Al número de febrer de la revista Nature Human Behaviour hi ha un article interessant que descriu el que els seus autors han anomenat “l’efecte Einstein”. Per fer l’estudi, van agafar més de deu mil voluntaris de vint-i-quatre països diferents i els van ensenyar unes declaracions confuses i sense sentit. En alguns casos els explicaven que allò ho havia dit un guru i en altres que eren les paraules d’un científic reputat. Malgrat que el contingut de les cites era igualment absurd, majoritàriament la gent pensava que si ho deien els científics era més important i creïble, independentment de les seves creences religioses. És un resultat que ens podíem esperar, especialment després d’haver viscut en primera persona durant aquests darrers dos anys la rellevància que se’ls ha atorgat als experts en la covid-19, que a vegades ha acabat derivant en una fe cega.
L’efecte Einstein s’assembla a un fenomen clàssic, ja descrit a l’època de Ciceró, conegut com argumentum ex auctoritate (o apel·lació a l’autoritat). Es produeix quan en una discussió es fa servir l’experiència d’algú en un cosa per validar automàticament qualsevol afirmació que la persona faci en relació a aquell tema. Per exemple, si un farmacòleg de prestigi arriba a una conclusió sobre l’eficàcia d’un fàrmac, per força hauria de tenir raó. Creure per defecte els qui en saben, que a primera vista pot semblar positiu, ha sigut un problema important per la ciència i el pensament, que ha fet perdre temps i recursos preciosos al llarg de la història. És per aquesta raó que el lema de la Royal Society, l’equivalent britànic de l’acadèmia nacional de ciències, fundada al segle XVII, és nullius in verba, que es podria traduir com “no et fiïs de la paraula de ningú”. Ni tan sols del savi més gran.
M’ha fet pensar en això la mort recent de Luc Montaigner, sens dubte un dels grans viròlegs de la segona meitat del segle XX, guanyador d’un premi Nobel, ben merescut, per ser un dels descobridors del virus de la sida. No es pot pujar gaire més a munt en l’escala acadèmica. Però malgrat tots els seus mèrits, en els últims anys Montaigner va entrar en una espiral pseudocientífica que el va acostar als postulats de l’homeopatia (creia que l’ADN deixa senyals electromagnètiques en l’aigua que permetrien reproduir després la informació genètica) i el va portar fins i tot a declarar que el SARS-CoV-2 havia estat fabricat en un laboratori. No és l’únic que ha acabat patint el que s’ha anomenat “la malaltia dels Nobel”. James Watson, co-descobridor de la doble hèlix de l’ADN, ha repetit sovint que els negres son menys intel·ligents que els blancs. I Kary Mullis, inventor de la PCR que, entre moltes altres coses, ens serveix per detectar virus, afirmava que al VIH no causava la sida.
L’efecte Einstein o l’apel·lació a l’autoritat ens portarien d’una manera natural a acceptar acríticament les idees d’aquests genis, encara que ens poguessin sonar estranyes. No en va eren els màxims experts precisament en els temes dels quals estaven parlant. Però tots van cometre el mateix error: arribar a una conclusió sense tenir les dades necessàries per fer-ho. En els casos descrits, ni Montaigner, ni Watson ni Mullis van poder aportar informació fefaent que demostrés que el que deien era veritat. Sense aquest suport, la seva paraula val tant com la de qualsevol altre. D’una manera semblant, darrerament hem sentit declaracions sobre la covid-19 de persones amb títols i historials rellevants que no se sostenien si rascaves una mica la superfície. Però molts han apel·lat a l’autoritat que exhibien per donar-los automàticament la raó. Això s’ha vist reforçat pel que es coneix com biaix de confirmació: tendim a escoltar només el que encaixa amb les idees preconcebudes que tenim.
Quina conclusió hem de treure de tot plegat? No hem de confiar en la paraula dels científics que veiem aquests dies als mitjans explicant-nos la pandèmia i fent prediccions de com evolucionarà? Fem-ne cas, i tant, però només quan les seves opinions vinguin recolzades per dades consistents. No és tan important la seva opinió com les xifres que la justifiquen. Hem de fer sempre l’esforç addicional d’anar a l’arrel de les teories i veure com sòlids son els fonaments. És dur, però també essencial si no volem deixar-nos enganyar pel primer que branda davant les càmeres un currículum ple de medalles. No podem ser consumidors passius: la recerca de la veritat és un camp de mines difícils de sortejar, però és una feina que sol tenir recompensa.
[Publicat a El Periódico, 21/02/22]
