Avui a les 11, signatures a la Setmana del llibre en català

 

Una tardor de contes

Continuant amb les novetats de la temporada, ara em toca parlar-vos de la meva. El tercer llibre que publicaré aquest any, després d'un assaig sobre la pandèmia i una novel·la fantàstica a mitges, és també a mitges, però aquest cop es tracta d'un recull de contes. Es titula Un dia la porta s'obrirà i estreno co-autor: el també científic Manel Esteller.

Els que em coneixeu sabeu que no m'agrada (gaire) ni llegir ni escriure contes. Potser per això he tardat 14 anys a publicar el meu segon recull... i m'ha calgut col·laboració! La idea va ser d'en Manel, que en una conversa de feina (l'altra feina que tenim tots dos) em va dir que tenia uns quants contes al calaix i em va animar a fer un llibre plegats. Vaig acceptar el repte, però després de proposar-li fer-ho més interessant: els contes podrien anar per parelles temàtiques, i ho emmarcaríem tot en una història comuna. 

I així és com vam construir aquest llibre, agafant contes que ja teníem i escrivint-ne de nous per a què quadressin els onze temes que havíem triat, com una mena de diàleg entre dos escriptors d'estils diferents però aficions comunes. Com podeu haver deduït pel subtítol, hi ha una colla d'homenatges a clàssics (Mary Shelley, Poe, passant per Pedrolo, Calders, Lovecraft, H. G. Wells, Arthur Conan Doyle, Richard Brautigan, Michael Ende, Italo Calvino...) i totes les històries tenen en comú que son de temàtica fantàstica. Per això l'hem acabat publicant en una de les col·leccions més clàssiques de ciència-ficció en català, la que coneixem afectuosament com "la plata-porpra", pels colors de les cobertes. Em fa especial il·lusió que el nostre sigui el llibre que fa 33 en una llista que reuneix el bo i millor de la CF a casa nostra (i a l'estranger!), des de Pujulà i Verdaguer a Pedrolo, passant per Jordi Font-Agustí, Carme Torras, Jordi de Manuel i un llarg etcètera. A més, dona la casualitat que la primera vegada que vaig veure imprès el meu nom en la coberta d'un llibre va ser ara fa 16 anys a aquesta mateixa col·lecció (al recull Els fills del capità Verne). Hi tinc, doncs, un lligam sentimental especial, perquè va ser una mica el tret de sortida de tot plegat, i em fa especial gràcia també que aquest sigui el meu 40è llibre publicat, un número rodó.

Si us agraden els contes plens de fantasia i imaginació, aquest recull us anirà com anell al dit. I si voleu saludar els autors i que us el signem, la setmana que ve ens trobareu al mòdul 10 de la Setmana, al Moll de la Fusta de Barcelona. [Ressenya a l'Avui. a Nació Digital i a Llibres i punt!.]

Però aquesta no és l'única novetat que presento aquests dies, perquè dues antologies que acaben de sortir, totes dues fantàstiques, també tenen un conte meu (i he començat dient que no m'agrada escriure'n!). La primera és Barcelona 2059. Ciutat de Posthumans, un exercici de creació col·lectiva on nou autors (i una il·lustradora) ens imaginem una Barcelona divida entre els humans modificats i els tradicionals, i els problemes que això genera. Els escenaris son compartits en tots els contes i fins i tot alguns personatges i situacions apareixen més d'un cop. El resultat és un recull força especial, un experiment poc habitual en català d'univers compartit, sobre un tema que a mi m'apassiona (ja havia fet un díptic sobre posthumans i n'he parlat també en llibres de divulgació). També es presenta a la Setmana, concretament demà, i hi podreu trobar uns quants dels autors (per desgràcia me la perdré). [En teniu ressenyes aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí].

I finalment, l'altre novetat en la qual participo és Somia Philip Marlowe amb xais elèctrics?, un (altre!) recull de contes que havien de tenir dues característiques: ser negres i ser fantàstics (d'aquí el joc de paraules del títol). No em prodigo gaire en el gènere negre (la incursió més recent és, curiosament, un conte en un altre recull que ha sortit aquest any), però no em vaig poder resistir a la proposta, i menys veient l'il·lustre llistat de participants. El meu conte és un homenatge-remake pandèmic a un clàssic del gènere. El llibre, naturalment, també es presenta a la Setmana, concretament aquest diumenge, i en aquesta sí que m'hi podreu trobar, junt amb uns quants autors més que anirem a donar suport als dos presentadors de l'acte i a signar tot el que faci falta. Ens hi veurem? [Ressenya a El Periódico i comentari dels dos reculls a l'ARA]

El moment d’abandonar la prudència?

En aquesta fase de la pandèmia, es fa més evident que mai que els humans anem a dues velocitats: mig planeta està lluitant encara per sobreviure al virus, mentre que l’altre mig es pot permetre fer veure que la crisi ja ha passat. La diferència principal son les vacunes. Per cada cent dosis que s’han administrat a Europa, a Àfrica se n’han donat només set. Als Emirats Àrabs, un 76% dels habitants han rebut la pauta completa. A l’altra banda del Golf Pèrsic, a l’Iran, aquesta xifra és del 10%. I si creuem la frontera i entrem a Afganistan, només n’hi trobarem un 1%. Son dades tristes, i més encara si tenim present una informació que es va donar a conèixer la setmana passada: des del març, els Estats Units han llençat 15 milions de dosis de vacunes. Ves a saber quantes n’hauran desaprofitat els altres països que es diuen desenvolupats.

La idea que la pandèmia de covid-19 és un esdeveniment global i, en conseqüència, s’ha de solucionar de manera global, ja fa temps que l’hem abandonat. Aquí no ens preocupa tant quan s’acabarà, si no quan deixarà d’importunar-nos. Aquesta necessitat, per altra banda molt comprensible, de voler recuperar la vida normal, està fent que alguns polítics prenguin decisions que xoquen frontalment amb els principis epidemiològics més bàsics.

El nou abanderat d’aquest moviment, que es podria qualificar de negacionisme estatal, és el Regne Unit. El 19 de juliol, en el punt més àlgid de l’onada d’estiu, el primer ministre Boris Johnson va anunciar que, contra tot pronòstic, seguiria endavant amb el seu pla d’eliminar definitivament la gran majoria de restriccions. No semblava el millor moment. Contra tota lògica, les xifres de contagis van començar a baixar, però va ser un miratge que va durar poc: des de principi d’agost estan pujant a un ritme comparable al d’onades anteriors. Malgrat tot, Johnson encara no s’ha fet enrere i al Regne Unit es viu pràcticament com si la pandèmia ja no existís.

La clau, un cop més, son les vacunes. Com que funcionen bé i han fet que la mortalitat per covid-19 es redueixi moltíssim, alguns líders s’han abonat a la sinècdoque i actuen com si tota la pandèmia estigués sota mínims. Només cal mirar les dades per veure que no és així: els casos al Regne Unit estan al mateix nivell que al Nadal de l’any passat. Johnson i el seus fans argumentaran que les xifres de morts no son comparables i que quan una persona vacunada agafa la covid-19, el més possible és que la visqui només com un refredat lleu. I és cert. Però tendim a oblidar que la pandèmia és molt més, i cal continuar insistint-hi: hi ha la covid persistent, que afecta un percentatge important dels positius, una certa mortalitat, que encara que siguin sigui poca és eminentment evitable, i també les mutacions.

Precisament, fa uns dies s’anunciava que s’havia detectat una subvariant de la delta a cinc mil persones que s’havien contagiat a un festival de música a l’aire lliure a Cornwall. Els britànics han descobert aquesta mutació perquè tenen els recursos per fer-ho, però no sabem què pot haver passat en altres països on la vigilància és més laxa. Encara no es pot dir si alguna de les mutacions recents haurà fet el virus més agressiu, però el fet és el mateix: permetre que la gent es contagiï sense prendre cap mesura dissuasiva és com comprar bitllets de loteria. Com més ho fem, més possibilitats tenim que ens surti el premi gros d’una variant que les vacunes no puguin aturar.

Malgrat totes aquestes evidències, i seguint un pla d’acció que alguns poden considerar eminentment pràctic i altres un exercici de cinisme incomparable, sembla que Johnson hagi calculat quina xifra de víctimes és acceptable per poder recuperar la normalitat, en especial l’econòmica. El perill ara és que altres països d’Europa s’inspirin ara en aquestes teories i comencin a valorar quins riscs val la pena córrer per no haver de continuar frenant l’activitat el país.

Al llarg dels propers mesos sabrem si la jugada d’abandonar la prudència surt bé. Com sempre, les conseqüències seran diferents a cada lloc, perquè les condicions no son exactament les mateixes. Espanya comença la tardor amb una mitjana de 150 casos per milió. Al Regne Unit n’hi ha gairebé 500. Els nivells d’immunització en adults son semblants, però allà encara no s’ha començat a vacunar els menors de 16 anys. Catalunya, en canvi té més de la meitat dels nens d’entre 12 i 14 protegits amb almenys una dosi, i un 70% de la franja de 15 a 19 anys. Veurem quin impacte té tot això en resultat final.

[Publicat a El Periódico, 6/9/21. Versión en castellano.]

Una setmana de llibres

Al setembre tot es reactiva (els blogs també) i els últims anys la Setmana del llibre en català és el tret de sortida que marca l'inici de la tardor literària, com una mena de Sant Jordi allargassat tan ple de novetats com l'original. Hi ha un munt de llibres interessants aquesta temporada, però com que encara no me'ls he conprat, no en puc parlar. Però sí que us en puc recomanar uns quants que per motius diversos ja he llegit. Potser algun us farà el pes. Aquí van.

Es reedita un clàssic de la ciència-ficció i l'humor, la Guia galàctica per a autoestopistes, en una versió actualitzada pel mateix traductor (el sempre inspirat Eduard Castanyo) i a la mateixa editorial que va treure la versió que vaig llegir als anys 90 (i ara amb una fabulosa coberta de l'Albert Monteys). Cal que els clàssics estiguin disponibles en català, i espero que després d'aquests vinguin els altres quatre llibres de la sèrie, tots iguals de divertits.

Més ciència-ficció i comèdia, però menys esbojarrada i amb més acció. És La segona estrella, el debut a la novel·la del guionista Albert Plans. «Amb una part d’intriga, una altra de ciència-ficció, aventures, tensió sexual i un pessic d’humor, i, sobretot, amb una extraordinària habilitat per narrar, l’Albert Plans ens serveix una novel·la trepidant que t’has de llegir d’una tirada.» És una frase meva que ha acabat literalment impresa a la contraportada i crec que la resumeix prou bé. És una pel·lícula d'acció que no dona treva.

I una segon clàssic de la ciència-ficció que (diria) es publica per primer cop en català: Els tres estigmes d'en Palmer Eldritch. Un còctel al·lucinant de ciència-ficció, religió, drogues, realitats paral·leles, filosofia mística... Un Dick en estat pur dels que et fa explotar el cervell. Una bona manera d'entrar en l'únivers peculiar d'aquest escriptor de referència que ha influït tant la literatura com el cinema o els còmics i els videojocs. Per mi una de les millors novel·les seves que he llegit.

Acabo amb una de realista. Sola, la primera novel·la de la Cartlota Gurt és una història misteriosa i ominosa, que comença amb una dona que es retira a escriure un temps a la casa de poble que havia sigut de la seva família, però aviat les coses es compliquen. Amb una prosa continguda i a la vegada poètica, sap com com construir atmesferes opressives i arrossegar el lector fins a un final contundent.

I ara em tocaria parlar dels que porten el meu nom a la coberta (que enguany son tres!), però ho deixo per al proper post. Em permeto només una pista, que els qui en saben una mica del tema hauríen d'entendre ràpidament...