dimarts, 18 de juliol de 2017

Tan complicats, tan senzills

Un dels moments claus de la nostra història va ser descobrir que tots els éssers vius estan fets de cèl·lules, que no som una sola entitat sense fronteres internes sinó un complex trencaclosques de peces molt diverses. Ho és clarament des del punt de vista mèdic, perquè ha permès entendre que un organisme deixa de funcionar correctament perquè ho fan algunes de les seves parts microscòpiques. Dit d’una altra manera, emmalaltim perquè les nostres cèl·lules emmalalteixen. Això ha resolt molts enigmes i ha obert la porta a l’era de la biomedicina, una nova manera d’entendre la salut que ens ha dut les teràpies dirigides, els tractaments moleculars o la medicina personalitzada. Són maneres diferents d’admetre que per curar un individu hem de solucionar els problemes de les unitats que el formen.

Reconèixer que som com un cúmul de cèl·lules també és un punt d’inflexió des del punt de vista filosòfic. Adonar-nos que el cos humà es pot fragmentar en milions de petits mòduls independents, que tenen un sentit vital per si sols, aïllats del tot, ens ha permès encarar la nostra existència d’una manera més humil. Grans disquisicions sobre el pensament i la consciència, que havien ocupat llargues hores als savis de tots els segles, van canviar radicalment quan vam saber que el que ens fa humans està definit per unes neurones perfectament sincronitzades i interconnectades, regides per les mateixes normes que qualsevol altre fragment de matèria. Ja no ens cal buscar explicacions sobrenaturals al que la bioquímica i la genètica poden justificar per si soles. L’estudi del saber sempre ha sigut un exercici d’antropocentrisme, perquè els humans ocupem el vèrtex de la piràmide intel·lectual d’aquest planeta, però la biologia té aquesta habilitat de posar-nos al lloc on ens pertoca: ens permet descriure d’una manera física totes aquestes habilitats que sempre ens han fer sentir com si fóssim els escollits.

Més d’una vegada he discutit amb un bon amic científic si hem de considerar l’ésser humà com la màxima fita de l’evolució. Tot depèn de quines definicions usem, és clar. Sens dubte, el fet de ser els únics éssers vius conscients de la nostra existència i la nostra mortalitat ens dóna un avantatge en moltes de les classificacions possibles. I també es pot argumentar que un ésser viu capaç de crear bellesa tan sols pel plaer que li ocasiona contemplar-la, llegir-la o escoltar-la juga a una lliga evolutiva diferent a tota la resta. Però si deixem de banda el nostre espectacular cervell i els beneficis que ens reporta, la resta és força comparable a tants d’altres prodigis que el temps i l’atzar han anat construint.

En aquest sentit, no som res especial. Hi ha molts organismes multicel·lulars que són preciosos exemples d’adaptació al seu entorn. I encara és més espectacular un element com un virus, perquè ni tan sols ens hem posat d’acord en si podem considerar si està viu o no, tan simple i tant exquisidament hàbil a l’hora de perpetuar el seu ADN per tot arreu. En comparació, la nostra carcassa és massa feble per subsistir en la majoria d’entorns del planeta sense ajuts artificials que en complementin les mancances. Els virus no tenen aquests problemes: ja eren aquí abans que apareguéssim nosaltres i continuaran sent-hi quan ens hàgim extingit.

A més, l’aparent complexitat de la natura és a vegades més simple del que sembla, i nosaltres podríem servir de model per a aquesta paradoxa. El nostre genoma, el llibre d’instruccions que ens fa tan poderosos, no és ni de bon tros el més llarg que coneixem. Té 3.200 milions de lletres, mentre que la flor Paris japonica en té 150.000 i el pi 22.180. Són organismes teòricament més simples que nosaltres, però amb molta més informació dins les cèl·lules. I encara és més sorprenent que una ameba, feta d’una sola cèl·lula, ens superi a tots, amb 670.000 milions. També trobem l’exemple contrari: fa poc es va veure que uns fongs pluricel·lulars funcionaven perfectament amb un genoma de la mida del d’un llevat, molt més petit del que els pertocaria. L’evolució n’havia eliminat el que era superflu.

Això fa que ens preguntem quin és el mínim necessari de dades per aconseguir generar un microbi, una planta o un humà. ¿Fins a on es pot reduir la informació que realment cal per definir la nostra complexitat? Segurament molt més del que li agradaria al nostre ego. Ens creiem que som especials perquè hem assolit un nivell superior de pensament, però, al cap i a la fi, construir un humà no requereix res de l’altre món.

[Publicat a El Periódico, 15/07/17. Versión en castellano.]

dimarts, 11 de juliol de 2017

12 anys


Una dotzena d'anys. És l'edat del bloGuejat. Sembla increïble que faci tant de temps que vaig començar a explicar coses a itnernet i que encara hi hagi gent que les llegeixi... Gràcies a tots els que veniu a saludar i a fer el tafaner. Els blogs estan oficialment morts però encara poden donar molta guerra. Espero que ens puguem veure durant els propers dotze mesos i l'estiu que ve tornar a celebrar un aniversari plegats.

dimarts, 4 de juliol de 2017

Una mica de ciència...

Encara que sigui estiu, no és excusa per deixar de banda la ciència, així que us passo l'habitual resum d'articles i ràdios d'aquestes últimes setmanes.

A l'ARA parlava de possibles (i sorprenents) usos mèdics de substàncies que actualment s'usen com drogues recratives (com la ketamina i l'èxtasi) i d'una nova tendència en els tractaments del càncer, al voltant de les teràpies personalitzades.

Mentrestant, a El Balcó de la SER vaig dedicar els meus cinc mintus setmanals de ciència a l'autisme i a buscar genomes en la pols.

Seguint amb la ràdio, a La nit dels ignorants (minut 48), ahir parlava deu minutets de Ramón y Cajal i el seu impacte en la ciència, i a partir d'aquí de ciències i lletres, el cervell, què fer amb les nostres vides i molt més.

Aquí podreu llegir una tentrvista que em van fer fa poc on també surten els mateixos temes, i unes quantes coses més. I més o menys relacionat amb tot això, a l'ARA em van entrevistar per un article sobre científics-escriptors (o escriptors científics), que si aneu seguint el blog ja sabeu que és un tema que m'agrada defensar.

I acabo amb el vídeo sencer de la meva participació les conferències organitzades per la Fundació Grífols sobre les implicacions morals de manipular l'ADN (el nostre, sobretot), resumides aquí. Si teniu tres quarts d'hora i voleu saber més sobre el CRISPR/Cas9 i les portes que està obrint, a la xerrada intento resumir l'estat de la qüestió i plantejar alguns dubtes ètics, entre ells la pregunta del títol de la sessió: hem de posar límits a l'edició genètica? 


dimecres, 28 de juny de 2017

Fent el guiri (3)

He estat una mica callat aquests dies perquè un viatge de feina m'ha enviat a Nigèria durant una setmana. Era el primer cop que estava a Àfrica i la vegada que m'he acostat més a l'equador. Curiosament, ha fet més calor a Anglaterra: una onada tropical els ha deixat xafats mentre jo em "refrescava" amb les pluges torrencials nigerianes. El viatge ha sigut interessant per molts motius, el científic/acadèmic entre ells, i tot i que de turisme n'he fet molt poc, també puc dir que he fet el guiri per la ciutat de Calabar, al sud del país, on era l'únic blanc que es veia pels carrers (a l'hotel me'n vaig trobar un parell més, però para de comptar). Us deixo amb algunes fotos de l'experiència, incloses unes fotos sobrevolant del desert del Sahara durant el viatge de tornada (compareu-ho amb el verd del paisatge nigerià).











dijous, 22 de juny de 2017

El cel blau fora de la capsa

Des de fora, la ciència pot semblar un bloc homogeni que aglutina tot el saber que anem adquirint sobre nosaltres i el nostre entorn. Potser va ser així als inicis però, avui dia, si ens hi acostem una mica, veurem que està feta d’un munt de petits compartiments terriblement especialitzats. La quantitat de dades que cal dominar per poder contribuir d’una manera significativa a un d’aquests camps és ingent i, a més, no para d’augmentar. Aquest és el motiu principal pel qual els científics hem acabat fent-nos experts només en una petita parcel·la, i massa sovint no sabem gaire bé què passa a les altres, ni tan sols a les que tenim més a la vora. 

Som conscients que això és un problema que dificulta el progrés. La prova és que els descobriments importants actualment els solen fer equips multidisciplinaris capaços d’integrar habilitats que provenen de camps diversos. Però no sempre és fàcil trobar la forma d’enderrocar els murs que nosaltres mateixos hem hagut de construir per poder processar millor el coneixement que estem acumulant.

La setmana passada em van convidar al simposi que l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya, l’IBEC, organitzava per celebrar el seu desè aniversari. L’IBEC és un centre de recerca que, tot i la seva curta vida, ha aconseguit aglutinar una massa crítica de talent, molt d’ell tan jove i visionari com la mateixa institució, que genera de forma consistent una producció competitiva a nivell internacional, en àrees tan innovadores com la nanomedicina. És un exemple a seguir i s’ha de felicitar els directors que ha tingut, primer Josep Anton Planell i ara Josep Samitier, per la bona tasca que han fet. 

Una de les conferències del simposi la va fer Thomas Skalak, director de la fundació que Paul Allen va muntar per promoure la recerca. Els nord-americans tenen avantatge en uns quants temes, no ens ha de fer vergonya admetre-ho. Un d’ells és la ciència, que està molt més integrada al teixit social que no pas al sud d’Europa. La prova és que les grans fortunes dels Estats Units, com el mateix Paul Allen o el seu company a Microsoft, Bill Gates, entenen que la manera més productiva de crear un impacte durable és invertir una bona quantitat de capital a recolzar la investigació. Una cosa semblant passa al Regne Unit, on hi ha una sèrie de charities (o ONG) que pràcticament dupliquen el pressupost estatal. 

En canvi, a Espanya, que pot estar orgullosa de ser el país natal de l’home més ric del món (actualment ocupa només el segon lloc de la llista), el suport privat al sector científic és més aviat minso. Hi ha alguna cosa en la cultura anglosaxona que els permet entendre la importància social i econòmica de la ciència, mentre que gran part del Mediterrani encara està còmodament instal·lat en el «que inventin ells». Potser a força d’insistir-hi acabarem trencant el cercle viciós i conscienciant una mica les noves generacions.Una altra cosa que fan bé els americans és mirar on són les fronteres i buscar la millor manera de creuar-les. Skalak explicava que una de les prioritats de la seva fundació és incentivar el blue sky research. La traducció literal seria la «recerca dels cels blaus», i significa donar suport a idees que poden semblar boges perquè surten de les línies de pensament ortodoxes i acceptades. També en diuen thinking outside de box, pensar fora de la capsa. Tot i que aquest enfocament moltes vegades no acaba donant cap fruit útil, un bon nombre dels grans avenços de la història s’han fet d’aquesta manera. És encomiable, doncs, que hi hagi persones que vulguin jugar-se-la amb inversions d’alt risc per cobrir l’espai on el diner públic no sol arribar.

Passar-me dos dies escoltant els físics, químics i enginyers de l’IBEC parlant de les noves eines que estan construint per a la biomedicina em va posar un munt d’idees fresques al cap i em va obligar a sortir una estona de la meva capsa per entendre com treballen altres disciplines científiques que persegueixen els mateixos objectius. És un exercici que tots hauríem de fer de tant en tant, sigui quina sigui la nostra feina. Fixar-se en el cel blau pot ser que no et porti enlloc, però a vegades et pot ajudar a descobrir un univers nou. Fins que no ho provis, no ho sabràs. Al cap i a la fi, la humanitat ha arribat fins on som ara precisament perquè no ens ha fet por llançar-nos de cap al desconegut. Ens cal més gent que vulgui seguir aquesta tradició i, sobretot, que uns quants privilegiats tinguin la intel·ligència de finançar l’aventura.

[Publicat a El Periódico, 17/6/17. Versión en castellano.]

diumenge, 11 de juny de 2017

Fent el guiri (2)

Un altre lloc que he visitat aquests darrers cops que he baixat a Barcelona ha sigut l'antic Hospital de Sant Pau. Curiosament, l'he tingut a prop durant molt temps i mai hi havia entrat. Per si no ho sabíeu, és una joia del modernisme que va ser restaurada fa uns anys, quan es va traslladar l'hospital a un edifici nou, més preparat per als requeriments d'un centre de salut modern. Ara l'antic complex d'edificis es pot visitar i s'hi poden fer reunions i actes. A part, a l'entrada, té un bar restaurant. És una visita que us recomano efusivament. Les quatre fotos que us penjo no fan justícia a tot el detall que hi ha a les sales i a la gran cura amb la què tot ha estat restaurat.








divendres, 2 de juny de 2017

Carles Capdevila


Fa cinc anys vaig començar a escriure a les planes de ciència de l'ARA, diari en el qual encara col·laboro. Vaig conèixer el Carles Capdevila una mica després, en una visita que vaig fer a la redacció. Quan el vaig veure em vaig presentar i li vaig fer la broma que "treballava per ell". El cert és que l'ARA ha crescut seguint sobretot la visió que el Carles tenia de què ha se ser un diari (amb l'ajut de tots els altres professionals excel·lents que hi estan implicats, naturalment), i d'una manera o altra tots els qui hi col·laborem seguim gustosament aquestes directrius.

Ara fa un parell d'anys vam passar un dia plegats passejant pel meu poble per un reportatge que estava fent pel diari. Asseguts davant del mar, menjant un peixet a la brasa al xiringuito de Cala Bona, em va explicar un munt d'anècdotes de la seva feina de director de diari, que comportava un poder amb el qual se sentia força incòmode. El periodisme que li agradava fer era d'una altra mena. Gaudir d'una conversa reposada un dia assolellat de primavera era molt més el seu estil (fins i tot va reconèixer sentir-se culpable per estar-s'ho passant tant bé treballant).

El Carles deixa un llegat important en molts àmbits de la comunicació i un munt de gent que el trobarà a faltar, com es pot veure fàcilment per tots els missatges que corren avui per les xarxes. No cal repassar els seus èxits, que són ben coneguts. Em quedo amb una cosa, potser menys recordada, que és el seu llibre Nova York a la catalana, fruit del parell d'anys que hi va passar treballant. La majoria d'exiliats catalans que vaig trobar a Nova York en tenien una còpia, comprada o regalada per un familiar benintencionat. Era una mica la nostra bíblia. Vam passar més d'un cap de setmana fent servir el llibre de guia, recorrent tots els punts de la ciutat on els catalans havíem deixat empremta. Em va fer il·lusió conèixer l'autor uns anys després i poder-li dir en persona que el seu llibre s'havia convertit en tot un clàssic de l'emigrant.

dijous, 1 de juny de 2017

Algunes coses sobre Doble Mortal

Ja sabeu que Doble mortal és l'última novel·la que he publicat (i segurament l'únic llibre meu nou d'aquest 2017, que serà més calmat que l'any passat), un thriller crossover escrit amb l'Elisenda Roca. Avui us volia penjar un parell de coses relacionades amb això:

-la crítica al blog de la Mixa.
-la crítica al blog de la Tumateixa, i la seva vídeo-recomanació.
-la recomanació al Time Out de Sant Jordi.

A veure si us animeu els qui encara no l'heu llegit...

dimarts, 30 de maig de 2017

La dosi de ciència

Comencem amb una mica de ràdio. Darrerament, al Balcó de la SER (cada dijous, cinc minutets cap a les 7.30) he parlat dels gens de la calvície, del running com malaltia contagiosa i d'òrgans en un xip per accelerar la recerca.

A l'ARA, el meu últim article parla de com s'estan usant cèl·lules reprogramades per tractar la ceguesa.

A més, faig un cameo a aquest article sobre l'ús que fem els científics de les xarxes socials per divulgar.

I acabo amb una recomanació que fan a El Punt Avui del meu llibre sobre Cajal, i la darrera crítica que ens han fet a la versió anglesa de Jugar a ser déus, que deixa molt bé el llibre. Tot un honor!

divendres, 26 de maig de 2017

Fent el guiri

Per Sant Jordi vam anar a veure la Sagrada Família com si fóssim guiris. Bé, una mica ho som, sobretot l'hereu. Es va quedar amb la boca oberta només entrar al temple i ja no la va tancar fins la sortida. Jo només hi havia anat abans un cop, feia trenta anys almenys, i vaig quedar igual d'impressionat. Un bon esquer per turistes, sens dubte, però impressionant de totes maneres. Us deixo amb les típiques fotos que hi fa tothom, però que trobo que són prou maques per ensenyar-les altre cop.









dimecres, 24 de maig de 2017

Demà, debats a l'Ateneu

Recordeu que demà dijous hi ha una sèrie de conferències i debats a l'Ateneu Barcelonès, organitzades per la Fundació Grífols. Si voleu sentir el que pensem els científics i participar en les discussions, encara esteu a temps a apuntar-vos-hi. Aquí teniu el programa:



ACTUALITZACIÓ: Aquí teni un comentari sobre les sessions.

dimarts, 23 de maig de 2017

Sang jove

Erzsébet Báthory, una comtessa hongaresa que va néixer a finals del segle XVI, ha passat a la història com
l’assassina en sèrie més prolífica de la qual es té constància. Tot i que no se sap amb exactitud el nombre de les seves víctimes, es calcula que podrien haver estat uns quants centenars, totes elles noies joves. Aquesta és la part que es creu que és certa; a partir d’aquí han nascut les llegendes. Una de les més difoses és que Báthory matava donzelles per poder-se banyar en la seva sang, perquè creia que això evitaria que envellís. Es diu que aquesta història, barrejada amb la figura d’un altre noble sanguinari de la zona, el romanès Vlad Tepes, és el que va inspirar Bram Stoker el seu personatge més cèlebre, Dràcula.

Quatre-cents anys després de la mort de la comtessa assassina, estem veient que potser no anava tan desencaminada. Una sèrie de descobriments recents indiquen que, a les primeres dècades de la vida, a la sang hi hauria un o més factors que podrien contribuir a mantenir els òrgans en bon estat, i que això podria tenir efectes rejovenidors en els teixits de les persones d’edat més avançada. L’experiment que va donar la primera pista és de fa poc més d’una dècada. Uns científics de la Universitat de Stanford van unir els sistemes circulatoris d’un ratolí vell i un de jove, de manera que les sangs barrejades fluïssin pels dos cossos. Aquesta és una tècnica clàssica, usada pels fisiòlegs des de fa temps, que es diu parabiosi. El que va demostrar aquesta vegada és que la sang del ratolí jove feia que els ossos del vell augmentessin de densitat, com si estiguessin anant enrere en el temps. Més tard es va veure que també millorava la capacitat de reparar ferides i que augmentava les connexions entre neurones al cervell.

Des de llavors s’ha estat buscant quin és el component rejovenidor que hi ha a la sang. Una hipòtesi assenyala la proteïna GDF11, que reactiva les cèl·lules mare, però no tothom hi està d’acord. El mes passat es va fer un nou experiment, aquest cop injectant plasma de cordó umbilical humà a ratolins vells. El resultat és que millorava significativament la memòria dels animals. En aquest cas, es creu que la proteïna responsable de l’efecte és l’anomenada TIMP2. Fa uns dies estava en un tribunal de tesi en la qual el candidat parlava de la implicació del sistema immunitari en l’envelliment. Les dades suggerien que, amb l’edat, els glòbuls blancs perden la capacitat de netejar els teixits, concretament d’eliminar les cèl·lules envellides que s’hi acumulen i entorpeixen el seu bon funcionament. Si això és correcte, no només les proteïnes de la sang jove podrien frenar el pas del temps, sinó també alguna de les cèl·lules que hi circulen.

Encara és més revolucionària la idea que van proposar a principis d’abril uns científics del Max Planck Institute. Van posar peixos vells, dels quals abans s’havia eliminat tots els bacteris que tenen al tub digestiu, en contacte amb excrements de peixos joves. Quan els vells van assimilar la flora intestinal que hi havia a les deixalles, van passar a ser més actius i a viure un 37% més. Aquest transplantament de microbiomes, per dir-ho tècnicament, demostra que la composició de bacteris de l’intestí té un efecte substancial sobre la longevitat, si més no en alguns animals. La raó és encara desconeguda i no se sap encara si en humans funcionarà de la mateixa manera.

Aquestes dades tenen un gran impacte potencial. Si es confirmen, voldria dir que podríem fer servir injeccions de plasma i pastilles d’excrements (o, encara més pràctic, un còctel de proteïnes, cèl·lules i bacteris) per frenar l’envelliment i la degeneració associada, per exemple en malalts d’Alzheimer. I si no funcionés res de tot això, hi ha altres opcions. En el meu laboratori, per exemple, investiguem com eliminar cèl·lules velles amb nanopartícules o si bloquejar una proteïna alenteix els símptomes de l’edat. Altres científics estan estudiant compostos diferents. Sigui com sigui, la primera píndola de la longevitat no està gaire lluny. És possible que els nostres fills ja se la puguin prendre. Això vol dir que hauríem de començar a discutir-ne les implicacions socials. ¿Què passarà si cada cop més gent arriba als cent anys? ¿Ho resistirà el planeta? ¿Quant haurem d’estendre l’edat de jubilació si seguim forts i actius durant més temps? ¿Com afectarà això el mercat laboral pels joves? La ciència avança molt ràpid i hem d’esforçar-nos a seguir el seu ritme per prevenir els efectes negatius que pot tenir.

[Publicat a El Periódico, 20/05/17. Versión en castellano.]

diumenge, 21 de maig de 2017

I terceres!


Us penjava l'altre dia la foto d'un parell de reimpressions i me n'acaben d'arribar dues més. La segona aventura del Biel i el Picapoc sembla que està agradant tant com la primera i, per altra banda, seguim fent passar una mica de por al jovent (i no tant jovent) amb Ullals, que ja va per la tercera edició (en tapa tova, la quarta en total). Aquest maig ha vingut carregat de sorpreses! 

divendres, 19 de maig de 2017

Segones


Que et reimprimeixin un llibre sempre fa il·lusió. Casualment han coincidit dues segones edicions en qüestió d'unes setmanes. Una és d'un llibre que ja es pot dir de llarg recorregut, per com aguanta el pas del temps, i l'altre una de les últimes novel·les (que, a més, aqeust Sant Jordi van recomanar al Time Out i al Biblionauta). Moltes gràcies a tots els que ho heu fet possible i esperem que als nous lectors també els agradin!

divendres, 12 de maig de 2017

Hem de posar límits a l'edició genètica?


D'aquí unes setmanes la Fundació Grífols orgnaitza una sèrie de conferències al voltant del tema de la manipulació genètica. Aquesta és una d'aquelles ocasions que sempre dic que s'han de crear per a què científics i societat discuteixin cap a on ens porta la ciència. Moltes gràcies, doncs a la Fundació per fer-ho possible.

Ara cal també que la gent s'impliqui, així que els qui esteu interessats en saber cap a on va la humanitat, no deixeu passar aquesta oportunitat. El simposi és gratuït, només cal que aneu al web per apuntar-vos-hi.


divendres, 28 d’abril de 2017

Més ciències i lletres

Continuem amb el tema de l'altre dia... Aquí teniu uns quants exemples més de ciències i lletres ben barrejades.

Primer, a La Vanguardia, unes recomanacions de llibres científics fetes per científics (jo entre ells), que complementen les que ja us havia comentat.

Després, una conversa a Punt de llibre, programa de ràdio de la SER, sobre científics lletraferits, en la qual intervenim en Jordi de Manuel i jo mateix, que recordeu que vam fer d'editors d'un llibre amb aquest títol. El mateix llibre va ser protagonista d'un club de lectura recentment, i aquí hi ha la crònica.

Va, i per acabar una mica de ciència pura i dura: les últimes col·laboracions a El Balcó de la SER. En una parlo d'un tema que preocupa a molta gent: la calvície i els gens que hi influeixen. I en l'altre d'un tema encara més preocupant:per què es desfan sols els llaços de les sabates quan correm?

dimecres, 26 d’abril de 2017

Un dia de ciències i lletres

[Mentre trobo temps per fer-vos l'habitual resum de Sant Jordi, us poso l'article sobre el tema que vaig publicar dissabte]

Com que demà és Sant Jordi, aquests dies m’han convidat a fer xerrades en escoles i instituts. En alguns m’han demanat que hi anés com a escriptor, i en altres com a científic, però en tots he mirat de defensar que la diferència entre lletres i ciències no porta enlloc. Són dues cares de la mateixa moneda, igual d’essencials a l’hora d’aprendre com funciona el món. És absurd que se’ns aïlli tan aviat d’una de les dues disciplines i cal que lluitem per corregir aquestes mancances que té el sistema educatiu. Ho he mencionat altres vegades, així que no m’estendré més sobre aquest tema. El que sí que faré és aprofitar per repassar uns quants exemples de científics que escriuen, persones que no s’han cregut això de la impermeabilitat entre lletres i ciències, i que han tret novetats interessants aquesta temporada. Que serveixi de passada com a suggeriment per als que encara no teniu clar quin llibre heu de regalar demà a la persona estimada o pels que busqueu alguna cosa més que els autors que coparan el top ten.

Siddhartha Mukherjee, autor d’un llibre sobre el càncer que es va convertir en un èxit, torna ara amb 'El gen, una història íntima', un volum exhaustiu que acosta el fabulós món de la genètica a tots els lectors. Mukherjee ha aconseguit crear una hàbil barreja d’autobiografia, divulgació i llibre històric, que funciona molt bé a l’hora de repassar alguns dels descobriments més importants del darrer segle. La genètica és el que defineix tots els éssers vius i, per tant, és essencial que entenguem com funciona. Aquest llibre és un curset accelerat que ens posa al dia d’una manera entretinguda i accessible.

Manel Esteller, un dels líders mundials de la investigació epigenètica, és un excel·lent divulgador que sap transmetre idees de forma clara i directa Però hi ha vida més enllà de la genètica, i això és el que ens explica Manel Esteller, un dels líders mundials en la recerca epigenètica, a 'No sóc el meu ADN. L’origen de les malalties i com prevenir-les'. Els lectors habituals d’aquesta secció ja saben que el doctor Esteller és un excel·lent divulgador que sap transmetre idees complexes de forma clara i directa. En el seu nou llibre fa servir casos reals per explicar-nos amb un llenguatge fàcil d’entendre com l’epigenètica influeix en la nostra salut i què podem fer per minimitzar el risc d’emmalaltir. Molt recomanable.

David Bueno, un altre científic divulgador reconegut, acaba de treure 'Neurociència per educadors', un assaig que conté «tot allò que sempre han volgut saber del crvell dels seus alumnes i mai ningú s’ha atrevit a explicar-los de manera entenedora i útil». Malgrat el títol, és un llibre útil no tan sols per als que es dediquen a l’ensenyament, sinó per a tothom que vulgui conèixer una mica millor com funciona el cervell humà, encara ara un dels misteris més grans que podem trobar en aquest planeta.

En països com la Gran Bretanya s'ha normalitzat la relació entre ciència i gran públic i un llibre de divulgació és habitual que sigui un 'best-seller' 'Pa ciència, la nostra' és el nom de guerra de Màrius Belles i Daniel Arbós, un duet de científics que fa divulgació amb molt d’humor. Podeu sentir-los a la ràdio, i també han tret un llibre amb el mateix nom, subtitulat Curiositats científiques del dia a dia. És especialment indicat per als qui creuen que la ciència és una cosa feixuga i avorrida. A part de provocar somriures, serveix per adonar-nos que, encara que vulguem ignorar-la, la ciència és a tot arreu.

Fa unes setmanes, abans de l’arribada massiva de novetats de Sant Jordi, a les llistes dels més venuts van treure el cap uns quants llibres científics, un fet força inusual. Entre ells hi ha via el del David Bueno, i també 'Cuántica' escrit per José Ignacio Latorre, professor de física teòrica de la Universitat de Barcelona. Que un assaig sobre un tema tan difícil com la física quàntica hagi tingut bona acceptació demostra dues coses importants. D’un costat, que hi ha interès per saber més coses sobre la ciència. I de l’altre, que tenim gent capaç d’explicar les idees més avançades de forma que qualsevol pugui captar-les sense tenir coneixements previs.

A certs països és habitual que, de tant en tant, un llibre de divulgació es converteixi en un best seller. Són llocs on s’ha normalitzat la relació entre la ciència i el gran públic. Al Regne Unit, per exemple, tenen figures mediàtiques com Brian Cox o David Attenborough, científics capaços d’oferir conferències multitudinàries, vendre centenars de milers de llibres o dominar el prime time televisiu amb els seus documentals. A casa nostra encara ens queda una mica per arribar a aquest punt, però si ens esforcéssim tots una mica estic segur que ho aconseguiríem. Per començar per què no regaleu demà una mica de ciència?

Publicat a El Periódico, 22/04/17 (Versió en castellà).

diumenge, 23 d’abril de 2017

Feliç Sant Jordi!


Que tingueu tots un bon Sant Jordi! I si esteu per Barcelona i voleu passar a saludar i a què us signi el Doble mortal (un gran llibre per regalar als adolescents aficionats al gènere negre... i que de pas us podeu llegir vosaltres) o el que sigui (L'Herba negra encara està viva! Apocalipsi vegetal pel nen i la nena!), recordeu que em podreu trobar aquí:

Horari
Lloc
Adreça
11:00 - 12:00h
FNAC TRIANGLE
Plaça Catalunya, 4
12:00 - 13:00h
ECI Macià
Av. Diagonal, 471
13:00 - 14:00h
FNAC ILLA
Av. Diagonal, 549
17:00 - 18:00h
Central Raval
Plaça Vicent Martorell
18:00 - 19:00h
CAMPUS
La Rambla, 135 (Font de Canaletes)

A més, també podreu trobar un conte meu al llibre solidari que ha publicat El Periódico, que destinarà els seus beneficis a la labor de l'oenagé Save the Children amb els refugiats del Mediterrani. El llibre el podeu aconseguir amb el diari i hi sortim 41 escriptors treballant per una bona causa, val la pena.


dissabte, 22 d’abril de 2017

Avui: signatures a Girona

Gironins! (i veïns) Si voleu que us signi algun llibre, avui estaré (ben acompanyat per l'Elisenda Roca) a aquestes llibreries:

AUTOR
TÍTOL
11 A 12
12 A 13
13 A 14





ELISENDA ROCA - SALVADOR MACIP
Doble mortal
ABACUS
EMPURIES
22

Passeu a saludar! 

dimecres, 19 d’abril de 2017

diàlegs, aquest vespre a Blanes

Em fa molta il·lusió convidar-vos avui a diàlegs, una lectura de texts de les meves novel·les que han organtizat la gent de lletra minúscula i el grup de tertre Ralek. Serà un experiment molt interessant, que no he fet mai abans, això de tenir una colla de lectors disposats a interpretar diàlegs que he escrit (i seleccionat). La idea és explorar una mica la relació home-dona a les meves tres novel·les en solitari més les tres últimes que he fet en col·laboració. I de regal, presentarem dues escenes inèdites que pertanyen a la novel·la que fa poc que he acabat. Si esteu per Blanes avui, passeu a saludar!


dimarts, 18 d’abril de 2017

Neix l'ACDIC


Avui es presenta oficialment en societat l'Associació Catalana per a la Divulgació Científica (ACDIC), de la qual sóc president, en un acte a l'IEC. Bé, més que president sóc un més dels que està treballant per fer arribar la ciència a la gent. Com científic i divulgador, és un honor i un plaer formar part d'aquest grup d'enamorats de la ciència que intentarem explicar el que ens agrada i sabem a tanta gent com ens vulgui escoltar. Ja us aniré informant de les activitats programades.

ACTUALITZACIÓ: Aquest és el vídeo que resumeix en un parell de minuts què vol fer l'associació.



I un petit recull de premsa:

ARA
ElPuntAvui
Vilaweb
El Periódico
La Vanguardia
Directe!cat

Entrevista amb Pa ciència, la nostra.


dissabte, 15 d’abril de 2017

Stan the man


Ha mort Stan Lee.

[ACTUALITZACIÓ: Sembla que NO ha mort Stan Lee. M'ha empassat el típic rumor d'internet, perquè semblava que venia d'una font fiable. I jo que sempre dic que s'ha de contrastar la informació... En tot cas, segueixo pensant el que deia a continuació, així que ho deixo i aprofito per fer una reverència a The Man i desitjar-li una llarga vida!]



L'imapcte que ha tingut aquest home en la cultura del segle XX i XXI és difícil de quantificar. La majoria dels herois de la Marvel han sortit del seu cap. Ara dominen el cinema, però dels dels 60 que han entrat a les nostres cases i s'han integrat en el nostre imaginari, d'una manera conscient o no. Els seus remakes de la mitologia clàssica han redefinit el concepte d'heroi modern. 

Per molts, un guionista de còmics és un artista de segona fila. Un gran error. Si Dylan mereixia un Nobel, a Stan Lee n'hi haurien d'haver donat un carro ple. 

divendres, 14 d’abril de 2017

Una mica de ciència pels qui esteu de vacances (o no)

Si teniu una estona perduda aquest cap de setmana llarg i voleu entretenir-vos amb una mica de ciència, us dóno unes quantes opcions, a triar d'entre les coses que he fet recentment.

A l'últim article per l'ARA, parlava de com el càncer i algunes malalties cardíaques podrien tenir un origen comú, malgrat ser tan diferents.

A El Balcó de la Cadena SER (recordeu, cada dijous a les 19.30), he parlat dels gens que determinen l'alçada de les persones i dels darrers avenços en biologia sintètica, allò de "crear vida al laboratori".

Finalment, ja està disponible el vídeo de la taula rodona que vam fer a finals de l'any passat amb la Núria Terribas, directora de la Fundació Grífols, i el periodista Lluís Reales, que ja us havia explicat aquí. Va ser una sessió molt interessant, val la pena que us mireu l'hora sencera si teniu temps, perquè van sortir temes que cada cop seran més importants i més presents en les nostres vides, com la manipulació genètica i els posthumans.

dijous, 13 d’abril de 2017

Lletres al camp

Aquest any m'han seleccionat per l'alineació del programa Lletres al camp, que es tracta d'enviar onze escriptors a un partit del Barça per ajudar a visibiltizar la literatura. En aquesta edició han reclutat autors que han estat premiats recentment en el camp juvenil i infantil, així que en Ricard Ruiz i jo representarem l'Herba negra. Aquest és l'onze titular complet:

Alejandro Palomas. Premi Protagonista ClijCat. Un fill, (categoria 15-16 anys)
Anna Manso. Premi Atrapallibres. Amics monstruosos, (categoria 9 anys)
Salvador Macip (coautor) Premi Ramon Muntaner 2016: Herba Negra.
Gisela Pou. Premi Crítica Serra d’Or Juvenil: La noia de la mitjanit.
Ricard Ruiz Garzón (coautor) Premi Ramon Muntaner 2016: Herba Negra.
Maite Carranza. Premi Vaixell de Vapor: La pel·lícula de la vida.
Joan Antoni Martín Piñol. Premi Joaquim Ruyra 2016: Sentinel.,
Halil Bárcena i Mariona Cabassa. Premi Crítica Serra d’Or Àlbum il·lustrat: Històries de Nasrudín.
Bel Olid i Mercè Canals. Premi Destino Apel·les Mestres: Viure amb la Hilda.
Jaume Cela. Premi Barcanova de literatura infantil. El meu pare és una pissarra.
Carles Cano. Premi Vicenç Silvestre. El desbaratat conte dels fèsols màgics

Esperem que guanyi el Barça! Ja us explicaré com ha anat.

divendres, 7 d’abril de 2017

S'acosta Sant Jordi...

Si voleu passar a saludar aquest Sant Jordi, em podreu trobar signant llibres i també en un acte a Blanes. Aquí teniu una mica d'informació i ja us en donaré més detalls quan s'acostin les dates.





dimarts, 28 de març de 2017

El verdader perill és la mentida

La internet figura a pràcticament totes les llistes de grans invents de la humanitat, juntament amb la roda, l’electricitat o els antibiòtics. Alguns fins i tot la consideren l’avenç més decisiu de la història per com està canviant radicalment les societats. No cal dir que té virtuts immenses, però també s’ha tenir present que part del seu gran impacte és degut a les coses negatives que arrossega. Una de les principals és que està redefinint la manera que tenim d’entendre i recordar els fets.

S’ha dit que internet s’està convertint en una nova forma de memòria, col·lectiva en lloc d’individual, i no necessàriament fidel als fets. Els usuaris compartim les nostres experiències, que es converteixen ràpidament en permanents i comunitàries gràcies a les xarxes socials. El problema és que no hi ha cap filtre que separi la realitat de la ficció. D’aquesta manera, la bona feina d’internet a l’hora de facilitar la difusió de dades es perd per culpa de la gran capacitat de generar desinformació que això comporta. 

Aquest és el gran perill del segle XXI. Qualsevol cim que hàgim conquerit es pot enrunar ràpidament sota el pes de falsedats magnificades. El tema de les vacunes és el millor exemple de com promoure la ignorància i obviar la realitat pot costar vides. Però sense haver d’anar a aquests extrems, hem vist darrerament un eurodiputat polonès que ens volia convèncer de la inferioritat biològica de les dones o una publicitat mòbil que pretenia negar l’existència de certes variants de la sexualitat humana. Aquestes campanyes discriminatòries usen dades falses per recobrir-se d’una pàtina de credibilitat que, un cop introduïdes a la memòria col·lectiva d’internet, són difícils d’eliminar. Cinc minuts consultant les fonts adequades desmuntarien totes les fal·làcies però, per desgràcia, una gran part de la població no sembla capacitada per fer aquest petit esforç.

Els científics estem acostumats a haver de demostrar tot el que diem. Escriure un article explicant els darrers descobriments que hem fet, la principal forma de comunicació científica, és un exercici d’humilitat que hauria d’ensenyar-se a les escoles. Cada frase que hi escrivim ha d’estar recolzada per alguna dada, ja sigui publicada per altres grups o obtinguda per nosaltres, i hem de posar referències concretes a treballs anteriors (no val recórrer al «diuen que...») o presentar nous resultats. Si alguna conclusió no està fonamentada en una dada prou sòlida, un tribunal d’experts ens demanarà que la canviem o l’esborrem. Només a la part final de l’article, la discussió, se’ns permet proposar hipòtesis que incloguin una mica d’especulació, però tot i això s’espera que la lògica i la contenció segueixin imperant. Malgrat que a la ciència també hi ha enganys, aquestes normes fan que estiguin més controlats i s’acabin descobrint.

A la vida real aquestes mesures de seguretat no existeixen. Abans de la internet, el mal que podien fer els mentiders estava limitat al seu entorn immediat. Ara el seu abast és global. La demostració que la falsedat està guanyant la partida és que el poble ha escollit un mentider compulsiu per ocupar la posició política de més poder al món. Trump ens recorda constantment que la desinformació du a la victòria, un incentiu que pot abocar-nos a l’obscurantisme més absolut.

Ens costa acceptar que el món hi sortiria guanyant si adaptéssim els principis bàsics de la ciència a la nostra activitat social. Alguns curts de vista això ho interpreten com un signe de prepotència o de voler convertir la ciència en una nova religió. És molt més senzill: simplement es tractaria de regir-nos pel sentit comú i seguir un mètode que al llarg dels segles s’ha comprovat que funciona perfectament. La prova són tots els coneixements que ens ha proporcionat la ciència, fins i tot els que, si no s’usen amb cura, podrien acabar amb la civilització, com l’energia atòmica o la mateixa internet.

Instal·lar aquests principis durant l’educació primària potser reduiria la credulitat humana a uns nivells menys perillosos que els que estem veient actualment i frenaria l’auge de personatges tòxics com Trump i altres populistes que basen la seva capacitat d’atracció en fets alternatius, post-veritats o, com s’han anomenat tota la vida, mentides. Que ara disposin d’un poderós altaveu per amplificar les seves falòrnies requereix que contraataquem amb armes iguals de poderoses, i res ens pot proporcionar una protecció millor que abraçar el raonament científic en tots els àmbits de les nostres vides.

[Publicat a El Periódico, 25/3/17. Versió en castellà.]

dissabte, 25 de març de 2017

Petit recull mediàtic

Quatre cosetes que han anat apareixent aquests dies, per a qui li pugui interessar.

Comencem per l'últim llibre: una crítica de Doble mortal al Llibres i punt!, que entre altres coses diu que "és molt fàcil de llegir i et deixes portar per una trama sense complicacions i atractiva". També el ressenyaven a El Punt Avui, on destaquen "una trama amb bon ritme" i "la tensió sexual entre els protagonistes". I podeu llegir una entrevista que li feien a l'Elisenda Roca al Barcelona Literària per parlar del llibre. Per acabar, també ens van entrevistar a RNE. ho podeu escoltar aquí.

Mentrestant, Herba negra ha rebut una bona crítica d'El Biblionauta, on es diu que "es tracta d’una novel·la molt ben escrita, entretinguda en el desenvolupament, actual en el plantejament i que es llegeix en un obrir i tancar d’ulls." També sortíem mencionats en un article sobre ecofuturisme i... fracking.

I us deixo amb una crítica a la versió anglesa de Jugar a ser déus, apareguda al Times Higher Education, que és una revista molt prestigiosa en el camp de l'educació, i diuen que "This is an excellent introduction to the ethical minefield into which modern science has led us", cosa que ens fa molt contents.

Seguirem informant. Mentrestant, que passeu un bon cap de setmana.

dissabte, 18 de març de 2017

Johnny B. Goode


En record de Chuck Berry, mort avui als 90 anys, una cançó que va canviar el món del rock i que he tocat un munt de vegades amb els meus grups.

I aquí la versió-homenatge, que és com la vaig descobrir (jo i molts de la meva generació), en una escena antològica del cinema dels 80:



Recordem, per acabar, que gràcies a Carl Sagan, aquesta cançó la coneixeran fins i tot els alienígenes:


divendres, 10 de març de 2017

Ressenya: La memòria de l'arbre

Estan sortint llibres molt interessants per aquest Sant Jordi, però ja tinc clar que una de les meves apostes (per recomanar i regalar) serà La memòria de l'arbre, de Tina Vallès. A la Tina la vaig descobrir primer com a contista i des seguida vaig veure que tenia una habilitat especial per retratar els trossos de vida que s'anava trobant (com va quedar demostrat quan una mica més endavant va guanyar el premi Mercè Rodoreda). Però on em va impressionar de debò vas ser amb la seva primera novel·la, Maic, que us vaig recomanar fervorosament fa uns anys. Per això esperava atentament que n'escrivís una altra. I, finalment, ja la tenim aquí.

La memòria de l'arbre és una altra perla. La Tina no s'ha allunyat gaire del format de Maic, la història breu d'un drama explicat des del punt de vista d'un nen, i trobo que ha estat un encert. Primera perquè representa un gran esforç tècnic construir aquesta veu narrativa i que resulti creïble, per tant valia la pena aprofitar les eines que ja havia desenvolupat amb la primera novel·la. I segona perquè el resultat supera les expectatives, és un pas més endavant sense deixar de ser original i sorprenent. Té la dosi exacta de tendresa, drama i poesia per a què la barreja surti rodona. Si més no, a mi m'ha funcionat.

La història de l'impacte que la malaltia de l'avi té en un nen i la seva família està portada amb elegància, sense caure en sentimentalismes. L'estructura en capítols curts li dóna un ritme molt àgork que m'han recordat a les novel·les del Richard Brautigan. M'alegro que aquesta vegada la novel·la hagi guanyat un premi amb ressò i es publiqui en una col·lecció per adults, perquè segur que així rebrà l'atenció que es mereix. Molt recomanable.