Doble vida, avui a les llibreries

Coincidint amb l'inici de la temporada (espero que hàgiu passat un bon estiu), a partir d'avui podreu trobar a les llibreries la meva nova novel·la, Doble vida, un projecte fet a mitges amb l'escriptora i actriu Àngels Bassas. Doble vida és la crònica d'una relació obsessiva entre dues persones que es retroben després d'uns anys de no veure's, i no puc explicar gaire cosa més per no fer espòilers. Però la diferència és que la història d'aquesta parella està explicada per separat des del punt de vista d'ell i del d'ella. Son, de fet, dues novel·les independents que narren els mateixos fets, de manera que només llegint-les les dues parts entens exactament què ha passat. Aquí va, com sempre, una mica de making of.

La idea de partir una història d'amor en dos i escriure-la a mitges amb una dona (per tenir l'angle masculí i el femení) em va venir al cap quan encara vivia a Nova York, potser fa vint anys, però llavors no coneixia cap partner que pogués encaixar-hi. La vaig deixar aparcada fins que l'atzar va fer que una amiga comú (la co-autora d'un altre doble, el mortal, casualment!) em presentés l'Àngels en un dinar de Sant Jordi, el 2017, i de seguida vam connectar. L'Àngels em va demanar poc després si volia ajudar-la a acabar una història infantil que estava escrivint, i d'aquesta proposta va sortir La maleta de la memòria. Ens ho vam passar bé treballant plegats i, després de llegir els dos llibres per adults que havia publicat, de seguida se'm va ocórrer que era la persona adequada per ressuscitar aquell projecte que tenia oblidat.

Vam quedar un dia a la cafeteria d'un centre comercial i li vaig llançar la proposta de fer una novel·la a mitges. L'Àngels no s'esperava que la cosa anés per aquí, es pensava que el projecte que li volia vendre tornaria a ser infantil, però de seguida va entusiasmar-se amb la idea. Que era només això, una idea: s'havia de convertir en una història. Sabia com començava i com acabava, però no què passava pel mig ni qui eren els personatges ni perquè feien el que feien. Aquest va ser el primer pas: crear el Robert i la Sïlvia i que ens expliquessin les seves vides.

Vam estar mesos treballant-hi, primer construint els dos protagonsites i després inventant els seus mons. El desllorigador va ser la festa del 25è aniversari de la meva promoció de medicina, que ens va donar l'excusa per arrencar la història, i amb això ens va encarrilar la trama (per això la meva dedicatòria és per als meus companys de classe). A l'hora d'escriure, cadascú feia la seva part, amb el seu estil propi i plena llibertat, però seguit molt de prop per l'altre, per a què tot quadrés. Van caldre unes quantes anades i vingudes per a què el trencaclosques encaixés bé i per assegurar que els tons quadressin amb les personalitats dels personatges.

Un cop enllestida, era qüestió de trobar-li una casa. I vam tenir la sort que la Gloria Gasch, editora de Columna, hi va creure de seguida i va comprar la nostra idea de publicar una novel·la com si fossin dues (per això veureu que el llibre té dues cobertes diferents i que es pot començar per un costat o per l'altre: així deixem que l'atzar decideixi per cada lector si coneixerà primer la història del Robert o la de la Sílvia). Vam treballar plegats per acabar de polir la novel·la uns mesos més i, finalment, avui la podreu llegir, tres anys llargs després que comencéssim el projecte. Ja ens direu què us sembla l'experiment!

L'estiu del mico?

Aquests mesos, una sèrie de temes que han aparegut recurrentment a les converses, més enllà de les polèmiques trivials que floreixen habitualment quan les noticies de debò son escasses. El primer, naturalment, és la calor, inusualment intensa. I potser el segon sigui el perill que poden representar o no unes malalties infeccioses que ningú no havia sentit mencionar abans, com la verola del mico o el Langya, i que ara han aconseguit destronar la covid-19 del rànquing d’amenaces a tenir en compte per la temporada que ve. Però, ens hem de preocupar realment o son només una “tempesta d’estiu”?

Encara que semblin dues coses sense cap relació, la crisi climàtica i les zoonosis (les malalties causades per microbis que provenen dels animals) estan íntimament lligades al concepte de salut planetària, segons el qual hem de considerar tots els éssers vius i l’entorn on viuen com una sola unitat, perquè estan estretament interrelacionats. Efectivament, l’escalfament global és un dels factors que contribueix a la redefinició dels ecosistemes, i això fa que animals que fugen de la modificació i destrucció dels seus hàbitats naturals entrin en contacte més sovint amb els humans, amb el perill que això comporta d’un increment del salt de microbis dels uns als altres. Això, junt amb certes maneres tradicionals d’interaccionar amb animals, que potser s’haurien de repensar, sembla que està darrere tant de la verola del mico com del Langya i la covid-19 (precisament, fa uns dies es publicaven els estudis, sembla que definitius, que descarten la fuga del SARS-CoV2 d’un laboratori i posen l’origen de la pandèmia al mercat de Wuhan).

El més alarmant de la situació actual potser no siguin les malalties en si que, de moment, no sembla que puguin causar problemes en l’escala a la qual ens hem acostumat aquests darrers anys, si no el fet que infeccions que ja existien i que només coneixien els experts, de cop i volta passin a primer pla. De fet, els mateixos noms demostren que els hi hem dedicat poca atenció fins ara, perquè ni tan sols hem pensat en alternatives millors. Per exemple, la verola del mico és una traducció literal del monkeypox anglès que, si bé té sentit en la versió original (al cap i a la fi, a la varicel·la n’hi diuen chickenpox encara que no tingui res a veure amb els pollastres), crea una mica de confusió en la nostra llengua. I el Langya incompleix la normativa de l’OMS segons la qual no és recomanable fer servir el nom del lloc on es descobreix una malaltia (Langya és una comandància de la Xina), per tal d’evitar estigmatització i discriminació. Sembla, doncs, que aquests brots ens han agafat per sorpresa. Per què uns virus que feia temps que circulaven sense causar grans problemes (el de la verola del mico es coneix des de fa més de seixanta anys) ara estan adoptant patrons de transmissió fora del que és habitual?

No tenim la resposta encara, però les hipòtesis plausibles van des del canvi de comportament que dèiem lligat a les alteracions climatològiques a l’efecte secundari d’haver estat dos anys llargs protegint-nos de la covid-19 i, per tant, de qualsevol altra infecció, cosa que podria haver alterat la nostra immunitat de base. Tampoc no es pot descartar que la infecció per SARS-CoV, que, a hores d’ara, ha patit la gran majoria de la humanitat, ens hagi fet més vulnerables a altres virus.

Sigui com sigui, el que cal ara és continuar amb la vigilància i estudiar de prop l’evolució d’aquestes malalties. El Langya, que fa por perquè pertany a la família dels henipavirus, on hi ha microbis molt agressius, de moment no ha causat cap víctima mortal ni sembla que es transmeti de persona a persona. Això és positiu. Més preocupant es la verola del mico, amb una circulació molt ràpida que, si no aturem a temps, pot portar xifres de contagis elevades i, aquest cop sí, un cert nombre de morts. Cal ser més proactiu en conscienciar la població de risc (sobretot gent d’hàbits promiscus, encara que tothom és susceptible d’agafar-la per contacte proper amb positius) i vacunar quan es pugui..

Malgrat això, el principal problema de salut de la tardor sembla que continuarà sent la covid-19, que no ha deixat mai d’escampar-se (amb les noves variants ho fa millor que mai) i de donar un nombre important de casos greus. És esperable una nova onada amb la tornada a les escoles i a la feina, i, per protegir la població vulnerable, caldrà tornar a insistir en ser prudents i en fiar-se de la nova tanda de vacunes, que seran més efectives contra l’òmicron.

[Publicat a El Periódico, 24/08/22. Versió en castellà] 

Coming soon, too...

La setmana que ve també a les llibreries. Dos novel·les pel preu d'una!

Coming soon...

 La setmana que ve, a les llibreries.