dimarts, 14 d’agost de 2018

Microbis: de la infecció a l’obesitat

Fa uns mesos parlava en aquestes pàgines de l'obesitat i destacava el fet que ens engreixem principalment perquè ingerim més calories de les que el nostre organisme necessita. També citava raons genètiques, culturals, psicològiques i fins i tot evolutives que poden contribuir de manera decisiva a fer desequilibrar la balança. Inesperadament, n'acaba d'aparèixer una altra: els microbis. Uns resultats publicats recentment a la revista Science apunten cap a aquests minúsculs companys de viatge com a mediadors d'una part dels problemes de pes de la societat moderna.

Abans d'entrar en matèria hem de tenir present que els bacteris que causen infeccions són només un 1%. La immensa majoria no representen un problema de salut, al contrari: amb molts d'ells mantenim una sana relació de simbiosi, fins al punt que ens protegeixen dels seus parents dolents o ens ajuden a pair certs aliments (la pell i el tub digestiu són precisament els dos òrgans que més bacteris bons contenen). Se sap que per cada cèl·lula nostra al cos en trobem quatre de seves. És a dir, els humans som petits ecosistemes mòbils habitats per milions i milions de microbis. No és estrany, doncs, que participin en processos tan importants com pot ser el balanç energètic.

Els experiments que esmentava al principi, realitzats per un grup de biòlegs de la Universitat de Washington, a Missouri, són de disseny simple però de conseqüències importants. Els investigadors van començar agafant mostres dels bacteris que viuen als intestins de quatre parelles de bessons idèntics i en les quals un estava obès i l'altre no. Això demostra, per començar, que la genètica no ho és tot: el fet que aquests germans tinguessin exactament el mateix ADN no impedia que hi hagués divergències importants en el seu índex de massa corporal. El següent va ser donar aquests bacteris com a aliment a ratolins que havien crescut en condicions estèrils. Després d'un temps es va observar que, malgrat seguir la mateixa dieta, el ratolí que havia estat colonitzat pels bacteris del germà gras s'engreixava, mentre que l'altre mantenia un pes equilibrat. Eliminades la genètica i la dieta, la culpa de les diferències només podia ser dels microbis que tenien als intestins.

A continuació els investigadors van repetir l'experiment, però aquesta vegada ficant els ratolins a la mateixa gàbia des del començament (la primera vegada els havien mantingut separats). Curiosament, el resultat va ser que llavors cap dels dos s'engreixava. L'explicació és que d'aquesta manera els ratolins intercanviaven microbis, una cosa molt normal quan comparteixen espai perquè solen menjar-se els excrements dels seus companys. Els bacteris que venien del germà prim predominaven sobre els altres i ajudaven a mantenir el pes equilibrat de tots dos. El més sorprenent va ser que si es canviava el règim normal dels ratolins per un de ric en greixos les diferències tornaven a aparèixer malgrat la cohabitació.

¿Quines conclusions es poden treure d'aquestes dades? Primer, que les persones obeses han adquirit una flora intestinal particular, i això sembla que ajuda a perpetuar el seu desequilibri corporal. La raó podria ser que els microbis els permeten extreure millor els nutrients dels aliments i això fa que els entrin més calories. Però és un fenomen en principi reversible, almenys en els ratolins: introduir els bacteris prims als intestins podria servir per neutralitzar aquests efectes i potser reduir la tendència exagerada a engreixar-se que tenen alguns individus. Abans de cantar victòria hem de recordar que la dieta continua tenint l'última paraula, ja que els experiments ens demostren que canviar de bacteris no serviria de res si no ho acompanyéssim també d'una alimentació saludable. Però almenys sembla que la microbiologia ens podria donar un cop de mà en el procés d'aprimar-nos. És possible que tractaments d'aquest tipus no triguin gaire a oferir-se al públic, fins i tot abans que s'hagin fet les proves clíniques adequades, com acostuma a passar quan l'impacte social i econòmic d'un tema és tan elevat.

L'obesitat és un problema molt seriós als països desenvolupats, i té un efecte majúscul en la salut pública. La història i el sentit comú ens diuen que canviar els hàbits alimentaris d'una població és més complex (i menys satisfactori) que no pas trobar una pastilla que faci tota la feina bruta. Per això estudis com el que hem comentat poden representar avanços importants si se saben aprofitar bé. Hi ha molts científics que actualment ataquen el problema des de diferents angles i segur que trobaran més d'una solució. De moment, i fins que no vinguin els bacteris al rescat, la millor estratègia continua sent menjar de la forma més equilibrada possible i fer exercici.

[Publicat a El Periódico, 05/10/13]

dijous, 9 d’agost de 2018

La importància de dormir

[Un altre sobre el cervell i que toca un dels meus temes preferits: dormir. Recordeu que tinc una novel·la que parla precisament sobre això...]

Vet aquí un misteri biològic que porta segles acompanyant-nos: per què dormim? L’Evolució no fa les coses a la lleugera. Si els animals superiors tenim la necessitat de desconnectar un nombre important d’hores al dia, hi ha d’haver una bona raó. I ha de ser molt poderosa, perquè durant gairebé un terç de la nostra existència ens convertim en víctimes vulnerables que poden sucumbir a depredadors i competidors. No té molta lògica, sobretot si pensem que la selecció natural només afavoreix les característiques que ens fan reproductivament més eficients. Aquesta clarament no és una d’elles. L’única explicació possible és que els beneficis han de superar en escreix els riscs per la nostra supervivència que pot generar aquesta indefensió recurrent a la qual ens sotmetem cada nit. Dormir, per tant, ha de tenir una funció primordial en la nostra existència. Però quina?

Tot i que s’ha dit que podria tenir relacions amb el sistema immunitari o el metabolisme, fa temps que es sospita que la principal implicació ha d’estar relacionada amb el cervell. S’han publicat molts estudis que lliguen l’estona que passem descansant amb funcions cerebrals complexes com la memòria. No és només una dita de la saviesa popular: està comprovat científicament que el son ajuda a fixar els records, per exemple, i és per tant una bona manera d’assegurar-nos que retenim el que hem après durant el dia. Però això no és suficient. Segur que l’Evolució ens hagués preferit desmemoriats i que a canvi invertíssim el temps estalviat en coses útils, com per exemple fabricar més descendents. 

Un article publicat fa uns dies a la revista Science ens proposa una possible solució: dormir serveix per “rentar” el cervell. Literalment. Els investigadors responsables del treball, de la Universitat de Rochester, a Nova York, han vist que durant el son eliminem tots els productes secundaris tòxics que s’acumulen durant la utilització normal de les neurones. Han arribat a aquesta conclusió partint d’unes dades que ells mateixos havien descobert l’estiu passat: l’existència d’una xarxa microscòpica de tubs que recorria el cervell d’una punta a l’altra i transportava líquid cefaloraquidi (el que omple les cavitats del cervell) carregat de residus. Fins llavors no s’havia vist res semblant, tot i que és una funció de manteniment equivalent a la que fa el sistema limfàtic a la resta d’òrgans del cos. El problema és que per a què aquest sistema de recollida de brutícia cerebral funcioni cal molta energia, cosa que va fer pensar als científics que impediria que estigués en marxa a la vegada que les funcions cerebrals conscients. Intrigats, van decidir estudiar què passava durant el son.

D’aquesta manera van obtenir aquests nous resultats, usant ratolins que dormien amb el cap dins un microscopi, cosa que permetia seguir els fluxos dins els seus cranis d’un líquid amb una tinció especial que se’ls havia injectat abans. De nit, aquest marcador s’eliminava ràpidament del cervell, mentre que quan estaven desperts, el procés de drenatge pràcticament s’aturava. En la fase de “neteja”, el cervell dels ratolins era capaç d’expulsar fins i tot dosis extra de la proteïna β-amiloide, la que sabem que quan s’acumula pot formar les plaques que donen lloc a la malaltia d’Alzheimer. I aquí ve una dada interessant: les demències normalment s’associen a problemes en els patrons del son. Podria ser que això provoqués una acumulació de residus que participessin en l’establiment d’aquestes malalties? Si no dormim bé, tenim més risc de patir algun trastorn cerebral? I al revés: dormir ens protegeix de certes patologies? Ens entra són automàticament quan s’acumulen més residus en el cervell, per exemple al final de la jornada?

Fa uns anys vaig llegir un article a una revista científica important que parlava d’un experiment fet amb ratolins, en el qual se’ls impedia dormir durant una sèrie de dies. Contra tot pronòstic, els animals es tornaven més atents i espavilats. És l’únic estudi que he vist que va en contra del dogma (i la lògica) que dóna al son un paper imprescindible en el funcionament del cervell dels vertebrats. Em va semblar una teoria tan fantàstica que fins i tot la vaig fer servir de base per una novel·la, que ha acabat nominada aquest any a un premi de ciència ficció. Els treballs que hem comentat avui, com la majoria, apunten cap a una altra banda. De fet, són un pas endavant molt important en la nostra comprensió biològica i molecular d’aquest fet tan intrigant que és el son, tot i que possiblement no en siguin l’única explicació. Encara deixen molts interrogants a l’aire. El proper que m’agradaria que contestessin els neurobiòlegs és: per què caram somniem?

[Publicat a El Periódico, 03/11/13]

dimarts, 7 d’agost de 2018

La consciència en un plat de cultiu

[Començo les reposicions d'estiu (que seran totes articles científics antics inèdits al blog) amb aquest text sobre un tema del qual vaig parlar fa poc (em repeteixo, però és que és un tema que trobo apassionant!). Fa cinc anys ja se'n començava a sentir coses, d'això dels "cervells en un plat", i anem avançant poc a poc, cosa que amplia els dubtes ètics (compareu els dos articles i en veureu l'evolució). Com a curiositat, a l'article més antic parlo d'un científic que en aquell moment era una mena d'heroi i que ara s'ha demostrat que va mentir i posar en perill els seus pacients (alguns van morir). A vegades a la ciència les coses no són tan maques com semblen...]

Potser un dels avenços més sorprenents de la biomedicina aquest segle ha estat aconseguir fabricar teixits humans al laboratori. És el primer pas del què s’ha anomenat medicina regenerativa: produir les “peces de recanvi” que necessitaria un cos malalt per tornar a funcionar. Gràcies a l’habilitat de les cèl·lules mare de poder-se convertir en qualsevol dels tipus de cèl·lula que hi ha en un organisme, hem pogut generar fragments de fetge, de pulmó i fins i tot parts d’un ull, que s’han comportat com els seus homòlegs un cop s’han introduït en animals o, fins i tot, en els primers voluntaris humans. Sense anar més lluny, el grup del doctor Juan Carlos Izpisua, del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona, anunciava a la revista Nature Cell Biology fa poc que havia creat per primer cop un teixit de ronyó funcional, usant cèl·lules mare d’embrions de ratolins.

Tot això ens està portant cap als trasplantaments “a la carta”, que un dia podrien solucionar problemes tan comuns com la diabetis o la insuficiència renal. De moment, només se n’han provat versions més senzilles, com per exemple els estudis que el doctor Paolo Macchiarini fa amb tràquees. La seva tècnica, desenvolupada el 2008 a l’Hospital Clínic de Barcelona, comença agafant una tràquea d’un donant, que es “neteja” de cèl·lules. L’estructura resultant s’omple amb cèl·lules mare del pacient, que acaben formant el teixit necessari perquè la tràquea funcioni sense rebuig un cop substitueixi la que està espatllada.

Però les coses s’estan complicant ràpidament. El grup del doctor Juergen Knoblich publicava fa poc un article a la revista Nature on explicava que, amb l’ajut d’una mescla especial de substàncies químiques, havia creat en un plat de cultiu el que, a efectes pràctics, es podrien considerar uns “mini-cervells”. Al seu laboratori, van posar un grapat de cèl·lules mare en una substància gelatinosa semblant a la que hi ha entre els teixits al cos humà. Després van afegir les condicions adequades de temperatura, oxigen i nutrients i van deixar que les cèl·lules es reproduïssin al seu ritme. Al cap d’uns dies, havien començat a formar espontàniament unes petites estructures de tres o quatre mil·límetres de diàmetre que recordaven molt el cervell d’un fetus de nou setmanes. Efectivament, quan les van mirar al microscopi, van veure que, malgrat que no s’assemblaven del tot a cap construcció cerebral real, s’organitzaven en àrees neuronals diferents que interaccionaven entre elles, talment com ho faria un òrgan viu.

El cervell és una part del nostre cos que té una rellevància especial, precisament perquè el què ens separa dels altres éssers vius és tenir un còrtex més desenvolupat que ens permet una sèrie de funcions superiors úniques. La més rellevant és possiblement l’habilitat d’adonar-nos que existim, que des del principi ens ha omplert de la incertesa necessària per empènyer-nos a inventar ànimes, paradisos o reencarnacions que justifiquin la nostra presència en aquest planeta. Ara, gràcies a una senzilla combinació de cèl·lules mare i productes químics podem formar parts d’un cervell en un plat de cultiu. Vol dir això que un dia serem capaços de construir unitats artificials conscients d’estar vives? Les conseqüències ètiques serien enormes. Ja van ser molt polèmics els treballs de Craig Venter, que anys enrere, va confeccionar un ésser viu pràcticament de zero, només acoblant-ne les peces bàsiques al laboratori. En aquell cas es tractava d’un simple bacteri. Què passaria si en el futur poguéssim crear vida amb unes capacitats cerebrals més semblants a les nostres? Serà mai possible obtenir un cervell artificial a partir d’un grapat de cèl·lules, amb totes les complexitats físiques i mentals que això implica?

S’ha de subratllar que la importància dels treballs del doctor Knoblich, de moment, radica sobretot en haver proporcionat a la comunitat científica una manera d’estudiar el cervell humà que pot ser més acurada que les que s’usen actualment. Cap animal té un cervell tan complex com el nostre, per això és difícil d’extrapolar resultats. A més, experimentar amb altres primats, els “parents” més propers, genera gairebé tants problemes morals com fer-ho amb humans. Poder disposar de fragments de cervell per manipular al laboratori ens pot ajudar a entendre millor com es desenvolupen, es relacionen i funcionen les neurones i, a la vegada, ens proporciona un model per estudiar la seva resposta a tractaments que podrien millorar malalties cada cop més freqüents, com la de Parkinson o la d’Alzheimer. Això, per si sol, ja és un avenç considerable. Però el que ens espera a la cantonada pot ser realment trencador.

[Publicat a El Periódico, 30/11/13]

dimecres, 1 d’agost de 2018

Vacances que comencen, vacances que acaben

Avui és l'inici oficial de les vacances d'estiu per a molts, però per mi, que dilluns vaig tornar a la feina, és només el primer dia d'un agost que es farà molt llarg al peu del canó. Però no em puc queixar: he passat uns quants dies a la meva terra i tinc les piles ben carregades. Per a tots els qui comenceu festes, que vagi molt bé! El bloGuejat passarà a partir d'aquesta setmana a l'habitual mode de reposicions estivals, que aquest cop tornaran a ser articles científics antics que no havia penjat mai al blog. Si queda algú per aquí que llegeixi, ja dirà alguna cosa. Mentrestant, us deixo amb el també clàssic recull d'instantànies de vacances...


L'estiu va començar al jardí de casa, amb una "piscina" comprada d'emergència al súper per fer més suportable l'inusual onada de calor que patíem al Regne Unit.



Després vaig fer un salt a l'altra banda de l'oceà, concretament a Montreal, per anar a un congrés (no compta com vacances, això...). El següent va ser una visita a terres catalanes, amb l'imperdible concurs de focs artificials de Blanes com a peça central:





També va haver-hi grans moments gastronòmics (molts! massa!), com aquesta excel·lent fideuà casolana. 


I acabo amb dues instantànies del meu poble, una des de terra i una des del mar, perquè vegeu què maco que és... 


dimecres, 25 de juliol de 2018

13 anys (i dues setmanes)


Se'm va passar que el dia 11 era l'aniversari del bloGuejat, així que el celebrarem avui, dues setmanes després. Els blogs agonitzen i les audiències no són ni una cinquena part de les del pic de la catosfera, fa més o menys una dècada, però aquí seguirem picant pedra i dient animalades (i coses serioses) per a qui les vulgui escoltar. L'any que ve, catorze!

divendres, 20 de juliol de 2018

Ressenya: Instint de supervivència

Vaig ressenyar la primera novel·la de la Ramona Solé fa un parell d'anys i avui us volia parlar de la segona, Instint de supervivència. L'ha publicat també Llibres del delicte, i això fa pensar que ha de ser una novel·la negra, que és el tema que toca aquesta jove editorial. I ho és, però més per la vessant del thriller psicològic. Així com Quaderns era novel·la negra canònica en versió drama rural, Instint de supervivència és això que ara en diuen domestic noir, que encara no n'havia llegit fet per cap autora catalana. I el nivell és bo. Tal com ja deia en la primera ressenya, la Ramona té ofici narrant i sap portar una història amb un ritme envejable. En aquest cas, a més, els quatre personatges principals estan ben construïts i tenen una tridimensionaliat molt aconseguida. L'escena inicial del suïcidi, per exemple, està molt ben aconseguida. L'acció té un munt de sorpreses i girs de guió, la majoria dels quals no t'esperes, i tot plegat fa que es llegeixi ràpidament, fins arribar a un final que deixa amb bon gust de boca.

En resum, és un llibre que atrapa i funciona bé, dinàmic, ben escrit, i que evidencia un progrés de l'autora, que se'n surt ara amb una novel·la molt més ambiciosa que la primera. Personalment, hagués retallat una mica a diversos llocs, però ja sabeu que a mi m'agrada anar al gra. En tot cas, això no treu que és una novel·la que passa molt bé. Als amants del gènere us agradarà. I jo em quedo amb ganes de llegir la següent...

dimarts, 17 de juliol de 2018

La consciència en un plat

Fa uns mesos, en el debat posterior a una taula rodona en la qual participava, vam discutir sobre l’impacte de la ciència en la societat. En resposta a una intervenció del públic, vaig dir que la ciència és la nova filosofia. Això no va caure gaire bé a uns filòsofs que hi havia a l’audiència, que de seguida van arrufar el nas. Però, més enllà dels ànims de provocar, realment pensava, i encara penso, que l’afirmació és cada cop més certa.

Per començar, la definició etimològica de filosofia, l’amor al saber, es pot aplicar literalment a qualsevol ciència moderna. Tot els que fem els científics té com objectiu eixamplar la base del coneixement humà, si bé moltes vegades se’ns demana que, a part del pur plaer de saber, intentem trobar també algun ús pràctic als nostres descobriments. Però més enllà de jocs semàntics, la filosofia, des dels seus inicis, sempre ha estudiat una sèrie de problemes fonamentals relacionats amb la nostra singularitat, des dels dubtes existencials als misteris de com funciona la ment, i molts d’ells els hem heretat els científics. 

Els filòsofs clàssics intentaven contestar aquests preguntes amb teories que, en molts casos, estaven recolzades només en intuïcions. Eren hipòtesis impossibles de validar, per això tenien tanta rellevància com qualsevol asseveració religiosa. Precisament els escolàstics van estar més de sis segles regint el pensament occidental volent usar la religió per descodificar l’univers. La irrupció del mètode científic, popularitzat per Aristòtil però només implementat seriosament a partir del segle XIX (o potser a partir de Popper), va deslegitimar les disquisicions sense fonaments sòlids, emeses des de disciplines variades, i va establir les normes per fer avançar el coneixement que hem seguit des de llavors. I és així com intentem resoldre els mateixos problemes que ja turmentaven els savis grecs fa més de dos mil cinc-cents anys però ara, per primer cop, tenim l’oportunitat d’arribar fins al final.

Una prova que recolza la teoria que la ciència ha fagocitat part de la filosofia és la recerca sobre la consciència. Els filòsofs van fallar a l’hora d’explicar per què els humans som els únics éssers vius que sabem que existim, i ara la neurobiologia n’ha pres el relleu. El primer que ha fet és intentar localitzar la consciència perquè, un cop hem aconseguit dissipar la boira que el misticisme i la religió han aportat a la història del pensament humà, hem entès que tot el que està relacionat amb l’home té una base biològica. Treballs com els de Christof Koch i Francis Crick (que, després de resoldre l’estructura de l’ADN va buscar-se un repte científic encara més fenomenal) ens han permès començar a construir un mapa neuronal de la consciència. Així, sabem que les experiències conscients s’originen al còrtex posterior del cervell i les àrees parietal occipital i temporal en són probablement el nucli central. Però, malgrat tot, encara ens queden molts dubtes, que tardarem anys a resoldre.

Si aconseguim algun dia descriure l’arquitectura neuronal que ens fa conscients, i això no sembla del tot impossible, el següent pas seria reproduir-la. Però pot ser que això ho aconseguim fins i tot abans d’entendre-la. Fa dècades que als laboratoris mantenim vives cèl·lules humanes en plats de plàstic, fàcil de fer mentre tinguin els nutrients i les condicions ambientals adequades. Més recentment s’ha intentat fer créixer teixits sencers, conjunts de cèl·lules de diferents tipus actuant coordinadament, que és més proper al que veiem als éssers vius. Són models de treballs molt útils per estudiar malalties i tractaments. El pas següent és construir òrgans tridimensionals al laboratori. Com que això serà difícil, especialment en el cas dels més grans com el fetge, el ronyó o el cervell, de moment s’ha optat pels anomenats “orgànuls”, que vindrien a ser-ne una versió en miniatura.
Tot i que no són tan complexes, els petits orgànuls són capaços de realitzar algunes de les funcions de l’òrgan que intenten imitar. I sí, ja s’ha intentat crear mini-cervells al laboratori, sobretot per estudiar com es connecten les neurones entre elles. Quan queda per a què, un bon dia, un grup de neurones en un plat s’adonin que estan vives? Potser molt encara, però de segur que passarà abans en orgànuls que no en ordinadors, malgrat que en la ficció sempre són aquests els que s’acaben revoltant. Estarem mai preparats, com a societat, per crear entitats conscients? Potser que en comencem a parlar abans no sigui massa tard.

[Publicat a El Periódico, 13/7/18]

divendres, 13 de juliol de 2018

L'any que es va cremar la gespa

Els meus pares sempre m'explicaven que quan vaig néixer, a mitjan desembre, feia tant de fred que els bolquers es congelaven quan els estenien a secar (eren altres temps: els d'un sol ús encara no existien, soc així de vell). Si 1970 va ser l'any que es van glaçar els bolquers, amb l'hereu recordarem que el 2018 va ser l'any que es va cremar la gespa. En deu anys llargs que porto al Regne Unit no ho havia vist mai. Els prats, que sempre són d'un verd brillant, estan tots marronosos, com el de la foto. Ha fet tanta calor, que no està sobrevivint ni un bri d'herba. Tornarà a créixer la primavera que ve, segur, perquè aquí creix tot, però encara veurem Anglaterra convertida en una destinació turística pels que volen anar a la platja...

divendres, 6 de juliol de 2018

La dosi de ciència

El bloGuejat està a punt de marxar de vacances estivals, però abans deixeu-me que us pengi l'última tanda científica de la temporada, aquest cop més multimèdia que de costum...

Comencem amb aquest vídeo de la meva participació a una mini-taula rodona sobre el tema de l'envelliment als Matins de TV3, en motiu d'un 30 minuts que s'emetia sobre el tema.

Marxem ara cap als mitjans impresos. Aquest és el meu darrer article a l'ARA, sobre els misteris del càncer infantil.

I acabem amb l'última secció de la temporada a El Balcó de la SER, aquest cop intentant respondre si l'estrés escurça la vida. Si res no falla, tornarem al programa la temporada que ve.

dimarts, 26 de juny de 2018

Vint anys lluny de casa

Escric aquestes paraules des d’un avió. Com que n’he hagut d’agafar molts, he desenvolupat l’habilitat de bloquejar el que passa al meu voltant. Puc treballar enmig de gent que arrossega maletes d’una banda a l’altra o en una cabina lowcost on amb prou feines puc recolzar el portàtil sobre la falda. Cap problema. El meu poder és ser un emigrant crònic, un més d’una generació que, a finals de segle, va sortir del país per veure món i adquirir experiència, i després no va trobar les condicions adequades per tornar.

Ens han anomenat “cervells fugats”, un nom massa presumptuós per descriure que hi ha dos nivells d’emigració. Un, el dels qui no tenen més opció que fugir endavant. L’altre, el dels professionals que busquen alternatives laborals. Als segons ens reben amb braços oberts perquè som una població especialitzada que contribueix a la riquesa cultural i material del país d’acollida. No em puc queixar del tracte que he rebut al llarg dels vint anys que porto a la diàspora, primer a Nova York i després a Leicester, almenys fins l’arribada d’un brèxit que amenaça amb esborrar aquests privilegis.

De moment continuarem treballant, agafant avions per tornar a casa a veure amics i família, a acumular la vitamina D que els núvols britànics ens escatimen, a mantenir els contactes laborals, a regar les arrels que mai no hem arribat a tallar. Continuarem fent créixer l’hereu a cavall de dues cultures, fent-li entendre que els seus pares no tenen reina ni saben jugar a criquet, com els dels seus amics, però que venen d’un país petit i lluitador que té una història igual de llarga i interessant que la del lloc on vivim, i que això fa que la seva infantesa sigui més rica. Li continuarem parlant de Ricard III i de Guifré el Pilós, de la Union Jack i de les quatre barres. I enmig d’aquesta esquizofrènia banyada d’enyorança, continuarem sentint-nos especials i afortunats de poder viure una aventura que qui sap quan acabarà, però que de ben segur que ens ha convertit en millors persones.


[Aquest escrit es va publicar al número 308 de la Revista de Girona.]

dimarts, 19 de juny de 2018

Mesures d’intel·ligència i prediccions d’èxit

A la universitat de Stanford, als anys seixanta, el psicòleg Walter Mischel va dur a terme el famós “test del marshmallow” que mesurava la capacitat d’entendre el concepte de gratificació ajornada, o ser capaç de resistir la temptació per obtenir un benefici major a mig termini. Va agafar nens d’entre quatre i sis anys i els va oferir una llaminadura (normalment un núvol de sucre). Si aguantaven quinze minuts sense menjar-se-la, se’ls retribuïa doblant-ne la dosi. La majoria de subjectes eren capaços d’esperar per poder rebre dos marshmallows, tot i que els costava controlar-se. Això demostra que els humans, des de molt aviat, entenem que una recompensa immediata no és sempre la millor opció i podem optar per ignorar-la, una cosa que va en contra dels instints animals més bàsics.

Més interessants encara van ser estudis posteriors, fets pel mateix Mischel i altres científics als anys 90, en els quals relacionaven la capacitat d’aguantar un temps determinat sense menjar-se la llaminadura amb l’èxit social que tindria la persona. Segons aquests articles, els nens que podien d’esperar més estona el premi gros es convertien en adolescents amb menys problemes de comportament i més capacitat d’aconseguir els seus objectius. 

Això té una implicació interessant: seria una manera indirecta de mesurar l’impacte de les capacitats intel·lectuals infantils amb la posició adulta en l’escala socioeconòmica. Tenint en compte com és de difícil quantificar aquests factors (una crítica habitual és que els tests d’intel·ligència només mesuren com ets de bo resolent tests d’intel·ligència, no com t’anirà a la vida), la prova del marshmallow seria una eina força única. Però un article publicat fa unes setmanes per científics de la New York University ha rebaixat aquestes correlacions, després d’intentar ampliar els estudis de Mischel i veure que la relació entre la força de voluntat dels nens i el seu futur no era tan forta com es pensava. Altres elements relacionats amb la intel·ligència, a part de l’autocontrol, també jugarien un paper clau en el triomf. 

Una manera diferent d’estudiar-ho podria ser mirar l’organització neuronal de les criatures. Un estudi recent diu que les persones més intel·ligents tenen uns circuits cerebrals més ben organitzats, cosa que els permet processar la informació d’una manera més eficient i usant menys recursos. És a dir, les imatges mostren que el seus cervells tenen menys densitat de connexions entre neurones i treballen menys, al contrari del que podria semblar lògic. Si es confirma, podríem usar tècniques per mesurar l’arborització dendrítica a la substància grisa, que seria una aproximació més acurada i objectiva a l’elusiu quocient intel·lectual. Amb aquestes dades, i un cop controlat l’impacte de l’entorn, potser sí que podríem comprovar si una major capacitat mental dels nens té un vincle directe amb l’èxit futur, com suggerien les conclusions de Mischel.

Els estudis de l’impacte de la intel·ligència són apassionants però complexes, i caldrà molta cura per assegurar-nos que són correctes i evitar que es malinterpretin. Ja ha passat altres vegades. Sense anar més lluny, fa poc vaig veure a Twitter que algú citava un fragment d’unes declaracions meves per justificar que “els negres eren menys llestos”. El que havia dit, que naturalment no té res a veure, és que hi ha poca recerca en el camp de les diferències intel·lectuals i les races, però no perquè s’intentés amagar cap dada políticament incorrecta, sinó sobretot per la dificultat per definir tots dos conceptes. Si ja costa mesurar la intel·ligència aïllada de factors socioeconòmics, encara és més complicat parlar de races, un terme antiquat que es basa principalment en el color de la pell, i que té poc sentit ara que sabem que els grups ètnics, definits per similituds genètiques més que no d’aparença, són nombrosos i de marges molt difuminats.

És precisament per això que treballs com els de Mischel són polèmics i molts científics prefereixen no aprofundir-hi: hi ha massa paràmetres que poden distorsionar les conclusions i massa gent esperant qualsevol bri d’informació que els permeti aferrar-se a algun ideal retrògrad. Però tot i això, seria important esbrinar, a nivell global, quin percentatge del nostre destí està determinat per les cartes que ens donen els gens i quin per l’entorn. Sobre els primers hi tenim poc a dir, però podem incidir molt sobre les condicions que permeten nodrir intel·lectualment un infant per poder assegurar-li un futur millor.

[Publicat a El Periódico, 16/6/18]

dissabte, 16 de juny de 2018

Una mica de ciència pel cap de setmana


Per anar llegint o escoltant a l'hora de la migdiada... Aquí una entrevista que em van fer al diari Segre i després un parell de ràdios: aquí parlo de tatuatges electrònics que ens poden acostar als cíborgs i aquí de com els humans encara evolucionem (i ens podríem convertir en amfibis!). Bon cap de setmana a tots.

dimecres, 6 de juny de 2018

Ja a les llibreries: Rescat a Katxatxof


Acaba de publicar-se el darrer volum de la col·lecció Sóc un animal, que he fet amb el Lluís Llort, amb fantàstics dibuixos del Sergi Càmara. L'arc que teníem pensat arriba a la fi amb el quart llibre, Rescat a Katxatxof. Ens ho hem passat molt bé escrivint aquestes històries esbojarrades d'un nen que es converteix en animals, amb tots els seus amics i enemics ficant-hi cullerada... tant que els trobarem molt a faltar! Ha sigut la meva primera sèrie per aquesta franja d'edat i l'experiència ha sigut enriquidora, o sigui que no descarteu que en vinguin més en el futur... Si teniu a prop nanos d'entre set i deu anys, penseu en el Sóc un animal quan s'acosti el sant o l'aniversari. Us ho agraïran. 

dimarts, 29 de maig de 2018

Ressenya: Permagel

Ha sigut un dels "llibres revelació" de la temporada, així que li havia de fer un cop d'ull. I val la pena, ja us ho dic per començar: les seves virtuts superen en escreix els defectes.

Permagel d'Eva Baltasar m'ha recordat una mica Més o menys jo (que també era un llibre amb una veu força particular carregada de poesia) però amb més realisme. Es tracta d'una sèrie d'episodis de la vida d'una dona, narrats en primera persona i de forma desordenada, que tracten temes com el sexe, l'amor i el suïcidi. No és tan tràgic com sona, al contrari: té un humor de fons, a vegades fi, a vegades gruixut, que compensa molt bé el dramatisme d'algunes situacions. Hi ha moments absolutament brillants (l'escena a la banyera és la primera que em ve al cap), i un dels seus principals alicients és una prosa directa i sincera però a la vegada carregada d'imatges molt potents (més pròpies potser de la poesia). El ritme, tot i ser caòtic, es manté bé i t'arrossega fins al final amb rapidesa, sense que en cap moment el llibre es faci dens.

Inconvenients? Primer, les puntes. Les primeres planes em van semblar disperses i gairebé em fan abandonar el llibre. No són per res representatives del que ve després. I el final és massa abrupte i disneyficat pel to del llibre (tot i que la recta final a l'hospital és apoteòsica). Segon, els altibaixos en el to: l'autora no s'ha preocupat de mantenir el mateix nivell d'intensitat lèxica i càrrega poètica a tot el llibre, i així tenim fragments que fàcilment podrien estar entre el millor que s'ha escrit aquest any en català, al costat de planes que semblen tretes d'un blog d'una adolescent mandrosa. Aquests són els dos problemes objectius que li he trobat. El darrer és purament subjectiu: el llibre funciona més com una successió de contes curts amb la mateixa protagonista que no una novel·la, i per mi això li resta profunditat. Trobo que una novel·la, globalment, ha de voler dir alguna cosa, per ser així més que la suma de les seves parts (els capítols). A Permagel li he trobat a faltar una direcció, una idea, cosa que es combina amb al que a vegades sembla unes ganes de voler explicar massa coses massa diferents. Però això és simplement una qüestió de gustos.

Aquests sotracs, d'altra banda molt habituals a les primeres novel·les i fàcilment solucionables amb una mica més d'edició, no resten mèrit al llibre, que s'ha de veure també com la irrupció d'una autora amb moltes possibilitats que caldrà continuar llegint. És una novel·la recomanable, dura i lleugera a la vegada, que no diu res especial però en el fons diu molt. Només per haver aconseguit aquestes equilibris aparentment impossibles ja cal aplaudir l'autora (i l'editora que l'ha descobert) amb entusiasme.

dilluns, 21 de maig de 2018

Som informació

La informació és poder. No cal explicar-ho gaire, això tothom ho té clar. Però potser no tots ens adonem que la biologia també és informació. De la mateixa manera que qualsevol ordinador té el seu software, el “hardware” biològic depèn d’una sèrie d’instruccions emmagatzemades en un substrat físic, susceptibles de ser llegides quan sigui necessari. Parlo, naturalment, del genoma.

Gràcies als grans avenços en les màquines que llegeixen ADN, actualment estem generant incomptables terabits de dades biològiques a preus assequibles, i els guardem en bancs, molts d’ells d’accés públic, que poden o no estar anonimitzats. Els científics els usem constantment, i això ens permet anar més ràpid en les nostres investigacions, per exemple a l’hora de dissenyar nous tractaments per una malaltia com el càncer. Fa unes setmanes vam veure’n un ús sorprenent. La policia dels Estats Units va atrapar un sospitós de ser el Golden State Killer, l’assassí que havia terroritzat Califòrnia durant els anys 70 i 80, gràcies a un banc que contenia informació genètica no d’ell sinó d’un familiar proper. Encara que siguem curosos amb les nostres dades, els parents poden revelar involuntàriament qui som, on hem estat o què hem fet. Són males notícies per als criminals.

Ara, no costa gaire imaginar que aquesta tecnologia en mans d’un estat autoritari que persegueixi i empresoni els dissidents o vulgui limitar la llibertat d’expressió podria tenir uns usos terribles. Només cal recordar l’ominós programa de “ciutadania per punts” que està implementant la Xina a cops de videovigilància i reconeixement facial. Si a sobre poguessin afegir una dimensió genètica a tot aquest control, les possibilitats d’escapar l’absolutisme d’un govern que es creu amb el dret de dictar què han de pensar els seus ciutadans serien mínimes.

Però les coses es poden complicar encara més. Fins als anys 70 del segle passat, el software biològic estava guardat en el que es veia com una memòria ROM, la que es pot llegir però no canviar. L’arribada de les tecnologies d’ADN recombinant van revolucionar aquesta idea i, a partir de llavors, hem anat perfeccionant les eines que ens permeten modificar i reescriure la informació genètica. La culminació ha sigut el descobriment del mètode anomenat CRISPR/Cas9, que permet una edició barata i molt efectiva del genoma de pràcticament qualsevol ésser viu, fins i tot dels humans.

Inspirats per aquests fabulosos instruments, un grup de científics va proposar fa poc “escriure” tot un genoma humà partint de zero. No estem parlant de retallar i enganxar trossos de text, sinó d’agafar la ploma i redactar una novel·la sencera sobre uns fulls en blanc. Una cosa semblant s’havia aconseguit ja amb un bacteri, que es va anomenar el primer organisme sintètic tot i que això no és ben bé exacte, el que assenyalava el camí a seguir. Però el genoma humà és molt més complex. Tant, que uns mesos després d’anunciar el projecte, van admetre que era massa ambiciós i van abandonar l’objectiu. De moment.

D’aquí uns anys els problemes tècnics s’hauran superat, i podrem construir un genoma peça a peça, el primer pas per crear un humà sintètic: si transferíssim aquesta informació a un òvul i l’estimuléssim adequadament, podria generar un embrió i així acabaria naixent un nen que hauria estat totalment dissenyat al laboratori. Dit d’una altra manera, aprofitant el hardware que ens dona la natura (un òvul, un úter), podríem escriure noves peces de software (un genoma) per reinterpretar la vida. Si sumem això al que comentàvem sobre els bancs de dades, res no ens impediria reproduir una seqüència antiga. És a dir, si la gent continua compartint públicament la seqüència del seu ADN, algú podria trobar-se algun dia pel carrer un clon seu (o del seu pare, o del seu avi), generat en un laboratori a qualsevol racó de món amb accés a internet.

La informació, com la ciència i la tecnologia, no té credo ni color. No és bona ni dolenta. El seu impacte depèn de l’ús que li donem. Limitar-ne l’accés s’ha demostrat que no és efectiu (a l’era de la globalització rampant, les dades sempre troben la manera de filtrar-se), per això cal centrar-se en regular com s’utilitza. El fet que sapiguem que els éssers vius també som informació planteja una sèrie d’alternatives amb implicacions ètiques i socials molt profundes. Les distòpies que hem llegit i vist al cinema estan cada cop més properes i depèn de nosaltres evitar que s’imposin al possible món feliç que podríem modelar amb l’ajut de la ciència.

[Publicat a El Periódico, 19/05/18]

divendres, 11 de maig de 2018

Ressenya: La novel·la de Sant Jordi


Per Sant Jordi es publiqeun tota mena de llibres, i això és bo. Com a lector (i com a escriptor, ja ho sabeu) m'agrada tastar coses diferents, per això no és estrany que salti sense remordiments d'un assaig sobre monstres a aquesta comèdia esbojarrada i metaliterària que ha parit en Màrius Serra.

La novel·la de Sant Jordi és un entreteniment ben trenat. A aquestes alçades no crec que calgui recordar que en Màrius Serra és un escriptor amb ofici i qualitat, amb un gran domini del llenguatge (que és la seva eina de treball, en més d'un sentit) però també dels tempos narratius. Aquí ha volgut fer una història negra divertida amb una premissa senzilla però eficaç (algú mata escriptors el dia de Sant Jordi) que dóna peu a un munt de bromes sobre el món literari català, plagades d'autoreferències i jocs de paraules. Pels qui hi tenim un peu a dins, la novel·la té una gràcia especial, perquè hi reconeixem una colla de personatges del ram amagats rere pseudònims (o no) i una sèrie de situacions típiques de cada Sant Jordi. I pels qui ho veieu normalment des de l'altra banda, és una finestra a un món ben curiós que sol quedar amagat.

A part d'aquesta funció de crònica social i lúdica del mundillo, el llibre funciona bé com a misteri, amb els possibles culpables, els investigadors, les víctimes i tots els elements que un s'espera d'una novel·la negra estil Agatha Christie, tot ben regat amb molt d'humor. És un llibre lleuger que et fa passar una bona estona, però també té una dosi de mala bava amagada, que a mi m'ha divertit molt i que vaig devorar ràpidament (en quatre sessions de lectura familiar com la que veieu a la foto).

dimarts, 8 de maig de 2018

Ressenya: Mary Shelley. Ara i aquí.

Com cada Sant Jordi, hi ha hagut un munt de novetats interessants i he aprofitat per omplir la bossa. Miraré de ressenyar-ne algunes al llarg de les properes setmanes, per si algú busca idees.

Començo amb aquest assaig que un dels meus coautors, en Ricard Ruiz Garzón, ha fet sobre Mary Shelley i el seu monstre. El tema de Frankenstein i la seva creació sempre m'ha apassionat, i m'agrada com escriu en Ricard, com he comentat altres vegades, per això aquí anava sobre segur. I sí, el llibre m'ha agradat.

La col·lecció Ara i aquí d'Angle és un invent força únic. Si més no, no em sona que s'estigui fent res semblant enlloc. La premissa és que cada autor fa una mena de biografia del personatge que ha escollit, però amb tota llibertat i de manera tant heterodoxa com vulgui. Jo mateix hi vaig participar fa no gaire amb Ramón y Cajal, que era també una autobiografia encoberta i un assaig sobre la ciència i la cultura en la societat.

En Ricard també ha jugat a tres bandes (o més) en aquest llibre sobre Shelley. Per un costat, hi surten les dades biogràfiques essencials de l'escriptora, que va tenir una vida força moguda i, per qui no la conegui, ja justifica el llibre. Però hi ha més dimensions, perquè és també una anàlisi de diversos monstres literaris famosos, relacionats tots ells d'alguna manera amb Frankenstein, un recorregut per mites i llegendes clàsssiques des del Gòlem a Grendel. I com vaig fer jo mateix, en Ricard afegeix elements propis a la barreja, integrant aquests elements en la seva biografia i aprofitant per tractar temes tan diversos com el feminisme i el poliamor. En Ricard és un erudit i es nota que d'aquestes cosesen sap molt, però el llibre no es llegeix com un assaig per a iniciats sinó gairebé com una novel·la romàntica, amena i ben escrita. Jo m'ho he passat molt bé, i si us interessen aquests temes segur que a vosaltres també us agradarà.

Acabo amb un selfi que m'havia quedat penjat del recull de Sant Jordi: el dels tres autors (de moment) de la col·lecció Ara i Aquí. D'esquerra a dreta, Ricard "Mary Shelley" Ruiz Garzón, Salvador "Ramón y Cajal" Macip, un extintor i Albert "Ramon Llull" Pijuan. L'editora em va assegurar que la col·lecció tindrà continuació (ja hi ha dos llibres en fase de producció), cosa que per mi és una gran notícia, perquè disfruto molt amb aquest format (llegint-lo i escrivint-lo!).


divendres, 4 de maig de 2018

I una mica de ciència...

Ja feia uns quants dies que no us penjava coses de ciència, així que aquí van les darreres col·laboracions.

Al Balcó de la SER vaig parlar de si les neurones es renoven o no, de com alterar els cicles de la son pot fer que acumulem més greix i de com usar les bases de dades genètiques per caçar criminals.

Per altra banda, a l'ARA vaig parlar de com la restricció calòrica sembla que també té efectes en humans, després de demostrar-se que que allarga la vida a molts animals al laboratori. Si és la manera de viure més o no encara s'ha de veure, però alguna cosa sembla que fa. I també vaig publicar un article sobre el famós experiment de Galileu, el de les boles a la torre de Pisa, actualitzat ara en un satèl·lit.

Acabo amb lentrevista que em van fer a Lleida TV, on vam parlar de càncer i moltes altres coses (a partir del minut 6:30):
   

dilluns, 30 d’abril de 2018

Els selfis de Sant Jordi, edició 2018

Què, com va anar el Sant Jordi? Vau rebre/donar molts llibres, roses i petons? Com he fet altres vegades (per exemple aquí, i aquí), us resumeixo la meva experiència amb uns quants selfis (i fotos de grup) que em vaig fer amb altra gent del ram aprofitant la meva visita a Barcelona (i rodalies).


El primer és amb en Daniel Closa, el coautor del llibre que presentava (recomanat per Vilaweb aquí i per El Punt/Avui aquí), i el Sergi Vicente, periodista que s'estrenava com a autor de Sant Jordi. Estem enfilats a la tarima del Palau de la Virreina, on es feia la foto dels autors durant l'esmorzar (que veureu a sota), i de fons es veuen tots els periodistes i polítics, que sumats deurien ser més que els escriptors que érem allà...


Entre els amics que em vaig trobar a l'esmorzar hi havia la sempre somrient Anna Maria Villalonga, escriptora negrota i comissària de l'any Pedrolo, que està fent una feina fantàstica recuperant i promocionant l'obra d'un autor que admiro molt. Aquí podeu llegir la crònica de l'esmorzar publicada a l'Illa dels llibres, amb algun comentari escatològic meu. I aquí en Joan Safont menciona com ens vam desvirtualitzar allà mateix.


Una mica més tard, i anant cap a la primera parada a signar, vaig tenir temps de parar a saludar els amics de les Males Herbes, i vaig tenir la sort d'ensopegar amb una de les autores de la casa, la Carme Torras, que fa temps que conec i segueixo. I d'aquesta manera improvisada, em vaig poder emportar a casa el seu darrer llibre signat.


Aquí estem ja treballant en Daniel i jo a la Rambla, amb l'editora de Cossetània al mig, la principal responsable que acabéssim fent el llibre després de fer-ne broma al Facebook.


També al bell mig de la Rambla em vaig trobar amb la Laura Borràs, diputada i ex-directora de la ILC, abillada amb un bonic vestit groc que enviava un missatge molt clar a tothom que el volgués escoltar.


A una de les parades (on vaig fer una pausa de llibre científic per signar la trilogia del Sóc un animal a un munt de nanos, de bracet d'en Lluís Llort) em vaig trobar els germans Simó, autors de La iaia embolica la troca, i uns dels coneguts que he pogut desvirtualitzar per fi al llarg d'aquests dies.


L'última sessió del dia va ser a la parada d'un centre comercial, on desentonàvem molt al costat de tres youtubers poetes (o una cosa així, segons ens van explicar) que tenien llargues cues d'adolescents embadalides esperant que els signessin el llibre. A nosaltres, en canvi, ens venien a veure científics barbuts com el de la foto.


I ara unes fotos de grup. A la parada tècnica per dinar ens vam reunir els autors que signàvem per Cossetània, Angle i Eumo que, junt amb els editors, vam fer aquesta relaxada foto de família. Si mireu bé hi podreu veure, entre altres cares conegudes, la Roser Capdevila (amb una de les seves bessones) i el Miquel de Palol en una posició ben còmoda.


Aquesta és la foto oficial de grup a la Virreina (una d'elles, perquè se'n va haver de fer una segona perquè no hi cabíem tots). Poder jugar a "on és Wally" (si heu estat atents a la meva indumentària em localitzareu ràpid) però us serà més fàcil trobar polítics (que acaparen les primeres files) que no pas escriptors (alguns d'ells minúsculs al galliner).


I després d'anar amunt i avall tot el dia, res millor que un sopar relaxat amb alguns dels companys d'agència, entre ells (el primer a al dreta), un dels triomfadors a les llistes del dia.


Acabo amb aquesta foto, que és d'uns dies després, de la meva visita a Lleida, perquè em fa especial il·lusió sortir-hi amb aquestes amigues blogaires i escriptores que fa molt temps que conec (més de deu anys a algunes i gairebé un quart de segle la que més) però que, en un parell de casos, no havia vist mai encara en persona. D'esquerra a dreta: la Carina d'El guant de l'Allie, la Rosa Fabregat (la gran dama de la ciència ficció catalana), la Montse Sanjuan i l'esplèndida amfitriona, la Ramona Solé del Tumateix llibres (que aquí explica la trobada). Va ser un plaer poder participar també en uns quants clubs de lectura (1, 2, etc) a instituts (Segrià TV en va fer un reportatge, i aquí parlen d'un altre), una cosa que sempre aprofito per fer quan baixo a terres catalanes.

dimarts, 24 d’abril de 2018

Derrotar el càncer amb el Big Data

Estem a l’era del big data, de les dades massives. L’activitat humana genera una quantitat d’informació ingent, fins al punt que no podem processar-la de manera normal: calen nous softwares i hardwares (i tècnics especialitzats que els sàpiguen usar) per treure’n l’entrellat. Avui en dia els ordinadors, els telèfons, els cotxes i fins i tot el microones estan recollint constantment dades. Sovint no sabem ni què en farem, de tot això, però ho emmagatzemem per si de cas algun dia en podem treure profit.

La biomedicina també està vivint la febre del big data, i en l’àrea on és més evident és la genètica. Al cap i a la fi, la genètica treballa precisament amb informació, la que tenim inscrita en l’ADN. Al lloc d’aquest planeta on es guarda més bits no és als servidors de Google, sinó als genomes dels éssers vius, i ara tenim les eines per llegir-los i estudiar-los (i també manipular-los, però aquest és un altre tema). Des de principis de segle, hem seqüenciat tot el que ens queia a les mans, i això ens ha permès fer molts passos de gegant, els fruits dels quals ja es comencen a veure.

Però quan el 2005 va començar a circular la idea de llegir el genoma del càncer, van alçar-se veus crítiques. El càncer és una malaltia dels gens: són les mutacions en l’ADN les que provoquen els canvis que fan que una cèl·lula es torni maligna. Té sentit, doncs, voler saber quin són exactament aquests canvis, perquè seran els que intentarem tractar després amb fàrmacs específics. El problema és que cada tipus de càncer acumula fàcilment centenars d’aquestes variacions dolentes, que s’assemblaran poc a les dels altres tipus. Pretendre catalogar totes aquestes mutacions era una tasca titànica, i alguns van oposar-s’hi dient que no era la millor manera d’invertir tants diners, i que ens perdríem en un mar d’informació inintel·ligible.

El projecte, anomenat The Cancer Genome Atlas o TCGA, va tirar endavant i actualment ja s’han analitzat 33 càncers, cadascun usant entre desenes i centenars de mostres de pacients diferents. Fa unes setmanes es va publicar a la revista Cell una col·lecció d’articles que es capbussa en les tones de dades generades en els primers 13 anys de recerca i prova de trobar-hi connexions (els anglosaxons usen un verb molt gràfic per a això: to mine, extreure material valuós d’una mina). Les conclusions són apassionants pels qui treballem en el camp, però encara tardarem anys a entendre què volen dir exactament i, sobretot, trobar la manera d’incorporar-les als tractaments. Tot i que el big data pot espantar (per exemple si pensem en el munt de dades que Facebook guarda dels seus usuaris), és una eina poderosa pels científics i podria ser el principi de la fi del càncer. Veurem si en sabem treure tot el suc.

Aprofitant que parlem de càncer, deixeu-me que, com cada any quan acosta Sant Jordi, us recomani uns quants llibres, aquesta vegada relacionats amb el tema de l’article. Enterrats en la munió de novetats que envaeixen les botigues aquests dies (el nostre big data literari), si mireu bé podreu trobar uns quants exemples divulgació feta amb rigor, que pot ser tant interessant com una novel·la. Començo amb un de propi: 100 preguntes sobre el càncer , el llibre que he escrit amb el biòleg i divulgador Daniel Closa. És un recull de fitxes breus que proven de respondre de manera directe els dubtes que tothom té quan sent parlar d’aquesta malaltia, amb especial èmfasi en com es pot evitar i tractar.

Segueix un patró similar el darrer llibre d’en Manel Esteller, un dels científics amb qui comparteixo aquesta secció, titulat Parlem de càncer . És un resum molt clar de les diverses facetes de la malaltia, des del complex entramat molecular que té darrere fins a la nova generació de tractaments. Finalment, Cáncer. Cómo afrontar los tres días esenciales , de la psicòloga clínica Tània Estapé, s’ocupa a fons d’una part molt important, i que en els llibres anteriors només hi ha espai per tractar de passada: l’impacte psicològic en el malalt i el seu entorn. Ho fa centrant-se en tres moments clau: el del diagnòstic i els de principi i final del tractament.

Vigileu, però, si aneu a buscar aquesta mena de llibres a grans superfícies on venen de tot. És habitual trobar-los barrejats entre els típics pamflets sobre dietes màgiques, manuals de medicina “natural” i cursets d’equilibrament de txakres. Són justament la mena d’enganys que els que fem divulgació ens esforcem a intentar desemmascarar... cosa que demostra que encara ens queda molta feina per fer.

Publciat a El Periódico, 21/4/18

dilluns, 23 d’abril de 2018

Feliç Sant Jordi!

Que tingueu tots una molt bona diada i torneu a casa carregats de llibres!


Si esteu a Barcelona i voleu passar a saludar, em troabreu a mi i al meu drac groc aquí:

- de 12h a 13h, Rambla Catalunya 61 (amb Aragó).
- de 13h a 14h, Rambla Catalunya, 119  (amb Rosselló).
- de 16.30h a 17.30h Escola IPSI (Comte Borrell, 243).
- de 19h a 20h FNAC Arenas.

dimecres, 18 d’abril de 2018

Horaris de Sant Jordi


Dilluns que ve és Sant Jordi i us trobareu els carrers plens de llibres... i d'escriptors. Si voleu passar a saludar i a què us signi alguna cosa, em podreu trobar a les següents parades de Barcelona:

- de 12h a 13h, Rambla Catalunya 61 (amb Aragó)
- de 13h a 14h, Rambla Catalunya, 119  (amb Rosselló)
- de 16.30h a 17.30h Escola IPSI (Comte Borrell, 243)
- de 19h a 20h FNAC Arenas.

Aniré acompanyat del Daniel Closa a totes elles (signant a quatre mans les 100 preguntes sobre el càncer) menys a la tercera, on el canviaré pel Lluís Llort i en Sergi Càmara (llavors signarem els Sóc un animal, és clar).

I si viviu prop de Lleida, passeu el dijous 26 a saludar a les 19.00 a la sala Alfred Perenya, on faré una xerrada sobre el càncer i aprofitaré per presentar també el llibre.

dimarts, 10 d’abril de 2018

Avui: presentació de 100 preguntes sobre el càncer


Atenció, barcelonins! Aquesta tarda en Daniel Closa (amb la col·laboració de l'Azucena Salas) presentarà el nostre llibre 100 preguntes sobre el càncer a la Casa del Llibre de Passeig de Gràcia. Jo me la perdré per conflictes d'agenda però, des de la distància, els donaré suport moral. No hi falteu! I si em voleu veure a mi parlant del llibre, us haureu d'esperar al 26 d'abril i fer una excursió fins a Lleida (ja us en donaré més detalls)...

Per si encara no us ha quedat clar si és la mena de llibre que us pot interessar, en podeu llegir la crítica que en va fer en XeXu, la de la jomateixa, la de NCYT o la ressenya d'en JM Tibau.

I si decidiu que el voleu comprar, depèn d'on aneu a buscar-lo potser us sorprendrà trobar-lo en segons quina companyia. En Daniel ja va explicar al seu blog que se l'havia localitzat "en territori estrany", i a mi em va passar al mateix (vegeu la foto) en una altra gran superfície. Per algun motiu, certes botigues que venen llibres (no sé si se les pot anomenar llibreries) confonen amb molta alegria ciència i xarlataneria. Així doncs, no us estranyi ensopegar amb el nostre llibre envoltat de dietes màgiques, instruccions per netejar les xacres i tractats de medicina "natural", justament la mena de coses que desmuntem a l'interior. Encara ens queda molta feina per fer per bandejar el pensament màgic de les nostres vides...

ACTUALITZACIÓ:
Aquí teniu uens quantes fotos de la presentació.







divendres, 6 d’abril de 2018

Barreja post-vacacional

Espero que les vacances de Setmana Santa us hagin anat bé. Jo he carregat vitamina D al meu poble i ara, altre cop al regne de la pluja, us penjo quatre cosetes científiques que han sortit .darrerament per tornar a arrencar.

Primer, escolteu aquesta taula rodona amb en Daniel Closa i la Tània Estapé, que va moderar la Mònica Terribas al seu programa de Catalunya Ràdio, com veieu a les fotos. Parlem de càncer, és clar, en motiu de l'aparició del nou llibre.

Per altra banda, el meu últim article a l'ARA parlava d'una nova tanda d'organismes modificats genèticament que ens trobarem ben aviat a les botigues perquè s'estan saltant les regulacions habituals en aquests casos gràcies a un tecnicisme.




I acabo amb les últimes col·laboracions a El Balcó de la SER, cinc minuts de ciència cada divendres a les 19.30 (quan la política ens deixa). Aquest cop vam parlar de les semblances neuronals entre amics, de com les rates sembla que també saben negociar tant bé com nosaltres, i de com usar l'ADN com un disc dur per emmagatzemar dades durant anys i anys. No us perdeu la propera sessió aquesta tarda!

dimarts, 27 de març de 2018

Internet i la fi de la humanitat

Els qui van madurar durant la Guerra Freda, i també els seus hereus, hem crescut sent molt conscients que els humans tenim la capacitat de dinamitar el planeta que ens acull, i tement que algun dia aquest poder se’ns escaparia de les mans. Un signe que demostra fins a quin punt vam interioritzar aquesta por és que l’espasa de Dàmocles de l’holocaust nuclear ha estat molt present en la ficció des de la segona meitat del segle XX. Però tinc la impressió que si algun dia aconseguim finalment autodestruir-nos no serà amb un gran esclat radioactiu, si no d’una manera més insidiosa, possiblement gràcies a haver descobert aquesta fantàstica eina per amplificar la nostra imbecill·litat que és la internet.

El problema d’internet sorgeix de la seva gran virtut: democratitzar la informació. Pel sol fet d’accelerar i lubricar el flux de dades, internet actua com un vidre d’augment que ho magnifica tot. Això dóna rellevància a assumptes que abans eren trivials. Un exemple. Els joves de la generació X compartíem cintes de casset on gravàvem als amics les nostres cançons preferides. Òbviament era il·legal però, com que l’impacte sobre els qui vivien de la música era mínim, teníem la consciència tranquil·la. Quan li vam injectar els esteroides dels algoritmes de compressió i una xarxa de distribució global, el petit delicte va deixar de ser innocent i va contribuir a portar tota una indústria al límit de l’extinció.

Un principi similar pot explicar el brot d’obscurantisme que estem patint darrerament. Si l’estupidesa en petites dosis pot ser fins i tot simpàtica, quan cavalca a lloms d’internet ràpidament es converteix en el cinquè genet de l’Apocalipsi. I sembla que no hi puguem fer res. Aquests dies ha tingut força ressò un estudi publicat a la revista Science que analitza 126.000 notícies que han circulat per twitter. Demostra que les falses es propaguen més i més ràpid que les reals. Això implica que el nostre cervell té una tendència incontrolable cap als rumors i les falòrnies. És possible que part del seu atractiu sigui que pinten el món com ens agradaria que fos, i no com és. Ens presenten una fantasia que acaba tapant la realitat quan un número prou gran de persones l’accepta. 

És el mateix ingredient que alimenta les pseudociències. És més fàcil creure que se’t passaran tots els mals bevent aigua de mar que admetre que la medicina encara no té els coneixements per entendre i solucionar cadascuna de les malalties que ens afecten. És molt humà deixar-se enganyar per fer-se més lleu l’existència, però alimentada per internet, aquesta feblesa ens aboca a un túnel del temps que ens pot retornar a l’Edat Mitjana. I així vivim incongruències com el rebrot de malalties gairebé oblidades, gràcies a la popularitat a les xarxes d’un moviment tan absurd com l’antivacunes.
No només la intel·ligència corre perill de morir sepultada per tones d’ignorància, si no que també estan amenaçats altres pilars de la societat moderna. Hem vist darrerament com es pot pervertir el sistema democràtic simplement plantant les consignes adequades al magma primigeni de desinformació que pot ser la internet. La manipulació al detall, com sempre s’ha fet, té un recorregut limitat, però practicada a l’engròs permet incidir en el futur d’un país des de l’altra banda del món sense haver-se d’embrutar gaire les mans, com podria haver fet Rússia.

A part de tot això, la internet ha creat una nova àgora pública amb un poder que encara no hem calibrat del tot. Ens hauríem de preguntar si el poble hauria d’estar autoritzat a decidir qui és culpable, triar quin càstig es mereix i aplicar-lo abans de donar dret a rèplica, com passa sovint a les xarxes. Això s’assembla sospitosament a una versió 2.0 de les lapidacions, cosa que va en contra del que hem lluitat per aconseguir al llarg dels darrers tres-cents anys. La presumpció d’innocència i la separació de poders són invents que han contribuït molt al desenvolupament de la justícia tal com l’entenem ara i és imperatiu que els continuem respectant.

Això no vol dir que hàgim de tancar internet, al contrari. Els seus efectes beneficiosos són incomptables i és difícil imaginar-se que puguem construir un món equitatiu sense ella. Només cal que siguem ben conscients del que tenim a les mans. Si això fos una tragèdia grega, diria que internet va ser un regal que ens van fer els déus per comprovar si els humans érem prou madurs. Com donar una pistola carregada a un nen. Ara hem de demostrar que no l’usarem per disparar-nos un tret al peu.

[Publicat a El Periódico, 24/03/18]