divendres, 29 d’abril de 2016

Petita crònica de Sant Jordi (III)

Acabo les entrades de Sant Jordi amb un clàssic, els selfies.

El primer és d'una entrevista que em va fer el Didac Romagós, l'home-orquestra de Radio Vilablareix. Aquesta petita emisora de poble fa una tasca increïble de difusió de la nostra cultura i ha entrevistat un munt de persones rellevants del país (artistes, polítics, etc.). Va ser un plaer poder-me afegir finalment a la llista (mireu la resta al seu web). Aquí podeu sentir l'entrevista, que va de ciència i càncer sobretot.



Aquesta no és un selfie estrictament parlant però també compta. És de la sesssió de signatures que us comentava ahir i hi surto amb l'actriu Paula Vélez, que va passar a saludar-me i a que li signés un dels meus llibres.  












La resta de fotos són amb altres autors i amics que em vaig anar trobant pel camí.

La primera és l'Elisenda Roca, amb qui estic preparant una comèdia negra per al públic crossover que espero que serà tan divertida de llegir com ho està sent d'escriure.

I aquí tenim tres quartes parts dels responsables de La reina de diamants, el Llort a l'esquerra i el Marc Moreno a la dreta, a la parada de Llibres del delicte (que feia molt de goig amb la vintena de llibres grocs i vermells que ja han publicat tots ben arrenglerats).
A la Tina Vallès no l'havia vist mai en persona, malgrat que interaccionem des de fa temps a les xarxes. Vaig aprofitar que signava un llibre infantil, fet amb en Gabriel Salvadó, per saludar-la (i comprar-li el llibre a l'hereu... molt recomanable!).
Quan s'acaben les passejades és hora d'anar de festa. A una d'elles vam coincidir (d'esquerra a dreta) en Joan Carreras, l'Adam Martin i la Carlota Torrents, que és l'agent que compartim tots tres. Ens vam situar bé i ens vam dedicar a caçar al vol les exel·lents tapetes que els cambrers feien circular. 


A aquesta festa em vaig quedar amb les ganes de fer-me una foto amb el duet fantàstic que formaven Xavier García Albiol i Alberto Fernández Díaz (sí, als saraus literaris també hi conviden polítics). M'hagués fet molta il·lusió. Per compensar me'n faig fer una amb en Màrius Serra i la seva camisa hawaiiana mentre estàvem aparcats en un racó emmirallat d'un passadís.

I fins aquí les meves petites cròniques de Sant Jordi. L'any que ve (o l'altre), més.

dijous, 28 d’abril de 2016

Petita crònica de Sant Jordi (II)

Continuant amb els actes interessants organitzats al voltant de Sant Jordi que mencionava ahir, us volia parlar de la fira del llibre d'una  escola de l'Eixample, una mena de pre-Sant Jordi particular al qual conviden cada any una dotzena d'autors de literatura infantil i juvenil. Aprofitant que estava a Barcelona em vaig afegir a en Llort i el Sergi Càmara per signar els dos primers volums de Sóc un animal

La festa estava molt ben organtizada i hi havia autors de renom com en Joquim Carbó, l'Elisenda Roca o el Josep Lluís Badal, entre altres. I una autèntica munió de nanos amb llibres a les mans. Des que ens vam asseure ja ens vam adonar que tindríem feina garantida. Se suposava que havíem d'estar a la taula una hora, però al final ens n'hi vam passar dues sense ni un moment per respirar, i vam acabar amb la mà adolorida.

Per ser més efectius, ja que érem tres, vam organitzar una cadena de muntatge: siganava primer en Llort, després jo i, en acabat, passàvem el llibre al Sergi, que els feia un dels seus dibuixets (cosa que encandilava els compradors, naturalment). La cua s'anava fent més i més llarga, com podeu veure a l'última foto (tots aquests nanos volien les nostres firmes) i per a què els qui esperaven que l'il·lustrador acabés s'entretinguessin, els vam convidar a dibuixar el Tim sobre el paper que cobria la taula. Van haver-hi autèntiques obres d'art!

Al final vam batre el rècord de firmes de l'acte, i segurament els nostres rècords personals de firmes per hora (jo vaig signar també una dotzena de llibres per a adults). En resum, va ser una experiència molt divertida, una bona manera de concentrar signatures per a un públic interessat sense haver d'estar corrent amunt i avall de les Rambles canviant de paradeta i patint aglomeracions.

Acabo aquesta segona entrega (demà la darrera) citant la crítica més recent al Sóc un animal, apareguda fa poc a la revista digital Faristol:
Amb molts tocs d’humor i més d’una interessant crítica sociopolítica, els dos llibres, narrats en temps present, s’ajuden d’un ritme que cada vegada es va fent més trepidant. Fàcils de llegir, amb humor, directes, tenen tot el que necessita un jove lector a la recerca de passar una bona estona i viure aventures d'estructura clàssica.
Ja ho sabeu: regaleu Animals, que segur que agradaran. D'aquí unes setmanes us parlaré del tercer volum, que ja està a punt de sortir.

dimecres, 27 d’abril de 2016

Petita crònica de Sant Jordi (I)

Aprofitant que tenia pendents unes conferències, m'ho vaig fer venir bé per baixar a Barcelona per Sant Jordi i així poder viure el dia del llibre anant "de civil" (els últims cops havia estat a les trinxeres, com ja us havia explicat). Us faig una minicrònica en tres parts d'algunes coses que m'agradaria destacar. Comencem per tres iniciatives que vaig trobar especialment interessants.
El dia abans de Sant Jordi, a l'Aula Blanes van organitzar un debat al voltant de temes de biomedicina. Em sembla genial que els responsables fossin prou valents com per recollir el testimoni que els havia passat jo mateix quan hi vaig presentar el llibre Jugar a ser déus fa un any: hem d'implicar la societat en els debats de bioètica. I això van fer. La idea era que tres ponents d'àmbits diferents (un científic, un filòsof i una activista, simplificant una mica) presentessin tres casos polèmics, hi diguessin la seva i després donessin veu al públic. L'experiment va ser un èxit i va omplir de gom a gom la sala de la bilbioteca de Blanes. Vam estar-nos-hi dues hores (enlloc de l'hora i mitja prevista, i encara perquè ens feien fora), mantenint un debat viu, amb molta gent implicada i amb idees polaritzades i ben argumentades sobre la taula. Des d'aquí animo als qui puguin fer-ho a organitzar aquesta mena de debats, que són molt necessaris i tenen uns resultats molt positius.

Una altra bona idea: la facultat de filologia de la UB convida un científic a parlar de la relació entre ciències i lletres, aprofitant el lliurament d'uns premis. Vaig acceptar la proposta encantat i vaig xerrar una mitja horeta sobre la necessitat de treballar plegats i no enfrontats. Un món on els científics no siguin humanistes i els de lletres no entenguin un mínim de ciència està condemnat al fracàs. Molt interessant també la conferència de la Cèlia Ventura, una de les guanyadores de la tarda, una estudiant de ciències parlant de temes de lletres, que  proposava noves maneres d'incentivar la lectura entre els joves. Tot plegat, una iniciativa que va valdre molt la pena i que espero també que tingui continuïtat. És un diàleg absolutament imprescindible. Si voleu escoltar la meva xerrada, la teniu aquí.

Per acabar la primera entrega, una tercera iniciativa lloable. A l'Insitut Vallvera de Salt em van convidar a fer una xerrada. Vaig passar una bona estona parlant amb una colla d'alumnes sobre el llibre que s'havien llegit i sobre moltes altres coses i, en acabar, un grupet encara em va entretenir una estona més fent-me preguntes sobre les meves dues professions. És encoratjador veure que hi ha gent així de motivada a les generacions que pugen. 
Aprofitant que era Sant Jordi, a la biblioteca van proposar una original campanya de promoció de la lectura: es tractava d'escriure al vidre de la sala el nom d'un llibre que t'hagués agradat. a la foto veieu les diverses guixades multicolors que alumnes i professors van deixar-hi. Una d'elles és Ullals, suposo que en honor de l'autor que els visitava. Jo els vaig recomanar Bressol de gat, com ja havia fet al blog (i, de rebot, A la carretera).A la mateixa biblioteca, conviden als escriptors visitants a deixar una frase per a la posteritat al suro de la biblioteca. Aquí podeu veure la meva, que era la que estrenava el format. Dóna gust veure professors que s'esforcen tant a fer que als nanos els agradi llegir, i he de dir que m'hi vaig sentir molt ben acollit, a Salt.

dimarts, 19 d’abril de 2016

Una qüestió peluda

Si un dia el metge et diu que pateixes sinefrídia, el més possible és que et pensis que has agafat una malaltia greu. Però darrere d'aquesta paraula malsonant només s'amaga un problema estètic, que afecta homes i dones: ser cellajunt. Malgrat que s'associa amb trastorns greus com la Síndrome de Cornelia de Lange, la majoria de vegades tenir una sola cella pot ser lleig però és totalment inofensiu. A més a més, això es cura fàcilment amb unes pinces o amb una mica de cera aplicades repetidament. O potser ni cal: molts famosos han optat per lluir-la orgullosos en algun moment de la seva carrera, des de George Bush fins a George Harrison, passant per Brad Pitt, Shakira i la cellajunta més famosa de tots, Frida Kahlo, que ho va convertir en un símbol identitari. No sembla, doncs, que hagi de ser especialment urgent per al món científic determinar què defineix la densitat pilosa de les celles de cadascú.

Però això és precisament el que ha fet un grup d'investigadors dirigit per Andrés Ruíz-Linares, de l'University College London. En un article publicat recentment a la revista Nature Communications, revelen que el gruix de les celles i la seva tendència a ajuntar-se depèn en gran part de quina variant del gen PAX3 hem heretat. Trobar el gen de la sinefrídia no passaria de ser una curiositat si no fos perquè al mateix estudi també identifiquen altres paràmetres relacionats amb el tema, com els gens que influeixen en l'espessor de la barba, la facilitat d'acumular cabells blancs, si es tenen els cabells llisos o arrissats, etcètera. Aquí és quan les coses comencen a posar-se interessants.

És el primer cop que es fa una anàlisi tan completa de la relació entre el genoma i els pèls que ens recobreixen el cos. És més útil del que pugui semblar a primera vista perquè, com sap tothom que ha parat una mica d'atenció, els patrons capil·lars estan molt lligats als diferents grups ètnics que poblen la Terra i, per tant, en són una mena de punta visible de l'iceberg. Per exemple, la majoria de xinesos tenen els cabells llisos i negres, mentre que a l'Àfrica subsahariana els tenen arrissats, i a les zones nòrdiques, principalment rossos.

Malgrat aquesta relació òbvia amb la genètica, encara no havia estudiat ningú què en determina les diferències. Sí que s'havien descobert alguns gens relacionats amb la calvície o amb el color dels cabells, però aquesta vegada l'equip del doctor Ruíz-Linares ha anat més lluny i ha analitzat l'ADN de més de 6.000 voluntaris sud-americans, de cinc països (Brasil, Colòmbia, Xile, Mèxic i Perú) i ètnies diferents (d'origen europeu, africà o americà). El que al final emergeix del complex estudi és un perfil genètic que pot predir de forma força acurada alguns aspectes clau de l'aparença d'una persona.

Aquesta informació es pot utilitzar de diverses maneres. Per començar, ens ajudarà a entendre l'evolució dels humans. El fet que en unes zones del planeta predominin una sèrie de gens i els tipus de cabells que s'hi associen pot ser la conseqüència d'una adaptació al clima o simplement una selecció deguda a preferències sexuals totalment aleatòries, que han fet que certa distribució de pèls es considerés més atractiva que una altra. L'ADN ens ho dirà. També hi podrien haver aplicacions més prosaiques. Si se sap què fa que els cabells s'arrissin o s'emblanqueixin prematurament, es podria buscar una manera d'impedir que això passi abans que es formin els nous cabells. I els cellajunts podrien estalviar-se temps i diners en depilacions si es descobrís com es pot controlar el PAX3. La indústria dels cosmètics ara té un nou camí per explorar.

Però potser l'ús més immediat el farà la policia científica. Amb una petita mostra biològica recollida a l'escena del crim, es podrà predir molt millor l'aspecte del sospitós, si més no quina mena de cabells té i si és molt o poc pelut. Això, juntament amb altra informació que ja sabem com extreure dels gens, com per exemple una predicció de l'alçada o el color dels ulls i de la pell, permetrà fer retrats robot molt acurats sense que calguin testimonis ni dibuixants que interpretin els seus records.

En l'era post-Snowden, a uns els preocupa que els governs i les multinacionals acumulin terabytes de dades sobre la seva vida, per insubstancials que semblin, i a altres que la històrica opacitat d'entitats financeres d'ètica dubtosa ja no pugui ser garantida. Però el que realment espanta és que, al llarg del dia, deixem anar per tot arreu milers de mostres que contenen una quantitat ingent d'informació sobre nosaltres, que ni tan sols coneixem sencera. I ara estem aprenent a llegir-la. És com si anéssim perdent el DNI a cada cantonada. Les conseqüències futures per a la privacitat dels individus són, ara com ara, imprevisibles.

[Publicat a El Periódico el 17-04-16. Versión en castellano.] 

divendres, 15 d’abril de 2016

Sóc un animal al Món Llibre

Pares! Tiets! Padrins! Si teniu una criatura a mà aquest cap de setmana, aprofiteu per portar-la al Món Llibre, que és una mena de Sant Jordi avançat per nanos que fan a Barcelona, al costat del MACBA. Hi ha un munt d'activtats interessants, però no us perdeu la màquina que converteix nens en animals (si no ho eren ja abans), per a què els petits es puguin sentir per un dia com l'Arman, el protagonista de Sóc un animal.


dimecres, 13 d’abril de 2016

Escriptors i venedors



Aquesta setmana fa anys de la mort d'un escriptor que admiro molt, Kurt Vonnegut. Aquesta és una dada sense cap més rellevància, però em serveix d'excusa per fer-vos-en propaganda (llegiu Bressol de gat o Mare nit, per començar, molt millors que la majoria de llibres que trobareu a les taules de Sant Jordi) i posar-vos una cita que s'escau molt a aquestes dates:

I'm not a drug salesman. I'm a writer."
"What makes you think a writer isn't a drug salesman?” 
(Cat's Craddle)

Sant Jordi ha passat de ser el dia en el què els escriptors eren tractats com famosos per ser el dia en què els famosos són tractats com escriptors. Almenys l'efecte secundari que té és omplir una mica les arques de les editorials i llibreries, cosa que ens va bé a tots. Així que la setmana que ve, sortiu i compreu llibres!

(Nota final per als professionals: la màxima que surt a la foto és potser la norma més important que segueixo quan escric. Proveu-ho. Els vostres lectors us ho agraïran.)

divendres, 8 d’abril de 2016

Escalfant motors per Sant Jordi



S'acosta Sant Jordi i, com cada any, un grapat dels meus amics, coneguts i saludats tenen llibre al carrer. Jo ja us he explicat altres vegades que, si puc, intento que no surti res meu durant aquestes dates perquè la lluita per la supervivència als taulells i aparadors és massa intensa. L'allau de novetats es menja tot el que no són bestsellers, ja se sap.

Enguany he estat a punt de trencar aquesta tradició (que només m'he saltat quan m'han obligat els premis) amb el tercer volum de la sèrie Sóc un animal, però al final diversos impoderables han fet que es retardi una mica el llançament. Ja va bé. Mentrestant, els dos primers volums segueixen "vius", com podeu veure a aquesta bonica foto promocional que acompanya el post. Sembla que de moment estan agradant molt als lectors, com podeu llegir en aquesta nova ressenya i aquesta recomanació, o sigui que si teniu a l'abast nanos de vuit anys o més i busqueu un llibre que els atrapi, no cal que mireu més. I això és el que en deien al Cavall fort:


Deixeu-me que acabi la promo (ho sé, per Sant Jordi tots els escriptors ens fem una mica pesats) recordant-vos que podeu votar Un viatge inesperat a la llança de Sant Jordi. La coberta, fantàstic homenatge del Sergi Càmara a la màquina del temps, s'ho mereix!

Us deixo amb un petit spoiler/preview del que podreu trobar al tercer llibre de la sèrie, Missió (gairebé) impossible, que arribarà a temps per les vancances d'estiu: un nou personatge, el malvat president de Virolainek, que potser us recordarà a algú... Seguirem informant.

diumenge, 3 d’abril de 2016

(Pausa)


He estat uns dies en pausa, veient sortir el sol per un altre horitzó. Ja no recordava com és el sol del sud i el primer dia em vaig cremar la pell només passejant una estona pel carrer. Ara tinc una mena de moreno paleta propi dels guiris. I és que aquestes coses no ens passen aquí dalt!

A part de fer vitamina D, l'altra activitat principal d'aquestes petites vacances ha sigut llegir, que és un dels plaers als quals val la pena abandonar-se quan en tens ocasió. Aquí sota podeu veure l'hereu practicant l'esport de la lectura en diferents localitzacions idíl·liques. I ara tornem a la realitat dels cels grisos anglesos, fins la propera desconnexió.

 

dimarts, 22 de març de 2016

Where do we go from here?


Cada dia llegeixo les notícies i aquesta és la primera pregunta que em ve al cap...


Where do we go from here?

Terror in Rue de St. Denis, murder on the periphery
Someone else in someone else's pocket
Christ knows I don't know how to stop it
Poppies at the cenotaph, the cynics can't afford to laugh
I heard in on the telegraph there's Uzis on a street corner




dilluns, 21 de març de 2016

Jo sóc jo i els meus bacteris

Quan parlem de bacteris, el primer que ens ve al cap és la paraula malaltia. La gonorrea, la sífilis, el tètanus, la tuberculosi, el tifus, el còlera, la diftèria, algunes pneumònies i meningitis, la salmonel·losi, la legionel·losi i moltes altres infeccions terribles i ben conegudes per tots estan causades per aquests microbis. Però l'impacte que tenen en l'ésser humà va molt més enllà de brots i epidèmies mortals: un bon nombre de bacteris són, en realitat, grans aliats nostres, uns companys de viatge tan ben compenetrats amb els seus hostes que, com confirmen una sèrie de descobriments recents, s'han acabat convertint en una part essencial de nos­altres.

Fa temps que sabem que els bacteris són els reis d'aquest planeta. Ells van ser-ne els primers pobladors, fa uns 4.000 milions d'anys, i aquells microorganismes primitius van acabar convertint-se en els ancestres de totes les formes de vida que coneixem. Són capaços d'adaptar-se a qualsevol condició, per adversa que sigui, fins al punt que, si algun dia els humans ens carreguem la Terra, és molt probable que els bacteris sobrevisquin a la catàstrofe. Del més d'un milió de tipus diferents que es coneixen, només un miler i mig causen malalties. La resta coexisteix pacíficament amb nosaltres. És més: uns quants centenars d'aquestes espècies benèvoles viuen a dins i a sobre nostre i col·laboren estretament en moltes de les funcions diàries que es porten a terme al cos.

Aquesta simbiosi va quedar quantificada quan, l'any 1972, es va calcular que un humà adult tindria deu vegades més bacteris que cèl·lules pròpies. Un article publicat aquest gener a la revista Cell presenta una anàlisi més rigorosa que ho deixa en un sol bacteri per cada cèl·lula humana. Sigui com sigui, és un nombre fenomenalment gran (un u seguit de tretze o catorze zeros). És lògic deduir que aquest exèrcit de microbis que traginem a tot arreu ha de tenir alguna mena d'efecte en la nostra ­fisiologia. I així és: en els darrers anys hem descobert que el mi­crobioma humà (el conjunt de microbis que habiten un cos) juga un paper clau en processos digestius, a l'hora de protegir-nos dels seus congèneres dolents i fins i tot a determinar la tendència que tenim a engreixar-nos.

La importància de tenir un microbioma sa i equilibrat fins i tot ha fet que alguns experts proposin que als nens nascuts per cesària se'ls hauria d'exposar artificialment als bacteris vaginals de les seves mares, per tal que la flora que els comenci a colonitzar sigui tan semblant com sigui possible a la que s'aconsegueix en un part natural. En un article publicat a Nature medicine el mes passat, es confirma que aquest procediment restableix els bacteris que no s'adquireixen amb la cesària. Encara no se sap si tindrà conseqüències positives en la salut, però es creu que podria reduir els casos d'obesitat i asma, que són més freqüents en aquests infants. Relacionat amb això, també s'està mirant de definir una teràpia bacteriana que es pugui aplicar als prop de 180 milions de nens que pateixen desnutrició. Tres estudis, publicats a Science i Cell aquest febrer, demostren que tenir el microbioma adequat pot ajudar al desenvolupament, fins i tot quan l'alimentació és escassa, gràcies a com els bacteris modulen els nivells de diverses hormones. La flora dels intestins dels nens malnodrits és més immadura que la que els tocaria per la seva edat i, almenys en ratolins, quan se'ls trasplanta els bacteris adequats recuperen la massa muscular i òssia.

La policia científica també es beneficiarà dels nous coneixements sobre els bacteris. Per exemple, alguns estudis han revelat que el microbioma de cadascú és prou diferent per constituir una mena d'empremta única i intransferible. Amb les eines adequades, podríem esbrinar qui ha estat a l'escena d'un crim només determinant quins bacteris hi ha deixat. Són tècniques basades a llegir l'ADN dels microbis, i encara estan en fase experimental, però no seria estrany que, en un futur més o menys proper, existís una base de dades amb el microbioma dels criminals, com ara en tenim una amb les empremtes dactilars o, en alguns llocs, amb l'ADN. A més a més, l'estudi dels microbis presents en un cadàver ens podrà dir amb molta exactitud quan va morir aquella per­sona.

Cada cop és més obvi que, parafrasejant la màxima d'Ortega y Gasset, jo sóc jo i els meus bacteris. La rellevància que tenen en la nostra vida és sorprenent, fins al punt d'influir decisivament en la salut i formar part del nostre carnet d'identitat. El proper cop que algú us parli de bacteris no penseu només en malalties: recordeu també totes les coses bones que fan per nosaltres i fins a quin punt som insepa­rables.

[Publicat a El Periódico el 19-03-16. Versión en castellano.] 

dimecres, 16 de març de 2016

Felicitats, mestre

Ahir Francisco Ibañez va fer 80 anys. És una de les persones que més ha influït en la cultura pouplar espanyola del segle XX, agradi o no als mandarins primmirats. Els americans tenen Stan Lee i Jack Kirby, els ibèrics el gran Ibañez. Per molts anys i que no s'acabin mai els dibuixos!

dimarts, 8 de març de 2016

Woman is the nigger of the world


Estava escoltant aquesta cançó del Lennon avui al cotxe, casualment, ja que és el dia internacional de la dona. Va ser un tema molt polèmic en el seu moment, però el més trist és que la denúncia que feia continua força vigent avui en dia.



Que hi hagi d'haver un dia internacional del que sigui només vol dir que existeix un problema que encara s'ha de solucionar. No se solucionarà pas avui, és clar, és una cosa que s'ha de tenir present cada dia, per tant és una efemèride que té una utilitat relativa, com totes.

Hi ha encara molta feina a fer, sens dubte, però tinc esperances que continuarem millorant, com ha estat passant ininterrompudament des de finals del segle XIX. La solució al masclisme de fons de la nostra societat no és posar faldilles als semàfors (que, de fet, és perpetuar un estereotip masclista) ni fer "llistes negres" d'expressions artístiques que toquen el tema (que és acostar-se perillosament a l'actitud feixista de considerar apologia censurable tot el que no ens agrada). Educar homes i dones per a què deixin de ser masclistes és molt més complex que tot això, i requerirà molts esforços. Que tothom hi posi el seu granet de sorra.


dijous, 3 de març de 2016

Algunes coses

Us resumeixo algunes coses que han passat aquests dies. Comencem amb una notícia del diari Segre del 14/2/16 que m'arribava via facebook, on es veu que Ullals és una de les novel·les juvenils més sol·licitades a les biblitoeques de Lleida (moltes gràcies!):

Per cert, precisament em van arribar a casa fa poc els exemplars de la segona edició en català d'Ullals (tercera si comptem la primera en tapa dura). Poc a poquet anem fent camí!

Els últims diumenges, al suplement del diari ARA han sortit tres articles meus, sobre virus que destrueixen  tumors malignes, el primer salmó transgènic per al consum humà i l'ús de l'electricitat per millorar la memòria (que podeu llegir en obert i en anglès aquí)

I per acabar, a El País parlava l'altre dia amb Daniel Mediavilla del concepte de raça, si existeix o no i què vol dir des del punt de vista genètic. Un tema sempre polèmic.

dimarts, 23 de febrer de 2016

Sobre el sexe i la igualtat


El sexe és un gran invent. Des del punt de vista biològic, vull dir. Ho fan els ocells, ho fan les abelles i fins i tot les plantes i els bacteris. Si l'evolució no hagués ensopegat amb aquest sistema per aconseguir que els éssers vius es multipliquin, la Terra no gaudiria de la immensa diversitat que actualment la pobla. I malgrat el seu impacte fenomenal, la idea bàsica és ben simple. Perquè si prescindim de tota la faramalla que l'envolta, des de la complexitat morfològica dels aparells reproductors fins als acolorits rituals d'aparellament, el sexe no deixa de ser un mecanisme per barrejar fragments d'ADN, cosa que, com a conseqüència, crea combinacions úniques en cada nova generació.

Un dels efectes secundaris del sexe és que força la distinció de dos subtipus dins d'una mateixa espècie, el que anomenem mascles i femelles. La principal divergència entre ells és el paper que adopten en l'intercanvi d'informació genètica que té lloc durant l'activitat sexual. Però en la majoria d'animals, això també està relacionat amb una sèrie d'atributs físics que condicionen moltes de les funcions d'aquell individu, entre elles les relacionades amb la manera com contribueix a la gestació i la cura de les cries. Així és com ens ha fet la Natura. És clar que a nosaltres els humans ens importen un rave els plans que tenia la Natura. Ens ha costat uns quants mil·lennis, però al final hem trobat la forma de d'aproximar-nos a tot el que envolta el sexe de la manera que més li convé a cadascú, independentment dels dictats de la biologia. O si més no, això és el que se suposa que passa en les societats avançades.

Rebel·lar-nos contra l'encasellament social per motius sexuals és una de les fites de la cultura moderna, però a vegades ens porta a negar obvietats. La principal: que homes i dones som diferents. La ciència és la primera que crea confusió. Per exemple, un estudi del novembre de l'any passat, realitzat en 1.400 voluntaris, concloïa que els cervells dels homes i les dones són físicament molt semblants. Alguns ho han considerat com la prova definitiva que la dona no és inferior intel·lectualment a l'home, com per desgràcia s'ha defensat durant segles, però això ja ho sabíem fa temps. Els mateixos autors ho venien com la fi de la distinció entre mascle i femella, que potser és un pèl excessiu. No hem de perdre de vista que hi ha tendències i susceptibilitats més freqüents en un dels dos sexes que no es poden explicar només per la pressió social. Aquest treball en realitat no ens diu que no hi hagi certes peculiaritats cerebrals lligades al gènere, sinó que la seva raó no és macroscòpica.

A nivell genètic, els determinants de les diferències també són subtils. Fa un parell d'anys, un grup de científics va demostrar que només calen dos gens del cromosoma Y (el que és propi dels homes) perquè un ratolí mascle pugui tenir descendència. A finals de gener, el mateix equip anava una mica més lluny: havien assolit substituir la funció d'aquests dos gens activant-ne altres que hi ha al cromosoma X (del qual les dones en tenen dues còpies). Així demostraven que, si ajudem amb tècniques de reproducció assistida, podríem prescindir totalment del cromosoma Y pel sexe. Això s'ha interpretat com una estocada mortal al símbol màxim de la masculinitat, com si el fet que calguin pocs gens per a una de les funcions específiques de l'home sigui un demèrit. Al genoma hi tenim més d'un gen sense el qual no deixaríem de ser un embrió a mig formar. I més d'un sense el qual no viuríem passada l'adolescència. Que només un parell de gens justifiquin que hi hagi una divisió de gèneres no vol dir que les distincions entre un i altre no siguin substancials.

Potser NOMÉS estem estem separats per un cromosoma mig anquilosat, però és una de les coses que fa que la vida en aquest planeta sigui tan interessant. Som físicament diferents, tenim interessos i desitjos diferents, i ens comportem de manera diferent, i això no té res d'indesitjable. A vegades ens encaparrem a trobar justificacions científiques per una igualtat biològica entre sexes que ni existeix ni ens solucionarà cap problema. Enlloc d'això, hauríem de reconèixer primer que aquestes diferències són reals i després deixar que cadascú les gestioni com millor li sembli, sense que serveixin mai d'excusa per dirigir o limitar les opcions i les tries de cap persona. No es tracta d'aconseguir que tots els homes i les dones fem exactament el mateix, sinó que tothom pugui fer el que li vingui de gust com li vingui de gust, al marge de les imposicions genètiques o del condicionament social al qual estem sotmesos des que naixem. Aquesta és la veritable igualtat a la qual hem d'aspirar. 

[Publicat a El Periódico el 21-02-16. Versión en castellano.] 

dilluns, 15 de febrer de 2016

Muriel


Vaig conèixer la Muriel Casals quan em van donar un dels premis de la Nit de Santa Llúcia, que organitza l'Òmnium. Uns mesos després, per Sant Jordi, vam signar plegats durant una horeta a la parada de l'Òmnium. Ella presentava un llibre de fotos de la darrera (de moment) manifestació multitudinària que havia contribuït a organitzar. Com que això de signar llibres deixa molt temps morts, vam xerrar força estona. M'ho vaig passar molt bé amb aquella conversa, distesa i directa. Pel poc que la vaig tractar em vaig endur la impressió que era una persona decidia, amb les idees molt clares i una energia inesgotable, que és exactament la imatge pública que donava. També tenia un optimisme a prova de bomba: estava convençuda que el Procés tindria un final feliç. Per ella, no podia acabar de cap altra manera. És una llàstima que ja no ho podrà veure.

diumenge, 14 de febrer de 2016

Sant Valentí



Avui aquí se celebra Sant Valentí, que és una manera de donar un bonus als restauradors (tots els restaurants tenen les taules plenes) i als fabricants de targetes. A casa nostra celebrem el mateix per Sant Jordi, i llavors els gremis beneficiats són el dels editors/llibreters/escriptors i els qui cultiven roses. L'excusa és absurda i artificial, però si serveix per fer-nos uns quants petons extra i reactivar l'economia, benvinguda sigui.

A la foto, l'hereu triant la targeta per la seva nòvia. Continua tan fort com sempre, sí. Ja us posaré al dia de la seva vida amorosa quan tingui un moment...

divendres, 5 de febrer de 2016

Crítiques, entrevistes i altres coses

Algunes coses que han passat darrerament:


Fa uns dies, vaig parlar amb el Xavier Aliaga de ciència i literatura, un tema que ja sabeu que m'encanta, per a un article que va publicar a El Temps. Per altra banda, la Sílvia Cantos parla del Sóc un animal al seu blog, i va convidar els autors al seu programa de ràdio (jo m'ho vaig perdre, per desgràcia, però es pot escoltar aquí). Al XeXu també li ha agradat el segon volum de l'Arman (estem repassant galerades del tercer ja, aviat a les vostres llibreries preferides!). I, finalment, m'ha arribat també una bona crítica d'Hipnofòbia al goodreads, que sempre s'agraeix.

I per acabar-ho d'arrodonir, l'AELC ha triat el bloGuejat com a Blog de la setmana. Moltes gràcies!

dimecres, 3 de febrer de 2016

Ressenya: Tot és al teu cap


Us volia parlar avui d'un llibre de divulgació que toca un tema interessant: el component mental de les malalties. A la coberta parlen de malalties "imaginàries" però crec que no és la descripció adequada. Potser no tenen una base física (sinó que neixen dins de la ment del pacient) però són malalties ben reals, sobretot pels qui les pateixen. El llibre està escrit d'una manera clara i directa, basant-se en casos clínics, i es nota que l'autora domina el concepte (al cap i a la fi, es dedica precisament a l'estudi d'aquestes malalties). El seu punt de vista ha despertat molta polèmica, sobretot pel capítol que fa referència a la síndrome de la fatiga crònica i els seus derivats. Molts dels malalts no comparteixen com classifica i descriu aquestes condicions, i han respost enfurismats a les xarxes.

Però  el llibre val la pena independentment de si combregues al cent per cent amb el que l'autora diu en alguns dels capítols, sobretot pel tractament humà que fa de les històries i per adonar-nos del poder que té el nostre cervell sobre la fisiologia del cos. És una lectura instructiva i distreta que es llegeix bé i ràpid, no se li pot demanar gaire més  una obra de divulgació. L'editorial em va fer arribar el llibre i em va demanar si podia escriure'ls quatre paraules per ajudar a promocionar-lo en cas que m'agradés.  Com que vaig trobar que realment valia la pena, els vaig escriure això, que crec que resum bé l'essència del llibre:

"L'autora té la rara habilitat de saber convertir les seves experiències com a neuròloga en històries emocionants, que fascinen i instrueixen a parts iguals. Un llibre que explora la part més humana de la medicina per ajudar-nos a entendre millor la complexa relació entre la ment i el cos"

dimarts, 26 de gener de 2016

Déu i el naixement de la justícia

Un dels problemes que s'ha plantejat la filosofia al llarg dels segles és fins a quin punt l'home és un animal moral. ¿Naixem amb un sentit de justícia imprès als circuits o l'adquirim gràcies a la socialització? És un interès comprensible, perquè aquesta és una de les baules essencials per a la cooperació entre humans, sense la qual no podria existir cap forma de cultura o progrés. Com en molts altres terrenys que abans estaven reservats a pensadors que proposaven hipòtesis en un entorn purament teòric, ara la ciència ens permet atacar aquesta mena de dubtes utilitzant una aproximació experimental, centrada en dades reproduïbles, que ens proporciona respostes més ajustades a la realitat que les que donaven els filòsofs clàssics.

Un d'aquests estudis el van fer recentment un grup de psicòlegs dirigit per Katherine McAuliffe, del Boston College, a Massachusetts. El seu objectiu era entendre a quina edat es forma el concepte de justícia en la nostra ment i si hi ha diferències que vinguin determinades per l'entorn cultural. Moltes de les anàlisis sobre el tema s'han limitat a examinar els habitants de zones industrialitzades d'Occident, és per això que aquest cop van optar per agafar prop de 2.000 nens de set països diferents, distribuïts en tres continents (els Estats Units, Cana-dà, Mèxic, Perú, l'Índia, Senegal i Uganda), i amb varietat de religions (catòlics, protestants, hindús, musulmans) i entorns (rural, urbà). Tenien edats compreses entre els 4 i els 15 anys, i els van agrupar en parelles.

Un dels voluntaris escollia com s'havia de repartir unes llaminadures: a parts iguals o la majoria per a un d'ells i només unes quantes per a l'altre. El seu company havia de decidir llavors si acceptava l'oferta o no. Si deia que sí, es podien menjar els caramels que els havien tocat; en cas negatiu, cap dels dos rebia el premi. L'exercici permet comprovar d'una manera senzilla les bases morals dels nanos, ja que els repartiments desiguals generen respostes de rebuig amb més freqüència quan es comença a tenir clar el concepte del que és just i del que no.

Els resultats de la prova, publicats a la revista Nature el novembre passat, són interessants. Per començar, els nens de tots els països analitzats rebutjaven els oferiments que els posaven a ells en desavantatge, no gaire sovint quan tenien quatre anys però cada cop més a mesura que augmentava l'edat dels participants. Aquest increment era sempre obvi, encara que a llocs com Mèxic evolucionava lentament.

D'aquí es pot deduir que el sentit de justícia apareix transversalment i aproximadament a la mateixa edat, i també que les normes s'acaben solidificant pels volts de l'inici de l'escolarització bàsica. Però als Estats Units, al Canadà i a Uganda sorgia un altre fenomen: els nanos més grans també deien que no si els beneficiats en la proposta del repartidor eren ells mateixos.

Queixar-se per rebre un tracte injust és una reacció universal i espontània que es desenvolupa ben aviat, mentre que l'impuls de defensar el proïsme tarda a emergir, segurament perquè depèn de factors culturals. Cal tenir present que la majoria de països exhibeixen aquesta segona variant de justícia. Això vol dir que en els casos que no es forma durant la infantesa, ho deu fer a partir de l'adolescència. Que el sentit del que és just variï segons les societats, almenys en els matisos, ja se sabia. Però aquest estudi demostra que les discrepàncies són evidents des dels anys formatius i que, tot i que algunes parts del concepte es diria que tenen una forta influència cultural, altres potser no tant.

Es podria pensar que un motiu de les divergències és la varietat en les religions que han alimentat la creació de les diverses cultures. Però malgrat que les creences semblen diferents, totes tenen una cosa en comú: l'existència d'una o d'unes quantes entitats omniscients que castiguen els qui es desvien del que és just. En canvi, en els grups d'humans primitius, poc nombrosos, les divinitats estaven més lligades a la naturalesa i menys a les relacions socials.

Malgrat tot el mal que la religió organitzada ha fet al llarg dels segles, alguns proposen que va tenir un paper indispensable al principi de l'establiment de les diverses societats, reforçant la implantació d'un sistema just que permetia la cooperació a gran escala. Possiblement degut a aquesta necessitat ara entenem la justícia de manera similar arreu del món. Els animals, almenys els més evolucionats, també tenen un concepte de justícia primari. Però potser el que ens diferencia dels animals és que hem aconseguit creure en déu(s) autoritaris, en el format que sigui, i sota la seva vigilància hem sigut capaços de bastir un teixit social enormement complex. 

[Publicat a El Periódico el 24-01-16. Versión en castellano.]

dimarts, 19 de gener de 2016

Un altre inimitable


The Eagles em van agradar abans que Bowie i van ser una banda sonora important de la post-adolescència. Un grup molt sòlid, uns músics (i unes veus) impecables i uns grans compositors. Amb el meu primer grup ens fèiem un tip de tocar (molt malament) l'Hotel California... 

Glen Frey, guitarrista, cantant i co-líder del grup va morir ahir, i suposo que no se'n parlarà tant com d'en Bowie, magrat que deuen haver venut tants discs com ell. Està clar que no era tan innovador: els Eagles tota la vida van fer el mateix. Casualment, he escoltat (per enèssima vegada) tots els àlbums clàssics dels Eagles, seguits un darrere l'altre, mentre muntava mobles d'Ikea aquestes últimes setmanes (l'hereu creix i se li havia de canviar l'habitació). Continuen sent genials (i fan que qualsevol tasca pesada sigui més suportable).

Acabo amb aquesta canço, que és una de les meves preferides de les que cantava Frey (junt amb la que he posat al principi):

dilluns, 11 de gener de 2016

Inimitable



David Bowie (1947-2016) 

El vaig descobrir en la seva etapa més pop, per això he escollit aquest vídeo. Després vaig anar-me trobant les seves altres personalitats, totes elles espectaculars, i em vaig acabar comprant tots els seus discs. Un gran artista, fins a l'últim CD.

dijous, 7 de gener de 2016

El problema de la literatura catalana

Ja l'he trobat. El problema de la literatura catalana, vull dir. Després de veure sèries com Californication o la segona temporada de The Affair, m'he adonat que hi ha una cosa que els passa als autors americans que a casa nostra és impensable: quan aquesta bona gent fa presentacions dels seus llibres, sempre apareixen unes senyoretes que, a part d'anar de modernes i intel·lectuals, són d'allò més sol·lícites. Les pobres amb prou feines es poden contenir mentre l'autor parla i, al final, s'acaben llançant als seus braços preses d'una passió desaforada. En canvi, nosaltres, quan presentem llibres, com a molt tenim els quatre amics de sempre que ens venen a veure amb desgana i encara es queixen si no hi ha piscolabis (potser les patums nostrades tenen més sort en aquest camp, no ho sé, jo parlo de la resta). I clar, el que passa és que estem molt menys motivats que els nostres homòlegs transatlàntics. No és estrany que la qualitat de la producció al final decaigui.

Així doncs, penso que el que ens cal per a tenir una literatura de nivell internacional és que tots hi posem una mica de la nostra part per incentivar la creativitat. I abans que m'acuseu de masclista, deixeu-me aclarir que proposo que fem extensiu aquest programa de bonificacions als dos gèneres. El proper cop que aneu a la presentació del vostre autor/a preferit/da, passeu-li el vostre número de telèfon envoltat de tot de cors! Demaneu-li que us signi no el llibre sinó, en sessió privada, un racó ocult de la vostra anatomia! O, directament, proposeu-li una rebolcada ràpida i literària als lavabos de la Laie!  Estic segur que aviat en podrem notar els efectes positius i, en menys d'una dècada, tindrem un autor o autora recollint la medalleta a Estocolm, que ens fa molta falta.

dimarts, 5 de gener de 2016

El plaer psicològic de menjar

Nauru és una illa de la Micronèsia de poc més de vint quilòmetres quadrats, que té el dubtós honor de ser el lloc del món on hi ha un major percentatge d’obesitat: gairebé el 95% dels seus deu mil habitants. No és tan sols un problema local: de la llista dels deu països amb més obesos, vuit són illes del Pacífic. Aquesta coincidència es pot explicar perquè els primers humans que van arribar-hi van haver de sobreviure una llarga travessa marítima, durant la qual van morir de gana la majoria d’exploradors. Només els qui tenien la sort de poder passar amb menys menjar se’n van sortir. Això és un exemple d’embut evolutiu, un fet dramàtic puntual que selecciona els individus més adaptats a les condicions extremes de l’entorn, en aquest cas la manca d’aliments. Però amb el pas dels anys, el metabolisme lent dels colons que havien aconseguit establir-se a les illes s’ha tornat en contra d’ells. Quan van adoptar la dieta occidental moderna, tan hipercalòrica, van començar a acumular els excedents en forma de greix. El resultat és una epidèmia de malalties relacionades amb un elevat índex de massa corporal, que fa que l’esperança de vida d’aquestes poblacions hagi baixat en picat.

Aquesta història s’explica a les universitats no tan sols com a exemple pràctic de com els humans estem sotmesos a les lleis de la selecció natural, com qualsevol altre ésser viu, sinó també com a prova de la importància que té el metabolisme de cadascú en el manteniment d’un pes ideal. Hi ha gent que amb poques engrunes satisfà els requeriments metabòlics basals del seu cos (i, com els colons de la Micronèsia, s’engreixa de seguida), mentre que altres necessiten ingerir molt més per cobrir els mínims. Ser de les primeres ha estat un avantatge durant la major part de la història de la humanitat, quan tenir un plat a taula tres cops al dia es podia considerar un luxe per a molta gent. En canvi, ara són les segones les que es poden considerar afortunades, perquè eviten els nombrosos conflictes derivats del sobrepès.

Tot i que podria semblar que acabem de reduir la  greu plaga d’obesitat que pateixen els països desenvolupats a una simple predisposició bioquímica i genètica, la realitat és que el problema és sobretot psicològic. Mengem perquè tenim sensació de gana, és cert, però un cop superada la necessitat primària d’alimentar-nos, entrem en una fase de recompensa semblant a la que obtindríem amb qualsevol droga: atipar-se és en un plaer neurològic. És la manera que té la naturalesa d’assegurar que acumularem energia per quan vinguin temps difícils. Estem biològicament programats per menjar tant com podem quan n’hi ha l’oportunitat, per això ens costa molt resistir-nos-hi. L’evolució no havia previst que aconseguiríem solucionar amb tant encert el problema de l’escassetat habitual de recursos, i ara en patim les conseqüències.

Si tenim això present, entendrem que els règims funcionen o no depenent sobretot de com resolen el factor psicològic. Aprimar-se és només una qüestió d’ingerir menys calories de les que gasta el cos, no hi ha cap altre truc, però això és més fàcil dir-ho que fer-ho, sobretot si ets dels “afortunats” que tenen un metabolisme al ralentí. Lluitar contra l’impuls de continuar menjant pot ser una autèntica tortura. Un estudi recent aparegut a la revista Cell el mes passat pot haver trobat la solució definitiva. Estudiant les dietes i les reaccions biològiques de 800 voluntaris, uns científics del Weizmann Institute d’Israel es van adonar que els nivells de glucosa en sang varien molt de persona a persona malgrat haver ingerit els mateixos aliments. La conseqüència és que la sensació de sacietat, que ve determinada precisament per la glucosa, és molt diferent. Això vol dir que mentre algú es pot sentir pleníssim menjant un bistec, a un altre li semblarà poca cosa, tot i que l’energia consumida és exactament igual. Així doncs, el règim perfecte serà el que aconsegueixi atipar-te amb el menor número de calories possible i, segons aquest estudi, això requeriria personalitzar al màxim el tipus d’aliments per trobar quins et fan pujar més la glucosa.

Espero no haver-vos amargat el que queda de festes nadalenques amb aquestes disquisicions sobre règims ideals i obesitat. Tot i que és cert que és un problema important al qual no prestem prou atenció, no passarà res si avui ens lliurem, un cop més, als excessos propis de les festes i a gaudir del plaer d’acumular milers de calories (acompanyats dels éssers que estimem, que també ajuda). Però a partir de demà passat, seria desitjable que intentéssim tornar a fer bondat amb constància. Ens hi juguem la salut.

[Publicat a El Periódico el 30-12-15. Versión en castellano.]

divendres, 1 de gener de 2016

dijous, 31 de desembre de 2015

Resum de l'any

Com és tradició, acabo l'any amb un breu resum del que m'ha passat en aquests darrers dotze mesos des del punt de vista literari. A nivell personal ha sigut un any complicat, per molts motius, però pel que fa als llibres, no em puc queixar. Sobretot he recollit els fruits de l'any "sabàtic" que m'he pres del món adult per poder-me dedicar a la literatura juvenil i infantil amb una mica de calma.

Els tres llibres nous que he publicat el 2015 han sigut precisament d'aquest gènere: un amb el Sebastià Roig (El secret de la banya enbruixada) i dos amb en Lluís Llort (els primers volums de la col·lecció Sóc un animal, il·lustrada pel Sergi Càmara i editada simultàniament en tres de les quatre llengües ibèriques). Totes dues iniciatives ens han donat diverses satisfaccions, entre elles haver estat escollides pels seus respectius editors en el recull que feia Vilaweb dels millors llibres de l'any. A més, El secret de la banya embruixada va quedar tercer en la seva categoria als premis de Llegir en cas d'incendi. A part d'això, vaig contribuir a la macroantologia que van fer les Males Herbes sobre viatges en el temps, Punts de fuga, l'única cosa "per grans" que he publicat aquest any.

També és tradició fer previsió de futur. De cara al 2016, ja tinc uns quants llibres programats, que significaran el meu retorn al costat adult i (per primer cop des del 2012, ja tocava) als llibres en solitari. Per començar, torna a tocar obra de divulgació (en publico una cada dos anys des del 2008), que aquest cop serà sobre un dels meus temes preferits, l'envelliment, i, com que està esponsoritzat per un diari espanyol, tindrà la peculiaritat de ser el primer text llarg que he escrit directament en castellà. A part, a la segona meitat de l'any sortirà una mena de biografia/autobiografia, que també té força ciència, per una nova col·lecció molt interessant i innovadora d'una editorial catalana. De moment no us en puc explicar res més, només que és un llibre molt especial i que em fa molta il·lusió. Ah, i no deixo del tot el tema juvenil/infantil, ara que he agafat embranzida, perquè per Sant Jordi es publicarà el tercer volum de Sóc un animal i una mica més tard apareixerà la segona aventura d'en Biel i en Picapoc, el marcianet que vam parir amb la Carme Sala. A part d'aquests quatre volums, que em permetran batre el meu rècord personal de productivitat si res no es torça, tinc un parell o tres de projectes en marxa, que ja veurem quan cristal·litzaran, entre ells la meva quarta novel·la, bastant avançada ja. Però d'aixo ja hi haurà temps de parlar-ne.

Mentrestant, segueixo al mateix ritme al blog, amb una vuitantena d'entrades a l'any, que és tot el que puc assumir de moment. Espero poder continuar donant la tabarra i que ens seguirem veient per aquestes planes... Fins l'any que ve!

dimarts, 29 de desembre de 2015

In between days

M'agrada aquesta setmana entre Nadal i Cap d'any. Són uns dies estranys, com si tot estigués en pausa. Els qui fan vacances es troben entre dues celebracions, dies sense cap àpat programat, sense res especial a l'agenda, comptant les hores per acabar l'any sense un pla a seguir. Els qui treballen ho fan a mig gas (excepte, suposo, a les botigues), en oficines fantasma plenes de cadires buides (que, de fet, és com es treballa millor). Jo sóc d'aquests últims i aprofito per posar-me al dia de tot de cosetes que m'havien quedat pendents, que em va molt bé. És una sensació agradable.

La setmana passada sí que estava de vacances-llampec, tornant a casa com els turrons per celebrar les festes de guardar amb la família, aquells famosos dinars amb el consogre del PP, l'altre que simpatitza amb la CUP, el cunyat que vota Ciutadans i el sector multicultural del JxS, tots bevent i menjant amb harmonia al voltant de la mateixa taula sense tirar-se els plats pel cap, malgrat el tòpic que volen vendre els unionistes. Una de les coses que vaig fer entre una celebració i una altra va ser portar l'hereu a la catedral de BCN, que no l'havia vista mai. Jo no hi havia entrat des que s'ha de pagar, de fet, i em vaig endur la sorpresa de descobrir que es podia pujar a la teulada, on una bastida de ferro, una mica nyigui-nyogui, et permet fer de colom una estoneta. Les vistes són impressionants, com podreu veure aquí sota, valen la pena els set euros que costen.







dimecres, 23 de desembre de 2015

Ressenya: L'ànima de l'assassí


Us parlaré avui d'un llibre curiós. És L'ànima de l'assassí, el debut en el camp de la novel·la del Toni Arencón. Dic curiós perquè es presenta com una novel·la negra, amb un crim i unes investigacions que no desentonarien en una història d'Edgar Allan Poe, però en realitat és un retrat d'un personatge històric fascinant, en Mariano Cubí, que en Toni ens presenta com una barreja de Sherlock Holmes i Houdini, un xarlatà de fira faldiller i terriblement intel·ligent que es veu immers en un assassinat a la Barcelona de finals del segle XIX. És el mateix escenari que tants èxits li va donar a La mala dona, però més escorat cap al luxe de la zona alta que cap a la sordidesa del Raval.  

L'exercici que fa en Toni recorda el llibre que comentava fa poc d'en Sebastià Roig i el Toni Benages. De la mateixa manera que aquests dos trapelles convertien Francesc Pujols en un detectiu sobrenatural, aquí tenim en Mariano Cubí esquivant marits banyuts i agents de policia per poder resoldre el misteri de la terrible mort d'una jove de classe alta, mentre intenta guanyar-se la vida i el prestigi amb la frenologia. És un bon senyal que estiguem perdent-li el respecte a les nostres figures històriques i ens comencem a atrevir a ficar-los en tota mena d'embolics, com fa anys que estan fent els anglosaxons.

Però qui s'esperi simplement una novel·la de misteri en quedarà decebut. El cas que ocupa el temps d'en Cubí en el llibre apareix sobretot al principi i al final, d'una forma relativament breu (amb l'esperat gir inesperat per acabar, com manen els canons). El gruix del llibre és una biografia apòcrifa, divertida i irreverent d'un personatge que té molt de suc i del qual he de confessar que desconeixia què havia fet per merèixer un carrer a nom seu al nomenclàtor barceloní. Sens dubte sí que es mereixia un llibre com aquest. Trobo que potser agradarà més als fans de la novel·la històrica que no pas als del gènere negre, perquè hi trobaran el retrat d'una època amb tot luxe de detalls (l'autor ha fet una feina de documentació impecable, fins al punt d'emprar un català carregat de noucentismes per ambientar millor la història), però si més no, se li ha de reconèixer el mèrit de ser un llibre ben original.

dimarts, 22 de desembre de 2015

Ressenya: Va com va!

En Joaquim Carbó és un clàssic de les nostres lletres, molt prolífic, tot i que el coneixem sobretot per la seva vessant d'autor juvenil. No és d'estranyar, perquè és el responsable d'uns quants clàssics. La meva generació ha crescut llegint primer La colla dels deu o les aventures d'en Felip Marlot, i després les novel·les d'en Pere Vidal i les seves "cases". Són llibres que van omplir un forat important en un moment clau de la nostra història, com també va passar amb els reculls de l'Ofèlia Dracs, el col·lectiu del qual formava part en Carbó, que van obrir la porta a la literatura de gènere, pràcticament inexistent en aquells moments en català. Per no parlar de la feinada que va fer en Carbó, junt amb molts d'altres, a Cavall Fort, una altra eina imprescindible per entendre com ha arribat fins aquí la nostra cultura.

Malgrat que ja té assegurada la seva entrada a l'enciclopèdia, en Carbó continua donant guerra a tots els fronts, i aquests últims anys ha publicat llibres de tota mena, fins i tot unes delicioses memòries. L'últim d'ells és el que us volia comentar avui: Va com va!, que han editat, un cop més, els visionaris de les Males Herbes. He de començar dient que m'he divertit molt llegint-lo. És talment com si el Felip Marlot, aquest detectiu de barri un punt surrealista, s'hagués fet gran de cop i volta i ens el trobéssim convertit en un perdedor, brut i deixat, bevedor i faldiller, que en té prou solucionant els problemes dels veïns a canvi de quatre duros per anar tirant (o fins i tot un esmorzar pagat). Aquí hi ha molt més sexe i violència, com és natural, però la base és la mateixa: un sentit de l'humor molt afilat i una gran capacitat d'observar el seu entorn i fotre-se'n del mort i de qui el vetlla.

La novel·la és, de fet, un mena de recull de contes (els "casos" del protagonista, uns de llargs, altres de gairebé només un paràgraf) enllaçats de forma desordenada, com s'escau amb el personatge, a partir d'un llarg monòleg interior. Estan relacionats amb temes actuals (hi surt la crisi, els bancs, els estafadors, els qui no paguen les factures, els qui no arriben a final de més, els incívics, la policia...), tots ells narrats des del punt de vista d'aquest Equalitzador de pega que si s'hi implica no sol ser per altruïsme, sinó perquè no li queda més remei.

És un llibre que agradarà els qui aprecien la vessant juvenil de l'autor, perquè hi reconeixeran els elements que els van fer passar bones estones quan eren joves, ara adaptats als nous temps, però també a qualsevol que sàpiga apreciar l'humor subtil (i un pèl gamberro) amb una bona dosi de crítica social. Només puc repetir  per acabar que a mi m'ha agradat molt (un altre que he votat a la llista dels millors de l'any d'El Periódico).

dilluns, 21 de desembre de 2015

Els temps canvien

[No, no parlaré dels resultats de les eleccions espanyoles, un canvi que, malgrat hagi certificat la mort aparent del bipartidisme, segurament ho deixarà tot igual. Avui el tema és un altre.]

Fa uns anys, em feia il·lusió rebre trucades d'amics i parents que se'n recordaven del meu aniversari i volien felicitar-me. Ara, les felicitacions m'arriben per facebook, twitter, instagram i whatsapp (i alguna també cau als comentaris d'aquest blog o per email, cada cop menys). De trucades, aquest any només n'he rebut una (sempre queda algun nostàlgic...).


Un efecte secundari de les felicitacions per xarxa és que l'endemà del meu aniversari em puja el klout una mala cosa: aquest cop, de 62 a 65 (pels no iniciats, gairebé tres punts quan estàs a mitjan seixantes són força difícils d'aconseguir). El klout és un número que se suposa que mesura la teva presència a les xarxes, i no té més importància que la de ser el resultat d'un algoritme com qualsevol altre, però segons diu la wikipèdia, en alguns llocs s'ha fet servir per valorar candidats en entrevistes de treball. Si mai he de demanar feina, el millor dia per fer-ho serà el 19 de desembre, està clar. Gràcies a tots per contribuir a aquest inesperat regal d'aniversari.

divendres, 18 de desembre de 2015

45


Això ja comencen a ser xifres respectables. Miraré de fer com els de la foto per veure si avui puc mantenir l'esperit ben viu!

dijous, 17 de desembre de 2015

La impaciència humana

“Global” és la paraula que millor descriu el món contemporani, un planeta on les fronteres que hi hem dibuixat no són tan impermeables com ens pensàvem, i on el que fem en un racó té profundes implicacions en tots els altres. De la mateixa manera que un virus nou que apareix a Mèxic tarda només dies a veure’s a la Xina, com en el cas de la pandèmia de grip del 2009, una acció local pot tenir implicacions mundials molt profundes. N’hem de ser conscients, perquè no podem continuar vivint al segle XXI pensant que les normes de joc del segle passat encara són vigents. 

Aquesta reflexió es pot aplicar als conflictes geopolítics recents, molts d’ells nascuts d’intervencions més o menys benintencionades que es van fer sense pensar prou en les conseqüències. Per exemple, quan als Estats Units els va semblar encertat ajudar als mujahidins d’Afganistan a lluitar contra la Unió Soviètica, no se’ls va ocórrer que estaven alimentant l’embrió d’un moviment fonamentalista, els talibans, que tots sabem el mal que han fet després. També van ser els americans els que van pensar que envair Iraq els permetria estabilitzar i controlar una regió conflictiva, però el desastre d’aquella ocupació ha acabat propiciant l’expansió de l’Estat Islàmic i de l’extremisme que representen. Malgrat que hi ha idees que semblen molt bones, com enderrocar dictadors de la categoria de Hussein o Gaddafi, no preveure’n els efectes a llarg termini acaba fent que sigui molt pitjor el remei que el mal. I al final rebem tots.

A pesar de totes les advertències històriques, seguim buscant solucions simples a situacions terriblement complexes. Ho hem vist darrerament amb l’allau de reaccions als atemptats a París, tan diverses com ingènues: cal intensificar els bombardejos a Síria; cal deixar de bombardejar Síria; cal tancar fronteres perquè no entrin refugiats radicals; cal obrir fronteres i per a què tots els emigrants se sentin benvinguts i no tinguin la necessitat de radicalitzar-se. Etcètera. Com si res d’això, per si sol, fos suficient per esborrar del mapa una crisi que s’ha gestat gràcies a dècades de decisions curtes de vista.

Potser el problema és que som una espècie massa impacient. Seria una manera d’explicar que tinguin tant d’èxit propostes ridícules com les del Front Nacional a França o del Donald Trump als Estats Units, que ens volen vendre uns pegats tan inútils com impossibles d’aplicar. L’única virtut que tenen les seves estratègies és la de presentar sortides que semblen ràpides i satisfactòries. Perquè el votant mitjà vol una resposta immediata a les seves preocupacions. Si pot ser avui, millor que no pas demà. Per això rebroten els populismes en moments d’especial tensió, quan no tenim ni el temps ni les ganes per escrutar amb calma si el que ens proposen és lògic o factible. Si no fos així, tothom entendria que prohibir l’entrada al país als musulmans, com proposava Trump fa uns dies, no és la manera d’aturar el terrorisme (especialment als Estats Units on, històricament, la majoria de morts per atacs d’aquesta mena han estat causats per individus blancs i cristians). És una mica com els jocs de mans dels mags, que funcionen si te’ls vols creure i no els estudies amb atenció. 

Els populismes són una mena d’homeopatia política que promet la lluna sense necessitat de demostrar que té un principi actiu que funciona de debò. I ens prenem la pastilla convençuts que acabarà d’una vegada amb els nostres mals. Ha passat moltes vegades, està passant ara i tornarà a passar en el futur. No n’aprenem. Però esperem que un moment o altre s’acabi imposant el seny, tant entre els votants com entre els qui tenen prou poder per fer alguna cosa útil de veritat, i puguem sortir airosos d’aquesta mena de guerra mundial dilatada que estem vivint.

[Publicat a la revista Esguard, 16/12/15]