divendres, 24 de gener de 2020

Una mica de ciència...

Primer recull científic de l'any, va. Comencem per una mica de ràdio.

Als cinc minuts de ciència setmanal d'El Balcó de la Cadena SER (cada divendres a tres quarts de vuit) hem parlat de criosuspensió, els patrons universals de la música, les neurones del mal de panxa i la relació entre càncer i fongs.

Mentrestant, a l'ARA he parlat de la primera vacuna contra l'Ebola, d'una teràpia gènica contra una anèmia i de com el xarampió ens pot fer tornar vulnerables a altres infeccions.

Altres coses. Si llegiu en portuguès, aquí em citen per parlar de la immortalitat, a partir de la xerrada que vaig fer fa unes setmanes a Cascais. Seguint amb els viatges, abans de Nadal vaig aprofitar per passar per Benicarló a fer una xerrada a l'institut sobre ciència i literatura (aquí en podeu llegir una crònica), dins del programa Lletres a les aules que organitza la ILC (i que en els últims anys m'ha portat per tot el país). I quan estava a Mèxic (d'aquesta excursió encara no n'he penjat les fotos, i n'hi ha algunes d'interessants...) també vaig fer conferències, em van entrevistar al canal 22 per parlar d'envelliment (hi havia un vídeo també, però no l'he trobat) i a Milenio van parlar d'un dels llibres que presentava a la Fira de Guadalajara.

I això que penjo ara no té res a veure però m'ho vaig trobar l'altre dia. A l'estiu recordareu que vaig fer de pregoner de la Festa Major del meu poble. Abans vaig fer una sessió a la biblioteca, i em van entrevistar a ple sol (tota una prova de resistència). Aquí la prova (minut 2.36):


dijous, 16 de gener de 2020

L'art, perquè sí

L’art no serveix per a res. En canvi, és imprescindible. Com la religió, l’art ha aparegut de manera independent en totes les societats. No és cap coincidència: els humans sentim la urgència de produir-ne i consumir-ne en el format que sigui. Per tant, deu tenir un impacte en la nostra evolució com a espècie, o no hauria sobreviscut tants mil·lennis.

Fa poc es va presentar un estudi a la revista Nature que descrivia la peça d’art més antiga que es coneix, descoberta a Indonèsia: una pintura rupestre que representa els típics caçadors atacant un búfal. El més sorprenent és que té al voltant de 44.000 anys. Els equivalents europeus, que fins ara ostentaven el rècord d’antiguitat, son de fa “només” uns 20.000 anys. O sigui que els humans hem tingut art a les nostres vides pràcticament des que existim. Per posar-ho en perspectiva, quan el pintor indonesi agafava els pinzells estàvem en ple paleolític, en el moment que es considera que apareix l’Homo sapiens modern, el que és capaç de planificar actes complexos (com la cacera col·lectiva d’animals perillosos) i dedicar-se al pensament abstracte. Sembla que una de les primeres coses que vam fer quan vam ser prou intel·ligents va ser decorar-nos les coves. La necessitat d’art, doncs, deuria ser imperiosa.

Hi ha hipòtesis que plantegen que les religions son essencials per a què les societats creixin més enllà d’una mida determinada. Mentre que els grups petits poden funcionar sense el concepte d’un ésser totpoderós capaç de castigar els transgressors, quan comencem a parlar d’imperis ens cal aquesta pega social per evitar que s’enrunin. A l’art és més difícil buscar-li un propòsit. Té un component d’entreteniment, però si fos un simple passatemps no hi hagués hagut cap motiu prou poderós per fer que arribés fins als nostres dies. També serveix com la forma més simple de comunicació, ja que no cal crear codis rebuscats per entendre’l. Però si aquesta fos la seva única rellevància, l’adveniment del llenguatge l’hagués arraconat.

Hi ha una teoria, exposada pel filòsof americà Denis Dutton, que diu que l’art podria ser un accident provocat pel fet de tenir un cervell massa poderós. Un cop hem cobert les necessitats biològiques bàsiques (sobreviure, alimentar-nos, reproduir-nos), encara ens sobra un munt de capacitat mental i no sabem què fer-ne. L’art seria conseqüència de l’avorriment. Seguint amb aquestes teories, es podria haver mantingut perquè proporcionaria un avantatge reproductiu. O sigui, els artistes (homes) triomfaven més perquè a les dones els atrauen aquestes coses. Això no explica, és clar, que als homes també ens atraguin, ni que les dones, un cop alliberades dels jous socials que limitaven les seves activitats, hagin creat amb igual dedicació i habilitat que nosaltres.

L’art és sovint un negoci (fenomenal, en alguns casos), però aquesta tampoc ha de ser-ne la raó d’existir. Si la motivació principal dels artistes fos només fer-se rics i famosos, ja fa temps que ho hauríem deixat córrer, perquè la proporció que ho aconsegueix és infinitesimal. És més fàcil que et toqui la loteria. Generar art no t’assegura que podràs posar un plat a taula i, per tant, com a tria professional és poc lògica. Malgrat tot, com que l’impuls de produir i consumir art segueix existint, hi continua havent-hi artistes. Això vol dir que, molt sovint, el que cal és subvencionar els creadors d’alguna manera per a què puguin complir la seva funció social sense morir en l’intent.
I aquí és on volia arribar, perdoneu que hagi fet una marrada fins la prehistòria per presentar el cas: un país evolucionat no es pot permetre descuidar la cultura. No té un rendiment tan clar i immediat com la sanitat o l’educació, però és igual de vital per a la salut de la nostra societat. La solució més ràpida per a quadrar uns pressupostos sempre difícils és aplicar el “que inventen ellos” unamunià (ell ho usava per la ciència) i deixar que siguin els altres que s’hi gastin els diners mentre nosaltres n’aprofitem els resultats. Com a estratègia d’estat, és força trista. 

Per això la setmana passada es va donar a conèixer la plataforma Actua Cultura, que representa gran part dels professionals del ram i demana que s’augmentin els fons que es destinen al sector (d’un miserable 0,67% a un més decent 2%, la mitjana dels països de la UE). Em sembla una demanda justa perquè, al cap i a la fi, som humans i tenim la responsabilitat de contribuir al progrés de l’espècie. Crear art perquè sí és una de les millors maneres de fer-ho.

[Publicat a El Periódico, 13/01/20.Versió en castellà]

diumenge, 12 de gener de 2020

La Lletra d'Or per Enric Casasses

Aquest divendres es va lliurar en un dinar el Premi Lletra d'Or a Enric Casasses per el poemari El nus la flor. Des del 2013 soc jurat d'aquest premi tan especial a obra publicada. A casa nosrtra els premis sempre desperten sospites, però us puc assegurar que en aquest no hi intervé cap mena de pressions, només els gustos de les nou persones que decidim, que intentem premiar el llibre que ens ha agradat més sense cap més consideració externa. 

Dit això, dels set anys que fa que estic al jurat, l'atzar ha fet que premiéssim sis poetes i sis homes. O sigui només un ha sigut dona i només un no era un poeta. Aquest any, al sopar de deliberació vaig començar dient que hauríem de fer un esforç per no tornar a premiar un home i un poeta, per una qüestió de paritat i equilibri. I, acte seguit, vaig donar el meu vot al Casasses que, per mi, era de llarg el millor dels finalistes. Ens vam posar d'acord molt ràpid, perquè tothom pensava el mateix. 

Doncs això: un jurat de nou persones molt diverses, on hi ha quatre dones (l'any passat van perdre la majoria, portaven temps sent més) i només uns quants poetes, quan fa servir criteris purament de qualitat, a vegades acaba donant premis més homogenis del que voldria. Però les coses son així. No puc parlar per les altres 58 edicions (on el predomini masculí és escandalós), però a les set darreres hem intentat ser el més justos possible. Si llegiu El nus la flor estareu d'acord amb la nostra tria. És un llibre espectacular que sabrà apreciar fins i tot el qui no llegeix poesia habitualment. 

dimarts, 31 de desembre de 2019

Balanç del 2019

Solia fer un balanç de l'any, com molts altres blogs, però és una tradició que darrerament mantinc només a mitges. Sigui com sigui, he pensat que podia acabar la dècada dels "10s" amb una mica de resum. Som-hi.

Aquest ha sigut l'any amb menys entrades al blog, dues menys que l'anterior, que va ser el primer any post "crisi". Crisi blogaire, s'entén, que cada cop és més profunda (amb el número d'entrades també ha baixat progressivament el de gent que es passa per aquí). A mi també em resulta més fàcil llegir i escriure tuits que entrades al blog, o sigui que no puc dir res... Però com asseguro cada any, no tinc cap intenció de tancar el bloGuejat, ni que sigui només per tossuderia històrica, així que continuaré penjant coses pels quatre que encara us les mireu.

Pel que fa al tema científic, aquest ha sigut l'any més productiu del meu laboratori des que el vaig engegar el 2008, amb vuit articles publicats a revistes especialitzades, amb experiments tant interessants (per mi, almenys!) com nanopartícules per matar cèl·lules velles o un nou fàrmac per retardar l'envelliment cerebral. M'ho passo genial amb aquestes coses...

Literàriament, ha sigut un (altre) any molt productiu, amb tres llibres nous (una novel·la per adults, un crossover i un infantil) i cinc traduccions. Això reflecteix que, després d'unes quantes novel·les col·laboratives, em venia de gust escriure'n tot sol, i d'aquí van sortir els dos volums de Fills de la setena onada i la primera del cicle de l'emigrant (ja treballo en la segona). Estic especialment content d'aquesta collita, perquè trobo que a Tots els símbols de la por he aconseguit per fi sintetizar tot el que m'agrada dels crossovers (o de les pel·lis de crispetes, que en seria l'equivalent audiovisual immediat), després d'haver escrit quatre llibres d'aquest gènere amb altres co-autors. I, de la mateixa manera, Els finals no arriben mai de sobte és la novel·la adulta de la qual estic més satisfet, un canvi de registre respecte al primer cicle que no sabia com funcionaria però que al final crec reflecteix acuradament tot el que volia dir. Hi ha hagut bons comentaris de lectors per totes dues novel·les, però no tinc ni idea de quina mena d'impacte han tingut (ho sabré quan vegi les xifres de vendes la primavera que ve). Malgrat que tot autor el que vol és que els seus llibres arribin al màxim de lectors, la veritat és que el que més em satisfà d'aquest 2019 és haver aconseguit superar aquests dos reptes amb dues novel·les que puc defensar amb el cap ben alt. Com a escriptor, aquesta és una de les recompenses més importants.

I ara toca comentar una mica el pla literari de l'any que ve, com faig habitualment en aquests resums. Aquí ve el preview. Porto un parell d'anys escrivint compulsivament (més del normal, vull dir, que ja soc un escriptor força compulsiu!). No he parat ni un dia, escrivint a avions, aeroports, trens, cotxes... he escrit cada minut que he pogut perquè tenia necessitat de treure una sèrie de coses. Això vol dir que en aquests moments hi ha uns quants llibres enllestits (o gairebé) fent cua, alguns ja amb data d'arribar a llibreries, altres encara rondant per les taules dels editors. Els propers anys, doncs, poden també carregats de publicacions, si tots aquests projectes arriben a bon port. N'hi haurà per a tots els gustos: dues novel·les en parella (un crossover i una adulta, molt diferents l'una de l'altra), un recull de contes (per primer cop en 13 anys!), dos infantils i un de divulgació, a part d'altres cosetes disperses. Ja anirem informant a mida que es vagin concretant.

El pla pel 2020 és prendre-m'ho amb una mica més de calma. Necessito fer una petita pausa (relativa, perquè parar d'escrirue no puc!), per això m'he posat a treballar en un llibre reflexiu, que em xuclarà força energia i requerirà més temps de pensar que d'escriure. Això coincidirà amb una sèrie de nous projectes científics intensos que reclamaran més dedicació, que encaixaran bé amb aquest ralentiment literari que estic planificant.

I això és tot el que em quedava per dir aquest any. Espero que l'acabeu bé i estreneu el 2020 amb bon peu. Que ens porti salut i felicitat a tots! 

dimecres, 25 de desembre de 2019

Bon Nadal!



Que passeu tots un bon Nadal envoltats de la gent que estimeu, i recordeu que vivim en un mon on donen premis Nobel a gent que és capaç de fer videos com aquest. No tot està perdut.

dimecres, 18 de desembre de 2019

49


Se m'acaba la dècada...

(I, a més, avui celebro també l'aniversari de la meva closca: 20 anys justos des del dia que em vaig afaitar el cap per primer cop!)

dimarts, 17 de desembre de 2019

La pressió biològica de lligar amb iguals

Llegia l’altre dia que les discoteques estan desapareixent. La crisi econòmica ha castigat una forma de socialitzar clàssica que tenia les arrels en aquells clubs de la Nova York dels setanta on es reunia la beautiful people per drogar-se, ballar i lligar fins a altes hores de la matinada. A la majoria de discos modernes s’hi continua fent les mateixes coses, però la seva funció principal sempre ha sigut facilitar que homes i dones (principalment joves i solters) entrin en contacte, en tot el rang d’accepcions del terme. Per això l’estocada de mort a les discoteques l’ha donat la internet, que ha optimitzat el procés de trobar parella, temporal o estable, d’una manera que pocs haguessin sospitat a principis de segle. Ara pots conèixer gent amb més rapidesa i varietat (i amb menys soroll i suor) gràcies a només uns quants swipes a la pantalla del telèfon. No és estrany, doncs, que les noves generacions, més acostumades a interaccionar virtualment que no pas cara a cara, estiguin abocant a la ruïna el model d’oci nocturn dels seus pares.

Els algoritmes que usen les apps t’ajuden a trobar parella fent servir uns criteris que l’usuari defineix, relacionats amb els interessos personals, i la cirereta del pastís la posen les imatges més o menys trucades que oferim com a carta de presentació. Tot plegat, li dona un caire “científic” a un procés que semblava més aviat basat en la intuïció, i per això alguns creuen que hauria de ser molt més efectiu.

Però l’aparellament humà té un gran component biològic, a part del cultural, encara que la faramalla de les societats modernes tendeixi a ocultar-nos-ho. Com tots els animals, estem programats genèticament a buscar l’individu que garanteixi una major supervivència als nostres futurs descendents, i això se sol fer fixant-nos en una sèrie d’atributs externs, poc importants en si mateixos, però que es corresponen a factors clau com la fertilitat, la salut o la força. Certament, aquests son temes que tenen poca rellevància per nosaltres avui en dia, quan reproduir-se no és l’objectiu primordial d’aparellar-se, almenys d’entrada, però els circuits que ens hi empenyen segueixen existint en el nostre ADN. Això vol dir que, sense que ens n’adonem, hi ha una sèrie d’impulsos que conspiren per fer que la tria de company no sigui tan lliure com ens pensem.

En un article aparegut fa unes setmanes a Nature Communications, uns científics britànics expliquen que han estudiat les dades genètiques que hi ha als bancs del seu país i han descobert una variant en una regió de l’ADN (on es troba un gen anomenat ADH1B) que s’associa amb el fet que les persones beguin més alcohol i, a més, se sentin atretes per grans bevedors com ells. És a dir, els qui tenen aquesta variant, tenen més probabilitats d’acabar amb algú que també la tingui. Això indica que la passió per l’alcohol estaria relacionada amb la parella que es tria inconscientment, i no seria només una qüestió social ni de convergència (que un s’acabi semblant a l’altre després d’haver-hi conviscut un temps), sinó eminentment genètica.

Aquest fenomen, que també es veu en altres animals, es coneix amb el nom d’aparellament selectiu, i s’ha observat que es pot basar en diversos paràmetres, que defineixen característiques tan diferents com l’alçada o la intel·ligència. L’aparellament selectiu en humans pot tenir moltes causes. La més òbvia, és una qüestió d’oportunitats: ens acabem ajuntant amb la gent que tenim més a prop, que probablement tindran un estatus socioeconòmic, ètnic i religiós semblant al nostre i, per tant, coincidiran amb nosaltres en molts d’aquests aspectes. Això, que a vegades s’anomena homogàmia, sí que té una base cultual. Però tal com demostra l’exemple que descrivíem abans, una part important de la selecció ve marcada pels gens, que ens impulsarien a reproduir-nos amb individus amb un fenotip proper.

Quina utilitat té l’aparellament selectiu, sigui de base genètica o social? Es creu que podria haver evolucionat per afavorir característiques que facilitin la propagació de l’espècie. Per exemple, si un mascle agressiu s’aparella amb una femella agressiva, és més probable que les cries els surtin igual, cosa que podria ajudar-les a sobreviure. Però també té moltes conseqüències no desitjades, com perpetuar trets negatius (el mateix cas de l’alcoholisme) i, sobretot, les divisions socials. Per portar la contrària a la Natura, estaria bé que el proper cop que obrim el Tinder, féssim likes només a persones amb qui no tenim res en comú.

[Publicat a El Periódico, 16/12/19. Versión en castellano.]

divendres, 6 de desembre de 2019

Donant voltes...

Ja us he explicat altres cops que la vida de científic té la gràcia de portar-te a molts racons del mon. La setmana passada, per exemple, estava a Cascais, en una trobada per discutir el problema de l'envelliment de la població i quin paper hi han de jugar les ciutats. Van ser una sèrie de conferències d'àmbits molt diferents que em van permetre ampliar el punt de vista sobre un dels meus temes de recerca, i començar a planificar futurs projectes de recerca. I conèixer algun membre de la casa reial espanyola, ves per on. I també em van permetre gaudir de l'escenari fantàstic de la costa portuguesa, com veureu al petit reportatge fotogràfic d'avui.

Ara mateix estic a Guadalajara, Mèxic, fent funció doble de científic i escriptor, a veure si us en puc parlar en una altra entrada...





















dilluns, 2 de desembre de 2019

Guanyar l'Ictineu

La setmana passada vaig tenir l'honor de guanyar el premi Ictineu al millor conte en català per Plàstic, un homenatge a Pedrolo que va aparèixer a la revista Catarsi número 22 l'any passat. És el segon Ictineu que guanyo (l'altre va ser per la novel·la El joc de déu) i aquesta vegada tampoc vaig poder passar-lo a recollir (perquè estava en un congrés a l'altra banda de la península, de fet). Vaig haver de demanar al meu company i co-autor Ricard Ruíz Garzón que em susbstituís (per això surt ell a les fotos i jo no), i el discurs d'agraïment va ser via vídeo, com veieu a la foto de sota.

L'Ictineu és un premi que m'estimo especialment perquè els guanyadors s'escullen per votació popular, per tant no hi ha trampes, ni pressions, ni jugades polítiques: el que ha agradat més als lectors experts s'emporta l'estatueta i ja està. A més, és fruit d'una feinada immensa que fa la sccff i la gent de les ter-cat, uns autèntics activistes que no escatimen esforços per manenir viva la ciència-ficció catalana. Agraeixo molt, doncs, que votessiu el meu conte els qui vau considerar que es mereixia el premi. I res, ara em toca intentar guanyar-ne un altre per veure si aquest cop puc ser jo qui el reculli! Au, a treballar!

divendres, 29 de novembre de 2019

Una mica de ciència per celebrar el black friday

Posats a importar tradicions anglosaxones, n'hi ha d'altres millors que el consumisme esbojarrat del Black Friday (el mateix Thanksgiving, per exemple, que és un Nadal avançat), però bé, és el que tenim. Aprofito, doncs, per vendre-us una mica de ciència a preus rebaixats. Que me la treuen de les mans, escolti!

A l'ARA he parlat d'híbrids entre animals i humans, de com l'ARN va ser el principi de la vida al planeta, i de com s'ha aconseguit endarrerir el rellotge de l'envelliment.

I a la secció de cinc minuts de ciència a El Balcó de la SER he parlat dels problemes que tenen algunes dones esquerranes amb l'olfacte, com els bacteris ens controlen el cervell, el sexe de les abelles, i com les xarxes poden manipular els vots (minut 48:45).

No us podeu queixar, que n'hi ha per tots els gustos...

dijous, 21 de novembre de 2019

La gran equilibradora

Un dels invents més fascinants de la humanitat és el concepte d’igualtat, entès com la culminació d’una ideologia teoritzada ja en temps dels grecs antics, filtrada pels canvis iniciats a la Revolució francesa i desenvolupada a fons pel socialisme. És un desafiament descarat a la naturalesa: perverteix el sistema piramidal propi dels primats, amb els seus mascles alfa acaparant poder i la resta repartint-se les escorrialles, proposant una equiparació de drets i oportunitats que va en contra de les lleis biològiques de la nostra branca de l’evolució.

Perquè encara que ens agradi pensar el contrari, les desigualtats no van aparèixer quan les societats s’engrandiren i modernitzaren, sinó que ens venien donades com a part del llegat biològic dels nostres ancestres i, si de cas, les hem anat suavitzant a mida que ens civilitzàvem. Fins i tot abans d’haver inventat l’escriptura ja se’ns havia acudit el tema de les castes, perquè s’han trobat rastres d’aquesta jerarquització als inicis de l’edat de bronze. En un article recent de la revista Science, una anàlisi genètica de les restes d’uns humans que van viure fa quatre mil anys al sud de Baviera demostra que, dins d’una mateixa llar, hi vivien individus de diferents estatus. Mentre que els presumptes amos de la masia i els seus descendents eren enterrats amb ornaments luxosos i joies, com corresponia a les classes altes de l’època, al seu costat hi han trobat els que possiblement eren els seus esclaus o servents, amb qui no tenien cap lligam biològic. A més, algunes dones riques provenien d’altres zones, com indiquen certs marcadors genètics, el que suggereix que quan es casaven havien de deixar el seu entorn i passaven a dependre del marit.

Aquests estudis suggereixen que l’estratificació dels humans ja es feia per motius sanguinis (i en detriment de les dones) quan vivíem encara en petits grups, molt abans que apareguessin les estructures socials complexes pròpies dels entorns urbans. El costum de considerar que uns son millors que altres pel simple fet d’haver jagut en aquest o aquell bressol encara es manté a arreu del mon, tot i que més diluït i no tan evident. Malgrat que podem trobar vestigis arcaïtzants de les variants més extremes d’aquests hàbits, en forma de les tradicions nobiliàries i monàrquiques, les classes socials son ara més permeables. La causa és la implantació dels principis socialistes al mon civilitzat, que va anar fent que els privilegis de les elits s’anessin moderant en favor d’uns drets humans mínims i universals.

Els efectes d’aquesta revolució s’han mantingut gràcies a la força del dret a vot. Però segurament els promotors de la democràcia no es van pensar mai que els esforços per empoderar el poble donarien resultats com els que estem veient darrerament. La clau del sufragi universal és que desequilibra la balança en vers els estrats desfavorits, perquè sempre seran més nombrosos. En un sistema on la majoria imposa el seu full de ruta, l’oligarquia hauria de tenir els dies comptats. I, en canvi, això no passa. Per motius difícils d’entendre, sembla que a una part del poble no li importa deixar-se endur pel camp magnètic de la història i gravitar feliçment cap als organigrames injustos de tota la vida. Amb quina lògica s’explica, per exemple, que bona part de la classe baixa americana votés amb fe cega un representant prototípic de les elits extractives com és Donald Trump?

Una cosa similar ha passat a Brasil i està passant a Europa. No cal mirar gaire més lluny que a les darreres eleccions generals espanyoles. Hi hem vist que es votava nobles encapçalant llistes de territoris que ni tan sols coneixen o polítics que pregonen un retorn a un valors més propis de temps feudals, amb la pèrdua d’una sèrie de les llibertats que ens haurien de semblar innegociables. És sorprenent que l’electorat caigui en uns paranys tan grollers. Especial menció mereixerien tots els qui regalen el seu vot als partits que els consideren ciutadans d’una categoria inferior, que no son ni molt menys un número anecdòtic. Part del problema és també que polítics que, en principi, haurien d’actuar buscant el màxim benefici pels treballadors, acabin passant-se tranquil·lament a l’altre costat tan bon punt s’ensumen la possibilitat que una porta giratòria els proporcioni una jubilació anticipada i folgada.

Els humans vam crear la democràcia perquè fos la gran equilibradora, no per donar ales als que volen tornar a l’edat de bronze. A veure si aprenem a fer-la servir bé d’una vegada.

[Publicat a El Periódico, 18/11/19. Versión en castellano.]

dijous, 14 de novembre de 2019

Ressaca post-electoral

Com tothom aquests dies, he estat donant voltes als resultats de les eleccions espanyoles, i aquestes son les meves conclusions, més o menys encertades, això ja ho direu vosaltres.

L'esclat de Vox és bo. A tot Europa hi ha un corrent d'ultradreta similar, però a Espanya s'amagava dins un partit"normal". És millor que surti a cara descoberta, així no enganya la gent. Tenim un munt de veïns feixistes, això és així, no podem amagar el cap sota l'ala.

La batacada de Ciutadans demostra que la seva estratègia de base era l'equivocada. No es pot nedar i guardar la roba tant de temps. Quan semblava que podien fer de bisagra van tenir èxit, però quan es van escorar cap a la dreta es van trobar un espai massa ocupat, en el qual la seva aproximació barroera a la política (el conflicte i el victimisme) no donava punts. Els costarà refer-se'n, sobretot perquè tenien tot el capital dipositat en el banc del seu líder, sense gaire estructura suplent al voltant. Però tinc la impressió que encara en sentirem a parlar, d'aquest partit.

El "problema català" segueix allà i no es mou ni un mil·límetre. La CUP ha arrencat vots a ERC, però la suma final és la de sempre. Massa alta per a què Madrid la segueixi ignorant. Espanya continuarà sent ingovernable fins que algú es plantegi enfrontar-se al problema enlloc d'intentar ofegar-lo. Calen polítics intel·ligens al Gobierno però, si repassem la història democràctica recent, això sembla missió impossible, tant si manen els d'un costat com els de l'altre.

Veurem com aconsegueixen que els surtin les sumes. La ressaca encara durarà força dies, i hi ha una sèrie de factors addicionals (Tsunami, euroordres, els parlamentaris euroepus...) que la faran especialment complicada.

dijous, 31 d’octubre de 2019

Feliç nit de les bruixes!


Un cop superada la part catalana de les celebracions (polint-me uns quants quilos de panellets gentilment proporcionats per la meva mare), avui toca complir amb la versió anglosaxona portant l'hereu vestit de vampir a pidolar llaminadures per les cases del barri. Com que, per sort, no ha heretat del seu pare el gen de l'addició al sucre, no em quedarà més remei que sacrificar-me i consumir els trofeus que reculli al llarg del seu periple. La vida del pare és molt dura...

dilluns, 21 d’octubre de 2019

Aquest planeta no necessita que el salvin

Sembla que per fi comença a haver-hi una acceptació universal del fet que ens acostem a gran velocitat a una catàstrofe ecològica i que cal començar a actuar seriosament per evitar-la. Ja era hora. Gràcies a la Trobada sobre l’Acció Climàtica que hi va haver a les Nacions Unides el mes passat, el tema ha sigut portada de tots els mitjans i m’agradaria aprofitar aquesta avinentesa per fer tres observacions i un pronòstic.

La primera observació és que no hem de menysprear mai el poder dels símbols. Els científics porten anys alertant de la gravetat de la situació, després d’haver arribat al consens, primer, que la Terra s’estava escalfant més ràpidament del compte i, una mica més tard, que la major part de la culpa era de l’activitat humana. Però les conclusions dels experts sovint es passen per alt, sobretot si no ens agrada el que impliquen, per això han tardat tant a arribar a gran part de la població. El cop de gràcia no ha vingut de la ciència sinó d’una persona qualsevol que, per una sèrie d’accidents i maniobres, s’ha convertit en la cara visible del moviment. Sempre empatitzarem més amb una adolescent empipada acusant-nos d’haver-la deixat sense futur que no amb un savi presentant un power point ple de dades irrefutables, i els qui han sabut explotar aquesta peculiaritat humana per crear un símbol que remogués les consciències es mereixen tot l’agraïment.

La segona és que, com diria Brossa, la gent no s’adona del poder que té i, afegeixo jo, per això no el sap fer servir. Per desgràcia, la trobada a la ONU ha deixat un llegat pràctic força minso, com les seves predecessores. Bones intencions però poques accions útils. Per molt que milions de persones demanin un canvi, si no exerceixen una pressió real, la utopia sempre acabarà topant amb la realitat. També cal recordar que encara que protestin de cop tots els menors del mon no es mourà res perquè, per disseny, el sistema democràtic els manté al marge: mentre no puguin votar, els polítics no tenen cap incentiu per fer-los cas.

Els qui governen prefereixen obeir el capital, que sempre és el que mou els fils. Dos dels principals països contaminadors en aquest moment, l’Índia i la Xina, es fan l’orni amb els compromisos perquè estan enmig d’una revolució industrial que els ha de portar on Occident va arribar ja fa mig segle, i no creuen que sigui just que els obliguin a tallar-se les ales. Hi ha massa gent que n’ha de sortir beneficiada (i enriquida). Del tercer gran contaminador, els Estats Units, en podem esperar ben poc: han fet president un individu que té com a principal objectiu mantenir felices les elits econòmiques i, pel seu propi interès, no s’allunyarà ni un mil·límetre d’aquest programa. Un grapat de dòlars sempre pesarà més que milers de pancartes.

L’última observació és que encara que ho disfressem d’ecologisme altruista, la lluita contra el canvi climàtic no deixa de ser purament antropocèntrica. Ens hem cansat de dir que estem destruint el planeta i que estem acabant amb la seva riquesa biològica, però el planeta no té cap problema: el tenim nosaltres. Si ens mirem la Terra com una entitat global única, aquella mena de gran sistema autoregulat que Lovelock va anomenar Gaia, el que està passant amb el clima no té cap rellevància. Si es fon tot el gel i els humans ens ofeguem, Gaia seguirà estant plena de vida. Si abans fem desaparèixer la meitat de les espècies, a la biosfera tant li farà: ja hi ha hagut cinc extincions massives, amb pèrdues d’entre 75 i 96% de tots els éssers vius cada vegada, i sempre se n’ha refet. A menys que aconseguim esberlar la roca que ens sosté a cop de bomba atòmica, els humans no som un veritable perill per la Terra. Però tot això que des del punt de Gaia és una insignificança, des del nostre és l’apocalipsi. Deixem de pretendre que els esforços son per salvar el planeta: som nosaltres qui estem en perill. Això hauria de ser motivació suficient.

Acabo amb el pronòstic. Mentre les generacions nascudes en la bonança del segle XX controlin el poder, la lluita contra el canvi climàtic avançarà a passets de formiga. Però quan els ciutadans del segle XXI agafin el timó, les coses canviaran d’una vegada. Tinc l’esperança que els joves que han sigut capaços de sortir en massa al carrer a queixar-se no es tornaran uns cínics quan els arribi el moment d’escoltar els cants de sirena del capital. Perquè si ells també cauen en la trampa, Gaia seguirà fent la seva, sens dubte, però pot ser que nosaltres ja no hi siguem per prendre’n nota.


[Publicat a El Periódico, 19/10/19 (versió en castellà)]

dimecres, 16 d’octubre de 2019

Aturada


No sé quina és la millor resposta al pla de l'Estat Espanyol de desactivar l'independentisme, del qual la sentència d'aquesta setmana n'és només una petita part visible. Treure del mig els líders els funcionarà a curt termini però el tsunami, o el magma primigeni o com en volgueu dir, segueix allà, i cada cop més gran (i empipat). La manca de direcció i objectius crearà situacions incòmodes, com les que hem vist aquest dies, però ens haurem d'anar-hi acostumant. Fins que algú no reculli el testimoni dels Jordis, els Puigdemont, els Trapero i tota la resta, l'independentisme serà com aquell canó que s'ha deslligat i ara corre d'una banda a l'altra de la coberta, empès pel moviment de les ones, emportant-s'ho tot pel davant. De moment, aturem el país divendres i continuem fent flashmobs pacífiques, mentre els nostres polítics callen per por de les conseqüències (l'advertència legal s'ha entès clarament) i la policia per fi pot actuar amb la impunitat que tant li agrada. Cap a on porta, tot això? No ho sé, però no ens podem quedar tota la vida asseguts al sofà veient reposicions de Plats bruts.

diumenge, 6 d’octubre de 2019

I per acabar la setmana...

...un petit recull científic per a què us entretingueu mentre esmorzeu (o feu el vermut, o bereneu, o...), que ara feia ja unes setmanes que no en penjava.

A l'ARA he parlat darrerament de la sorprenent troballa que tenim un ADN menys homogeni del que crèiem, de la visió prodigiosa dels peixos de les profunditats i dels trucs per eliminar infeccions alliberant mosquits.

I continuo també amb els cinc minuts de ciència a la SER (els divendres cap a tres quarts de vuit), els últim dels quals han anat sobre un ordinador que sap jugar al pòquer i un possible tractament pels refredats.

dimarts, 24 de setembre de 2019

Hi ha diferències entre el cervell dels homes i el de les dones?

Aquesta pregunta s’ha fet moltes vegades i la resposta ha anat variant al llarg del temps, sovint més guiada per motius socials i polítics que no pas per dades rigoroses. Ara sabem que allò de “els homes son de Mart i les dones de Venus” és tan anacrònic com creure que només utilitzem el deu per cent de les capacitats cerebrals o que les persones creatives fan anar més l’hemisferi dret mentre que als qui tenen tendències reflexives els predomina l’esquerre. No hi ha cap informació empírica que corrobori aquestes teories (mites, n’hauríem de dir), malgrat que estan molt imbricades en l’imaginari col·lectiu.

Les diferències físiques entre sexes és un tema d’especial actualitat, gràcies sobretot als nous moviments feministes que, com que han de tornar a lluitar batalles que semblava que ja s’havien guanyat feia una generació, han hagut de recórrer a arguments científics per defensar el que hauria de ser obvi. És sorprenent que avui en dia encara hi hagi gent que cregui que, pel simple fet de ser una dona, algú no pugui realitzar qualsevol tasca intel·lectual amb igual eficàcia que un home. Però fent un esforç per desmentir aquestes fal·làcies, a vegades cometem el mateix error per l’altra banda, el de pretendre que homes i dones som biològicament idèntics.

Per exemple, s’ha usat molt un estudi que demostrava que no es pot distingir macroscòpicament el cervell masculí del femení, publicat el 2015 pel grup de Yaniv Assaf a la revista PNAS, per proclamar que, en aquest aspecte, som iguals. No és ben bé així perquè, degut als nivells específics d’hormones que ens corren per la sang, hi ha variacions funcionals segons el gènere. Passa a tots els òrgans, encara que els canvis no s’observin a simple vista, i el cervell no és cap excepció.

Un fet particularment interessant és que les dones acostumin a tenir pitjors notes en els exàmens de matemàtiques o ciències i millors en els verbals, com demostren els informes PISA. Això sembla que reforçaria alguns estereotips sexistes, però un treball publicat fa unes setmanes a Nature Communications per Pau Balart, de la Universitat de les Illes Balears, proposa que la raó no és que les dones siguin genèticament discapacitades per les assignatures STEM, perquè si es fan tests prou llargs, les diferencies entre sexes desapareixen. A partir les de dues hores, s’igualen els resultats a la majoria dels 74 països analitzats, i en alguns llocs, com més llargues son aquestes proves de matemàtiques, més bons resultats treuen les dones que els homes.

A quina conclusió hem d’arribar? Per començar, que la forma com mesurem una capacitat pot influir de manera decisiva en les dades que obtenim, emmascarant la realitat. Això és cert pels exàmens clàssics, que solen valorar una sèrie de competències en condicions artificials que poc tenen a veure amb la vida real. Per aquest motiu, cada cop es tendeix més a a avaluar els estudiants usant un rang ampli de tests que no esbiaixin per motius irrellevants, com per exemple l’estona que dura una prova o les habilitats purament memorístiques. L’article també suggereix que les dones poden pensar a màxim rendiment durant temps més perllongats, cosa que els podria donar un cert avantatge en algunes feines de responsabilitat.

Que els cervells treballen i responen de formes diferents segons el gènere és una afirmació que no hauria de sorprendre ningú. El cos d’una dona és distint al d’un home, i no només morfològicament. Fa molt temps que se sap que el fetge, el cor o el sistema immune, per citar els exemples més coneguts, es comporten d’una manera o altra segons la quantitat de testosterona i estrògens, i és lògic que les neurones també segueixin aquest patró. Naturalment, d’aquí no hem de deduir que uns siguin menys intel·ligents que els altres o que no puguin excel·lir en unes professions concretes. Com explica l’article, podem arribar al mateix lloc, el que passa és que potser utilitzarem camins alternatius, en relació a les nostres particularitats funcionals. 

Discriminar per gènere és absurd, però també ho és pretendre que homes i dones tenim per defecte les mateixes habilitats. En qualsevol disciplina, el que cal és fomentar els entorns que permetin treure profit de les qualitats particulars de les dues bandes sense posar barreres de gènere per motius socials, i deixar que triem el camí que més ens atragui, independentment de pressions culturals antiquades. Pel bé de la societat, que tinguem un o dos cromosomes X no hauria de veure’s mai com un avantatge o una limitació.

[Publicat a El Periódico, 21/09/19]

divendres, 20 de setembre de 2019

Avui, presentació de La maleta de la memòria

Si esteu a Barcelona, aprofiteu per anar a l'Hospital Clínic aquesta tarda per sentir com l'Àngels Bassas presenta el llibre que vam fer a mitges, amb il·lustracions del Lluís Farré, La maleta de la memòria. S'emmarcarà dins d'un acte al voltant de l'Alzheimer, però el llibre parla de moltes coses més, sobretot de com fer servir la imaginació per jugar en família. Jo hi seré també, però només de forma virtual...


I ja que parlem del llibre, us poso unes ressenyes recents:
Restant al refugi
Llibres i punt
L'empordà

divendres, 13 de setembre de 2019

Congressos

Els científics (i molts altres professionals) anem de congrés. És part de la nostra feina: comunicar les novetats més recents i fer networking. I abans que alguna adolescent amb consciència planetària ho proposi, no, no es pot fer per videoconferènia. Els brainstormings no funcionen igual si no son presencials. I com que els científics no tenim prou diners per comprar-nos un veler o demanar-lo en préstec a un amic, per salvar el planeta hem per produir una mica més de carboni.

Aquests dies he estat a Atenes en un congrés sobre l'envelliment i torno a la feina carregat d'idees. I sí, no es pot negar: també aprofitem per fer turisme. Per això els congressos solen ser a llocs bonics. Us deixo amb algunes instantànies que demostren que, a part de fer anar el cervell, també fem anar les cames (i les càmeres), i així tornem a casa cansats, amb les piles carregades i disposats a provar un munt de coses noves.

 El Pireu, el port d'Atenes té una part comercial que recorda el de Barcelona, però quan gires la cantonada, de sobte sembla que estiguis en un poblet de la Costa Brava. 

I gires una altra cantonada i et trobes en un altre poblet mediterrani, encara més cool que el primer, on tot son bars i restaurants de disseny davant del mar, l'un al costat de l'altre.












L'Acròpilis és de visita obligada, i és tan maca com es veu a les fotos. Més i tot. 
No he pogut evitar fer la típica foto de les pedres a contrallum... 
















... i la de l'Acròpolis des del peu de la muntanya de nit.
















En un carrer prop de la zona turística vaig trobar aquesta curiosa solució per no tirar a terra una església si vols construir un edifici modern.

En resum, m'han quedat ganes de tornar-hi. Era el meu primer viatge a Grècia i m'ha encantat el clima, la llum, la gent, el menjar i les vistes. I la ciència que hi hem fet, és clar!

divendres, 6 de setembre de 2019

La represa

He tingut el blog abandonat durant tot l'estiu. Havia promès la meva habitual dosi de reposicions, però al final no vaig tenir temps ni de programar això. D'aquesta manera, el bloGuejat ha passat la seva etapa més llarga en silenci... Però tornem a la feina i tornem al blog, no passa res.

Per començar, una mica de ràdio, aprofitant que ahir va tornar a començar la temporada a El Balcó de la SER. Abans de l'estiu vam acabar amb un tema habitual per aquelles dades, el càncer de pell, i aquí m'acomiadava fins la represa (minut 3:20), amb els altres col·laboradors del progama. El primer d'aquesta temporada ha sigut sobre com i perquè ballen els lloros. Ens anem llegint!

dilluns, 29 de juliol de 2019

Els debats que realment haurien d'importar-nos

[Encara no he començat amb les reposicions promeses... Aquí teniu l'últim article científic de la temporada per animar els pocs dies de juliol que ens queden.]

Últimament, la política ens monopolitza l’interès. El recanvi que hi ha hagut a parlaments, diputacions i ajuntaments ha provocat una sobredosi d’eleccions que s’estan xuclant bona part de la nostra atenció. És normal que ens preocupi què passarà durant els propers anys, qui prendrà les decisions importants i quin impacte tindrà això en el col·lectiu al qual pertanyem. Però aquest rebombori polític tapa altres debats essencials que hauríem de tenir immediatament. N’hi ha un, en concret, que hauria d’ocupar portades de tots els diaris però només apareix discretament a les seccions de ciència. Parlo del fet que ja podem manipular genèticament embrions humans i que hem de decidir si això és desitjable o s’ha de prohibir.

Quan a finals de l’any passat He Jiankui va anunciar que havien nascut dues bessones a les quals havia eliminat un gen, va obrir una capsa de Pandora de la qual poden sortir tota mena de monstres. Aquella notícia va provocar un rebuig instantani i global perquè havia sigut un experiment irresponsable: no solucionava necessàriament el problema que volia tractar (la possible transmissió del virus de la sida als fills), existien altres formes de fer-ho menys invasives i no havia tingut en compte els possibles efectes secundaris per a aquelles nenes i tots els seus descendents. Malgrat que va ser fàcil posar-se d’acord en què allò era un error, el que està passant ara és força diferent.

Parlava en el meu darrer article que el biòleg rus Denis Rebrikov va anunciar al juny que volia repetir l’experiment de He i ja havia demanat els permisos a les autoritats. En només un mes, la qüestió ha fet un gir de 180 graus. Quan tothom va posar el crit al cel, Rebrikov va proposar una variant: eliminar el gen de la sordesa que hereten indefectiblement els fills de les parelles que tots dos pateixen aquesta condició. Els paràmetres són uns altres: ara estem parlant d’una deficiència que no es pot evitar (ni tan sols seleccionant embrions per fecundació in vitro) i que no té cura. ¿És acceptable la manipulació d’embrions en aquest supòsit? La resposta no ha sigut tan clara.

Per un costat, es pot defensar que el benefici per als afectats ho justifica. Però la sordesa no és una malaltia mortal: hi ha milions de sords vivint amb tota normalitat. De fet, molts no consideren que tinguin una deficiència, sinó una peculiaritat física com qualsevol altra, i voldrien que els seus descendents fossin també part d’aquesta comunitat. Anem un pas més enllà. ¿Han de prendre els pares aquestes decisions en nom dels fills que encara no han nascut o s’ha de tractar com una qüestió de salut pública? ¿On dibuixem la ratlla que defineix quins defectes s’haurien de permetre (o fins i tot obligar a) eliminar dels embrions? És cert que encara no controlem prou la tècnica i no sabem a quines conseqüències indesitjables podríem estar condemnant aquests nens, cosa que hauria de ser suficient per acceptar una moratòria. Però no sembla que això els importi gaire a gent com He i Rebrikov. Per això, aquests temes s’han de considerar amb urgència.

Darrerament hem vist a la televisió una colla de debats en els quals se suposava que els candidats ens havien d’explicar per què els seus programes eren millors que els dels altres. En lloc d'això, acabaven sent un trist espectacle de retrets i insults amb poca utilitat pràctica per al votant que ha d’escollir el que més s’adapti als seus interessos. En lloc d’invertir el prime time en exercicis estèrils com aquests, els mitjans haurien de prendre consciència de la responsabilitat que tenen de fer arribar al gran públic les preguntes més importants en aquest moment, les que poden canviar el futur de tota la humanitat, encara que pugui sonar exagerat.

El que m’agradaria veure després del telenotícies és una taula rodona amb experts de tots els àmbits (medicina, ètica, filosofia, economia, sociologia...), representant els corrents ideològics principals, que discutissin com ha de ser l’humà del segle XXI. I, un cop ben informats, el públic general podria llavors expressar la seva opinió. No estem parlant de la política municipal dels propers quatre anys, sinó de com serà l’’Homo sapiens’ a partir d’ara. És un tema prou important com per a què ens hi impliquem tots. En lloc de centrar-nos tant en el circ de triar els propers líders, hauríem de reclamar que es parlés també de temes que transcendeixen més enllà del futur immediat. Si no, ens trobarem que algú ha aprofitat el buit legal per fer el que ha cregut més convenient. I llavors ja serà massa tard.

[Publicat a El Periódico, 20-7-19. Versió en castellà.]

dimarts, 23 de juliol de 2019

El pregó

Com us deia, aquest any he sigut el pregoner de la Festa Major del meu poble. Ha sigut un gran honor i crec que l'acte va quedar força lluït, gràcies a la bona feina del grup Mirall de teatre de Blanes i de tots els esforços de l'organització. A aquesta ressenya a Blanes.cat en podeu llegir un resum, i si voleu veure tot l'acte sencer, aquí teniu el vídeo:



dijous, 18 de juliol de 2019

El pregoner

Aquest any tinc l'honor (i la responsabilitat) de fer el pregó de Festa Major del meu poble. Estic molt content que l'alcalde hagi pensat en mi per al tret de sortida de les celebracions de Santa Anna. Si esteu a Blanes el dilluns que ve, passeu a veure el petit espectacle que estem muntant al voltant del pregó.

Més detalls aquí:

Blanes al dia
Entrevista al Diari de Girona
Entrevista a Ràdio Blanes

I aquest és el link per seguir-lo en directe al youtube, dilluns 22 a les 19.30.

dijous, 11 de juliol de 2019

14 anys



14 anys fa que vaig penjar la primera entrada del bloGuejat. Ha plogut molt, des de llavors! Hem viscut l'època d'or dels blogs i aquí continuem, en plena decadència. I que duri! Gràcies a tots els qui encara us passeu per aquí!

divendres, 5 de juliol de 2019

Ciència d'estiu

Arriba l'hora d'anar posant el bloGuejat en mode reposicions (com els últims anys durant els mesos que no us connecteu tant penjaré articles de ciència antics però inèdits al blog) però abans que marxeu de vacances, us deixo quatre cosetes de ciència que he fet recentment.

A la ràdio (cada dimecres a dos quarts de vuit a la SER) he parlat de què hi fan cèl·lules del cervell a la pròstata, del problema amb els ibuprofens, del que passa quan tens dèficit de vitamina D i de les curioses meduses i la immortalitat.

I de bonus track, un article a l'ARA parlant de la visió prodigiosa dels peixos i un altre sobre les possibles complicacions del transplantament fecal. Ens veiem al setembre, quan el blog reenganxi la programació habitual!


dijous, 27 de juny de 2019

Ressenyes post-Sant Jordi (V): Tristany

Acabo aquesta tanda de ressenyes amb el Tristany de l'Anna Monreal, últim premi Casero. És una comèdia sobre com una decisió pot canviar-te el futur, que recorre unes quantes dècades de la vida del protagonista titular i la gent que l'envolta. És una novel·la àgil i divertida, guiada tota l'estona per un humor fi i intel·ligent hereu directe del que feia Pere Calders, filtrat pel Quim Monzó, l'Empar Moliner i tots els que han vingut darrere. Però si bé aquesta tradició literària catalana s'ha centrat sobretot en el relat breu, l'Anna Monreal aconseguiex que funcioni al llarg de tota una novel·la sense que perdi gas, que té mèrit. Curiosament, una altra influència que se li veu molt és la de García Márquez, tot i que és una novel·la realista que no té res de màgica, i potser una miqueta el Phillip Roth que cita al final, per la seva sociologia irònica.

L'autora ha explicat que s'ha volgut ficar a la pell d'un home però el retrat del personatge al final surt més a partir de com el veuen les dones de la seva vida, començant per la mare i les primeres nòvies fins arribar al triangle amorós central. De fet, per mi una de les coses que funciona millor del llibre és el llistat de personatges "secundaris" (impagable la sogra), que acaben robant protagonisme al Tristany, més que no ell mateix, que és un home força vulgar, un perdedor que al principi viu sense pensar en les conseqüències i al final es deixa arrossegar pels altres. Això, i una sèrie d'escenes entre esperpèntiques i vodevilesques, molt ben lligades, son l'encert més gran del llibre. Cal dir que també hi ha moments més durs, com un capítol tràgicament preciós sobre els intents de ser mare, i un bon treball sobre la importància de l'atzar en les nostres vides (i els what if que a tothom ens fan ballar el cap) i l'impuls boig de voler recuperar la joventut perduda quan arribes a la mitjana edat.

Sota la superfície de comèdia amable, la novel·la amaga un retrat social agut i una composició de personatges molt treballada, que fan que es llegeixi s'una tirada i amb un somriure als llavis, amb moments tendres i nostàlgics. L'autora té un estil dinàmic i sap portar bé una història que hem sentit mil vegades però que sona fresca a les seves mans, aconseguint que entenguem les motivacions de tots els personatges, més que no criticar les seves tries. Un llibre que m'ha agradat, molt recomanable. Sempre és més difícil fer una bona comèdia que un bon drama, i l'autora se'n surt molt bé amb aquesta tragicomèdia rodona. Una lectura perfecta per a l'estiu.

dimarts, 25 de juny de 2019

Els límits dels models polítics actuals

Aquests dies hem tingut seients de primera fila per veure l’espectacle de la democràcia en funcionament. Després de participar-hi a diferents nivells, des de les estructures locals al projecte sempre en construcció d’Europa, ara contemplem les conseqüències d’haver exercit el dret al sufragi. Quan un diposita la papereta a l’urna, ho fa convençut que servirà per millorar la societat (o almenys per no espatllar-la més), tot i no saber com s’implementarà aquest desig. Això és feina dels polítics que, com a representants del poble, reben el poder de prendre les decisions necessàries per complir el programa que volen els votants.

I aquí és quan es comencen a torçar les coses, perquè als polítics els agrada la seva feina i no volen perdre-la. Per això el ball de pactes postelectorals és poc edificant, amb gent més preocupada per aferrar-se a la cadira que en casar-se amb els qui són ideològicament més compatibles. És un problema per a les polítiques científiques, que requereixen una planificació a llarg termini, impossible de dur a terme quan el qui està al timó només pensa en com sobreviurà els propers quatre anys, quins principis s'ha de vendre per obtenir el suport que li falta i com desfarà la feina de l’antecessor que li cau malament.

Cap dels models polítics vigents és perfecte, ni tan sols la democràcia (i menys quan alguns països la dobleguen per justificar accions dubtoses), i és urgent que els posem un pegat abans no se’ns enfonsi el vaixell on viatgem tots els humans. Hi ha decisions que s’haurien de prendre de forma consensuada, informada i prolongada, i això requereix estructures que transcendeixin els formats de govern locals i globals que tenim actualment. M’explico amb uns exemples.

Fa unes setmanes, el Govern de la Xina va aprovar que alguns hospitals oferissin teràpies generades a partir de cèl·lules dels propis pacients sense haver de passar per la comissió reguladora nacional. Immediatament, experts en medicina, ciència i ètica de tot el món van demanar que ho reconsideressin pel perill que comportava: homologaven tractaments que no es pot garantir que són eficaços ni segurs. Això ja s’està fent d’amagat, i hi ha hagut complicacions greus i fins i tot morts després de teràpies il·legals amb cèl·lules mare, sense que s’hagi demostrat cap resultat exitós. ¿Qui ha de tenir l’última paraula? ¿Els qui n’entenen més sobre el tema o el polític de torn, que té el poder però no els coneixements adequats, ni ha recorregut als assessors pertinents, ni sembla gaire preocupat per les conseqüències a llarg termini?

Un altre cas. Després que el doctor He Jiankui modifiqués genèticament uns embrions humans, saltant-se totes les normes ètiques (i algunes lleis), els experts se li van llançar a sobre. La condemna va ser unànime, fins i tot abans que se sabés que quan He va desconnectar el gen CCR5 a les bessones potser sí que les va protegir contra el VIH, però també va augmentar les possibilitats que morissin abans que la resta, com es va descobrir fa uns dies. Ara ha sortit un biòleg rus àvid de fama que diu que vol repetir la jugada, i ja ha demanat els permisos al seu govern. ¿L’hi donaran? Una decisió així no pot estar en mans de funcionaris que creguin que és una bona idea mentre tots els qui hi entenen es posen les mans al cap sense poder-hi fer res.

Això passa en països amb poca transparència, però el problema també el tenen els més democràtics. Pensem per exemple en com han canviat les polítiques científiques amb cada president dels EUA, l’últim d’ells silenciant els experts en canvi climàtic per afavorir els interessos comercials de les elits del seu país. L’escalfament global no és una qüestió de creure-s’ho o no, i el planeta no pot estar pendent de quin lobi té més influència sobre els dirigents en els moments crítics.

En aquests temes, el sistema no funciona. No podem deixar que els polítics, en representació del poble, passin resolucions que tindran un impacte en el futur de l’espècie, amb el risc que el populisme i els interessos personals inclinin la balança cap al costat equivocat. Potser cal rescatar parcialment el concepte de la noocràcia platònica: que en certs assumptes siguin els experts qui manin; que basin les seves decisions en fets, no en suposicions; que contemplin des de les sensibilitats més conservadores a les progressistes; que marquin directrius estables respectades per tothom. Perquè continuar refiant-nos dels models polítics actuals pel que fa a la ciència planteja un panorama no gaire esperançador.

[Publicat a El Periódico22/06/19. Versió en castellà.]

dimarts, 18 de juny de 2019

La maleta de la memòria, el making of

La maleta de la memòria, el llibre infantil que hem publicat amb l'Àngels Bassas i el Lluís Farré, té un making of fàcil d'explicar, que hem inclòs al llibre:

"Àngels bassas i salvador macip es van conèixer en un terrat d’una festa on hi havia uns canapès boníssims. En Salvador és tímid, parla poc i es passa la major part del dia de cara a l’ordinador. L’Àngels és simpàtica, xerraire i treballa de cara al públic. Malgrat ser tan diferents, de seguida van veure que s’entendrien bé. L’Àngels tenia un conte esbojarrat dins el seu cap i volia que en Salvador també s’hi fiqués a dins per a posar-hi la seva cullerada científica-mèdicoestrafolària. Llavors van pensar que el podrien fer plegats. La idea que fos un llibre se’ls va ocórrer uns dies després, tot prenent una orxata. Com que viuen a mil sis-cents seixanta quilòmetres i mig l’un de l’altre, l’han escrit usant emails, whatsapps, facebook, twitter i un grapat de coloms missatgers."

La festa en qüestió era el dinar de Sant Jordi del Grup 62 de l'any 2017, i va ser una amiga comú (i també coautora meva), l'Elisenda Roca, qui ens va presentar. A vegades en els llocs i moments més inesperats sorgeix una espurna que acaba generant un petit foc, com aquest...

Us deixo amb una mostra d'alguna de les planes del llibre, perquè pugueu apreciar la gran feina que ha fet el Lluís.





dijous, 13 de juny de 2019

Novetat: La maleta de la memòria

Aquesta setmana ha arribat a les llibreries la meva última novetat editorial (i última del 2019, també). Després d'un crossover i el meu retorn a la novel·la estrictament adulta, tanco la temporada amb un altre gènere que m'apassiona: l'infantil, concretament la franja d'edat dels menors de 8 anys, que no havia tocat des de l'últim Biel i Picapoc.

El llibre es diu La maleta de la memòria i és una col·laboració amb l'Àngels Bassas, reconeguda actriu i escriptora, amb unes fantàstiques il·lustracions del Lluís Farré. És la història del Jonàs, un nen detectiu, que ajuda a trobar els records perduts al Sebastià, una persona gran que es desperta un bon dia sense memòria.

Evidentment, l'argument té molts paral·lelismes amb el que passa als qui pateixen d'Alzheimer, però no volíem que aquest fos el tema central (tot i que, sens dubte, es pot utilitzar també per explicar als més petits els problemes que potser pateixen els seus avis). La idea és que qualsevol lector d'aquesta edat pugui disfrutar amb un conte ple d'imaginació i aventures, amb unes imatges proposades pel Lluís que es passegen amb facilitat entre la poesia i la fantasia desfermada. En properes entrades us en penjaré alguna mostra. De moment, aquí teniu la coberta per anar fent boca. 

dimarts, 11 de juny de 2019

Una mica de ciència

Tornava a fer dies que no penjava cap tema científic, així que aquí va un resum d'alguns articles que he publicat darrerament a l'ARA sobre:

Com passar gana de petit influeix enla salut... dels teus nets!

Al Japó aproven una polèmica teràpia cel·lular abans d'estar segurs del tot que funciona.

Com al genòmica ens ajuda a entendre les malalties del cervell.

Un possible motiu biològic que explica per què ens agrada tant la música.

Una relació inesperada entre els vessaments de petroli i la mortalitat infantil.

Dormir malament et fa pols les artèries (i això no és gens bo...).

Pot haver-hi una relació entre els microbis de l'intestí i l'autisme.

Bonus track: faig un cameo en un article sobre el càncer a la BBC Mundo.

Aprofito per deixar constància d'un parell d'actes científics que he fet aquesta primera meitat d'any: una xerrada al 7è premi Llegim Ciència de la UVic i la conferència plenària del 15è aniversari de l'Idibell.

dimarts, 4 de juny de 2019

Ressenyes post-Sant Jordi (IV): Els llits dels altres

El d'avui és de fa una mica més de temps, de la temporada anterior, finals del 2018, però no havia tingut temps de llegir-lo fins ara. Parlo d'Els llits dels altres, primera novel·la de la periodista Anna Punsoda i premi Roc Boronat. Tornem a trobar-nos un llibre dur escrit per una dona, com el que comentava la setmana passada, però ara veureu que les similituds s'acaben aquí.

Els llits dels altres repassa, en primera persona, la complicada vida d'una noia que ha sobreviscut a abusos sexuals a la infantesa, un pare alcohòlic, una anorèxia galopant i altres trastorns mentals, i una sèrie de desastrosses relacions personals. És un material ben dramàtic, però una de les gràcies del llibre és la naturalitat amb la que s'expliquen totes aquestes tragèdies. Els primers episodis estan narrats des del punt de vista de la nena que els està patint, i aquesta innocència (i una certa distància) continua quan la protagonista ja és adulta. Això crea moments sorprenents on s'expliquen passatges terribles (l'abús dels laxants durant el pic de l'anorèxia, per exemple) d'una manera que gairebé resulta còmica. El llibre transita tota l'estona, amb encert, aquesta fina línia entre l'esperpent i el drama i això evita que caigui en tòpics (al cap i a la fi, son temes que hem sentit ja moltes vegades) o que es faci massa dur de llegir.

Com deia també a l'última ressenya, el de menys és si alguna cosa del que s'explica a la novel·la és real o no (tal com està escrit, es podria pensar que hi ha una part d'autoficció, esperem que no molta). L'estil directe, però a la vegada fred i carregat d'humor negre, fa que tot plegat resulti creïble i que no puguis deixar de llegir per veure si la protagonista aconsegueix superar els seus traumes. Al terç final es torna més episòdic, deixant de banda l'evolució del personatge per centrar-se en vinyetes que gairebé funcionen com contes independents, però tot i això el balanç narratiu final és positiu. Una altra bona construcció d'un personatge femení complex, feta amb força ritme i una qualitat literària notable (sorprenent per ser una primera novel·la). No per a tots els públics, però sens dubte recomanable.