dimarts, 18 de setembre de 2018

De pureses i barreges

La humanitat ha inventat pocs conceptes tan estúpids com el de la puresa de la raça. Tot i això, té lògica que la idea s’implantés a les societats primitives, perquè és una manera de reforçar la idea de pertànyer a una comunitat. Quan la supervivència depenia de la força del grup amb el què convivies, qualsevol truc que ajudés a estrènyer els lligams que et motivaven a defensar-te d’altres tribus incrementava l’esperança de vida. Una conseqüència va ser prohibir els aparellaments fora del clan, i d’aquí va néixer la idea absurda que unes combinacions genètiques són millors que altres. 

A mida que ens vam anar civilitzant, aquesta compartimentalització va deixar de ser necessària, però la sensació d’identitat ja no ens ha abandonat mai. Per això, el fet de sentir-nos part d’una família, un poble, un país, un continent o fins i tot d’un equip de futbol encara determina les aliances que formem i com ens relacionem amb els veïns. I, per desgràcia, en alguns casos justifica comportaments violents. Portar-ho a l’extrem i no voler barrejar-se amb altres grups ètnics sabem ara que és un error greu, biològicament parlant, perquè si els gens d’una població no s’airegen (mesclant-se amb els d’individus que no siguin parents), comencen a aflorar un munt de malalties normalment amagades al genoma. L’exemple més clar és el de la reialesa europea que, com que fins fa ben poc encara insistien a casar-se entre ells, van aconseguir que tota mena de trastorns hereditaris se’ls instal·lessin a l’arbre genealògic.

La puresa biològica, doncs, no és desitjable des del punt de vista evolutiu. Per això els humans sempre hem tendit instintivament a anar en direcció contrària. Som mestissos per definició. Les anàlisis d’ADN ens han permès deduir que els nostres avantpassats s’havien reproduït amb neandertals, una espècie diferent d’homínid que va acabar extingint-se. De la mateixa manera, se sap que una tercera branca d’homínids primitius igualment desapareguda, els de Deníssova, també han deixat petja en el nostre genoma. La teoria actual diu que desenes de milers d’anys enrere, els humans, els neandertals i els deníssovans van encreuar-se diverses vegades entre ells. Fa poc es va donar a conèixer l’anàlisi genètica d’una adolescent morta fa 90.000 anys que tenia una mare neandertal i un pare de Deníssova, la filla d’uns Romeu i Julieta que no deurien ser ni molt menys els únics a saltar-se les convencions socials de l’època.

L’home modern ho és tot menys genèticament pur i avui en dia només queden alguns il·luminats que creguin que és bona idea aïllar genomes. El problema que sacseja tot Occident és més greu, perquè té a veure amb la puresa cultural i aquesta és més difícil de desmuntar. Malgrat que un continent envellit com el nostre necessita importar individus joves, molts veuen l’arribada d’immigrants i refugiats amb recel. La por no és tant la contaminació d’una línia genètica com la dilució d’una identitat cultural. El fet que els nouvinguts provinguin de tradicions estructuralment molt diferents, algunes socialment endarrerides unes quantes dècades, dificulta les mescles. I si els moviments migratoris es fan a batzegades i no d’una forma escalonada, faciliten la creació de guetos que encara impermeabiltizen més els grups. La solució no és senzilla, però cal trobar-la urgentment.

La meva generació ha crescut pensant que la humanitat sempre aniria endavant. Un repàs a la història suggeria que cada cop sabem més, vivim millor i som més justos. La ciència ens ha permès guanyar la batalla a la ignorància i hem deixat de confiar en la màgia per guiar les nostres passes. Però ara dona la sensació que estem sobre un pèndol i que, després d’arribar a  un màxim, hem començat un retorn que no sabem fins on ens portarà. Pensàvem que havíem deixat enrere el populisme i el feixisme, que eren coses que només passaven a països que encara no havien fet l’última revolució intel·lectual. Ara veiem que els que ens crèiem civilitzats no estàvem pas lliures d’aquests virus. Els darrers resultats electorals a Àustria i ara a Suècia son un toc d’atenció, però n’hi ha hagut d’altres. L’ús interessat que s’ha fet de la xenofòbia per promoure una tendència de vot concreta, per exemple en el referèndum del brèxit o les eleccions presidencials americanes (amb un eslògan, America first, tret directament del temps de les cavernes que descrivíem abans), demostren que no ens podem adormir, o ens trobarem que ens comportem més com crancs que com una espècie intel·ligent.

[Publicat a El Periódico, 15/09/18]

dissabte, 15 de setembre de 2018

Tarda fantàstica, avui a Barcelona


Avui, a la Setmana del Llibre en Català que es fa davant de la Catedral de Barcelona hi ha programada la Tarda Fantàstica, on una colla de frikis parlarem de temes relacionats amb la ciència-ficció i fantasia. Hi ha actes per a tots els gustos, així que si esteu per la capital aquesta tarda, no deixeu de passar a saludar-nos. Segur que serà interessant. A mi em tindreu a la taula rodona de les 18.40 parlant de monstres i a la de les 20.00 parlant de sèries de TV i llibres. 

dimarts, 11 de setembre de 2018

Bona diada a tots


Vivim una època convulsa, al món i a Catalunya, amb el ressorgiment del totalitarisme, disfressat (més o menys) amb pell de be, i amb personatges especialment tòxics a llocs de poder. I el poble al bell mig, deixant-se arrossegar pel populisme de torn. En aquest clima enrarit, torna a tocar diada. M'ha agradat el cartell institucional d'aquest any, perquè és provocador i no estrictament limitat a un missatge catalanista. I a més ha irritat al sector polític que més se'n podia sentir al·ludit, i això sempre és bo.

La llibertat d'expressió hauria d'estar per damunt de tot però en aquests moments s'ha d'anar en compte amb el que es diu. Segons de quin color siguin les teves idees, pots acabar amb problemes seriosos si no saps callar a temps. Tants anys creient que en la dimensió temporal només es pot avançar en un sentit i mira, ara anem marxa enrere amb aquella alegria. Esperem que el pèndol oscil·li cap a l'altra banda ben aviat.

Mentrestant, sortim als carrers i protestem. Rebelem-nos contra la injustícia, i fem-ho de la manera que més fot als opressors de tot el món: pacíficament i amb alegria. Esperem que aquesta vegada no us caiguin cops per expressar el que sentim. Jo no estaré al vostre costat físicament, però tindré el cap a la Diagonal tot el dia. I les quatre barres al balcó, com he fet tota la vida, visqui al país que visqui. Bona diada a tothom que senti aquesta festa seva!

dijous, 6 de setembre de 2018

Reentré

Tornem a arrencar el bloGuejat, poc a poquet, que encara esteu amb el cap mig de vacances, ho sé. La temporada es presenta interessant literàriament parlant, però ja us parlaré de les novetats editorials més endavant. També passaran altres coses. Per començar, avui torno a El Balcó de la SER, cap a dos quarts de vuit, amb els meus cinc minuts setmanals de ciència. Serà la tercera temporada de la secció, i espero que en puguem aguantar moltes més!

Des de l'última connexió he publicat un parell d'articles científics. Un sobre l'instint maternal i on es troba en el cervell i un sobre l'ús de la medicina regenerativa per arreglar cors. Aquest any seguirem al ritme d'un parell d'articles al mes a l'ARA, fa o no fa, i un de mensual d'opinió a El Periódico.

Altres coses que han passat aquests dies d'estiu. Al Llibres i punt! van parlar del darrer llibre de la col·lecció Soc un animal. Hem acabat l'arc narratiu de quatre llibres que ens havíem plantejat al principi, però reconec que ens ha quedat el cuquet de fer més aventures amb aquests personatges, que ens han divertit molt. I si parleu portugués podeu llegir aquest parell de ressenyes als diaris (1, 2) sobre les 100 preguntes del càncer, que també s'ha publicat a l'altra banda de la Península.

I aquí teniu una intervenció meva a TV Girona per parlar precisament de càncer i del llibre, aprofitant que estava de vacances a la Costa Brava.



Acabo anunciant que em tindreu la setmana que ve a la Setmana del Llibre en Català, concretament el dissabte 15, a la Tarda Fantàstica, participant a dues taules rodones. Podeu trobar el programa aquí. Jo no m'ho perdria, perquè hi ha un munt d'activitats molt potents programades. Si veniu, no us oblideu de saludar!

dijous, 30 d’agost de 2018

Una mirada dins la ment

[I acabo l'etapa de reposicons estivals amb un article que lliga dos dels temes que van sortir al principi: el cervell i la son. La setmana que ve reprenem la programació habitual, que inclourà l'anunci d'un parell de novetats literàries per l'inici de temporada...]

Dir que el cervell humà és una caixa fosca plena de misteris insondables és un tòpic que de mica en mica va deixant de ser cert. Un exemple. Uns investigadors de la Universitat de Kyoto publicaven a la revista Science fa unes setmanes un mètode per analitzar el que ens passa pel cap quan dormim. Amb aparells de ressonància magnètica, eines que ja fa anys que s'utilitzen en medicina, havien gravat un mapa de les regions cerebrals que s'encenien en un moment donat del son. Llavors havien despertat els voluntaris i els havien preguntat què havien somiat. Després de correlacionar els patrons d'activitat neuronal amb les imatges que els descrivien, els científics encertaven amb un 60% d'èxit els continguts de somnis posteriors. Encara no és una «màquina de llegir somnis», com van proclamar alguns titulars, però sí una forma primitiva de deduir el seu contingut a partir d'informació que ha estat obtinguda amb tècniques d'imatge tradicionals.

Intentar desxifrar què hi ha dins de la ment d'algú és una obsessió molt antiga. No solament científica: s'han escrit milers de pàgines de ficció (jo mateix sóc responsable d'algunes) especulant sobre què passaria si poguéssim accedir als pensaments dels altres. Fins fa poc eren conjectures que requerien imaginació, però això està canviant a marxes forçades. De fet, l'article que hem esmentat no és el primer estudi funcional de neurones que d'una manera o altra es fica a l'interior de la nostra ment. Fa uns dos anys que, utilitzant sistemes similars, es pot deduir quin concepte està recordant algú, sempre que estigui tret d'una llista limitada d'opcions que se li ha donat abans. En el camp de les sensacions, en un estudi de l'últim número del New England Journal of Medicine es determinaven els patrons cerebrals corresponents a la resposta a diferents estímuls dolorosos, de relativament lleu a molt intens, cosa que permet predir amb un 93% d'encert si una persona experimenta dolor o no. Això ens permetrà quantificar el patiment sense necessitat de comunicació.

Són avanços interessants que marquen el camí que cal explorar, i els límits no paren d'eixamplar-se. L'octubre passat, uns investigadors belgues van comparar les ones que circulen per un cervell despert i un d'adormit, i amb això van poder mesurar l'activitat neuronal de persones en diferents graus d'estat vegetatiu. Es pot dir que van definir el patró elèctric que determina una cosa tan complexa com si estem conscients o no. Poc després es publicava un estudi funcional del cervell de 12 cantants de rap mentre improvisaven la lletra o bé en llegien unes altres d'escrites anteriorment. Així es va descobrir quines zones posem en marxa en moments que requereixen més creativitat. I fa uns dies, un altre article aparegut a Science ensenyava els canvis que provoca al cervell sentir una peça de música nova, i com això prediu si la persona està disposada o no a gastar-se diners per comprar l'MP3 en qüestió. ¿Què podem concloure de tots aquests treballs? Sobretot, que pensaments, sensacions i idees no són invisibles i que ja tenim càmeres, potser encara rudimentàries, per fotografiar-los.

A tot això hi hem d'afegir una nova eina, que la setmana passada presentaven uns investigadors de la Universitat de Stanford a la revista Nature. Es diu Clarity i permet estudiar les xarxes de neurones en el seu format tridimensional original. Eliminant amb aquest procediment els greixos que formen bona part de l'estructura del cervell, ara podem veure millor les neurones i com es connecten entre elles, cosa que alguns ja han definit com el «cervell transparent». Aquest mètode serà de molta utilitat per poder identificar les autopistes que proporcionen el substrat físic per a tota l'activitat que podem gravar amb les tècniques que s'han descrit anteriorment. Les possibilitats són il·limitades.

No ens queda més remei que acceptar la (per a alguns insostenible) tangibilitat de l'ésser. I és que encara ens costa fer-nos a la idea que qualsevol activitat del nostre cos, fins i tot les que pertanyen al misteriós regne de la ment, té unes arrels definides en el món físic. Des d'un punt de vista biològic, actes tan diferents com moure un braç o crear un poema tenen la mateixa base bioquímica encara que impliquin habilitats intel·lectuals en extrems oposats de l'espectre i, en un dels casos, úniques de la nostra espècie. Per tant, els processos que defineixen el pensament han de ser tan mesurables i quantificables com qualsevol altre. Els experiments que hem comentat avui es poden considerar com la prova que, d'aquí un temps no gaire llunyà, tindrem la capacitat de mirar, i potser manipular, què hi ha dins del nostre cervell. Haurem de veure quin ús fem d'un poder tan gran.

[Publicat a El Periódico, 20/04/13]

dimarts, 28 d’agost de 2018

La decisió d'Angelina

Aquesta setmana s'ha parlat molt de l'article que Angelina Jolie va escriure al New York Times, on anunciava que s'havia fet extirpar els dos pits per prevenir un possible càncer i que ben aviat faria el mateix amb els ovaris. El text original n'explicava clarament les raons, però certs comentaris a internet i a les webs dels diaris que han reproduït la notícia fan pensar que no s'ha entès del tot la decisió, que alguns han vist com un acte de confiança absurda en els metges o com l'última excentricitat d'un personatge amb un historial polèmic. No és res d'això. Val la pena aclarir la importància del seu gest i d'haver-lo fet públic.

«Si la meva mare ha patit un càncer, ¿tinc més possibilitats de tenir-ne també un?» És una de les preguntes que més m'han repetit aquests dies que presentava el meu últim llibre de divulgació, que precisament tracta d'aquesta malaltia. La resposta és clara: a pesar que hi ha un grau de predisposició familiar escrit a l'ADN, la majoria dels casos estan influïts per factors controlables, com per exemple el tabac, el sol, l'obesitat o la ­falta d'exercici. Només un 10% dels càncers tenen un clar origen hereditari, per exemple els que apareixen perquè un dels nostres progenitors ens ha passat una alteració en un dels gens encarregats de protegir-nos quan les cèl·lules del nostre cos no es comporten de la manera adequada.

Aquest és el cas de Jolie, que ha rebut de la seva mare la versió feta malbé d'un gen anomenat BRCA1. Això fa que la possibilitat que té de desenvolupar un tumor maligne al pit sigui altíssima: mentre que normalment rondaria el 12%, en les persones amb aquest problema genètic pot arribar a pujar fins al 90%. O sigui, que en alguns casos es converteix gairebé en una certesa.

S'ha de tenir present que aquest tipus de càncer de mama representa només un 5% del total, per tant la majoria de dones no han de patir. Les poques que hagin heretat el gen defectuós tenen dues opcions. Una és controlar-se amb molta cura i, quan es detecti un càncer, atacar-lo amb tots els mètodes disponibles, que avui dia són molt efectius. Però, és clar, portant a terme aquesta vigilància es pateix la constant pressió de la incertesa i els efectes secundaris dels possibles tractaments.

L'alternativa és la prevenció radical: eliminar els òrgans que poden causar problemes abans que tinguin l'oportunitat de fer-ho. Encara que aquesta segona sembla més lògica, no és una elecció fàcil, sobretot a causa de l'impacte emocional, físic i estètic que té una operació d'aquest tipus en una dona encara jove. Per això la decisió de Jolie, encara que no hagi de ser necessàriament la més adequada per a totes les que es troben en la seva mateixa situació, ha estat valenta i segur que n'ha animat moltes que estan passant o han passat per aquest tràngol. A més a més, el seu article ha ajudat a donar a conèixer una malaltia hereditària rara i perillosa que, si s'aconsegueix descobrir a temps, es pot controlar i prevenir amb eficàcia. També se l'ha d'aplaudir per aquest fet.

Així doncs, la Jolie no està incitant les dones a extirpar-se els pits perquè sí, com entenien alguns. Ni tan sols a córrer a mirar-se l'estat del seu BRCA1. Això és recomanable només per a les que tenen un historial de càncer de mama en parents pròxims, sobretot si s'acumulen en una de les branques de la família. En cas de dubte, el millor és parlar amb el metge o consultar una unitat de consell genètic. En alguns llocs això pot ser un inconvenient, perquè el test per detectar si el BRCA1 està espatllat el tenen patentat Myriad Genetics i la Universitat de Utah, que no permeten que ningú més el vengui i el cobren al preu que més els convé. I, no obstant, la tècnica que s'utilitza és tan simple que es pot desenvolupar en qualsevol laboratori que estigui dotat d'unes eines bàsiques de biologia molecular.

Dissabte passat, Pere Puigdomènech escrivia un interessant article en aquestes mateixes pàgines sobre la polèmica de les patents biològiques. És cert que sembla absurd reclamar la propietat d'un ésser viu o, com en aquest cas, de la lectura d'una variant d'un gen. Però per una altra part, és just que el descobriment que fa un científic estigui igual de protegit que la màquina que dissenya un enginyer o la novel·la que publica un escriptor; si no, estaríem desincentivant la recerca.

El problema apareix quan posem en perill la supervivència d'una persona perquè es limita l'accés a una prova que li pot salvar la vida. La patent de Myriad està constantment als tribunals per aquesta raó, i mentre que a Europa tenim clar que el dret a la salut està per sobre de la propietat intel·lectual i intentem, de fet, no fer-ne cas, als Estats Units la batalla legal encara dura. Potser l'article de Jolie també ajudarà una mica en aquest tema.

[Publicat a El Periódico, 18/05/13]

dijous, 23 d’agost de 2018

La comunicació biològica

Els humans no hauríem arribat tan lluny si no haguéssim desenvolupat una manera extremadament efectiva de comunicar-nos. És sorprenent que hàgim creat una eina tan complexa com el llenguatge, però potser encara és més espectacular que això ens hagi definit a nosaltres i al nostre món. Suposo que aquesta fascinació per l'impacte que tenen les paraules en el desenvolupament de l'ésser humà em ve d'haver descobert Wittgenstein i la filosofia del llenguatge durant l'adolescència, gràcies a l'entusiasme d'un dels meus professors. En aquest sentit, són molt interessants les discussions al voltant de si el llenguatge és un concepte innat o com determina la nostra manera de pensar. Encara ens queden molts dubtes per resoldre, però el que sí que és clar és que els humans som els éssers vius que interactuem de la manera més refinada i, potser en part a causa d'això, els únics capaços d'entendre realment l'entorn que ens envolta.

Però les paraules no ho són tot. Els missatges entre els éssers vius d'aquest planeta prenen formes molt diferents i són essencials per mantenir l'equilibri biològic dels ecosistemes. Fins i tot les plantes els necessiten: fa temps que se sap que utilitzen substàncies químiques per afavorir el creixement de les seves veïnes, defensar-se de les plagues, i fins i tot per atraure els insectes que les pol·linitzaran. Fa poc es publicava un article a BMC Ecology que proposava que, a més, pot ser que també usin unes minúscules ones de so per parlar entre elles, i que això les ajudi a créixer. És una de les primeres proves serioses de l'existència d'una comunicació de base acústica en el regne vegetal, més enllà dels estudis sobre si la música clàssica fa florir els geranis.

També és curiós descobrir que nosaltres podem transmetre informació molt complexa sense utilitzar el llenguatge. Un estudi recent de la revista Current Biology demostrava que existeix un sofisticat sistema d'intercanvi no verbal entre una dona i la criatura que porta en braços. És un fenomen que de moment s'ha observat tant en humans com en ratolins: quan la mare passeja el seu fill que plora o està agitat, automàticament es posa en marxa una resposta bioquímica que inclou un alentiment del batec cardíac del nen, seguit d'una relaxació general i, a la llarga, la disminució del plor. Aquest procés necessita moviment, perquè si només agafem o balancegem la criatura no n'hi ha prou per desencadenar-lo. L'efecte calmant de la passejada és un fet que molts pares han experimentat en primera persona, no és una novetat, però aquesta és la primera vegada que se n'estudien les conseqüències físiques amb tant de detall. Fins i tot han aconseguit deduir que el responsable d'aquests canvis és, en gran part, una activació del sistema parasimpàtic i que el cerebel hi juga un paper important.

¿Per què els nostres cossos són capaços d'interpretar intuïtivament uns estímuls motors que els arriben de fora i contestar amb una enrevessada cadena de reaccions a nivell fisiològic? Sembla que la selecció natural podria haver empès a desenvolupar aquesta sinergia protectora, que funcionaria en els dos sentits: per un costat, la mare tindria una forma ràpida de tranquil·litzar els fills, i per l'altre, el fet que aquests es calmessin afavoriria que poguessin ser traslladats més fàcilment quan n'hi hagués necessitat (sense atraure l'atenció dels depredadors, per exemple). Que sigui un fenomen comú en espècies tan separades evolutivament com els ratolins i els humans ens indica que, efectivament, ha d'haver tingut un impacte important en la supervivència. Però si pensem una mica, també demostra que un mecanisme biològic de defensa pot ser un comunicador molt més poderós que les paraules. ¿Se'ls acut una manera més bonica de definir conceptes tan intangibles com paternitat, seguretat, confiança o vincle?

En la famosa setena proposició del Tractatus, Wittgenstein diu que «del que no es pot parlar, val més no dir-ne res», cosa que, per extensió, implica que el llenguatge de la veu reflecteix, defineix i limita l'univers en què vivim. Ell mateix va renegar d'algunes de les seves teories inicials quan més tard va escriure les Investigacions filosòfiques, i potser veient que a poc a poc anem descobrint que la comunicació entre individus pot seguir camins purament biològics, independent de la rigidesa que ens imposen les paraules, acabaria reconeixent les limitacions del llenguatge per representar la complexitat de totes les interaccions entre els éssers vius i l'entorn. Potser fins i tot proposaria que hi ha conceptes que, tot i ser propis del nostre món, són pràcticament impossibles de transmetre només amb paraules.

[Publicat a El Periódico, 16/06/13]

dimarts, 21 d’agost de 2018

Què fem amb la universitat?

Vivim temps difícils, de retallades inevitables i de decisions que a ningú li agrada haver de prendre. En aquest context, l'educació superior és una víctima propiciatòria que per desgràcia no es pot acollir a l'estatus d'essencial que tenen àrees com la sanitat o l'ensenyament bàsic (i que, malgrat tot, tampoc les converteix en intocables). Si considerem que les matrícules no cobreixen ni el 10% del cost real d'un títol, la trista realitat és que les universitats públiques acaben generant una despesa que un Estat empobrit avui dia no es pot permetre. Això ens està portant a un canvi de paradigma a tot Europa que pot tenir conseqüències imprevisibles.

En un món ideal on els pressupostos fossin inesgotables, ningú no discutiria que l'accés a la universitat fos universal i gratuït. Però això és pràcticament impossible en la situació actual. Una sortida fàcil és disminuir els ajuts i deixar la universitat per a qui se la pugui pagar. Això ens acostaria cap al model dels Estats Units, on les possibilitats econòmiques dels estudiants són les que determinen l'accés a les millors institucions docents. Però el perill de reconvertir les universitats en empreses, que és el que acaba passant quan s'hi redueix progressivament la implicació estatal, és que transforma els alumnes en consumidors. A Anglaterra, on les universitats són concertades, la reducció del finançament públic s'ha compensat permetent que les matrícules pugessin de forma considerable. I en alguns llocs ja s'estan trobant que els «clients» ara exigeixen un rendiment proporcional a la seva inversió. Els títols corren el perill de deixar de ser testimonis d'un nivell avançat de coneixement per convertir-se en uns serveis que s'adquireixen a canvi d'una quota, sense voler-hi dedicar massa més esforç.

La política de portes obertes que ens duu a pressuposar que tothom té el dret d'intentar graduar-se en una universitat, independentment de les seves habilitats, és sens dubte més justa. Però també té inconvenients: la massificació acaba comportant una devaluació de les acreditacions i un cost immens que l'Estat no recuperarà, un problema exemplificat pels milers de llicenciats que no faran mai cap feina relacionada amb el que han estudiat. Potser seria més productiu concentrar els pocs mitjans de què es disposa i convertir la tasca de l'estudiant en una professió com qualsevol altra: que la practiquessin els més destres i que, idealment, fos remunerada, perquè així es dugués a terme sense haver de patir per com es posa un plat a taula o un sostre sobre el cap.

És per això que el ministre Wert s'equivoca intentant estalviar amb els diners que es destinen a les beques. Sembla més lògic fer el contrari. A Anglaterra, per exemple, les universitats han augmentat considerablement el nombre d'ajuts que donen. Això, combinat amb un sistema raonable de préstecs, ha fet que la pujada de matrícules no hagi significat una baixada important en el nombre d'inscripcions. I és que la millor manera de treure un país de la misèria intel·lectual és assegurar-se que els recursos disponibles arriben als que tenen més possibilitats d'aprofitar-los. Elevar les matrícules pot ser un mal menor, sempre que les beques s'incrementin a la vegada per assegurar-nos que les persones capacitades no es veuen privades de desenvolupar el seu potencial per una raó tan absurda com l'econòmica. Aquests són els cervells que cal protegir i finançar, no marginar.

Si no prioritzem l'excel·lència, les universitats corren el risc de convertir-se en empreses dispensadores de títols per a les elits econòmiques, un sistema que perpetuaria els abismes entre classes socials, o bé en aparcaments massius per a joves que allarguen el moment inevitable d'entrar en un mercat laboral incert a canvi de drenar els fons de l'Estat. Perquè els títols universitaris recuperin el seu valor cal que tornin a ser certificats que indiquin que s'han superat satisfactòriament uns reptes intel·lectuals, no que els teus pares tenen prou diners per pagar les factures. Han de ser una prova de motivació, no que no tenies res millor a fer amb la teva vida durant aquells tres o quatre anys.

Les universitats són una peça clau del teixit social d'un país i s'han de cuidar. Són incubadores de talent i uns dels principals generadors de coneixements. Molts nodes de recerca s'organitzen al seu voltant, i aporten una gran part dels continguts científics que tant els estudiants com la població general necessiten. Ens han d'ajudar a seleccionar les ments més capacitades per dur a terme unes tasques essencials perquè una societat avanci. És una tria que cal fer amb cura i sense malbaratar recursos si volem que un país pugui arribar tan lluny com li sigui possible. 

[Publciat a El Periódico, 13/07/13]

dijous, 16 d’agost de 2018

La inconvenient velocitat del progrés científic

La recerca biomèdica està donant tantes sorpreses darrerament que a vegades ens costa assimilar totes les implicacions que acompanyen els nous descobriments. Posem per cas l’hamburguesa que fa poques setmanes uns científics holandesos anunciaven que havien fabricat al seu laboratori. Mentre ens fixàvem en anècdotes com el gust poc saborós que deien que tenia o l’elevat cost del projecte, ens passava per alt que l’experiment era la demostració que, a partir de cèl·lules mare, podem generar amb bastant fidelitat un teixit complex com és el múscul. Podria ser molt útil en medicina regenerativa, per exemple per reparar cors que han patit un infart o refer extremitats malmeses en un accident. 

Encara que pugui semblar fantàstic, no queda tant per veure aplicacions clíniques rutinàries d’aquesta mena de tècniques. I en un camp diferent, la carn artificial segurament no acabarà amb la fam al món, com repetien molts mitjans, sobretot perquè hi ha formes més pràctiques de fer-ho, però si que podria fer arribar proteïnes de qualitat a una població mundial en constant creixement utilitzant una manera alternativa, molt més sostenible que no pas la ramaderia, que té una petjada ecològica considerablement alta. Això encara queda lluny, però ja hem fet les primeres passes en aquesta direcció i no sembla que a llarg termini hagi de ser un objectiu inabastable.

La simplicitat de la idea bàsica que mou aquestes línies de recerca, el fet de produir en un plat de cultiu tantes cèl·lules com ens facin falta del tipus que vulguem, ens està portant cap a direccions inesperades. Pocs s’haguessin imaginat fa vint anys que ens trobaríem discutint seriosament possibilitats més pròpies del terreny especulatiu de la ciència ficció. Estem començant a deixar de banda els problemes associats amb aconseguir les preuades cèl·lules mare a canvi de destruir embrions, el principal cavall de batalla i impediment moral fins ara, perquè segurament podrem evitar-ho gràcies a alternatives com les cèl·lules induïdes que van donar el Nobel a Shinya Yamanaka l’any passat. Amb aquesta nova llibertat, si portem la teoria a les seves últimes conseqüències entrarem en un camp tan apassionant com èticament espinós.

Imaginem que agafem una cèl·lula de la pell d’una persona i, usant les tècniques de Yamanaka o altres variants que s’han proposat després, fem que es converteixi en quelcom semblant una cèl·lula mare. Si sabem la recepta química adequada, aconseguirem després que ens doni un grapat de cèl·lules de fetge, de pulmó o del que sigui. Tot això ja és possible avui en dia. ¿Podríem generar-ne també de més “peculiars”, com per exemple espermatozoides o òvuls, les cèl·lules germinals que usem per reproduir-nos? És una mica més complicat, però des de finals de l’any passat sembla que no impossible. Els doctors Hayashi i Saitou, de la Universitat de Kyoto, a Japó, van aconseguir fer-ho en ratolins: usant una cèl·lula de la pell, van produir òvuls que, un cop fecundats i implantats en una femella, van generar animals normals. És fàcil de veure que si algun dia poguéssim aplicar aquest procediment als humans satisfaríem les necessitats de moltes dones amb problemes de fertilitat.

Però anem una mica més enllà. Ningú no ens diu que, seguint els mateixos principis, no poguéssim intentar superar les limitacions biològiques dels nostres cossos i crear espermatozoides a partir d’una cèl·lula d’una dona, o òvuls utilitzant la d’un home. Això voldria dir que dues persones del mateix sexe podrien tenir un fill que fos la combinació genètica dels dos, cosa que les tècniques de fecundació assistida no ens permetran mai. És una possibilitat de moment teòrica, però aviat deixarà de ser-ho. Ara penseu en les úlceres que aquest possible pas endavant en la normalització de les relacions homosexuals provocarà en els governs de Rússia, Uganda i els altres setanta i tants països on encara existeixen lleis que criminalitzen gais, lesbianes i transsexuals.

Semblava que seria una cosa que en el segle XXI hauríem superat, però el cert és que la ciència encara avança més ràpid que la societat, com passava en l’Edat Mitjana. D’acord que hem evolucionat molt des de llavors, però acabem de dir que vivim en un planeta on és freqüent legislar en contra d’una variant biològica tan incontrolable com el color dels ulls o l’alçada. Mentre mirem de solucionar aquesta incongruència, els laboratoris de tot el món ja estan a anys llum de distància. ¿Quina mena de conflictes crearà un decalatge com aquest? ¿Serem prou madurs per acceptar un progrés que s’oposa frontalment a les conviccions més atàviques? Realment ens esperen unes dècades molt interessants.

[Publicat a El Periódico (07/09/13)]

dimarts, 14 d’agost de 2018

Microbis: de la infecció a l’obesitat

Fa uns mesos parlava en aquestes pàgines de l'obesitat i destacava el fet que ens engreixem principalment perquè ingerim més calories de les que el nostre organisme necessita. També citava raons genètiques, culturals, psicològiques i fins i tot evolutives que poden contribuir de manera decisiva a fer desequilibrar la balança. Inesperadament, n'acaba d'aparèixer una altra: els microbis. Uns resultats publicats recentment a la revista Science apunten cap a aquests minúsculs companys de viatge com a mediadors d'una part dels problemes de pes de la societat moderna.

Abans d'entrar en matèria hem de tenir present que els bacteris que causen infeccions són només un 1%. La immensa majoria no representen un problema de salut, al contrari: amb molts d'ells mantenim una sana relació de simbiosi, fins al punt que ens protegeixen dels seus parents dolents o ens ajuden a pair certs aliments (la pell i el tub digestiu són precisament els dos òrgans que més bacteris bons contenen). Se sap que per cada cèl·lula nostra al cos en trobem quatre de seves. És a dir, els humans som petits ecosistemes mòbils habitats per milions i milions de microbis. No és estrany, doncs, que participin en processos tan importants com pot ser el balanç energètic.

Els experiments que esmentava al principi, realitzats per un grup de biòlegs de la Universitat de Washington, a Missouri, són de disseny simple però de conseqüències importants. Els investigadors van començar agafant mostres dels bacteris que viuen als intestins de quatre parelles de bessons idèntics i en les quals un estava obès i l'altre no. Això demostra, per començar, que la genètica no ho és tot: el fet que aquests germans tinguessin exactament el mateix ADN no impedia que hi hagués divergències importants en el seu índex de massa corporal. El següent va ser donar aquests bacteris com a aliment a ratolins que havien crescut en condicions estèrils. Després d'un temps es va observar que, malgrat seguir la mateixa dieta, el ratolí que havia estat colonitzat pels bacteris del germà gras s'engreixava, mentre que l'altre mantenia un pes equilibrat. Eliminades la genètica i la dieta, la culpa de les diferències només podia ser dels microbis que tenien als intestins.

A continuació els investigadors van repetir l'experiment, però aquesta vegada ficant els ratolins a la mateixa gàbia des del començament (la primera vegada els havien mantingut separats). Curiosament, el resultat va ser que llavors cap dels dos s'engreixava. L'explicació és que d'aquesta manera els ratolins intercanviaven microbis, una cosa molt normal quan comparteixen espai perquè solen menjar-se els excrements dels seus companys. Els bacteris que venien del germà prim predominaven sobre els altres i ajudaven a mantenir el pes equilibrat de tots dos. El més sorprenent va ser que si es canviava el règim normal dels ratolins per un de ric en greixos les diferències tornaven a aparèixer malgrat la cohabitació.

¿Quines conclusions es poden treure d'aquestes dades? Primer, que les persones obeses han adquirit una flora intestinal particular, i això sembla que ajuda a perpetuar el seu desequilibri corporal. La raó podria ser que els microbis els permeten extreure millor els nutrients dels aliments i això fa que els entrin més calories. Però és un fenomen en principi reversible, almenys en els ratolins: introduir els bacteris prims als intestins podria servir per neutralitzar aquests efectes i potser reduir la tendència exagerada a engreixar-se que tenen alguns individus. Abans de cantar victòria hem de recordar que la dieta continua tenint l'última paraula, ja que els experiments ens demostren que canviar de bacteris no serviria de res si no ho acompanyéssim també d'una alimentació saludable. Però almenys sembla que la microbiologia ens podria donar un cop de mà en el procés d'aprimar-nos. És possible que tractaments d'aquest tipus no triguin gaire a oferir-se al públic, fins i tot abans que s'hagin fet les proves clíniques adequades, com acostuma a passar quan l'impacte social i econòmic d'un tema és tan elevat.

L'obesitat és un problema molt seriós als països desenvolupats, i té un efecte majúscul en la salut pública. La història i el sentit comú ens diuen que canviar els hàbits alimentaris d'una població és més complex (i menys satisfactori) que no pas trobar una pastilla que faci tota la feina bruta. Per això estudis com el que hem comentat poden representar avanços importants si se saben aprofitar bé. Hi ha molts científics que actualment ataquen el problema des de diferents angles i segur que trobaran més d'una solució. De moment, i fins que no vinguin els bacteris al rescat, la millor estratègia continua sent menjar de la forma més equilibrada possible i fer exercici.

[Publicat a El Periódico, 05/10/13]

dijous, 9 d’agost de 2018

La importància de dormir

[Un altre sobre el cervell i que toca un dels meus temes preferits: dormir. Recordeu que tinc una novel·la que parla precisament sobre això...]

Vet aquí un misteri biològic que porta segles acompanyant-nos: per què dormim? L’Evolució no fa les coses a la lleugera. Si els animals superiors tenim la necessitat de desconnectar un nombre important d’hores al dia, hi ha d’haver una bona raó. I ha de ser molt poderosa, perquè durant gairebé un terç de la nostra existència ens convertim en víctimes vulnerables que poden sucumbir a depredadors i competidors. No té molta lògica, sobretot si pensem que la selecció natural només afavoreix les característiques que ens fan reproductivament més eficients. Aquesta clarament no és una d’elles. L’única explicació possible és que els beneficis han de superar en escreix els riscs per la nostra supervivència que pot generar aquesta indefensió recurrent a la qual ens sotmetem cada nit. Dormir, per tant, ha de tenir una funció primordial en la nostra existència. Però quina?

Tot i que s’ha dit que podria tenir relacions amb el sistema immunitari o el metabolisme, fa temps que es sospita que la principal implicació ha d’estar relacionada amb el cervell. S’han publicat molts estudis que lliguen l’estona que passem descansant amb funcions cerebrals complexes com la memòria. No és només una dita de la saviesa popular: està comprovat científicament que el son ajuda a fixar els records, per exemple, i és per tant una bona manera d’assegurar-nos que retenim el que hem après durant el dia. Però això no és suficient. Segur que l’Evolució ens hagués preferit desmemoriats i que a canvi invertíssim el temps estalviat en coses útils, com per exemple fabricar més descendents. 

Un article publicat fa uns dies a la revista Science ens proposa una possible solució: dormir serveix per “rentar” el cervell. Literalment. Els investigadors responsables del treball, de la Universitat de Rochester, a Nova York, han vist que durant el son eliminem tots els productes secundaris tòxics que s’acumulen durant la utilització normal de les neurones. Han arribat a aquesta conclusió partint d’unes dades que ells mateixos havien descobert l’estiu passat: l’existència d’una xarxa microscòpica de tubs que recorria el cervell d’una punta a l’altra i transportava líquid cefaloraquidi (el que omple les cavitats del cervell) carregat de residus. Fins llavors no s’havia vist res semblant, tot i que és una funció de manteniment equivalent a la que fa el sistema limfàtic a la resta d’òrgans del cos. El problema és que per a què aquest sistema de recollida de brutícia cerebral funcioni cal molta energia, cosa que va fer pensar als científics que impediria que estigués en marxa a la vegada que les funcions cerebrals conscients. Intrigats, van decidir estudiar què passava durant el son.

D’aquesta manera van obtenir aquests nous resultats, usant ratolins que dormien amb el cap dins un microscopi, cosa que permetia seguir els fluxos dins els seus cranis d’un líquid amb una tinció especial que se’ls havia injectat abans. De nit, aquest marcador s’eliminava ràpidament del cervell, mentre que quan estaven desperts, el procés de drenatge pràcticament s’aturava. En la fase de “neteja”, el cervell dels ratolins era capaç d’expulsar fins i tot dosis extra de la proteïna β-amiloide, la que sabem que quan s’acumula pot formar les plaques que donen lloc a la malaltia d’Alzheimer. I aquí ve una dada interessant: les demències normalment s’associen a problemes en els patrons del son. Podria ser que això provoqués una acumulació de residus que participessin en l’establiment d’aquestes malalties? Si no dormim bé, tenim més risc de patir algun trastorn cerebral? I al revés: dormir ens protegeix de certes patologies? Ens entra són automàticament quan s’acumulen més residus en el cervell, per exemple al final de la jornada?

Fa uns anys vaig llegir un article a una revista científica important que parlava d’un experiment fet amb ratolins, en el qual se’ls impedia dormir durant una sèrie de dies. Contra tot pronòstic, els animals es tornaven més atents i espavilats. És l’únic estudi que he vist que va en contra del dogma (i la lògica) que dóna al son un paper imprescindible en el funcionament del cervell dels vertebrats. Em va semblar una teoria tan fantàstica que fins i tot la vaig fer servir de base per una novel·la, que ha acabat nominada aquest any a un premi de ciència ficció. Els treballs que hem comentat avui, com la majoria, apunten cap a una altra banda. De fet, són un pas endavant molt important en la nostra comprensió biològica i molecular d’aquest fet tan intrigant que és el son, tot i que possiblement no en siguin l’única explicació. Encara deixen molts interrogants a l’aire. El proper que m’agradaria que contestessin els neurobiòlegs és: per què caram somniem?

[Publicat a El Periódico, 03/11/13]

dimarts, 7 d’agost de 2018

La consciència en un plat de cultiu

[Començo les reposicions d'estiu (que seran totes articles científics antics inèdits al blog) amb aquest text sobre un tema del qual vaig parlar fa poc (em repeteixo, però és que és un tema que trobo apassionant!). Fa cinc anys ja se'n començava a sentir coses, d'això dels "cervells en un plat", i anem avançant poc a poc, cosa que amplia els dubtes ètics (compareu els dos articles i en veureu l'evolució). Com a curiositat, a l'article més antic parlo d'un científic que en aquell moment era una mena d'heroi i que ara s'ha demostrat que va mentir i posar en perill els seus pacients (alguns van morir). A vegades a la ciència les coses no són tan maques com semblen...]

Potser un dels avenços més sorprenents de la biomedicina aquest segle ha estat aconseguir fabricar teixits humans al laboratori. És el primer pas del què s’ha anomenat medicina regenerativa: produir les “peces de recanvi” que necessitaria un cos malalt per tornar a funcionar. Gràcies a l’habilitat de les cèl·lules mare de poder-se convertir en qualsevol dels tipus de cèl·lula que hi ha en un organisme, hem pogut generar fragments de fetge, de pulmó i fins i tot parts d’un ull, que s’han comportat com els seus homòlegs un cop s’han introduït en animals o, fins i tot, en els primers voluntaris humans. Sense anar més lluny, el grup del doctor Juan Carlos Izpisua, del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona, anunciava a la revista Nature Cell Biology fa poc que havia creat per primer cop un teixit de ronyó funcional, usant cèl·lules mare d’embrions de ratolins.

Tot això ens està portant cap als trasplantaments “a la carta”, que un dia podrien solucionar problemes tan comuns com la diabetis o la insuficiència renal. De moment, només se n’han provat versions més senzilles, com per exemple els estudis que el doctor Paolo Macchiarini fa amb tràquees. La seva tècnica, desenvolupada el 2008 a l’Hospital Clínic de Barcelona, comença agafant una tràquea d’un donant, que es “neteja” de cèl·lules. L’estructura resultant s’omple amb cèl·lules mare del pacient, que acaben formant el teixit necessari perquè la tràquea funcioni sense rebuig un cop substitueixi la que està espatllada.

Però les coses s’estan complicant ràpidament. El grup del doctor Juergen Knoblich publicava fa poc un article a la revista Nature on explicava que, amb l’ajut d’una mescla especial de substàncies químiques, havia creat en un plat de cultiu el que, a efectes pràctics, es podrien considerar uns “mini-cervells”. Al seu laboratori, van posar un grapat de cèl·lules mare en una substància gelatinosa semblant a la que hi ha entre els teixits al cos humà. Després van afegir les condicions adequades de temperatura, oxigen i nutrients i van deixar que les cèl·lules es reproduïssin al seu ritme. Al cap d’uns dies, havien començat a formar espontàniament unes petites estructures de tres o quatre mil·límetres de diàmetre que recordaven molt el cervell d’un fetus de nou setmanes. Efectivament, quan les van mirar al microscopi, van veure que, malgrat que no s’assemblaven del tot a cap construcció cerebral real, s’organitzaven en àrees neuronals diferents que interaccionaven entre elles, talment com ho faria un òrgan viu.

El cervell és una part del nostre cos que té una rellevància especial, precisament perquè el què ens separa dels altres éssers vius és tenir un còrtex més desenvolupat que ens permet una sèrie de funcions superiors úniques. La més rellevant és possiblement l’habilitat d’adonar-nos que existim, que des del principi ens ha omplert de la incertesa necessària per empènyer-nos a inventar ànimes, paradisos o reencarnacions que justifiquin la nostra presència en aquest planeta. Ara, gràcies a una senzilla combinació de cèl·lules mare i productes químics podem formar parts d’un cervell en un plat de cultiu. Vol dir això que un dia serem capaços de construir unitats artificials conscients d’estar vives? Les conseqüències ètiques serien enormes. Ja van ser molt polèmics els treballs de Craig Venter, que anys enrere, va confeccionar un ésser viu pràcticament de zero, només acoblant-ne les peces bàsiques al laboratori. En aquell cas es tractava d’un simple bacteri. Què passaria si en el futur poguéssim crear vida amb unes capacitats cerebrals més semblants a les nostres? Serà mai possible obtenir un cervell artificial a partir d’un grapat de cèl·lules, amb totes les complexitats físiques i mentals que això implica?

S’ha de subratllar que la importància dels treballs del doctor Knoblich, de moment, radica sobretot en haver proporcionat a la comunitat científica una manera d’estudiar el cervell humà que pot ser més acurada que les que s’usen actualment. Cap animal té un cervell tan complex com el nostre, per això és difícil d’extrapolar resultats. A més, experimentar amb altres primats, els “parents” més propers, genera gairebé tants problemes morals com fer-ho amb humans. Poder disposar de fragments de cervell per manipular al laboratori ens pot ajudar a entendre millor com es desenvolupen, es relacionen i funcionen les neurones i, a la vegada, ens proporciona un model per estudiar la seva resposta a tractaments que podrien millorar malalties cada cop més freqüents, com la de Parkinson o la d’Alzheimer. Això, per si sol, ja és un avenç considerable. Però el que ens espera a la cantonada pot ser realment trencador.

[Publicat a El Periódico, 30/11/13]

dimecres, 1 d’agost de 2018

Vacances que comencen, vacances que acaben

Avui és l'inici oficial de les vacances d'estiu per a molts, però per mi, que dilluns vaig tornar a la feina, és només el primer dia d'un agost que es farà molt llarg al peu del canó. Però no em puc queixar: he passat uns quants dies a la meva terra i tinc les piles ben carregades. Per a tots els qui comenceu festes, que vagi molt bé! El bloGuejat passarà a partir d'aquesta setmana a l'habitual mode de reposicions estivals, que aquest cop tornaran a ser articles científics antics que no havia penjat mai al blog. Si queda algú per aquí que llegeixi, ja dirà alguna cosa. Mentrestant, us deixo amb el també clàssic recull d'instantànies de vacances...


L'estiu va començar al jardí de casa, amb una "piscina" comprada d'emergència al súper per fer més suportable l'inusual onada de calor que patíem al Regne Unit.



Després vaig fer un salt a l'altra banda de l'oceà, concretament a Montreal, per anar a un congrés (no compta com vacances, això...). El següent va ser una visita a terres catalanes, amb l'imperdible concurs de focs artificials de Blanes com a peça central:





També va haver-hi grans moments gastronòmics (molts! massa!), com aquesta excel·lent fideuà casolana. 


I acabo amb dues instantànies del meu poble, una des de terra i una des del mar, perquè vegeu què maco que és... 


dimecres, 25 de juliol de 2018

13 anys (i dues setmanes)


Se'm va passar que el dia 11 era l'aniversari del bloGuejat, així que el celebrarem avui, dues setmanes després. Els blogs agonitzen i les audiències no són ni una cinquena part de les del pic de la catosfera, fa més o menys una dècada, però aquí seguirem picant pedra i dient animalades (i coses serioses) per a qui les vulgui escoltar. L'any que ve, catorze!

divendres, 20 de juliol de 2018

Ressenya: Instint de supervivència

Vaig ressenyar la primera novel·la de la Ramona Solé fa un parell d'anys i avui us volia parlar de la segona, Instint de supervivència. L'ha publicat també Llibres del delicte, i això fa pensar que ha de ser una novel·la negra, que és el tema que toca aquesta jove editorial. I ho és, però més per la vessant del thriller psicològic. Així com Quaderns era novel·la negra canònica en versió drama rural, Instint de supervivència és això que ara en diuen domestic noir, que encara no n'havia llegit fet per cap autora catalana. I el nivell és bo. Tal com ja deia en la primera ressenya, la Ramona té ofici narrant i sap portar una història amb un ritme envejable. En aquest cas, a més, els quatre personatges principals estan ben construïts i tenen una tridimensionaliat molt aconseguida. L'escena inicial del suïcidi, per exemple, està molt ben aconseguida. L'acció té un munt de sorpreses i girs de guió, la majoria dels quals no t'esperes, i tot plegat fa que es llegeixi ràpidament, fins arribar a un final que deixa amb bon gust de boca.

En resum, és un llibre que atrapa i funciona bé, dinàmic, ben escrit, i que evidencia un progrés de l'autora, que se'n surt ara amb una novel·la molt més ambiciosa que la primera. Personalment, hagués retallat una mica a diversos llocs, però ja sabeu que a mi m'agrada anar al gra. En tot cas, això no treu que és una novel·la que passa molt bé. Als amants del gènere us agradarà. I jo em quedo amb ganes de llegir la següent...

dimarts, 17 de juliol de 2018

La consciència en un plat

Fa uns mesos, en el debat posterior a una taula rodona en la qual participava, vam discutir sobre l’impacte de la ciència en la societat. En resposta a una intervenció del públic, vaig dir que la ciència és la nova filosofia. Això no va caure gaire bé a uns filòsofs que hi havia a l’audiència, que de seguida van arrufar el nas. Però, més enllà dels ànims de provocar, realment pensava, i encara penso, que l’afirmació és cada cop més certa.

Per començar, la definició etimològica de filosofia, l’amor al saber, es pot aplicar literalment a qualsevol ciència moderna. Tot els que fem els científics té com objectiu eixamplar la base del coneixement humà, si bé moltes vegades se’ns demana que, a part del pur plaer de saber, intentem trobar també algun ús pràctic als nostres descobriments. Però més enllà de jocs semàntics, la filosofia, des dels seus inicis, sempre ha estudiat una sèrie de problemes fonamentals relacionats amb la nostra singularitat, des dels dubtes existencials als misteris de com funciona la ment, i molts d’ells els hem heretat els científics. 

Els filòsofs clàssics intentaven contestar aquests preguntes amb teories que, en molts casos, estaven recolzades només en intuïcions. Eren hipòtesis impossibles de validar, per això tenien tanta rellevància com qualsevol asseveració religiosa. Precisament els escolàstics van estar més de sis segles regint el pensament occidental volent usar la religió per descodificar l’univers. La irrupció del mètode científic, popularitzat per Aristòtil però només implementat seriosament a partir del segle XIX (o potser a partir de Popper), va deslegitimar les disquisicions sense fonaments sòlids, emeses des de disciplines variades, i va establir les normes per fer avançar el coneixement que hem seguit des de llavors. I és així com intentem resoldre els mateixos problemes que ja turmentaven els savis grecs fa més de dos mil cinc-cents anys però ara, per primer cop, tenim l’oportunitat d’arribar fins al final.

Una prova que recolza la teoria que la ciència ha fagocitat part de la filosofia és la recerca sobre la consciència. Els filòsofs van fallar a l’hora d’explicar per què els humans som els únics éssers vius que sabem que existim, i ara la neurobiologia n’ha pres el relleu. El primer que ha fet és intentar localitzar la consciència perquè, un cop hem aconseguit dissipar la boira que el misticisme i la religió han aportat a la història del pensament humà, hem entès que tot el que està relacionat amb l’home té una base biològica. Treballs com els de Christof Koch i Francis Crick (que, després de resoldre l’estructura de l’ADN va buscar-se un repte científic encara més fenomenal) ens han permès començar a construir un mapa neuronal de la consciència. Així, sabem que les experiències conscients s’originen al còrtex posterior del cervell i les àrees parietal occipital i temporal en són probablement el nucli central. Però, malgrat tot, encara ens queden molts dubtes, que tardarem anys a resoldre.

Si aconseguim algun dia descriure l’arquitectura neuronal que ens fa conscients, i això no sembla del tot impossible, el següent pas seria reproduir-la. Però pot ser que això ho aconseguim fins i tot abans d’entendre-la. Fa dècades que als laboratoris mantenim vives cèl·lules humanes en plats de plàstic, fàcil de fer mentre tinguin els nutrients i les condicions ambientals adequades. Més recentment s’ha intentat fer créixer teixits sencers, conjunts de cèl·lules de diferents tipus actuant coordinadament, que és més proper al que veiem als éssers vius. Són models de treballs molt útils per estudiar malalties i tractaments. El pas següent és construir òrgans tridimensionals al laboratori. Com que això serà difícil, especialment en el cas dels més grans com el fetge, el ronyó o el cervell, de moment s’ha optat pels anomenats “orgànuls”, que vindrien a ser-ne una versió en miniatura.
Tot i que no són tan complexes, els petits orgànuls són capaços de realitzar algunes de les funcions de l’òrgan que intenten imitar. I sí, ja s’ha intentat crear mini-cervells al laboratori, sobretot per estudiar com es connecten les neurones entre elles. Quan queda per a què, un bon dia, un grup de neurones en un plat s’adonin que estan vives? Potser molt encara, però de segur que passarà abans en orgànuls que no en ordinadors, malgrat que en la ficció sempre són aquests els que s’acaben revoltant. Estarem mai preparats, com a societat, per crear entitats conscients? Potser que en comencem a parlar abans no sigui massa tard.

[Publicat a El Periódico, 13/7/18]

divendres, 13 de juliol de 2018

L'any que es va cremar la gespa

Els meus pares sempre m'explicaven que quan vaig néixer, a mitjan desembre, feia tant de fred que els bolquers es congelaven quan els estenien a secar (eren altres temps: els d'un sol ús encara no existien, soc així de vell). Si 1970 va ser l'any que es van glaçar els bolquers, amb l'hereu recordarem que el 2018 va ser l'any que es va cremar la gespa. En deu anys llargs que porto al Regne Unit no ho havia vist mai. Els prats, que sempre són d'un verd brillant, estan tots marronosos, com el de la foto. Ha fet tanta calor, que no està sobrevivint ni un bri d'herba. Tornarà a créixer la primavera que ve, segur, perquè aquí creix tot, però encara veurem Anglaterra convertida en una destinació turística pels que volen anar a la platja...

divendres, 6 de juliol de 2018

La dosi de ciència

El bloGuejat està a punt de marxar de vacances estivals, però abans deixeu-me que us pengi l'última tanda científica de la temporada, aquest cop més multimèdia que de costum...

Comencem amb aquest vídeo de la meva participació a una mini-taula rodona sobre el tema de l'envelliment als Matins de TV3, en motiu d'un 30 minuts que s'emetia sobre el tema.

Marxem ara cap als mitjans impresos. Aquest és el meu darrer article a l'ARA, sobre els misteris del càncer infantil.

I acabem amb l'última secció de la temporada a El Balcó de la SER, aquest cop intentant respondre si l'estrés escurça la vida. Si res no falla, tornarem al programa la temporada que ve.

dimarts, 26 de juny de 2018

Vint anys lluny de casa

Escric aquestes paraules des d’un avió. Com que n’he hagut d’agafar molts, he desenvolupat l’habilitat de bloquejar el que passa al meu voltant. Puc treballar enmig de gent que arrossega maletes d’una banda a l’altra o en una cabina lowcost on amb prou feines puc recolzar el portàtil sobre la falda. Cap problema. El meu poder és ser un emigrant crònic, un més d’una generació que, a finals de segle, va sortir del país per veure món i adquirir experiència, i després no va trobar les condicions adequades per tornar.

Ens han anomenat “cervells fugats”, un nom massa presumptuós per descriure que hi ha dos nivells d’emigració. Un, el dels qui no tenen més opció que fugir endavant. L’altre, el dels professionals que busquen alternatives laborals. Als segons ens reben amb braços oberts perquè som una població especialitzada que contribueix a la riquesa cultural i material del país d’acollida. No em puc queixar del tracte que he rebut al llarg dels vint anys que porto a la diàspora, primer a Nova York i després a Leicester, almenys fins l’arribada d’un brèxit que amenaça amb esborrar aquests privilegis.

De moment continuarem treballant, agafant avions per tornar a casa a veure amics i família, a acumular la vitamina D que els núvols britànics ens escatimen, a mantenir els contactes laborals, a regar les arrels que mai no hem arribat a tallar. Continuarem fent créixer l’hereu a cavall de dues cultures, fent-li entendre que els seus pares no tenen reina ni saben jugar a criquet, com els dels seus amics, però que venen d’un país petit i lluitador que té una història igual de llarga i interessant que la del lloc on vivim, i que això fa que la seva infantesa sigui més rica. Li continuarem parlant de Ricard III i de Guifré el Pilós, de la Union Jack i de les quatre barres. I enmig d’aquesta esquizofrènia banyada d’enyorança, continuarem sentint-nos especials i afortunats de poder viure una aventura que qui sap quan acabarà, però que de ben segur que ens ha convertit en millors persones.


[Aquest escrit es va publicar al número 308 de la Revista de Girona.]

dimarts, 19 de juny de 2018

Mesures d’intel·ligència i prediccions d’èxit

A la universitat de Stanford, als anys seixanta, el psicòleg Walter Mischel va dur a terme el famós “test del marshmallow” que mesurava la capacitat d’entendre el concepte de gratificació ajornada, o ser capaç de resistir la temptació per obtenir un benefici major a mig termini. Va agafar nens d’entre quatre i sis anys i els va oferir una llaminadura (normalment un núvol de sucre). Si aguantaven quinze minuts sense menjar-se-la, se’ls retribuïa doblant-ne la dosi. La majoria de subjectes eren capaços d’esperar per poder rebre dos marshmallows, tot i que els costava controlar-se. Això demostra que els humans, des de molt aviat, entenem que una recompensa immediata no és sempre la millor opció i podem optar per ignorar-la, una cosa que va en contra dels instints animals més bàsics.

Més interessants encara van ser estudis posteriors, fets pel mateix Mischel i altres científics als anys 90, en els quals relacionaven la capacitat d’aguantar un temps determinat sense menjar-se la llaminadura amb l’èxit social que tindria la persona. Segons aquests articles, els nens que podien d’esperar més estona el premi gros es convertien en adolescents amb menys problemes de comportament i més capacitat d’aconseguir els seus objectius. 

Això té una implicació interessant: seria una manera indirecta de mesurar l’impacte de les capacitats intel·lectuals infantils amb la posició adulta en l’escala socioeconòmica. Tenint en compte com és de difícil quantificar aquests factors (una crítica habitual és que els tests d’intel·ligència només mesuren com ets de bo resolent tests d’intel·ligència, no com t’anirà a la vida), la prova del marshmallow seria una eina força única. Però un article publicat fa unes setmanes per científics de la New York University ha rebaixat aquestes correlacions, després d’intentar ampliar els estudis de Mischel i veure que la relació entre la força de voluntat dels nens i el seu futur no era tan forta com es pensava. Altres elements relacionats amb la intel·ligència, a part de l’autocontrol, també jugarien un paper clau en el triomf. 

Una manera diferent d’estudiar-ho podria ser mirar l’organització neuronal de les criatures. Un estudi recent diu que les persones més intel·ligents tenen uns circuits cerebrals més ben organitzats, cosa que els permet processar la informació d’una manera més eficient i usant menys recursos. És a dir, les imatges mostren que el seus cervells tenen menys densitat de connexions entre neurones i treballen menys, al contrari del que podria semblar lògic. Si es confirma, podríem usar tècniques per mesurar l’arborització dendrítica a la substància grisa, que seria una aproximació més acurada i objectiva a l’elusiu quocient intel·lectual. Amb aquestes dades, i un cop controlat l’impacte de l’entorn, potser sí que podríem comprovar si una major capacitat mental dels nens té un vincle directe amb l’èxit futur, com suggerien les conclusions de Mischel.

Els estudis de l’impacte de la intel·ligència són apassionants però complexes, i caldrà molta cura per assegurar-nos que són correctes i evitar que es malinterpretin. Ja ha passat altres vegades. Sense anar més lluny, fa poc vaig veure a Twitter que algú citava un fragment d’unes declaracions meves per justificar que “els negres eren menys llestos”. El que havia dit, que naturalment no té res a veure, és que hi ha poca recerca en el camp de les diferències intel·lectuals i les races, però no perquè s’intentés amagar cap dada políticament incorrecta, sinó sobretot per la dificultat per definir tots dos conceptes. Si ja costa mesurar la intel·ligència aïllada de factors socioeconòmics, encara és més complicat parlar de races, un terme antiquat que es basa principalment en el color de la pell, i que té poc sentit ara que sabem que els grups ètnics, definits per similituds genètiques més que no d’aparença, són nombrosos i de marges molt difuminats.

És precisament per això que treballs com els de Mischel són polèmics i molts científics prefereixen no aprofundir-hi: hi ha massa paràmetres que poden distorsionar les conclusions i massa gent esperant qualsevol bri d’informació que els permeti aferrar-se a algun ideal retrògrad. Però tot i això, seria important esbrinar, a nivell global, quin percentatge del nostre destí està determinat per les cartes que ens donen els gens i quin per l’entorn. Sobre els primers hi tenim poc a dir, però podem incidir molt sobre les condicions que permeten nodrir intel·lectualment un infant per poder assegurar-li un futur millor.

[Publicat a El Periódico, 16/6/18]

dissabte, 16 de juny de 2018

Una mica de ciència pel cap de setmana


Per anar llegint o escoltant a l'hora de la migdiada... Aquí una entrevista que em van fer al diari Segre i després un parell de ràdios: aquí parlo de tatuatges electrònics que ens poden acostar als cíborgs i aquí de com els humans encara evolucionem (i ens podríem convertir en amfibis!). Bon cap de setmana a tots.

dimecres, 6 de juny de 2018

Ja a les llibreries: Rescat a Katxatxof


Acaba de publicar-se el darrer volum de la col·lecció Sóc un animal, que he fet amb el Lluís Llort, amb fantàstics dibuixos del Sergi Càmara. L'arc que teníem pensat arriba a la fi amb el quart llibre, Rescat a Katxatxof. Ens ho hem passat molt bé escrivint aquestes històries esbojarrades d'un nen que es converteix en animals, amb tots els seus amics i enemics ficant-hi cullerada... tant que els trobarem molt a faltar! Ha sigut la meva primera sèrie per aquesta franja d'edat i l'experiència ha sigut enriquidora, o sigui que no descarteu que en vinguin més en el futur... Si teniu a prop nanos d'entre set i deu anys, penseu en el Sóc un animal quan s'acosti el sant o l'aniversari. Us ho agraïran. 

dimarts, 29 de maig de 2018

Ressenya: Permagel

Ha sigut un dels "llibres revelació" de la temporada, així que li havia de fer un cop d'ull. I val la pena, ja us ho dic per començar: les seves virtuts superen en escreix els defectes.

Permagel d'Eva Baltasar m'ha recordat una mica Més o menys jo (que també era un llibre amb una veu força particular carregada de poesia) però amb més realisme. Es tracta d'una sèrie d'episodis de la vida d'una dona, narrats en primera persona i de forma desordenada, que tracten temes com el sexe, l'amor i el suïcidi. No és tan tràgic com sona, al contrari: té un humor de fons, a vegades fi, a vegades gruixut, que compensa molt bé el dramatisme d'algunes situacions. Hi ha moments absolutament brillants (l'escena a la banyera és la primera que em ve al cap), i un dels seus principals alicients és una prosa directa i sincera però a la vegada carregada d'imatges molt potents (més pròpies potser de la poesia). El ritme, tot i ser caòtic, es manté bé i t'arrossega fins al final amb rapidesa, sense que en cap moment el llibre es faci dens.

Inconvenients? Primer, les puntes. Les primeres planes em van semblar disperses i gairebé em fan abandonar el llibre. No són per res representatives del que ve després. I el final és massa abrupte i disneyficat pel to del llibre (tot i que la recta final a l'hospital és apoteòsica). Segon, els altibaixos en el to: l'autora no s'ha preocupat de mantenir el mateix nivell d'intensitat lèxica i càrrega poètica a tot el llibre, i així tenim fragments que fàcilment podrien estar entre el millor que s'ha escrit aquest any en català, al costat de planes que semblen tretes d'un blog d'una adolescent mandrosa. Aquests són els dos problemes objectius que li he trobat. El darrer és purament subjectiu: el llibre funciona més com una successió de contes curts amb la mateixa protagonista que no una novel·la, i per mi això li resta profunditat. Trobo que una novel·la, globalment, ha de voler dir alguna cosa, per ser així més que la suma de les seves parts (els capítols). A Permagel li he trobat a faltar una direcció, una idea, cosa que es combina amb al que a vegades sembla unes ganes de voler explicar massa coses massa diferents. Però això és simplement una qüestió de gustos.

Aquests sotracs, d'altra banda molt habituals a les primeres novel·les i fàcilment solucionables amb una mica més d'edició, no resten mèrit al llibre, que s'ha de veure també com la irrupció d'una autora amb moltes possibilitats que caldrà continuar llegint. És una novel·la recomanable, dura i lleugera a la vegada, que no diu res especial però en el fons diu molt. Només per haver aconseguit aquestes equilibris aparentment impossibles ja cal aplaudir l'autora (i l'editora que l'ha descobert) amb entusiasme.

dilluns, 21 de maig de 2018

Som informació

La informació és poder. No cal explicar-ho gaire, això tothom ho té clar. Però potser no tots ens adonem que la biologia també és informació. De la mateixa manera que qualsevol ordinador té el seu software, el “hardware” biològic depèn d’una sèrie d’instruccions emmagatzemades en un substrat físic, susceptibles de ser llegides quan sigui necessari. Parlo, naturalment, del genoma.

Gràcies als grans avenços en les màquines que llegeixen ADN, actualment estem generant incomptables terabits de dades biològiques a preus assequibles, i els guardem en bancs, molts d’ells d’accés públic, que poden o no estar anonimitzats. Els científics els usem constantment, i això ens permet anar més ràpid en les nostres investigacions, per exemple a l’hora de dissenyar nous tractaments per una malaltia com el càncer. Fa unes setmanes vam veure’n un ús sorprenent. La policia dels Estats Units va atrapar un sospitós de ser el Golden State Killer, l’assassí que havia terroritzat Califòrnia durant els anys 70 i 80, gràcies a un banc que contenia informació genètica no d’ell sinó d’un familiar proper. Encara que siguem curosos amb les nostres dades, els parents poden revelar involuntàriament qui som, on hem estat o què hem fet. Són males notícies per als criminals.

Ara, no costa gaire imaginar que aquesta tecnologia en mans d’un estat autoritari que persegueixi i empresoni els dissidents o vulgui limitar la llibertat d’expressió podria tenir uns usos terribles. Només cal recordar l’ominós programa de “ciutadania per punts” que està implementant la Xina a cops de videovigilància i reconeixement facial. Si a sobre poguessin afegir una dimensió genètica a tot aquest control, les possibilitats d’escapar l’absolutisme d’un govern que es creu amb el dret de dictar què han de pensar els seus ciutadans serien mínimes.

Però les coses es poden complicar encara més. Fins als anys 70 del segle passat, el software biològic estava guardat en el que es veia com una memòria ROM, la que es pot llegir però no canviar. L’arribada de les tecnologies d’ADN recombinant van revolucionar aquesta idea i, a partir de llavors, hem anat perfeccionant les eines que ens permeten modificar i reescriure la informació genètica. La culminació ha sigut el descobriment del mètode anomenat CRISPR/Cas9, que permet una edició barata i molt efectiva del genoma de pràcticament qualsevol ésser viu, fins i tot dels humans.

Inspirats per aquests fabulosos instruments, un grup de científics va proposar fa poc “escriure” tot un genoma humà partint de zero. No estem parlant de retallar i enganxar trossos de text, sinó d’agafar la ploma i redactar una novel·la sencera sobre uns fulls en blanc. Una cosa semblant s’havia aconseguit ja amb un bacteri, que es va anomenar el primer organisme sintètic tot i que això no és ben bé exacte, el que assenyalava el camí a seguir. Però el genoma humà és molt més complex. Tant, que uns mesos després d’anunciar el projecte, van admetre que era massa ambiciós i van abandonar l’objectiu. De moment.

D’aquí uns anys els problemes tècnics s’hauran superat, i podrem construir un genoma peça a peça, el primer pas per crear un humà sintètic: si transferíssim aquesta informació a un òvul i l’estimuléssim adequadament, podria generar un embrió i així acabaria naixent un nen que hauria estat totalment dissenyat al laboratori. Dit d’una altra manera, aprofitant el hardware que ens dona la natura (un òvul, un úter), podríem escriure noves peces de software (un genoma) per reinterpretar la vida. Si sumem això al que comentàvem sobre els bancs de dades, res no ens impediria reproduir una seqüència antiga. És a dir, si la gent continua compartint públicament la seqüència del seu ADN, algú podria trobar-se algun dia pel carrer un clon seu (o del seu pare, o del seu avi), generat en un laboratori a qualsevol racó de món amb accés a internet.

La informació, com la ciència i la tecnologia, no té credo ni color. No és bona ni dolenta. El seu impacte depèn de l’ús que li donem. Limitar-ne l’accés s’ha demostrat que no és efectiu (a l’era de la globalització rampant, les dades sempre troben la manera de filtrar-se), per això cal centrar-se en regular com s’utilitza. El fet que sapiguem que els éssers vius també som informació planteja una sèrie d’alternatives amb implicacions ètiques i socials molt profundes. Les distòpies que hem llegit i vist al cinema estan cada cop més properes i depèn de nosaltres evitar que s’imposin al possible món feliç que podríem modelar amb l’ajut de la ciència.

[Publicat a El Periódico, 19/05/18]

divendres, 11 de maig de 2018

Ressenya: La novel·la de Sant Jordi


Per Sant Jordi es publiqeun tota mena de llibres, i això és bo. Com a lector (i com a escriptor, ja ho sabeu) m'agrada tastar coses diferents, per això no és estrany que salti sense remordiments d'un assaig sobre monstres a aquesta comèdia esbojarrada i metaliterària que ha parit en Màrius Serra.

La novel·la de Sant Jordi és un entreteniment ben trenat. A aquestes alçades no crec que calgui recordar que en Màrius Serra és un escriptor amb ofici i qualitat, amb un gran domini del llenguatge (que és la seva eina de treball, en més d'un sentit) però també dels tempos narratius. Aquí ha volgut fer una història negra divertida amb una premissa senzilla però eficaç (algú mata escriptors el dia de Sant Jordi) que dóna peu a un munt de bromes sobre el món literari català, plagades d'autoreferències i jocs de paraules. Pels qui hi tenim un peu a dins, la novel·la té una gràcia especial, perquè hi reconeixem una colla de personatges del ram amagats rere pseudònims (o no) i una sèrie de situacions típiques de cada Sant Jordi. I pels qui ho veieu normalment des de l'altra banda, és una finestra a un món ben curiós que sol quedar amagat.

A part d'aquesta funció de crònica social i lúdica del mundillo, el llibre funciona bé com a misteri, amb els possibles culpables, els investigadors, les víctimes i tots els elements que un s'espera d'una novel·la negra estil Agatha Christie, tot ben regat amb molt d'humor. És un llibre lleuger que et fa passar una bona estona, però també té una dosi de mala bava amagada, que a mi m'ha divertit molt i que vaig devorar ràpidament (en quatre sessions de lectura familiar com la que veieu a la foto).

dimarts, 8 de maig de 2018

Ressenya: Mary Shelley. Ara i aquí.

Com cada Sant Jordi, hi ha hagut un munt de novetats interessants i he aprofitat per omplir la bossa. Miraré de ressenyar-ne algunes al llarg de les properes setmanes, per si algú busca idees.

Començo amb aquest assaig que un dels meus coautors, en Ricard Ruiz Garzón, ha fet sobre Mary Shelley i el seu monstre. El tema de Frankenstein i la seva creació sempre m'ha apassionat, i m'agrada com escriu en Ricard, com he comentat altres vegades, per això aquí anava sobre segur. I sí, el llibre m'ha agradat.

La col·lecció Ara i aquí d'Angle és un invent força únic. Si més no, no em sona que s'estigui fent res semblant enlloc. La premissa és que cada autor fa una mena de biografia del personatge que ha escollit, però amb tota llibertat i de manera tant heterodoxa com vulgui. Jo mateix hi vaig participar fa no gaire amb Ramón y Cajal, que era també una autobiografia encoberta i un assaig sobre la ciència i la cultura en la societat.

En Ricard també ha jugat a tres bandes (o més) en aquest llibre sobre Shelley. Per un costat, hi surten les dades biogràfiques essencials de l'escriptora, que va tenir una vida força moguda i, per qui no la conegui, ja justifica el llibre. Però hi ha més dimensions, perquè és també una anàlisi de diversos monstres literaris famosos, relacionats tots ells d'alguna manera amb Frankenstein, un recorregut per mites i llegendes clàsssiques des del Gòlem a Grendel. I com vaig fer jo mateix, en Ricard afegeix elements propis a la barreja, integrant aquests elements en la seva biografia i aprofitant per tractar temes tan diversos com el feminisme i el poliamor. En Ricard és un erudit i es nota que d'aquestes cosesen sap molt, però el llibre no es llegeix com un assaig per a iniciats sinó gairebé com una novel·la romàntica, amena i ben escrita. Jo m'ho he passat molt bé, i si us interessen aquests temes segur que a vosaltres també us agradarà.

Acabo amb un selfi que m'havia quedat penjat del recull de Sant Jordi: el dels tres autors (de moment) de la col·lecció Ara i Aquí. D'esquerra a dreta, Ricard "Mary Shelley" Ruiz Garzón, Salvador "Ramón y Cajal" Macip, un extintor i Albert "Ramon Llull" Pijuan. L'editora em va assegurar que la col·lecció tindrà continuació (ja hi ha dos llibres en fase de producció), cosa que per mi és una gran notícia, perquè disfruto molt amb aquest format (llegint-lo i escrivint-lo!).