dijous, 9 d’abril de 2020

Aquest virus ja no se n'anirà

Mentre vivim immersos en aquesta pandèmia, ara en plena fase d’un confinament necessari que se’ns està fent molt llarg, el tema que més ens preocupa és quan podrem sortir de casa i tornar a fer vida normal. Alguns fins i tot temen que aquesta normalitat no es recuperi mai. Per respondre a aquestes preguntes i començar a pensar com serà el món postcrisi, hi ha algunes coses relacionades amb la naturalesa dels virus que cal tenir presents.

Un brot inicial es converteix en epidèmia i, després, en pandèmia si la possibilitat de contagi és molt elevada. Això és més probable que passi quan parlem d’un microbi desconegut, perquè encara ningú hi és immune. Quan un virus entra per primera vegada al cos, es genera una resposta que inclou la producció d’anticossos per neutralitzar-lo. A partir de llavors, les cèl·lules que els fabriquen es queden entrenades i poden respondre més eficaçment si aquest virus o un altre de similar ens torna a infectar, evitant que ens posem malalts. Això és el que anomenem immunitat. Aquesta mateixa resposta es pot aconseguir amb una vacuna, i així t’estalvies patir els símptomes de la infecció i els riscos que comporten, però el procés d’obtenir-ne una és llarg, i difícilment arribarà a temps per aturar el primer brot d’una malaltia nova.

Aquí entra en joc el concepte de la immunitat de grup. Com més gent immune al virus hi ha, més dificultats té a l’hora de propagar-se, fins que arriba un moment que només pot donar brots localitzats i s’acaba el risc que continuï la pandèmia. Depenent de les característiques de cada virus, pot ser necessari que hi hagi d’un 70% a un 90% de la població amb anticossos per assolir aquesta preuada immunitat de grup i aconseguir que el virus deixi de ser un problema global. Això ha passat dotzenes de vegades al llarg de la història de la humanitat, no és res nou. El xarampió, la pòlio, la rubèola i la verola, per posar exemples ben coneguts, són malalties que també van causar pandèmies i que hem anat controlant gràcies a haver desenvolupat immunitat de grup contra els virus responsables, sobretot a través de vacunacions massives.

¿Què passarà amb la Covid-19? Que la causa ja no se n’anirà: segurament el tindrem amb nosaltres per sempre, com encara tenim el virus del xarampió, la grip i tants d’altres. Mentre no disposem d’una vacuna, continuarà infectant gent, cada vegada a ritme més lent perquè hi haurà més persones resistents. Això és important, perquè recordem que un dels principals problemes és la saturació dels hospitals, que es dona quan hi ha massa casos junts, cosa que impedeix tractar de la manera adequada els malalts greus i, de fet, pot augmentar la mortalitat. Així doncs, una vegada superem aquesta primera ronda d’infeccions, que durarà uns mesos, ja tindrem molt guanyat. Per això és essencial ara aconseguir que el nombre de casos s’espaïn i no arribin tots alhora a urgències, i l’única manera que tenim de fer-ho és a través del confinament.

Però després tampoc podrem baixar la guàrdia perquè, recordem-ho, el virus encara estarà circulant. Haurem de vigilar els rebrots i, almenys durant un temps, haurem de limitar certes activitats de risc, com poden ser els viatges de llarga distància o els actes multitudinaris. Hi ha experts que creuen que pot passar almenys un any fins que puguem estar tranquils del tot (dependrà en part de quan tardi la vacuna). Mentrestant, possiblement es mantindrà un ritme més lent de contagis en rondes successives, i així el nombre de persones immunes anirà augmentant poc a poc. Però això, per desgràcia, tindrà un preu. Algunes estimacions calculen que es podria infectar entre un 50% i un 70% de la població mundial i que, si assumim que la mortalitat del virus està entorn de l’1%, podria causar 40 milions de morts.

¿Què passarà després? Segurament en un parell d’anys ens oblidarem del SARS-CoV-2 perquè ja no ens afectarà l’estil de vida, però el virus no estarà ni de bon tros erradicat. Sembla que no té capacitat de variar ràpidament, cosa que voldria dir que la immunitat que genera podria durar mesos o anys, potser fins i tot per sempre, perquè els anticossos continuaran reconeixent-lo. Però això és difícil de predir ara per ara. Podria convertir-se en un virus estacional, com el de la grip, que torna cada temporada i, tot i que no solem fer-ne gaire cas, mata aproximadament mig milió de persones a l’any. Sigui com sigui, la crisi passarà, però aquest coronavirus es quedarà amb nosaltres. Millor que no el perdem de vista.

[Publicat a El Periódico, 06/04/20. Versió en castellà.]

divendres, 27 de març de 2020

¿Com es gestiona una pandèmia? +Bonus tracks

La pregunta sencera seria: ¿com es gestiona una pandèmia en una societat globalitzada i hiperconnectada on et pots plantar a l’altra punta del globus en poques hores i on la informació, també la falsa, es transmet a la velocitat d’un clic? Una resposta podria ser que no en tenim ni idea perquè és el primer cop que ens trobem en una situació així. Però no és del tot cert que el Covid-19 ens enganxi per sorpresa. El 2009 ja en vam viure un simulacre amb la grip porcina, un virus nou que també va córrer com la pólvora. No hem sabut aprofitar aquesta dècada de tranquil·litat per dissenyar un pla d’acció global contra pandèmies, coordinat per una sola entitat guiada pels millors experts, que hauria sigut l’ideal. A manca d’això, hem hagut de deixar la resposta a mans de cada govern. I aquí és on comença el drama.

Visc al Regne Unit, i quan Boris Johnson va anunciar el seu petit experiment de darwinisme social (deixem que la gent s’infecti i els que sobrevisquin generaran una immunitat de grup que frenarà els contagis), els meus amics em van contactar esparverats. Els vaig tranquil·litzar: era una estratègia amb cert sentit però insostenible a curt termini. Es podria fer amb una malaltia que progressa a poc a poc, però deixar que la covid-19 avanci al seu ritme saturaria ràpidament els hospitals, que seria nefast. Vaig pronosticar que abans de dues setmanes hauria de canviar de tàctica. Només va tardar uns dies.

Si jo, amb coneixements sobre el tema però sense experiència en epidemiologia o salut pública, vaig veure-hi ràpidament el problema, ¿com és que els assessors del primer ministre no se’n van adonar? Segur que ho van fer, però per sobre les raons tècniques s’haurien d’imposar les polítiques (el gran ego de Johnson, la necessitat de marcar múscul davant dels europeus...). A l’altra banda de l’Atlàntic, la situació va ser similar: Trump, sempre impermeable a la ciència, perdia un temps preciós assegurant que tot estava controlat i adoptant mesures sense lògica (¿impedir que aterrin vols d’Europa però no del Regne Unit?), com sempre pensant abans en l’economia del país que en la salut dels ciutadans.

Un líder intel·ligent reconeix les seves limitacions, s’envolta d’experts i, sobretot, se'ls escolta. Per desgràcia, molts governants avui en dia obvien una o més d’aquests passes, i ara paguem el preu de posar aquests irresponsables a dirigir països. Són comportaments perillosos quan prendre decisions de vida o mort amb celeritat.

És normal que en situacions com aquestes hi hagi dubtes. Encara discutim, per exemple, si tancar escoles té un impacte rellevant. El Center for Disease Control and Prevention dels Estats Units recomana no fer-ho, basant-se en dades de l’Àsia, però la majoria d’estats han tirat pel dret. Haurem d’esperar a analitzar les xifres per saber quina era l’opció adequada. En canvi, altres accions les tenim clares. Aïllar com abans millor els focus principals i tancar països funciona molt bé. Ho hem vist a Singapur, Taiwan i Hong Kong que, malgrat estar ben a prop de l’epicentre, han aconseguit salvar-se de la pandèmia. ¿El secret? Una actuació ràpida i contundent imposant quarantenes i confinaments i controlant fronteres. A Itàlia ha passat el contrari: sense contenció, la població infectada del nord es va estendre per tot el país, i amb ells el virus.

Malgrat les evidències, a molts dirigents encara els tremola el pols. Boris Johnson mateix no sabia què fer amb un Londres que se li estava omplint de virus més ràpid del que li agradaria. La seva estratègia inicial de demanar que la gent no anés als pubs però no tancar-los resumeix bé aquesta indecisió. L’equilibri que han de mantenir els líders entre seguir les recomanacions científiques i no paralitzar el país més del necessari els fa ser massa prudents. Per sort, el virus va retardat al Regne Unit unes setmanes respecte al sud d’Europa, per això molts van entrar en modus confinament fins i tot abans que el Govern ho ordenés. Potser aquesta reacció ciutadana compensarà en part les vacil·lacions dels polítics.

Quan acabi el pic d’infecció i comptem les víctimes de cada país, podrem valorar millor la gestió que se'n ha fet. Serà un bon moment de retirar-li la confiança als polítics que no hagin sabut prendre bones decisions durant la crisi. Perquè el millor que podem fer els ciutadans per lluitar contra les pandèmies és posar-nos a les mans dels líders adequats.

[Publicat a El Periódico, 25/03/20. Versió en castellà.]

BONUS TRACKS:

- Una entrevista a El matí de Catalunya Ràdio per parlar de pandèmies passades i futures.
- Una anàlisi a El Balcó de la SER sobre com s'ha gestionat la pandèmia.
- Una entrevista al Tot es mou de TV3

dissabte, 21 de març de 2020

Bloguejar en temps del coronavirus

Començo avui un auto-confinament (en Boris Johnson no l'ha decretat, però han tancat la universitat i ja no podem anar als laboratoris) que, com el vostre, no sé quan durarà. Com que estem veient el que pasa al sud d'Europa, la gent s'ha conscienciat (i espantat) abans. Potser això ens ajuda a controlar-ho millor. Veurem.

Mentrestant, porto uns dies que he recuperat la meva vessant de "expert" en tema de microbis, que m'havia guanyat després de publicar dos llibres sobre el tema (el primer dels quals es reedita la setmana que ve, després d'un temps d'estar descatalogat), gràcies també en part a haver estat més actiu (i crític) a twitter. La conseqüència ha sigut unes quantes contribucions mediàtiques. Us en penjo les més significatives, per si em voleu sentir/llegir parlant sobre els que considero que son els punts clau de la pandèmia i la seva gestió.

- A Efe em van entrevistar i vaig aprofitar per demanar una línia d'acció coordinada per fer front a la crisi. 

- A la Cope vaig criticar com s'havia gestionat la crisi els primers dies. 

- Al Huffington Post vam parlar de què s'estava fent bé i malament, i després vam teoritzar sobre quan pot durar el confinament.

- A El Economista vam discutir com sobreviu el virus a diferents superfícies.

- A El Confidencial vaig parlar de què passarà després de la pandèmia.

- Al blog de la UOC vam relacionar la gestió de les pandèmies amb la salut planetària, un concepte relativament nou que cada cop tindrà més rellevància en com ens enfrontem a reptes globals.

- A l'ARA, en Xavier Bosch em discutia les dimissions que vaig demanar per twitter en sentir unes declaracions per mi irresponsables d'en Pedro Sánchez, tot i que en el fons ho veia com jo.

- A El País vaig publicar un extens reportatge sobre altres epidèmies que han arribat a terres catalanes i com van afectar les nostres vides (perquè a vegades sembla que la de la covid19 sigui la primera!).


- A l'ARA soc un dels científics que discuteix com s'està portant el confinament i l'aïllament, junt amb Oriol Mitjà i Bonaventura Clotet, entre altres.

- A El Punt Avui, parlo de pel·lícules apocalíptiques i víriques (amb detalls aquí) amb el Bernat Salvà.

- A Mètode parlem de com s'ha de comunicar en temps de crisi com aquests.

- Al Diari de Tarragona analitzava què s'està fent malament i què podem canviar.

- Aquí parlem de les diferències de mortalitat entre comunitats autònomes, al diario.es.

- I aquí , aquípodeu veure prediccions sobre la durada de la pandèmia i crítiques a com s'està portant.

- Finalment, vaig participar a À Punt en un programa sobre el coronavirus, just després que el President Puig fes la seva intervenció. Aquí en teniu dues mostres:

dijous, 12 de març de 2020

Covid-19: sobretot, molta calma

Estava dubtant si parlar de la Covid-19, perquè la situació em causa un cert ‘déjà vu’: podria aprofitar textos que vaig escriure sobre la pandèmia de grip porcina del 2009 i no es notaria gaire, perquè malgrat que es tracta de virus diferents, ens han afectat i hi hem respost de manera semblant. Però no faré trampes i em centraré en alguns aspectes de la situació actual que trobo rellevants, amb el coneixement que em dona haver treballat amb virus i haver escrit un parell de llibres de divulgació sobre microbis i epidèmies.

Encara no coneixem bé el SARS-CoV-2 (el virus que causa la malaltia similar a la grip anomenada Covid-19). Sabem que s’escampa ràpidament (en part perquè els malalts són contagiosos durant una llarga fase sense símptomes) i que té una mortalitat mitjana relativament baixa, segurament menor del 2% (per tenir perspectiva: 20 vegades més que el 0,1% de la grip estacional, però molt menys que el 50% de l’Ebola). A més, podria ser que es quedés amagat en algun lloc de l’organisme, com fa el VIH, i rebrotés quan el pacient ja s’ha curat. Si sumem aquests factors, més les nombroses incerteses, hi ha motius de sobra per ser cautelosos. Però no per viure amb la por al cos.

Si cada cop que comença la temporada de grip estacional les autoritats publiquessin el nombre de contagis detallats i els diaris preparessin gràfics que seguissin com s’estén la infecció i quantes morts causa, els moments de pànic que s’estan vivint ara es repetirien cada hivern. Aquestes dades són molt importants, sobretot quan ha aparegut un microbi desconegut, però des del punt de vista del control sanitari, no del de l’usuari. La transparència és essencial (fins i tot els xinesos ho han après, després que el SARS es magnifiqués per culpa dels intents d’amagar-la), però també ho és com es transmet la informació. Hi ha dades que, si es donen al públic, amplificats per uns mitjans àvids de notícies que atreguin lectors, no aporten cap benefici i, en canvi, poden fer mal. Un exemple: la fal·lera per acaparar mascaretes (que, recordem-ho un cop més, no serveixen per evitar que et contagiïs) ha fet que s’esgotin a molts llocs. La gent que realment la necessita per altres motius (personal sanitari, immunodeprimits...) ara no en té prou i haurà de córrer uns riscos innecessaris.

Una cosa que haurien de tenir sempre en compte les autoritats és el poder de l’estupidesa humana, una resposta habitual i natural (i més contagiosa que un virus) que exhibim pràcticament tots quan ens deixem portar per la ‘saviesa’ de la massa en moments de crisi. A la universitat he vist més d’un cop com els estudiants confien més en rumors que en la informació que els passem els professors. Si una població altament educada i acostumada a contrastar fonts d’informació es deixa endur fàcilment per la irracionalitat quan està sota pressió, és fàcil entendre què passa en entorns menys preparats. Comunicar amb molta cura els temes de salut són deures que tenim encara pendents tant els científics com els polítics i els mitjans.

Les conclusions que podem treure el 2020 són les mateixes que el 2009. La més important: quan apareix un virus nou cal una resposta ràpida i coordinada fins que entenguem l’abast de la malaltia que causa. El que han fet les autoritats, des de les xineses a l’OMS, no és exagerat, sinó adequat. Algunes coses es podrien polir, sens dubte, però m’ha semblat que s’han evitat alguns errors antics i s’ha actuat amb més fermesa. El que no ha millorat ha sigut la gestió pública de la crisi, que ha tornat a crear desconcert, desconfiança i paranoia. Sempre hi haurà alguna persona que creurà que tot plegat és un complot, però el que hem d’aconseguir és que aquest punt de vista es mantingui marginal i la gent faci cas els que en saben. Per a això cal que hi hagi una estratègia de comunicació coordinada i raonada, si pot ser amb una sola font d’informació (potser l’OMS mateixa) secundada i amplificada per totes les autoritats i mitjans.

No crec que ningú dubti que, avui en dia, les malalties infeccioses són un problema global. Comencen en un racó del planeta, però el nostre estil de vida fa que s’estenguin com la pólvora. Les pandèmies seguiran sent freqüents, els entesos ho diuen, i hem d’aprendre de cada incident per a què el proper cop les coses ens surtin més bé. Perquè potser un dia apareixerà el virus perfecte, altament mortal i fàcil d’escampar, i llavors no tindrem temps de pensar-nos-ho gaire. De moment, mantinguem la calma i escoltem només els experts.

[Publicat a El Periódico (9/2/20). Versió en castellà.]

diumenge, 8 de març de 2020

Unes quantes coses per celebrar el #8M #IWD2020

El bloGuejat s'uneix avui a les reivindicacions del Dia Internacional de les Dones amb aquesta foto de la celebració que vam fer divendres a la universitat de Leicester per reclamar la igualtat de les dones en la ciència (els meus companys i jo amb els braços fem el signe d'igual, per si no es veu prou clar)...

...i també amb aquesta reivindicació que vaig fer a la ràdio el mateix divendres, aprofitant que parlàvem del malbaratament de menjar (escolteu-ho, les dades son sorprenents).

Ja que som aquí, us penjo altres coses que han anat sortint aquests dies. A la ràdio hem parlat de bacteris que mengen CO2, per què es moren les abelles, la relació entre la gana i la son (amb una aparició estel·lar del cànnabis) i per què els cabells es tornen blancs després d'un trauma.

Mentrestant, a l'ARA he parlat de per què els homes tenim més risc de càncer (spoiler: el maleït crtomosoma Y sembla que en té la culpa) i del fet que la crisi climàtica fa trenta anys que es va predis encertadament.

I finalment, un parell de col·laboracions a altres blogs. Una és a El biblionauta, blog consagrat a la CF en català, on proposa que la literatura juvenil no existeix. L'article va generar un debat interessant a les xarxes.

L'altre és la meva contribució a l'últim Dia Mundial del Càncer, que va aparèixer al blog dels estudis de Ciències de la Salut de la UOC. Aprofito per comentar-vos que he començat una col·laboració amb la UOC i m'he incorporat com a professor i investigador de Ciències de la Salut, cosa que m'obligarà a fer més sovint que fins ara el viatge Leicester-Barcelona.

dimecres, 26 de febrer de 2020

Paper cremat, l'homenatge a Ray Bradbury

Ja sabeu que em prodigo poc pel que fa als contes, però de tant en tant em fan una d'aquestes que no puc rebutjar. Per exemple, quan fa uns mesos la Inés Macpherson em va proposar escriure alguna cosa per l'homenatge a Ray Bradbury que estava preparant Apostroph, de seguida m'hi vaig apuntar. Soc molt fan del Bradbury, i el llistat d'escriptors que havia reunit per aquest recull era tot un luxe, incloent-hi uns quants amics amb qui he coincidit a altres antologies. No hi podia faltar. 

Han muntat un verkami per finançar el llibre, que ja gairebé ha assolit els objectius, i el tindrem a les llibreries d'aquí poc. Passeu-vos-hi si us interessa el tema i reserveu el vostre exemplar! Jo no m'ho perdria.

Aquí us explico una mica més de què va el meu conte (que no és de ciència-ficció, com es podria esperar) i com em vaig ficar en aquesta història. I aviat us parlaré de la meva novetat de Sant Jordi, però això és un altre tema...

dijous, 13 de febrer de 2020

Per què la menopausa no és tan mala idea

L’univers té molts enigmes per als quals la ciència encara no ha trobat una explicació. Potser una gran part s’amaguen fora del nostre planeta però, sense haver d’anar tan lluny, aquí mateix estem envoltats d’un munt de misteris per resoldre. Per començar, l’ésser humà és una font inesgotable de preguntes sense resposta. Fins i tot coses que habitualment ignorem pel quotidianes que són poden contenir trencaclosques sorprenents. Pensem, per exemple, en la menopausa. ¿Quin sentit té? ¿Per què les femelles d’algunes espècies, incloent les humanes, han de patir aquest incòmode període de desequilibris hormonals per acabar perdent la capacitat de procrear? Sembla absurd.

Abans de considerar el tema, recordem les regles del joc. La gran diversitat d’éssers vius de la Terra és conseqüència de l’evolució. En una primera fase, apareixen mutacions espontànies en l’ADN d’un organisme. Només els canvis genètics que proporcionen un avantatge reproductiu (més capacitat d’alimentar-se, més resistència a l’entorn, més nombre de cries que sobreviuen...) s’incorporaran al genoma de l’espècie. Això ho determina la selecció natural: l’individu més apte procrearà millor, igual com els seus descendents, i així els seus gens es convertiran en els més habituals de la població.

Tornem a la pregunta inicial: ¿on encaixa la menopausa en tot això? Definitivament, no augmenta les possibilitats de reproduir-se, sinó al revés. Hauria de ser millor per a la supervivència de l’espècie que, com en el cas dels mascles, les femelles poguessin criar fins al final, en lloc de deixar d’ovular en un moment donat. Però, en canvi, la selecció natural ha determinat just el contrari en uns quants casos (en mamífers, de moment només s’ha vist en algunes balenes, a part de nosaltres). ¿Per què? Si pensem en els humans, quan van emergir els primers ‘Homo sapiens’, la menopausa havia de ser una raresa, perquè la majoria de dones morien abans de tenir l’edat de passar-la (es creu que només el 17% superava els 40). Però, malgrat tot, sembla que l’evolució ja ens havia incorporat aquest complex programa en el genoma. Si no servís d’alguna cosa, no hauria sigut així. Aquest és el misteri que cal resoldre.

Una hipòtesi que ho intenta explicar, i que actualment és la més acceptada, és la de les àvies: disposar d’un contingent addicional de femelles experimentades a cura de les cries de la família i que els transmeti els seus coneixements augmentaria les possibilitats que sobrevisquessin fins a poder reproduir-se elles també. En aquest escenari, la menopausa seria una manera de protegir les àvies: al principi, bona part de la mortalitat femenina estava relacionada amb l’embaràs i el part. Una dona que deixava de parir tenia molts més números de poder arribar a vella.

Un article recent, publicat a la revista ‘PLOS Biology’, proposa una hipòtesi alternativa i alhora complementària: potser la menopausa ha aparegut per evitar que les dones tinguin càncer. El càncer és un dels grans problemes dels organismes pluricel·lulars. Quan tens un grapat de cèl·lules coexistint coordinadament, les possibilitats que una d’elles es comporti anàrquicament i es carregui les altres són immenses. Per això hem desenvolupat mecanismes per controlar aquestes cèl·lules embogides: si no els tinguéssim, duraríem només uns quants anys. Amb el temps, aquestes defenses perden potència i, en certs casos, s’acaben desactivant. És llavors quan les cèl·lules malignes guanyen la partida i apareix el càncer.

L’embaràs és una situació d’alt risc. El canvi hormonal, pensat per permetre que l’embrió es desenvolupi, pot fer també que les cèl·lules d’un tumor latent trepitgin l’accelerador; per exemple, les del càncer de mama, que depenen dels estrògens. Així doncs, a mesura que una dona es fa gran i les seves defenses es debiliten, el perill de l’embaràs augmenta fins que, a certa edat, el risc de desenvolupar un càncer seria més alt que el benefici reproductiu que aquell individu podria aportar. Sortiria més a compte impedir que continués criant i passés a engrossir les files de les àvies, que ja hem vist que tenen una importància particular en el còmput global.

Ho trobo una explicació deliciosament enrevessada que, certa o no, almenys sembla plausible. Hi ha bastantes dades que la corroboren, però encara haurà d’estudiar-se més per confirmar-la. En tot cas, demostra una vegada més que en biologia poques coses passen per accident i que, de vegades, les justificacions apareixen per on menys te les esperes. La vida és realment fascinant.

[Publicat a El Periódico, 10/2/20. Versió en castellà]

divendres, 24 de gener de 2020

Una mica de ciència...

Primer recull científic de l'any, va. Comencem per una mica de ràdio.

Als cinc minuts de ciència setmanal d'El Balcó de la Cadena SER (cada divendres a tres quarts de vuit) hem parlat de criosuspensió, els patrons universals de la música, les neurones del mal de panxa i la relació entre càncer i fongs.

Mentrestant, a l'ARA he parlat de la primera vacuna contra l'Ebola, d'un ordinador que ja ens guanya en jocs d'estratègia, d'una teràpia gènica contra una anèmia i de com el xarampió ens pot fer tornar vulnerables a altres infeccions.

Altres coses. Si llegiu en portuguès, aquí em citen per parlar de la immortalitat, a partir de la xerrada que vaig fer fa unes setmanes a Cascais. Seguint amb els viatges, abans de Nadal vaig aprofitar per passar per Benicarló a fer una xerrada a l'institut sobre ciència i literatura (aquí en podeu llegir una crònica), dins del programa Lletres a les aules que organitza la ILC (i que en els últims anys m'ha portat per tot el país). I quan estava a Mèxic (d'aquesta excursió encara no n'he penjat les fotos, i n'hi ha algunes d'interessants...) també vaig fer conferències, em van entrevistar al canal 22 per parlar d'envelliment (hi havia un vídeo també, però no l'he trobat) i a Milenio van parlar d'un dels llibres que presentava a la Fira de Guadalajara.

I això que penjo ara no té res a veure però m'ho vaig trobar l'altre dia. A l'estiu recordareu que vaig fer de pregoner de la Festa Major del meu poble. Doncs abans vaig fer una sessió de lectura a la biblioteca, i em van entrevistar a ple sol (tota una prova de resistència). Aquí la prova (comença al minut 2.36):


dijous, 16 de gener de 2020

L'art, perquè sí

L’art no serveix per a res. En canvi, és imprescindible. Com la religió, l’art ha aparegut de manera independent en totes les societats. No és cap coincidència: els humans sentim la urgència de produir-ne i consumir-ne en el format que sigui. Per tant, deu tenir un impacte en la nostra evolució com a espècie, o no hauria sobreviscut tants mil·lennis.

Fa poc es va presentar un estudi a la revista Nature que descrivia la peça d’art més antiga que es coneix, descoberta a Indonèsia: una pintura rupestre que representa els típics caçadors atacant un búfal. El més sorprenent és que té al voltant de 44.000 anys. Els equivalents europeus, que fins ara ostentaven el rècord d’antiguitat, son de fa “només” uns 20.000 anys. O sigui que els humans hem tingut art a les nostres vides pràcticament des que existim. Per posar-ho en perspectiva, quan el pintor indonesi agafava els pinzells estàvem en ple paleolític, en el moment que es considera que apareix l’Homo sapiens modern, el que és capaç de planificar actes complexos (com la cacera col·lectiva d’animals perillosos) i dedicar-se al pensament abstracte. Sembla que una de les primeres coses que vam fer quan vam ser prou intel·ligents va ser decorar-nos les coves. La necessitat d’art, doncs, deuria ser imperiosa.

Hi ha hipòtesis que plantegen que les religions son essencials per a què les societats creixin més enllà d’una mida determinada. Mentre que els grups petits poden funcionar sense el concepte d’un ésser totpoderós capaç de castigar els transgressors, quan comencem a parlar d’imperis ens cal aquesta pega social per evitar que s’enrunin. A l’art és més difícil buscar-li un propòsit. Té un component d’entreteniment, però si fos un simple passatemps no hi hagués hagut cap motiu prou poderós per fer que arribés fins als nostres dies. També serveix com la forma més simple de comunicació, ja que no cal crear codis rebuscats per entendre’l. Però si aquesta fos la seva única rellevància, l’adveniment del llenguatge l’hagués arraconat.

Hi ha una teoria, exposada pel filòsof americà Denis Dutton, que diu que l’art podria ser un accident provocat pel fet de tenir un cervell massa poderós. Un cop hem cobert les necessitats biològiques bàsiques (sobreviure, alimentar-nos, reproduir-nos), encara ens sobra un munt de capacitat mental i no sabem què fer-ne. L’art seria conseqüència de l’avorriment. Seguint amb aquestes teories, es podria haver mantingut perquè proporcionaria un avantatge reproductiu. O sigui, els artistes (homes) triomfaven més perquè a les dones els atrauen aquestes coses. Això no explica, és clar, que als homes també ens atraguin, ni que les dones, un cop alliberades dels jous socials que limitaven les seves activitats, hagin creat amb igual dedicació i habilitat que nosaltres.

L’art és sovint un negoci (fenomenal, en alguns casos), però aquesta tampoc ha de ser-ne la raó d’existir. Si la motivació principal dels artistes fos només fer-se rics i famosos, ja fa temps que ho hauríem deixat córrer, perquè la proporció que ho aconsegueix és infinitesimal. És més fàcil que et toqui la loteria. Generar art no t’assegura que podràs posar un plat a taula i, per tant, com a tria professional és poc lògica. Malgrat tot, com que l’impuls de produir i consumir art segueix existint, hi continua havent-hi artistes. Això vol dir que, molt sovint, el que cal és subvencionar els creadors d’alguna manera per a què puguin complir la seva funció social sense morir en l’intent.
I aquí és on volia arribar, perdoneu que hagi fet una marrada fins la prehistòria per presentar el cas: un país evolucionat no es pot permetre descuidar la cultura. No té un rendiment tan clar i immediat com la sanitat o l’educació, però és igual de vital per a la salut de la nostra societat. La solució més ràpida per a quadrar uns pressupostos sempre difícils és aplicar el “que inventen ellos” unamunià (ell ho usava per la ciència) i deixar que siguin els altres que s’hi gastin els diners mentre nosaltres n’aprofitem els resultats. Com a estratègia d’estat, és força trista. 

Per això la setmana passada es va donar a conèixer la plataforma Actua Cultura, que representa gran part dels professionals del ram i demana que s’augmentin els fons que es destinen al sector (d’un miserable 0,67% a un més decent 2%, la mitjana dels països de la UE). Em sembla una demanda justa perquè, al cap i a la fi, som humans i tenim la responsabilitat de contribuir al progrés de l’espècie. Crear art perquè sí és una de les millors maneres de fer-ho.

[Publicat a El Periódico, 13/01/20.Versió en castellà]

diumenge, 12 de gener de 2020

La Lletra d'Or per Enric Casasses

Aquest divendres es va lliurar en un dinar el Premi Lletra d'Or a Enric Casasses per el poemari El nus la flor. Des del 2013 soc jurat d'aquest premi tan especial a obra publicada. A casa nosrtra els premis sempre desperten sospites, però us puc assegurar que en aquest no hi intervé cap mena de pressions, només els gustos de les nou persones que decidim, que intentem premiar el llibre que ens ha agradat més sense cap més consideració externa. 

Dit això, dels set anys que fa que estic al jurat, l'atzar ha fet que premiéssim sis poetes i sis homes. O sigui només un ha sigut dona i només un no era un poeta. Aquest any, al sopar de deliberació vaig començar dient que hauríem de fer un esforç per no tornar a premiar un home i un poeta, per una qüestió de paritat i equilibri. I, acte seguit, vaig donar el meu vot al Casasses que, per mi, era de llarg el millor dels finalistes. Ens vam posar d'acord molt ràpid, perquè tothom pensava el mateix. 

Doncs això: un jurat de nou persones molt diverses, on hi ha quatre dones (l'any passat van perdre la majoria, portaven temps sent més) i només uns quants poetes, quan fa servir criteris purament de qualitat, a vegades acaba donant premis més homogenis del que voldria. Però les coses son així. No puc parlar per les altres 58 edicions (on el predomini masculí és escandalós), però a les set darreres hem intentat ser el més justos possible. Si llegiu El nus la flor estareu d'acord amb la nostra tria. És un llibre espectacular que sabrà apreciar fins i tot el qui no llegeix poesia habitualment. 

dimarts, 31 de desembre de 2019

Balanç del 2019

Solia fer un balanç de l'any, com molts altres blogs, però és una tradició que darrerament mantinc només a mitges. Sigui com sigui, he pensat que podia acabar la dècada dels "10s" amb una mica de resum. Som-hi.

Aquest ha sigut l'any amb menys entrades al blog, dues menys que l'anterior, que va ser el primer any post "crisi". Crisi blogaire, s'entén, que cada cop és més profunda (amb el número d'entrades també ha baixat progressivament el de gent que es passa per aquí). A mi també em resulta més fàcil llegir i escriure tuits que entrades al blog, o sigui que no puc dir res... Però com asseguro cada any, no tinc cap intenció de tancar el bloGuejat, ni que sigui només per tossuderia històrica, així que continuaré penjant coses pels quatre que encara us les mireu.

Pel que fa al tema científic, aquest ha sigut l'any més productiu del meu laboratori des que el vaig engegar el 2008, amb vuit articles publicats a revistes especialitzades, amb experiments tant interessants (per mi, almenys!) com nanopartícules per matar cèl·lules velles o un nou fàrmac per retardar l'envelliment cerebral. M'ho passo genial amb aquestes coses...

Literàriament, ha sigut un (altre) any molt productiu, amb tres llibres nous (una novel·la per adults, un crossover i un infantil) i cinc traduccions. Això reflecteix que, després d'unes quantes novel·les col·laboratives, em venia de gust escriure'n tot sol, i d'aquí van sortir els dos volums de Fills de la setena onada i la primera del cicle de l'emigrant (ja treballo en la segona). Estic especialment content d'aquesta collita, perquè trobo que a Tots els símbols de la por he aconseguit per fi sintetizar tot el que m'agrada dels crossovers (o de les pel·lis de crispetes, que en seria l'equivalent audiovisual immediat), després d'haver escrit quatre llibres d'aquest gènere amb altres co-autors. I, de la mateixa manera, Els finals no arriben mai de sobte és la novel·la adulta de la qual estic més satisfet, un canvi de registre respecte al primer cicle que no sabia com funcionaria però que al final crec reflecteix acuradament tot el que volia dir. Hi ha hagut bons comentaris de lectors per totes dues novel·les, però no tinc ni idea de quina mena d'impacte han tingut (ho sabré quan vegi les xifres de vendes la primavera que ve). Malgrat que tot autor el que vol és que els seus llibres arribin al màxim de lectors, la veritat és que el que més em satisfà d'aquest 2019 és haver aconseguit superar aquests dos reptes amb dues novel·les que puc defensar amb el cap ben alt. Com a escriptor, aquesta és una de les recompenses més importants.

I ara toca comentar una mica el pla literari de l'any que ve, com faig habitualment en aquests resums. Aquí ve el preview. Porto un parell d'anys escrivint compulsivament (més del normal, vull dir, que ja soc un escriptor força compulsiu!). No he parat ni un dia, escrivint a avions, aeroports, trens, cotxes... he escrit cada minut que he pogut perquè tenia necessitat de treure una sèrie de coses. Això vol dir que en aquests moments hi ha uns quants llibres enllestits (o gairebé) fent cua, alguns ja amb data d'arribar a llibreries, altres encara rondant per les taules dels editors. Els propers anys, doncs, poden també carregats de publicacions, si tots aquests projectes arriben a bon port. N'hi haurà per a tots els gustos: dues novel·les en parella (un crossover i una adulta, molt diferents l'una de l'altra), un recull de contes (per primer cop en 13 anys!), dos infantils i un de divulgació, a part d'altres cosetes disperses. Ja anirem informant a mida que es vagin concretant.

El pla pel 2020 és prendre-m'ho amb una mica més de calma. Necessito fer una petita pausa (relativa, perquè parar d'escrirue no puc!), per això m'he posat a treballar en un llibre reflexiu, que em xuclarà força energia i requerirà més temps de pensar que d'escriure. Això coincidirà amb una sèrie de nous projectes científics intensos que reclamaran més dedicació, que encaixaran bé amb aquest ralentiment literari que estic planificant.

I això és tot el que em quedava per dir aquest any. Espero que l'acabeu bé i estreneu el 2020 amb bon peu. Que ens porti salut i felicitat a tots! 

dimecres, 25 de desembre de 2019

Bon Nadal!



Que passeu tots un bon Nadal envoltats de la gent que estimeu, i recordeu que vivim en un mon on donen premis Nobel a gent que és capaç de fer videos com aquest. No tot està perdut.

dimecres, 18 de desembre de 2019

49


Se m'acaba la dècada...

(I, a més, avui celebro també l'aniversari de la meva closca: 20 anys justos des del dia que em vaig afaitar el cap per primer cop!)

dimarts, 17 de desembre de 2019

La pressió biològica de lligar amb iguals

Llegia l’altre dia que les discoteques estan desapareixent. La crisi econòmica ha castigat una forma de socialitzar clàssica que tenia les arrels en aquells clubs de la Nova York dels setanta on es reunia la beautiful people per drogar-se, ballar i lligar fins a altes hores de la matinada. A la majoria de discos modernes s’hi continua fent les mateixes coses, però la seva funció principal sempre ha sigut facilitar que homes i dones (principalment joves i solters) entrin en contacte, en tot el rang d’accepcions del terme. Per això l’estocada de mort a les discoteques l’ha donat la internet, que ha optimitzat el procés de trobar parella, temporal o estable, d’una manera que pocs haguessin sospitat a principis de segle. Ara pots conèixer gent amb més rapidesa i varietat (i amb menys soroll i suor) gràcies a només uns quants swipes a la pantalla del telèfon. No és estrany, doncs, que les noves generacions, més acostumades a interaccionar virtualment que no pas cara a cara, estiguin abocant a la ruïna el model d’oci nocturn dels seus pares.

Els algoritmes que usen les apps t’ajuden a trobar parella fent servir uns criteris que l’usuari defineix, relacionats amb els interessos personals, i la cirereta del pastís la posen les imatges més o menys trucades que oferim com a carta de presentació. Tot plegat, li dona un caire “científic” a un procés que semblava més aviat basat en la intuïció, i per això alguns creuen que hauria de ser molt més efectiu.

Però l’aparellament humà té un gran component biològic, a part del cultural, encara que la faramalla de les societats modernes tendeixi a ocultar-nos-ho. Com tots els animals, estem programats genèticament a buscar l’individu que garanteixi una major supervivència als nostres futurs descendents, i això se sol fer fixant-nos en una sèrie d’atributs externs, poc importants en si mateixos, però que es corresponen a factors clau com la fertilitat, la salut o la força. Certament, aquests son temes que tenen poca rellevància per nosaltres avui en dia, quan reproduir-se no és l’objectiu primordial d’aparellar-se, almenys d’entrada, però els circuits que ens hi empenyen segueixen existint en el nostre ADN. Això vol dir que, sense que ens n’adonem, hi ha una sèrie d’impulsos que conspiren per fer que la tria de company no sigui tan lliure com ens pensem.

En un article aparegut fa unes setmanes a Nature Communications, uns científics britànics expliquen que han estudiat les dades genètiques que hi ha als bancs del seu país i han descobert una variant en una regió de l’ADN (on es troba un gen anomenat ADH1B) que s’associa amb el fet que les persones beguin més alcohol i, a més, se sentin atretes per grans bevedors com ells. És a dir, els qui tenen aquesta variant, tenen més probabilitats d’acabar amb algú que també la tingui. Això indica que la passió per l’alcohol estaria relacionada amb la parella que es tria inconscientment, i no seria només una qüestió social ni de convergència (que un s’acabi semblant a l’altre després d’haver-hi conviscut un temps), sinó eminentment genètica.

Aquest fenomen, que també es veu en altres animals, es coneix amb el nom d’aparellament selectiu, i s’ha observat que es pot basar en diversos paràmetres, que defineixen característiques tan diferents com l’alçada o la intel·ligència. L’aparellament selectiu en humans pot tenir moltes causes. La més òbvia, és una qüestió d’oportunitats: ens acabem ajuntant amb la gent que tenim més a prop, que probablement tindran un estatus socioeconòmic, ètnic i religiós semblant al nostre i, per tant, coincidiran amb nosaltres en molts d’aquests aspectes. Això, que a vegades s’anomena homogàmia, sí que té una base cultual. Però tal com demostra l’exemple que descrivíem abans, una part important de la selecció ve marcada pels gens, que ens impulsarien a reproduir-nos amb individus amb un fenotip proper.

Quina utilitat té l’aparellament selectiu, sigui de base genètica o social? Es creu que podria haver evolucionat per afavorir característiques que facilitin la propagació de l’espècie. Per exemple, si un mascle agressiu s’aparella amb una femella agressiva, és més probable que les cries els surtin igual, cosa que podria ajudar-les a sobreviure. Però també té moltes conseqüències no desitjades, com perpetuar trets negatius (el mateix cas de l’alcoholisme) i, sobretot, les divisions socials. Per portar la contrària a la Natura, estaria bé que el proper cop que obrim el Tinder, féssim likes només a persones amb qui no tenim res en comú.

[Publicat a El Periódico, 16/12/19. Versión en castellano.]

divendres, 6 de desembre de 2019

Donant voltes...

Ja us he explicat altres cops que la vida de científic té la gràcia de portar-te a molts racons del mon. La setmana passada, per exemple, estava a Cascais, en una trobada per discutir el problema de l'envelliment de la població i quin paper hi han de jugar les ciutats. Van ser una sèrie de conferències d'àmbits molt diferents que em van permetre ampliar el punt de vista sobre un dels meus temes de recerca, i començar a planificar futurs projectes de recerca. I conèixer algun membre de la casa reial espanyola, ves per on. I també em van permetre gaudir de l'escenari fantàstic de la costa portuguesa, com veureu al petit reportatge fotogràfic d'avui.

Ara mateix estic a Guadalajara, Mèxic, fent funció doble de científic i escriptor, a veure si us en puc parlar en una altra entrada...





















dilluns, 2 de desembre de 2019

Guanyar l'Ictineu

La setmana passada vaig tenir l'honor de guanyar el premi Ictineu al millor conte en català per Plàstic, un homenatge a Pedrolo que va aparèixer a la revista Catarsi número 22 l'any passat. És el segon Ictineu que guanyo (l'altre va ser per la novel·la El joc de déu) i aquesta vegada tampoc vaig poder passar-lo a recollir (perquè estava en un congrés a l'altra banda de la península, de fet). Vaig haver de demanar al meu company i co-autor Ricard Ruíz Garzón que em susbstituís (per això surt ell a les fotos i jo no), i el discurs d'agraïment va ser via vídeo, com veieu a la foto de sota.

L'Ictineu és un premi que m'estimo especialment perquè els guanyadors s'escullen per votació popular, per tant no hi ha trampes, ni pressions, ni jugades polítiques: el que ha agradat més als lectors experts s'emporta l'estatueta i ja està. A més, és fruit d'una feinada immensa que fa la sccff i la gent de les ter-cat, uns autèntics activistes que no escatimen esforços per manenir viva la ciència-ficció catalana. Agraeixo molt, doncs, que votessiu el meu conte els qui vau considerar que es mereixia el premi. I res, ara em toca intentar guanyar-ne un altre per veure si aquest cop puc ser jo qui el reculli! Au, a treballar!

divendres, 29 de novembre de 2019

Una mica de ciència per celebrar el black friday

Posats a importar tradicions anglosaxones, n'hi ha d'altres millors que el consumisme esbojarrat del Black Friday (el mateix Thanksgiving, per exemple, que és un Nadal avançat), però bé, és el que tenim. Aprofito, doncs, per vendre-us una mica de ciència a preus rebaixats. Que me la treuen de les mans, escolti!

A l'ARA he parlat d'híbrids entre animals i humans, de com l'ARN va ser el principi de la vida al planeta, i de com s'ha aconseguit endarrerir el rellotge de l'envelliment.

I a la secció de cinc minuts de ciència a El Balcó de la SER he parlat dels problemes que tenen algunes dones esquerranes amb l'olfacte, com els bacteris ens controlen el cervell, el sexe de les abelles, i com les xarxes poden manipular els vots (minut 48:45).

No us podeu queixar, que n'hi ha per tots els gustos...

dijous, 21 de novembre de 2019

La gran equilibradora

Un dels invents més fascinants de la humanitat és el concepte d’igualtat, entès com la culminació d’una ideologia teoritzada ja en temps dels grecs antics, filtrada pels canvis iniciats a la Revolució francesa i desenvolupada a fons pel socialisme. És un desafiament descarat a la naturalesa: perverteix el sistema piramidal propi dels primats, amb els seus mascles alfa acaparant poder i la resta repartint-se les escorrialles, proposant una equiparació de drets i oportunitats que va en contra de les lleis biològiques de la nostra branca de l’evolució.

Perquè encara que ens agradi pensar el contrari, les desigualtats no van aparèixer quan les societats s’engrandiren i modernitzaren, sinó que ens venien donades com a part del llegat biològic dels nostres ancestres i, si de cas, les hem anat suavitzant a mida que ens civilitzàvem. Fins i tot abans d’haver inventat l’escriptura ja se’ns havia acudit el tema de les castes, perquè s’han trobat rastres d’aquesta jerarquització als inicis de l’edat de bronze. En un article recent de la revista Science, una anàlisi genètica de les restes d’uns humans que van viure fa quatre mil anys al sud de Baviera demostra que, dins d’una mateixa llar, hi vivien individus de diferents estatus. Mentre que els presumptes amos de la masia i els seus descendents eren enterrats amb ornaments luxosos i joies, com corresponia a les classes altes de l’època, al seu costat hi han trobat els que possiblement eren els seus esclaus o servents, amb qui no tenien cap lligam biològic. A més, algunes dones riques provenien d’altres zones, com indiquen certs marcadors genètics, el que suggereix que quan es casaven havien de deixar el seu entorn i passaven a dependre del marit.

Aquests estudis suggereixen que l’estratificació dels humans ja es feia per motius sanguinis (i en detriment de les dones) quan vivíem encara en petits grups, molt abans que apareguessin les estructures socials complexes pròpies dels entorns urbans. El costum de considerar que uns son millors que altres pel simple fet d’haver jagut en aquest o aquell bressol encara es manté a arreu del mon, tot i que més diluït i no tan evident. Malgrat que podem trobar vestigis arcaïtzants de les variants més extremes d’aquests hàbits, en forma de les tradicions nobiliàries i monàrquiques, les classes socials son ara més permeables. La causa és la implantació dels principis socialistes al mon civilitzat, que va anar fent que els privilegis de les elits s’anessin moderant en favor d’uns drets humans mínims i universals.

Els efectes d’aquesta revolució s’han mantingut gràcies a la força del dret a vot. Però segurament els promotors de la democràcia no es van pensar mai que els esforços per empoderar el poble donarien resultats com els que estem veient darrerament. La clau del sufragi universal és que desequilibra la balança en vers els estrats desfavorits, perquè sempre seran més nombrosos. En un sistema on la majoria imposa el seu full de ruta, l’oligarquia hauria de tenir els dies comptats. I, en canvi, això no passa. Per motius difícils d’entendre, sembla que a una part del poble no li importa deixar-se endur pel camp magnètic de la història i gravitar feliçment cap als organigrames injustos de tota la vida. Amb quina lògica s’explica, per exemple, que bona part de la classe baixa americana votés amb fe cega un representant prototípic de les elits extractives com és Donald Trump?

Una cosa similar ha passat a Brasil i està passant a Europa. No cal mirar gaire més lluny que a les darreres eleccions generals espanyoles. Hi hem vist que es votava nobles encapçalant llistes de territoris que ni tan sols coneixen o polítics que pregonen un retorn a un valors més propis de temps feudals, amb la pèrdua d’una sèrie de les llibertats que ens haurien de semblar innegociables. És sorprenent que l’electorat caigui en uns paranys tan grollers. Especial menció mereixerien tots els qui regalen el seu vot als partits que els consideren ciutadans d’una categoria inferior, que no son ni molt menys un número anecdòtic. Part del problema és també que polítics que, en principi, haurien d’actuar buscant el màxim benefici pels treballadors, acabin passant-se tranquil·lament a l’altre costat tan bon punt s’ensumen la possibilitat que una porta giratòria els proporcioni una jubilació anticipada i folgada.

Els humans vam crear la democràcia perquè fos la gran equilibradora, no per donar ales als que volen tornar a l’edat de bronze. A veure si aprenem a fer-la servir bé d’una vegada.

[Publicat a El Periódico, 18/11/19. Versión en castellano.]

dijous, 14 de novembre de 2019

Ressaca post-electoral

Com tothom aquests dies, he estat donant voltes als resultats de les eleccions espanyoles, i aquestes son les meves conclusions, més o menys encertades, això ja ho direu vosaltres.

L'esclat de Vox és bo. A tot Europa hi ha un corrent d'ultradreta similar, però a Espanya s'amagava dins un partit"normal". És millor que surti a cara descoberta, així no enganya la gent. Tenim un munt de veïns feixistes, això és així, no podem amagar el cap sota l'ala.

La batacada de Ciutadans demostra que la seva estratègia de base era l'equivocada. No es pot nedar i guardar la roba tant de temps. Quan semblava que podien fer de bisagra van tenir èxit, però quan es van escorar cap a la dreta es van trobar un espai massa ocupat, en el qual la seva aproximació barroera a la política (el conflicte i el victimisme) no donava punts. Els costarà refer-se'n, sobretot perquè tenien tot el capital dipositat en el banc del seu líder, sense gaire estructura suplent al voltant. Però tinc la impressió que encara en sentirem a parlar, d'aquest partit.

El "problema català" segueix allà i no es mou ni un mil·límetre. La CUP ha arrencat vots a ERC, però la suma final és la de sempre. Massa alta per a què Madrid la segueixi ignorant. Espanya continuarà sent ingovernable fins que algú es plantegi enfrontar-se al problema enlloc d'intentar ofegar-lo. Calen polítics intel·ligens al Gobierno però, si repassem la història democràctica recent, això sembla missió impossible, tant si manen els d'un costat com els de l'altre.

Veurem com aconsegueixen que els surtin les sumes. La ressaca encara durarà força dies, i hi ha una sèrie de factors addicionals (Tsunami, euroordres, els parlamentaris euroepus...) que la faran especialment complicada.

dijous, 31 d’octubre de 2019

Feliç nit de les bruixes!


Un cop superada la part catalana de les celebracions (polint-me uns quants quilos de panellets gentilment proporcionats per la meva mare), avui toca complir amb la versió anglosaxona portant l'hereu vestit de vampir a pidolar llaminadures per les cases del barri. Com que, per sort, no ha heretat del seu pare el gen de l'addició al sucre, no em quedarà més remei que sacrificar-me i consumir els trofeus que reculli al llarg del seu periple. La vida del pare és molt dura...

dilluns, 21 d’octubre de 2019

Aquest planeta no necessita que el salvin

Sembla que per fi comença a haver-hi una acceptació universal del fet que ens acostem a gran velocitat a una catàstrofe ecològica i que cal començar a actuar seriosament per evitar-la. Ja era hora. Gràcies a la Trobada sobre l’Acció Climàtica que hi va haver a les Nacions Unides el mes passat, el tema ha sigut portada de tots els mitjans i m’agradaria aprofitar aquesta avinentesa per fer tres observacions i un pronòstic.

La primera observació és que no hem de menysprear mai el poder dels símbols. Els científics porten anys alertant de la gravetat de la situació, després d’haver arribat al consens, primer, que la Terra s’estava escalfant més ràpidament del compte i, una mica més tard, que la major part de la culpa era de l’activitat humana. Però les conclusions dels experts sovint es passen per alt, sobretot si no ens agrada el que impliquen, per això han tardat tant a arribar a gran part de la població. El cop de gràcia no ha vingut de la ciència sinó d’una persona qualsevol que, per una sèrie d’accidents i maniobres, s’ha convertit en la cara visible del moviment. Sempre empatitzarem més amb una adolescent empipada acusant-nos d’haver-la deixat sense futur que no amb un savi presentant un power point ple de dades irrefutables, i els qui han sabut explotar aquesta peculiaritat humana per crear un símbol que remogués les consciències es mereixen tot l’agraïment.

La segona és que, com diria Brossa, la gent no s’adona del poder que té i, afegeixo jo, per això no el sap fer servir. Per desgràcia, la trobada a la ONU ha deixat un llegat pràctic força minso, com les seves predecessores. Bones intencions però poques accions útils. Per molt que milions de persones demanin un canvi, si no exerceixen una pressió real, la utopia sempre acabarà topant amb la realitat. També cal recordar que encara que protestin de cop tots els menors del mon no es mourà res perquè, per disseny, el sistema democràtic els manté al marge: mentre no puguin votar, els polítics no tenen cap incentiu per fer-los cas.

Els qui governen prefereixen obeir el capital, que sempre és el que mou els fils. Dos dels principals països contaminadors en aquest moment, l’Índia i la Xina, es fan l’orni amb els compromisos perquè estan enmig d’una revolució industrial que els ha de portar on Occident va arribar ja fa mig segle, i no creuen que sigui just que els obliguin a tallar-se les ales. Hi ha massa gent que n’ha de sortir beneficiada (i enriquida). Del tercer gran contaminador, els Estats Units, en podem esperar ben poc: han fet president un individu que té com a principal objectiu mantenir felices les elits econòmiques i, pel seu propi interès, no s’allunyarà ni un mil·límetre d’aquest programa. Un grapat de dòlars sempre pesarà més que milers de pancartes.

L’última observació és que encara que ho disfressem d’ecologisme altruista, la lluita contra el canvi climàtic no deixa de ser purament antropocèntrica. Ens hem cansat de dir que estem destruint el planeta i que estem acabant amb la seva riquesa biològica, però el planeta no té cap problema: el tenim nosaltres. Si ens mirem la Terra com una entitat global única, aquella mena de gran sistema autoregulat que Lovelock va anomenar Gaia, el que està passant amb el clima no té cap rellevància. Si es fon tot el gel i els humans ens ofeguem, Gaia seguirà estant plena de vida. Si abans fem desaparèixer la meitat de les espècies, a la biosfera tant li farà: ja hi ha hagut cinc extincions massives, amb pèrdues d’entre 75 i 96% de tots els éssers vius cada vegada, i sempre se n’ha refet. A menys que aconseguim esberlar la roca que ens sosté a cop de bomba atòmica, els humans no som un veritable perill per la Terra. Però tot això que des del punt de Gaia és una insignificança, des del nostre és l’apocalipsi. Deixem de pretendre que els esforços son per salvar el planeta: som nosaltres qui estem en perill. Això hauria de ser motivació suficient.

Acabo amb el pronòstic. Mentre les generacions nascudes en la bonança del segle XX controlin el poder, la lluita contra el canvi climàtic avançarà a passets de formiga. Però quan els ciutadans del segle XXI agafin el timó, les coses canviaran d’una vegada. Tinc l’esperança que els joves que han sigut capaços de sortir en massa al carrer a queixar-se no es tornaran uns cínics quan els arribi el moment d’escoltar els cants de sirena del capital. Perquè si ells també cauen en la trampa, Gaia seguirà fent la seva, sens dubte, però pot ser que nosaltres ja no hi siguem per prendre’n nota.


[Publicat a El Periódico, 19/10/19 (versió en castellà)]

dimecres, 16 d’octubre de 2019

Aturada


No sé quina és la millor resposta al pla de l'Estat Espanyol de desactivar l'independentisme, del qual la sentència d'aquesta setmana n'és només una petita part visible. Treure del mig els líders els funcionarà a curt termini però el tsunami, o el magma primigeni o com en volgueu dir, segueix allà, i cada cop més gran (i empipat). La manca de direcció i objectius crearà situacions incòmodes, com les que hem vist aquest dies, però ens haurem d'anar-hi acostumant. Fins que algú no reculli el testimoni dels Jordis, els Puigdemont, els Trapero i tota la resta, l'independentisme serà com aquell canó que s'ha deslligat i ara corre d'una banda a l'altra de la coberta, empès pel moviment de les ones, emportant-s'ho tot pel davant. De moment, aturem el país divendres i continuem fent flashmobs pacífiques, mentre els nostres polítics callen per por de les conseqüències (l'advertència legal s'ha entès clarament) i la policia per fi pot actuar amb la impunitat que tant li agrada. Cap a on porta, tot això? No ho sé, però no ens podem quedar tota la vida asseguts al sofà veient reposicions de Plats bruts.

diumenge, 6 d’octubre de 2019

I per acabar la setmana...

...un petit recull científic per a què us entretingueu mentre esmorzeu (o feu el vermut, o bereneu, o...), que ara feia ja unes setmanes que no en penjava.

A l'ARA he parlat darrerament de la sorprenent troballa que tenim un ADN menys homogeni del que crèiem, de la visió prodigiosa dels peixos de les profunditats i dels trucs per eliminar infeccions alliberant mosquits.

I continuo també amb els cinc minuts de ciència a la SER (els divendres cap a tres quarts de vuit), els últim dels quals han anat sobre un ordinador que sap jugar al pòquer i un possible tractament pels refredats.

dimarts, 24 de setembre de 2019

Hi ha diferències entre el cervell dels homes i el de les dones?

Aquesta pregunta s’ha fet moltes vegades i la resposta ha anat variant al llarg del temps, sovint més guiada per motius socials i polítics que no pas per dades rigoroses. Ara sabem que allò de “els homes son de Mart i les dones de Venus” és tan anacrònic com creure que només utilitzem el deu per cent de les capacitats cerebrals o que les persones creatives fan anar més l’hemisferi dret mentre que als qui tenen tendències reflexives els predomina l’esquerre. No hi ha cap informació empírica que corrobori aquestes teories (mites, n’hauríem de dir), malgrat que estan molt imbricades en l’imaginari col·lectiu.

Les diferències físiques entre sexes és un tema d’especial actualitat, gràcies sobretot als nous moviments feministes que, com que han de tornar a lluitar batalles que semblava que ja s’havien guanyat feia una generació, han hagut de recórrer a arguments científics per defensar el que hauria de ser obvi. És sorprenent que avui en dia encara hi hagi gent que cregui que, pel simple fet de ser una dona, algú no pugui realitzar qualsevol tasca intel·lectual amb igual eficàcia que un home. Però fent un esforç per desmentir aquestes fal·làcies, a vegades cometem el mateix error per l’altra banda, el de pretendre que homes i dones som biològicament idèntics.

Per exemple, s’ha usat molt un estudi que demostrava que no es pot distingir macroscòpicament el cervell masculí del femení, publicat el 2015 pel grup de Yaniv Assaf a la revista PNAS, per proclamar que, en aquest aspecte, som iguals. No és ben bé així perquè, degut als nivells específics d’hormones que ens corren per la sang, hi ha variacions funcionals segons el gènere. Passa a tots els òrgans, encara que els canvis no s’observin a simple vista, i el cervell no és cap excepció.

Un fet particularment interessant és que les dones acostumin a tenir pitjors notes en els exàmens de matemàtiques o ciències i millors en els verbals, com demostren els informes PISA. Això sembla que reforçaria alguns estereotips sexistes, però un treball publicat fa unes setmanes a Nature Communications per Pau Balart, de la Universitat de les Illes Balears, proposa que la raó no és que les dones siguin genèticament discapacitades per les assignatures STEM, perquè si es fan tests prou llargs, les diferencies entre sexes desapareixen. A partir les de dues hores, s’igualen els resultats a la majoria dels 74 països analitzats, i en alguns llocs, com més llargues son aquestes proves de matemàtiques, més bons resultats treuen les dones que els homes.

A quina conclusió hem d’arribar? Per començar, que la forma com mesurem una capacitat pot influir de manera decisiva en les dades que obtenim, emmascarant la realitat. Això és cert pels exàmens clàssics, que solen valorar una sèrie de competències en condicions artificials que poc tenen a veure amb la vida real. Per aquest motiu, cada cop es tendeix més a a avaluar els estudiants usant un rang ampli de tests que no esbiaixin per motius irrellevants, com per exemple l’estona que dura una prova o les habilitats purament memorístiques. L’article també suggereix que les dones poden pensar a màxim rendiment durant temps més perllongats, cosa que els podria donar un cert avantatge en algunes feines de responsabilitat.

Que els cervells treballen i responen de formes diferents segons el gènere és una afirmació que no hauria de sorprendre ningú. El cos d’una dona és distint al d’un home, i no només morfològicament. Fa molt temps que se sap que el fetge, el cor o el sistema immune, per citar els exemples més coneguts, es comporten d’una manera o altra segons la quantitat de testosterona i estrògens, i és lògic que les neurones també segueixin aquest patró. Naturalment, d’aquí no hem de deduir que uns siguin menys intel·ligents que els altres o que no puguin excel·lir en unes professions concretes. Com explica l’article, podem arribar al mateix lloc, el que passa és que potser utilitzarem camins alternatius, en relació a les nostres particularitats funcionals. 

Discriminar per gènere és absurd, però també ho és pretendre que homes i dones tenim per defecte les mateixes habilitats. En qualsevol disciplina, el que cal és fomentar els entorns que permetin treure profit de les qualitats particulars de les dues bandes sense posar barreres de gènere per motius socials, i deixar que triem el camí que més ens atragui, independentment de pressions culturals antiquades. Pel bé de la societat, que tinguem un o dos cromosomes X no hauria de veure’s mai com un avantatge o una limitació.

[Publicat a El Periódico, 21/09/19]

divendres, 20 de setembre de 2019

Avui, presentació de La maleta de la memòria

Si esteu a Barcelona, aprofiteu per anar a l'Hospital Clínic aquesta tarda per sentir com l'Àngels Bassas presenta el llibre que vam fer a mitges, amb il·lustracions del Lluís Farré, La maleta de la memòria. S'emmarcarà dins d'un acte al voltant de l'Alzheimer, però el llibre parla de moltes coses més, sobretot de com fer servir la imaginació per jugar en família. Jo hi seré també, però només de forma virtual...


I ja que parlem del llibre, us poso unes ressenyes recents:
Restant al refugi
Llibres i punt
L'empordà

divendres, 13 de setembre de 2019

Congressos

Els científics (i molts altres professionals) anem de congrés. És part de la nostra feina: comunicar les novetats més recents i fer networking. I abans que alguna adolescent amb consciència planetària ho proposi, no, no es pot fer per videoconferènia. Els brainstormings no funcionen igual si no son presencials. I com que els científics no tenim prou diners per comprar-nos un veler o demanar-lo en préstec a un amic, per salvar el planeta hem per produir una mica més de carboni.

Aquests dies he estat a Atenes en un congrés sobre l'envelliment i torno a la feina carregat d'idees. I sí, no es pot negar: també aprofitem per fer turisme. Per això els congressos solen ser a llocs bonics. Us deixo amb algunes instantànies que demostren que, a part de fer anar el cervell, també fem anar les cames (i les càmeres), i així tornem a casa cansats, amb les piles carregades i disposats a provar un munt de coses noves.

 El Pireu, el port d'Atenes té una part comercial que recorda el de Barcelona, però quan gires la cantonada, de sobte sembla que estiguis en un poblet de la Costa Brava. 

I gires una altra cantonada i et trobes en un altre poblet mediterrani, encara més cool que el primer, on tot son bars i restaurants de disseny davant del mar, l'un al costat de l'altre.












L'Acròpilis és de visita obligada, i és tan maca com es veu a les fotos. Més i tot. 
No he pogut evitar fer la típica foto de les pedres a contrallum... 
















... i la de l'Acròpolis des del peu de la muntanya de nit.
















En un carrer prop de la zona turística vaig trobar aquesta curiosa solució per no tirar a terra una església si vols construir un edifici modern.

En resum, m'han quedat ganes de tornar-hi. Era el meu primer viatge a Grècia i m'ha encantat el clima, la llum, la gent, el menjar i les vistes. I la ciència que hi hem fet, és clar!