Què va ser primer, Déu o l'home?

La relació entre Déu i societat és un tema fascinant, un dels pocs punts d’intersecció (potser l’únic) entre religió i ciència. És un misteri que ens acompanya des de fa mil·lennis: ¿per què els humans hem tingut la urgència d’inventar-nos les divinitats? ¿Per què cultures allunyades en el temps i l’espai han acabat igualment atretes pel poderós camp gravitatori de les religions? Hi ha una teoria bastant acceptada que proposa que l’aparició de déus amb el poder de fer complir un codi ètic és un procés necessari per a la formació de civilitzacions complexes. Fa un parell de setmanes, un article va tombar aquesta hipòtesi amb una reinterpretació de les dades, la qual cosa significa que encara ens queda molt per entendre sobre com han evolucionat les societats modernes.

Comencem, no obstant, per la pregunta del títol, que ja s’hauran adonat que no es pot respondre científicament perquè una part de l’equació no és accessible: l’existència d’una entitat superior que s’hagi pres la molèstia d’insuflar-nos vida és indemostrable; per tant, no s’ha de perdre més temps (bastant s’ha perdut al llarg dels segles) discutint aquesta possibilitat. Però la segona meitat és molt més clara. Si bé no sabrem si Déu va crear l’home, sí que tenim la certesa que l’home va crear Déu. Diverses vegades, de fet, i de manera independent. Per tant, no pot ser una casualitat. De la mateixa manera que la selecció natural preserva els trets genètics que permeten que els organismes s’adaptin millor a l’entorn, les societats també mantenen les característiques que les fan sobreviure i proliferar amb més eficàcia. Aquesta en seria una.

La teoria dels "déus moralitzants" que esmentava abans ofereix una explicació plausible a l’avantatge social de la religió. El fet que una població cregui en un ésser sobrenatural que pot castigar certs comportaments afavoriria la cooperació a llarga escala entre estranys, un requisit essencial per passar de petites estructures independents a la formació de megasocietats. Segons aquesta hipòtesi, quan un grup comença a créixer molt necessita el ciment de la religió per mantenir la pau i la unitat, per això ens hem inventat tot un ventall de déus. Serien com les crosses que ens han permès florir socialment.

Un treball publicat a 'Nature', que ha estudiat a fons l’evolució de 414 societats aparegudes en els últims 10.000 anys, proposa una lectura lleugerament diferent: la figura del Déu capaç de penalitzar els que no segueixen un codi moral concret no seria el que permet l’emergència de les societats complexes, sinó que en seria una conseqüència. És a dir, aquest tipus de divinitats no apareixerien fins que una civilització superés un llindar, que han xifrat en un milió de persones. Això implica que els déus moralitzants no són imprescindibles perquè sorgeixin grans estructures socials, sinó que serien útils després, una vegada estan ben establertes, per ajudar-les a expandir-se i convertir-se en imperis. Els autors conclouen també que serien més importants per a la cohesió les pràctiques rituals, que solen aparèixer abans que la idea del Déu totpoderós. Un detall final: normalment, abans de crear els seus déus, les societats necessiten inventar una manera d’escriure. El poder de la paraula escrita és més que diví.

Acabo, si m’ho permeten, amb un tema molt més trivial: una petita efemèride. Tenen al davant l’article número cent que escric per a aquesta secció. Fa cent mesos que comparteixo el dissabte amb vostès. El projecte va començar el gener del 2011, i ha continuat ininterrompudament al llarg d’aquests vuit anys, només amb les pauses obligades de les vacances. Sempre agrairé a EL PERIÓDICO que s’atrevís a donar veu a quatre científics i que no ens relegués a una secció especialitzada, sinó que ens fes un lloc entre els altres opinants. És una manera de reconèixer que la nostra disciplina ens ajuda a entendre el món que ens envolta igual o més que la política, la filosofia o la cultura.

I encara hem d’estar més agraïts a tots els que s’aturin una estona en aquestes pàgines i llegeixin amb atenció el que volem explicar. Ha sigut fins ara una aventura fantàstica i, en l’aspecte personal, molt enriquidora. Pel camí vam perdre la veu sempre lúcida del gran Jorge Wagensberg, fa poc més d’un any, un moment molt trist per a tothom. La resta intentem encara obrir aquesta finestra a la ciència cada setmana perquè puguem parlar durant uns minuts de les meravelles del present i del futur que s’acosta. Esperem que ho puguem fer molts anys més.

[Publicat a El Periódico, 27-04-19. Versió en castellà.]

Llibres per aquest Sant Jordi (IX): Símbols i Finals!

I arriba, finalment, la diada de Sant Jordi, una de les festes més maques (i esbojarrades) de l'any. Si em premeteu, acabo les recomanacions que us he estat fent aquests dies amb els meus propis llibres, les dues novetats dels quals ja us n'he parlat força.

Si voleu un llibre reflexiu, que parla de fer-se gran i de les decisions que ens veiem obligats a prendre, amb el teló de fons dels atemptats de l'11S del 2001, feu-li un cop d'ull a Els finals no arriben mai de sobte. Per acabar-vos de decidir, aquí teniu algunes coses que n'han dit els primers lectors:

"És incontestable és que Salvador Macip ha grimpat com a escriptor (...). La fondària dels personatges, la seva introspecció, la xarxa de relacions, el conflicte, la reflexió, la crítica social dosificada amb aforismes, són aspectes a destacar que representen un salt mortal" (Anna Carreras al Núvol)

"Nou llibre de Salvador Macip, francament diferent al que ens té acostumats. Amb un estil molt més reposat i reflexiu de l'habitual" (Llibres i punt!)

Un ventall de personatges arrodoneixen una obra que no parla dels atemptats, parla d’una part de l’essència humana.

"Un ventall de personatges arrodoneixen una obra que no parla dels atemptats, parla d’una part de l’essència humana" (Lluís Llort, en una entrevista a El Punt/Avui)

"L'autor ha escrit llibres de temàtiques molt diferents, pel que comparar-los entre si és absurd, però crec que aquest és el que té més maduresa i profunditat. Per mi, el millor fins al moment." (Tumateix Llibres)

"Fa una incisió quirúrgica magistral i sota el microscopi mostra totes les seves interioritats d'una manera amena però punyent i efectiva que a cada dues frases et fa meditar" (El refugi)

"Transmet a través dels seus personatges l’angoixa vital, la incertesa i la por. " (El Periódico)

A més, aquestes últimes setmanes el llibre ha sigut un dels cartoze recomanats per Vilaweb, pel Qué leer, pel Núvol, pel Periódico, per Sebastià Alzamora a l'ARA, a Ràdio Marina i ha sortit al llistat de novetats destacables d'El Punt Avui. També ha sigut una de les novel·les del recomanador de l'ARA. N'he parlat també a ràdio Puig Reig (aquí, minut 14) i m'han entrevistat al Catorze, i a Onda Cero.

Sí, en canvi, el que busqueu és un llibre lleuger, amb molta acció i un ritme àgil (el que jo anomeno una "novel·la de crispetes"), Tots els símbols de la por és el segon volum i conclusió de la mini-saga dels Fills dela setena onada. Si mireu sota la capa de blockbuster estival hi trobareu també un munt de ciència i d'ètica, per si voleu reflexionar sobre els perills imminents de la manipulació genètica i altres avenços biomèdics recents. Aquí en teniu algunes opinions recents:

"Una novel·la equilibrada, ben escrita, molt visual i intensa." (Tumateix Llibres)

"Té un ritme trepidant, uns protagonistes extraordinaris que es complementen a la perfecció. Intel·ligència, força i emocions en un debat constant." (La petita llibreria)

"És com si m’hagués endrapat vuit capítols seguits d’una sèrie d’aquestes que tant ens agraden, hagués mirat l’hora al rellotge i no me’n sabés avenir." (El refugi)

"Una història ben planificada i molt equilibrada que agradarà a tot lector aficionat a les conspiracions. És una bona lectura per a llegir a qualsevol edat." (El Bilbionauta)

"Una escriptura planera amb un ritme elevat, acció, un puntet d'humor i la ciència que no hi falti!"(Llibres i punt!)

Avui, com altres anys em trobareu a les trinxeres barcelonines gaudint de la intensitat de la festa. Si voleu passar a saludar o a que us signi algun d'aquests llibres o qualsevol altra cosa, aquestes seran les meves parades:

11-12h FNAC Illa
15.30-17.30h Escola IPSI
18-19h La Central Moritz
19-20h FNAC Triangle

Que tingueu una bona diada!

Pre-Sant Jordi a Girona, avui!

Si esteu a Girona avui, em podreu trobar a diversos punts de la ciutat signant llibres en un pre-Sant Jordi al qual ens hem apuntat uns quants autors. Aprofiteu-ho! Aquest son els meus horaris:

El Corte Inglés (12h a 13h)

Llibreria 22 (13h a 14:30h)

FNAC (17h a 18h)

Plaça Independència, Abacus (18:15h a 19.15h)

Llibres per aquest Sant Jordi (VIII): Ancestral

Estic procurant recomanar-vos llibres per a tots els gustos, per si necessiteu idees davant l'allau de novetats d'aquests dies, i avui us voldria parlar d'un de poesia. Al Lluís Calvo el vaig seguint, tant quan fa poemes com quan, de tant en tant, fa novel·la (em queda per provar els seus assaigs, que més d'un m'ha assegurat que son d'un alt nivell), i de moment m'ha agradat tot el que he llegit d'ell. Ancestral, el seu últim poemari, no decebrà ni als fans ni als nouvinguts. Son poemes que combinen la tradició clàssica amb l'aproximació més rabiosament moderna, amb imatges de cultura popular (des de John Wayne a la Yoko Ono i les showgirls, per psoar alguns exemples) barrejades amb trossets de natura. Son la gran majoria poemes durs, sovint agressius, que no fan concessions. Però enganxen. Una de les virtuts que té en Calvo és que sap contruir un univers molt personal d'imatges poètiques sense ser excessivament hermètic. No és un llibre amable, però no és difícil entrar-hi, i deixa un bon regust. Un dels poemaris a tenir en compte aquesta temporada.

Avui, berenar literari a la Cucut de Torroella

Avui començo el mini-tour de Sant Jordi, aprofitant que estic de vacances, amb la meva primera visita al famós Berenar literari de la llibreria Cucut, a Torroella de Montgrí. Hi haurà un munt d'autors disposats a signar llibres i xerrar una estona amb els seus lectors. Si esteu a la zona, passeu a saludar, i si no us va bé, us penjo la resta del meu recorregut, per si alguna sessió us enganxa més a prop.

Llibres per aquest Sant Jordi (VII): L'única història

L'única història és l'última novel·la de Julian Barnes, un autor que m'agrada i segueixo amb regularitat (i que, curiositament, ha nascut a la ciutat on visc...). Té una reputació ben establerta, així que no caldrà que us en doni gaire detalls. Puc dir, això sí, que si no l'heu llegit mai, aquest és un bon llibre per començar a explorar el seu corpus.

El Barnes que més m'interessa és el que es dedica a repassar les alegries i misèries de les relacions amoroses, des de l'excel·lent debut, Metroland (que diria que no ha estat mai traduïda al català, caldria esmenar l'error) a El sentit d'un final. Com aquesta última, L'única història explica un amor als anys seixanta, però aquest cop amb una diferència d'edat important entre els protagonistes (en aquest sentit, recorda molt a Ancient light, gran novel·la d'un altre gran escriptor, John Banville). Això no és obstacle per a que continuïn endavant amb el seu romanç, però les coses no seran tan senzilles com s'esperen. La crònica de l'evolució de la parella està molt ben portada. Només li puc retreure que, com a El sentit d'un final, a l'últim terç se'n va massa per les branques. El seu editor hauria de regalar-li unes tisores pel seu proper aniversari. Però això no fa desmerèixer el llibre, que és una petita perla molt recomanable per a lectors exigents.

Llibres per aquest Sant Jordi (VI): 14 maneres de destruir la humanitat

Màrius Belles i Daniel Arbós son els Pa ciència la nostra, un duet de científics que fa divulgació amb un toc d'humor molt particular. Els podeu veure a la tele, sentir a la ràdio o llegir al diari, i també, de tant en tant, treuen un llibre. L'últim, el segon amb Angle, és el que us vull recomanar avui: 14 maneres de destruir la humanitat. Si els coneixeu, ja sabeu què en podeu esperar. Si no els seguiu (mal fet), aquesta és una bona manera d'endinsar-se en el seu univers de divulgació rigorosa però divertida.

Com el títol indica, en Màrius i en Daniel s'han dedicat a repassar una sèrie d'escenaris apocalíptics, des del típic asteroide errant al més plausible canvi climàtic, sense oblidar els purament cinematogràfics (zombis, aliens...). Tots aquestes maneres d'eliminar-nos del planeta estan descrites amb un alt detall científic (fins i tot els zombis!) però a un nivell comprensible per tothom. I tot això amanit amb una conya fina que fa que entri molt millor.

Per mi, aquesta mena de llibres, si estan ben fets (com és el cas), son tot un encert. Encara més: son necessaris. Son una manera de perdre-li la por a la ciència, un problema greu que tenim a casa nostra, una manera d'aprendre i una manera de divertir-se, tot en un. Llegiu-lo i regaleu-lo aquest Sant Jordi, i que no sigui l'últim llibre de divulgació que compreu.

Llibres per aquest Sant Jordi (V): Digues un desig

El premi Sant Jordi no necessita gaire recomanació, perquè molta gent ja el veu com un dels llibres a tenir en compte per aquestes dates. Tot i ser un premi dels "grossos" i, per tant, en principi "comercial", últimament el jurat s'ha arriscat a donar-lo a novel·les més "literàries" (paro de posar cometes, ho prometo), per això en els darrers anys l'han rebut escriptors tan interessants com Joan Lluís Lluís, Sebastià Alzamora, Vicenç Pagès o Joan Carreras.

El d'aquest any torna a ser una aposta valenta, i per aquest motiu cal felicitar el jurat que va triar Digues un desig, de Jordi Cabré, un autor que ja havia quedat finalista dos cops al mateix premi. Cabré utilitza l'excusa d'un misteri propi del domestic noir o d'un episodi de la Dimensió desconeguda per bastir dues històries que s'entrecreuen fins acabar formant-ne una de sola. El llibre acaba sent un exercici metaliterari, amb l'autor jugant amb picardia a enderrocar la paret que separa l'escriptor del seu personatge, fins que es confonen totalment. L'intriga es manté fins al final però el més interessant del llibre és el joc gairebé filosòfic que s'estableix entre realitat i ficció. Recomanable per als que busquen un Sant Jordi diferent però disfressat de novel·la negra clàssica.

Llibres per aquest Sant Jordi (IV): La vida té aquestes coses

El llibre que recomano avui és, de fet, de la temporada passada, però crec que val la pena rescatar-lo per completar la trilogia de mini-ressenyes de la setmana que, sense planejar-ho, m'ha sortit monogràfica d'escriptores.

La vida té aquestes coses és un recull de contes de l'actriu i escriptora Àngels Bassas. No té res a veure amb l'altre recull que comentava aquesta setmana: on la A. M. Homes és freda i dura, la Bassas és apassionada i intensa. De fet, l'autora aconsegueix reflectir en els seus textos la força que transmet dalt de l'escenari (i també en persona, tinc el plaer de conèixer-la), cosa no gens senzilla. L'Àngels Bassas ha triat aquesta aproximació quasi-poètica i teatral per narrar històries d'un dramatisme contingut i molt quotidià. Realista, doncs. A més, les seves protagonistes son totes dones al voltant de la quarantena, les grans oblidades de les ficcions audiovisuals. Però malgrat tot, les seves tragèdies mundanes se'ns fan properes, sigui quin sigui el nostre gènere i l'edat.

Aquest llibre és un altre exemple que és estúpid pensar que les dones escriuen sempre llibres per a dones, un prejudici que molts lectors masculins tenen. Cap de les tres autores d'aquesta setmana té només el públic femení al cap quan escriu: son llibres molt diferents però tots ells transversals. Tres bones narradores per a tots els públics. Que t'agradin no depèn tant del teu gènere si no dels teus gustos. La Bassas és un bon antídot a la fredor i la simplicitat de la Homes (i encara més de la Kristof) i us agradarà si busqueu un retrat sentimental de les petites tragèdies de la mitjana edat. 

Llibres per aquest Sant Jordi (III): Claus i Lucas

Amb aquesta d'avui faig trampes, perquè la vaig llegir fa un temps en l'edició que en va treure La Magrana. Però tant li fa: la trilogia de novel·les curtes Claus i Lucas és un d'aquells llibres imprescindibles que no hauria d'estar mai descatalogat, i és una gran notícia que Amsterdam el tregui al carrer amb tots els honors de novetat de Sant Jordi. Per això el recomano sense reserves.

L'Agota Kristof era una escriptora espectacular. Però no perquè fes floritures, al contrari: tenia un estil fred, quasi quirúrgic, i les seves històries eren crues i recargolades. Aquestes tres novel·les, que s'han de llegir seguides com si fossin una de sola, expliquen la vida de dos germans que intenen sobreviure en un país en guerra. Però això és l'excusa per explicar la pèrdua de la innocència dels protagonistes i com alguns nens han de créixer a cops. És dramàtica, és clar, però la tragèdia no és gratuïta. No es tracta de fer saltar la llàgrima, sinó de deixar el lector sense respiració. 

No és un llibre fàcil, s'ha de dir, però per a mi això és bo: és sorprenent i radical, i en acabar-lo et quedes com si t'haguessin donat un cop de puny. Poques novel·les aconsegueixen un efecte tant impactant, i el mèrit és tot de la particular manera de narrar de la Kristof. El millor llibre d'una escritora única que, si no la coneixeu, no us podeu deixar escapar.

Llibres per aquest Sant Jordi (II): Dies temibles

La segona recomanació per Sant Jordi és l'últim recull de contes de l'A. M. Homes, Dies temibles. He descobert l'autora amb aquest llibre i m'han entrat ganes de llegir-ne més coses. Té un estil cru i directe, i els contes son retalls de la vida de persones molt diferents, des d'una parella de pijos joves a un soldat americà a l'Orient Mitjà, on els diàlegs hi juguen un paper important.A vegades recorda a Carver, potser una mica a Cheever, però amb més mala llet. Als contes hi barreja humor, drama i molt cinisme. Alguns tenen poca història, son simples observacions, altres aprofundeixen en la vida dels protagonistes d'una manera molt efectiva, i altres son petits retalls surrealistes.

Com tots els llibres de narrativa breu, hi ha contes que t'enganxen més que altres, però el to es manté tota l'estona, i això és d'agrair. La Homes escriu molt bé, això està clar, i sap transmetre un ampli ventall de sensacions sense anar-se'n per les branques, que és una cosa que personalment aprecio molt. Una bona troballa i un recull recomanable pels qui busquin alguna cosa una mica diferent.

Llibres per aquest Sant Jordi (I): Tocats de l'ala

Dedicaré els propers posts, fins al dia de Sant Jordi, a fer breus ressenyes per recomanar-vos llibres que he trobat interessants, així us dono unes quantes idees de cara a la diada. 

Començo amb Tocats de l'ala, del periodista Oriol Rodríguez. Aquest és un llibre que no entenc com s'ha tardat tant a publicar. Calia que algú escrivís la història d'aquell moviment sorprenent que es va anomenar Rock Català, i ningú millor que l'Oriol per fer-ho, un periodista que domina el tema de la música i, per sobre de tot, és un magnífic entrevistador (recordeu aquell ambiciós projecte d'entrevistar 365 persones en 365 dies). El resultat és un llibre molt amè, molt rigorós i molt interessant, que es llegeix d'una revolada malgrat el seu gruix. Bàsic per entendre un moment molt peculiar i irrepetible de la nostra història cultural. Donant veu als protagonistes (un munt!), l'Oriol aconseguix presentar punts de vista diferents, cosa essencial a l'hora de tractar polèmiques com la implicació dels polítics en el moviment, el tema de la llengua o el famós concert del Sant Jordi. Han quedat poques coses al tinter, i gràcies a això ens podem fer una idea més clara (per fi) de com es va viure des de dintre aquella moguda.

Un llibre absolutament imprescindible per a tothom que li interessi la música i la cultura catalana, essencial per als qui la vam viure a les trinxeres (algun dia us explicaré les meves anècdotes sobre el tema, que també podrien omplir un llibre) i encara més pels qui eren massa joves i s'ho van perdre.

Despertar vocacions

Parlava fa poc amb una de les meves estudiants de doctorat, que havia anat a una escola de secundària a fer una xerrada. Al meu departament hem iniciat un programa per a què els investigadors surtin a explicar què fan, i ella havia sigut una de les primeres a apuntar-s’hi. Com a membre del comitè organitzador de les activitats, em vaig trobar que molts dels meus companys tenien ganes de divulgar, però no sabien com posar-s’hi. I, de la mateixa manera, molts centres volien científics que els parlessin de temes d’actualitat, però no sabien on buscar-los. Imagino que deu passar el mateix a altres llocs: malgrat que existeix una oferta i una demanada, la manca de tradició fa que es perdin oportunitats.

Una de les coses bones d’aquesta experiència és que s’hi han implicat els investigadors més joves. A vegades costa motivar els catedràtics però, en canvi, els doctorands es llancen al repte sense pensar-s’ho dos cops. És esperançador que les noves generacions siguin les més interessades a comunicar-se amb el públic i entenguin que és part de la seva feina. Hem de tenir clar que la ciència està al servei del saber, però també de la gent; que treballem per entendre el nostre entorn i per construir una societat millor, i per això no ens podem passar tot el dia tancats al laboratori. Malgrat que a vegades potser la oblidem, aquesta és una màxima que la majoria teníem ben clara quan vam triar aquesta carrera, segurament perquè formava part de l’impuls vocacional que ens guiava.

Però potser això de la vocació està passant de moda. Els que ara s’acosten als divuit anys, la 'Generació Z', tenen altres prioritats. Una de les preguntes que més li van fer a la meva estudiant després de la seva presentació no tenia res a veure amb el que els va explicar: estaven molt interessats en saber quant cobrava i quantes hores al dia havia de treballar. L’enfocament és totalment erroni. Tots volem un sou que ens permeti dur una vida còmoda amb el mínim de luxes als quals ens hem acostumat, és clar. Però aquesta no pot ser l’única raó per triar una feina, si més no una carrera de recerca. Si t’atrau la ciència, per sobre de tot hi hauria d’haver la voluntat de fer una contribució a la societat. Sense una vocació ferma, no cal ni plantejar-se escollir aquesta opció laboral. Quan jo tenia la seva edat em fascinava la ciència, com a tants altres que hem acabat en un laboratori, perquè veia que em podria ajudar a entendre el mon. Sembla que això ja no és suficient.

He descrit un cas específic, i segur que no es pot generalitzar, però crec que cal canviar la percepció que es té de la ciència, a tots els nivells. Molta gent la veu com un mal necessari, una disciplina hermètica que ens aporta beneficis però que, com el motor d’un cotxe, sabem que està allà i fa la seva feina sense ni voler saber com funciona.

No sé si és una actitud que ens puguem permetre avui en dia, i menys encara els nostres fills i nets. Cal més ciència a les escoles. Cal educar en com funciona el raonament científic, que és la base del progrés en tots els àmbits. Cal explicar-lo de la mateixa manera que cal explicar filosofia. Cal ensenyar a pensar als alumnes usant totes les eines que la cultura (ciències i humanitats) ens posa a l’abast. Cal fer-los entendre que la ciència és necessària per tot, que és complexa però pot fer-se accessible, i que no li podem girar l’esquena. Que potser no ens farà rics, però que és una de les feines més apassionants que hi ha. A aquesta campanya, que no només s’hauria de dirigir a les escoles, hi hauríem de col·laborar tots: científics, professors, periodistes, pensadors...

Hi ha moltes maneres d’aconseguir que els valors de la ciència s’integrin en les nostres vides. Per exemple, per Sant Jordi podem regalar llibres que ens ajudin a perdre-li la por. Com cada any, us recomanaré algunes novetats. '14 maneres de destruir la humanitat', de Màrius Belles i Daniel Arbós, és una forma divertida de contemplar la fi del mon. Més seriós és 'El cervell convuls', de Suzanne O’Sullivan, casos clínics sorprenents explicats com si fossin històries de detectius per una neuròloga. O 'La ciencia de The Big Bang Theory', de Ramon Cererols i Toni de la Torre, que usa l’ham de la televisió per fer arribar la física a tots, descarregable de franc a esteve.org. Si us agraden els superherois, la meva sèrie 'Fills de la Setena Onada' és un thriller d’acció sobre la manipulació genètica. I pels petits, 'Max Einstein', de James Patterson, converteix la ciència en una aventura. ¡Bones lectures!

[Publicat a El Periódico, 30/3/19. Versió en castellà.]