Aquesta pregunta s’ha fet moltes vegades i la resposta ha anat variant al llarg del temps, sovint més guiada per motius socials i polítics que no pas per dades rigoroses. Ara sabem que allò de “els homes son de Mart i les dones de Venus” és tan anacrònic com creure que només utilitzem el deu per cent de les capacitats cerebrals o que les persones creatives fan anar més l’hemisferi dret mentre que als qui tenen tendències reflexives els predomina l’esquerre. No hi ha cap informació empírica que corrobori aquestes teories (mites, n’hauríem de dir), malgrat que estan molt imbricades en l’imaginari col·lectiu.
Les diferències físiques entre sexes és un tema d’especial actualitat, gràcies sobretot als nous moviments feministes que, com que han de tornar a lluitar batalles que semblava que ja s’havien guanyat feia una generació, han hagut de recórrer a arguments científics per defensar el que hauria de ser obvi. És sorprenent que avui en dia encara hi hagi gent que cregui que, pel simple fet de ser una dona, algú no pugui realitzar qualsevol tasca intel·lectual amb igual eficàcia que un home. Però fent un esforç per desmentir aquestes fal·làcies, a vegades cometem el mateix error per l’altra banda, el de pretendre que homes i dones som biològicament idèntics.
Per exemple, s’ha usat molt un estudi que demostrava que no es pot distingir macroscòpicament el cervell masculí del femení, publicat el 2015 pel grup de Yaniv Assaf a la revista PNAS, per proclamar que, en aquest aspecte, som iguals. No és ben bé així perquè, degut als nivells específics d’hormones que ens corren per la sang, hi ha variacions funcionals segons el gènere. Passa a tots els òrgans, encara que els canvis no s’observin a simple vista, i el cervell no és cap excepció.
Un fet particularment interessant és que les dones acostumin a tenir pitjors notes en els exàmens de matemàtiques o ciències i millors en els verbals, com demostren els informes PISA. Això sembla que reforçaria alguns estereotips sexistes, però un treball publicat fa unes setmanes a Nature Communications per Pau Balart, de la Universitat de les Illes Balears, proposa que la raó no és que les dones siguin genèticament discapacitades per les assignatures STEM, perquè si es fan tests prou llargs, les diferencies entre sexes desapareixen. A partir les de dues hores, s’igualen els resultats a la majoria dels 74 països analitzats, i en alguns llocs, com més llargues son aquestes proves de matemàtiques, més bons resultats treuen les dones que els homes.
A quina conclusió hem d’arribar? Per començar, que la forma com mesurem una capacitat pot influir de manera decisiva en les dades que obtenim, emmascarant la realitat. Això és cert pels exàmens clàssics, que solen valorar una sèrie de competències en condicions artificials que poc tenen a veure amb la vida real. Per aquest motiu, cada cop es tendeix més a a avaluar els estudiants usant un rang ampli de tests que no esbiaixin per motius irrellevants, com per exemple l’estona que dura una prova o les habilitats purament memorístiques. L’article també suggereix que les dones poden pensar a màxim rendiment durant temps més perllongats, cosa que els podria donar un cert avantatge en algunes feines de responsabilitat.
Que els cervells treballen i responen de formes diferents segons el gènere és una afirmació que no hauria de sorprendre ningú. El cos d’una dona és distint al d’un home, i no només morfològicament. Fa molt temps que se sap que el fetge, el cor o el sistema immune, per citar els exemples més coneguts, es comporten d’una manera o altra segons la quantitat de testosterona i estrògens, i és lògic que les neurones també segueixin aquest patró. Naturalment, d’aquí no hem de deduir que uns siguin menys intel·ligents que els altres o que no puguin excel·lir en unes professions concretes. Com explica l’article, podem arribar al mateix lloc, el que passa és que potser utilitzarem camins alternatius, en relació a les nostres particularitats funcionals.
Discriminar per gènere és absurd, però també ho és pretendre que homes i dones tenim per defecte les mateixes habilitats. En qualsevol disciplina, el que cal és fomentar els entorns que permetin treure profit de les qualitats particulars de les dues bandes sense posar barreres de gènere per motius socials, i deixar que triem el camí que més ens atragui, independentment de pressions culturals antiquades. Pel bé de la societat, que tinguem un o dos cromosomes X no hauria de veure’s mai com un avantatge o una limitació.
