dimarts, 23 d’agost de 2016

«Al meu veí li va funcionar»

La lluita contra el perillós atractiu de les pseudociències a vegades pot semblar fútil. Per molt que avanci el coneixement humà i per molt culta que sigui una societat, sembla que mai deixarem de ser vulnerables al cant de sirena del pensament màgic, sobretot en moments crítics. Ja ens podem escarrassar apel·lant al sentit comú, que les promeses dels qui poden fer-ne sense haver de demostrar resultats sempre guanyaran la partida a la rigidesa necessària del raonament científic. És normal que quan algú busca urgentment resultats, se senti temptat per la possible solució immediata, per molt inversemblant que li sembli, en lloc d'esperar un veredicte (sovint negatiu) fruit d'hores d'investigacions. És tan normal com absurd, i hem de mirar d'evitar-ho.

L'objectiu d'aquest article no és denunciar, una altra vegada, com ens enganyen, com els mitjans col·laboren en l'estafa donant veu als farsants, o com professionals amb un títol en principi respectable se salten sense miraments la barrera de l'ètica. Això, per sort, ho fan regularment divulgadors com en Daniel Closa, en Jesús Purroy o en J. M. Mulet, entre molts d'altres a casa nostra. Busqueu els seus noms a internet el proper cop que us vulguin vendre aigua amb sucre per curar tots els mals i trobareu prou arguments per prendre una decisió intel·ligent. El que volia comentar és aquell fenomen de «al meu veí li va funcionar», màxima que se suposa que ha d'atorgar fiabilitat a qualsevol producte i que s'usa massa sovint per justificar l'eficàcia d'un tractament alternatiu. El cas recent d'un amic il·lustra per què no hem de caure en el parany de creure'ns-ho.

Un dia, aquest amic va començar a tenir uns mals de cap severs que no se li n'anaven amb res. Preocupat, va demanar hora al metge. Després de provar sense èxit uns quants fàrmacs durant setmanes, aquest va enviar-lo a un especialista per descartar que no hi hagués res de greu. Per sort, no era el cas. El diagnòstic final va ser de mal de cap diari d'origen desconegut que resistia totes les intervencions. El meu amic estava content de no tenir un tumor, però desesperat perquè la cosa no millorava amb res. El metge li va dir que l'únic que podia fer era esperar que passés i li va donar una sèrie de recomanacions per minimitzar l'impacte del dolor.

Una persona, sens dubte ben intencionada, va suggerir llavors al meu amic que provés un curandero que coneixia que equilibrava els txakres, o una cosa similar, que no hi perdia res per provar-ho. Ell em va preguntar què em semblava la proposta. Jo li vaig demanar si creia en aquestes coses. Quan em va dir que no, vaig recomanar-li que s'estalviés el temps i els diners. Les teràpies d'aquesta mena només funcionen a través de l'efecte placebo, una important (i ben real) reacció psicològica que, malgrat que no s'ha de menysprear mai, té unes limitacions evidents. En casos de dolor crònic, pot tenir un impacte positiu en l'estat general, però llevat que hi dipositis una fe cega és poc probable que vegis cap millora. Així doncs, va declinar l'oferta i va armar-se de paciència. En qüestió de poc temps el mal de cap va començar a remetre i ara està molt millor. Com en moltes altres malalties, possiblement no sabrem mai què la va desencadenar ni com es va solucionar.

Però ¿què hauria passat si el meu amic hagués anat al curandero? És probable que tant ell com la persona que l'havia recomanat haguessin cregut que la història dels txakres havia funcionat, encara que no tingués cap explicació lògica, quan òbviament no hauria tingut res a veure amb la curació. Una experiència positiva, personal o propera, fa que la gent tregui conclusions precipitades, i això és un error. Una relació causa-efecte és molt fàcil d'inferir però molt difícil de comprovar. Els científics tardem anys a poder demostrar si existeix o no, i aquest és un pas que no ens podem saltar si no volem caure en paranys com els de l'exemple.

Quan algú recomana un tractament recolzant-se en anècdotes puntuals, l'instint ens hauria d'empènyer a valorar-ho amb escepticisme, en lloc de deixar-nos enlluernar pel geni que ha de convertir els nostres desigs en realitat. Amb la quantitat d'informació que tenim a l'abast avui en dia, no hi ha excusa per no investigar si una afirmació està avalada per estudis seriosos. En absència de dades obtingudes amb mètodes rigorosament dissenyats i controlats, l'única manera que coneixem de treure l'entrellat de les coses, la millor resposta serà sempre «no, gràcies». Si tenim això present, haurem desactivat una de les armes més habituals dels venedors de fum i estarem preparats per entendre que la ciència és tan poderosa precisament perquè sap mantenir els peus a terra

[Publicat a El Periódico, 12/7/14] 

dimarts, 16 d’agost de 2016

La recompensa de la nostàlgia

Quentin Compson és un jove estudiant que, des d'una habitació a la residència de la Universitat de Harvard, recorda la història d'unes quantes generacions de la seva família i, de retruc, la vida al sud dels Estats Units que acaba de deixar enrere. L'any és el 1936, i la narració de Quentin és el nucli d'Absalom, Absalom!, una de les novel·les més conegudes de William Faulkner i un bon exemple de l'ús literari de la nostàlgia per crear obres d'art perdurables. Un altre cas, tan conegut que molts el poden citar sense ni tan sols haver obert mai el llibre, és la magdalena proustiana, que amb una simple mossegada desencadena els records que omplen els sis volums d'A la recerca del temps perdut. ¿Què té la nostàlgia que ens fascina tant, des del punt de vista creatiu i, per tant, també des de l'emocional?

Si la pregunta te la pots plantejar llegint Faulkner o Proust, una possible explicació biològica es podia trobar fa poc a la revista Neuron, on un article escrit per uns científics de la Rutgers University, a Nova Jersey, proposava que l'exercici de la nostàlgia desencadena una resposta química al cervell comparable a la que experimentem quan ens donen diners. És a dir: desconnectar del present per repassar els grans èxits del passat genera una recompensa física tangible, cosa que explicaria perquè en som addictes. Per demostrar-ho, el grup d'investigadors dirigit pel doctor Mauricio Delgado van demanar a un grup de voluntaris que recordessin moments feliços de la seva vida i altres de neutres mentre se sotmetien a una ressonància magnètica funcional, una tècnica d'imatge que permet veure en temps real quines parts del cervell estan actives i quines, no. Com era d'esperar, tots els subjectes es passaven més estona pensant en els records agradables que no pas en els que no tenien cap component emocional positiu.

El més sorprenent era que, durant la sessió nostàlgica, se'ls encenien unes zones cerebrals conegudes com el còrtex medial prefrontal i el cos estriat, les mateixes que se sap que responen sempre que ens trobem en una situació de guany econòmic. Encuriosits, els científics van proposar-los un altre experiment. Els van oferir una quantitat de diners per recordar un fet positiu i una de més elevada per recordar-ne un de neutre. La majoria de voluntaris no ho dubtaven: preferien menys diners a canvi de poder gaudir un cop més de les millors experiències de la seva vida. A més a més, la resposta neurològica observada mitjançant la ressonància era de més magnitud en aquelles persones que després de la sessió deien que el seu estat d'ànim havia millorat notablement.

Tot això demostraria que aquesta necessitat mental de tornar periòdicament a les coses bones que hem deixat enrere té una raó de ser, més enllà de proporcionar temes interessants als artistes. Només cal reconèixer com gaudim de festivals nostàlgics com poden ser els sopars amb amics de la infantesa, on la inevitable successió espontània de batalletes obliga el còrtex medial prefrontal a fer hores extres. La capacitat tan típica dels humans de perdre'ns en els records podria ser en realitat una estratègia més de l'evolució, una resposta biològica potser apareguda gràcies a unes connexions neurològiques accidentals, que la selecció natural hauria conservat pels clars efectes euforitzants que tindria en el nostre estat d'ànim.

Però abusar-ne pot ser perillós. Així com una dosi raonable de nostàlgia sembla ser saludable, convertir-la en una màxima que et dirigeixi el curs de la vida, com encara ara podem veure que fan certs elements reaccionaris de la societat, va en contra del que ha permès que la nostra espècie aconseguís fites espectaculars: la voluntat d'innovar. El problema ve quan es vol anar més enllà de l'exercici de la imaginació per intentar reproduir, en un entorn contemporani, el que la memòria ens diu que era millor, en lloc de continuar caminant endavant. Per avançar hem de venerar el passat, però sempre sent conscients que l'hem de deixar enrere.

D'una manera o una altra, la nostàlgia és una part important de la nostra existència, i ara sabem que això té una raó biològica de ser. Està molt integrada en les rutines vitals de la humanitat, cosa que fa que acabi reflectint-se en les manifestacions artístiques o que alguns la utilitzin d'estendard per justificar el seu tradicionalisme. Fins i tot el llenguatge ha sentit la necessitat de crear paraules úniques per definir-la, com la saudade portuguesa o la morriña gallega, per posar dos exemples pràcticment intraduïbles. No té res de dolent recrear-se una estona en els records feliços: el cervell us ho agrairà. Tingueu-ho ben present, i el proper cop que claveu queixalada a una magdalena, feu-ho sense remordiments però amb mesura.
[Publicat a El Periódico el 29/11/14]

dimecres, 10 d’agost de 2016

L'origen del llenguatge

Una de les coses que ens fa únics als humans és la capacitat d'usar el llenguatge per comunicar-nos. Cap altre animal en aquest planeta pot fer-ho. N'hem parlat altres vegades: a part de la seva utilitat com a eina, el ­llenguatge ens ha permès evolucionar, ha donat forma a les nostres societats i, en el fons, ens ha fet com som. Si ho portem a les últimes conseqüències, podríem certament creure que els límits del llenguatge són també els límits del nostre món, parafrasejant la màxima de Wittgenstein. És per tot això que l'estudi del llenguatge, tant des del punt de vista històric com del científic, sempre ha despertat molt d'interès, sobretot pel que fa als seus misteriosos orígens.

No està del tot clar en quin moment vam començar a crear paraules. Com que no hi ha cap prova documental que hagi sobreviscut fins als nostres dies (les gravadores són un invent modern, per desgràcia), tot el que podem fer és hipotetitzar. Hi ha científics, per exemple, que creuen que més de dos milions d'anys enrere, els primers humans ja havien desenvolupat alguna mena llenguatge rudimentari. Altres diuen que això no va passar fins molt més tard, potser fa només 50.000 anys, en ple Paleolític Superior, quan els cromanyons estaven a punt de començar a estendre's per Europa. Si realment fos d'aquesta manera, voldria dir que abans hauríem inventat l'art (les primeres restes artístiques tenen uns 70.000 anys d'antiguitat), fet que no deixa de ser curiós.

Potser podríem definir millor els inicis del llenguatge si entenguéssim quina necessitat concreta ens va empènyer a crear-lo. Si ens basem en els principis de l'evolució, que ens diuen que en biologia aquests canvis tan importants no solen ser accidentals, podem aventurar que la selecció natural hi deuria tenir alguna cosa a veure. És a dir: si el llenguatge s'ha consolidat com a part essencial de la nostra espècie és perquè deuria proporcionar-nos algun avantatge a l'hora de sobreviure. Això és el que pensen un grup de psicòlegs de la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, dirigits pel doctor Thomas Morgan. En un article publicat la setmana passada a la revista Nature Communications, proposen que el llenguatge podria haver sorgit per la necessitat d'explicar als nostres congèneres com fabricar utensilis de pedra, una habilitat revolucionària que ens va permetre començar a fer passes de gegant fa un parell de milions d'anys.

Els psicòlegs van dividir una colla d'estudiants en grups. Van ensenyar uns quants voluntaris a fabricar ascles olduvaianes, uns trossos de sílex tallants en forma de petxina que són una de les primeres eines que es coneixen. No és una feina fàcil, perquè cal colpejar la pedra d'una manera concreta perquè quedi ben afilada. Al primer grup, no hi havia cap persona que sabés generar les ascles, només el material necessari i uns quants exemples. Als altres hi van posar un mestre que podia ensenyar a un alumne el que feia: en un grup no es podia comunicar, en un altre podia fer només gestos i al darrer podia parlar per explicar-li el procés detalladament. Quan algú ho aprenia, es convertia en el mestre del següent membre del grup.

Usant aquesta cadena de transmissió d'informació, van arribar a generar més de sis mil ascles. Com era d'esperar, el grup que no tenia tutor no se'n va sortir gaire bé. Però només mirant tampoc van aconseguir resultats satisfactoris. Tan sols als dos últims grups, on hi havia alguna mena de comunicació entre mestre i alumne, les ascles eren de la mida adequada i prou punxants per ser útils. I concretament, quan s'usava el llenguatge es quadruplicava les possibilitats d'obtenir uns bons resultats. Van concloure que una explicació del boom tecnològic que es va donar a principis del Pleistocè seria que els nostres avantpassats van descobrir la manera d'explicar als seus companys com es construïen les eines, primer a través de gestos i, finalment, amb un llenguatge rudimentari. La producció més efectiva d'ascles seria el que va fer que aconseguissin sobreviure ­millor.

Naturalment, aquests experiments tenen la limitació que han estat fets amb voluntaris que han nascut i crescut en un entorn on el llenguatge és bàsic per funcionar. És probable que els seus cervells hi siguin addictes d'una manera que els humans primitius no es podrien imaginar. Deduir a partir d'aquí el que passava a les planúries de Tanzania, on l'Homo habilis produïa les seves ascles, potser és massa optimista, però la hipòtesi no deixa de ser interessant. En tot cas, sembla mentida que una capacitat que va aparèixer per la necessitat de difondre coneixements que ens permetessin avançar, avui en dia es faci servir tan sovint per escampar mentides, odi i ignorància, que tenen just l'efecte con­trari.

[Publicat a El Periódico, 24/1/15]

divendres, 5 d’agost de 2016

Altres coses que he fet aquestes vacances


A part d'estirar-me a la platja i menjar més del compte, durant les vacances he fet també una miqueta de feina, per no perdre el ritme.

Vaig trobar un moment per passar pel programa Això és Mórdor que presenta Marc Garriga a Catalunya Ràdio. Aquí podeu escoltar com fem una mica de conya amb en Marc a partir d'una sèrie de paraules  i frases friquis (a partir del minut 33).

Quan fas cua per entrar en directe a la ràdio a vegades tens sorpreses agradables. Aquest cop vaig coincidir amb els grans Cels Piñol i Ricard Ibañez, que venien a parlar de jocs de rol. Abans d'entrar vam estar parlant de l'època clàssica dels fanzines, en la que tots tres vam participar d'una manera o altra, i la conversa va derivar en un interessant exercici de política-ficció sobre la independència de Catalunya que algú ens hauria de convidar algun dia a reproduir en directe perquè tenia molt de suc.

També vaig tenir l'honor de participar en una taula rodona com a part d'un curs dels Juliols de la UB que dirigia Amàlia Lafuente. Amb la Imma Monso i l'Isidre Grau havíem de parlar de l'ús del dolor i la malaltia en la literatura, i vam acabar discutint sobre un munt de coses, entre elles l'estat de la literatura catalana en el segle XXI. El debat el vam continuar després en privat tot dinant a la terrassa d'un hotel cèntric, tot un luxe.
I també vaig tenir temps de trobar-me amb en Daniel Closa, per comentar un projecte que estem fent plegats de cara al 2018, que va començar com una broma al Facebook i aviat es va convertir en una realitat quan els editors van començar a intervenir-hi. Tinc un parell de llibres de divulgació en solitari programats per aquesta temporada tardor/hivern, ja en parlarem més endavant, i el proper serà ja el que parirem a mitges amb en Dan, i que promet ser molt interessant, és clar.

Acabo el repàs amb uns quants enllaços. Al blog Dreams of Elvex, van fer una ressenya d'El joc de Déu, la meva segona novel·la en solitari, i la van deixar molt bé. El XeXu va fer el mateix amb el tercer volum de Sóc un animal, col·lecció juvenil que sembla que també fa riure els adults. Casualment, en Llort i el Sergi Càmara van anar a parlar aquests dies del mateix llibre a Més content que un gínjol, programa de literatura juvenil i infantil ràdio de la Xarxa.

Acabo amb una mica de ciència. L'últim article publicat a l'ARA parla de les necessitats metabòliques úniques del nostre cervell, una peculiaritat que ens fa únics entre els primats. I un anunci: el 24 de novembre participaré en un debat sobre els límits de les manipulacions genètiques, el transhumanisme i el futur de la nostra espècie, conjuntament amb l'experta en bioètica Núria Terribas, al cicle Futur(s) que organitza La Caixa al Palau Macaya. Està obert a tot el públic i pinta bé, així que jo de vosaltres m'ho apuntaria a l'agenda.

dimarts, 2 d’agost de 2016

De vacances

M'he pres uns dies de vacances i, com es fa en aquests casos, ara em toca passar-vos les diapositives del viatge (o, la versió actual, que són les fotos d'Instagram). Jo ja he tornat al fred anglès (literalment, avui m'he hagut de posar la jaqueta!) però espero que els qui encara teniu l'estiu per davant el disfuteu molt. Endavant imatges!

Feia temps que no anava a Cadaqués i aquest any per fi hi he tornat amb la família. La primera sèrie de fotos és del poble i la lluna plena que ens va rebre. Malgrat que a aquesta època de l'any està ple a rebentar, val la pena perdre's pels seus carrerons.

 

 



Ja que érem a Cadaqués, no costava gaire apropar-se a Portlligat i visitar la casa-museu de Dalí. No ho havia fet mai i és una experiència que recomano. Vaig tenir una sensació semblant a la que vaig experimentar al Graceland d'Elvis. Entres en el que havia estat el racó privat d'una persona genial i pots tafanaejar una mica els seus vicis i preferències. La part guiada de la visita és molt interessant (la foto de la finestra és del dormitori) però encara és més divertit passejar-se pel jardí barroc i anar descobrint totes les animalades que s'hi amaguen (la resta de les fotos).

L'escala que porta cap al jardí (que està més elevat que la resta de la casa) és per trencar-se el coll, però fa un efecte molt bonic.
Aquesta foto té un significat especial per mi. Fa poc vaig escriure una novel·la juvenil amb en Sebastià Roig que girava al voltant d'una banya de rinoceront que contenia uns dimonis d'una altra dimensió, entestats en envair la Terra. La primera escena del llibre passava en aquesta sala, un menjador exterior, on els lladres intenten robar aquest cap de rinoceront tan surrealista. No us faig un espòiler massa gran si us explico que no ho aconsegueixen: la banya es trenca i comencen a passar una sèrie de fets paranormals. Doncs bé, em vaig haver de refiar dels coneixements del Sebastià per escriure aquell pròleg, perquè no havia estat mai al menjador del rinoceront. Ara ja puc dir que l'he vist en directe. I és realment digne de sortir en una aventura espectral com és El secret de la banya embruixada.
Aquesta bústia per als pobres estava instal·lada prop de la piscina.
El lleó dissecat feia companyia a l'os i al rinoceront.
A part de Cadaqués, també he visitat el meu poble, coincidint amb la festa major. He passat tanta estona com he pogut a la platja (fins i tot de nit, com es veu a la primera foto!) i per primer cop en molts anys he pogut veure el concurs de focs artificials (aquest any feia de jurat, amb la inestimable col·laboració de l'hereu), del qual en podeu admirar unes quantes instantànies.





Una cosa que no ha faltat aquests dies han estat els esmorzars (i altres àpats) pantagruèlics. Amb les bones pastisseries que hi ha a Blanes i les ganes dels familiar de fer-nos tastar tot el que no tenim a Anglaterra, ha sigut impossible evitar carregar uns quans quilets més cap a casa. Ara toca fer bondat altre cop...










Acabo amb dues imatges que resumeixen la darrera fal·lera que ens ha envait, el joc del Pokemon Go (sí, l'hereu també s'hi ha enganxat). Almenys hi ha gent que sap prendre-s'ho amb humor, com demostren aquests dos cartells trobats a Blanes.


dimarts, 26 de juliol de 2016

Biologia i cura dels fills

Hi ha pocs sons més insuportables que el plor d'un nen. La majoria d'humans reaccionem en sentir-lo amb una incomoditat que ens empeny a buscar-hi una solució, encara que l'emissor no sigui fill nostre. Un article publicat el mes passat a la revista American Naturalist descobria que aquest instint transcendeix els límits de les espècies: un cérvol, en sentir un plor gravat anteriorment, correrà a auxiliar de la mateixa manera una cria seva que una de foca, de marmota o fins i tot humana. De fet, fa temps que se sap que els gossos responen quan senten plorar nadons, igual que ho fem nosaltres si un gos es queixa, però es creia que això era un efecte secundari de la domesticació. Sembla que no: en el plor d'un mamífer hi ha un component ancestral i universal que dispara les alarmes de tots els altres animals de la mateixa classe, malgrat que en alguns casos ens separin fins a 90 milions d'anys d'evolució.

L'experiment es va fer amb un cérvol femella però, almenys en humans, tot indica que hauria de funcionar en els dos sexes. Hi ha la concepció, tan errònia com fortament arrelada, que les dones estan biològicament més preparades per a la paternitat que els homes. Que això no és cert ho demostren estudis com el que apareixia aquest maig a la revista PNAS, on un grup de científics explicava que el cervell dels pares experimenta els mateixos canvis a nivell hormonal i funcional que el de les mares quan ells són els principals encarregats de cuidar els fills. Aquestes dades corroboren un treball del 2011, també vist a PNAS, que deia que la paternitat feia disminuir en els homes els nivells de testosterona, una hormona normalment implicada en activitats poc relacionades amb l'atenció als nadons.

Així doncs, les diferències entre gèneres pel que fa a l'habilitat de ser bons progenitors semblen determinades sobretot per condicionants socials, no pels cromosomes. El més greu és que no és tan sols l'actitud masclista d'alguns homes la que perpetua aquesta fal·làcia, sinó que moltes dones se senten còmodes admetent la seva suposada superioritat maternal, sense adonar-se que així entorpeixen els esforços que fem per evitar la discriminació en el mercat laboral. És evident que encara existeix el famós sostre de vidre que fa que alguns homes vegin les dones menys capaces per ocupar llocs de responsabilitat en una organització, tot i que m'agradaria creure que la conscienciació de les darreres dècades ha fet que les noves generacions ja no caiguem tant en aquesta trampa. Però, a part d'aquest impediment, existeix un altre motiu que saboteja les carreres de les dones, i que es basa en aquesta malentesa capacitat biològica d'ocupar-se millor dels infants. Tinc la impressió que juga un paper important a l'hora de determinar estadístiques com la que es va publicar el novembre de l'any passat a la revista Family Relations, on es deia que, malgrat que moltes parelles joves creuen que la responsabilitat de criar la descendència els primers anys ha de ser compartida, a l'hora de la veritat, les mares passen una mitjana del 70% del temps lliure cuidant els fills, mentre que en els pares aquesta xifra arriba com a màxim al 50%.

Només hi ha una diferència insalvable entre homes i dones quan parlem de paternitat: els homes no podem incubar un embrió dins nostre. Però passats els nou mesos de gestació, no hi ha motius biològics per carregar els neulers majoritàriament a les dones. Fins i tot la lactància es pot compartir. Existeixen bombes que extrauen llet i, sinó, tenim alternatives molt bones que haurien de deixar de demonitzar-se: tot i que la materna és sens dubte més recomanable, cap nen ha patit danys irreversibles per haver estat criat amb llet de pot. Si aquest és el preu a pagar per recuperar una part de la competitivitat de la dona, potser val la pena fer el sacrifici.

És molt senzill lluitar per la igualtat de gèneres quan podem donar tota la culpa al masclisme sorollós i atàvic, fàcilment identificable amb els estrats més casposos de la societat. Malgrat que és cert que encara en queden restes, és més perillós aquest masclisme social insidiós que portem homes i dones interioritzat després de mil·lennis d'immobilitat dels rols sexuals. Fins que no siguem tots conscients que existeix, no farem les primeres passes per eradicar-lo. La biologia no el recolza. Que quedi clar: no existeix cap impediment físic perquè els homes que ho desitgin puguin ocupar-se més dels fills que de la seva feina, de la mateixa manera que hauria de ser perfectament normal que una mare escollís dedicar més temps a la seva vida laboral que a tenir cura de les criatures, com majoritàriament han fet sempre els homes.

[Publicat a El Periódico el 1/11/14.]

dimarts, 19 de juliol de 2016

El descobriment de l'any

Sempre que s'acaba l'any, els diaris i les revistes airegen llistes d'èxits de tota mena, que a la vegada serveixen de resum dels llibres, els discs, els concerts, els personatges o les notícies que més han destacat al llarg dels darrers 12 mesos. També ho fan les publicacions científiques. Pràcticament a tots els top ten del 2014 hi ha figurat, al capdamunt i amb lletres d'or, la gesta de la sonda Rosetta i el seu estudi pioner del cometa 67P/Txuriúmov-Guerassimenko. Hi han aparegut també, entre d'altres, descobriments de fòssils interessants que han aclarit moments clau de l'evolució o avenços en biologia sintètica que anuncien possibilitats impactants per a un futur proper.

Algunes llistes mencionaven un experiment que ha donat uns resultats sorprenents en el camp de l'envelliment. El que han fet és barrejar la circulació d'un ratolí jove amb la d'un d'edat avançada, una tècnica complicada però que fa més de 150 anys que es coneix. El que van veure els científics és que l'animal vell s'acabava rejovenint quan la sang de l'altre corria per les seves venes. Això s'ha anat descobrint gradualment des de principis d'aquest segle, però la novetat és que aquest any s'ha trobat el factor específic present al plasma que es creu que seria el responsable de l'efecte. Es diu GDF11, i en aquests moments s'està duent a terme el primer assaig clínic per determinar si realment té capacitats anti-ageing: 18 afectats de la malaltia d'Alzheimer estan sent tractats amb injeccions de plasma de donants joves i s'espera que a finals d'any que ve ja sabrem si tenen algun efecte positiu a l'hora de frenar el deteriorament neuronal.

No és l'únic tractament contra l'envelliment que podria funcionar. Malgrat que actualment encara no tenim cap producte que sigui veritablement útil en aquest sentit, hi ha un munt de laboratoris arreu del món, entre ells el meu, buscant possibles solucions. Una podria ser els antiinflamatoris, unes pastilles que molta gent es prenen regularment. Concretament, la setmana passada es va publicar a la revista PLOS Genetics que l'ibuprofèn allarga entre el 10% i el 17% la vida de cucs, llevats i mosques, tres models usats freqüentment en estudis de recerca. Les raons d'aquest efecte inesperat encara no estan gaire clares.

Uns resultats similars s'han vist amb la metformina, un fàrmac que usem actualment per controlar la diabetis, o la rapamicina, que té el problema de ser un immunosupressor important. A més, al meu laboratori hem descobert una substància que perllonga l'esperança de vida de les mosques més d'un 20%, a la vegada que les manté més actives, uns resultats que esperem fer públics properament. I hi ha moltes altres opcions que s'estan estudiant, amb resultats preliminars positius. El cas és que encara no sabem si cap d'aquests tractaments tindrà algun efecte en humans. La majoria d'experts pensen que un dia o altre trobarem alguna cosa que frenarà (poc o molt) el nostre envelliment. Pot ser un moment històric que obri les comportes d'una revolució mèdica sense precedents.

Explicava tot això en una xerrada que vaig fer la setmana passada en un institut, i una de les primeres preguntes que em van fer els alumnes va ser per què els científics estem tan obsessionats amb aturar l'envelliment, quan hi ha altres problemes més importants. Vaig contestar-li que quan tingui 40 anys i comencin a grinyolar-li algunes articulacions entendrà ràpidament la raó. La recerca de la immortalitat és una obsessió antiga, reflectida ja en una de les primeres obres literàries conegudes, L'epopeia de Guilgameix, de prop de 4.000 anys d'antiguitat, i ara que per fi entenem a nivell cel·lular per què ens fem vells, no ens aturarem pas.

El problema és que la ciència està avançant més ràpid que no pas la societat. ¿Estem preparats per a un món on una part important dels humans (inicialment la dels països rics, amb tota seguretat) visqui més de 100 anys? ¿Com assegurarem la sostenibilitat d'una població on el percentatge de vells superi de molt el de joves? ¿On ficarem tanta gent si els naixements continuen al mateix ritme però tardem molt més a morir? No són escenaris apocalíptics trets de llibres de ciència-ficció, sinó realitats que la recerca biomèdica pot fer possibles a curt o mitjà termini. Tant en conferències com en un dels meus últims llibres de divulgació (Jugar a ser déus, escrit a mitges amb Chris Willmott) defenso que hem de començar a debatre aquests temes com més aviat millor, perquè els investigadors, mentrestant, continuem fent la nostra. Hem d'evitar que arribi un dia que el descobriment científic de l'any sigui al mateix temps l'anunci d'una catàstrofe social de repercussions imprevisibles.

[Publicat a El Periódico el 27/12/14.]

dimecres, 13 de juliol de 2016

Dolly, 20 anys després

A finals dels anys 90, quan estava a la recta final de la tesi, em van proposar de donar una sèrie de conferències a associacions de la tercera edat repartides per tot Catalunya. Va ser la primera vegada que vaig tenir l'oportunitat de fer divulgació. L'experiència va resultar tan satisfactòria que, des de llavors, sempre procuro trobar alguna manera de parlar de novetats científiques amb tothom que em vulgui escoltar.

Ho recordava aquesta mateixa setmana perquè dimarts es va complir el 20è aniversari del naixement de la famosa Dolly, l'ovella clonada a partir d'una cèl·lula adulta. La Dolly era una de les estrelles de les meves xerrades per a jubilats perquè llavors feia molt poc temps que Ian Wilmut i els altres científics del Roslin Institute d'Edimburg l'havien presentada al món. La gent volia saber qui era exactament aquesta bèstia amb nom de cantant de country (l'havien batejada així per la Dolly Parton) i què significava aquest avenç sorprenent que sortia a tots els diaris. I, sobretot, em preguntaven si això implicava que aviat podríem fotocopiar éssers humans. Malgrat que semblava una qüestió fàcil de contestar, encara ara no hem sabut donar-hi una resposta.

La Dolly no va ser el primer animal clonat. Aquest honor el té una granota creada l'any 1958 per sir John Gurdon, pioner de les cèl·lules mare i premi Nobel el 2012. Van haver de passar gairebé 40 anys perquè aquelles tècniques pioneres es poguessin aplicar als mamífers. Aquesta és la raó per la qual la Dolly va crear un rebombori extraordinari: acostava perillosament al nostre entorn més proper la possibilitat de fer duplicats genètics. Pocs anys després la fita es repetiria amb altres mamífers: ratolins, vaques, cabres... Semblava que no tardaríem gaire a afegir el nostre nom a la llista.

Però els experiments amb embrions humans encara es resistien, per motius que no estaven del tot clars. El 2004, el coreà Hwang Woo-suk va proclamar que havia creat cèl·lules mare clonades a partir d'un donant, el primer pas del procés, però al final es va descobrir que tot havia estat un engany. No ha sigut fins al 2013 que, pel que sembla, per fi s'ha aconseguit de veritat. Més enllà de la possibilitat de copiar-nos (crear un exèrcit de clons com el de Star Wars no ha sigut mai una prioritat científica), això podria servir per personalitzar cèl·lules mare que es podrien fer servir per reparar o substituir òrgans que no funcionen, sense que creessin un rebuig al cos perquè tindrien el nostre mateix ADN. Ha calgut que transcorrin dues dècades, però finalment el que avançava a les meves conferències que podia passar gràcies a les portes que s'havien obert amb la Dolly comença a prendre forma.

Gràcies a aquell cicle de xerrades vaig conèixer un munt de persones interessants, gent gran que no volien que aquest món se'ls escapés de les mans, que, malgrat que els semblava que havien caigut en un conte de ciència-ficció i no en podrien sortir, lluitaven per no quedar fora de joc. Gent de tota mena (universitaris, pagesos, empresaris, mestresses de casa...) que tenien una cosa en comú: ganes de saber, un dels impulsos més bàsics i antics de l'ésser humà.

Només em calia un projector de diapositives i una pantalla per ensenyar-los la cara de l'ovella Dolly i podia fer-los somniar amb un univers fantàstic que segurament no arribarien a conèixer mai. Però en tenien prou sabent que els seus fills i els seus néts potser sí que el podrien gaudir.

Aquell futur que ens prometia la Dolly ha resultat força diferent de com ens l'imaginàvem. Ni tan sols ara ens és possible endevinar quin efecte tindran aquests descobriments en la societat. Això sempre serà així. Per moltes previsions que fem, i als científics ens en demanen cada vegada que tenim un micro al davant, mai arribarem a encertar quan es faran realitat les meravelles que pronostiquem. Algunes coses que ara ens semblen fàcils d'aconseguir resultaran impossibles i altres que ni se'ns havien acudit es convertiran en revelacions imprescindibles. I, si tot va bé, anirem avançant a poc a poc cap a un lloc millor gràcies a la ciència.

Vint anys després de la Dolly continuo mirant d'explicar què fem els investigadors al laboratori i com intentem canviar el món. Hi dedico temps perquè m'agrada, perquè crec que és un dels deures dels científics i perquè estic convençut que la societat necessita estar ben informada per poder escollir el seu destí. Només espero que, d'aquí 20 anys més, quan sigui jo qui passi les tardes en un club de jubilats, un jovenet m'expliqui il·lusionat totes les coses fabuloses que aviat haurien de ser possibles, i que jo el sàpiga escoltar amb el mateix entusiasme que demostrava el meu primer públic.

[Publicat a El Periódico el 09-07-16. Versión en castellano.] 

dilluns, 11 de juliol de 2016

11 anys


Avui, dia 11, el bloGuejat fa 11 anys, una xifra que el posa directament a la categoria de zombi recalcitrant, que es resisteix a morir del tot com han fet la majoria de blogs de la seva quinta (hauria de dir directament de la majoria de blogs, punt, perquè el mitjà ha quedat del tot obsolet després d'una dècada). Gràcies a tots els qui encara us passeu per aquí regularment, i gràcies als qui us hi deixeu caure de tant en tant. Escriure sense públic seria molt menys divertit (però em temo que ho continuaria fent). 

Que tingueu tots un bon estiu. Jo aviat començaré amb les reposicions d'agost, com cada any, i ens veurem altre cop les cares quan comenci la temporada de tardor, que vindrà amb algunes novetats literàries que espero que us interessaran.

dijous, 7 de juliol de 2016

El català més sociable

M'hi he fixat per casualitat, perquè fa temps en vaig posar un widget al blog, que tenia mig oblidat: resulta que he arribat a dalt de tot de la llista que fa l'Alianzo per persones "sociables" catalanes. 



No sé exactament què vol dir aquesta "sociabilitat" (suposo que és una manera d'anomenar la presència a les xarxes), però em fa gràcia que al món virtual encapçali un top 10 d'aquesta categoria mentre que a la vida real a ningú se li acudiria fer servir l'adjectiu "sociable" per definir-me. Vivim en un món esquizofrènic.

divendres, 1 de juliol de 2016

Where science and ethics meets


Em fa especial il·lusió que ahir sortís a la venda Where science and ethics meets, la versió anglesa del Jugar a ser déus (i Jugar a ser Dios) que ja coneixeu. Il·lusió perquè sempre està molt bé publicar en una altra llengua, però també perquè és la primera vegada que em passa amb l'anglès. I encara més: aquesta és la versió original del llibre (tant la catalana com la castellana són traduccions), i curiosament no la primera que ha sortit. Em va passar el mateix amb el primer Tururut, que es va publicar abans en francès que en català (i els dos següents volums no van sortir mai en versió original perquè la il·lustradora no hi va voler participar). El món editorial es mou per camins misteriosos.

En tot cas, si coneixeu algú que llegeixi en anglès i li interessin els temes de bioètica per a tots els públics, dirigiu-lo cap a l'Amazon més proper. Els comentaris que hem aconseguit que ens facin alguns experts en el tema (llegiu-los aquí sota, a la contracoberta) l'haurien d'ajudar a decidir-se.

.

dimecres, 29 de juny de 2016

Coses que han passat aquests dies



Mentre acabeu de pair els resultats de les eleccions espanyoles (ja he dit la meva al twitter i al facebook, i aquí al costat podeu veure el que deia a l'Esguard d'avui), aprofiteu per llegir els darrers articles de divulgació que he publicat a l'ARA: dos d'estètics (un sobre com fer créixer els cabells i un sobre com combatre les arrugues) i dos de sexuals (un sobre l'efecte del sexe a la tercera edat i un sobre com fabricar espermatozoides).

Ara un fet curiós: una traductora italiana ha traduït un fragment d'Hipnofòbia i l'ha penjat a un blog. Si voleu veure com sona il generale Sandcliff en l'idioma de Dante, feu clic aquí.
I acabo amb una imatge. A la foto de la dreta em podeu veure en una connexió via Skype amb TV3 per parlar de la meva opinió sobre el Brèxit (per cert, la versió llarga de la meva anàlisi ja és el segon post més vist de la història del blog, curiosament). Va ser breu i la vaig fer al meu despatx (si sou observadors, podreu apreciar, entre papers científics, un póster d'un dels meus discs preferits).




divendres, 24 de juny de 2016

Adéu, Europa

M'he anat a dormir a Europa i m'he aixecat a l'espai exterior, com diria Margallo. Quan l'hi he explicat a l'hereu aquest matí mentre esmorzàvem, em diu: "això de la democràcia és dur!". Doncs sí, perquè ens aboca a un període d'incertesa, però així és com hem decidit que funcionin les coses i  queixar-se implica discutir la validesa del model en general.

Egoistament (i des d'un punt de vista purament pragmàtic), que el Regne Unit marxi de la Unió és una decisió molt inconvenient. El país passarà per uns anys complicats (i jo segurament els viuré a dins), i Europa, com a projecte, encara més. No és el més adequat quan encara no ens hem recuperat de la darrera crisi. Però tinc clar qui se'n sortirà millor. La Unió Europea és una bona idea, teòricament, però està implementada amb poc encert. No es pot pretendre formar part d'una sola entitat econòmica si no hi ha una hegemonia política central, i això és massa complicat d'establir, donada la nostra història com a continent. Sense això, la Unió està destinada al fracàs, tard o d'hora, com aquesta crisi s'ha encarregat de demostrar-nos.

En canvi, el Regne Unit és un país històricament fort. No necessita ajuts per tirar endavant. Com Alemanya o França, per ells té sentit estar a la Unió si és per estirar del carro. Però a diferència dels altres dos països, el Regne Unit no té cap mena de ganes de fer-ho. No s'identifica amb el concepte. Vist així, els beneficis de formar part d'aquesta idea d'Europa són menors i la cessió de sobirania els compensa menys.

Aquest referèndum té més punts de contacte amb la situació catalana del que la majoria vol admetre. S'ha associat el brexit a la xenofòbia i la ignorància, però això és una simplificació còmoda. El 52% del Regne Unit no es pot incloure sencer en aquests sectors extremistes. Són gent que no se senten part d'una entitat més gran, a la qual creuen que aporten més del que reben, i prefereixen fer via sols, malgrat els problemes que això els pugui ocasionar inicialment, sense haver de dependre de les decisions polítiques d'un grup de persones que tenen altres prioritats. És un vot sentimental, de bones a primeres, sí, però amb l'esperança que a llarg termini també serà pràctic. I no se'ls pot retreure el que han decidit, malgrat la resta de la Unió Europea probablement en surti perjudicada. Ara canvieu "Regne Unit" per "Catalunya" i "Unió Europea" per "Espanya" i veureu que els arguments funcionen igual de bé.

Malgrat tot, el Regne Unit potser haurà de pagar un preu inesperadament alt per aquest exercici de sobirania. El mapa del vot dibuixa una diferència molt clara entre les diferents nacions britàniques, com podeu veure aquí al costat. Anglaterra i Gal·les pensen molt diferent d'Escòcia i Irlanda del Nord, i això pot donar ales als moviments separatistes. Pot ser que, per sortir d'Europa, el Regne deixi d'estar Unit. Els compensarà, això? És més important per ells independitzar-se de la Unió Europea que mantenir l'estabilitat del país? Ho han pensat bé, o s'hi han llançat sense valorar-ho prou?

Les respostes a aquestes preguntes les tindrem al llarg dels propers anys. S'acosten temps de canvis a Europa, això és innegable. Alguns poden ser bons, altres no tant, i dependrà sobretot del costat de la frontera on et toqui viure. El que no es pot negar és que la democràcia té aquestes coses. A vegades s'imposen els sentiments a la raó. I a vegades pot ser que els sentiments siguin més encertats que el que inicialment sembla lògic. Veurem què passarà en aquest cas.

dilluns, 20 de juny de 2016

Punk

Continuo l'educació musical de l'hereu, una tasca que em prenc molt seriosament i que, de moment, acumula més fracassos que èxits (segueix preferint la Rihanna a Deep Purple, no em pregunteu per què). Ara toca el punk. Li poso un dels clàssics, d'un CD de gans èxits dels Ramones:



La simplesa de la melodia funciona perfectament i s'hi enganxa sense problemes. Tant que l'hem d'escoltar cinc cops seguits (és el que passa: o tot o res). Anem bé, penso. Després li poso el vídeo, i mira amb interès les  grenyes dels Ramones. Els troba divertits i me'n demana més.

Considero que ja està a punt de passar al següent nivell, així que li poso aquest altre clàssic:



Després d'estudiar un minut com canta en Johnny Rotten, em mira molt seriós i em diu: "This is completely wrong", s'aixeca i se'n va. Em sembla que he tornat a  fracassar estrepitosament, i això que havíem començat bé...

dijous, 16 de juny de 2016

Missió (gairebé) impossible


Ja ha arribat a les llibreries el tercer volum de Sóc un animal, les aventures de l'Arman, el Tim i la seva colla, de nou co-escrit amb el Llort i amb els dibuixos del gran Sergi Càmara. Aquest cop, és una Missió (gairebé) impossible la que hauran de fer a Katxatxof per ajudar la Rosvita, una amiga de la Lij que està en una situació compromesa. Si als vostres nanos/nebots/veïns els han agradat els primers llibres de la sèrie, amb aquest s'ho passaran encara millor. I si encaran no coneixen l'Arman, penseu en regalar-los aquesta aventura, que segur que us ho agrairan!


dimarts, 14 de juny de 2016

Fotografiar l'ànima

Els humans som animals amb una habilitat peculiar: ser conscients de la nostra existència. Aquest és un do que ens ha permès arribar més lluny que cap altre ésser viu però, a la vegada, és també un maldecap fenomenal, perquè saber que existeixes implica entendre que la vida és finita. Naturalment, aquesta obsolescència programada ens genera una gran ansietat. Al llarg del temps hem provat de trobar una solució al problema, o si més no alguna cosa que el fes més suportable. Crear les religions ha sigut el principal èxit que podem adduir en aquest camp, malgrat que tenen uns efectes secundaris a vegades més nocius que el mal que volen tractar.

Un dels principis comuns en la majoria de les religions és assignar alguna forma d'immortalitat a aquesta essència que ens separa de la resta d'animals. Així és com neix el concepte d'ànima, que es podria definir com l'impuls que ens fa conscients de ser qui som i, per tant, únics en aquest planeta. Malgrat els coneixements científics actuals, encara no hem aconseguit explicar d'una manera satisfactòria com funciona exactament aquesta consciència. El que sí que hem fet és abandonar la idea d'un esperit incorpori que la justifiqui, com han defensat sempre les mitologies, perquè l'explicació és més simple (o potser més complexa): es tracta d'una funció física del cos que resideix al cervell.

La recerca del substrat de la consciència ha preocupat filòsofs i científics durant segles, però no ha sigut fins a l'arribada de les noves tècniques d'imatge que hem pogut començar a acotar una mica la seva estructura biològica. L'eina principal que fem servir és la tomografia per emissió de positrons (coneguda com PET, per les seves sigles en anglès), una sèrie de radiografies computeritzades que permeten determinar quines cèl·lules estan treballant en un moment donat gràcies al fet de mesurar quanta glucosa consumeixen. Aquesta tècnica, que inicialment es feia servir sobretot per detectar cèl·lules canceroses, s'ha convertit en indispensable per localitzar les funcions cerebrals: és precisament gràcies a la PET que hem cartografiat quina feina fa cada àrea del cervell.

A finals de maig, es va saber que uns científics de la Universitat de Copenhagen havien utilitzat la PET per mirar de quantificar la consciència. En el seu estudi, publicat a la revista Current Biology, van mesurar l'activitat de les neurones de pacients anestesiats, en coma, en estat vegetatiu permanent o amb altres trastorns similars i la van comparar amb la imatge obtinguda de persones sanes i despertes. El resultat de les anàlisis és un mapa del metabolisme cerebral perfectament correlacionat amb el grau de consciència que exhibeix un individu. La principal aplicació d'aquest treball és la possibilitat de mesurar la gravetat de la desconnexió d'una ment. Això servirà per predir si algú es recuperarà d'un coma o no, entre altres coses, i hauria de permetre una millora en l'atenció d'aquests malalts perquè reconeixerem quins d'ells són capaços de percebre els impulsos del món exterior malgrat que no hi reaccionin.

A part de la utilitat clínica, el treball és innovador perquè representa el primer intent de fotografiar l'ànima. En aquest sentit, la principal conclusió que es pot treure llegint l'article és que no hi ha cap àrea del cervell que tingui l'exclusiva sobre la consciència. Així com la parla o la visió es localitzen en zones concretes del còrtex, la consciència estaria determinada per l'activitat metabòlica conjunta de tot el cervell. Una ment en profunda inconsciència exhibeix només el 38% de l'activitat d'una de normal, per exemple. Dit d'una altra manera, aquesta capacitat de saber que existim i que formem part del món que ens envolta és un treball d'equip i no està circumscrita a la funció d'un sol grup de neurones específiques.

Hi ha qui creu que la demostració definitiva que la consciència té un origen físic i no diví l'obtindrem quan construïm el primer ordinador que sàpiga que existeix, un dels objectius primordials dels qui treballen en intel·ligència artificial. Si la ­consciència està definida per una sèrie de neurotransmissors i ­impulsos elèctrics intercanviats entre cèl·lules, en principi hauríem de ser capaços de copiar-la usant circuits, connexions i els programes adequats. Però els nous resultats indiquen que la complexitat requerida per assolir aquest estat podria ser inabastable. Malgrat que hem aconseguit que les màquines vegin, escoltin o facin càlculs complexos, la fórmula de la consciència requereix massa neurones treballant plegades com perquè, de moment, puguem pensar a reproduir-la. Almenys ens podem consolar pensant en com ens fa això d'especials.

[Publicat a El Periódico el 12-06-16. Versión en castellano.] 

divendres, 3 de juny de 2016

Minuts musicals

Va, que fa temps que no penjo música al blog. Sé que vaig una mica tard, però fa poc vaig descobrir les Babymetal, que és possiblement la barreja de gèneres musicals més absurda que he vist mai. Si no heu sentit mai res d'elles, aquests dos temes són representatius del que fan. El primer és el single que les va fer famoses internacionalment fa un any i mig i el segon el del disc que han tret aquest any. A casa hi estem tots enganxats, començant per l'hereu...



dimarts, 24 de maig de 2016

Ressenya: Quaderns

Acabo de llegir Quaderns, el debut literari de la Ramona Solé (també coneguda com Tumateixa pel seu blog, tot un clàssic) i voldria aprofitar per comentar-vos-el avui. La Ramona ha tingut el detall de ressenyar pràcticament tots els meus llibres, així que li dec el favor. Però, deutes a part, ho faré amb molt de gust perquè realment m'ho he passat bé llegint-lo.

Quaderns és una història negra, com ja us podíeu imaginar si heu vist que l'edita Llibres del delicte, especialitzada en el tema. Seguint també amb la màxima de l'editorial, és una novel·la "de proximitat", que vol dir que els crims que hi surten passen a casa nostra. El primer encert de la Ramona és precisament l'ambientació en un entorn de poble lleidetà, amb tots els tics de les petites comunitats molt ben representats. Els personatges tenen un punt d'arquetípics, però majoritàriament te'ls creus sense gaire problemes: l'escriptora agorafòbica que es retira al poble, el professor d'informàtica seductor, la russa que es casa amb un home més gran i ric, el mosso amb un passat complicat... i pel mig unes nenes que potser han vist massa coses. Un cop estan tots sobre el taulell, l'acció es dispara amb la desaparició de l'escriptora, que acabarà destapant una colla de secrets ben amagats de la comunitat, amb una sèrie de crims inesperats, fins que tot culminarà en un espiral de sexe i violència. No poden faltar un parell de sorpreses i acabar lligant bé totes les trames, com manen els cànons.

El còctel funciona bé i està portat amb bon ritme i un ofici considerable, cosa que té especialment mèrit si pensem que és una opera prima. No te gaire a envejar a més d'una d'aquestes novel·les negres que s'han posat de moda darrerament. No s'embolica més del compte i intenta ser original, per acabar proporcionant un entreteniment honest i directe. Jo potser l'hagués editat més a fons, escurçant-la una mica al mig i vigilant més amb algun dels girs, però això no treu que la novel·la compleixi perfectament la seva funció i deixi un bon regust. Amb aquest llibre, la Ramona es mereix entrar a la llista de les "noves dames del crim", que diria l'Anna Villalonga, i si tria continuar per aquest camí, estic segur que pot proporcionar moltes bones estones als aficionats al gènere.

divendres, 20 de maig de 2016

Temes polèmics

A princpis de setmana us penjava l'article que va sortir al El Periódico el dissabte, en el qual parlava de les pseudociències, en concret de l´homeopatia. Normalment no toco temes polèmics com aquest, perquè ja hi ha altra gent que ho fa i ho fa molt bé, però de tant en tant passa alguna que fa que també vulgui dir la meva. I llavors és quan puc comprovar que hi ha un munt de lectors que esperen aquesta mena d'articles. Des del cap de setmana he rebut centenars de comentaris a través de totes les xarxes, curiosament la majoria a favor del que defensava, però també uns quants de crítics, és clar, i això ha fet que es disparessin els comptadors. Com que avui en dia s'enregistra tot, hi ha mil maneres de quantificar quanta gent t'escolta. Al mateix diari tenen això:
 

Més de sis mil links a twitter i 120 comentaris és tot un rècord personal i de la secció de ciència dels dissabtes. Al twitter també hi ha mesures d'aquestes. Aquí sota podeu veure una mena d'electrocardiogrames, tots ells amb un bot important al voltant del dissabte, que forcen una pujada substancial de la mitjana mensual:

I amb més detall, això són les "impressions" que causava el tema al twitter el dissabte, amb més de 20.000 de cop (sense comptar les que linkaven l'altre compte que tinc o simplement no posaven cap referència al twitter de l'autor):















No sé si tots aquests números volen dir que el missatge va arribar lluny o només que van reaccionar els qui ja hi estaven d'acord, que també pot ser. Tant li fa. Sigui perquè t'escolti un o sigui per deu mil, són coses que cal dir i repetir. Ara torno als meus temes més "tranquils", però seguiré intentant que saltin els electrocardiogrames de tant en tant, segur.

I per acabar, el tuit preferit de tots els que vaig rebre. Al meu article deia: "Aquesta mena d'afirmacions sovint provoquen que els qui no hi estan d'acord et qualifiquin de dogmàtic o arrogant" (i després argumentava perquè això em semblava incorrecte). I, efecticament, no van tardar gaire:


dijous, 19 de maig de 2016

Darwyn Cooke (1962-2016)

S'ha mort Darwyn Cook, de càncer. A la majoria de vosaltres aquest nom no us dirà res. Però si esteu una mica al dia del que passa al món dels còmics, reconeixereu el seu estil inconfusible. Era un dels meus dibuixants/guionistes americans preferits. 

A principis de segle va rentar-li la cara a la Catwoman, i va convertir així una superheroïna en un personatge de novel·la negra. Selina's Big Score és una obra mestra que té poc a veure amb el gènere dels superherois. La nova imatge de la protagonista, lladre professional, és impagable, com podeu veure aquí sota.
 
Treballant també per la DC va fer el llibre seu més conegut, The new frontier, però aquest sí que és per a fans que sàpiguen diferenciar entre l'edat d'or i l'edat de plata. Una manera molt intel·ligent de jugar amb els mites de l'editorial. Altres obres seves amb personatges clàssics incluen aventures de The Spirit o Batman, totes excel·lents.

Però últimament havia deixat els superherois de banda i s'estava dedicant de ple a la seva passió pel gènere negre adaptant les novel·les de Richard Stark que tenen el famós Parker de protagonista. Només va tenir temps de fer-ne quatre, però totes elles valen molt la pena. Precisament recomanava la primera fa no gaire al Catorze.cat. Si us agrada la novel·la negra, encara que no sigueu lectors de còmic, llegiu-ne alguna. Mireu quins dibuixos tan espectaculars, simples però efectius:




I acabo amb la que possiblement sigui la millor il·lustració sobre Batman que s'ha fet mai. Serem molts els qui trobarem a faltar els dibuixos d'en Cooke.


dimarts, 17 de maig de 2016

L'arrogància dels científics

Darrerament hi ha hagut un rebombori mediàtic al voltant de les teràpies alternatives, arran de la cancel·lació fa uns mesos del màster d'homeopatia de la Universitat de Barcelona i, poc després, del seu homòleg a la Universitat de València. Que la notícia sigui això i no que una universitat hagi sigut capaç de mantenir un curs pseudocientífic durant 13 anys (o que el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona tingui una secció d'homeopatia des d'en fa 25) és una mostra de la gravetat del problema.

Podríem qualificar de benintencionats els esforços que diferents mitjans i organitzacions han fet aquests dies per presentar un debat entre els dos costats implicats en la polèmica però, en realitat, és un desencert de conseqüències nefastes. La principal és que perpetua la idea nociva que en aquest tema hi ha la possibilitat d'una discussió entre iguals que generi diversitat d'opinions. Si algú digués que la Terra és plana, ¿el faríem sortir a la televisió a discutir-li a un astrofísic la forma que té el nostre planeta? Si això ens sembla absurd, ¿per què seguim proporcionant altaveus a l'homeopatia, que no ha pogut demostrar mai res del que defensa? Que els mitjans no sàpiguen distingir entre realitat i fantasies només contribueix a desinformar i fer la bola més gran.

L'invent més gran de la humanitat, després del llenguatge, és el mètode científic. No hi ha res que ens hagi permès avançar tant com el simple esquema d'observar, proposar hipòtesis, testar-les i refinar-les fins a poder construir una teoria. És una recepta simple que ja usaven els egipcis, els grecs i els àrabs amb més o menys encert, però que no va arribar a esclatar del tot fins la Revolució Ci­entífica, que va culminar amb les grans obres de Galileu i Newton. El mètode científic és l'únic sistema que hem descobert, de moment, que ens permet acostar-nos a la veritat. El nostre coneixement té llacunes, sens dubte, però gràcies a la ciència sabem amb certesa moltes coses que ens permeten entendre l'univers on vivim. No és una qüestió de fe, sinó de fets.

Aquesta mena d'afirmacions sovint provoquen que els qui no hi estan d'acord et qualifiquin de dogmàtic o arrogant, no per la forma d'argumentar-ho, que pot ser més o menys afortunada, sinó per pretendre tenir accés a la veritat absoluta. Però, ens agradi o no, la realitat és només una i no està subjecta a opinions. El que és variable és la forma d'entendre-la, per això és tan important ser estrictes a l'hora de descartar les alternatives que no tenen sentit. Si les maduixes són vermelles, i pots demostrar experimentalment que ho són, qualsevol grup de persones que et digui que són grogues estarà equivocat, ras i curt, encara que faci més de 200 anys que s'ho creuen i hagin aconseguit inventar-se una excusa molt treballada per justificar-ho.

Per tant, posar a la mateixa taula un científic i algú que defensa la memòria de l'aigua no és un debat, és un insult a la intel·ligència col·lectiva de la nostra espècie, construïda meticulosament al llarg de mil·lennis. No importa que sigui un premi Nobel com Luc Montaigner, present en un congrés homeopàtic a Sant Sebastià fa uns dies, qui recolzi aquestes idees. No és l'únic exemple d'un savi que ha ficat la pota quan s'ha allunyat del mètode científic per poder seguir millor les seves creences.

¿Funciona l'homeopatia? És clar que sí. S'ha comprovat que no és res més que una forma de disparar l'efecte placebo, que té un impacte biològic real i important. Això no s'ha de menysprear mai i és l'autèntic secret del seu èxit: els homeòpates han sabut ocupar un espai vital abans reservat al metge, el de ser qui s'escolta el malalt i li dóna suport moral i esperança. La progressiva deshumanització de la medicina, que s'imposa en els sistemes públics eternament sobrecarregats, obre la porta a proveïdors alternatius, que llavors aprofiten per vendre'ns els seus sopars de duro. Una de les maneres de barrar el pas a les pseudociències seria que les ciències fessin bé la seva feina.

El gran risc de menysprear els científics és caure en el parany de la ignorància. Un exemple és la recent decisió del Govern del Brasil d'aprovar, en resposta a la pressió popular, l'ús de la fosfoetanolamina sintètica per tractar el càncer, malgrat que en els darrers 20 anys no s'hagi aconseguit provar científicament que funcioni. Hi ha una sèrie de decisions que s'han de deixar als experts si no volem prendre mal, perquè sembla que si prou gent es deixa enganyar, podríem aconseguir que fins i tot es declari oficialment nul el Teorema de Pitàgores. Potser la ciència té un problema d'imatge i de comunicació, però la veritable arrogància és pretendre que podem prescindir d'ella.

[Publicat a El Periódico el 15-05-16. Versión en castellano.] 

divendres, 13 de maig de 2016

Cinc setmanes de colònies, aviat a les llibreries



Com us explicava l'altre dia, la segona aventura d'en Biel i en Picapoc es diu Cinc setmanes de colònies (si em fem una tercera s'haurà de dir Cinc anys... fent què? S'admeten suggeriments). L'alienígena que vaig crear amb la Carme Sala torna a reunir-se amb el seu amic Biel, aquest cop per passar unes setmanes en un campament que hi ha en un planeta llunyà (els qui heu llegit el primer llibre el reconeixereu com el planeta lila de les últimes escenes). Aquest cop també hi viatgen les dues mascotes, en ZimmZamm i en Pelut, i retrobarem altres personatges secundaris. 

Les colònies són l'excusa per donar pas a unes quantes escenes divertides i deixar que la Carme es llueixi amb els seus dibuixos entranyables, plens de sorpreses a tots els racons. També hi ha una mica de moral amagada, que no sigui dit que no aprofitem per inculcar coses bones als nanos. Si al primer llibre parlàvem d'acceptar la diversitat i del fet que, malgrat tinguem cultures diferents, en el fons som iguals, en aquest el tema és la competivitat a la qual ens veiem empesos i com la col·laboració és més efectiva per solucionar problemes.

Per damunt de tot, esperem que els nens (i els pares) s'ho passin bé llegint aquesta història i somriguin una mica amb les trapelleries dels nostres personatges. Si teniu canalla petita a prop, feu-li un cop d'ull i si l'acabeu comprant ja em direu què us ha semblat. De moment, el primer llibre ha tingut molt bona acceptació, i esperem que aquest vagi pel mateix camí...