Una pregunta que s’ha fet als experts mil cops aquests darrers dos anys és quan s’acabaria la pandèmia. Cap ha encertat la resposta: la pandèmia ha arribat a la fi quan ens n’hem atipat. Tant se val que el número de contagis i les xifres de morts continuïn elevades: hi ha països que han decidit passar full col·lectivament i proclamar que s’ha gripalitzat la covid. Em recorda la foto de George W. Bush somrient sota una banderola gegant que deia mission accomplished després de proclamar la victòria a la guerra d’Iraq el 2003 (tots sabem què va passar a continuació). Que la realitat no t’espatlli un bon eslògan.
El cop de gràcia a la covid ha sigut que els mitjans els ocupin ara majoritàriament les notícies de la guerra a Ucraïna, que amoïna més als ciutadans que no pas una infecció respiratòria que ens ha esgotat la paciència. Com deia algú a Twitter fa uns dies, tant invertir diners en recerca i al final el virus se l’ha carregat Putin. Entre el seguiment minut a minut dels indicadors epidemiològics com si fossin dades de borsa que hem vist durant mesos i la indiferència actual, potser hauríem d’aconseguir trobar un punt mig més raonable.
Parlem d’una altra cosa, doncs. Amb la mirada posada més en el futur que en el present, el Consell Científic Assessor de la Covid-19 (CCAC) va publicar la setmana passada un nou informe, centrat en analitzar què ha funcionat i fallat durant la crisi i, sobretot, com ens hauríem de preparar per si es torna a donar una situació similar. És un exercici d’anticipació important, perquè podria salvar moltes vides.
A França han anat encara més enllà i fa uns anys van posar en marxa un projecte anomenat Red Team. El primer cop que vaig sentir a parlar del concepte red team va ser a la sèrie The Newsroom d’Aaron Sorkin, on els periodistes d’un programa televisiu de notícies organitzaven un equip per trobar-li esquerdes a una informació aparentment sòlida que havien rebut. El que es diu col·loquialment fer d’advocat del diable. Un red team ha de cercar tots els arguments raonables per anar en contra d’una idea, independentment de quina sigui la teva opinió. En aquest cas, l’objectiu final és reforçar la teoria a la qual li busques pegues.
El Red Team francès té una missió semblant: imaginar-se escenaris possibles i distòpics pel futur del seu país. Per una feina així cal ser realista, però també deixar-se portar pel costat més pessimista. I els francesos han cregut que els qui millor podien fer aquesta feina no eren els científics, si no els autors de ciència-ficció. És per això que al seu Red Team hi han posat escriptors reconeguts com Laurent Genefort o dibuixants de còmics com François Schuiten. Aquest Red Team ha publicat ja dues “temporades” d’escenaris amenaçadors, en una picada d’ullet al que serien els capítols d’una sèrie de televisió. La diferència és que tot el que s’han empescat aquests guionistes podria passar de debò.
La feina inicial del Red Team, com la del CCAC, és sobretot proporcionar material de treball a l’equip que ha de trobar la manera de buscar-hi solucions, que és el que té una tasca realment difícil. Perquè implementar mesures preventives contra un problema teòric no és senzill. Aquí és on segurament ens quedarem encallats: una cosa és que una colla d’experts inverteixin un munt d’hores en valorar alternatives depriments i l’altra que els polítics decideixin invertir recursos en amenaces possibles però poc probables que ni tan sols sabem predir quants anys poden tardar a arribar. Enmig d’una crisi econòmica i social com la que vivim, gentilesa del coronavirus i de les ànsies annexionistes de Putin, no crec que cap dirigent consideri això una prioritat.
El meu pronòstic és que la propera crisi de salut mundial ens tornarà a enganxar poc preparats. Potser ho estarem més que no pas abans de la covid-19, que no seria gaire difícil, però segur que bona part dels deures estaran encara per fer. Aquestes mancances no son més que el reflex de dos dels grans defectes que tenim els humans: la incapacitat de posar-nos d’acord per actuar d’una manera coordinada i la dificultat de treballar de manera proactiva enlloc de reactiva. Per això aquesta pandèmia ja ha acumulat prop de vint milions de morts, segons algunes estimacions recents (gairebé quatre vegades la xifra oficial), moltes de les quals segurament ens les hauríem pogut estalviar. Però considerant que vivim en una societat encara addicta als combustibles fòssils i als líders totalitaris, potser no ho estem fent tant malament.
[Publicat a El Periódico, 21/03/22]
