre anys immediats, i per això m’agradaria fer-hi sentir la meva veu. Però caldrà veure si m’ho deixaran fer. Ja vaig explicar el 2012 en aquest mateix espai l’odissea d’intentar votar per correu, que va acabar bé de miracle perquè vaig poder obtenir les paperetes per una via alternativa, ja que els responsables no me’n van proporcionar cap de les que volia. En aquelles eleccions, diuen que només la meitat dels catalans a l’estranger que vam aconseguir registrar-nos (una tasca ja de per si complicada) vam poder exercir el nostre dret a vot. Veurem si aquest cop les coses aniran millor, però sincerament ho dubto. Haver de passar per força per les mans de la burocràcia espanyola no et permet tenir massa esperances, pel que té de burocràcia i pel que té d’espanyola. El més possible és que, malgrat els esforços que s’estan fent, la major part dels 200.000 exiliats catalans no pugui votar, i això que hem tingut tres anys per arreglar el desastre del darrer cop.

Així doncs, les meves oportunitats de contribuir al govern del poble aquest 2015 són, per un motiu o altre, tirant a minses. Mai no m’hagués imaginat que quan un s’exilia acabés anant a parar a aquesta terra de ningú, democràticament parlat. Una altra alegria que té pertànyer a la diàspora.

[Publicat a l'Esguard del 15/4/15]

dijous, 16 d’abril de 2015

Conferència avui a Roses


Avui a les vuit de la tarda seré al Teatre de Roses convidat per la Fundació Roses Contra el Càncer per parlar una mica sobre què estem fent els investigadors per frenar aquesta malaltia. No vull fer espòilers, però aviso que la resposta a la pregunta del títol és positiva. Més detalls aquesta tarda a Roses.

dimarts, 14 d’abril de 2015

Avui, Jugar a ser déus a l'Aula Blanes

Si esteu per Blanes aquesta tarda, a les 20h a la Biblioteca comarcal parlaré d'Els reptes ètics i socials de la biomedicina del segle XXI en el marc de les xerrades de l'Aula Blanes. Ens hi veiem!



dilluns, 13 d’abril de 2015

Avui, a La Central del Raval... viatges en el temps


No sabeu què fer aquesta tarda? Passeu-vos per La Central del Raval cap a les 7 i ens podreu sentir al Yannick Garcia i a mi parlant de com es viatge en el temps sense aixecar-se de la cadira amb els editors de Les Males Herbes. I també del fabulós llibre que hem publicat plegats, clar.

dijous, 2 d’abril de 2015

El secret de la banya embruixada, nou llibre de la factoria Macip/Roig


"Uns dimonis, que portaven anys engabiats dins una banya d'un cap de rinoceront dissecat que pertanyia a Salvador Dalí, s'alliberen i volen conquerir la Terra, començant per Palamós. Un guardià interdimensional, l'espectre del gos de Truman Capote, reuneix un grup d'herois per aturar-los, entre ells el fantasma de l'escriptor Robert Ruark i tres adolescents."


Doncs aquí el tenim! Cinc anys després d'Ullals, deu després de Mugrons de titani, arriba el tercer llibre escrit a mitges amb l'inefable, infatigable i inconmensurable Sebastià Roig: El secret de la banya embruixada. Continuem rebaixant l'edat dels lectors potencials: després d'un llibre per adults i un de crossover, ara tocava el juvenil (el proper serà infantil?). 

Però llegiu la sinopsi que he copiat al principi abans de passar de llarg, perquè si jo veiés un llibre que ajunta totes aquestes coses, me'l compraria fos quina fos l'edat recomanada. No negareu que la barreja promet... No se li podria haver ocorregut a ningú més! En fi, si compreu el llibre per algun parent aquest Sant Jordi o us l'acabeu llegint ja em direu què en penseu. I esperem que no hagin de passar cinc anys per al quart volum de la biblioteca Macip/Roig!

(La coberta, per cert, és un treball del gran Oriol Malet, barrejat amb una foto original de l'edifici que pren el protagonisme al terç final de la novel·la, que els qui coneixeu Palamós potser heu reconegut... La coberta participa al concurs de La llança de Sant Jordi. Si us agrada la podeu votar aquí).

dimarts, 31 de març de 2015

Ressenya: El cas Eduard Einstein

M'ha caigut a les mans un llibre molt interessant sobre Einstein i la seva família: El cas Eduard Einstein, de Laurent Seksik, molt ben publicat per Angle i amb una traducció excel·lent de Jordi Martín Lloret. Explica la història d'Eduard, fill d'Albert Einstein, un jove amb problemes mentals que intenta tirar endavant en la convulsa Europa de la primera meitat del segle XX.

He d'admetre que no en sabia res, d'Eduard. Els trets generals de la biografia del membre més famós de la família Einstein si que els coneixia, però no els problemes que va tenir un dels seus fills. Seksik ha escrit un llibre que és una barreja de biografia apòcrifa d'un geni a partir dels qui l'envolten i un retrat de l'Europa d'entre guerres. El plantejament és interessant, perquè combina el punt de vista en primera persona d'Eduard, amb les intervencions de la seva pobra mare (el primer capítol, quan interna el seu fill en un sanatori suís, és brillantment tràgic) i els cameos d'Albert, que en aquella època ha refet la seva vida amb una altra dona i malda per escapar de l'Alemanya Nazi. Potser a vegades abusa una mica del dramatisme de la situació, però en general Seksik fa un retrat molt acurat i colpidor d'un esquizofrènic (l'autor és metge, cosa que deu haver ajudat a aconseguir el realisme necessari) atordit per la pressió d'haver nascut en una família famosa i complicada, un personatge secundari que encara que aparegui aquest cop en el títol, no aconsegueix tampoc abandonar l'ombra del seu pare famós, el veritable protagonista de la  història.

És un llibre que es llegeix bé, escrit amb ofici, amb bon ritme, un durada adequada, molt ben documentat (parla fins i tot de la primera filla del matrimoni Einstein, abandonada i morta d'escarlatina, que sempre van mantenir en secret) i que usa un personatge històric poc conegut per parlar d'un dels genis més populars. A mi, que ni m'agraden els llibres històrics ni les biografies, m'ha fet passar una bona estona, potser per l'element humà que domina tot el llibre i per l'enfocament de ficció que té. Molt recomanable.

dimecres, 25 de març de 2015

Ressenya: L'altre costat del mirall

Quan era adolescent, volia ser Pere Calders. Jo i imagino que la meitat dels qui vam créixer als anys vuitanta i ens agradava escriure. Després va venir en Quim Monzó, i ens va presentar una versió millorada i actualitzada d'aquells contes, que curiosament es van acabar convertint en el gènere "de referència" de la literatura catalana popular, el que sap agradar al gran públic i mantenir el respecte dels crítics. Han passat vint-i-cinc anys i és reconfortant veure que la flama calderiana encara segueix viva. Gent com l'escriptor catalano-andorrà Iñaki Rubio n'ha recollit el testimoni, li han donat una nova capa de pintura i apa, ja els tenim preparats per atrapar una altra generació de lectors.

L'altre costat del mirall és un conjunt de relats que va guanyar un dels premis del meu poble, els Recvll, just l'any que feien 50 anys. Com va dir la Marta Rojals al Facebook, és "com un Calders amb Internet". Al Ricard Ruiz també li va agradar i el va recomanar al Time Out. Al llibre hi trobareu una barreja de contes realistes i de surrealistes que van de l'humor al drama, com en qualsevol llibre del Monzó, amb històries sobre l'amor entre home i GPS, el desgraciat que es converteix en un turista alemany, maniquins que estan molt vius, o l'home que es transforma en el seu reflex. Un recull de factura sòlida que segueix escrupolosament els cànons definits pels clàssics del gènere i hauria de satisfer els nombrosos fans d'aquesta mena de contes. Si en sou, correu a comprar-lo!

dilluns, 23 de març de 2015

La Revista Microcosmos, feu-hi un cop d'ull.


M'arriba un link a una revista cultural catalana que no coneixia. Es diu Microcosmos, fa un parell d'anys que funciona, i la podeu llegir aquí. Els seus creadors diuen que és "és una revista de contes, literària, cultural, de lletres, d’humanitats… Però el que interessa realment són els relats de qualsevol tipus, les històries, la narrativa (també audiovisual) perquè tot això forma part de l’ésser humà." Si us agraden aquests temes, ja ho sabeu. La revista està molt ben feta, ja ho veureu. Val la pena que hi feu una volta.

La revista és digital però també se n'han editat números en paper. Us en parlo avui perquè tenen un Verkami engegat per finançar l'edició física del proper número, que serà el quart. Sempre està bé donar suport a aquesta mena d'iniciatives culturals, tan necessàries en el nostre panorama, sobretot si estan fetes amb cura, com Microcosmos, per això estic encantat de fer-li una mica de propaganda. Si hi voleu contribuir, només heu de clicar aquí. També els podeu seguir al Facebook i al Twitter.

dijous, 19 de març de 2015

Malparits amb pantalons curts

A la classe del meu fill hi ha un nen, anomenem-lo Adolf, que amb només set anys ja es veu a venir que serà un perill. Per començar, és dels més intel•ligents del grup: treu molt bones notes en tots els exàmens i treballs que fan. El problema és que combina aquest desenvolupament intel•lectual avançat amb una mala llet espectacular. Li encanta posar en embolics als seus companys, parar-los trampes i fer-los quedar malament davant els professors sense que se sàpiga que ell n’és el culpable. Combina l’assetjament escolar, físic i psicològic, amb l’art de la manipulació amb una habilitat espaordidora per algú tan jove.

Us semblarà que exagero, però he rebut confirmació d’aquestes activitats per diverses bandes. Fins i tot jo mateix vaig ser testimoni d’una de les seves jugades clàssiques. En un partit de futbol que es duia a terme durant una festa d’aniversari, l’Adolf va fer-li una entrada duríssima a un nano que és un bon jan, directe a la tíbia i sense ni mirar la pilota. Allò no tenia res a veure amb el joc: havia anat a carregar-se’l sense contemplacions. Quan la pobra víctima es va posar a plorar, amb tot el dret del món, per evitar carregar-se-la, l’Adolf va fingir que ell també havia rebut un cop molt fort. La seva actuació va ser tan impecable que el que feia d’àrbitre es va empassar que havia estat una topada fortuïta i va declarar un bot neutral per resoldre el conflicte. Em vaig quedar meravellat de l’habilitat del marrec per sortir airós d’una situació tan flagrant com aquella. Les llegendes que havia sentit explicar d’ell no es quedaven curtes.

Per acabar de pintar el retrat de l’Adolf, he d’afegir que els seus pares, de classe mitjana i situació financera acomodada, són bones persones. A més, té una germana del tot normal. Una família estable i, almenys a primera vista, sense problemes importants ni traumes evidents. O sigui que, en aquest cas, no li podem donar les culpes a l’entorn: l’Adolf és un malparit perquè li surt de dins.

La personalitat és una cosa molt curiosa. Malgrat que les experiències vitals la modelen de forma importantíssima, hi ha una part genètica que no ens podrem treure mai de sobre. Només cal observar una colla de nanos de qualsevol edat interaccionant entre ells per adonar-se que han nascut amb una motxilla més o menys carregada de defectes i virtuts. De com cadascú gestioni la seva dependrà l’èxit social i laboral que tindrà en el futur. I això no és només una qüestió dels humans: el mes passat, uns científics de la Universitat de Brussel•les publicaven un article on descrivien escarabats de personalitats diferents, que anaven des dels que eren tímids i conservadors als que trepitjaven fort per la vida i els agradava descobrir nous territoris. Encara que sembli una broma, està demostrat que fins i tot en els insectes es veuen aquestes divergències, probablement innates. De fet, estudis semblants han revelat que passa el mateix en pops, aranyes i altres éssers vius, cosa que suggereix que la personalitat ha de ser una característica biològicament ben definida.

Per això els patis d’escola són experiments socials apassionants de mirar. En poca estona pots descobrir dinàmiques paral•leles a les del món dels adults. Quan llegeixo al diari el darrer estirabot del ministre de torn, la pallassada del governant que s’aferra amb ungles i dents a la seva posició de poder, les maniobres llefiscoses del candidat que vol accedir a qualsevol preu al cercle dels iniciats, les manipulacions òbvies dels opinadors privilegiats amb tribuna a la premsa o els escandalosos enganys dels qui porten anys aprofitant-se del sistema sense remordiments, només penso com deurien comportar-se aquests elements quan encara portaven pantalons curts. De ben segur que algú una mica observador hauria pogut predir el recorregut que seguirien un cop poguessin campar lliurement pel món real. Per exemple, per la carrera que porta fins ara, el nostre amic Adolf té tots els números per acabar sent un excel•lent polític el dia de demà. Això o davanter centre del Reial Madrid.

[Publicat a l'Esguard, 18/3/15]

dilluns, 16 de març de 2015

Punts de fuga, avui a les llibreries



S'acaba de publicar un recull de contes sobre viatges en el temps que ha organitzat la gent de l'editorial Males Herbes. Hi he contribuït, al costat de 25 autors més, amb un petit homenatge a La màquina del temps de H. G. Wells. Veureu que a l'antologia hi ha noms de la "pedrera" Males Herbes més altres de les "noves generacions" i algun de més "clàssic" que s'hi ha colat. Una selecció àmplia i segur que interessant (encara no he llegit els altres relats, però m'ho imagino). Us deixo amb la nota de premsa:



Els viatges en el temps, ja siguin literals o metafòrics, cap al destí de la humanitat o cap a la pròpia infància, constitueixen un dels grans anhels de la nostra imaginació i, per tant, són una llaminadura a mans de qualsevol narrador. Perfectament conscients d’aquesta sort, vint-i-sis escriptors actuals ens ofereixen les seves visions del tema, cadascuna vinculada a una manera particular d’entendre la literatura.
El resultat funciona com un calidoscopi de contes on es combinen les especulacions científiques amb les intrigues històriques, els retrats costumistes i els experiments formals, observats des d’òptiques tan diverses com la humorística, la filosòfica o la sentimental. Punts de fuga mostra un petit ventall de la nova literatura catalana, alhora que ens submergeix en un mar de paisatges hipotètics, aventures fantàstiques i pelegrinatges introspectius.

Nota dels editors:
El que us presentem és un recull diferent, que no vol aglomerar noms d’autors sinó construir un llibre sòlid, sense alts i baixos, que aguanti a una lectura de conjunt. La formen maneres molt diverses d’acostar-se a un tema comú, i s’hi barregen elements com la ciència ficció, la història, el costumisme, la filosofia, la intriga, l’humor, les aventures, l’amor o l’experimentació formal. 


ISBN: 9788494310829
Mides: 13 x 19 cms
Pàgines: 398
Preu: 16 euros

divendres, 27 de febrer de 2015

Jugar a ser Dios


Ja deu haver arribat a les llibreries la versió castellana de Jugar a ser déus, de la qual veieu la coberta aquí dalt (el canvi que veieu al títol va ser una petició meva a la traductora... no em feu dir perquè però em sona millor). N'hi enviaré un exemplar al ministre Wert, perquè crec que a la seva nova classe de religió hi encaixaria molt bé. Si més no demostraria que l'home pot ser feliç fent una cosa tan simple com llegir un llibre en el qual no hi ha intervingut cap mà divina.

dijous, 19 de febrer de 2015

La fi d'Europa?

Les crisis són moments interessants, perquè solen provocar revolucions que transformen la societat, normalment cap a millor. A vegades no, clar. Mireu les primaveres àrabs: tan prometedores que semblaven i han embolicat encara més el vesper que és l’Orient Pròxim. També cal tenir en compte que és molt fàcil mirar-s’ho des de la barrera amb la perspectiva que et donen els quilòmetres o els anys. En canvi, estar ficat de ple en un pollastre, com hi estem tots ara mateix, no fa cap gràcia, per molt que algun dia acabis sortint als llibres d’història.

Una de les darreres conseqüències de la crisi global que patim és la reorganització del panorama polític europeu: la fi del monopoli dels partits “tradicionals” i l’aparició dels relleus corresponents. No és la primera vegada ni serà l’última. Esperem que aquest cop hàgim après d’errors anteriors i no sigui la demagògia feixista la que pugi com l’escuma. De moment sembla que la que surt guanyant més és l’esquerra remasteritzada. Això no vol dir que no se serveixi també del populisme, que tothom sap que en moments així és una fàbrica de vots, però almenys la seva “radicalitat” és més moderada. El problema principal és que els nous jugadors estan posant en evidència la fragilitat d’aquest monstre de Frankenstein que és la Unió Europea.

Quan vivia als Estats Units, em meravellava que els habitants de les costes, els auto-escollits epicentres de la civilització occidental, poguessin compartir país amb el Jurassic Park que és el Bible Belt. No hi ha mentalitats més oposades en aquest planeta: es criticaven i s’odiaven i es maleïen els ossos contínuament. En canvi, totes les diferències desapareixien per art de màgia quan veien onejar la Stars and Stripes o sonaven les primeres notes del Star-Spangled Banner. Per això funcionen com a potència mundial: se senten part d’un sol conjunt i saben remar tots en el mateix sentit quan el Commander-in-chief toca el xiulet.
Això no passarà mai a Europa. La crisi ho ha posat en evidència, per si no estava prou clar. I és un problema, perquè és l’ingredient bàsic per reconèixer una autoritat superior a la del teu estat sense que se’t talli la digestió cada cop que exerceixi el seu poder. Quan Brussel•les dona ordres, a mitja Europa se li posen els pèls de punta. Els britànics ni en volen sentir parlar, per això ja tenen un peu fora (o no l’han tingut mai a dintre). I ara qui es rebel•la és el sud, amb Syriza obrint foc i Podemos llegint atentament el guió per si els toca moure fitxa. En aquest xoc, els països “forts” hi veuen un intent suïcida de sabotatge per part dels mediterranis irresponsables, mentre que aquests interpreten cada directriu central com una argúcia encoberta per afavorir que els poderosos remenin encara més les cireres comunitàries. Així no anem enlloc.

Potser els qui han de manar no saben fer-ho; potser els qui han d’obeir tampoc. Sigui com sigui, Europa, tal com està concebuda ara, aquest mi-cuit entre federalisme seriós i grupet d’amics que queden per jugar a la botifarra, fa aigües per totes bandes quan hi ha temporal. Per exemple: no es pot pretendre tenir una moneda única sense actuar coordinats. Ni la troica sap trobar la fórmula justa per frenar la caiguda lliure d’una part del territori, ni els afectats volen haver de negociar una nova solució amb els seus companys de viatge. Sense entendre-hi gaire d’economia, a mi em sembla una recepta condemnada al fracàs.

Potser el que cal és deixar d’emmirallar-nos en l’altra banda de l’Atlàntic, fer un parell de passes enrere i pensar en una solució que s’adapti millor a les idiosincràsies d’aquest racó de món tan particular. I llavors potser sí que podrem jugar a primera divisió amb els grans.

[Publicat a l'Esguard, 18/2/15]

dimecres, 11 de febrer de 2015

Els primers humans s’emborratxaven amb dues gotes d’alcohol

[Em demanaven l'altre dia que pengés al blog els articles de divulgació que publico a l'ARA els diumenges, per als qui no tenen accés premium. Aquí teniu el del cap de setmana passat.]

Sabem que el consum d'alcohol és una tradició lligada a l’espècie humana des de fa almenys deu mil anys: hi ha proves que indiquen que els habitants del neolític ja havien après a fabricar begudes que en contenien. Ara investigadors del Santa Fe College de Florida, dirigits pel doctor Matthew Carrigan, han descobert que la relació ve d’encara més lluny. Segons un article publicat a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS), deu milions d’anys enrere un antecessor nostre ja va tastar els plaers de la fermentació. A més proposen que això hauria contribuït a l’evolució de l’ Homo sapiens tal com el coneixem avui en dia.

Anomenem alcohol a una petita molècula coneguda tècnicament com a etanol o alcohol etílic. La seva simplicitat és enganyosa: en realitat és un potent neurotòxic que pot causar la mort si s’ingereix en excés. Però consumida amb moderació és una droga psicoactiva usada habitualment arreu del món. La forma més tradicional d’obtenir-ne és a través de la fermentació de sucres que produeixen certs llevats. És un procés que hem après a controlar i perfeccionar amb el temps, però també es dóna de manera espontània a la natura. Passa, per exemple, quan les fruites maduren massa i comencen a podrir-se.

Fa uns deu milions d’anys el planeta es trobava immers en una sèrie de canvis climàtics. Entre altres coses, això va propiciar que uns homínids que vivien dalt dels arbres comencessin a arriscar-se a baixar a buscar menjar. Aquests avantpassats llunyans (també dels goril·les i ximpanzés) estaven acostumats a agafar la fruita dels arbres però, de cop i volta, van poder accedir a la que havia caigut i havia iniciat el procés de descomposició. I així és com es van convertir sense adonar-se’n en els primers parents que van tastar l’alcohol.

Malgrat que avui en dia trobem que una intoxicació etílica lleu (o no tan lleu) pot ser una activitat recreativa plaent, des del punt de vista d’un animal salvatge emborratxar-se és poc pràctic. No només t’incapacita per a l’activitat vital de recollir aliments, sinó que et converteix en una presa fàcil per als depredadors. En aquella època això encara era més evident, perquè les cèl·lules dels homínids primitius no estaven acostumades a la presència de l’alcohol i no sabien com eliminar-lo. D’això se n’encarregen un grup de gens, entre els quals l’anomenat ADH4.

Com que l’ADH4 que tenien aquests avantpassats no era gaire efectiu, les mones que agafaven devien ser èpiques. I aquí és quan entra en joc l’evolució. El grup del doctor Carrigan ha llegit l’ADH4 del genoma de 19 primats moderns, inclosos els humans, i hi ha aplicat complexos algoritmes de genètica evolutiva. Això els ha permès predir com ha anat canviant el gen al llarg dels mil·lennis i estudiar la potència que tenien les diferents formes. D’aquesta manera han vist que, tal com s’havia predit, les versions d’aquest gen que existien fa 50 milions d’anys eren bastant dolentes a l’hora de metabolitzar l’alcohol: en processaven poques quantitats i molt lentament. En canvi, fa uns 10 milions d’anys una variant del gen que és 40 vegades més efectiva es va convertir en la més comuna, cosa que suggereix que va ser afavorida per un procés de selecció natural. Així, els homínids que tenien aquesta variant van poder menjar la fruita madura sense emborratxar-se tant, cosa que els va permetre poder fer les seves tasques i sobreviure millor.

La relació històrica dels homínids amb l’alcohol podria explicar també altres diferències. Per exemple, els lèmurs i els babuins actuals, primats d’una branca evolutiva diferent de la nostra, no haurien patit aquesta evolució i encara conserven la versió menys potent de l’ADH4, cosa que fa que metabolitzin molt malament l’alcohol. A més, l’interès que tenim actualment per l’alcohol podria derivar del fet que instintivament l’associem amb aliments d’alt contingut calòric, molt convenients fa milions d’anys, quan el menjar era més escàs que ara. És el mateix mecanisme que ens empeny a consumir tants dolços com puguem. Sigui com sigui, sembla clar que sense l’alcohol els humans seríem genèticament diferents.

Publicat a l'ARA Diumenge, 8/2/15