La humanitat ha inventat pocs conceptes tan estúpids com el de la puresa de la raça. Tot i això, té lògica que la idea s’implantés a les societats primitives, perquè és una manera de reforçar la idea de pertànyer a una comunitat. Quan la supervivència depenia de la força del grup amb el què convivies, qualsevol truc que ajudés a estrènyer els lligams que et motivaven a defensar-te d’altres tribus incrementava l’esperança de vida. Una conseqüència va ser prohibir els aparellaments fora del clan, i d’aquí va néixer la idea absurda que unes combinacions genètiques són millors que altres.
A mida que ens vam anar civilitzant, aquesta compartimentalització va deixar de ser necessària, però la sensació d’identitat ja no ens ha abandonat mai. Per això, el fet de sentir-nos part d’una família, un poble, un país, un continent o fins i tot d’un equip de futbol encara determina les aliances que formem i com ens relacionem amb els veïns. I, per desgràcia, en alguns casos justifica comportaments violents. Portar-ho a l’extrem i no voler barrejar-se amb altres grups ètnics sabem ara que és un error greu, biològicament parlant, perquè si els gens d’una població no s’airegen (mesclant-se amb els d’individus que no siguin parents), comencen a aflorar un munt de malalties normalment amagades al genoma. L’exemple més clar és el de la reialesa europea que, com que fins fa ben poc encara insistien a casar-se entre ells, van aconseguir que tota mena de trastorns hereditaris se’ls instal·lessin a l’arbre genealògic.
La puresa biològica, doncs, no és desitjable des del punt de vista evolutiu. Per això els humans sempre hem tendit instintivament a anar en direcció contrària. Som mestissos per definició. Les anàlisis d’ADN ens han permès deduir que els nostres avantpassats s’havien reproduït amb neandertals, una espècie diferent d’homínid que va acabar extingint-se. De la mateixa manera, se sap que una tercera branca d’homínids primitius igualment desapareguda, els de Deníssova, també han deixat petja en el nostre genoma. La teoria actual diu que desenes de milers d’anys enrere, els humans, els neandertals i els deníssovans van encreuar-se diverses vegades entre ells. Fa poc es va donar a conèixer l’anàlisi genètica d’una adolescent morta fa 90.000 anys que tenia una mare neandertal i un pare de Deníssova, la filla d’uns Romeu i Julieta que no deurien ser ni molt menys els únics a saltar-se les convencions socials de l’època.
L’home modern ho és tot menys genèticament pur i avui en dia només queden alguns il·luminats que creguin que és bona idea aïllar genomes. El problema que sacseja tot Occident és més greu, perquè té a veure amb la puresa cultural i aquesta és més difícil de desmuntar. Malgrat que un continent envellit com el nostre necessita importar individus joves, molts veuen l’arribada d’immigrants i refugiats amb recel. La por no és tant la contaminació d’una línia genètica com la dilució d’una identitat cultural. El fet que els nouvinguts provinguin de tradicions estructuralment molt diferents, algunes socialment endarrerides unes quantes dècades, dificulta les mescles. I si els moviments migratoris es fan a batzegades i no d’una forma escalonada, faciliten la creació de guetos que encara impermeabiltizen més els grups. La solució no és senzilla, però cal trobar-la urgentment.
La meva generació ha crescut pensant que la humanitat sempre aniria endavant. Un repàs a la història suggeria que cada cop sabem més, vivim millor i som més justos. La ciència ens ha permès guanyar la batalla a la ignorància i hem deixat de confiar en la màgia per guiar les nostres passes. Però ara dona la sensació que estem sobre un pèndol i que, després d’arribar a un màxim, hem començat un retorn que no sabem fins on ens portarà. Pensàvem que havíem deixat enrere el populisme i el feixisme, que eren coses que només passaven a països que encara no havien fet l’última revolució intel·lectual. Ara veiem que els que ens crèiem civilitzats no estàvem pas lliures d’aquests virus. Els darrers resultats electorals a Àustria i ara a Suècia son un toc d’atenció, però n’hi ha hagut d’altres. L’ús interessat que s’ha fet de la xenofòbia per promoure una tendència de vot concreta, per exemple en el referèndum del brèxit o les eleccions presidencials americanes (amb un eslògan, America first, tret directament del temps de les cavernes que descrivíem abans), demostren que no ens podem adormir, o ens trobarem que ens comportem més com crancs que com una espècie intel·ligent.
