dilluns, 27 de juny de 2022

Presentacions de "Què ens fa humans?", avui i demà

Avui presento Què ens fa humans? a la llibreria Buc de llirbes de Mataró a les 19.00, i demà a Laie a Barcelona a les 19.30. Passeu-vos-hi si ens voleu sentir parlar una estona de ciència i filosofia.



dijous, 23 de juny de 2022

40

Per cert, no ho havia dit encara, però Què ens fa humans? és el 40è llibre que publico (en els 17 anys que fa que va sortir el primer), descomptant les 13 col·laboracions en antologies. I el 41è ja està al forn. Per si us heu perdut (a mi em passa a vegades), aquí els tinc tots llistats.

dimarts, 21 de juny de 2022

"Què ens fa humans?" als mitjans

Aquests dies he parlat als mitjans sobre el meu nou llibre, Què ens fa humans? Us deixo unes mostres, per si us interessa.

Començo amb una entrevista al Més324 amb Xavier Grasset:

 

També em van fer una entrevista a NIUS diario, i vaig parlar amb la Gemma Nierga al Cafè d'Idees de TV2. I l'Ignasi Aragay en parla a l'ARA. Finalment, aquí hi ha una entrevista al Versió RAC1, amb Toni Clapés:


ALTRES:
Llibres i punt!
Aragón Radio
Entrevista a El Periódico
Ressenya a El País
Planta baixa a TV3

dijous, 16 de juny de 2022

La relació entre ciutats i animals

A mida que ens acostem a l’estiu, i com passa cada any, es fa més present el debat sobre el model actual de turisme i com afecta certes ciutats. Aquesta temporada és encara més evident, amb la perspectiva d’un agost farcit de milers de viatgers intentant recuperar el temps perdut degut a les restriccions pandèmiques. És un problema del qual una gran majoria en som culpables: qui no hagi anat algun cop a fer el badoc a una ciutat emblemàtica que tiri la primera pedra. Però tapat per les conseqüències ecològiques de fomentar el turisme massiu, hi ha un altre mena d’impacte que les urbs tenen en el planeta.

Les ciutats, tal com les coneixem ara, son un invent recent, que no va esclatar fins al segle XX. Mentre que només el 13% de la humanitat vivia en zones urbanes el 1900, la xifra superava ja el 50% només un segle després. La tendència continua: es calcula que a la meitat d’aquest segle la xifra s’enfilarà fins prop del 70%. La nostra estructura social de preferència, doncs, ens fa tendir cada cop més a un territori majoritàriament buit, amb concentracions puntuals de població aïllades de la naturalesa, que havia estat el nostre hàbitat original. De la mateixa manera que les primeres ciutats modernes, a partir de la revolució industrial, eren un perill per a la salut pública degut a les deficiències de sanejament urbà, que facilitava la propagació de tota mena de malalties, ara tenim una altra sèrie de problemes derivats d’aquestes aglomeracions que, com sempre, estem intentant solucionar sobre la marxa, quan potser el que caldria era haver-hi pensat abans.

En aquest sentit, s’ha proposat una nou camp de treball per analitzar aquestes qüestions, el que s’ha anomenat l’urbanoma. De la mateixa manera que el genoma és un conjunt de gens considerat de forma holística, l’urbanoma seria la suma de les ciutats (l’estructura) i els organismes que les habiten, amb les diferents relacions físiques, socials i funcionals que s’estableixen entre ells. La idea és que definint un marc de referència puguem entendre millor els aspectes positius i negatius que se’n deriven.

Una cosa a tenir en compte, per exemple, és que les ciutats exerceixen una pressió evolutiva sobre els éssers vius que hi interaccionen: en aquests entorns definits pels humans, plantes, animals i microbis veuen accelerada la selecció natural. Per exemple, a la costa Est dels Estats Units han aparegut peixos més resistents a la contaminació, elevada en aquella zona. I a Cleveland han trobat formigues que toleren millor les altes temperatures de la ciutat que les seves homòlogues que viuen al camp. També sabem que la invasió progressiva dels ecosistemes fa que la població urbana entri en contacte amb animals salvatges amb els quals no havia interactuat abans. Això és un risc de zoonosis, les infeccions que salten d’animals a persones, com hem vist en la recent pandèmia.

La domesticació també crea situacions d’estrès quan es fa a l’engròs a les ciutats, com en el cas dels animals de companyia. Es creu que els gats i els gossos ja han contribuït de manera substancial a l’extinció de diverses espècies (63 els primers, 11 els segons). Encara que considerem que les nostres mascotes estan civilitzades, continuen conservant part dels seus instints originals, i maten ocells, rèptils, altres mamífers, etc. Al Regne Unit han calculat que els gats domèstics son responsables de la mort de 275 milions d’animals cada any. Una activitat aparentment tan innocent com passejar el gos per una zona boscosa, com les que hi ha a moltes ciutats, fa que es vegi una reducció del 35% de diversitat dels ocells de la zona (i un 41% en el número total), no tan sols perquè els gossos els puguin atacar, que passa de tant en tant, sinó simplement per la por que generen en les aus, que canvien el seu comportament. D’una forma més indirecta, els gats estan afectant mamífers marins com els dofins o les balenes, perquè excreten el protozou responsable de la toxoplasmosi, que a ells els afecta poc. Quan les aigües contaminades de les ciutats arriben al mar, els animals que hi viuen s’infecten i poden morir.

Cal destinar més temps i recursos a l’estudi de l’urbanoma si volem definir un model de ciutat menys disruptiu i més saludable. No tan sols hem de fer-les més amables pels humans que les habiten (adaptar-les a una població cada cop més envellida és un dels principals reptes), sinó ser conscients de l’impacte que tenen en els animals, més enllà del problema de la contaminació ambiental. I això és feina de tots.

[Publicat a El Periódico, 13/06/22. Versió en castellà.]

dimecres, 8 de juny de 2022

"Què ens fa humans?", avui a les llibreries

Avui surt a la venda el meu nou llibre, Què ens fa humans?, una reflexió sobre perquè som únics entre els animals, però també sobre d'on venim i on volem anar. És una mica diferent als altres, un assaig més reflexiu que els llibres de divulgació que he fet fins ara, que mira d'explicar com podem donar respostes a grans preguntes filosòfiques amb l'ajuda de la ciència.

Aquest llibre fa anys que l'estic gestant. De fet, moltes de les tesis que hi surten les he anat testant al llarg dels anys en articles i conferències, polint a poc a poc la idea central. El catalitzador definitiu de convertir-lo en tinta i paper va ser l'Antoni Munné, editor d'Arcàdia, que en una festa de Sant Jordi em va proposar fer un projecte plegats. Vaig acceptar ràpidament perquè sabia exactament quin llibre volia escriure per una editorial com la seva.

Treballar amb l'Antoni i amb la Montse Ingla, l'altra editora d'Arcàdia (que, curiosament, havia sigut la primera editora amb la què vaig fer un llibre) em va ajudar a madurar la proposta i donar-li el format que buscava. Ha sigut una sort poder comptar amb dues persones amb una gran experiència en el camp de la filosofia i el pensament per a què em guiessin a través del laberint on em volia ficar. De la seva mà he explorat a fons els temes que volia tractar i, tres anys després de donar-li voltes, repassar-lo i polir-lo, vaig aconseguir un resultat del qual en podia estar content.

Aquest ha sigut el llibre que m'ha tingut distret durant la pandèmia. El vaig començar abans, i m'ha fet companyia tots aquests mesos de confinaments i aïllaments. Sense poder anar enlloc ni veure ningú, he tingut les condicions perfectes per dedicar tanta estona al text com ha calgut. És possiblement el llibre que m'ha costat més d'escriure i, paradoxalment, un dels més curts que he publicat.

Una de les seves tesis principals és que si volem construir societats millors ens cal entendre les bases biològiques de la humanitat. En altres paraules: l'humanisme necessita la ciència, i la ciència necessita les humanitats. El raonament i l'empirisme son complementaris. Això ho he anomenat biohumanisme racionalista, en homenatge a corrents filosòfics clàssics que caldria rescatar. Si posem fronteres entre humanitats i ciències no podrem avançar, sobretot quan tenim davant una revolució tecnològica que ho pot canviar tot (fins la humanitat mateixa!). Per això he mirat de definir aquest biohumanisme racionalista com a eina per tirar endavant plegats. 

A les facultats de lletres s'ha d'ensenyar ciència. Per respondre les preguntes bàsiques que es fa la filosofia can saber neurobiologia, genètica, fisiologia. De la mateixa manera, no pot ser que a les facultats de ciències apareguin les humanitats només com a "maries" (com eren per exemple quan estudiava medicina, tres o quatre assignatures mig oblidades per cobrir l'expedient i poca cosa més). Per a definir el futur que volem és important que tots tinguem uns coneixements científics bàsics, i un interès en l'humanisme per a poder-los usar correctament. La filosofia no pot ser impermeable a la ciència, com passa sovint. Ciències i lletres han de treballar juntes. És essencial que els intel·lectuals que ens han d'ajudar a definir el futur parlin fluentment els dos idiomes. El biohumanisme racionalista és una possible proposta per acostar-nos-hi. Segur que es pot anar millorant i que n'hi ha d'altres possibles que també poden ajudar. Però ens hi hem de posar d'alguna manera si volem definir un futur millor.

Fa no gaire, un personatge de lletres em va fer callar en un intercanvi d'idees sobre llengua i literatura argumentant que em limités a parlar de medicina, que era el meu camp. Com si un científic no pogués entendre també de literatura (en el meu cas, tinc un currículum literari comparable en qualitat i quantitat a molts autors catalans, i el fet que faci una altra feina en el mon de les ciències no m'hauria d'invalidar per tenir una carrera -i una opinió- en el mon de les lletres). És un dels molts exemples dels prejudicis dels nostres intel·lectuals i de l'errònia compartimentalització de la cultura que patim a tots nivells. Mentre no siguem capaços d'entendre que un científic s'ha d'interessar per les humanitats i un humanista per les ciències, no anirem gaire lluny. Potser llibres com aquest podran ajudar una mica a trencar la tendència a aïllar-nos en capelletes, que és cada cop més necessari. Ja em direu què us sembla la idea.

dijous, 2 de juny de 2022

Petita crònica d'un cap de setmana fantàstic

Vaig una mica tard, però igualment volia deixar constància d'un cap de setmana fantàstic (en tots els sentits) que vam viure a Vilanova el 21 i 22, en el marc de la CatCon, la convenció que reuneix el bo i millor del fantàstic català, organitzat per la sccff. Aquest any tenia l'honor (valgui la redundància) de ser el convidat d'honor, justament amb l'escriptora sudafricana Lauren Beukes. Van ser dos dies de taules rodones, entrevistes, i actes al voltant la ciència ficció i els gèneres fantàstics, amb una bona parada de novetats i clàssics proporcionada per editorials i llibreries. Si us agrada el gènere, us recomano que us passeu algun cop per les CatCon, i tindreu l'oportunitat d'interactuar amb la majoria d'autors catalans que s'hi dediquen.



L'auditori de Vilanova va ser un marc perfecte per a les jornades, i va estar força ple tot el dia (en aquesta foto no, perquè és abans que comencés el sarau!). Hi ha haver discussions sobre com fer que la nostra ciència-ficció entri en el món acadèmic i sigui estudiada com qualsevol altre gènere literari, presentació de novetats, una lliçó magistral sobre subgèneres com el splatterpunk (i altres que no havia sentit mai!) i fins i tot un "programa de ràdio" en directe sobre cançons de contingut fantàstic. Jo vaig poder signar una colla de llibres i conèixer alguns dels meus lectors (i retrobar-me amb d'altres, i amb molts amics que feia temps que no veia), que va ser un autèntic plaer. Teniu una cròncia més completa de l'acte aquí.





Com a convidat vaig tenir una estona per parlar dalt de l'escenari, entrevistat pel meu amic Ricard Ruiz Garzón, altra meitat del duet Macip Garzón. Vam fer un repàs a les meves novel·les i vaig explicar com veig el gènere. Tot i que no em considero un autor de ciència-ficció, sí que recorro molt sovint a les eines que em proporciona el fantàstic, que trobo que t'ofereixen moltes possibilitats (ho resumeixo en aquesta entrevista). Aquí teniu sencer el diàleg amb el Ricard:

Un dels regals del cap de setmana va ser poder compartir estones amb la Lauren Bukes, una escriptora impactant (llegiu Zoo City o Les lluminoses, totes dues publicades per Mai Més, l'última convertida ara en sèrie d'Apple TV) que sap fer servir molt bé els recursos del gènere fantàstic per explicar històries més aviat negres amb un fons interessant. Una persona que té moltes històries per explicar i també un humor molt fi. Vaig fer-li de traductor simultani (a cau d'orella) dels curts en català que es van projectar el primer dia i vam riure molt comentant les històries (que, per cert, estaven totes molt bé, vam coincidir tots dos a valorar).




Després de la sessió de cinema venia el plat fort del dissabte: l'entrega dels premis Ictineu a les millors novel·les i contes fantàstics publicats el 2021. Jo li anava explicant a la Lauren qui eren els nominats i fent prediccions de qui guanyaria, que fallaven estrepitosament en la majoria d'ocasions. I quan va arribar l'hora del millor conte en català, també vaig errar en el pronòstic, perquè, davant la meva sorpresa, resulta que vaig guanayar jo. Estava segur que aquest any no tenia cap possibilitat, perquè hi havia contes a la final que pensava que tenien moltes més possibilitats. Per sort em vaig equivocar. El problema és que, com que no ho preveia, ni tan sols havia pensat quatre paraules per dir per si de cas. Vaig haver d'improvisar dalt de l'escenari quatre coses, qeu van servir per compensar el meu discurs quilomètric que vaig fer remotament l'última vegada que vaig guanyar i que encara ara és motiu de befa entre els aficionats. La gran triomfadora de la nit, però, va ser l'editorial Mai Més, guanyadora de 4 dels 6 premis (inclòs el del meu conte, part del recull Barcelona 2059), a qui hem de felicitar efusivament per la visió que tenen.

I aquest és el meu mini-resum del que va passar aquest any a la CatCon, tot i que m'he deixat passejos vora el mar, pizzes fantàstiques de color verd, graellades de carn que ens van fer suar profusament i altres anècdotes diverses que ja us podeu imaginar que passen al voltant d'aquests esdeveniments. Fins l'any que ve! 



dimecres, 18 de maig de 2022

L'ètica de les crisis

Tothom coneix la llegenda de la penicil·lina. És el 1929 i Alexander Fleming té instal·lat el seu laboratori en un soterrani d’un hospital anglès. Un dia, en tornar de vacances, es troba un cultiu de bacteris contaminat amb un fong i, enlloc de llençar-lo, l’observa amb atenció i s’adona que, al voltant de l’invasor, hi ha un cercle de seguretat on els bacteris no hi creixen. Dedueix que el fong secreta una substància que manté els seus enemics a ratlla i decideix anomenar-la penicil·lina.

Potser no és tan conegut que aquest descobriment ja s’havia fet mig segle abans, tot i que havia passat desapercebut. O que, malgrat que Fleming normalment s’emporta la glòria, qui tenen el mèrit d’haver aconseguit que la penicil·lina es convertís en el primer antibiòtic d’ús massiu son Howard Florey i Ernst Chain, que van desenterrar la troballa de Fleming gairebé una dècada després i van entendre la utilitat mèdica que podia tenir.

Fem un salt al 1940. Europa està en guerra i, com sempre havia passat, estan morint més soldats per infeccions que per culpa de les bales. Algú al govern britànic veu un article que Florey i Chain acaben de publicar a la revista Lancet, on descriuen un experiment en ratolins infectats amb estreptococ: els que havien sigut injectats abans amb penicil·lina sobreviuen, mentre que els seus companys es moren en menys de 24 hores. A partir d’aquell moment, la penicil·lina es converteix en un secret d’estat, tan protegit com els esforços per construir una bomba atòmica, perquè els polítics s’adonen que pot ser una clau per guanyar la guerra. Només cal trobar la manera de fabricar-ne suficient quantitat.

No és fàcil però, amb l’ajut dels americans, i fent una espectacular inversió d’esforços i diners superada només per la cursa per crear la vacuna contra la covid-19 vuit dècades després, en qüestió de quatre anys els aliats n’estaran produint més d’un bilió de dosis. Però, mentrestant, no n’hi ha per tothom que en necessita, i aquí és on topem amb la realitat. Com prioritzem la distribució d’un fàrmac escàs que té la capacitat de salvar vides?

La primera part de la tria és relativament fàcil: el que el món necessita és soldats, per tant, es decideix que l’antibiòtic inicialment només estarà disponible per a usos militars. Milers de civils que podrien haver-se curat d’infeccions mortals (dones, nens, gent gran) han de cedir el seu lloc als homes joves que han d’aturar els avenços de Hitler. Però la penicil·lina que arriba a Europa de les farmacèutiques americanes continua sent insuficient. Cal filar més prim. I aquí Churchill pren una decisió que pot semblar sorprenent: els antibiòtics es donaran abans als soldats que pateixen sífilis i gonorrea, dues malalties venèries incapacitants i molt esteses, però no mortals (si més no a curt termini), que no als ferits. Pensant-hi bé, la lògica és innegable. Un ferit és molt possible que no pugui tornar al front quan surti de l’hospital. En canvi, un cop eliminades unes inoportunes purgacions, el soldat està a punt per continuar sent carn de canó. I així, la vida d’un que ha rebut un impacte de bala defensant la llibertat i la democràcia passa a ser menys important per la pàtria que la de qui ha caigut en acte de servei en una casa de barrets. Fa feredat.

Es podria estudiar la distorsió que pateix la moral humana en temps de crisi. De fet, ja hi ha una disciplina que estudia l’ètica en temps de pandèmia, anomenada pandètica. En els moments àlgids de les primeres onades de covid-19, en alguns sistemes sanitaris saturats es van haver de prendre decisions similars a les de Churchill, tot i que amb resultats potser menys cínics, per decidir com es distribuïen uns recursos que no arribaven a tothom. Per molt que ens horroritzi, és inevitable, si més no quan no hem fet els deures i no ens hem preparat per fer front a problemes de salut d’aquesta mena. Potser a la propera pandèmia ja n’haurem après.

També és èticament dubtosa la decisió de pretendre que la pandèmia s’ha acabat i tornar a la normalitat, i això potser no ens semblarà tan obvi. Però amb un virus cada cop més contagiós (les subvariants BA.4 i BA.5 de l’òmicron ho son molt) i encara agressiu (hi ha menys morts sobretot perquè estem vacunats, no perquè el virus ara sigui lleu), no fer res per protegir-nos-en posa en perill el sector més vulnerable de la població, sobretot a mida que la immunitat va decaient (els anticossos no duren per sempre). Quan algú ho estudiï d’aquí vuitanta anys, potser també es posarà les mans al cap.

[Publicat a El Periódico, 16-05-22. Versió en castellà.]

dilluns, 25 d’abril de 2022

Post post-SantJordi

Aquest Sant Jordi va marcar el retorn a la normalitat (deixem de banda el fet que la pandèmia segueix en marxa) i es va poder viure de nou una festa com les d'abans... marcada per una climatològia erràtica que va causar molts estralls amb pluja intermitent i, sobretot, pedregades inesperades i un vent huracanat que no parava. Malgrat els drames que es van viure a les parades i les nombroses pèrdues que hi va haver, que per a algunes editorials i botigues pot ser un cop molt dur, la sensació general va ser positiva, de ganes de recuperar el temps perdut. La gent no es va quedar a casa en veure els núvols, com hagués fet en un any normal, i els carrers estaven plens malgrat les inclemències metereològiques. Moltes ganes de festa també entre els autors i editors, que feia temps que no podien fer una celebració d'aquesta mena. Com és costum al bloGuejat, us penjo algunes de les fotos que vaig fer durant el dia pels carrers de Barcelona a tall de resum de la jornada. Començo amb aquest selfi al Saló de Cent on es va traslladar aquest any el tradicional esmorzar d'escriptors. Un marc incopmparable però poc adequat per a la típica interacció informal entre la gent del gremi (estàvem tots asseguts escoltant discursos com si estiguessim en una escola...). Quan va arribar l'hora dels famosos xuixos, els qui teníem firmes a primera hora ens vam quedar sense possibilitat de tastar-los i xerrar una mica amb els coneguts.

El millor del Sant Jordi és sempre torbar-se amb els amics (i fer-ne de nous!). A la primera parada vaig poder xerrar una estona amb en Llort, co-autor i amic, i el Sergi, booktuber i amic, mentre la gent s'anava despertant i començaven les firmes. 


A primeres hores del matí lluïa un sol espectacular i el passeig de Gràcia estava a rebentar. Tot pronosticava una jornada històrica (ho va acabar sent, però per altres motius...). Al selfi típic amb la multitud de fons hi surto amb en Manel Esteller, amb qui compartia signatures gràcies al llibre que havíem publicat feia uns mesos.

 
La primera pedregada ens va enganxar anant d'una signatura a una altra, i amb prou feiens si ens vam poder aixoplufgar mentr esperàvem que es calmés una mica. Però vam tenir sort, perquè molts d'altres estaven encara a les parades i van haver de tapar-se com van poder. El vent va contribuir a crear caos i tombar tendals, i la quantitat de llibres qeu van quedar danyats va ser immensa. Nosaltres vam tenir més sort encara perquè la següent signatura era en una llibreria, i la vam poder fer a dins, mentre a fora encara diluviava. Al costat hi teníem un actor de televisió amb una cua immensa, però ell no pot dir que va signar llibre a una consellera (moltes gràcies a la Gemma Geis per venir a donar suport als científics en un dia com aquest!).

Al final del dia encara ens va quedar energia per passar-nos per alguna festa, saludar a polítics, periodistes i cantants de rock, intercanviar les experiències del dia amb els del gremi, sopar amb els amics escriptors i arrossegar-nos cap a casa. En algun moment, jo també vaig poder fer el meu Sant Jordi particular i comprar-me uns quants dels llibres que tenia a la llista. Ja tinc lectures per una temporada. Espero que la vostra diada anés bé... i que no deixeu de comptar llibres tot l'any!


divendres, 22 d’abril de 2022

Firmes de Sant Jordi

Tot i que no trec novetat per aquest Sant Jordi (però tinc un llibre que veurà la llum d'aquí poc), demà em trobareu a Barcelona signant Una porta s'obrirà amb el meu company d'aventura, en Manel Esteller. Si voleu passar a saludar, ens trobareu aquí:



dimecres, 20 d’abril de 2022

Tota la humanitat en un genoma

La primera revolució científica del segle XXI va ser genètica, marcada per l’anunci l’estiu del 2000 que s’havia llegit tot l’ADN humà. Això va donar pas al que s’ha conegut com l’era post-genòmica, en la qual els avenços en molts camps han sigut exponencials gràcies a poder usar com a fonament aquest primer esborrany del genoma humà.

Perquè es tractava d’això, d’un esborrany. La informació, disponible a partir del 2001, no era completa, però políticament calia un cop d’efecte per donar per enllestit el Projecte Genoma Humà, que s’havia ideat als anys 80 i iniciat el 1990, sobretot per protegir les dades de la iniciativa privada que, en paral·lel, anava avançant a tota velocitat. L’abril del 2003 es va dir que, ara sí, ja teníem el genoma llegit del tot i es podia donar oficialment per acabat el projecte.

Però tampoc era ben bé així. A les bases de dades públiques hi havia la major part de la seqüència d’unitats que formen un genoma, sí, però no es va poder considerar (gairebé) completa fins la versió del 2017. I encara llavors quedaven forats substancials per omplir, degut a problemes físics (l’ADN s’estructura en forma de cromosomes, el centre i les puntes dels quals son molt difícils de llegir, i algunes zones son poc accessibles, per com estan “empaquetades”) o purament tècnics (parts del genoma tenen moltes repeticions, fins i tot de gens sencers, la qual cosa també en dificulta la lectura). No ha sigut fins fa unes setmanes que, gràcies als avenços tecnològics dels darrers anys, s’ha pogut acabar el 8% del genoma que no estava disponible, més el cromosoma Y sencer, que era l’altra part important que faltava des del principi.

Hi ha un detall que cal tenir en compte. Parlem del genoma humà, com si fos una informació que compartim tots els individus de l’espècie, però sabem que, precisament, el que ens fa únics és el nostre ADN. Així doncs, de qui és la informació que hi ha a les bases de dades? De ningú: és el que es diu un genoma de referència (nom en codi GRCCh38), muntat a partir de mostres de donants anònims, tant homes com dones. 93% de la informació d’aquest trencaclosques de genomes ve de només onze donants (el 70%, de fet, d’una sola persona). El resultat, és clar, és esbiaixat. Concretament cap als caucàsics que es troben a la zona del nord de l’estat de Nova York, que és d’on van sortir la majoria de voluntaris.

Això és un problema perquè, a part de les diferències personals, els nostres genomes tenen similituds entre els individus del que anomenem grups ètnics (una definició actualitzada i més intricada del concepte obsolet de “raça”). Per tant, si estem usant el genoma publicat com a referència per a estudis biomèdics, probablement ens estem perdent detalls importants, degut a la nostra diversitat. Per exemple, el 2018, en un treball que analitzava l’ADN de donants d’origen africà va descobrir una regió del genoma de 300 milions d’unitats que no quadraven amb res conegut: a les bases de dades, aquesta variació ètnica simplement no existia.

Aquest biaix eurocèntric té implicacions pràctiques. Imaginem que fem servir informació genètica per decidir quin fàrmac li funcionarà millor a un malalt. Això és el que s’anomena medicina personalitzada (es podria considerar una altra revolució científica del segle XXI, encara als seus inicis), i cada cop serà més present, tant a l’atenció primària com als hospitals. Si les dades que tenim per comparar parteixen de mostres de genomes caucàsics, és poc probable que les conclusions serveixin igual a l’Àfrica o a Àsia, on els grups ètnics tenen peculiaritats pròpies diferents a les europees.

El repte iniciat amb el Projecte Genoma Humà, doncs, no està encara enllestit. Ara caldria afegir a la referència tantes variants com sigui possible, una mena de “pangenoma” que serveixi com a punt de comparació a qualsevol racó del mon. Ja hi ha una iniciativa que s’ha posat en marxa amb l’objectiu de llegir l’ADN de 350 persones d’ètnies diferents. No serà senzill. Però encara és més complicat entendre tota la informació que obtenim d’aquests projectes genòmics. Saber lletrejar una paraula no vol dir que automàticament en comprenguem el significat. Ens queda per descobrir les funcions de molts gens, com s’activen i desactiven, com interaccionen entre ells, com es regulen... Una feinada que segurament anirem completant al llarg de les properes dècades, fins que aprenguem tots els misteris que s’amaguen en els gens. Què serem capaços de fer amb aquest poder immens és una altra història.

Publicat a El Periódico, 18/4/22. Versión en castellano.]

dilluns, 11 d’abril de 2022

Deu anys d'articles

La setmana passada (el 6 d'abril) va fer deu anys del primer article que vaig publicar al diari ARA (el teniu aquí al costat). Des de llavors, he continuat publicant-ne regularment, més o menys a ritme d'un parell al mes. Un any abans ja havia començat a escriure el meu article mensual per a El Periódico (que també continua encara), però aquell és més d'opinió, malgrat que giri al voltant de la ciència. El que faig a l'ARA, en canvi, és divulgació pura i dura, i m'ha servit per anar afinant les meves habilitats per explicar coses complexes de la manera més entenedora possible, que després he explotat en els deu llibres de divulgació que he publicat i en diversos programes de ràdio. 

Tot això m'ha preparat per aquests dos últims anys a primera línia informativa de la pandèmia, on m'ha tocat fer divulgació d'urgència per intentar ajudar a entendre què estava passant. Sempre dic qeu la divulgació és part de la feina del científic, i jo he tingut la sort que mitjans com l'ARA i El Periódico m'han donat l'altaveu necessari per a poder-la fer i que arribi al màxim de públic possible. Sempre els estaré agraït (en el cas de l'ARA, al Carles Capdevila per donar-me l'oportunitat, a l'Esther Vera per renovar-me-la i als dos caps de secció que he tingut, la Mònica López i el Toni Pou, per editar-me). I a vosaltres per llegir-me, és clar!


dijous, 7 d’abril de 2022

Pensant en el futur en el Dia Mundial de la Salut

Avui és el Dia Mundial de la Salut, que és una bona excusa per parlar de quins reptes de salut seran importans en el futur. A la UOC m'han fet aquesta entrevista parlant del tema, que podeu escoltar sencera en aquest vídeo:

Que tot el que hem passat (i estem passant encara) amb la pandèmia ens serveixi almenys per preparar-nos millor per a la propera crisi.

dijous, 24 de març de 2022

Visions del futur

Una pregunta que s’ha fet als experts mil cops aquests darrers dos anys és quan s’acabaria la pandèmia. Cap ha encertat la resposta: la pandèmia ha arribat a la fi quan ens n’hem atipat. Tant se val que el número de contagis i les xifres de morts continuïn elevades: hi ha països que han decidit passar full col·lectivament i proclamar que s’ha gripalitzat la covid. Em recorda la foto de George W. Bush somrient sota una banderola gegant que deia mission accomplished després de proclamar la victòria a la guerra d’Iraq el 2003 (tots sabem què va passar a continuació). Que la realitat no t’espatlli un bon eslògan. 

El cop de gràcia a la covid ha sigut que els mitjans els ocupin ara majoritàriament les notícies de la guerra a Ucraïna, que amoïna més als ciutadans que no pas una infecció respiratòria que ens ha esgotat la paciència. Com deia algú a Twitter fa uns dies, tant invertir diners en recerca i al final el virus se l’ha carregat Putin. Entre el seguiment minut a minut dels indicadors epidemiològics com si fossin dades de borsa que hem vist durant mesos i la indiferència actual, potser hauríem d’aconseguir trobar un punt mig més raonable. 

Parlem d’una altra cosa, doncs. Amb la mirada posada més en el futur que en el present, el Consell Científic Assessor de la Covid-19 (CCAC) va publicar la setmana passada un nou informe, centrat en analitzar què ha funcionat i fallat durant la crisi i, sobretot, com ens hauríem de preparar per si es torna a donar una situació similar. És un exercici d’anticipació important, perquè podria salvar moltes vides. 

A França han anat encara més enllà i fa uns anys van posar en marxa un projecte anomenat Red Team. El primer cop que vaig sentir a parlar del concepte red team va ser a la sèrie The Newsroom d’Aaron Sorkin, on els periodistes d’un programa televisiu de notícies organitzaven un equip per trobar-li esquerdes a una informació aparentment sòlida que havien rebut. El que es diu col·loquialment fer d’advocat del diable. Un red team ha de cercar tots els arguments raonables per anar en contra d’una idea, independentment de quina sigui la teva opinió. En aquest cas, l’objectiu final és reforçar la teoria a la qual li busques pegues.

El Red Team francès té una missió semblant: imaginar-se escenaris possibles i distòpics pel futur del seu país. Per una feina així cal ser realista, però també deixar-se portar pel costat més pessimista. I els francesos han cregut que els qui millor podien fer aquesta feina no eren els científics, si no els autors de ciència-ficció. És per això que al seu Red Team hi han posat escriptors reconeguts com Laurent Genefort o dibuixants de còmics com François Schuiten. Aquest Red Team ha publicat ja dues “temporades” d’escenaris amenaçadors, en una picada d’ullet al que serien els capítols d’una sèrie de televisió. La diferència és que tot el que s’han empescat aquests guionistes podria passar de debò.

La feina inicial del Red Team, com la del CCAC, és sobretot proporcionar material de treball a l’equip que ha de trobar la manera de buscar-hi solucions, que és el que té una tasca realment difícil. Perquè implementar mesures preventives contra un problema teòric no és senzill. Aquí és on segurament ens quedarem encallats: una cosa és que una colla d’experts inverteixin un munt d’hores en valorar alternatives depriments i l’altra que els polítics decideixin invertir recursos en amenaces possibles però poc probables que ni tan sols sabem predir quants anys poden tardar a arribar. Enmig d’una crisi econòmica i social com la que vivim, gentilesa del coronavirus i de les ànsies annexionistes de Putin, no crec que cap dirigent consideri això una prioritat.

El meu pronòstic és que la propera crisi de salut mundial ens tornarà a enganxar poc preparats. Potser ho estarem més que no pas abans de la covid-19, que no seria gaire difícil, però segur que bona part dels deures estaran encara per fer. Aquestes mancances no son més que el reflex de dos dels grans defectes que tenim els humans: la incapacitat de posar-nos d’acord per actuar d’una manera coordinada i la dificultat de treballar de manera proactiva enlloc de reactiva. Per això aquesta pandèmia ja ha acumulat prop de vint milions de morts, segons algunes estimacions recents (gairebé quatre vegades la xifra oficial), moltes de les quals segurament ens les hauríem pogut estalviar. Però considerant que vivim en una societat encara addicta als combustibles fòssils i als líders totalitaris, potser no ho estem fent tant malament.

[Publicat a El Periódico, 21/03/22]

dimarts, 8 de març de 2022

8M

 

“Feminism is the radical notion that women are human beings.”
Cheris Kramarae

“A feminist is anyone who recognizes the equality and full humanity of women and men.”
Gloria Steinem

divendres, 25 de febrer de 2022

No son les opinions: son les dades

Al número de febrer de la revista Nature Human Behaviour hi ha un article interessant que descriu el que els seus autors han anomenat “l’efecte Einstein”. Per fer l’estudi, van agafar més de deu mil voluntaris de vint-i-quatre països diferents i els van ensenyar unes declaracions confuses i sense sentit. En alguns casos els explicaven que allò ho havia dit un guru i en altres que eren les paraules d’un científic reputat. Malgrat que el contingut de les cites era igualment absurd, majoritàriament la gent pensava que si ho deien els científics era més important i creïble, independentment de les seves creences religioses. És un resultat que ens podíem esperar, especialment després d’haver viscut en primera persona durant aquests darrers dos anys la rellevància que se’ls ha atorgat als experts en la covid-19, que a vegades ha acabat derivant en una fe cega.

L’efecte Einstein s’assembla a un fenomen clàssic, ja descrit a l’època de Ciceró, conegut com argumentum ex auctoritate (o apel·lació a l’autoritat). Es produeix quan en una discussió es fa servir l’experiència d’algú en un cosa per validar automàticament qualsevol afirmació que la persona faci en relació a aquell tema. Per exemple, si un farmacòleg de prestigi arriba a una conclusió sobre l’eficàcia d’un fàrmac, per força hauria de tenir raó. Creure per defecte els qui en saben, que a primera vista pot semblar positiu, ha sigut un problema important per la ciència i el pensament, que ha fet perdre temps i recursos preciosos al llarg de la història. És per aquesta raó que el lema de la Royal Society, l’equivalent britànic de l’acadèmia nacional de ciències, fundada al segle XVII, és nullius in verba, que es podria traduir com “no et fiïs de la paraula de ningú”. Ni tan sols del savi més gran.

M’ha fet pensar en això la mort recent de Luc Montaigner, sens dubte un dels grans viròlegs de la segona meitat del segle XX, guanyador d’un premi Nobel, ben merescut, per ser un dels descobridors del virus de la sida. No es pot pujar gaire més a munt en l’escala acadèmica. Però malgrat tots els seus mèrits, en els últims anys Montaigner va entrar en una espiral pseudocientífica que el va acostar als postulats de l’homeopatia (creia que l’ADN deixa senyals electromagnètiques en l’aigua que permetrien reproduir després la informació genètica) i el va portar fins i tot a declarar que el SARS-CoV-2 havia estat fabricat en un laboratori. No és l’únic que ha acabat patint el que s’ha anomenat “la malaltia dels Nobel”. James Watson, co-descobridor de la doble hèlix de l’ADN, ha repetit sovint que els negres son menys intel·ligents que els blancs. I Kary Mullis, inventor de la PCR que, entre moltes altres coses, ens serveix per detectar virus, afirmava que al VIH no causava la sida.

L’efecte Einstein o l’apel·lació a l’autoritat ens portarien d’una manera natural a acceptar acríticament les idees d’aquests genis, encara que ens poguessin sonar estranyes. No en va eren els màxims experts precisament en els temes dels quals estaven parlant. Però tots van cometre el mateix error: arribar a una conclusió sense tenir les dades necessàries per fer-ho. En els casos descrits, ni Montaigner, ni Watson ni Mullis van poder aportar informació fefaent que demostrés que el que deien era veritat. Sense aquest suport, la seva paraula val tant com la de qualsevol altre. D’una manera semblant, darrerament hem sentit declaracions sobre la covid-19 de persones amb títols i historials rellevants que no se sostenien si rascaves una mica la superfície. Però molts han apel·lat a l’autoritat que exhibien per donar-los automàticament la raó. Això s’ha vist reforçat pel que es coneix com biaix de confirmació: tendim a escoltar només el que encaixa amb les idees preconcebudes que tenim.

Quina conclusió hem de treure de tot plegat? No hem de confiar en la paraula dels científics que veiem aquests dies als mitjans explicant-nos la pandèmia i fent prediccions de com evolucionarà? Fem-ne cas, i tant, però només quan les seves opinions vinguin recolzades per dades consistents. No és tan important la seva opinió com les xifres que la justifiquen. Hem de fer sempre l’esforç addicional d’anar a l’arrel de les teories i veure com sòlids son els fonaments. És dur, però també essencial si no volem deixar-nos enganyar pel primer que branda davant les càmeres un currículum ple de medalles. No podem ser consumidors passius: la recerca de la veritat és un camp de mines difícils de sortejar, però és una feina que sol tenir recompensa.

[Publicat a El Periódico, 21/02/22]

dilluns, 31 de gener de 2022

La porta a la tele

Aquí teniu un vídeo on en Manel Esteller parlem amb la Marcela Topor (en anglès!) sobre el nostre llibre de contes Un dia la porta s'obrirà.
Si sou membres de la SCCFF, recordeu que ja s'ha obert la primera fase per votar els Premis Ictineu i que un grapat de contes d'aquest llibre son a la llista...

dimecres, 26 de gener de 2022

Els beneficis de vacunar els nens

El Grup Col·laboratiu Multidisciplinari per al Seguiment Científic de la Covid-19 (GCMSC), impulsat per l’Institut de Salut Global de Barcelona i el Col·legi de Metges de Barcelona, continua la bona feina que fa resumint el que sabem i el que no sabem de la pandèmia amb la publicació d’un informe sobre el risc de vacunar nens i adolescents, un tema que aquests dies preocupa a molts pares. Després de revisar totes les dades disponibles, arriben a la conclusió que cal “promoure la vacunació de la població pediàtrica amb les vacunes basades en ARNm”, tal com han recomanat també altres grups d’experts arreu del mon.

Malgrat aquesta unanimitat entre els entesos, vacunar els nens de covid encara genera recels. Les dades que tenim després de donar milions de dosis diuen clarament que la baixa incidència de complicacions que, a més, son lleus quan n’hi ha, compensa de sobres el perill substancialment més alt de patir conseqüències greus en cas que es contagiïn de covid. Però, tot i això, l’instint de protecció ens fa exagerar una prudència que ens pot fer actuar de manera menys objectiva i, a la llarga, aconseguir l’efecte contrari al que busquem.

Un cop descartat el risc, els altres arguments dels dubtosos son que vacunar no té un benefici real per als més petits i que, per tant, no és ètic que ho fem com un servei per a la resta de la societat, ja que el que busquem sobretot és que no contagiïn la gent gran. Cal tenir en compte que, malgrat que és cert que la covid sol ser més lleu a les franges baixes d’edat que en adults, l’impacte que té en aquesta població no és menyspreable. Tal com explica l’informe del GCMSC, l’any anterior a la introducció als Estats Units de la vacuna contra la rubèola, aquesta malaltia va causar disset morts. En el cas de la varicel·la, van ser setze. Del meningococ, vuit. La covid, en canvi, seixanta-sis. Pel que fa a mortalitat intrínseca, doncs, està per damunt d’altres infeccions contra les quals immunitzem els nens sense vacil·lar. Es pot dir el mateix de les altres complicacions greus: amb les dades d’incidència actuals, als Estats Units han calculat que per cada milió de nens d’entre cinc i dotze anys vacunats s’evitaran més de 400 hospitalitzacions i uns 120 ingressos a l’UCI. Els beneficis globals per la seva salut semblen indiscutibles.

A pesar d’això, n’hi ha que argumenten que el guany social segueix pesant més i que no és just que se’ls imposi aquest altruisme als infants. Però l’altruisme sempre ha sigut un component essencial del fet de vacunar-se, a qualsevol edat i per qualsevol malaltia, i pot ser una raó vàlida per justificar per si sola una campanya massiva de vacunació infantil. Fa uns anys es va començar la immunització contra el virus del papil·loma a tot el mon, no tant sols les nenes sinó també de nens. Aquest microbi és responsable del 90% dels càncers de coll d’úter, però l’impacte que té per la salut dels homes és mínim (els càncers de penis i anus son molt poc freqüents, en comparació). Bàsicament, a molts països es vacunen rutinàriament els nens perquè de grans no participin en la transmissió del virus a les seves parelles, és a dir, sobretot per protegir les dones. Tot i sabent que el benefici personal és pràcticament nul, milers de pares no han dubtat a permetre que els seus fills contribueixin a erradicar el que era el tercer càncer més freqüent en dones i causava més de 300.000 morts cada any. Amb la vacuna de la covid es podria argüir una funció social similar.

Pot ser que una de les causes bàsiques de l’augment actual del sentiment antivacunes, des del més radical al més tebi, del més irracional al més comprensible i puntual, sigui l’excés d’informació al qual estem sotmesos. Per primer cop a la història de les epidèmies i pandèmies, rebem un bombardeig constant de dades per totes bandes, moltes de les quals no tenim els coneixements necessaris per processar, altres falses, barrejades amb opinions contradictòries. Això ens porta a una saturació que fa que una de les millors armes que tenim els humans, el pensament crític, se’ns giri en contra i ens faci qüestionar veritats innegables.

Les pors son naturals, sobretot quan afecten les persones que més ens estimem, però la millor solució per fer-li front és saber de qui ens podem refiar. I, sobretot, no quedar-nos amb un punt de vista només perquè encaixa amb la idea preconcebuda que tenim. Tota opinió ha d’estar basada en dades, i hem de fer l’esforç de processar-les. Només així podrem prendre sempre la decisió correcta.

[Publicat a El Periódico. 24/01/22.]

diumenge, 23 de gener de 2022

L'era dels posthumans

Estreno l'any al blog amb una mica de ciència. Avui al diari ARA parlen de la manipulació genètica i jo hi he contribuït aquest article sobre la possibilitat de modificar humans. El tema del transhumanisme i els posthumans fa temps que m'interessa i he escrit força sobre tot això. A més, últimament he coordinat un número especial de la revista Mètode sobre transhumanisme, a partir del qual em van fer aquesta entrevista. Com diu el títol, no crec que puguem aturar l'arribada dels posthumans, així que millor ens en fem a la idea...

Us deixo amb la conferència que vaig donar a València per presentar el monogràfic, on parlo més a fons de tot això, per si us interessa.


I, finalment, us recordo que he fet servir el tema també en la ficció, en el díptic dels Fills de la Setena Onada, per si preferiu una versió més lúdica del debat...

divendres, 31 de desembre de 2021

Balanç de l'any


És tradició al bloGuejat fer un post l'últim dia de l'any per repassar com han anat les coses... així que som-hi! Comencem aquesta vegada pel blog mateix. Aquest ha sigut el seu pitjor any, pel que fa a entrades: només 30, gairebé la meitat del 21, que ja havia sigut l'any més fluix. Cada cop em costa més trobar estona per fer entrades llargues, i continuo invertint més temps a Twitter, que és el mitjà que uso més ara per comunicar-me. Si deia que l'any passat l'havia acabat allà amb 11.000 seguidors, que era més del triple dels que tenia abans de la pandèmia, la tendència ha continuat a l'alça, i acabo el 21 amb gairebé 22.000, just el doble. La covid-19 continua sent el tema que em dona visibilitat en aquesta xarxa i el que comento més freqüentment, i més ara que formo part del Consell Científic Assessor de la Covid-19 del govern català. En general, l'experiència ha sigut positiva, tot i que més exposició també et posa a mercè de radicals, i també hi ha hagut moments desagradables. En tot cas, malgrat la meva activitat a Twitter, no tinc intenció d'abandonar el bloGuejat, i espero que aquest any que comença podré anar recuperant el ritme, a mida que la pandèmia anirà perdent gas (espero) i tindré una mica més de temps per altres coses. És un dels propòsits de cap d'any, si més no.

L'altre seria tornar al meu ritme habitual d'escriptura, que continua una mica enrocat, tal com ja explicava l'any passat. Malgrat que he publicat pràcticament tant com sempre (un nou llibre de contes, la segona novel·la de Macip Garzón, un assaig sobre la pandèmia i contes en tres antologies: 1, 2, 3), el 2021 he escrit molt poc altre cop, una mica per manca de temps, una mica perquè he estat enllestint el llibre que més m'ha costat de fer, perquè ha requerit molta recerca (he llegit més que he escrit, en el procés!). No he pogut dedicar-me a cap altra cosa mentre tenia aquest llibre al cap, a part de textos curts (els contes per les antologies i alguns que faltaven pel recull). Finalment el vaig entregar ahir als meus editors i veurà la llum en algun moment del 2022. És un assaig curt però dens sobre algunes preguntes filosòfiques i m'ho he passat molt bé escrivint-lo. A veure si agradarà també als lectors. Hi ha un segon llibre que s'ha de publicar aquest any que ve, una novel·la que ha passat un temps a la nevera i que ja vaig anunciar l'any passat, però que encara no té data fixa. Aquestes seran les dues novetats del 22, si no hi ha canvis d'última hora. Mentrestant, ja tinc unes quantes carpetes obertes: continuar la segona novel·la del Cicle de l'Emigrant (que es va quedar encallada a la plana 40), començar la tercera de Macip Garzón (que ja està en fase de pre-producció), el nou llibre de divulgació (per mantenir el ritme de més o menys un cada dos anys, aquest en parella i també en fase de pre-producció) i un d'infantil, a part d'una col·laboració en una antologia. Sembla, doncs, que el 22 serà l'any que tornaré a l'activitat literària després de la pausa pandèmica... si les altres feines em deixen prou temps.

Científicament ha sigut un any altre cop poductiu, malgrat les limitacions pandèmiques, amb 6 articles publicats al laboratori. Un d'ells, sobre un anticòs per matar cèl·lules velles, va tenir força ressò mediàtic (1, 2, 3, 4, 5...) per les possibilitats que té de convertir-se en un tractament anti-envelliment. També en vaig parlar al Tot es mou:

A part, continuem investigant el tema de l'efecte de la dieta en l'envelliment, i esperem tenir resultats en un parell d'anys.

I això és tot pel que fa a aquest segon any pandèmic. Se n'acosta un altre, que esperem que sigui l'últim, així que tinguem paciència i, sobretot, fem servir el seny, que és la millor arma de totes. Almenys durant el 2021 m'he pogut moure una mica (el 2020 no vaig sortir de la ciutat on visc) i tornar a veure els amics i la família (fins que les coses s'han tornat a complicar..). Acabo l'any amb tres dosis de vacuna i havent passant la covid-19 abans de l'estiu (malgrat tota la prudència que vam tenir, el virus va acabar entrant a casa pel costat que podíem controlar menys), així que espero que els anticossos que dec tenir circulant per la sang m'evitin patir cap problema greu causat per la variant òmicron o qualsevol que aparegui els propers mesos. Però, en tot cas, continuaré anant amb compte, espero que vosaltres també. Molta sort, molta salut i ens veiem l'any que ve al bloGuejat!

dilluns, 27 de desembre de 2021

Un Nadal de mínims, sisplau

Estava convençut que tindríem un Nadal no normal però sí millor que el darrer. El control de la pandèmia durant els mesos càlids havia sigut bo, tant que els contagis havien arribat a mínims. Sabíem que a la tardor pujarien (per la tornada a les escoles i les feines, les baixes temperatures, etc.), però amb una població ben vacunada, semblava que l’onada es podria dominar. Fins i tot quan les coses es van començar a desmarxar a mitja Europa, jo confiava que mesures “toves” com demanar el passaport covid a les activitats de més risc serien suficients per alentir prou el progrés com per entrar a les festes amb uns nivells de casos tolerables.

No ha estat així. A l’excés de relaxació que arrossegàvem des de l’estiu se li ha afegit un factor fins a cert punt esperat però sempre imprevisible com és una nova variant. Han hagut de passar unes setmanes fins que no hem tingut dades suficients sobre el comportament de l’òmicron per saber com ens afectaria, però ara ja no ens en queda cap dubte: la situació és dolenta, amb unes xifres que ja superen les del pic de gener de l’any passat, i ho serà molt més si no hi posem remei. El panorama ha canviat completament en qüestió de dies.

L’òmicron s’està convertint ràpidament en dominant a molts països, i també a casa nostra. És com a mínim el doble de contagiosa que la delta i, per si sol, això ja fa molt més difícil la contenció de casos, d’una manera similar al que vam veure quan vam passar de l’alfa a la delta. Però és que, a sobre, l’òmicron s’escapa en part dels anticossos que han generat les vacunes i les infeccions prèvies. Això fa que les reinfeccions siguin més freqüents, cosa que contribueix a augmentar encara més la transmissibilitat. Per sort, hem vist que una tercera dosi fa pujar prou els anticossos com per a què es recuperi aquesta barrera contra els contagis per l’òmicron, per això és tan important vacunar altre cop a tanta gent com sigui possible.

El problema és que no ho podrem fer prou ràpid per aturar els contagis abans de Nadal, per tant, ens calen implementar altres mesures. Aquí és on son indispensables les restriccions, l’altra eina eficaç que tenim en una pandèmia, a part de les vacunes. El Comitè Científic Assessor de la Covid-19 hem treballat intensament aquests dies en unes recomanacions, basades en les noves dades disponibles. Ho hem fet tan ràpid com hem pogut davant una situació que estava canviant dia a dia. Hem procurat centrar-nos només en el que es pot aplicar immediatament, deixant de banda tot el que xocaria amb la realitat legal del país (un altre dia parlarem de per què amb dos anys no hem sigut capaços de flexibilitzar la legislació per adaptar-la a la realitat epidemiològica, com han fet altres països). A partir d’aquí, el Govern ha anunciat una sèrie d’accions per mirar de contenir el problema. Per primer cop aquest procés és totalment transparent: l’informe original del Comitè està disponible a internet, amb els noms dels qui l’han elaborat, i es pot veure fàcilment què han considerat els polítics que era realista aplicar i prioritzar de tot el que demanàvem.

Per consens, al Comitè vam estar tots d’acord que calia proposar evitar les trobades d’aquests dies: màxim quatre persones en espais públics i només la bombolla al domicili. En conseqüència, jo he anul·lat els sopars i dinars de Nadal que tenia previstos. Per molta ràbia que ens faci, és millor sacrificar-nos que no posar en risc els que estimem. A més, si no extremem la prudència, correm el risc de saturar el sistema de salut (la primària ja ho comença a estar), amb tots els problemes que això comporta també per les altres malalties. I encara que les vacunes funcionen molt bé a l’hora d’evitar els casos greus i la mortalitat, fins i tot per l’òmicron, si el número de casos és alt, el de víctimes també ho serà.

Cal anar-ho repetint: encara queda molta pandèmia. Res del que està passant és inesperat, com hem dit molts cops. Hi haurà més onades i, segurament, més variants que complicaran la situació. Sabem com hem de respondre: vacunant i restringint el contacte social quan calgui. Son mesures que funcionen molt bé, encara que el preu a pagar sigui alt. Per això, sigueu prudents. I passeu unes bones festes.

[Publicat a El Periódico, 22/12/21]

BONUS TRACKS:
Entrevista a El Nacional
Entrevista a Nació digital
Entrevista a BTV
Entrevista al Matí de Catalunya Ràdio
Entrevista al Tot es mou:

dissabte, 25 de desembre de 2021

Bon Nadal!


Aquest Nadal el passarem amb un dimoni una mica especial, amb nom de lletra grega. Cuideu-vos!

dimarts, 30 de novembre de 2021

Vacuneu-vos: és important

Aquesta setmana rebré la tercera dosi de la vacuna de la covid-19. Al Regne Unit està disponible per als majors de 50 anys i, aprofitant que ja entro en aquesta categoria, vaig demanar hora ràpidament. No estic convençut que sigui imprescindible: malgrat que és cert que els anticossos van a la baixa amb el temps, no hi ha dades prou sòlides que diguin que una dosi extra reduirà encara més les complicacions greus i la mortalitat, que és el veritable poder de les vacunes. Però potser sí que jugarà un paper en disminuir els casos simptomàtics, i això seria important pel control de l’onada que comença.

Ens trobem en un moment de la pandèmia diferent als anteriors i calen noves estratègies. Els governs han confiat en un nivell alt d’immunització per aturar els contagis, malgrat que els experts els deien que aquesta no era la feina de les vacunes. Ara ens trobem que els casos no paren de pujar, principalment perquè des de finals de l’estiu, quan les corbes van tocar fons, s’ha anat imposant el marc mental que la pandèmia aquí s’havia acabat gràcies a la campanya de vacunació. Evidentment, no era cert.

 La vacuna és una capa de protecció (possiblement la més important) però per si sola no és suficient. Si ens oblidem de les altres (mascareta, tests, distància, ventilació...), li estem posant les coses fàcils al virus. Això es veu clarament si es comparen les dades d’immunitzacions i casos. Itàlia té 77% de vacunats amb pauta completa i una mitjana de 150 casos diaris per milió d’habitants. Però Portugal en té un 88% amb gairebé 200 casos. A Espanya les xifres son 80% i 100. Alemanya té una mica menys vacunats que Itàlia, 67%, i en canvi molts més casos, 570. Queda clar que la relació entre les dues coses no és directa. Per tant, no és una “onada dels no vacunats”, com han proclamat alguns, si no que ens afecta a tots perquè depèn de més factors.

Després d’adonar-se de l’error, la tàctica als països que encara no estan molt malament és fer tot el possible abans de tornar a aplicar mesures que ens costaran d’acceptar. Per això s’està accelerant la vacunació (sobretot terceres dosis i, aviat, menors de 12 anys, una de les franges on més està circulant el virus), i l’aprovació dels nous fàrmacs de la Merck i la Pfizer, que prometen reduir molt els casos més greus. El següent nivell, encara dins de les intervencions light, és ampliar l’ús del passaport covid (és difícil que a Espanya es pugui fer més enllà dels entorns d’oci, per qüestions legals). L’objectiu continua sent evitar el col·lapse sanitari i la mortalitat, però és molt possible que això no es pugui aconseguir sense mesures més dures. Països com Àustria ja ho han hagut d’admetre mentre altres, com el Regne Unit, prefereixen acceptar el cost humà de no tornar a aplicar restriccions.

Cal tenir present, a més, que el virus segueix mutant si pot córrer lliurement. Ara hem descobert una nova variant a Sud-Àfrica que té característiques preocupants. Els canvis que adquirit la podrien fer més infecciosa (una evolució que ja hem vist abans diversos cops) i, el que seria pitjor, més resistent als anticossos que hem generat. És aviat encara per saber quin impacte real tindrà aquesta variant, per tant hem d’esperar i vigilar. Podria ser que no s’implantés, malgrat que algunes dades suggereixen que comença a ser dominant al país on s’ha detectat primer, o s’escampés globalment. En tot cas, si cal, podríem produir en poc temps vacunes adaptades contra la nova variant.

Perquè malgrat la mala premsa, les vacunes son dels fàrmacs més efectius u segurs que existeixen. Les complicacions greus son rares i, per la seva naturalesa, no en tenen a llarg termini. Veure-les com una substància tòxica que s’ha d’utilitzar el mínim possible és absurd. I tampoc passa res si ens en posen més d’una a la vegada. Recordem els milions de nens que han rebut de cop les tres que inclou la triple vírica i que no han tingut cap problema. 

Davant de les incerteses d’aquest hivern, el millor que podem fer és protegir-nos tant com puguem contra els dos virus amb més possibilitats de causar complicacions. Accepteu la tercera dosi de la vacuna de la covid quan us l’ofereixin i demaneu també la de la grip si esteu en un col·lectiu vulnerable. I si algun professional us recomana el contrari, que a vegades passa, busqueu informació a fonts fiables i us adonareu ràpidament que la immensa majoria d’experts estan d’acord que més val ser prudent i aprofitar les eines que tenim a mà per protegir-se a un mateix i a la societat.

[Publicat a El Periódico, 28/11/21]

divendres, 5 de novembre de 2021

La Porta als mitjans

Aquestes setmanes hem pogut parlar als mitjans d'Un dia la porta s'obrirà, el recull de contes que vam publicar a principis de la tardor amb en Manel Esteller. Si encara no us heu decidit a comprar-vos-el, mireu aquestes entrevistes, a veure si us convencem.

Primer en vam parlar a Els matins de TV3:

Aquí ens teniu al 324 amb Xavier Grasset:

També en vaig parlar al Cafè d'idees de TV2 amb la Gemma Nierga, i amb el Roger Escapa al Suplement (entre molts altres temes que van sortir, a partir del minut 19:30). 

Aquí ens teniu presentant i signant el llibre a La Setmana:

I, finalment, aquesta va ser la presentació oficial a Gigamesh:

...i aquest vídeo-resum on us explico el llinbre:

dijous, 4 de novembre de 2021

Hi ha ciència més enllà de la covid

La pandèmia no tan sols ha monopolitzat els mitjans i les xarxes durant aquests mesos, si no també la recerca. Davant d’una crisi d’aquestes proporcions, calia invertir tots els recursos per trobar una solució com abans millor, perquè estaven en joc moltes vides. Hem celebrat a bastament els èxits científics del darrer any, fruit d’una combinació de cooperació i competició, tant al costat públic com al privat de l’equació, ben engreixada per un finançament generós. Però no hem parlat tant d’un cost ocult d’aquesta campanya: la frenada que han patit la majoria d’investigacions no relacionades amb el virus.

De la mateixa manera que els metges han hagut de prioritzar els pacients de covid-19 i això ha provocat retards en el tractament d’altres malalties, els científics vam veure, primer, com se’ns limitava l’accés als laboratoris i, després, com partides importants de fons quedaven fora del nostre abast si no fèiem res relacionat amb el SARS-CoV-2. Les conseqüències no seran tan immediates com les que s’han patit a l’atenció primària, però sens dubte l’aturada tindrà un impacte en camps essencials.

En aquest context complicat, ha sigut especialment satisfactori per al meu grup haver aconseguit publicar fa unes setmanes un treball que descriu la creació d’unes “bombes intel·ligents” per a localitzar i destruir les cèl·lules velles que contribueixen a la degeneració que veiem als teixits amb l’edat, i que també acceleren malalties com el càncer o l’Alzheimer. Havíem previst enllestir-lo fa un any, però uns experiments clau van quedar ajornats per culpa del confinament. Dissenyar fàrmacs contra l’envelliment no és una urgència, és clar, però és un tipus d’intervenció que podria millorar la qualitat de vida de molta gent, un cop es finalitzin totes les proves. La pandèmia haurà retardat aquest esperat desenllaç, com tantes altres coses.

Arran de les interaccions que ha generat el nostre article m’he adonat d’un parell de coses. Primera, que hi ha molt més interès per les notícies científiques que abans de la covid. Un descobriment que anava en la mateixa direcció va passar sense gaire rebombori mediàtic quan el vam publicar el 2019. Ara, en canvi, m’han convidar a parlar-ne a diverses ràdios i televisions amb normalitat. El fet que aquests dies hàgim donat el micròfon als científics ha provocat que el públic li hagi perdut la por a la complexitat inherent de la recerca biomèdica. Per altra banda, molts periodistes s’han sensibilitzat amb aquests temes i s’han alegrat de poder contribuir a visibilitzar algun avenç que no estigués relacionat amb el coronavirus. Esperem que això ja no canviï i que, a partir d’ara, la presència de científics als mitjans per presentar descobriments rellevants sigui habitual.

L’altre punt està relacionat amb la tendència que tenim a simplificar. Un periodista em va comentar que si el nostre fàrmac completava tot el procés de desenvolupament, que encara és llarg, el meu nom realment passaria a la història. Em va sorprendre perquè no ho he vist mai com una victòria personal: tot i ser el cap visible del projecte, darrere hi ha l’esforç de tot un equip que, a més, s’ha aprofitat de descobriments previs. 

Tendim a buscar una figura que resumeixi un moviment, un descobriment, un canvi, quan la realitat sol ser molt complexa. Ho hem vist, per exemple, amb els titulars que parlaven de “la persona que ha creat la vacuna contra la covid” o reduccions similars. Dubto que ningú pugui reclamar aquest honor exclusiu, quan la majoria de fites científiques tarden dècades i hi contribueixen centenars d’experts.

És el mateix problema que tenim cada any quan es donen els premis Nobel, un concepte obsolet que potser tenia sentit a principis del segle XX però que, avui en dia, dona una imatge distorsionada del que és la recerca científica: un procés cada cop més multidisciplinari i progressiu que es construeix a partir de petits increments que realitzen xarxes de professionals treballant coordinadament des de diversos racons del planeta.

Estic content de poder ser un dels molts que, diàriament, afegim un granet de sorra a la sempre creixent muntanya del coneixement humà. Els meus èxits (i també els meus fracassos) ajudaran a definir un dels camins que esperem que ens portin cap a un mon millor. Qui creui primer la línia d’arribada potser atraurà tots els flaixos de les càmeres, però no haurà arribat allà només per mèrits propis, perquè la ciència és, sobretot, una feina d’equip. I ho dic sempre: és la millor feina del món.

[Publicat a El Periódico, 1/11/21. En castellano. In English.]

dimarts, 2 de novembre de 2021

Aquesta setmana, al Festival 42...

Barcelona estrena demà el primer festival de gèneres fantàstics, el 42, dirigit pel Ricard Ruiz Garzón. El programa és molt interessant, amb un munt de convidats importants, segur qeu trobareu alguna cosa que us interessi. Jo hi seré en dues taules rodones, el dijous i el diumenge:



A més, em podreu trobar en un parell d'actes del +42, aquest off-festival que reuneix una colla d'actes paral·lels relacionats en el tema que es fan al marge del festival. El primer és dimecres, a la llibreria La font de Mimir, on parlarem de què és la literatura juvenil:



I, finalment, participaré en un club de lectura de Barcelona 2059 a la biblioteca El Carmel el dijous 4 de novembre a les 18.30 hores. Passeu a saludar!