La conferència íntegra de Jugar a ser déus

Fa un parell de setmanes vaig passar per l'Aula Blanes a presentar la versió castellana de Jugar a ser déus, el llibre que va guanyar el Premi Eurpeu de Divulgació Científica del 2013. En podeu llegir una crònica resumida aquí, però si no m'heu sentit mai fer una xerrada de divulgació i us fa gràcia, em sembla que aquesta és la primera que ha estat gravada íntegrament en vídeo, preguntes (i bromes dolentes) incloses. Us la deixo aquí.

Què és el càncer a Roses

Com us anunciava l'altre dia, fa un parell de setmanes vaig fer una conferència al teatre Roses titulada "Arribarem mai a curar el càncer?". Està basada en el meu llibre Què és el càncer i hi vaig anar convidat per la Fundació Roses Contra el Càncer. Va ser una vetllada fantàstica, amb un públic molt implicat, que em va fer un munt de preguntes interessants. 

La Fundació està portada per una colla de voluntàries molt dinàmiques i treballadores, que fan una feina impressionant tant a nivell de donar suport als malalts com recaptant diners per a recerca o fent tasques de divulgació, com la que vaig dur a terme jo mateix. Tot això no seria possible, és clar, si la gent de Roses no respongués tan bé com ho fa. És un model a seguir, que tant de bo s'estengués per  tot el país.

Podeu llegir les cròniques de la conferència aquí, aquí i aquí, i podeu veure el petit reportatge-entrevista al vídeo:

Feliç Sant Jordi!

Bon Sant Jordi a tots! Aquest any no em trobareu ramblejant, però us recordo que acaben de sortir tres llibres amb el meu nom a la coberta, que poden ser bons regals (i auto-regals). N'hi ha per tots els gustos i necessitats!

Abans de repassar-los, us anuncio que avui contribueixo, junt amb 51 escriptors més, a convertir l'ARA en un diari de ficció. És com un llibre, a la pràctica, perquè té un bon gruix, per tant també compta. Per segon any han convidat a uns quants autors a escriure contes que ocuparan el lloc de les notícies, i jo hi col·laboro parlant de la gènesi d'un assassí reversionant el meu estimat Wells. Podeu llegir el meu conte aquí. I ara sí, anem als llibres....

Primer, la versió castellana de Jugar a ser déus, el llibre que va guanyar el Premi Europeu de Divulgació Científica i que vam presentar el darrer Sant Jordi. Indicat per a tothom que li agradi la ciència o li agradi pensar una mica sobre cap a on va la societat.

La segona novetat és la meva estrena en el gènere juvenil, el tercer llibre que publico amb el Sebastià Roig i el primer que va dirigit a lectors a partir de 10 anys (més o menys): El secret de la banya embruixada. Regaleu-lo a nanos que vulguin passar una bona estona perseguit esperits malignes per Palamós de la mà del fantasma del gos de Truman Capote, famós guardià interdimensional. I llegiu-lo de pas vosaltres també, que segur que riureu amb aquesta barreja de referències que us sonaran (des dels Goonies als Caçafantasmes).

I per acabar, el llibre col·lectiu sobre viatges en el temps que han publicat la gent de Les Males Herbes, Punts de fuga, on sóc un dels 26 escriptors que hi col·labora amb un conte. En el meu cas, una revisió del primer clàssic del gènere. Ideal per als més avenutres i interessats en les noves veus de la narrativa catalana. En podeu trobar una crítica aquí, una aquí i una altra aquí.










Una cosa més abans de marxar: mireu aquesta llista de recomanacions de llibres relacioants amb la ciència que ha publicat la revista Mètode, on una colla de científics seleccionem lectures molt divereses.

Any d’eleccions

És any d’eleccions, algunes més importants que altres, depenent de com te les miris, i, com sempre, els emigrants ho tenim complicat. Per començar, ha començat a arribar a casa propaganda de les generals que tindran lloc aquí al Regne Unit a principis de maig. Em miro els prospectes amb molt poc interès. Seran uns comicis ajustats, és cert, i hi ha temes que em poden afectar especialment. Per exemple, una possible sortida de la Comunitat Europea, que alguns partits veurien amb bons ulls i que em complicaria bastant les coses si m’obligués a demanar visats per poder treballar. Però malgrat tot, continuo sense sentir-m’hi gaire implicat. En part és perquè no puc: els estrangers no tenim dret a escollir el primer ministre. Què hi farem. 

Tampoc m’atrauen especialment les municipals catalanes que tindran lloc unes setmanes després. En aquestes sí que hi podria participar, però no m’acaba de semblar just escollir el govern d’una població on fa quinze anys que no hi visc, tot i que encara senti que hi pertanyo sentimentalment. Malgrat entendre que molts se les prenguin com un assaig plebiscitari, jo les veig més com una decisió de proximitat, de la qual m’auto-excloc per qüestions de lògica.

Les de desembre a Espanya seran sens dubte especials, sobretot pel recanvi generacional que poden portar. Però l’espectacle dels polítics espanyols, amb la casta que vol continuar sent-ho i la no-casta que vol passar a ser-ho, em queda molt llunyà, físicament i emocionalment. Em preocupen més altres coses que no pas trobar les vuit diferències entre el Pedro i el Pablo o el Rajoy i el Rivera, malgrat l’impacte que això pugui tenir sobre Catalunya.

Quines em queden, llavors? Les del 27S. Aquestes sí que tindran conseqüències que reverberaran més enllà dels quatre anys immediats, i per això m’agradaria fer-hi sentir la meva veu. Però caldrà veure si m’ho deixaran fer. Ja vaig explicar el 2012 en aquest mateix espai l’odissea d’intentar votar per correu, que va acabar bé de miracle perquè vaig poder obtenir les paperetes per una via alternativa, ja que els responsables no me’n van proporcionar cap de les que volia. En aquelles eleccions, diuen que només la meitat dels catalans a l’estranger que vam aconseguir registrar-nos (una tasca ja de per si complicada) vam poder exercir el nostre dret a vot. Veurem si aquest cop les coses aniran millor, però sincerament ho dubto. Haver de passar per força per les mans de la burocràcia espanyola no et permet tenir massa esperances, pel que té de burocràcia i pel que té d’espanyola. El més possible és que, malgrat els esforços que s’estan fent, la major part dels 200.000 exiliats catalans no pugui votar, i això que hem tingut tres anys per arreglar el desastre del darrer cop.

Així doncs, les meves oportunitats de contribuir al govern del poble aquest 2015 són, per un motiu o altre, tirant a minses. Mai no m’hagués imaginat que quan un s’exilia acabés anant a parar a aquesta terra de ningú, democràticament parlat. Una altra alegria que té pertànyer a la diàspora.

[Publicat a l'Esguard del 15/4/15]

Conferència avui a Roses

Avui a les vuit de la tarda seré al Teatre de Roses convidat per la Fundació Roses Contra el Càncer per parlar una mica sobre què estem fent els investigadors per frenar aquesta malaltia. No vull fer espòilers, però aviso que la resposta a la pregunta del títol és positiva. Més detalls aquesta tarda a Roses.

Avui, Jugar a ser déus a l'Aula Blanes

Si esteu per Blanes aquesta tarda, a les 20h a la Biblioteca comarcal parlaré d'Els reptes ètics i socials de la biomedicina del segle XXI en el marc de les xerrades de l'Aula Blanes. Ens hi veiem!

Avui, a La Central del Raval... viatges en el temps

No sabeu què fer aquesta tarda? Passeu-vos per La Central del Raval cap a les 7 i ens podreu sentir al Yannick Garcia i a mi parlant de com es viatge en el temps sense aixecar-se de la cadira amb els editors de Les Males Herbes. I també del fabulós llibre que hem publicat plegats, clar.

El secret de la banya embruixada, nou llibre de la factoria Macip/Roig

"Uns dimonis, que portaven anys engabiats dins una banya d'un cap de rinoceront dissecat que pertanyia a Salvador Dalí, s'alliberen i volen conquerir la Terra, començant per Palamós. Un guardià interdimensional, l'espectre del gos de Truman Capote, reuneix un grup d'herois per aturar-los, entre ells el fantasma de l'escriptor Robert Ruark i tres adolescents."

Doncs aquí el tenim! Cinc anys després d'Ullals, deu després de Mugrons de titani, arriba el tercer llibre escrit a mitges amb l'inefable, infatigable i inconmensurable Sebastià Roig: El secret de la banya embruixada. Continuem rebaixant l'edat dels lectors potencials: després d'un llibre per adults i un de crossover, ara tocava el juvenil (el proper serà infantil?). 

Però llegiu la sinopsi que he copiat al principi abans de passar de llarg, perquè si jo veiés un llibre que ajunta totes aquestes coses, me'l compraria fos quina fos l'edat recomanada. No negareu que la barreja promet... No se li podria haver ocorregut a ningú més! En fi, si compreu el llibre per algun parent aquest Sant Jordi o us l'acabeu llegint ja em direu què en penseu. I esperem que no hagin de passar cinc anys per al quart volum de la biblioteca Macip/Roig!

(La coberta, per cert, és un treball del gran Oriol Malet, barrejat amb una foto original de l'edifici que pren el protagonisme al terç final de la novel·la, que els qui coneixeu Palamós potser heu reconegut... La coberta participa al concurs de La llança de Sant Jordi. Si us agrada la podeu votar aquí).