divendres, 20 de gener de 2017

Una mica de ciència...

...per acabar la setmana. Comencem amb les últimes ràdios (recordeu que faig una microsecció científica a El Balcó de la SER cada dijous pels volts de les 19:30).

La primera connexió, última abans de la parada per vacances, parla sobre l'intent de fer un inventari de tots els microbis de l'Àfrica.

La primera de l'any, va ser un resum científic del 2016 i del que ens depara el 2017.

I l'última qeu s'ha emès, la d'ahir, recull unes quantes curiositats sobre Ramón y Cajal.

Parlant de Cajal, el meu llibre sobre ell va ser comentat fa uns dies al Núvol. I acabo també a un diari cultural digital, el Catorze, on l'escriptora i blogaire Ramona Solé em va citar entre els seus catorze escriptors "especials". Tot un honor!

Acabo amb un article a l'Ara sobre un tractament per l'Alzheimer que no ha funcionat com s'esperava. Sempre es parla dels nous descobriments però crec que també és important de tant en tant destacar algun dels molts fracassos que hi ha en la recerca biomèdica, perquè sinó sembla que tot funciona sempre a la primera. El procés és molt més complicat (i car!).

dijous, 19 de gener de 2017

Mar i cels

Estava repassant les fotos que he fet aquestes vacances i he pensat que avui compartiria amb vosaltres uns quants mars i cels que he anat retratant durant el meu periple mediterrani.
   
 
 



 



 

divendres, 13 de gener de 2017

Live at Pompeii




Aquestes vacances de Nadal vaig tenir l'oportunitat de visitar per primer cop Pompeia, un lloc que sempre m'ha fascinat. Les fotos que veieu les vaig fer quan es ponia el sol sobre les runes. És un lloc encara més espectacular del que sembla.

Als qui ens agrada la música, Pompeia la coneixem també pel concert sense públic que van gravar els Pink Floyd l'any 1971, poc abans de convertir-se en mega-estrelles planetàries amb Dark side of the moon. Aquí teniu el vídeo del millor moment del xou, la versió completa d'Echoes. Si no teniu paciència per les introduccions instrumentals, salteu directament al minut 3.

dijous, 5 de gener de 2017

Una societat "low cost"

«Estem patint les conseqüències d’una economia low cost», em deia un amic l’altre dia. «La crisi ha reduït els pressupostos i esperem aconseguir els mateixos resultats que abans però pagant molt menys». Per desgràcia aquests principis s’han generalitzat. Molts professionals no tenen més opció que acceptar el xantatge, mentre que altres intenten buscar alternatives dignes. Sigui com sigui, l’estratègia té una víctima: la qualitat.

En premsa aquest impacte és evident. Un altre amic meu, periodista cultural amb més de vint anys d’ofici, ha decidit deixar totes les col·laboracions que feia perquè amb el que li pagaven ja no es treia ni un sou de mileurista. La quantitat d’hores que havia de posar-hi per entregar una feina amb cara i ulls no compensava els minsos xecs que rebia a finals de mes. Mentre ell es dedica a altres coses, el seu lloc als mitjans l’acabaran ocupant persones amb menys experiència o que completen la feina amb menys esforç. Qualsevol consumidor atent notarà la diferència.

Juntament amb la cultura, un àmbit del periodisme que està patint severament els estralls del model low cost és la ciència, i això és molt perillós. N’hem vist un parell d’exemples darrerament. El primer és el cas de la Nadia, la nena amb tricodistròfia que els seus pares van usar durant anys per ensarronar la gent i recaptar així fons per a un tractament miraculós que, òbviament, no existia. Diversos mitjans van contribuir innocentment a l’engany sense ni parar-se a pensar que la majoria del que deien no tenia cap mena de sentit des d’un punt de vista mèdic.
Qualsevol persona amb uns coneixements científics mitjans ho hauria pogut detectar. Una cosa especialment trista és que l’últim diari que va cometre l’error d’amplificar la perversa estafa, cosa que va precipitar el descobriment de les falòrnies, fa pocs anys tenia una de les millors seccions de ciència de la premsa ibèrica. Sembla que les retallades l’han deixat sense ni tan sols algú de guàrdia que pugui evitar desastres d’aquesta mena. No és només un problema d’honor: ara pagaran justos per pecadors perquè ens ho pensarem dues vegades abans de donar diners per ajudar una persona malalta.

El segon cas potser no és tan evident. Fa unes setmanes alguns mitjans anunciaven que menjar greixos afavoria les metàstasis. Això es basava en un treball espectacular d’un grup de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona, dirigit per Salvador Aznar Benitah, que presentava una forma de reconèixer les cèl·lules responsables de les metàstasis gràcies a una proteïna que tenen a la membrana, que permet a la cèl·lula captar el greix que hi ha a la sang. El més important és que això proporciona per primera vegada una possible diana per dissenyar fàrmacs contra la metàstasi, la principal responsable de la mort a causa del càncer. L’impacte que podria representar per als tractaments del futur seria fenomenal. Però, enlloc d’això, la majoria de titulars destacaven un possible efecte de la dieta en el pronòstic dels càncers, que no era pas el que deia l’article original.

L’estudi usava uns ratolins transgènics amb tumors orals sotmesos a unes dietes i unes condicions que no són directament extrapolables als humans. Per tant, encara és prematur parlar dels efectes que menjar menys greixos tindria en els malalts. L’article això ho deixa ben clar, però les notícies se saltaven aquestes precaucions. El més probable és que no tardem a veure recomanacions benintencionades que exhortaran els qui pateixen un càncer a bandejar els greixos, quan encara no tenim prou dades per concloure-ho i qui sap si fins i tot podria ser contraproduent.

És cert que els caps de premsa de les institucions de recerca embelleixen els resultats per fer-los més atractius per als mitjans, però ningú hauria de publicar una nota sense invertir uns minuts a anar a la revista que conté el treball que es vol donar a conèixer i comprovar exactament quines conclusions presenta. Només cal una mica de temps i una certa experiència prèvia en el camp, però aquestes són precisament les dues coses de les quals avui en dia creiem que podem prescindir. Al final, la informació que difonem surt distorsionada.

Els anglosaxons resumeixen aquesta situació amb la frase you get what you pay for, que vol dir que si pagues una misèria, obtindràs una misèria. No hi ha volta de full. De cara a l’any nou ens hauríem de proposar trencar aquest bucle per deixar de ser una societat low cost. Si no, el futur que ens espera serà bastant pobre.

Publicat a El Periódico, 31-12-16. Versió en castellà.

dilluns, 2 de gener de 2017

Incommunicado



Per qüestions alienes a la meva voluntat, m'he passat la setmana entre Nadal i Cap d'any atrapat en unes vacances amb accés limitat a internet. Cada cop que circulava prop d'una wifi oberta feia veure que em parava a cordar-me les vambes per poder almenys fer algun retuit i comprovar que aquests dies els únics que envien emails són els spammers

L'experiència m'ha fet entendre que, sí, d'acord, tinc un petit problema d'addicció a la xarxa. Com era d'esperar, això ha provocat la primera ressolució d'any nou: a Déu poso per testimoni que no tornaré a fer vacances en un lloc on no tinguin accés a internet de banda ampla!

diumenge, 1 de gener de 2017

Bon any nou!


Cada any desitgem que els propers dotze mesos siguin millors que els últims. A vegades passa, a vegades no, però per demanar que no quedi. Poden passar moltes coses el 2017, esperem que la majoria acabin bé. Molta sort a tothom!

dijous, 29 de desembre de 2016

I una mica de llibres per anar acabant l'any

Se'ns acaba el 2016, que per mi ha sigut un any extremadament productiu des del punt de vista literari (i des del científic, però això ja us ho explicaré un altre dia). Ha coincidit que s'han publicat una colla de llibres, en els quals porto anys treballant (no us penseu que sóc tan ràpid!): un d'infantil, un de juvenil, dos de divulgació (que en realitat són remakes, resums i actualitzacions de llibres anteriors), una biografia i una novel·la a quatre mans. Una miqueta per tothom! Si esteu buscant regals de reis pel nebodet, la tieta, l'àvia o vosaltres mateixos, segur que trobareu a la llista alguna cosa que us encaixa.

Aprofito per penjar algunes de les coses que s'han dit aquests dies sobre aquests llibres, començant per la crítica d'Herba Negra al Quadern d'El País. La Razón ens va entrevistar també per Herba Negra i vam aconseguir fer sortir Donald Trump al titular. I la jomateixa recomanava el llibre al seu blog, tal com feien a Llibres al replà,  i el semanari L'Empordà tambe en parlava.

I acabo amb dues blogaires-youtbers recomanant Sóc un animal, cosa que ens ha fet molta il·lusió:



Això és tot des del bloGuejat. Espero retrobar-vos l'any que ve en aquest racó per parlar de llibres, ciència i tota la resta. Que acabeu bé l'any i que el 2017 us porti moltes alegries! 

dilluns, 26 de desembre de 2016

Una mica de ciència amb els canelons

Aquí teniu unes quantes propostes per ajudar-vos a pair l'àpat de Sant Esteve...

A la ràdio he parlat del famós cas del greix i la metàstasi, i també d'una actualització dels famosos experiments de Milgram sobre la capacitat d'obeir ordres.

I a l'Ara parlava de la relació entre la marihuana i la memòria. Aneu amb compte!

diumenge, 25 de desembre de 2016

Bon Nadal



Que passeu tots un excel·lent dia de Nadal, i que l'escudella estigui ben bona!

dijous, 22 de desembre de 2016

I avui, Herba Negra a Girona


Tanquem el minitour de presentació de l'Herba Negra aquesta tarda a l'Abacus de Girona, a les 19.00. Si esteu a la ciutat, passeu a veure'ns!

dimecres, 21 de desembre de 2016

Avui, Herba Negra a Figueres


El Ricard i jo estarem a Figueres avui a la tarda per presentar Herba Negra, convidats per la llibreria Low Cost, acompanyats de l'inimitable Sebastià Roig. Si esteu a prop, passeu a saludar, que no hi haurà gaires parades més en aquest mini-tour de la fada.

diumenge, 18 de desembre de 2016

46


Ja tinc dues coses en comú amb el senyor de la foto: que em diuen doctor i el número.

dijous, 15 de desembre de 2016

Coses que he dit aquests dies...

Aquí em podreu sentir a la ràdio parlant sobre les neurones que ens fan ser agressius, i aquí sobre forats negres, que és un tema que dóna per moltes converses de ciència ficció...

A ràdio lloret van parlar de la conferència que vaig fer sobre el càncer, i a l arevista Recvll em feien aquesta entrevista:



Finalment, aquí em teniu a la Xarxa de TV parlant sobre el llibre de Cajal i altres coses relacionades.

dimarts, 13 de desembre de 2016

Una mica de premsa...

Aquí teniu quatre coses que han sortit aquests dies sobre els darrers llibres que he publicat, per qui li pugui interessar:

Una ressenya del llibre sobre Cajal a El Punt Avui i una altra a El Temps.

Una ressenya d'Herba Negra que diu: "Una novel·la addictiva i diferent per tots aquells lectors que busquen lectures fora de les novetats idèntiques que es vénen en massa. Aquesta és una novel·la per gaudir de l'originalitat." L'Herba era  un dels llibres recomanats per El Periódico per la temporada de Nadal en la categoria "OCHO PROPUESTAS PARA ALGUIEN QUE NO SE TOME A MAL QUE LE LLAMEN FRIKI". I també als ja famosos 25 de l'Illa dels llibres.

I aquí una crítica de l'edició anglesa de Jugar a ser déus: "This book is extremely engaging (...). I would highly recommend this book to someone thinking about studying ethics, or simply as an entertaining read." Per cert, el llibre va recollir fa uns dies el Premi nacional d'edició universitària.

divendres, 9 de desembre de 2016

Emerson, Lake i (per sort) no Palmer



Dos terços d'Emerson, Lake and Palmer ens han deixat aquest any. Keith Emerson es va suïcidar el març. Dimecres Greg Lake va morir de càncer. Aquesta cançó de Nadal sona a tots els supermercats anglesos aquests dies, com cada any.

dilluns, 5 de desembre de 2016

Els límits de la manipulació genètica

[Us explicava fa uns dies que em van convidar a un debat sobre la manipulació genètica. He aprofitat el meu article mensual d'El Periódico per resumir-vos alguns dels temes que hi van sortir]

La setmana passada vaig tenir el plaer de participar en el debat final del cicle Futur(s) d'aquest any, organitzat per l'Obra Social La Caixa i l'Ateneu Barcelonès. El tema era quins límits cal posar a les manipulacions genètiques, un dels avenços biològics que aviat es podrien aplicar a humans, i compartia escenari amb la Núria Terribas, directora de la Fundació Grífols, i el periodista Lluís Reales. No passa gaire sovint que un tingui l'oportunitat de discutir sobre bioètica i, en aquest sentit, s'ha d'agrair als organitzadors els esforços que fan any rere any per divulgar i difondre el coneixement científic, sobretot en relació a com les noves tecnologies canviaran la societat. També cal felicitar la Fundació Grífols per la seva missió de promoure el diàleg entre especialistes per definir els paràmetres ètics que han de regir la biomedicina del futur i, sobretot, la tasca d'acostar les conclusions al gran públic que, al cap i a la fi, és qui té l'última paraula.

El debat era especialment rellevant degut a les recents novetats en les eines d'edició genètica, concretament el procediment conegut com a CRISPR/Cas9, que per primera vegada a la història ha fet que el concepte de jugar amb el nostre genoma passi del reialme de la ciència ficció a ser una possibilitat imminent. De fet, fa uns dies es va anunciar que a la Xina s'havia fet servir el CRISPR per primer cop de forma terapèutica. En un assaig clínic, un malalt de càncer de pulmó va rebre una injecció de les seves pròpies cèl·lules de la sang, que prèviament se li havien extret i modificat via CRISPR per fer-les més fortes. És una forma d'immunoteràpia, una altra paraula de moda, els tractaments que busquen reactivar el sistema immune per ajudar-lo a vèncer malalties, en aquest cas, a destruir cèl·lules malignes.

Si ja alterem gens per curar, no tardarem gaire a poder-ho fer també per millorar, és a dir, per fer canvis en persones teòricament sanes. Aquí és on hi ha el perill de creuar una possible frontera moral, sobretot si pensem que això es podria aplicar als embrions per acabar tenint fills a la carta. Una de les idees comentades va ser que els pares potser no hem de pressuposar aquesta mena de dret sobre els fills, el de poder prendre decisions que els afectaran la resta de la seva vida. Per altra banda, és una prerrogativa que en certa manera ja tenim, si pensem que triem per ells coses com l'escola, els barri o els hàbits alimentaris, que tindran un impacte inesborrable en el seu futur. Quan la manipulació genètica sigui una opció real, potser les diferències no seran tan clares.

Aprofitant un públic motivat, vam fer un petit experiment per veure fins on estaríem disposats a arribar per beneficiar els nostres descendents usant la manipulació genètica. L'auditori no va tenir cap problema per votar a favor de permetre fer que els fills fossin immunes al càncer o fins i tot una mica més intel·ligents. Quan vam preguntar si els farien més alts van començar els dubtes, tot i que és una característica física que pot donar un evident avantatge social a una persona. La línia vermella la vam posar en modificacions de l'aspecte per dissimular les arrels ètniques (aclarir el color de pell, adreçar un nas ganxut...), tot i el supòsit de viure en una societat xenòfoba en la qual tindrien problemes per assolir els millors llocs de treball. Vam considerar que no s'hauria de permetre esborrar la identitat cultural, per tal de prevenir corrents eugènics o acabar homogeneïtzant l'espècie.

És interessant que aquest fos el límit marcat per una mostra d'un centenar llarg de persones, majoritàriament caucàsiques i de classe mitjana, reunides en un barri benestant d'una ciutat gran en un país desenvolupat. Si haguéssim fet la mateixa pregunta als emigrants europeus que, a principis del segle XX, traslladaven la família als Estats Units fugint de la misèria, la resposta segurament hauria sigut diferent. La pista és que molts d'ells van canviar-se els cognoms precisament per dissimular els seus orígens jueus o d'Europa de l'Est.

Amb això volia fer palès que definir els límits ètics de la ciència és una tasca molt més complexa del que pot semblar. Els principis morals de cada país, societat, època i individu fan que la qüestió tingui alguns blancs i negres però, sobretot, molts grisos. Costarà definir una norma universal que totes les cultures puguin subscriure, i mentre això no passi, el risc de cometre errors és molt elevat. Per això és tan important que el debat no s'aturi.

Publicat a El Periódico, 3/12/16. Versió en castellà.

divendres, 2 de desembre de 2016

Enemigos microscópicos. Virus, bacterias y vacunas

Interrompo la propaganda d'Herba negra, l'últim llibre que he publicat, per anunciar-vos-en un altre. Sí, aquest any sembla que ha estat estranyament productiu, però és sobretot per culpa dels designis editorials, que fa que s'acumulin publciacions encara que hagin estat escrites al llarg dels darrers anys.

Aquest és un altre llibre breu per la col·lecció que Matèria està fent per a El País, concretament el número 35, i es diu Enemigos microscópicos. Virus, bacterias y vacunas Això vol dir que, si us interessa, haureu de demanar al vostre quiosquer que us el porti amb el diari d'aquest diumenge (després encara estarà disponible uns quants dies més, pel mateix sistema).

Si l'altre llibre anava sobre l'envelliment, aquest és una versió actualitzada i condensada de Les grans epidèmies modernes, el llibre sobre malalties infeccioses que vaig publicar fa sis anys i que ja està descatalogat. Si us interessa el tema i us el vau perdre (o voleu posar-vos al dia), aprofiteu aquesta oportunitat.


dijous, 1 de desembre de 2016

Herba negra: el making of

Us deia ahir que Herba negra és el primer llibre que escric amb en Ricard Ruiz Garzón, i com que tenim intenció de repetir, hem creat el "segell" Macip Garzón per donar-li continuïtat al projecte. 

En Ricard i jo ens vam conèixer el 2011: ell era jurat del Joaquim Ruyra l'any que vam guanyar-lo amb Ullals. Des d'aquell dia, vam anar coincidint diverses vegades fins que el l'estiu del 2014 ens vam trobar a la festa de comiat del Via lliure, el programa de RAC1 del qual els dos érem col·laboradors. Allà vam coincidir a la barra i vam tenir l'oportunitat de xerrar amb calma. Després del primer mojito ja havíem decidit que havíem de fer un llibre plegats. Després del segon ja estàvem parlant d'alguna cosa apocalítpita. Després del tercer, estàvem convençuts que la dolenta de la història havia de ser una planta. Més enllà d'això, no recordo gaire més.

L'endemà ens vam enviar uns emails per veure si tot allò ho havíem somniat o què. Però no: havia passat i, el que era més important, a plena llum del dia encara crèiem que era una bona idea.

Immediatament ens vam posar a discutir la història, a fer l'escaleta i a començar a escriure la novel·la. Dos anys després la teníem acabada i ben repassada i ens vam plantejar quin recorregut podria tenir. Potser inspirats per la trajectòria d'Ullals, vam pensar que un premi com el Ramon Muntaner podria ser una bona oportunitat, i vam tenir la gran sort que el jurat va triar la nostra obra. I, uns mesos després, aquí teniu el llibre. Ara us toca a vosaltres dir què us ha semblat.

dimecres, 30 de novembre de 2016

De què va Herba negra?


Herba negra és un thriller molt en la línia d'Ullals: barreja acció, misteri i unes dosis de terror i ciència ficció. A més, també està escrit en parella (amb en Ricard Ruiz Garzón, aquesta vegada) i ha guanyat un prestigiós premi juvenil. I com a Ullals, és una novel·la molt lovecraftiana, protagonitzada per tres joves, que pot agradar a tots els públics, no necessàriament els adolescents i/o friquis, que serien els "clients" més obvis. Tot i que hi ha molts paral·lelismes, també hi trobareu diferències substancials. Per exemple, aquest cop el "monstre" també és inusual però pertany a un altre regne (ho heu endevinat: una planta), i enlloc dels escenaris opressius i tancats d'Ullals, ens trobem una mena de road movie per terres catalanes.

Aquí dalt podeu llegir la contra i la solapa, i amb això hauríeu de poder fer-vos-en una idea. Per arrodonir-ho, us dic que hem tingut fonts d'inspiració com la Bíblia, els Trífids, els Ultracossos o la mala herba de Greener than you think. Fer un apocalipsi amb una planta és tot un repte, ja ens direu si ens n'hem sortit...


Coses que s'han dit sobre la novel·la:

El Periódico (entrevista)
Punt de Llibre (CadenaSER). Ressenya a partir del minut 5.
Illa dels llibres (entrevista)
La Vanguardia
Vila WebEuropa Press
El País (crítica)
La Razón (entrevista)
Tumateixa llibres (ressenya)
Llibres al replà
L'Empordà 
Marta´s Bookshelf (ressenya)
El Periódico (recomanació)
Illa dels llibres (recomanació)
Ressenya a la SER (a partir del minut 3)
Crítica a La Biblioteca del Kraken.
Crítica a la Universitat de Vic.
Entrevista a El Periódico.
Entrevista a L'Empordà.
Entrevista a l'Illa dels llibres.


dimarts, 29 de novembre de 2016

Herba negra, a les millors llibreries


La setmana passada vam presentar Herba negra, la primera novel·la del duet Macip Garzón i premi Muntaner d'aquest any, aprofitant que arribava a les llibreries. Aquesta setmana us en parlaré una mica, com és de rigor amb totes les novetats.

Començo posant-vos el vídeo de la presentació a Gigamesh, temple del frikisme barceloní, per si teniu una horeta perduda i no sabeu com gastar-la. Si no, mireu les fotos, que fa un efecte semblant. Demà us parlaré una mica més del llibre, a veure si us convenço que val la pena llegir-lo.




divendres, 25 de novembre de 2016

Avui: Arribarem mai a curar el càncer?, a Lloret

Si esteu prop de Lloret i em voleu sentir parlar sobre com estan les coses en el camp de la recerca contra el càncer, passeu-vos pel Club Marina Casinet (Passeig Verdaguer 10, davant la platja) a les vuit de la tarda. Fins després!


dijous, 24 de novembre de 2016

Avui: Futur(s) - Quins límits ens calen per a les manipulacions genètiques?

Avui a les 19:00, al Palau Macaya, faré una conferència/debat en el marc del cilce Futur(s) que organitza La Caixa. La Núria Terribas, advocada i directora de la Fundació Víctor Grífols, discutirà amb mi els límits ètics de la manipulació genètica. Em diuen que les entrades ja estan esgotades, gràcies a tots els qui n'heu reservat una. Segur que serà una vetllada molt interessant.


dimecres, 23 de novembre de 2016

Avui: presentació d'Herba Negra a Gigamesh

Ha arribat el dia! Veniu a sentir-nos parlar a en Ricard i a mi de l'apocalipsi verda aquesta tarda a can Gigamesh. La fi del món s'acosta i més val que estigueu preparats! Prometem pluja, plantes assassines i maquinetes d'afaitar a dojo.


dimarts, 22 de novembre de 2016

Ressenya: No n'estiguis tan segur

Us vull ressenyar avui el llibre d'en Llort que surt aquesta setmana, un altre cop a temps per la campanya de Nadal, per tercer any seguit (vaig parlar dels altres aquí i aquí). Ja sabeu que, a part de tenir la sort de ser el seu coautor en la saga de l'Arman, sóc també un fan d'en Llort, perquè els seus llibres sempre són diferents i inesperats. Aquest no és una excepció.

En Llort ha estat fregant els límits de la novel·la negra en la majoria dels darrers llibres (des del drama familiar de Si quan et donen per mort un dia tornes fins a la bogeria criminal de Sota l'asfalt, passant pels crims domèstics d'Herències colaterals). A La reina de diamants va fer (amb tres col·laboradors, comptant-me a mi) una aproximació a la novel·la criminal més clàssica i ara, per fi, s'ha decidit a provar d'atacar una història que entronca directament amb la tradició de la novel·la policíaca, una cosa que els qui el llegim regularment no pensàvem que faria mai.

Però té truc. No n'estiguis tan segur comença com una història amb els policies i els criminals de rigor, però aviat es converteix en un llibre coral que canvia de direcció constantment i en la que no saps mai qui són els bons i qui són els dolents. És, per tant, la "versió Llort" de la novel·la de "lladres i serenos", o sigui igual d'imprevisible i dinàmica que totes les altres. Si una cosa fa bé l'autor és portar el ritme d'una trama, i aquí la narració d'un crim difícil de resoldre que els Mossos van destapant poc a poc li permet lluir-se a mida que va fent revolts cada cop més tancats. S'agraeix que els personatges siguin tridimensionals, un detall que moltes novel·les policíaques obliden, i que no es respectin els cànons del gènere.

El resultat és un altre llibre que es llegeix d'una tirada, ben escrit i ben lligat, amb acció, intriga i sorpreses perfectament dosificades. Jo m'ho he passat molt bé llegint-lo, i el recomano tant als fanàtics de la novel·la negra com als qui només s'hi acosten ocasionalment. I a tots els qui ja sabeu quina mena de llibres fa en Llort, és clar. No en quedareu decebuts.

dilluns, 21 de novembre de 2016

Programa d'actes de la setmana

Aquesta setmana tinc programada una visita llampec a terres catalanes per fer tres actes ben diferents. Si us ve de gust algun d'ells, passeu-vos a saludar!

Dimecres 23: Presentació de l'Herba Negra a Gigamesh (19:00). La primera de les tres que estan previstes (les següents són a Figueres, terra de frikis, i a Girona, un dels escenaris de la novel·la, a finals de desembre).

Dijous 24: taula rodona "Futur(s): Quins límits per les manipulacions genètiques?", al Palau Macaya (20:00). Ciència, ètica i, esperem, una mica de debat, al voltant d'uns dels temes més "calents" que la biomedicina ens ha deixat sobre la taula.

Divendres 25: conferència "Arribarem mai a curar el càncer?", al Club Marina Casinet de Lloret (20:00).

divendres, 18 de novembre de 2016

Últimes novetats

Us resumeixo unes quantes coses que han passat aquests dies.

A Llibres i punt! feien una ressenya del meu llibre sobre Ramón y Cajal, una biografia més que heterodoxa, com bé diu el XeXu. També en parlava el Màrius Serra a El Matí de Catalunya Ràdio (minut 17). I a el Biblionauta parlen molt bé d'Ullals, reivindicant a la vegada que el gènere fantàstic no ha d'estar renyit amb la qualitat i mereix una consideració justa.

Mentrestant, a la meva mini-secció a El Balcó de la SER (cinc minuts de ciència cada dijous cap a dos quarts de vuit) darrerament he parlat de com fabricar òvuls al laboratori, de com alliberar mosquits infectats podria aturar infeccions i d'uns implants cerebrals per recuperar paràlisis.

Potser la cosa mes curiosa ha sigut que L'illa dels llibres ha publicat un conte meu com a part dels actes per celebrar el seu desè aniversari. Dic curiosa perquè ja sabeu que no tinc gaire tirada a escriure contes. Però l'ocasió ho mereixia...

I per acabar, anuncio també que durant el mes de desembre farem un club de lectura virtual de l'Herba Negra al Què llegeixes? Apunteu-vos a aquesta comunitat lectora si no ho heu fet encara i veniu a discutir el llibre amb mi mentre anem menjant torrons i raïm.

dilluns, 7 de novembre de 2016

El Pacient Zero i el problema de la imatge

Gaëtan Dugas era un auxiliar de vol canadenc que va morir el 1984 víctima de la sida. Durant molt temps se l’ha considerat el responsable de la introducció del VIH a Amèrica, després d’haver-se contagiat en un viatge a l’Àfrica, i d’escampar-lo pels cercles homosexuals dels Estats Units degut a la seva gran promiscuïtat. És el concepte del Pacient Zero, que ha servit per determinar l’inici exacte d’una de les crisis sanitàries més importants que ha patit l’Amèrica del Nord. La demonització de Dugas és principalment mèrit del periodista Randy Shilts, autor d’And the Band Played On, un dels primers llibres sobre el tema, que va tenir un impacte mediàtic considerable. A partir de la seva publicació, es va popularitzar la idea que la culpa de l’epidèmia americana era d’una sola persona i Dugas va passar a ser un dels homes més odiats del moment.

Aquesta acusació havia estat possible gràcies a un estudi científic, publicat el mateix any que moria Dugas, que el posava al centre dels primers grups d’homosexuals afectats. Però, amb el temps, anàlisis genètiques de més abast han permès descobrir que el VIH ja havia creuat l’Atlàntic molt abans que Dugas hi entrés en contacte (concretament a través d’Haití, a finals de la dècada dels seixanta). La teoria que un pacient havia sigut l’origen de tot començava a esquerdar-se. Fa uns dies, un article a Nature li ha donat el cop de gràcia. Analitzant mostres de sang guardades durant dècades, els investigadors han conclòs que Dugas es va infectar quan el virus ja feia temps que corria pel país, provinent del Carib, i que la porta d’entrada de l’epidèmia havia sigut Nova York, a principis dels 70.

Una sèrie de casualitats havien sigut clau en la transformació de Dugas en el dolent de la pel·lícula. Per començar, no havia sigut més promiscu que altres individus però sí que havia aconseguit recordar més noms de les seves parelles ocasionals, i això havia fet que la seva xarxa de connexions es pogués dibuixar d’una manera especialment clara en l’estudi inicial. A més, en aquell article se’l va designar amb una O perquè era l’únic pacient estudiat de fora (outside) els Estats Units. Un error de lectura va transformar la lletra en un número (ambdós es diuen igual en anglès) i això va donar accidentalment una etiqueta fàcil de recordar. L’efecte secundari era que el zero l’associava automàticament amb l’inici. Només va caldre que Shilts magnifiqués aquest impacte per crear un mite que ha durat 30 anys. Era un concepte atractiu, una simplificació que ajudava a entendre una epidèmia difícil d’explicar al públic, amb un component moral força espinós, i per això es va acabar implantant amb tanta facilitat.

L’injust cas del Pacient Zero fa palesa una conseqüència directa de com s’organitzen les societats modernes, que s’ha agreujat encara més a mesura que desapareixien les fronteres culturals i sorgia un teixit global comú: la realitat és la imatge, no el contingut. El que anomenem real és, a la pràctica, una construcció humana que interpreta una sèrie de fets, i és aquesta representació la que veritablement té pes social, no els mateixos fets. No importa que Dugas fos realment una víctima: una conjunció de males interpretacions de les dades el van convertir en el botxí.

Ho va dir Plutarc fa gairebé dos mil anys, i avui en dia la seva màxima és més vigent que mai: la dona del Cèsar no en té prou de ser honesta, a més ho ha de semblar. Fins i tot hi podríem afegir que, mentre ho sembli, ni tan sols cal que ho sigui. Té lògica: l’aparença de qualsevol fet és la interfície que ens permet assimilar-lo, per això té tanta rellevància. Perquè una cosa passi a la història no n’hi ha prou que creï un impacte, de qualsevol mena, sinó que s’ha de construir una imatge que en faciliti la interpretació. Un exemple podria ser que l’èxit de qualsevol creació artística va molt lligat a la biografia de l’artista responsable, fins al punt que això distorsiona la qualitat intrínseca de la peça. També funciona quan busquem un cap de turc, com en el cas de Dugas.

Sovint, un individu implicat pot contribuir d’alguna manera a aquest procés de traducció esbiaixada de la realitat. Altres vegades, la feina la fan els altres, sense opció a rèplica, com va passar amb el Pacient Zero. Dugas ha tingut sort que algú ha trobat finalment la veritat amagada, però la història deu estar plena de moltes altres persones que han acabat representant alguna cosa que no eren, i això taparà per sempre el que realment hi havia darrere.

[Publicat a El Periódico, 5/11/16. Versión en castellano.]

dimarts, 1 de novembre de 2016

Tots sants

Feliç dia de Tots Sants a tothom! Per celebrar-ho, deixeu-me contribuir una mica a l'etern debat de castanyada vs. Halloween. Per començar, a casa ens vam atipar d'uns deliciosos panellets casolans, introduits al país de contraban per la mateixa cuinera que els va preparar. Visca la castanyada!


I ahir vam recórrer el barri amb l'hereu disfressat, recollint llaminadures divereses i coneixent els veïns (el Halloween als barris residencials és com una reunió de la comunitat de veïns, molt pràctic). I després, a casa, rebíem altres marrecs disfressats i els donàvem els excedents del botí (i així, reciclant la mercaderia, evitem sobredosis de sucre). L'ambient era molt familiar i distret, amb els carrers plens de petits monstres corrent d'una banda a l'altra i les cases engalanades. Visca Halloween!
  

Als qui sou més puristes de les tradicions potser us interessarà saber que al meu poble ja se celebrava una mena de Halloween fa 125 anys. Ho trec del facebook d'un historiador blanenc, que n'ha trobat una referència a l'Ethologia de Blanes (1886), de Josep Cortils i Vieta:



Sigui com sigui que celebreu el dia avui, a la catalana moderna, a l'americana o a la catalana del segle XIX, espero que us ho passeu bé i no us atipeu massa.

dimarts, 25 d’octubre de 2016

Quatre cosetes mediàtiques i curioses

Us deixo unes quantes col·laboracions recents per si de cas us interessa alguns dels temes.

Primer, una mica de ràdio, del progrma El Balcó, de la SER, al qual contribueixo cinc minutets cada dijous cap a les 7:30: un sobre l'autofàgia, premi Nobel d'aquest any, un sobre si els humans tenim data de caducitat i un sobre per què les dones tenen menys càncer que els homes.

Si preferiu llegir, a l'ARA he publciat un article sobre el bon envellir (el que els anglosaxons anomenen els wellderlies) i un altre sobre els rens, que tenen una malaltia com la de les vaques boges.

Si voleu estar al cas de les últimes coses que estic fent i sentir-me opinar sobre temes diversos, llegiu l'entrevista que el van fer a El Punt/Avui aquest diumenge. Té la peculiaritat de comptar amb una foto dels pocs dies assolellats que ha fet darrerament aquí a Leicester.

I per acabar, un parell de curiositats. Aquí a la dreta podeu veure un dels meus articles en un llibre de text de batxillerat. És tot un honor i un plaer veure que el que escrit pot servir també per donar la llauna als pobres estudiants que estan aprenent a fer comentaris de text. Espero que, de pas, aprenguin alguna cosa de ciència.

L'última és una cosa rara que un amic ha trobat a la xarxa. És un vídeo que sembla fet per un robot, en el qual es parla de la versió anglesa del llibre que he escrit amb en Chris Willmott. Sembla la propaganda de la versió audiobook. L'únic problema és que aquest llibre no té versió audiobook! Els editors no tenen ni idea de qui és l'autor de l'anunci ni quin benefici espera treure de tot això. En fi, la Internet té aquestes coses...



dimecres, 19 d’octubre de 2016

Més Ara i aquí

Parlant encara del llibre sobre Ramón y Cajal, he de dir també que surt a la vegada que el primer volum de la col·lecció Ara i aquí, dedicat a Ramon Llull (en algun moment ens hem referit a aquest duet estel·lar com The Ramones, per motius obvis...). L'ha escrit l'Albert Pijuan, de qui fa un temps vaig ressenyar la seva primera novel·la, que em va agradar molt. Com que llavors les sensacions van ser  bones, tinc ganes de veure què ha fet amb el Llull. En tot cas, crec que és una iniciativa molt interesant d'Angle Editorial, això de publicar biografies amb un toc diferent, com són aquestes dues. Esperem que tingui una llarga continuïtat.

Algunes referències als mitjans:
La Vanguardia

dimarts, 18 d’octubre de 2016

Ramón y Cajal. Ara i Aquí

Ahir va fer 82 anys de la mort de Santiago Ramón y Cajal. Per pura casualitat, aquesta setmana arriba a les llibreries el meu darrer assaig, Ramón y Cajal, part de la col·lecció Ara i aquí que acaba d'estrenar Angle Editorial.

És un llibre molt especial per a mi. Primer, és una biografia (molt heterodoxa) d'un personatge que admiro molt. Però, a més, hi he posat molt de les meves pròpies experiències, fins al punt que a la vegada és gairebé una (mini) autobiografia. I, per arrodonir-ho, he aprofitat per parlar d'una sèrie de temes relacionats amb la ciència i la societat que tant a Cajal com a mi (com a molta altra gent!) ens interessen i ens preocupen.

El resultat és una barreja particular, el llibre més personal que he escrit fins ara, molt diferent a tots els altres (tot i que això em passa gairebé cada vegada!). Interessarà a qui tingui ganes de conèixer millor el personatge, però també a qui vulgui pensar una mica sobre on som i cap a on anem. Hi ha força ciència, és clar, però l'objectiu aquesta vegada no ha sigut la divulgació, com en llibres anteriors (tot i que explico tan planerament com puc les gestes de Cajal al laboratori), sinó fer un retrat i una comparació de dues societats separades per un segle.

Espero que us interessi la proposta. Si us el llegiu, ja em direu què us ha semblat.


dijous, 13 d’octubre de 2016

¿Es posible frenar el envejecimiento?

Per una sèrie de coincidències (els tempos editorials es mouen per camins misterioros), d'aquí a finals d'any es publicaran uns quants llibres meus. Concretament, aquest mes faig un doblet científic. La setmana que ve us parlaré d'una biografia heterodoxa que arribarà d'aquí poc a les llibreries (de la qual ja he penjat una foto a les xarxes) però abans us he d'anunciar un altre "naixement": ¿Es posible frenar el envejecimiento?

Aquest és un llibre diferent, perquè no el trobareu als llocs habituals. Només el podreu comprar aquest diumenge, amb el diari El País. És un resum actualitzat del que sabem sobre l'envelliment: què el causa, com evoluciona i què podria retardar-lo o evitar-lo. És un dels temes que estudiem al meu laboratori i també un dels que més m'apassiona, per això vaig aprofitar que em demanaven dos llibres per aquesta col·lecció (sí, té un "germanet", del qual en parlarem en una altra ocasió) per proposar parlar d'això. 

Tot i ser relativament breu i distribuir-se amb la premsa, hi he posat tan esforç com en qualsevol dels meus altres llibres de divulgació. Podeu esperar la rigorositat i profunditat de sempre, amb el llenguatge planer que intento fer servir en aquests casos. L'estructura és molt semblant al llibre que vaig fer sobre el càncer, o sigui que si el vau llegir ja sabeu què en podeu esperar. Si us agradaria entendre millor per què envellim i us preocupa si es podrà mai controlar aquest procés que, ara per ara, sembla inevitable, aquest és el vostre llibre.

Recordeu que si us interessa us he d'espavilar: només el podreu comprar amb el diari El País aquest diumenge, 16 d'octubre.

[ACTUALITZACIÓ: El llibre estava disponible aquest cap de setmana, com vaig anunciar. Si no el vau poder aconseguir, heu de demanar al vostre quiosquer que el reclami o trucar al 902 119 111.]

dimarts, 11 d’octubre de 2016

Un Nobel caníbal

Aquesta ha sigut la setmana dels Nobels científics (encara queden per donar el de Literatura i el d’Economia), l’únic moment de l’any que els investigadors som tractats com a famosos prou dignes per a sortir a la portada dels diaris. Aquesta setmana també és el moment més temut per molts periodistes, que han d’esforçar-se a parlar de temes terriblement complexes només amb l’ajut de les crosses que proporcionen les notes de premsa de la Fundació Nobel. Hi ha vegades que costa bastant (explicar el de Física d’aquest any és tot un repte, per exemple) i altres que l’impacte és fàcil de veure fins i tot pels qui no són experts.

El darrer Nobel de Fisiologia o Medicina és d’aquest últim grup. Se l’ha emportat una persona en solitari, cosa poc habitual en aquesta categoria (només ha passat dos cops des de principis de segle). Es tracta del microbiòleg japonès Yoshinori Ohsumi i el motiu ha sigut el descobriment de l’autofàgia. Per poques nocions de grec que tinguem, és fàcil deduir que aquest fenomen està relacionat amb el fet de “menjar-se a un mateix”. Què vol dir aquesta mena de canibalisme quan parlem de cèl·lules?

Quan hi ha una situació estressant, per exemple una manca important d’aliments, qualsevol cèl·lula reacciona defensant-se de la millor manera que sap. Una opció pot ser “reciclar” part del seu contingut per transformar-lo en els nutrients que tant necessita i poder sobreviure així fins que les condicions millorin. D’això se’n diu autofàgia. Naturalment, l’autofàgia portada a l’extrem pot arribar a destruir la cèl·lula afectada, cosa que també pot ser convenient per a l’organisme en certs moments. Així doncs, és una arma de doble tall que, en totes les seves facetes, resulta molt útil per a la supervivència. Per això, malgrat que Ohsumi la va estudiar en els llevats, s’ha vist que pràcticament totes les cèl·lules tenen programats aquests mecanismes, per si mai els necessiten. Si, pels motius que siguin, l’autofàgia falla, poden accelerar-se problemes com el càncer o la malaltia de Parkinson.

Aquest any, alguns esperaven que un dels Nobels anés als descobridors del CRISPR-Cas9, un mètode simple i efectiu de manipulació genètica que s’ha popularitzat recentment i que pot arribar a trastocar molts aspectes de la nostra societat (de moment, ja ha revolucionat com treballem als laboratoris). Curiosament, aquests sistema es va desenvolupar a partir del descobriment original que va fer als anys noranta Francis Mojica, un microbiòleg de la universitat d’Alacant. Les esperances que un espanyol guanyés un Nobel científic (que seria només el segon de la història, després de Ramon y Cajal) de moment s’han esvaït, però mai se sap què passarà més endavant.

A diferència dels Nobel de Literatura i, sobretot, el de la Pau, que solen anar envoltats de polèmica i regir-se per criteris no sempre objectius, els premis científics rara vegada es poden discutir. Solen atorgar-se a investigadors que han fet mèrits de sobres per rebre la medalla, i que estan esperant pacientment el seu torn. No he vist mai que ningú hagi dubtat de la qualitat d’un descobriment premiat en aquestes disciplines. Com a molt, a vegades hi ha hagut queixes perquè algú que havia contribuït de forma important a un descobriment s’havia quedat fora de la terna, però això és un problema inevitable quan s’han d’escollir un màxim de tres noms d’un treball que sempre és multidisciplinari i multitudinari.

Ara bé, com en tots els premis, els jurats són humans i, per tant, susceptibles a pressions de tota mena, subtils o no. De la mateixa manera que els lobbies de les productores són essencials per fer decantar els Oscars, també en el cas dels Nobel és diferent si darrera d’un científic hi ha universitats com la de Cambridge o la de Harvard (sempre presents al top 10 de totes les classificacions i, naturalment, farcides de Nobels), la universitat de Tokio (on Ohsumi va fer els seus principals descobriments i que està al top 40) o les d’un país, com el nostre, que no en té cap entre les 150 millors.

En tot cas, el premi de Medicina d’aquest any ens demostra que un científic que estudia un organisme tan humil com el llevat pot arribar a fer descobriments capaços de canviar la manera que tenim d’entendre el món. I, a més, és la prova que els mecanismes bàsics de la vida són transversals i compartits entre tots els éssers vius d’aquest planeta, des dels microbis més minúsculs als organismes tan complexes com els humans. És motiu suficient per quedar-se amb la boca oberta una bona estona.

[Publicat a El Periódico, 8/10/16. Versión en castellano.]

dijous, 6 d’octubre de 2016

Les col·laboracions mediàtiques recents

Avui cap a les 19:30 em podreu sentir, com cada dijous, parlant de ciència al programa El Balcó de la SER durant deu minutets. A les últimes connexions vaig parlar de teràpies cel·lulars i del microbioma (i com afecta coses tan diferents com el pes o l'envelliment). Per completar la sessió de divulgació, podeu llegir el meu últim article a l'ARA, sobre com la respota a la veu de la mare pot determinar com ens socialitzem.

Acabo amb una cosa que no té res a veure: una ressenya tardana d'El joc de Déu (junt amb d'altres de llibres fantàstics recents) on es diu que "Es una novela gamberra, irreverente, divertida (...), entretenida y de lectura rápida y muy amena." No està malament.

dimarts, 4 d’octubre de 2016

Ressenya: Patrick Melrose

He descobert una mica tard Edward St Aubyn, però m'hi he enganxat. Aquest estiu he assaltat la segona novel·la del cicle de Patrick Melrose, Bad News, que és la que us volia ressenyar avui. En català em sembla que no en tenim cap de traduïda així que si us interessa haureu de recórrer a l'edició castellana (en dos volums condensa tot el cicle de cinc novel·les, publicades entre el 1992 i el 2012) que ha tret Random House.

De forma resumida, les novel·les recórren la vida de Patrick Melrose, un home de la classe alta anglesa amb una família molt disfuncional. No cal dir que el contingut autobiogràfic és important, cosa que fa encara més terrible el que s'hi explica. Perquè, de moment (en les dues primeres novel·les, que són les que he llegit), la vida del pobre Patrick és un autèntic drama.

L'acció dels llibres es condensa en un espai de temps petit i se centra en un esdeveniment concret de la vida del protagonista (unes vacances en el primer, el funeral del pare en el segon). Si a Never mind el Patrick era un nen petit abusat (en tots sentits) pel seu pare i negligit per la seva mare, a Bad News és un jove amb un problema seriós d'addicció que viatja a Nova York per l'enterrament del seu pare (a qui ja us podeu suposar que odiava). El llibre és un recorregut pels baixos fons de la ciutat als anys noranta i una de les millors descripcions de l'addicció que he llegit.

Els temes són durs, s'ha d'anar preparat, però estan narrats amb molta força i una mena d'humor britànic de fons que els fan més suportables. Literàriament, les novel·les són impecables. Van directes a la vena: ben escrites i ben portades però sense explotar la tragèdia, com hagués sigut fàcil de fer. A mi m'han convençut. Continuaré seguint les desventures del Patrick Melrose, a veure si té una mica més de sort a mida que es va fent gran...