Recull científic d'aquest cap de setmana

Hem tingut uns dies moguts, científicament parlant, amb el cas de l'Angelina Jolie i els seus pits i després l'anunci que, ara sí, s'ha aconseguit aplicar les tècniques de clonació als humans. Si us interessesn els temes, us deixo els links de les meves intervencions mediàtiques del cap de setmana on els comento. 

Aquí podeu llegir el meu article d'opinió sobre la decisió de l'Angelina (making of: el tema és seriós, però quan pensava en un títol no vaig poder evitar ajuntar aquesta referència amb aquesta altra). Com que sempre recomano documentar-se abans de prendre partit per a res, és just que us enllaci també una entrevista de la Lara Bonilla a un parell de metges amb una opinió oposada a la meva, que personalment trobo que és perillosa, irresponsable i no molt consistent amb les estadístiques que tenim (quants càncers apareixen cada any degut a la radiació que emeten les radiografies?). Però això millor ho jutgeu vosaltres un cop tingueu totes les dades a les mans.

El debat de si hem de clonar humans i quina diferència hi ha entre clonació terapèutica i la reproductiva ja el vam viure el 2004, quan Hwang l'estafador ens va fer creure que havia aconseguit crear un embrió clonat. Ara sembla que va de debò, i imagino que ja ho heu llegit per tot arreu. Aquí podeu escoltar la meva intervenció al Via Lliure de RAC1 donant més detalls sobre el tema, com per exemple el paper que ha jugat la cafeïna en el procés, una cosa que la majoria dels diaris s'han saltat.

Però a més a la secció hi podreu trobar un parell de temes que trobo que són molt interessants i que no han aparegut a la premsa: una manera de rejovenir el cor usant sang d'individus joves (sembla tret d'una pel·li de por!) i un procés per extreure els nutrients que hi ha a herbes i plantes i que els homes no podem aprofitar normalment (la fi de la fam al món en menys de 10 anys?). Si voleu repescar altres programes del Via lliure, recordeu que us podeu subscriure als podcasts de la secció de ciència seguint aquest link de l'iTunes. No teniu excusa per no estar informats. Últimament el món de la ciència està d'allò més interessant, i ho dic des d'un punt de vista purament objectiu!

Saul Bass i Ray Harryhausen (i Alfredo Landa)

Aquesta setmana hi ha hagut un parell d'efemèrides que m'han recordat moments de la meva infantesa. Un d'ells ha sigut el 93è aniversari del naixement de Saul Bass, el responsable d'un munt de títols de crèdits de pel·lícules clàssiques. El Google el recordava amb aquest fantàstic doodle:

Curiosament, tinc la imatge molt clara d'una mena d'historieta bèl·lica que vaig dibuixar quan tenia 7 o 8 anys que, com que llavors ja era un addicte al cine, em vaig preocupar que tingués títols de crèdit com si fos una pel·lícula. Els títols eren, natrualment, d'en Saul Bass, o almenys així ho feia constar jo. Deu ser un dels primers noms relacionats amb la part tècnica del cinema que em vaig aprendre. Com és lògic, va ser culpa del meu pare, responsable en gran part de la meva cinefília, que, en una època sense youtube i només dues cadenes de televisió, ja m'havia ensenyat moltes de les obres d'art d'en Bass.

Anys després, a principis dels 90, vaig anar al Festival de Sitges amb la meva futura dona a veure com li donaven un premi, poc abans que morís. Van ser per mi uns moments molt emocionants, després de tant de temps que feia que era fan seu. Recordo la seva conferència, i com explicava que la famosa seqüència de la dutxa de Psicosi l'havia "coreografiada" ell fil per randa, sense que l'Hitchcock li reconegués mai el crèdit.

L'altre esdeveniment de la setmana relacionat amb el setè art ha estat la mort de Ray Harryausen. També em va marcar la infantesa, sobretot una sessió de Jason i els Argonautes a la sessió de tarda dels dissabtes  TVE, tot i pertànyer més aviat a la generació anterior que a la meva. Em sembla que amb els anys m'he empassat totes les seves pel·lícules de monstres. Aquí teniu les seves creacions més populars:

Si no m'equivoco, el vaig veure també a Sitges més o menys per la mateixa època. Però l'anècdota que recordava aquesta setmana és una sessió de nit al cinema Maryan de Blanes, el meu poble, amb tots els amics (més algun dels pares, perquè a aquestes hores no solíem anar al cinema sols, i menys al cine "dels grans") a veure Clash of titans, el seu cant del cigne del 1981. Jo tenia 10 o 11 anys i ja havia flipat amb Star Wars. Malgrat tot, els mostres de Harryhausen em van semblar terriblement actuals i igual de reals pel que fa a la tècnica que les naus d'en Lucas. La pel·lícula em va encantar, i encara ara la recordo perfectament. Com recordo que l'avi d'un dels meus amics, que era un dels qui havia estat escollit per fer d'acompanyant, es queixava que a ell aquestes pel·lis "modernes" no li anaven gens, que tot eren efectes i acció (un argument, pel que sembla, comú a totes les generacions). 

Quan veig algunes pel·lis d'aventures actuals en les què els efectes digitals es mengen la història i la converteixen en un dibuix animat poc creïble, encara valoro més la feina artesana d'en Harryhausen, que era més sòlida i creïble que molt del CGI desfassat que sembla que és imprescindible a qualsevol blockbuster.

[Actualització: el XeXu em recorda als comentaris que la tercera efemèride ciènfila de la setmana és la mort d'Alfredo Landa. En defensa meva, quan vaig escriure aquest post ahir encara no s'havia donat a conèixer. Sí que el landisme ens va marcar en certa manera a tots els nanos que vam créixer als 70, i va ser un fenòmen sociològic i artístic (?) important pel seu impacte (sense voler comparar-lo amb els dos genis que he citat abans!). Però com a punt de referència llunyà, primer perquè anava dirigit a un públic més adult i segona perquè representava un model d'espanyol mitjà amb el qual, almenys en el meu cas, no identificava cap dels adults que tenia al voltant. Sí que em vaig enganxar al Landa quan va fer el salt al cinema "seriós" als 90, amb papers molt interessants. Llàstima que no es va prodigar més.]

Bruixes i bruixots

La mort de Ronald Reagan em va enganxar exiliat als Estats Units. M’esperava que la reacció seria una mica com la que vam viure fa unes setmanes al Regne Unit amb la desaparició de la Dama de Ferro: els seus cantant-ne mil lloances i els de l’altre costat obrint el xampany. Al cap i a la fi, Reagan havia estat un dels presidents més polèmics que havia tingut el país; mereixia reaccions extremes. En canvi, l’aclamació que va rebre com a gran estadista i líder va ser pràcticament unànime a totes les bandes de l’espectre polític (que és cert que allà no és que sigui gaire ample). Ni tan sols a la premsa es van veure comentaris negatius, com si hi hagués una norma d’urbanitat no escrita que impedís excedir-se amb els polítics que estan de cos present.

Els britànics, que habitualment guanyen als americans en educació, no han sigut igual de considerats. Aquests dies els he sentit parlar tan malament de Margaret Thatcher com han volgut: als diaris, a la feina a l’hora del te, a les tertúlies als pubs... The witch is dead, la cançó d’El mag d’Oz que celebra la derrota de la Bruixa Malvada de l’Est, ha arribat al número dos de la llista de vendes gràcies a una campanya viral per internet, cosa que ha posat en un compromís a la BBC, que en teoria havia d’emetre-la en els seus programes del top 10 (al final ho van fer, però abreujant-la). Les veus crítiques han sortit majoritàriament de l’esquerra i les classes populars, les que van patir més l’impacte de les polítiques vigents durant el thatcherisme. Té lògica. Però llavors s’ha d’anar amb compte i considerar fins a quin punt aquestes valoracions post-mortem han estat ponderades o han obeït simplement a un esperit de revenja contra un primer ministre de signe contrari que van haver d’empassar-se durant més d’una dècada.

La majoria de la premsa catalana em sembla que ha optat per aquesta última opció quan s’ha unit a la lapidació mediàtica de la difunta que li arribava des dels sectors progressistes de les illes. Els màxims retrets que se li feien a casa nostra eren que havia obert el país a una cobdícia desaforada basada en el model imperant a Wall Street i que havia dinamitat l’estat del benestar, uns pecats que curiosament ressonen en la situació que viu el nostre país actualment. Però és esbiaixat atacar un polític per complir els punts del programa que ha atret la majoria de paperetes a les urnes. El liberalisme econòmic que ens han estat venent els conservadors des dels 80 es basa precisament en reduir la participació de l’estat en el control de l’economia i incentivar que els ciutadans s’espavilin per si mateixos retallant les prestacions que se’ls ofereixen. Podem estar-hi d’acord o no, però titllar de “malvada” aquesta teoria és una mostra d’ingenuïtat poc democràtica. I afirmar que, gràcies a això, la Thatcher va plantar les llavors de la crisi actual i de l’expansió bel•licosa americana per l’Orient Mitjà, un altre dels arguments repetits pels opinadors catalans, és magnificar l’impacte que va tenir per justificar el nostre desgrat.

No la critiquem, doncs, per ser der dretes, característica que compartia amb tots els qui la van votar repetides vegades i que, per associació, haurien de carregar amb part de la culpa. Centrem-nos si de cas en les coses que de veritat va fer malament, que n’hi va haver unes quantes. El fiasco de la Guerra de les Malvines, per exemple, va ser un pas en fals important que va deixar el país amb una factura quantiosa i una incòmoda llista de morts, sense aportar a canvi cap rèdit palpable. O els mètodes repressius que va usar de fronteres cap a dins per imposar la seva llei, més propis d’un feixisme desbocat que de la mà dura que tradicionalment propugnen els conservadors. I, per sobre de tot això, aquesta imatge arrogant que donava de representar només una part del país i importar-li molt poc què li passava a l’altra, una cosa que un líder elegit democràticament no es pot permetre mai.

Tots els governants, de dretes i d’esquerres, encerten algunes decisions i en fallen d’altres estrepitosament, és inevitable. Els que seran recordats com a bons líders tenen al currículum més elements del primer grup que del segon, i d’aquests a la història no n’hi ha hagut tants. Personalment, sense ser un expert en el tema i tenint en compte un possible biaix liberal, no inclouria la Margaret Thatcher en aquesta classificació. Però tampoc cauria en l’error de desestimar el seu llegat escudant-me només en la demagògia. 

[Publicat a la revista Esguard, 1/5/13]

Feliç Sant Jordi a tots!

Que tingueu tots un feliç dia de Sant Jordi, que compreu molts llibres i regaleu/us regalin moltes roses. Aquest any me'l torno a perdre, però estaré pendent de les celebracions des de l'exili.

Com us deia a l'article de l'ARA del diumenge, hi ha més motius per participar de les festes de Sant Jordi dels que us penseu. Au, trobeu un moment per sortir al carrer, que us ho recomana el metge!

50 ombres de Sant Jordi: el making of

El dissabte es va publicar aquest conte meu al suplement de Sant Jordi d'El País (aquí en castellà) i volia aprofitar avui per explicar-vos breument com em vaig trobar barrejant el drac amb la trilogia de les ombres de Grey, i de pas donar la meva opinió sobre el paradigma del mummy porn.

Tot va començar amb un email d'en Carles Geli, el coordinador del suplement, que em proposava explicar la història de Sant Jordi d'una manera "picant" i divertida, en clau de paròdia dels llibres que han rebentat totes les llistes de vendes aquest any (però dintre dels paràmetres del que es pot publicar en un diari que llegeix tota la família). El to demanat recordava el què en Sebastià Roig i jo havíem usat a Mugrons de titani, el meu debut literari (de fet, aquest era un dels motius pels quals m'havien triat), però més moderat. El problema és que des de llavors no havia tornat a fer res semblant... i que de les ombres del tal Grey no n'havia llegit ni una paraula. O sigui, que era tot un repte. I ja sabeu que em costa molt resistir-me a un repte.

El primer que vaig fer va ser aconseguir una còpia del famós llibre. La meva idea era aprofitar algunes de les idees perquè les "fans" les reconeguessin. Com que imagino que la majoria de lectors d'aquest blog no heu passat per les mans d'en Grey, al conte us perdreu detalls com el remix de les frases inicials del llibre, algunes descripcions de "sensacions" que es repeteixen (fins a l'avorriment) a la trilogia, i l'aparició estel·lar de  l'irrisori concepte de la "deessa interior" (altre cop, tant repetit a l'original). També jugo amb el nom dels protagonistes i faig les meves traduccions del crap! que la protagonista deixa anar tres cops per plana (vaig triar diantre!) i del títol (en el context del joc de paraules, shades no hauria de ser ombres). La resta és collita pròpia.

No em vaig llegir tot el llibre, ja us ho podeu imaginar: amb les primeres planes (i uns quants capítols en diagonal, sobretot els més "sucosos") en vaig tenir prou pel que necessitava. De totes maneres, per imperatiu laboral, ara estic en condicions d'expressar la meva opinió sobre el tema. Aquí van cinc consideracions que volia compartir amb vosaltres:

1) Està bastant mal escrit. Però la qualitat literària no ha impedit mai que una novel·la trobi el seu públic, així que no ho considerarem un problema molt greu.

2) És la versió moderna dels llibres de la Corín Tellado: romanços barats d'homes forçuts (tall, dark and handsome, com diu l'estereotip) que fan tremolar els genolls de les dones. Això ho hauríem de posar a la columna de coses positives, perquè aconseguir convèncer el públic que gaudeix d'aquestes coses té el seu mèrit.

3) És lent a parir. Però això tampoc és un inconvenient, perquè a molta gent li agrada anar poc a poc. A mi em mata que estigui descrivint un clau i hagin passat cinquanta planes i la protagonista encara no s'hagi tret les calces (sobretot si recordem el punt u: aquesta dona no és una gran escriptora, més aviat domina l'art d'ajuntar paraules sense dir res), però imagino que a moltes lectores no els deu fer res empassar-se com la noia es mossega el llavi deu vegades abans el manso no li fiqui mà. Res a dir, doncs.

4) Sobre el tema sexual, doncs mira, no és res de l'altre món. Si algu es vol escandalitzar, que llegeixi els claus d'El rei del món o que es passegi per internet una estona, perquè el Grey no passa de softcore amb filtre de David Hamilton. Però ep, cadascú que s'exciti amb el que més li vingui de gust. I entenc que alguna lectora emocionada i poc bregada en erotisme/pornografia vulgui provar aquestes tècniques "noves" amb la seva parella. No crec que creï nous adeptes al S&M, però potser animarà alguna vetllada matrimonial, i això ja està bé.

5) Ara, el que no té nom és que al segle XXI a les dones encara els entri fluixesa (romàntica, no sexual) pensant en un home guapo, ric i misteriós que les tracti com princeses. Per favor. Jo si fos dona i llegís una cosa així la tancaria abans del tercer capítol, per una simple qüestió de dignitat de gènere. L'ideal de l'home perfecte per a una munió de femelles modernes (almenys els milions que s'han empassat una trilogia sencera amb aquesta premisa i, imagino, s'hi han sentit identificades) sembla ser tallat encara pels patrons masclistes de fa cinquanta anys: triomfadors, paternals, físicament impactants que, per motius incomprensibles, s'enamoren perdudament de dones fleumes, pobres i imperfectes, homes als quals se'ls pot perdonar qualsevol cosa (en aquest cas, una petita preferència sexual) perquè a canvi et protegiran i faran realitat els teus desitjos. Sí senyor, molt bé. Potser cal que les que no combreguen amb aquesta visió tornin a cremar sostenidors, però no per a què els homes ens adonem que els temps han canviat, sinó perquè l'enemic ara el tenen a les seves files. La veritat, això sí que fa pena, i no que triomfi una novel·la hipertrofiada de mínima qualitat literària amb fornicis poc imaginatius que duren cent planes.

El cinquè punt és el que intentava criticar a la recta final del meu conte, aprofitant que tenia l'oportunitat d'adreçar-me a un públic més ampli. Ja em direu què en penseu, si us ve de gust.

Això sembla Falcon Crest (Bizarre love triangle part 3)

Ara feia temps que no us posava al dia de l'apassionant vida sentimental de l'hereu (que us havia resumit anteriorment aquí i aquí). I no és per manca d'activitat, ben al contrari: en els darrers dos anys des de la darrera connexió s'ha ficat en tants embolics que no sé per on començar. Com a mínim intenateré deixar constància d'alguns dels fets més destacables, per a què en un futur, quan el nano sigui gran i ho llegeixi, pugui avergonyir-se recordant els seus agitats anys de parvulari.

Durant el primer curs a l'escola, no va tardar gaire a oblidar la nòvia oficial que tenia, els seu "primer amor", i buscar-se'n una substituta a la seva classe. L'amor per aquesta nova nena, que anomenarem Z, era feliçment correspost, així que tot anava bé. Es passaven el dia junts, jugaven plegats, caminaven agafats de la mà i s'abraçaven i es feien petons quan es veien, totes aquestes coses típiques de les parelletes d'aquesta edat. Però si heu anat seguint la sèrie ja sabeu que la passió de l'hereu per la geometria havia d'acabar complicant les coses. I, efectivament, incapaç que és ell de controlar els seus "encants", aviat va tenir una altra companya encandilada. I la cosa anava de debò, perquè aquesta segona, anomenem-la A, només feia que dir-li a la seva mare que es volia casar amb l'hereu. La mare estava un pèl esglaïada per tanta precocitat (malgrat que és d'una cultura on els matrimonis arranjats encara s'estilen), i més encara perquè l'hereu no semblava que li fes gaire casa a la seva filla.

Aquí és on els guionistes compliquen la troca. Al segon any d'escola, van separar la classe original en tres, i l'hereu va anar a parar al mateix grup que l'A, però no la Z. Al principi, tenir un mur al mig no deturava els dos amants, i l'hereu feia escapades sempre que podia a la classe de la Z, per veure com estava (fins al punt que la professora no sabia com treure-se'l de sobre). Aquesta relació a distància va anar mig bé fins que la Z es va adonar que a la classe hi tenia un nano més alt, més fort i més ros. Va començar a prestar una atenció exagerada al nou (que, com que és el dolent de la història, ni tan sols em molestaré a batejar) i a deixar de banda l'hereu. El pobre no estava acostumat a tastar la seva pròpia medicina, i passar del triangle a un quadrilàter on ja no era la cantonada principal li va sentar bastant malament.

Després d'un temps d'ajustament, va trobar consol en braços de... sí, ho heu endevinat: l'A, que va veure recompensada la seva paciència. Si seguiu amb certa regularitat els culebrons que fan a la tele ja sabeu quin serà el proper gir que farà el guió. La Z, veient que havia caigut de l'escambell, va començar a no fixar-se tant en el gamarús alt i ros i a tornar a fer més cas a l'hereu. Ell, feliç de recuperar la nòvia original, va restablir el contacte sense (mireu si és llest) trencar lligams amb l'A, que ja estava demanant-li a la mare si seria un problema que el seu amor no tingués el mateix color de pell que ella a l'hora de formalitzar la seva relació a l'altar (estic segur que a la mare li preocupa molt menys això que no que a la filla li quedin encara 13 anys per ser major d'edat). La tensió entre l'A i la Z era palpable, però la relació tribanda sembla que tirava endavant.

Jo ja hagués firmat que la cosa es quedés aquí, amb un número de vèrtexs fàcil de controlar. Però no: sembla que estem ficats al bell mig de Falcon Crest. Aquests darrers mesos s'ha afegit una tercera candidata, diguem-li S, que ha entrat en escena presa d'un amor furibund en vers l'hereu, disposada a no deixar-se guanyar terreny per cap de les altres participants. La seva campanya agressiva ha desestabilitzat una mica l'equilibri precari que teníem i ha faltat poc per veure les famoses escenes d'estirades de cabells que triomfen a les telesèries. La S és la més llesta de les tres, i usa amb eficàcia sorprenent tots els recursos que ha acumulat amb els seus cinc anys de vida, com per exemple fer-li enveja a l'hereu dient-li que es volia casar amb un altre nen de la classe (cosa que, malgrat que la S no és la seva favorita, el va treure de polleguera). No descarto que sigui la que al final s'emporti el gat a l'aigua, tot i haver començat amb desavantatge. Quan estan a soles, l'hereu es comporta amb cadascuna de les candidates com si fos l'única de la seva vida. El problema ve quan coincideixen al mateix lloc més d'una. Ell té unes preferències molt clares (Z>A>S) però segueix sense entendre el tema de l'exclusivitat que elles li exigeixen. El drama està servit.

Si no fos perquè he sigut testimoni directe de tot això, em pensaria que és impossible que es puguin donar tan aviat relacions interpersonals amb aquesta profunditat i complexitat, amb tots els tics que tenen les dels adults. No sé d'on ho treuen, perquè a la tele no estan exposats a aquesta mena de històries i els pares tenim tots una vida sentimental bastant estable i monòtona (o almenys això és el que sembla a la superfície). A més, diria que l'hereu és el que es fica en més embolics de tots els seus companys, perquè els altres  com a molt tenen una amigueta preferida (amb qui diuen que es casaran, i tot això, és clar) i prou. Mare meva, no vull ni pensar què passarà quan arribi a l'adolescència si això no canvia...

Algunes coses que he dit i escrit aquests dies...

Ara feia dies que no penjava al bloGuejat les meves últimes contribucions mediàtiques. A veure si n'hi ha alguna que us interessi.

Fa unes setmanes es va publicar aquest article meu a El Periódico sobre com estem girant l'esquena a la ciència i el perill que això comporta. Vaig tenir bastant bon feedback a través de les xarxes, cosa que confirma que no tot està perdut. A més, seguint links vaig trobar un parell de videos interessants relacionats amb el tema. El primer és una "cançó" molt inspirada d'un còmic bastant conegut aquí a Anglaterra, en Tim Minchin. Escolteu-la sencera, que val la pena (està subtitulada, no patiu).

I el segon és una sketch-paròdia de l'homeopatia, també d'un parell de còmics anglesos famosos (i també amb subtítols):

 

Uns dies després, a la meva columna mensual de l'ARA Ciència, parlava de la importància de les paraules que triem per comunciar-nos, comentant un estudi que deia que a partir dels teus tuits es pot saber de forma bastant acurada a quin grup social pertanys.

I al Via Lliure de RAC1, la setmana passada vaig parlar d'un curiós experiment on s'injertaven cèl·lules humanes al cervell de ratolins, dels problemes de menjar massa sal, els problemes mèdics de la soledat, de com ens comuniquem intercanviant bacteris bons i de com l'evolució encara està ben viva, entre altres coses.

A part d'això, a la premsa han sortit algunes coses més relacionades amb el llibre del càncer, així que si us interess aquest tema, seguiu algun d'aquests links. Podeu començar, per exemple, per les dues trobades digitals (aquí i aquí), on responc a preguntes que em fa la gent. Són exercicis intensos (et passes una hora sencera teclejant a tota castanya) però també gratificants. És una bona manera de veure què preocupa més a la població general sobre el tema del càncer i trobareu respostes a dubtes que pot ser que vosaltres tingueu també. Aquí podeu escoltar una entrevista que em van fer per un programa nocturn de RNE, i aquí una altra a esradio (versió visual aquí, tot i que jo no hi surto perquè era per telèfon). Finalment, aquí podeu llegir una bona entrevista que em fa la Lara Bonilla per l'ARA amb motiu del llibre.

Weekend (de primavera) a París (*)

[Us penjo l'article que es va publicar aquest dimecres a l'Esguard i que tanca la sèrie sobre el Saló de París que he estat fent aquests dies (1, 2, 3, 4). I amb això tanco el tema.]

Fa un parell de setmanes vaig tenir el plaer i l’honor de ser un dels escriptors escollits per representar Barcelona al Salon du Livre de Paris, on la capital catalana era la ciutat convidada d’aquest any. Des de fora, aquests saraus sovint es veuen com una excusa perquè els quatre de sempre facin uns dies de vacances gratis a càrrec dels impostos del contribuent, mentre exhibeixen pel món els seus egos inflats. Deixeu-me aprofitar aquesta tribuna per explicar de primera mà com van anar en realitat les coses a París.

Comencem pel balanç oficial: 2.000 persones van visitar l’estand de Barcelona i s’hi van deixar 45.000 euros en llibres, mentre que unes 1.500 van assistir als 43 actes programats als diversos escenaris del recinte. Sembla, doncs, que hi va haver un interès genuí pel que proposava la delegació catalana. I si bé és cert que una part del públic era “importada” (turistes i gent del ram que també havia agafat l’avió), era fàcil de comprovar que n’hi havia molts més de nadius. Això contrasta amb altres festes culturals que vaig poder presenciar quan vivia a Nova York, on pràcticament no s’hi acostava cap americà i l’audiència estava formada sobretot per emigrants i polítics que tenien les seves dones de compres per la Cinquena Avinguda (fins al punt que moltes de les conferències es feien directament en català o castellà). Podríem dir que, per sobre de tot, es va aconseguir l’objectiu principal: promocionar la nostra literatura. L’etiqueta de “Barcelona” és un eufemisme que em temo que no va enganyar ningú. Els veritables autors barcelonins eren els que escrivien en castellà, que estaven en minoria, mentre que la resta no amagàvem que molts incomplíem el que deien els cartells i proveníem de tot el domini lingüístic català de l’Estat Espanyol. Que ens convidessin a una fira tan concorreguda com aquesta (hauríeu d’haver vist els rius de gent a les hores punta) és el fruit d’anys de pacients gestions d’entitats com l’Institut Llull. Entre els professionals corria el rumor que una trucada provinent de Madrid havia aconseguit canviar a última hora el que era una invitació formal a la literatura catalana, tal com s’havia fet el 2007 a la fira de Frankfurt, per una versió més políticament correcta que permetés incloure el castellà sense necessitat de polèmica. Sigui qui sigui el culpable, la veritat és que la barreja no va entorpir la feina que s’havia anat a fer a París.

L’únic esbós de conflicte va venir pel costat del finançament, si el Llull havia de gastar el seu pressupost en autors que no usen el català, ja que la seva raó de ser és específicament promoure aquesta llengua. El problema es va desactivar de sortida argumentant que aquests escriptors són bon promotors de la literatura catalana, que és el que compta. A sobre són molt més coneguts a França, cosa que havia d’atreure més públic a la causa. He llegit al twitter que algú pensava que, per culpa d’això, els autors catalans havien fet de simples “comparses” dels seus companys més famosos. A mi no m’ho ha semblat, tot i que és evident que les bestsellers de veritat (Goytisolo, Mendoza, Ruiz Zafón, Cercas...) no eren en la nostra llengua. En qüestió de vendes potser sí que jugàvem a una altra divisió, però les conferències i entrevistes equilibraven la balança.

El fet que els francesos sabien quina de les dues literatures els havíem vingut a vendre en realitat es veia clar quan et posaven un micròfon davant. Per exemple, moltes de les preguntes que em van fer els periodistes tenien un caire polític. Fins i tot em van posar a una taula rodona amb una poetessa rumana, amb l’excusa de parlar de literatures de “resistència”. El moderador em demanava que pengés una etiqueta a la literatura catalana, i jo em vaig passar vint minuts justificant que aquesta només podia ser “normal”. Sembla que tenien la idea que som autors polititzats que escrivim per defensar-nos d’una situació injusta, potser perquè hem sobreviscut a quaranta anys de genocidi lingüístic (per parlar només de la història més recent). Evidentment que els llibres són una gran arma per defensar una cultura, però vaig intentar convèncer-los que a la producció catalana actual hi cap de tot, des de la clàssica novel•la realista de la guerra civil, que potser encaixaria més amb aquesta imatge preconcebuda, al thriller modern amb tocs fantàstics (el gènere que representava jo amb la meva novel•la traduïda al francès) i, entremig, tot l’espectre que un s’espera trobar en qualsevol literatura que gaudeixi de bona salut.

En resum, em sembla que la inversió ha tingut bons fruits. Abans del Saló no es coneixien gaires escriptors catalans, fora de Pla i Rodoreda (quan parlàvem de literatura catalana no he trobat cap francès que fiqués al mateix sac els autors barcelonins ja coneguts que he citat abans). Molts se sorprenien que una literatura tan vital (i, de rebot, una cultura sencera) estigui tan amagada. Ara els sonaran uns quants noms més i sabran que a casa nostra produïm amb tanta varietat i qualitat com ho fa qualsevol altre país. És un pas important si volem explicar al món què és Catalunya. Hem hagut de picar molta pedra. Tots: els que escrivim en català i els que escriuen en castellà, els famosos i els que no ho som tant. Moltes entrevistes, ponències, taules rodones i converses un a un amb els lectors potencials, explicant-los qui som i d’on venim. I ho hem fet, em sembla a mi, de molt bon grat. Si que hi ha hagut raspallades d’ego, banys de multituds i gent encorbatada que volia sortir a la foto, però em sembla que això no ens ha distret de la feina principal. Espero que vosaltres penseu també que ha valgut la pena. 

(*) Les meves disculpes a Josep Pla per jugar amb el títol del seu llibre Weekend (d’estiu) a Nova York.

Última crònica de la Fira del Llibre de París (en diferit total)

El diumenge em vaig saltar la que havia de ser l'última crònica de la Fira perquè em vaig deixar enredar per dos dels meus editors i la meva agent que, enlloc de deixar-me anar a treballar a l'hotel, com se suposa que han de fer, em van arrossegar als antres de perdició de Montparnasse per gaudir d'una vetllada de Bordeaux i astrologia en companyia d'una altra agent. Bé, era la meva útlima nit a París, s'esqueia una mica de disbauixa.

Això ho lligo amb una pregunta que em va fer un periodista unes hores abans. Em va dir que havia trobat Hipnofòbia molt subversiva (em va agradar l'adjectiu, mira) i em va preguntar si jo era també subversiu en la meva vida privada. No vaig saber si confessar-li que sóc un pare de família amb feina estable, hipoteca i la mateixa dona des de fa 22 anys o construir-me una imatge a mida i dir-li que esmorzo absenta i passo les nits al cementiri amb una groupie diferent cada vegada. Vaig optar la veritat, que suposo que em restarà vendes.

I és que diria que ho estic fent malament, com la majoria d'autors catalans que conec, almenys els de la meva generació, que semblen tots persones molt agradables i "normals". Aquests dies de signatures al costat d'autors d'altres literatures he vist que molts, a part d'escriure, "van d'escriptors". És a dir, que s'ho creuen (o si més no ho fan veure). Part del paquet és ser un enfant terrible i/o posar cara de profund/maleït/de tornada de tot. Sobretot si escrius thrillers i històries violentes o generacionals sembla que el lector se't creu més si encaixes en la mena d'històries que fas. M'ha passat també en una taula rodona amb una poetessa rumana, que anava tant de poetessa que semblava que havia de parlar en vers. Buf. Perdoneu-me, però prefereixo vendre menys llibres i no semblar una caricatura. I qui no es cregui que puc escriure bé una història carregada de morts, explosions, violacions i sadisme només perquè tinc una vida pacífica, doncs que no me la compri. S'ha de saber separar el personatge de l'obra, ja sé que costa, però és que sinó tot plegat és una mica absurd.

Altres companys de signatura, en canvi, han sigut un sol. Un d'ells, per exemple, un suís dissenyador gràfic, pare de dues nenes molt bufones (em va ensenyar fotos que tenia al telèfon), que escriu històries de serial killers molt fosques Com que ens va tocar el "torn del cementiri" (a la fira, el de les 10 del matí del diumenge, quan la gent encara està menjant els croissants), es va entretenir fent-me aquest dibuixet que teniu aquí al costat (molt representatiu de la situació). La sessió de la tarda va ser encara més estranya. La nostra editorial es va auto-contraprogramar posant-nos a la mateixa hora que les californianes bestsellers que us comentava l'altre dia. Impressionant la marabunta de fans adolescents embogides que va col·lapsar l'estand i impedir que els (pocs) lectors adults arribessin fins a nosaltres. Gairebé em van voler lapidar quan em vaig posar a parlar amb una de les autores (que repeteixo que eren encantadores i amb molt pocs fums, a diferència dels paios afectats que citava al paràgraf anterior) i els la tapava per les fotos que li volien fer. Aquí sota teniu una petita mostra de la cua enorme que tenien.

La resta del dia la va completar una taula rodona divertida a la paradeta de Barcelona, on el Javier Calvo i jo vam intentar lligar la novel·la de política ficció realista amb la de ciència ficció posant-li sobretot imaginació i predisposició. Em sembla que al final ens en vam sortir. S'ha de dir que tots els actes programats pel Llull van tenir una assistència de públic molt bona, i no només de catalans fent turisme, sinó també de nadius genuïnament interessats en el tema. Per exemple, nosaltres fèiem de teloners de la presentació del Quadern Gris, que va rebentar l'aforament. En sembla que el balanç de promoció que s'ha fet de la literatura catalana, i en part també de la que es fa a Catalunya en castellà (tot i que aquests eren sobretot bestsellers que no necessiten cap promoció), ha estat molt positiu.

La jornada va acabar amb una altra sessió de signatures tranquil·la (la majoria de gent marxava cap a casa) que em va permetre xerrar amb calma amb el meu company de taula, descobrir que tenia una relació (professional) amb la seva dona sense saber-ho i demanar-li que em recomanés un llibre seu perquè no n'havia llegit cap. Al final vaig sortir carregat. Aquí al costat em teniu, feliç per haver acabat l'última guàrdia. I després, com que tot el negoci la literatura catalana semblava estar a París (des de llibreters a editors, passant per agents i periodistes culturals), vaig aprofitar per saludar i xerrar amb un munt de gent que normalment no veig, abans d'acabar arrossegat al vici francès, com mencioava al principi. Vaig tenir temps, això, sí de fer-me una foto amb dos dels meus ídols, perquè després no pugui dir que no sóc també una mica mitòman:

I fins aquí les meves contracròniques oficioses de la Fira de París. Espero que us hagueu pogut fer una idea (esbiaixada potser) de com ha anat l'experiència. Em queda pendent fer una anàlisi més seriosa de les implicacions político-literàries del sarau, però això ho deixo per un article que ha de sortir la setmana que ve, ja us n'informaré quan arribi el moment. Com a aperitiu del què diré, tanco la sèrie amb una mini entrevista que va sortir ahir a El Periódico, on cinc escriptors ben diferens fèiem un balanç de la Fira, principalment des de l'òptica de les dues llengües presents. Té la gràcia extra que, almenys a mi, me la van fer via Twitter, el primer cop que em passa una cosa tan moderna.

Tercera crònica de la Fira del Llibre de París (en rigorós semidirecte)

Avui la crònica serà una mica més fotogràfica. He passat una bona estona firmant llibres, cosa que ha anat bé perquè avui hi havia una gentada encara més espectacular a la fira. Els passadissos semblaven la Rambla per Sant Jordi: no hi cabia una agulla. És clar, jo he seguit al meu ritme de sis o set per hora...

...mentre que uns metres més cap allà hi havia aquesta cua espectacular per a un escriptor que deuria firmar sis o set llibres per minut:

La gràcia és que això era a l'stand de Barcelona. Suposo que amb això ja heu endevinat qui era el personatge en qüestió...

Doncs el què us deia: igual que un Sant Jordi. Només faltava l'Albert Espinosa. A l'stand he aprofitat per saludar editors, llibreters, periodistes i altre gent del ram i m'he fet una foto històrica amb l'editor de la meva darrera novel·la i l'editora de la primera (històrica perquè és el primer cop que coincidim físicament tots tres en un mateix lloc).

I parlant de l'stand, jugem al joc de les 8 diferències? Digueu-me en què no s'assemblen la portada del programa de mà...

...i el gran panell que presideix la delegació barcelonina:

Exacte: no coincideix pràticament cap nom, excepte Pla i Rodorera. S'entén que es prioritzin els que són més vendibles, no tinc cap objecció. Tot un plaer cedir els meus centímetres quadrats del collage a Isaac Albeniz, un nom menys literari que jo però sens dubte més popular...

I per acabar, aquí teniu la foto d'un altre personatge que m'ha estat mirant tota l'estona des del seu racó, a l'altra banda del passadís de la paradeta on signava. Ni a París te'n pots escapar...

Segona crònica de la Fira del Llibre de París (en rigorós semidirecte)

La meva experiència a la fira avui m'ha servit per confirmar el que us deia sobre les semblances amb el nostre Sant Jordi. Tal i com vaig experimentar fa un parell d'anys, els lectors són molt mitòmans i els agrada aconseguir la signatura del seu autor preferit. Però és clar, si no ets un bestseller (i a mi a França encara ni em coneixen), les sessions de firmes són tirant a avorrides. Jo he aconseguit convèncer un grapadet de compradors al llarg de dues hores, però és que just a l'altra banda del passadís l'Amélie Northomb i el seu inseparable barret de prestidigitador no donaven a l'abast. Una autència allau, malgrat les tanques i la seguretat. Almenys he tingut temps per escapar-me a veure la competència i fer-li una foto. I, a diferència del que ens va passar a les Rambles compartint parada amb l'Albert Espinosa, les seves fans embogides no ens han sepultat.

Poca relació amb l'ambaixada catalana, avui. Quan he passat per l'stand, els autors de còmics (Gallardo, Pellejero i Bernet) tenien una bona cua esperant amb els àlbums a la mà. No és d'estranyar, perquè als francesos els va molt la BD. També hi havia una mena de taula rodona, amb un públic respectable. Com que era en francès (com havia de ser) i no he reconegut ningú, he tornat a la meva paradeta.

La part divertida de la promo ha sigut un speed dating que hem fet tres autors d'Hachette amb una dotzena de periodistes. Quan faig premsa a casa nostra, normalment quedem amb el periodista en un cafè, i com a molt ens prenem una aigua o una cocacola (i sovint conviden ells). Aquí, ha sigut l'editorial la que ha convidat tota la tropa a un dinar ben bo. Que no es noti la crisi. Hi havia tres taules, i la idea era que els autors menjàvem un plat a cadascuna d'elles. Quan sonava la campana (en aquest cas, el cap de premsa, que ens tocava discretament l'espatlla), agafàvem el nostre vas i el tovalló i ens traslladàvem a la següent taula, on la conversa es repetia pràcticament idèntica. La primera ha sigut molt divertida. A la segona hi havia una periodista (?) que estava com un llum (i ja portava unes quantes copes de vi a sobre), un paio de com a mínim 90 anys que s'havia adormit i un que era massa tímid per parlar. He estat a punt de fer un Umbral i aturar les converses absures que teníem amb la borratxa amb un "He venido aquí a hablar de mi libro!". Ha sigut el plat que m'ha costat més d'empassar, però després hem rigut molt. I a la tercera, la meva traductora (una noia molt simpàtica i divertida) ja portava una hora repetint (com jo) les mateixes frases, així que quan he contestat la primera pregunta, ella l'ha traduïda diligentment i després ha afegit tot de frases extra que sabia que diria a continuació (després d'un parell de dies aquí ja enganxo un bon percentatge del que diuen en francès, per sort). L'he deixat parlar una estona i fer la meva feina. M'ha anat perfecte, perquè així m'he pogut menjar les postres amb calma. Veurem què ens espera demà...

Crònica de la Fira del Llibre de París (en rigorós semidirecte)

Estic a París, presentant la versió francesa d'Hipnofòbia convidat pels meus editors locals i l'Institut Llull, que és qui ha muntat la paradeta de Barcelona que veureu a les fotos a continuació. Avui s'inaugurava el sarau. Perquè us feu una idea, és com un Sant Jordi condensat en un palau de congressos. No té l'encant de les paradetes de la Rambla, però a canvi els estands són més luxosos. I, almenys avui, oferien piscolabis diversos. L'espai és immens, i estava a rebentar (no sé si pel reclam dels llibres o pel del menjar gratis). Veurem si aguanta aquest nivell durant els propers dies, però de moment fa pensar que en aquest país no senten gaire això de la crisi que fa estralls a la nostra lieratura.

Jo he estat fent acte de presència primer a la paradeta de Hachette, els meus editors, que veureu a aquestes fotos que fa molt de goig. Tot en vermells i negres, molt a to amb la temàtica de thriller de la nova col·lecció que presenten i de la qual Hipnofòbia forma part. He pogut conèixer un parell d'autores de llibres juvenils d'aquestes que venen a cabassos (ara fan una pel·li d'una de les seves sèries, amb el Jeremy Irons), dues californianes molt simpàtiques que han rodat per mig món gràcies a les seves sèries i són fans de Barcelona (és clar). El millor ha estat fer-me fotos al costat dels pòsters que anuncien el meu llibre (les californianes, més bregades en el tema, també ho feien amb el seu, així que he pensat que no faria gaire el ridícul), felicitar la dissenyadora de la portada, parlar amb les editores i signar el meu primer llibre d'estranquis (les sessions oficials de signatures comencen demà) a un home expert en thrillers (així me l'han presentat) que ha dit que li havia entusiasmat com pocs. El que faltava per acabar de raspallar l'ego.

A l'altra banda del pavelló, una mica a l´"extraradi", on hi ha els estands d'altres països convidats i editorials petites, hi ha el dedicat a la ciutat de Barcelona, molt gran i vistós, però amb colors més sobris.

He anat cap allà a saludar escriptors, editors, organitzadors i personalitats diverses, però he fet tard per picar res (ja només donaven aigua o cocacola). Hi havia un bon nombre de polítics per metre quadrat (els distingeixes perquè van mudats), i la majoria dels "pesos pesants" de la delegació catalana. També taules plenes de llibres nostres en francès i castellà (poca VO, per motius obvis). Allà, com que jugo una mica de reserva, ni tinc pòster ni tan sols el nom amb lletretes negres a les taules, honor reservat, suposo, als que venen de veritat. Però ja va bé una mica de sobrietat per contrastar, que sinó l'ego s'infla massa.

He pogut desvirtualitzar al Jordi Puntí (amb qui vaig compartir una taula rodona virtual tripartita ahir a la ràdio) i al gran Miquel de Palol, que havia aconseguit localitzar un stand o donaven un bon vi negre i donava les indicacions a l'Eduardo Mendoza per a què es pogués escapar de la tirania de l'aigua que imperava a la zona catalana. He aprofitat per fotografiar-me amb ell, com a bon fan que sóc, i l'Alicia Giménez Barlett, que m'ha semblat una dona molt divertida.

Un autobús havia de traslladar després els presents que ho desitgessin a un acte que es feia a la delegació del govern en honor a nosequí, i on havíem de compartir focus amb un equip de rugbi. Jo he optat per anar a escoltar els Txarango, que animaven el públic francès amb els seus ritmes universals, i fer una retirada estratègica cap a l'hotel, que això de creuar el canal de la mànega per sota dóna una mica de jetlag. Paris la nuit el deixo per demà. (Continuarà... suposo)

Condició de mare

Avui es presenta a Barecelona el llibre Condició de Mare, de Carme Parras i Jordi Sacristán. És una selecció d'entrevistes que neix del programa Maneres de viure de la COM i que trobo que parteix d'una premisa original: enlloc d'entrevistar gent coneguda, parlen amb les seves mares (en podeu sentir unes quantes aquí). Segur que més d'una va fer que el seu fill es posés vermell...

Les entrevistes més interessants les han reunit ara en aquest llibre. Una de les que es va posar davant els micròfons va ser precisament la meva mare, i es veu que ho va fer prou bé com per sortir a la versió impresa, al costat de les progenitores de gent tan diversa com Gemma Mengual, Carme Ruscalleda, Xavi Hernández, Tortell Poltrona o Nacho Vidal. Encara no l'he tingut a les mans, però és un llibre que promet bastant.

Dues passions

L'Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears em va demanar si els podia escriure un article per la revista Annals de Medicina que treuen cada tres mesos, concretament per a la secció Fent d'escriptor, que va innaugurar Amàlia Lafuente l'any passat, on donen veu a (ho heu endevinat) metges que també escriuen. Els vaig dir que sí i aquí podeu llegir-ne el resultat (en pdf aquí), un breu resum de com em vaig trobar immers en el món de la literatura, acompanyat d'un parell de mostres de les meves novel·les.

Una pantalla petita però important

[Us penjo l'article que va sortir aquest dimecres a la revista Esguard, on elogio la televisió, i de pas menciono l'altra col·laboració mediàtica de la setmana, la meva columna a l'Ara del diumenge passat, sobre la pressa que se'ns exigeix als científics.]

I used to think that I should watch TV

I used to think that it was good for me

Wanted to know what folks were thinking

To understand the land I live in

David Byrne & St. Vincent

I should Watch TV

(Love this giant, 2012)

Estava escoltant una cançó de l’últim disc de David Byrne i un vers (el que encapçala aquest article) m’ha fet pensar fins a quin punt la televisió és important per entendre un país. No em refereixo a valorar el nivell intel•lectual mitjà d’una població prenent com a referència la quantitat de programes de qualitat dubtosa a la què estan exposats diàriament, que seria un altre tema. El que a vegades oblidem és que la televisió, ens agradi més o menys, subministra una quantitat important dels continguts que configuren la cultura popular d’un lloc i d’un instant concret del temps. El seu valor històric i social és immens, i és absurd girar-li l’esquena amb l’excusa que no arriba a un nivell intel•lectual mínim per ser important.

Des del punt de vista de l’emigrant, a més, la televisió és bàsica tant per no perdre les arrels com per integrar-te. D’això no te n’adones fins que surts de casa. Una bona part de les persones que es poden anomenar “famoses” ho són perquè en algun moment o altre la seva activitat s’ha vist reflectida a la petita pantalla (fins i tot n’hi ha que no han fet altra cosa per merèixer el reconeixement social que sortir-hi). Per exemple, l’altre dia llegia un article d’un diari català que mencionava una sèrie de persones conegudes que s’havien apuntat a no-sé-quina causa. Malgrat que procuro estar pendent de la nostra premsa, la majoria dels noms m’eren desconeguts. Unes cerques al google em van revelar que es tractava de gent que s’havia fet important no per sortir a les notícies, sinó per actuar en una sèrie, cantar en un grup o alguna cosa similar. Sense una exposició ni que sigui esporàdica a la televisió local que amplifiqués i comuniqués l’activitat d’aquests personatges m’era impossible reconèixer-los. I això feia que m’allunyés una mica més de casa meva.

A l’inrevés passa igual. Quan et trasllades a un nou país, si vols estar mínimament integrat has de fer l’esforç de conèixer els mateixos noms i cares que els teus veïns. I no val saber només els que han triomfat a nivell internacional o els que encaixen més amb els teus gustos i aficions. Si parlo amb algú de Leicester, és més probable que surti a la conversa el nom de Manu Tuilagi (el central dels Tigers, l’imparable equip de rugby de la ciutat) que el de Julian Barnes (escriptor de renom nascut aquí). No estar al dia d’aquestes coses fa que vagis perdut quan es dóna el water cooler effect [1]: el fet de comentar amb els teus companys de feina els esdeveniments més rellevants del dia anterior . En aquest sentit, la televisió és una arma que t’ajuda molt a encaixar.

He conegut gent que es vanta de no tenir un televisor a casa. I d’altres que estan molt orgullosos de no tenir ni un coneixement mínim d’esports, música contemporània, còmics, pel·lícules de Hollywood i/o cap altra manifestació de cultura popular. Són la mena de gent que creu que l’“alta cultura” és l’única que és vàlida i requereix la nostra atenció, i només llegeixen Shakespeare i escolten música clàssica. No defenso que t’hagi d’agradar més el Gangnam Style que la Cinquena simfonia de Mahler, ni que hagis de preferir Dan Brown a Macbeth, al contrari: la qualitat artística és un valor objectiu que cal reverenciar, més enllà de les preferències de cadascú. Tampoc és que calgui compartir gustos amb la gran massa, tradicionalment poc selectiva a l’hora d’escollir que consumeix, però el que no pots fer és girar l’esquena al que passa al teu voltant. No està informat del que fan els teus contemporanis et converteix en un anacronisme ambulant, intel•lectualment molt elevat potser, però totalment fora de lloc.

Per això volia defensar avui la rellevància de la televisió com a altaveu del pols d’una societat. Per això procuro veure de tant en tant el Polònia, tot i que no és la mena d’humor que més m’agrada, i saber qui ha marcat els gols del Barça en el darrer partit de la lliga, malgrat que no em preocupa en excés qui guanyi el campionat. De la mateixa manera, miro de saber com es diu el guanyador del Britain’s got talent de l’any passat. No m’ho passo tan bé com llegint en Julian Barnes però és part del sacrifici que has de fer per ”entendre el lloc on vius” (o al lloc on pertanys), com deia David Byrne uns paràgrafs més amunt. I ara us deixo, que me n’he d’anar a mirar una mica la televisió.

------
[1] El water cooler és la font d’aigua que hi ha a les oficines nord-americanes, on coincideixes sovint amb altres persones quan vas a buscar-hi un got, i aprofites per xerrar una estona. L’equivalent que tenim aquí a Anglaterra és l’aixeta d’aigua bullint on ens trobem quan anem a preparar-nos el te de les quatre de la tarda.

Kiut

L'altre dia em vaig trobar aquest punt de llibre per casa:

Em va fer gràcia redescobrir la "col·lecció" Kiut  més d'una dècada després del seu llançament. No sé si recordareu que l'invent se'l va treure de la màniga Empúries a principis de segle per definir una colla d'escriptors catalans de la nova fornada que tenia al catàleg. Deixant de banda el nom poc afortunat (i la descripció del concepte, a joc), és interessant repassar el llistat dels "joves" (i algun de més "clàssic") que aquells dies maldaven per fer-se un lloc al panorama literari de casa nostra. Alguns han continuat escalant, per un costat o altre, alguns s'han mantingut per sota els radars, i un tercer grup ha desaparegut del mapa. Suposo que això passa a cada generació.

Vaig llegir alguns d'aquests kiuts en el seu moment, i realment hi havia de tot. A part de (més o menys) l'edat dels autors, poca cosa més els unia (el mateix es pot dir de la fornada actual, és clar). El temps ha demostrat que alguns tenien veritable talent i que altres que a mi em semblaven bons no han trobat les forces per seguir lluitant per treure el cap. Aquest és un esport de resistència, sens dubte.

Pel que he pogut esbrinar, ha desaparegut qualsevol rastre del segell Kiut (a internet només n'he trobat un article i algunes referències perdudes, i al web de l'editorial ni en fan menció). Potser millor, perquè la cosa no anava gaire enlloc, més enllà de ser una operació de màrqueting. Això vol dir que aquest punt de llibre es pot considerar històric. Més val que el guardi bé. Actualment potser tenim una cosa semblant al Kiut a Proa, el que anomenen Beta, on van a parar els llibres una mica "diferents", o que no encaixen en la col·lecció mare (és on va sortir Hipnofòbia), però no hi ha cap altre esforç conscient, que jo sàpiga, d'aplegar noves veus sota un mateix paraigües generacional.

Jo he arribat massa tard per haver sigut dels kuits de principis de segle, i ara em sembla que sóc massa vell per ser inclòs a la generació dels 10s, la majoria d'ells menors de 35, tot i que ideològicament m'hi sento més proper. Tant li fa.  Un escriu com escriu, i la resta són etiquetes que no serveixen per res més que per omplir posts de blogs quan no tens res millor a dir...

Defensant les biblioteques

El llibres i companyia és el blog d'un grup de 43 biblioteques de les comarques gironines coordinat per l'Esther Suriñach. Una de les coses que pengen són unes entrevistes de set preguntes a escriptors, totes elles al voltant de la seva relació amb les biblioteques. La secció es diu 7 de saber i ha comptat ja amb la participació de gent com Joaquim Carbó, Vicenç Pagès Jordà, Bel Olid o Marta Rojals. Són breus i interessants, feu-hi un cop d'ull.

Aprofitant que avui fan un club de lectura dedicat a "Girona i la Literatura", conduït per Marta Morera a la Biblioteca Pública de Girona a les 18:30, on parlaran d'Ullals, ens han fet les set preguntes també a nosaltres. Aquí podeu llegir les meves respostes, que m'han sortit com una mena de defensa del paper social de les biblioteques, i aquí les del coautor, en Sebastià Roig.

Ressenya: Doce cuentos malévolos

Des que vaig anunciant per aquests móns que no m'agraden els contes rebo un munt de suggeriments i regals per solucionar el problema. Tot això em va molt bé, perquè així descobreixo un munt de coses interessants que m'havien passat per alt. L'última troballa m'arriba gràcies a la Isabel Sucunza, de qui comentava un llibre fa no gaire. Es tracta dels Doce cuentos malévolos, el darrer recull de  Saki que publica l'Editorial Navona. Pel que es veu, Saki era tot un personatge, i a més està considerat com un dels grans contistes de principis del segle passat. Una excusa més que bona per fer-ne un tast.

El primer que sobta dels seus contes és la mala llet que tenen. Comencen d'una forma innocent i sembla que només volen fer riure una mica, però en el fons són d'una crueltat intel·ligent i refinada. Els protagonistes són la classe alta de l'Anglaterra de finals del XIX i principis del XX i molts del contes usen com a narrador o catalitzador el personatge recurrent d'en Clovis, un jove acomodat que no té cap mena de pietat a l'hora d'interaccionar amb la gent del seu cercle social. És fascinant (i esfereïdor) la tranquil·litat amb la què els personatges reaccionen als assassinats, les humiliacions o les tortures psicològiques que veuen al seu voltant (i que ells mateixos practiquen amb elegància). Hi un parell de contes sobre cuiners assassins, algunes festes d'alta societat, una història genial d'un cavall psicòpata que no saben com treure's de sobre, una idea macabra per renovar les celebracions de Sant Valentí i una nit de malson amb un porc i un gall, entre altres perles. S'ha de dir que el llenguatge de Saki sona sorprenentment actual, no sembla que tingui cent anys. Potser és el fet que descriu una classe i una època que associem automàticament a  una mena d'estil que, de fet, no envelleix. Per això sembla tan modern.

Fa gairebé vint anys un amic em va recmanar que llegís P. G. Woodehouse i durant una temporada m'ho vaig passar molt bé amb les aventures del seu Jeeves. Ara m'adono que Woodehouse era un hereu directe de l'humor que practicava Saki. Si us agrada aquest estil, els Doce cuentos malévolos són un referent bàsic, i imagino que la resta de llibres de l'autor tindran un nivell semblant (Navona n'ha publicat uns quants aquests últims anys, s'ha d'agrair la tasca de recuperació que n'estan fent, i em sembla que Laertes en té almenys un en català). En resum, Saki és un autor molt recomanable per a tota mena de lectors, i aquest és un llibre excel·lent, dinàmic, que es llegeix d'una sentada i et deixa a la vegada divertit i descol·locat. Per mi ha estat tot un descobriment.

Una mica de ciència pel cap de setmana

Ahir vaig fer doblet mediàtic divulgatiu. Aquí podeu sentir la secció de Ciència del Via Lliure, on vam parlar dels principals problemes de salut de la humanitat, de neurones i carícies, peixos drogats, bacteris voladors i gats assassins, entre altres coses.

I aquí podreu llegir l'article d'opinió a El Periódico, on faig una mica d'anàlisi biològica de la corrupció i uso la Judit Mascó per proposar una solució al problema. 

Les lliçons de catalanglish de l'hereu

Quan creixes en un entorn bilingüe tens tendència a barrejar coses d'una i altra llengua, encara que una d'elles sigui predominant. Així és com van néixer híbrids curiosos com l'spanglish. Normalment en aquests casos s'escull instintivament la gramàtica més senzilla (en el cas de l'anglès més una llengua romànica el primer guanya per golejada) i s'usen les paraules de l'altra. 

A casa tenim un experiment lingüístic d'aquests en marxa. L'hereu parla anglès perfectament (la llengua dominant al seu entorn) i català prou bé (la llengua de casa). Però de tant en tant, per comoditat, opta per la versió "degenerada" i més còmode del catala: el catalanglish. Us deixò unes quantes de les seves frases habituals, convenientment traduïdes, i n'aniré afegint més quan me'n recordi.

DIU                                        BASAT EN                                  EN REALITAT VOL DIR
"Això és perquè"                  This is why                                 Aquest és el motiu
"Jo ja sé-lo"                         I already know him                     Ja el conec
"Quan era tres..."                When I was three...                      Quan tenia tres anys...
"Jo puc veure això"                  I can see it                                Ho veig
"Jo sé això!"                        I know this!                                 Frase de moda entre els nanos que vol dir
                                                                                                       "Deixa'm en pau, pare!"

Adéu a les llibreries

[Penjo l'article que es va publicar ahir a la revista Esguard, pels qui no tingueu iPad. I aprofito per recordar-vos les meves altres col·laboracions mediàtiques d'aquestes darreres setmanes: a El Periódico, intentant entendre perquè les dones estan discriminades, i a l'ARA, parlant de l'absurda divisió entre ciències i lletres.]

Les llibreries tanquen. Quina pena. Ho he dit sense cap mena de sarcasme: em fa pena de veritat. Perquè les llibreries m’agraden. M’agrada entrar-hi, m’agrada l’olor que fan, m’agrada perdre-m’hi tanta estona com em vingui de gust i m’agrada deixar-me una fortuna en llibres que no tindré mai temps de llegir. Passejar-se entre lleixes atapeïdes, remenar, tastar algun fragment a l’atzar i després triar el que et vols emportar a casa és un petit plaer. Un plaer obsolet i poc pràctic, tot s’ha de dir. És molt més efectiu teclejar una paraula màgica (Amazon, per exemple) i amb un sol clic transferir al teu wishlist tot el que veus. No és massa diferent al què hem fet sempre: mires les portades, pots fullejar, atendre (o no) a les recomanacions dels experts (uns algoritmes que saben què t’agrada igual o millor que el teu llibreter de capçalera) i escoltar l’opinió de tants lectors com et vingui de gust. Fins i tot pots optar per comprar de segona mà i estalviar-se una bona part de l’import. I tot des de la comoditat de la teva cadira. Amb una competència així, és normal que les llibreries tinguin problemes de subsistència.

La seva crisi és universal i no té cap mena d’importància per a la literatura: la gent no està deixant de llegir, simplement està comprant a llocs diferents. El que estem vivint és l’evolució natural d’un format de venda, paral•lel a la que experimenta qualsevol altre negoci. Quan vam passar de les botigues de queviures als supermercats i dels cines de barri als multisales molts també van posar el crit al cel. Comprar un iogurt o veure una pel•li el dissabte a la tarda va perdre encant, però va guanyar moltes altres coses. Podem dir fàstics de la FNAC, El Corte Inglés i fins i tot les botigues clòniques de La Casa del Libro, però els seus avantatges són evidents, sobretot com a models econòmics. No és estrany que en la lluita darwiniana per a la supervivència siguin les que acabin al capdamunt de la cadena tròfica.

Però ni tan sols la gran superfície és immune als canvis de paradigma. Fa uns tres anys van tancar totes les botigues que la cadena Borders tenia al Regne Unit. La de la meva ciutat va acabar convertida en una franquícia de productes per a mascotes. Quan encara vivia als Estats Units, vaig adquirir el costum d’anar a passar la tarda de tant en tant a una d’aquestes peculiars macro-llibreries. Eren més aviat biblioteques amb servei de cafè, que oferien des de conferències a una selecció de les darreres revistes que podies fullejar sense que ningú et digués res. I sempre estaven a rebentar. Constatar que ni així eren rendibles va ser tota una sorpresa. Poc a poc t’adones que el problema és transversal. La setmana passada anunciaven que la cadena HMV, que ven principalment discs, DVDs i Blu-rays, tancaria 223 botigues al Regne Unit, la meitat de les que té. És la realitat: la cultura ja no es compra al carrer, sinó a internet (el tema de la pirateria mereix un article a part). Qui no ho hagi vist venir és més fòssil del que es pensa.

La crisi del negoci del llibre tot just està començant. El format digital és encara una anècdota a la majoria de països, però és poc probable que d’aquí deu anys es continuï llegint en paper. Potser els mateixos que encara comprem CDs seguirem preferint els llibres com a objectes físics, amb olor a tinta i aquest tacte aspre, però serem minoria. Els nostres néts parlaran dels llibres com els nostres fills del casset: una andròmina d’altres temps superada per la tecnologia actual. Aquesta generació veurà com no queda ni una llibreria al planeta i, encara menys, una biblioteca (quin sentit tindrà anar a buscar en préstec un llibre que et poden enviar per email?). Més que lamentar-nos, anem-nos preparant.

En el que porto d’article, he anunciat un apocalipsi global que tothom sap que s’aproxima i he acceptat amb resignació que canviarà la manera que tenim de consumir literatura. Ara esborreu tot el que he dit i tornem a començar.

*******

Les llibreries tanquen. Tenim un problema greu. Ja no parlo de la humanitat en general, sinó dels catalans. Per a la nostra cultura, les llibreries no són botigues, ni negocis, ni inversions: són centres d’oxigenació. Són punts de resistència tan necessaris com la immersió lingüística a les escoles, la televisió pública o la xarxa hipertrofiada de premis literaris. Van jugar un paper imprescindible durant la transició, però encara ara proporcionen la visibilitat als nostres llibres que la lògica del mercat, a la qual estan sotmeses les grans superfícies, no li concedirà mai.

Perquè tots sabem que la nostra literatura no és normal. No té el volum que li pertoca per la seva base lectora. Potser el català el poden llegir onze milions de persones, però els qui escullen voluntàriament comprar llibres en aquesta llengua amb prou feines arriben a un milió, segons deia una enquesta recent. És un decalatge que a curt i mitjà termini no el soluciona ni una declaració d’independència. En canvi, produïm quantitat i qualitat per saturar sis vegades un mercat com aquest: uns 8.000 llibres el 2011. En el mateix any, a Espanya se’n publicaven set vegades més en castellà, quan el públic potencial és 47 vegades més gran. Les xifres no quadren. I sort que en tenim, perquè aquesta és una altra de les crosses que li donem a la nostra llengua i que li permet aguantar-se quan l’Estat del qual depèn burocràticament la ignora o, directament, li fa la traveta.

Potser la solució passa per acceptar d’un cop aquest fet diferencial i deixar de veure la llibreria a Catalunya com un establiment que ha de quadrar els comptes a finals de mes. Reconvertim-les oficialment en espais de promoció, difusió i propaganda de la llengua. Que rebin subvencions de la mateixa manera que les biblioteques. Que passin a ser totes estatals, si cal. Que la Catalònia deixi amb orgull el seu lloc a la mena de negoci que funciona a Plaça Catalunya i s’ubiqui en un carrer cèntric però assequible, amb tot el suport institucional que calgui. Que la Generalitat ajudi també a Proa Espais a ressuscitar en un local més modest. I que a la vegada inverteixi en un portal online amb cara i ulls on puguem comprar qualsevol llibre amb un sol clic, com fem ja en anglès i en castellà. Que les noves llibreries acullin més actes públics. Que s’hibridin amb bars i restaurants, com ha fet Laie, i programin espectacles de petit format. Que es reinventin, en definitiva. Potser així quan el llibre de paper hagi acabat d’agonitzar i les llibreries no tinguin raó de ser, encara ens quedaran epicentres guerrillers on podrem seguir mantenint viva la nostra cultura.

Ressenya: Insectos y hecatombes

[Amb aquest post acabo la tanda de ressenyes que anat penjant aquests dies i el bloGuejat tornarà a la seva programció habitual (si és que en té alguna). Espero que us hagi descobert alguna cosa que us pugui interessar.]

Aquest és un llibre una mica especial. És un assaig molt extens que combina biologia i història. És una mica el que vaig intentar fer en algun capítol de Les grans epidèmies modernes, però portat a les últimes conseqüències. Estic parlant d'Insectos y hecatombes, d'en Xavier Sistach, un estudi sobre l'impacte que la pesta i el tifus han tingut en la humanitat. Us faríeu creus de fins a quin punt han canviat el curs dels esdeveniments importants durant segles...

Des de la primera plana queda clar que en Xavier domina molt aquest tema. Se'n sap fins i tot el més petit detall. Però el llibre seria un totxo si només es tractés d'una acumulació de dades sobre un parell d'epidèmies i com es transmeten. L'encert de l'autor és trenar les històries d'una forma gairebé novel·lada, barrejant-hi un munt d'informació curiosa, sempre amb un estil planer. Per exemple, comença explicant una llegenda apòcrifa sobre els orígens bíblics dels microorganismes (culpa de Noè i un pacte amb la serp). I ja parlant de coses més serioses, podem veure com la pesta va fer caure Venècia del seu tron, o llegir com va ajudar decisivament al bàndol castellà durant el setge de Barcelona del 1650.

És un llibre que recomanaria als curiosos, sobretot als qui els interessa la història. Passarant una bona estona llegint-lo i descobriran un munt de coses que segur que no sabien. És la mena d'assaig que funciona millor llegit a trossets, això sí, més que no intentar empassar-se'l de cop. Si te'l fas durar aprecies millor l'allau d'informació i anècdotes que conté. És una obra feta amb molta cura i rigor, realment única.Té molt de mèrit que s'hagi publicat en aquests temps que córren, quan primen els llibres fàcils i de consum immediat. Sens dubte mereix que se li doni una oportunitat.