divendres, 31 de juliol de 2020

Els reptes de la vacunació

[Aquest és el meu útlim article a la premsa de la temporada (ja he acabat les col·laboracions a la ràdio i la tele també) i és possible que no torni a penjar res al blog fins al setembre. Que passeu un bon estiu!]

Cada etapa d’aquesta pandèmia té els seus reptes. Abans que arribés, calia haver dissenyat un pla de resposta universal i haver finançat millor la recerca bàsica sobre una família de virus que feia anys que estava a la llista d’enemics potencialment perillosos. Quan va començar, la clau era detectar ràpid els brots i aïllar les zones més afectades per evitar que els casos s'escampessin. Després del confinament, s’havia d’estar preparat per a què, quan apareguessin els inevitables rebrots, s’identifiquessin els nous positius amb celeritat i se’n poguessin rastrejar a fons els contactes. Fins ara, els resultats de les tres primeres rondes han estat pobres a molts països, comptant-hi el nostre: s'ha fallat estrepitosament en cadascuna de les coses que els experts avisaven que calia tenir a punt. Potser algun dia, quan tot això hagi passat, algú en farà una anàlisi imparcial i ens revelarà per què no es va poder fer millor, per poder aprendre així els errors.

Però queixar-se és poc útil. Potser millor preparar-se per al següent repte, que això encara no ha acabat, perquè no diguin (un altre cop) que ens va agafar per sorpresa. A aquestes alçades, hauríem de tenir clar que el problema s’acabarà quan tinguem una vacuna (o més d’una) que ens permeti aconseguir la immunitat de grup sense haver de pagar el preu de l’1% de mortalitat que veuríem si deixéssim que la gent s’anés infectant pel seu compte. Així doncs, la quarta fase de la pandèmia serà vacunar una gran part de la població mundial. Els desafiaments, llavors, seran almenys dos.

El primer, aconseguir que tothom es vulgui vacunar. Podem ridiculitzar tot el que vulguem els qui s’empassen històries fantasioses sobre bilionaris intentant controlar el planeta a través d’injeccions, el complot de les farmacèutiques per col·locar-nos fàrmacs que no fan cap falta i la conspiració dels illuminati per vendre’ns un virus que ni tan sols existeix, però si tots aquests ciutadans mal informats (i no són pas pocs) rebutgen la vacuna quan arribi, el problema no només serà seu, sinó de tothom: cal que el percentatge d’immunitzacions arribi a uns mínims per a què nopugui haver-hi més onades de Covid-19.

Ja que segurament no els podrem obligar, comencem a treballar el tema de la comunicació. Hem d’explicar molt bé per què la vacuna és l’única solució que tenim actualment i que, encara que s’estigui anant més ràpid del normal a l’hora de fer-ne els assajos clínics, les possibilitats d’efectes secundaris greus seran pràcticament nul·les un cop les proves bàsiques de seguretat s’hagin superat. Milers de persones han rebut ja una de les quatre que van més avançades, i de moment no hi ha hagut cap reacció inesperada, com passa amb la majoria de les vacunes. I sí, unes quantes multinacionals s’enriquiran, però Bill Gates no aconseguirà teledirigir-nos les ments per molt que s’ho proposi.

El segon repte té a veure amb el sistema capitalista, que imposa la dictadura del mercat fins i tot en temes de salut. ¿Per què s’esforcen tants països a ser els primers a obtenir una vacuna? L’orgull nacional és una raó, però n’hi ha una altra de més pragmàtica: les dosis inicials que es fabriquin seran per a ells. El Regne Unit ha reservat 90 milions d’unitats de la vacuna d’AstraZeneca. Els nord-americans s’estan assegurant els lots inicials que produeixi Moderna. El Govern xinès no crec que comenci a distribuir la de Cansino fins que tingui la seva població coberta. I els alemanys segurament controlaran els estocs de la de Pfizer. Altres països ja estan negociant per quedar-se amb les engrunes que deixin els qui tenen la prioritat garantida. És un sistema injust, sens dubte, però ara no aconseguirem pas canviar les regles del joc.

¿Què fan els nostres dirigents per garantir que no serem els últims de la cua? Pot ser que estiguin movent fils discretament entre bastidors i no en sapiguem res, tot i que, de moment, no hi ha hagut cap anunci sobre el tema. La directora de l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris sí que va dir fa uns dies que el país participaria en proves clíniques i que tenia emparaulada la fase d’envasament de la vacuna de Moderna. Esperem que, a canvi, li hagi arrencat a Donald Trump unes quantes caixes de les primeres remeses. També va dir que desitjava que hi hagués un accés a les vacunes «just i solidari». Tant de bo el seu optimisme sigui premonitori però, per si de cas, anem pensant en un pla b. Encara ens queden uns quants mesos per preparar-nos per al pròxim examen. Aprofitem-los bé.

[Publicat a El Periódico, 28/07/20. Versión en castellano.]

dimecres, 29 de juliol de 2020

Últim recull mediàtic de la temporada

Abans de desconnectar per les "vacances" (que aquest any seran una mica passades per aigua... l'aigua de la pluja anglesa) us deixo amb el recull de les últimes aparicions mediàtiques de la temporada.

Comencem per les dues últimes participacions a El Balcó de la SER, centrades, com sempre darrerament, en la pandèmia: 26/06 i 2/07

I les quatre últimes intervencions als Matins de TV3, l'altra aparició regular als mitjans, parlant de (sí, ho heu endevinat) de la pandèmia:

Matins 17/06


Matins 1/07
 

 Matins 8/07
 

Matins (15/07, a partir de 1h07m)


La resta son algunes entrevistes a diversos mitjans:

BTV 29/06
 

En Jake (6/7)

 

I per acabar, aquí teniu una curiosa anàlisi de la meva activitat tuitaire en temps de pandèmia. Els meus hàbits a les xarxes realment han canviat molt...

dimecres, 15 de juliol de 2020

Cal preocupar-se pels nous rebrots?


En un congrés, fa unes setmanes, vaig veure un model matemàtic que predeia que si el confinament s’hagués mantingut a Espanya almenys fins a mitjan juiol, els casos de covid-19 haguessin arribat pràcticament a zero. Llavors, amb el país “net”, s’hagués pogut tornar a fer vida normal (almenys mentre les fronteres estiguessin tancades). El govern va optar per no fer cas a aquesta i altres previsions i arriscar-se a començar la desescalada abans d’hora, prioritzant les raons econòmiques per sobre l’epidemiologia. Aquesta és l’arrel del problema que tenim ara: els rebrots. La situació no és inesperada. És, per tant, inexcusable que no ens hàgim preparat bé per fer-hi front.

No podem treure importància al que està passant perquè, de moment, hi hagi menys casos greus i morts: ja arribaran, si continuem així. La corba de contagis està de pujada i ja hem vist que es pot descontrolar fàcilment. Quan hi ha una certa quantitat de casos, és difícil frenar-la, perquè aquest virus és molt infecciós. 

El brot a Lleida és el primer important i ens ha de servir com a avís del que pot venir a continuació. La situació precària dels temporers va accelerar-hi l’escalada, però un factor de risc important continua sent la densitat de població. Era d’esperar que Barcelona fos la següent ciutat a entrar en zona vermella. En aquest cas, tractar Hospitalet com una entitat separada és absurd. El virus no s’aturarà en creuar un carrer. Tota l’àrea metropolitana, el territori més populós de Catalunya, s’hauria de mirar conjuntament.

Els brots actius a aquesta zona encara son pocs, i això és bo. Vol dir que som a temps d’evitar que es compliquin. Però això no ho aconseguirem esperant, si no intervenint-hi activament. Després de l’experiència dels primers mesos, sabem que només hi ha tres coses que poden aturar la propagació el virus: diagnòstics ràpids (molts PCRs), seguiment de contactes dels positius (un rastreig efectiu) i confinament. El que ha passat a Lleida demostra que això no estava a punt. Potser es fan més tests que abans, però la capacitat de rastreig és deficient i no podem aïllar zones amb eficàcia sense ficar-nos en un garbuix legal.

Si no teníem aquestes eines, per què vam desconfinar el país? És fins a cert punt comprensible acceptar certs riscos per facilitar la recuperació econòmica, però el que no podem és posar el cotxe a dos-cents per hora sense comprovar que els frens funcionen. A la primera corba ens estimbarem. I sabíem que aquest viatge està ple de corbes.

Encara tenim temps d’esmenar les mancances, però el marge és cada cop més petit. Els governs tenen la responsabilitat d’estar a punt per fer front a les crisis (sobretot si son tan previsibles com aquesta) però no son els únics culpables dels fracassos. Recordem que tots hi hem de contribuir evitant ara més que mai les situacions de risc personals i laborals. Si no, els rebrots augmentaran i s’acabaran convertint en una segona onada, tal com hem vist als Estats Units i altres països. Siguem-ne conscients.

[Publicat a El Periódico, 14/7/20]

dissabte, 11 de juliol de 2020

15 anys



Tal dia com avui, fa 15 anys, tornava de vacances i decidia que potser podia ser divertit provar això de fer un blog, que era una cosa que s'estava posant de moda. I mira, aquí el teniu encara. Sota mínims, però el bloGuejat resisteix, ara convertit en un format juràssic per a nostàlgics. Mentre quedi algú que el llegeixi, aquí continuarem!

dijous, 9 de juliol de 2020

Per què hi ha rebrots i què hem de fer ara

Fa molta ràbia sentir això de «jo ja ho havia dit». Però hi ha situacions en què encara fa més ràbia ser qui ho ha de dir. Això és el que els està passant a molts científics aquests dies, que quan es van començar a anunciar la desescalada a diversos països d’Europa van avisar que els rebrots serien inevitables. No era una previsió difícil de fer: si el confinament funcionava tan bé a l’hora de frenar en sec els contagis (diferents estudis han demostrat que com més ràpid i sever, més efectiu ha sigut), en el moment en què s’acabés i es reiniciessin els contactes socials les situacions de risc augmentarien immediatament i, per tant, els casos tornarien a pujar. Efectivament, ha sigut així. La qüestió no era, doncs, com evitar els rebrots que, si volem tornar a posar una altra vegada en marxa el país en aquestes condicions eren segurs, si no què fer quan arribessin. És a dir, era necessari estar ben preparat per aturar-los immediatament. Aquí és on estem fallant.

És cert que la despreocupació dels joves és perillosa, i una de les arrels del problema que tenim. Però el que està passant a Lleida és semblant al que es veu a Leicester, la primera ciutat del Regne Unit que s’ha hagut de reconfinar (i el lloc on visc des de fa 12 anys). No són ciutats gaire grans ni especialment denses, però tenen una activitat econòmica concreta que és susceptible a l’explotació (els temporers a Lleida, les fàbriques de roba a Leicester), duta a terme per mà d’obra barata, sovint immigrant, que ha de treballar i viure en condicions precàries i no es pot quedar a casa perquè necessita els diners per subsistir.

Culpar els treballadors d’aquests brots és fàcil i populista. Els veritables responsables són els que els contracten per treballar en unes condicions que no respecten les mesures sanitàries vigents. Part del problema és també que el govern no tingui un sistema per controlar i facilitar que tots els empresaris segueixin la normativa. I encara és més greu no estar a punt per fer front als rebrots.

Tant a Lleida com a Leicester hem vist el mateix titubeig a l’hora de reaccionar i una falta d’informació actualitzada, que a hores d’ara no és acceptable. Tanquem el cercle i tornem al principi: sabíem que anàvem cap aquí i sabíem què havíem de fer per preparar-nos. ¿Tenim els hospitals a punt? ¿Estem fent prou tests? ¿Som capaços de rastrejar a fons els contactes dels infectats? Si alguna de les respostes és no, llavors ens hem de preguntar què no s’ha fet bé.  

Si volem evitar una segona onada hem de ser més eficaços frenant els rebrots perquè no creixin. Això implica treballar a dos nivells. Primer, conscienciar la població que el moment que vivim és fràgil. Tot i que aquesta no és l’única solució, ara més que mai hem de fer cas de les recomanacions (mascaretes, distància, rentar-nos les mans, evitar les multituds). Segon, hem d’exigir que els governs utilitzin tots els recursos possibles per detectar i aturar els rebrots abans que es compliquin. Les eines hi són, només fa falta utilitzar-les bé.

[Publicat a El Periódico, 7/7/2020. Versió en castellà.]

dimecres, 1 de juliol de 2020

Que tinguem un bon estiu

La pandèmia no s’ha acabat. Ens costa d’entendre, perquè el número de casos a bona part d’Europa s’ha reduït a uns mínims tolerables. Però la setmana passada arribàvem al rècord de casos diaris des de l’inici, sobretot perquè Amèrica està veient ara el pic que nosaltres vam patir fa uns mesos (i l’Índia els va al darrere). A més, ells tenen un problema important: la incompetència d’alguns dels seus líders sembla que no té límits. La gestió de la crisi a Europa va ser desastrosa al principi, però, almenys un cop es va entendre que l’única manera de parar els contagis era evitar el contacte, la corba es va aplanar ràpidament, excepte als llocs on van decidir anar per lliure i optar per un confinament 'light' (al Regne Unit, per exemple, encara no ens hem tret del tot de sobre la primera onada).

Així doncs, hem de ser conscients que encara ens queda molta pandèmia per endavant, perquè mentre el virus continuï campant lliurement per algun racó del globus, el perill de rebrots no haurà acabat. A hores d’ara sembla prou clar que no marxarà ell solet: és prou contagiós i està prou escampat pel planeta per continuar ser pandèmic fins que fem alguna cosa. Aquesta 'cosa' és la vacuna, que tot sembla indicar que podria estar a punt fins i tot abans de les estimacions més optimistes (s’està parlant ara d’aquesta la tardor).

La que està més avançada, la que desenvolupa el grup d’Oxford, ha entrat a l’últim nivell de proves clíniques (la fase 3), i la farmacèutica que hi ha darrere hi té tanta confiança que ja ha començat a fabricar les primeres dosis per si de cas tots els resultats surten positius. És una aposta que els pot sortir cara si apareix algun entrebanc d’última hora, que no és impossible, però que ens pot estalviar uns mesos preciosos si tot va bé. La part de producció i administració de la vacuna serà més llarga que la del desenvolupament científic, i el més probable és que no aconseguim la preuada immunitat de grup (almenys un 50%-60% de la població coberta) fins ben entrat el 2021, si tenim sort.

També és molt possible que més vacunes creuin la línia de meta (ara mateix n’hi ha una altra a fase 3, nou a fase 2, nou a fase 1 i més de 125 en estudis preliminars), i al llarg de l’any que ve potser aniran arribant al mercat. Unes seran millors que els altres (més fàcils de produir, més efectives...), i la combinació de totes és segurament el que ens permetrà immunitzar més de mig planeta i condemnar així el SARS-CoV-2 a la irrellevància.

Aquest resultat final és pràcticament segur, si tenim en compte que el coronavirus muta molt poc i, per tant, la protecció que confereixin les vacunes hauria de durar una bona temporada. Seria molt estrany que cap de les més de 150 vacunes en joc funcionés, crec que podem ser optimistes. Però, si us hi fixeu, aquesta previsió implica més d’un any de "nova normalitat". Això vol dir que haurem de continuar anant amb compte.

Comença un estiu que no serà com els altres, més val que ho tinguem present. Com no ho serà la resta del 2020 i com a mínim bona part el 2021. Tal com anunciàvem quan començava la desescalada, en aquesta fase el que hem d’esperar son rebrots que, si no es controlen prou ràpid, poden requerir noves restriccions i, fins i tot, nous confinaments a zones concretes. Ho hem vist ja a l’Àsia, que continua anant per davant nostre, i està començant a passar a Europa, malgrat que les altes temperatures d’aquests mesos dificultin en part la propagació del virus. L’objectiu és evitar que aquests rebrots es desmarxin i acabin formant la segona onada de la pandèmia, tal com està passant a llocs com Iran. Res no ens garanteix que aquesta possible onada esperi fins la tardor, com pronostiquen alguns, sobretot si ens relaxem massa durant les vacances. La capacitat dels governs de fer tests massivament i actuar amb rapidesa és el que marcarà la diferència. Però més encara ho farà la sensatesa dels ciutadans. El país que millor entengui el que ens estem jugant ara és el que patirà menys.

Sabem que actualment s’han diagnosticat a tot el mon més de nou milions de casos de covid-19 (basant-nos en estudis serològics, això segurament vol dir més de 90 milions d’infectats reals), amb una mortalitat declarada propera al mig milió (que, segons alguns càlculs, en realitat s’aproximaria més al milió). No és una malaltia trivial: més val que ens la prenguem tant seriosament com puguem i ens esforcem a reduir al màxim els contagis fins que arribi la vacuna. Recordem-ho si volem tenir un bon estiu.

[Publicat a El Periódico, 29/06/20. Versió en castellà.]

diumenge, 28 de juny de 2020

Una altra de marcianets



 



La meva darrera novetat editorial de l'any (després del nou llibre de divulgació científica i la reedició del llibre sobre les epidèmies) és el tercer volum de les aventures d'en Biel i en Picapoc, Cinc minuts tard. Les dues primeres (Cinc dies en un altre planeta i Cinc setmanes de colònies) anaven dirigides als més petits, i aquesta passa a la següent franja, la dels primers lectors. Això m'ha permès desenvolupar una trama més esbojarrada, amb salts en el temps i clons embolicant la troca, que la Carme Sala ha il·lustrat tan espectacularment com sempre (o més). És potser el llibre de la saga que més m'he divertit fent, i espero que els nanos tambés s'ho passin bé llegint-lo. 

Ja ho sabeu: si teniu fills o nebots a partir de set  anys, aquest a pot ser una bona lectura d'estiu. Els que sou perspicaços us haureu adonat del patró que segueixen els títols, així que us podeu imaginar que la idea és continuar la sèrie almenys fins que hàgim fet els Cinc hores, Cinc mesos i Cinc anys... si els lectors ho volen, clar.

dilluns, 22 de juny de 2020

Noves conclusions sobre la cloroquina

Fa uns dies vaig publicar un article sobre la cloroquina com a tractament per la covid-19. Des de llavors, han passat tantes coses, sobretot durant una intensa primera setmana de juny, que em veig obligat a escriure'n la segona part per actualitzar (i espero que tancar) la qüestió. Començo resumint on ens havíem quedat.

Estàs llegint un contingut elaborat per la redacció d'El Periódico en el seu compromís per proporcionar informació de qualitat i estar prop dels seus lectors en aquesta crisi sense precedents al nostre país. Si t'agrada, et convidem a registrar-te. No té cap cost i et permetrà rebre informació de qualitat a través de nostra newsletter. Gràcies.

La cloroquina i els seus derivats són fàrmacs que s’han estat donant rutinàriament des del principi de la pandèmia en persones infectades per SARS-CoV-2 sense que hi hagués cap dada que demostrés que servia per a res. La raó era una tènue hipòtesi que deia podia frenar la propagació d’aquest i altres virus. Els estudis per comprovar-la estaven en marxa i, finalment, el primer es va publicar a finals de maig a The Lancet. Assegurava que la cloroquina no tan sols no era útil si no que augmentava la mortalitat dels malalts de covid-19. La notícia va córrer com la pólvora i jo vaig escriure un comentari el diumenge 31 de maig celebrant que s’hagués resolt el dubte.

Però alguna cosa no anava a l'hora. Científics de tot el món (inclosos alguns que treballen a Barcelona) van escodrinyar la informació clau que apareixia a l’apèndix de l’article i es van adonar que era impossible. Parlava d’un nombre irreal de pacients a tot el món i uns tractaments que no eren factibles. Semblava que algú s’ho havia inventat tot. Estirant el fil, uns periodistes van veure que darrere de l’engany hi havia una petita companyia americana que se suposava que havia processat les dades, però que en lloc d’analistes tenia una escriptora de ciència-ficció i una model eròtica com empleats, i un director megalòman amb un passat obscur. El dilluns 1 de juny saltava la llebre i la revista, avergonyida, retirava l’article al poc temps.

Tornàvem a estar al punt de partida: no sabíem si la cloroquina funcionava. El misteri va durar poc, perquè el 4 de juny apareixia un altre treball que demostrava que no servia per evitar desenvolupar la malaltia si havies estat exposat al virus. Recordem que Donald Trump se l'estava prenent precisament com a prevenció. Els resultats eren sòlids (i els confirmaria unes setmanes després un estudi clínic d’un grup català). Finalment, l’endemà, una anàlisi feta en 5.000 pacients demostrava, aquest cop sí, que les persones malaltes de covid-19 no milloren si els dones cloroquina.

¿Quines conclusions en podem treure? Primera, que les presses no són bones. La pressió fa que es publiquin dades que no s’han comprovat amb rigor (una revista tan prestigiosa com ‘The Lancet’ no es deixa marcar aquesta mena de gols habitualment) igual que fa que s’administrin fàrmacs que mai no haurien d’haver arribat als malalts. Segona, que la ciència s’autoregula força bé. L’escrutini al qual se sotmeten els articles rellevants avui en dia, per part tant dels propis científics com de la premsa i el públic, fa que sigui molt difícil fer passar bou per bèstia grossa, com potser era més freqüent abans. Normalment es tarda poc a caçar els estafadors (cosa que fa pensar com algú pot ser tan estúpid per intentar un engany d’aquesta mida). Tercera, i potser la més important, que la cloroquina no protegeix contra la covid-19, ni la cura. En aquest sentit, la conclusió principal del meu primer article no ha variat: no s’hauria d’haver usat fins haver fet les proves pertinents.

Sembla que els primers fàrmacs que realment ens serviran en aquesta pandèmia no aturaran el virus, com s’esperava que fes la cloroquina o com fa el remdesivir (tot i que és massa car, complicat d’administrar i poc efectiu com per donar-se massivament), sinó que salvaran vides evitant les complicacions freqüents. S’ha publicat aquests dies que la dexametasona (un corticoide barat conegut des de fa dècades) o els inhibidors d’una proteïna anomenada BTK (uns fàrmacs que es donen per la leucèmia) frenen el que es coneix com a tempesta de citocines, una resposta immune exagerada que, en lloc de protegir-nos contra el virus, ataca els propis òrgans i pot provocar la mort. De la mateixa manera, uns simples anticoagulants poden protegir en els casos més greus, evitant que es formin unes trombosis que sovint són letals.

Res d'això és la solució que esperàvem, però ajudarà a reduir el nombre de víctimes, que encara podria augmentar considerablement. Recordem que la pandèmia segueix activa a molts llocs i ja hem començat a veure rebrots als països que l’havien superat. Mentre no arribi la vacuna, això és el que ens ofereix la ciència que, malgrat algun entrebanc, avança tan ràpid com pot.

[Publicat a El Periódico 20/6/20. Versió en castellà.]
 

dissabte, 20 de juny de 2020

Més sobre la covid-19 (i altres coses)

Tota la divulgació que estic fent aquests dies va sobre el maleït coronavirus. Si encara no esteu cansants de sentir-me parlar del tema, aquí van les últimes actualitzacions, començant per la meva col·laboració setmanal a El Balcó de la SER (que últimament ha passat dels cinc minuts habituals a més d'un quart d'hora, esteu avisats):

Balcó 08/5
Balcó 15/5
Balcó 23/5
Balcó  29/5
Per escrit, últimament he fet un article per a La Voz de Galicia (sobre el virus, sí) i un per a El mon de demà (aquest sobre el posthumanisme, res a veure!). Finalment, si em voleu veure en vídeo, aquí teniu la xerrada que vaig fer amb el científic i divulgador J. M. Mulet, un els Encuentros Telefónica del cicle Repensando el Mañana, on parlem de la pandèmia i mil coses me´s al llarg d'una horeta.

dijous, 11 de juny de 2020

Més vídeos domèstics

Us deixo una nova col·lecció de vídeos que recullen intervencions recents. Primer, l'últim mes de la meva secció dels dimecres a les 9 a Els matins de TV3. Després de les tres primeres connexions em vaig adonar que sempre triava la mateixa camisa (aquests dies, per estar per casa porto qualsevol samarreta vella, i només m'empolaino si he de posar-me davant d'una càmera), així que ahir vaig canviar. 

I si mireu la llibreria que tinc darrere, veureu que cada setmana hi ha un llibre diferent en la "posició d'honor" (la que es veu més). És la meva petita recomanació setmanal... però requereix una mica d'esforç per endevinar quin llibre només amb una imatge borrosa de la coberta. Mireu les fotos amb atenció i a veure si ho aconseguiu! 

Matins 20/5
  



Matins 27/5 




Matins 3/5




Matins 10/5



I acabo amb un vídeo curt de recomanacions de llibres científics i el vídeo sencer del webinar que vaig fer per la Fundació Grífols amb la Núria Terribas i la Marina Geli sobre els aspectes ètics de la pandèmia.

dimecres, 3 de juny de 2020

¿Què ha passat amb la cloroquina?

La cloroquina, i derivats com la hidroxocloroquina, son fàrmacs que des de mitjan segle XX s’han usat per prevenir i tractar la malària. Amb els anys, el microbi que la causa hi ha anat desenvolupant resistència, per això ara s’utilitzen més altres opcions. També serveixen per tractar malalties com l’artritis reumatoide, i interfereixen en la multiplicació d’alguns virus. És per això que al principi de la pandèmia es va pensar que podrien aturar el progrés del SARS-CoV-2 i en alguns països van començar a donar-se als malalts. El problema era que no existia cap informació que suggerís que el coronavirus n’era sensible.

Això no va impedir que, el mes de febrer, la FDA (l’agència que regula els medicaments als Estats Units), n’aprovés l’ús contra la covid-19 en cas d’emergència. La pràctica va començar a estendre’s, fins al punt que milers de pacients a tot el mon van començar a rebre alguna forma de cloroquina (sovint acompanyada d’antibiòtics per evitar infeccions per bacteris que compliquessin el quadre). Tot i això, encara ningú havia pogut provar que servís per res.

Llavors entra en escena el microbiòleg Didier Raoult, un dels científics més famosos de França (sovint envoltat d’una aura polèmica), i a mitjan març anuncia el que tothom esperava: està a punt de publicar un article que confirma que els malalts de covid-19 milloren ràpidament i deixen de ser contagiosos si es prenen el fàrmac. Didier es fa encara més famós (fins al punt que alguns es pregunten si no era aquest l’objectiu principal de l’estudi) i la cloroquina passa a ser el tractament d’elecció.

Però hi ha coses que no quadren. Els treballs que acaba presentant Raoult son molt preliminars. Els ha fet en pocs pacients (24) i sense seguir les passes necessàries per a què se’n puguin treure conclusions fermes. Els experts comencen a expressar recels: allò no demostra res; cal fer més anàlisis. Malgrat la manca de dades, la pressió popular fa que la cloroquina entri a l’estudi organitzat per l’OMS (anomenat Solidaritat) per provar en 100 països els tractaments amb més possibilitats de frenar la covid-19. Però mentrestant, desesperats per no poder donar res als malalts que acaben ingressats, molts hospitals ja han abraçat la cloroquina com a solució principal i continuen administrant-la, tot i els dubtes raonables.

Tot comença a canviar quan Donald Trump anuncia a finals de maig que pren cloroquina de forma profilàctica. Que algú que abans havia recomanat mirar si es podria tractar la covid-19 amb lleixiu cregués tan cegament en el fàrmac com per prendre’l estant sa és mala senyal, i més si després rep el suport d’un altre cèlebre ignorant com Jair Bolsonaro. Per acabar de reblar el clau, tant al Govern americà com al brasiler dimiteixen alts càrrecs de Sanitat que, entre altres coses, s’oposen a aprovar l’ús generalitzat de la cloroquina als hospitals. Però a l’altra banda de l’Atlàntic, continua donant-se rutinàriament sense fer tant rebombori, i cada cop que algú mostra escepticisme a les xarxes sobre l’ús indiscriminat d’un fàrmac que cap dada fiable diu que sigui útil (i que té uns efectes secundaris coneguts), rep respostes irades de gent que creu que hi ha un complot obscur en contra.

Finalment, els primers resultats del Solidaritat es publiquen a 'The Lancet' fa uns dies: no tan sols la cloroquina i la hidroxicloroquina no presenten cap benefici contra el SARS-CoV-2, sinó que el seu impacte negatiu és important, sobretot al cor, fins al punt que la mortalitat dels pacients ingressats que l’han pres (15.000) és el doble que la dels que no l’han rebut (més de 80.000). Son dades difícils de discutir. En conseqüència, l’OMS anuncia que retira la cloroquina de tots els assaigs clínics que té en marxa, per motius de seguretat. Això hauria de ser el tret de gràcia per uns fàrmacs que no haurien d’haver arribat mai als malalts de covid-19, i és d’esperar que deixaran de donar-se immediatament als llocs on encara s’utilitzen.

Què podem aprendre d’aquesta història? Que hem d’esperar que la ciència faci la seva feina. Que la ciència és lenta però per un bon un motiu: s’han de seguir uns protocols rigorosos si vols tenir resultats fiables. Que hem de desconfiar de científics ansiosos de sortir a primera plana: és possible que l’avarícia els hagi fet prendre dreceres perilloses. I que les presses son comprensibles però mai hem donar fàrmacs per si de cas: correm el risc que no funcionin i poden fins i tot ser nocius. Esperem que el Solidaritat descobreixi algun candidat millor.

[Publicat a El Periódico, 1/6/20. Versió en castellà.]

BONUS TRACK: Aquí en faig un resum oral a La linterna de la COPE. 

dimarts, 19 de maig de 2020

Alguns possibles futurs que ens esperen

El filòsof Slavoj Žižek ha publicat un llibre exprés en el qual reflexiona cap a on anirà el món una vegada superem la Covid-19. Fa l’efecte que Žižek veu el virus com un agent revolucionari a què només sobreviurem si reestructurem a fons la societat capitalista. No és l’únic pensador que creu que el SARS-CoV-2 deixarà una empremta profunda en la manera de fer les coses i que ens encaminem cap a un futur radicalment diferent del que hauríem tingut si aquesta pandèmia no ens hagués trastornat els plans. Em sembla poc probable, si tenim en compte com som els humans: segurament acabarem tornant als vells hàbits. Però aquests exercicis de futurologia són poc útils, perquè és impossible fer prediccions precises a llarga distància quan encara ens queden mesos de crisi i hi ha tants factors desconeguts. El que sí que podem fer és centrar-nos en els aspectes científics i repassar alguns dels camins possibles que pot seguir el virus a partir d’ara, basant-nos en pandèmies anteriors.

Comencem pel menys optimista. Pels motius que sigui, no aconseguim fabricar bastant ràpid una vacuna efectiva. Com que no podem continuar confinats per sempre, entrem en una nova normalitat, més relaxada, que ens porta a onades successives de contagis. En els pròxims anys, adquirim finalment una immunitat de grup prou alta per frenar la pandèmia: posem que un 50-60% de tota la població s’ha infectat i té anticossos que els protegeixen, una xifra que tardaríem aconseguir si pensem que ara estem entorn del 5%. A partir d’aquí, els brots es fan petits i controlables i, amb el temps, la Covid-19 deixa de ser un perill (i potser llavors fins i tot tenim l’esperada vacuna). El problema és que, si calculem que la mortalitat del virus és pròxima a l’1% d’infectats, com indiquen els estudis recents de seroprevalença, la xifra global de víctimes superaria els 40 milions, similar a la de la grip de 1918, que es considera la tercera pitjor pandèmia de la història. I millor no pensar què passaria si pel camí el SARS-CoV-2 mutés o intercanviés informació genètica amb un altre virus i es tornés més letal, una cosa poc probable, per sort, però no del tot impossible.

Però s’estan analitzant més de cent candidats a vacuna en aquests moments, siguem positius. És molt possible que sí que en trobem un de prou bo per protegir almenys una part de la població, tot i que sigui parcialment. Podria ser que aquesta immunitat incompleta, sumada a la que adquiririen de manera natural els que superessin la infecció, acabés convertint el SARS-CoV-2 en un virus que ja no pogués causar quadros greus. Llavors hi podria haver reinfeccions que es presentessin de forma lleu, semblants a les que provoquen altres coronavirus. De fet, hi ha una teoria que diu que alguna cosa així va passar en el període 1889-90. Hi va haver una pandèmia que va matar més d’un milió de persones i que sempre s’ha cregut que era de grip. Però el culpable podria haver sigut un nou coronavirus anomenat OC43, contra el qual no hi havia resistències. En aquell moment, l’OC-43 hauria sigut una espècie de SARS-CoV-2, fins que es va generar prou immunitat de grup. Des d’aleshores, ha circulat a un ritme més lent, fins que ara pràcticament tothom té anticossos que el bloquegen (però no completament). Per això és un dels quatre tipus de coronavirus que causen el refredat comú.

Acabem amb el millor escenari, i potser el més probable. Tenim sort i cap a finals d’any o principis del següent podem començar a produir una vacuna. Cal generar i distribuir milers de milions de dosis per cobrir gran part de la població, però com que posem tots els esforços, aconseguim que arribi a la majoria al llarg del 2021. Com sempre, els més rics acaparen les primeres dosis, i poden deslliurar-se del virus abans de l’estiu, però han de fer vacances de proximitat, perquè la cua de països que encara tenen pandèmia és llarga. La Covid-19 es va apagant progressivament, tot i que en alguns llocs costa més deslliurar-se’n per les dificultats econòmiques, socials i logístiques de vacunar tothom. De tant en tant continuem veient alguns casos greus, potser de manera estacional. Com passa amb la grip, causa mig milió de víctimes a l’any, però ja ni ens n’adonem.

És difícil predir quin d’aquests camins seguirà la Covid-19. Potser cap, potser una barreja de més d’un. Tots són científicament possibles. Intentem evitar triomfalismes prematurs, però no caiguem tampoc en el pànic. L’única recepta ara és seny i prudència, perquè encara ens queda molt per fer.

[Publicat a El Periódico, 17/05/20. Versió en castellà.]

divendres, 15 de maig de 2020

Videos casolans

Aquests dies de confinament m'han portat l'oportunitat de participar a una sèrie de taules rodones i seminaris (ara que tots ens hem acostumat a veure videos gravats amb el mòbil enlloc de càmeres professionals). Us en deixo algunes per si us ve de gust, més els vídeos de la nova secció de ciència que he començat a fer per a Els Matins cada dimecres a les 9. El tema de tots els virus és (com era d'esperar) la covid-19, però des d'angles diferents. Potser en trobareu algun que us interessi!

Els Matins 6 de Maig

 


Els Matins 13 de Maig



Taula rodona a la Biblioteca de Blanes, 14 de Maig



Vilaweb, 8 Maig




ESADE, 12 de Maig

Fundación Telefónica, 20 de Maig

dijous, 7 de maig de 2020

Tests: ¿sí, no, quan, què, com?

La majoria dels investigadors que treballem en biomedicina dominem latècnica de la PCR. Als laboratoris tenim les màquines necessàries: només ens calen els reactius, que no son tant cars ni tant difícils de produir. Amb una mica de dedicació, podríem fer milers de tests cada dia. A tot això li hem de sumar que, des que va començar el confinament, un munt de científics no ens hem pogut acostar als centres de recerca i treballem des de casa. La majoria estaríem encantats de poder tornar a tenir una pipeta a la mà. Però per motius que no son fàcils d’entendre, el govern han desaprofitat aquest capital humà. Em consta que a tots els països la situació ha sigut semblant. Part de la culpa l’ha tingut la burocràcia però el principal problema han sigut la manca de previsió ila lentitud a l’hora de reaccionar, els grans llasts de la gestió mundial d’aquesta crisi.

Al principi de la pandèmia, fer PCR per detectar qui estava infectat pel nou virus era essencial. Ens ho va demostrar Corea del Sud, que gràcies a una aplicació massiva d’aquests tests va aconseguir frenar el brot amb eficàcia. A Europa, en canvi, vam badar, i ja hem vist el que va passar després. Però ara tenim una altra oportunitat: estem entrant en una segona fase on, de nou, torna a ser essencial poder detectar amb rapidesa els positius, per tal de poder identificar els més que probables rebrots que apareixeran ara que estem relaxant les normes de confinament. Sabem que els contagis tornaran a augmentar, com ens ensenya el que està passant als països que van per davant nostre, però ara també sabem què cal fer per evitar que la corba es descontroli: molts tests, seguits de quarantenes iseguiment dels contactes dels afectats. Aconseguirem utilitzar millor els recursos que tenim per complir el protocol?

El pla de desconfinament gradual, asimètric i coordinat que va proposar el govern de Pedro Sánchez la setmana passada té força lògica perquè, sens dubte, cal aplicar la desescalada amb molta prudència i d’acord amb les realitats de cada territori. Té també alguns punts dèbils que caldrà vigilar. El principal és la monitorització, que no queda clar com es farà. Si volem anar avançant cap a una mica més de llibertat amb increments de dues setmanes,com sabrem que les mesures preses en un d’aquests estadisno estan empitjorant la situació? Comdescobrirem que en un lloc concret està començant un rebrot i hem de tornar amb celeritat a les fases més restrictives? L’única manera és, precisament, fent tests a gran escala.

Com que s’ha explicat mil cops, segurament no cal repetir que n’hi ha de dos tipus principals: els que detecten la presència del virus (els de PCR que hem comentat) i els que mesuren anticossos (els serològics). Idealment, ara s’haurien d’aplicar tots dos. Els primers ens dirien qui té una infecció activa i, per tant, és contagiós, i els segons servirien per fer-nos una idea de qui pot ser immune al virus. L’inconvenient dels tests serològics ràpids que ens arriben és que son força inexactes i no n’hi ha prou. Això complica el pla de crear un “carnet d’immunitat”, que sobre el paper seria una bona idea, malgrat els problemes ètics que arrossega (estaríem definint un grup de ciutadans premium, que tindrien més llibertats que la resta).Els tests de PCR no pateixen aquestes limitacions, per això si més no hauríem d’assegurar-nos que en fem tants com calguin.

El dimecres cap el tard, el meu amic penjava una foto al Facebook amb cara de cansat després del seu primer torn de dotze hores seguides al centre de diagnòstic. Ell i els altres voluntaris havien fet 11.000 PCR. Això son gairebé 150.000 tests a la setmana en un sol laboratori, i n’hi ha uns quants més al país. Així potser sí que es pot encarar aquesta etapa de la pandèmia amb optimisme.

[Publicat a El Periódico 4/5/20. Versió en castellà.]

dijous, 23 d’abril de 2020

Feliç Sant Jordi (malgrat tot)!

Avui celebrem un Sant Jordi estrany, parlant de llibres que no podem comprar i interaccionant amb autors que no podem veure. Just el contrari dels que se suposa que és aquesta diada. Però farem tot el possible per animar-lo una mica des de la distància i per ajudar les llibreries i les editorials a sobreviure aquesta travessa del desert (encarregueu llibres a la vostra botiga preferida!).

Per començar, em podreu trobar fent un instagram live avui (serà el primer cop que ho intento, a veure si me'n surto). Aquí teniu els horaris. Em trobareu al meu canal de M'agrada llegir (@magradallegir_) a les 11.30 i al del diari ARA (@diariara) a les 19.00



I si aneu al Sant Jordi des de casa que organitza Barcelona Cultura veureu tots els vídeos que hem estat penjant els autors, recomanant llibres de tota mena.

Us recordo que tinc tres novetats "al carrer" aquest Sant Jordi, disponibles en versió electrònica o de paper, trieu la que més us agradi!

La "oficial", el llibre nou que estava programat per la diada, és Viurem per sempre?, una reflexió en format de ficció sobre el futur i  com la ciència ens l'esrtà canviant. És el segon llibre que faig amb el Chris Willmott, company meu de la Universitat de Leicester, i com el primer, el focus el posem sobretot en la part ètica i social de la ciència. Hi trobareu algun dels temes que ja ens preocupaven en el primer llibre i moltes altres coses, però aqeust cop utilitzant dos personatges de ficció i un diàleg "socràtic" per discutir de temes d'actualitat. En podeu trobar una ressenya aquí.









La segona novetat no és una novetat pròpiament dita, perquè és la reedició d'un llibre que vaig escriure fa deu anys: Les grans epidèmies modernes. Ja us en vaig parlar fa uns dies. Si voleu estar més al cas dels microbis i el seu mon, aquest és el vostre llibre.














I finalment, també tinc un conte en un recull d'homenatge al gran Ray Bradbury en el centenari del seuu naixement. Es diu Paper cremat i hi intervenen un grapat d'autors interessants.

dimarts, 21 d’abril de 2020

Immunitat, immunitat i immunitat

El sud d’Europa està entrant en una nova fase de la pandèmia, com fa unes setmanes ho van fer els països d’Àsia que es van veure afectats primer pel Covid-19. Després del temor inicial per l’escalada sense control de les infeccions, hem passat a un alentiment de la corba de contagis que, malgrat que el final de la crisi encara és lluny, almenys ens permet encarar el futur immediat amb esperances. Això, s’ha de recordar, s’ha aconseguit sobretot gràcies al tallafoc que és el confinament. 

Deixem de banda per un moment les disquisicions sobre si hem de mantenir la prudència (l’argument científic) o accelerar la recuperació (l’argument econòmic), que s’han discutit fins a l’extenuació aquests dies, i mirem una mica més enllà. ¿Quina serà la clau per poder continuar progressant a partir d’ara? La resposta és la immunitat.

Repassem ràpidament el concepte per poder entendre la seva importància. Normalment, quan un microbi ens infecta per primera vegada fa que el cos generi una resposta que, entre altres estratègies, inclou la producció d’uns anticossos que serveixen per bloquejar i destruir l’invasor. Les cèl·lules del sistema de defensa mantenen un record de com produir aquests anticossos, i això fa que, si el microbi ens ataca una segona vegada, reaccionem amb força i ja no ens posem malalts. Llavors diem que hi som immunes. Una pandèmia acaba quan hi ha prou gent resistent (la famosa ‘immunitat de grup’), perquè el microorganisme no es pot propagar bé.

El problema del SARS-CoV-2 és que és un gran desconegut, i encara no sabem quin tipus d’immunitat genera. Els primers treballs científics publicats ràpidament sobre el tema indiquen que el cos fabrica una bona quantitat d’anticossos de bona qualitat, primer els de la resposta ràpida, del tipus IgM, i una mica més tard els anticossos més duradors, que reben el nom d’IgG. (Per cert, això és precisament el que mesuren els tests serològics, més ràpids però també menys fiables que els tests de PCR, que detecten directament la presència del virus).

D’altra banda, sembla que el virus és bastant estable, és a dir, no canvia (o muta) tan ràpid com perquè els anticossos deixin de detectar-lo. Això és el que fa, per exemple, la grip, per això d’un any a l’altre hi perdem la immunitat: el virus és massa diferent i així eludeix les defenses prèvies.

Fins aquí les bones notícies: si es confirmessin, voldria dir que, una vegada passada la malaltia, ja no seríem vulnerables durant mesos, o possiblement anys, i així aconseguiríem de manera més ràpida la preuada immunitat de grup. Però, hi insistim de nou, el SARS-CoV-2 és un virus nou i, per tant, amb moltes incògnites. S’han descrit casos de pacients que, una vegada recuperats, suposadament han tornat a infectar. Si això fos cert, significaria que la immunitat que es genera no és tan potent com crèiem, almenys en algunes persones, i el virus persistiria en la població durant més temps. De moment sembla que són casos aïllats i de difícil confirmació (potser les persones no van arribar a curar-se mai, potser el diagnòstic inicial no era correcte...), i per tant no és necessari que ens espantem, però sí que hem d’estar pendents a veure què passa.

Més motius de preocupació: el virus té especial predilecció per unir-se a les cèl·lules dels pulmons (per això dona una simptomatologia respiratòria), però no són les úniques dianes. Com el seu parent pròxim, el que causa la SARS, el virus del Covid-19 s’enganxa a una proteïna anomenada ACE-2 per accedir a l’interior de les cèl·lules humanes. A part dels pulmons, trobem ACE-2 en menys quantitat a molts altres òrgans, des dels intestins fins a les parets dels vasos sanguinis i el cervell. El virus podria infectar aquests altres teixits amb menys força i quedar-se dins ‘adormit’, esperant un moment per ressorgir (és el truc que utilitza el virus de la sida, per exemple). No hi ha proves concloents que sigui així, però tampoc es pot descartar del tot, de moment.

Ara, doncs, depenem de tres coses: immunitat, immunitat i immunitat. Primer, hem de confiar que la resposta que genera el virus sigui forta i duradora. Siguem optimistes. Segon, hem de fer tests serològics per saber qui ha passat ja la malaltia i hi és immune. És la millor manera de controlar possibles rebrots, ara que s’aniran relaxant progressivament les condicions del confinament, per evitar sobrecarregar els hospitals. I tercer, la immunitat de grup és el que ens dirà quan ha acabat la pandèmia. És un procés lent, però la vacuna ens permetrà arribar abans.

[Publicat a El Periódico, 18/04/20. Versió en castellà.]

dissabte, 18 d’abril de 2020

Les grans epidèmies modernes


Aquesta pandèmia que ho ha trasbaslat tot ha renovat també l'interès en el que es relaciona amb els virus i els microbis en general. Per això els meus editors van suggerir que reeditéssim Les grans epidèmies modernes, un llibre que vaig escriure fa deu anys sobre el tema. Vaig repassar el contingut i em vaig adonar que encara era vigent i que moltes de les preguntes que ens estem fent aquests dies sortien ja en la primera edició. Em va semblar, doncs, que podria tenir una certa utilitat tornar-lo a posar a l'abast dels lectors. Vaig afegir-hi un pròleg per parlar de la covid-19 i el llibre es va reeditar ràpidament, primer en ebook (curiosament, va arribar al número 1 de vendes en català a Amazon durant uns dies) i després en paper (fins demà mateix es pot comprar al quiosc amb el diari ARA, i també a les llibreries quan obrin, o ja si serveixen per correu). Si voleu saber més sobte el fascinant mon dels microbis i us el vau perdre el primer cop, ja ho sabeu: ja podeu llegir Les grans epidèmies modernes, en català (a La Campana) i en castellà (a Destino), i d'aquí no gaire també en anglès.




Un efecte secundari de publicar un llibre sobre un tema que interessa tant és que m'han demanat que comentés la situació actual a diversos mitjans (a sota en veureu uns quants a l'Hemeroteca). He tingut l'oportunitat de sortir a programes de televisió de diverses cadenes i he pogut discutir com s'està gestionant la pandèmia i què se sap del virus. Si llegiu o escolteu alguna de les entrevistes que m'han fet, veureu la meva opinió sobre aquests temes.



Hemeroteca:



La Vanguardia (La Contra)
La Vanguardia
Vilaweb
Núvol
Nació Digital
El Periódico
Ressenya a LaVeu
Booktrailer de la Biblioteca de Puigcerdà
El Temps
Diario de Mallorca
ARA
Empordà
Saber vivir
Diari de Girona
La razón
Público
Huffington post (i aquí i aquí)
ARA
ARA Andorra
20 minutos
Fiancee
Libertad digital
NIUS
El diario.es
Infosalus
El imparcial
La verdad
Expansión
El independiente
El independiente (2)
El independiente (3)
Deia
XL Semanal
Informativos Telecinco
El ideal
La República
Catalan News
Las Provincias
El médico interactivo
La República
Infolibre
El Cultural
Hipertextual
La República.cat
20 minutos
Nació digital
El Ágora
Agència RIA
Yorokobu
RTVE
La República
ARA
Muy interesante
65 y mas
National Geographic
65 y mas

El matí de Catalunya Ràdio
Versió RAC1
El suplement
La nit dels ignorants
Aquí Cuní
La biblioteca verda
Radio Euskadi
Radio Euskadi 2
Ràdio Amèrica BCN
La Cope
Ràdio 4 (minut 19)
Onca Cero
Onda Cero (Julia en la Onda)
Fórmula Salud
Catalunya nit
Radio Estadio (Onda Cero)
Cope Catalunya
Canal Sur
Ràdio Estel (i aquí)
Via lliure (RAC1)
Ràdio 4
Radio Popular
Catalunya migdia
Canal Sur
Poniendo las calles (Cope)
Emprendedores
El suplement
La linterna (Cope)
Herrera a Cope

FAQs (i aquí el resum)



Tot es mou


Tot es mou (2)


  BTV



BTV (Telenotícies)



BTV



BTV



BTV






BTV (2/7)







Espejo Público (A3)