dijous, 18 setembre de 2014

"Sisplau, quedeu-vos"

Aquest cap de setmana pre-referèndum vaig anar a dinar a un pub d’un poble perdut enmig dels prats de les Midlands. Més anglès impossible. A la porta hi vaig trobar penjat un cartell casolà que convocava educadament els clients a una “trobada pacífica” a la plaça d’una ciutat veïna, per tal de “enviar un missatge als nostres amics del nord” que digui: “sou escocesos, però sisplau, quedeu-vos amb nosaltres i siguem tots britànics”. Em va semblar una manera molt civilitzada de fer campanya pel no, un exemple més de com arriben de ser de diferents els moments històrics que viuen Escòcia i Catalunya. 

És difícil d’imaginar una nota semblant a l’entrada d’un bar de Múrcia. Suposant que algun exaltat no calés foc al local en un atac de malentès patriotisme, la manifestació tindria encara menys poder de convocatòria que una trobada d’unionistes a Tarragona. I és que un dels problemes principals de la relació Catalunya-Espanya no és que hi hagi un nodrit grup d’extremistes espanyols disposats a insultar i amenaçar de mort als líders del procés, sinó que els ciutadans que no han estat atacats pel virus del nacionalisme furibund optin per guardar silenci. Enlloc és més evident que a les planes d’opinió dels diaris, on majoritàriament se senten les veus de personatges, alguns amb un nivell intel•lectual suposadament alt, que fan gala d’un discurs basat en la demagògia o directament en tergiversacions de la realitat. 

En el debat britànic, en canvi, hem pogut sentir arguments ponderats de totes dues bandes, amb els que pots estar més o menys d’acord, però que almenys no s’articulen al voltant de visions distorsionades del present i el passat. S’ha parlat del fracàs de la campanya del no i de l’excés de confiança dels unionistes, que han cregut que les enquestes inicials eren immutables, però almenys poden dir que hi ha hagut una campanya. A Espanya, en canvi, l’estratègia ha sigut majoritàriament negar l’existència d’un “poble català” com a entitat definida, que és l’única manera democràticament legal d’evitar que els catalans facin servir el seu dret a decidir. Independentment de les possibles raons històriques i culturals, que un es pot creure o no, el que no es poden obviar són actes com la Via Catalana de l’any passat o la V d’aquest 11S. L’existència d’un fet diferencial al nord-est ibèric és innegable i, en aquest context, és molt difícil de justificar la negativa a expressar una opinió. Però tot i això, continuen fent-ho.

Veurem què passa demà [avui] dijous quan els escocesos vaig a votar. El resultat, a hores d’ara, encara és incert. I les conseqüències d’un possible sí, encara més. No oblidem que l’Europa de les Nacions està construïda sobre desenes de nacionalitats històriques, algunes diluïdes ja en les matrius que són els grans estats, altres que es resisteixen agònicament a caure en l’oblit i altres amb una tossuda salut de ferro. A la Península Ibèrica en trobem exemples de tots aquests tipus, però també a França, Alemanya o Itàlia. La reacció d’una independització no violenta en cadena és temuda per alguns i menyspreada per altres, però fins que no sapiguem com es resolen els casos escocès i català, els dos extrems del procés de secessió pacífica i els que es troben en un punt més avançat i equilibrat pel que fa a tendència de vot, és difícil predir el futur d’Europa. 

Els propers mesos seran claus. El més emocionant és que formem part d’aquest moment històric i que, com demostren les concentracions de cada Diada, la veu del poble se sent més que mai. El futur no es decidirà només als despatxos dels polítics, com moltes altres vegades, sinó també als carrers. Només cal esperar que els líders sàpiguen convertir en realitat els desitjos dels qui els han votat.  No serà una tasca fàcil.

[Publicat a l'Esguard, 17/09/14]

dimecres, 17 setembre de 2014

Col·lecció de selfies lectors

Aquest estiu he llegit bastant. Em passa que quan escric tinc menys temps per llegir (i al revés), així que des del juny que he afluixat una mica el ritme productiu per aprofitar i empassar-me un grapat de llibres que tenia pendents. Alguns els he immortalitzat en els selfies que he penjat aquí sota, altres els trobareu ressnyats (aquí), i altres quedaran simplement perduts en els llimbs de la meva memòria.

Amb aquest post tanco la programació estival i reprenc el blog en el seu format habitual, que en aquestes primeres setmanes de la temporada literària vull dedicar a un aniversari una mica especial, i després a comentar-vos les dues novetats que presentaré els propers mesos.



  









dimarts, 9 setembre de 2014

El gabinet del doctor Caligari

Una escena de la magnífica L'últim dia abans de demà m'ha recordat una història d'infantesa. El doctor no es deia Caligari, però sí que tenia un gabinet (nosaltres preferíem anomenar-lo "ganivet"), instal·lat en un racó de la nostra escola. Hi anàvem quan ens fèiem mal o ens trobàvem malament, i ens atenia una infermera alta com un Sant Pau, escardalenca i de rictus tan seriós que imposava respecte immediatament. A més coixejava, cosa que li donava un aspecte d'ajudant de mad doctor de pel·lícula de sèrie B que ens tenia una mica espantats. Ella cultivava conscientment aquesta imatge, perquè li anava molt bé per mantenir a ratlla la patuleia d'eixerits que demanaven anar al metge només per poder-se saltar una classe. En el fons, si tenies l'oportunitat de conèixer-la una mica (que no era habitual), descobries que era una bona dona.

El doctor apareixia només de tant en tant, i era ineludible una cita anual per sotmetre't a la revisió mèdica de rigor. Anàvem al gabinet per ordre alfabètic, de cinc en cinc, vestits amb la samarreta i els pantalons de fer gimnàstica. Esperàvem torn al vestíbul, asseguts en silenci en unes cadíres de vímet i fusta pintada de verd fosc, vigilant no despertar les ires de la infermera. Quan ens cridaven, passàvem a veure el metge. Hi havia unes quantes proves clàssiques que es repetien cada any. Ens media i ens pesava. Ens mirava si teníem els peus plans enfilats en un vidre glaçat que coronava una màquina plena de miralls i fluorescents. Després bufàvem un èmbol per mesurar la nostra capacitat pulmonar (la part més divertida, perquè era com un concurs i després podíem comparar els resultats amb els companys). I llavors passàvem a una sala fosca on em sembla recordar que ens mirava per una pantalla de raigs X d'aquestes que ara estan prohibidíssimes.

Tots els nens temíem la prova final (les nenes se'n lliuraven): ens baixava els pantalons, es posava els testicles al palmell i ens deia "tus, tus". No és que ens fes por estar a les fosques amb ell ni que el pobre home fes res més que complir el seu deure professional (s'havia de controlar que les penjarolles ens haguessin baixat al seu lloc, no hi havia cap altre motiu), sinó que ens costava molt aguantar-nos el riure. El "tus, tus" era el moment clàssic, i solíem fer conya al seu voltant hores abans d'anar a la revisió (i també molt després). Ja sabeu: criatures. De totes maneres, allò ens va marcar. Encara ara, quan ens trobem anb els companys de l'escola surt de tant en tant el "tus, tus", sobretot quan volem dir que a algú li estan tocant el que no sona.

[Publicat originalment el DIVENDRES, 15 ABRIL DE 2011]

dijous, 4 setembre de 2014

Bullying

Mirant l'altre dia les dinàmiques que s'establien en un parc on estava jugant el meu fill vaig comprovar que la figura del bully és habitual fins i tot entre els més menuts. [Incís: permeteu-me que usi el nom en anglès, perquè trobo que no tenim cap paraula que tingui un impacte semblant.] Que un abusi d'algú en inferioritat de condicions és trist i hauria d'evitar-se, però per desgràcia és un component que ens trobarem a totes les fases de la nostra vida. Potser és artificial voler protegir la mainada amb un excés de zel: aviat arribarà el moment que els pares no hi serem per treure'ls les castanyes del foc. La meva política de moment tendeix cap a deixar que el nano s'espavili sol, mentre la cosa no passi d'uns límits raonables, i que aprengui a fer front a situacions d'aquesta mena.

L'episodi em va fer recordar els bullies de l'adolescència. Tots n'hem tingut algun. Els meus eren bastant descafeïnats, així que em puc permetre el luxe de mirar-me'ls fins i tot amb una certa nostàlgia. Primer posem-nos en situació. Jo era el clàssic nano que portava ulleres, treia bones notes i era tímid i negat pels esports. La víctima perfecta. Per altra banda, vaig arribar als meus 185 cm bastant aviat i el meu pare em feia anar al gimnàs, així que físicament no semblava una presa tan fàcil. Potser per això em van deixar tranquil un temps.

Però a tercer de BUP hi havia un parell de gambirots que em buscaven les pessigolles. Eren els xulets de la classe, forts i atlètics, i treien males notes. La intimidació era sobretot verbal i bastant esporàdica, tot s'ha de dir. Només una vegada un d'ells em va trencar un regle, l'únic "atac" que recordo. La meva estratègia era ignorar-los, i vaig tenir sort que no van intensificar mai la pressió. Un d'ells estava obsessionat en portar-me a un lloc discret per què ens esbatuséssim. M'ho proposava sovint, sense que vingués a to de res. A mi em semblava una opció un pèl absurda, i més quan no hi havia cap raó específica que poguessim dirimir a bufetades, per tant sempre declinava educadament.

Amb el temps em vaig adonar que ell tampoc no tenia cap ganes de pegar-se amb mi. Em provocava perquè sabia perfectament que jo no acceptaria. Ell no deuria estar convençut de sortir ben parat d'un xoc amb un paio que li passava mig pam i tenia uns braços tan gruixuts com els seus i jo sabia que en un cos a cos tenia menys capacitat de defensar-me que en un duel dialèctic, així que tot plegat es va acabar convertint en una mena de rutina. Jo li deia que si em seguia punxant algun dia li diria que sí, ell em contestava que a veure si era veritat, i aquí acabava la interacció. A mi m'anava molt bé, perquè això mantenia a ratlla el segon bully, que tenia cara de ser més perillós i menys raonable (l'un no es ficava amb les víctimes de l'altre). Per a ell també era un bon tracte, perquè demostrava que podia intimidar algú més alt que ell sense haver de córrer cap risc físic.

Al final vam acabar tenint una relacció més relaxada. A part de les quotes setmanals de bullying light que el seu sindicat li reclamava que complís, la resta gairebé mig semblava una amistat. Vam tenir algunes converses profundes sobre què faríem amb les nostres vides (ell volia ser atleta professional i es queixava del sacrifici que era entrenar diàriament) i fins i tot em sembla el vaig ajudar amb alguna matèria que no acabava d'entendre. Anys després el vaig googlejar i vaig veure que havia acabat fent econòmiques i empresarials, però no vaig trobar que hagués aconseguit res especial en l'esport que practicava (tot i que seguia participant en torneigs de "veterans"). En canvi, s'havia dedicat als escacs i havia acabat sent-ne montinor en una escola. No era ni de bon tros el que m'esperava trobar, i em vaig alegrar que les coses haguessin cap aquí. Potser allò del bullying havia estat només una fase que havia superat de la mateixa manera que hom supera l'acné...

Sóc conscient que el meu va ser un cas lleu i que molts d'altres ho passen pitjor. I que avui en dia, amb tanta tecnologia, les formes de pressionar el proïsme s'han sofisticat d'una manera perillosa. Ves a saber quina mena de bullies es trobarà el meu fill en el futur. No crec que hi hagi una fòrmula màgica per sortir-se airós d'aquests entrebancs, així que només li puc desitjar que tingui tanta sort com jo i que en trobi també un que sàpiga apreciar una situació de taules.

[Publicat originalment el DIVENDRES, 5 AGOST DE 2011]

dimarts, 2 setembre de 2014

Lectures d'estiu (V): Cafè Barcelona

En Joan Carreras és un autor que m'agrada. He llegit les seves tres últimes novel·les i totes m'han convençut. Ja us n'havia recomanat una abans i ara volia convidar-vos a llegir Cafè Barcelona, potser la millor del trio, que va sortir a finals de l'any passat. 

És una novel·la coral, seguint la tradició de l'autor, amb uns personatges molt ben treballats i un rerefons tràgic, una altra marca de fàbrica. Un narrador, que coneixerem al terç final del llibre, explica la vida d'una família d'Amsterdam que regenta el cafè del títol, centrant-se sobretot en la filla. El primer bloc, que transcorre en part durant la guerra dels Balcans, és el més dur. Després apareixen els amors i desamors de la filla, els quals acaba coneixent de prop el narrador, que d'aquesta manera es fica també en la història. I al llarg de la novel·la, anem veient també com a tema secundari la decadència del Cafè i de la seva propietària.

Està ben escrit, sense artificis ni exageracions, amb un estil cru i molt directe. Un dels encerts del llibre, des del meu punt de vista, és que el lector ha d'intentar entendre la protagonista a partir només del que sap d'ella el narrador, o sigui el que es veu des de fora. No arribem mai a entrar en el seu cap, i això fa que sigui més misteriosa. I, a més, evita que la història caigui en el dramatisme obvi que els fets desencadenen. En aquest sentit, una de les perles és una escena de no-sexe, trista i tendra a la vegada, que resumeix molt bé el to de la història. L'únic que m'ha grinyolat una mica és una revelació d'última hora, que sembla feta amb el propòsit de sorprendre el lector però que no s'acaba d'integrar en la narració que la precedeix, però això no treu que la història estigui portada tota l'estona d'una manera impecable.

En resum, un llibre interessant, inquietant i original d'un autor que, si no coneixeu, val la pena que descobriu. I si ja l'heu llegit abans, aquest no us decebrà.

divendres, 29 agost de 2014

Coming soon...

Els meus editors ja han penjat a les xarxes les fotos de les cobertes dels llibres que publicaré aquesta tardor, així que ja us els puc presentar extraoficialment (més detalls ben aviat)...


 

dijous, 28 agost de 2014

La veïna [una història sexual (?)]

A la casa del costat hi vivia un metge divorciat, treballador i poc amant de la gresca. O sigui, el veí perfecte: no el veies mai i quan hi era no feia soroll. Per desgràcia (per nosaltres) va amistançar-se amb una dona que vivia a l'altra punta de la ciutat i va decidir que no pagava la pena passar-se el dia als embussos de les rondes per anar a veure el seu amor. Així que fa unes setmanes van arribar els nous llogaters, una família jove amb una nena d'any i mig. El pare sembla que s'està a casa tenint cura de la petita i és la mare la que treballa. La meva dona, que ha parlat un parell de cops amb ell, diu que sembla bona persona. Jo me'ls vaig trobar tots tres una vegada però era a la tarda i estava tot fosc, així que no vam intercanviar més que unes breus salutacions sense poder ni veure'ns les cares. Fins aquí tot normal.

El veí de l'altra banda, amb qui ens uneix una certa amistat, em diu fa uns dies: "A què no saps on treballa la nostra nova veïna? A la babestation!" Vaig haver de buscar-ho per internet perquè no sabia què era. Resulta que a la part alta del satèl·lit, aquells canals que no visites mai per error, hi ha una mena de línies eròtiques on senyoretes abillades només amb un tanga i un somriure responen les trucades des espectadors amatents que volen dir-lis coses marranes. Són les antigues línies 903 de casa nostra però en versió multimèdia, amb la curiositat afegida que els qui miren només veuen la noia però no senten la conversa (la substitueix la clàssica música prefabricada que es posa de fons a les pel·lis porno). Es veu que tenen bastant èxit en aquest país. Naturalment, la meva dona i jo vam córrer a sintonitzar el canal per veure si ens hi trobàvem la veïna, però hi sortia una senyora de pits pneumàtics fent contorsions gimàstiques mentre esperava que algú marqués el número sobreimprès a la pantalla. No ho vaig trobar gens sexi, la veritat, però hi ha gustos per a tot.

Així doncs, el nou veí no té cap problema a anar dient que la seva dona és "presentadora" de la babestation (ell mateix havia sigut la font d'informació), ni que doni la impressió que els ingressos principals de la família vinguin per aquest costat (hi ha un nom pels homes que viuen dels diners que fan les dones en negocis relacionats amb el sexe, no sé si es podria aplicar aquí). Em sembla molt bé: no cal avergonyir-se de tenir una feina legal en els temps que corren, ni que calgui fer-la amb poca roba. En tot cas, el negoci no deu donar per tant, perquè els pobres porten un cotxe bastant atrotinat. La crisi es nota a tot arreu. Des d'aquell dia la meva preocupació és comprovar si la veïna té una aparença adequada pel treball que du a terme (simple curiositat científica) i si té intenció d'organitzar festes a casa amb les companyes de la feina. Ja m'he presentat voluntari per anar a trucar a la seva porta si això passa i fan massa soroll.

[ACTUALITZACIÓ: Uns mesos després, aquests veïns van marxar del pis. Des de llavors hem tingut dos tandes de metges, gent més tranquil·la però amb vides que no donen per escriure un post...]

[Publicat originalment el DIJOUS, 22 DESEMBRE DE 2011 ]

dimarts, 26 agost de 2014

L'infant interior

Un post de l'Allau m'ha fet recordar un incident que va succeir ara deu fer uns quinze anys en un local proper a la Sagrada Família. Vaig anar amb un amic a dinar a un Pizza Hut i a la carta vam veure ràpidament l'opció del Menú Infantil. Vam decidir demanar-ne dos. No és que estiguéssim desganats, al contrari (érem uns ganàpies amb bons estómacs). El que passava és que regalaven unes figuretes fantàstiques del Batman i a l'instant ens vam adonar que necessitàvem incorporar-les a la nostra col·lecció.

Quan vam fer la comanda, el cambrer va mirar estranyat al nostre voltant i ens va preguntar on eren els nanos. Llavors els estranyats vam ser nosaltres: li vam contestar que per què necessitaves un nano per demanar un Menú Infantil. Això li va curtcirtuitar les neurones i no va ser capaç de processar cap més unitat d'informació. No podia entendre que algú demanés un plat en funció del regal que l'acompanyava, sobretot tenint en compte que aquests "algú" s'acostaven ja cap a la trentena. Però el que realment el superava era que algú que no fos un infant volgués un Menú Infantil. Era una opció que no es contemplava a la normativa, per tant no podia ser vàlida.

Vam tenir-la muntada ben aviat, perquè l'home no volia cedir i nosaltres insistíem que teníem tot el dret de demanar qualsevol plat de la carta independentment de la nostra edat. Això havia passat de ser un assumpte de col·leccionisme friki a una lluita oberta per defensar els nostres drets com a consumidors i ciutadans. Com que tots dos érem escriptors, els nostres arguments tombaven fàcilment els del pobre cambrer, sense ni tan sols haver d'abandonar el terreny de l'humor i la ironia fina. En veure que perdia peu, el pobre va anar a buscar reforços i es va personar al cap d'uns moments amb el mànager. Aquest element era encara més cabut que ell i només entenia que dos degenerats d'aquests que juguen al rol i maten gent el cap de setmana per divertir-se (eren altres temps) se li havien colat al local i que si calia trucaria a la urbana perquè els fes fora. Al final vam haver d'admetre que no teníem interlocutors vàlids i que la raó no era una bona arma contra algú que s'ha quedat clavat en un bucle absurd. Com que de fet teníem gana, vam optar per desistir i menjar qualsevol altra cosa, dolguts per haver perdut la possibilitat d'obtenir aquelles fabuloses figuretes.

El que no sabien els del Pizza Hut és que el meu company era un periodista que en aquelles dates tenia uns quants centímetres quadrats a la seva disposició dins La Vanguardia. Uns dies després de l'afer del Menú Infantil, tot Barcelona va saber com de malament tractaven els clients al Pizza Hut de Sagrada Família. Considerant que aquell restaurant es deuria nodrir sobretot de turistes, no crec que els enfonsés el negoci (em sembla que encara funciona), però almenys vam poder dir la darrera paraula.

És clar que ara no tinc aquests problemes: quan vaig a aquests llocs sempre porto un nen amb mi per demostrar que la joguina acabarà a les mans adequades.

[Publicat originalment el DIVENDRES, 11 FEBRER DE 2011]

dijous, 21 agost de 2014

Els pastorets (I i II)

A l'escola del nano estan preparant uns pastorets (Nativity, que li'n diuen aqui) i aquests dies han estat repartint els papers. Hi ha hagut drames, és clar. El pitjor, el d'un nen que volia fer de Verge Maria (perquè es veu que li agrada molt això dels nadons). Per temes de paritat (aquest és l'únic paper veritablement femení de l'obra) el pobre s'ha hagut de conformar amb fer de Sant Josep, amb la promesa que podrà agafar també una mica el nino que representarà el nen Jesús.

Es veu que també hi ha batusses per decidir qui fa d'àngel, fins al punt que per mantenir la pau és probable que en aquest pessebre hi baixi tot un estol celestial d'àngels, angelets i arcàngels. I en una trobada de mares l'altre dia, vam descobrir que hi ha dues nenes que estan convençudes que seràn la Verge. O sigui que si no és un error, no hem de descartar que en aquesta versió la materniat divina sigui múltiple (per si no era ja prou complicat el tema de la Santíssima Trinitat...)

L'hereu, en canvi, està contentíssim amb el paper que li ha tocat: el d'ovella. Ovella que parla, ep, que es veu que n'hi ha algunes que només pasturen. Jo quan era una mica més gran que ell també estava molt content quan em posaven a fer de romà que aguanta la llança a les representacions de l'escola. Preferia passar desapercebut si em tocava pujar a la tarima, que això de les arts escèniques sembla que els macips no ho duem a la sang. És clar que tot va canviar el dia que em vaig penjar una guitarra al coll... Però això és una altra història.

Doncs vam anar finalment a la representació nadalenca que us deia l'altre dia i, ja us ho podeu imaginar, tots els pares en vam sortir emocionats. Va ser una interpretació una mica lliure del tema, amb més extres que a una pel·li de Hollywood. Hi van desfilar un grapat de ratolins, vaques, ases i ovelles (?!!?), animalons cantaires tots ells. Semblava més una versió musical de l'arca de Noè que de la nit de Nadal (i confirmat: sense dimonis a la vista). No van faltar les corts celestials d'àngels bufadors, els tres reis i el trio protagonista. El nen era de plàstic i no va sortir del bressol. La Maria (que al final era només una) es va passar tota l'estona saludant com si fos el Papa (les salutacions anaven dirigides als seus pares, que no paraven de fotografiar-la) i el Josep va anar de poc que no desmunta tot el betlem, perquè no parava d'estirar la roba que cobria la porteria de futbol que feia d'establia. Per sort al final no va passar cap desgràcia. La nostra ovella va fer el seu paper amb la dignitat i la professionalitat que li correspon a un nen de quatre anys.

Un post de l'Olga Xirinacs em va fer recordar que nosaltres també fèiem saraus d'aquests quan era petits. La qual cosa no deixa de ser curiosa, perquè anàvem a una escola teòricament laica. Però cada any teníem la vella Quaresma, el xou de Sant Nicolau (d'una cruesa sorprenent, ja que el sant ressuscitava tres nens perduts que un carnisser malvat havia trossejat i donat a menjar als porcs), el dia de Santa Cecília... I és que les tradicions d'un poble estan molt lligades als rites religiosos arcàics (a part d'un grapat de costums paganes que hagin pogut colar-se pel mig), que pel fet d'estar integrats en la història pertanyen tant als qui combreguen amb la fe cristiana com als qui no. No em sembla malament. Independentment de les creences, és una manera bonica de recordar i honorar el nostre passat. 

Els de l'escola de l'hereu també ho entenen així. Oficialment la institució està adscrita a l'església anglicana, però com que vivim en una ciutat multicultural com poques, obren les portes a tothom i no discriminen. La Maria, per exemple, era índia, com una bona part de l'audiència, on s'hi podien veure uns quants turbants sikhs i musulmanes amb els seus vels. Ningú feia escarafalls al fet que l'estrella del dia era el fill de Jahvé. De la mateixa manera, em va semblar molt natural que unes setmanes abans a l'escola haguessin celebrat el Diwalli. Totes aquestes festes van més enllà de la motivació religiosa que les va originar. Són excuses per reunir-nos, divertir-nos, reflexionar i celebrar, i aquestes són activitats ben universals. Quan arribi el moment l'hereu ja triarà si vol seguir una religió organitzada, vol anar per lliure o simplement passa del tema. Serà la seva decisió. De moment ja està bé que l'exposin a les tradicions i les cultures de tots els pobles del món.

[Publicat originalment el DILLUNS, 5 i el DIVENDRES, 9 DESEMBRE DE 2011 ]

dimarts, 19 agost de 2014

M'encanta quan passen aquestes coses...

Tenia ganes de començar un llibre. No us passa a vegades? Aquesta urgència de córrer cap a la lleixa i agafar el que et vingui més de gust. Tot i que ja n'estiguis llegint un altre (o dos, com era el meu cas). Encara vaig ser més indulgent: no en vaig triar un, sinó sis. No em podia decidir. No em volia decidir, de fet. Vaig seure al meu silló de lectura amb la pila de llibres al costat i vaig deixar que l'impuls del moment final em guiés.

Fa un temps havia provat de llegir dos llibres simultàniament, només un capítol de cadascun a la vegada, com una mena de zàpping literari. Havia estat una experiència interessant. Aquesta vegada vaig pensar que podia anar una mica més enllà i inventar (?) la lectura TDÀtica per excel·lència. Amb tres hores llargues per davant per poder dedicar als meus llibres (fet inaudit), vaig optar per començar-ne no un sinó tres, i saltar de l'un a l'altre com més m'abellís.

L'endemà de la marató nocturna de lectura saltejada vaig adonar-me que la tria no havia resultat tan espontània com m'havia semblat al principi. Una mena de desig de lliurar-me a la mena de literatura que precisament criticava divendres passat havia marcat clarament la meva elecció. Al costat d'unKerouac tardà, havia escollit un Brautigan de la millor època, i tots dos havien complementat El lament de Portnoy, que ja estava gairebé acabant. Roth i Brautigan són post-beats i, evidentment influits per Kerouac, milloren la fòrmula de la Prosa Espontània fent que ho sembli sense ser-ho, i no limitant-se a experiències personals. Un gran encert en el seu dia, i uns resultats excel·lents, com vaig poder comprovar un cop més ben calafatejat en el meu sofà.

Ja us he fet propaganda de Brautigan altres cops. Val la pena aprendre anglès només per poder gaudir de Brautigan. No perquè s'hagi de llegir necessàriament en versió original (la seva prosa no està ni molt menys a l'alçada de la de Roth, posem per cas), sinó perquè si no és així no tens cap altra opció. Tot i que Brautigan va ser bastant famós en el seu temps, ara ningú no se'n recorda i, menys encara, el tradueix. A part de les versions castellanes que ha fet Blackie darrerament, poca cosa en trobareu a les nostres llibreries. I és una llàstima. Saltant de Brautigan a Kerouac i d'aquí a Roth i altre cop tornar a començar, em vaig adonar com s'assemblaven i com eren de diferents els tres escriptors, una cosa que potser se m'hagués passat per alt si no hagués estat fent aquest "zàpping", i també que no cal dominar la tècnica fins als extrems gairebé inhumans de Roth per poder fer llibres interessants.

A través de l'Amazon havia aconseguit feia uns mesos un Brautigan vintage, aquest que tenia  a les mans, una primera edició original del 1975, un incunable que a sobre m'havia costat només quatre cèntims. I aquí ve l'anècdota que us volia explicar en aquest post. Quan arribo a la plana vint-i-tantes, em trobo això:


Un retall de diari molt vell, possiblement dels mateixos setanta (els preus si que són vintage), sembla que publicat a Minnesota. Em fascina trobar-me "missatges" que lectors passats deixen enterrats en els llibres. Regals inesperats i totalment críptics. No sabré mai si aquesta persona va arribar a anar al Minneopa State Park aquell cap de setmana d'estiu, potser acompanyat de la seva parella, un/a jove hippie com ell, amb tota probabilitat, mentre a l'altra punta de món jo deuria passejar els meus pocs anys per la platja de Blanes. I això fa que un gest tan mundà com triar una destinació per un dissabte al matí acabi reverberant pel temps convertit en un misteri insondable.

Unes planes més endavant, tinc una segona sorpresa:


Sembla un tros d'una caixa de paper de fumar, ves a saber de quan. Potser del mateix "excursionista", que es feia les seves pròpies cigarretes quan anava de pícnic als parcs públics. O potser fumaven porros d'amagat la parella de hippies de Minnesota mentre llegien Brautigan estirats al llit de l'apartament on vivien en pecat d'amagat de les seves famílies? Potser no van ser ells, sinó un lector posterior que també va voler contribuir a aquesta "càpsula del temps". Em podria passar el dia inventant-me històries que quadressin amb la imatge. Ara em tocaria a mi, però no penso permetre que aquesta petita joia i els seus missatges secrets abandonin la meva biblioteca, així que ho sento però la cadena de misteris s'acaba aquí.

A mi aquestes coses em semblen fabuloses, inaudites, i més quan passen així seguides, de dues en dues. Admeto que no és tan espectacular com el que en Perucho ens va explicar a en Leblansky i  a mi quan el vam entrevistar fa un grapat d'anys, el mateix dia que ens va admetre que s'inventava amb tota impunitat les cites que posava en els seus llibres i mai ningú no havia gosat discutir-li que fossin certes. Potser hauria d'haver homenatjat descaradament el gran Perucho i explicar-vos avui que dins el llibre del Brautigan havia trobat una còpia del meu certificat de naixement... Però la història dels hippies excursionistes i porreros, igual d'irreal, m'ha fet més gràcia.

[Publicat originalment el DILLUNS, 24 GENER DE 2011]

dimarts, 12 agost de 2014

Guants i manyoples

Dilluns: l'hereu va a l'escola amb dos manyoples i torna a casa amb només una.

Dimarts: veient que no troben la peça perduda enlloc, a la tarda anem a comprar-li un altre parell ("però només me'n fa falta una!", diu ell). A la botiga no en tenen i li acabem comprant uns guants.

Dimecres: l'hereu va l'escola amb dos guants i torna a casa amb només un.

Dijous: per no malmetre més l'economia familiar, l'hereu va a l'escola amb un guant i una manyopla, i a qui no li agradi que no miri (ell ho troba divertit). Atenció al cop d'efecte: torna a casa amb dues manyoples (han trobat la que va perdre dilluns però han perdut l'altre guant).

Divendres: ves a saber què passarà avui. Renuncio a fer cap predicció...

[ACTUALITZACIÓ: sembla que m'ho inventi però no, és totalment cert. Ahir el nano va tornar a casa amb els dos guants i les dues manyoples. La combinació que faltava. Ni fet expressament...]


[ACTUALITZACIÓ 2: tres anys després, l'hereu continua tornant sempre a casa amb més o menys peces de roba de les que s'ha emportat a l'escola. És un cas.]

[Publicat originalment el DIVENDRES, 18 NOVEMBRE DE 2011 ]

divendres, 8 agost de 2014

Algunes reflexions sobre la guerra

Per celebrar Remembrance day, un amic m'ha portat aquest cap de setmana a fer paintballing, aquella mena d'esport on et passes el dia al mig del bosc disparant pilotetes plenes de pintura a la gent. Una experiència interessant. M'ha donat una mica l'idea de com deu ser la vida en un camp de batalla, més enllà de la impressió que m'havia emportat de les pel·lícules i els llibres. Això m'ha permès arribar a certes conclusions sobre la guerra. Aquí van.

La guerra cansa. Al final de la sessió no m'aguantava de peu. Això de córrer i saltar i ajupir-se i rebolcar-se pel terra i tornar a córrer és un exercici fabulós. Cal estar molt en forma.

La guerra és una cosa de joves. La majoria del públic eren quitxalla, amb una representació exagerada (i un tant espaordidora) de la franja dels tretze als setze anys, molts d'ells celebrant aniversaris. A aquests no se'ls esgotava l'energia. Els més granadets, com jo, a partir de la quarta batalla ja estavem arrossegant els peus. Entenc que no ens vulguin com a reclutes.

La guerra embruta. Als camps de batalla hi ha fang i sorra i acabes fet un desastre encara que vagis en compte. Encara no sé com trauré tot el fang que tinc a les botes. Molt poc higiènic.

A la guerra matar no és el més important. Estàs més preocupat per evitar que et matin. Jo vaig optar per trobar un racó tranquil darrere una barricada i anar disparant bales de tant en tant sense ni treure el cap ni apuntar. No era perquè si et tocava una bala estaves eliminat d'aquella batalla, sinó més aviat perquè les maleïdes boletes de pintura feien un mal de mil dimonis quan t'impactaven. Imagina't ara amb bales reals, que a més de mal et poden matar de veritat. No: molt millor esperar que sigui l'altre qui vingui a atacar. És clar, que si tots els soldats pensessin així les batalles no s'acabarien mai.

Una dona amb una arma a la mà és tan perillosa com un home. Sempre havia cregut que les noies soldat tenien desavantatge, però no. Anàvem tots coberts amb una granota negra i un casc amb visera i tapaboques que amagava la cara. Després que a la primera batalla l'equip contrari ens hagués fet pols i hagués conquerit el fort que defensàvem, vam tornar al camp base a repostar. Quan ens vam treure els cascs vam veure que el 80% de l'enemic eren noies de vint anys (nosaltres erem tots gamarusos de més de trenta). Derrota i humiliació.

Jo a un camp de batalla durava dos minuts. A la primera confrontació del dia vaig perdre el carregador de la meva escopeta i em vaig quedar sense bales. A la segona vaig sortir corrent tan bon punt va sonar el xiulet d'inici i em vaig estavellar contra un arbre després d'una gloriosa patinada sobre el fang i un derrapada espectacular pujol avall. A la tercera em vaig passar una bona part de l'estona intentant disparar i queixant-me que l'escopeta se m'havia encallat (no havia tret el seguro). A la quarta em vaig voler fer l'heroi (ja estava tip de quedar-me amagat esperant que algú trobés un angle per disparar-me a traïció) i vaig fer una correguda a camp a través quan vaig estar segur que no hi havia cap enemic mirant (em van cosir a trets). A la cinquena vaig aconseguir arribar indemne a una mena de búnker on estava totalment protegit i vaig optar per fer la gloriosa i més segura feina de franctirador. Vaig tenir un paio davant meu deu minuts sencers, la major part d'ells sense cap protecció, i vaig ser incapaç de tocar-lo malgrat buidar tot el meu carregador.

El millor després d'una batalla és una banyera calenta. Senta de meravella. Hauríen de ser obligatòries als campaments, no sé com pot un anr a guerrejar sense saber que li espera una banyera calenta al final del dia.

[Publicat originalment el DILLUNS, 14 NOVEMBRE DE 2011]

dimecres, 6 agost de 2014

Lectures d'estiu (IV): L'endemà de tot

L'últim llibre generacional que us volia comentar és L'endemà de tot, de Lluís Calvo. Al contrari que els altres dos (aquí i aquí), aquest dóna més importància a la forma que al contingut. I ben fet que fa, perquè en Calvo, un poeta i narrador veterà, escriu molt bé i és un gust veure'l trenar frases amb l'excusa d'explicar les vicissituds d'uns no-tant-joves que sobreviuen com poden al casc antic de Barcelona. El que els passa a aquestes desferres de la societat és poc rellevant, de fet, o a mi m'ho ha semblat. Són anècdotes, algunes més interessants que altres, enllaçades de manera gairebé aleatòria, posant menys interès en construir un tempo narratiu que en proporcionar una excusa per bastir una col·lecció d'estampes entre filosòfiques i poètiques. Es podria dir que funciona com una mena d'Ulisses de butxaca que navega pel cor de Barcelona, i que es fonamenta en les disquisicions del narrador més que no pas en la (tràgica) vida dels seus personatges.

Tot i això, el llibre és un bon retrat d'una generació concreta, d'una colla d'artistes i il·luminats que no han arribat mai a triomfar ni han trobat el seu lloc dins la societat, i d'un barri especial que ha evolucionat molt en els darrers anys. No és una novel·la per llegir al tren, sinó per assaborir amb calma al sofà de casa i anar trobant-hi perles amagades. No busca el gran públic i no fa concessions, però si us agraden els llibres diferents i una mica arriscats, us podria interessar.

divendres, 1 agost de 2014

La carta astral

Fa molts anys, una amiga que m'aprecia es va oferir a preparar-me una carta astral. No volia fer-li un lleig, així que vaig acceptar, tot i llavors ja era conscient que això de l'astrologia no es fonamenta en cap base lògica ni científica.

Quan va tenir els resultats, em va trucar tota preocupada. M'havia de parlar d'un tema molt seriós. Ens vam trobar en un lloc discret i em va anunciar un munt de coses bones que les constel·lacions predeien. Fins aquí tot bé. Llavors van venir les males notícies. Pel que es veia, el futur amb la nòvia que tenia llavors era molt negre. La carta deia bàsicament que érem incompatibles, que els nostres ascendents eren massa divergents (o una cosa així) i que no quadràvem ni amb cola. Les diferències insalvables feien que la nostra relació estigués abocada al fracàs. La meva amiga estava al cas de com m'estimava la noia en qüestió, per això li sabia tan greu ser la que certifiqués la inviabilitat a llarg termini del nostre projecte. Li vaig donar les gràcies pel diagnòstic admonitori i vaig prometre-li que ho tindria present.

I ho he fet. Des de llavors, cada u d'agost ho recordo. És el dia que celebro que, un temps després d'aquella famosa carta astral, vaig anar a viure amb la meva nòvia incompatible, avui fa exactament 17 anys. Potser sí que som molt diferents, però sembla que hem sabut trobar prou semblances per justificar la durada de la unió, una possibilitat que els cossos celestes no van tenir en compte.

M'alegro que la meva amiga em fes aquella carta astral, perquè ara tinc guardada en un calaix la prova que la nostra història amor desafia les estrelles. I això no tothom ho pot dir.

dimarts, 29 juliol de 2014

Lectures d'estiu (III): Totes les cançons parlen de tu

Us comentava l'altre dia un dels llibres "generacionals" que estava llegint. Avui ressenyaré el segon, Totes les cançons parlen de tu, també una primera novel·la, en aquest cas doble: de Xavi Sarrià, l'autor, i de Sembra Llibres, l'editorial que ha engegat Joan Carles Girbés (que, entre altres coses, té el dubtós honor de ser un dels responsables que el món hagi pogut gaudir d'invents com Mugrons de titani, El joc de Déu o miLLoringliX). 

Aquest llibre me'l vaig llegir pràcticament d'una tirada en un viatge València-Luton, i això ja indica que té bon ritme i t'explica una història interessant. És la d'un adolescent valencià dels anys 90 que viu en un barri obrer de la ciutat i està intentant muntar un grup de rock. És un retrat molt ben fet i molt viu d'un lloc i un moment concrets, que m'ha sorprès fins a quin punt és comparable al que passava una mica més al nord, al meu poble, on en aquella mateixa època molts també ens estrenàvem en el món de la música i les hormones mentre al nostre voltant la gent s'esbatussava en més o menys mesura.

No té pretensions de ser un llibre trencador, ni en el seu estil narratiu (eminentment funcional) ni en els seus personatges arquetípics (el protagonista, la noia que li agrada, l'amic que es fica en embolics...), però tot i això, en Sarrià sap com enganxar el lector dosificant acció, romanç i tensió de la manera adequada. Té molt de nostàlgic, a l'estil American graffiti, per entendre'ns, i encara que no parli ni de la nostra generació ni del nostre ecosistema, és fàcil sentir-s'hi identificat (com passava també amb la pel·li d'en Lucas).

En resum, un llibre que recomano per passar una bona estona, rejovenir uns quants anys durant unes hores (o saber com s'ho muntaven a finals del segle passat, si ara ets un adolescent ) i, fins i tot, deixar anar alguna llagrimeta al final. Un bon debut que mereixeria veure recompensada la seva vocació comercial amb vendes substancials als dos costats del delta de l'Ebre

divendres, 25 juliol de 2014

Lectures d'estiu (II): Cor mentider

Cor mentider és la segona novel·la d'en Marc Cerdó. La primera, Males companyies, la tinc per casa, comprada després de veure'n bones crítiques, però encara no l'he llegida; aquesta que ressenyo avui  li ha passat al davant. 

És un llibre interessant que s'acaba en un parell de sessions. La seva principal virtut: que està ben escrit. Cerdó juga hàbilment amb el llenguatge i les possibilitats narratives, sense creuar la barrera de l'excés, i això fa que, per mi, sigui un escriptor que caldrà tenir en compte. El seu principal defecte: que la història que explica no porta enlloc. Està farcida de tòpics (evito els spoliers, però penseu en la recent Dies de frontera, amb la qual comparteix també un cert aire postmodern) i personatges bidimensionals que no evolucionen gaire. I, malgrat tot, és una experiència recomanable. Les virtuts superen els defectes i l'argument es converteix en un pretext per una experiència literària de nivell força alt, cosa que avui en dia no és habitual.

Li seguiré la pista a en Marc Cerdó perquè quan trobi una història amb la substància que es mereix el seu estil (potser Males companyies?) el llibre que en sortirà segur que serà rodó. De moment, Cor mentider és una bona tarja de visita.

dimecres, 23 juliol de 2014

El gran homogeneïtzador

No m’interessa gaire el futbol. Miro algun partit del Barça de tant en tant, les finals, sobretot, o quan s’enfronta al Madrid, però para de comptar. A més, jugant-hi sempre he sigut bastant patata. Quan tinc temps, m’apunto a un partit de costellada amb uns estudiants de la meva universitat però el meu paper arriba justet als mínims per ser considerat digne. Faig servir l’excusa que em treuen gairebé vint anys per justificar el meu rendiment més aviat minso. Com que sóc el supervisor d’uns quants d’ells, no s’atreveixen a contradir-me i segueixen convocant-me. Així doncs, podríem dir que la meva relació amb l’esport rei és respectuosa però tirant a escassa.

Aquest estiu, però, s’han conjuntat un parell de circumstàncies que han capgirat l’ordre natural de les coses. Una és el Mundial, omnipresent a pantalles i converses de tot el planeta des de mitjans juny. L’altra és que el meu fill ja té gairebé set anys. Amb aquest còctel màgic, m’ha estat impossible ignorar el què ha anat passant a Brasil aquests dies, per molt que ho hagi intentat.

L’hereu de casa tampoc és gaire destre amb això de la pilota, per seguir la tradició familiar, ni tampoc té un interès desmesurat en aguantar noranta minuts mirant com vint-i-dos jugadors corren amunt i avall d’un camp d’herba, independentment del color de la samarreta que portin. Per això em va sorprendre quan fa unes setmanes va arribar a casa amb una grapat de cromos del Mundial. Estava molt emocionat: era la seva primera experiència amb aquest clàssic infantil de totes les èpoques (i països), i trobava fascinant el concepte de col•leccionar estampetes de senyors en calça curta. Tots hem passat per aquí un moment o altre, suposo. El detonant havia estat que els seus companys de classe feien intercanvis a les hores lliures, i per no quedar-ne socialment exclòs, s’hi va acabar enganxant.

Així és com l’hereu i jo hem hagut de fer un curset intensiu per almenys poder reconèixer algun dels jugadors dels cromos de l’àlbum. Hem acabat veient trossos de molts partits (un de sencer segueix sent massa, per ell i per mi) i comentant-ne animadament els detalls més interessants, com els curiosos pentinats d’algunes estrelles, la quantitat de tatuatges que un pot arribar a portar als braços o la formosa queixalada que Luis Suárez li va clavar a un italià. Amb l’adquisició d’aquest nou coneixement, ell s’ha sentit més integrat a les converses del pati i, de rebot,  jo a les de la feina.

Explico això perquè, malgrat les meves reticències, he hagut de reconèixer que una cosa tan poc rellevant per al futur de la humanitat com pot ser un esport té uns efectes homogeneïtzadors més potents que totes les bones intencions i les polítiques socials que un pugui dissenyar en un despatx. Durant unes setmanes cada quatre anys (o cada dos, si comptem les olimpíades, que tenen un impacte semblant), milions de persones al món sencer participen feliços d’una manera o altra en aquesta guerra incruenta entre nacions, independentment del seu origen, classe, cultura o religió, i donen sortida així a un esclat d’emocions pacífiques que d’altra manera segurament acabarien sense ser manifestades. La gent s’abraça, s’estima, s’odia i s’escridassa sense que (normalment) la sang arribi al riu, i així es completa aquest ritual periòdic de catarsi col•lectiva transversal que envaeix des dels patis d’escola a les sales de reunions de la City, passant per les faveles i les mansions. I mentre dura, els humans, oblidem les diferències que són sovint s’enarboren per alimentar conflictes innecessaris i ens sentim tots més propers.

El darrer cap de setmana ens vam seure l’hereu i jo a veure la final del Mundial i, tot i que ens vam avorrir sobiranament, ens vam sentir més part d’aquesta gran família tan propensa a tradicions estrambòtiques que és l’espècie humana. I això, de tant en tant, va bé.

[Publicat a l'Esguard del 16/7/14]

dilluns, 21 juliol de 2014

Ens acostem als límits...

Comencen a aparèixer a la xarxa mencions a la meva propera novel·la, escrita a mitges amb en David Bueno i l'Eduard Martorell, i que vam pre-presentar en societat fa uns dies (1, 2, 3, 4). Després de l'estiu us en donaré més detalls, però de moment, us deixo amb l'hipnòtic booktrailer que ha preparat l'editorial, en català i anglès.



Actualització:
-Ressenya del primer capítol a Libros con alma.

divendres, 18 juliol de 2014

Recull mediàtic del mes

Triple ració de ciència abans que us aneu de vacances, de les meves col·laboracions del cap de setmana passat:

El dissabte parlava, un cop més, a El Periódico dels trucs que fan servir les pseudociències per fer passar bou per bèstia grossa, comentant un cas proper recent (feu clic aquí).

El diumenge, a l'ARA, es publicava un article sobre un (polèmic) sistema per detectar terratrèmols que pot o no pot funcionar, però que si ho fa algun dia, seria un avenç important.

I també el dissabte feia la meva última col·laboració al Via Lliure (que podeu escoltar aquí), un resum de les notícies més desfassades dels tres anys i mig que ha durat la secció, més les quatre novetats de rigor. La Marta Cailà, presentadora del programa, plega aquesta setmana, així que m'acomiado jo també de la ràdio, almenys de moment. M'ho he passat molt bé fent el xou amb ella, per mi una gran professional i una persona excel·lent. Les seves preguntes espontànies i el seu bon humor han convertit aquesta col·laboració en una experiència sempre divertida i interessant, almenys per a mi. Sense aquest bon rotllo que hi ha hagut, la secció no hauria funcionat ni la meitat de bé. La trobaré a faltar! Durant l'agost, doncs, no hi haurà més ràdio (ni n'hi haurà en un futur proper...), però encara em podreu trobar a El Periódico i, segurament, també a l'ARA

Acabo el recull amb l'entrevista que em van fer abans d'ahir al Matí de Catalunya ràdio, on vaig parlar una miqueta de tot amb en Marc Garriga (a la foto de la dreta), el presentador d'estiu, des del càncer a les fabuloses Panteras Rosas (dos temes que no tenen res a veure). Si escolteu les bromes que em fan al principi entendreu les dues suculentes fotos que il·lustren aquest post...




dimarts, 15 juliol de 2014

9 anys


El dia 11 el bloGuejat va fer 9 anys, tota una eternitat. Seguim aguantant, tot i que això dels blogs sembla que, en general, ha perdut gas. Es nota que el format està passant de moda i l'activitat frenètica de la catosfera de fa només tres o quatre anys sembla que s'ha esbravat una mica. El twitter, l'instagram i fins i tot el facebook s'emporten la majoria de tràfic avui en dia. No passa res: jo seguiré penjant coses mentre hi hagi gent que es passi per aquí per llegir-les (i potser fins i tot si no n'hi ha cap!), sense deixar de ser actiu a les xarxes on mana la brevetat.

Una mica d'estadístiques, com cada any. Aquesta segona etapa del blog, començada fa sis anys, ja porta 930 entrades i més de 204.000 visites. No sé si és molt o poc comparat amb altres blogs de veterania i ritme simil·lars, però mira, aquí ho deixo. He continuat baixant el meu ritme de publicació, que ha passat dels 120-130 posts dels darrers dos anys als 82 del 2013. És un número que puc compaginar millor amb les meves obligacions laborals i que encara em permet ressenyar llibres, parlar de burrades diverses i anar penjant les col·laboracions que faig a la premsa i mantenir els meus lectors al dia dels llibres que vaig publicant (després de vacances tornarà a sortir el tema, amb un parell de novel·les comunitàries que han d'arribar a les botigues si tot va bé i un aniversari que em fa especial il·lusió). Esperem no baixar gaire més d'això.

A l'agost tornaré a programar reposicions, per quart any consecutiu, aquest cop començant amb els greatest hits de l'any 2011. Si encara esteu per aquí, ja anirem parlant. I si esteu de vacances, que les gaudiu al màxim. Com sempre, un milió de gràcies per fer un cop d'ull al bloGuejat!