dimecres, 29 de juny de 2016

Coses que han passat aquests dies



Mentre acabeu de pair els resultats de les eleccions espanyoles (ja he dit la meva al twitter i al facebook, i aquí al costat podeu veure el que deia a l'Esguard d'avui), aprofiteu per llegir els darrers articles de divulgació que he publicat a l'ARA: dos d'estètics (un sobre com fer créixer els cabells i un sobre com combatre les arrugues) i dos de sexuals (un sobre l'efecte del sexe a la tercera edat i un sobre com fabricar espermatozoides).

Ara un fet curiós: una traductora italiana ha traduït un fragment d'Hipnofòbia i l'ha penjat a un blog. Si voleu veure com sona il generale Sandcliff en l'idioma de Dante, feu clic aquí.
I acabo amb una imatge. A la foto de la dreta em podeu veure en una connexió via Skype amb TV3 per parlar de la meva opinió sobre el Brèxit (per cert, la versió llarga de la meva anàlisi ja és el segon post més vist de la història del blog, curiosament). Va ser breu i la vaig fer al meu despatx (si sou observadors, podreu apreciar, entre papers científics, un póster d'un dels meus discs preferits).




divendres, 24 de juny de 2016

Adéu, Europa

M'he anat a dormir a Europa i m'he aixecat a l'espai exterior, com diria Margallo. Quan l'hi he explicat a l'hereu aquest matí mentre esmorzàvem, em diu: "això de la democràcia és dur!". Doncs sí, perquè ens aboca a un període d'incertesa, però així és com hem decidit que funcionin les coses i  queixar-se implica discutir la validesa del model en general.

Egoistament (i des d'un punt de vista purament pragmàtic), que el Regne Unit marxi de la Unió és una decisió molt inconvenient. El país passarà per uns anys complicats (i jo segurament els viuré a dins), i Europa, com a projecte, encara més. No és el més adequat quan encara no ens hem recuperat de la darrera crisi. Però tinc clar qui se'n sortirà millor. La Unió Europea és una bona idea, teòricament, però està implementada amb poc encert. No es pot pretendre formar part d'una sola entitat econòmica si no hi ha una hegemonia política central, i això és massa complicat d'establir, donada la nostra història com a continent. Sense això, la Unió està destinada al fracàs, tard o d'hora, com aquesta crisi s'ha encarregat de demostrar-nos.

En canvi, el Regne Unit és un país històricament fort. No necessita ajuts per tirar endavant. Com Alemanya o França, per ells té sentit estar a la Unió si és per estirar del carro. Però a diferència dels altres dos països, el Regne Unit no té cap mena de ganes de fer-ho. No s'identifica amb el concepte. Vist així, els beneficis de formar part d'aquesta idea d'Europa són menors i la cessió de sobirania els compensa menys.

Aquest referèndum té més punts de contacte amb la situació catalana del que la majoria vol admetre. S'ha associat el brexit a la xenofòbia i la ignorància, però això és una simplificació còmoda. El 52% del Regne Unit no es pot incloure sencer en aquests sectors extremistes. Són gent que no se senten part d'una entitat més gran, a la qual creuen que aporten més del que reben, i prefereixen fer via sols, malgrat els problemes que això els pugui ocasionar inicialment, sense haver de dependre de les decisions polítiques d'un grup de persones que tenen altres prioritats. És un vot sentimental, de bones a primeres, sí, però amb l'esperança que a llarg termini també serà pràctic. I no se'ls pot retreure el que han decidit, malgrat la resta de la Unió Europea probablement en surti perjudicada. Ara canvieu "Regne Unit" per "Catalunya" i "Unió Europea" per "Espanya" i veureu que els arguments funcionen igual de bé.

Malgrat tot, el Regne Unit potser haurà de pagar un preu inesperadament alt per aquest exercici de sobirania. El mapa del vot dibuixa una diferència molt clara entre les diferents nacions britàniques, com podeu veure aquí al costat. Anglaterra i Gal·les pensen molt diferent d'Escòcia i Irlanda del Nord, i això pot donar ales als moviments separatistes. Pot ser que, per sortir d'Europa, el Regne deixi d'estar Unit. Els compensarà, això? És més important per ells independitzar-se de la Unió Europea que mantenir l'estabilitat del país? Ho han pensat bé, o s'hi han llançat sense valorar-ho prou?

Les respostes a aquestes preguntes les tindrem al llarg dels propers anys. S'acosten temps de canvis a Europa, això és innegable. Alguns poden ser bons, altres no tant, i dependrà sobretot del costat de la frontera on et toqui viure. El que no es pot negar és que la democràcia té aquestes coses. A vegades s'imposen els sentiments a la raó. I a vegades pot ser que els sentiments siguin més encertats que el que inicialment sembla lògic. Veurem què passarà en aquest cas.

dilluns, 20 de juny de 2016

Punk

Continuo l'educació musical de l'hereu, una tasca que em prenc molt seriosament i que, de moment, acumula més fracassos que èxits (segueix preferint la Rihanna a Deep Purple, no em pregunteu per què). Ara toca el punk. Li poso un dels clàssics, d'un CD de gans èxits dels Ramones:



La simplesa de la melodia funciona perfectament i s'hi enganxa sense problemes. Tant que l'hem d'escoltar cinc cops seguits (és el que passa: o tot o res). Anem bé, penso. Després li poso el vídeo, i mira amb interès les  grenyes dels Ramones. Els troba divertits i me'n demana més.

Considero que ja està a punt de passar al següent nivell, així que li poso aquest altre clàssic:



Després d'estudiar un minut com canta en Johnny Rotten, em mira molt seriós i em diu: "This is completely wrong", s'aixeca i se'n va. Em sembla que he tornat a  fracassar estrepitosament, i això que havíem començat bé...

dijous, 16 de juny de 2016

Missió (gairebé) impossible


Ja ha arribat a les llibreries el tercer volum de Sóc un animal, les aventures de l'Arman, el Tim i la seva colla, de nou co-escrit amb el Llort i amb els dibuixos del gran Sergi Càmara. Aquest cop, és una Missió (gairebé) impossible la que hauran de fer a Katxatxof per ajudar la Rosvita, una amiga de la Lij que està en una situació compromesa. Si als vostres nanos/nebots/veïns els han agradat els primers llibres de la sèrie, amb aquest s'ho passaran encara millor. I si encaran no coneixen l'Arman, penseu en regalar-los aquesta aventura, que segur que us ho agrairan!


dimarts, 14 de juny de 2016

Fotografiar l'ànima

Els humans som animals amb una habilitat peculiar: ser conscients de la nostra existència. Aquest és un do que ens ha permès arribar més lluny que cap altre ésser viu però, a la vegada, és també un maldecap fenomenal, perquè saber que existeixes implica entendre que la vida és finita. Naturalment, aquesta obsolescència programada ens genera una gran ansietat. Al llarg del temps hem provat de trobar una solució al problema, o si més no alguna cosa que el fes més suportable. Crear les religions ha sigut el principal èxit que podem adduir en aquest camp, malgrat que tenen uns efectes secundaris a vegades més nocius que el mal que volen tractar.

Un dels principis comuns en la majoria de les religions és assignar alguna forma d'immortalitat a aquesta essència que ens separa de la resta d'animals. Així és com neix el concepte d'ànima, que es podria definir com l'impuls que ens fa conscients de ser qui som i, per tant, únics en aquest planeta. Malgrat els coneixements científics actuals, encara no hem aconseguit explicar d'una manera satisfactòria com funciona exactament aquesta consciència. El que sí que hem fet és abandonar la idea d'un esperit incorpori que la justifiqui, com han defensat sempre les mitologies, perquè l'explicació és més simple (o potser més complexa): es tracta d'una funció física del cos que resideix al cervell.

La recerca del substrat de la consciència ha preocupat filòsofs i científics durant segles, però no ha sigut fins a l'arribada de les noves tècniques d'imatge que hem pogut començar a acotar una mica la seva estructura biològica. L'eina principal que fem servir és la tomografia per emissió de positrons (coneguda com PET, per les seves sigles en anglès), una sèrie de radiografies computeritzades que permeten determinar quines cèl·lules estan treballant en un moment donat gràcies al fet de mesurar quanta glucosa consumeixen. Aquesta tècnica, que inicialment es feia servir sobretot per detectar cèl·lules canceroses, s'ha convertit en indispensable per localitzar les funcions cerebrals: és precisament gràcies a la PET que hem cartografiat quina feina fa cada àrea del cervell.

A finals de maig, es va saber que uns científics de la Universitat de Copenhagen havien utilitzat la PET per mirar de quantificar la consciència. En el seu estudi, publicat a la revista Current Biology, van mesurar l'activitat de les neurones de pacients anestesiats, en coma, en estat vegetatiu permanent o amb altres trastorns similars i la van comparar amb la imatge obtinguda de persones sanes i despertes. El resultat de les anàlisis és un mapa del metabolisme cerebral perfectament correlacionat amb el grau de consciència que exhibeix un individu. La principal aplicació d'aquest treball és la possibilitat de mesurar la gravetat de la desconnexió d'una ment. Això servirà per predir si algú es recuperarà d'un coma o no, entre altres coses, i hauria de permetre una millora en l'atenció d'aquests malalts perquè reconeixerem quins d'ells són capaços de percebre els impulsos del món exterior malgrat que no hi reaccionin.

A part de la utilitat clínica, el treball és innovador perquè representa el primer intent de fotografiar l'ànima. En aquest sentit, la principal conclusió que es pot treure llegint l'article és que no hi ha cap àrea del cervell que tingui l'exclusiva sobre la consciència. Així com la parla o la visió es localitzen en zones concretes del còrtex, la consciència estaria determinada per l'activitat metabòlica conjunta de tot el cervell. Una ment en profunda inconsciència exhibeix només el 38% de l'activitat d'una de normal, per exemple. Dit d'una altra manera, aquesta capacitat de saber que existim i que formem part del món que ens envolta és un treball d'equip i no està circumscrita a la funció d'un sol grup de neurones específiques.

Hi ha qui creu que la demostració definitiva que la consciència té un origen físic i no diví l'obtindrem quan construïm el primer ordinador que sàpiga que existeix, un dels objectius primordials dels qui treballen en intel·ligència artificial. Si la ­consciència està definida per una sèrie de neurotransmissors i ­impulsos elèctrics intercanviats entre cèl·lules, en principi hauríem de ser capaços de copiar-la usant circuits, connexions i els programes adequats. Però els nous resultats indiquen que la complexitat requerida per assolir aquest estat podria ser inabastable. Malgrat que hem aconseguit que les màquines vegin, escoltin o facin càlculs complexos, la fórmula de la consciència requereix massa neurones treballant plegades com perquè, de moment, puguem pensar a reproduir-la. Almenys ens podem consolar pensant en com ens fa això d'especials.

[Publicat a El Periódico el 12-06-16. Versión en castellano.] 

divendres, 3 de juny de 2016

Minuts musicals

Va, que fa temps que no penjo música al blog. Sé que vaig una mica tard, però fa poc vaig descobrir les Babymetal, que és possiblement la barreja de gèneres musicals més absurda que he vist mai. Si no heu sentit mai res d'elles, aquests dos temes són representatius del que fan. El primer és el single que les va fer famoses internacionalment fa un any i mig i el segon el del disc que han tret aquest any. A casa hi estem tots enganxats, començant per l'hereu...



dimarts, 24 de maig de 2016

Ressenya: Quaderns

Acabo de llegir Quaderns, el debut literari de la Ramona Solé (també coneguda com Tumateixa pel seu blog, tot un clàssic) i voldria aprofitar per comentar-vos-el avui. La Ramona ha tingut el detall de ressenyar pràcticament tots els meus llibres, així que li dec el favor. Però, deutes a part, ho faré amb molt de gust perquè realment m'ho he passat bé llegint-lo.

Quaderns és una història negra, com ja us podíeu imaginar si heu vist que l'edita Llibres del delicte, especialitzada en el tema. Seguint també amb la màxima de l'editorial, és una novel·la "de proximitat", que vol dir que els crims que hi surten passen a casa nostra. El primer encert de la Ramona és precisament l'ambientació en un entorn de poble lleidetà, amb tots els tics de les petites comunitats molt ben representats. Els personatges tenen un punt d'arquetípics, però majoritàriament te'ls creus sense gaire problemes: l'escriptora agorafòbica que es retira al poble, el professor d'informàtica seductor, la russa que es casa amb un home més gran i ric, el mosso amb un passat complicat... i pel mig unes nenes que potser han vist massa coses. Un cop estan tots sobre el taulell, l'acció es dispara amb la desaparició de l'escriptora, que acabarà destapant una colla de secrets ben amagats de la comunitat, amb una sèrie de crims inesperats, fins que tot culminarà en un espiral de sexe i violència. No poden faltar un parell de sorpreses i acabar lligant bé totes les trames, com manen els cànons.

El còctel funciona bé i està portat amb bon ritme i un ofici considerable, cosa que té especialment mèrit si pensem que és una opera prima. No te gaire a envejar a més d'una d'aquestes novel·les negres que s'han posat de moda darrerament. No s'embolica més del compte i intenta ser original, per acabar proporcionant un entreteniment honest i directe. Jo potser l'hagués editat més a fons, escurçant-la una mica al mig i vigilant més amb algun dels girs, però això no treu que la novel·la compleixi perfectament la seva funció i deixi un bon regust. Amb aquest llibre, la Ramona es mereix entrar a la llista de les "noves dames del crim", que diria l'Anna Villalonga, i si tria continuar per aquest camí, estic segur que pot proporcionar moltes bones estones als aficionats al gènere.

divendres, 20 de maig de 2016

Temes polèmics

A princpis de setmana us penjava l'article que va sortir al El Periódico el dissabte, en el qual parlava de les pseudociències, en concret de l´homeopatia. Normalment no toco temes polèmics com aquest, perquè ja hi ha altra gent que ho fa i ho fa molt bé, però de tant en tant passa alguna que fa que també vulgui dir la meva. I llavors és quan puc comprovar que hi ha un munt de lectors que esperen aquesta mena d'articles. Des del cap de setmana he rebut centenars de comentaris a través de totes les xarxes, curiosament la majoria a favor del que defensava, però també uns quants de crítics, és clar, i això ha fet que es disparessin els comptadors. Com que avui en dia s'enregistra tot, hi ha mil maneres de quantificar quanta gent t'escolta. Al mateix diari tenen això:
 

Més de sis mil links a twitter i 120 comentaris és tot un rècord personal i de la secció de ciència dels dissabtes. Al twitter també hi ha mesures d'aquestes. Aquí sota podeu veure una mena d'electrocardiogrames, tots ells amb un bot important al voltant del dissabte, que forcen una pujada substancial de la mitjana mensual:

I amb més detall, això són les "impressions" que causava el tema al twitter el dissabte, amb més de 20.000 de cop (sense comptar les que linkaven l'altre compte que tinc o simplement no posaven cap referència al twitter de l'autor):















No sé si tots aquests números volen dir que el missatge va arribar lluny o només que van reaccionar els qui ja hi estaven d'acord, que també pot ser. Tant li fa. Sigui perquè t'escolti un o sigui per deu mil, són coses que cal dir i repetir. Ara torno als meus temes més "tranquils", però seguiré intentant que saltin els electrocardiogrames de tant en tant, segur.

I per acabar, el tuit preferit de tots els que vaig rebre. Al meu article deia: "Aquesta mena d'afirmacions sovint provoquen que els qui no hi estan d'acord et qualifiquin de dogmàtic o arrogant" (i després argumentava perquè això em semblava incorrecte). I, efecticament, no van tardar gaire:


dijous, 19 de maig de 2016

Darwyn Cooke (1962-2016)

S'ha mort Darwyn Cook, de càncer. A la majoria de vosaltres aquest nom no us dirà res. Però si esteu una mica al dia del que passa al món dels còmics, reconeixereu el seu estil inconfusible. Era un dels meus dibuixants/guionistes americans preferits. 

A principis de segle va rentar-li la cara a la Catwoman, i va convertir així una superheroïna en un personatge de novel·la negra. Selina's Big Score és una obra mestra que té poc a veure amb el gènere dels superherois. La nova imatge de la protagonista, lladre professional, és impagable, com podeu veure aquí sota.
 
Treballant també per la DC va fer el llibre seu més conegut, The new frontier, però aquest sí que és per a fans que sàpiguen diferenciar entre l'edat d'or i l'edat de plata. Una manera molt intel·ligent de jugar amb els mites de l'editorial. Altres obres seves amb personatges clàssics incluen aventures de The Spirit o Batman, totes excel·lents.

Però últimament havia deixat els superherois de banda i s'estava dedicant de ple a la seva passió pel gènere negre adaptant les novel·les de Richard Stark que tenen el famós Parker de protagonista. Només va tenir temps de fer-ne quatre, però totes elles valen molt la pena. Precisament recomanava la primera fa no gaire al Catorze.cat. Si us agrada la novel·la negra, encara que no sigueu lectors de còmic, llegiu-ne alguna. Mireu quins dibuixos tan espectaculars, simples però efectius:




I acabo amb la que possiblement sigui la millor il·lustració sobre Batman que s'ha fet mai. Serem molts els qui trobarem a faltar els dibuixos d'en Cooke.


dimarts, 17 de maig de 2016

L'arrogància dels científics

Darrerament hi ha hagut un rebombori mediàtic al voltant de les teràpies alternatives, arran de la cancel·lació fa uns mesos del màster d'homeopatia de la Universitat de Barcelona i, poc després, del seu homòleg a la Universitat de València. Que la notícia sigui això i no que una universitat hagi sigut capaç de mantenir un curs pseudocientífic durant 13 anys (o que el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona tingui una secció d'homeopatia des d'en fa 25) és una mostra de la gravetat del problema.

Podríem qualificar de benintencionats els esforços que diferents mitjans i organitzacions han fet aquests dies per presentar un debat entre els dos costats implicats en la polèmica però, en realitat, és un desencert de conseqüències nefastes. La principal és que perpetua la idea nociva que en aquest tema hi ha la possibilitat d'una discussió entre iguals que generi diversitat d'opinions. Si algú digués que la Terra és plana, ¿el faríem sortir a la televisió a discutir-li a un astrofísic la forma que té el nostre planeta? Si això ens sembla absurd, ¿per què seguim proporcionant altaveus a l'homeopatia, que no ha pogut demostrar mai res del que defensa? Que els mitjans no sàpiguen distingir entre realitat i fantasies només contribueix a desinformar i fer la bola més gran.

L'invent més gran de la humanitat, després del llenguatge, és el mètode científic. No hi ha res que ens hagi permès avançar tant com el simple esquema d'observar, proposar hipòtesis, testar-les i refinar-les fins a poder construir una teoria. És una recepta simple que ja usaven els egipcis, els grecs i els àrabs amb més o menys encert, però que no va arribar a esclatar del tot fins la Revolució Ci­entífica, que va culminar amb les grans obres de Galileu i Newton. El mètode científic és l'únic sistema que hem descobert, de moment, que ens permet acostar-nos a la veritat. El nostre coneixement té llacunes, sens dubte, però gràcies a la ciència sabem amb certesa moltes coses que ens permeten entendre l'univers on vivim. No és una qüestió de fe, sinó de fets.

Aquesta mena d'afirmacions sovint provoquen que els qui no hi estan d'acord et qualifiquin de dogmàtic o arrogant, no per la forma d'argumentar-ho, que pot ser més o menys afortunada, sinó per pretendre tenir accés a la veritat absoluta. Però, ens agradi o no, la realitat és només una i no està subjecta a opinions. El que és variable és la forma d'entendre-la, per això és tan important ser estrictes a l'hora de descartar les alternatives que no tenen sentit. Si les maduixes són vermelles, i pots demostrar experimentalment que ho són, qualsevol grup de persones que et digui que són grogues estarà equivocat, ras i curt, encara que faci més de 200 anys que s'ho creuen i hagin aconseguit inventar-se una excusa molt treballada per justificar-ho.

Per tant, posar a la mateixa taula un científic i algú que defensa la memòria de l'aigua no és un debat, és un insult a la intel·ligència col·lectiva de la nostra espècie, construïda meticulosament al llarg de mil·lennis. No importa que sigui un premi Nobel com Luc Montaigner, present en un congrés homeopàtic a Sant Sebastià fa uns dies, qui recolzi aquestes idees. No és l'únic exemple d'un savi que ha ficat la pota quan s'ha allunyat del mètode científic per poder seguir millor les seves creences.

¿Funciona l'homeopatia? És clar que sí. S'ha comprovat que no és res més que una forma de disparar l'efecte placebo, que té un impacte biològic real i important. Això no s'ha de menysprear mai i és l'autèntic secret del seu èxit: els homeòpates han sabut ocupar un espai vital abans reservat al metge, el de ser qui s'escolta el malalt i li dóna suport moral i esperança. La progressiva deshumanització de la medicina, que s'imposa en els sistemes públics eternament sobrecarregats, obre la porta a proveïdors alternatius, que llavors aprofiten per vendre'ns els seus sopars de duro. Una de les maneres de barrar el pas a les pseudociències seria que les ciències fessin bé la seva feina.

El gran risc de menysprear els científics és caure en el parany de la ignorància. Un exemple és la recent decisió del Govern del Brasil d'aprovar, en resposta a la pressió popular, l'ús de la fosfoetanolamina sintètica per tractar el càncer, malgrat que en els darrers 20 anys no s'hagi aconseguit provar científicament que funcioni. Hi ha una sèrie de decisions que s'han de deixar als experts si no volem prendre mal, perquè sembla que si prou gent es deixa enganyar, podríem aconseguir que fins i tot es declari oficialment nul el Teorema de Pitàgores. Potser la ciència té un problema d'imatge i de comunicació, però la veritable arrogància és pretendre que podem prescindir d'ella.

[Publicat a El Periódico el 15-05-16. Versión en castellano.] 

divendres, 13 de maig de 2016

Cinc setmanes de colònies, aviat a les llibreries



Com us explicava l'altre dia, la segona aventura d'en Biel i en Picapoc es diu Cinc setmanes de colònies (si em fem una tercera s'haurà de dir Cinc anys... fent què? S'admeten suggeriments). L'alienígena que vaig crear amb la Carme Sala torna a reunir-se amb el seu amic Biel, aquest cop per passar unes setmanes en un campament que hi ha en un planeta llunyà (els qui heu llegit el primer llibre el reconeixereu com el planeta lila de les últimes escenes). Aquest cop també hi viatgen les dues mascotes, en ZimmZamm i en Pelut, i retrobarem altres personatges secundaris. 

Les colònies són l'excusa per donar pas a unes quantes escenes divertides i deixar que la Carme es llueixi amb els seus dibuixos entranyables, plens de sorpreses a tots els racons. També hi ha una mica de moral amagada, que no sigui dit que no aprofitem per inculcar coses bones als nanos. Si al primer llibre parlàvem d'acceptar la diversitat i del fet que, malgrat tinguem cultures diferents, en el fons som iguals, en aquest el tema és la competivitat a la qual ens veiem empesos i com la col·laboració és més efectiva per solucionar problemes.

Per damunt de tot, esperem que els nens (i els pares) s'ho passin bé llegint aquesta història i somriguin una mica amb les trapelleries dels nostres personatges. Si teniu canalla petita a prop, feu-li un cop d'ull i si l'acabeu comprant ja em direu què us ha semblat. De moment, el primer llibre ha tingut molt bona acceptació, i esperem que aquest vagi pel mateix camí...


dimecres, 11 de maig de 2016

Feliç aniversari, Olga Xirinacs!


Avui, l'Olga Xirinacs fa 80 anys i uns quants blogaires, seguint la idea de la Júlia, ens hem proposat felicitar-la amb un post. L'Olga és un de les grans escriptores de la nostra literatura, molt activa encara, ja sigui al seu blog, o en paper (acaba de publicar el seu darrer llibre). Darrerament està rebent una sèrie de merescuts homenatges, entre ells haver estat escollida per celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Des del bloGuejat, per molts anys, Olga, i a continuar amb el mateix ritme molts anys més!

dimarts, 10 de maig de 2016

Les noves aventures d'en Biel i en Picapoc


Estan a punt d'arribar a les llibreries dos dels tres llibres que vaig escrirue durant l'any passat (i una miqueta d'aquest). A l'octubre us parlaré del que m'ha ocupat més estona, un assaig per adults molt diferent a tot el que he fet fins ara, però de moment els vostres nanos podran començar a gaudir dels altres dos. 

El que primer s'ha materialitzat és la segona aventura d'en Biel i en Picapoc. La primera, Cinc dies en un altre planeta, ha tingut dues edicions i una bona acollida. Espero que els lectors gauedixin també amb les noves trapelleries d'en Biel i el seu amic extraterrestre que he fet, un cop més, amb la complicitat de la gran Carme Sala, que aquest cop ha estat encara més inspirada, si això és possible. Us en donaré més detalls en properes entrades.

dimarts, 3 de maig de 2016

I el Leicester va guanyar la lliga


Ja sabeu que el futbol no m'importa gaire. Segueixo el Barça i veig els partits més especials, però para de comptar. Ara, una cosa que sempre he fet ha sigut donar suport a l'equip local, perquè és una bona manera d'integrar-te a la ciutat que t'acull. A Nova York era fan dels Yankees, fins al punt d'haver anat a veure més d'un partit de beisbol, un dels esports més avorrits que existeixen. Quan em vaig mudar a Leicester, vaig adonar-me que, per primera vegada, em tocaria animar un equip perdedor. Mala sort! El Barça gunayava poques coses quan jo era petit, cert (després, de gran, va començar a guanyar-ho tot), però sempre tenia opcions als títols importants. I els Yankees eren imparables, els millors de la lliga. El Leicester City Football Club, en canvi, era el clàssic equip mitjanet de segona. Fins i tot havia baixat a tercera alguna vegada. Però no passa res: li donaria el meu suport incondicional, com s'havia de fer.



Després d'uns anys avorrits, fa tres temporades el Leicester va estar a punt de pujar a primera. Vam vibrar molt, van ser unes setmanes emocionants, equivalents a quan el Barça arriba al final de la Copa d'Europa, més o menys. Però al final res de res. Una petita decepció. L'any següent, van tornar-ho a intentar i ho van aconseguir. L'ascens a primera va ser molt celebrat i vaig veure que no cal estar entre els millors del món per gaudir del futbol i de la sensació d'unitat que proporciona seguir un equip. La següent temporada, l'any passat, en teníem prou amb no tornar a baixar. Després d'un inici fluixet i anar sempre patint, al final ens vam aconseguir mantenir a la divisió d'honor, a la part baixa de la taula. Però ja estava bé. Seguíem estant molt contents, i els dilluns a la feina parlàvem del gran equip que teníem i que éren temps de glòria pel club
Quan va començar aquesta temporada, ja haguéssim firmat repetir els èxits de l'anterior. Però per algun motiu desconegut, el Leicester va començar a guanyar-ho tot. I els "rics" a fallar més del normal. Fins al punt que la història de l'equip humil que es fica al capdamunt de la classificació sense que ningú s'ho esperi es va es va escampar com la pólvora per tot el món. Les apostes estaven 5.000 contra un a principis de temporada, però ahir vam guanyar la lliga.

És la màgia d'un esport universal com el futbol: fa un any ningú havia sentit parlar de la ciutat on visc i ara rebo felicitacions des dels Estats Units o del Japó. Així com el Barça ha sigut un ambaixador fenomenal de la cultura catalana, de la mateixa manera el Leicester ens ha posat al mapa. Més encara que haver trobat a Ricard III amagat en un pàrquing. La cultura popular té aquestes coses inesperades. Mig món ha estat donant suport a un equip desconegut aquests darrers mesos, només per la il·lusió de veure com aconseguien una fita que haria de ser impossible. Els partits del Leicester s'han retransmès a totes les televisions (els meus pares no se'n perdien cap) i fins i tot els diaris catalans li han dedicat planes senceres. Mentrestant, aquí la ciutat embogia. No havien viscut mai res semblant, i ho han estat aprofitant. M'alegro molt que la història hagi tingut el millor dels finals.

Aquest divendres, a l'escola de l'hereu tothom aturava i animava un dels pares que portava els seus nanos a classe: és un dels davanters de l'equip, una de les "estrelles", però a la vegada una persona molt humil i assequible, no la mena de personatge que et trobes amb supermodels penjades del braç als clubs de moda. Res a veure amb els cracs que teniu a Barcelona. Aquesta és la mena de gent que ha aconseguit donar la sorpresa, per això ha sigut tan especial.

Continuarem fent costat als Foxes, l'any que ve lluitant contra els grans equips d'Europa. I si no tornen a guanyar mai més, no passarà res. Haurem viscut el nostre moment de glòria. Aquesta lliga, proporcionalment, és com quan altres equips aconsegueixen la setena o vuitena Champions. Els èxits són relatius, sempre és un orgull poder-ne formar part, ni que sigui una miqueta.

[Les fotos que acompanyen aquest post són del dia que vam anar a l'estadi gràcies al fet que uns amics van aconseguir que l'hereu fos un dels nanos que portaven les banderes quan salten els jugadors al camp. Estava ple fins la bandera i semblava una olla a pressió. Molt impressionant.]

ACTUALITZACIÓ: Aquí em teniu a El Primer Toc de RAC1 parlant de la victòria del Leicester (a partir del minut 20):

divendres, 29 d’abril de 2016

Petita crònica de Sant Jordi (III)

Acabo les entrades de Sant Jordi amb un clàssic, els selfies.

El primer és d'una entrevista que em va fer el Didac Romagós, l'home-orquestra de Radio Vilablareix. Aquesta petita emisora de poble fa una tasca increïble de difusió de la nostra cultura i ha entrevistat un munt de persones rellevants del país (artistes, polítics, etc.). Va ser un plaer poder-me afegir finalment a la llista (mireu la resta al seu web). Aquí podeu sentir l'entrevista, que va de ciència i càncer sobretot.



Aquesta no és un selfie estrictament parlant però també compta. És de la sesssió de signatures que us comentava ahir i hi surto amb l'actriu Paula Vélez, que va passar a saludar-me i a que li signés un dels meus llibres.  












La resta de fotos són amb altres autors i amics que em vaig anar trobant pel camí.

La primera és l'Elisenda Roca, amb qui estic preparant una comèdia negra per al públic crossover que espero que serà tan divertida de llegir com ho està sent d'escriure.

I aquí tenim tres quartes parts dels responsables de La reina de diamants, el Llort a l'esquerra i el Marc Moreno a la dreta, a la parada de Llibres del delicte (que feia molt de goig amb la vintena de llibres grocs i vermells que ja han publicat tots ben arrenglerats).
A la Tina Vallès no l'havia vist mai en persona, malgrat que interaccionem des de fa temps a les xarxes. Vaig aprofitar que signava un llibre infantil, fet amb en Gabriel Salvadó, per saludar-la (i comprar-li el llibre a l'hereu... molt recomanable!).
Quan s'acaben les passejades és hora d'anar de festa. A una d'elles vam coincidir (d'esquerra a dreta) en Joan Carreras, l'Adam Martin i la Carlota Torrents, que és l'agent que compartim tots tres. Ens vam situar bé i ens vam dedicar a caçar al vol les exel·lents tapetes que els cambrers feien circular. 


A aquesta festa em vaig quedar amb les ganes de fer-me una foto amb el duet fantàstic que formaven Xavier García Albiol i Alberto Fernández Díaz (sí, als saraus literaris també hi conviden polítics). M'hagués fet molta il·lusió. Per compensar me'n faig fer una amb en Màrius Serra i la seva camisa hawaiiana mentre estàvem aparcats en un racó emmirallat d'un passadís.

I fins aquí les meves petites cròniques de Sant Jordi. L'any que ve (o l'altre), més.

dijous, 28 d’abril de 2016

Petita crònica de Sant Jordi (II)

Continuant amb els actes interessants organitzats al voltant de Sant Jordi que mencionava ahir, us volia parlar de la fira del llibre d'una  escola de l'Eixample, una mena de pre-Sant Jordi particular al qual conviden cada any una dotzena d'autors de literatura infantil i juvenil. Aprofitant que estava a Barcelona em vaig afegir a en Llort i el Sergi Càmara per signar els dos primers volums de Sóc un animal

La festa estava molt ben organtizada i hi havia autors de renom com en Joquim Carbó, l'Elisenda Roca o el Josep Lluís Badal, entre altres. I una autèntica munió de nanos amb llibres a les mans. Des que ens vam asseure ja ens vam adonar que tindríem feina garantida. Se suposava que havíem d'estar a la taula una hora, però al final ens n'hi vam passar dues sense ni un moment per respirar, i vam acabar amb la mà adolorida.

Per ser més efectius, ja que érem tres, vam organitzar una cadena de muntatge: siganava primer en Llort, després jo i, en acabat, passàvem el llibre al Sergi, que els feia un dels seus dibuixets (cosa que encandilava els compradors, naturalment). La cua s'anava fent més i més llarga, com podeu veure a l'última foto (tots aquests nanos volien les nostres firmes) i per a què els qui esperaven que l'il·lustrador acabés s'entretinguessin, els vam convidar a dibuixar el Tim sobre el paper que cobria la taula. Van haver-hi autèntiques obres d'art!

Al final vam batre el rècord de firmes de l'acte, i segurament els nostres rècords personals de firmes per hora (jo vaig signar també una dotzena de llibres per a adults). En resum, va ser una experiència molt divertida, una bona manera de concentrar signatures per a un públic interessat sense haver d'estar corrent amunt i avall de les Rambles canviant de paradeta i patint aglomeracions.

Acabo aquesta segona entrega (demà la darrera) citant la crítica més recent al Sóc un animal, apareguda fa poc a la revista digital Faristol:
Amb molts tocs d’humor i més d’una interessant crítica sociopolítica, els dos llibres, narrats en temps present, s’ajuden d’un ritme que cada vegada es va fent més trepidant. Fàcils de llegir, amb humor, directes, tenen tot el que necessita un jove lector a la recerca de passar una bona estona i viure aventures d'estructura clàssica.
Ja ho sabeu: regaleu Animals, que segur que agradaran. D'aquí unes setmanes us parlaré del tercer volum, que ja està a punt de sortir.

dimecres, 27 d’abril de 2016

Petita crònica de Sant Jordi (I)

Aprofitant que tenia pendents unes conferències, m'ho vaig fer venir bé per baixar a Barcelona per Sant Jordi i així poder viure el dia del llibre anant "de civil" (els últims cops havia estat a les trinxeres, com ja us havia explicat). Us faig una minicrònica en tres parts d'algunes coses que m'agradaria destacar. Comencem per tres iniciatives que vaig trobar especialment interessants.
El dia abans de Sant Jordi, a l'Aula Blanes van organitzar un debat al voltant de temes de biomedicina. Em sembla genial que els responsables fossin prou valents com per recollir el testimoni que els havia passat jo mateix quan hi vaig presentar el llibre Jugar a ser déus fa un any: hem d'implicar la societat en els debats de bioètica. I això van fer. La idea era que tres ponents d'àmbits diferents (un científic, un filòsof i una activista, simplificant una mica) presentessin tres casos polèmics, hi diguessin la seva i després donessin veu al públic. L'experiment va ser un èxit i va omplir de gom a gom la sala de la bilbioteca de Blanes. Vam estar-nos-hi dues hores (enlloc de l'hora i mitja prevista, i encara perquè ens feien fora), mantenint un debat viu, amb molta gent implicada i amb idees polaritzades i ben argumentades sobre la taula. Des d'aquí animo als qui puguin fer-ho a organitzar aquesta mena de debats, que són molt necessaris i tenen uns resultats molt positius.

Una altra bona idea: la facultat de filologia de la UB convida un científic a parlar de la relació entre ciències i lletres, aprofitant el lliurament d'uns premis. Vaig acceptar la proposta encantat i vaig xerrar una mitja horeta sobre la necessitat de treballar plegats i no enfrontats. Un món on els científics no siguin humanistes i els de lletres no entenguin un mínim de ciència està condemnat al fracàs. Molt interessant també la conferència de la Cèlia Ventura, una de les guanyadores de la tarda, una estudiant de ciències parlant de temes de lletres, que  proposava noves maneres d'incentivar la lectura entre els joves. Tot plegat, una iniciativa que va valdre molt la pena i que espero també que tingui continuïtat. És un diàleg absolutament imprescindible. Si voleu escoltar la meva xerrada, la teniu aquí.

Per acabar la primera entrega, una tercera iniciativa lloable. A l'Insitut Vallvera de Salt em van convidar a fer una xerrada. Vaig passar una bona estona parlant amb una colla d'alumnes sobre el llibre que s'havien llegit i sobre moltes altres coses i, en acabar, un grupet encara em va entretenir una estona més fent-me preguntes sobre les meves dues professions. És encoratjador veure que hi ha gent així de motivada a les generacions que pugen. 
Aprofitant que era Sant Jordi, a la biblioteca van proposar una original campanya de promoció de la lectura: es tractava d'escriure al vidre de la sala el nom d'un llibre que t'hagués agradat. a la foto veieu les diverses guixades multicolors que alumnes i professors van deixar-hi. Una d'elles és Ullals, suposo que en honor de l'autor que els visitava. Jo els vaig recomanar Bressol de gat, com ja havia fet al blog (i, de rebot, A la carretera).A la mateixa biblioteca, conviden als escriptors visitants a deixar una frase per a la posteritat al suro de la biblioteca. Aquí podeu veure la meva, que era la que estrenava el format. Dóna gust veure professors que s'esforcen tant a fer que als nanos els agradi llegir, i he de dir que m'hi vaig sentir molt ben acollit, a Salt.

ACTUALITZACIÓ: Aquí teniu el debat sencer de l'Aula Blanes i aquí les crònicques de les presentacions a les escoles, al web de la ILC.

dimarts, 19 d’abril de 2016

Una qüestió peluda

Si un dia el metge et diu que pateixes sinefrídia, el més possible és que et pensis que has agafat una malaltia greu. Però darrere d'aquesta paraula malsonant només s'amaga un problema estètic, que afecta homes i dones: ser cellajunt. Malgrat que s'associa amb trastorns greus com la Síndrome de Cornelia de Lange, la majoria de vegades tenir una sola cella pot ser lleig però és totalment inofensiu. A més a més, això es cura fàcilment amb unes pinces o amb una mica de cera aplicades repetidament. O potser ni cal: molts famosos han optat per lluir-la orgullosos en algun moment de la seva carrera, des de George Bush fins a George Harrison, passant per Brad Pitt, Shakira i la cellajunta més famosa de tots, Frida Kahlo, que ho va convertir en un símbol identitari. No sembla, doncs, que hagi de ser especialment urgent per al món científic determinar què defineix la densitat pilosa de les celles de cadascú.

Però això és precisament el que ha fet un grup d'investigadors dirigit per Andrés Ruíz-Linares, de l'University College London. En un article publicat recentment a la revista Nature Communications, revelen que el gruix de les celles i la seva tendència a ajuntar-se depèn en gran part de quina variant del gen PAX3 hem heretat. Trobar el gen de la sinefrídia no passaria de ser una curiositat si no fos perquè al mateix estudi també identifiquen altres paràmetres relacionats amb el tema, com els gens que influeixen en l'espessor de la barba, la facilitat d'acumular cabells blancs, si es tenen els cabells llisos o arrissats, etcètera. Aquí és quan les coses comencen a posar-se interessants.

És el primer cop que es fa una anàlisi tan completa de la relació entre el genoma i els pèls que ens recobreixen el cos. És més útil del que pugui semblar a primera vista perquè, com sap tothom que ha parat una mica d'atenció, els patrons capil·lars estan molt lligats als diferents grups ètnics que poblen la Terra i, per tant, en són una mena de punta visible de l'iceberg. Per exemple, la majoria de xinesos tenen els cabells llisos i negres, mentre que a l'Àfrica subsahariana els tenen arrissats, i a les zones nòrdiques, principalment rossos.

Malgrat aquesta relació òbvia amb la genètica, encara no havia estudiat ningú què en determina les diferències. Sí que s'havien descobert alguns gens relacionats amb la calvície o amb el color dels cabells, però aquesta vegada l'equip del doctor Ruíz-Linares ha anat més lluny i ha analitzat l'ADN de més de 6.000 voluntaris sud-americans, de cinc països (Brasil, Colòmbia, Xile, Mèxic i Perú) i ètnies diferents (d'origen europeu, africà o americà). El que al final emergeix del complex estudi és un perfil genètic que pot predir de forma força acurada alguns aspectes clau de l'aparença d'una persona.

Aquesta informació es pot utilitzar de diverses maneres. Per començar, ens ajudarà a entendre l'evolució dels humans. El fet que en unes zones del planeta predominin una sèrie de gens i els tipus de cabells que s'hi associen pot ser la conseqüència d'una adaptació al clima o simplement una selecció deguda a preferències sexuals totalment aleatòries, que han fet que certa distribució de pèls es considerés més atractiva que una altra. L'ADN ens ho dirà. També hi podrien haver aplicacions més prosaiques. Si se sap què fa que els cabells s'arrissin o s'emblanqueixin prematurament, es podria buscar una manera d'impedir que això passi abans que es formin els nous cabells. I els cellajunts podrien estalviar-se temps i diners en depilacions si es descobrís com es pot controlar el PAX3. La indústria dels cosmètics ara té un nou camí per explorar.

Però potser l'ús més immediat el farà la policia científica. Amb una petita mostra biològica recollida a l'escena del crim, es podrà predir molt millor l'aspecte del sospitós, si més no quina mena de cabells té i si és molt o poc pelut. Això, juntament amb altra informació que ja sabem com extreure dels gens, com per exemple una predicció de l'alçada o el color dels ulls i de la pell, permetrà fer retrats robot molt acurats sense que calguin testimonis ni dibuixants que interpretin els seus records.

En l'era post-Snowden, a uns els preocupa que els governs i les multinacionals acumulin terabytes de dades sobre la seva vida, per insubstancials que semblin, i a altres que la històrica opacitat d'entitats financeres d'ètica dubtosa ja no pugui ser garantida. Però el que realment espanta és que, al llarg del dia, deixem anar per tot arreu milers de mostres que contenen una quantitat ingent d'informació sobre nosaltres, que ni tan sols coneixem sencera. I ara estem aprenent a llegir-la. És com si anéssim perdent el DNI a cada cantonada. Les conseqüències futures per a la privacitat dels individus són, ara com ara, imprevisibles.

[Publicat a El Periódico el 17-04-16. Versión en castellano.] 

divendres, 15 d’abril de 2016

Sóc un animal al Món Llibre

Pares! Tiets! Padrins! Si teniu una criatura a mà aquest cap de setmana, aprofiteu per portar-la al Món Llibre, que és una mena de Sant Jordi avançat per nanos que fan a Barcelona, al costat del MACBA. Hi ha un munt d'activtats interessants, però no us perdeu la màquina que converteix nens en animals (si no ho eren ja abans), per a què els petits es puguin sentir per un dia com l'Arman, el protagonista de Sóc un animal.


dimecres, 13 d’abril de 2016

Escriptors i venedors



Aquesta setmana fa anys de la mort d'un escriptor que admiro molt, Kurt Vonnegut. Aquesta és una dada sense cap més rellevància, però em serveix d'excusa per fer-vos-en propaganda (llegiu Bressol de gat o Mare nit, per començar, molt millors que la majoria de llibres que trobareu a les taules de Sant Jordi) i posar-vos una cita que s'escau molt a aquestes dates:

I'm not a drug salesman. I'm a writer."
"What makes you think a writer isn't a drug salesman?” 
(Cat's Craddle)

Sant Jordi ha passat de ser el dia en el què els escriptors eren tractats com famosos per ser el dia en què els famosos són tractats com escriptors. Almenys l'efecte secundari que té és omplir una mica les arques de les editorials i llibreries, cosa que ens va bé a tots. Així que la setmana que ve, sortiu i compreu llibres!

(Nota final per als professionals: la màxima que surt a la foto és potser la norma més important que segueixo quan escric. Proveu-ho. Els vostres lectors us ho agraïran.)

divendres, 8 d’abril de 2016

Escalfant motors per Sant Jordi



S'acosta Sant Jordi i, com cada any, un grapat dels meus amics, coneguts i saludats tenen llibre al carrer. Jo ja us he explicat altres vegades que, si puc, intento que no surti res meu durant aquestes dates perquè la lluita per la supervivència als taulells i aparadors és massa intensa. L'allau de novetats es menja tot el que no són bestsellers, ja se sap.

Enguany he estat a punt de trencar aquesta tradició (que només m'he saltat quan m'han obligat els premis) amb el tercer volum de la sèrie Sóc un animal, però al final diversos impoderables han fet que es retardi una mica el llançament. Ja va bé. Mentrestant, els dos primers volums segueixen "vius", com podeu veure a aquesta bonica foto promocional que acompanya el post. Sembla que de moment estan agradant molt als lectors, com podeu llegir en aquesta nova ressenya i aquesta recomanació, o sigui que si teniu a l'abast nanos de vuit anys o més i busqueu un llibre que els atrapi, no cal que mireu més. I això és el que en deien al Cavall fort:


Deixeu-me que acabi la promo (ho sé, per Sant Jordi tots els escriptors ens fem una mica pesats) recordant-vos que podeu votar Un viatge inesperat a la llança de Sant Jordi. La coberta, fantàstic homenatge del Sergi Càmara a la màquina del temps, s'ho mereix!

Us deixo amb un petit spoiler/preview del que podreu trobar al tercer llibre de la sèrie, Missió (gairebé) impossible, que arribarà a temps per les vancances d'estiu: un nou personatge, el malvat president de Virolainek, que potser us recordarà a algú... Seguirem informant.

diumenge, 3 d’abril de 2016

(Pausa)


He estat uns dies en pausa, veient sortir el sol per un altre horitzó. Ja no recordava com és el sol del sud i el primer dia em vaig cremar la pell només passejant una estona pel carrer. Ara tinc una mena de moreno paleta propi dels guiris. I és que aquestes coses no ens passen aquí dalt!

A part de fer vitamina D, l'altra activitat principal d'aquestes petites vacances ha sigut llegir, que és un dels plaers als quals val la pena abandonar-se quan en tens ocasió. Aquí sota podeu veure l'hereu practicant l'esport de la lectura en diferents localitzacions idíl·liques. I ara tornem a la realitat dels cels grisos anglesos, fins la propera desconnexió.