divendres, 5 de febrer de 2016

Crítiques, entrevistes i altres coses

Algunes coses que han passat darrerament:


Fa uns dies, vaig parlar amb el Xavier Aliaga de ciència i literatura, un tema que ja sabeu que m'encanta, per a un article que va publicar a El Temps. Per altra banda, la Sílvia Cantos parla del Sóc un animal al seu blog, i va convidar els autors al seu programa de ràdio (jo m'ho vaig perdre, per desgràcia, però es pot escoltar aquí). Al XeXu també li ha agradat el segon volum de l'Arman (estem repassant galerades del tercer ja, aviat a les vostres llibreries preferides!). I, finalment, m'ha arribat també una bona crítica d'Hipnofòbia al goodreads, que sempre s'agraeix.

I per acabar-ho d'arrodonir, l'AELC ha triat el bloGuejat com a Blog de la setmana. Moltes gràcies!

dimecres, 3 de febrer de 2016

Ressenya: Tot és al teu cap


Us volia parlar avui d'un llibre de divulgació que toca un tema interessant: el component mental de les malalties. A la coberta parlen de malalties "imaginàries" però crec que no és la descripció adequada. Potser no tenen una base física (sinó que neixen dins de la ment del pacient) però són malalties ben reals, sobretot pels qui les pateixen. El llibre està escrit d'una manera clara i directa, basant-se en casos clínics, i es nota que l'autora domina el concepte (al cap i a la fi, es dedica precisament a l'estudi d'aquestes malalties). El seu punt de vista ha despertat molta polèmica, sobretot pel capítol que fa referència a la síndrome de la fatiga crònica i els seus derivats. Molts dels malalts no comparteixen com classifica i descriu aquestes condicions, i han respost enfurismats a les xarxes.

Però  el llibre val la pena independentment de si combregues al cent per cent amb el que l'autora diu en alguns dels capítols, sobretot pel tractament humà que fa de les històries i per adonar-nos del poder que té el nostre cervell sobre la fisiologia del cos. És una lectura instructiva i distreta que es llegeix bé i ràpid, no se li pot demanar gaire més  una obra de divulgació. L'editorial em va fer arribar el llibre i em va demanar si podia escriure'ls quatre paraules per ajudar a promocionar-lo en cas que m'agradés.  Com que vaig trobar que realment valia la pena, els vaig escriure això, que crec que resum bé l'essència del llibre:

"L'autora té la rara habilitat de saber convertir les seves experiències com a neuròloga en històries emocionants, que fascinen i instrueixen a parts iguals. Un llibre que explora la part més humana de la medicina per ajudar-nos a entendre millor la complexa relació entre la ment i el cos"

dimarts, 26 de gener de 2016

Déu i el naixement de la justícia

Un dels problemes que s'ha plantejat la filosofia al llarg dels segles és fins a quin punt l'home és un animal moral. ¿Naixem amb un sentit de justícia imprès als circuits o l'adquirim gràcies a la socialització? És un interès comprensible, perquè aquesta és una de les baules essencials per a la cooperació entre humans, sense la qual no podria existir cap forma de cultura o progrés. Com en molts altres terrenys que abans estaven reservats a pensadors que proposaven hipòtesis en un entorn purament teòric, ara la ciència ens permet atacar aquesta mena de dubtes utilitzant una aproximació experimental, centrada en dades reproduïbles, que ens proporciona respostes més ajustades a la realitat que les que donaven els filòsofs clàssics.

Un d'aquests estudis el van fer recentment un grup de psicòlegs dirigit per Katherine McAuliffe, del Boston College, a Massachusetts. El seu objectiu era entendre a quina edat es forma el concepte de justícia en la nostra ment i si hi ha diferències que vinguin determinades per l'entorn cultural. Moltes de les anàlisis sobre el tema s'han limitat a examinar els habitants de zones industrialitzades d'Occident, és per això que aquest cop van optar per agafar prop de 2.000 nens de set països diferents, distribuïts en tres continents (els Estats Units, Cana-dà, Mèxic, Perú, l'Índia, Senegal i Uganda), i amb varietat de religions (catòlics, protestants, hindús, musulmans) i entorns (rural, urbà). Tenien edats compreses entre els 4 i els 15 anys, i els van agrupar en parelles.

Un dels voluntaris escollia com s'havia de repartir unes llaminadures: a parts iguals o la majoria per a un d'ells i només unes quantes per a l'altre. El seu company havia de decidir llavors si acceptava l'oferta o no. Si deia que sí, es podien menjar els caramels que els havien tocat; en cas negatiu, cap dels dos rebia el premi. L'exercici permet comprovar d'una manera senzilla les bases morals dels nanos, ja que els repartiments desiguals generen respostes de rebuig amb més freqüència quan es comença a tenir clar el concepte del que és just i del que no.

Els resultats de la prova, publicats a la revista Nature el novembre passat, són interessants. Per començar, els nens de tots els països analitzats rebutjaven els oferiments que els posaven a ells en desavantatge, no gaire sovint quan tenien quatre anys però cada cop més a mesura que augmentava l'edat dels participants. Aquest increment era sempre obvi, encara que a llocs com Mèxic evolucionava lentament.

D'aquí es pot deduir que el sentit de justícia apareix transversalment i aproximadament a la mateixa edat, i també que les normes s'acaben solidificant pels volts de l'inici de l'escolarització bàsica. Però als Estats Units, al Canadà i a Uganda sorgia un altre fenomen: els nanos més grans també deien que no si els beneficiats en la proposta del repartidor eren ells mateixos.

Queixar-se per rebre un tracte injust és una reacció universal i espontània que es desenvolupa ben aviat, mentre que l'impuls de defensar el proïsme tarda a emergir, segurament perquè depèn de factors culturals. Cal tenir present que la majoria de països exhibeixen aquesta segona variant de justícia. Això vol dir que en els casos que no es forma durant la infantesa, ho deu fer a partir de l'adolescència. Que el sentit del que és just variï segons les societats, almenys en els matisos, ja se sabia. Però aquest estudi demostra que les discrepàncies són evidents des dels anys formatius i que, tot i que algunes parts del concepte es diria que tenen una forta influència cultural, altres potser no tant.

Es podria pensar que un motiu de les divergències és la varietat en les religions que han alimentat la creació de les diverses cultures. Però malgrat que les creences semblen diferents, totes tenen una cosa en comú: l'existència d'una o d'unes quantes entitats omniscients que castiguen els qui es desvien del que és just. En canvi, en els grups d'humans primitius, poc nombrosos, les divinitats estaven més lligades a la naturalesa i menys a les relacions socials.

Malgrat tot el mal que la religió organitzada ha fet al llarg dels segles, alguns proposen que va tenir un paper indispensable al principi de l'establiment de les diverses societats, reforçant la implantació d'un sistema just que permetia la cooperació a gran escala. Possiblement degut a aquesta necessitat ara entenem la justícia de manera similar arreu del món. Els animals, almenys els més evolucionats, també tenen un concepte de justícia primari. Però potser el que ens diferencia dels animals és que hem aconseguit creure en déu(s) autoritaris, en el format que sigui, i sota la seva vigilància hem sigut capaços de bastir un teixit social enormement complex. 

[Publicat a El Periódico el 24-01-16. Versión en castellano.]

dimarts, 19 de gener de 2016

Un altre inimitable


The Eagles em van agradar abans que Bowie i van ser una banda sonora important de la post-adolescència. Un grup molt sòlid, uns músics (i unes veus) impecables i uns grans compositors. Amb el meu primer grup ens fèiem un tip de tocar (molt malament) l'Hotel California... 

Glen Frey, guitarrista, cantant i co-líder del grup va morir ahir, i suposo que no se'n parlarà tant com d'en Bowie, magrat que deuen haver venut tants discs com ell. Està clar que no era tan innovador: els Eagles tota la vida van fer el mateix. Casualment, he escoltat (per enèssima vegada) tots els àlbums clàssics dels Eagles, seguits un darrere l'altre, mentre muntava mobles d'Ikea aquestes últimes setmanes (l'hereu creix i se li havia de canviar l'habitació). Continuen sent genials (i fan que qualsevol tasca pesada sigui més suportable).

Acabo amb aquesta canço, que és una de les meves preferides de les que cantava Frey (junt amb la que he posat al principi):

dilluns, 11 de gener de 2016

Inimitable



David Bowie (1947-2016) 

El vaig descobrir en la seva etapa més pop, per això he escollit aquest vídeo. Després vaig anar-me trobant les seves altres personalitats, totes elles espectaculars, i em vaig acabar comprant tots els seus discs. Un gran artista, fins a l'últim CD.

dijous, 7 de gener de 2016

El problema de la literatura catalana

Ja l'he trobat. El problema de la literatura catalana, vull dir. Després de veure sèries com Californication o la segona temporada de The Affair, m'he adonat que hi ha una cosa que els passa als autors americans que a casa nostra és impensable: quan aquesta bona gent fa presentacions dels seus llibres, sempre apareixen unes senyoretes que, a part d'anar de modernes i intel·lectuals, són d'allò més sol·lícites. Les pobres amb prou feines es poden contenir mentre l'autor parla i, al final, s'acaben llançant als seus braços preses d'una passió desaforada. En canvi, nosaltres, quan presentem llibres, com a molt tenim els quatre amics de sempre que ens venen a veure amb desgana i encara es queixen si no hi ha piscolabis (potser les patums nostrades tenen més sort en aquest camp, no ho sé, jo parlo de la resta). I clar, el que passa és que estem molt menys motivats que els nostres homòlegs transatlàntics. No és estrany que la qualitat de la producció al final decaigui.

Així doncs, penso que el que ens cal per a tenir una literatura de nivell internacional és que tots hi posem una mica de la nostra part per incentivar la creativitat. I abans que m'acuseu de masclista, deixeu-me aclarir que proposo que fem extensiu aquest programa de bonificacions als dos gèneres. El proper cop que aneu a la presentació del vostre autor/a preferit/da, passeu-li el vostre número de telèfon envoltat de tot de cors! Demaneu-li que us signi no el llibre sinó, en sessió privada, un racó ocult de la vostra anatomia! O, directament, proposeu-li una rebolcada ràpida i literària als lavabos de la Laie!  Estic segur que aviat en podrem notar els efectes positius i, en menys d'una dècada, tindrem un autor o autora recollint la medalleta a Estocolm, que ens fa molta falta.

dimarts, 5 de gener de 2016

El plaer psicològic de menjar

Nauru és una illa de la Micronèsia de poc més de vint quilòmetres quadrats, que té el dubtós honor de ser el lloc del món on hi ha un major percentatge d’obesitat: gairebé el 95% dels seus deu mil habitants. No és tan sols un problema local: de la llista dels deu països amb més obesos, vuit són illes del Pacífic. Aquesta coincidència es pot explicar perquè els primers humans que van arribar-hi van haver de sobreviure una llarga travessa marítima, durant la qual van morir de gana la majoria d’exploradors. Només els qui tenien la sort de poder passar amb menys menjar se’n van sortir. Això és un exemple d’embut evolutiu, un fet dramàtic puntual que selecciona els individus més adaptats a les condicions extremes de l’entorn, en aquest cas la manca d’aliments. Però amb el pas dels anys, el metabolisme lent dels colons que havien aconseguit establir-se a les illes s’ha tornat en contra d’ells. Quan van adoptar la dieta occidental moderna, tan hipercalòrica, van començar a acumular els excedents en forma de greix. El resultat és una epidèmia de malalties relacionades amb un elevat índex de massa corporal, que fa que l’esperança de vida d’aquestes poblacions hagi baixat en picat.

Aquesta història s’explica a les universitats no tan sols com a exemple pràctic de com els humans estem sotmesos a les lleis de la selecció natural, com qualsevol altre ésser viu, sinó també com a prova de la importància que té el metabolisme de cadascú en el manteniment d’un pes ideal. Hi ha gent que amb poques engrunes satisfà els requeriments metabòlics basals del seu cos (i, com els colons de la Micronèsia, s’engreixa de seguida), mentre que altres necessiten ingerir molt més per cobrir els mínims. Ser de les primeres ha estat un avantatge durant la major part de la història de la humanitat, quan tenir un plat a taula tres cops al dia es podia considerar un luxe per a molta gent. En canvi, ara són les segones les que es poden considerar afortunades, perquè eviten els nombrosos conflictes derivats del sobrepès.

Tot i que podria semblar que acabem de reduir la  greu plaga d’obesitat que pateixen els països desenvolupats a una simple predisposició bioquímica i genètica, la realitat és que el problema és sobretot psicològic. Mengem perquè tenim sensació de gana, és cert, però un cop superada la necessitat primària d’alimentar-nos, entrem en una fase de recompensa semblant a la que obtindríem amb qualsevol droga: atipar-se és en un plaer neurològic. És la manera que té la naturalesa d’assegurar que acumularem energia per quan vinguin temps difícils. Estem biològicament programats per menjar tant com podem quan n’hi ha l’oportunitat, per això ens costa molt resistir-nos-hi. L’evolució no havia previst que aconseguiríem solucionar amb tant encert el problema de l’escassetat habitual de recursos, i ara en patim les conseqüències.

Si tenim això present, entendrem que els règims funcionen o no depenent sobretot de com resolen el factor psicològic. Aprimar-se és només una qüestió d’ingerir menys calories de les que gasta el cos, no hi ha cap altre truc, però això és més fàcil dir-ho que fer-ho, sobretot si ets dels “afortunats” que tenen un metabolisme al ralentí. Lluitar contra l’impuls de continuar menjant pot ser una autèntica tortura. Un estudi recent aparegut a la revista Cell el mes passat pot haver trobat la solució definitiva. Estudiant les dietes i les reaccions biològiques de 800 voluntaris, uns científics del Weizmann Institute d’Israel es van adonar que els nivells de glucosa en sang varien molt de persona a persona malgrat haver ingerit els mateixos aliments. La conseqüència és que la sensació de sacietat, que ve determinada precisament per la glucosa, és molt diferent. Això vol dir que mentre algú es pot sentir pleníssim menjant un bistec, a un altre li semblarà poca cosa, tot i que l’energia consumida és exactament igual. Així doncs, el règim perfecte serà el que aconsegueixi atipar-te amb el menor número de calories possible i, segons aquest estudi, això requeriria personalitzar al màxim el tipus d’aliments per trobar quins et fan pujar més la glucosa.

Espero no haver-vos amargat el que queda de festes nadalenques amb aquestes disquisicions sobre règims ideals i obesitat. Tot i que és cert que és un problema important al qual no prestem prou atenció, no passarà res si avui ens lliurem, un cop més, als excessos propis de les festes i a gaudir del plaer d’acumular milers de calories (acompanyats dels éssers que estimem, que també ajuda). Però a partir de demà passat, seria desitjable que intentéssim tornar a fer bondat amb constància. Ens hi juguem la salut.

[Publicat a El Periódico el 30-12-15. Versión en castellano.]

divendres, 1 de gener de 2016

dijous, 31 de desembre de 2015

Resum de l'any

Com és tradició, acabo l'any amb un breu resum del que m'ha passat en aquests darrers dotze mesos des del punt de vista literari. A nivell personal ha sigut un any complicat, per molts motius, però pel que fa als llibres, no em puc queixar. Sobretot he recollit els fruits de l'any "sabàtic" que m'he pres del món adult per poder-me dedicar a la literatura juvenil i infantil amb una mica de calma.

Els tres llibres nous que he publicat el 2015 han sigut precisament d'aquest gènere: un amb el Sebastià Roig (El secret de la banya enbruixada) i dos amb en Lluís Llort (els primers volums de la col·lecció Sóc un animal, il·lustrada pel Sergi Càmara i editada simultàniament en tres de les quatre llengües ibèriques). Totes dues iniciatives ens han donat diverses satisfaccions, entre elles haver estat escollides pels seus respectius editors en el recull que feia Vilaweb dels millors llibres de l'any. A més, El secret de la banya embruixada va quedar tercer en la seva categoria als premis de Llegir en cas d'incendi. A part d'això, vaig contribuir a la macroantologia que van fer les Males Herbes sobre viatges en el temps, Punts de fuga, l'única cosa "per grans" que he publicat aquest any.

També és tradició fer previsió de futur. De cara al 2016, ja tinc uns quants llibres programats, que significaran el meu retorn al costat adult i (per primer cop des del 2012, ja tocava) als llibres en solitari. Per començar, torna a tocar obra de divulgació (en publico una cada dos anys des del 2008), que aquest cop serà sobre un dels meus temes preferits, l'envelliment, i, com que està esponsoritzat per un diari espanyol, tindrà la peculiaritat de ser el primer text llarg que he escrit directament en castellà. A part, a la segona meitat de l'any sortirà una mena de biografia/autobiografia, que també té força ciència, per una nova col·lecció molt interessant i innovadora d'una editorial catalana. De moment no us en puc explicar res més, només que és un llibre molt especial i que em fa molta il·lusió. Ah, i no deixo del tot el tema juvenil/infantil, ara que he agafat embranzida, perquè per Sant Jordi es publicarà el tercer volum de Sóc un animal i una mica més tard apareixerà la segona aventura d'en Biel i en Picapoc, el marcianet que vam parir amb la Carme Sala. A part d'aquests quatre volums, que em permetran batre el meu rècord personal de productivitat si res no es torça, tinc un parell o tres de projectes en marxa, que ja veurem quan cristal·litzaran, entre ells la meva quarta novel·la, bastant avançada ja. Però d'aixo ja hi haurà temps de parlar-ne.

Mentrestant, segueixo al mateix ritme al blog, amb una vuitantena d'entrades a l'any, que és tot el que puc assumir de moment. Espero poder continuar donant la tabarra i que ens seguirem veient per aquestes planes... Fins l'any que ve!

dimarts, 29 de desembre de 2015

In between days

M'agrada aquesta setmana entre Nadal i Cap d'any. Són uns dies estranys, com si tot estigués en pausa. Els qui fan vacances es troben entre dues celebracions, dies sense cap àpat programat, sense res especial a l'agenda, comptant les hores per acabar l'any sense un pla a seguir. Els qui treballen ho fan a mig gas (excepte, suposo, a les botigues), en oficines fantasma plenes de cadires buides (que, de fet, és com es treballa millor). Jo sóc d'aquests últims i aprofito per posar-me al dia de tot de cosetes que m'havien quedat pendents, que em va molt bé. És una sensació agradable.

La setmana passada sí que estava de vacances-llampec, tornant a casa com els turrons per celebrar les festes de guardar amb la família, aquells famosos dinars amb el consogre del PP, l'altre que simpatitza amb la CUP, el cunyat que vota Ciutadans i el sector multicultural del JxS, tots bevent i menjant amb harmonia al voltant de la mateixa taula sense tirar-se els plats pel cap, malgrat el tòpic que volen vendre els unionistes. Una de les coses que vaig fer entre una celebració i una altra va ser portar l'hereu a la catedral de BCN, que no l'havia vista mai. Jo no hi havia entrat des que s'ha de pagar, de fet, i em vaig endur la sorpresa de descobrir que es podia pujar a la teulada, on una bastida de ferro, una mica nyigui-nyogui, et permet fer de colom una estoneta. Les vistes són impressionants, com podreu veure aquí sota, valen la pena els set euros que costen.







dimecres, 23 de desembre de 2015

Ressenya: L'ànima de l'assassí


Us parlaré avui d'un llibre curiós. És L'ànima de l'assassí, el debut en el camp de la novel·la del Toni Arencón. Dic curiós perquè es presenta com una novel·la negra, amb un crim i unes investigacions que no desentonarien en una història d'Edgar Allan Poe, però en realitat és un retrat d'un personatge històric fascinant, en Mariano Cubí, que en Toni ens presenta com una barreja de Sherlock Holmes i Houdini, un xarlatà de fira faldiller i terriblement intel·ligent que es veu immers en un assassinat a la Barcelona de finals del segle XIX. És el mateix escenari que tants èxits li va donar a La mala dona, però més escorat cap al luxe de la zona alta que cap a la sordidesa del Raval.  

L'exercici que fa en Toni recorda el llibre que comentava fa poc d'en Sebastià Roig i el Toni Benages. De la mateixa manera que aquests dos trapelles convertien Francesc Pujols en un detectiu sobrenatural, aquí tenim en Mariano Cubí esquivant marits banyuts i agents de policia per poder resoldre el misteri de la terrible mort d'una jove de classe alta, mentre intenta guanyar-se la vida i el prestigi amb la frenologia. És un bon senyal que estiguem perdent-li el respecte a les nostres figures històriques i ens comencem a atrevir a ficar-los en tota mena d'embolics, com fa anys que estan fent els anglosaxons.

Però qui s'esperi simplement una novel·la de misteri en quedarà decebut. El cas que ocupa el temps d'en Cubí en el llibre apareix sobretot al principi i al final, d'una forma relativament breu (amb l'esperat gir inesperat per acabar, com manen els canons). El gruix del llibre és una biografia apòcrifa, divertida i irreverent d'un personatge que té molt de suc i del qual he de confessar que desconeixia què havia fet per merèixer un carrer a nom seu al nomenclàtor barceloní. Sens dubte sí que es mereixia un llibre com aquest. Trobo que potser agradarà més als fans de la novel·la històrica que no pas als del gènere negre, perquè hi trobaran el retrat d'una època amb tot luxe de detalls (l'autor ha fet una feina de documentació impecable, fins al punt d'emprar un català carregat de noucentismes per ambientar millor la història), però si més no, se li ha de reconèixer el mèrit de ser un llibre ben original.

dimarts, 22 de desembre de 2015

Ressenya: Va com va!

En Joaquim Carbó és un clàssic de les nostres lletres, molt prolífic, tot i que el coneixem sobretot per la seva vessant d'autor juvenil. No és d'estranyar, perquè és el responsable d'uns quants clàssics. La meva generació ha crescut llegint primer La colla dels deu o les aventures d'en Felip Marlot, i després les novel·les d'en Pere Vidal i les seves "cases". Són llibres que van omplir un forat important en un moment clau de la nostra història, com també va passar amb els reculls de l'Ofèlia Dracs, el col·lectiu del qual formava part en Carbó, que van obrir la porta a la literatura de gènere, pràcticament inexistent en aquells moments en català. Per no parlar de la feinada que va fer en Carbó, junt amb molts d'altres, a Cavall Fort, una altra eina imprescindible per entendre com ha arribat fins aquí la nostra cultura.

Malgrat que ja té assegurada la seva entrada a l'enciclopèdia, en Carbó continua donant guerra a tots els fronts, i aquests últims anys ha publicat llibres de tota mena, fins i tot unes delicioses memòries. L'últim d'ells és el que us volia comentar avui: Va com va!, que han editat, un cop més, els visionaris de les Males Herbes. He de començar dient que m'he divertit molt llegint-lo. És talment com si el Felip Marlot, aquest detectiu de barri un punt surrealista, s'hagués fet gran de cop i volta i ens el trobéssim convertit en un perdedor, brut i deixat, bevedor i faldiller, que en té prou solucionant els problemes dels veïns a canvi de quatre duros per anar tirant (o fins i tot un esmorzar pagat). Aquí hi ha molt més sexe i violència, com és natural, però la base és la mateixa: un sentit de l'humor molt afilat i una gran capacitat d'observar el seu entorn i fotre-se'n del mort i de qui el vetlla.

La novel·la és, de fet, un mena de recull de contes (els "casos" del protagonista, uns de llargs, altres de gairebé només un paràgraf) enllaçats de forma desordenada, com s'escau amb el personatge, a partir d'un llarg monòleg interior. Estan relacionats amb temes actuals (hi surt la crisi, els bancs, els estafadors, els qui no paguen les factures, els qui no arriben a final de més, els incívics, la policia...), tots ells narrats des del punt de vista d'aquest Equalitzador de pega que si s'hi implica no sol ser per altruïsme, sinó perquè no li queda més remei.

És un llibre que agradarà els qui aprecien la vessant juvenil de l'autor, perquè hi reconeixeran els elements que els van fer passar bones estones quan eren joves, ara adaptats als nous temps, però també a qualsevol que sàpiga apreciar l'humor subtil (i un pèl gamberro) amb una bona dosi de crítica social. Només puc repetir  per acabar que a mi m'ha agradat molt (un altre que he votat a la llista dels millors de l'any d'El Periódico).

dilluns, 21 de desembre de 2015

Els temps canvien

[No, no parlaré dels resultats de les eleccions espanyoles, un canvi que, malgrat hagi certificat la mort aparent del bipartidisme, segurament ho deixarà tot igual. Avui el tema és un altre.]

Fa uns anys, em feia il·lusió rebre trucades d'amics i parents que se'n recordaven del meu aniversari i volien felicitar-me. Ara, les felicitacions m'arriben per facebook, twitter, instagram i whatsapp (i alguna també cau als comentaris d'aquest blog o per email, cada cop menys). De trucades, aquest any només n'he rebut una (sempre queda algun nostàlgic...).


Un efecte secundari de les felicitacions per xarxa és que l'endemà del meu aniversari em puja el klout una mala cosa: aquest cop, de 62 a 65 (pels no iniciats, gairebé tres punts quan estàs a mitjan seixantes són força difícils d'aconseguir). El klout és un número que se suposa que mesura la teva presència a les xarxes, i no té més importància que la de ser el resultat d'un algoritme com qualsevol altre, però segons diu la wikipèdia, en alguns llocs s'ha fet servir per valorar candidats en entrevistes de treball. Si mai he de demanar feina, el millor dia per fer-ho serà el 19 de desembre, està clar. Gràcies a tots per contribuir a aquest inesperat regal d'aniversari.

divendres, 18 de desembre de 2015

45


Això ja comencen a ser xifres respectables. Miraré de fer com els de la foto per veure si avui puc mantenir l'esperit ben viu!

dijous, 17 de desembre de 2015

La impaciència humana

“Global” és la paraula que millor descriu el món contemporani, un planeta on les fronteres que hi hem dibuixat no són tan impermeables com ens pensàvem, i on el que fem en un racó té profundes implicacions en tots els altres. De la mateixa manera que un virus nou que apareix a Mèxic tarda només dies a veure’s a la Xina, com en el cas de la pandèmia de grip del 2009, una acció local pot tenir implicacions mundials molt profundes. N’hem de ser conscients, perquè no podem continuar vivint al segle XXI pensant que les normes de joc del segle passat encara són vigents. 

Aquesta reflexió es pot aplicar als conflictes geopolítics recents, molts d’ells nascuts d’intervencions més o menys benintencionades que es van fer sense pensar prou en les conseqüències. Per exemple, quan als Estats Units els va semblar encertat ajudar als mujahidins d’Afganistan a lluitar contra la Unió Soviètica, no se’ls va ocórrer que estaven alimentant l’embrió d’un moviment fonamentalista, els talibans, que tots sabem el mal que han fet després. També van ser els americans els que van pensar que envair Iraq els permetria estabilitzar i controlar una regió conflictiva, però el desastre d’aquella ocupació ha acabat propiciant l’expansió de l’Estat Islàmic i de l’extremisme que representen. Malgrat que hi ha idees que semblen molt bones, com enderrocar dictadors de la categoria de Hussein o Gaddafi, no preveure’n els efectes a llarg termini acaba fent que sigui molt pitjor el remei que el mal. I al final rebem tots.

A pesar de totes les advertències històriques, seguim buscant solucions simples a situacions terriblement complexes. Ho hem vist darrerament amb l’allau de reaccions als atemptats a París, tan diverses com ingènues: cal intensificar els bombardejos a Síria; cal deixar de bombardejar Síria; cal tancar fronteres perquè no entrin refugiats radicals; cal obrir fronteres i per a què tots els emigrants se sentin benvinguts i no tinguin la necessitat de radicalitzar-se. Etcètera. Com si res d’això, per si sol, fos suficient per esborrar del mapa una crisi que s’ha gestat gràcies a dècades de decisions curtes de vista.

Potser el problema és que som una espècie massa impacient. Seria una manera d’explicar que tinguin tant d’èxit propostes ridícules com les del Front Nacional a França o del Donald Trump als Estats Units, que ens volen vendre uns pegats tan inútils com impossibles d’aplicar. L’única virtut que tenen les seves estratègies és la de presentar sortides que semblen ràpides i satisfactòries. Perquè el votant mitjà vol una resposta immediata a les seves preocupacions. Si pot ser avui, millor que no pas demà. Per això rebroten els populismes en moments d’especial tensió, quan no tenim ni el temps ni les ganes per escrutar amb calma si el que ens proposen és lògic o factible. Si no fos així, tothom entendria que prohibir l’entrada al país als musulmans, com proposava Trump fa uns dies, no és la manera d’aturar el terrorisme (especialment als Estats Units on, històricament, la majoria de morts per atacs d’aquesta mena han estat causats per individus blancs i cristians). És una mica com els jocs de mans dels mags, que funcionen si te’ls vols creure i no els estudies amb atenció. 

Els populismes són una mena d’homeopatia política que promet la lluna sense necessitat de demostrar que té un principi actiu que funciona de debò. I ens prenem la pastilla convençuts que acabarà d’una vegada amb els nostres mals. Ha passat moltes vegades, està passant ara i tornarà a passar en el futur. No n’aprenem. Però esperem que un moment o altre s’acabi imposant el seny, tant entre els votants com entre els qui tenen prou poder per fer alguna cosa útil de veritat, i puguem sortir airosos d’aquesta mena de guerra mundial dilatada que estem vivint.

[Publicat a la revista Esguard, 16/12/15]

dilluns, 14 de desembre de 2015

Ressenya: Sota l'asfalt

L'any passat, just per aquestes dates, us parlava de l'últim llibre d'en Llort, i us deia que m'havia agradat molt. Tenim la sort que l'autor està passant per una època especialment productiva, sense que això afecti la qualitat, i avui us volia recomanar el que ha publicat fa unes setmanes: Sota l'asfalt.

En aquest llibre, en Llort s'allunya una mica de la particular línia negra que està seguint darrerament (iniciada amb èxit amb Si quan et donen per mort un dia tornes i continuada a Herències col·laterals) per explicar-nos un intens viatge subterrani. Un viatge una mica especial, perquè ho és en tots els sentits de la paraula. Per entendre'ns, és com si Elmore Leonard hagués reescrit The bell jar condensant-ne l'acció en una sola nit i tots els escenaris en una línia de metro.

La barreja a mi m'ha agradat molt. Té les dosis exactes de misteri, acció, violència, sexe i paranoia per fer que la lectura se't passi volant. Els qui heu llegit altres novel·les del Llort ja sabeu que és un narrador dinàmic i sense concessions, i aquí ho continua demostrant. Ell mateix ha dit que la seva intenció era "escriure una mena de 'thriller' amb elements de sèrie B. Com un 'fast food' però amb alguns ingredients més gourmet", però penso que amb aquesta descripció es queda curt. No és tan fàcil explicar la progressiva descomposició mental d'un personatge, i en Llort demostra que té prou ofici per sortir-se'n airós. A més, l'aparença de thriller i les escenes de mastegots amaguen en realitat una història iniciàtica, una mena d'Odissea sense retorn a Ítaca, amb moltes capes, que agradarà al lector més exigent que es vulgui deixar arrossegar en aquest descens als inferns.

Potser Sota l'asfalt no és un llibre tan assequible com els seus dos predecessors, i sens dubte és molt menys canònic, però si voleu llegir una història negra, dura, original, amb rerefons i algunes sorpreses, aquesta us pot agradar. A mi em va deixar una sensació d'inquietud i satisfacció a la vegada que feia temps que no sentia. Per això l'he acabada votant com un dels meus llibres favorits de l'any a la llista que publicarà El Periódico un dia d'aquests. 

dimecres, 9 de desembre de 2015

Algunes coses que han passat...

Últims dies de l'any i últimes cosetes que surten a premsa i per internet. Us les resumeixo, per si a algú li interessa.

Aquí teniu un article a l'ARA on explico que l'Estació Espacial està plena de microbis potencialment perillosos (pobres astronautes...). I en aquest altre explico un nou treball que confirma el que fa temps que diem els qui treballem en aquest tema: prendre antioxidants no sembla una bona idea.

Mentrestant, a Tumateix llibresLlibres i punt! i Un abrazo lector comentaven les aventures de l'Arman que, insisteixo, són els llibres perfectes per regalar a la canalla aquestes festes. 

I al IKB+, el blog de l'Institut Castellbisbal, recomanaven Els límits de la vida (un llibre que l'any que ve hauria de sortir en dues traduccions noves). Entre les coses maques que hi diuen:
Aquestes pàgines contenen una història intensa i emotiva, en la que qualsevol jove hi reconeixerà sentiments i preocupacions properes, un llenguatge com el que ells utilitzen, un missatge preciós i, tot plegat, acompanyat de la música de Coldplay i Muse. Com no els ha d’agradar!
I acabo amb la notícia que Feréstecs, el booktrailer d'Ullals (el segon que ens arriba en pocs dies!) que van preparar Isabel Calle Galan, Andrea Molina Martínez i Diego Pérez García, ha guanyat el premi  a la creativitat de la tercera edició del premi que organitza el Servei de Biblioteques de la Generalitat. Aplaudiments pels autors! Us el deixo aquí.

dimarts, 1 de desembre de 2015

La tirania de la bellesa

La bosquerola emmascarada és un petit ocell que viu a Amèrica. Es caracteritza perquè llueix unes plomes negres al voltant dels ulls (la màscara) i d'un groc intens damunt del pit. Fa uns mesos, uns científics van descobrir que, a la zona de Nova York, les femelles preferentment trien per aparellar-se els mascles que tenen la taca groga del pit més gran i brillant. En canvi, a Wisconsin, es fixen més en la mida de la màscara. Tot i que a primera vista pugui semblar un fet trivial, aquest descobriment confirma, una vegada més, la importància biològica de la bellesa i ens permet fer dues consideracions.

La primera, l'aleatorietat aparent de les lleis de l'atracció. Sembla que només l'atzar pugui explicar que comunitats de la mateixa espècie tinguin gustos estètics tan diferents pel sol fet de viure uns centenars de quilòmetres a part. I la segona, que en el fons tot això no és tan arbitrari com sembla: el que veiem a la superfície és un reflex del que passa a dins del cos. En el cas de les bosqueroles, s'ha comprovat que les dimensions i qualitat tant de la màscara negra com del pit groc s'associen a tenir un sistema immunitari més potent, un tret que demostra bona salut i garanteix millor descendència.

Aquest és un bon argument per desmuntar la màxima que diu que la bellesa física és només un tret superficial. Al contrari: normalment sol ser la manifestació visible d'alguna característica amagada, però biològicament molt rellevant, que permet reconèixer els individus més aptes per procrear. Els principis que regeixen el comportament dels ocells els veiem també en la resta d'animals que es reprodueixen sexualment, entre ells nosaltres mateixos. Des de les bosqueroles fins als paons, passant per les papallones o els humans, l'interès que sentim per la bellesa del sexe contrari, ja siguin les vistoses plomes d'una cua, els dibuixos d'unes ales, o l'amplada d'uns malucs, determina com combinarem els nostres gens i, per tant, és una eina molt poderosa per a la selecció natural.

Darwin ja va adonar-se del profund impacte que la bellesa té en l'evolució de les espècies, però amb el temps potser ens hem oblidat de la seva missió original. Quan en parlem ara, sovint és per dir que està sobrevalorada o queixar-nos de les societats que l'enalteixen en excés. Denunciem que vivim en un món hipersexualitzat, que posa un pes excessiu en el físic, fins al punt de convertir-nos en esclaus de la nostra imatge, en éssers buits i ufans, però ho considerem un problema eminentment cultural. En canvi, com hem vist, presumir dels atributs del cos té unes bases biològiques molt sòlides i compartides amb organismes de tot l'espectre de l'arbre de la vida.

En altres articles ja he insistit que, per entendre com pensem i actuem els humans, no hem de fixar-nos tan sols en les complexitats del nostre teixit social, sinó que moltes vegades les explicacions les podem trobar en la biologia. Perquè, al cap i a la fi, abans d'éssers civilitzats hem sigut (i serem sempre) animals. Per exemple, la importància que donem a la bellesa femenina no és només una moda, sinó que es creu que és una conseqüència directa d'haver adoptat la monogàmia. En espècies promíscues en les quals un mascle s'aparella amb totes les femelles que es deixen, la pressió per ser més guapos la pateixen només ells. Per tant, la competència fa que aquests mascles desenvolupin trucs vistosos per cridar l'atenció de les parelles potencials i poder així ser els escollits. En canvi, en les espècies monògames, els mascles també exerceixen el seu dret a triar, per tant les femelles experimenten la mateixa pressió per ser atractives.

Però això no vol dir que ens hi hàgim de conformar. Som, de fet, l'única espècie que ha trobat la manera d'escapar del jou de la natura. En tenim exemples amb invents com la democràcia, que perverteix el domini absolutista del mascle alfa, tan propi dels primats, o la medicina, que evita que depenguem de la supervivència preferent dels individus més sans. Si de veritat volem deslliurar-nos de la tirania de la bellesa i que deixi de tenir un paper tan central en les interaccions personals, caldrà alguna cosa més que lluitar contra el masclisme atàvic, present en més o menys mesura en cada societat, que sovint s'invoca com a únic culpable: tots dos sexes ens hi haurem d'esforçar, perquè és un patró de comportament que està ben arrelat en els nostres instints més ancestrals. La reproducció ha sigut durant mil·lennis l'objectiu principal de la nostra existència, com ho és de la de qualsevol altre ésser viu. Posar-la en un segon pla no és un objectiu que es pugui aconseguir de la nit al dia, però tampoc ha de ser impossible.

[Publicat a El Periódico el 31-10-15. Versión en castellano.]

dijous, 26 de novembre de 2015

Menú


Ja sé que a la majoria de vosaltres aquesta foto no us diu res, però aquest va ser el meu menú de cada últim dijous de novembre durant nou anys. Hi ha costums que no s'obliden fàcilment. Happy Thanksgiving!  

dijous, 19 de novembre de 2015

Ressenya: La noia de la pluja

Avui us volia parlar de La noia de la pluja, la novel·la de debut d'en Sergi Purcet. Amb el Sergi ens coneixem des de fa força temps, tot i que només ens hem vist una vegada (i breument) en persona. Però això no ha impedit aporofitar la nostra amistat virtual per parlar molt de literatura (i altres coses), a la xarxa i per email. Tot i que tenim gustos diferents, compartim punts de vista (i oficis!) similars, i les discussions que mantenim sempre són interessants. Potser per això el Sergi em va demanar si li podia escriure el pròleg de la seva primera història llarga. Vaig acceptar no per obligació, sinó perquè vaig trobar que era una novel·la amb ganxo.

La noia de la pluja és una història d'amor amb aquesta sensació de tragèdia inexorable que acostuma a fer en Murakami, però també barrejada amb l'ambient opressiu que tenien les primeres novel·les de l'Auster. Enlloc de Nova York o Tokio, l'escenari és Barcelona, però l'efecte és semblant. Sobre això, al pròleg hi dic coses com aquestes. "L’obsessió condemnada al fracàs del protagonista i el seu viatge erràtic per aquest laberint ple de girs inesperats i minotaures invisibles que és Barcelona aconsegueix crear aquesta atmosfera enrarida que t’empeny a continuar llegint. Per a un autor que debuta en el gènere de la novel·la, aquesta és una fita molt meritòria. Una bona trama, a part de bons personatges necessita uns bons escenaris, i aquesta sens dubte els té." Si en voleu llegir més opinions, aquí teniu la de la jomateixa, la del Jordi Sanuy i la de Racó per llegir

En resum, és un llibre que es llegeix ràpid i deixa bon gust de boca, amb referents clars i d'un autor que es nota que ha llegit molt. També té alguns dels defectes típics d'una òpera prima, és clar, però malgrat tot és un primer pas ben sòlid que val la pena llegir i que esperem que tingui continuïtat. Feu-li un cop d'ull.


dilluns, 16 de novembre de 2015

Ressenya: Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols

El meu company habitual de malifetes, en Sebastià Roig, acaba de publicar amb el dibuixant Toni Benages un còmic tan extraordinari com el seu títol: Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols. El Sebastià, a part d'un gran gamberro, és un estudiós conscienciós i aplicat de la nostra cultura popular. Ha publicat tres assajos sobre el tema, tots ells molt recomanables, i ja fa temps em va comentar que volia barrejar aquests coneixements adquirits amb la seva altra passió: la ficció fantàstica. Un dels referents propers era el que Alan Moore estava fent a la League of extraordinary gentlemen: ficar personatges històrics i inventats en en una trama de ciència-ficció, però en aquest cas, partint del planter català. Vam estar discutint la possiblitat de fer el projecte plegats, i al final vam acabar aplicant-ne algunes idees en el nostre darrer invent, una comèdia juvenil on Robert Ruark i el gos de Truman Capote (dos il·lustres fans de la Costa Brava Nord) ajuden a uns nois a lluitar contra una invasió d'estectres interdimensionals.

En paral·lel, el Sebastià havia començat a portar la idea encara més enllà de la mà del Toni, un altre activista del gènere (implicat en el festival Cryptshow i el fanzín La Cripta) i un dibuixant molt versàtil. D'aquesta simbiosi perfecta han nascut les aventures de Francesc Pujols, primer com a històries curtes a La Cripta i ara com a àlbum de ple dret publicat per les Males Herbes. Jo us el recomano de tot cor. Primera perquè és un homenatge als còmics del Tintín, Blake i Mortimer i tota la línia clara fet amb molt d'amor, i això no es veu tots els dies. Segona per l'originalitat de la premisa, la primera vegada, que jo sàpiga, que es fica un prohom català en un embolic psicotròpic com aquest. Tercer, per l'humor estripat habitual del Sebastià, plasmat en imatges amb molta cura i dedicació pels pinzells experts del Toni. Quarta, perquè és un bon còmic, deixant de banda totes les altres consideracions, una molt distreta barreja d'acció, història, mitologia i imaginació desbocada, amb les dosis justes d'irreverència i respecte. He disfrutat de valent llegint-lo. I cinquena perquè productes atípics, originals i únics però amb vocació universal com aquest mereixen tot el nostre suport (amb el reconeixement especial als bojos encantadors de les Males Herbes, entestats en omplir els molts forats bàsics que té la nostra literatura encara que això vulgui dir convertir-se en editors d'un format, el còmic, que no havien provat mai).

El llibre (àlbum, còmic, novel·la gràfica o com li vulgueu dir) ha tingut un bon ressò a la premsa, cosa no gens habitual en aquest gènere, i està generant molt bones crítiques. Llegiu-les si voleu saber més detalls sobre l'argument o sobre la vida del protagonista, filòsof admirat per Dalí que poc es deuria pensar que un dia acabaria fent de detectiu paranormal. Però sobretot, compreu-vos-el, perquè els responsables ens han promès una continuació si la idea té bona acollida, i em sabria molt greu perdre-me-la.

dimecres, 11 de novembre de 2015

Deixeu la CUP en pau

A aquestes alçades de la pel·lícula hauria d’haver quedat ben establert que la independència de Catalunya és un projecte en el qual o bé hi participa tothom o no arribarà mai a bon port. No es tracta que un senyor surti ell sol al balcó a proclamar la República en el moment i de la manera que li sembli millor: hem deixat clar en més d’una ocasió a les urnes que ningú pot capitalitzar el Procés i que el poble vol que totes les faccions hi diguin la seva. Així que no cal que ens estranyem del complex panorama post-electoral que s’ha generat després del 27S: és el resultat lògic d’intentar que l’ampli sector secessionista es posi d’acord. Un bon exemple que cada poble té el govern que mereix, o si més no el que ha demanat.

Situats a l’ull de l’huracà per una sèrie de conjuntures numèriques, a qui li ha tocat el paper d’ase dels cops aquests dies és a la CUP. Molta gent els culpa de dificultar innecessàriament un acord vital i de no voler fer el que se suposa que han de fer: política. Perquè qualsevol que hagi vist The West Wing sap que la política, en el context de la democràcia, s’entén com l’art de negociar un compromís en funció del suport popular que té cadascú, no de seguir fidel a un ideari fins a les últimes conseqüències, que és una línia d’acció més pròpia d’altres sistemes de govern.

Però això no hauria de ser una sorpresa, perquè tots coneixem bé el programa de la CUP (si més no els seus votants, espero), farcit de punts més propers a les teories comunistes que a les de la democracia moderna (llegiu-ne, per exemple, els models socials defensats a les planes 9 i 13 o els econòmics que surten a les planes 23, 30 o 73). Per tant, era d’esperar la línia que han adoptat en les converses, sense voler abandonar els principis bàsics, vetant candidats de la llista majoritària i proposant de revertir el poder a les assemblees, enlloc de cedir raonadament als plantejaments bàsics de la força que ha obtingut més suport.

Com apuntàvem al principi, la independència només s’aconseguirà si la vol prou gent. I això inclou els puristes de vuit cognoms catalans, els acabats d’arribar, els qui han vist la llum amb la crisi o amb la caiguda del cavall de Mas, els separatistes de tota la vida, els maulets que cremen estanqueres, els qui tenen una botiga i van a missa, els indignats, els qui estan preocupats per la seva butxaca, els qui estan preocupats per la supervivència de la seva cultura, els castellanoparlants, els idealistes, els pragmàtics, els qui volen construir un país i després pensar de quin color el pinten i els qui creuen que la República Catalana serà d’esquerres o no serà. En el moment que s’alieni algun d’aquests col·lectius sobiranistes, pels motius que sigui, els números, que són justets, deixaran de sumar i s’anirà tot en orris. 

Com aconseguir que tots ells es donin la mà és una altra història. Els unionistes confien que això no passarà mai, i a vegades pot semblar que se’ls complirà el desig. En altres moments, l’embranzida secessionista té aspecte de ser imparable. Veurem com acaba, perquè això no és una cursa de cent metres, sinó una marató amb obstacles, i caldrà molta constància per no perdre l’oremus al llarg del camí que encara queda.

Així que els 1.628.714 catalans que en aquests moments s’estan donant cops de cap a la paret haurien de deixar la CUP en pau. Només fan el que els han demanat els altres 336.375 independentistes. Aquest és el país que tenim, ens agradi més o menys. Un país on també hi ha un bon grapat d’unionistes, una colla d’indecisos, i uns quants que encara creuen que existeixen els Reis d’Orient i la Tercera Via. El bàndol que aconsegueixi que més del 50% de catalans amb dret a vot remin en el mateix sentit, per fer servir la metàfora marinera habitual, serà qui imposi els seus objectius. Aquestes són les regles del joc democràtic (almenys fins que algú tregui els tancs al carrer) i si no ens entenem, desenganyem-nos, la culpa no haurà sigut dels líders, sinó nostra. És la gràcia de format part d’una societat tan diversa.

[Publicat avui a la revista Esguard]

dimarts, 10 de novembre de 2015

Recull de coses

Algunes coses que han passat o passaran aquests dies.

Començo anunciant que si esteu per Watford, Irlanda, demà em podreu veure fent la conferència sobre el càncer per primer cop en anglès.

Seguint amb ciència, el diumenge passat vaig publicar un article a l'ARA sobre la possibilitat d'usar porcs modificats genèticament com a font d'organs per a transplantaments. A part de ser un nou rècord de manipulació genètica, podria representar una solució a la manca de donants i al rebuig. I també plantejar problemes ètics, és clar...

I ara passem als llibres. Aquí van fer un comentari d'Els límits de la vida, un llibre per a tots els públics que sortirà en italià i alemany l'any que ve. Aquí parlen d'El secret de la banya embruixada, la comèdia ectoplàsmica juvenil que vam treure a principis d'any amb en Sebastià Roig. I finalment, l'escriptora Gemma Lienas deia un munt de coses maques de Jugar a ser déus en aquest vídeo:



Ah, i si voleu saber més coses sobre els llibres juvenils que acabo de publicar amb en Llort i el Sergi Càmara, al blog de l'editorial (en català i castellà) hi trobareu més detalls. En aquest blog en troabreu més detalls. Són un regal perfecte de Nadal per la canalla, ja ho veureu!

Acabo amb el booktrailer del club de lectura que fan a la biblioteca de Vidreres sobre Ullals. Mireu quins bons actors! (atenció que hi ha spoilers...)

dilluns, 2 de novembre de 2015

Sí, la carn causa càncer

Aquesta setmana és obligat parlar de l'avís que l'OMS va fer uns dies enrere, segons el qual la carn processada passa a engruixir el conjunt de coses que sabem amb seguretat que causen càncer i la vermella entra al club de les molt sospitoses. Les reaccions han sigut de tota mena, des de sorpreses fins a horroritzades, passant per les descregudes i les jocoses. Però, ¿quina actitud hem d'adoptar realment davant d'aquest anunci? Aprofitaré l'article d'avui per intentar aclarir-ho.

Primer, cal dir que això és el clàssic exemple d'una no notícia. Que un consum excessiu de carn vermella i, sobretot, processada augmenta el risc de patir certs tipus de càncers, especialment el de còlon, se sap des de fa anys. Sense ànims de fer-me propaganda, ho explicava al llibre Què és el càncer i per què no hem de tenir-li por, publicat el 2010, i ja llavors era un consens àmpliament acceptat a la comunitat dels qui treballem en aquest camp. ¿Què ha canviat ara? Només que l'OMS ha oficialitzat aquest coneixement a través de la IARC (la seva Agència Internacional per la Recerca sobre el Càncer), un procés que, com tots els que depenen de la política, són llargs i requereixen extenses confirmacions i moltes deliberacions. Per aquesta raó han tardat tant.

Sigui una novetat o no, ¿això vol dir que hem de deixar de menjar carn? En absolut. Les recomanacions per disminuir les possibilitats de patir un càncer segueixen sent les de sempre. Entre altres, prendre el sol amb cura, beure poc alcohol, retallar la sal, no fumar, fer exercici moderat i seguir una dieta equilibrada, amb més fruita i verdures que aliments processats i carn vermella. Llavors, per què si el tabac està al mateix grup que l'alcohol, el sol i les carns processades (el grup dels carcinògens demostrats) no diem que es pot fumar «amb moderació?». Aquest és el punt clau que ens perdrem si ens quedem només amb els titulars de la notícia: la llista de l'OMS no especifica que aquests tòxics no són igual de potents. És cert que s'ha comprovat que tots ells augmenten el nombre de càncers, però ho fan d'una manera diferent.

En el fons, és un tema de dosi. A la llista negra hi ha compostos químics que, usats en les quantitats adequades, són uns fàrmacs excel·lents, però en concentracions més altes causen tumors. De la mateixa manera, les substàncies que conté un cigarret són molt més concentrades i perilloses que les que trobem en una llonganissa: un de cada cinc càncers és culpa del tabac, mentre que només un de cada 33 estaria influït per la carn processada o vermella. Si fem servir el sentit comú i no ens atipem d'aquests productes, el risc serà baix. Fumar, en canvi, no té excusa.

Si el comunicat de l'OMS ha servit per revifar l'interès per unes màximes que, de tant repetides, semblava que ja ningú volia escoltar, doncs benvingut sigui. Perquè un dels problemes que tenim metges i divulgadors quan parlem del càncer és que la veritat no és gens atractiva. Aquests consells que us he resumit són els únics que sabem amb seguretat que funcionen, però tenen poc a fer al costat d'enzims prodigiosos i dietes anticàncer que prometen curacions miraculoses i proteccions absolutes contra tots els mals amb un esforç mínim. Per desgràcia, la vida real no va així.

D'acord que s'han fet molts experiments amb el te verd, la curcumina, el resveratrol i altres compostos, però encara no s'ha demostrat amb certesa que cap d'aquests productes ens protegeixi. I de la mateixa manera que

diem que menjar sense excessos pot limitar notablement les probabilitats d'emmlaltir, també sabem que no curarà un tumor un cop ha aparegut. El càncer és un procés complicadíssim, que sap treure tot l'avantatge dels mecanismes de selecció natural per esquivar els obstacles que li posem. Si per desgràcia en patim un, hem de confiar en la medicina. És més efectiva del que sembla: més de la meitat de persones es curen amb les eines que tenim avui en dia, i el percentatge seguirà augmentant. La resta de propostes que hi ha poden ajudar a fer-nos sentir millor, que també és molt important, però poca cosa més.

Qualsevol prevenció tindrà un gran impacte a l'hora de reduir el nombre de càncers. Reconeguem-ho i modifiquem, si cal, els nostres hàbits. Però d'una forma raonada: no calen règims estrambòtics, antioxidants, alfabètics o per colors, només el que hem dit. I no s'hi val fer bondat de tant en tant o quan ja és massa tard: el càncer es desenvolupa al llarg de dècades i cal actuar com més aviat millor. Per tant, feu totes les bromes que vulgueu sobre menjar pernil i cansalada, però si sou dels que consumiu més de setanta grams al dia de carn vermella o processada, és un bon moment per començar a pensar a canviar de costums.

[Publicat a El Periódico el 31-10-15. Versión en castellano.]

divendres, 23 d’octubre de 2015

La dreta

Un dels problemes greus que té Espanya és la seva dreta. Qualsevol persona que no visqui en un regne de fades es deu haver adonat que un país es governa amb alternança de dretes i esquerres: per raons històriques, culturals o genètiques, a la major part del món hi ha una divisió bastant equitativa entre conservadors i liberals convençuts, amb una franja al mig de variables, més o menys ampla, que inclinen la balança cap a un costat o l’altre segons la conjuntura. Per tant, si només un dels dos costats de l’espectre polític és decent, quan el govern recaigui a l’altra banda, cosa que tard o d’hora passarà, l’estat se’n pot anar ràpidament a can Pistraus. Fins i tot poden fer-la grossa estant a l’oposició, el perill és sempre present. Per tant, el desig de qualsevol bon polític no hauria de ser enfrontar-se a adversaris mediocres amb poques probabilitats de guanyar, sinó tenir algú potent a l’altra banda de l’hemicicle. I el mateix en el cas dels ciutadans: hem de desitjar que el partit que no votem sigui el més bo possible, perquè quan algun dia pugi al poder, malgrat els nostres vots en contra, no ho esguerri tot.

Es pot discutir molt sobre la qualitat de l’esquerra espanyola, però mai arribarà als nivells esperpèntics que assoleix la dreta quan la deixen fer. Encara que sigui obvi, cal recordar que la culpa és de la transició, que va ser precisament això, una transició, i no una ruptura. Alemanya i Itàlia van derrotar el feixisme, i això els va permetre començar de zero (aproximadament, perquè els vençuts seguien vivint entre ells). A Espanya el feixisme, invicte i igual de prepotent que sempre, va mutar en la dreta parlamentària per poder seguir jugant al mateix joc quan les normes canviaven. Per això ara ens topem amb uns personatges que semblen poc acostumats a les maneres democràtiques, com ens ha demostrat a bastament el PP durant la present legislatura. El que és trist no és que hi hagi elements que treuen a passejar la cabra, el pollastre i altres símbols pretèrits cada cop que hi ha una data que convida a la nostàlgia. De radicals sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà als dos extrems de l’espectre. El problema és un govern que no tan sols tolera sinó que encoratja la parafernàlia que va en contra dels principis democràtics, i que en canvi veu punibles les manifestacions pacífiques al voltant del dret dels pobles a decidir.

No crec que això sigui un defecte intrínsec dels conservadors: si la dictadura que vam patir hagués sigut comunista, ara m’estaria queixant de l’esquerra. És més: tenim l’exemple dels partits de la dreta catalanista, gestats en el mateix ambient insalubre de l’Espanya de postguerra, i que en canvi no han fet seus els defectes de l’absolutisme. Aquesta és una de les coses que millorarien en una possible República Catalana: la dreta no seria el desastre que veiem a Espanya. Tindríem la sort d’haver d’escollir entre Junqueras i Mas, per posar un exemple, i no entre Sánchez i Rajoy o Iglesias i Rivera. La diferència és abismal.

Valorem-ho quan discutim com s’ha de construir un país nou. El més important no és si el govern fundacional és de dretes o d’esquerres, sinó que totes dues opcions siguin sòlides, honestes i cent per cent democràtiques. El fet que partits de signe oposat siguin capaços d’unir esforços per dissenyar i executar un full de ruta em fa pensar que estem en el bon camí

[Publicat a la revista Esguard, 21/10/15]

dimecres, 21 d’octubre de 2015

El Tim

Amb aquest post acabo la presentació dels dos nous llibres que acabo de treure i tornem a la programació habitual. Res millor que fer-ho amb en Tim. Malgrat ser "només" la mascota de l'Arman, el Timurtz. Tim pels amics, és l'estrella de Sóc un animal. Una barreja de Milú, Espip i Marsupilami. Aquí el podeu veure en acció. Segur que tindrà un munt de fans...




dimarts, 20 d’octubre de 2015

L'Arman, el Tim i la Lij

Per mi, un dels grans encerts de Sóc un animal, són els espectaculars dibuixos d'en Sergi Càmara, que fan que els personatges i les situacions cobrin vida. Us en deixo una mostra, del primer llibre. Si voleu veure com queden text i images plegats, teniu el primer capítol aquí.






dilluns, 19 d’octubre de 2015

La fàbrica podrida


En el segon volum de la sèrie Sóc un animal, que acaba de sortir conjuntament amb el primer, l'Arman i els seus amics s'enfronten a un problema mediambiental: una fàbrica està contaminant els rius i boscos dels afores de la ciutat i el govern ho està tapant. En aquest llibre l'Arman comença a aprofitar el seu poder (i les habilitats de la seva colla) per resoldre "missions". La que l'espera al tercer llibre, que ja té el text a punt i sortirà l'any que ve, serà encara més complicada i perillosa. 


divendres, 16 d’octubre de 2015

Un viatge inesperat


Aquesta setmana han arribat a les llibreries els dos primers volums de la sèrie infantil/juvenil que faig amb en Llort i el Sergi Càmara. Avui us presento el primer. Sóc un animal (y en castellà. Soy un animal) és la història de l'Arman, que corre un munt d'aventures amb la seva mascota, el Tim, i els seus amics. A la primera, Un viatge inesperat, un aparell que ha fabricat el seu pare el portarà a l'altra banda de món. Però, a més, en aquest episodi l'Arman adquireix el seu "poder", que ja us deveu imaginar què és...

Feu un cop d'ull als llibres, que són molt macos. Els dibuixos del Sergi són igualables, i el Llort i jo hi hem posat tanta acció i humor com hem pogut. Segur que agradarà als nanos de 8 anys en endavant, ja ens ho direu si en compreu algun! Més detalls la setmana que ve...


dilluns, 5 d’octubre de 2015

Les arrels de la corrupció

Els dies després d'unes eleccions són com un curset accelerat d'estadística. Fins i tot els qui odien les matemàtiques es llancen a interpretar xifres des de tots els angles possibles i s'empassen quantitats ingents de diagrames amb la mateixa naturalitat amb què normalment miren la previsió meteorològica. Quan els resultats són ajustats, com els de diumenge passat, encara és més patent que amb una mica de imaginació pots convertir una dada objectiva, com és un número concret de vots, en un argument per justificar pràcticament qualsevol conclusió que vulguis. En aquest sentit, alguns líders polítics espanyols han demostrat aquests dies una capacitat creativa encomiable. Si els ciutadans tinguéssim uns coneixements numèrics més sòlids, no els seria tan fàcil fer passar bou per bèstia grossa, i això és un altre exemple que la ciència ens fa més lliures.

La ciència també ens pot ajudar a entendre les decisions que prenem quan votem o quan els polítics negocien pactes. Per exemple, un factor que ha influït de manera important en aquesta campanya ha sigut la corrupció. En part per culpa d'això, els partits amb més recorregut han perdut atractiu davant de les opcions noves, que juguen amb l'avantatge de no haver tingut encara accés a prou poder per tacar-se l'expedient. A més a més, un dels obstacles per arribar a un acord en el bloc independentista és la incomoditat de la figura d'Artur Mas que, tot i que quan l'han imputat ha sigut per un altre tema, alguns veuen com l'hereu directe d'anys de corrupció acumulada a Convergència i Unió.

El rebuig a les persones que han estat enxampades enganyant és una reacció instintiva de l'ésser humà, com han posat de manifest centenars d'estudis, i no és estrany que determini una tria. El teixit social, de fet, se sosté en gran mesura gràcies al primitiu sentiment de justícia que els humans (i altres animals) portem integrat, que ens empeny a penalitzar els qui perjudiquen els altres per obtenir algun rèdit personal. Per bé que la corrupció provoca indignació generalitzada, això no impedeix que la tendència a l'engany sigui també molt comuna, malgrat el càstig que comporta que et descobreixin. A pesar del que pugui semblar, la corrupció no és patrimoni exclusiu d'un costat de l'espectre ideològic o d'una regió del mapa.

Sense anar gaire lluny, la història dels darrers 40 anys de política espanyola ens demostra que no hi ha res més democràtic i transversal que les ganes d'apropiar-se il·lícitament de béns que no et pertoquen. Una de les raons podria ser una tendència biològica, impresa en els nostres circuits al llarg de l'evolució, que ens empenyeria cap al costat fosc sense que ens n'adonéssim .

Això és el que suggereix un article publicat aquest estiu per Ori Weisel i Shaul Shalvi a la revista PNAS. L'experiment que van fer és senzill: un voluntari tira un dau en secret i li diu el resultat a un segon voluntari, que llavors tira el seu dau, també en secret, i li diu al primer quin número li ha sortit. Si el número coincideix, se'ls entrega una recompensa econòmica igual a tots dos. El qui fa de banca no veurà mai els resultats que donen els daus i s'ha de creure el que li diuen. En aquest context, és molt fàcil mentir per obtenir un benefici, i això és exactament el que passava: al final de l'experiment hi havia un 489% més de coincidències entre els daus que el que calia esperar estadísticament. Però el més curiós era que si es feia que el beneficiat fos només un dels jugadors, les trampes es reduïen substancialment. És a dir, saber que una mentida et resultarà profitosa no tan sols a tu, sinó també als teus companys, fa que sovint un prefereixi el guany comú abans que no pas ser honest.

Tot i que la col·laboració és en general bona i ha sigut essencial per al progrés de la humanitat, l'estudi ens indica que també pot tenir aquest element negatiu d'encoratjar trampes entre grups de persones. És una proposta interessant, perquè ens diu que la corrupció no depèn només de l'avarícia, sinó que s'amplifica gràcies al fet que som cooperatius per naturalesa. La figura del lladre solitari seria menys freqüent que la del que estafa en equip amb els seus amics i es reparteix el botí equitativament. Això explicaria que governs, grans corporacions i estructures similars siguin un caldo de cultiu d'enganys d'aquesta mena, la combinació perfecta entre l'oportunitat i l'estructura social adequada per aprofitar-la.

Els humans hem après a lluitar contra els impulsos biològics i ho hem de seguir fent. A més a més, cal identificar els corruptes i assegurar-se que paguen el seu crim, però també evitar generalitzacions i assumir que tothom amb accés a poder és necessàriament culpable.

[Publicat a El Periódico el 3-10-15. Versión en castellano.]

divendres, 2 d’octubre de 2015

El dia després

Bé, no és el dia després, però ja m'enteneu. Aquesta ha sigut una setmana d'anàlisis i interpretacions. Tots hem dit la nostra, en un fòrum o un altre, i hi ha tantes opinions sobre el 27S i el futur procés com opinadors. Resumeixo aquí un parell d'intervencions breus meves sobre el tema. La primera, a la revista Esguard, sobre com s'ha llegit el resultat a l'exterior:


La segona és una sèrie de twits que vaig fer sobre l'escàndol del vot exterior, que sí, és un escàndol, però no és la tupinada de 80.000 o fins i tot 200.000 vots que molts denunciaven a les xarxes i als dirais. Aquesta és la meva reacció al que veia com una exageració demagògica:


1. Hi ha massa mite amb el vot exterior. La realitat és que només un 10% demana els papers. Abstenció per deixadesa [?]

2. D'acord que el sistema és complicat, però si es fa amb temps t'arriben els papers. Una altra cosa és vots que es perden.

3. Cal saber quants són, perquè n'hi ha uns quants, però ni molt menys arribaran a 80.000. Poca tupinada, impacte real?

4. Siguem objectius i no busquem excuses on no n'hi ha. El sistema és absurd i obsolet, però l'impacte no és tan gran 

5. S'ha fet joc brut en aquestes eleccions però no siguem demagògics. No s'ha impedit votar a 200.000 exiliats: només se'ls ha posat [molt] difícil

6. Acabo: un recompte (parcial, clar) de només 164 casos. No n'hi hauria d'haver cap, d'acord, però no és un allau


Ara, passats uns dies, ja tenim les dades definitives, que confirmen el que deia:

196.052 catalans a l'estranger
21.771 van demanar el vot
14.781 vots van arribar a bon port

És a dir, s'han perdut 6.990 vots, sigui perquè les paperetes han arribat tard o perquè els vots s'han extraviat pel camí (com va passar a Roma). És intolerable, antidemocràtic i inconcebible que tants ciutadans no puguin exercir el seu dret a votar (i ho seria ni que fos tan sols un), encara que l'impacte real en els resultats finals sigui nul. Però hauríem de veure els números a les properes eleccions estatals, perquè no crec que es desviïn gaire d'aquests: el problema és el sistema, que està mal parit, no un complot contra els catalans (tot i que mai s'ha de descartar una possible "vaga de zel" d'alguns funcionaris de les ambaixades, esclar). Una altra prova és que en unes eleccions on vota el 77% només un 10% dels exiliats vulgui exercir el seu dret a vot. Això passa perquè votar fora és molt complicat i requereix massa temps i planificació, cosa que desanima molta gent. Si ens volem consolar, pensem que països com Grècia no tenen ni tan sols un sistema de vot per correu...

Una dada més: 9.410 (64%) van votar JxS o CUP, cosa que confirma que el sentiment independentista és més alt entre exiliats, com deia l'altre dia. 

Acabo amb un parell de manifests que vaig signar abans de les eleccions en suport de JxS, que crec que era l'opció que millor sintetitzava el meu punt de vista sobre el que calia per seguir endavant: una proposta transversal i unida per donar un missatge clar. N'hi ha una com escriptor i l'altra com metge. Si tinc temps, ja parlaré en una altra ocasió de com veig el futur de tot plegat.