L’art no serveix per a res. En canvi, és imprescindible. Com la religió, l’art ha aparegut de manera independent en totes les societats. No és cap coincidència: els humans sentim la urgència de produir-ne i consumir-ne en el format que sigui. Per tant, deu tenir un impacte en la nostra evolució com a espècie, o no hauria sobreviscut tants mil·lennis.
Fa poc es va presentar un estudi a la revista Nature que descrivia la peça d’art més antiga que es coneix, descoberta a Indonèsia: una pintura rupestre que representa els típics caçadors atacant un búfal. El més sorprenent és que té al voltant de 44.000 anys. Els equivalents europeus, que fins ara ostentaven el rècord d’antiguitat, son de fa “només” uns 20.000 anys. O sigui que els humans hem tingut art a les nostres vides pràcticament des que existim. Per posar-ho en perspectiva, quan el pintor indonesi agafava els pinzells estàvem en ple paleolític, en el moment que es considera que apareix l’Homo sapiens modern, el que és capaç de planificar actes complexos (com la cacera col·lectiva d’animals perillosos) i dedicar-se al pensament abstracte. Sembla que una de les primeres coses que vam fer quan vam ser prou intel·ligents va ser decorar-nos les coves. La necessitat d’art, doncs, deuria ser imperiosa.
Hi ha hipòtesis que plantegen que les religions son essencials per a què les societats creixin més enllà d’una mida determinada. Mentre que els grups petits poden funcionar sense el concepte d’un ésser totpoderós capaç de castigar els transgressors, quan comencem a parlar d’imperis ens cal aquesta pega social per evitar que s’enrunin. A l’art és més difícil buscar-li un propòsit. Té un component d’entreteniment, però si fos un simple passatemps no hi hagués hagut cap motiu prou poderós per fer que arribés fins als nostres dies. També serveix com la forma més simple de comunicació, ja que no cal crear codis rebuscats per entendre’l. Però si aquesta fos la seva única rellevància, l’adveniment del llenguatge l’hagués arraconat.
Hi ha una teoria, exposada pel filòsof americà Denis Dutton, que diu que l’art podria ser un accident provocat pel fet de tenir un cervell massa poderós. Un cop hem cobert les necessitats biològiques bàsiques (sobreviure, alimentar-nos, reproduir-nos), encara ens sobra un munt de capacitat mental i no sabem què fer-ne. L’art seria conseqüència de l’avorriment. Seguint amb aquestes teories, es podria haver mantingut perquè proporcionaria un avantatge reproductiu. O sigui, els artistes (homes) triomfaven més perquè a les dones els atrauen aquestes coses. Això no explica, és clar, que als homes també ens atraguin, ni que les dones, un cop alliberades dels jous socials que limitaven les seves activitats, hagin creat amb igual dedicació i habilitat que nosaltres.
L’art és sovint un negoci (fenomenal, en alguns casos), però aquesta tampoc ha de ser-ne la raó d’existir. Si la motivació principal dels artistes fos només fer-se rics i famosos, ja fa temps que ho hauríem deixat córrer, perquè la proporció que ho aconsegueix és infinitesimal. És més fàcil que et toqui la loteria. Generar art no t’assegura que podràs posar un plat a taula i, per tant, com a tria professional és poc lògica. Malgrat tot, com que l’impuls de produir i consumir art segueix existint, hi continua havent-hi artistes. Això vol dir que, molt sovint, el que cal és subvencionar els creadors d’alguna manera per a què puguin complir la seva funció social sense morir en l’intent.
I aquí és on volia arribar, perdoneu que hagi fet una marrada fins la prehistòria per presentar el cas: un país evolucionat no es pot permetre descuidar la cultura. No té un rendiment tan clar i immediat com la sanitat o l’educació, però és igual de vital per a la salut de la nostra societat. La solució més ràpida per a quadrar uns pressupostos sempre difícils és aplicar el “que inventen ellos” unamunià (ell ho usava per la ciència) i deixar que siguin els altres que s’hi gastin els diners mentre nosaltres n’aprofitem els resultats. Com a estratègia d’estat, és força trista.
Per això la setmana passada es va donar a conèixer la plataforma Actua Cultura, que representa gran part dels professionals del ram i demana que s’augmentin els fons que es destinen al sector (d’un miserable 0,67% a un més decent 2%, la mitjana dels països de la UE). Em sembla una demanda justa perquè, al cap i a la fi, som humans i tenim la responsabilitat de contribuir al progrés de l’espècie. Crear art perquè sí és una de les millors maneres de fer-ho.
[Publicat a
El Periódico, 13/01/20.Versió en
castellà]
Altres coses. Si llegiu en portuguès, aquí em citen per parlar de la immortalitat, a partir de la xerrada que vaig fer fa unes setmanes a Cascais. Seguint amb els viatges, abans de Nadal vaig aprofitar per passar per Benicarló a fer una xerrada a l'institut sobre ciència i literatura (aquí en podeu llegir una crònica), dins del programa Lletres a les aules que organitza la ILC (i que en els últims anys m'ha portat per tot el país). I quan estava a Mèxic (d'aquesta excursió encara no n'he penjat les fotos, i n'hi ha algunes d'interessants...) també vaig fer conferències, em van entrevistar al canal 22 per parlar d'envelliment (hi havia un vídeo també, però no l'he trobat) i a Milenio van parlar d'un dels llibres que presentava a la Fira de Guadalajara.
